Lola
La filla de la
Borrassa
Lola 100 anys
22 de marรง 2018
La filla de la Borrassa
Obre els ulls. Respira fondo. Fixa la mirada en el sostre i s’adona, encara mig endormiscada, que comença un dia nou. Nou de trinca. Un dia que mai no ha viscut: el dia en què fa cent anys.
La Lola va néixer rient. La llevadora sempre ho explicava: —La nena de la Borrassa no va pas plorar, creieu-me! —relatava, trasbalsada—. Va riure —afirmava, amb els ulls esbatanats—, va riure... com qui riu quan acaba de sentir un acudit i esclata en dolces riallades, d’aquelles que s’encomanen. La Lola va riure al néixer!
22 de marรง 1918
La Lola somriu quan recorda aquesta anècdota. No sap si l’ha somiada. Es tracta, segurament, d’un record inventat, una memòria d’aquelles que no se sap d’on han sortit i que, a còpia de repetir-les en el propi pensament, acaben semblant veritat. “Quina bestiesa”, pensa. “Impossible que rigués, tots els nens neixen plorant. O potser no...” Malgrat que és un dia singular, la Lola es lleva com cada dia, amb les mateixes ganes de viure que ha tingut sempre. Amb la il·lusió de fer, de cada jornada, un dia especial. Com quan estrenes sabates, que no pares de mirar-les. Com quan et fan un regal i tu el desemboliques poc a poc, per no estripar-ne el paper, per fer durar la sorpresa. Com cada Nadal i cada Festa Major, quan feia els canalons més bons del món, sempre amb pasta marca El Pavo, i tots se’n llepaven els dits. Com quan el seu Toni, el seu Emili i la seva Montse eren canalla i cada diumenge els feia xocolata desfeta a l’hora de l’esmorzar.
Com quan treballava a Can Masferrer i feia perruques i postissos per a senyores i per a nines, i tothom deia que tenia mans d’or, que la feina que sortia de la Lola era pura filigrana. Fer les coses ben fetes i cuidar els altres ha estat sempre la seva manera de celebrar la vida, d’estimar i fer-se estimar. Se sent bé quan tots els seus se senten bé. Es calça les sabatilles i es posa el batí damunt la camisola. Ara esmorzarà amb la Montse, la seva filla estimada, que després l’ajudarà a vestir-se. Després sortirà, com sempre, a passejar. Se sent una mica rara. Cent anys no es fan cada dia. És una mena de miracle. Després d’haver-les vist de tots colors, el dia d’avui és com un premi. S’emmiralla. “Abans era més alta”, rumia, “he anat esdevenint petitona sota el pes de tantíssims anys. Però vet aquí que em sento, per dins, la mateixa de sempre”. La que feia entremaliadures, la que anava Carrer de Mar amunt i Carrer de Mar avall
amb les amigues els diumenges a la tarda, i reia per sota el nas quan es creuava amb una colla de nois, i rebia miradetes. La que es va a posar a treballar a la fàbrica amb tan sols catorze anys. ‘El Pèl’, n’hi deien, de Can Masferrer, una empresa de molta anomenada, l’alcalde n’era l’amo! “I quin fart de tocar pèl que em vaig fer, valga’m Déu! I ara... em veig en el mirall i encara hi veig aquella pilleta que ho tenia tot per fer. Els ulls encara em brillen. La joia que duc a dins m’impulsa a tirar endavant. La família que he creat... és la meva recompensa”. La Lola vol fer, avui, com faria cada dia, com si fos un dia normal. Però aquest vint-i-dos de març de l’any 2018 no se n’acaba de sortir, de fer com si res no passés. Mira entorn seu i hi veu un xic borrós: els ulls li espurnegen una mica. “Deu ser l’emoció”, es diu, per tranquil·litzar-se. Para l’orella per escoltar, i nota com els sons de sempre són un puntet diferents, com si en comptes de sentir els sorolls dels cotxes, del tren o de les obres al carrer de sota, sentís una mena de bonica musiqueta.
És feliç. Està contenta. I també se sent estranya. Troba a faltar tanta gent... A mig matí s’asseu a llegir. Li agrada. Els llibres, que devora com qui devora la vida fins no deixar-ne ni una engruna, la transporten a llocs llunyans, a èpoques passades o inventades, a històries que la fan somiar, viatjar, entendrir-se, emocionar-se. Li expliquen vides, fets, aventures, i ella s’hi submergeix com qui busseja a dins d’un mar ple de peixos de colors. Li encanta la lectura. Quan llegeix li passa el temps volant, i a pesar dels anys que té, no li fan falta ni ulleres. Llegeix i llegeix, i no se n’adona i ja és hora de dinar. Però avui, el dia que fa cent anys, no aconsegueix concentrar-se. Amb les seves mans menudes agafa el llibre i, per bé que el manté davant els ulls, la mirada se li perd, i ella imagina... Recorda, de nou, quan era petita i corria pels carrers d’una ciutat que bullia, aquella Badalona fascinant, plena de fàbriques, d’obrers i de
cultura, de patronats, d’associacions, de cooperatives, de gent de tota classe i edat, de pura vida. Com la va celebrar, la gent de Badalona, l’arribada de la República! Encara ho recorda, ella. I rememora, amb el cor encongit, com tot va quedar desfet per les bombes i per les desgràcies de la guerra, i pels efectes, més endavant, d’una postguerra terrible. Sort que la vida, aleshores, li va portar el seu estimat León. Una persona forta i lluitadora, ho portava en el mateix nom. León García, de Santa Cruz de Mudela, província de Ciudad Real. Un noi ferm, que havia combatut pels seus ideals, que havia patit les esgarrapades de l’enemic en pell pròpia, de mans d’uns vencedors sense ànima ni compassió. Aquella persona valenta va ser capaç de renéixer, de buscar una nova vida i de sortir-se’n. Va anar a viure a Badalona a treballar amb el seu oncle barber, el Faustino, d’aprenent. I vet aquí que un dia, de casualitat, el León va conèixer la Lola, la filla
de la senyora Tereseta, la noia més guapa i dolça de tot el carrer Sant Pere. Amb ella es va veure capaç de curar les seves ferides, aquelles que portava a dins, aquelles que ningú no veia. La Lola recorda ara com ella i el León van començar a festejar, així, com qui no vol la cosa. Que si anem a comprar tornemis a can Dalmau, que si et vull regalar una colònia de Can Parera, que si una flor de Can Ventura, que si per festes de maig et trauré a ballar, que si anem tu i jo junts a la cremada del dimoni... una cosa va portar l’altra, i al final es van casar, van tenir tres fills i van ser feliços fins el dia que la mort els va voler separar. Però avui la Lola no té ganes d’estar trista. Retira del pensament les memòries melangioses i s’eixuga els ulls negats amb la punta de la brusa. Malgrat les enyorances que arrossega, les pèrdues, les angúnies i tot el que ha quedat pel camí, cent anys són cent anys, bé que s’han de celebrar. Té tres fills, sis néts i set besnéts, què més es pot demanar?
Es posarà guapa al vespre, anirà a un berenar-sopar i la mateixa alcaldessa li donarà una medalla. No és per menys. Se la mereix. Allà estarà la família, amb ella, per festejar-ho. I tots els qui estimen la Lola. La Lola Segarra compleix un segle de vida. I que sigui per molts anys.
Marรง 2018
La filla de la Borrassa