Espronceda »Allà moguin feroç guerra uns reis cecs per un pobre pam de terra. Que jo, aquí, tinc com a meu quant abasta el mar salvatge, Al qui ningú imposà lleis. I no hi ha platja, Sigui on sigui, qualsevol, Ni bandera d’esplendor, que no senti jo el meu dret per engrandir el meu valor. Perquè ma llei és la força, perquè mon cant és el vent, perquè ma pàtria és el mar. A la veu de “un vaixell ve!' és de veure com vira i es posa bé per a tot drap escapar: Que jo soc el rei del mar: Ma fúria fa tremolar. »En las preses divideixo el que he collit per igual. Només vull Con a riquesa: La bellesa Sens rival. “Sentenciat estic a mort?” Me’n en ric; No m’abandona la sort, I al mateix que ara em condemna penjaré d’alguna antena,
potser en son propi vaixell. “Es ma música millor l’huracà, l’estrèpit i tremolor dels meus cables sacsejats, Del ronc mar uns grans bramats, I el rugir dels meus canons. I del tro, al so violent. I pel vent i el seu cridar m’adormiré de qui a poc assossegat, per la mar.»