El cristianisme no es basa en acceptar o practicar idees, sinó en creure en Crist, en estimar-lo, en seguir-lo. El intens amor que la Església té a Crist arriba tot el seu. Venerem els llocs per on passà la seva vida. Betlem, on va néixer. Nazaret, on visqué. Jerusalem, on va morir y ressuscitar. També venerem els objectes que ens han arribat de Ell: la Vera Creu, el sant llençol… Ens emociona i ens sorprèn aquesta proximitat física amb el Déu encarnat. Si los llocs i les coses ens diuen tant, quan més les persones que convisqueren amb Ell i el van estimar. Tot bon cristià sent enveja dels que contemplaren son rostre y escoltaren sa veu. Ens commou pensar en aquella primera generació de cristians que rodejaren al Senyor i li van ser fidels. I nos commou també pensar en l’ amor que Crist els va tenir. En aquesta història de amors, que això és el cristianisme, ocupen un lloc privilegiat Maria, sa Mare; i després, sant Josep. Es la família de Jesús. A la pietat cristiana sols li cal saber que eren bons, para imaginarse cóm tractarien al Senyor; cóm l’estimarien. De la Verge en sabem més. El Magníficat ens obre les portes de la seva ànima. De sant Josep, espòs de Maria, en sabem menys. La Escriptura, en uns pocs passatges, ens testimonia la seva vocació i obediència al voler de Déu, i ens diu que era just. Y això, a la Bíblia, és un preciós elogi. Significa la santedat: la persona enamorada de la Llei de Déu, que compleix la seva Voluntat. El cristianisme es una religió familiar. El sagrament del Matrimoni és tan necessari per al creixement de la Església com el del sacerdoci. Per això, la tradició cristiana sap tant de famílies: de pares, de mares, de fills, de llars. Cada un dels bons pares que el cristianisme ha tingut, serveix de exemple i de model per representar-se a Josep. Es una figura que es repeteix constantment i a tot arreu. No cal un esforç colossal de imaginació. N’hi ha prou amb haver tingut a prop aquesta experiència humana tan bonica. Un pare que estima als seus, que es desviu, que treballa, que pensa, que mira, que atén, que corregeix, que veu créixer amb il·lusió, que passa per dolors i probes. El desvelo de les nits, el treball dels dies; els projectes, les dificultats, las esperances, les alegries. Aquest entramat de coses petites que el amor engrandeix. San Josep s’ hauria fet just y honrat, como saber-nos que es fan els homes: con aquest esforç por ser fidels als seus deures familiars, amb la constància repetida en el treball i amb la seva participació en las inquietuds comunes de aquella petita comunitat humana de Nazaret. En aquest aspecte, es facilíssim representar-se a Josep. La delicadesa amb que tractaria a Maria. Y la cura de Jesús, el Fill de Déu posat sota la seva custodia. Algunes venerables oracions se l’ imaginen tenint als braços a Crist. Moltes obres d’art prefereixen posar-lo a Betlem, mirant esverats al Fill de Déu, fet home. I, en el segle XIX, es posà de moda representar-lo en el taller, en el banc del fuster, ensenyant a Jesús. Sant Josep obrer. Fuster, ferrer, artesà. Segurament un mica de tot en aquella població petita. Transmetí a Jesús l’ofici. I Jesús fou conegut com el fuster (Mc 6, 3), el fill del fuster (Mt 13, 55). Li hauria ensenyat les habilitats, li hauria passat les seves eines. Tan estimades, tan usades, tan cares llavors. Potser, d’ aspecte rudimentari, però con una carga de experiència de segles. Josep va fer arribar a Jesús eixa herència de humanitat treballadora i honesta. I Jesús exercí aquest ofici i utilitzà eixes eines molts anys. Un misteri de normalitat. La vida de sant Josep no va passà d’ aquesta etapa: el diví en la naturalitat del’ humà . El humà més normal, fet diví.
Els evangelis ens diuen alguna cosa més sobre sant Josep. Apareix en quatre bonics passatges. La vocació de Josep per espòs de Maria (Mt 1, 19-25), el viatge a Betlem i el naixement del Senyor (Lc 2, 3-16), la fugida a Egipte (Mt 2, 13-23) i la peregrinació a Jerusalem, quan Jesús tenia dotze anys (Lc 2, 24). Però gairebé tot el que los cristians sabem de Josep ho sabem cada cop que mirem a un pare cristià. Y, al mateix temps, eixa figura entranyable ens serveix d’ inspiració per a la paternitat que tots en la Església, d’ una manera o un altra, tenim que exercir. Juan Luis Lorda - 2006-03-17-alfa omega. Professor de la Facultat de Teologia de la Universitat de Navarra