Trese,Leo.-Vas de terrissa

Leo Trese .- Vas de terrisa

Hi Ha una presentació del dr Morera, a banda Comença un nou dia

6’30 Una ma, tempteja, busca el despertador; dos peus es posen a terra. S’ ha aconseguit un altra victòria; comença un nou dia.

Moltes vegades he pensat que la salvació d’ un sacerdot depèn d’aquests deu segons que segueixen al toc del despertador. Es tan fàcil dir se a un mateix: “Sols cinc minuts més.” I els cinc es converteixen després en quinze o trenta o més minuts. Como conseqüència ses fa inevitable un cabussó a tota presa, una boja carrera cap l’altar i, així, comença el treball del dia sense més oració que les dites al revestir-se els ornaments. I, no obstant, sé molt bé que solsament l’oració pot donar ritme i sentit al nou dia.

Per un procedir vertaderament estrany, matí rere matí, sense voler adonar-nos de la seva malícia, caiem en el mateix. Per a tranquil·litzar, encara que no molt honradament, la nostra consciència, posem el despertador una hora abans de la Missa. Ni nosaltres mateixos seriem capaços d’admetre que no tenim intenció de llevar-nos amb puntualitat.

Clar que això no li passa a tothom ; però a mi, després de sortir del Seminari, em va passar durant molt temps. Mentre poso a la maquineta d’afaitar una fulla nova (hi ha bastant més dignitat en una cara ben afaitada que en deu minuts més de son), tornen els meus pensaments a aquells primers dies del meu sacerdoci; no encerto a entendre cóm vaig poder dormir més del compte tant sovint, fent esperar als feligresos per a la Missa. No puc comprendre cóm no advertia la debilitat i flaqueja espirituals que comportava la meva falta d’oració. M’astora pensar que pogués quedar-me satisfet amb una lleugera intenció feta apressuradament, al sortir de la casa rectoral camí de l’església.

Tot això podrien semblar escrúpols de novici; no obstant, no intento passar, ni tant sols ara, per un bon sacerdot. Solsament dic que encara he estat pitjor. Molt probablement ho hagués estat molt més de no haver- se posat d’acord Déu i el meu bisbe, fent-me Pastor d’ una parròquia petiteta, on una hora abans de la Missa tinc que donar la Sagrada Comunió a les germanes.

Sobre un estómac vuit, la radio i el diari del matí no tenen cap al·licient. Tenint, doncs, una hora que matar, m’ acomodava al reclinatori del Presbiteri, i als trenta un anys, començà la meva vida.

(Al secar-me la cara i donar-me una lleugera fricció al cap. penso que no arribaré mai a ser canonitzat: trobarien un tònic capil·lar en el meu tocador.)

Bé; ¿por què han tingut que passar nou anys per adonar-me’n d’alguna cosa que havia de conèixer recent sortir del Seminari? Insistentment m’havien insistit en la necessitat de l’oració, però aparentment no n’estava convençut ni havia calat en mi tal insistència. Potser les tapies del Seminari ens van donar una falsa sensació de seguretat. Varem sortir d’ entre aquelles parets sota un ímpetu inicial que ens venia del medi ambient, creient, no obstant, que es tractava d’ una força espiritual que ens sortia de dintre. Havia acabat el pitjor: ara, fàcilment, tot marxaria com

sobre rodes. Naturalment, havíem sentit parlar de sacerdots caiguts, però ens semblaven tan llegendaris com Lutero. No ens era possible imaginar que tals caiguts fossin sacerdots joves, com nosaltres, igualment confiats en sí mateixos, fets uns gallets —aquesta és la paraula. ¿Cóm s’ explica que homes ja fets, de vint i quatre o més anys, deixéssim el Seminari en un estat encara de formació? Tempta a un, la idea de preguntar- se (solament rumio eixos pensaments al cordar me la sotana) si els Seminaris no podrien haver intentat formar-nos adults abans de la Ordenació. No vull dir que el ordenand no hagi de ser un nen en la simplicitat de la seva clara consciència. El que vull dir és que no ha de ser nen en quant als seus deures i responsabilitats.

Una glopada d’aire del matí, fresc.

Demano al “memento” per la abundància de vocacions a aquesta Parròquia. Si no sorgeixen les vocacions sacerdotals d’ entre els escolans, ¿d’ on han de sorgir?, ¿qui més a propòsit per escoltar la veu invitadora del Sagrari?

“Dea iba me, Dómine” —però el dimoniet torna a fer-ne de las seves: m’adono que Déu està, al menys, tan interessat com el sant Pare o com jo mateix, en veure que la seva església es beneïda amb vocacions suficients. ¿Suficients he dit? Abundants estaria millor, considerant la liberalitat de un Déu que deixa caure un miler de glands per a que pugui néixer una sola alzina. Si les vocacions no maduren, ¿de qui serà la culpa?

Un estremiment de sospitosa culpabilitat recorre l’espinada al prémer el cíngol. Les fàcils excuses habituals no admeten escapatòria: falta de ambient familiar i atmosfera mundana. He temptejat aquests subterfugis i ofereixen molt dèbil consistència. Perquè ¿qui, sinó jo mateix, és el responsable d’ aquesta falta de ambient familiar i de materialisme en el meu ramat?

M’enfrontaré amb la veritat: si aquesta Parròquia no dóna son nombre proporcionat de vocacions serà meva —de ningú més— la culpa. Significaria que no cultivo la llavor que Déu ha sembrat. ¿Que és allò del que parlen els teòlegs: “la gràcia perfecciona la naturalesa”? Alguna cosa així, sens dubte. Si la llavor de Déu ha de fructificar, el sol ha de estar preparat i enriquit, i el primer brot tendre ha de ser acuradament alimentat.

Al agafar el manípol em sorprenc de lo bé que estic desempenyorant el paper d’administrador de vocacions. Si als nois se’ls ha d’ atreure al sacerdoci, cal que el sacerdoci tingui un atractiu sobre ells. ¡“molt clar”! -com diria Jimmy-. I, no obstant, el fet és que el sacerdoci es una abstracció sense sentit per a aquests nois. Per a ells, el sacerdoci soc jo. Si els agrada el que veuen en mi, la dolça crida del Mestre arribarà molt més clarament a les seves oïdes. ¿Veuen en mi la sobre-naturalitat del sacerdoci? ¿Em troben agenollat en oració davant l’altar quan venen a ajudar-me, encara que vinguin mitja hora més aviat? ¿Em veuen altre cop, al anar-se’n, donant gràcies?

Sí: la veritat es que no em veuen. Però això no és suficient—em subjecto la estola amb el cíngol: els ideals juvenils, ¡son tan subtils i els seus instints tan sensibles!... Han sentit, per exemple, parlar de la delicada caritat de Crist, i be sé que, inconscientment, em jutgen segons aquest Patró. Aquesta és una de las raons del meu jovial “bon dia, nois!”, abans de la Missa, y del “gràcies, nois!”, després d’ ella. Eixa es la raó, també, del acurat domini que pretenc que governi la meva impaciència, per a que els seus errors humans, els seus atordiments, les seves bajanades, no arranquin dels meus llavis un punxant reprotxe. Això és el perquè ha de ser la correcció sense verí i generosa la lloança.

El “Domine, qui dixisti..” es casi un sospir. ¡Hi ha tants ingredients en una vocació que no goso a ometre’n cap. Si han de conèixer els nois millor el sacerdoci, m’hauran de conèixer més a mi. Això és per el que, a temps com aquests minuts que s’ escatimen tan

afanosament com els emprats amb las germanes. No obstant, si alguna vegada han d’esperar, si s’ha que alterar l’ horari, llavors... “Be, a las germanes els és igual”, i així e tot queda arreglat.

Un dels més desconcertants misteris dels sacerdots és gosar a tutelar a aquestes dones, la qual santedat, zel i habilitat superen, tan freqüentment, els nostres propis mereixements. Ironies com “les bones mongetes”, o “la reverenda Mare”, potser que ara afalaguen la nostra vanitat; però en el cel faran que hagi reservat algun que altre tostorro per la ingratitud dels cors sacerdotals. Si els sants fessin tertúlia, segurament se’ls sentiria comentar a aquest respecte: ¿per què els sacerdots es porten així?

Les germanes són, no cal dir-ho, sers humans; la impecabilitat no es un dels seus atributs.

Podem anar encara més lluny, i admetre que, a vegades, les superiores no són prudents ni tenen sentit comú. Això és evident. Sols a una superiora massa imprudent se li acudiria demanar alguna cosa que, per exemple, impliqués tenir que elegir entre la comoditat del sacerdot i la conveniència de les germanes. Sols a una germana bastant atrevida se li acudiria fer insinuacions sobre coses que el Pare tingués previstes. I sols una religiosa sense cap, esperaria del sacerdot explicacions sobre allò que, segons ella, pogués resultar capritxós i inconsistent.

El meu pensament no està, al recitar -lo, en el “O Sacrum Convivium”. M’adono de que la meva vocació (i la de tants altres sacerdots) es deu, després de Déu, a las insinuacions, al

estímul i a las pregaries de las monges. Sé molt be que el estar la meva església plena de gent, i el reclinatori completament abarrotat, no es deu precisament a la meva eloqüència, sinó a la continua i fatigosa labor, en classe, d’ aquests caps amb toca, que han fet realitat la vida cristiana i els sagraments. Es admirable contemplar cóm els nens es treuen la gorra pel carrer amb un “Bon dia, Pare”; més satisfacció encara ens produeix escoltar del home del garatge: “No Pare, per això no li cobro”, i fins arriba a ser adulador el que un policia motoritzat ens digui: “Perdó, Pare, no me’n havia adonat de que era vostè.” ¿On aprengueren eixa veneració als sacerdots? No cal dir-ho, no va ser a la Rectoria; ho aprengueren de la germana Eufemia, anat a pàrvuls.

“Benedictio Dei Omnipotentis...” Nosaltres, les sacerdots, crec jo, hauríem veure en las religioses sers humans, amb influències familiars, i amb les seves característiques personals. No són, en cap manera sense sentiments, ni manquen de sensibilitat. No presumeixen, moltes d’ elles, de ser santes. Els èxits els hi són tan agradables, tan fondes les desil·lusions i tan dolces las lloances com ho són a nosaltres. Y més encara, si cap, tenint en compte la seva limitada i “divinament” ordenada vida. Que les nostres visites en els seus moments de recreació, en els que francament gaudeixen d’ una alegria angelical, no ens facin creure que contínuament són àngels. Tenen les seves enrabiades, sens ama ni domèstica a qui carregar-li el mussol.

Al apagar las espelmes em pregunto cóm me’n vingut aquests pensaments. Be, sigui com sigui, avui, quan vagi al col·legi, diré a la germana Francelín que ha assajat molt be als escolans; alabaré la blancor immaculada dels panys d’ altar, preparats per la germana Elmira, i felicitaré a la Mare Gràcia per la esplèndida disciplina de la seva classe.

Al sortir de la Capella em sento tan paternalment benfactor que somric a la Superiora quan, sumida en seva acció de gràcies, aixeca el cap al meu pas; està molt devota, però em torna el somriure amablement. ¡El Pare té sempre tanta raó...!

7’30 Vas de terrissa

voluntat—. Per`t... ¡distreia tant l’ estar pendent de las indicacions del traspunt!... Volent- ho o no, tots els personatges tenien que estar a punt, entre bastidors, amb la incertitud de quin seria el moment de la seva immediata intervenció.

(Desdobla el meu polsar el senyal de la pàgina a la Imagen de Cristo, del P. Leen. Soc un meditador de llibre, i sempre ho seré; una de aquests caps rebels, que mentre remenenherbes tenen que estar fermament estacats. Tot el que conec sobre la contemplació, ho confesso amb pena, es redueix als textos de Tanquerey i Parente.) Esta matí els meus pensaments semblen inusitadament retozones; però el Pare Leen s’ encarregarà de reduir- los.

Encara que sigui necessari un paràgraf –potser fins i tot dues o tres pàgines —, no hi ha dubte de que alguna cosa em saltarà a la vista; cridarà la meva atenció alguna frase, como dient-me: “Això és per a tu, amic.” Y la consciència, des d’aquest moment, prendrà les rendes.

El que més m’ agrada del Pare Leen, del Abad Marmión, o de Dom Chautard, és que no ens irrita dient-li a cada moment: “Punt Segon” o “Punt Tercer”, justament en el moment de començar a entreveure’s la veritat en el “Punt Primer”. M’agradaria saber qui ha estat l’ autor de aquest embrollo dels tres punts. Es veritat que en el Seminari se’ns va advertir expressament que, si en un punt trobàvem suficient substància, amb això ja teníem de sobra. No obstant, tots els matins, a la Capella, eren tres els punts que se’ns endossaven, i cap llibre de meditació es considerava comSOC UN MEDITADOR DE LLIBRES In ells. No sé què pensaran els altres. Però me ‘of ríos la sola vista de preludis i punts joiosament desplegats en ordre de batalla.

I jo fos Director espiritual de un Seminari. La veritat és que m’ aterra sols el pensar-ho- considerar el foc amb que ha de cremar el nas d’un Director, si ha de encendre totes i cada una de las torxes que té al seu voltant. Però si tingués que afrontar amb una càrrega tan tremenda responsabilitat crec que me esforçaria per eliminar la lectura de meditacions ordenadetes com exercicis comunitaris. De tenir que usar algun llibre ho faria en privat, per el meu propi enfortiment, i després, en veu alta, meditaria amb els meus germans. ¿Però qui soc jo per parlar de meditació? Sento als escolans entrant a la sagristia, xiuxiuejant per a no molestar-me, quan ni tan sols he començat.

D’això sí que no puc culpar al Seminari. Ni de altres moltes coses. No ha estat culpa del Seminari l’ haver jo sucumbit, tan de seguida de la meva ordenació, a la heretgia de la acció. Ultimes hores del dia gastades, por exemple, en resoldre coses dels joves, i, al matí següent, llençols enganxats

i sospitosa oració. M’excusava cap endins pensant en la “meravellosa influència” exercida sobre la joventut de la Parròquia, oblidant que el dit menovell de Déu era més influent que tot el meu atropellat afany. La meva vanitat se’n burlava de la Seva gràcia, mentre els àngels tremolaven —estic segur— davant la meva gosadia Tampoc cap culpar al Seminari de la pre sensibles!... Han sentit, per exemple Es possible que no estiguin tan arregladets com quan la bona de Sor Lluïsa era la seva encarregada; però ha més contacte entre nosaltres quan ells i jo oficiem davant l’ altar. No hi ha ara excusa (¿n’hi va haver mai?) per girar jo el cap en el “hanc igitur” amb un sibilant “toqueu la campaneta”. Ara corregeixen els seus propis errors, ventilant els seus problemes en les in-cerimonioses reunions setmanals.

En una cosa em puc solaçar (marca el rellotge les vuit menys un minut): els escolans no em tenen por. Mai poder veure que fos necessària cap relació entre “misteri” —en el seu aspecte sagrat— i “por”, per similars que puguin semblar aquestes paraules. Que algú s’espanti del sacerdot es un pensament horrible en sí mateix; que hagi temor en els cors d’ aquells que lliurement donen el seu temps per emprar-lo en l’altar és una cosa doblement inconcebible. Cert; hi ga d’ haver respecte per les coses sagrades i reverenda en la sagristia. Però si la ingenuïtat de Eddie Hauggie té l’ ocurrència de dir, precisament abans de la Missa, que acaben els seus papàs de portar-li un altra germaneta, no crec que Crist arrufés les celles; tampoc dec de arrufar-les jo.

No dec oblidar tan sols els factors humans que puguin contribuir a que una vocació fructifiqui. Per això que diuen“culte al heroi”, que tant gran paper juga en la vida de un noi, és difícil competir amb el futbolista o el “cowboy” favorit. Però puc intentar-ho. Això explica els nostres freqüents banys junts a l ‘estiu, els partits de futbol a la tardor, i els de hoquei o las sessions de pel·lícules a l’ hivern. En mi tud del meu propi cor estigués forcejant per escapar-se. ¡Cóm, llavors, la meva Missa ressaltaria la cua il e dimensió del Amor! ¡Cóm el concepte del Cos Místic sortiria viu u animat del llim de una imaginació estèril! ¡Cóm els insípids deures de oració i sacrifici es convertirien en reptes a les divines aventures! Si; això podria succeir aquí, això podria succeir ara. No cal més que un sacerdot sant, un rector pietós.

“Escolta, Pare Trese -parla el meu àngel de la Guarda, i hi ha moments en que de bona gana li tancaria la boca—; escolta ara: No esquivis més el teu deure. Deixa ja de torturar-te. Fes alguna cosa i fes ho de seguida, ara mateix...”

Se sent la campana i més de vuitanta ulls ss giren vers la germana a la

porta. Aquí ve lo mediocre a ensenyar la perfecció. Ja està el quadre: Un dit tremolós i indecís apuntant cap altures confuses... Tinc que aclarir la meva visió; però esta temptativa de terapèutica ocular ha de començar de genolls...

Des de la meva infància, la pedagogia ha avançat Lte. Avui els alumnes de les classes superiors reciten en públic. Així, Joey està ara dempeus, parlantnos de sant Llorenç. Mentre, al voltant de la classe, els restants alumnes s’aixequen i pugen la ma pera suplir certs detalls que Joey pugui oblidar.

Hi ha una cosa, no obstant, que no oblida: “gireu-me del altre costat—Joey està citant a san Llorenç—, gireu del altre costat, que crec que ja estic ben rostit d’aquest.” Els nens saben apreciar l’ humor del sant en la graella, i hi ha una somriure general, observant-me a veure si a mi també em fa gràcia.

Fingeixo un gest de no donar-li importància, desitjant tenir el do de sant Llorenç. H&aquí —penso— un bon patró per els instants de defalliment.

Defalliment vol dir, inevitablement, que m’ estic prenent molt en serio a mi mateix, acompanyat sempre de la idea de que jo sols tinc que salvar al món exclusivament amb les meves pròpies mans.

LA LLIÇÓ DE SANT LLORENÇ OBRIR EL MISSAL Confiteor tindré resolt l’ assumpte del conferenciant Hi haurà, potser, un moment de recolliment al invocar —Ostende, Domine — la misericòrdia de Déu, a qui oblido un moment després, quan em callo em dóna una punxada, al pujar cap l’ altar. Llego fins l’ extrem de pensar, al besar las relíquies dels màrtirs la sang dels quals s’ha mesclat amb la de Jesucrist en el Sacrifici, si em convindrien los nous partxes que vaig veure ahir a una farmàcia.

I d’ aquesta manera continua, a través de mitja hora de triomfs i fracassos, l’august Sacrifici. No hi ha moment del dia, ni de la nostra vida, en que el mesquí i el sublim contrasten tan vivament com a la Missa. Pensaments inquietants, vans, tontos, i, de tant en tant, potser, fins algun que sembla venir de las sorolloses profunditats del infern, tots ells rivalitzant amb la bellesa del Prefaci, con la solemnitat del Comunicantes, o amb la petició entendridora del Paternoster.

Heus aquí el moment del dia que justifica la meva vida sacerdotal.

Qualsevol pot organitzar associacions, Qualsevol pot ensenyar el catecisme, Qualsevol pot batejar, sí, i un centenar de mis feligreses poden avantatjar-me en resar. La gràcia de Déu és capaç de convertir pecadors,

guanyar heretges i fer sants sense la meva ajuda. Però para estos trenta tremends minuts, que son eterns, em necessita Déu; solo jo puc ara oferir el Sacrifici; ¡y estic davant l’ altar, pensant que esta nit ens vindria be sopar salchicha amb un plat de verdura!

Be, el remei està clar: un major esperit d’ oració eés la adient resposta. A los sanr tos, esto les traía sin cuidado... ¿o quizá no? To, das las vides de Sants que he llegit parlen de éxtasis ante el altar y de rostros iluminados; pero, acaso, tales biografías no hagan referencia a todas sus Misas. Quizá tuvieron, a veces —de tota manera em consola pensar-ho— sus dificultades. Hay un momentáneo consuelo “también” en el pensamiento de que aún ando por la vía purgativa. ¿Qué otra se puede esperar de mí? Un consuelo instantáneo, rápidamente desvanecido por el sentimiento de haberme detenido en esto demasiado tiempo.

No es que no hagi intentat posar remei.

He aconseguit sobrepassar els hàbits dolents de la meva joventut, quan l‘horari de les Misses em feia corre pronunciant el llatí ràpida, desaliñadamente. Mi llengua no és molt àgil, y molts mesos d’ esforç acurat m’ ha suposat tornar a la precisió i exactitud en parts com el Lavabo inter innocentes i l’ últim Evangeli. He tingut a veces enveja a eixos germans meus, de llengua solta, per a qui una Missa de vint minuts és bufar i fer ampolles. No dubto que els seus pensaments es mantindràn al uníson amb els seves ràpides consonants; los meus mai s’hi van mantenir.

Sin embargo, la sola reflexió no es, para mi al menys, suficient. La afirmació dels psicòlegs de que la ment humana no pot concentrar-se en un punt més de sis segons troba en mi perfecta ressonància. La defensa ha estat erigir, aquí i allà, a través de la Missa, asideOBRIR EL MISSAL 31 Confiteor tindré resolt el assumpte del conferenciant.)

Hi haurà, potser un moment de recolliment al invocar —Ostende, Domine — la misericòrdia de Déu, a qui oblido un altre moment després, quan em callo em dóna un punxada, al pujar cap l’ altar. Arribo fins l’ extrem de pensar, al besar les relíquies dels màrtirs la sang dels quals s’ ha mesclat amb la de Jesucrist en el Sacrifici, si em convindrien els nous pedaç que vaig veure ai de esta maner continua, a través de mitja hora de triomfs i fracassos, l’ august Sacrifici. No hi ha un moment del dia, ni de la nostra vida, en que lo mesquí y el sublim contrasten tan vivament com a la Missa.

Pensaments inquietants, vans, tontos, i, de tant en tant, potser, fins algun que sembla venir de les sorolloses profunditats del infern, tots ells

rivalitzant amb la bellesa del Prefaci, con la solemnitat del Comunicantes, o amb la petició entendridora del Pater Noster.

Heus aquí el moment del dia que justifica la meva vida sacerdotal. qualsevol pot organitzar associacions, qualsevol pot ensenyar el catecisme, qualsevol pot batejar, sí, i un centenar dels meus feligresos poden avantatjar- me en resar. La gràcia de Déu és capaç de convertir pecadores, guanyar heretges i fer sants sense meva ajuda. Però per aquestos trenta tremends minuts, que son eterns, me necessita Déu; sols jo puc ara oferir el Sacrifici; ¡y estic davant l’ altar, pensant que aquesta nit ens vindria be sopar salsitxa amb un plat de verdura!

Be, el remei està clar: un major esperit oració es la adient resposta. Als sants, això no els importava gens... ¿o potser si? Totes les vides de Sants que he llegit parlen d’èxtasis davant l’altar y de rostres il·luminats; però, potser, tals biografies no facin referència a totes les seves Misses. Potser van tenir, a vegades —de totes maneres em consola pensar-ho— les seves dificultats. Hi ha un momentani consol “també” en el pensament de que encara camino per la via purgativa. ¿Quina altra cosa es pot esperar de mi?

Un consol instantani ràpidament desvanecido per el sentiment d’ haver- me detingut en això massa temps.

No es que no ho hagi intentat posar remei.

He aconseguit sobrepassar els hàbits dolents de la meva joventut, quan l’ horari de las Misses em feien corre pronunciant el llatí amb rapidesa i deixadesa. La meva llengua no es molt àgil, y molts mesos de esforç acurats m’ ha suposat tornar a la precisió i exactitud en parts com el Lavabo inter innocentes p l’ últim Evangeli. He tingut a veces enveja a eixos germans meus, de llengua solta, per els qui una Missa de vint minuts es cosir i cantar. No dubto que els seus pensaments es mantindran al uníson con seves ràpides consonants; els meus mai es van mantenir .

Sin embargo, la sola reflexió no és, per a mi al menys, suficient. L’ afirmació de los psicòlegs de que la ment humana no pot concentrar-se en un punt por més de sis segons troba en mi perfecta ressonància. La defensa ha estat erigir, aquí i allà, a través de la Missa, asideConfiteor tendré resuelto el asunto del conf erenciante.)

Habrá, quizá, un momento de recogimiento al invocar —Ostende, Domine — la misericordia de Dios, a quien olvido otro momento después, cuando mi callo me da un pinchazo, al subir hacia el altar. Llego hasta el extremo de pensar, al besar las reliquias de los mártires cuya sangre se ha mezclado con la de Jesucristo en el Sacrificio, si me convendrían los nuevos parches que vi ayer en una farmacia.

Y de este modo continúa, a través de media hora de triunfos y fracasos, el

augusto Sacrificio. No hay momento del día, ni de nuestra vida, en que lo mezquino y lo sublime contrasten tan vivamente como en la Misa.

Pensamientos inquietantes, vanos, tontos, y, de vez en cuando, quizá, hasta alguno que parece venir de las ruidosas profundidades del infierno, todos ellos rivalizando con la belleza del Prefacio, con la solemnidad del Comunicantes, o con el ruego enternecedor del Pater Noster.

He aquí el momento del día que justifica mi vida sacerdotal. Cualquiera puede organizar asociaciones, cualquiera puede enseñar el catecismo, cualquiera puede bautizar, sí, y un centenar de mis feligreses pueden aventajarme en rezar. La gracia de Dios es capaz de convertir pecadores, ganar herejes y hacer santos sin mi ayuda. Pero para estos treinta tremendos minutos, que son eternos, me necesita Dios; sólo yo puedo ahora ofrecer el Sacrificio; ¡y estoy ante el altar, pensando que esta nit nos vendría bien cenar salchicha con un plato de verdura!

Be, el remei està clar: un major esperit oració es la adecuada respuesta. A los sanr tos, esto les traía sin cuidado... ¿o quizá no? To, das las vidas de Santos que he leído hablan de éxtasis ante el altar y de rostros iluminados; pero, acaso, tales biografías no hagan referencia a todas sus Misas. Quizá tuvieron, a veces —de todos modos me consuela pensarlo— sus dificultades. Hay un momentáneo consuelo “también” en el pensamiento de que aún ando por la vía purgativa. ¿Qué otra se puede esperar de mí? Un consuelo instantáneo, rápidamente desvanecido por el sentimiento de haberme detenido en esto demasiado tiempo.

J No es que no haya intentado poner remedio.

He conseguido sobrepasar los malos hábitos de mi juventud, cuando el horario de las Misas mc hacía correr pronunciando el latín rápida, desaliñadamente. Mi lengua no es muy ágil, y muchos meses de esfuerzo cuidadoso me ha supuesto volver a la precisión y exactitud en partes como el Lavabo inter innocentes y el último Evangelio.

He tenido a veces envidia a esos hermanos míos, de lengua suelta, para quienes una Misa de veinte minutos es coser y cantar. No dudo que sus pensamientos se mantendrán al unísono con sus rápidas consonantes; los míos nunca se mantuvie ron.

Sin embargo, la sola reflexión no es, para mí al menos, suficiente. La afirmación de los psicólogos de que la ment humana no puede concentrarse en un punto por més de sis segons encuentra en mí perfecta resonància. La defensa ha estat erigir, acá y allá, a través de la Missa, asideros en que afiançar-me quan els meus errants pensaments em sacsegen. Un moment seguro de atenció amb el que puc comptar és la conclusió triomfant del Gloria: Tu solus Sanctus, Tu solus Dominus, Tu solus Altissimus, Jesu

Christe. Qualsevol que siguin llavors els meus pensaments, semblen replegar-se davant l‘instant majestuós, en presència del Rei. Un altre moment semblant ve amb el Benedictus; no és possible pensar en res distint quan els nostres braços s’ eleven per acabar amb el saludo en creu; Benedictus qui venit in nomine Domini... El ritme, l’ acció, la tremenda solemnitat de la Consagració, son remeis casi suficients per a la distracció.

Gairebé, però no del tot. Més d’ una vegada m’ he sentit agraït per la meva intenció acuradament feta abans de la Missa. Un altra de les coses que m’he imposat és l’ enumeració de tots els meus personals mementos per els vius i pels difunts: els mementos del missal pro vivis i pro defunctis constitueixen moltes vegades un llaç para una imaginació solta. Però, per molt que pugui ser-ho la meva, es queda profundament absorbida en el Pater Noster, amb la crida a la vinguda del Regne, i al desig de que es faci la Seva voluntat.

Així portaré la Missa est matí; cauré freqüentment, per, en breus instants, aixecar-me. Las resolucions fallaran. Serà toçuda la naturalesa caiguda. No obstant, tots els defectes fracassaran al voler debilitar l’ esperança que es meva i que aixeco amb la meva genuflexió al proclamar que Vidimus gloriam ejus, gloriam quasi Unigeniti a Paire.

Alguna cosa se sent a la meva esquena. Seran els escolans, movent-se. ¡Déu meu, oblida que he estat aquí, com un hipòcrita, enfonsat el cap davant sancrist!

Sospirant, sota la grada del altar.

Estimo la meva Missa. Buit i obscur serà per a mi el dia que desperti sense ella. I, no obstant, infinitat de vegades voldrien els àngels del altar fer me a un costat i agafar el meu lloc, al sorprendre’m pensant en el partit de futbol de demà, mentre el seu Déu i el meu espera que amb la meva paraula el faci venir. Be, potser avui pugui estar una mica més atent, més devot...

Introibo ad altare Dei...

8’OO (II) «MUNDA COR MEUM» Ja estan altre cop a la lluna els escolans: no s’adonen del meu senyal al final de la Epístola. Al inclinar me en mig del altar, al Munda cor meum, sento a l’esquena un arrossegar peus i una tamborella en l’ aire; un dels escolans puja a passa el Missal. “Hauria de donar-se més pressa”, penso impacient. Llavors torno a reflexionar: “A fi de comptes, ¿per què tanta pressa? La Missa no es un programa de radio, que s’ ha de cronometrar a la dècima de segon. Un altre vegada seria millor var d’un tal estat d’ ànim. Treball me va costar sortir d’ ell l’ última

vegada que ho vaig fer.”

Fent memòria de la vida passada em pregunto cóm em va ser possible dir la Missa tantes veces tenint com ficat al diable dintre del alba. Pensant ho be, potser ho tingués. Realment, en això he arribat a extrems inaudits, des dels primers dies del sacerdoci, quan la Missa era una cosa que assaboria i estimava, fins eixos altres en que la pressa importava més que la bellesa «MUNDA COR MEUM» 37 i sabor litúrgics. Me turba ara el recordar que, de bon o mal grat, m’ acostumés a preferir la Missa de Difunts, per més curta. !Cóm em posava nerviós quan el cor es retardava en los Kiries! i cóm em sentia una mica contrariat interiorment si les oracions es multiplicaven o si la Missa tenia Credo.

Sembla mentida, però va ser així. Probablement, els meus moviments i cerimònies estaven acompassats con meu fals sentit d’ urgència. Nunca em va dir ningúe que estigués echando abajo, amb el meu nerviosisme, la solemnitat de la Missa. Claro que nadie me lo iba a decir. Estic ara, veientme tornar en un gir ràpid, gallard, per un ràpid Dominus vobiscum. Recordo (ojalá no pogués fer-ho) tancar el Missal per sorbir l’ últim Per omnia secula saeculorun’z fins el mig del altar,i acabar l’últim Evangeli baixant ja les grades.

Va ser curiós que un feligrès d’un altra parròquia, un home que no me havia vist mai dir la Missa, me portés al bon camí. Em deia quant li agradava assistir a la del Pare Quamprimum. “Gairebé res! —em va dir—; hauria d’haver-lo vist celebrar, Pare. Missa, sermó i Comunió, tot en vint i cinc minuts. Aquesta és la meva Missa.” Y tot això. Dient-ho amb un gest que sols es me acudeix qualificar- lo de burlesc. Agraeixo humilment haver tingut suficient esperit sacerdotal per a correspondre al seu somriure estúpid lleugerament fastiguejat. Llavors, com una bomba d’ acció retardada, el meu jo va acusar el cop: “qui sap si alguna vegada diran això de mi, Déu meu; qui sap si ho estan dient ara mateix.”

Per la gràcia de Déu, altre cop, el cop de rucia, va venir poc després. Un feligrès de la meva parròquia, un d’aquestos pares autènticament itàlics, em va parlar de quant li havia agradat la Missa d’ un missioner visitant. No hi havia malícia a les seves paraules però vaig poder advertir que, encara que innocentment, pensava en mi, al dir: “m’agrada sentir la Missa al Pare M.; li fa sentir a un que el més insignificant d’ ella té importància. A més, se’l pot seguir fàcilment amb el missal.” ¡I jo que havia estat criticant al Pare M. per la seva catxaça!...

En conseqüència, em vaig donar menys pressa, encara que no va ser fàcil, sobre tot al principi. Resultava treballós aconseguir en las síl·labes borroses

una pronunciació precisa. Em va costar molt temps coordinar cada lliçó amb les paraules que l’ acompanyen. Vaig quedar una mica torbat, al principi, quan llegir en el Pare Faber que un esforç consciençut per dir la Missa no és devoció; més aviat demostra que pensem més en nosaltres que en Jesús. A la fi, vaig comprendre que, tornant l’ oració per passiva, era igualment vertader: si estimem a Jesús la Missa anirà acompassada de aquest amor, i mai seran les grades del altar com un camp de carreres.

Precisament ahir nit vaig estar una estona assegut al saló parroquial, veient assajar als joves de Acció Catòlica una comèdia. El que els dirigia no feia més que recalcar que anessin poc a poc, que anessin poc a poc: “Os creieu que aneu poc a poc els deía-, i, no obstant, aquí fora, frente a vosalotres, sembla anar tot molt de pressa. Penseu que, per que els vostres moviments resultin normals al auditori, fins acostumar-vos vosaltres, tindran que resultar-vos exageradament lents.” També la Missa es un drama -vaig pensar per mi—. Em vindria be tenir en alguna ocasió un director de escena en els bancs que me reprengués, por al menys, de tant en tant.

Però l’ escolà està dempeus junt al Missal, esperant-me que comenci l’ Evangeli. Panteixant però victoriós, em guanyà en larribar primer al extrem del altar. Poc sap, mentre cantorreja el “cum spiritu tuo”, de la batalla que he barallat mentre ell feia una apresurada carrera.

8’OO (III) Memento, Domine, famulorum forinularumque... aquest és el moment de la Missa que em dóna forces, que em conforta per a tot el dia. Em pregunto, al ajuntar les mans i inclinar la cap, si altres sacerdots passaran per iguals moments de tristesa; moments en que me anega la desesperança al conèixer la magnitud de la labor que espera y mi pròpia ineptitud; trances, a més, en que tinc ¡a impressió de estar llaurant un camp de quaranta acres amb un escuradents, en que un sentit de frustració semblen minar les nostres iniciatives i sufocar les més legítimes ambicions del sacerdot. Tales moments de depressió crec que podrien classificar-se com degudes a desarregles glandulars o deficiències de hormones, si no fos per que el que vertaderament falta és la fe. Després de tot, ¿qui salva las ànimes? ¿El o jo?

Sembla com si em donés cops de cap contra la paret.

El no me necessita per aconseguir els seus fins. Solament un nen aspira a veure els seus deures acuradament marcats amb un “10” al marge de la pàgina.

Memento, Domine... Sí, aquest és el moment en que totes les angunies semblen mesquines. Moment en que s’adrecen els entuertos i desapareixen los fracassos.

Davant meu, la Missa derrama seu inextingible torrent de gràcies. Tot just

puc formar intencions suficients pera contenir la seva magnífica exuberància. ¡Però dura tan poc! “Un moment” no permet fer molt. Tot el que puc dir és: “Senyor, per totes les intencions dels que t’he parlat aquest matí en les meves oracions.” Es una llista molt llarga, l’ índex del qual pateix a diari adicions i canvis.

“Por totes les intencions del teu Sagrat Cor, a través de les mans de Maria, la meva Mare —així comença la meva lletania, posant en les seves mans totes les necessitats que m’ és possible recordar-; per els meus pares..., per els meus feligresos, en especial por els relaxats i allunyats (en aquest moment, Joe Marron, sobre tot, que es resisteix tercament, i Clem Snaider, que es va casar la setmana passada en la església luterana)..., por los no catòlics que pertanyen a la meva Parròquia, en especial por los que he instruït i instrueixo ara...; per els nens de la Parròquia, especialment per els que estan en escoles laiques..., per la gràcia de les vocacions en aquesta Parròquia, sobre tot per Tommy i Dom, que ja estan ‘pensant-ho, i per la perseverança dels que ja contestaren a teva crida...”

“Per mi mateix, Senyor, en acció de gracies por las que he rebut sens compte, en reparació PER TOTES LES INTENC1ONS» tos pecats que he comés, per la gràcia de la perseverança final...; per la fe, amor, puresa i b en el teu servei...; que faci sempre la teva voluntat sàpiga o no que la estic complint, sigui o no del meu grat. Fes-me fer la teva voluntat...”

“Per els meus parents, amics i benfactors; r tots els qui hauria d’ haver pregat o desitjo fer-ho, especialment por tots els qui m’ han encomanat o per aquells de qui soc en algun grau responsable; fes que cap ànima es perdi o pateixi per culpa meva.” (Aquí la memòria s’encarrega de enfonsar en los records desagradables, que sols puguin ser esborrats per l’ infinit caudal de la Missa: el jove Eddie, que vaig expulsar del col·legi quan amb una mica més de paciència es podrien haver arreglat las coses; els desviats Morellis, que es van poder convertir amb una mica més de caritat quan anaven buscant sepultura cristiana per el seu avi i se’ls va despatxar tant durament. Quan medito en el Judici Final no són els meus propis pecats els que més em fan suar de poo -Déu voldrà cobrir-los amb la seva gràcia-; són mis negligències de pastor les que me donen pànic; en això és en el que tindré que haver-me les amb la Justícia...)

“Per el Papa, per el meu Prelat, por el bisbe que em va ordenar i per les rectors que em van guiar i les germanes que van contribuir a la meva formació; per tots les sacerdots i religiosos, especialment els de la meva

diòcesis i particularment per els esgarriats, sobre tot, per N. y E. (Déu meu, ¿quina gràcia ha fet que jo estigui aquí mentre e1ls se’n van anar?); per els missioners d’ aquí

END