Pessoa-Qx-5.qxd
14/09/2007
10:46
PÆgina 1
Assaig Fernando Pessoa
Escrits sobre Catalunya i Ibèria
Entre els milers d’escrits inèdits que Fernando Pessoa va deixar a la seva mort dins d’un famós bagul, n’hi ha molts dedicats a recollir la tradició de l’iberisme. La idea de tornar a unir els Estats peninsulars té, tant a Portugal com a Catalunya, una llarga tradició, que va conèixer un nou
Literatures
impuls en les primeres dècades del segle XX. Els textos aple-
Emili Manzano
gats en aquest volum són una mostra de la importància que
Pinyols d’aubercoc
l’iberisme va tenir en el pensament polític de l’escriptor por-
Noms propis Andreu Mayayo
tuguès. Les seves idees sobre Catalunya i sobre el seu paper a Ibèria són deutores a vegades de la visió espanyolis-
Josep Solé Barberà, advocat
ta, però sovint s’inscriuen en la tradició catalanista que té,
La veu del PSUC
com a fonament, el pensament polític d’escriptors com Joan Maragall i el desenvolupament imperialista d’aquestes idees sota la ploma d’Eugeni d’Ors i de Prat de la Riba.
15 E
www.rballibres.com
Assaig
Fernando Pessoa Escrits sobre Catalunya i Ibèria
Títols publicats
Fernando Pessoa
Escrits sobre Catalunya i Ibèria Edició i traducció de Víctor Martínez-Gil
Fernando Pessoa (Lisboa, 1888 - 1935) és considerat un dels majors escriptors de la literatura portuguesa. Estudià a Sud-àfrica, on la seva família s’havia establert, i hi visqué fins al 1905. A Lisboa entrà en contacte amb l’avantguardisme i codirigí la revista Orpheu. La seva poesia es basteix a partir d’heterònims, poetes i escriptors ficticis amb una personalitat independent de la del seu creador. Va tenir una vida discreta, en la qual es dedicà al periodisme, a la publicitat, al comerç i, principalment, a la literatura. La seva importància com a poeta ha estat comparada, dins la tradició portuguesa, amb la de Luís Vaz de Camões. El crític literari Harold Bloom el va considerar, al costat de Pablo Neruda, el poeta més representatiu del segle XX.
tripa Pessoa.qxd
15/10/2007
17:04
PÆgina 2
tripa Pessoa.qxd
15/10/2007
17:04
PÆgina 3
Fernando Pessoa
ESCRITS SOBRE CATALUNYA I IBÈRIA Edició i traducció de Víctor Martínez-Gil
L’AVENÇ Barcelona 2007
tripa Pessoa.qxd
15/10/2007
17:04
PÆgina 4
Barcelona, setembre 2007 © de la selecció, introducció i traducció dels textos, Víctor Martínez-Gil, 2007 © d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., 2007 Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16 www.lavenc.cat Es reserven tots els drets. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l’editor. Disseny de la coberta: Toni Miserachs Composició: L’Avenç ISBN: 84-88839-22-7 Dipòsit legal: XXXXXXXXXX Imprès a XXXXXXXX
tripa Pessoa.qxd
15/10/2007
17:04
PÆgina 5
taula
Introducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7 Nota sobre els textos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23 Textos del tractat sobre Ibèria i l’iberisme . . . . . . . . . . . . 29 Més reflexions sobre Ibèria i la Guerra Mundial . . . . . . . 69 Misticisme ibèric . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 81 Altres textos sobre les cultures ibèriques . . . . . . . . . . . . . 91 Ibèria i la desintegració d’Espanya . . . . . . . . . . . . . . . . . . 99 Dos poemes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 109 Notes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 113
tripa Pessoa.qxd
15/10/2007
17:04
PÆgina 6
tripa Pessoa.qxd
15/10/2007
17:04
PÆgina 7
INTRODUCCIÓ
El jove Fernando Pessoa va arribar a Lisboa el 1905 amb el vapor alemany Herzog. Venia de Durban, la població sudafricana on havia viscut i on s’havia educat. El seu pare havia mort quan ell tenia cinc anys i la seva mare s’havia casat en segones núpcies amb João Miguel Rosa, el cònsul portuguès en aquella ciutat llunyana. Als disset anys, Pessoa havia pres una decisió important: renunciar a formar part de l’imperi britànic i tornar definitivament –no amb viatges temporals com havia fet fins aleshores– a la seva Lisboa natal. Les explicacions psicoanalítiques són temptadores, i més d’un estudiós s’hi ha endinsat. Potser és preferible, però, mantenir-les com a música de fons i parar atenció a les notes més estridents de la història col·lectiva i els seus traumes, tan profunds com els personals i amb els quals tan sovint s’entrellacen. El 1890 Anglaterra havia llançat un Ultimàtum a Portugal: si els portuguesos no retiraven les tropes de l’interior de l’Àfrica que havien d’unir els territoris d’Angola i de Moçambic, els anglesos intervindrien militarment. El govern portuguès va claudicar, però la conseqüència política d’aquell episodi seria el declivi irreversible de la institució monàrquica. El 1908 es va produir el regicidi de D. Carles i del príncep hereu, i, dos anys després, es va proclamar la República que va fer fora el rei Manuel II. L’Ultimàtum, fet i fet, 7
tripa Pessoa.qxd
15/10/2007
17:04
PÆgina 8
va ser la confirmació dolorosa de l’anacronisme de Portugal, un país necessitat de regeneració interna que, un cop independitzat el Brasil, maldava per administrar unes primparades colònies sota la vigilància i la mirada cobdiciosa dels nous imperis europeus. Les classes dirigents portugueses n’eren ben conscients, i també sabien que l’expansió colonial i civilitzadora havia estat, tradicionalment, la justificació històrica i la força efectiva –amb l’ajuda dels ambigus aliats anglesos– que asseguraven la independència de Portugal enfront d’Espanya. En la ment del jove Pessoa, el seu retorn no era una mostra de fidelitat al propi país? No va oblidar, però, la seva educació: Pessoa, per bé que decantat clarament cap al portuguès, va ser en realitat un escriptor bilingüe. Mai no va deixar d’escriure en anglès, i de fet el seu poliglotisme, que com era normal a l’època incloïa també el francès, li va permetre treballar com a traductor comercial. Aquest bilingüisme, com un reflex personal i particular de les relacions històriques entre Portugal i Anglaterra, va marcar moltes de les reflexions sobre el fet imperial i lingüístic de Pessoa, aquell que volia –i en un cert sentit ho va aconseguir– tornar la glòria a la pàtria dels descobridors que van donar nous mons al món, com havia cantat l’immortal Camões. saudade i regeneració portuguesa L’any 1912, a l’article «A Nova Poesia Portuguesa Sociologicamente Considerada», Pessoa vaticinava la immediata i inevitable aparició d’un «supra-Camões» que desplaçaria a segon terme la figura literària, i fins i tot cívica, fins aleshores indiscutible. La profecia apareixia a la revista A Águia, en aquell moment òrgan de la societat de la Renascença Portuguesa i del Saudosismo. Capitanejada per Teixeira de Pascoaes, de qui Pessoa recolliria la intuïció profètica sobre el futur gloriós de Portugal, i sorgida en els medis intel·lectuals de la ciutat de Porto, la Renascença Portugesa era una prova de 8
tripa Pessoa.qxd
15/10/2007
17:04
PÆgina 9
fins a quin punt el republicanisme havia assimilat el regeneracionisme nacionalista i místic que l’Ultimàtum havia provocat. La idea central del moviment –tot i que intel·lectuals com António Sérgio se’n van acabar apartant– era modernitzar el país mitjançant l’assumpció de la saudade, el sentiment d’enyorar el que no es té i de desitjar-ho en el futur que havia estat postulat com a típicament portuguès. Regenerar a partir de l’ànima del poble i del paisatge nacional és, recordemho, un plantejament que apareix en d’altres literatures del moment, especialment les peninsulars. Només cal pensar en Antonio Machado i l’ànima castellana o en Joan Maragall i la seva recerca de «las madres del alma catalana». Aquestes idees, que no excloïen, ans al contrari, elements de regeneració més concrets, van fusionar, al tombant de segle i a inicis del segle xx, el misticisme amb l’acció política, amb uns resultats a llarg termini devastadors en el context europeu quan van quedar en mans dels elements tradicionalistes. En aquella circumstància, però, era la via per superar la fallida del positivisme i dels règims parlamentaris, i una manera, en els pensadors i artistes petitburgesos com ho era Pessoa, d’afrontar la por a la revolució obrera i a l’internacionalisme. Pessoa s’hi va lliurar a cor què vols i hi va afegir una bona dosi d’ocultisme i d’esoterisme, també aleshores en voga tant en sentit reaccionari com amb derivacions –no és el cas, però, de Pessoa– cap a les religiositats alternatives que van confluir en l’anarquisme. Una de les idees que apareixien en el text de Pessoa sobre la nova poesia portuguesa era la creença ferma que la literatura precedeix els corrents sociològics. Dit altrament, la literatura i la cultura eren les que havien de tornar a Portugal el seu lloc destacat en el món. Per tal de contribuir-hi, Pessoa va dur a terme una autèntica actualització dels mites portuguesos. Es va interessar sobretot pels més profètics i pels que tenien més ressonàncies polítiques: el sebastianisme i el Cinquè 9
tripa Pessoa.qxd
15/10/2007
17:04
PÆgina 10
Imperi. El primer, proclamava la tornada de l’Encobert, el rei Sebastià que havia mort –o desaparegut– a l’Àfrica durant la batalla d’Alcazarquivir el 1578, episodi que el 1580 va fer caure Portugal dins la Monarquia Hispànica. Es tractava, en realitat, de l’actualització del mite del Desejado, una figura amb ressonàncies hebraiques que ja havia estat cantada en les Trovas del sabater de Trancoso, Gonçalo Anes Bandarra, que va viure entre el 1500 i el 1556. Va ser l’edició de les seves obres feta el 1603 per João de Castro el que va relacionar ja per sempre les profecies del sabater amb la figura del rei Sebastià, el retorn del qual, en definitiva i en el context de l’època, havia d’alliberar Portugal de la Monarquia Hispànica. No cal dir que, fins arribar a Pessoa, el mite sebastianista va ser reprès i reformulat –també escarnit– contínuament, més enllà de la restauració de la independència nacional i sempre com a símbol del retorn a les grandeses perdudes. El segon mite, el del Cinquè Imperi, s’inscriu en la tradició profètica que va recollir el pare António Vieira (1608-1697), l’«emperador de la llengua portuguesa», com el va anomenar Pessoa a Mensagem. Mite també d’arrel hebraica i cristiana, el Cinquè Imperi neix de la interpretació que el profeta Daniel va fer del somni de Nabucodonosor, segons la qual s’anunciava l’adveniment del Cinquè Imperi de Pedra, una tradició que el cronista Fernão Lopes (1380-1459) ja havia incorporat a la història portuguesa. Per a Vieira, un cop alliberat Portugal de la Monarquia Hispànica, el Cinquè Imperi, des de Lisboa, havia de succeir el dels romans i convertir-se en l’imperi temporal i espiritual de Crist per mitjà de la conversió universal. Amb l’actualització del sebastianisme i de la idea del Cinquè Imperi, doncs, Pessoa, que es va definir com a «creador de mites», planejava dotar Portugal d’unes estratègies culturals regeneradores adaptades a la seva situació històrica i a les seves possibilitats polítiques internacionals. Això volia dir, sotmès Portugal a la protecció i a la subordinació del po10
tripa Pessoa.qxd
15/10/2007
17:04
PÆgina 11
der britànic, separar la idea d’imperi material –encara que amb alguna recança, ja que Pessoa no deixa d’usar en certs moments llenguatges militaristes, sobretot contra França i quan parla del Nord d’Àfrica– de l’imperi espiritual o de cultura. Així, si el Cinquè Imperi terrenal (després del babilònic, del medo-persa, del grec i del romà) el detentava Anglaterra, el Cinquè Imperi espiritual i cultural (després del grec, del romà, del cristià i de l’europeu laic) l’hauria de detentar Portugal. És per això que Pessoa, en contra de la cultura política del seu temps, demanava desfer-se de les colònies, una càrrega materialment inútil. Fet i fet, el Brasil demostrava que la independència no alterava la missió històrica i cultural dels antics territoris: convertir el portuguès en la llengua llatina més rica, dotada d’universalitat lingüística i amb un fort assentament demogràfic en diferents continents i nacions. Són dues característiques imprescindibles per a les llengües imperials que feien que el català –el lector ho podrà comprovar llegint els textos d’aquesta antologia– ho tingués més aviat negre. Només l’anglès podia superar el portuguès segons aquests paràmetres, però en la ment de Pessoa, i en això no deixava de reflectir la seva profunda anglofília, el portuguès i l’anglès complementaven les dues cares de l’universalisme occidental. D’aquesta manera, Pessoa contrarestava idealment la dependència del capitalisme anglès, igual com amb les seves idees polítiques contrarestava la influència francesa, una de les grans enemigues d’Ibèria. Per tal d’aixecar el seu ordit conceptual, Pessoa va distingir tres menes d’imperialisme: el de domini, el d’expansió i el de cultura, el qual Portugal havia seguit amb l’impuls dels descobriments. Les Descobertas, però, es van embastardir perquè Portugal es va haver d’adaptar, per imposició del temps històric, als altres dos. El destí de Portugal, segons Pessoa, havien de ser les «Índias espirituals», i el futur de la raça portuguesa era ser-ho tot, despersonalitzar-se per ser universal, amb la qual cosa l’hetero11
tripa Pessoa.qxd
15/10/2007
17:04
PÆgina 12
nímia pessoana –la veritat de ser totes les mentides– revela la seva càrrega política. Heus aquí el «paganisme superior» portuguès, capaç d’assumir tots els déus (totes les pàtries) que formen l’experiència humana. Aquest impuls, que és la forma política –com n’hi ha una de personal– de la saudade, Pessoa el va justificar amb complicats càlculs cabalístics i numèrics sobre el destí de Portugal, un destí que va lligar al seu. No hauria de sorprendre gaire que Pessoa, quan analitzava les Trovas de Bandarra, arribés a dir que el 1888 –que era la data del seu naixement– «es va donar a Portugal l’esdeveniment més important de la seva vida nacional des dels descobriments; amb tot, per la pròpia natura de l’esdeveniment, va passar i havia de passar totalment desapercebut». Vet aquí, doncs, el supra-Camões, el nou D. Sebastià que el 1905 havia tornat de l’Àfrica, del continent on el rei històric havia perdut la vida a la recerca de l’ideal. Potser cal aclarir que el retorn de l’Encobert era entès per Pessoa, a diferència d’altres sebastianistes, no pas en sentit estricte: era l’esperit que havia encarnat el rei Sebastià el que havia de tornar, no pas el rei mateix. Naturalment, el regeneracionisme de Pessoa se sustentava en altres elements més concrets: en l’exèrcit, en les classes comercials i industrials, que calia afavorir, i en el presidencialisme; és a dir, en l’home fort –són les teories de Carlyle i les interpretacions de Nietzsche tan repetides aleshores–, un home que Pessoa va veure encarnat en dos dels polítics que van marcar l’evolució de l’accidentada República Portuguesa cap a la seva forma autoritària: Sidónio Pais, que va ascendir al poder el desembre de 1917 i va ser assassinat el desembre de l’any següent, i António de Oliveira Salazar, ministre de finances des del 1928. És el mateix plantejament que li va fer lloar Miguel Primo de Rivera en el poema que el lector pot llegir en aquest llibre i que el va dur a coquetejar tant amb la idea de la monarquia forta com amb la de la Re12
tripa Pessoa.qxd
15/10/2007
17:04
PÆgina 13
pública aristocràtica, totes dues destinades a deslliurar Portugal del liberalisme francès que havien adoptat els republicans. Amb tot, seria injust oblidar que Pessoa, malgrat la simpatia que va demostrar amb l’opuscle O Interregno (1928) envers la dictadura militar del 1926 que va precedir l’Estado Novo de Salazar, va acabar bescantant el règim feixista i la figura que el representava. En l’últim any de la seva vida, el 1935, va redactar una «Nota biogràfica» on carregava contra els principis de l’Estado Novo i contra l’església catòlica, però alhora s’hi declarava «anticomunista i antisocialista». També s’hi qualificava com a «conservador a l’estil anglès, és a dir, liberal dins del conservadorisme, absolutament antireaccionari». Fet i fet, el que determina que Pessoa no pugui ser adscrit al pensament feixista del Sud d’Europa –encara que alguns poden pensar que sí– és aquesta educació anglesa, més que no pas la seva religiositat «neopagana», un tipus de religiositat, aviat traïda pel pacte de les dictadures amb l’església catòlica, que també els feixistes van abraçar, per bé que sense defensar la maçoneria com va fer ell, tot i que la blasmi en algun dels textos que ara el lector té a les mans. Pessoa, que a la «Nota» encara deia que ell votaria per la República encara que creia que la monarquia –inviable a Portugal– era la més adequada per a una nació imperial, volia la màxima llibertat personal –des de l’ortogràfica fins a la religiosa– combinada amb el poder polític fort. Al Llibre del desassossec, li havia fet dir a Bernardo Soares, el seu semiheterònim, que l’autèntica pàtria era la llengua portuguesa, i que no li faria res, a Soares, que envaïssin Portugal sempre que el deixessin tranquil. En un dels textos que ara es recopilen, és Pessoa mateix qui es declara «poeta decadent, per a qui la política és tan sols el més perillós dels divertiments inútils».
13