portada federico vazquez.qxd
28/09/2009
Andreu Mayayo Josep Solé Barberà, advocat
La veu del PSUC Xavier Benguerel Memòries (1905-1940) Aram Monfort
Barcelona 1939 El camp de concentració d’Horta
El pas d’evadits pels Pirineus durant la Segona Guerra Mundial
l’organització de la justícia, que culmina amb la creació del Tribunal de Cassació de Catalunya. Aquest llibre és una narració historicopolítica que explica l’intent de la Generalitat i de la classe política catalana d’aconseguir una nova administració de justícia, independent i permeable als valors democràtics. Aquest projecte de modernitzar i catalanitzar la justícia va topar amb molts obstacles, tant des de l’interior mateix de la judicatura com des de les forces polítiques espanyolistes que s’oposaven enèrgicament a la descentralització del poder judicial. Els Fets d’Octubre de 1934 van significar el col·lapse d’aquest projecte, el qual no es reprendrà fins a la victòria del Front d’Esquerres el 1936. L’inici de la Guerra Civil significa la irrupció de la justícia revolucionària, de l’arbitrarietat i la barbàrie, que va tenir un dels seus episodis més destacats en la creació de l’anomenada Oficina Jurídica. El llibre descriu els comportaments corruptes d’un personal tèrbol que suposadament servia els ideals revolucionaris, i que es va apropiar de diners i joies, el rastre dels quals sovint es perd a França. El protagonisme de la francmaçoneria en l’administració de justícia durant la guerra és un altre aspecte destacat d’aquesta recerca. La derrota de la República a la guerra portà a l’exili i a l’acció de la repressió franquista, però no va poder esborrar del tot l’obra del Tribunal de Cassació.
www.rballibres.com
Història
La justícia durant la Guerra Civil
Les muntanyes de la llibertat
L’Estatut d’Autonomia de 1932 va atorgar a la Generalitat de Catalunya
El Tribunal de Cassació de Catalunya (1934-1939)
Josep Calvet
PÆgina 1
Federico Vázquez Osuna
Últims títols publicats
16:15
Federico Vázquez Osuna
Federico Vázquez Osuna (Alcaudete, Andalusia, 1964) és doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barce-
La justícia durant la Guerra Civil El Tribunal de Cassació de Catalunya (1934-1939)
lona i Màster en Criminologia i Execució Penal per la Universitat Autònoma de Barcelona. És investigador adscrit al Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona (CEHI). Les seves investigacions se centren en la República, la Guerra Civil i el franquisme, molt especialment pel que fa a l’administració de justícia i la repressió. És coautor del llibre La repressió franquista a l’àmbit local. Manlleu (1939-1945) (2003) i autor de La Rebel·lió dels Tribunals. L’administració de justícia a Catalunya (1931-1953). La judicatura i el ministeri fiscal (2005). També ha col·laborat en obres col·lectives sobre la guerra civil i el franquisme. Ha publicat articles en diferents àmbits de les ciències socials i jurídiques.
tripa Vazquez.qxd
28/09/2009
16:31
PÆgina 2
tripa Vazquez.qxd
28/09/2009
16:31
PÆgina 3
Federico Vázquez Osuna
LA JUSTÍCIA DURANT LA GUERRA CIVIL El Tribunal de Cassació de Catalunya (1934-1939)
L’AVENÇ Barcelona 2009
tripa Vazquez.qxd
28/09/2009
16:31
PÆgina 4
Aquesta obra ha estat publicada amb una subvenció de la Dirección General del Libro, Archivos y Bibliotecas del Ministerio de Cultura, pel seu préstec públic en Biblioteques Públiques, d’acord amb el previst en l’article 37.2 de la Llei de Propietat Intel·lectual.
Barcelona, març de 2009 © del text, l’autor © d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., 2009 Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16 www.lavenc.cat
Es reserven tots els drets. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l’editor. Disseny de la co·lecció: Toni Miserachs Il·lustració de la coberta: Medalla del Tribunal de Cassació feta en or i esmalt per Joaquim Capdevila, 1935. Composició: L’Avenç ISBN: 978-84-88839-29-9 Ref. aven013 Dipòsit legal: Imprès a
tripa Vazquez.qxd
28/09/2009
16:31
PÆgina 5
TAULA
Pròleg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
9
Introducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
12
La justícia en els primers anys de la República . . . . . . . . . . . . L’elecció del president del Tribunal de Cassació . . . . . . . . Una administració de justícia desautoritzada públicament . .
17 22 29
Els Fets d’Octubre de 1934 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La Llei del 2 de gener de 1935 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Les conseqüències dels Fets d’Octubre. . . . . . . . . . . . . . . . La victòria del Front d’Esquerres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
39 46 51 59
La Guerra Civil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’administració de justícia els primers mesos de guerra . . L’Oficina Jurídica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La violència contra el Tribunal de Cassació . . . . . . . . . . . El nou president del tribunal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
65 69 77 98 104
El Tribunal de Cassació després dels Fets de Maig de 1937. . Nomenament de nous magistrats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’atemptat contra Josep Andreu Abelló. . . . . . . . . . . . . . . Barcelona, capital de la República. . . . . . . . . . . . . . . . . . . La normalització lingüística a l’administració de justícia . . Els darrers dies del Tribunal de Cassació . . . . . . . . . . . . .
108 113 116 118 121 123
tripa Vazquez.qxd
28/09/2009
16:31
PÆgina 6
L’acció repressora de la dictadura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La repressió franquista contra els membres del tribunal . . La depuració administrativa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La jurisdicció militar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas . . . . El Tribunal para la Represión de la Masonería y del Comunismo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
127 128 130 135 138
L’exili i més enllà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’exili del personal del Tribunal de Cassació . . . . . . . . . . Els presidents del Tribunal de Cassació més enllà de l’exili . .
170 170 187
Annex. Biografies . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
193
Notes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
213
Sigles d’arxius i fonts oficials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
220
Bibliografia i fonts . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
221
Índex onomàstic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
226
158
tripa Vazquez.qxd
28/09/2009
16:31
PÆgina 7
En memòria de Guillem Vidal Andreu, president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, un home bo, que va treballar fins al darrer moment per aconseguir una administració de justícia pròxima i al servei de la ciutadania
tripa Vazquez.qxd
28/09/2009
16:31
PÆgina 8
tripa Vazquez.qxd
28/09/2009
16:31
PÆgina 9
PRÒLEG
L’autor del llibre, Federico Vázquez, és un investigador reconegut sobre el tema de la justícia a Catalunya durant els anys de la guerra i la postguerra. El seu llibre La rebel·lió dels tribunals. L’Administració de justícia a Catalunya (1931-1953). La judicatura i el ministeri fiscal, va tenir crítiques elogioses. Ara, en aquest llibre que teniu al davant, La justícia durant la Guerra Civil. El tribunal de Cassació de Catalunya (1934-1939), Vázquez ha continuat la recerca sobre la justícia en el nostre país. L’autor, compromès amb el tema, també ens explicita el seu compromís amb la història i com entén ell l’ofici d’historiador. Es pot estar d’acord o no amb algunes de les seves opinions però el que no es pot discutir és el seu compromís amb la història. S’espera dels historiadors i de la història una ètica i moral que ell moltes vegades troba a faltar. En el llibre trobarem no solament la història de les institucions sinó la història de les persones que en formaren part. És un llibre que mostra, ja des del primer moment, que els jutges i l’autonomia (i el que aquesta representava) no lligaven gaire. Malgrat l’oposició dels jutges al traspàs de les competències de justícia a la Generalitat, aquest s’efectuà (fet insòlit avui en dia) perquè s’imposà la voluntat i els pactes entre els polítics catalans i espanyols. A partir d’aquest començament, les relacions foren complicades i els incidents entre els jutges, una part de la ciutadania de Catalunya i la Generalitat foren constants. Només cal llegir les pàgines que ens parlen dels incidents per l’ús del català als tribunals. Ara bé, el llibre s’endinsa ben aviat en el que és el seu tema central: el Tribunal de Cassació de Catalunya. Vázquez n’analitza l’origen, les 9
tripa Vazquez.qxd
28/09/2009
16:31
PÆgina 10
seves competències, els magistrats que el formaven i com s’escollien. Com passa sempre en aquestes decisions hi va haver nomenaments polèmics. Vázquez analitza a bastament la figura del que fou el primer president del Tribunal de Cassació Santiago Gubern Fàbregas. El judici que fa l’autor del llibre és positiu, malgrat que hagués posat el seu amor paternal per sobre de l’estricta interpretació de la llei que prohibia l’exercici de l’advocacia als propis fills. Que Santiago Gubern, republicà i autonomista, era un home partidari de trobar solucions pactades i d’evitar conflictes innecessaris, queda clar en el recent llibre d’Amadeu Hurtado, Abans del sis d’octubre (un dietari). Gubern demanà a Hurtado, propietari de La publicitat, que no extremés la campanya que feien els diaris catalanistes contra la magistratura i l’administració de justícia amb motiu dels processos contra alguns escriptors separatistes en el transcurs dels quals es produïren incidents violents. Un altre moment transcendental de la història de la justícia i del Tribunal de Cassació foren els tres anys de guerra civil. El que fou l’Oficina Jurídica, l’ocupació dels tribunals del Palau de Justícia, la constitució de la Justícia Revolucionaria i dels Tribunals Populars són temes àmpliament tractats en el llibre de Vázquez. Moltes de les informacions que hi aporta són una novetat, sobretot l’anàlisi que fa de la persona del president que substituí a Gubern al front del Tribunal de Cassació, Josep Andreu i Abelló. Per primer cop tenim informació de quina fou l’actuació d’aquest advocat reusenc i d’altres magistrats del Tribunal. També ens aporta informació sobre un dels homes de confiança d’Andreu, Agustí Juandó Royo. Deixo al lector que ell mateix tregui les seves conclusions sobre aquest personatge després de llegir les pàgines d’aquest llibre sobre ell. En aquest cas sí que puc afirmar que les opinions i les afirmacions que Vázquez fa sobre aquests personatges estan molt marcades pel que ell entén que ha de ser el compromís ètic i moral de personatges públics que ocupaven llocs de responsabilitat tan elevats dins de la Catalunya dels anys de la guerra. És indubtable que alguns d’aquests personatges que lluitaven per posar ordre a la rereguarda, que la justícia funcionés i que, fins i tot, per assolir aquests objectius, foren amenaçats de mort o patiren atemptats, també tenen les seves parts fosques. Precisament, una de les parts menys fosques del llibre i penso que molt interessant, és el paper que jugà la maçoneria en 10
tripa Vazquez.qxd
28/09/2009
16:31
PÆgina 11
la trajectòria de molts dels advocats i magistrats durant la guerra i l’exili. Una de les parts més interessants del llibre és la persecució i repressió que patiren alguns dels magistrats del Tribunal de Cassació, dissolt pel règim franquista. Hi ha una part del personal del Tribunal que no va patir directament la repressió perquè va agafar el camí de l’exili i, en aquest sentit, també hi ha moltes aportacions inèdites sobre el que fou la vida d’aquests advocats i magistrats durant l’exili. Per últim, cal destacar d’aquest llibre el magnífic i treballat apèndix biogràfic on després de llargues i reeixides investigacions, l’autor ens ofereix la trajectòria de tot el personal que va estar vinculat a la justícia durant els anys de la República i la Guerra Civil. Com en l’anterior llibre de Federico Vázquez sobre la justícia, aquest és un llibre que no et deixa indiferent. Llegir-lo permet conèixer millor la història del que fou la justícia a Catalunya en aquests anys i, sobretot, la trajectòria amb aportacions inèdites del personal que en formava part. És un llibre rigorós, seriós i també un llibre en el qual es percep una certa decepció de l’autor sobre l’actuació d’alguns d’aquests advocats, magistrats i juristes. Pot ser perquè, a part de la seva manera rigorosa d’investigar la història, Vázquez no entén aquesta sense l’ètica i la moral, potser d’una manera massa exigent. Al cap i a la fi, com ell sap, els homes són de carn i ossos i el final tots el coneixem. Per últim, vull donar-li les gràcies a Federico Vázquez per haverme deixat prologar un llibre que penso que és un gran llibre d’història. Joan Villarroya i Font
11
tripa Vazquez.qxd
28/09/2009
16:31
PÆgina 12
INTRODUCCIÓ
Aquest estudi intenta apropar-se a l’administració de justícia de Catalunya durant la ii República, no des del punt de vista jurídic, sinó des del polític i social –l’autor no és jurista, sinó historiador. Fins al dia d’avui s’ha avançat molt en el coneixement del poder executiu català durant la ii República, però sabem menys del legislatiu, i poca cosa del judicial, representat pel Tribunal de Cassació de Catalunya (TCC), tret de la seva producció jurisprudencial en matèria contenciosa administrativa, àmbit estudiat per A. Milian Massana, i civil, treballat per Encarna Roca i Eduard Bajet. Josep M. Mas Solench també va estudiar el tribunal en el seu conjunt. Aquests treballs fan innecessari l’aprofundiment en la naturalesa, les atribucions i la producció jurisprudencial del TCC. Des del Decret de Nova Planta de 1716 fins a la proclamació de la República el 1931, existeixen a Catalunya diferents opcions polítiques i socials que anhelen el recobrament d’una administració de justícia pròpia. Totes tenen en comú el desig de superar la burocràcia i els processos forans que van caracteritzar-la durant la monarquia absoluta borbònica, la revolució liberal i la Restauració. A grans trets, totes ambicionaven una administració de justícia descentralitzada, més eficient i eficaç, capaç de donar solució a les problemàtiques socials, no d’eternitzar-les, inserida en el medi cultural i polític sobre el qual impartia justícia. La proclamació de la República fou el moment en què el catalanisme polític, en convergència amb el republicanisme de la resta de l’Estat, va voler expressar fermament aquesta voluntat i va pactar amb l’Estat els paràmetres sobre els quals havia de basar-se aquesta nova concepció de la justícia republicana. El TCC és el símbol d’aquest gir polític, d’aquesta nova forma de concebre els tribunals, però aquest 12
tripa Vazquez.qxd
28/09/2009
16:31
PÆgina 13
òrgan només és l’esglaó que culmina tota l’organització dels tribunals de Catalunya. Aquesta nova configuració va ser possible gràcies a l’aprovació l’Estatut d’Autonomia de 1932, molt diferent de l’avantprojecte que va aprovar el poble de Catalunya el 1931, però que per primera vegada des del 1716 conferia a Catalunya la política judicial. L’Estatut va anar molt més enllà en les competències sobre l’administració de justícia que l’avantprojecte. Pocs catalans podien imaginar l’abril de 1931 que la futura institució autònoma de Catalunya nomenaria els jutges i els magistrats! La Generalitat republicana no ha estat igualada en matèria de justícia per l’Estatut de 1979 ni pel de 2006. El període històric que s’estudia està ple de conflictes polítics i socials, motiu pel qual el TCC només va exercir la seva comesa dins la normalitat estatutària durant uns pocs mesos. Aquest fet ja condiciona les conclusions de la recerca. Els Fets d’Octubre van significar un tall en el seu treball, reprès quan el Front d’Esquerres va guanyar les eleccions de febrer de 1936, però va tornar a fracturar-se quan es produeix el cop d’estat del 18 de juliol de 1936. La guerra correspon al declivi del tribunal: d’ésser el primer òrgan jurisdiccional, va passar tàcitament a un segon terme, de vegades fins i tot se’l va menysprear i obviar. S’ha intentat reconstruir la biografia dels magistrats del tribunal, del ministeri fiscal que s’hi va destinar i dels secretaris judicials (veure annex), però en alguns casos no s’han pogut aconseguir totes les dades necessàries per exposar una trajectòria vital; això és una de les conseqüències de l’oblit que envolta la nostra etapa contemporània. En alguns casos, quan no ha estat possible localitzar-les documentalment, s’ha recorregut a la informació aportada pels descendents dels funcionaris. Pel que fa als presidents del tribunal, fils conductors de la narració, la seva biografia l’exposem fins al moment en què van assumir el càrrec, ja que la narració principal desvetlla el seu recorregut fins que van morir. També s’exposen breument les biografies dels consellers de Justícia i Dret i la tasca departamental que van desenvolupar. La recerca ha desmuntat moltes de les hipòtesis que vàrem formular a l’inici de la investigació. Creiem que l’historiador es deu als resultats del treball de camp, emparat sovint en la bibliografia existent, que d’alguna forma guia el procés d’investigació. De vegades ha d’explicar unes realitats que poden afalagar o ser del gust d’un cert discurs social i polític, però també ho ha de fer amb aquelles altres que poden contro13
tripa Vazquez.qxd
28/09/2009
16:31
PÆgina 14
vertir-lo o qüestionar-lo. No podem utilitzar la història a la carta, escollint allò que ens agrada del que presenta i menyspreant allò altre que ens contradiu. La història no pot esdevenir una caixa miraculosa que justifica o beneeix els discursos d’alguns grups polítics i socials, una història a la mida. Tampoc no podem emprar-la per idealitzar o maquillar els esdeveniments que van succeir-se, com a una forma d’amagar allò que no ens agrada. La història és una qüestió molt més seriosa, que ateny el passat, però també el nostre present i el nostre futur. En aquests darrers temps s’ha grapejat la història contemporània fins a la sacietat des de molts sectors, de vegades de la forma més obscena, per fer-la convergir, costés el que costés, amb els desitjos dels diferents grups socials i polítics que s’hi emparaven. La història els havia de donar una raó d’ésser, en el seu passat, present i futur. La cosa no ha quedat aquí. Sovint ha caigut en mans de desaprensius que s’han dedicat a fomentar el maniqueisme, lluny de la tasca de tot historiador, caracteritzada pel treball pacient i amorós, que es plasma en la investigació de milers i milers de documents, un treball de temps, massa sovint en solitud, que no sempre dóna els resultats anhelats ni les expectatives esperades. La història ha descendit a tots els àmbits, tothom se l’ha fet seva, i està bé, però de vegades ha estat de la forma més interessada. Necessàriament aquesta disciplina havia de sortir de l’àmbit estrictament acadèmic –superar les formes rígides d’exposició i les erudicions estèrils–, per arribar al gran públic, però potser no sempre s’ha fet de la forma més responsable i acurada. Fins i tot s’ha perdut sovint la professionalitat: molts “tècnics” s’han vist investits de la capacitat d’atorgar conclusions històriques sense ésser historiadors, desentenent-se de les conseqüències socials i polítiques de les seves opinions. Mentrestant, hem assistit a l’engrossiment dels assessors i dels tècnics de la història que aconsellen les institucions, els polítics i els mitjans de comunicació, capaços d’establir allò que és història d’allò altre que no ho és. Totes les tendències han pres part en aquesta absurda competició. Els paràmetres historiogràfics que s’han establert en els darrers temps massa sovint han estat un producte de la simplicitat, que intenta obviar les dificultats de la comprensió històrica; però allò més greu és que han condicionat la investigació històrica, fins al punt d’assentar indirectament el que és la “correcció” històrica. Allò “correcte” històricament ha tingut i té tanta vigència en alguns cercles historiogrà14
tripa Vazquez.qxd
28/09/2009
16:31
PÆgina 15
fics, polítics i mediàtics, que la idea preconcebuda ha tingut més entitat que les conclusions a les quals podia conduir la investigació. A hores d’ara creiem que hi ha coses indubtables, que no poden ser tergiversades ni qüestionades: l’existència d’un règim legalment constituït, democràtic, que s’organitzava d’acord a la Constitució de 1931; l’alternança de partits polítics i de coalicions en l’executiu espanyol i en la formació de majories parlamentàries entre 1931-36, la qual cosa demostra la normalitat del sistema, tot i la inestabilitat i l’intent de cop d’estat de l’agost de 1932; la revolta d’octubre de 1934, reprimida per l’Estat d’acord amb la legislació republicana; la perpetració del cop d’estat militar del 18 de juliol de 1936 per part d’una part majoritària de l’exèrcit i d’una minoria social, que va desbordar el sistema constitucional, el govern legalment constituït i les Corts; la Guerra Civil, a la qual condueix el cop d’estat; l’aïllament de la República per les democràcies occidentals i el recolzament de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista als colpistes, fins a fer-los guanyar el conflicte bèl·lic. Des d’aquestes realitats, creiem que podem continuar construint el discurs històric, que no sempre satisfarà els uns ni els altres. Sobretot està marcat per les causes i conseqüències del cop d’estat de 1936, però també pel paper que van desenvolupar les forces antirepublicanes i les obreres des de la proclamació de la República fins a la guerra, per les dificultats que van oferir per a l’arrelament del règim. No debades, després del cop d’estat de 1936 s’imposa en ambdós territoris la visió política i social d’aquestes concepcions antagòniques: a la republicana, s’inicia la revolució, amb la consegüent pèrdua de molts dels drets reconeguts a la Constitució, i a la rebel, comença a edificar-se un Estat dictatorial basat en la repressió pública contra tothom que pogués oposar-se a l’ideari dels colpistes. Entremig d’ambdues adscripcions es troben els republicans, mancats de força i del suficient poder per sustentar el règim nascut el 14 d’abril de 1931. Sense perdre de vista aquests punts de partença, creiem que ha d’establir-se el discerniment històric –cosa que des de fa temps han fet molts historiadors–, assumint que la història ens donarà molts sobresalts, i que l’historiador els haurà d’assumir. L’explicació de la història no és possible sense un desgast intel·lectual per comprendre-la i narrarla, que fins i tot pot ser emocional, a l’inrevés de la història justificadora, que esdevé una excusa per plasmar les idees preconcebudes. Creiem 15
tripa Vazquez.qxd
28/09/2009
16:31
PÆgina 16
que és història quan explica tot allò que hi ha constància que va esdevenir, malgrat que no s’acomodi a les nostres expectatives ni al discurs imperant. L’historiador es deu als fets demostrables, de vegades pot interpretar-los, però d’altres només li queda la possibilitat de narrarlos, perquè van més enllà del seu coneixement o de la seva capacitat de comprensió. Aquest treball pretén endinsar-se, per mitjà de les fonts documentals, en un període històric centrat en una institució, des que neix fins al moment en què la dictadura franquista la deroga. També intenta aproximar-se a les conseqüències que per als magistrats del tribunal i la resta del personal va comportar pertànyer-hi: molts van ser víctimes de la repressió franquista i de l’exili. Els resultats obtinguts són de vegades desconcertants, allunyats sovint de tot allò que pressuposàvem. Aquest estudi ha estat possible gràcies a una beca atorgada pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya, en la convocatòria de recerca de 2006. També s’inscriu dins el programa d’investigació del Centre d’Estudis Històrics Internacionals, Universitat de Barcelona, 2006-2009: “El Franquisme a Catalunya: institucionalització del règim i organització de l’oposició (1938-1979)”. Un projecte de recerca reconegut pel Ministeri de Ciència i Tecnologia (HUM 2006-09542/HIST), del qual és l’investigador principal el Dr. Antoni Segura Mas.
16