coberta_emigrant.qxd
21/01/2013
14:59
El 1876, un jove Robert Louis Stevenson, que volia dedicar-se a les lletres, va conèixer Fanny Van de
Joan-Daniel Bezsonoff
UNA EDUCACIÓ FRANCESA Joe Brainard
ME’N RECORDO ELS CASTELLANS Carlo Levi
LES PARAULES SÓN PEDRES TRES VIATGES A SICÍLIA Georges Perec
W
O EL RECORD DE LA INFANTESA Fèlix Fanés
DIARI DE GUERRA NOVA YORK, TARDOR 2001 Honoré de Balzac
EL CORONEL CHABERT
fills, amb la qual van esdevenir amants. El 1878 Fanny se’n va tornar cap a San Francisco. Un any després, l’agost de 1879, quan ella ja havia arreglat els papers del divorci, Stevenson va anar a trobar-la, contra el parer dels seus amics, que temien per la seva salut, i sense notificar-ho als seus pares. Va agafar un passatge de segona classe en el vapor Devonia, en part per estalviar però també per incrementar l’aspecte aventurer del viatge, que el va dur de Glasgow a Nova York. Des d’allà va travessar, amb tren, tot el continent fins a San Francisco. D’aquesta experiència, en va néixer L’emigrant amateur, que no es va publicar com a llibre fins un any després de la seva mort. Qualificat per Paul Theroux com «un dels deu millors llibres de viatges», ofereix un relat detallat del que significava com a emigrant europeu viatjar a Amèrica al final del segle XIX.
Joseph Roth
JOB
HISTÒRIA D'UN HOME SENZILL www.lavenc.cat
Félix Fénéon
NOTÍCIES DE TRES RATLLES Joan-Daniel Bezsonoff
LES MEUES UNIVERSITATS
Literatures
L’EMIGRANT AMATEUR
Jordi Puntí
Grift Osbourne, una americana casada i amb tres
Robert Louis Stevenson
ÚLTIMS TÍTOLS PUBLICATS
PÆgina 1
Robert Louis Stevenson (Edimburg, 1850Upolu, Samoa, 1894) és l’autor de llibres tan universals com L’illa del tresor i El
Robert Louis Stevenson
L’EMIGRANT AMATEUR Traducció d'Anna Llisterri
cas misteriós del Dr Jekyll i Mr Hyde, i un dels novel·listes més traduïts a totes les llengües.Després d'unes primeres col·laboracions en revistes, aparegueren els seus primers llibres de vitges, An Inland Voyage (1878) i Travels with a Donkey in the Cévennes (1879), impressions dels seus recorreguts per França, on havia anat a recuperar una salut malmesa. El 1879 va emigrar a Califòrnia, experiència que va descriure a L’emigrant amateur i, més tard, a The Silverado Squatters (1883). Malgrat que la seva tuberculosi s'anava agreujant, en molts pocs anys va escriure les novel·les que el farien cèlebre: L’illa del tresor (1883), El cas misteriós del Dr. Jekyll i Mr. Hyde (1886) Kidnapped (1886), La fletxa negra (1888), i The Master of Ballantrae (1889). El 1890 s’establí en una illa de Samoa, a l’oceà Pacífic, on va morir.
tripa stevenson.qxd
21/01/2013
14:43
PÆgina 2
tripa stevenson.qxd
21/01/2013
14:43
PÆgina 3
Robert Louis Stevenson
L’EMIGRANT AMATEUR Traducció d’Anna Llisterri
L’AVENÇ Barcelona 2013
tripa stevenson.qxd
21/01/2013
14:43
PÆgina 4
Barcelona, febrer de 2013 © de la traducció, Anna Llisterri i Boix © d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., 2013 Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16 www.lavenc.cat Es reserven tots els drets. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l’editor. Disseny de la coberta: Natàlia Báscones Il·lustració de la coberta: Alfred Stieglitz, L’entrepont (1907), 1911. Composició: L’Avenç ISBN: 978-84-88839-67-1 Ref. AVEN043 Dipòsit legal: B. 3032-2013 Imprès a: Book Print Digital, S.A.
tripa stevenson.qxd
21/01/2013
14:43
PÆgina 5
TAULA
I. Del Clyde a Sandy Hook La cabina de segona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Primeres impressions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Escenes de l’entrepont . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Personatges de l’entrepont . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El malalt . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Els polissons . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Experiència personal i reflexió . . . . . . . . . . . . . . . . . . Nova York . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
9 17 27 37 49 59 75 87
II. A través de les planes Pàgines del bloc de notes d’un emigrant entre Nova York i San Francisco . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 99 El tren d’emigrants . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 115 Les planes de Nebraska . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 125 El desert de Wyoming . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 129 Company de viatge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 135 Races menyspreades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 141 Cap al Golden Gate . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 147
tripa stevenson.qxd
21/01/2013
14:43
PÆgina 6
Per a Robert Alan Mowbray Stevenson La nostra amistat no tan sols es va fundar abans del nostre naixement per una comunitat de sang, sinó que en si mateixa ha existit gairebé tota la meva vida. Va començar durant la nostra infantesa i, com una història, ha continuat fins al present. Potser no fa gaires anys que coneixem el món, però en fa molts que ens coneixem l’un a l’altre, gràcies a una llarga intimitat. Ara una vasta extensió ens separa, amb un gran mar i tot un continent; però el record, com l’estimació, navega en vaixells de ferro i cavalca de posta en posta darrere el genet. Ni el temps, ni l’espai, ni les enemistats no poden vèncer un vell afecte; i ara que et dedico aquests esbossos, no és tan sols a tu, sinó a tothom de la nostra terra nadiua, que saludo amb tot el meu cor. R.L.S., 1879
tripa stevenson.qxd
21/01/2013
14:43
PÆgina 7
I. DEL CLYDE A SANDY HOOK
tripa stevenson.qxd
21/01/2013
14:43
PÆgina 8
tripa stevenson.qxd
21/01/2013
14:43
PÆgina 9
LA CABINA DE SEGONA
Vaig veure per primer cop els meus companys de viatge al moll de Broomielaw, a Glasgow. Des d’allà vam baixar pel Clyde sense gens de familiaritat, ans mirant-nos els uns als altres amb desconfiança com possibles enemics. Uns quants escandinaus, que ja havien fet coneixença al mar del Nord, xerraven cordialment mentre fumaven llargues pipes, però entre els passatgers de parla anglesa el distanciament i les sospites regnaven de forma absoluta. El sol aviat es va amagar darrere els núvols, el vent va refrescar i es va fer més viu mentre continuàvem baixant per l’estuari que s’eixamplava. Amb la davallada de la temperatura, es va incrementar la tristesa dels passatgers i dues dones es van posar a plorar. Qualsevol que hagués pujat a bord hauria pensat que tots fugíem de la justícia. Amb prou feines intercanviàvem alguna paraula i no ens unia cap sensació tret del fred fins que, al cap de molt temps, després de tocar terra a Greenock, un braç estirat i tot de passos que s’afanyaven cap a estribord van anunciar que ja es veia el vapor amb el qual travessaríem l’oceà. Era allà, al mig del riu, a la punta del banc de sorra, amb la bandera de sortida onejant: una borda com una muralla, un carrer de cambres pintades de blanc, gairebé un bosc de perxes, més gran que una església, i aviat tan populós com moltes viles legalment constituïdes de la terra a on ens portaria. 9
tripa stevenson.qxd
21/01/2013
14:43
PÆgina 10
Per ser sincer, cal dir que jo no era un passatger de tercera. Si bé frisava per veure el pitjor de la vida dels emigrants, havia d’enllestir unes feines durant el viatge, i em van aconsellar de viatjar en segona, on almenys tindria una taula a la meva disposició. Va ser un consell excel·lent. Però per entendre aquesta elecció, i què hi vaig guanyar, primer caldrà fer un esbós de la disposició de l’interior del vaixell. A la punta del morro, baixant dos trams d’escales, hi ha l’entrepont núm. 1. Una mica més cap a popa, una altra escala coberta, amb un rètol que assenyala els entreponts núm. 2 i 3, dóna accés a tres galeries: dues es dirigeixen cap endavant, cap a l’entrepont núm. 1, i la tercera a popa, en direcció als motors. La segona classe ocupa la galeria del davant d’estribord. Per completar la inspecció del vaixell, cal dir que més a popa, passada la sala de màquines i a sota les cabines dels oficials, encara hi ha un tercer niu d’entreponts, designat 4 i 5. La cabina de segona, doncs, és un oasi modificat al cor mateix de l’entrepont. A través de l’envà prim que la delimita es pot sentir com els passatgers de tercera classe es maregen, el soroll de plats quan s’asseuen a taula, els accents diversos en què conversen, els plors dels infants aterrits per aquesta nova experiència, o l’esclafit sec de la mà paterna o materna que s’ha alçat per corregir-los. L’habitant d’aquesta franja, però, gaudeix de molts avantatges. No s’ha de portar els plats ni la roba de llit, sinó que troba lliteres i una taula completament equipades, si bé una mica tosques. La seva dieta és marcadament superior, si bé, estranyament, varia no tan sols en diferents vaixells, sinó fins i tot en el mateix vaixell segons si posa proa cap a l’est o cap a l’oest. En la meva experiència, la principal diferència entre la nostra taula i la dels passatgers autènticament de tercera era la taula mateixa, i els plats de pisa que fèiem servir per menjar. Però, per no semblar un desagraït, a continuació recapitularé tots els avantatges. A l’hora d’esmorzar, podíem triar entre te 10
tripa stevenson.qxd
21/01/2013
14:43
PÆgina 11
o cafè; no era una tria fàcil, perquè ambdós eren sorprenentment semblants. Vaig descobrir que podia dormir després del cafè i romandre estirat despert després del te, cosa que demostra de forma concloent l’existència d’alguna disparitat química; i fins i tot el meu paladar podia distingir un toc de ble cremat en el primer i una aroma de bullit i d’eixugamans en el segon. De fet he vist passatgers que, després de nombrosos glops, dubtaven encara de què els havien servit. Pel que fa al menjar, en aquell àpat gaudíem d’uns avantatges gloriosos: perquè a més de les farinetes, compartides per tots, teníem estofat irlandès, de vegades una mica de peix i de vegades croquetes. El dinar de sopa, rostit de bou, carn salada bullida i patates era, crec, exactament el mateix a l’entrepont i a la cabina de segona; només vaig sentir el rumor que les nostres patates eren d’una categoria superior i dos cops per setmana, els dies que tocava púding, en lloc de púding bullit ens servien una alforja plena de panses que anomenaven púding de panses. A l’hora del te, ens servien restes de carn procedents del menjador de primera classe; de vegades prenien la forma comparativament elegant de croquetes o pastissets, però en general simplement eren ossos de pollastre o bocins de peix, ni freds ni calents. Si no eren restes de plats, el seu aspecte ho contradeia absolutament. Tanmateix, tots teníem més fam que orgull i ens llançàvem amb ganes a menjar aquelles escorrialles. En això, a més del pa, que era excel·lent, i la sopa i les farinetes, ambdues prou bones, va consistir la meva dieta al llarg de tota la travessia; així doncs, tret dels trossos de carn i la comoditat de la taula, hauria pogut viatjar directament en tercera. I si al vespre m’haguessin tornat a donar farinetes, hauria estat perfectament satisfet amb el menjar. A l’hora de la veritat, amb unes quantes galetes i una mica de whisky amb aigua abans d’anar a dormir, mantenia el cos en marxa i l’esperit prou animat. 11
tripa stevenson.qxd
21/01/2013
14:43
PÆgina 12
La darrera particularitat en què el passatger d’una cabina de segona està clarament per davant del seu germà de l’entrepont és únicament sentimental. A l’entrepont hi ha homes i dones; a les cabines de segona, senyores i cavallers. Després de pujar a bord, vaig passar un temps en què creia que només era un home; però en el transcurs d’un viatge d’exploració entre ponts i cobertes, vaig trobar una placa de bronze i em vaig assabentar que continuava sent un senyor. Ningú no ho sabia, és clar. Estava perdut en una multitud d’homes i dones, i rigorosament confinat a les mateixes zones de coberta. Qui podia saber si m’allotjava al costat de babord o al d’estribord dels entreponts núm. 2 i 3? Només allà la meva superioritat esdevenia quelcom pràctic. Fora d’això, arreu on anés restava d’incògnit i em movia amb simplicitat entre els meus inferiors, sense cap aire de suficiència per indicar que al capdavall jo era un senyor, i havia menjat carn a l’hora del te. Tanmateix, era com qui guarda una patent de noblesa en un calaix de casa; i quan sentia defallir el meu ànim, sempre podia baixar i recuperar-me amb una mirada a la placa de bronze. Per tots aquests avantatges, només vaig pagar dues guinees. El bitllet de tercera costa sis guinees, i a segona, vuit. I quan es té present que el passatger de tercera s’ha de portar els plats i la roba de llit i que, en cinc de cada deu casos, també s’ha d’endur unes quantes llepolies o bé pagar privadament el sobrecàrrec per obtenir menjar extra, la diferència de preu esdevé gairebé simbòlica. Així doncs, és possible gaudir d’aire comparativament respirable, de menjar comparativament variat i de la satisfacció de continuar sent un cavaller, ni que sigui en privat, gairebé per no res. Dos dels altres passatgers de segona, que ja havien fet la travessia amb el bitllet més barat, van declarar que era un experiment que no volien repetir. Quan passi a parlar dels meus amics de l’entrepont, el lector copsarà que no eren els únics amb aquest parer. Dels deu amb qui em vaig fer més o menys íntim, estic segur que no menys 12
tripa stevenson.qxd
21/01/2013
14:43
PÆgina 13
de cinc van jurar que, si tornaven, viatjarien en segona; i tots els que havien deixat enrere les seves esposes em van assegurar que s’estarien sense el consol de la seva presència fins que es poguessin permetre portar-les en primera classe. El grup de passatgers de segona potser no érem els més interessants de la nau. Potser fins i tot als salons de primera hi havia la mateixa bona voluntat i personalitat. I tanmateix, contenia alguns elements dignes de curiositat. Hi havia un grup format per una barreja de suecs, danesos i noruecs, un dels quals, conegut generalment amb el malnom de Johnny malgrat les seves protestes, ens divertia summament amb el seus esforços enginyosos i originals per parlar anglès, i gràcies a això va esdevenir un favorit de tothom. Al petit món d’un vaixell, costa ben poc assolir la popularitat. Hi havia, a més, un picapedrer escocès, a qui anomenaven Estofat Irlandès pel seu plat preferit, tres o quatre escocesos indefinits, un jove irlandès excel·lent, l’O’Reilly, i un parell de joves que mereixen una condemna especial. Un d’ells era escocès; l’altre afirmava ser nord-americà però va admetre, després d’una mica d’esgrima verbal, que havia nascut a Anglaterra; i al capdavall va resultar que havia nascut i s’havia criat a Irlanda, però s’avergonyia de reconèixer la seva nacionalitat. Tenia una germana a bord, a qui va tenir fidelment abandonada durant tot el viatge, malgrat que no només es trobava malament, sinó que era molt més gran que ell i se n’havia ocupat quan era petit. El seu aspecte era el d’un Enric iii de França imbècil. L’escocès, si bé potser era igual de ruc, no tenia el cor tan endurit; només els he ajuntat perquè eren bons amics i es cobrien igualment de vergonya amb la seva conducta a taula. Després, per passar a un tema més agradable, teníem una parella acabada de casar, entregats l’un a l’altre i que tenien una bonica història de com s’havien vist per primera vegada, feia anys, a l’escola primària, i aquella mateixa tarda ell li havia portat els llibres fins a casa. No sé si els lectors meri13
tripa stevenson.qxd
21/01/2013
14:43
PÆgina 14
dionals entendran fàcilment aquesta història, però a mi em fa recordar molts idil·lis escolars, amb enfrontaments entre festejadors aïrats de vuit o nou anys, plantant-se amb les cames ben separades, vermells de gelosia, perquè portar-li els llibres a casa a una senyoreta era una delicada mostra de cortesia i alhora un privilegi. Tot seguit hi havia una senyora gran –que de fet no estic segur que fos tan gran, sinó més aviat antiquada i estranyament fora de lloc– que havia deixat el marit i viatjava fins a Kansas tota sola. Havíem de confiar en la seva afirmació que estava casada, perquè el testimoni de la seva aparença la contradeia dolorosament. Semblava que la naturalesa hagués santificat en ella la solteria: fins i tot el color dels cabells era incompatible amb el matrimoni, i el seu marit, creia jo, devia ser un home amb l’esperit d’un sant i la presència corporal d’un fantasma. La pobra dona estava malalta: la seva ànima rebutjava les menges, les estovalles brutes la trasbalsaven com una indecència, i destinava tota la seva força de voluntat a mantenir el rellotge a l’hora de Glasgow fins que arribés a Nova York. Havien sentit a parlar, el seu marit i ella, d’una disparitat d’hores entre les dues ciutats que desafiava la raó; i amb un esperit encomiablement científic, havia decidit aprofitar aquella ocasió per posar-la a prova. A la senyora ja li va anar bé, perquè passava gran part del temps lliure estudiant el rellotge. Una vegada, prostrada pel mareig, va deixar que se li acabés la corda. A la seva ment inofensiva s’havia gravat amb lletres adamantines que les busques d’un rellotge mai no s’havien de fer girar cap enrere. Així doncs, li va tocar restar a l’espera del moment exacte en què l’hauria de tornar a engegar. Quan es va imaginar que faltava poc temps, va cercar un dels joves escocesos de la segona classe, que s’havia embarcat en el mateix experiment que ella i fins aleshores havia estat menys negligent. Esperava que fossin les dues en punt i, quan es va assabentar que a les vores del Clyde ja havien tocat les set, 14
tripa stevenson.qxd
21/01/2013
14:43
PÆgina 15
va alçar al veu i va exclamar: «L’os pedrer!». No havia sentit aquell expletiu innocent des que era petit, i suposo que als altres escocesos presents els deuria passar el mateix, perquè tots vam riure a no poder més. Per últim, però no per això menys important, arribo al meu excel·lent amic el senyor Jones. Costaria de dir si durant el viatge jo vaig ser la seva mà dreta o ell la meva. Així, a taula, jo tallava la carn mentre ell servia la salsa. Però en els nostres concerts, dels quals tornaré a parlar de seguida, ell era el president que convocava els intèrprets per cantar i jo només el missatger que li feia encàrrecs i mirava de convèncer en privat els excessivament modestos. Vaig saber que el senyor Jones em queia bé des del moment que el vaig veure. Per la cara vaig pensar que era escocès i l’accent no podia desenganyar-me. Perquè igual com hi ha una lingua franca sorgida de moltes llengües i parlada als molls i les falues del Mediterrani, els homes de mar de parla anglesa tenen un accent comú i propi. Se’ls encomana un deix nasal en un port de Nova Anglaterra; amb un capità cockney, fins i tot un escocès aprèn a deixar caure una h de tant en tant; treballant amb els companys al castell de proa s’aprèn una paraula d’un altre dialecte, i així fins que sovint el resultat és indesxifrable i cal preguntar l’home en qüestió on ha nascut. Aquest era el cas del senyor Jones. Em vaig pensar que era un escocès que havia passat molt temps al mar, i tanmateix era de Gal·les, i durant la major part de la seva vida havia estat ferrer en una forja terra endins. Amb uns quants anys a Amèrica i una desena de travessies de l’oceà n’hi havia hagut prou per modificar la seva parla segons els patrons comuns. Pel que ell explicava, era fort i alhora tenia traça en el seu ofici. Feia uns quants anys s’havia casat i a la seva manera era ric; ara la dona era morta i els diners havien desaparegut. Però la seva era una d’aquelles naturaleses optimistes que miren endavant, i passen un any rere l’altre i tots els tràngols de 15
tripa stevenson.qxd
21/01/2013
14:43
PÆgina 16
la fortuna sense desanimar-se; si demà ens caigués el cel al damunt, al cap d’un dia esperaria trobar en Jones enfilat dalt d’una escala de mà, posant les coses en ordre. Sempre rondava pels invents com una abella al voltant d’una flor i somiava constantment en patents. Portava, per exemple, una medicina patentada la composició de la qual havia comprat feia anys a un firaire americà per cinc dòlars i l’havia venut l’altre dia per cent lliures (crec) a un apotecari anglès. S’anomenava Oli d’Or i guaria tots els mals sense excepció; i he de dir que jo mateix en vaig prendre amb bons resultats. Una característica d’aquest home era que no tan sols s’administrava constantment Oli d’Or a si mateix, sinó que sempre que hi havia un mal de cap o un dit tallat, allà apareixia en Jones amb la seva ampolla. Si hi havia una cosa que li agradés més que cap altra, era l’estudi de la personalitat. Passàvem moltes hores passejant tots dos junts per coberta i analitzant minuciosament els nostres veïns, amb un esperit que era massa purament científic per ser qualificat de cruel. Sempre que un tret de la personalitat o una peculiaritat s’esmunyia a la conversa, es podia veure com la meva mirada i la d’en Jones s’encreuaven, i pràcticament no podíem anar a dormir tranquils fins que no havíem comparat notes i debatut les experiències del dia. Érem com un parell de pescadors de canya comparant les preses. Però els peixos que pescàvem eren d’una espècie metafísica, i tot sovint tiràvem la canya a la cistella de l’altre. Una vegada, enmig d’una conversa seriosa, tots dos ens vam adonar d’un ull escrutador que ens fitava. Admeto que em vaig aturar, avergonyit, davant d’aquella doble detecció, però en Jones, amb més bona educació, va esclafir una rialla sincera i va afirmar que, realment, ja érem una bona parella, nosaltres dos.
16