coberta JTodo6.qxd
16/05/2014
09:15
PÆgina 1
«Ara mateix sento com el nostre pensament gira, obsedit, al voltant del pregó, salta cap a la feina que
Félix Fénéon
NOTÍCIES DE TRES RATLLES
ratura i Literatura Comparada a la Uni-
nar a viure en un poble petit, veure cada dia les matei-
versitat Autònoma de Barcelona. Fins
xes cares, resseguir el mateix horitzó cada matí. Tu
Robert Louis Stevenson
inesgotable; tot i que no et vas començar a sentir
Heinrich von Kleist
i jo sabem que, petita com és, la Sénia et resulta senienc fins que no vas anar-te’n, fins que la gent de fora no va començar a identificar-te com a tal.
MICHAEL KOHLHAAS
Tens la intuïció que el pregó hauria d’explicar què
Benjamin Constant
és per a tu el poble. Tancar-lo en una imatge per-
ADOLPHE
Santiago Rusiñol
MÀXIMES I MALS PENSAMENTS Thomas De Quincey
ELS ÚLTIMS DIES D’IMMANUEL KANT Enric Bou
DESVIACIONS PROSES DE VIATGE
escriptor. Va estudiar Teoria de la Lite-
de nou a casa els pares. T’imagines com serà tor-
LES MEUES UNIVERSITATS L’EMIGRANT AMATEUR
Joan Todó (la Sénia, Montsià, 1977) és
fecta, xifrar-lo en un discurs. Explicar-lo». «Un llibre delicat, íntim, espill d’un temps i d’una terra» (Yannick Garcia, Núvol) «A L’horitzó primer hi ha passatges d’un relleu, tan corporis, que són a l’abast de ben pocs escriptors» (Adrià Pujol, Escafarlata) «Todó escriu amb una mirada esmolada i una textura moral complexa» (Manel Ollé, L’Avenç)
Nikolai Leskov
LADY MACBETH DEL DISTRICTE DE MTSENSK
BiC FA ISBN 978-84-88839-73-2
Santiago Rusiñol
EL CATALÀ DE LA MANXA
Literatures
www.lavenc.cat
L’HORITZÓ PRIMER
Joan-Daniel Bezsonoff
no trobes, o presagia, inquiet, com deurà ser viure
Joan Todó
ÚLTIMS TÍTOLS PUBLICATS
avui ha publicat, a LaBreu Edicions, dos reculls de poemes, Los fòssils (al ras) (2007) i El fàstic que us cega (2012), i un altre de relats, A butxacades (2011), molt ben acollit per la crítica. Ha col·laborat també en diverses revistes literàries,
L’HORITZÓ PRIMER Joan Todó
com Paper de Vidre, Pèl Capell, Reduc-
cions i Caràcters. A L’Avenç va publicar una sèrie sobre la Sénia, sota l’epígraf de «Lo melic del món», uns textos que estan emparentats amb aquest llibre.
tripa todo2edicio.qxd
16/05/2014
09:41
PÆgina 1
L’HORITZÓ PRIMER
tripa todo2edicio.qxd
16/05/2014
09:41
PÆgina 2
tripa todo2edicio.qxd
16/05/2014
09:41
PÆgina 3
Joan Todó
L’HORITZÓ PRIMER Novel·la
L’AVENÇ Barcelona 2014
tripa todo2edicio.qxd
16/05/2014
09:41
Primera edició: octubre de 2013 Primera reimpressió: febrer de 2014 Segona reimpressió: maig de 2014 © del text, l’autor © d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., 2013 Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16 www.lavenc.cat
Es reserven tots els drets. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l’editor. Disseny i composició: L’Avenç Imatge de la coberta: J. Todó BIC: FA ISBN: 978-84-88839-73-2 Ref. aven052 Dipòsit legal: B. 21496-2013 Imprès a Book Print Digital, S.A.
PÆgina 4
tripa todo2edicio.qxd
16/05/2014
09:41
PÆgina 5
TAULA
Capítol 1 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Capítol 2 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Capítol 3 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Capítol 4 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Capítol 5 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Capítol 6 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Capítol 7 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Capítol 8 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Capítol 9 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Capítol 10 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Capítol 11 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
9 19 37 51 69 87 95 117 131 153 169
Breus propòsits de destrucció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
i83
tripa todo2edicio.qxd
16/05/2014
09:41
PÆgina 6
tripa todo2edicio.qxd
16/05/2014
09:41
PÆgina 7
Per a Ramon Bel Verge, i.m.
tripa todo2edicio.qxd
16/05/2014
09:41
PÆgina 8
tripa todo2edicio.qxd
16/05/2014
09:41
PÆgina 9
1
Jo sóc l’Escrivent. Tu, el Protagonista. La gent sovint ens confon, malgrat que sempre anem junts, perquè no em veuen; ni tan sols sospiten que jo existeixi, tot i els cops d’aire que, com una porta mal tancada, s’escolen en forma de contradiccions entre el que dius i el que fas. ¿Qui podria sospitar que allà on només hi veuen un individu bru, més aviat baixet, robust i de celles espesses, en realitat n’hi ha dos? Ara que al teu poble t’han proposat que facis el pregó de les festes majors d’enguany, tasca que sempre s’encomana a un senienc absent, algú que va marxar del poble i ha destacat en el seu camp professional, la gent creurà, quan senti el teu discurs, que les paraules són teves, que ets tu qui parla, que allò ho has pensat tu, que és del teu cap que han sortit les frases que els arriben, malgrat que la teva veu greu, ronca, vacil·lant fins a ofegar-se en un murmuri, els gemecs guturals en què t’atures mentre busques el mot just, sempre convençut que estàs parlant massa fort, la suor tremolosa de les mans, la vibració imperceptible de les cassoletes dels genolls, tot això hauria de posar-los sobre la pista. Però no em veuen: sempre he estat vora teu, però sóc invisible. Gairebé inexistent. Ara mateix seus al tren, amb la mirada perduda, mirant de recordar com has arribat aquí, cap on vas. De primer, 9
tripa todo2edicio.qxd
16/05/2014
09:41
PÆgina 10
molt assenyadament, vas dir que no; ets massa jove, vas al·legar. A l’altra banda del mòbil, la regidora va contraatacar: “Home, tampoc és un homenatge... No et volem enterrar, encara!” No va dissuadir-la cap raonament: hi ha hagut, per sorprenent que sembli, pregoners encara més joves que tu. Ni tan sols va servir el fet que ets a l’atur, que ben aviat ja no seràs un senienc absent perquè per tal d’estalviar-te el lloguer d’un pis a la ciutat que ja no pots pagar te’n vas a viure a cals pares. Perquè ara mateix te’n tornes a viure al poble; als teus peus tens la motxilla plena de llibres, sobre el teu cap la maleta plena de roba, estris d’higiene, llençols, l’ordinador portàtil, fotografies. Però això, va dir ella, no té importància. Tens la impressió que no troben ningú per fer-ho, com si ja haguessin acabat la llista de gent que ha triomfat i comencessin a recercar entre la resta, mentre no surt algú altre. El tren acaba de passar l’estació de Salou i ha baixat la gentada que, cada estiu, omple el vagó, rosses famílies de pell vermellosa, grupets d’adolescents exaltats. Apartes la motxilla cap al seient del costat i estires les cames; és com si et despleguessis, relaxat, per deixar passar l’aire espès, melós. Ja només queden nou o deu passatgers dispersos, alguns dels quals es desplacen per estar més amples; els nou o deu passatgers que us dirigiu a les terres de l’Ebre. Vas marxar del poble per fer una carrera universitària a Barcelona; hi vas llogar un pis, i un bon dia, quan ja acabaves els estudis, vas acudir a una borsa de treball que hi havia al campus, on una dona et va llençar una mirada commiserativa. “¿Filologia Catalana? Des que treballo aquí que no hem rebut pas cap oferta d’això... Omple el formulari, que no se sap mai, però jo ja t’he avisat!” Durant els anys següents, has ofert línies telefòniques més barates de porta en porta, has fet enquestes pel carrer o per telèfon, has servit 10
tripa todo2edicio.qxd
16/05/2014
09:41
PÆgina 11
copes en un local nocturn, has repartit diaris gratuïts a la boca del metro. Tot això sense que cap habilitat, cap talent per a aquests oficis sabés compensar la teva grisor personal. Si algun cop has brillat, si la gent del teu poble ha pensat en tu per fer el pregó, ha estat gràcies a mi, gràcies a allò que jo escric, i que tothom pensa que és teu. Perquè finalment vas aconseguir publicar un llibre de contes, que va tenir un èxit discret; contes que havia escrit jo, naturalment, i que estaven molt per sobre de les teves capacitats, tal com hagués pogut comprovar qualsevol persona que t’escoltés atentament mentre contestaves alguna de les entrevistes que et van fer. Però has d’admetre que tots aquests anys has enyorat què seria viure a la Sénia; immers en el trànsit frenètic, nerviós, desconsiderat de Barcelona, ofegat pel seu brunzit continu, per les complicacions i els refinaments de les relacions socials barcelonines, alhora desmenjades i laberíntiques, fetes de sobreentesos i jerarquies invisibles, trobaves a faltar els camps, l’aire net, el silenci, la cançoneria una mica brusca, brutal com una potada a l’estómac, de la gent del teu poble. Ara vas fent càbales, immers en el tràngol del viatge com en el coll estret d’un rellotge de sorra, amb la sensació que t’espera una metamorfosi: al poble podràs començar de nou, mirar de fer-ho millor, matinaràs, deixaràs de fumar, llegiràs tot de llibres que has anat comprant i que guardaves encara intactes, sense obrir, a l’àtic de casa els pares, reordenaràs la teva vida. I hauràs d’aclarir, dic jo, què fas amb mi. La meva presència és fantasmal, a frec de la inexistència; però sóc jo qui viu dins el llenguatge amb el qual et dius, el llenguatge sense el qual series encara més irreal que jo, de tal manera que els contes que vas publicar, alhora que no et pertanyen, et diuen millor que res que tu diguis, com si et calgués aquesta refracció per sobreviure. Sóc sempre vora teu, invisible, en aquella zona esborradissa on tu deixes de ser tu i et barreges amb 11
tripa todo2edicio.qxd
16/05/2014
09:41
PÆgina 12
l’exterior, amb la realitat; una zona grisa, de temps congelat, on es dipositen els teus records, les teves percepcions, els teus anhels. Sóc jo qui no permet que visquis només en el moment present; per culpa meva sempre penses en alguna cosa que ja no hi és, que encara no ha arribat. I sovint sospites que et falta un bull, que literalment no hi ets tot. Ara mateix sento com, amb un llibre obert oblidat damunt la falda, mentre aparentment badoques tot mirant les roques pelades del Coll de Balaguer, el nostre pensament gira, obsedit, al voltant del pregó, salta cap a la feina que no trobes, i que no saps on buscaràs; o presagia, inquiet, com deurà ser viure de nou a casa els pares. El procés és caòtic, desordenat. T’imagines les feines que podries fer, les menjades amb la família, què diràs el primer dia de festes. O com serà tornar a viure en un poble petit, veure cada dia les mateixes cares, resseguir el mateix horitzó cada matí, retrobar els amics, quedar amb ells quan vulguis i no quan doni la casualitat que has baixat. Tu i jo sabem que, petita com és, la Sénia et resulta inesgotable; tot i que no et vas començar a sentir senienc fins que no vas anar-te’n, fins que la gent de fora no va començar a identificar-te com a tal, després de preguntar-te si eres de Lleida o de València. De la mateixa manera que si anessis a Madrid series català i a Tunísia europeu; però durant divuit anys, el teu primer contacte amb la realitat va tenir lloc allà. Tens la intuïció que el pregó hauria d’explicar això. Furgar en aquesta pregunta: què és per a tu el poble. Tancar-lo en una imatge perfecta, xifrar-lo en un discurs. Explicar-lo. Cosa que, penses, comença per explicar com anar-hi. “Anar-hi”, dius, gairebé en veu alta. Durant molts anys, l’única paraula possible va ser “anar-se’n”. I després la va substituir “tornar-hi”. Si no fos pels pronoms febles, la simetria dels dos verbs antònims podria insinuar una equivalència que, tot i que sembla verídica sobre el mapa, a la pràctica és 12
tripa todo2edicio.qxd
16/05/2014
09:41
PÆgina 13
falsa. Qui hi va i qui hi torna van pel mateix camí, però no fan el mateix viatge. El primer busca indicis que el condueixin cap a un poble anomenat la Sénia, el segon reconstrueix un itinerari previ, com qui refà un tapís esfilagarsat, per tal de retrobar una imatge que ja coneix. Per a tu, aquest tapís té un dibuix molt concret, la línia de moles, tosses i serrats que es veu des del terrat de cals teus pares. Un amfiteatre blavós, aplanat contra el cel, que de xiquet perfilaves una vegada i una altra en els teus blocs de dibuix, afinant obsessivament la línia sinuosa que arrenca sobre el campanar de Rossell, el poble veí, s’allarga per la Lloma del Gegant, cau al Coll de les Tones, s’arrodoneix a la Roca del Migdia abans d’aixecar-se en una petita graonada i, després de passar per la Tossa, s’enfonsa en la vall del Sénia, s’aixeca novament, com un onatge congelat, cap a la serra de Pallerols i mor a la dreta dels Tres Castells, de camí cap al Mas de Barberans. És clar que els Tres Castells en són com a mínim quatre, i és només quan els mires des del poble que pareixen tres didals arrenglerats, de la mateixa manera que aquella muntanya on de xiquet hi veies el cap de perfil d’un gos gegant la formen en realitat dos turons que, distants entre si, la perspectiva superposa, conjunta, donant-los una forma irreal que, per a tu, és l’única. També a la Tossa hi veies un enorme animal; i també l’arrodoniment és un efecte òptic, que es desfà quan t’hi apropes o quan te n’allunyes, deixant només un turó punxegut. “Tornar-hi” és refer aquestes superposicions, aquests efectes: refer el dibuix del gran danès, els tres didals que de petit identificaves amb els Reis Mags. Formes que desapareixen en mirar-s’ho des d’una altra banda perquè, en realitat, la línia de turons que busques en tornar al poble no és real, solament és un miratge, una pura il·lusió de l’esperit. Una altra falsa simetria és aquella que fa suposar que hi ha el mateix nombre de quilòmetres d’aquí a Barcelona que de Barcelona cap aquí. Una altra il·lusió, per molt que quan 13
tripa todo2edicio.qxd
16/05/2014
09:41
PÆgina 14
lligàvem gossos amb llonganisses algú pogués vantar-se d’anar a fer un cafè a Barcelona i tornar. Venir des del cap i casal és una gesta plena de dificultats, bona part de les quals et serien inconcebibles si no sabessis com d’inefables són també els obstacles que s’aixequen dins l’esperit a l’hora de travessar la Diagonal per la part alta, o anar al barri de la Mina; itineraris físicament possibles que hom realitza amb un vague malestar, una inquietant dificultat. I això sense considerar els paranys: hi ha hagut gent que buscava la Sénia i, per culpa d’un miratge de l’autopista, s’ha trobat de sobte a l’ombra del castell del Papa Luna, a Calabuch, vora la mar i les rengleres de xalets buits, dels blocs d’apartaments, de les tendes de souvenirs. A d’altres, el GPS els ha fet anar per la carretera del Mas de Barberans, ja que l’aparell era víctima d’un altre engany dels mapes; sobre el paper, venint des de Tortosa i resseguint la carena dels Ports, per aquella ruta que fins al 1884 va ser el camí principal, aquest seria l’itinerari més directe. L’ordinador, que ignora les peculiaritats del terreny, actua en conseqüència amb això, però la carretera en qüestió té el mèrit que va ser feta respectant escrupolosament les finques d’oliveres i les seves partions ancestrals, de manera que, tot i que travessa un terreny força agradable, vorejat de pujols i barrancades, i que en algun punt s’eleva sobre una fastuosa panoràmica del Delta de l’Ebre, la serra del Montsià rere la plana de la Galera, Vinaròs, Peníscola i, al fons, la serra d’Irta, durant la major part del trajecte anguileja com un escurçó esporuguit. No en va, cada vegada que un autobús escolar us portava per allà, anava carregat de bosses per quan brollés, intempestiu, el mareig. No: la clau de la qüestió, avui dia, és arribar a Santa Bàrbara. Per algun motiu, tots els camins es trenen allí, i allí se separen de nou, cap a Tortosa, cap a Amposta, cap a Ulldecona o cap a la Sénia. També hi ha, vora la carretera, l’edifici abandonat d’una estació de tren, una relíquia d’aquella 14
tripa todo2edicio.qxd
16/05/2014
09:41
PÆgina 15
època en la qual el ferrocarril no necessàriament passava de llarg (avui dia, en canvi, la geografia es fa difusa, inestable, i la Sénia ja és més lluny de Barcelona que Madrid, igual que en aquell acudit del llaurador cavero convençut que la lluna és més a prop que Tarragona perquè ¿tu, Tarragona, la veus?). Pots arribar a Santa Bàrbara sortint de l’autopista per Amposta, i des d’allà anar a Ulldecona o a la Galera, que tant hi fa, ja que per qualsevol d’aquests pobles arribaràs fàcilment al teu destí. O segurament també pots (però no ho has fet mai) sortir de l’autopista per Ulldecona o, apurant molt, per Vinaròs. O, més ben dit, podries: podries fer-ho així si tinguessis cotxe. Una conseqüència de viure tants anys a Barcelona és que has perdut el sentiment de la necessitat de tenir un vehicle propi: allà, podies anar a tot arreu en metro, en autobús, fins i tot en taxi. Però per viure aquí necessites un cotxe. Com que no en tens, has agafat el tren. Passat Salou, hi ha només una via; la màquina s’atura a Mont-roig, espera que passi l’Euromed, i després arrenca, ja amb la via lliure. Però abans espera tant de temps com calgui; l’estació de Montroig, com la de Santa Bàrbara, és un edifici abandonat, amb les portes tapiades, corcat de males herbes i rovell. Després podries baixar a l’estació de l’Aldea o a la d’Ulldecona, però tu sempre baixes a la de Tortosa, que té l’estació d’autobús a prop, i així pots canviar de transport sense que calgui venirte a buscar. En realitat, si l’itinerari de la Hispano Fuente en Segures, la HIFE, t’ha arribat a parèixer l’únic per tornar al poble, és de tant recorre’l. Sobretot durant l’any que vas fer el COU, just quan l’empresa va inaugurar la nova estació de Tortosa i tu, com tots els de la teva edat que estudiàveu, anaves i venies cada dia. Moltes de les lectures obligatòries del curs, en realitat, les vas fer a l’autobús. Tens un record desdibuixat, polsós, de l’antiga estació d’autobusos, un enorme i tenebrós garatge situat sota la costa del Seminari, amb una 15
tripa todo2edicio.qxd
16/05/2014
09:41
PÆgina 16
sala d’espera de to agre, verós, plena de burilles i d’apagades lluïssors de zinc, amb seients d’escai i aquella sinistra estètica funcional que retrobaries uns mesos més tard a les facultats de ciment de Barcelona. Per contra, has passat llargues estones a la nova estació: els horaris de tren no acaben de casar amb els de l’autobús, i pel descosit s’escolen hores senceres d’espera. Encara rai: si, d’acord amb Larra, una estació és a un cementiri allò que el son a la mort, l’estació nova, blanca i lluminosa com un singular hivernacle, augura una entrada celeste. Però en realitat és una escola de la paciència. Per altra banda, connectar entre si tots els poblets del Montsià pareix més difícil que passar per tots els ponts de Königsberg sense repetir-ne cap. Ara mateix, després de baixar del tren, anar cap a l’estació d’autobús i fer-hi un cafè amb gel tot llegint el diari, fent temps per pujar a l’autobús de les set, que ha sortit uns minuts tard perquè esperava el que ve de Barcelona (una opció que vas abandonar fa temps perquè a l’hivern tenen els llums tancats i no s’hi pot llegir), el vehicle s’ha aturat a Santa Bàrbara per recollir els passatgers que vénen d’Amposta. Per sort, el dia és llarg, i tot i que el sol és baix i ja llepa la serra de Rossell, fa el ronso, encara hi ha claror i pots llegir, o deixar lliscar els ulls sobre els camps d’oliveres. A continuació, després de passar per la Galera, feu una llarga marrada per anar a Godall; per culpa d’una inundació del barranc de la Galera, que va endur-se un pont, fins fa poc cap allà només hi anava una carretera, la mateixa per la qual l’autobús tornava enrere cap a la via principal. Alguna vegada has vist com, en arribar a la cruïlla decisiva, el xofer s’aturava, demanava a crits si hi havia algú que anés a Godall i, davant la negativa generalitzada i la seguretat que divendres al vespre no hi ha cap godallenc que agafi l’autobús, emprenia la sortida que va cap al teu poble, amb un sospir col·lectiu d’alleujament acaronant-li el clatell. Godall és un poble molt menut, costerut, del qual amb prou fei16
tripa todo2edicio.qxd
16/05/2014
09:41
PÆgina 17
nes en saps res. Probablement mai no hi has posat els peus. Conta el poeta Enric Casasses que una vegada hi va anar, fent temps abans d’un recital a l’ermita de la Pietat d’Ulldecona, i que malfiats del seu aspecte van negar-se a servir-li un tallat. Sí que saps, però, que els seus carrers, estrets i rostos, no són construïts per fer-hi passar autobusos. Gairebé cada dia, a sobre, hi apareixen cotxes aparcats al lloc menys escaient (i on sovint, d’acord amb els senyals, no s’hi pot aparcar). Davant d’això, el vehicle s’atura, esbufega, s’entortolliga com una rabosa en un cau de conills, esclata en brams enfurits. Tant és així que, durant una temporada, un dels conductors de l’empresa va tenir prohibida l’entrada al poble, després d’un episodi de renecs i d’oficis de la mare de cadascú. Deixava i recollia els passatgers als afores, i aquests completaven el trajecte a peu. Tot i els retards, tot i les esperes, tot i la curiosa mania d’alguns conductors d’escoltar Cadena Dial, cal no oblidar que aquests autobusos tampoc els agafa gaire gent, d’acord amb aquell mecanisme circular pel qual l’escassa freqüència dels viatges obliga a perdre matins i tardes senceres per no fer gran cosa, i l’escassa demanda no permet augmentar la freqüència dels viatges. De vegades, arriba al punt que no hi puja ningú, com si la gent tingués en compte l’axioma que un dia va formular meridianament una noieta de quinze anys: “¿L’autocar? Antes morta! L’autocar és per a fracassats!” És a dir: l’autobús l’agafen universitaris, gent sense carnet de conduir, o sense cotxe, jubilats que van al metge. Les cares solen ser les mateixes. Senyores que van a l’ambulatori i, assegudes al davant de tot, conversen animades amb el conductor. Noiets que van a estudi i seuen al darrere de tot, circumspectes. La noia maquilladíssima que sempre va amb sa mare. El matrimoni silenciós. La nena amb uniforme que estudia en un col·legi privat de Barcelona. El baixet malcarat que arrossega una maleta enorme i sempre llegeix llibrots. 17
tripa todo2edicio.qxd
16/05/2014
09:41
PÆgina 18
O, durant molts anys, lo Tareto: un ancià esmerlit, escardalenc, arrugat com una pansa, borni rere les gruixudes ulleres encolerides, els ossos cruixint baix un caòtic embolcall de roba hirsuta, que cada divendres anava a Tortosa, un costum que feia parlar força. Durant el viatge, llençava renecs, feia el fatxenda o increpava les mosses; algun dia havia arribat a recordar quan va conèixer els nazis. Sempre l’has vist vell: de xiquets el perseguíeu, en fèieu befa i ell us amenaçava amb el gaiato enlaire. Algun cop, el va llençar i tot. Des de la plana de la Galera, la Sénia no es veu. L’autobús travessa una vasta estesa d’olivers, tots iguals i tots diferents, hipnòtics; hi ha finques abandonades, amb el sòl irritat de males herbes, i d’altres amb el terra llaurat, net com una pista de ball. Hi ha cases abandonades al costat de la carretera, i al lluny s’intueix el Mas de Barberans, una taca clara al coster eixut, sense arbres. La Sénia no. És com si el poble s’amagués rere el coll que s’eleva al nord de la vila, arrissat d’oliveres. L’autobús es veu sobtadament voltat de fàbriques, de botigues de mobles, i llavors, passat l’hotel, ja hi sou. El campanar trau el cap al lluny, entre terrats, rere la sumptuosa botiga de mobles amb columnes neoclàssiques que al poble anomenem “lo mausoleo”; és com si entréssiu al poble per la porta del darrere. No hi ha cap vista prèvia, cap imatge que et saludi, a banda del cartell amb el nom: passeu vora un taller mecànic, vora un grapat d’edificis i, abans no te n’adonis, l’autobús s’atura davant el parc, ple de xiquets que corren per la porxada dels baixos de l’Ajuntament. És com si la Sénia mirés cap a una altra banda. Com si, donant-li l’esquena al Principat, estigués de cara al País Valencià.
18