gràfic · w e b · i l ·l u st ra ci ó
onnart, va néixer l'any 1997 amb dues clares finalitats: fer arribar l'art original a tothom i aconseguir ser el pont entre el jove artista i el món professional. [ www.artweb. cat i www.petitart.cat] Amb els anys també ens hem vinculat al món del disseny gràfic i web [ www.onnart.com]. Veient la bona acollida que està tenint el nostre projecte ens hem engrescat a donar-lo a conèixer també a les editorials. Per aquest motiu, us presentem aquest dossier de presentació amb una mostra del nostre treball com a il·lustradors. Esperem que sigui del vostre grat i quedem a la vostre vostra disposició per conèixer-nos millor.
Jordi Sanahuja
[ artísta plàstic i dissenyador gràfic ]
Miquel Claramunt [ dissenyador gràfic i web ]
Treballant conjuntament aconseguim combinar una ma artística tradicional amb uns acabats digitals.
"El Drac Xerrac" Pilar Llad贸 i Badia
Proposta 1
Hi havia una vegada un Drac que
tenia un coll llarg com un dia sense pa i transparent com el vidre. També tenia una finestra a la panxa. Es deia drac Xerrac. No era dolent, no, però tenia una gana! Cavalcava per masies i poblets de la Garrotxa i s’anava cruspint nens i nenes ben sencers. Però la quitxalla s’ho passava d’allò més bé perquè, entre la boca i la finestra de la panxa, hi havia una baixada tan divertida que era tota una aventura poder lliscar per aquell tobogant tan fantàstic. Sempre i quan la finestra de la panxa estigués oberta, és clar!
El pobre Drac no parava d’atipar-
se, però com més menjava, més sec estava i més apagat i esllanguit es trobava. I és que gastava molta energia, caçant infants! I no li feien profit, perquè s’escapaven, cames ajudeu-me, així que saltaven per la finestra de la panxa. La gent de la contrada estava amoïnada, sobretot, pel perill que podia haver-hi per a la canalla i també perquè veien el seu pobre Drac que no parava de feinejar en va i que s’anava quedant només amb la pell i l’os.
Així és que van organitzar una reunió per trobar-hi solució.
I van arribar a la conclusió que, el millor, era donar-li informació i una bona explicació.
"El Drac Xerrac" Pilar Llad贸 i Badia
Proposta 2
Hi havia una vegada un Drac que
tenia un coll llarg com un dia sense pa i transparent com el vidre. També tenia una finestra a la panxa. Es deia drac Xerrac. No era dolent, no, però tenia una gana! Cavalcava per masies i poblets de la Garrotxa i s’anava cruspint nens i nenes ben sencers. Però la quitxalla s’ho passava d’allò més bé perquè, entre la boca i la finestra de la panxa, hi havia una baixada tan divertida que era tota una aventura poder lliscar per aquell tobogant tan fantàstic. Sempre i quan la finestra de la panxa estigués oberta, és clar!
El pobre Drac no parava d’atipar-se,
però com més menjava, més sec estava i més apagat i esllanguit es trobava. I és que gastava molta energia, caçant infants! I no li feien profit, perquè s’escapaven, cames ajudeu-me, així que saltaven per la finestra de la panxa.
La gent de la contrada estava
amoïnada, sobretot, pel perill que podia haver-hi per a la canalla i també perquè veien el seu pobre Drac que no parava de feinejar en va i que s’anava quedant només amb la pell i l’os.
Així és que van organitzar una reunió per trobar-hi solució.
I van arribar a la conclusió que, el millor, era donar-li informació i una bona explicació.
"El gat amb botes" Charles Perrault
Proposta 1
Vet aquí que una vegada un moliner, en morir, va deixar als seus fills només el molí, l’ase i un gat. Es va fer ben aviat la divisió de l’herència; no van necessitar ni el notari, ni el procurador, ja que aquests no haurien trigat a menjar-se tot el patrimoni. El molí va ser per al fill gran; el segon va tenir l’ase; i el petit només li quedava el gat. Al petit, això no li feia gaire gràcia. Li semblava que no podia guanyar-se la vida amb la seva herència. “els meus germans”, va dir, pensant en veu alta, “poden unir forces i guanyar-se bé la vida. Jo, en canvi… Què faig? Si no em menjo el gat moriré de gana”. El gat va sentir aquest discurs i, encara que feia veure que no l’havia sentit, li va dir al seu amo molt seriós:”No t’hi amoïnis, amo; només cal que em donis un sac i que em facis un parell de botes, i veuràs que no has rebut tan mal partit com penses”.
És clar que l’amo no hi comptava gaire, amb això. Però després va pensar que el gat sí que s’havia mostrat molt bon caçador de rates, saltant de les bigues més altes o penjant-se per les potetes per atrapar la presa, o fins i tot fentse el mort dintre de la farina. Així que li va buscar el sac i les botes que volia. El gat va posar-se les botes i, tot seguit, amb el sac al coll, va anar a un turó on hi havia molts conills, va posar una quantitat de segó en el sac i fent-se el mort, va esperar que algun conill poc experimentat vingués a intentar menjar-se el que hi havia. Amb prou feines s’havia ajagut, quan va tenir una alegria: un conill jove i de poca traça va entrar al sac, i el senyor gat, tibant ràpidament les cordes, el va agafar i el va matar sense pietat.
"El gat amb botes" Charles Perrault
Proposta 2
Vet aquí que una vegada un moliner, en morir, va deixar als seus fills només el molí, l’ase i un gat. Es va fer ben aviat la divisió de l’herència; no van necessitar ni el notari, ni el procurador, ja que aquests no haurien trigat a menjar-se tot el patrimoni. El molí va ser per al fill gran; el segon va tenir l’ase; i el petit només li quedava el gat. Al petit, això no li feia gaire gràcia. Li semblava que no podia guanyar-se la vida amb la seva herència. “els meus germans”, va dir, pensant en veu alta, “poden unir forces i guanyar-se bé la vida. Jo, en canvi… Què faig? Si no em menjo el gat moriré de gana”. El gat va sentir aquest discurs i, encara que feia veure que no l’havia sentit, li va dir al seu amo molt seriós:”No t’hi amoïnis, amo; només cal que em donis un sac i que em facis un parell de botes, i veuràs que no has rebut tan mal partit com penses”.
És clar que l’amo no hi comptava gaire, amb això. Però després va pensar que el gat sí que s’havia mostrat molt bon caçador de rates, saltant de les bigues més altes o penjant-se per les potetes per atrapar la presa, o fins i tot fentse el mort dintre de la farina. Així que li va buscar el sac i les botes que volia. El gat va posar-se les botes i, tot seguit, amb el sac al coll, va anar a un turó on hi havia molts conills, va posar una quantitat de segó en el sac i fent-se el mort, va esperar que algun conill poc experimentat vingués a intentar menjar-se el que hi havia. Amb prou feines s’havia ajagut, quan va tenir una alegria: un conill jove i de poca traça va entrar al sac, i el senyor gat, tibant ràpidament les cordes, el va agafar i el va matar sense pietat.
"L'enigma de les ones" Joan de DĂŠu Prats
Aquell estiu el Marc i la Laia van anar de vacances al mar. I cada dia baixaven a banyar-se en una caleta molt bonica vorejada de pins.
El que mĂŠs els agradava era jugar amb les onades. Saltar-les, quan eren menudes, i capbussar-se i nedar-hi per sota, quan eren mĂŠs grans.
I s’ho passaven d’allò més bé esquitxant-se i xipollejant a l’aigua amb el Sergi, la Mercè i el Quimet, que eren els amiguets que havien fet a la platja..
Un matĂ que els germans van baixar a la caleta engrescats per jugar amb les ones,
es van trobar el mar quiet com una bassa d’oli.
"Estimat Tol" Juan Kruz Igerabide
En Tol és el meu veí, un gos com jo. Què dic ara! No és de cap manera com jo. És lleig com una mala cosa i antipàtic. No em fa ni cas. I jo no li faig ni cas tampoc. Si que aniríem bé! Es diu Bertold, però el seu amo li diu Tol -Quí, Tol, quí!!- li crida, i en Tol hi va. L’amo d’en Tol mossega les paraules: en comptes de dir aquí diu quí; en comptes de dir Bertold, diu Tol. Ell parla així; es menja síl·labes com si fossin crispetes. Segur que per això és tan gran. I té una veuarra que espanta.
Jo sóc una gosseta molt més menuda que en Tol. De mida. Perqué, de simpàtica, sóc una geganta al seu costat. I d’espavilada, també. La meva mestressa és una nena. I m’ha posat un nom d’allò més cursi. Aquest és el meu únic defecte. Em poso vermella només de sentir-lo. No el diré. Fora d’això, ella és molt bona amb mi i juguem plegades tot sovint.
Jo em dic Bertold, Tol per als amics. Grrrtol per als enemics. El meu amo és fort i manaire, com a mi m’agrada. Jo obeeixo sense dir ni piu i no em busco problemes. Tinc una veïna. És una mica rara i no sé ni com es diu: Ratolineta o una cosa així. No deu ser el seu nom de debó, perquè seria un nom de ratolí, i no de gos. Jo ni la miro. Primer, perquè és petita i nyicris. És a dir que ni es veu.
Segon, perquè es passa el dia jugant i fent xivarri. I jo, això no ho aguanto. A més… que n’arriba a ser de cursi! No vull ni ensumar-la. I, parlant d’ensumar… Com pot fer aquella olor una gossa! No sé de què és aquella olor, però fa un tuf que no hi ha qui s’hi acosti. Jo crec que la seva mestressa l’unta amb alguna porqueria, perquè totes dues fan la mateixa olor. Quina casa de bojos.
Judit Roma [ artísta plàstica ]
Quan em poso per feina, entremig de llàpissos, pinzells, esboços, idees, decepcions i il·lusions, el món de debó s'esborra, i el món que va creixent dins el paper esdevé tant tangible, que se'm fa estrany no haver-lo vist anteriorment.
"El Drac Xerrac" Pilar Llad贸 i Badia
Hi havia una vegada un Drac que
tenia un coll llarg com un dia sense pa i transparent com el vidre. També tenia una finestra a la panxa. Es deia drac Xerrac. No era dolent, no, però tenia una gana! Cavalcava per masies i poblets de la Garrotxa i s’anava cruspint nens i nenes ben sencers. Però la quitxalla s’ho passava d’allò més bé perquè, entre la boca i la finestra de la panxa, hi havia una baixada tan divertida que era tota una aventura poder lliscar per aquell tobogant tan fantàstic. Sempre i quan la finestra de la panxa estigués oberta, és clar!
El pobre Drac no parava d’atipar-
se, però com més menjava, més sec estava i més apagat i esllanguit es trobava. I és que gastava molta energia, caçant infants! I no li feien profit, perquè s’escapaven, cames ajudeu-me, així que saltaven per la finestra de la panxa. La gent de la contrada estava amoïnada, sobretot, pel perill que podia haver-hi per a la canalla i també perquè veien el seu pobre Drac que no parava de feinejar en va i que s’anava quedant només amb la pell i l’os.
Així és que van organitzar una reunió per trobar-hi solució.
I van arribar a la conclusió que, el millor, era donar-li informació i una bona explicació.
"El gat amb botes" Charles Perrault
Proposta 1
Vet aquí que una vegada un moliner, en morir, va deixar als seus fills només el molí, l’ase i un gat. Es va fer ben aviat la divisió de l’herència; no van necessitar ni el notari, ni el procurador, ja que aquests no haurien trigat a menjar-se tot el patrimoni. El molí va ser per al fill gran; el segon va tenir l’ase; i el petit només li quedava el gat. Al petit, això no li feia gaire gràcia. Li semblava que no podia guanyar-se la vida amb la seva herència. “els meus germans”, va dir, pensant en veu alta, “poden unir forces i guanyar-se bé la vida. Jo, en canvi… Què faig? Si no em menjo el gat moriré de gana”. El gat va sentir aquest discurs i, encara que feia veure que no l’havia sentit, li va dir al seu amo molt seriós:”No t’hi amoïnis, amo; només cal que em donis un sac i que em facis un parell de botes, i veuràs que no has rebut tan mal partit com penses”.
És clar que l’amo no hi comptava gaire, amb això. Però després va pensar que el gat sí que s’havia mostrat molt bon caçador de rates, saltant de les bigues més altes o penjant-se per les potetes per atrapar la presa, o fins i tot fentse el mort dintre de la farina. Així que li va buscar el sac i les botes que volia. El gat va posar-se les botes i, tot seguit, amb el sac al coll, va anar a un turó on hi havia molts conills, va posar una quantitat de segó en el sac i fent-se el mort, va esperar que algun conill poc experimentat vingués a intentar menjar-se el que hi havia. Amb prou feines s’havia ajagut, quan va tenir una alegria: un conill jove i de poca traça va entrar al sac, i el senyor gat, tibant ràpidament les cordes, el va agafar i el va matar sense pietat.
"El gat amb botes" Charles Perrault
Proposta 2
Vet aquí que una vegada un moliner, en morir, va deixar als seus fills només el molí, l’ase i un gat. Es va fer ben aviat la divisió de l’herència; no van necessitar ni el notari, ni el procurador, ja que aquests no haurien trigat a menjar-se tot el patrimoni. El molí va ser per al fill gran; el segon va tenir l’ase; i el petit només li quedava el gat. Al petit, això no li feia gaire gràcia. Li semblava que no podia guanyar-se la vida amb la seva herència. “els meus germans”, va dir, pensant en veu alta, “poden unir forces i guanyar-se bé la vida. Jo, en canvi… Què faig? Si no em menjo el gat moriré de gana”. El gat va sentir aquest discurs i, encara que feia veure que no l’havia sentit, li va dir al seu amo molt seriós:”No t’hi amoïnis, amo; només cal que em donis un sac i que em facis un parell de botes, i veuràs que no has rebut tan mal partit com penses”.
És clar que l’amo no hi comptava gaire, amb això. Però després va pensar que el gat sí que s’havia mostrat molt bon caçador de rates, saltant de les bigues més altes o penjant-se per les potetes per atrapar la presa, o fins i tot fentse el mort dintre de la farina. Així que li va buscar el sac i les botes que volia. El gat va posar-se les botes i, tot seguit, amb el sac al coll, va anar a un turó on hi havia molts conills, va posar una quantitat de segó en el sac i fent-se el mort, va esperar que algun conill poc experimentat vingués a intentar menjar-se el que hi havia. Amb prou feines s’havia ajagut, quan va tenir una alegria: un conill jove i de poca traça va entrar al sac, i el senyor gat, tibant ràpidament les cordes, el va agafar i el va matar sense pietat.
"Estimat Tol" Juan Kruz Igerabide
En Tol és el meu veí, un gos com jo. Què dic ara! No és de cap manera com jo. És lleig com una mala cosa i antipàtic. No em fa ni cas. I jo no li faig ni cas tampoc. Si que aniríem bé! Es diu Bertold, però el seu amo li diu Tol -Quí, Tol, quí!!- li crida, i en Tol hi va. L’amo d’en Tol mossega les paraules: en comptes de dir aquí diu quí; en comptes de dir Bertold, diu Tol. Ell parla així; es menja síl·labes com si fossin crispetes. Segur que per això és tan gran. I té una veuarra que espanta.
Jo sóc una gosseta molt més menuda que en Tol. De mida. Perqué, de simpàtica, sóc una geganta al seu costat. I d’espavilada, també. La meva mestressa és una nena. I m’ha posat un nom d’allò més cursi. Aquest és el meu únic defecte.Em poso vermella només de sentir-lo. No el diré. Fora d’això, ella és molt bona amb mi i juguem plegades tot sovint.
Jo em dic Bertold, Tol per als amics. Grrrtol per als enemics. El meu amo és fort i manaire, com a mi m’agrada. Jo obeeixo sense dir ni piu i no em busco problemes. Tinc una veïna. És una mica rara i no sé ni com es diu: Ratolineta o una cosa així. No deu ser el seu nom de debó, perquè seria un nom de ratolí, i no de gos. Jo ni la miro. Primer, perquè és petita i nyicris. És a dir que ni es veu.
Segon, perquè es passa el dia jugant i fent xivarri. I jo, això no ho aguanto. A més… que n’arriba a ser de cursi! No vull ni ensumar-la. I, parlant d’ensumar… Com pot fer aquella olor una gossa! No sé de què és aquella olor, però fa un tuf que no hi ha qui s’hi acosti. Jo crec que la seva mestressa l’unta amb alguna porqueria, perquè totes dues fan la mateixa olor. Quina casa de bojos.
"L'alzina Caterina" Pilar Llad贸 i Badia
La Caterina era una alzina mĂŠs vella que Matusalem.
Era grossa i ferma. El seu tronc gruixut molt aviat ja es dividia en tres grans branques que feien un bon replà a l’abast de tothom, per anar-hi a prendre la fresca.
Tot l’any tenia fulles,brillants per la part de sobre i per sota vellutades, ben preparades per aguantar la sequera.
Els seus glans madurs eren grassos i lluents i del didal de la base se’n podia fer sortir un xiulet agut que se’t ficava per les orelles i no sabies com treurete’l.
Vivia en un alzinar bastant aclarit. Per això podia ser tan gran i majestuosa perque ningú no li feia ombra. L’Alzina estava plena d’habitants i cadascú anava a la seva, sense preocupar-se del que feien els veïns.
Prop de les arrels, a sota terra, hi havia una urbanització de formigues, plena de galeries i cambres, amb una densitat de població molt important ja que vivien ben atapeïdes.
Eren monàrquiques perquè tenien reina, una reina que tenia molt poder. Les feia treballar de valent, sobretot a l’estiu, que era l’època de les vaques grasses perquè hi havia molts grans de blat escampats pels camps de la vora. Les formigues els anaven recollint i els guardaven a les cambres, que es converien així en grans magatzems i, quan s’acostava l’hivern i venien les vaques magres, ja tenien el rebost ben ple.
"L'enigma de les ones" Joan de DĂŠu Prats
Aquell estiu el Marc i la Laia van anar de vacances al mar. I cada dia baixaven a banyar-se en una caleta molt bonica vorejada de pins.
El que mĂŠs els agradava era jugar amb les onades. Saltar-les, quan eren menudes, i capbussar-se i nedar-hi per sota, quan eren mĂŠs grans.
I s’ho passaven d’allò més bé esquitxant-se i xipollejant a l’aigua amb el Sergi, la Mercè i el Quimet, que eren els amiguets que havien fet a la platja..
Un matà que els germans van baixar a la caleta engrescats per jugar amb les ones, es van trobar el mar quiet com una bassa d’oli.
Elisabet Serra [ artísta plàstica ]
Dibuixo perquè m'agrada. Dibuixo perquè m'agrada poder fer real tot allò que està al meu cap. Dibuixo perquè la meva mà no sap estar-se quieta. Dibuixo perquè m'agraden els pinzells. Dibuixo perquè dibuixant pots transportar-te a llocs fantàstics. I dibuixo perquè és increïble veure com els nens i nenes torben en els dibuixos mil coses que tu ni havies vist...
"El Drac Xerrac" Pilar Llad贸 i Badia
Hi havia una vegada un Drac que
tenia un coll llarg com un dia sense pa i transparent com el vidre. També tenia una finestra a la panxa. Es deia drac Xerrac. No era dolent, no, però tenia una gana! Cavalcava per masies i poblets de la Garrotxa i s’anava cruspint nens i nenes ben sencers. Però la quitxalla s’ho passava d’allò més bé perquè, entre la boca i la finestra de la panxa, hi havia una baixada tan divertida que era tota una aventura poder lliscar per aquell tobogant tan fantàstic. Sempre i quan la finestra de la panxa estigués oberta, és clar!
El pobre Drac no parava d’atipar-
se, però com més menjava, més sec estava i més apagat i esllanguit es trobava. I és que gastava molta energia, caçant infants! I no li feien profit, perquè s’escapaven, cames ajudeu-me, així que saltaven per la finestra de la panxa. La gent de la contrada estava amoïnada, sobretot, pel perill que podia haver-hi per a la canalla i també perquè veien el seu pobre Drac que no parava de feinejar en va i que s’anava quedant només amb la pell i l’os.
Així és que van organitzar una reunió per trobar-hi solució.
I van arribar a la conclusió que, el millor, era donar-li informació i una bona explicació.
"El gat amb botes" Charles Perrault
Vet aquí que una vegada un moliner, en morir, va deixar als seus fills només el molí, l’ase i un gat. Es va fer ben aviat la divisió de l’herència; no van necessitar ni el notari, ni el procurador, ja que aquests no haurien trigat a menjar-se tot el patrimoni. El molí va ser per al fill gran; el segon va tenir l’ase; i el petit només li quedava el gat. Al petit, això no li feia gaire gràcia. Li semblava que no podia guanyar-se la vida amb la seva herència. “els meus germans”, va dir, pensant en veu alta, “poden unir forces i guanyar-se bé la vida. Jo, en canvi… Què faig? Si no em menjo el gat moriré de gana”. El gat va sentir aquest discurs i, encara que feia veure que no l’havia sentit, li va dir al seu amo molt seriós:”No t’hi amoïnis, amo; només cal que em donis un sac i que em facis un parell de botes, i veuràs que no has rebut tan mal partit com penses”.
És clar que l’amo no hi comptava gaire, amb això. Però després va pensar que el gat sí que s’havia mostrat molt bon caçador de rates, saltant de les bigues més altes o penjant-se per les potetes per atrapar la presa, o fins i tot fentse el mort dintre de la farina. Així que li va buscar el sac i les botes que volia. El gat va posar-se les botes i, tot seguit, amb el sac al coll, va anar a un turó on hi havia molts conills, va posar una quantitat de segó en el sac i fent-se el mort, va esperar que algun conill poc experimentat vingués a intentar menjar-se el que hi havia. Amb prou feines s’havia ajagut, quan va tenir una alegria: un conill jove i de poca traça va entrar al sac, i el senyor gat, tibant ràpidament les cordes, el va agafar i el va matar sense pietat.
"Estimat Tol" Juan Kruz Igerabide
En Tol és el meu veí, un gos com jo. Què dic ara! No és de cap manera com jo. És lleig com una mala cosa i antipàtic. No em fa ni cas. I jo no li faig ni cas tampoc. Si que aniríem bé! Es diu Bertold, però el seu amo li diu Tol -Quí, Tol, quí!!- li crida, i en Tol hi va. L’amo d’en Tol mossega les paraules: en comptes de dir aquí diu quí; en comptes de dir Bertold, diu Tol. Ell parla així; es menja síl·labes com si fossin crispetes. Segur que per això és tan gran. I té una veuarra que espanta.
Jo sóc una gosseta molt més menuda que en Tol. De mida. Perqué, de simpàtica, sóc una geganta al seu costat. I d’espavilada, també. La meva mestressa és una nena. I m’ha posat un nom d’allò més cursi. Aquest és el meu únic defecte.Em poso vermella només de sentirlo. No el diré. Fora d’això, ella és molt bona amb mi i juguem plegades tot sovint.
Jo em dic Bertold, Tol per als amics. Grrrtol per als enemics. El meu amo és fort i manaire, com a mi m’agrada. Jo obeeixo sense dir ni piu i no em busco problemes. Tinc una veïna. És una mica rara i no sé ni com es diu: Ratolineta o una cosa així. No deu ser el seu nom de debó, perquè seria un nom de ratolí, i no de gos. Jo ni la miro. Primer, perquè és petita i nyicris. És a dir que ni es veu.
Segon, perquè es passa el dia jugant i fent xivarri. I jo, això no ho aguanto. A més… que n’arriba a ser de cursi! No vull ni ensumar-la. I, parlant d’ensumar… Com pot fer aquella olor una gossa! No sé de què és aquella olor, però fa un tuf que no hi ha qui s’hi acosti. Jo crec que la seva mestressa l’unta amb alguna porqueria, perquè totes dues fan la mateixa olor. Quina casa de bojos.
"L'alzina Caterina" Pilar Llad贸 i Badia
La Caterina era una alzina més vella que Matusalem. Era grossa i ferma. El seu tronc gruixut molt aviat ja es dividia en tres grans branques que feien un bon replà a l’abast de tothom, per anar-hi a prendre la fresca. Tot l’any tenia fulles,brillants per la part de sobre i per sota vellutades, ben preparades per aguantar la sequera. Els seus glans madurs eren grassos i lluents i del didal de la base se’n podia fer sortir un xiulet agut que se’t ficava per les orelles i no sabies com treurete’l.
Vivia en un alzinar bastant aclarit. Per això podia ser tan gran i majestuosa perque ningú no li feia ombra. L’Alzina estava plena d’habitants i cadascú anava a la seva, sense preocupar-se del que feien els veïns.
Prop de les arrels, a sota terra, hi havia una urbanització de formigues, plena de galeries i cambres, amb una densitat de població molt important ja que vivien ben atapeïdes. Eren monàrquiques perquè tenien reina, una reina que tenia molt poder. Les feia treballar de valent, sobretot a l’estiu, que era l’època de les vaques grasses perquè hi havia molts grans de blat escampats pels camps de la vora. Les formigues els anaven recollint i els guardaven a les cambres, que es converien així en grans magatzems i, quan s’acostava l’hivern i venien les vaques magres, ja tenien el rebost ben ple.
"L'enigma de les ones" Joan de DĂŠu Prats
Aquell estiu el Marc i la Laia van anar de vacances al mar. I cada dia baixaven a banyar-se en una caleta molt bonica vorejada de pins.
El que més els agradava era jugar amb les onades. Saltar-les, quan eren menudes, i capbussar-se i nedar-hi per sota, quan eren més grans. I s’ho passaven d’allò més bé esquitxant-se i xipollejant a l’aigua amb el Sergi, la Mercè i el Quimet, que eren els amiguets que havien fet a la platja..
Un matà que els germans van baixar a la caleta engrescats per jugar amb les ones, es van trobar el mar quiet com una bassa d’oli.
Elisabet Soler
[ dissenyadora tèxtil i artísta plàstica ]
Pintar és una manera d'explicar el món. És un llenguatge personal que prové de l'interior i alhora, un cop traspassat a l'exterior, és un llenguatge universal
"El Drac Xerrac" Pilar Llad贸 i Badia
"El gat amb botes" Charles Perrault
Vet aquí que una vegada un moliner, en morir, va deixar als seus fills només el molí, l‛ase i un gat. Es va fer ben aviat la divisió de l‛herència; no van necessitar ni el notari, ni el procurador, ja que aquests no haurien trigat a menjar-se tot el patrimoni. El molí va ser per al fill gran; el segon va tenir l‛ase; i el petit només li quedava el gat. Al petit, això no li feia gaire gràcia. Li semblava que no podia guanyar-se la vida amb la seva herència. “els meus germans”, va dir, pensant en veu alta, “poden unir forces i guanyar-se bé la vida. Jo, en canvi… Què faig? Si no em menjo el gat moriré de gana”. El gat va sentir aquest discurs i, encara que feia veure que no l‛havia sentit, li va dir al seu amo molt seriós:”No t‛hi amoïnis, amo; només cal que em donis un sac i que em facis un parell de botes, i veuràs que no has rebut tan mal partit com penses”.
És clar que l‛amo no hi comptava gaire, amb això. Però després va pensar que el gat sí que s‛havia mostrat molt bon caçador de rates, saltant de les bigues més altes o penjant-se per les potetes per atrapar la presa, o fins i tot fent-se el mort dintre de la farina. Així que li va buscar el sac i les botes que volia. El gat va posar-se les botes i, tot seguit, amb el sac al coll, va anar a un turó on hi havia molts conills, va posar una quantitat de segó en el sac i fent-se el mort, va esperar que algun conill poc experimentat vingués a intentar menjar-se el que hi havia. Amb prou feines s‛havia ajagut, quan va tenir una alegria: un conill jove i de poca traça va entrar al sac, i el senyor gat, tibant ràpidament les cordes, el va agafar i el va matar sense pietat.
"Estimat Tol" Juan Kruz Igerabide
En Tol és el meu veí, un gos com jo. Què dic ara! No és de cap manera com jo. És lleig com una mala cosa i antipàtic. No em fa ni cas. I jo no li faig ni cas tampoc. Si que aniríem bé! Es diu Bertold, però el seu amo li diu Tol -Quí, Tol, quí!!- li crida, i en Tol hi va. L’amo d’en Tol mossega les paraules: en comptes de dir aquí diu quí; en comptes de dir Bertold, diu Tol. Ell parla així; es menja síl·labes com si fossin crispetes. Segur que per això és tan gran. I té una veuarra que espanta. Jo sóc una gosseta molt més menuda que en Tol. De mida. Perqué, de simpàtica, sóc una geganta al seu costat. I d’espavilada, també. La meva mestressa és una nena. I m’ha posat un nom d’allò més cursi. Aquest és el meu únic defecte.Em poso vermella només de sentir-lo. No el diré. Fora d’això, ella és molt bona amb mi i juguem plegades tot sovint.
Jo em dic Bertold, Tol per als amics. Grrrtol per als enemics. El meu amo és fort i manaire, com a mi m’agrada. Jo obeeixo sense dir ni piu i no em busco problemes. Tinc una veïna. És una mica rara i no sé ni com es diu: Ratolineta o una cosa així. No deu ser el seu nom de debó, perquè seria un nom de ratolí, i no de gos. Jo ni la miro. Primer, perquè és petita i nyicris. És a dir que ni es veu.
Segon, perquè es passa el dia jugant i fent xivarri. I jo, això no ho aguanto. A més… que n’arriba a ser de cursi! No vull ni ensumar-la. I, parlant d’ensumar… Com pot fer aquella olor una gossa! No sé de què és aquella olor, però fa un tuf que no hi ha qui s’hi acosti. Jo crec que la seva mestressa l’unta amb alguna porqueria, perquè totes dues fan la mateixa olor. Quina casa de bojos.
"L'alzina Caterina" Pilar Llad贸 i Badia
"L'enigma de les ones" Joan de DĂŠu Prats
Aquell estiu el Marc i la Laia van anar de vacances al mar. I cada dia baixaven a banyarse en una caleta molt bonica vorejada de pins.
El que més els agradava era jugar amb les onades. Saltar-les, quan eren menudes, i capbussar-se i nedarhi per sota, quan eren més grans. I s’ho passaven d’allò més bé esquitxant-se i xipollejant a l’aigua amb el Sergi, la Mercè i el Quimet, que eren els amiguets que havien fet a la platja..
Un matà que els germans van baixar a la caleta engrescats per jugar amb les ones, es van trobar el mar quiet com una bassa d’oli.
Sara Cuadros [ artísta plàstica ]
"Estimat Tol" Juan Kruz Igerabide
En Tol és el meu veí, un gos com jo. Què dic ara! No és de cap manera com jo. És lleig com una mala cosa i antipàtic. No em fa ni cas. I jo no li faig ni cas tampoc. Si que aniríem bé! Es diu Bertold, però el seu amo li diu Tol -Quí, Tol, quí!!- li crida, i en Tol hi va. L’amo d’en Tol mossega les paraules: en comptes de dir aquí diu quí; en comptes de dir Bertold, diu Tol. Ell parla així; es menja síl·labes com si fossin crispetes. Segur que per això és tan gran. I té una veuarra que espanta.
Jo sóc una gosseta molt més menuda que en Tol. De mida. Perqué, de simpàtica, sóc una geganta al seu costat. I d’espavilada, també. La meva mestressa és una nena. I m’ha posat un nom d’allò més cursi. Aquest és el meu únic defecte.Em poso vermella només de sentir-lo. No el diré. Fora d’això, ella és molt bona amb mi i juguem plegades tot sovint.
Jo em dic Bertold, Tol per als amics. Grrrtol per als enemics. El meu amo és fort i manaire, com a mi m’agrada. Jo obeeixo sense dir ni piu i no em busco problemes. Tinc una veïna. És una mica rara i no sé ni com es diu: Ratolineta o una cosa així. No deu ser el seu nom de debó, perquè seria un nom de ratolí, i no de gos. Jo ni la miro. Primer, perquè és petita i nyicris. És a dir que ni es veu.
Segon, perquè es passa el dia jugant i fent xivarri. I jo, això no ho aguanto. A més… que n’arriba a ser de cursi! No vull ni ensumar-la. I, parlant d’ensumar… Com pot fer aquella olor una gossa! No sé de què és aquella olor, però fa un tuf que no hi ha qui s’hi acosti. Jo crec que la seva mestressa l’unta amb alguna porqueria, perquè totes dues fan la mateixa olor. Quina casa de bojos.
"L'enigma de les ones" Joan de DĂŠu Prats
Aquell estiu el Marc i la Laia van anar de vacances al mar.
I cada dia baixaven a banyar-se en una caleta molt bonica vorejada de pins.
El que més els agradava era jugar amb les onades. Saltar-les, quan eren menudes, i capbussar-se i nedar-hi per sota, quan eren més grans. I s’ho passaven d’allò més bé esquitxant-se i xipollejant a l’aigua amb el Sergi, la Mercè i el Quimet, que eren els amiguets que havien fet a la platja..
Un matà que els germans van baixar a la caleta engrescats per jugar amb les ones, es van trobar el mar quiet com una bassa d’oli.
"L'alzina Caterina" Pilar Llad贸 i Badia
La Caterina era una alzina més vella que Matusalem. Era grossa i ferma. El seu tronc gruixut molt aviat ja es dividia en tres grans branques que feien un bon replà a l’abast de tothom, per anar-hi a prendre la fresca. Tot l’any tenia fulles,brillants per la part de sobre i per sota vellutades, ben preparades per aguantar la sequera. Els seus glans madurs eren grassos i lluents i del didal de la base se’n podia fer sortir un xiulet agut que se’t ficava per les orelles i no sabies com treurete’l.
Vivia en un alzinar bastant aclarit. Per això podia ser tan gran i majestuosa perque ningú no li feia ombra. L’Alzina estava plena d’habitants i cadascú anava a la seva, sense preocupar-se del que feien els veïns.
Prop de les arrels, a sota terra, hi havia una urbanització de formigues, plena de galeries i cambres, amb una densitat de població molt important ja que vivien ben atapeïdes. Eren monàrquiques perquè tenien reina, una reina que tenia molt poder. Les feia treballar de valent, sobretot a l’estiu, que era l’època de les vaques grasses perquè hi havia molts grans de blat escampats pels camps de la vora. Les formigues els anaven recollint i els guardaven a les cambres, que es converien així en grans magatzems i, quan s’acostava l’hivern i venien les vaques magres, ja tenien el rebost ben ple.
Jordi Biosca [ dissenyador grĂ fic ]
g r à f i c · w e b · i l · l u s t ra c i ó
c/ Badalona, 6-8 08700 Igualada 93 805 54 57 677 27 88 99 www.onnart.cat info@kraks.org