portada antoni segura def:portada antoni segura def.qxd
Andreu Mayayo Josep Solé Barberà, advocat
La veu del PSUC Xavier Benguerel Memòries (1905-1940)
Barcelona 1939 El camp de concentració d’Horta Joan-Lluís Marfany
Página 1
El llibre tracta de la història del conflicte basc, des dels orígens de l’organització armada ETA fins avui. S’hi explica la formació d’ETA i com el terrorisme ha condicionat la vida política a Euskadi i les seves relacions amb l’Estat espanyol. Des d’una documentació rigorosa, un to divulgatiu i amb gran quantitat de testimonis, Segura analitza les accions terroristes, la lluita antiterrorista, les iniciatives polítiques com l’Acord de Lizarra o el Pla Ibarretxe i els successius intents de resolució del conflicte, amb un èmfasi especial en els processos de diàleg, en les propostes de relació entre Euskadi i Espanya i en el paper de l’església. Per acabar, s’apunta quina podria ser la fi d’ETA.
Llengua, nació i diglòssia Federico Vázquez Osuna
“Analitzar la història del conflicte basc en l’últim mig segle –una història
La justícia durant la Guerra Civil
inacabada, i per això el títol de crònica– era un repte difícil d’emprendre.
El Tribunal de Cassació de Catalunya
No és, ni de lluny, com altres conflictes de què m’he ocupat en els darrers anys, en els quals, tot i tenir-hi amics i col·legues implicats, existeix un cert distanciament personal i sentimental. No és per mi aquest el cas d’Euskadi, ja que la meva vinculació amb el País Basc ve de lluny i hi tinc massa amics i coneguts –alguns malauradament ja desapareguts amb el pas del temps i, en ocasions, pels embats de la violència– per tenir un distanciament prou serè.” (De la introducció de l’autor)
22 E
www.rballibres.com
Història
Euskadi Crònica d’una desesperança
Aram Monfort
13:17
Antoni Segura
Últims títols publicats
27/01/2009
Antoni Segura
Antoni Segura i Mas (Barcelona, 1952)
Euskadi
director del Centre d’Estudis Històrics
Crònica d’una desesperança
és catedràtic d’història contemporània i Internacionals
de
la
Universitat
de
Barcelona (CEHI). Ha treballat especialment en història del món actual i, en particular, dels conflictes al món islàmic i a Euskadi. Les seves últimes publicacions són Más allá del Islam (2001), Irak en la encrucijada (2003), Mirades sobre Euskadi: claus per facilitar el diàleg (amb altres, 2003), Senyors i vassalls del segle XXI (2004) i El nuevo orden mundial y el mundo
islámico
(amb altres, 2007).
Col·labora habitualment en la premsa escrita, la ràdio i la televisió.
tripa Segura.qxd
27/01/2009
13:09
PÆgina 9
INTRODUCCIÓ
Un dels aspectes més conreats de la història del món actual o del temps present és l’anàlisi de conflictes, amb la pretensió no tant de trobar solucions com d’abordar la seva complexitat per intentar comprendre per què resulten tan difícils de resoldre, especialment quan es troben amarats per una violència que fractura generacions i societats i enfronta pobles. La versió mediàtica i política de les parts implicades en qualsevol conflicte sovint tendeix a reduir-lo a una confrontació entre «bons» i «dolents», entre els que tenen la «raó», històrica, política o coercitiva, i els que no tenen cap raó per continuar defensant determinades posicions. Aquesta és, si més no, la meva experiència d’historiador després d’anys dedicats a l’anàlisi de diversos conflictes (Sàhara Occidental, Algèria, Palestina, Iraq...). I aquesta mateixa experiència demostra que la violència (ni la dels que s’erigeixen en dipositaris de la voluntat d’un poble, ni la de l’Estat) no porta a la solució dels conflictes. Ans el contrari, tendeix a construir un mur d’incomprensions, de fractures socials i d’incomunicació que, amb la càrrega de les víctimes, enverina les relacions i la capacitat de diàleg i de raonament, projecta el conflicte a les generacions futures i fa que les posicions siguin cada cop més enfrontades, tot impossibilitant qualsevol temptativa de resolució del conflicte inicial. En aquest sentit, el cas d’Euskadi no és diferent, tot i que cada conflicte té la seva dinàmica interna i la seva pròpia història i que, per tant, pretendre aplicar solucions provades en altres circumstàncies (Quebec, Irlanda del Nord, Palestina, per referir-nos als miralls més freqüents del nacionalisme basc) no ajuda, necessàriament, a resoldre el conflicte en què una determinada societat es troba immersa. En tot cas, la comparació ajuda a no cometre els errors que altres ja han comès i que, 9
tripa Segura.qxd
27/01/2009
13:09
PÆgina 10
tanmateix, gairebé sempre es tendeixen a repetir. I és clar, hi haurà qui negui que en el cas d’Euskadi es pugui aplicar el concepte de conflicte polític, reduint-lo a una confrontació entre terrorisme i Estat de dret. Tampoc no és cap novetat: gairebé sempre la prova més evident de l’existència d’un conflicte és la seva negació per una de les parts implicades, generalment la que se situa en el camp institucional legalment vigent i reconegut per la comunitat internacional, que no vol donar rang polític a les altres parts implicades o reconèixer la naturalesa política del conflicte pensant que això afeblirà les seves posicions. Igualment és un error pensar que el terrorisme o la violència de l’Estat són l’expressió del conflicte. Més aviat és el contrari, el terrorisme o la violència de l’Estat són una aberració sorgida al caliu del conflicte i l’expressió de la incapacitat per resoldre’l mitjançant la política. En el cas del Sàhara Occidental, de Palestina o de la guerra civil soterrada que va viure Algèria a la dècada dels noranta, l’arrel del conflicte és de sobirania o d’un exèrcit que no vol perdre el control de l’Estat; la guerra, el terrorisme i la violència de l’Estat són el resultat de la incapacitat de la política, la qual cosa no vol dir que haguem de justificar la guerra, el terrorisme i la violència de l’Estat, sinó més aviat denunciar que la seva persistència impedeix, ara per ara, resoldre el conflicte polític de fons, alhora que ens allunya de la seva solució a mesura que s’incrementa el nombre de víctimes. En suma, com escriu Jesús Eguiguren, «quien desde los gobiernos de España, o quien desde el País Vasco ofrece fórmulas de solución definitiva del problema, o bien desconoce lo que ocurre allí, o bien nos está tratando de engañar. Cualquiera que se haya acercado seriamente a la cuestión vasca desde un interés teórico, o una preocupación política, sabe la profundidad de los males que aquejan al País Vasco y la dificultad de armonizar intereses y sentimientos en presencia».1 O, en paraules d’Ernest Lluch i Miguel Herrero de Miñón, «més enllà de la violència hi ha un tema polític pendent. Si aquesta ha impedit, fins ara, abordar-lo, mentre no es resolgui no es desactivarà definitivament la violència. Ho deia Pi i Margall davant l’eufòria antiforalista del canovisme: quedaran les brases. I aquestes són que, dissortadament, més de la meitat dels bascos no va votar la Constitució el 1978 i un sector important de la població basca se’n manté al marge».2 Analitzar la història del conflicte basc en l’últim mig segle –una història inacabada, i per això el títol de crònica– era un repte difícil d’em10
tripa Segura.qxd
27/01/2009
13:09
PÆgina 11
prendre. No és, ni de lluny, com altres conflictes de què m’he ocupat en els darrers anys, en els quals, tot i tenir-hi amics i col·legues implicats, existeix un cert distanciament personal i sentimental. No és per mi aquest el cas d’Euskadi, ja que la meva vinculació amb el País Basc ve de lluny i hi tinc massa amics i coneguts –alguns malauradament ja desapareguts amb el pas del temps i, en ocasions, pels embats de la violència– per tenir un distanciament prou serè. D’una banda, la informació que tinc del conflicte basc supera clarament la que tinc sobre qualsevol altre conflicte que he analitzat. He passat temporades a Euskadi, he col·laborat amb mitjans de comunicació bascos, he impartit classes a la Universitat del País Basc i hi vaig molt sovint. De l’altra, hi tinc amics, molts amics, que han patit i pateixen la violència del conflicte, la qual cosa va en detriment del distanciament. Per últim, la meva vinculació amb el País Basc és massa intensa i ve de molt lluny (vaig «descobrir» Euskadi en els meus anys d’infantesa quan vaig passar dos estius a la vall del Baztan, la qual cosa em va permetre conèixer Elizondo, Irurita i Vera de Bidasoa a Navarra i Donostia a Guipúscoa; després, hi vaig tornar diverses vegades i, des de mitjan anys vuitanta, no he deixar d’anar-hi cada any) com per ser insensible a un conflicte que els efectes de la violència i la intimidació sobre persones estimades han fet també meu. Paral·lelament, he intentat durant la darrera dècada portar el País Basc a Catalunya organitzant seminaris, cursos, jornades en memòria d’Ernest Lluch –assassinat per ETA el 21 de novembre del 2000 quan em trobava a Vitòria per impartir un seminari que es va suspendre perquè pogués tornar immediatament a Barcelona– o taules de diàleg quan aquest no era possible al País Basc. Són massa fites en el camí per ésser insensible al sofriment de tants i tants amics –de tendències distintes i plantejaments polítics diferents– i d’una societat que malda per trobar la normalitat algun dia i desfer-se de la violència que amara la vida quotidiana. Crec que, afortunadament, ja es veu la claror del final del túnel de la violència. Després del fracàs de l’últim intent per un final dialogat de la violència, penso que ETA ha entrat en la seva etapa final, com semblen demostrar les darreres detencions, les divisions en la direcció de l’organització armada i el distanciament i el rebuig de la violència de la societat basca –àdhuc de sectors significatius de l’esquerra abertzale. I és bo que sigui així, perquè és el primer pas per a la resolució d’un conflicte que ha marcat durant dèca11
tripa Segura.qxd
27/01/2009
13:09
PÆgina 12
des l’agenda política basca i espanyola. I és bo que sigui així sobretot per les potencials víctimes futures. No, certament, aquesta no és una crònica distanciada. Ni ho pretén ser, ni ho podria ser, perquè les víctimes del conflicte (a Euskadi, a Catalunya –com es pot distanciar algú de la barbàrie d’Hipercor?–, a Espanya), unes i altres, ens toquen massa de prop per poder-nos permetre el cinisme del distanciament. I sé, tanmateix, que no tothom estarà d’acord amb la meva aproximació al conflicte, perquè els murs de la intolerància, la incomprensió i les morts sense sentit són massa alts i augmenten amb cada nova víctima. He intentat una aproximació rigorosa i, tant com m’han permès els condicionants que he exposat en les línies anteriors, desapassionada del conflicte, però tinc molt clar que, en aquest cas, no he aconseguit –tampoc no ho pretenia– fer una aproximació distanciada com em puc permetre en altres conflictes. Finalment, com diria l’amic Antoni Batista, que ha tingut la gentilesa de llegir-se una primera versió d’aquest llibre, aquesta és una crònica polifònica, escrita en singular, però que deu molt a molta gent que amb les seves converses, les seves observacions, les seves reflexions, m’han ajudat a capbussar-me en el conflicte basc des de fa més d’una dècada. La majoria d’ells ni tan sols en són conscients. A voltes han estat llargues sobretaules, entrevistes, intervencions radiofòniques compartides, trobades d’uns pocs moments o converses més estructurades. Altres sí, són plenament conscients del meu capbussament en el conflicte basc, perquè el contacte ha forjat una amistat que espero que els faci perdonar la meva gosadia d’escriure les pàgines que segueixen. Se’m fa molt difícil fer una relació d’agraïments, perquè, sens dubte, hi mancaran molts noms, sobretot de polítics de tot l’arc parlamentari basc –inclosa la il·legalitzada Batasuna– amb els quals he tingut l’oportunitat de parlar del conflicte durant aquests anys. En tot cas –i valgui per tots– el meu agraïment als companys del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI) i del grup de recerca “El franquisme a Catalunya: institucionalització del règim i organització de l’oposició (1938-1979)” [Ministeri d’Educació i Ciència, HUM2006-09542 / HIST]; als bons amics Pedro García Larragán, que ha patit els meus dubtes, m’ha ajudat desinteressadament a establir contactes i localitzar documentació i m’ha solucionat moltes qüestions lingüístiques relacionades amb l’èuscar; Ander Gurrutxaga, per la seva paciència inesgotable per aclarir-me dubtes en les llargues converses que mantenim sobre el conflicte basc des de fa ja força anys; Javier Ortiz, sempre dispo12
tripa Segura.qxd
27/01/2009
13:09
PÆgina 13
sat a rebatre els meus arguments amb la fina ironia que només es pot permetre un donostiarra que exerceix com a tal a Madrid; Rafael Aracil, sempre crític amb els meus escrits sobre el País Basc; els volguts companys de la Universitat del País Basc –Manuel González Portilla, vell amic que sempre m’ha facilitat les meves estades a Bilbao, Víctor Amado, que m’ha aclarit molts dubtes, Manuel Montero, Javier Ugarte i el malaguanyat José María Garmendia (†). També a Dani Gómez, que em va subministrar referències sobre els Comandos Autónomos Anticapitalistas, a Robert Manrique, que m’ajudà a comprendre l’horror d’Hipercor, i, per motius diversos, a Txema Montero, Iulen de Madariaga, Anjel Rekalde, María Carmen Garmendia, Joseba Segura, Antonio Rivera –un bon amic amb qui compartim molt més que la passió per Euskadi– i, molt especialment, a Gemma Zabaleta, una dona d’un coratge extraordinari que dignifica la política, i a molts altres que no menciono per no fer aquesta relació massa llarga. Per descomptat, també a la Núria Iceta i en Josep Maria Muñoz de L’Avenç, que han cregut en aquesta obra i n’han fet possible l’edició. I, com sempre, a la Rosa, al Xavier i a la Núria per la seva comprensió i pel temps manllevat. Pi (Bellver de Cerdanya)-Barcelona, gener de 2009
13
tripa Segura.qxd
27/01/2009
13:09
PÆgina 5
TAULA
Introducció. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
9
1. ETA. Els orígens de la lluita armada . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
14
2. Euskadi entre la lluita armada i la participació política . . . .
35
3. Els anys de plom. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
54
4. Guerra bruta. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
84
5. Del Pacte d’Ajuria Enea a Lizarra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
99
6. José María Setién: i la pau tenia un preu . . . . . . . . . . . . . . . .
133
7. Temps difícils. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
152
8. Camí cap enlloc: el pla Ibarretxe. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
183
9. Els llibres d’Eguiguren . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
196
10. El procés per un final dialogat de la violència. . . . . . . . . . .
209
11. I al final, desesperança. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
244
12. Epíleg: víctimes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
281
Notes. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
294
Índex onomàstic. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
312
5