coberta Rusi2.qxd
10/02/2014
11:33
PÆgina 1
Santiago Rusiñol
El català de la Manxa narra la història d’un Quixot modern, un obrer revolucionari del barri barceloní
Joseph Roth
JOB
HISTÒRIA D'UN HOME SENZILL
NOTÍCIES DE TRES RATLLES Joan-Daniel Bezsonoff
LES MEUES UNIVERSITATS
ció activa en els fets de la Setmana Tràgica, s’ha de refugiar en terres de la Manxa, on és acollit per un altre català, un exviajant de comerç reconvertit en l’amo del cafè de Cantalafuente. Només d’arribar, l’innominat «català», empès per la lectura dels seus particulars «llibres de cavalleria» sociològica, es proposa regenerar la vida dels habitants del poble,
Robert Louis Stevenson
L’EMIGRANT AMATEUR Heinrich von Kleist
MICHAEL KOHLHAAS
però ben aviat la seva dèria redemptora topa amb el tarannà local, encarnació del «sanxopanxisme» més conformista. Per acabar-ho d’adobar, el seu
Santiago Rusiñol
MÀXIMES I MALS PENSAMENTS Joan Todó
L’HORITZÓ PRIMER
EL CATALÀ DE LA MANXA
Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861-Aranjuez, 1931) va ser un dels pintors i escriptors capdavanters del Modernisme. Fill d’una família de fabricants tèxtils, als vint-i-nou anys, casat i amb una filla, va abandonar-ho tot per emprendre la vida d'artista. Format a París com a pintor, aviat va començar també a escriure. Vinculat al grup de L’Avenç, va conrear el teatre, primer dins el corrent simbolista (L’alegria que passa, 1898-99) però aviat va optar per un teatre professional i crític amb la realitat ( Llibertat! , 1901; El pati blau , L’hèroe i El místic ,
fill li diu que vol ser torero.
1903). És aleshores que, orientat cap al
Benjamin Constant
ADOLPHE
EL CATALÀ DE LA MANXA
Félix Fénéon
de Sant Andreu que, a causa de la seva participa-
Santiago Rusiñol
ÚLTIMS TÍTOLS PUBLICATS
Cent anys després de la seva publicació original, aquesta novel·la es pot llegir no només com una paròdia del Quixot , sinó també com una reflexió sobre la temptació regeneracionista de Catalunya envers Espanya.
Enric Bou
DESVIACIONS PROSES DE VIATGE BIC FC ISBN 978-84-88839-80-0
Nikolai Leskov
LADY MACBETH DEL DISTRICTE DE MTSENSK
Literatures
www.lavenc.cat
gran públic, va escriure també novel·la (El poble gris, 1902; L’auca del senyor
Esteve , 1907; El català de la Manxa , 1914). Durant molts anys (1907-1925) va publicar a L’Esquella de la Torratxa una columna setmanal on va vehicular la seva reflexió sobre l’art i la literatura i, en general, sobre el món modern.
tripa Rusi reimpressio.qxd
16/05/2014
09:31
PÆgina 3
EL CATALÀ DE LA MANXA
tripa Rusi reimpressio.qxd
16/05/2014
09:31
PÆgina 4
tripa Rusi reimpressio.qxd
16/05/2014
09:31
PÆgina 5
Santiago Rusiñol
EL CATALÀ DE LA MANXA Epíleg de Margarida Casacuberta
L’AVENÇ Barcelona 2014
tripa Rusi reimpressio.qxd
16/05/2014
Primera edició: març de 2014 Primera reimpressió: maig de 2014 © d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., 2014 Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16 www.lavenc.cat Es reserven tots els drets. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l’editor. Disseny i composició: L’Avenç BIC: FC ISBN: 978-84-88839-80-0 Ref. aven059 Dipòsit legal: B. 4248-2014 Imprès a Book Print Digital, S.A.
09:31
PÆgina 6
tripa Rusi reimpressio.qxd
16/05/2014
09:31
PÆgina 7
TAULA
1. Cantalafuente. De com i de quina manera era el poble . 2. De la manera enginyosa que un català rodamón va anar a parar cafeter del poble Cantalafuente . . . 3. Polsosa arribada a la Manxa d’un català de la seva terra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4. De la gloriosa part que va prendre en aquella setmana gloriosa, de gloriosa recordança, el català arribat de fresc 5. De com comença a florir la idea del que ha llegit massa llibres de cavalleria social . . . . . . . . . . . . . . . 6. Segueixen les reivindicacions i segueix la “controvèrsia” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7. Un altre molí de la Manxa . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8. De la curiosa assentada que van tenir un hidalgo manxego i el català d’aquesta història . . . . . . . . . . . 9. De com es posen cadenes de progrés a un molí . . 10. El català de la Manxa porta el noi a aprendre d’idees . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11. Vinga anar redimint. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12. El català vol fer cantar el poble i el poble no està per cançons . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13 . De com el noi del nostre català, de Joanet es va tornant Juanillo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14 . El vestit de luces . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
9 15 21 29 35 43 53 61 71 81 91 103 113 121
tripa Rusi reimpressio.qxd
16/05/2014
09:31
PÆgina 8
15. De la conversa que varen tenir el català de la Manxa i el seu fill l’endemà dels braus . . . . . . . . . . . . . . . . . 16. Segueix l’enamorament . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17. De com una enamorada, quan l’amor no està ben arrelat, es desenamora en poca estona . . . . . . . 18. Arribada a Cantalafuente dels tres apòstols de la causa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19. Tercera i darrera volta que es troben davant per davant la tradició i l’avenir . . . . . . . . . . . . . . . . 20. Enterrament del cafeter . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21. De com acaba aquesta història . . . . . . . . . . . . . Epíleg, per Margarida Casacuberta . . . . . . . . . . . . .
135 149 157 165 177 189 199 209
tripa Rusi reimpressio.qxd
16/05/2014
09:31
PÆgina 9
1
Cantalafuente. – De com i de quina manera era el poble. – D’allò que veuria aquell que hi anés, si hagués d’anar-hi. – El camí veïnal, la plaça, l’església, el palau, i altra volta el camí veïnal. – Un molí de la Manxa. En aquelles planes de la Manxa, tan memorables pels seus fets com desolades per als que hi viuen, hi ha un poblet que –oh, llegidor!– no el cerquis pas al mapa, perquè segurament no l’hi trobaries. A aquest poble, no se sap per què, li diuen Cantalafuente. En diuen Cantalafuente i és el poble més somort, més callat i més apagat que hi pugui haver a tota la Manxa. Se’n deu dir Cantalafuente perquè Nostre Senyor ha volgut que en aquell racó de secà –tan de secà que, quan passa un núvol, sempre se’l veu anar de camí– hi hagi un riuet que no se sap d’on ve; un riuet que es pot ben dir que és un riuet natural, perquè no neix de cap lloc conegut; un regueronet d’aigua clara que salta per aquí, gira per allà, vorejat de quatre floretes, forma una veta de verdor que travessa aquells camps ocrosos. D’arbres, allí no n’hi cerquis; o es varen morir tots, o mai no n’hi ha hagut, i si n’hi hagué, els devien tallar per un sempre més, amén. Cerca-hi, si vols, que això ho trobaràs, camps llisos, tirant sempre enllà; cerca-hi lloms de muntanyetes amb plantes mústigues i resseques, amb unes petjades a terra encara més resseques que allò altre, que marquen el trepig dels homes i del bestiar que va amb els homes i que per això en 9
tripa Rusi reimpressio.qxd
16/05/2014
09:31
PÆgina 10
diuen... un camí; un camí d’aquells que un es pregunta on rediable deu portar; cerca-hi, si vols, enmig dels camps, alguns bous, que et miren passar, amb uns ulls dolços i sospitosos; cerca-hi un vol de corbs aturat i... no hi cerquis gran cosa més, perquè tampoc no ho trobaries. Ni el poble mateix, ni Cantalafuente es veu fins que hi ets a tocar. És tan de color de la terra, tan escapçat, tan esclafat; els teulats són tan ajupits que, si no fos pel campanar –un bell campanar plateresc, capçat de blau i de color de suor– i un molí de vent estès –que volta compassat com un rellotge de vent– et semblaria que aquell poble és un grop d’aquella Manxa, on la terra s’ha tornat tàpia; que la pols de la immensa plana s’ha anat atapeint; cases tirades enmig d’un forn que el sol s’ha cuidat de coure. A aquest poble, com a tots els pobles que tenen un camí veïnal, s’hi entra pel camí veïnal: un camí empolsat i ple de roderes que, així que penetra al poble, es va tornant un xic carrer, per eixamplar-se en ser a la plaça i tornar-se a tornar veïnal. En entrar, per la carretera, totes les portes es veuen closes. Tothom és al camp; tothom deu ser a aquella plana immensa que asseca els homes com les cases i els fa tornar de color de casa com les cases de color d’home; a aquella desolació on el pa de cada dia sembla que hi creixi per ell mateix, tan pocs habitants s’hi veuen; a aquells terrossos endurits per la vellúria d’una terra que ha perdut tota la carn i sols en va quedant l’esquelet. Totes són closes i, a no ser que de tant en tant es pot veure al llindar d’alguna finestra alguna olla amb alguna flor, com un somriure en una esquerda, podria creure el vianant que o bé no hi ha viscut mai ningú, o que s’han mort tots els que hi han viscut. Després, i ja un xic més endins, hi ha tres o quatre botiguetes, esquifides com quatre nínxols i tristes com capses velles. Allí hi ha el ferrer, el ferrer del poble, el sabater del bes10
tripa Rusi reimpressio.qxd
16/05/2014
09:31
PÆgina 11
tiar, que no manca mai en cap poble, guanyant-se la vida fent música amb l’àngelus de l’enclusa; allí, l’hostal, un hostal grandiós, amb grans menjadors per als cavalls i una tauleta per menjar els homes, amb teranyines al sostre i lloses a terra; una llar de foc sense foc i un llum que sempre s’apaga així que veu arribar la nit; allí, enllà, l’apotecari, amb aquell aparador tan destenyit i tan polsós, amb els remeis tan esbravats, amb els ungüents tan ranciosos, amb aquell Hipòcrates de guix, que s’ha anat escrostonant i l’han hagut de pintar a l’oli, i amb aquelles dues serpotes tan simbòliques com mortes de fam, que donen tanta misèria a aquell altar de la ciència; allí, per fi, la taverna, l’únic llumet d’alegria per als habitants d’aquell poble, goig de l’esperit i del gust, consol del trist i asil del pobre, refugi per anar-s’hi a refer i per anar-hi a tocar la guitarra, i, prop de la taverna, la plaça, o sigui, el fòrum del poble. En aquesta plaça, és clar, hi ha l’església, com és costum, i a la de Cantalafuente és on s’hi ha agombolat tota la fe dels passats i tota la pedra del pla. Tota ella és d’aquest estil que tots en diem plateresc, sense saber per què ho diem: murs immensos i desolats, tan desolats i tan llisos que ni a les juntures hi vol créixer l’herba, tan amiga dels murs, i ni el sol ha tingut virtut per dibuixar-hi relleus; frontó místic que el fan servir per anar-hi a jugar a pilota, o per recolzar-s’hi a l’ombra, tots els desenfeinats del poble. En aquest pla de pedra groga, i en un costat, hi ha la portalada: una portalada altíssima, carregada de columnes, de sants, de raïms, de símbols, d’àngels, de motllures i de cornises, i que avui un terròs i demà un altre, es va desgranant en pols, com tot el de Cantalafuente. A dintre també és massa gran. És una d’aquelles esglésies que semblen deshabitades. Els altars hi vénen petits, la nau hi ve ampla; els sants, a l’altar, hi pateixen fred i tristesa; hi ha un cor amb trenta setials que sembla que esperin un con11
tripa Rusi reimpressio.qxd
16/05/2014
09:31
PÆgina 12
cili, i sols s’hi asseu el vicari i dos o tres beneficiats, i a l’altar major, en dir-hi missa, o hi manquen devots o hi sobra altar: temple per anar-hi tot el poble, si al poble li donés per anarhi, i que el varen fer espaiós per als eixamples de les creences. Davant de l’església, el palau. A tots els pobles de la Manxa hi sol haver un d’aquests palaus. Tenen grans balcons amb baranes plenes de ferro forjat; tenen un gran escut amb lleons, que de la manera que es van corcant, també deuen ser platerescos; tenen una ampla barbacana carregada de fang d’orenetes i algunes portes tapiades, i tenen les finestres tan closes que sembla que no s’han d’obrir mai més, i que si algun jorn les obrissin, cruixirien les frontisses, s’esquerdarien les fustes i n’eixiria un baf de tomba. D’aquest de Cantalafuente, ningú no en sap res. Ningú no hi ha entrat mai. S’ha oït dir que en altre temps va ser habitat per un marquès de casacot i perruca, que té el retrat enmig del saló i una gran làpida al fossar; se sospita que en els murs hi ha enterrades grans gerres d’unces; que farà cosa d’uns cinquanta anys que s’hi va oir soroll de cadenes; que les rates en són senyores i nien en els pergamins, i sols se sap del cert una cosa: que allí dalt, prop de les golfes, hi viu un administrador que cobra de tot el poble i de totes les terres del pla els drets d’això, els lloguers d’allò altre, sigui en diner, amb blat o amb cigrons, i que aquell administrador va tenint més finques que aquell amo que no se sap si és home o fantasma. Encara hi ha quelcom més a la plaça. Encara s’hi veu el cafè. Un cafè on no s’hi pren cafè, però que se n’ha de fer esment perquè, sigui com sigui, hi és: amb mirall i tot, amb quatre taules per jugar el mus, els diumenges; amb una escala de cargol que va a parar a un quartet fosc, per si volen jugar els prohibidos, i amb un taulell amb les ampolles que són del cas i de repertori. Encara hi ha una altra botiga on venen tinajas i pellejos: tinajas com urnes romanes, i pellejos amb 12
tripa Rusi reimpressio.qxd
16/05/2014
09:31
PÆgina 13
tot el pèl que havia tingut el bestiar quan cercava herba per aquests erms; i encara hi ha porxades blanques, tan blanques, que s’hi ha gastat tota la calç de la plana, i tan baixes de nau que, a no ser que els homes de Cantalafuente són petits i esprimatxats, no hi cabrien a peu dret; i encara hi ha una altra cosa, que és la que fa de més mal descriure: el sol que hi cau, en aquella plaça, aquell sol que tot ho resseca, que cou els cervells de les pedres, les tàpies, els botijos i les tinajas; un sol de desert en un país que quasi quasi és habitat; un sol que hi vessa tan a raig fet, que fins ha matat les pobres cigales que havien gosat instal·lar-s’hi. Més enllà, i sempre seguint aquell camí veïnal, que com espasa rovellada travessa el cor del poble, es troben, el mateix que en entrar, cases desertes d’alegria; se’n troben d’abandonades, però en són tant, d’abandonades, que sembla que ja les varen deixar caure abans d’haver-les aixecades. I d’allí, altra volta el camp, tan llis i erm com en entrar, sense cap arbre, sense cap cant, amb la mateixa ratlla de pols que tira enllà vers un altre poble que hi deu haver allí baix de tot, i amb la mateixa solitud de terrer aspre i despoblat. A la dreta, en un barranc –que en diuen barranc per no ofendre’l i que un home lleuger pot saltar–, hi passa el xaragall que dèiem, i, com que esmerça un xic d’humitat per les voreres d’allí on passa, hi creixen quatre o cinc hortets, hortets amb arbres assedegats que es xuclen l’aigua a galet que raja d’aquell regueró i que forma un prat natural de l’amplada d’un plat soper, amb el seu om que li dóna ombra i unes bardisses que l’abriguen. I, per fi, dalt d’un turonet, el molí; el molí de la Manxa. Aquest molí viu sol; volta sol. Amb les ales de cara al vent sembla que no li passin els anys. El mateix volta avui en dia que voltava segles enrere. Indiferent a la història, per a ell no ha passat res al món. No ha vist res més que la immensa plana, sense una onada ni un sotrac; no ha oït dir que hi ha al13
tripa Rusi reimpressio.qxd
16/05/2014
09:31
PÆgina 14
tres pobles que també molen farina sense ales i sense torre; no ha vist res més ni vol veure més. Ell estén els braços enlaire, aquells braços que sostingueren la idealitat del Quixot, i rep l’envestida sempre al rostre, i res no li fa por, i res no l’atura. És la tradició que volta portant el compàs de Castella.
14