portada anarquisme_02:portada anarquisme_02.qxd
12/05/2011
Andreu Mayayo
Página 1
La història del moviment anarquista a Espanya no és estrictament una història de l’anarquisme sinó un inextricable aiguabarreig de sindicalis-
La veu del PSUC
me apolític, anarcosindicalisme i anarquisme. És, també, la narració
Josep Solé Barberà, advocat
d’unes lluites obreres, de la creació d’institucions i la difusió d’unes doc-
Aram Monfort
trines, en què es combinen un moviment obrer sindical apolític i una
Barcelona 1939
mentalitat doctrinària contrària a l’estat i al poder, i defensora d’un món
El camp de concentració d’Horta Josep Calvet
Les muntanyes de la llibertat
industrial, especialment a Catalunya, i no té res de “primitiu” o mil·lena-
El pas dels evadits pels Pirineus durant la Segona Guerra Mundial
rista, tot i que a Andalusia hi predomina la reivindicació agrària.
Federico Vázquez Osuna
la violència, inevitable reacció contra la injustícia i l’enorme desigual-
La justícia durant la Guerra Civil
tat social imperants, però va ajudar, en major grau que cap altre movi-
El Tribunal de Cassació de Catalunya Antoni Segura
Euskadi Crònica d’una desesperança Tzvetan Todorov
Una tragèdia francesa Josep M. Muñoz (ed.)
Els Quatre Presidents Entrevistes a Tarradellas, Pujol, Maragall i Montilla Carme Molinero i Pere Ysàs
Els anys del PSUC El partit de l’antifranquisme (1956-1981) Ferran Requejo
Camins de democràcia De l’autonomia a la independència
L’anarquisme va ser una utopia que va caure sovint en el desordre i
ment polític i social, a crear una consciència dels drets de les classes treballadores i a donar-los un sentit d’autoestima, d’orgull i de dignitat. Aquest no és un llibre llibertari ni tampoc antianarquista, sinó un estudi, al més detallat i contrastat possible, amb les fonts més variades, sobre el pensament i l’acció dels anarquistes i dels anarcosindica-
Història del moviment anarquista a Espanya
igualitari i col·lectivista. Aquest moviment és fonamentalment urbà i
Josep Termes
Sèrie Història
13:59
Josep Termes
Josep Termes i Ardèvol (Barcelona, 1936) ha estat catedràtic d’història contemporània a la Universitat Pompeu Fabra i és profes-
Història del moviment anarquista a Espanya
sor emèrit de la Universitat de Barcelona.
(1870-1980)
nacional, 1868-1881 (1972), El federalisme
Especialista en història del moviment obrer i investigador dels corrents populars del nacionalisme català, ha publicat Anarquismo y sindicalismo en España: La Primera Intercatalà en el període revolucionari de 1868-1873 (1972), La immigració a Catalunya i altres estudis d’història del nacionalisme català (1984), Les arrels populars del catalanisme (1999), Històries de la Catalunya treballadora (2000), Història del catalanisme fins al 1923 (2001), Patriotes i resistents. Història del primer catalanisme (2003, juntament amb Agustí Colo-
listes a Espanya. Pretén ser imparcial, no sectari, tan objectiu com ha
mines), Misèria contra pobresa. Els fets de la
estat possible, encara que no indiferent o neutral, ja que tot historia-
Fatarella del gener de 1937 (2005), La cata-
dor té un punt de vista, unes preferències a l’hora de triar opinions o
lanitat obrera. La República Catalana, l’Esta-
fets, i una manera d’explicar el discurs històric. En definitiva, vol ser un llibre ponderat, però que no amaga la seva simpatia per l’acció d’una classe treballadora que va cometre al llarg del temps molts disbarats i alguns delictes, però que va portar dignament la càrrega tan pesada d’una ideologia redemptora i d’una acció social castigada i perseguida.
Maria Campillo (ed.)
Allez! Allez! Escrits del pas de frontera, 1939 www.rballibres.com
Història
tut de 1932 i el Moviment Obrer i Història de combat (tots dos del 2007), i (Nou) Resum
de la història del catalanisme (2009). Cofundador, l’any 1970, de la revista Recerques, actualment és codirector de la revista El Contemporani. L’any 2006 va ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
tripa Termes 1-196.qxd
12/05/2011
8:42
PÆgina 4
tripa Termes 1-196.qxd
12/05/2011
8:42
PÆgina 5
Josep Termes
HISTÒRIA DEL MOVIMENT ANARQUISTA A ESPANYA (1870-1980)
L’AVENÇ Barcelona 2011
tripa Termes 1-196.qxd
12/05/2011
8:42
PÆgina 6
Barcelona, juny de 2011 © del text, l’autor © d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., 2011 Passeig de San Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16 www.lavenc.cat Es reserven tots els drets. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l’editor. Disseny de la coberta: Natàlia Báscones Il·lustracions de la coberta i interior: Arxiu personal Josep Termes. Composició: L’Avenç ISBN: 978-8488839-53-4 Ref. aven032 Dipòsit legal: B. Imprès per
tripa Termes 1-196.qxd
12/05/2011
8:42
PÆgina 7
TAULA
INTRODUCCIÓ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
13
I. L’AIT I EL NAIXEMENT DE L’ANARQUISME Els precedents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Els primers passos després de la Revolució de 1868 . . . . . . . . El Congrés de Barcelona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Les primeres divergències . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Els congressos de 1872 i 1873 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La Primera República . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La clandestinitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Apareix el nihilisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El canvi de rumb de 1880 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
45 51 54 60 62 64 66 69 73
II. LA FEDERACIÓ DE TREBALLADORS DE LA REGIÓ ESPANYOLA (1881-1890) La creació de la FTRE . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La dissidència nihilista . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La “Mano Negra” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’anarquisme a Andalusia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La crisi de la FTRE . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Els Certàmens Socialistes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Els doctrinaris . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Josep Llunas i Pujals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La Tramontana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Altres figures del col·lectivisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La maçoneria anarquista. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
77 83 89 98 101 106 113 117 121 124 126
tripa Termes 1-196.qxd
12/05/2011
8:42
PÆgina 8
III. L’ANARCOMUNISME I EL TERRORISME INDIVIDUALISTA (1890-1901) L’anarquisme individualista . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 133 Els “Tres Vuits” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 135 Els primers “Primer de Maig” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 139 L’assalt a Jerez de la Frontera de 1892 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 142 L’atemptat d’en Pallàs i les bombes del Liceu (1893) . . . . . . . . 146 La bomba del Corpus de 1896 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 148 El Procés de Montjuïc . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 153 Josep Llunas i La Tramontana contra el terrorisme . . . . . . . . . 162 El doctrinarisme anarquista . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 171 La difusió de l’evolucionisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 177 Els divulgadors de fi de segle . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 179 Anarquisme intel·lectual . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 184 L’obra de Felip Cortiella . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 188 IV. LA REPRESA DE L’ANARCOSINDICALISME DE MASSES I LA FORMACIÓ DE LA CNT (1902-1917) La reorganització després de les bombes . . . . . . . . . . . . . . . . . . La vaga general del 1902 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La configuració de l’anarcosindicalisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . Solidaritat Obrera (1907) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La Setmana Tràgica (1909) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La fundació de la CNT (1910) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Ferrer i Guàrdia i els atemptats contra Alfons xiii . . . . . . . . . . El primer congrés de la CNT . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’impacte de la Gran Guerra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La vaga revolucionària del 1917 i les noves cares de l’anarquisme . . La catalanitat llibertària . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Anselmo Lorenzo, doctrinari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’obra de Josep Prat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Federico Urales . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Educació llibertària . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Anarquisme i cultura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
197 202 207 210 221 227 232 236 243 248 250 256 262 267 272 276
tripa Termes 1-196.qxd
12/05/2011
8:42
PÆgina 9
V. DEL CONGRÉS DE SANTS A LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA, PASSANT PER LA VAGA DE LA CANADENCA I EL PISTOLERISME (1918-1930) El Congrés de Sants del 1918 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La vaga de la Canadenca . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El Congrés de Madrid del 1919 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La Barcelona del terrorisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Els anys del pistolerisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Els Sindicats Lliures contra la CNT . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La CNT delmada. La mort d’en Seguí . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Les relacions entre llibertaris i catalanisme radical . . . . . . . . . . Balanç del pistolerisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Els anarquistes i el bolxevisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La CNT contra la dictadura del general Primo de Rivera . . . . . Neix la FAI . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’anarquisme de fora de Catalunya . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La polèmica del 1928 sobre la interpretació de l’anarquisme . . Anarquistes i republicans . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La Revista Blanca i “La Novela Ideal” . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
287 292 304 308 311 318 322 329 334 350 358 369 372 375 377 385
VI. LA REPÚBLICA TRASBALSADA: SINDICALISME REFORMISTA I INSURRECCIONALISME FAISTA (1931-1936) El faisme enfront de la República . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 393 El congrés de 1931 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 399 Augmenta la conflictivitat social . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 401 Moderats i radicals a la CNT . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 406 El faisme pren el poder . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 412 L’aixecament de l’Alt Llobregat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 415 Faisme i immigració . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 418 Els Trentistes i les sublevacions faistes de 1933 . . . . . . . . . . . . 421 Enfront de les urnes, la revolució social . . . . . . . . . . . . . . . . . . 429 Divergències dins la CNT: els Sindicats d’Oposició . . . . . . . . . 434 L’Aliança Obrera . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 440 La revolució d’octubre de 1934 a Astúries . . . . . . . . . . . . . . . . 443 Canvi de rumb: cap al front popular . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 447 El congrés de Saragossa de 1936 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 452 Los Solidarios (i Nosotros) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 456
tripa Termes 1-196.qxd
12/05/2011
14:03
PÆgina 10
Escriptors i artistes anarquistes d’Osca . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’anarquisme individualista. El cas Hildegart . . . . . . . . . . . . . . Anarquisme, sexologia i naturisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Cultura i anarquisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La Federica Montseny i el seu pare . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El cançoner llibertari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
462 466 470 474 482 491
VII. L’ANARQUISME DURANT LA GUERRA I LA REVOLUCIÓ (1936-1939) El 19 de juliol de 1936 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 497 El Comitè de Milícies Antifeixistes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 507 Els comitès revolucionaris . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 517 La col·lectivització agrària . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 522 La col·lectivització industrial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 532 Els fronts de guerra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 543 Els anarquistes al govern de la Generalitat de Catalunya . . . . . 545 L’anarquisme fora de Catalunya . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 551 L’Aragó llibertari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 560 Madrid i les Castelles . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 563 Quatre anarquistes ministres de la República . . . . . . . . . . . . . . 568 Buenaventura Durruti . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 575 Els Fets de Maig de 1937 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 586 Llibres anarquistes publicats durant la guerra . . . . . . . . . . . . . . 596 Anarquistes estrangers a la guerra d’Espanya . . . . . . . . . . . . . . 600 Els anarquistes després de maig de 1937 . . . . . . . . . . . . . . . . . . 604 Publicacions i cartellisme durant la guerra . . . . . . . . . . . . . . . . 617 VIII. L’ANARQUISME A L’EXILI I LA LLUITA CLANDESTINA CONTRA EL FRANQUISME (1939-1975) L’exili de 1939 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 623 Comença la resistència interior . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 628 Els llibertaris a l’Aliança Nacional de Forces Democràtiques . . . . 630 Caigudes i detencions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 633 Maquis i pas de fronteres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 640 Puristes i reformistes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 643 L’escissió del moviment llibertari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 650 La guerrilla urbana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 656
tripa Termes 1-196.qxd
12/05/2011
8:42
PÆgina 11
La repressió franquista . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 661 La reunificació llibertària de 1961 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 664 EPÍLEG: DESPRÉS DE LA MORT DE FRANCO, L’ANARQUISME EN LLIBERTAT (1975-1980) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 671 APÈNDIX Llibres dels anarquistes de l’exili i del postfranquisme . . . . . . 677
tripa Termes 1-196.qxd
12/05/2011
8:42
PÆgina 12
tripa Termes 1-196.qxd
12/05/2011
8:42
PÆgina 13
INTRODUCCIÓ
La història del moviment llibertari a Espanya abraça un llarg període de més de cent anys que s’emmarca en una època històrica oberta precisament el 1870 (just l’any que neix a Barcelona l’Associació Internacional de Treballadors-AIT) amb la guerra francoprussiana i acabada amb l’enfonsada de l’URSS i del comunisme l’últim decenni del segle XX. Etapa històrica en què es produeix l’inici de la industrialització a Espanya i que viu una alterada vida política, amb la Revolució Democràtica de 1868, passant per monarquies, repúbliques, guerres civils i dictadures, fins a la restauració de la democràcia parlamentària. I que a Catalunya, bressol i caliu de l’anarquisme, conviu amb la Renaixença, el catalanisme polític i les dues restauracions de la Generalitat, la republicana, amb l’Estatut del 1932, i l’actual. La història no és una ciència exacta, com ho són les fisicomatemàtiques, però conté elements d’anàlisi objectiva que, per no enganyar el lector, han d’anar acompanyades d’una definició dels motius personals de l’historiador, la qual cosa comporta que, de fet, el relat no sigui estrictament imparcial, atès que l’historiador és fruit d’una època i dels seus conflictes, de les seves experiències i de les seves passions. Ben sovint, alguns professionals de la història, aixoplugant-se sota la capa de la “història científica”, són propagandistes de la seva confessió, del seu partidisme, de la seva militància. No sé si n’he quedat lliure de culpa però, en tot cas, en aquest llibre no he amagat res de l’essencial de la història del moviment anarquista (m’agradés o no), ni he deixat de tenir en compte opinions diferents de les meves. Aquesta obra no vol ni desitja demostrar res, no està a favor ni en contra, tan sols aspira a explicar una història complexa i difícil, 13
tripa Termes 1-196.qxd
12/05/2011
8:42
PÆgina 14
tenyida de clarobscurs. I els meus punts de vista, que faig evidents, no pretenen ser cap veritat absoluta, cap dogma, sinó simplement la meva opinió, tan personal i subjectiva com es vulgui. I, en tot cas, voldria remarcar que la meva simpatia per l’anarquisme és matisada (ja que he preferit l’obrerisme, sindical o no), fet que no vol dir en absolut hostilitat o menyspreu per aquella doctrina. És clar que encara menys m’ha entusiasmat el comunisme leninista-estalinià, ni el socialisme doctrinari. He sentit, sí, passió pel moviment obrer, si es vol en abstracte, és a dir, per la història dels obrers feta per ells mateixos. Exposat d’una altra manera, per l’esforç d’uns treballadors per fer-se lloc en la societat. Sempre he compartit el lema “l’emancipació dels obrers serà obra dels treballadors mateixos”. Pot ser retòric, segurament messiànic i impossible, però és el que m’ha fet vibrar. Aquest llibre és fruit del coneixement erudit i de la investigació acadèmica, però és també vida viscuda, i n’exposaré les raons, els motius personals. Nascut el juliol del 1936, una setmana després de l’inici de la guerra civil i la revolució, en un barri obrer i menestral de Barcelona, fill de pares de família pagesa pobra emigrats a Barcelona als anys vint, des de la meva adolescència i primera joventut vaig viure envoltat dels records que em contaven els cenetistes i esquerrans catalans a la taverna de casa, on vaig néixer. Per a mi, doncs, el Noi del Sucre, Pestaña, Peiró o els Montseny formen part del meu primer paisatge vital, i quan feia pintades amb guix a les parets del carrer (o dels lavabos dels establiments), les meves inscripcions eren visques a la Confederació Nacional de Treballadors-CNT i a Catalunya Lliure. Fou natural, per tant, que en iniciar la meva carrera d’historiador, el 1957, m’inclinés per l’estudi del moviment obrer i del catalanisme popular. El primer volia dir, essent a Catalunya, història de l’anarquisme i més especialment de l’anarcosindicalisme. I molt més, com a barceloní, no deixava de percebre el fet que Barcelona ha estat la capital de l’anarquisme a bona part del segle XIX i al primer terç del segle XX. La ciutat mirall i guia dels llibertaris de tot Espanya i del món, el lloc on més activitats han realitzat, tant sindicals com d’agitació, pacífiques o violentes, tant organitzatives com periodístiques, literàries o culturals. Tot em portava, ineludiblement, cap a la comprensió i estudi del fenomen anarquista, més important, al meu entendre, com a expressió del món de les classes treballadores que no com a estricte corrent doctrina14
tripa Termes 1-196.qxd
12/05/2011
8:42
PÆgina 15
Gravat satíric publicat al setmanari anarquista La Tramontana el 1890.
ri, filosòfic o ideològic. No sóc ni he estat mai militant anarquista, però els he conegut d’adolescent, de jove i de gran, els he llegit i estudiat tota la vida, i els tracto amb molt de respecte i força simpatia, cosa que no exclou una anàlisi crítica del que penso que varen ser els seus errors o disbarats, al mateix temps que crec que ells –particularment els anarcosindicalistes–, foren els que més força i dignitat van aportar a la lluita per la millora i l’emancipació de les classes treballadores abans de la guerra (i molt especialment a Catalunya). La història d’aquest complex moviment anarquista a Espanya no és estrictament, ni exactament, una història de l’anarquisme sinó un inextricable aiguabarreig de sindicalisme apolític, anarcosindicalisme i anarquisme de diversos i contraposats pelatges. És, també, a la vegada de narració d’unes lluites obreres, la de la creació d’institucions i la descripció d’unes doctrines. A Catalunya i a Espanya, la història d’allò 15
tripa Termes 1-196.qxd
12/05/2011
8:42
PÆgina 16
que per simplificar en diem l’anarquisme és en realitat la història de dues realitats complementàries, la d’un moviment obrer sindical apolític i la d’una mentalitat doctrinària contrària a l’estat i el poder, i defensora d’un món igualitari i col·lectivista. Contra els interpretadors marxistes, a l’estil d’Eric Hobsbawm o Pierre Vilar, aquest moviment obrer és fonamentalment urbà i industrial, especialment a Catalunya, i no té res de “primitiu” o mil·lenarista, en tot cas igual i no superior que el que significava el socialisme marxista de finals del segle XIX i primeries del XX o el bolxevisme. Pel que fa a Andalusia sí que és cert que hi predomina la reivindicació agrària de jornaleros, braceros i petits propietaris miserables que conviuen amb un feble obrerisme urbà. De fet, doncs, dins d’aquest anarquisme hi conviuen no sempre harmònicament els sindicalistes apolítics, els sindicalistes antipolítics (a tots dos els podem anomenar anarcosindicalistes) i els anarquistes estrictes. Tot i la gran importància de la divulgació doctrinària –amb el míting, el fullet i la premsa– en aquest anarquisme el que predomina és la realitat de la lluita obrera per un món millor i unes més adequades condicions de vida, portada a terme per societats d’ofici i més tard pels sindicats de branca o d’indústria dirigits pels obrers mateixos i sense càrrecs sindicals remunerats, és a dir, sense aparell burocràtic. Així doncs, les interpretacions de la major part d’historiadors marxistes que parlen de l’anarquisme, com a fenomen agrari preindustrial o de reacció d’obrers que treballen en empreses petites, són un mite superficial. No és gaire més afortunat Gerald Brenan quan veu l’anarquisme com a contrafigura del catolicisme. La història del nostre anarquisme és, doncs, essencialment la crònica d’un moviment obrer, bàsicament sindical urbà, i només en certes àrees d’Andalusia, la d’una conflictivitat agrària en demanda de terres o d’unes condicions de vida millors. La teorització agrarista de l’anarquisme dels anys trenta és sobretot l’apologia d’una natura bucòlica vista per obrers urbans nostàlgics d’una Arcàdia feliç. El gran desenvolupament de l’anarquisme es produeix sobretot en una Catalunya industrial que és, a finals del segle XX i a la primera meitat del XX, una de les àrees més industrialitzades de l’Europa occidental (òbviament inferior a les de la Gran Bretanya, part d’Alemanya i nord de França i Itàlia, però immensament superior a les d’Escandinàvia, a les de l’Europa central i oriental o a les del sud d’Alemanya, França o Itàlia). L’anar16
tripa Termes 1-196.qxd
12/05/2011
8:42
PÆgina 17
Dibuix de Ricard Opisso que reprodueix l’ambient d’un míting popular, publicat al Cu-Cut! el 1903.
quisme és aquí, doncs, una resposta obrera industrial a la desigualtat social, si es vol utòpica o idealista, però no menys racional i lògica que la que dóna a Europa el socialisme marxista. Res de mil·lenarisme de societat agrària endarrerida. Per altra part, cal destacar que tots els doctrinaris de l’anarquisme hispànics són obrers autodidactes sense estudis acadèmics: així els tipògrafs com Rafael Farga Pellicer, Antoni Pellicer Peraire, Josep Llunas, Anselmo Lorenzo; o com Josep Prat, Pere Esteve, Leopoldo Bonafulla, Palmiro Marbà, José Sánchez Rosa, Manuel Buenacasa, Eusebio Quintanilla, Germinal Esgleas, Ángel Pestaña, Joan Peiró, tots ells obrers de jornada laboral completa. La petita excepció són Fernando Tarrida del Mármol i Fermín Salvochea, de famílies propietàries, l’enginyer Ricardo Mella, el metge Isaac Puente; Diego Abad de Santillán, professional de la ploma o els tres membres de la família Urales, Joan Montseny, Teresa Mañé i la Federica, editors i publicistes. Però la resta, i són centenars els propagandistes de la lletra impresa, són proletaris sense estudis que viuen del seu treball professional. Remarquem, doncs, que els milers d’activistes i doctrinaris del moviment anarquista hispànic pertanyen al món de les classes treballa17
tripa Termes 1-196.qxd
12/05/2011
8:42
PÆgina 18
dores i subalternes, i que amb prou feines podríem comptar amb els dits de la mà els que no ho eren, però en tot cas aquests eren gent de professions liberals (com els metges José García Viñas, Pedro Vallina i Isaac Puente o l’enginyer Ricardo Mella) i que l’únic benestant fou l’idealista Fermín Salvochea, d’acomodada i propietària família gaditana. Ara, el 2010, i amb la perspectiva que dóna el pas del temps, podem sintetitzar que l’anarquisme i l’anarcosindicalisme, i més en general l’anarquisme estricte, foren una utopia que va caure sovint en el desordre i la violència, inevitable reacció contra la injustícia i l’enorme desigualtat social imperant tant a Catalunya com a Espanya, però que va ajudar decididament, i en major grau que cap altre moviment polític i social, a crear una consciència dels drets de les classes treballadores i a donar-los un sentit d’autoestima, d’orgull i de dignitat social. I que, per altra part, va associar definitivament la idea que la igualació social no havia de ser tan sols econòmica o laboral sinó també, i fonamentalment, el dret al coneixement i a la cultura, per crear un ser humà més integrat i complet. Aquest no és un llibre llibertari ni tampoc antianarquista, perquè no és un treball de tesi doctrinària, sinó un estudi, al més detallat i contrastat possible, amb les fonts tan variades de què disposem, sobre l’acció i el pensament dels anarquistes i els anarcosindicalistes a Espanya. Pretén ser un llibre imparcial, no sectari, tan objectiu com m’ha estat possible, encara que no un d’indiferent o neutral, ja que tot historiador té un punt de vista, unes preferències a l’hora de triar opinions, detalls o fets, una manera d’explicar el discurs històric, i només els sectaris són capaços de manifestar aquesta tendència sota la falsa capa de l’“objectivitat científica”. En definitiva, aquest vol ser un llibre ponderat, però que no amaga la seva simpatia per l’acció d’una classe treballadora que va cometre al llarg del temps molts disbarats i alguns delictes de dret comú, però la major part dels membres de la qual van portar dignament la càrrega tan pesada d’una ideologia redemptora i d’una acció social tan castigada i perseguida. Història, doncs, d’herois i de màrtirs, que foren molt més que els malvats i els botxins, que de tot n’hi hagué, en la vinya del Senyor. He volgut, primordialment, explicar, informar, donar detalls, i molt en segon terme, interpretar, justificar o acusar. Ara bé, inevitablement, uns punts m’han interessat més que d’altres, unes opinions o preses de posició m’han estat més properes i simpàtiques i d’altres, en canvi, o 18
tripa Termes 1-196.qxd
12/05/2011
8:42
PÆgina 19
Una de les dues pintures de Ramon Casas titulades La càrrega, ambientades en els conflictes socials de la Catalunya de finals del segle XIX i principis del segle XX.
m’han semblat poc importants, o no m’han interessat o les he trobades poc correctes o adients. En tot cas, no crec haver amagat cap fet important, per llunyà que fos de la meva idiosincràsia. Al llarg del llibre he donat prioritat a la descripció i l’anàlisi de les estratègies i les actuacions concretes, en detriment de les doctrines i del pensament, atès que aquestes són, sovint, meres declaracions d’objectius finals, de temàtica repetitiva i abstracta o ideal, mentre que estratègia i actuació suposen uns fets reals, concrets, pràctics, mesurables, fossin positius o negatius, correctes o poc afortunats, en tot cas mostra de la realitat viva de l’acció dels llibertaris. En tot cas em sembla obvi que moltes vegades el discurs doctrinari era poca cosa més que un cant idealitzat a un futur problemàtic, descrit a la manera de les utopies clàssiques, com un món mecànic, integrat, sense contradiccions ni diferències, exacte, meticulós i, en el fons, irreal. Durant la redacció del llibre i quan pensava en el títol em va semblar més oportú utilitzar no el substantiu anarquisme sinó l’expressió moviment anarquista, perquè el primer carrega l’accent en la doctrina 19
tripa Termes 1-196.qxd
12/05/2011
8:42
PÆgina 20
i la ideologia, com si hi hagués un sol corpus de pensament, mentre que el segon reflecteix millor, al meu parer, el que fou la realitat obrera llibertària, un moviment multiforme, variat, a vegades contradictori, en què les doctrines anarquistes diverses eren només un vague rerefons o ideal més o menys llunyà, i el que comptava era la praxi de l’acció obrera, el desenvolupament harmònic, realista i pragmàtic d’un moviment obrer dirigit pels treballadors mateixos. Enllestit el llibre, vaig adonarme que la fórmula moviment anarquista era la mateixa que havien utilitzat el gran historiador francès Jean Maitron i César M. Lorenzo en els seus importants i decisius estudis històrics sobre el tema: anar acompanyat de mestres de tanta vàlua em tranquil·litza i m’honora. Per sintetitzar l’objectiu d’aquest llibre voldria copiar uns fragments d’un Bosquejo del período revolucionario, que el llibertari Jacinto Toryho va publicar a Barcelona el 1938 a la revista Timón: El anarquismo en España... no ha sido otra cosa que la expresión tradicionalmente federalista e individualista de la nación... El anarquismo español se basa en el instinto popular simplemente, no es fruto de abstractas discusiones ni de teorías cultivadas por algunos intelectuales... Quién crea que lo que se llama anarquismo en España es un anarquismo consciente, teóricamente fundado en las doctrinas de los grandes pensadores ácratas se equivoca, las grandes masas y los dirigentes, salvando excepciones exiguas, no poseen sino un instinto revolucionario... El anarquismo español ha tenido, más que de movimiento específico, de movimiento obrero. El elemento intelectual del país no se ha sumado a él, a pesar de que ninguna clase social siente tanta apetencia de hombres superiores, intelectual y moralmente como la clase trabajadora. El intelectual no se incorporó nunca en España al movimiento obrero... Por otra parte, no ha sido el libertario movimiento propicio a la aproximación de elementos intelectuales... Ha predominado en él el criterio de que sólo a hombres que calzan alpargatas les es dado sentir inquietudes revolucionarias... Lo cual no corre parejas de su ansia inextinguible de aprender, que es una de sus notas características... El movimiento anarquista español es un movimiento de pocos valores intelectuales, no obstante lo cual ha editado más publicaciones –revistas, periódicos, folletos, libros, boletines, etc.– que el socialismo, por ejemplo, aún disponiendo de menos medios económicos... Sobre el anarquismo español han desarollado cierto influjo, y no pequeño, las ideas de Proudhon i de Bakunin, única faceta prácticamente internacional que ha primado en él desde un principio. Más tarde las ideas pellouterianas del sindicalismo francés penetraron en la península.
20
tripa Termes 1-196.qxd
12/05/2011
8:42
PÆgina 21
Gravat al·legòric publicat al setmanari barceloní Solidaridad Obrera el 1907.
I en un sentit similar, Heleno Saña, el fill de l’anarquista català, afirmava: El paso del anarquismo por la península es de naturaleza compleja y ambivalente, en él encontramos mezclados el heroísmo y la ofuscación, la violencia y el idealismo, el desprendimiento y la brutalidad. La suma de elementos contradictorios que caracterizan el anarquismo español hacen difícil un diagnóstico sobre él. En el anarquismo español se han dado cita el místico y el criminal, el hombre de bien y el delincuente común, el sobrio líder obrero y el vulgar demagogo. Al lado de ejemplares conductas humanas hallamos individuos tortuosos, confidentes, pistoleros, agentes provocadores, atracadores, inadaptados; frente al vandalismo de las turbas libertarias o a la frialdad represiva de los milicianos de la FAI descubrimos a líderes anarquistas salvando de la muerte a un gran número de perseguidos... Con ligeras excepciones, el movimiento anarquista español, desde los días inaugurales de 1870 hasta 1939 se ha caracterizado por su estructura fundamentalmente obrera. De ahí que el anarquismo español no haya dado figuras descollantes en el campo de la teoría. Se ha nutrido casi exclusivamente de la clase trabajadora, ha sido un fenómeno popular por excelencia... Los anarquistas españoles aportaron a las luchas sociales un entusiasmo ético y un mesianismo ideológico que recuerda la fe de las comunidades
21
tripa Termes 1-196.qxd
12/05/2011
8:42
PÆgina 22
cristianas y el iluminismo de ciertas sectas religiosas de la Edad Media. El anarquismo español se diferencia de los demás movimientos obreros peninsulares por el hecho que ve, en la lucha social contra la burguesía, no sólo un instrumento de emancipación económica sino también un medio de renovación moral y humana para el proletariado. Los planteamientos anarquistas sobre el obrerismo rebasan la mera contingencia de la lucha de clases para convertirse en auténticos enunciados espirituales, en verdaderos artículos de fe. No se puede comprender el anarquismo hispano sin tener el cuenta la radical voluntad carismática que anima sus militantes, su vehemente vocación humanista y redencional.
Escrit això voldria recordar que, segons el meu criteri, la immensa majoria dels divulgadors de l’anarquisme són espessos, reiteratius i abstractes, mancats de coneixements científics sobre economia, història, sociologia o ciències polítiques. No són exactament iguals els difusors de l’anarcosindicalisme, ja que hi predomina, en general, l’explicació de les estratègies i tàctiques del moviment obrer. El més profús i difús és Anselmo Lorenzo, tan venerat pels anarquistes. Home íntegre i d’una sola peça, però divagador. Dintre d’aquest corrent, les obres més treballades són les de Josep Prat a començaments del segle XX i Diego Abad de Santillán als anys trenta. Destaca, de molt, l’obra de Marín Civera, més eclèctic i obert a l’estudi d’autors bàsics no anarquistes (com el mateix Marx) i amb una formació molt més acurada en els camps del pensament polític, econòmic i filosòfic. *
*
*
El moviment anarquista sorgeix el 1868-1870, en la seva varietat internacionalista de l’AIT i bakuninista, del món sindical obrer català (el societarisme), nascut el 1840 amb la primera revolució industrial, la de la indústria tèxtil, i entre els pagesos sense terra d’Andalusia. Hi predomina el sindicalisme apolític sobre l’estricte anarquisme. Els seus homes són hereus del democratisme republicà-federal (igualitari) i de l’utopisme fourierista i cabetià, creadors del mite de la societat sense classes i amb propietat comuna, no individual, apareguts també a Catalunya cap a mitjan segle XIX; anarquisme i sindicalisme revolucionari, apolític, signifiquen una visió radicalment igualitària d’una societat sense classes, on els individus lliures, sense subjecció a la religió i als propietaris (ni Déu ni amo) comparteixen els béns comuns i volen viu22
tripa Termes 1-196.qxd
12/05/2011
8:42
PÆgina 23
Coberta de Ricard Opisso per a la novel·la de Raimon Casellas, Les multituds (1906), en què es representa la gradació social: a la part baixa l’estament burgès aristocràtic i a la part superior les masses obreres onejant la bandera roja de la revolució.
re en un món feliç sense discriminacions, ni contradiccions, ni diferències. Els podem etiquetar d’utòpics, mítics o mil·lenaristes, però el que no és adequat és titllar-los de superficials o d’irreals, ja que aquest moviment va néixer i va viure enquadrat sempre en una multitud proletària que veia en l’anarquisme i el sindicalisme revolucionari una eina de reivindicació material i moral, de progrés i d’enaltiment social de les classes treballadores o subalternes. 23