XAVI LLOSES I L’ESCOLANIA DE LA QUADRATURA DEL CERCLE
ANNA ROIG • GERARD QUINTANA • JAUME PLA ‘MAZONI’ • LÍDIA PUJOL LLUÍS GAVALDÀ • RAÜL FERNÁNDEZ ‘REFREE’ • ROSA POU • TEKAMELI
El rossinyol
Raül Fernández ‘Refree’
Rossinyol, que vas a França, rossinyol, encomana’m a la mare, rossinyol, d’un bell boscatge rossinyol d’un vol Encomana’m a la mare, rossinyol, i a mon pare no pas gaire, rossinyol, d’un bell boscatge rossinyol d’un vol Perquè m’ha mal maridada, rossinyol, a un pastor me n’ha dada, rossinyol, d’un bell boscatge rossinyol d’un vol. Que em fa guardar la ramada, rossinyol, he perduda l’esquellada, rossinyol, d’un bell boscatge rossinyol d’un vol. Jo t’he de donar per paga, rossinyol, un petó i una abraçada, rossinyol, d’un bell boscatge rossinyol d’un vol. Çó són coses de mainatge, rossinyol, tenen pa i volen formatge, rossinyol, d’un bell boscatge rossinyol d’un vol.
Si féssim una enquesta demanant el significat de la paraula rossinyol, ens podríem trobar respostes ben variades: un ocell, una marca d’esquís, un restaurant, un escriptor, una escola bressol, un bolet... o una balada popular que recrea el clàssic tema de la donzella malcasada.
Refree “M’al·lucina. Potser perquè la meva mare és fan de Joan Baez... És una melodia molt maca. A l’espectacle Cançons de bandolers i molt mala gent ambla cantant Maria Rodés ja l’hi volia incloure, fins i tot la vaig treballar, però potser hi hauria entrat amb calçador i ara ha sortit l’opció d’interpretar-la també en directe al Bressola de Nadal. És una cançó que a casa sempre s’havia cantat. Tant la meva mare com la meva àvia la tocaven al piano”.
El ball de Sant Ferriol Gerard Quintana
Jo i el pastor, que vivíem d’amoretes; jo i el pastor, que vivíem de l’amor. Ara ve sant Ferriol, ballarem si Déu ho vol; el qui toca el tamborino ha perdut el flabiol. Era un pastor que en tenia tres ovelles, era un pastor que tenia un penelló. Ara ve sant Ferriol, ballarem si Déu ho vol; el qui toca el tamborino ha perdut el flabiol.
Una de les melodies més versionades, cantades, coreografiades i xiulades del repertori popular català, lligada a l’ambient del camp i a una antiga llegenda sobre un lladregot que va voler redimirse els seus origens són antiquíssim.
Tots en tenim, de picor i de pessigolles; tots en tenim, si som vius i no ens morim. Ara ve sant Ferriol, ballarem si Déu ho vol; el qui toca el tamborino ha perdut el flabiol. Bé pots ballar si no tens pa i botifarra, bé pots ballar si no tens per manducar. Ara ve sant Ferriol, ballarem si Déu ho vol; el qui toca el tamborino ha perdut el flabiol. No en tastaràs, des del nas fins a la boca; no en tastaràs, de la boca fins al nas. Ara ve sant Ferriol, ballarem si Déu ho vol; el qui toca el tamborino ha perdut el flabiol. Quantes n’hi ha, que a mi em donen desfici; quantes n’hi ha, que m’hi voldria casar. Ara ve sant Ferriol, ballarem si Déu ho vol; el qui toca el tamborino ha perdut el flabiol.
Gerard Quintana “Era una cançó que l’he mamada de petit a Girona en una coral de veus blanques juntament amb ‘El ball de la civada’ i altres. A més, sempre m’han agradat aquestes cançons populars que semblen per la mainada però que tenen dobles lectures més aviat sexuals, com aquesta. El tambor sovint és metàfora del cul, i el flabiol, del penis”
El petit vailet Mazoni
Jo sóc el petit vailet, cansadet de molt camí. Vinc amb el meu gaiatet per veure Jesús diví.
Entre les cançons tradicionals, les nadales són un dels grups més rics i vius. A la lletra d’“El petit vailet” hi trobem un dels personatges característics del gènere: el del pastoret humil que se’n va cap al pessebre equipat amb menjars i il·lusió.
Xerampim, xerampim, xerampia, Xerampim, xerampim, xerampó, Xerampim que Jesús i Maria tenen un petit minyó. He portat la carmanyola tota plena de vi blanc, ametlles, mel i formatge per Jesús el diví Infant. Si portés jo més recapte, també seria per Vós. Heus aquí el gaiat que porto que és de cirerer d’arboç. Jaume Pla “Més que cercar l’efecte col·lectiu de cantar ‘xarrampim, xarrampia’ hi he buscat la innocència del vailet que ho vol donar tot a Josep i Maria. En cantar-la jo també he volgut, innocent, donar-ho tot”.
Joan del Riu Lluís Gavaldà
Joan del Riu n’és arribat amb un pot de confitura, Joan del Riu n’és arribat amb un pot de raïmat. N’ha portat un violon per fer ballar les minyones, n’ha portat un violon per fer ballar tot el món. Joan del Riu n’és arribat amb una càrrega de monines, Joan del Riu n’és arribat amb una càrrega d’escarbats. Joan del Riu n’és arribat amb una bóta de vi ranci Joan del Riu n’és arribat amb una bóta de moscat.
Els temps en què els músics ambulants eren personatges estimats que animaven la vida de poble en poble i de camp en camp (per exemple, entre els jornalers de la verema al Rosselló) ressonen en aquesta alegre tonada.
Lluís Gavaldà “La canto en el seu to festiu, vital i alegre. I el fet que vingui de la Catalunya Nord encara em fa trempar més. Països Catalans, esclar que sí, i a qui li piqui que es rasqui”.
La clavellinera Anna Roig
Qui la’n ballarà, la Clavellinera qui la’n ballarà, un pom d’or n’haurà. Jo la’n ballaré, la Clavellinera jo la’n ballaré, i un pom d’or n’hauré! Doneu-li sopar, la més melindrosa, doneu-li sopar, sopar la rodona. De sopar no en vol, la més melindrosa, de sopar no en vol, sopar la rodona.
“La clavellinera” és molt que més que una bonica cançó ballada –o un ball cantat– tradicional del Priorat: representa un antic ritual de galanteig d’iniciació a les relacions de parella, que quan estava a punt de perdre’s va ser recuperat, i que ara ha esdevingut tot un factor de cohesió sociomusical de la comarca, així com un símbol de la important tasca de recuperació de la cultura popular que impulsa des de Reus l’associació Carrutxa.
Doneu-li un bon miquel, que a mí me lo dan que a mí me lo enseña. Demà, vindrà l’amor d’aquesta donzella. Peu petitó, peu descalçó peu de tortuga, massa poruga, prou ha brincat, prou ha saltat, i una giradeta per cada costat!
Anna Roig “‘La clavellinera’ era una dansa que servia a les noies per trobar parella la Nit de Sant Joan. Em diverteix molt imaginar-me les curioses situacions de festeig que es produeixen en aquestes cançons!”.
Margarideta Mazoni i Rosa Pou
- Margarideta, lleva’t de matí, que ja és tard de matinada! Margarideta, lleva’t de matí, de seguit vés-te a vestir. - Prou em llevaria jo, si em portava algú sabates (*); prou em llevaria jo, però sabates (*) no tinc, no. Pere va a la plaça, Pere ja n’hi compra, Pere ja se’n porta, Pere ja és aquí! Margarideta, lleva’t de matí. (*) mitgetes, arracades, cinteta,…
Vet aquí una de les tonades infantils més populars i difoses. Pertany al grup de les cançons de joc acumulatives. Els nens responen amb la tornada cada cop que la Margarideta posa una excusa per no llevar-se.
Jaume Pla “L’he traslladat a quan ets petit, o quan tens fills, i fan el ronso a l’hora de llevar-se. A mesura que la Margarideta va demanant peces de roba, jo, en cantar, vaig perdent la paciència”.
El mariner
Lídia Pujol (adaptació de Lídia Pujol i Miquel Pujadó) A la vora de la mar hi ha una donzella que brodava un mocador, n’és per la reina.
- Mariner, bon mariner, torneu-me en terra, que a mi els aires de la mar me’n donen pena.
Quan en fou a mig brodar li manca seda; veu venir un mariner, que una nau mena.
- Això si que no ho faré, que heu de ser meva; set anys fa que vaig pel mar per vos donzella.
- Mariner, bon mariner, que en porteu seda? - De quin color la voleu, blanca o vermella?
- Jo no sóc cap mariner, vos sereu reina; que jo sóc el fill del rei de l’Anglaterra.
- Vermelleta jo la vull, que és millor seda; pugeu a dalt de la nau, triareu d’ella.
- Com si fossiu rei del món i les estrelles; si de debò m’estimeu torneu-me en terra.
Mentre va mercadejant la nau pren vela. Mariner es posa a cantar cançons novelles.
- Els amics no en saben pas de reis ni reines; si em voleu m’heu de guanyar amb la tendresa.
Amb el cant del mariner s’és dormideta; i en despertar-se la nau pel mar navega.
- I si és gran el vostre cor i a mi em fa peça, amb el meu es podrà unir i en farem festa.
Des de l’Edat Mitja, els llargs romanços han fet volar la imaginació dels vailets amb històries de donzelles, dracs, mariners, reis i països remots. En aquesta peça, present arreu dels Països Catalans amb diverses variants, apareix un altre tema clàssic als pobles de la costa: els perills que amaga el mar.
Lídia Pujol: “És una melodia preciosa i bella; t’has de posar al seu servei, gairebé bressolar-la com si fossin les onades que s’emporten la princesa mar endins sobre el vaixell del mariner que la rapta..."
La dama d’Aragó Raül Fernández ‘Refree’
A Aragó hi ha una dama que és bonica com un sol, té la cabellera rossa, li arriba fins els talons. Ai, amorosa Anna Maria, robadora de l’amor, ai, amorós. Sa mare la pentinava amb una pinteta d’or; sa germana els hi trenava els cabells de dos en dos. Cada cabell, una perla, cada perla, un anell d’or; cada anell d’or una cinta que li volta tot el cos. - I qui és aquesta dama que llença tal resplandor? - Filla n’és del rei de França, germana del d’Aragó. I si no us ho voleu creure mireu-li el sabató: veureu les tres flors de lliri i les armes d’Aragó.
Un altre romanç popularíssim, d’antigues ressonàncies provençals, que s’ha transmès de generació en generació i de poble en poble evolucionant i prenent diferents variants, però sempre amb una jove de bellesa torbadora com a protagonista.
Refree “No l’havia cantada mai, la coneixia només d’oïda. M’agraden molt les voltes que fa la melodia i l’arranjament d’en Xavi Lloses. La part final de cada volta és com un epíleg de la melodia, que és molt curiosa, bastant joganera.”
La presó de Nàpols Gerard Quintana
A la ciutat de Nàpols hi ha una presó, la vida mia. Hi ha una presó, la vida mia, amor. Hi ha vint-i-nou presos que canten la cançó, la vida mia. Que canten la cançó, la vida mia, amor. La dama està en finestra escoltant la cançó, la vida mia. Escoltant la cançó, la vida mia, amor. Els presos se’n temeren, ja no cantaven, no, la vida mia. Ja no cantaven, no, la vida mia, amor. - Per què no cantau, presos? Per què no cantau, no, la vida mia. Per què no cantau, no, la vida mia, amor. - Com cantarem, senyora, si estam dins la presó, la vida mia. Si estam dins la presó, la vida mia, amor. Sense menjar ni beure més que algun rosegó, la vida mia. Més que algun rosegó, la vida mia, amor. Demà serà dissabte, mos penjaran a tots, la vida mia. Mos penjaran a tots, la vida mia, amor
Vet aquí una de les composicions més populars dels Països Catalans, que també és prou coneguda a Occitània i el Piemont. El que passa, però, és que segons el lloc on s’interpreta pot rebre un títol o un altre, pot tenir una tonada o una altra, i el seu contingut també pot variar, perquè de vegades té un final feliç i de vegades no. Ara bé, a tot arreu on és cantada es parla d’un argument semblant: una presó i uns condemnats, una dama i una cançó, una forca i una execució, que uns situen a Lleida, d’altres a Tortosa o a Tibi, i uns quants més a Nàpols.
Gerard Quintana “És un tema que forma part del cançoner popular eivissenc i de ses Illes en general. És part del repertori d’un projecte musical a Eivissa en el qual col·laboro i que es diu Ressonadors; ara se n’està enregistrant el segon disc. El primer va sortir ara fa un parell d’anys i va tenir una gran acollida sense precedents a l’illa. Érem setze cantants eivissencs i de Formentera o relacionats amb les Pitiuses interpretant cadascun una cançó tradicional. Jo hi cantava ‘Flors de baladre’ i ara he pogut fer per al disc i l’espectacle ‘La presó de Nàpols’. És genial!”.
La filadora Anna Roig
Un pobre pagés tenia una filla; tenia quinze anys i encara no fila. Tra la ra la la ra, prim fila, prim fila, tra la ra la la ra, prim fila i se’n va. La nit de Nadal, que és nit d’alegria; pren filosa i fus, dóna un tomb per vila. N’encontra el galant, el que ella volia.
- D’on veniu, Joan? - A on aneu, Maria? - Vaig al teixidor, que hi tinc peça ordida. - Quantes canes hi ha, hermosa Maria? - Quantes canes hi ha, de la peça ordida? - Las canes que en tinc: setze menos quinze. - Què en farem del drap, hermosa Maria? - En farem llençols, llençols i camises. - Del que ens quedarà pararem botiga: cap més no n’hi haurà tan ben proveïda. - I dels retallons vestirem les nines: la gent ne diran: - Hermosa botiga! - Jo els hi respondré: - Jo me l’he guarnida! - En això quedem, hermosa Maria.
Nadala que evoca els temps en què als pobles, la nit del 24 de desembre, els joves sortien de ronda, cantant i fent bromes a tort i a dret. Humor i connotacions eròtiques presideixen la trobada nocturna entre la filadora i el galant.
Anna Roig “Podria estar perfectament al nostre repertori! A les meves cançons sovint parlo d’històries d’amor peculiars, de persones que es coneixen de manera curiosa, i fins i tot de gent mancada d’amor que recorre als ‘contactes’ o a les agències matrimonials... ‘La filadora’ va d’una noia que la Nit de Nadal, tot anant cap al teixidor, es troba el noi que li agrada, amb qui acaben fent plans fins i tot per obrir una botiga junts!”.
Dalt del cotxe hi ha una nina Rosa Pou
Dalt del cotxe hi ha una nina que en repica els cascabells. Trenta, quaranta, l’ametlla amarganta, pinyol madur, vés-te’n tu! Si tu te’n vas, nero, nero, nero. Si tu te’n vas, nero, nero, nas.
En els pocs versos d’aquesta peça es concentren tots els elements necessaris perquè una cançó funcioni entre els nens més petits: un ritme marcat i regular, abundància de monosíl·labs i una lletra amb un punt d’humor absurd i burleta.
Rosa Pou “‘Dalt del cotxe hi ha una nina‘ és una de les cançons que em cantava la meva mare quan era petita. Vinc d’un petit poble de l’Empordà on es parla amb refranys i es canten cançons tradicionals als petits de la casa. Sempre m’ha agradat recordar-les. Aquest projecte ha sigut un viatge a l’infantesa”.
Aqueres montanhes Lídia Pujol
Aqueres montanhes que tan nautes son m’ampèishen de véder mèns amors a on son
Dessús dera mia hièstra i a un auderon tota era net cante cante sa cançon
Se cantes, perque cantes cantes pas per jo cantes per ma hilha que no ei près de jo
Montanhes coronades tot er an de nhèu; tan nautes e bères que vos pune eth cèu.
Nautes, se son nautes ja s’abasisharàn es mies amoretes que s’aproparàn
Aqueres montanhes que tan nautes son m’ampèishen de véder mèns amors a on son
Lídia Pujol “En aquestes muntanyes araneses penso que la melodia, tal com l’ha plantejada Xavi Lloses, té una magnitud quasi èpica. La lletra, de la mateixa manera, té aquesta grandesa, evoca el paisatge en relació a l’enyorança de l’estimat o l’estimada. En aquest encontre entre música i lletra, hi ha una melangia que la naturalesa reconforta amb la seva magnificència i sobre la qual actua com un calmant de solitud. La idea de baixar el tempo al màxim possible i donar-li solemnitat amb la instrumentació és molt encertada”.
A l’extrem nord-occidental dels Països Catalans hi ha la Val d’Aran, un territori d’història, cultura, llengua i tradició occitana, concretament gascona, que per aquelles caramboles dels intercanvis fronterers va ser ‘entregat’ per l’Estat francès a l’espanyol. Convertida des de fa uns quants anys en una autonomia dependent d’una altra comunitat autònoma –la catalana–, la Val d’Aran lluita per mantenir la seva personalitat pròpia, i un dels seus senyals d’identitat més destacats és precisament una cançó, “Aqueres montanhes”, que ha esdevingut l’himne dels aranesos.
El noi de la mare Lluís Gavaldà
Li darem panses amb unes balances, li darem figues amb un paneret.
Què li darem en el noi de la mare? Què li darem que li sàpiga bo? Panses i figues i nous i olives, panses i figues i mel i metó
Tam patantam, que les figues són verdes, tam patantam, que ja maduraran; si no maduren el dia de Pàsqua, maduraran en el dia de Rams.
Què li darem al fillet de Maria? Què li darem a l’hermós Jesuset? Jo li voldria donar una cota que l’abrigués ara que fa tant fred. Una cançó jo també cantaria, una cançó ben bonica d’amor i que n’és treta d’una donzelleta que n’és la Verge Mare del Senyor. A l’eixint de ses virginals entranyes apar que tot se rebenti de plors, i la mareta, per a consolar-lo, ella li canta la dolça cançó. - No ploris, no, manyaguet de la mare; no ploris no, ai alè del meu cor. Cançó és aquesta que al noi de la mare, cançó és aquesta que l’alegra molt. Àngels del cel són els que l’embressolen, àngels del cel que li fan venir sòn, mentre li canten cançons d’alegria, cants de la glòria que no són del món. Què li darem en el noi de la mare? Què li darem que li sàpiga bo?
Poques cançons de bressol són tan conegudes com aquesta nadala, que forma part de l’educació sentimental de moltíssima gent, que han recreat autors com Jacint Verdaguer, i que han versionat músics d’arreu del món. Quina mare no l’ha cantat al seu nadó?
Lluís Gavaldà “Em porta records d’infantesa, la meva mare me la cantava, aquesta i una sobre la ‘Mare de Déu que anava a costura a aprendre de lletra’. Sempre que les escolto em poso tovet i penso en ella”.
Bressol de Nadal
Tekameli, Salomó Espinàs i Joan Soler
Sant Josep s’aixeca a l’auba, a l’auba del dematí, i fa una flamadeta d’un brotet de romaní, quan la té ben calenteta, hi posa lo calderó, hi posa sucre i canyella per enconar lo minyó, quan la té ben calenteta, agafa lo minyonet que amb sa mare no fa bonda, tots dos tremolen de fred. Dormiu, angelet, dormiu, dormiu, si teniu soneta, dormiu, perla garrideta, que tot el món embelliu.
Aquí tenim un altre exemple, en aquest cas originari de Mallorca, de l’habitual confluència entre els repertoris de Nadal i de bressol. Versionat entre altres pels mallorquins Música Nostra, aquesta versió va a càrrec dels rumbers de Perpinyà Tekameli.
Tekameli “Sem sentit la cançó i de seguit nos va inspirar per fer la nostra propia adaptacio. Nos hem regalat d'haver dut la veu dels gitanos de Perpinyà i d'intercanviar amb d'altros catalans”.
Xavi Lloses i l’Escolania de la Quadratura del Cercle: Marc Clos: bateria, percussió i xilòfon Àngela Llinares: violí i clarinet Adrià Bausó: tenora, flauta travessera, saxos baríton i soprano Rosa Pou: veus, melotron i glockenspiel Joan Motera: contrabaix Xavi Lloses: piano, percussions, sintetitzadors, melotron, acordió, casiotones i campanetes
Textos: Helena Morén Alegret, Jordi Martí, Ferran Riera Producció executiva: Oriol Ferran i Jordi Novell Coordinació: Xavi Pascual
www.myspace.com/xavilloses www.xavilloses.com
Una producció de Grup Enderrock i Crea’t amb la col·laboració de PromoArts Music per a l’Associació d’Amics de la Bressola.
Amb la participació dels nins i nines de la Bressola. Arranjaments, producció i mescles: Xavi Lloses. Masteritzat per Xavi Lloses i Carles Xirgu (44.1 Estudi de Gravació). Enregistrat al Paradís 3r primera “Bressol de Nadal”, arranjat, produït i mesclat per Tekameli, Salomó Espinàs i Joan Soler i enregistrat a Perpinyà. Il·lustracions: Jordi Sanahuja Disseny: onnart www.onnart.com
Amb la col·laboració de Santamandra (Lluís Danés, Lila Pla, Brigitte Llagostera, Anna Marín) i el suport de la Fundació Orfeó Català - Palau de la Música Catalana i Televisió de Catalunya.
Agraïments: A l’Escolania de la Quadratura del Cercle, a les escoles de música de Sant Feliu de Guíxols i de Torroella de Montgrí, a Santi Garcia, a Carles Xirgu, a Ramon Manén, a la família, al Tocatimbal, a Xavi Pascual, a tota la gent de la revista Enderrock i als amics i amigues de la Bressola. Gerard Quintana, cortesia de Música Global Discogràfica. Lluís Gavaldà, cortesia de RGB Management. Jaume Pla, cortesia de BankRobber. Anna Roig, cortesia de Tsunami Records