Últim capítol de Chevrot-“Evangeli al aire lliure” Els testimonis del diví ressuscitat predicaren l’aconteixement per tot el món, acceptant alegrement la pobresa, les fatigues, la persecució i finalment la mort per atestiguar la seva veritat. Aquest fet, que havia trastornat la seva vida, canviava, en efecte, les condicions de existència de la humanitat. Les conseqüències no son menys meravelloses que el fet mateix: tots els homes regenerats por Crist ressuscitaran com Ell. Per Ell i en Ell participaran eternament de la vida de Déu. La festa de Pasqua és la major de totes les solemnitats, perquè la resurrecció de Jesús és sens dubte la prova suprema de la seva divinitat, però també perquè, estant la nostra sort unida a la seva, la victòria de Pasqua és també la nostra: ens porta la certesa del nostre destí diví. Nostre Senyor havia proclamat aquesta solidaritat en un dels últims dies que precediren a la passió. No va poder fer-ho sinó en termes velats, amb auxili d’una comparació, el vertader significat del qual havia escapat llavors als seus deixebles. Més tard descobriren son vertader sentit. No havien oblidat no obstant, el to especialment greu amb que el seu Mestre havia fet aquesta declaració: «Ha arribat l’hora — havia dit — en que el Fill del home serà glorificat. En veritat, en veritat us dic, que, si el gra de blat que cau a terra, no mor, queda sol: però si mor, dóna molt fruit.» Tal és la llei de la naturalesa. El gra de blat conté un germen de vida nova, però romandrà indefinidament estèril, si no mor. El blat tancat en les tombes egipcianes va ser trobat intacte després de tres mil anys, intacte i encara capaç de germinar. Cal que el gra de blat sigui enterrat, que es descompongui, que mori: llavors, de la seva mort sorgeix una vida nova i més abundant. El Salvador anunciava amb aquestes paràboles que la seva mort era la condició necessària per a la seva glòria i resurrecció. Observeu al mateix temps que no solament a Ell. Parlant en propietat, per a tornar al Pare li bastava desaparèixer de sobte. Però el mateix que el gra que es podreix en el sol no solsament produeix un altre gra, sinó que de aquell neix una espiga plena de grans semblants a ell, així Jesús no consent entrar sol al cel, sinó amb la humanitat redimida. Per això ha de morir. Pues si no mor, queda sol, Si no mor, serà l’únic home en qui hagi residit la divinitat. La condició dels altres homes seguirà sent tan miserable com anteriorment. Res haurà canviat; la humanitat no haurà estat rescatada, ni salvada. La seva mort, en canvi, donarà vida a una multitud d’ homes nous, més nombrosos que els nous grans de la espiga: milions d’homes rebran la seva vida divina, la vida eterna. Per això Nostre Senyor ha volgut passar per la mort. Son sacrifici era el principal objecte de la seva missió. «Ningú pot treure’m la vida- dirà -, la dono per pròpia voluntat. Tinc el deure de donar-la, tinc el poder de rebre-la» (Ioh 10, 18). ¡Quant segur està de si mateix para expressar-se de aquesta manera! Ningú abans que Ell havia tingut la audàcia de proferir tals paraules. La mort no era per als humans sinó un motiu de tristesa, és encara l’únic adversari que ni el geni ni el poder del home ha pogut vèncer. Tots procuren escapar d’ ella, però no ho aconsegueixen, doncs això els reuneix a tots per a lligar-los a las mandíbules d’un torn despietat. Únicament el Fill de Déu podia vèncer la mort i arrancar-nos de les seves urpes. Però la mort no hauria estat vençuda si Jesús solsament la hagués esquivat. Va tenir que afrontar-la en un terrible cos a cos, en el que ella semblà al principi poder més que la seva víctima. El autor de la vida no es més que un cadàver que mans compassives han dipositat en un sepulcre segellat i vigilat. Jesús ha mort. Els deixebles ploren al Mestre que tan apassionadament han estimat. La seva fe està trencada. Però el gra de blat no mor més que per donar vida als mortals. En el interior del sepulcre
en que el cos de Jesús ha estat amortallat, un drama inaudit va a desenvolupar-se. El cap de la humanitat ha descendit a la freda obscuritat, ha anat en busca de la mort en son domini. Como diu la seqüència de la missa de pasqua, la mort i la vida es miden en camp tancat en un duel sorprenent. La vida obliga a la mort a soltar la presa y li arranca el dard enverinat que posava tota la humanitat a la seva mercè. Mort insolent, «,on és la teva victòria, on està el teu agulló», exclama sant Pau. Els homes continuaran passant per les seves mans, però no les retindrà més en ses urpes. Jesucristo surt de la tomba. Ell ha vençut la mort. Ha ressuscitat. Els seus deixebles comencen a no donar crèdit al triomf del seu Mestre. Sin embargo, es a Ell mateix a qui de nou contemplen: el senyal dels claus és a les seves mans. Es realment Ell, a qui senten i toquen en el camí de Emaús, en el cenacle, estant las portes tancades, en la colina de Galilea, en les bores del llac de Tiberíades. Lo veuen de nou tal como era abans, amb la mateixa personalitat, seu cor ardent i generós. Jesús no els havia enganyat al dir-los hi després del últim sopar: «Jo viuré i vosaltres viureu també (Ioh 14, 19). La mort ha estat vençuda. Per culpa de Adam la mort segueix sent el càstig inevitable de una raça pecadora, però no es més que un pas dolorós gràcies a Jesucrist, els pecadors perdonats viuran de nou en una carn incorruptible i, amb Ell. participaran de la glòria de Déu. Cantem amb veu ferma l’aleluia pasqual i donem gràcies al nostre estimadíssim Salvador. La mort ha perdut la seva virulència per als que creuen en Jesucrist, Ja no ens engollirà per sempre. Al fer-se clar el dia de Pasqua pensem en nostres estimats difunts reposant en la pau de Crist, que ens han deixat i a qui podrem estimar sempre més. No hem deixat anar la presa per l’ombra, seguint a Jesucrist. Els nostres esforços no són vans. La nostra esperança no es un mite. Fem be en ser interessats, amables, misericordiosos, justos i rectes. La nostra vida té un senti, la nostra vida no tindrà fi. Estimats pares, heu fet be portant fills a la existència i fent-los bons cristians. Obrant així els prepareu una eternitat de felicitat. La festa de Pasqua senyala amb la derrota de la mort, la del pecat. Ja que la mort ha estat destruïda, el pecat ha estat esborrat. Queda al nostre compte l’ alliberar-nos de mals desitjos. Pecadors perdonats. ¡que res ens separi novament de Crist que tant ens ha estimat! Mortals promesos per a la resurrecció, ¡que el nostre pensament no s’ aparti més de Crist que ens espera a la dretra del Pare! Sí, ens trobem encara en el camí de la creu, en l’ hora de los patiments i de les llàgrimes, en les foscors del calvari, però aquesta festa de pasqua, que és la festa de las festes, ens fa entreveure el final meravellós de la nostra peregrinació. Entonem el nostre alegre càntic de marxa. «Jesucrist ha ressuscitat! ¡Aleluia! »