No se debe invocar la libertad religiosa para negarla Fuente: Avvenire Fecha: 2 Julio 2010 La Cámara de apelación del Tribunal de Derechos humanos del Consejo de Europa puede tardar meses en dictar sentencia sobre la presencia de crucifijos en las escuelas públicas de Italia. Pero en el debate, que finalizó el pasado 30 de junio, se han producido intervenciones de máximo interés para la comprensión de un problema tantas veces enmarañado con argumentos incongruentes. Uno de los aspectos que más atención ha despertado ha sido el respaldo a Italia de diez Estados, casi todos procedentes del antiguo telón de acero. La defensa de la postura a favor del crucifijo fue encomendada a un prestigioso jurista norteamericano de religión hebrea, Joseph Weiler, de la New York University, que no dudó en acudir a la sala con la kipá. Weiler es autor del libro Una Europa cristiana. Nicola Lettieri, en su intervención en nombre de Italia, afirmó que no era casual que la “contestación política” a las tesis de la demandante y de la sentencia en primera instancia recurrida, vienen en gran parte de países que han sufrido duramente el ateísmo de Estado. A su juicio, resulta escandaloso que se invoque subrepticiamente la “libertad religiosa” para negar la “libertad religiosa”. Esos argumentos no pueden engañar a quienes tienen aún abiertas las heridas causadas por la persecución oficial contra la libertad de cultos. Lettieri insistió en que “los principios invocados en el debate se introdujeron en la Convención europea de derechos humanos justamente para defender a los ciudadanos de esas naciones”. En realidad, acentuar la dimensión negativa de la libertad religiosa (libertad de no creer en ninguna religión), conduce a negar su dimensión positiva y a negar el derecho a la presencia de símbolos religiosas en espacios públicos. Como se ha repetido tantas veces, no se busca la libertad, sino sustituir unas creencias por otras, en este caso, el cristianismo por el ateísmo. De hecho, la promotora del recurso jurídico, Soile Lautsi, es una atea militante, que pertenece a la Unión de ateos y agnósticos racionalistas. La laicidad no es indiferencia del Estado ante las religiones. Llevada a esa última consecuencia ideológica, exigiría admitir que sólo cabe democracia allí donde desaparecen los símbolos religiosos. Y no es así, en modo alguno, en muchos de los países miembros del Consejo de Europa, que adoptan expresamente posiciones favorables a algunas confesiones y las reflejan en sus símbolos nacionales. Como se dijo en Estrasburgo, “más de la mitad de la población europea vive en Estados que no encajan en la definición francesa de laicidad”. Joseph Weiler defendió el crucifijo y, sobre todo, la historia y la auténtica laicidad, sin usar argumentos estrictamente religiosos, es decir, apoyados en creencias o convicciones. El profesor americano acentuó el derecho de cada pueblo a expresar su propia historia con sus
propios símbolos, sin ceder al chantaje de cualquiera que, en nombre de lógicas absolutistas e irrespetuosas de la historia, pretenda la desaparición de esos símbolos. Caso de aceptar esos argumentos, no sólo desaparecerían las cruces de los espacios públicos, sino que se alentaría un fenómeno de desmontaje de infinidad de símbolos históricos. No habría razón para salvar ninguno, tampoco la señal de la cruz que aparece en diversas banderas nacionales europeas, o en himnos que se escucharon días pasados en los estadios de Sudáfrica, o en tantos monumentos artísticos del viejo Continente. El profesor de la New York University recordó cómo “al otro lado del Canal de la Mancha está Inglaterra, donde pervive una Iglesia de Estado; el jefe del Estado es también cabeza de la Iglesia, y los líderes religiosos son miembros del poder legislativo; su bandera lleva la cruz, y el himno nacional es una plegaria a Dios para que salve al rey y le conceda victoria y gloria”. Desde luego, Weiler no piensa que “todos los que cantan ‘Dios salve a la Reina’ creen en Dios”, pero entiende que “considerarían una memez decir que esa frase se cambiará o suprimirá porque ofende a alguien”. Quizá algún día Gran Bretaña decida reformar su himno –añadió , pero esa decisión no depende del Tribunal de Estrasburgo. El equilibrio europeo, con la concepción francesa de la laicidad de una parte y sistemas de tipo inglés de otra, constituye para el experto norteamericano una gran lección de pluralismo y tolerancia. Tarea del Tribunal de Estrasburgo debe ser preservarla, también frente a los desafíos de la inmigración. Porque “la principal división en nuestros Estados en este campo no se da hoy entre confesiones, sino entre religiosos y secularizados”. El secularismo, la laicidad a la francesa, concluye, “no es una categoría vacía que significa ausencia de fe”. Por eso, “es jurídicamente falso adoptar una posición política que divide a la sociedad afirmando que es una postura neutral”.
No s'ha de invocar la llibertat religiosa per negarFont: Avvenire Data: 2 juliol 2010
La Cambra · lació del Tribunal de Drets humans del Consell d'Europa pot trigar mesos en dictar sentència sobre la presència de crucifixos a les escoles públiques d'Itàlia. Però en el debat, que va finalitzar el passat 30 de juny, s'han produït intervencions de màxim interès per a la comprensió d'un problema tantes vegades embolicat amb arguments incongruents. Un dels aspectes que més atenció ha despertat ha estat el suport a Itàlia de deu estats, gairebé tots procedents de l'antic teló d'acer. La defensa de la postura a favor del crucifix va ser encomanada a un prestigiós jurista nord-americà de religió jueva, Joseph Weiler, de la New York University, que no va dubtar a acudir a la sala amb la kipá. Weiler és autor del llibre Una Europa cristiana. Nicola Lettieri, en la seva intervenció en nom d'Itàlia, va afirmar que no era casual que la "contestació política" a les tesis de la demandant i de la sentència en primera instància recorreguda, vénen en gran part de països que han patit durament l'ateisme d' Estat. Segons ell, resulta escandalós que s'invoqui subreptíciament la "llibertat religiosa" per negar la "llibertat religiosa". Aquests arguments no poden enganyar els que tenen encara obertes les ferides causades per la persecució oficial contra la llibertat de cultes. Lettieri va insistir que "els principis invocats en el debat es van introduir a la Convenció europea de drets humans justament per defensar els ciutadans d'aquestes nacions". En realitat, accentuar la dimensió negativa de la llibertat religiosa (llibertat de no creure en cap religió), condueix a negar la seva dimensió positiva ja negar el dret a la presència de símbols religiosos en espais públics. Com s'ha repetit tantes vegades, no es busca la llibertat, sinó substituir unes creences per unes altres, en aquest cas, el cristianisme per l'ateisme. De fet, la promotora del recurs jurídic, Soil Lautsi, és una atea militant, que pertany a la Unió d'ateus i agnòstics racionalistes. La laïcitat no és indiferència de l'Estat davant les religions. Portada a aquesta última conseqüència ideològica, exigiria admetre que només cal democràcia allà on desapareixen els símbols religiosos. I no és així, de cap manera, en molts dels països membres del Consell d'Europa, que adopten expressament posicions favorables a algunes confessions i les reflecteixen en els seus símbols nacionals. Com es va dir a Estrasburg, "més de la meitat de la població europea viu als Estats que no encaixen en la definició francesa de laïcitat". Joseph Weiler va defensar el crucifix i, sobretot, la història i l'autèntica laïcitat, sense utilitzar arguments estrictament religiosos, és a dir, recolzats en creences o conviccions. El professor americà va accentuar el dret de cada poble a expressar la seva pròpia història amb els seus propis símbols, sense cedir al xantatge de qualsevol que, en nom de lògiques absolutistes i irrespectuoses de la història, pretengui la desaparició d'aquests símbols. Cas d'acceptar aquests arguments, no només desapareixerien les creus dels espais públics, sinó que encoratjaria un fenomen de desmuntatge d'infinitat de símbols històrics. No hi hauria raó per salvar cap, tampoc la senyal de la creu que apareix en diverses banderes nacionals europees, o en himnes que es van sentir dies passats en els estadis de Sud-àfrica, o en tants monuments artístics del vell continent. El professor de la Universitat de Nova York va recordar com "l'altre costat del Canal de la Mànega està Anglaterra, on perviu una Església d'Estat, el cap de l'Estat també és cap de l'Església i els líders religiosos són membres del poder legislatiu, el seu bandera porta la creu, i l'himne nacional és una pregària a Déu perquè salvi al rei i li concedeixi victòria i glòria ".
Per descomptat, Weiler no pensa que "tots els que canten 'Déu salvi a la Reina' creuen en Déu", però entén que "considerarien una bestiesa dir que aquesta frase es canviarà o suprimirà perquè ofèn a algú". Potser algun dia Gran Bretanya decideixi reformar el seu himne-va afegir, però aquesta decisió no depèn del Tribunal d'Estrasburg. L'equilibri europeu, amb la concepció francesa de la laïcitat d'una part i sistemes de tipus anglès d'una altra, constitueix per l'expert nord-americà una gran lliçó de pluralisme i tolerància. Tasca del Tribunal d'Estrasburg ha de ser preservar, també davant els desafiaments de la immigració. Perquè "la principal divisió en els nostres Estats en aquest camp no es dóna avui entre confessions, sinó entre religiosos i secularitzats". El secularisme, la laïcitat a la francesa, conclou, "no és una categoria buida que significa absència de fe". Per això, "és jurídicament fals adoptar una posició política que divideix la societat afirmant que és una postura neutral".