Portada_Sola.qxd
21/01/2013
15:07
PÆgina 1
Els temes de fons de tots els assaigs aplegats en el llibre són l’home i la paraula. Implícita, hi ha la convicció que la poesia és un dels llocs
Federico Vázquez Osuna
on encara es manifesten i es revelen amb més veracitat aquestes dues
La justícia durant la Guerra Civil
qüestions, que, de fet, al capdavall, no són sinó una única qüestió.
El Tribunal de Cassació de Catalunya
Euskadi Crònica d’una desesperança Josep M. Muñoz (ed.)
Cada assaig pretén d’interpretar una melodia específica o una variació de l’única qüestió de fons esmentada. És un fet indiscutible que la poesia feta a les terres de parla catalana conté una diversitat, una maduresa i una profunditat dignes d’atenció i d’interrogació. La poesia del
Els Quatre Presidents
nostre país ens parla de l’home, del món, i del món de l’home, amb la
Entrevistes a Tarradellas, Pujol, Maragall i Montilla
mateixa dignitat, amb la mateixa radicalitat i amb la mateixa persua-
Carme Molinero i Pere Ysàs
sió que qualsevol altra poesia. Per conèixer l’home que som i l’home
Els anys del PSUC
que és l’home, a nosaltres, sobretot a nosaltres però no únicament a
El partit de l’antifranquisme (1956-1981) Ferran Requejo
Camins de democràcia De l’autonomia a la independència Josep Termes
nosaltres, ens és indispensable d’escoltar-la. Això és el que creuen les paraules d’aquests textos, dedicats a Joan Alcover, Agustí Bartra, Miquel Bauçà, Salvador Espriu, Joan Maragall, Mercè Rodoreda, Joan Salvat-Papasseit, Màrius Sampere, Jacint Verdaguer i Joan Vinyoli.
Història del moviment anarquista a Espanya
La paraula i el món
Antoni Segura
Lluís Solà
ÚLTIMS TÍTOLS PUBLICATS
LLUÍS SOLÀ i SALA (Vic, 1940) és poeta
Lluís Solà
La paraula i el món Assaigs sobre poesia
i dramaturg. Des de molt jove s’interessa per la poesia, tot i que no publica el seu primer llibre, Laves, escumes, fins al 1975. En el camp editorial, és un dels impulsors de la revista de poesia Reduccions (1977), de la qual és director des del primer número i on ha exercit la crítica. La seva poesia parteix del món rural i de la naturalesa per reflexionar sobre els temes universals de l’amor, la mort o la bellesa. Ara fa deu anys, va aplegar la seva obra poètica en dos volums: De veu en veu (2001), que reunia poemes escrits entre 1960 i 1999, molts d’ells inèdits, i que va ser guardonat amb el premi Quima Jaume i amb el premi de la Crítica, i L’arbre constant (2003), on alternava el vers i la prosa poètica. Posterior-
(1870-1980)
ment ha publicat Entre bellesa i dolor i Al
Maria Campillo (ed.)
llindar de l’ara (2010). A més de la poesia, ha viscut també el món del teatre, com a autor, director i traductor. Ha estat director i fundador del Centre Dramàtic d’Osona, més tard adscrit a l’Institut del Teatre.
Allez! Allez! Escrits del pas de frontera, 1939 Jaume Ayats
Els Segadors De cançó eròtica a himne nacional Marina Subirats
Barcelona: de la necessitat a la llibertat
www.lavenc.cat
Les classes socials al tombant del segle XXI José Luis Martín Ramos
La rereguarda en guerra Catalunya, 1936-1937
Assaig
tripa Solà2:tripa Solà2.qxd
21/01/2013
12:20
Página 2
tripa Solà2:tripa Solà2.qxd
21/01/2013
12:20
Página 3
Lluís Solà
LA PARAULA I EL MÓN ASSAIGS SOBRE POESIA
L’AVENÇ Barcelona 2013
tripa Solà2:tripa Solà2.qxd
21/01/2013
12:20
Barcelona, febrer de 2013 © del text, l’autor © d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., 2013 Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16 www.lavenc.cat
Es reserven tots els drets. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l’editor. Disseny i composició: L’Avenç ISBN: 978-8488839-66-4 Ref. aven044 Dipòsit legal: B. 3031-2013 Imprès per Book Print Digital, S.A.
Página 4
tripa Solà2:tripa Solà2.qxd
21/01/2013
12:20
Página 5
TAULA
A tall d’explicació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
7
El món i la paraula . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Jacint Verdaguer: geologia i filologia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Goig i dol en la paraula de Joan Alcover . . . . . . . . . . . . . . . . Joan Maragall: paraula i poesia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El lloc de la paraula en Joan Maragall . . . . . . . . . . . . . . . . . . Paraula i origen en Joan Salvat-Papasseit . . . . . . . . . . . . . . . . Agustí Bartra i la qüestió de la llibertat. . . . . . . . . . . . . . . . . . Vers i prosa en l’obra d’Agustí Bartra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Salvador Espriu: paraula i necessitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Amb qui parla el poema? Sobre Salvador Espriu . . . . . . . . . . . Les fosques glicines. Sobre La mort i la primavera de Mercè Rodoreda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . So i sentit en l’obra de Joan Vinyoli . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Els avatars de la realitat. Sobre la poesia de Màrius Sampere . . Miquel Bauçà: les dificultats de la poesia . . . . . . . . . . . . . . . .
9 15 23 31 47 67 77 89 105 109
Epíleg: De l’oralitat a l’oralitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
153
113 125 133 141
tripa Solà2:tripa Solà2.qxd
21/01/2013
12:20
Página 6
tripa Solà2:tripa Solà2.qxd
21/01/2013
12:20
Página 7
A TALL D’EXPLICACIÓ
Si l’home vol reflexionar sobre ell o sobre les coses, ha de refiar-se de la paraula. Si l’home vol reflexionar sobre la paraula, acaba pensant en l’home. És en aquesta cruïlla que sempre es troba la poesia: entre l’home i la paraula. En la paraula hi va l’home, en l’home hi va la paraula. És inevitable, doncs, que els homes s’interroguin sobre la llengua i sobre les llengües. Ho han fet d’ençà de no sabem quan fins ara, d’ençà que van esdevenir homes o que es van experimentar homes, i és probable que ho continuïn fent. Els sons, les entonacions, les melodies i els ritmes que confegim amb la gola, la boca, els llavis i la ment, i que anomenem paraules, són un dels elements constitutius de la condició humana. Encara sembla més inexorable que els homes i les dones de parla catalana haguem de recórrer una vegada i una altra el cercle indissoluble de l’home i de la paraula. Sotmesos com hem estat i com estem a la voluntat d’extermini d’aquesta part de la nostra essència humana, o sigui, la llengua, en la lliure disposició de la nostra paraula hi va la lliure disposició de la nostra condició humana. En rigor, en reflexionar sobre la paraula i sobre la nostra paraula, reflexionem sobre l’home que som, sobre l’home del passat que hem estat i sobre l’home del futur que serem. Sobre l’home actual i sobre l’home en general. No pot ser altrament. L’home i la llengua són dues entitats massa entrelligades, massa interdependents per gosar de no fer-ho així. És bastant clar que les forces més poderoses i més perilloses de l’època s’oposen frontalment tant a una reflexió respectuosa i seriosa sobre els vincles locals i radicals d’home i paraula com a una reflexió
tripa Solà2:tripa Solà2.qxd
8
21/01/2013
12:20
Página 8
LA PARAULA I EL MÓN
sobre els vincles d’aquest home i d’aquesta paraula i la possibilitat real d’una mirada universalista. Aquestes generadores d’opinions segons voluntat de poder, i no pas segons necessitat i llibertat, només estan disposades a acceptar l’universalisme que han imposat. No han fet mai cap mena d’esforç per considerar que no hi ha llengua, que només hi ha llengües, i que són justament aquestes, les llengües, les que han participat d’una manera irrevocable a constituir la universalitat de l’home d’acord amb la diversitat i la pluralitat de la realitat. El textos que configuren La paraula i el món pertanyen a una època relativament homogènia i relativament recent. Constitueixen un període temporal prou ample per permetre enfocaments de temes i autors diferents, i prou limitat perquè potser hi puguin ser mantinguts amb coherència els mateixos punts de vista. Gosaria pensar que els temes de fons de tots els assaigs aplegats en el llibre són l’home i la paraula. Implícita, hi ha la convicció que la poesia és un dels llocs on encara es manifesten i es revelen amb més veracitat aquestes dues qüestions que, de fet, al capdavall, no són sinó una única qüestió. Vistos amb una mica de perspectiva, diria que cada assaig pretén d’interpretar una melodia específica o una variació de l’única qüestió de fons esmentada. Una altra cosa és que hi hagi reeixit en algun cas. Gairebé tots els punts de partida dels textos són la poesia de poetes catalans, i potser no seria desassenyat pensar que també ho és el punt d’arribada. És un fet indiscutible, encara que els homes i les dones d’aquest país estiguem decidits a no voler-ho creure, que la poesia feta a les terres de parla catalana conté una diversitat, una maduresa i una profunditat dignes d’atenció i d’interrogació. La poesia del nostre país ens parla de l’home, del món i del món de l’home amb la mateixa dignitat, amb la mateixa radicalitat i amb la mateixa persuasió que qualsevol altra poesia existent. Per conèixer l’home que som i l’home que és l’home, a nosaltres, sobretot a nosaltres però no únicament a nosaltres, ens és indispensable d’escoltar-la. Això és el que pretenen les paraules d’aquests textos. Vic, maig de 2012
tripa Solà2:tripa Solà2.qxd
21/01/2013
12:20
Página 9
EL MÓN I LA PARAULA
En moltes llengües es diu l’existent. En moltes veus es diu l’aigua i el foc, l’aire i el fang, la fulla que neix i la fulla que cau, el visible i l’invisible. En moltes llengües, en moltes veus. I res no podrà esborrar mai la diferència i la unitat que cada parla ha, no afegit, sinó aportat a la llum i a la tenebra de l’univers. La paraula de la comunitat, la paraula de la persona, la paraula de la poesia i la paraula del pensament són les formes més eminents de la declinació indispensable de la diferència i de la unitat amb què les coses apareixen a la terra, al món. La llengua catalana i la paraula de la literatura catalana fou, ha estat i és, en un lloc i en un temps, la manifestació d’aquesta diferència i d’aquesta unitat. La manifestació de la capacitat de dir i de dir-se de l’home, de la humanitat de l’home. La veu indispensable. Aquesta llengua i la seva literatura obriren els ulls amb la certesa de pertànyer a un lloc, i no pas a un altre, i a un temps, i no pas a un altre, i amb l’avidesa, intrínseca a tota llengua, d’haver d’anar més enllà del lloc i més enllà del temps, amb la necessitat de no poder i de no voler renunciar a res i d’aspirar a tot, al tot. La paraula de Ramon Llull, un dels autors europeus més importants de la seva època, ens ho recorda constantment, i és la que executa, en els orígens, amb rigor i amb passió, però sobretot amb amor extrem, aquesta imperiositat. No seria gaire fàcil de trobar una llengua, a la primera hora de l’Europa moderna, que des de l’exigència del cant i de la reflexió fos impel·lida amb tanta voluntat i amb tanta seguretat a haver de representar el món, tot el món, des de tots els angles i des de totes les mirades possibles. Probablement només el Dant a la seva època assajà d’imposar-se una tasca comparable. Però aquesta és la llei i l’ordre que impe-
tripa Solà2:tripa Solà2.qxd
10
21/01/2013
12:20
Página 10
LA PARAULA I EL MÓN
rava damunt l’obra de Ramon Llull: dir, en la llengua catalana d’un home nascut a Mallorca, en la paraula que en aquest lloc representava tota llengua i tot lloc, el món exterior i el món interior, el món del cor i el món de la ment, la pedra, l’arbre i l’astre, la bèstia, el cos i l’ànima, la persona, el poble, l’univers. Com si des del començament ja estigués tot traçat i enclòs en un centre verbal potent i inexhaurible i ja no calgués, a partir d’ell, sinó descabdellar a cada moment la infinita varietat de les visions. El principi i el fi de l’activitat literària de Llull és admirar-ho tot, comprendre-ho tot, abastar-ho tot, i, al capdavall, aquest també és el designi implícit de tota parla, de tota poesia, de tota filosofia. Per això no únicament operen a cada moment en aquesta obra les raons del cor i les raons de la ment, sense que ni les unes ni les altres renunciïn a imposar-se enlloc, ans actuen les unes per les altres i les unes en les altres a fi d’aconseguir l’objectiu declarat de la mateixa obra: la visió total, la paraula total. En una llengua nova, però que ja tenia afermats els lligams i els mots fonamentals, Llull conjugà la immensa potencialitat d’una llengua inicial amb la immensa exigència d’una explicació total de l’univers, i descabdellà quan li calgué descabdellar, derivà quan hagué de derivar i inventà quan hagué d’inventar. En suma, construí i establí els fonaments intel·lectuals i verbals per a una cultura i una literatura sense límits, sense fronteres, abocada a l’univers. No és estrany, doncs, que amb la passió d’absolut amb què Llull emprèn la paraula es trobin en la seva obra d’una manera alhora virginal i magistral tot el que solem anomenar gèneres literaris, totes les modulacions de la veu, tots els registres i totes les tonalitats de les necessitats de l’home: la cançó, el plany, el vers més líric dels trobadors i el vers pedagògic, el poema en prosa més sublim, la narració, la novel·la en les seves diverses formes, la faula, la prosa científica, la filosofia, la teologia, la lògica. Perquè la paraula del pensament i de la poesia, de la comprensió, de la investigació i de l’amor no pot sinó aspirar a ser l’expressió i la manifestació de la voluntat d’alliberament, de revelació, d’il·luminació i de salvació, Llull havia fet a la seva època el que encara ningú no havia fet. Agafar la llengua vivent del poble i tornar-la-hi infinitament oberta a qualsevol necessitat humana. En un moment i en un ambient on convivien diverses llengües, diverses cultures, diverses religions, Ramon Llull llançà la paraula del diàleg
tripa Solà2:tripa Solà2.qxd
21/01/2013
12:20
Página 11
EL MÓN I LA PARAULA
11
en totes les formes possibles. Perquè creia que havia de parlar, parlà i exposà en el català naixent en què estimava i pensava totes les passions del pensament i totes les lògiques de l’amor, per dir el que és i el que esdevé, el finit i l’infinit, per dir el món. En aquest diàleg inacabable Llull no podia pas deixar de recórrer a aquest altre diàleg que és la traducció. Traducció en totes les formes possibles, de les seves obres a les altres llengües i de les altres llengües a la seva obra. I així, incorporà la traducció com un sistema d’intercanvi constant entre la pròpia llengua i les altres llengües, cultures i pobles. També en aquest sentit Llull fou un precursor de la gran tasca de traducció en llengua catalana de l’època medieval i renaixentista i de la immensa tasca de traducció dels autors clàssics i contemporanis que ha continuat a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears i Pitiüses durant els segles xix, xx i xxi. És així com començà la literatura catalana, en tots els camps, amb ambició, amb passió d’amor i d’elogi, de coneixement i de diàleg. Una literatura, des de l’inici, no únicament europea per ubicació sinó per profunda convicció. Després de l’empresa monumental de Ramon Llull d’encabir l’home, tot l’home, i l’univers, tot l’univers, a la seva obra, ja cap poeta ni cap escriptor català no podia dubtar que la paraula és la substància que ens permet d’evocar i, per ventura, d’entrar en contacte amb el món que han vist els ulls, que han palpat les mans, que han sentit les orelles, amb el món pensat, imaginat, somiat, amb el passat i amb els avantpassats, amb el present i amb els contemporanis, amb el futur i amb els descendents, la substància que ens lliga a les coses, que ens lliga a la comunitat, que ens lliga als altres i que ens lliga a nosaltres mateixos, que ens assenyala i ens exigeix la revelació de la realitat mai no revelada. Els grans autors que aparegueren després, Ausiàs March, potser el poeta europeu més important del seu temps, Joanot Martorell, Bernat Metge i tots els altres escriptors medievals i renaixentistes trobaren els camins oberts a tots els horitzons i la llengua experimentada per a totes les aventures. Una herència tan poderosa com la que ens llegaren no podia deixar d’actuar intensament sobre la posteritat. La seva paraula havia esdevingut món. Tota la cultura catalana, ja no pas únicament la literatura, fins i tot en els moments més baixos, es nodrirà de la llengua brancada en totes direccions i madurada a les mans de Ramon Llull.
tripa Solà2:tripa Solà2.qxd
12
21/01/2013
12:20
Página 12
LA PARAULA I EL MÓN
Però les llengües i les literatures no poden viure al marge de les ferides i dels avatars que han sofert o sofreixen els seus pobles. Més aviat en són i en solen ser els testimonis més sensibles i conscients. L’assetjament progressiu de les corones castellana i francesa a les institucions polítiques catalanes, que culminà amb la desfeta de 1714, fou el punt de partida del genocidi polític, cultural i lingüístic, a què és sotmesa d’aleshores ençà, amb més o menys crueltat o amb més o menys suavitat, amb formes més autoritàries o més democràtiques, però sempre d’una manera metòdica i implacable, la nostra llengua, la nostra cultura, el nostre esperit, la nostra necessitat d’ésser i de continuar essent. No hi ha dubte que aquesta experiència ha configurat decisivament el sentit i el valor que atorguem a la llengua, a la cultura i a la comunitat, a la nostra i a totes les altres. És un saber guanyat amb el dolor de la resistència. La Renaixença fou, en el terreny cultural, una reacció a la situació d’extermini a què ens havien destinat. I malgrat tot i contra tot, un segon naixement produí, i continua produint, autors en tots els camps i a tots els indrets dels Països Catalans, i una literatura, una altra vegada, de valor europeu i universal. Verdaguer i Guimerà, Maragall i Ruyra, Costa i Llobera i Oller, Bartra i Foix, Vinyoli i Fuster, Josep Sebastià Pons i Mercè Rodoreda, són alguns dels autors clàssics moderns que pertanyen no únicament al patrimoni català sinó, inequívocament, al patrimoni europeu. En tots, com també en els autors actuals, d’una manera o d’una altra, encara hi trobem l’ambició i la passió de totalitat que bategava en la paraula de Ramon Llull. Però, cal dir-ho, no és just ni probablement possible que la llengua i la cultura catalanes puguin resistir indefinidament l’assetjament o la ignorància de tots els poders i, sobretot, de les institucions europees. Europa ha de decidir finalment si vol continuar essent una entitat colonitzadora, assimiladora i anihiladora de pobles, llengües i cultures, i en primer lloc de les pròpies, de les que són europees per situació, per dret i per vocació, o si vol ser una comunitat respectuosa no únicament de les diferències sinó de les realitats, de la realitat. Si es vol construir sobre la suma i el respecte o sobre la repressió, la prohibició, el menyspreu i l’arrogància. La idea de Weltliteratur, de literatura del món i de cultura del món, o bé comença pel respecte i la defensa de totes les llengües, de totes les cultures i de tots els pobles que l’han feta possible,
tripa Solà2:tripa Solà2.qxd
21/01/2013
12:20
Página 13
EL MÓN I LA PARAULA
13
com un patrimoni comú irrenunciable, i en particular per les de l’àmbit immediat europeu, o bé és una literatura de la coacció i de l’extermini, una cultura dels tancs i dels canons. No hi pot haver autèntic respecte i democràcia si Europa continua entestada a negar i a no reconèixer les realitats de pobles, llengües i cultures que a hores d’ara són, dins aquest àmbit, els qui saben més a fons el valor real de la llibertat, de la democràcia i del respecte. La comunitat històrica dels països de parla catalana, que des del començament, a partir de l’època de Ramon Llull, ha aportat elements decisius a la consciència europea, que fou de les primeres que elaborà una llengua moderna literària, científica i filosòfica i una cultura adreçada sempre al món, que a desgrat de totes les adversitats ha mantingut constantment una vocació europeista incontestable, que malgrat tot i contra tot, ha fet un esforç enorme, a través de la traducció, per establir un diàleg amb totes les llengües i cultures, i en primer lloc amb la literatura i el pensament europeus, com el volum que teniu a les mans demostra, no pot continuar bandejada a l’interior de la mateixa Europa. Ni la democràcia a la qual aspirem ni la justícia que impera sobre tot ens ho permeten.