Benzineres by sergi jarque

Cap Sunion girospectiva

Ramon Balasch (ed.) Àngel Gustà Daniel Romaní

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Clipmèdia Edicions Barcelona 2007

Primera edició Desembre de 2007 Idea del projecte Ramon Balasch © Text CapSúnion, SL, 2007 IMATGES © Imatges: Arxius i fotògrafs segons consta al peu de cada reproducció / Col·leccions particulars / Wikimedia Commons / Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya FOTOGRAFIA Josep Pagans, autor de les fotografies de la Col·lecció Àngel Gustà i d’altres. AUTORS Ramon Balasch (ed.) Àngel Gustà Daniel Romaní Realització Clipmèdia Comunicació - CapSúnion, SL Disseny gràfic Clipmèdia Comunicació Gina Rodríguez i Urgell Paper Acondasilk Aconda Paper, SA Impressió Indústria Gràfica Domingo ISBN 978-84-612-0920-0 Dipòsit legal B-56.055.07 L’editorial ha posat el màxim interès a localitzar la font de tots els documents gràfics. En els casos en què això no hagi estat possible, preguem a l’autor i a qui en tingui els drets de reproducció que es posi en contacte amb l’editorial. Permesa la reproducció, sempre que se n’esmenti la procedència.

Sumari

Pròleg

Per Ramon Balasch,

director i coordinador del projecte editorial......................................................... 8

PrELIMINAR

Pels autors................................................................................................................ 10

Introducció 1859-1908

El context................................................................................................................. 14 El petroli, un tresor antic ......................................................................................... 18 El primer pou de petroli (1859)............................................................................... 20 Les primeres grans companyies petrolieres................................................................ 22 Les fonts d’energia a Catalunya anteriors al petroli................................................... 24 Primers automòbils, primers assortidors................................................................... 28 La Shell introdueix la benzina a Catalunya............................................................... 34 La creació del monopoli de petrolis.......................................................................... 36 Qüestió de noms...................................................................................................... 50

ELS PIONERS 1908-1931

Estació de Servei Fitó (Badalona, 1908).................................................................... 54 Garatge Rigol (Sant Adrià de Besòs, 1920)............................................................... 60 Isidro Herreiz, pioner en la construcció d’assortidors de gasolina (Barcelona, 1923)........................................................ 62 Servei Estació (Barcelona, 1924)............................................................................... 70 Estació de Servei Ubach (Barcelona, 1927)............................................................... 74 Col·lecció Àngel Gustà d’assortidors de gasolina i altres estris (2002-2007)......................................................................................... 82 Estop Gas (Barcelona, 1927).................................................................................... 98 Estació de Servei Morer (Puigcerdà, c. 1928)..........................................................102 Estació de Servei Reprís (Sant Cugat del Vallès, 1929)............................................106 Estació de Servei Quatre Camins (Tortosa, 1929)...................................................112 Cal Viñeta (Sabadell, c. 1929)................................................................................116 El gasogen i la Setmana Forestal de Barcelona de 1929...........................................124

LA GENERACIÓ DE LA SEGONA REPÚBLICA 1931-1936

Estació de Servei Tres Carreteres (Lleida, 1930)......................................................130 «El poste de Mata» (Banyoles, 1930)......................................................................132 La saga dels Solanellas (Barcelona: Girona-Provença, 1931; Diagonal Auto Service, 1933)..........................................................................134 Estació de Servei París-Urgell (Barcelona, 1932).....................................................146 Estació de Servei Prats Duch (Tàrrega, 1932).........................................................150 Estació de Servei Vidal (Montblanc, 1932).............................................................156 Estació de Servei Vilafranca (Vilafranca del Penedès, 1932)....................................158

GASOLINERES DURANT LA GUERRA 1936-1939

Bombardeigs sobre els dipòsits de benzina................................................ 162 Col·lectivització de les gasolineres ............................................................ 164 La benzina en el camí de l’exili................................................................. 166

DE LA POSTGUERRA A LES NOVES VIES DE COMUNICACIÓ 1939-1975

Les gasolineres durant la postguerra.......................................................... 174 L’autogasogen Permanyer Tarrats i l’èxit de la motocicleta (1939-1944)................................................. 180 Estació de Servei de la Panadella (1948)................................................... 188 Garatge Horta (Barcelona, 1953)............................................................. 196 Cotxes per a totes les capes socials i expansió de la xarxa viària (1955-1974)............................................ 200 Estació de Servei 4 Carreteres (Tona, 1956).............................................. 208 Estació de Servei Setelsis (Solsona, 1961)................................................. 210 Estació de Servei Cardedeu (1963)........................................................... 212 Estació de Servei Quatre Rodes (Móra la Nova, 1963 )............................. 214 Estació de Servei El Lleó (Sallent, 1970)................................................... 216 Estació de Servei La Rabassada (Barcelona, 1970).................................... 218 Les primeres autopistes: Barcelona-Mataró (juliol de 1969) i Barcelona-Granollers (novembre de 1969)........................................ 222 No hi ha gasolina: la nevada del 1962 i la vaga del 1978........................... 224

III IV

ETAPA DEMOCRÀTICA 1975-2007

Més cotxes, noves vies de comunicació i noves estacions de servei................................................................... 228 La desaparició del monopoli..................................................................... 232 Companyies petrolieres............................................................................ 234 Repsol YPF (1975)................................................................................... 236 Petrocat (1987)........................................................................................ 242 Petromiralles (1991)................................................................................. 248 Meroil (1993)........................................................................................... 252

UN COP D’ULL AL FUTUR

Arquitectura de les estacions de servei....................................................... 258 Adéu a la propina..................................................................................... 264 L’ús creixent de combustibles alternatius................................................... 266 Les Associacions d’Estacions de Servei...................................................... 270

ANNEX

Cronologia de les estacions de servei......................................................... 277 Normativa de les estacions de servei......................................................... 279 Gràfics i dades sobre el sector................................................................... 285 Bibliografia............................................................................................... 297 Agraïments............................................................................................... 299

PRÒLEG

Cent anys d’Estacions de Servei a Catalunya 1908-2008

Segons el relat d’aquest llibre, el 2008 farà cent anys del primer assortidor de benzina instal·lat a l’Estació de Servei Fitó de Badalona. El 2009 farà cent cinquanta anys del primer pou de petroli perforat pel coronel Edwin L. Drake el 27 d’agost de 1859 a Oil Creek, al comtat de Clarion, de Pennsilvània. Entremig, en un segle vertiginós, el paisatge de la vida quotidiana ha transformat radicalment la seva iconografia. Potser aquí s’obre l’arc que ens ha portat a l’actual globalització. Un arc que va des dels buscadors d’or de l’Amèrica profunda fins als buscadors de l’or negre dels primers pous de petroli i que ens portarà a les sofisticades plataformes d’extracció de petroli damunt el mar. Mentrestant, el paisatge s’omple de xarxes de carreteres i de ferrocarrils, de cotxes i trens, de cables i pals d’electricitat i de telefonia, de garatges i de tallers de reparació de motocicletes i automòbils, d’assortidors de benzina i de mica en mica d’estacions de servei, d’aeroports i d’avions, i múltiples modalitats d’aeròdroms i heliports, de telèfons i televisions, amb la seva corrua de ponts i viaductes, de pantans i canonades d’aigua, canalitzacions de gas i d’oleoductes, d’antenes i repetidors... En definitiva, tots els elements que converteixen la Catalunya del pla i la muntanya en la Catalunya ciutat que van somniar els noucentistes. Darrere cada una d’aquestes paraules hi ha un magnífic seguici d’oficis i professions, d’iniciatives d’emprenedors i pioners que posen al costat del substantiu «mobilitat» les energies de la llibertat, el progrés i la solidaritat.

Les formes de la vida quotidiana han canviat i la reflexió que aquesta Història de les Estacions de Servei de Catalunya inicia ens permet veure com han evolucionat. Avui la funció social de les estacions de servei s’ha diversificat tant en l’àmbit urbà com en tot el territori. Restauració, quiosc, forn, arquitectura, parròquia dominical, parròquia nocturna, punt de cita per a sortides col·lectives a peu de carretera, botiga d’emergència, punt d’aturada enmig d’un llarg viatge, descans i lleure per a la mainada són aspectes que se sumen a la seva funció de referència, que avui també es veu sotmesa a una constant transformació. Avui, les benzineres, gasolineres o estacions de servei poden ser una magnífica plataforma per difondre la cultura de la sostenibilitat energètica que impulsa la Generalitat de Catalunya. I en les seves múltiples manifestacions hi podríem implicar –que, en part, ja hi està implicat– encara més el potencial artístic i convivencial del país, tal com propugnen els últims estudis d’antropologia viària. En aquest panorama, l’observatori que estableix el perfil dels orígens, la transformació i l’expansió de les estacions de servei desborda de molt els corrents historiogràfics especialitzats en la història social i econòmica. Seguir aquest fil de la vida quotidiana, que posa de costat els esdeveniments, les idees, la memòria de famílies i organitzacions, és una manera de prendre’ns el pols i refermar la nostra voluntat de ser i de futur. Per Ramon Balasch, director i coordinador del projecte editorial.

PRELIMINAR

Ramon Balasch.

Àngel Gustà.

Daniel Romaní.

Catalunya ha estat pionera, a l’Estat espanyol, en un grapat de disciplines, tant en el vessant industrial i econòmic com en el social i el cultural. L’àmbit de les gasolineres no n’és una excepció. Va ser a principis del segle XX quan varen començar a instal·lar-se assortidors a la via pública a Barcelona i en alguns punts de la nostra geografia. Al cap d’uns anys aquests assortidors, sovint garatges i tallers de reparacions, es van convertir en estacions de servei. La Història de les Estacions de Servei de Catalunya explora

la transformació i l’expansió que han experimentat les gasolineres –que ha anat paral·lela a l’evolució de l’automòbil– i aborda la vida quotidiana i l’econòmica del país al llarg de tot un segle. Aquest llibre, de caràcter divulgatiu –destinat tant als qui estan vinculats al món de les gasolineres com al públic en general–, s’ha fet bàsicament a partir de la documentació i informació que han proporcionat un col·lectiu de professionals del sector. Un dels seus atractius és que la major part d’informació, tant escrita com gràfica, no s’ha publicat mai fins ara.

La Història de les Estacions de Servei de Catalunya s’inicia amb una mirada als orígens del petroli –el primer pou és de l’any 1859– i a les primeres companyies petrolieres. Després de fer un breu repàs de les fonts d’energia a Catalunya anteriors al petroli, el llibre recull, de manera cronològica, les gasolineres catalanes més antigues que continuen obertes actualment, algunes de les quals van néixer d’assortidors a la via pública a les primeres dècades del segle XX. També explora fets clau com la creació del monopoli de petrolis l’any 1927 –el monopoli de petrolis és l’element de referència de la indústria petroliera espanyola durant 65 anys, fins a la seva desaparició, el 1992–, l’expansió de la xarxa viària catalana i la construcció de la xarxa

d’autopistes a partir de la dècada de 1960. S’hi inclouen esdeveniments com la nevada del 1962 i la vaga del 1978 –que van buidar completament les estacions de servei catalanes– i informació de les companyies que tenen implantació a Catalunya –les catalanes: Petrocat, Meroil, Petromiralles...– i les multinacionals. L’arquitectura de les estacions de servei mereix un capítol dins la Història de les Estacions de Servei de Catalunya, que es completa amb una reflexió sobre les gasolineres actuals –moltes de les quals han incorporat l’autoservei i també una botiga de complements per al cotxe i, en alguns casos, d’altres productes– i sobre l’ús creixent dels combustibles alternatius. Els autors

Introducci贸

1859 1908

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

El context

Des de fa prop d’un segle, les gasolineres formen part del nostre paisatge. És difícil imaginar-se el país sense estacions de servei, de la mateixa manera que costa fer-se una idea d’aquesta contrada –i de bona part del territori habitat del planeta– sense cotxes, motos ni camions, tot i saber que fa quatre dies que hi circulen. El creixement de les gasolineres ha anat de bracet amb l’augment del parc automobilístic. Avui (any 2007) a Catalunya hi ha 1.009 gasolineres (segons el Ministerio de Industria, Turismo y Comercio). La província amb més gasolineres és Barcelona (543 estacions de servei), seguida de Girona (176 estacions de servei), Lleida (146 estacions de servei) i Tarragona (144 estacions de servei). Si tenim en compte que hi ha censats 4,3 milions de vehicles, entre cotxes, motocicletes, furgonetes, camions, autobusos i altres aparells motoritzats, això vol dir que en aquest país n’hi ha una per cada 4.262 vehicles. És un índex baix, dels més baixos d’Europa, segons l’estudi «La competència en la distribució de gasolina a Catalunya», realitzat per Joan-Ramon Borrell i Jordi Perdiguero i editat per la Universitat de Barcelona i el Tribunal Català de Defensa de la Competència. Les gasolineres es troben ubicades, lògicament, en llocs on el trànsit de vehicles és especialment intens: a les entrades i a les sortides de poblacions mitjanes o grans, a les cruïlles de carreteres, a les autovies i a les autopistes, a les cantonades dels carrers de les ciutats... N’hi ha que moren al cap d’uns anys d’haver nascut, en

Introducció (1859-1908)

ocasions perquè la carretera on es trobaven ha quedat arraconada per una nova variant, però la majoria s’han mantingut obertes durant dècades, i el negoci ha passat tot sovint de pares a fills, i de fills a néts. A Catalunya, hi ha més d’una desena de gasolineres nascudes al primer terç del segle XX que continuen funcionant. Han viscut i sofert uns quants avatars relacionats amb els esdeveniments del país: la col·lectivització duta a terme durant la guerra civil, l’escassa demanda de combustible a causa de la penúria econòmica i el mal estat del parc automobilístic durant la postguerra, la vagues dels treballadors del 1978, la desaparició del monopoli de CAMPSA l’any 1992... Cal confessar que la història d’una part d’elles ha

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

estat difícil de conèixer, i és que uns quants gasolinaires, absorbits per la intensa feina diària, no n’han guardat imatges ni documents; a més, existeix un cens de gasolineres actual, però no pas de totes les que han existit. Però aquest llibre no té el propòsit de ser exhaustiu. Les gasolineres són llocs de trobada, però per poca estona, és clar. De tota manera, cada cop ofereixen més serveis que depassen el subministre de combustible; en la major part d’elles, a més d’omplir el dipòsit, és possible obtenir algun complement per a l’automòbil, inflar els pneumàtics, passar el cotxe pel túnel de rentat, prendre un cafè que ens desvetllarà o bé endur-se un entrepà per matar la gana. Pel seu caràcter d’indret de trobada, a les gasolineres hi succeeixen cada dia un munt d’anècdotes. Lloc ideal d’autoestopistes –que han disminuït els darrers anys– i objectiu d’atracadors –que també han minvat substancialment–, han estat escenari de fets que formen part de la història, com el que va succeir a Itàlia l’any 1945: Benito Mussolini va ser assassinat i penjat pels peus del voladís d’una gasolinera de Milà. A la Història de les Estacions de Servei de Catalunya us proposem conèixer de prop aquests llocs de parada obligatòria per a tot conductor, especialment cobejats quan fa estona que circulem amb el llum vermell.

Introducció (1859-1908)

Nombre d’Estacions de Servei a Catalunya Barcelona

543

Girona

176

Lleida

146

Tarragona

144

Total Catalunya

1.009

Font: Ministerio de Industria, Turismo y Comercio. Any 2007

Consum de gasolina i gasoil a Catalunya Gasolina índex d’octà 95

1.000 kt.

Gasolina índex d’octà 98

147 kt.

Total gasolina

1.147 kt.

Gasoil A i B

4.541 kt.

Gasoil C

249 kt.

Total gasoil

4.790 kt.

Total gasolina i gasoil

5.937 kt.

Font: Boletín estadístico de hidrocarburos. Ministerio de Industria, Turismo y Comercio, Corporación de Reservas Estratégicas de Productos Petrolíferos. Desembre 2006.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

El petroli, un tresor antic

Petroli significa «oli de pedra» (prové de la unió de petra i oleum). És un oli mineral, constituït per hidrocarburs, contingut en grans bosses als estrats superiors de l’escorça terrestre, el qual, un cop refinat, dóna una gran quantitat de productes emprats com a font d’energia (gasolina, gasoil, fuel, etc.) o com a primera matèria de la indústria petroquímica. Contràriament al que s’imagina força gent, el petroli és conegut des de l’antiguitat. Un dels primers llocs on s’esmenta és a la Bíblia. Els xinesos utilitzaven fa milers d’anys el gas de petroli per a la cocció d’aliments i, a l’Edat Mitjana, els bizantins primer i els àrabs després feien servir armes incendiàries, conegudes com a «foc grec», a base de petroli. Els jaciments de petroli es troben a profunditats variables, impregnant roques poroses o fissurades, recobertes per estrats impermeables que impedeixen l’aflorament de l’oli a la superfície. Sovint, el jaciment consta de tres capes, la superior constituïda per gas (generalment metà), la intermèdia per petroli, i la inferior per aigua salada. La producció de petroli se centra principalment a l’Amèrica del Nord (EUA i Canadà), l’Amèrica Central i del Sud (Mèxic, Veneçuela, Argentina i Brasil), l’Àfrica del Nord (Líbia, Algèria i Egipte), la resta d’Àfrica (Nigèria), l’Orient Mitjà (Kuwait, Aràbia Saudita, Iran, Iraq i Unió dels Emirats Àrabs), l’Extrem Orient (Indonèsia, Xina i Índia), l’URSS i l’Europa del mar del Nord (Gran Bretanya i Noruega).

Introducció (1859-1908)

Visió de les tres capes d’un jaciment: la superior, constituïda per gas metà; la intermèdia, per petroli; i la inferior, per aigua salada.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

El primer pou de petroli (1859)

A mitjan segle XIX, Edwin L. Drake va tenir la feliç idea que el petroli, com l’aigua, podria ser buscat per mitjà de pous. Amb un senzill sistema de perforació, va iniciar els treballs a l’avui anomenat «Oil Creek». Quan havia assolit la profunditat de quasi 21 metres, va brotar el petroli. Era el 27 d’agost de l’any 1859. Una multitud de «buscadors d’or negre» van envair la vall, que aviat es va cobrir d’un bosc de torres, «derriks», de nombroses màquines de vapor i de recipients de fusta destinats a l’emmagatzematge i transport del petroli. La febre de l’«or negre» va estendre’s ràpidament.

Oil Creek, Pennsilvània, 1865. George Bissell, un advocat nordamericà, va esdevenir un dels pares de la indústria del petroli quan va decidir invertir a Oil Creek en busca de l’apreciat «or negre».

Introducció (1859-1908)

Coronel Edwin L. Drake.

Explotació de pous de petroli a Pennsilvània, cap al 1862.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Les primeres grans companyies petrolieres

Les principals companyies petrolieres internacionals de seguida van tenir implantació al nostre país. Per això és d’interès fer-ne un repàs.

La nord-americana Standard Oil, fundada l’any 1863 per John D. Rockefeller, va assumir l’any 1873 el control de la pràctica totalitat de les refineries nordamericanes. L’any 1882 va constituir la Standard Oil Trust, que controlava el refinatge del petroli i el seu transport per ferrocarril i oleoductes arreu dels EUA. Deu anys després de la seva constitució, els tribunals d’Ohio sentenciaren la dissolució del trust, però aquest continuà funcionant per mitjà de la Standard Oil of New Jersey. El 1911, en virtut de les lleis antitrust, la Standard Oil com a tal va ser oficialment dissolta, i les seves activitats repartides entre 33 filials, bé que, malgrat tot, continuà actuant com a grup homogeni. En la seva penetració mundial competí amb la Royal Dutch-Shell, amb la qual va establir un acord de repartiment del mercat mundial (1926).

Un camp de desenes de pous de petroli a Califòrnia, cap al 1915.

Introducció (1859-1908)

D’altra part, la multinacional Royal Dutch-Shell va néixer el 1907 per la fusió de l’empresa Royal Dutch Co. (que explotava pous de petroli) amb l’anglesa Shell Transport and Trading Co. (dedicada al transport i a la distribució del petroli). L’empresa, que té com a marca una petxina (shell), crea la filial Shell Oil Co. als EUA que esdevindrà la seva filial més important. La primera activitat de Shell a Espanya va tenir lloc al Puerto de la Luz (Las Palmas de Gran Canaria). Aquest port va ser, abans de la primera guerra mundial, una de les estacions carboneres més importants de l’Atlàntic oriental. El 1919, Shell decideix estacionar-hi el vaixell petrolier Strombus com a dipòsit flotant provisional per subministrar combustible líquid.

Primera refineria de Standard Oil a Cleveland, Ohio, el 1899. 23

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Les fonts d’energia a Catalunya anteriors al petroli

Unes quantes fonts d’energia precedeixen l’arribada del petroli a Catalunya. Tradicionalment hi ha hagut les fonts naturals, com l’aigua –que ha permès desenvolupar l’energia hidràulica– i el vent –del qual prové l’energia eòlica–. Han estat fonamentals els animals –els bous, les mules, els cavalls, els ases...–, que durant segles han estirat carros i llaurat els camps. A Catalunya, l’ús del carro com a mitjà de transport s’inicià a l’època romana i es va mantenir amb poques variacions fins que l’automòbil en va accelerar la desaparició. Nombrosos catalans d’altres temps van aprendre a treure profit dels recursos de la muntanya. El carbó va ser el combustible fona-

Introducció (1859-1908)

Assortidor d’Isidro Herreiz dels anys 30. Només es podia omplir de cinc litres en cinc litres. Col·lecció Àngel Gustà.

mental fins a l’ús massiu del gas a partir de mitjan segle XX. Cada hivern, colles de pilers –s’anomenaven així els qui feien les piles de carbó– viatjaven des de diferents punts de Catalunya cap a les principals masies productores de carbó. Alguns s’instal·laven amb les respectives famílies dins les masies. Tallaven i trossejaven en un no res els arbres que el propietari del bosc els assenyalava, i estaven ben atents a l’hora de muntar, encendre i seguir el procés de carbonització de la llenya. Al segle XIX, la màquina de vapor –que funcionava a partir de la combustió del carbó– va

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

produir una autèntica revolució en l’àmbit de la manufactura. La fàbrica Bonaplata, situada al Raval barceloní, va ser la primera a Catalunya a utilitzar el 1833 la força del vapor per a un ús totalment industrial. El vapor va fer possible l’arribada i expansió del ferrocarril i dels vaixells, la mecanització del camp... Quant al gas, la primera experiència pública d’il·luminació amb gas de què es té coneixement dins l’Estat espanyol va tenir lloc l’any 1826. Catalunya va esdevenir pionera de la producció i comercialització del gas d’hulla. La «Societat Catalana per a l’Enllumenat per Gas» –mateixa societat que l’actual Gas Natural, i fruit de la fusió de Catalana de Gas i Gas Madrid– va començar a produir-ne per a l’enllumenat públic l’any 1843, i durant la segona meitat del segle XIX es van anar instal·lant al país nombroses fàbriques de gas. A partir de l’any 1961 es va iniciar la substitució de l’hulla per les naftes del petroli com a matèria primera, i el 1969 el gas natural procedent del nord d’Àfrica va començar a arribar a Barcelona. Una altra font d’energia clau és, evidentment, l’electricitat. Inicialment el corrent elèctric es consumia prop del lloc on es generava, fins que les tècniques de transmissió d’electricitat a alta tensió van permetre el seu transport a llargues distàncies. A principis del

Introducció (1859-1908)

segle XX es va iniciar la construcció de les grans centrals hidroelèctriques als Pirineus. A partir de 1940, FECSA, Hidroeléctrica de Cataluña i ENHER es van convertir en les tres grans companyies elèctriques catalanes. I finalment va arribar el petroli, que ho feia sobretot per mar, ja que Catalunya és un país pobre en recursos petrolífers. Això no obstant, al començament del segle XX es van produir alguns intents infructuosos d’extreure’n al Prepirineu. L’únic jaciment petrolífer important és la plataforma de Repsol YPF que va començar a funcionar el 1981 a la costa tarragonina. Avui, el petroli és la principal font d’energia consumida a Catalunya i representa un 48,1% del total d’energia consumida al nostre país. L’energia nuclear és la segona (24,7%), el gas natural la tercera (21,9%), mentre que les energies renovables representen un 3,2% (informació recollida pel Pla de l’energia a Catalunya, 2006-2015).

El petroli arriba a Catalunya per mar. Petrolier El Campuzano, de 8.400 Tm. CAMPSA. 1928-1958.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Primers automòbils, primers assortidors

La història de les gasolineres discorre paral·lela a l’evolució del cotxe, i és que lògicament l’un no pot funcionar sense l’altre. Però les gasolineres neixen uns quants anys més tard que els cotxes, ja que quan encara hi havia pocs automòbils en circulació, aquests eren alimentats per la gasolina que es venia enllaunada en botigues –en recipients de cinc i de divuit litres de capacitat–, i al cap de poc per la que s’extreia dels assortidors instal·lats en carboneries, garatges o també associats a botigues que venien altres productes ben diferents. El cotxe comença a circular a Catalunya a principis del segle XX, quan el ferrocarril, que havia arribat mig segle abans –la primera línia

Primer assortidor de gasolina de Badalona, instal·lat per Ramon Fitó Vidal l’any 1908 a la cruïlla de l’avinguda Alfons XIII amb el carrer Garriga. És l’origen de l’Estació de Servei Fitó.

Introducció (1859-1908)

Anunci d’un assortidor de gasolina de la marca Gilbert Barker M.C., dels anys 30. Una de les novetats que oferia és que permetia obtenir gasolina tant determinant la quantitat econòmica (aleshores pessetes) com la capacitat (litres).

de tren, de Barcelona a Mataró, va estrenar-se el 1848–, viu un moment dolç; grans companyies transnacionals inverteixen fortunes en la construcció de vies fèrries que enllaçaran les principals ciutats espanyoles. La societat té dipositades enormes expectatives en el ferrocarril, i el nou mitjà de transport individual i privat no és precisament benvingut. «Els cotxes són d’allò més rudimentaris, gairebé carros equipats amb un sorollós motor que vessa oli per tots costats. L’estructura bàsica d’aquests enginys deriva directament dels carros de cavalls. Van equipats amb rodes de gran diàmetre i sense pneumàtic, no porten suspensions ni intermitents, els llums serveixen per a poca cosa més que per ser vistos i els frens –a base d’uns tacs que actuen sobre rodes posteriors– a penes aconsegueixen dur a terme la tasca per a la qual van ser dissenyats», explica el periodista Gabriel Pernau al llibre Barcelona i el cotxe. Cent anys d’amor i odi. «Els conductors –continua l’autor– són gairebé tan novells i autodidactes com l’artesà que ha fabricat l’auto i, a sobre, s’han de posar al volant d’un vehicle no precisament fàcil de conduir. Cal controlar els passos de l’oli que greixen el motor, la ignició, la carburació, els canvis, el fre de mà, el fre d’emergència... i tot això sense perdre de vista uns carrers generalment de terra i grava o pavimentats amb llambordes en el millor dels casos, o unes carre-

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

teres mal concebudes segles enrere per a vehicles de tracció animal mancades de senyalització i sovint de ponts per creuar els rius. A tantes dificultats encara s’hi ha de sumar la gent, que, per ciutat, rarament ha vist córrer els cavalls o les tartanes a més de dotze per hora. Se circula com es pot, sense normes. Homes, dones, avis i nens creuen els carrers en el moment i pel lloc que volen, sense fixar-se en res: si ve algú, ja s’aturarà». Però el cotxe esdevindrà aviat un mitjà de locomoció útil, que s’emprarà per portar paquets

Carabiner del Port de Barcelona, que va esdevenir l’empleat del primer assortidor de gasolina del port. L’assortidor es trobava al passeig de Colom. La fotografia del carabiner amb la bicicleta és de l’any 1920, mentre que la de l’assortidor és del 1943 (aproximadament).

Introducció (1859-1908)

Instal·lació provisional per a la descàrrega de petroli al Port de Barcelona. Any 1924.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

i cartes, productes alimentaris, grups de treballadors –que s’han de desplaçar a noves fàbriques nascudes en barris allunyats del centre de Barcelona–, matèries primeres i productes manufacturats, alts dignataris, malalts, soldats... L’any 1907 es matricula el primer cotxe a Catalunya. L’Ajuntament de Barcelona adquireix els primers vehicles motoritzats per al cos de bombers aquell mateix any 1907, a més d’un altre «á fin de que el alcalde y alto personal del ayuntamiento puedan trasladarse con rapidez á los puntos donde frecuentemente es necesaria su presencia». I no gaires anys més tard arriba a Catalunya un cotxe econòmic, el Ford T (l’any 1913 costa 5.400 pessetes). De mica en mica, l’alta aristocràcia i la burgesia deixen de tenir l’exclusiva de l’automòbil. A les comarques de l’interior, però, el pas d’un cotxe serà durant una colla d’anys tot un esdeveniment, que atraurà un munt de curiosos. De fet, durant un cert temps, a les zones més aïllades hi haurà més autobusos de línia –que substitueixen o complementen el servei que fins llavors feien tartanes o diligències– que no pas vehicles privats.

Coincidint amb la popularització del cotxe, diversos professionals francesos es traslladen a Catalunya per fer de xofer, ja que aquí hi ha pocs conductors experimentats. A més, comença a desenvoluparse el turisme autòcton. El 1918 s’inicia la senyalització dels noms de les poblacions amb cartells, el 1923 s’inaugura el Port de la Bonaigua i el 1929 la Collada de Toses. Aquest mateix any es projecta una xarxa de dotze albergs de turisme distribuïts per la geografia espanyola que més endavant esdevindran els paradors de turisme. El cotxe vol dir llibertat i progrés. És un senyal d’estatus social, i és que el fet que pugui ser utilitzat de manera individual el diferencia del tren, les diligències i el tramvia (aquest darrer mitjà de transport viu a Barcelona un auge espectacular després de l’electrificació de les línies). Els primers lustres del segle XX encara hi ha pocs assortidors de gasolina; n’hi ha alguns a les ciutats més grans del país i a les carreteres més freqüentades. La demanda de combustible per als vehicles és escassa. Els camions no omplen els tancs cada dia –com ho fan ara– ni cada setmana, sinó a un ritme irregular, i no sempre poden atendre puntualment totes les peticions. A més, uns quants esdeveniments en dificulten la distribució, com és el cas de les conteses bèl·liques, les dues europees i l’espanyola. Durant la primera guerra

Introducció (1859-1908)

mundial, la benzina es reserva a la ciutat de Barcelona per a «servicios nacionales preferentísimos» com els metges, que tenen assignats cinquanta litres mensuals. A més, Barcelona ha de cedir una part de les seves reserves a les ciutats de Girona, Osca i Saragossa. El nombre de cotxes creix de manera continuada però lenta, especialment a la ciutat de Barcelona, on l’any 1925 l’Ajuntament dicta una sèrie de mesures de trànsit innovadores que, en part, continuaran en vigor fins a la dècada de 1960. Entre aquestes mesures, cal destacar les següents: s’estableix que la càrrega i descàrrega de mercaderies s’ha de realitzar abans de les onze del matí i de dues a quatre de la tarda, es recorda als vianants que «no crucen ninguna calle distraídos ni leyendo» i es fixa el límit de velocitat a 25 quilòmetres per hora per als cotxes i a 20 per a les motos i els autobusos (la multa per excés de velocitat és de 250 pessetes). Són mesures que tracten de posar una mica d’ordre en la circulació dels vehicles de motor, que ja formen part de la vida quotidiana dels barcelonins i dels catalans.

Un agent municipal acciona un semàfor a la Gran Via. Barcelona, anys 30.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

La Shell introdueix la benzina a Catalunya

El 1923 s’introdueix la benzina al nostre país de manera massiva de la mà de la companyia nord-americana Shell, que la subministra per mitjà d’unes llaunes de deu i vint litres. L’any següent, el 1924, es col·loquen set assortidors de benzina a la via pública de Barcelona: al passeig de Sant Joan, al passeig de Gràcia, a la plaça d’Espanya (a la banda de la plaça de toros de Les Arenes), al carrer Marquès de Campo Sagrado, a la plaça Bonanova, a la plaça Lesseps i a la Rambla de Sant Andreu. Però l’any 1923 no és un bon any per a la història d’Espanya: té lloc el cop d’estat de Miguel Primo de Rivera, que donarà pas a una dictadura militar que es va allargar durant set anys, durant els quals van ser suspesos tots els drets públics, van ser prohibits els partits polítics, les organitzacions sindicals i la llengua catalana i es va dur a terme una forta repressió del moviment obrer. Són temps d’alta conflictivitat i d’esdeveniments polítics foscos arreu d’Europa, on té lloc l’ascens del feixisme. Ara bé, malgrat aquesta situació política turbulenta, durant els anys vint la societat espanyola experimenta avenços importants. A Barcelona es viu un dinamisme econòmic especialment extraordinari. L’Exposició Internacional, que se celebra el 1929 a la capital catalana, és un pretext per posar en marxa un grapat de millores urbanes en una ciutat on ja viuen prop d’un milió d’habitants. Daten de la dècada de 1920 el Palau Nacional de Montjuïc, l’estació de França, l’Hospital Clínic, la prolongació de la Diagonal fins a la plaça de Francesc Macià, la urbanització de la plaça d’Espanya... L’Ajuntament de Barcelona comença a prendre mesures per regular el trànsit. El 1923 es crea la guàrdia urbana i el 1929 s’instal·len els primers semàfors als punts més conflictius: a la plaça de Catalunya, al passeig de Gràcia, a La Rambla, a la Via Laietana, a la Gran Via i a la plaça d’Espanya (semà-

Introducció (1859-1908)

Una de les primeres llaunes de cinc litres. Col·lecció Àngel Gustà.

fors que uns quants conductors ignoren, ja que es cansen d’esperar fins a tres minuts que es posin verds). L’any 1929 circulen per la província de Barcelona uns 10.000 cotxes, uns 3.500 taxis, 4.000 vehicles comercials, prop de 2.000 motos, 760 tramvies, 8.200 carros, 4.200 carretons i 8.000 bicicletes (Déu n’hi do el número de bicicletes, gairebé tantes com cotxes!).

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

La creació del monopoli de petrolis

Del 1923 al 1927, l’activitat petroliera a l’Estat espanyol es trobava a les mans de les empreses nord-americanes Shell i Standard Oil. Amb l’objectiu que se’n fes càrrec una empresa espanyola, José Calvo Sotelo (1893-1936), ministre d’Hisenda del primer govern de la dictadu-

Garatge situat a les instal·lacions de CAMPSA al Port de Barcelona (Morrot). Anys 30.

Introducció (1859-1908)

Instal·lacions de CAMPSA del Pla de Vilanoveta (Lleida), construïdes l’any 1932.

Vehicle de neteja a la plaça Espanya. Barcelona. Any 1930.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

ra de Primo de Rivera, va decidir convocar un concurs per al monopoli sobre la importació, manipulació industrial, distribució i venda dels combustibles minerals líquids, concurs que guanyà CAMPSA (Compañía Arrendataria del Monopolio de Petróleos SA). CAMPSA va ser constituïda el 1927 amb un capital subscrit per l’Estat (31%) i per un consorci bancari en el qual figuraven el Banc de Catalunya i el Banc Hispano-Colonial. CAMPSA assumí la distribució i venda dels productes petroliers arreu de l’Estat espanyol, i emprà les instal·lacions ja existents,

Instal·lació de CAMPSA a Cornellà. Anys 30. En aquesta època, s’hi tractaven anualment unes 24.000 tones de cru, especialment destinat a l’elaboració d’olis lubricants.

Laboratori de CAMPSA a Cornellà. Era el més important que tenia la companyia als anys 30.

Introducció (1859-1908)

que foren expropiades. Contractà a la Compañía Española de Petróleos (CEPSA) el forniment de petroli i el refinatge. El monopoli de petrolis serà l’element de referència de la indústria petroliera espanyola durant 65 anys, des de la seva creació, l’any 1927, fins a la seva desaparició, el 1992.

Camió cisterna de CAMPSA. Anys 30.

El monopoli assegurava que el combustible arribés a força punts d’Espanya, amb independència del rendiment econòmic que s’obtenia de la seva venda, i proporcionava uns ingressos a

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Laboratori de CAMPSA a Cornellà.

Introducció (1859-1908)

Tot carregant un camió cisterna.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Les primeres instal·lacions CAMPSA a Tarragona.

Introducció (1859-1908)

l’Estat gens menyspreables. No és estrany, doncs, que el monopoli de petrolis depengués del Ministeri d’Hisenda. L’intervencionisme d’Hisenda arribava, però, a extrems ridículs: el Ministeri no només havia d’aprovar tot «augment o reducció del capital social» de cada companyia, sinó fins i tot els crèdits bancaris que contreia. Un dels avantatges principals que comportava el monopoli, argumentava l’Estat, era la possibilitat d’abaratir els preus del combustible: «Tot i que la matèria primera que és el petro-

Del camió gran al petit. Distribució de combustible al camp l’any 1932.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

li cru no es produeix a Espanya i cal adquirir-la a l’estranger a preus internacionals, la gasolina i combustibles es venen al públic a preus inferiors als que regeixen en els altres països. Els nostres agricultors paguen el gasoil que necessiten per als seus tractors i motors agrícoles, i els pescadors el que necessiten pels seus vaixells, a preus baixíssims; d’altra part, se subministra a determinades indústries el fueloil a preus convencionals», diu la memòria de CAMPSA dels anys 1928 al 1958.

Camió de CAMPSA (Compañía Arrendataria del Monopolio de Petróleos SA) de la dècada de 1940.

Introducció (1859-1908)

Construcció d’un pont sobre el riu Besòs, a principis dels anys 20. Tant la Mancomunitat de Catalunya com el règim de Primo de Rivera van esmerçar notables recursos en la millora de la xarxa de carreteres. Arxiu: Reproduccions José Irán.

HistĂ˛ria de les Estacions de Servei de Catalunya

Introducció (1859-1908)

Mapa de carreteres editat pel RACC cap al 1920.

Als anys 20, Tremp era un poble ben tranquil on feien parada amb regularitat els autobusos (el tren no va arribar a la capital del Pallars Jussà fins el 1950), però no pas gaires cotxes. Quan n’arribava algun, era tot un esdeveniment. Arxiu: Institut d’estudis Fotogràfics de Catalunya.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

«El que és inusitat i extraordinari d’aquesta mesura és el seu radicalisme. En aquells anys, d’altres països com França, Itàlia o Anglaterra establien companyies nacionals amb més o menys connexió estatal per assegurar l’abastiment i desenvolupar un paper en el mercat internacional del petroli. Però el monopoli establert per Espanya va ser el més estricte, el més “estanc”, per utilitzar un terme espanyol que sintetitza admirablement el concepte de monopoli i de total hermetisme. Només una companyia podria actuar en el mercat espanyol d’hidrocarburs (del qual s’exceptuaven les Illes Canàries) i per tant ni un litre de combustible podria importar-se sense vendre’s a Espanya sinó per mitjà d’aquesta companyia que, creada per a l’ocasió, va adoptar el nom de Campsa», diuen Gabriel Tortella, Alfonso Ballestero i José Luis Díaz Fernández al llibre Del Monopolio al libre mercado. La historia de la industria petrolera española. Les primeres instal·lacions destinades a realitzar gasolina i lubricants que CAMPSA va construir a Catalunya van ser a Cornellà i a Badalona. Al cap d’uns anys, quan les instal·lacions de Badalona ja estaven en desús, CAMPSA va muntar una nova instal·lació per elaborar la gasolina al Morrot (port de Barcelona).

Introducció (1859-1908)

Assortidor de CAMPSA. Anys 40.

Les instal·lacions de CAMPSA al Port de Barcelona (Morrot).

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Qüestió de noms

En català s’utilitza indistintament, per fer referència a l’establiment on es ven gasolina i altres carburants, benzinera, gasolinera i Estació de Servei, tot i que la primera paraula –benzinera– ha caigut en desús, qui sap si perquè uns quants la troben massa «nostrada». En altres temps, aquest establiment també s’havia batejat amb el nom d’«auto servicio» (auto com a abreviació d’automòbil i no pas com a sinònim d’un mateix –que se serveix–, cosa que avui succeeix a bona part de les gasolineres). Actualment, a Catalunya, tampoc no trobem l’expressió «service station», que es va escampar a les primeres dècades del segle XX procedent de les «service station» de la ciutat nord-americana de Chicago. Però la mateixa expressió «service station» té, avui, als països de parla anglesa, un munt de competidors: «filling station», «fueling station» i «petrol station» (anglès britànic), «gas bar» i «gas station» (americà). En francès en diuen «poste d’essence» o «essencerie» –que pretén desterrar l’anglicisme «station-service»–, i en alemany «tankstelle».

Pòster editat per la Generalitat de Catalunya amb l’objectiu de normalitzar l’ús del català a les gasolineres. Any 1991.

Introducció (1859-1908)

Pel que fa al nom de la persona que proporciona el subministrament de carburant i els altres serveis d’una gasolinera, i s’ocupa del manteniment de les instal·lacions, les expressions catalana i castellana són una traducció ben directa: «gasoliner» o «expenedor de gasolina» (català) i «gasolinero» o «expendedor de gasolina» (castellà). Si fem un cop d’ull a d’altres llengües, fa gràcia com en diuen en francès («pompiste») i les nombroses possibilitats que ofereix l’anglès («gas station operator», «petrol station attendant» o bé «service station operator»). En italià, s’utilitza tant «benzinaio» com «stazione di servizio».

Màquina d’escriure dels anys 40 de la col·lecció Àngel Gustà.

Els pioners

I 1908 1931

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Estació de Servei Fitó (Badalona, 1908)

Autos i motos brunzint aniran cap a Girona, gastant gasolina Fitó, que és la més barata i bona. Aquest és el text que, els anys trenta, va escriure Ramon Fitó Vidal per difondre l’activitat de l’estació de servei que regentava. També va redactar el següent, de caràcter més clarament publicitari: «Servicio estación de petróleos y gasolinas. De todas clases y demás combustibles para motores de gran velocidad. Servicio permanente

La badalonina Estació de Servei Fitó, situada al km 626,5 de la Nacional II, va obrir el 1934.

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

día y noche.» És interessant observar l’adreça del full informatiu on apareix aquest segon text: aleshores el carrer on estava situada la gasolinera es deia avinguda 14 d’Abril (data de la proclamació de la Segona República), nom que naturalment va perdre al final de la guerra civil. Nascut en un llogarret de l’Alta Anoia, Ramon Fitó Vidal va traslladar-se a viure a Badalona, on va entrar a treballar a la Deutsche and Company, una refineria

Interior de la gasolinera Fitó als anys 40. La venda d’oli era aleshores una de les activitats principals; els cotxes en gastaven molt més que ara.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Ramon Fitó Mora. Any 2007.

de petroli. El 1908 va instal·lar un assortidor a la cruïlla del carrer Garriga/Av. Alfons XIII. Aquest assortidor es desplaçaria més tard a la plaça Pep Ventura. La creixent demanda de gasolina va dur-lo a obrir l’estació de servei l’any 1934. L’edifici, de ferro, s’inscriu dins l’anomenada arquitectura del ferro, estil que es caracteritza per la utilització massiva dels nous materials vinculats a la Revolució industrial, com el ferro, el vidre, el formigó armat i l’acer (en són exemples, a Barcelona, alguns mercats com el del Born, el de la Boqueria, el de Sant Antoni, l’estació de França... L’exponent més clar a Europa és la Torre Eiffel). Quan va ser fundada, la gasolinera Fitó es trobava als afores de Badalona, en una zona eminentment industrial (hi havia una fàbrica d’alcohol coneguda com «La Brisa» i una de tèxtil, Can Borràs, de tints; ben a prop s’hi edificaria el pavelló esportiu que va ser la seu de l’equip de bàsquet de La Penya abans que es construís el Pavelló Olímpic). Fins que no va fer-se la variant de Badalona a Montgat, a principis dels anys seixanta (que seria l’origen de l’autopista, que es va inaugurar el 1969), la gasolinera Fitó era situada en un lloc clau de trànsit de cotxes i camions que anaven cap a al nord-est de Catalunya i cap a França.

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

Són tres les generacions que han estat fins ara al capdavant del negoci: després de Ramon Fitó Vidal, va succeir-lo el seu fill Pablo Fitó Casany; avui se’n fa càrrec Ramon Fitó Mora, nét del primer.

Ramon Fitó Mora, nét del fundador i actual responsable de l’Estació de Servei Fitó, va començar-hi a treballar d’adolescent.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Anunci de la gasolinera Fitó, que inclou un vers escrit per Ramon Fitó Vidal. Anys 30.

La gasolinera Fitó a l’actualitat. Any 2007.

CapĂtol I. Els pioners (1908-1931)

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Garatge Rigol (Sant Adrià de Besòs, 1920)

Antonio Rigol Estruell, un personatge d’idees i empenta, tenia la intuïció, de ben jovenet, que tot el que envoltava el món de l’automoció tindria futur, i va posar-se a treballar amb ganes en aquest sector.

L’any 1920 funda, a Sant Adrià de Besòs, el Garatge Rigol, que era alhora un taller, lloc de subministre de gasolina –de la marca Shell– i de recanvis d’automòbils. Des dels primers anys d’existència, el Garatge Rigol bullia d’activitat, i és que el creixement dels habitants en aquesta població de la riba del riu Besòs propera a Barcelona era continuat, en bona part gràcies a la immigració (els anys vint i trenta es formaren a Sant Adrià barris de murcians, andalusos i gallecs, que treballaven en indústries com La Catalana, Can Baurier, etc).

A la dècada de 1990, Josep Maria Martori va crear, amb la seva germana Maria Dolors, una xarxa d’estacions de servei que avui continua funcionant, amb diferents establiments situats a l’entorn de Barcelona: Ripollet, Cerdanyola, La Garriga i Sant Joan Despí. A la fotografia, Josep Maria Martori.

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

A la dècada de 1930, Antonio Rigol va fer diversos camions cisterna per transportar llet, quan aquest producte encara es duia de la granja a la botiga en carro. Uns anys més tard, a la dècada de 1940 –l’època de les restriccions més severes a Espanya–, va desplaçar-se a Galícia amb l’objectiu de recollir fardells de cautxú que procedien d’un vaixell naufragat i que havien arribat surant fins a la platja. Antonio Rigol els va carregar amb camions i els va dur fins a Sant Adrià de Besòs; allí va utilitzar el cautxú per als camions que ell mateix dissenyava i venia al seu garatge. Durant la guerra civil, com tantes empreses del país, el Garatge Rigol va ser expropiat, i en acabar la contesa bèl·lica va retornar al seu propietari, però ben aviat passaria a mans dels fills d’Antonio Rigol; en concret, del taller se’n faria càrrec Antònia Rigol –continuarà obert com a Talleres Iborra, el cognom del marit, fins a principis del segle XXI–. Enriqueta Rigol va fer-se càrrec de l’Estació de Servei. Aquesta gasolinera va ser una de les primeres que va optar per abandonar el servei de CAMPSA quan va desmantellar-se el monopoli, l’any 1992 (va optar per l’abanderament amb la petroliera francesa Elf). L’Estació de Servei Rigol va estar oberta fins l’any 2000. Però uns anys abans, els primers de la dècada de 1990, els germans Josep Maria i Maria Dolors Martori havien creat una xarxa d’estacions de servei que avui continua funcionant, amb diferents establiments situats a l’entorn de Barcelona: Ripollet, Cerdanyola, La Garriga i Sant Joan Despí.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Isidro Herreiz, pioner en la construcció d’assortidors de gasolina (Barcelona, 1923)

Els qui els agradi jugar amb les paraules descobriran de seguida que el nom de la marca d’assortidors Droher prové del nom i cognom del seu fabricant, Isidro Herreiz –concretament de la darrera síl·laba del nom i la primera del cognom–. L’enginyós Isidro Herreiz va pensar que amb aquest nom –que sembla d’una marca alemanya, més que no pas catalana– el negoci funcionaria amb empenta, i no es va equivocar. Diuen que el nom no fa la cosa, i evidentment la feina ben feta és la base que tot negoci funcioni, però l’aspecte comunicatiu també suma (i cada vegada més!). L’any 1923, Isidro Herreiz va començar a fabricar assortidors de gasolina amb la marca Droher. Des d’aleshores ha estat un dels principals fabricants de l’Estat espanyol d’assortidors de combustibles per a estacions de servei, cooperatives, ports esportius i consums propis. L’empresa va instal·lar-se inicialment

Aparell assortidor d’oli conegut com a «bomba L» perquè té aquesta forma. Any 1955.

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

Assortidor de gasolina de la marca Isidro Herreiz. Any 1974.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Assortidor de la marca Isidro Herreiz.

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

Assortidor de gasolina continu de la marca Isidro Herreiz de l’any 1955. Funcionava tant a mà com amb corrent elèctric.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Assortidors de gasolina de la marca Droher fabricats per Isidro Herreiz situats a l’entrada de l’antiga seu de l’empresa, al carrer Batista (Poblenou, Barcelona).

al Poblenou, però a les darreries del segle XX va traslladar-se a l’Hospitalet. Avui és l’única firma del sector amb tecnologia totalment espanyola. Des de la seva fundació, Isidro Herreiz SL ha fabricat i comercialitzat un munt d’assortidors mecànics. Destaca en particular l’equip hidràulic, amb bomba, separador i mesurador, que continua fabricant en els seus tallers. L’any 1980 Isidro Herreiz SL va dissenyar el primer assorti-

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

Assortidor de gasolina continu de la marca Isidro Herreiz de l’any 1961.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Assortidor de gasolina Isidro Herreiz que s’instal·lava a la via pública i quedava tancat a la nit (amb la mànega dins). El llum del capdamunt s’encenia a la nit perquè pogués ser vist a distància amb facilitat.

Alfons Miquel Chillón Herreiz, actual director general de l’empresa Isidro Herreiz, amb tres assortidors de gasolina dels anys 20 i 30: Carbox Mo2 (any 1935), Satam G12 (any 1924) i Satam I21 (any 1925), l’alçada dels quals és considerable.

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

dor electrònic de combustible que es va fabricar i instal·lar a Espanya, el predeterminador, que permetia escollir la quantitat de gasolina tant predeterminant-ne els litres com els diners (aleshores pessetes). Actualment Isidro Herreiz SL és dirigida per Miquel Chillón Herreiz –Enrique Herreiz Roy n’és l’administrador–. L’empresa continua fabricant uns quants models d’assortidors, que van des de l’assortidor monoproducte fins al complex assortidor multiproducte, sense oblidar els assortidors de gran capacitat per a flotes i els assortidors amb control per claus o targetes codificades per a flotes. A més, Isidro Herreiz SL es fa càrrec de projectes tant de remodelació d’estacions de servei com de construcció de noves gasolineres.

Estand de l’empresa Isidro Herreiz a la Fira de Barcelona de l’any 1934. En primer pla, assortidors d’oli, i en segon pla, assortidors de gasolina.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Servei Estació (Barcelona, 1924)

A la dècada de 1920, Barcelona era una ciutat plena de vitalitat, amb una densa activitat industrial i comercial, un port molt dinàmic, una nodrida agenda d’actes culturals –exposicions, concerts, espectacles teatrals, etc.– Feia relativament poc que la ciutat s’havia «eixamplat» i el barri nou, l’Eixample, s’anava omplint de famílies burgeses que s’instal· laven en cases espaioses acabades de construir amb l’estil arquitectònic del moment, el modernisme. El 1924, un emprenedor home de negocis, José Manzanares Baró, va inaugurar a la cruïllla dels carrers d’Aragó i passeig de Gràcia una gasolinera, Lubrificantes Manzanares. De seguida van fer-ne ús una part significativa dels 46.166 vehicles que hi havia llavors a Barcelona (el parc automobilístic més nombrós de totes les ciutats espanyoles era el barceloní: el de Madrid era de 40.210 70

Botiga dels primers anys de Servei Estació, quan es deia Service Station. Oferia pràcticament tot allò relacionat amb l’automòbil, excepte l’automòbil mateix: reparacions, greixatge, reparació de rodes reventades, canvi d’oli, lubricació, material elèctric, pedals d’arrencada...

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

Service Station, fundada el 1930 per José Manzanares i Luis Marimón Carbonell. El rètol de la gasolinera subratllava que era la «primera estación americana en España».

cotxes i el de Sevilla de 14.269). Sis anys més tard, el 1930, José Manzanares va associar-se amb Luis Marimón Carbonell. Cap dels dos no semblava contagiat pel pessimisme industrial del país, que esperava, una mica encongit, els efectes del crack del 1929 a Nova York. L’objectiu principal de la nova empresa era, segons els estatuts, «el comercio de aceites, benzinas, útiles y enseres de la industria automovilística, representaciones y comisiones; podrá además dedicarse a cualquier otra clase de operaciones mediante acuerdo de la junta general de accionistas». La gasolinera va rebatejarse amb el nom de Service Station, binomi que no canviarà al llarg dels seus més de 75 anys d’existència. El que sí que ha canviat és la llengua en què s’ha escrit. El 1940 van prohibir-se els noms dels establiments comercials que fossin d’idioma estranger –norma que també es va aplicar als «idiomas regionales»–; així, Service Station va passar a dir-se Servicio Estación. Des de principis de la democràcia el seu nom és Servei Estació. Inicialment, Service Station era un establiment format per un assortidor i un conjunt de recipients i embuts per al subministrament de gasolina, una rebotiga, i un espai per a les tasques de reparació i manteniment dels vehicles. Al cap de poc, la gasolinera

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Llauna d’oli de Service Station. La seva forma triangular és avui ben inhabitual.

Llauna d’oli de Service Station. Al bell mig, el segell de l’establiment, un cotxe amb corona.

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

va obrir una secció per al rentat i abrillantat dels cotxes i un petit magatzem amb recanvis: bugies, bateries, netejaparabrises o botzines. Service Station, que es publicitava amb la imatge d’un cotxe amb una corona al damunt, va arribar a oferir pràcticament tot allò relacionat amb l’automòbil, excepte l’automòbil mateix: reparacions, greixatge, reparació de rodes punxades, canvi d’oli, lubricació, material elèctric... i alguns objectes que fa una pila d’anys que ja no es venen, com pedals d’arrencada. Després de la guerra civil espanyola va fer-se càrrec de Servicio Estación Luis Marimón Carbonell. El panorama que va trobar era desolador: dependències sense gènere, maquinària avariada, documents perduts... La difícil situació de l’automòbil durant la postguerra va propiciar que Servicio Estación entrés en el mercat de la ferreteria, s’especialitzés en la venda de determinats productes –com el niló i el plàstic– i obrís altres delegacions a Catalunya (actualment n’hi ha a Girona, Tarragona, Sant Adrià de Besòs, l’Hospitalet i Lleida –aquesta darrera tancada avui dia–). La gasolinera va desaparèixer als anys seixanta.

Uns quants elements revelen l’època de la fotografia: l’omnipresència del castellà, el tipus de lletra, el telèfon de sis xifres...

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Estació de Servei Ubach (Barcelona, 1927)

Els taxistes més veterans, que no necessiten cap guia de carrers ni GPS, coneixen el primer tram del Paral·lel, a tocar del port i de Les Drassanes, com Ca l’Ubach. És el nom de la benzinera situada a l’avinguda del Paral·lel, número 25, entre els carrers Puig i Xoriguer i Palaudàries.

Acte de col·locació de la primera pedra de la reconstrucció de la benzinera Ubach, el 15 de novembre de 1945. D’esquerra a dreta, el segon personatge és Josep Llorens, el tercer és Josep Maria Ubach, i el cinquè –llegint un parlament–, Ròmul Ubach.

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

Josep Llorens Puigventós, home de confiança dels germans Ubach, fundadors de l’Estació de Servei Ubach.

La benzinera Ubach va ser fundada pels germans Josep Maria i Ròmul Ubach Arissó el 1927, l’any de la creació del monopoli de petrolis. Té els seus orígens, com en força estacions de servei d’una certa antiguitat, en una carboneria. La benzinera Ubach és una de les primeres benzineres de l’Estat i una de les més antigues de Barcelona de les que es mantenen en ple funcionament.

HistĂ˛ria de les Estacions de Servei de Catalunya

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

Díptic de l’Estació de Servei Ubach. Any 1960 Unes quantes coses han canviat: el nom del carrer –Marqués del Duero ha passat a ser avinguda Paral·lel– i alguns dels serveis –venda de petroli, garatge...– ja no s’ofereixen avui. El díptic contenia un calendari i un mapa de Catalunya amb la distància en quilòmetres de diferents poblacions des de Barcelona, concretament des de la gasolinera Ubach: Molins de Rei (a 17 km), Vic (a 68 km) i Seu d’Urgell (a 194 km).

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

El groc és el color protagonista a l’Estació de Servei Ubach a la dècada de 1960, no només a la publicitat sinó també en una part dels vehicles habituals, els taxis. El 1924, l’Ajuntament va aprovar un codi de circulació per als taxis que feia obligatori l’ús del taxímetre i va imposar una ratlla pintada sota la finestra dels passatgers i la part posterior de cada vehicle. El color variava segons la tarifa: blanc, 40 cèntims per quilòmetre; vermell, 50 cèntims; groc, 60 cèntims, i blau, 80 cèntims. L’establiment uns anys més tard de la tarifa única de 60 cèntims per quilòmetre va suposar institucionalitzar el color groc sobre fons negre com a distintiu dels taxis. És curiós observar també els models dels cotxes, que formen part d’una època determinada.

Extracció d’un tanc antic a l’Estació de Servei Ubach. Any 2003.

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

Un tanc nou arriba amb camió a l’Estació de Servei Ubach. Any 2003.

En els seus més de 75 anys d’història ha viscut moments dolços i moments amargs. Durant la guerra civil, l’aviació que bombardejava Barcelona ho feia amb gran insistència a la zona del port. El port tenia evidentment una importància estratègica: per mar arribaven subministres imprescindibles per a la contesa com armes, municions i aliments. Per això va ser la zona més castigada de la ciutat. Un dels objectius era destruir les torres de la companyia d’electricitat, popularment conegudes com «Les tres xemeneies», que des de la seva construcció, a finals del segle XIX, són un dels símbols del Paral·lel. Però les xemeneies van restar intactes durant la guerra civil. En canvi, la benzinera, situada a tan sols unes desenes de metres, va ser destruïda completament, com també bona part dels edificis de la zona. Però tan bon punt va acabar-se la confrontació bèl·lica se’n va iniciar la reconstrucció. Els espais de la gasolinera es van ordenar amb una disposició molt similar a la d’abans de l’enderrocament, i de

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

la mateixa manera en què estan distribuïts ara, per bé que n’han canviat algunes de les funcions. El primer espai, contigu al carrer Puig i Xoriguer, alberga la benzinera pròpiament dita. On ara hi ha el lloc dels serveis de greixatge i de rentat hi havia la carboneria, i, al davant, com avui, els assortidors de carburant, amb els tancs a sota. El segon espai correspon al servei de garatge i de pneumàtics, situat al centre de la finca. I en el tercer espai, contigu al carrer Palaudàries, hi havia inicialment una altra zona de carboneria i un bar; ara hi ha una discoteca. 80

Àngel Gustà Llorens, president i conseller delegat de l’Estació de Servei Ubach, SA.

Des de l’endemà de la guerra, va encarregar-se del funcionament de la gasolinera renovada Josep Llorens Puigventós, home de confiança dels germans Ubach, fundadors de l’estació de servei. Les filles, hereves de l’Estació de Servei Ubach, van dipositar en Josep Llorens la mateixa confiança que ja hi tenien els germans fundadors. L’any 1980, Josep Llorens va facilitar que el seu nét Àngel Gustà Llorens, que aleshores cursava tercer d’econòmiques a la Universitat de Barcelona, entrés a treballar a l’estació de servei com a administratiu. Avui, aquell estudiant nét del senyor Llorens és el president i conseller delegat de l’Estació de Servei Ubach, SA.

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

Instal·lació de dos tancs soterrats a l’Estació de Servei Ubach. Cada un d’ells té una capacitat de 50.000 litres. Any 2003.

Estació de Servei Ubach a l’actualitat. Any 2007.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Col·lecció Àngel Gustà d’assortidors de gasolina i altres estris (Barcelona 2002-2007)

Àngel Gustà Llorens, president i conseller delegat de l’estació de servei Ubach, S.A.

La intensitat amb què viu la seva feina l’actual president i conseller delegat de la gasolinera Ubach, Àngel Gustà, li ha despertat l’afició de reunir peces vetustes i entranyables relacionades amb la gasolina i les gasolineres, afició que cultiva les poques estones lliures que li deixa l’activitat «non stop» de Ca l’Ubach: obre 24 hores 12 mesos l’any. A la col·lecció d’Àngel Gustà hi trobem, entre molts altres estris, un bidó antic d’oli dels anys cinquanta –amb una capacitat per a 200 litres–, que servia bàsicament per a subministrar l’oli a doll que necessitaven les motos; o dos bonics assortidors fabricats pel barceloní Isidro Herreiz, un dels quals era coronat per un globus de vidre amb una enor-

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

Mesurador de gasolina emprat pels inspectors del Ministeri d’Indústria de la dècada de 1930 a la de 1950. Col· lecció Àngel Gustà.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

me bombeta, que Gustà ha hagut d’extreure ja que l’alçada de l’aparell sobrepassava la de l’oficina. I és que els primers assortidors eren molt més alts i prims que els actuals. A més, només permetien repostar cinc litres de gasolina (per posar-ne cinc més, la màquina havia de manxar un altre cop). A la sala de reunions de la benzinera Ubach, unes vitrines alberguen desenes de camions cisterna –antics i moderns– en miniatura, petites rèpliques d’assortidors, a més de diversos ob-

Mesurador de gasolina emprat pels inspectors del Ministeri d’Indústria de la dècada de 1970 fins a mitjan de la dècada de 1980. Col·lecció Àngel Gustà.

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

Mesurador de gasolina emprat pels inspectors del Ministeri d’Indústria de la dècada de 1950 a la de 1970. Col· lecció Àngel Gustà.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Assortidor nord-americà de la dècada de 1950. Col·lecció Àngel Gustà.

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

jectes relacionats amb el món de les gasolineres, com una sèrie de vals amb una quantitat determinada de litres de gasolina pertanyents a les Milícies Antifeixistes de la guerra civil espanyola. D’entre les peces estrella de la col·lecció cal subratllar diminutes monedes, encunyades abans de la guerra civil, de 50 cèntims, d’ús intern de CAMPSA. La sala de reunions és presidida per un assortidor vermell –aquest color va ser el predominant en els assortidors de gasolina durant unes quantes dècades; ara proliferen els colors més suaus– de procedència americana, com confirma la paraula «gallons». 87

Petites monedes de 50 cèntims d’ús intern de CAMPSA (Compañía Arrendataria del Monopolio de Petróleos SA) encunyades abans de la guerra civil. Col·lecció Àngel Gustà.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Dipòsit d’oli de la marca nord-americana Royal Daylight. Col·lecció Àngel Gustà.

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

Dipòsit d’oli de la marca nord-americana White Rose. Col·lecció Àngel Gustà.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

La col·lecció d’Àngel Gustà es completa amb diversos recipients per mesurar l’oli, mesuradors de gasolina que utilitzaven els inspectors del Ministeri d’Indústria, bidons de petroli –el destinatari principal dels quals eren les impremtes, que necessitaven petroli per netejar les màquines–, un carregador d’encenedors de gasolina, etc. La intenció d’Àngel Gustà és fer un senzill museu, molt didàctic, que permeti conèixer l’evolució dels instruments que s’han utilitzat per servir i mesurar la gasolina. Una exposició permanent que aplegarà peces del període que abraça des de principis del segle XX fins a principis del XXI, una centúria en què la societat s’ha transformat a una velocitat vertiginosa, i en què l’element de mobilitat número u, el cotxe, s’ha estès com una taca d’oli i ha fet créixer enormement les gasolineres.

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

Greixador de cotxes. Col·lecció Àngel Gustà.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Assortidor d’Isidro Herreiz. Any 1921. És un dels primers que va existir. Col·lecció Àngel Gustà.

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

Assortidor d’Isidro Herreiz. Anys 30. Només es podia omplir de cinc en cinc litres. Col·lecció Àngel Gustà.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Dipòsit de 200 litres d`oli a doll. Col· lecció Àngel Gustà. 94

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

Assortidor nord-americà de la marca ESSO. Any 1927. Col·lecció Àngel Gustà. 95

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Aparell mesclador d’oli i benzina per a motos. Anys 60. Col·lecció Àngel Gustà.

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

Dipòsit de 25 litres d’oli a doll. Anys 60. Col·lecció Àngel Gustà.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Estop Gas (Barcelona, 1927)

Hi ha unes quantes gasolineres que es trobaven fora de Barcelona quan van construir-se i el creixement de la ciutat les ha situat a dins. Una d’elles és Estop Gas, ubicada al carrrer del Clot número 2, fent cantonada amb l’avinguda Meridiana. Va obrir l’any 1927 –el mateix any de la fundació de l’Estació de Servei Ubach– amb el nom d’A.S. Auto

Els primers anys de la gasolinera A.S. Auto Service, avui Estop Gas. El seu propietari, Modest Jou, compaginava la feina de mecànic amb la de servir gasolina.

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

Service. Inicialment era un taller mecànic amb un assortidor de carretera –«el poste», l’anomenaven els de la família Jou, que n’eren els propietaris–. Davant de la gasolinera passava la carretera de Ribes, el traçat de la qual coincideix més o menys amb el carrer del Clot. Durant els primers decennis de funcionament d’A.S. Auto Service, el seu entorn era força despoblat. Hi abundaven les indústries, entre les quals una fàbrica de gel i La Farinera, que avui acull un centre cultural. En els seus més de 75 anys d’existència, la gasolinera no s’ha mogut del seu lloc, tot i que s‘ha renovat en diverses ocasions; una de les renovacions més profundes va fer-se a la dècada de 1960, quan s’hi van instal·lar

Instal·lació d’un tanc de gasolina a A.S. Auto Service, tot un esdeveniment.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

El rètol «Francia Costa Brava» recorda que inicialment A.S. Auto Service era una gasolinera de carretera, concretament de la carretera de Ribes. Avui, bona part dels automòbils que entren i surten de Barcelona passen per les rondes i no pas per l’avinguda Meridiana, on es troba la gasolinera.

100

uns nous assortidors de la marca Benett. És precisament a finals de 1960 quan s’obre l’avinguda Meridiana –després d’uns quants anys d’obres, que van incloure el soterrament de la via del tren–, que esdevindrà una de les vies principals d’entrada i sortida de la ciutat. Els divendres a la tarda, especialment els anys setanta i vuitanta, els embussos eren d’allò més habituals a l’avinguda Meridiana. En dates assenyalades –com l’inici de les vacanes o la revetlla de Sant Joan–, els col·lapses de circulació eren descomunals. I és clar, també hi havia cua a la gasolinera Estop Gas. «Cada cop que el semàfor es posava verd, venien dos o tres cotxes a la gasolinera», assegura Xavier Estop, que actualment regenta l’establiment juntament amb la seva germana, Maria Dolors Estop. Tots dos són fills de Ramon Estop (que fins fa uns anys era el responsable de la gasolinera) i Dolors Jou (el pare de la qual, Modest Jou, va obrir l’estació de servei). Avui, bona part dels automòbils que entren i surten de la ciutat passen per les rondes, de manera que l’avinguda Meridiana s’ha «pacificat» –com diuen els experts en mobilitat–, especialment el tram proper a la plaça de les Glòries, on es troba Estop Gas. Però la clientela de tota la vida continua acudint fidelment a omplir el dipòsit a una de les gasolineres més antigues de Barcelona i de Catalunya.

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

La gasolinera A.S. Auto Service l’any 1964.

101

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Estació de Servei Morer (Puigcerdà, c.1928) 102

L’any 1928 (aproximadament), Josep Morer i Font va tenir la bona pensada d’obrir a Puigcerdà un assortidor per subministrar combustibe als pocs cotxes que aleshores circulaven per aquest municipi i la comarca de la Cerdanya. L’assortidor pertanyia a la companyia El León. Durant la guerra civil, una bomba va destruir-ne les instal· lacions: les milícies roges havien posat explosius dins l’edifici, els quals estaven connectats a una moto, amb l’objectiu de preparar una trampa als «nacionals» que estaven a punt d’entrar; algú va posar en marxa la motocicleta, cosa que va provocar la destrucció quasi total de l’edifici. Just acabada la contesa bèl·lica, Josep Morer va obrir dos assortidors en un taller de reparació d’automòbils, que van ésser expropiats per un excombatent del bàndol nacional, en «Ribot», el qual els va haver de cedir a un minusvàlid excombatent. Uns anys més tard, els assortidors varen retornar a la família Morer i els germans Josep i Lluís Morer van fer-se càrrec del negoci. Després d’uns primers anys de postguerra marcats per una dèbil activitat comercial –que els habitants de Puigcerdà no van notar tant com la resta de catalans pel

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

Dins d’un taller de reparació d’automòbils, els primers anys de la postguerra Josep Morer hi va instal·lar dos assortidors.

103

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

104

fet de tenir la frontera, i un munt de productes disponibles, a tocar–, a partir de la dècada de 1950 l’activitat econòmica comença a recuperar-se, i amb ella el turisme; nombroses famílies benestants franceses, i sobretot barcelonines, redescobreixen la Cerdanya, els seus magnífics paisatges, Puigcerdà i les rodalies. D’aquesta època daten la major part de les torres del Golf (Guils de Cerdanya). També comença a estendre’s un gran interès per l’esquí. Tot plegat comportarà un imporant creixement del parc de vehicles i una activitat cada cop més intensa a l’Estació de Servei Morer. El 1961 la gasolinera canvia d’ubicació: es desplaça a pocs metres del garatge, a la mateixa carretera nacional 152. Més tard, en ferse una variant d’aquesta carretera, la gasolinera quedarà situada dins el nucli urbà, a l’avui anomenada avinguda Catalunya. L’obertura, l’any 1984, del Túnel del Cadí (una demanda històrica dels habitants de l’Alt Berguedà i la Cerdanya; la primera sol·licitud va ser presentada el 1908 al Rei Alfons XIII) va contribuir enormement a l’augment del trànsit de vehicles a Puigcerdà i a la comarca de la Cerdanya, cosa que va motivar la construcció de noves gasolineres. La mateixa família Morer va obrir-ne una altra al mateix municipi de Puigcerdà. Actualment, l’Estació de Servei Morer és regentada per Josep i Pere Morer Tor, el pare dels quals, Josep Morer, en presideix el consell d’administració.

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

L’Estació de Servei Morer, inaugurada l’any 1961.

105

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Estació de Servei Reprís (Sant Cugat del Vallès, 1929)

A finals de la dècada del 1920 va instal·lar-se a la plaça d’Octavià de Sant Cugat del Vallès un assortidor de gasolina. Pertanyia a la família Vilarasau Sallés, que regentava un estanc a la mateixa plaça que dóna davant del Monestir, la plaça d’Octavià. En aquell temps, Sant Cugat era un poble eminentment rural i hi havia pocs vehicles motoritzats. El soroll més habitual era el de les rodes dels carros que anaven d’una banda a l’altra de la vila portant raïm dels extensos camps de vinya on bona part dels santcugatencs passaven llargues 106

Primer assortidor de gasolina a Sant Cugat del Vallès, que va entrar en funcionament l’any 1929. Foto: Pere Vilarasau.

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

Garatge Sallés, situat a la cantonada del carrer Francesc Moragas amb la Rambla del Celler. Era garatge i taller mecànic de vehicles i va acollir el segon assortidor de gasolina de Sant Cugat. Any 1932. Foto: J. Cabanas.

De dreta a esquerra, els dos nens són Albert Vilarasau Sallés i el seu cosí Jordi Vilarasau Castelló. L’home que du tirants és Ramon Vilarasau Torres, pare d’Albert Vilarasau Sallés. L’assortidor de gasolina dels Vilarasau es trobava a la principal plaça de Sant Cugat del Vallès, la plaça d’Octavià. Al fons de la imatge es pot veure el Monestir de Sant Cugat.

107

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

jornades de treball, sovint de sol a sol, i acostumaven a rebre un cistell amb el dinar –habitualment d’un dels vailets de la família– perquè no haguessin de tornar a casa al migdia.

La plaça d’Octavià de Sant Cugat nevada amb un solitari assortidor de gasolina. Any 1956.

108

No hi havia una persona fixa a l’assortidor –no era qüestió que es passés hores i hores amb els braços plegats–; si algú havia d’omplir el dipòsit, en arribar tocava la botzina i sortia a atendre’l una persona de l’estanc. El tanc per a la reserva de la gasolina tenia aleshores una capacitat de 5.000 litres.

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

109

Estació de servei Reprís, que va construir Albert Vilarasau Sallés l’any 1964 a la carretera de sortida de Sant Cugat en direcció a Rubí, un punt neuràlgic de comunicacions on uns anys més tard hi passarà la carretera de Vallvidrera. Avui, l’Estació de Servei Reprís continua en funcionament. La fotografia correspon al moment que es va acabar de construir (les tapes dels tancs encara són obertes).

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

El carrer Major i la plaça d’Octavià de Sant Cugat, amb el primer assortidor de gasolina del municipi i el Monestir al fons.

110

Poc més tard, en un local on es treballava el ferro –es feien reixes, es forjaven eines del camp i els elements de ferro necessaris per construir les cases, s’arreglaven bombes de pous...–, Antoni Sallés i Ramon Vilarasau –el seu gendre– van començar a fer reparacions d’automòbils; van posar-li el nom de Garatge Sallés. Situat a la cantonada del carrer Francesc Moragas amb la Rambla del Celler, era garatge i taller mecànic alhora, i també albergava un assortidor de gasolina, el segon de Sant Cugat. Durant la guerra civil, el local va ser requisat per l’exèrcit. Van pintar-se els vidres de color blau fosc amb l’objectiu de camuflar-ne l’interior, ja que s’hi reparaven els vehicles militars. El Garatge Sallés va acollir més endavant la seu santcugatenca de la casa Citroën, que dirigia Albert Vilarasau, fill de Ramon Vilarasau; avui, ja desaparegut el garatge, al seu lloc hi ha un bloc de pisos (aquesta ha estat la sort de la major part de garatges amb assortidor de gasolina de Barcelona i de l’entorn metropolità). L’any 1964, Albert Vilarasau Sallés, preveient l’expansió que experimentaria Sant Cugat, va construir l’Estació de Servei Reprís

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

Mesurador d’oli d’un litre de la marca Shell. Col·lecció Àngel Gustà.

a la sortida de la població en direcció a Rubí, un punt neuràlgic de comunicacions on uns anys més tard passaria la carretera de Vallvidrera. Aquesta gasolinera, gestionada inicialment pels germans Albert i Pere Vilarasau, continua avui en funcionament i és regentada per Albert Vilarasau Tomàs. A Sant Cugat del Vallès cal destacar també la iniciativa de Jaume Griful, que als anys seixanta va obrir una gasolinera al centre –als «Quatre Cantons»–, avui regentada per Isidre Griful, el seu fill. Els Griful i els Vilarasau són les dues famílies santcugatenques «de tota la vida» vinculades al món de la gasolina. En confirmar el bon funcionament de l’estació de servei del centre, els Griful van obrir-ne dues més: l’una a l’avinguda de Cerdanyola, als anys setanta, i l’altra a la ronda nord, l’any 2000. El creixement exponencial del municipi ha motivat que l’Ajuntament de Sant Cugat decidís l’any 2007 regular la instal·lació de noves benzineres. L’Ajuntament ha establert dues condicions per a tota nova gasolinera: que estigui, com a mínim, a més de 25 metres de distància de qualsevol zona habitada, i que compti amb un pla urbanístic que justifiqui, des d’un punt de vista ambiental i de mobilitat, la seva instal·lació.

111

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Estació de Servei Quatre Camins (Tortosa, 1929)

Francisco Ferreres, Pilar Ferreres, Josep Maria Chavarria i Jordi Chavarria. Aquests són els noms, corresponents a quatre generacions consecutives, que han estat al capdavant de l’Estació de Servei Quatre Camins, la primera de Tortosa, fundada l’any 1929.

112

Jordi Chavarria és també el gerent de l’empresa de transport Hife, que es va instal·

La família Ferreres.

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

L’Estació de Servei Quatre Camins (Tortosa) l’any 1932. La nena és Pilar Chavarria Ferreres.

113

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

lar inicialment a la província de Castelló i que el 1925 va arribar a Catalunya (va ubicar la seva seu a Tortosa). Aleshores, Hife realizava serveis regulars d’autocar a les províncies de Castelló, València i Tarragona. A la dècada de 1950 l’empresa realitza serveis discrecionals a Madrid i Barcelona. Adquireix experiència internacional amb la línia regular Barcelona-Frankfurt. 114

D’anècdotes a l’Estació de Servei Quatre Camins, els Chavarria en recorden un munt. Aquesta n’és una de fa uns quants anys: durant la guerra civil, es distribuïa el combustible a Quatre Camins sota control militar. Un dia va aturar-s’hi un personatge amb escorta. No va poder omplir més de 20 litres el dipòsit, d’acord amb el que estava establert. Era ni més ni menys que Manuel Azaña, president de la República. Només va poder arribar fins a Vinaròs!

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

115

La famosa nevada del 1962 a l’Estació de Servei Quatre Camins.

L’Estació de Servei Quatre Camins (Tortosa) l’any 1941.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Cal Viñeta (Sabadell, c. 1929)

A finals dels anys vint, José Viñeta Comte va instal·lar un assortidor de gasolina a l’encreuament de la carretera de Sabadell a Mollet amb la de Sabadell a Barberà. Aquest era un lloc d’intensa circulació viària: durant un cert temps va arribar a haver-hi un guàrdia urbà permanent al bell

116

Cal Viñeta, situada a l’encreuament de la carretera de Sabadell a Mollet amb la de Sabadell a Barberà. Anys 60.

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

L’Estació de Servei Viñeta s’enderroca a principis de la dècada de 1970 i es renova completament.

117

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

118

mig de la cruïlla. Aquest assortidor i un que hi havia a la Via Massagué són els primers punts de venda de combustible per a automòbil que s’instal·len a la via pública de la ciutat de Sabadell. L’assortidor de José Viñeta esdevindria al cap d’uns anys gasolinera, coneguda amb el nom de Cal Viñeta. Victòria Rojas Verdaguer la va adquirir el 1970. Victòria Rojas és filla d’Emilio Rojas Assens, que regentava la gasolinera de la Creu de Barberà, situada a la confluència de la carretera de Terrassa a Montcada amb l’avinguda de Barberà. Fundada l’any 1931, l’Estació de Servei Creu de Barberà va ser adquirida el 1943 per Dolores Jaumandreu Pujol. Va passar a mans d’Emilio Rojas el 1954. La gasolinera tenia el nom del barri nascut a finals del segle XIX, que inicialment formava part del terme de Santa Maria de Barberà (actual municipi de Barberà del Vallès) i l’any 1959 va ser annexionat a Sabadell (l’argument que va esgrimir l’Ajuntament de Sabadell era que el barri de la Creu de Barberà havia esdevingut un suburbi de la ciutat, de la qual formava part i de la qual depenia en el camp laboral, comercial i de serveis, sense que a canvi les arques municipals n’ingressessin cap impost). Emilio Rojas va ampliar ben aviat la gasolinera de la Creu de Barberà, segons un projecte atribuït a

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

Josep Rojas –autor d’un dels cartells de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929–, i hi va instal·lar un assortidor de petroli per a estufes domèstiques. Als anys vuitanta va ser enderrocada a causa de l’ampliació de la plaça i es va traslladar al barri de Serra Camaró, al costat del camp de futbol de la Nova Creu Alta. Més ençà, Emilio Rojas va fundar l’Estació de Servei Barberà a la carrretera nacional que connecta Sabadell i Barberà del Vallès, que va batejar-se com

L’Estació de Servei Creu de Barberà a principis de la dècada de 1970.

119

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

«Estación de Servicio Barbará» (aleshores les vocals d’aquest topònim eren totes una «a»).

120

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

L’Estació de Servei Creu de Barberà (la creu de terme es veu perfectament en aquesta imatge). Nevada de 1962.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

a «Estación de Servicio Barbará» (així va estar un cert temps escrit el rètol de la gasolinera: tot eren «as»). La inauguració va tenir lloc el 15 d’agost de 1966, el dia de la Festa Major de Barberà. L’any 1977, Rojas va obrir una altra gasolinera a Sabadell, concretament a la Gran Via; durant uns quants anys va ser una de les més importants de Catalunya pel que fa a volum de venda de carburants.

122

Abans d’obrir gasolineres al Vallès Occidental, Emilio Rojas n’havia fundat a Barcelona: a la cantonada del carrer Muntaner amb l’avinguda Diagonal, a la cantonada del passeig de Sant Joan amb l’avinguda Diagonal (Estación de Servicio Monumental), al carrer Balmes, entre Travessera de Gràcia i l’avinguda Diagonal, al carrer Bailèn, entre els carrers Consell de Cent i Diputació (Estación de Servicio Monterrey). Finalment, cal esmentar les estacions de servei que Rojas Assens va obrir a Calella-Pineda i a Terrassa (Estación de Servicio Egara) en les quals van participar com a socis els qui tenien un assortidor a la zona; d’aquesta manera, Rojas Assens aconseguia autorització per instal·lar-s’hi, ja que la normativa de les estacions de servei d’aleshores fixava unes distàncies força curtes entre elles.

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

L’Estació de Servei que va obrir Emilio Rojas Assens a la cruïlla del carrer Muntaner amb l’avinguda Diagonal (Barcelona).

123

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

El gasogen i la Setmana Forestal de Barcelona de 1929

Amb motiu de l’Exposició Internacional que Barcelona va acollir l’any 1929, la ciutat va experimentar grans transformacions urbanístiques, especialment a Montjuïc, i també pel que fa al transport públic: tramvies, metro i autobusos van rebre una forta empenta. A més, Barcelona va ser punt de trobada de professionals d’àmbits diversos. Un dels certàmens va ser la Setmana Forestal de Barcelona. A més de les sessions acadèmiques, en què s’analitzaren aspectes com la repoblació dels boscos, els aprofitaments industrials dels productes del bosc, els incendis forestals, etc., es va inaugurar un camp d’experiències a la mateixa ciutat de Barcelona. El trasllat dels congressistes en aquest camp es feia amb un autobús que funcionava amb 124

Gasogen de l’Empresa de Tracción Industrial y Agrícola, exposat a la Setmana Forestal de Barcelona (1929).

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

Autobús Panhard que conduïa els congressistes de la Setmana Forestal de Barcelona al camp de demostracions. Funcionava amb gas forestal. Havia arribat a Barcelona després de passar per París, Milà i Madrid. Any 1929.

125

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

gas forestal, a base de la combustió lenta del carbó vegetal. Es necessitaven 25 kg de carbó per recórrer 100 km a una velocitat mitjana de 55 a 60 quilòmetres per hora.

126

El gas forestal també va ser protagonista als debats i les ponències. Luis Sanguirno Benítez, de l’Instituto Forestal de Investigaciones y Experiencias, va mostrar-se preocupat pel fet que «els jaciments de petroli tendeixen a disminuir» i que, davant la creixent demanda de productes derivats del petroli, no n’hi hagués per a tothom. «Lògic serà pensar que la ciència i indústria humana procurin, per tots els mitjans al seu abast, trobar-ne la substitució.» Som a l’any 1929 i ja es parlava de buscar combustibles alternatius al petroli! Les conclusions de la Setmana Forestal de Barcelona van recollir la idea que el gasogen, obtingut a partir de llenya, residus forestals i carbons vegetals, podia ser un bon combustible alternatiu als carburants líquids per als motors d’explosió de camions, tractors i motors fixos per als treballs agrícoles. A més, es proposava que disminuïssin les càrregues fiscals en els vehicles que utilitzessin gasogen.

Capítol I. Els pioners (1908-1931)

127

Greixador d’origen nord-americà. Col·lecció Àngel Gustà.

La generaci贸 de la Segona Rep煤blica

II 1931 1936

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Estació de Servei Tres Carreteres (Lleida, 1930)

130

Per la seva situació geogràfica, la ciutat de Lleida constitueix un lloc de pas obligat d’algun dels eixos més importants de la xarxa viària. No sorprèn, doncs, que una de les primeres gasolineres de Catalunya s’instal·lés a la capital del Segrià. Va ser un barceloní, Jorge Goula Costa, el qui va tenir la pensada, a la dècada de 1930, d’instal·lar diverses estacions de servei a la carretera de Barcelona a Sant Sebastià. Així, va instal·lar-ne a Tàrrega –que seria regentada per Francisco Prats (vegeu la gasolinera Prats i Duch)–, a Lleida i a Saragossa. Però l’empresa va fer fallida i les gasolineres van passar a altres mans. La gasolinera Tres Carreteres –que es troba a la cruïlla de carreteres que uneix tres de les quatre capitals catalanes: Lleida, Barcelona i Tarragona– va passar a mans de Rafael Utgés a la dècada de 1960 i avui és regentada per Joan Saperas.

Gasolinera Tres Carreteres, Lleida. Anys 30.

Capítol II. La generació de la Segona República (1931-1936)

La gasolinera Tres Carreteres es troba a la cruïlla de carreteres que uneix tres de les quatre capitals catalanes: Lleida, Barcelona i Tarragona. Servei d’Audiovisuals i Arxiu Fotogràfic Institut d’Estudis Ilerdencs. Ajuntament de Lleida.

131

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

«El poste de Mata» (Banyoles, 1930)

132

En un garatge de pupil·latge del centre de Banyoles (al carrer Alfons XII; ara es diu carrer de la Llibertat), Enriqueta Salvà Castany hi va instal·lar, a la dècada de 1930, un assortidor de gasoil. Passada la guerra civil va haver de tancar l’assortidor, ja que estava en una zona d’alta densitat d’edificis. Era la primera gasolinera de Banyoles, que uns anys més tard comptaria amb la companyia de la que va muntar Martirià Oller, coneguda amb el nom de Ca l’Oller. L’any 1962, Carme Perich, filla d’Enriqueta Salvà, i el seu marit Diego Ponce, van decidir instal· lar una nova gasolinera al carrer Mata, a l’entrada de la població: «El poste de Mata». El creixement de la població de la nova capital de comarca –el Pla de l’Estany– i del trànsit de vehicles procedents de les dues comarques veïnes –el Gironès i La Garrotxa– van ser determinants perquè el matrimoni Ponce Salvà obrís, el 1992 –l’any en què Banyoles va acollir les proves de rem dels Jocs Olímpics de Barcelona–, una altra gasolinera just davant de la que ja tenien. Avui, totes dues continuen a ple rendiment i són regentades per la família Oller.

Capítol II. La generació de la Segona República (1931-1936)

Assortidor de gasolina de la marca Droher.

133

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

La saga dels Solanellas (Barcelona: Girona - Provença, 1931; Diagonal Auto Service, 1933)

Els anys vint i trenta, unes quantes gasolineres van ser batejades en anglès. Era una manera de subratllar la modernitat del nou establiment. Els seus amos se sentien atrets per Amèrica, on el cotxe es desenvolupava amb èxit (els vehicles més venuts els anys vint són els nord-americans, especialment de les marques Ford, Studebaker i Buick; els segueixen les europees Fiat, Renault, Hispano Suiza, Amilcar...). Així, en aquells anys neixen a Barcelona, a més de l’es-

134

Diagonal Auto Service va obrir l’any 1931 a la cruïlla avinguda Diagonal carrer Girona - carrer Provença.

Capítol II. La generació de la Segona República (1931-1936)

135

Anunci de Diagonal Auto Service publicat a la Guia CAMPSA de l’any 1930, quan el servei de greixatge era una de les activitats principals de les estacions de servei. Aleshores l’avinguda Diagonal es deia avinguda 14 d’Abril (aquest dia de l’any 1931 es va proclamar la Segona República).

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

La desapareguda estació de servei American Auto Service (Balmes, 170). La imatge correspon a l’any 1934. A la dècada de 1930, unes quantes gasolineres van ser batejades en anglès per subratllar la modernitat del nou establiment; els seus amos se sentien atrets per Amèrica, on el cotxe es desenvolupava amb èxit.

136

Capítol II. La generació de la Segona República (1931-1936)

Diagonal Auto Service. Any 1935.

137

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

mentat Service Station, Diagonal Auto Service, American Auto Service i A.S. Auto Service, entre d’altres.

138

L’any 1931, José Solanellas Mas va obrir un taller de greixatge amb un assortidor de gasolina en un local de la cantonada del carrers Girona i Provença, l’embrió del que dos anys més tard serà la gasolinera Diagonal Auto Service, situada a la mateixa cantonada però a l’altra banda del carrer Girona. Diagonal Auto Service va viure una època dolça durant la Segona República gràcies al creixement del parc automobilístic. Com tantes altres empreses, va ser col·lectivitzada durant la guerra civil espanyola (1936-1939) i, just acabada la contesa bèl·lica, el senyor Solanellas va fundar Garajes y Estaciones de Servicio SA (GEDSSA). A la dècada de 1960 va començar a treballar-hi el seu fill, Ramon Solanellas, que avui continua al capdavant de l’empresa; el 1974 Ramon Solanellas va fundar una altra gasolinera al carrer Legalitat cantonada Alegre de Dalt. Avui la gasolinera GEDSSA funciona com a autoservei, amb la qual cosa hi ha molt menys personal que fa uns anys. I és que omplir el dipòsit del cotxe és una tasca que tot conductor pot fer sol. Els primers anys de la gasolinera hi havia força personal, que es dedicava sobretot al greixatge i a rentar els cotxes

Ramon Solanellas Solanellas, conseller delegat de GEDSSA.

Capítol II. La generació de la Segona República (1931-1936)

–no hi havia túnel de rentat–. Hi havia uns elevadors a propòsit per fer aquestes tasques. Durant els primers anys, aquests serveis i la venda d’oli proporcionaven més ingressos que no pas la venda de gasolina.

Una bona manera de saber l’època a què pertany una fotografia és observar els models de cotxes... i també dels semàfors. Aquesta fotografia, de l’any 1963, pertany a la gasolinera GEDSSA.

Les gasolineres són llocs de curta estada, i tanmateix hi passen un munt de coses, incloent-hi atracaments i furts –si deixem una bossa dins del cotxe amb la finestra oberta, la probabilitat que desaparegui és alta–. Ara bé, durant la major part d’hores del dia no hi ha incidents. De vegades sembla que hi passin més coses de les que realment hi succeeixen. Vet aquí un exemple: una dona va posar gasolina amb presses a l’Estació de Servei GEDSSA i després de pagar va trobar a faltar el cotxe; va voler denunciar els de la gasolinera, els quals, naturalment, no podien sinó trucar a la policia, i així ho van fer. Però al cap d’una estona, la dona, feta un sac de nervis, va exclamar: «Perdoneu! No l’han robat pas! Havia sortit amb el cotxe del meu marit, que no l’agafo quasi mai, i jo buscava el meu!»

139

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Benzinera amb productes de la Vaccum Oil Company. Carrer Balmes, Barcelona, anys 1930-1935. Fons Brangulí. Arxiu Nacional de Catalunya.

140

Capítol II. La generació de la Segona República (1931-1936)

Benzinera amb productes de la Vaccum Oil Company. Carrer Balmes, Barcelona, anys 1930-1936. Fons Brangulí. Arxiu Nacional de Catalunya.

141

HistĂ˛ria de les Estacions de Servei de Catalunya

142

Capítol II. La generació de la Segona República (1931-1936)

Benzinera American Auto Service. Anys 1930-1935. Barcelona. Fons Brangulí. Arxiu Nacional de Catalunya.

143

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Benzinera amb productes de la Vaccum Oil Company. Barcelona, dècada de 1930. Fons Brangulí. Arxiu Nacional de Catalunya.

144

Capítol II. La generació de la Segona República (1931-1936)

Benzinera amb productes de la Vaccum Oil Company. Barcelona, dècada de 1930. Fons Brangulí. Arxiu Nacional de Catalunya. El que serveix un dels dos assortidors, monopol, és una mescla de gasolina amb alcohol i benzol.

145

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Estació de Servei París-Urgell (Barcelona, 1932)

146

Bona part de les gasolineres de les ciutats es troben en cruïlles; d’aquesta manera hi poden accedir cotxes procedents de més d’un carrer. L’Estació de Servei París-Urgell es troba a la intersecció de tres carrers: París, Urgell i avinguda de Sarrià (via de comunicació que neix precisament en aquesta cruïlla, i que durant una colla d’anys va ser l’artèria que enllaçava l’antic municipi de Sarrià –annexat a Barcelona el 1921– amb la gran ciutat). Rosendo Juncà Forcada va fundar aquesta estació de servei, que avui continua funcionant, l’any 1932, poc després de l’adveniment de la Segona República. Aleshores gairebé tot eren camps en aquesta zona de l’esquerra de l’Eixample. L’any anterior, el 1931, s’havia instal·lat just al costat de la nova gasolinera la seu barcelonina de la casa Mercedes Benz i havien acabat de construir-se el conjunt d’edificis de l’Escola Industrial allà on hi

La CAMPSA expedia uns «nomenaments» que eren imprescindibles per instal·lar assortidors de gasolina. Aquest document correspon a la gasolinera París-Urgell.

Capítol II. La generació de la Segona República (1931-1936)

147

L’Estació de Servei París-Urgell va obrir l’any 1932, durant la Segona República.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Placa commemorativa amb motiu del 75è aniversari de la fundació de l’empresa de Rosendo Juncà Forcada, SL. 148

Joan Enric Juncà, actual administrador de l’Estació de Servei París-Urgell.

havia hagut la fàbrica de brodats dels germans Batlló, que abasta quatre mansanes de l’Eixample. Una de les singularitats de la gasolinera és la làmina volada de formigó del sostre. Avui, Joan Enric Juncà, fill del fundador, continua al capdavant de l’empresa. Tant Rosendo com Joan Enric Juncà han participat activament en els gremis del sector i, entre d’altres càrrecs, han estat presidents, en diferents etapes, de l’Associació d’Estacions de Servei de la província de Barcelona (quan va ser-ne Rosendo Juncà, l’associació també reunia els responsables dels garatges, cosa que ens recorda l’estreta relació que hi havia en altres temps entre les gasolineres i els garatges, quan aquests encara no es deien «pàrquings» a casa nostra).

Capítol II. La generació de la Segona República (1931-1936)

Estació de Servei París-Urgell a l’actualitat. Any 2007.

149

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Estació de Servei Prats Duch (Tàrrega, 1932)

Tàrrega és un important centre de comunicacions. Hi conflueixen l’A-2, que enllaça Barcelona amb Lleida, la comarcal de Tarragona-Montblanc-Andorra, la comarcal que uneix Tàrrega des de Vilagrassa amb Balaguer, l’Eix Transversal de Lleida a Girona que coincideix amb l’A-2 al seu pas per Tàrrega i la carretera TàrregaGuissona-Ponts. L’any 1932, l’empresari barceloní Jorge Goula va instal·lar-hi la primera estació de servei de la província de Lleida, concretament a la plaça del Carme, sota l’edifici de la Fonda Univers. Hi havia un

150

L’any 1932, l’empresari barceloní Jorge Goula va instal·lar una estació de servei a Tàrrega, sota l’edifici de la Fonda Univers.

Capítol II. La generació de la Segona República (1931-1936)

Els primers anys de la primera estació de servei de Tàrrega.

passadís que feia funció de cotxeres per als animals que duien carros i tartanes. Allí, Francisco Prats Poca va començar a servir gasolina. «Quan vàrem tenir la concessió de la gasolinera, vàrem voler reformar tot l’edifici i fer un hotel. Vam començar les obres l’any 1935, però la guerra civil va aturar-les, i les vam reprendre el 1950; l’hotel no va arribar a posar-se en funcionament i les habitacions van passar a ser habitatges», recorda avui Antoni Prats Sàrries, que va començar a treballar a la gasolinera quan tenia 17 anys. A la dècada de 1950, quan l’Estació

151

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

El transport en carro encara era habitual els primers anys del franquisme a Tàrrega. A la dreta s’aprecia l’Estació de Servei Prats. Any 1952.

152

Capítol II. La generació de la Segona República (1931-1936)

Visita del Ministre d’Obres Públiques, conde de Vallellano, a Tàrrega, davant de l’Estació de Servei Prats. «El tiempo lluvioso obligó a adelantar el viaje, y así la hora de su paso por nuestra ciudad tuvo un anticipo que ciertamente influyó en el recibimiento que deseaba tributársele, aunque ganó en espontaneidad y amable sencillez», deia el setmanari d’informació local Nova Tàrrega. La notícia acabava amb aquesta frase: «Leyendo una enorme pancarta que cruzaba la calle y en la que Tàrrega expresaba su saludo cordial al señor Conde, éste saludó al Alcalde rogándole que transmitiera a la Corporación municipal y al vecindario toda su gratitud por el entusiasta recibimiento, y reemprendió la marcha en medio de las aclamaciones más calurosas.»

153

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

de Servei de Tàrrega es consolida, obren d’altres gasolineres a les terres de ponent, com és el cas de la de Mollerussa. A la dècada de 1960, la gasolinera es va traslladar als afores (en direcció a Barcelona), davant del cementiri i enmig de camps. Avui, la gasolinera, regentada per Xavier Prats Duch, fill d’Antoni Prats Sàrries, torna a estar dins de Tàrrega, en una zona de supermercats, tallers d’automoció, etc.

154

L’any 1935, la família Prats va començar a construir un hotel al costat de la gasolinera, però la guerra civil va aturar les obres, que van reprendre’s el 1950. L’hotel no va arribar a posar-se en funcionament i les habitacions van passar a ser habitatges.

Capítol II. La generació de la Segona República (1931-1936)

L’Estació de Servei Prats, en una Tàrrega molt poc transitada. 155

Eixamplament de la carretera davant de l’Estació de Servei Prats.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Estació de Servei Vidal (Montblanc, 1932)

156

Assortidor de la marca Droher.

La població de Montblanc està situada en una cruïlla de comunicacions. Hi passa el ferrocarril –des de l’any 1863!–, l’autopista de Barcelona a Lleida, la carretera de Tarragona a Lleida i la de Reus a Tàrrega i a Artesa de Segre. No és d’estranyar, doncs, que el 1932 s’hi instal·lés un assortidor dins d’un taller mecànic El seu propietari era republicà i va abandonar-lo a causa del resultat de la guerra civil. Lluís Vallès, mutilat de la guerra, va rebre’n la concessió, i va associar-se amb Josep Vidal, la descendència del qual ha continuat el negoci de la gasolinera i del taller. La filla de Josep Vidal, Maria Teresa Vidal, i el marit d’aquesta, Josep Civit, regenten actualment l’estació de servei, «més per sentimentalisme que altra cosa. No és rendible, ho conservem com una antigalla», assegura Josep Civit, el qual recorda que bona part de la seva família ha treballat a la gasolinera. «També la gent gran... No existia això de la Seguretat Social». Una de les anècdotes viscudes en aquesta gasolinera si-

Capítol II. La generació de la Segona República (1931-1936)

tuada al carrer Arrabal de Santa Anna, 45, de Montblanc, va succeir a la nit, l’any 1987. «Quan l’organització terrorista ETA va atemptar contra les canonades de la Petroquímica de Tarragona, la guàrdia civil va despertar-nos de matinada per dir-nos que havíem d’obrir», recorda Josep Civit. «Molts tarragonins marxaven esverats en cotxe en direcció a Lleida i necessitaven omplir el dipòsit». Per a la família CivitVidal, el taller i la gasolinera els han proporcionat un munt de coneixences i d’experiències. Hi ha una cosa que lamenten: no haver sabut conservar un assortidor antic, que alguns antiquaris venen ara a preu d’or.

157

La gasolinera i taller Vidal funcionen des de l’any 1932.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Estació de Servei Vilafranca (Vilafranca del Penedès, 1932)

La producció vitivinícola del Penedès es realitza actualment amb una maquinària molt diferent de la que es feia servir fa un segle. De les eines que requerien mans i braços, i de les bèsties que arrossegaven els carros, s’ha passat a comptar amb una tecnologia que estalvia suor i temps. La generalització del combustible ha estat determinant perquè aquest procés fos possible.

158

Capítol II. La generació de la Segona República (1931-1936)

La gasolinera de Vilafranca és la més antiga del Penedès i de la ruta de Tarragona a Barcelona.

La gasolinera de Vilafranca –la més antiga del Penedès i de la ruta de Tarragona a Barcelona– ha estat un servei imprescindible per a tota la pagesia de la comarca. Durant molts anys era l’únic lloc on els pagesos podien adquirir el combustible per als tractors. Hi acudien amb vals de gas-oil que els facilitava l’Estat en funció de les hectàrees de terra que tenien. Al llibre de registre de la gasolinera s’apuntava meticulosament els litres que adquiria cada pagès. «Avui continua havent-hi descomptes per als agricultors, però és tan complicat demanar-los que molts, especialment els que no tenen gaires terres, ho deixen córrer», explica Josep Anton Álvarez, l’actual gerent. La gasolinera de Vilafranca, situada a l’avinguda Barcelona, 34, de la capital de l’Alt Penedès, va ser fundada el 15 de juliol de 1932. Aleshores la gasolinera assenyalava el final de la població, ja que més enllà començaven els camps de vinyes. Just al costat hi havia una bòbila, un dels pocs elements industrials de la Vilafranca de la Segona República. Durant molts anys obria sense interrupció, les 24 hores del dia. En una paret, un mapa d’Espanya de dimensions considerables confirmava l’aspecte radial de les carreteres, que confluïen –i encara ho fan ara–, a Madrid. Una altra paret de l’estació de servei estava encatifada de llaunes d’oli buides. «Bé, en realitat eren plenes de sorra, ja que si no la gent se les enduia», revela Josep Anton Álvarez.

159

Gasolineres durant la guerra

III 1936 1939

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Bombardeigs sobre els dipòsits de benzina

162

Les gasolineres són llocs especialment insegurs durant la guerra civil espanyola (1936-1939). Els seus propietaris són conscients que si una bomba de l’aviació franquista cau en una gasolinera, la seva vida s’acabarà en aquell mateix moment. D’entre les gasolineres que van ser completament derruïdes durant la guerra cal destacar la barcelonina Ubach i la que tenia Josep Morer a Puigcerdà, tal com ja hem explicat anteriorment. Així, les gasolineres es buiden durant la guerra, no només perquè els seus propietaris se n’allunyen sinó també perquè hi ha poca demanda de combustible, a causa de les dificultats de les comunicacions –els bombardeigs tenien com a objectiu prioritari la destrucció dels ponts– i del temor de moure’s per les carreteres. A més, són confiscats un munt d’automòbils. «Cotxes particulars i camions d’empreses, taxis i camionetes de repartiment es van pintar amb les sigles de CNT-FAI o UGT i en molts casos van ser conduïts per persones que fins aleshores no s’havien posat mai al volant. Fruit del clima d’eufòria-drama del moment, de la mala il·luminació dels carrers i de la inexperiència dels nous conductors, els accidents de trànsit es van triplicar», explica el llibre RACC. Cent anys de passió. 1906-2006.

Capítol III. Gasolineres durant la guerra (1936-1939)

Bidó de petroli de 25 litres. Col· lecció Àngel Gustà.

163

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

164

Col·lectivització de les gasolineres

A més del descens espectacular en la venda de combustible, els responsables de les gasolineres rebran un altre cop, no pas menys fort: la seva empresa –com la majoria de les del país– és col· lectivitzada. Els anarquistes aconsegueixen institucionalitzar la col· lectivització de les empreses pel Decret de Col·lectivització i Control Obrer d’Indústries i Comerços, de la Generalitat, el 24 d’octubre de 1936, fruit d’un compromís entre totes les forces republicanes dins el Consell d’Economia de Catalunya. De l’empresa passava a fer-se’n càrrec una assemblea de treballadors, que habitualment nomenava un comitè obrer de control que havia de fiscalitzar la seva gestió.

Capítol III. Gasolineres durant la guerra (1936-1939)

165

Vals de benzina dels anys de la guerra. Col·lecció Àngel Gustà.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

La benzina en el camí de l’exili

166

Del munt d’anècdotes que van tenir lloc a la guerra civil, en destaquem una que ha recollit Lluís Colomeda, de la població empordanenca de l’Escala, del seu avi. El poeta Antonio Machado i la seva família es dirigien a França, camí de l’exili, a principis de l’any 1939. Per evitar els bombardeigs i el col·lapse de les vies principals, l’ambulància que els duia, que també traslladava els escriptors Carles Riba i Josep Pous i Pagès, entre d’altres, va optar per recórrer carreteres secundàries. En arribar a l’Escala, el vehicle va dirigir-se als dos assortidors de gasolina del poble amb el propòsit d’obtenir oli per al

Assortidor de gasolina de l’Escala on va fer parada Antonio Machado l’any 1939 amb el propòsit d’obtenir oli per al motor. L’actor Errol Flynn en un viatge d’informació pel front amb cotxe oficial del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, en una població del front d’Aragó. Abril de 1937. Arxiu Nacional de Catalunya.

Capítol III. Gasolineres durant la guerra (1936-1939)

Desenes de cotxes sinistrats dins la barcelonina plaça de toros Les Arenes durant la guerra civil. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Arxiu Fotogràfic.

motor, però els carabiners que hi feien guàrdia es negaren a subministrar res sense el vist-i-plau de Figueres. Tot seguit, un milicià es desplaçà a Figueres d’emissari per desencallar la situació. L’Escala era una població fantasma. Havia estat bombardejada feia molt pocs dies. «Oferia una imatge d’abandonament i desolació; la majoria d’escalencs, atordits, encara estaven refugiats a barraques o masos pròxims per por de nous atacs», explica Lluís Colomeda. La família Machado va aconseguir traspassar la frontera. Antonio Machado moria al cap de poques setmanes.

HistĂ˛ria de les Estacions de Servei de Catalunya

168

Capítol III. Gasolineres durant la guerra (1936-1939)

Vals de benzina dels anys de la guerra. Col·lecció Àngel Gustà.

169

HistĂ˛ria de les Estacions de Servei de Catalunya

170

Capítol III. Gasolineres durant la guerra (1936-1939)

Vals de benzina de CAMPSA dels anys de la guerra. Col·lecció Àngel Gustà.

171

De la postguerra a les noves vies de comunicaci贸

IV 1939 1975

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

174

Les gasolineres durant la postguerra

En acabar la guerra, el consum de gasolina queda restringit per la doble via d’un impost elevat –que va arribar a constituir, durant la segona guerra mundial, un 82% del preu final– i d’uns vals de raccionament. La falta de benzina esdevé un problema de primer ordre. Els motors dels cotxes més potents són equipats amb gasogen que, a partir de la combustió de llenya o carbó, permeten obtenir carbur d’hidrogen. La xarxa viària es troba molt malmesa pels bombardeigs, el pas de tancs i la falta de manteniment. L’únic que es reconstrueix són els ponts. El 1940 s’inauguren els ponts reconstruïts sobre el Ter a Girona i sobre l’Anoia a Martorell. El conjunt de carreteres experimenta mi-

Ampolla d’un litre de CAMPSA que s’utilitzava en les inspeccions per a mostra i contramostra (la mostra que es guardava el gasoliner del mateix carburant que s’enduia la CAMPSA). Col· lecció Àngel Gustà.

Capítol IV. De la postguerra a les noves vies de comunicació (1939-1975)

llores mínimes. L’escassedat de materials no solament impedeix construir carreteres noves, sinó també mantenir les que s’havien fet als anys trenta. Les millores aniran arribant, però molt a poc a poc. Una de les poques obres realitzades en aquest període és el túnel de Vielha i la carretera FigueresCadaqués. El 1947, a Barcelona, es prohibeix als vehicles de més de 18 HP circular els dissabtes, els diumenges i els dilluns, mentre que els de menys potència no poden fer-ho des del dissabte a les dues del migdia fins a les vuit del matí de dilluns. Les limitacions s’agreugen a principis del 1948, amb la prohibició de circular alguns dies entre setmana. Les restriccions de combustible continuen des del 1941 fins al 1945, a causa de la segona guerra mundial, que en dificultava enormement el subministrament. Els vaixells petroliers eren una diana preuada pels submarins. Espanya va perdre el petrolier Badalona, torpedinat al Mediterrani, i va estar a punt de perdre el Campomanes, torpedinat a les costes de La Corunya, que va sofrir greus avaries. A més, el govern nord-americà controlava aferrissadament l’exportació de productes petrolífers, i a l’ambaixada dels EUA a Espanya, creà l’Oil Mission, a través de la qual va sotmetre CAMPSA a un rigorós control d’existències, va

175

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

instal·lar inspectors en els ports de descàrrega, etc. Durant uns mesos de l’any 1942, els EUA van suspendre totalment el subministre de petroli.

176

Aquells anys, a Espanya, la gasolina anava a dues pessetes el litre i la d’estraperlo arribava a vendre’s a 25 pessetes el litre. Experimentava forts raccionaments, com el pa blanc. En aquesta època tornen a emprar-se sovint a les ciutats els vehicles arrossegats per animals. S’utilitza també el gasogen (gas de carbó) i s’intenta generalitzar un altre substitutiu de la gasolina: la barreja d’aquesta amb alcohol i benzol, que temps enrere ja s’havia comercialitzat amb el nom de monopol. Quan CAMPSA, el 1944, ja ha iniciat les gestions per adquirir grans quantitats d’alcohol i benzol per mesclar-los amb gasolina, comencen a obrir-se les portes de la importació del petroli, de manera que l’ús del monopol no es generalitzarà. També el taxi, que representa una part important del parc automobilístic, té dificultats per circular. És un dels sectors més afectats per les restriccions, la flota s’ha reduït severament i els vehicles en condicions de funcionar són massa escassos per absorbir la demanda existent. Els taxis col·lectivitzats durant la guerra són retornats als propietaris. Però un munt de conductors han desaparegut i molts vehicles han quedat inservibles. El 17 de juliol de 1947 una llei reorganitza el monopoli de petrolis a Espanya. No canvia gairebé res, però «es prescindeix del primitiu arrendament fraccionat per substituir-lo per un règim estatal de desconcentració de serveis».

Capítol IV. De la postguerra a les noves vies de comunicació (1939-1975)

177

Mesurador d’oli de mig litre de la marca Shell. Col·lecció Àngel Gustà.

HistĂ˛ria de les Estacions de Servei de Catalunya

178

Capítol IV. De la postguerra a les noves vies de comunicació (1939-1975)

Vals de benzina de CAMPSA del temps de la postguerra. Col·lecció Àngel Gustà.

179

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

L’autogasogen Permanyer Tarrats i l’èxit de la motocicleta (1939-1944)

A Pere Permanyer l’apassionava de petit el món de la indústria i la mecànica. Passava hores i hores jugant amb el meccano. Ben aviat coneixeria el rendiment dels combustibles vegetals gràcies al negoci d’importació i distribució de carbó que havia fundat el seu avi. Els Carbones Permanyer obtenien la matèria primera de les illes de Còrsega i Sicília i la transportaven fins a Barcelona per mitjà de dues goletes de la seva propietat. A continuació, una flota de camions distribuïa el producte per tot l’Estat.

180

A Barcelona arriben en vaixell, a Sant Cugat en helicòpter. A Igualada, Ses Majestats els Reis d’Orient arribaven en moto. Any 1955. Arxiu Permanyer.

Capítol IV. De la postguerra a les noves vies de comunicació (1939-1975)

La motocicleta esdevindrà un símbol de la joventut que, sota el franquisme, busca llibertat –a manca de llibertat d’expressió, tenia si més no llibertat de moviments–. Model Texas de la marca Montesa. Arxiu Permanyer.

Quan Pere Permanyer va acabar els estudis de peritatge industrial i mercantil el 1931, la seva inquietud va ser desenvolupar una de les seves primeres idees de joventut: el sistema de propulsió mitjançant gasògens aplicats als motors de combustió interna. Va viatjar a Madrid i després a Londres i a París, on aquest sistema s’havia estudiat acadèmicament, amb l’objectiu

181

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Pòster Montesa. Col·lecció Jordi Carulla.

182

d’obtenir-ne tota la informació possible. A la capital francesa fins i tot va conduir un camió d’escombraries que es movia gràcies al gasogen per tal de comprovar-ne el funcionament. Durant la guerra civil espanyola, Pere Permanyer va assumir la direcció d’un taller de reparació i reconstrucció de vehicles de l’exèrcit de l’aire a Saragossa. Permanyer era el responsable d’aquell taller –comptava amb més d’una cinquantena de soldats, mecànics, ajustadors, torners, fusters, planxistes i muntadors–. El motor de dos temps de les furgonetes alemanyes DKW interessà especialment al jove Permanyer –que aleshores tenia 26 anys– i fou l’origen de futurs projectes. El 1939, un cop acabada la guerra, l’esperit actiu de Pere Permanyer el dugué a fundar un taller de construccions mecàniques. Aleshores es decidí a fabricar i comercialitzar gasògens. Els seus models van tenir tant d’èxit que la demanda sobrepassà la capacitat de fabricació. L’autogasogen Permanyer Tarrats es componia dels següents elements: generador, caixa de refredament o obturador de cendres, depurador, mesclador regulable i carburador de gas. Segons un full informatiu de l’empresa Permanyer Tarrats, el consum de l’autogasogen era el següent: 1,4 quilos de carbó era l’equivalent a un litre de gasolina.

Cap铆tol IV. De la postguerra a les noves vies de comunicaci贸 (1939-1975)

183

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Diversos vehicles equipats amb gasogen. Arxiu Permanyer.

184

Pels volts del 1944, quan s’albirava el final de la segona guerra mundial, Permanyer va preveure que aviat es tornaria a la normalitat en el subministrament de carburants i, per tant, que caldria reorientar la seva indústria vers una activitat diferent a la del gasogen –que en realitat era un recurs d’emergència, fruit de les circumstàncies–. Aleshores ni es fabricaven ni s’importaven motocicletes, i ell va decidir produirne. Així naixia l’empresa Montesa l’any 1945, que Permanyer va fundar juntament amb Francesc X. Bultó. Cal subratllar d’altres marques catalanes especialment productives de motocicletes com Bultaco, Derbi i Ossa, que durant aquells anys també oferien vehicles assequibles i senzills a una clientela àvida de posseir un mitjà de transport propi. La motocicleta esdevindrà un símbol de la joventut que, sota el franquisme, busca llibertat –si més no, llibretat de moviments, a manca de llibertat d’expressió–, i serà cada cop més habitual a les carreteres i als carrers de les poblacions del país. En sortiran beneficiades les gasolineres, és clar, i les ciutats (l’ús de la motocicleta alleugerirà en certa mesura el trànsit: si tots els qui van en moto ho fessin en cotxe, els embussos serien encara més monumentals!).

Capítol IV. De la postguerra a les noves vies de comunicació (1939-1975)

Camió equipat amb gasogen. El consum de l’autogasogen era el següent: 1,4 quilos de carbó era l’equivalent a un litre de gasolina. Arxiu Permanyer.

185

HistĂ˛ria de les Estacions de Servei de Catalunya

186

Capítol IV. De la postguerra a les noves vies de comunicació (1939-1975)

Publicitat de l’autogasogen Permanyer. Anunci d’una marca de gasogen que tenia la seu a Barcelona els primers anys de la postguerra. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Arxiu Fotogràfic.

187

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Estació de Servei de la Panadella (1948)

Els cotxes que circulen avui a una velocitat considerable per l’autovia de Barcelona a Lleida no passen pel complex de serveis de La Panadella, situat en un port de 710 metres d’alçada, més o menys a mig camí de la capital del Barcelonès i la del Segrià. De tota manera, hi ha una sortida per accedir-hi. Des del juliol del 2004, la vella N-II ha deixat pas a l’A-2. L’existència de l’autovia ha fet baixar la demanda d’alguns serveis a La Panadella, principalment els de la gasolinera, però a l’hora dels àpats, els locals estan igual de plens que abans, i és que per a molts viatgers és tradició aturar-s’hi per prendre un cafè, dinar o endur-se’n el típic pa de pessic.

188

L’Estació de Servei de La Panadella va obrir l’any 1948 de la mà dels germans Magí i Manuel Queralt.

Capítol IV. De la postguerra a les noves vies de comunicació (1939-1975)

Els primers anys de l’Hotel Bayona. Aleshores era més rendible el bar que no pas la gasolinera.

Anunci de l’alberg i la gasolinera de La Panadella.

189

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Sortosament per als treballadors de La Panadella, no va prosperar la resolució del Ministeri d’Obres Públiques de l’any 1995, dirigit aleshores per Josep Borrell, que situava el tram d’autovia entre Santa Maria del Camí i Cervera molt al nord del port de La Panadella, travessant la Vall del Sió i el barranc de La Coma. Aquesta decisió va mobilitzar els ecologistes i els municipis afectats, que van portar el cas a l’Audiència Nacional, que el 1998 va desestimar l’anomenada «opció nord» per l’impacte ecològic del traçat i per la pèrdua de llocs de treball que hauria suposat.

190

La Panadella és un lloc que fa bona l’expressió tan catalana de «parada i fonda»: hi ha espai per aturar-s’hi –sort de l’àmplia esplanada, que permet aparcar més d’un centenar de camions i un munt de cotxes!–, dues gasolineres, bar, restaurant, habitacions, fleca, estanc... De fet, ha estat un indret de parada des de l’època romana, quan hi passava una important via de comunicació. Després va esdevenir camí reial de Catalunya, Aragó i Castella i més endavant la carretera Nacional II, ara A-2. Durant la primera dècada del segle XX hi van començar a circular els primers automòbils. Una de les anècdotes que es recorden dels primers anys del pas de vehicles la va protagonitzar l’any 1909 el polític Alejandro

L’Estació de Servei La Panadella ha estat des de finals de la dècada de 1940 un clàssic punt de parada en el trajecte de Barcelona a Lleida. Es troba pràcticament a mig camí de totes dues ciutats.

Capítol IV. De la postguerra a les noves vies de comunicació (1939-1975)

Lerroux, el qual va aturar-se a La Panadella amb un evident mal humor, ja que pocs quilòmetres abans, en travessar la riera del Ganxo, quan encara no hi havia el pont que després es construiria, va quedar encallat, i el van haver de treure... amb un parell de mules.

Els primers anys de funcionament de la gasolinera de La Panadella, l’afluència de vehicles era molt escassa, tot i trobar-se en un lloc de pas. «Guanyàvem més pel que ens pagava la Pirelli per l’anunci que no pas per la venda de gasolina», recorda avui Manuel Queralt.

Les obres de millora de la carretera van ser importants durant la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1929). Van construir-se diversos ponts, i el 1929, el darrer any de la dictadura, s’asfaltava la carretera. El trànsit amb diligències va anar despareixent i el transport amb carro també va minvar força paral· lelament a l’augment de camions i cotxes, i de línies de transport de viatgers, com la Hispano Igualadina o l’Alsina Graells, que feien parada a La Panadella. Les quadres es van haver d’adequar a les noves necessitats i van convertir-se en garatges. És aleshores, a finals dels anys trenta, quan a La Panadella apareix el primer assortidor de gasolina de tota la comarca. El preu d’un litre és de setanta cèntims. «Jo he vist passar carros, i un cotxe un cop al dia», explica Manuel Queralt, «Manelet», que va marxar a Barcelona durant la Segona República a aprendre a fer de mecànic, mentre el seu germà Magí feia de xofer, també a la capital. Al cap de poc va esclatar la guerra. «Qui sabia fer anar

191

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

una clau anglesa o sabia conduir no anava al front. I jo em vaig dedicar a arreglar cotxes. Quan va acabar la guerra, teníem quatre cèntims estalviats, i l’any 1948 vam decidir obrir la gasolinera, sobretot gràcies a l’empenta del nostre pare, Manuel Queralt Marsinyach, a qui el mossèn de Montmaneu li havia dit: “La Panadella en un futur serà un carrer de Barcelona”.» Home, una mica sí que exagerava, però és cert que ara es troba a menys d’una hora en cotxe de la capital catalana.

Manuel Queralt, Manelet. 192

Precisament l’any 1948 neix una altra gasolinera a la mateixa ruta de Barcelona a Lleida, propera a la ciutat de Barcelona: l’Estació de Servei de Quatre Camins (Sant Vicenç dels Horts). I aniran naixent amb comptagotes les estacions de servei arreu del país. El 1952 es funda la gasolinera de Cal Julio al Vendrell, pertanyent a la família Cirbián, que avui continuen al capdavant del negoci. També els primers anys del franquisme Evaristo Gardón Rodríguez obre una estació de servei a Valls que bateja amb el nom de la seva terra natal, Galícia. Gardón va arribar a Catalunya com a combatent del bàndol nacional de la guerra civil i va obrir cinc gasolineres (una d’elles a Cambrils). Va ser, doncs, a finals de la dècada de 1940 quan els ger-

Capítol IV. De la postguerra a les noves vies de comunicació (1939-1975)

mans Magí i Manuel Queralt, nascuts a Montmaneu, van construir a La Panadella una Estació de Servei amb quatre assortidors, i un hotel amb vint habitacions, un bar i un restaurant, l’Albergue de la Panadella –que després es rebatejarà com a Hotel Bayona–. «Com que estava vigent el raccionament, no podíem servir menjars. Fins que un dia va entrar el governador civil de Barcelona, Eduardo Baeza Alegría, i va preguntar-li al meu germà per què no servíem menjars. I li va dir: “Perquè vostè no ens deixa”. L’endemà, una parella de la guàrdia civil va dur-nos el permís», recorda Manuel Queralt, que ha treballat a La Panadella una munió d’anys, de manera intensa, sense horaris: a l’Hotel Bayona no hi ha panys a les portes, és a dir, sempre ha estat obert les 24 hores del dia! Pocs anys després que obrís l’Albergue de La Panadella, Jaume Requesens va inaugurar, al mateix costat de la carretera, l’Hostal Parada. S’hi va afegir de seguida Talleres Nogués, per a la reparació de vehicles. En pocs anys, els serveis a La Panadella van créixer tant que s’hi van arribar a crear dos-cents llocs de treball, uns quants relacio-

193

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

nats amb la gasolinera i el taller de cotxes, però també amb els hostals i el servei de restauració –La Panadella ha estat una bona escola de cuiners i cambrers de les comarques de Lleida–. A més de servir al bar i a la gasolinera, els dos germans Queralt tenien, els primers lustres del franquisme, quan el trànsit era encara escàs, una altra feina: cada cop que un camió quedava avariat a la carretera, s’arribaven fins al camioner –habitualment eren dos conductors– amb una cistella curulla de menjar: costelles, patates, mig pollastre, fruita, una ampolla de vi, cafè –calent!–, i és que era habitual que els xofers haguessin d’esperar tres o quatre dies abans que els reparessin el camió, i no el podien deixar pas sol.

194

Quan la gasolinera de La Panadella vivia un moment dolç, Manuel Queralt va decidir instal·lar-ne una de nova al coll del Bruc –situat al costat de la muntanya de Montserrat–, que va obrir l’any 1978. Abans de la construcció del Túnel del Bruc, el pas imprescindible per aquest port feia baixar de manera espectacular la velocitat mitjana del recorregut de Barcelona a Lleida; la pujada, plena de revolts, feia que els camions circulessin a una velocitat que desesperava fins i tot el xofer més tranquil (però no valia la pena avançar-ne cap, de camió, perquè al cap de poc se’n trobava un altre). La gasolinera, situada a la carretera que serpentejava pel coll del Bruc, va pedre automàticament clientela així que es va obrir el túnel. Aleshores es va traslladar més avall, just a l’entrada del túnel (costat Barcelona); ara n’hi ha una a cada banda de l’A-2. L’any 1975 –una època en què el trànsit ja era molt important– es va erigir una capella a La Panadella. Els goigs de la Mare de Déu del Bon Viatge acaben així:

Dels perills de la carretera deslliureu als transeünts que pensin en qui els espera i que tinguin seny tots junts. Que la pressa és mal guiatge recordeu-los des d’ací, Oh! Verge del Bon Viatge no ens deixeu fins a la fi.

Capítol IV. De la postguerra a les noves vies de comunicació (1939-1975)

195

Estacions de Servei, àrees de descans i benzineres a Catalunya. Font: Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

196

Garatge Horta (Barcelona, 1953)

La plaça d’Eivissa ha estat el punt de trobada principal del barri barceloní d’Horta no només quan Horta era un municipi independent, sinó també des que va ser annexionat a Barcelona, el 1904. Aquí se celebrava el mercat diari, amb parades a l’aire lliure, i avui continua albergant un munt d’activitats: fires d’artesania, ballades de sardanes, mítings –en època d’eleccions–... L’any 1953, l’hortenc Joan Puigbò va obrir-hi un garatge que pocs mesos més tard tindria assortidor de gasolina. Actualment és un dels pocs garatges amb assortidor de gasolina de Barcelona (els que hi ha a la capital catalana poden comptarse amb els dits d’una sola mà; n’hi havia hagut una seixantena). El Garatge Horta es troba al final de la plaça d’Eivissa, on comença el carrer d’Horta. També té una entrada pel carrer del Rajoler, al costat de l’històric bar Quimet d’Horta (conegut abans com «el bar

Capítol IV. De la postguerra a les noves vies de comunicació (1939-1975)

del lloro» perquè hi havia un lloro que imitava el xiulet del tramviaire, i és que el tramvia tenia el final i l’inici a la plaça d’Eivissa). El garatge ha estat sempre molt vinculat al mercat d’Horta, que abans s’instal·lava a la plaça d’Eivissa i ara es troba en un edifici cobert situat al carrer Tajo. Els qui compren al mercat tenen l’aparcament gratuït. Avui que hi ha tants garatges amb un munt de plantes subterrànies, sorprèn l’horitzontalitat del Garatge Horta, que es troba al mateix nivell del carrer. Una altra de les seves singularitats és

El Garatge Horta va obrir l’any 1953. Actualment és un dels pocs garatges amb assortidor de gasolina que hi ha a Barcelona.

197

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Joan Puigbò (dreta) i Josep Puigbò (esquerra), fills de Joan Puigbò, han treballat tota la vida al Garatge Horta.

198

que no té cap edifici a sobre (és dins d’una nau amb estructura de ferro i sostre d’uralita). Hi ha dos assortidors –un dels quals proporciona mescla de gasolina i oli, que fan servir les motos, tot i que cada vegada menys–. També s’hi ven llenya i carbó. «La idea inicial era fer un cinema; en aquella època, els anys cinquanta, els cinemes tenien molt d’èxit; la gent, per passar-s’ho bé, anava al cine i a ballar, i poca cosa més. Se’n van fer els plànols, però a darrera hora es va desestimar la proposta. Es va optar per fer un garatge, que era més senzill. Hi havia quatre cases, cadascuna d’elles amb hort, i es van tirar a terra; els seus propietaris es van reallotjar, cosa que no era tan fàcil com ara», expliquen els germans Joan i Josep Puigbò, fills del fundador. Avui el fill de Josep Puigbò, Jaume Puigbò, treballa al Garatge Horta, on caben uns seixanta automòbils –«menys que abans, els cotxes s`han fet més grans», subratllen els germans Puigbò–.

Capítol IV. De la postguerra a les noves vies de comunicació (1939-1975)

Assortidor que mescla gasolina i oli, per a les motos, al Garatge Horta.

199

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Cotxes per a totes les capes socials i expansió de la xarxa viària (1955-1974)

200

A partir de l’any 1950, les condicions per circular van començar a normalitzar-se. «La benzina arribava de forma regular des de feia un any. Amb les quotes de benzina que el Govern entregava, sense recórrer al mercat negre, el propietari d’un vehicle d’alta cilindrada podia fer deu mil quilòmetres l’any, mentre que el d’un de petit podia arribar a duplicar aquesta distància. Les dificultats van continuar fins al 1953, que es van aixecar les últimes restriccions», explica el llibre RACC. 100 anys de passió, 1906-2006. A la dècada de 1950, Espanya abandona l’autarquia. Creix el consum i la població, de manera especial a Catalunya, on ben aviat arribarà una gran onada d’immigració procedent del sud de la península. El parc mòbil es rejoveneix i augmenta espectacularment: a Barcelona, el 1950 hi havia 28.000 vehicles de motor; deu anys més tard ja se supera la xifra dels 102.000. El 1955 apareixen els primers Seat 600, cotxe de petites dimensions assequible per a les classes mitjanes (entre d’altres motius perquè es pot adquirir a crèdit). «Amb el 600, el cotxe deixa de ser un luxe de quatre. Transcorreguts 67 anys des que el primer automòbil va rodar pel Passeig de Gràcia, l’automòbil és a l’abast de la gran majoria. Ja no cal ser noble, esportista d’elit, industrial, alcalde o taxista per conduir el teu vehicle. S’ha acabat contemplar els altius «senyuritus» passejant per l’Eixample, amunt i avall, amb els seus barrets i vestits elegants, mentre la resta de ciutadans tornen a casa a peu o en un tramvia atapeït. El cotxe, que durant dècades s’ha associat al progrés i a la velocitat, a la independència i a la llibertat individual, signe i fetitx de la societat consumista, per fi arriba a tots, a mestres i a periodistes, a botiguers i a representants, a peixaters i a advocats de torn. A partir dels seixanta, n’hi ha

Capítol IV. De la postguerra a les noves vies de comunicació (1939-1975)

prou amb pagar religiosament la lletra del banc cada mes i sortir volant a buscar el teu cotxe», diu Gabriel Pernau al llibre Barcelona i el cotxe. 100 anys d’amor i odi. Per a un munt de catalans –i d’espanyols–, el Seat 600 va ser el seu primer cotxe, amb el qual van aprendre a conduir. En total, se’n fabricaran 800.000 unitats (la producció del Seat 600 s’acaba l’any 1973, precisament l’any

Estació de servei a la població tarragonina de Salou l’any 1965. El Seat 600, el cotxe que omple gasolina, va fer-se molt popular entre les capes mitjanes a les dècades de 1960 i 1970.

201

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

L’Estació de Servei Egara, situada al centre de Terrassa, regentada per Manuel Amado, l’actual president de l’Associació d’Estacions de Servei de la província de Barcelona. Any 1957.

202

de la crisi del petroli, que no atura la venda de vehicles, però sí que desaccelera un mercat que creixia frenèticament). L’època daurada del Seat 600 coincideix amb la del Biscuter, cotxe de dimensions encara molt més petites i de preu econòmic. Quan deixa de produir-se el Seat 600 –que continuarà circulant per les carreteres catalanes un munt d’anys després; encara avui se’n pot veure algun i se celebren trobades «nostàlgiques»–, la capacitat de posar al mercat nous models de cotxes i motocicletes –i noves prestacions– creix de manera important. Actualment, és tanta la diversitat de models que ja són pocs els qui en saben reconèixer la major part (tan sols els experts en automòbils –i una pila de nens, és clar!–). L’any 1959, els cosins Francesc Planet i Francesc Codina obren una Estació de Servei a Lloret. El turisme –autòcton i estranger– començava a fer acte de presència a la Costa Brava i ben aviat començaria a créixer exponencialment. Tots dos cosins van veure clar que, d’entre els serveis que calia proporcionar –i que generarien negoci– als qui acudien atrets per la bellesa del paratge, aleshores gairebé verge, hi havia el subministrament de gasolina. Avui hi ha unes quantes estacions de servei a la Costa Brava, però durant una colla d’anys van ser ben poques, i a l’estiu hi havia moments d’una gran demanda. «Un cop vam demanar tres cisternes i van arribar tots tres camions alhora!», explica

Capítol IV. De la postguerra a les noves vies de comunicació (1939-1975)

Romà Codina, fill d’un dels fundadors, que avui regenta l’Estació de Servei Lloret. Entre d’altres gasolineres de la Costa Brava nascudes en ple franquisme, cal destacar la gasolinera de Llançà, l’Estació de Servei Rally Sud (del 1958), que forma part de la cadena Rally, nom que més tard adoptarà la zona urbana del sud de Figueres que l’envolta (a més de Rally Sud, hi ha les gasolineres Rally Nord, Rally Est, Rally Roses i Rally Moll, també a Roses), i l’Estació de Servei Viladamat, fundada per Angel Sánchez Cortina el 1960 a la carretera de Figueres a La Bisbal. Avui l’Estació de Servei Viladamat està integrada dins d’Empúries Oil, que també té estacions de servei a L’Escala (dues), Saus (on hi ha l’espai d’art km 7) i al Club Nàutic Sant Pere Pescador (assortidors per a vaixells que també subministren carburant a cotxes). Joan Lluís Sánchez és al capdavant d’Empúries Oil, que a l’estiu té una intensa activitat, en contrast amb l’hivern (aleshores Empúries Oil augmenta la venda de gasoil, especialment per a calefacció). El trànsit de Barcelona a la costa va creixent, cosa que explica també la

L’Estació de Servei Valentí (La Seu d’Urgell) pocs anys després de la seva inauguració, que va tenir lloc el 1960.

203

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Estació de Servei Reixac, situada a Montcada, a la carretera de Sant Adrià de Besòs a La Roca. Any 1964.

204

Capítol IV. De la postguerra a les noves vies de comunicació (1939-1975)

instal·lació a Mataró, l’any 1958, de Clavel Servicio Estación (situada a la Nacional II). A Barcelona, a la dècada de 1960, es multipliquen el nombre d’estacions de servei en uns quants punts, incloent-hi barris allunyats de Ciutat Vella i l’Eixample, com a resultat de la creixent motorització. A més, la dificultat d’aparcar deixa de ser patrimoni del centre de la ciutat, i els embussos no són una exclusiva de l’entrada i la sortida de la capital catalana. Inauguració de l’Estació de Servei Reixac. Any 1964.

Les grans distàncies que cal recórrer en una ciutat que va creixent a bon ritme propicien l’expansió del taxi. Les gasolineres són plenes de bombones de butà, combustible utilitzat per nombrosos taxistes. Els responsables de les gasolineres són conscients que el fet que un nombre important de taxistes confiïn en el seu establiment és un bon senyal, un exemple per als conductors. «Durant els anys seixanta i setanta, els taxis van ser un exponent més del «desarrollisme» i la motorització, i van cobrir part de les deficiències del transport públic, que es trobava en un moment de canvi a conseqüència de la progressiva eliminació del tramvia i de l’expansió de l’autobús i el metro. L’Ajuntament va seguir la política de multiplicar el número de taxis –4.400 el 1957 i 10.000 el 1977– i de mantenir les tarifes relativament baixes per-

205

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

què el servei estigués a l’abast d’un gran percentatge de la població. Aquesta època va coincidir amb la introducció d’algunes millores al servei, com les parades amb telèfons (1962) i els primers radiotaxis (1970)», escriuen Marc Andreu, Guillem Huertas, Josep M. Huertas i Jaume Fabre al llibre La ciutat transportada.

206

A la dècada de 1960 són uns quants els emprenedors que decideixen muntar gasolineres en zones on encara hi ha poca circulació, però on tot indica que anirà creixent. Així, neix l’Estació de Servei La Sevillana, que va muntar al petit municipi de Solivella (La Conca de Barberà) l’any 1966 Antoni Espinach (avui és regentada pels seus fills Antoni Espinach i Manel Espinach). Antoni Espinach havia passat una temporada a la ciutat de Sevilla i va batejar amb aquest nom l’estació de servei. També són de la dècada dels anys seixanta l’Estació de Servei Avellaneda (Girona), la de Santa Coloma de Farners (La Selva), que va fundar Joaquim Llavari i avui regenta Josep M. Llavari, la de Ponts –Ondina del Segre–, que va fundar Francisco Boncompte i avui és regentada pel seu fill, que també es diu Francisco Boncompte, la gasolinera Cotesua, fundada per Ricardo Soler als afores de Vilanova, en direcció a Cubelles (avui ja es troba al centre), la de Monistrol de Montserrat (Bages), la de Bell-lloc d’Urgell (Pla d’Urgell), la d’Alcanar (Montsià), la de Calaf (Anoia), etc. «Quants quilòmetres falten per Andorra?, ens preguntaven ben sovint. 120, responíem», explica Joan Cribillers, actual gerent de la gasolinera de Calaf, que va fundar el seu oncle, Josep Anguera. I és que Calaf es troba a la ruta tradicional de Barcelona a Andorra, i els conductors que es dirigien a Andorra a esquiar, comprar formatges o aparells electrònics, intentaven arribar amb el dipòsit buit amb l’objectiu d’omplir-lo més bé de preu al «país dels Pirineus». Aleshores, la carretera passava pel centre de Calaf. Com en tantes poblacions, la construcció d’una variant ha dut la tranquil·litat al poble però ha restat clientela a la gasolinera, que queda fora de la nova carretera. També passava pel centre de Granollers la carretera de Barcelona a Puigcerdà quan hi havia un assortidor de gasolina a la plaça Perpinyà, origen de l’actual Estació de Servei Avenida, que va fundar Tiburcio Parro l’any 1963. «Vendre gasolina a la Seu d’Urgell és com vendre estufes al desert!», diu Josep Coll Blasi, gerent de l’Estació de Servei Valentí,

Capítol IV. De la postguerra a les noves vies de comunicació (1939-1975)

Estació de Servei Bell-lloc d’Urgell. Anys 60.

de la capital de l’Alt Urgell. «En aquesta estació de servei abunda el client de cinc euros. Sorprèn veure un conductor d’un Mercedes que només demana omplir amb cinc euros el dipòsit!», explica Josep Coll. La raó és la mateixa que ja hem explicat a propòsit de la gasolinera de Calaf, però en aquest cas és superior: Andorra, on el carburant és més barat, és a escassos quilòmetres. La gasolinera Valentí va ser fundada el 1960 a la carretera que ve de Lleida, abans d’arribar a la Seu d’Urgell, per Antonio Valentí, quan el gasoil era més barat a Catalunya que a Andorra. El 1964, Valentí va obrir-ne una segona, que va ser incendiada intencionadament per un brètol, però continua funcionant.

207

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Estació de Servei 4 Carreteres (Tona, 1956)

208

L’any 1956, Ramon Solà i Lluís Pratsobrerroca obrien, a l’indret conegut com a «quatre carreteres», situat a la cruïlla que enllaçava Barcelona amb Puigcerdà (i els Pirineus) i Manresa amb el Montseny, una gasolinera, un taller de reparació de vehicles i un hostal familiar, de cuina tradicional catalana. A la gasolinera van posar-li sense dubtar el nom de «4 Carreteres». Avui, els fills i néts dels qui varen iniciar el negoci hi continuen al capdavant. Les 4 Carreteres continua sent un clàssic punt de trobada per als conductors i excursionistes que recorren la plana de Vic amb destinacions ben diverses. L’any 1997, va produir-s’hi un espectacular accident: un camió que va arribar massa ràpid es va empotrar contra els assortidors i els pilars que sostenien la marquesina de l’estació de servei; sortosament, no va haver-hi víctimes, però es va haver d’enderrocar la gasolinera. Es va fer una nova instal·lació una cinquantena de metres més al sud. Una de les seves singularitats és que està equipada amb mòduls fotovoltaics.

Les 4 Carreteres és un clàssic punt de trobada per als conductors i excursionistes que recorren la plana de Vic amb destinacions ben diverses.

Capítol IV. De la postguerra a les noves vies de comunicació (1939-1975)

209

Aparell per carregar encenedors de benzina que es trobava als bars. Col·lecció Àngel Gustà.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Estació de Servei Setelsis (Solsona, 1961)

210

Solsona és una ciutat especialment tranquil·la de la Catalunya interior. Al seu nucli antic destaca la catedral, el Museu Diocesà i Comarcal, els carrers i places d’origen medieval, on es troben edificis com la casa consistorial i el Palau Llobera. És també un lloc de pas per als qui van i vénen d’Andorra, de Port del Comte, per als qui van de Ripoll a Reus... Molt abans que existís aquesta xarxa de carreteres, era coneguda amb el nom de Setelsis. Setelsis és el nom que va escollir la família Montaner per a la gasolinera que van obrir l’any 1961, hereva del garatge on es reparaven camions dedicats al transport de la fusta, on des de l’any 1957 es venia gasolina. La gasolinera Setelsis ha experimentat tres transformacions profundes. A més de vendre carburant in situ, la família Montaner reparteix gasoil per a particulars, agricultors i transportistes, i també olis d’automoció i industrials a les províncies de Lleida i Barcelona.

Capítol IV. De la postguerra a les noves vies de comunicació (1939-1975)

Els assortidors de la gasolinera Setelsis van lluir sengles disfresses al Carnaval de l’any 1995 (el Carnaval de Solsona és un dels més populars de Catalunya).

211

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Estació de Servei Cardedeu (1963)

212

«La gasolinera de les noies». Amb aquest nom era coneguda popularment l’Estació de Servei Cardedeu quan era molt infreqüent que una noia servís gasolina. Des de la dècada de 1960, quan va començar a funcionar, van treballar-hi Roser, Pilar i Núria Isant, a més del seu germà Ramon. Tots quatre germans són fills de Ramon Isant Isant, que va fundar la gasolinera a la carretera que uneix Granollers i Cardedeu, situada poc abans de l’entrada de Cardedeu. «Quan va obrir, molta gent li deia: on vas, amb una gasolinera tan lluny! Els cotxes no hi aniran pas!», explica Ramon Isant, fill del fundador de la gasolinera.

L’Estació de Servei Cardedeu, poc temps després de la seva obertura el 1963 per part de Ramon Isant Isant. S’hi carregava el gasoil per a les màquines que construïen l’autopista de Barcelona a França. Per evitar posar-hi la bandera espanyola, Ramon Isant, catalanista de soca-rel, en lloc de fer onejar la bandera catalana sola va enginyarse la picaresca de posar-ne quatre, les de les quatre províncies catalanes.

Ramon Isant era el responsable, des del 1952, de l’assortidor de gasolina de Cardedeu, situat a la carretera que creua la població (avinguda Rei en Jaume); la gasolinera de la carretera suposava l’expansió del negoci. Ramon Isant procedia de Guissona (La Segarra); havia anat al front a la tendra edat dels setze anys i va quedar ferit; per això va

Construcció de la marquesina de l’Estació de Servei Cardedeu. Hi ha dos elements dignes de menció: el SEAT 600, model de cotxe que ens transporta mentalment a les darreres dècades del franquisme, i el paller del camp, que evidencia el caràcter rural de la zona.

L’Estació de Servei Cardedeu. Anys 60.

Roser Isant, vestida de manera elegant –amb sabates de taló!–, omplint de gasolina el dipòsit d’un camió.

Capítol IV. De la postguerra a les noves vies de comunicació (1939-1975)

poder sol·licitar fer-se càrrec d’un assortidor (després de la guerra civil, els assortidors que quedaven lliures per motius diversos es donaven en concessió a ferits de guerra). Entre els tres «destins» possibles que tenia Ramon Isant –Palma, Barcelona i Cardedeu–, li va tocar aquest poble del Vallès Oriental. Els primers anys, a l’Estació de Servei Cardedeu s’hi aturaven cotxes molt de tant en tant, però la construcció de l’autopista de Barcelona a Girona va donar-li molta vida, ja que a la gasolinera es carregava el gasoil per a les màquines que hi treballaven. «Pensàvem que quan obrís l’autopista, baixaria el trànsit de cop, però no va ser així, ja que calia passar per la nostra gasolinera per agafar-la; avui, els qui surten de Granollers en direcció a l’autopista han de continuar passant per aquí, i la gent omple el dipòsit quan comença el trajecte». L’esperit emprenedor de Ramon Isant (pare) va dur-lo a obrir un bar-restaurant el 1964, un taller de pneumàtics el 1966, i una segona gasolinera, a l’altra banda de la carretera, el 1974. També va asssumir la distribució de gasoil –per a calefacció, agricultura i automoció–, activitat que avui continuen realitzant els germans Núria i Ramon Isant (fill), un dels homes clau en la fundació de Meroil.

Pilar Isant servint gasolina a l´Estació de Servei Cardedeu, coneguda popularment, sobretot en dècades passades, com «la gasolinera de les noies».

213

Una cursa de bicicletes passa per l’Estació de Servei Cardedeu.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Estació de Servei Quatre Rodes (Móra la Nova, 1963) 214

Móra la Nova ha estat sempre un lloc de pas. Els seus habitants veien passar pel riu Ebre embarcacions, que pujaven arrossegades per mules i baixaven per la força de l’aigua. Però això ja és història. Avui, hi passa la línia de ferrocarril Madrid-Barcelona –via Saragossa–, que hi té una estació, i és una cruïlla de carreteres, la que va en direcció a Flix i Lleida, cap al nord, i la que es dirigeix a l’Hospitalet de l’Infant (connexió amb l’autopista AP-7) i Tortosa, cap al sud; la carretera N-420 cap a Móra d’Ebre, Gandesa i l’Aragó per una banda, i cap a Falset, Reus i Tarragona, per l’altra. És en aquesta via, la N-420, entre Móra la Nova i Móra d’Ebre, on Roderic Perpinyà Castellà va decidir instal· lar l’any 1963 una gasolinera (la qual cosa suposava ampliar el negoci, que havia iniciat amb un assortidor al carrrer Major de Móra la Nova). Amb l’obertura d’un nou pont sobre el riu Ebre, l’any 1992, la gasolinera va quedar a la carretera antiga; des d’aleshores en fan ús sobretot els conductors dels municipis més propers. Actualment és regentada per Roderic Perpinyà Brull, fill del fundador.

Cap铆tol IV. De la postguerra a les noves vies de comunicaci贸 (1939-1975)

215

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Estació de Servei El Lleó (Sallent, 1970)

216

El que caracteritza unes quantes estacions de servei és l’indret on es troben, més que no pas l’arquitectura de l’edifici, entre d’altres coses perquè n’hi ha un munt fetes d’un mateix patró. Algunes gasolineres, però, tenen alguna singularitat afegida, o bé l’han tingut en altres temps. Aquest és el cas de l’Estació de Servei El Lleó, que es troba al municipi de Sallent, a la carretera de Manresa a Berga, a mig camí de la ruta dels esquiadors que pugen veloçment –massa veloçment– cap a la Cerdanya. Els qui freqüentaven aquesta ruta els anys setanta o vuitanta recorden que a la gasolinera de Sallent hi havia ni més ni menys que un lleó dissecat. Com va arribar fins aquí? La història és aquesta: als anys seixanta, la ciutat de Manresa va acollir un circ, del qual es va escapar un dels principals protagonistes, el lleó. La guàrdia civil el va perseguir i el va matar prop de Sallent, on es troba la gasolinera. Isidre Vila Solà, home afable, tractant de bestiar, amant dels animals, conegut com «El careta», va dissecar el lleó mort i va obrir un bar al peu de la carretera, i al cap de poc va

Capítol IV. De la postguerra a les noves vies de comunicació (1939-1975)

muntar la gasolinera. El lleó era, naturalment, un atractiu de primera. Poc més tard, «El careta» va posar-hi, en sengles gàbies, un mico i un camell. De tota aquesta fauna, l’únic que en queda avui és el nom de la primera bèstia: el lleó. Des del 1986, la gasolinera El Lleó és propietat del Grup Petrobages, els socis fundadors del qual, Antoni Font i Ollé i Ferran Parera Arisa, van adquirir la benzinera més antiga de la capital del Bages, el Garatge Blau, que havia pertangut a la família Carné. El Grup Petrobages va iniciar la seva activitat el 1981. Des d’aleshores ha adquirit i construït diverses estacions de servei, i també diversos aparcaments i serveis de rentat de vehicles. Avui, pertanyen al Grup Petrobages l’Estació de Servei Garatge Blau (Manresa), l’Estació de Servei Marsal (Manresa), l’Estació de Servei El Lleó (Sallent), l’Estació de Servei Bugunyà (Castellbell i el Vilar), l’Estació de Servei Pineda (Sant Fruitós de Bages), l’Estació de Servei Santa Anna (Sant Fruitós de Bages), l’Estació de Servei Olost (Olost de Lluçanès) i l’Estació de Servei Súria (Súria).

Estació de servei de Manresa. Anys 50.

217

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Estació de Servei La Rabassada (Barcelona, 1970)

218

La carretera de La Rabassada –en determinades èpoques s’ha escrit Arrabassada, però el nomenclàtor actual estableix que la forma correcta és «La Rabassada»– enllaça Barcelona amb Sant Cugat del Vallès tot travessant Collserola. És especialment utilitzada pels qui es desplacen de la part alta de Barcelona a Sant Cugat i pels qui pugen al cim del Tibidabo per visitar el temple del Sagrat Cor, gaudir de les esplèndides vistes que hi ha sobre la ciutat o de les nombroses atraccions (algunes de les quals es mantenen des de fa una colla d’anys, com la talaia, construïda el 1921, o l’avió, del 1928). Lamentablement, la carretera de La Rabassada també és coneguda per la seva alta sinistralitat, causada, sobretot, per les motos que van a «fer corbes». De tota manera, la creixent consciència del risc que suposa conduir sembla que ha fet baixar el nombre d’accidents també en aquesta sinuosa via. L’any 1970 va inaugurar-se una gasolinera a la meitat del recorregut del vessant barceloní d’aquesta carretera. Va batejar-se, és clar, com a Estació de Servei La Rabassada. Va rebre un dels primers premis a la millor gasolinera d’Espanya que atorgava Campsa. Els primers anys de funcionament, els qui subministraven combustible també els tocava tot sovint refrigerar amb aigua els motors que arribaven escalfats a causa de la pujada. Avui l’Estació de Servei La Rabassada forma part de la xarxa d’estacions de servei de Meroil.

Luís Porté Cardona, propietari de les gasolineres de La Rabassada (Barcelona) i La Sardana (Esplugues de Llobregat) i actual president de Meroil.

Capítol IV. De la postguerra a les noves vies de comunicació (1939-1975)

Gasolinera de La Rabassada, Barcelona, 1970.

219

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Gasolinera de La Rabassada, Barcelona, 1970. 220

Capítol IV. De la postguerra a les noves vies de comunicació (1939-1975)

Gasolinera de La Sardana, Esplugues de Llobregat. Anys 70.

221

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Les primeres autopistes: Barcelona-Mataró (juliol de 1969) i Barcelona-Granollers (novembre de 1969)

222

Cap a finals de la dècada de 1960, algunes de les vies ràpides que feia temps que estaven dibuixades entren en servei: l’autopista del Maresme, de Barcelona a Mataró (1969) –la primera autopista d’Espanya; per circular-hi, calia abonar 25 pessetes–, el primer tram de l’autopista A-2 des de la Diagonal fins a Molins de Rei (1969) i el primer tram de l’AP-7, de Barcelona a Granollers (1969). Precisament a finals de la dècada de 1960 neix Áreas, empresa gestora d’àrees de servei de les autopistes. Áreas ha anat creixent i diversificant-se amb la incorporació de gasolineres, botigues, hotels... en llocs d’especial afluència, no només a les autopistes sinó també en aeroports, autovies, estacions de ferrocarril, d’autobús i marítimes, centres comercials, fires... L’objectiu de l’empresa catalana Áreas –el capital de la qual està subscrit en un 69% per la francesa Élior– és oferir un servei integral al viatger. Áreas té el 2007 una xarxa de 1.108 establiments, a Espanya, Portugal, Marroc, Argentina, Mèxic, Xile i la República Dominicana. La xarxa d’autopistes va estenent-se durant els anys setanta. El 1971 s’assoleix la construcció dels primers 100 quilòmetres continuats d’autopista entre Barcelona i Girona, que uneix totes dues capitals a tan sols una hora de distància en cotxe. Les vies ràpides de peatge augmentaran amb l’obertura de l’autopista de Barcelona a Tarragona, la que enllaça cap a Lleida i Saragossa, els Túnels de Vallvidrera, que foraden la serra de Collserola (oberts el 1991; uns anys més ençà, enllaçaran amb l’autopista Terrassa-Manresa), i l’autopista del Garraf, els túnels de la qual apropen Sitges i Barcelona, tot evitant les maleïdes corbes del Garraf; el primer tram de l’anomenada autopista

Capítol IV. De la postguerra a les noves vies de comunicació (1939-1975)

Autopista de peatge a Catalunya. Any 2007.

Pau Casals –en record del músic universal nascut al Vendrell–, de Castelldefels a Sitges, entra en servei sis mesos abans de l’inici dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992, mentre que el segon, de Sitges al Vendrell, ho fa el 1998. Finalment, cal esmentar la prolongació de l’autopista del Maresme (de Mataró a Palafolls), que s’inaugura el 1994. L’augment de quilòmetres d’autopistes va acompanyat, naturalment, de noves gasolineres. Donat que és la concessionària de l’autopista la que adjudica les gasolineres, i ho acostuma a fer en bloc, hi ha unes quantes autopistes on només hi ha gasolineres d’una sola companyia. 223

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

No hi ha gasolina: la nevada del 1962 i la vaga del 1978

224

Article de La Vanguardia del divendres 1 de setembre del 1978. Quan es reprenia l’activitat després de les vacances d’estiu, els treballadors de les gasolineres van fer una vaga que va afectar de manera important la vida quotidiana.

El dia de Nadal del 1962 tot Catalunya va quedar blanc com un glop de llet. La neu va agafar força no només als camps, als boscos i a les teulades, sinó també al terra asfaltat dels carrers i les places de la major part de pobles i ciutats del país. Els qui ja tenen una certa edat recorden com, a Barcelona, es baixava esquiant pel carrer Balmes –es permetia pujar gratuïtament als Ferrocarrils Catalans amb els esquís a la mà, sense «forfait»– i com els bombers anaven de bòlit portant dones que anaven de part (les comunicacions eren caòtiques: els tramvies i autobusos van estar dos dies sencers sense circular). Els camions no van poder servir gasolina durant uns quants dies, i els cotxes no podien circular, no sols perquè la neu ho impedia sinó també –en el cas dels cotxes que tenien el dipòsit buit– per manca de combustible.

Capítol IV. De la postguerra a les noves vies de comunicació (1939-1975)

Setze anys més tard, un altre esdeveniment va impedir circular els cotxes durant uns dies. A principis de setembre de l’any 1978 –quan es reprenia l’activitat després de les vacances d’estiu–, la CNT va convocar una vaga a les gasolineres que va tenir un seguiment massiu. D’entre les reivindicacions laborals, cal destacar la demanda dels treballadors de cobrar 250 pessetes més diàries i passar de treballar 44 hores a 40 la setmana. La «policia armada» i la guàrdia civil van reforçar la vigilància a les gasolineres. Va haver-hi piquets, incidents, i uns quants detinguts. El trànsit als carrers, carreteres i autopistes va dismunuir de manera significativa. Tan sols se subministrava carburant als serveis imprescindibles (ambulàncies, bombers, serveis funeraris...).

La nevada del Nadal de 1962 a l’Estació de Servei Fitó (Badalona).

225

Etapa democrĂ tica

V 1975 2007

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Més cotxes, noves vies de comunicació i noves estacions de servei

228

Dels anys setanta ençà, el parc automobilístic no para de créixer arreu del món, i a Catalunya també. El cotxe permet arribar amb facilitat a un munt d’indrets sense dependre d’horaris. Esdevé un objecte de consum –tenir un bon cotxe és, per a molts, un signe d’estatus; i si el cotxe és nou, millor; això vol dir que cal canviar-lo sovint–. D’altra part, la incorporació de la dona al mercat de treball els darrers anys ha comportat que força famílies hagin passat a tenir dos automòbils. L’augment del turisme per carretera també es troba entre els motius del creixement exponencial dels vehicles. Per tot això, les gasolineres són un establiment a l’alça. Fins i tot no és estrany veure’n dues de ben properes (en carreteres i autopistes n’hi ha unes quantes a banda i banda; acostumen a ser del mateix propietari, que subministra el servei als cotxes que circulen en totes dues direccions; però el més curiós és trobar-ne dues de properes en un nucli urbà, i de vegades totes dues amb cues de cotxes esperant fer benzina!).

Capítol V. Etapa democràtica (1975-2007)

Però paral·lelament a aquest augment imparable del parc automobilístic, l’Administració ha anat augmentat les mesures perquè el cotxe deixi de ser l’únic protagonista de l’espai públic i esmorteir així la contaminació atmosfèrica i acústica que produeix. A Barcelona, s’han adoptat diverses mesures per acotar la seva omnipresència: el carril bus –el primer carril bus, el de la Diagonal, s’inaugura el 1974–, la zona blava –les primeres són de l’any 1983–, el carril bici –el primer, el 1989, a l’avinguda Diagonal–, sense oblidar la conversió de carrers i places

Els embussos de trànsit formen part de la quotidianitat a Catalunya.

229

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

per a vianants a Ciutat Vella i als nuclis antics dels antics pobles de la rodalia de la ciutat (en els quals tan sols els cotxes dels residents i d’emergències hi tenen accés). Són mesures desplegades arreu d’Europa, on creix a poc a poc el respecte envers el medi ambient. El cotxe sembla, doncs, que faci nosa, especialment a les ciutats, però al mateix temps té el futur assegurat. I és clar, les gasolineres també.

230

Durant les darreres dècades, especialment des de la restauració de la democràcia i la recuperació de l’autogovern a Catalunya, s’ha produït una notable millora de les comunicacions (en determinats indrets han millorat més les carreteres secundàries que no pas les vies que suporten una alta intensitat de trànsit, per allò de la «discriminació positiva»). S’han fet noves autopistes (la de Barcelona a Manresa, la del Garraf, la del Maresme...) i carreteres que han apropat un munt de poblacions. El cas més significatiu és l’Eix Transversal o C-25, que permet la connexió directa des de Girona fins a Lleida –passant per Vic, Manresa i Cervera– sense haver de «baixar» a l’àrea de Barcelona i el corredor mediterrani. L’increment progressiu del volum de vehicles que utilitzen l’Eix –i els problemes de seguretat que ha patit– han motivat que, l’any

Capítol V. Etapa democràtica (1975-2007)

2003, el Parlament de Catalunya aprovés una iniciativa parlamentària amb l’objectiu d’aconseguirne el desdoblament. La intensitat del trànsit a l’Eix ha fet néixer també noves estacions de servei en alguns punts d’aquesta via i ha generat un augment de l’activitat de les que ja hi havia abans de la seva construcció, com la del Coll de Revell, a la zona del Montseny-Guilleries, dins del terme d’Arbúcies (a la línia divisòria entre les comarques d’Osona i La Selva). Des de la seva fundació, a la dècada de 1960, per Pau Riera i Joan Mataró, el restaurant i l’Estació de Servei Coll de Revell han estat tradicionalment un indret típic de parada dels qui anaven des de Manresa o Vic cap a la costa, i una cruïlla força concorreguda pels qui es desplacen a les poblacions del voltant: Sant Hilari Sacalm, Arbúcies, Viladrau, Espinelves... Avui, la gasolinera i el restaurant són regentats pel fill del fundador, que també es diu Joan Mataró. «Encara recordo quan aquestes carreteres eren de terra, amb algunes pedres que tenien l’objectiu de mantenir el ferm en bon estat. Ben a prop d’aquest coll hi havia un «casillaire», un «peón caminero», que vivia en una «casilla»; proveït d’un carretó i una aixada, tenia la missió de mantenir en bon estat el tram de carretera que li havien assignat», explica Joan Mataró fill.

231

Circuit de Catalunya. A la dècada de 1990, una de les novetats en el món del motor és, sens dubte, el Circuit de Catalunya (Montmeló), que va inaugurar-se el 1991. Aquell mateix any, el circuit va acollir la primera cursa oficial, el Campionat d’Espanya de Turismes, amb victòria de l’expilot de F-1, Lluís Pérez Sala, i el 35è Gran Premi d’Espanya de F-1 després de setze anys d’absència a Catalunya. El mundial de motociclisme arribaria un any més tard amb la celebració del Gran Premi d’Europa, nom que canvià pel de Catalunya a partir de 1995. La imatge correspon a la gasolinera Repsol YPF del Circuit de Catalunya.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

La desaparició del monopoli

232

«El Monopoli de Petrolis, creat per Reial Decret-Llei el 28 de juny de 1927 i reorganitzat per Llei de 17 de juliol de 1947, la titularitat del qual correspon a l’Estat, queda extingit». Aquest és el primer article de la Llei d’Ordenació del Sector Petrolier, aprovada a finals de l’any 1992. Aquesta nova normativa és la conseqüència lògica d’una nova cultura econòmica a l’Estat espanyol, que posa l’accent en la liberalització de l’economia i l’obertura exterior, dos propòsits que s’estenen sobretot des de l’ingrés d’Espanya a les Comunitats Europees el 1986. L’any 1992 es clou, així, una etapa de 65 anys d’un sistema de concessions del monopoli a favor dels particulars en matèria de comercialització de produtes petrolífers. Es passa a un sistema d’autoritzacions de l’Administració pública sota el principi de la lliure activitat empresarial. A partir d’aquest moment, la importació, exportació i intercanvi de crus i productes petrolífers, així com el seu refinatge, distribució i venda, poden ser realitzats lliurement, d’acord amb les normes establertes. De tota manera, el monopoli de petrolis, dotat en la seva creació d’un caràcter absolut pel fet d’absorbir la totalitat d’activitats petrolíferes, havia sofert ja importants transformacions abans de la seva extinció. S’havia esqueixat del monopoli l’explotació i producció petrolífera; el transport, emmagatzematge i refinatge van ser dotats d’una major

Capítol V. Etapa democràtica (1975-2007)

Benzinera de Campsa. Anys 40.

233

flexibilitat en permetre aquestes activitats a determinades empreses que actuaven en connexió amb el monopoli; gran part dels productes d’origen petrolífer havien quedat exclosos del monopoli. Tanmateix, la comercialització de carburants i combustibles constituïa el nucli essencial del monopoli en el moment d’adeshió d’Espanya a la CEE. A partir del 1992, hi haurà gasolineres «abanderades» –els responsables de les quals signen un contracte per un nombre determinat d’anys amb una companyia petroliera– i «independents» –que decideixen, cada cop que han d’omplir el tanc, a quina petroliera ho sol·liciten–.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Companyies petrolieres

234

La liberalització del mercat va comportar canvis substancials en el sector dels hidrocarburs dins l’Estat espanyol d’unes quantes companyies operadores. D’entre les multinacionals amb més presència a Catalunya, la més estesa és Repsol YPF, empresa integrada de petroli i gas, propietària de Campsa i Petronor. A la dècada de 1990 és el moment en què van aparèixer unes quantes companyies operadores –empreses petrolieres que no disposen de pous de petroli–, algunes d’arrel catalana: Petrocat, Petromiralles i Meroil. També s’han apuntat els darrers anys a la distribució i venda d’hidrocarburs empreses del sector alimentari, com Caprabo –que va vendre la seva xarxa de 37 gasolineres, 21 de les quals són a Catalunya, a l’operador petrolier espanyol Saras Energía, pertanyent al grup italià Saras SPA, companyia propietària a Cagliari (Sardenya) de la principal refineria del Mediterrani–, Àrea de Guissona, Petrem (Petrolis de l’Empordà) i el grup Bon Preu de Manlleu (Esclatoil). Així mateix té especial implantació a Catalunya la britànica BP British Petroleum, present al mercat espanyol des del 1954. L’any 1991, BP va adquirir Petróleos del Mediterráneo SA (Petromed), empresa petroquímica constituïda el 1964 per explotar una refineria a Castelló de la Plana. A la Zona Franca, l’empresa BP British Petrloeum ha construït la primera planta de producció d’hidrogen a partir de l’energia solar fotovoltaica; la planta produeix, emmagatzema i subministra l’hidrogen als autobusos.

Capítol V. Etapa democràtica (1975-2007)

D’entre les empreses amb més història hi ha CEPSA (Compañía Española de Petróleos SA), la primera companyia petroliera privada d’Espanya, que va iniciar la seva activitat l’any 1929 i el 1930 va obrir la primera refineria espanyola a Tenerife –amb una part important de mà d’obra catalana–, i la nord-americana Shell, l’empresa que va introduir la benzina a Catalunya, que el 1990 va inaugurar una Planta de Producció i Distribució de Lubricants a Tarragona. També té una notable implantació Tamoil, que pertany al grup Oilinvest, amb seu a Holanda, els principals actius de la qual es troben a Itàlia (una refineria a Cremona i més de 2.000 estacions de servei), i també a Suïssa (una refineria a Collombey), Alemanya (una refineria a Hamburg), Holanda, i al nord i l’est de l’Àfrica (prospecció a Líbia). A l’Estat espanyol Tamoil opera des de l’any 1992 i compta amb 43 estacions de servei, de les quals 18 són a Catalunya. Finalment, cal esmentar també la italiana AGIP (Agenzia Generale Italiana Petroli), una de les pioneres –fundada el 1926–, la portuguesa Galp Energia, que va ser constituïda el 1999 com a resultat de la reestructuració del sector energètic a Portugal, i Kuwait Petroleum (Q8), tot i que té una implantació discreta a Catalunya (és a Andalusia on es troba amb més facilitat aquesta marca).

Descàrrega de combustible al Port de Barcelona.

235

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Repsol YPF

Repsol YPF, com ja s’ha comentat, és la multinacional de més envergadura a Catalunya, que té activitats a més de trenta països i líder a Espanya i l’Argentina. Aquesta companyia té una plantilla que supera els 35.000 empleats i 3.600 establiments a l’Estat espanyol (Repsol, Campsa i Petronor). Repsol YPF va inaugurar l’any 1975 una gran refineria a Tarragona. És l’única refineria de petroli que hi ha a Catalunya. Pocs conductors, quan omplen el dipòsit, imaginen el recorregut que ha fet la gasolina o el gasoil per arribar a l’assortidor. Més aviat pensen en els quilòmetres que els falta per arribar a la seva destinació o en el que hauran de pagar de seguida a la gasolinera.

236

Pantalà per a petroliers amb atracada a tots dos costats i les seves instal·lacions d’emmagatzematge al fons. Barcelona, 1969. Font: Museu Marítim.

Capítol V. Etapa democràtica (1975-2007)

El recorregut del combustible és realment llarg. S’inica a grans profunditats (a l’Orient Mitjà, al nord d’Àfrica...), on hi ha el petroli. L’extracció es fa a les torres de perforació, instal·lacions que compten amb un gran trepant capaç d’obrir un pou que arriba fins al jaciment, d’on surt el petroli a pressió. El petroli cru es transporta en vaixell fins al port de Tarragona. Des d’allí es condueix fins a la refineria Repsol YPF de Tarragona, situada a deu quilòmetres cap a l’interior. Aproximadament el 90% de la gasolina que es consumeix a Catalunya prové d’aquesta refineria. Tarragona és, doncs, el punt principal d’origen de la gasolina del país, la qual cosa no ha de fer oblidar la importància del Port de Barcelona, on gairebé no arriba cru sinó derivats del petroli (fuel, gasoil, querosè, gasolina, gas propà, gas butà...), que les diverses operadores s’encarreguen de recollir per distribuir-los. L’any 2006, el tràfic de cru de petroli al Port de Barcelona va ser de 404 tones, mentre que el de gasolina va ser de 597.060 tones, el de fuel de 559.931 tones i el de gasoil de 1.472.811 tones (Departament d’Estadística Port de Barcelona). D’acord amb el llenguatge propi del sector, l’upstream (producció d’hidrocarburs) es realitza en terres llunyanes i a Tarragona –de la mà d’una sola empresa, Repsol YPF–, mentre que en el down-

Descàrrega d’un vaixell de combustible al Port de Barcelona. Imatge cedida per CLH.

237

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

stream (distribució i comercialització) hi intervenen un munt d’agents, vinculats amb els seu proveïdors de maneres diferents (són agents comercialitzadors de les petrolieres, agents independents amb contractes d’exclusivitat amb les petroleres o bé agents independents amb contractes de provisió amb les petrolieres). Un rack (feix de canonades) enllaça les instal·lacions marines de Tarragona amb la refineria. Aquestes canonades tenen una longitud de 14 quilòmetres i discorren paral·lelament al riu Francolí, pels termes municipals de Vila-seca, Tarragona, Constantí i La Pobla de Mafumet. La refinació –separació dels components del petroli– es fa mitjançant una destil·lació fraccionada. A la refineria, el petroli, transformat en gas, es fa pujar fins a més de 50 metres d’alçada dins d’una torre de destil·lació. A mesura que s’enfila es va refredant. Cada component es condensa a una temperatura diferent, de manera que al llarg de la torre es van recollint els diferents productes derivats del petroli.

238

La refineria Repsol YPF de Tarragona.

Capítol V. Etapa democràtica (1975-2007)

La refineria Repsol YPF de Tarragona té una capacitat de tractament que assoleix els 9,4 milions de tones anuals de petroli. A més, produeix prop d’un milió de tones de monòmers petroquímics i genera 80 MWh d’energia elèctrica al cap de l’any. Per fer-se una idea del volum de producció de gasolina, el millor és una comparació: la refineria produeix cada minut la gasolina que un vehicle normal, en condicions normals, consumiria en quatre anys.

La refineria Repsol YPF de Tarragona.

Un cop refinat, gairebé tot el combustible s’envia per canonada soterrada a les altres tres províncies catalanes: Barcelona, Lleida i Girona, on hi ha sengles parcs de la CLH (Compañía Logística de Hidrocarburos), hereva de CAMPSA. Allí les diferents empreses operadores el recullen i li afegeixen diversos additius (el combustible de la marca Repsol YPF ja ha rebut els additius a la refineria de Tarragona). Una part de la gasolina produïda a Tarragona viatja en vaixell als Estats Units (a Catalunya, es fabrica més gasolina de la que es consumeix; en canvi, es fabrica menys gasoil del que es consumeix, i se n’ha d’importar). La xarxa d’oleoducte de la Compañía Logística de Hidrocarburos

239

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

240

a Catalunya té 332,5 quilòmetres i connecta totes les instalacions entre si. A més, el parc de CLH de Lleida enllaça amb la resta de la xarxa d’ oleoductes de l’Estat. Mar endins, a uns 45 quilòmetres de Tarragona, en una zona amb una profunditat de 161 metres, hi ha el jaciment de petroli més important descobert a l’Estat espanyol. L’any 1981 va instal·lar-s’hi la plataforma petrolífera Casablanca. Va ser construïda a les drassanes de Vigo i traslladada fins al lloc del jaciment amb una barcassa. Un oleoducte construït l’estiu del 1980 connecta la plataforma fixa amb la terminal costanera de càrrega de Repsol Petróleo a La Pineda (Tarragona). Es tracta d’una canonada revestida de formigó i enterrada al fons del mar. Casablanca és l’única plataforma petrolífera que hi ha a Catalunya i a l’Estat espanyol.

La plataforma petrolífera Casablanca situada al mig del mar, a uns 45 quilòmetres de Tarragona.

Capítol V. Etapa democràtica (1975-2007)

241

Plataforma petrolífera Casablanca.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Petrocat. Proximitat i identitat catalana

Petrocat té el propòsit d’estar present en les principals vies de comunicació del país i també en petits municipis.

242

La recuperació de l’autogovern a Catalunya, a la dècada de 1980, va coincidir amb el desmantellament de CAMPSA, la qual cosa va portar a l’aleshores conseller d’indústria de la Generalitat, Joan Hortalà, a proposar de crear «la petroliera catalana». L’any 1987 neix l’empresa Societat Catalana de Petrolis SA (Petrocat), dedicada des de la seva creació a la distribució i comercialització de tot tipus de productes petrolífers i els seus derivats, amb un accionariat molt divers i l’impuls de la Generalitat de Catalunya. L’any 1991 se’n va modificar la composició accionarial, que va passar a ser la següent: 40% Generalitat de Catalunya a través de l’ICAEN (Institut Català de l’Energia), 30% Repsol YPF i 30% CEPSA. Posteriorment, des de 1995, les accions es distribueixen de la següent manera: 10% ICAEN, 45% Repsol YPF i 45% CEPSA. Petrocat té el propòsit d’estar present en les principals vies de comunicació del país i també en petits municipis. Ha estat pionera a Catalunya en la

Capítol V. Etapa democràtica (1975-2007)

instal·lació de les anomenades Estacions de Servei Automatitzades, en municipis que d’altra manera no tindrien subministrament. El 1993 es va inaugurar la primera Estació de Servei Automatitzada Petrocat a Osor (La Selva). Aquestes gasolineres tenien les següents característiques: ocupaven un mínim espai urbà (12 metres quadrats), subministraven tres productes (benzina súper, sense plom i gasoil automoció) i disposaven d’un lector de targetes i bitllets per fer el pagament. Gràcies al fet que el seu cost és molt més baix que el d’una gasolinera convencional, ha estat possible instal·lar-ne en

Petrocat ofereix el servei de calefacció de gasoil a domicili.

243

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Camió cisterna que travessa el Delta de l’Ebre: signe de la capacitat de Petrocat d’arribar a qualsevol lloc de Catalunya.

244

Retall del diari El Punt: «Instal·len a Osor la primera ‘minigasolinera’ de Petrocat», divendres 18 de juny de 1993.

Capítol V. Etapa democràtica (1975-2007)

petits municipis. Petrocat té actualment deu estacions de servei automatitzades distribuïdes arreu de Catalunya. A la imatge superior, assortidors antics de Petrocat; a la part inferior, assortidors a l’actualitat. Any 2007.

Respecte al Canal d’Estacions de Servei, Petrocat compta actualment amb 66 benzineres i vuit ports nàutics, i quant al Canal de Venda Directa per a la distribució de gasoil a domicili, té divuit centres propis i compta amb la col·laboració d’un grup de distribuïdors oficials. Només pel que fa al gasoil de calefacció, Petrocat disposa d’una quota de mercat del 20% a Catalunya (la quota de mercat global de Petrocat en el territori català és del 7,5%). L’any 2004, Petrocat va iniciar la comercialització del Biodièsel Petrocat, produït a Catalunya. Les vendes d’aquest biocarburant no han deixat de créixer des que es va començar a comercialitzar i ara són deu les estacions de servei Petrocat que serveixen biodièsel; pel que fa a la distribució a domicili, avui tots els centres de distribució Petrocat disposen d’aquest biocarburant. 245

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

L’any 2006, Petrocat i Transports Metropolitans de Barcelona van signar un conveni per portar a terme una prova perquè quinze autobusos urbans utilitzessin biodièsel com a combustible. L’èxit d’aquesta prova, prevista inicialment per només sis mesos, va portar a ampliar-la tant en durada (sis mesos més) com en número de vehicles. Actualment (any 2007) són quaranta els autobusos que circulen per Barcelona i l’àrea metropolitana amb Bio 30 Petrocat.

246

D’altra banda, per poder desenvolupar una intensa tasca en R+D+I (Recerca, Desenvolupament i Innovació), Petrocat compta amb una empresa filial –Petrosuport–, primera empresa catalana que ofereix solucions globals al mercat petrolífer: gestió ambiental, enginyeria i consultoria, manteniment, reparacions... Amb l’eslògan «A prop teu…», Petrocat té l’objectiu de transmetre proximitat, atenció, servei personalitzat, respostes i solucions immediates. I amb la nova imatge de les botigues de les estacions de servei, on hi ha sempre l’expressió «Ep!», la companyia catalana vol proporcionar un ambient càlid i atractiu tant a l’interior com a l’exterior de l’establiment. Una de les novetats de les benzineres Petrocat és la d’un sistema d’autorentat que estalvia temps (renta en un

Estació de servei de Petrocat a l’actualitat. Any 2007. La nova identitat corporativa ofereix una imatge gràfica més moderna, dinàmica i atractiva.

Estació de servei de Petrocat a l’actualitat. Any 2007.

Capítol V. Etapa democràtica (1975-2007)

minut), és més econòmic i respecta el medi ambient, que s’ha iniciat en fase de prova a l’Estació de Servei Cornellà de Petrocat.

Estació de servei de Petrocat a l’actualitat. Any 2007. Petrocat ha iniciat la comercialització dels seus productes de Gamma Excel·lent (benzina sense plom 98 i gasoil A).

L’any 2007, coincidint amb el seu 20è aniversari, Petrocat ha redissenyat la seva imatge corporativa. La nova identitat corporativa ofereix una imatge gràfica més moderna, dinàmica i atractiva. En el nou logotip es substitueix el símbol del cercle pel d’una gota inclinada seguida de la marca Petrocat, amb nou color i tipografia. L’objectiu ha estat emfatitzar els principals elements diferenciadors de la companyia: respecte pel medi ambient, innovació i catalanitat. En línia amb el seu nou disseny d’ imatge i davant la necessitat d’oferir als seus clients productes d’alt rendiment i més respectuosos amb el medi ambient, Petrocat ha iniciat la comercialització dels seus productes de Gamma Excel·lent (benzina sense plom 98 i gasoil A). Finalment, un altre aspecte destacable és que Petrocat aposta per la identitat catalana, no sols quant a la imatge –al logotip no hi falta la senyera–, sinó també pel que fa a l’ús de la llengua catalana. A les gasolineres de Petrocat els rètols són sempre en català.

247

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Petromiralles. Del tractor que porta gasoil a les masies a la distribució de carburant a gran escala

248

Santa Maria de Miralles és un municipi de la comarca de l’Anoia format per masies disseminades per una vall molt tranquil·la, la Vall de Miralles, on l’agricultura –especialment el conreu de cereals i de la vinya– és especialment protagonista. N’és un dels principals elements del paisatge i constitueix bona part del modus vivendi del seus habitants. El 1967, el matrimoni Josep Torrents i Celerina Ferrer van muntar un restaurant i dos assortidors –un de gasolina i un de gasoil–, en aquesta població, concretament a l’indret conegut com «l’empalma», cruïlla on es troben la carretera que va d’Igualada a Valls, la que va d’aquest punt a La Llacuna i Vilafranca del Penedès, i la que va també d’aquest punt en direcció a Santa Coloma de Queralt. Els seus dos fills, Josep Maria i Pere Torrents, van posar-se a treballar amb la família, i de ben joves van començar a atendre les peticions dels pagesos, que agraïen

Els germans Josep Maria i Pere Torrents repartien gasoil als pagesos de les masies, amb bidons que col·locaven al remolc del tractor, des de mitjan anys 70 fins a final dels 80. L’any 1991 van fundar Petromiralles, i avui en continuen sent els directius.

Una de les dues benzineres que Petromiralles té a la ciutat d’Igualada.

Capítol V. Etapa democràtica (1975-2007)

que els duguessin fins a la seva masia el gasoil que necessitaven per al funcionament del tractor i de la calefacció. Els primers temps –mitjan anys setanta–, els germans Torrents transportaven el gasoil a les cases amb bidons que col·locaven al remolc del seu tractor; més endavant van equipar el remolc amb una cisterna, i encara més ençà van decidir adquirir un camió cisterna per fer aquesta feina. Però el seu caràcter emprenedor els durà molt més lluny. L’any 1991 tots dos germans van fundar Petromiralles, l’empresa que creixerà com l’escuma en pocs anys i que continua tenint la seu a Santa Maria de Miralles, on també hi ha la primera gasolinera de totes, que mantenen oberta més per sentimentalisme que per rendibilitat. En el moment de tancar aquest llibre –any 2007– Petromiralles té gasolineres a Santa Maria de Miralles, al Port de Barcelona, a Cercs (dues estacions de servei), a Igualada (dues estacions de servei), a Llers/Figueres, a Tàrrega, a Vilafranca del Penedès i a Andoain (País Basc). Així, doncs, Petromiralles té gasolineres als punts de més trànsit fronterer amb França, al vessant Atlàntic (Andoain) i al Mediterrani (Llers, al costat de Figueres). I és que aquesta empresa catalana aboca bona part dels seus esforços al transportista. És a les gasolineres frontereres esmentades on subministra el gasoil per als

Primera gasolinera de l’empresa Petromiralles a l’indret conegut com «l’empalma», que empalma la carretera que va d’Igualada a Valls, la que va cap d’aquest punt a La Llacuna i Vilafranca del Penedès, i la que va també d’aquest punt en direcció a Santa Coloma de Queralt. Van obrir-la el 1967 el matrimoni Josep Torrents i Celerina Ferrer. Tenia dos assortidors, un de gasolina i un altre de gasoil. La gasolinera avui continua oberta.

249

Benzinera Petromiralles al Port de Barcelona.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

camions amb un additiu que manté el combustible líquid fins a 20 graus sota zero (les nits d’hivern a bona part dels països del vell continent són ben fredes). A l’Estat espanyol, Petromiralles té gasolineres als grans eixos viaris de comunicació, per on passen els camions carregats –o que van a buscar– peix fresc, llet, mobiliari, bigues de ferro, materials per a la construcció, gas, residus, i un llarg etcètera. Si quan recorrien la vall de Miralles amb el tractor, per camins pedregosos, plens de pols a l’època de la calor, i de glaç i de fang a l’època del fred, els germans Torrents ja combinaven la venda directa des de la gasolinera amb la distribució de carburant, ara continuen fent aquesta doble feina, per bé que a gran escala. La distribució de gasolina i gasoil és avui l’activitat principal de Petromiralles, empresa que compta en l’actualitat amb més de 40 camions cisterna. Petromiralles subministra combustible a vaixells –de transport de mercaderies, de passatgers, de pesca, i iots de lleure, fondejats bàsicament a Barcelona i Tarragona, però també en d’altres ports–, a màquines de tren que funcionen amb gasoil –al port de Barcelona i de Tarragona–, 250

L’església de Sant Romà, a la vall de Miralles, una zona tranquil·la, on el temps sembla que s’hagi aturat. L’agricultura –especialment el conreu de cereals i de la vinya– és especialment protagonista.

Capítol V. Etapa democràtica (1975-2007)

al món rural –per a explotacions agrícoles i agropecuàries, cooperatives...–, a maquinària d’obres públiques, a calefacció per a hospitals, escoles, empreses, etc. Petromiralles és l’empresa que va introduir el biodièsel al país. Va obrir el primer assortidor d’aquest combustible fet amb olis vegetals l’any 2003 a la gasolinera que l’empresa té a Tàrrega. Els primers temps, la venda era molt discreta, i és que eren pocs els automobilistes que en coneixien els avantatges i, a més, alguns sectors hi posaven traves (com és el cas d’alguns fabricants d’automòbils, que col·locaven sense motiu l’enganxina «No biodièsel» en determinats cotxes que sortien de fàbrica). Però l’aposta de Petromiralles no va ser en va i avui el biodièsel gaudeix d’una creixent acceptació.

Dues benzineres Petromiralles al municipi de Cercs (Berguedà).

251

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Meroil. Una iniciativa de benziners catalans

252

Meroil es va constituir a Barcelona com a operador petrolier l’any 1993, just després de la fi del monopoli. En pocs anys es va estendre per tot l’Estat, amb delegacions a València, Andalusia, Galícia i Cantàbria. Avui Meroil distribueix combustibles per tot Espanya. La propietat de Meroil està molt atomitzada, ja que es troba fonamentalment en mans d’un seguit de companyies propietàries d’estacions de servei

Gasolinera Meroil del carrer Potosí (Barcelona).

Capítol V. Etapa democràtica (1975-2007)

Gasolinera Meroil de La Rabassada (Barcelona).

253

Gasolinera Meroil de Sabadell.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

254

Instal·lacions de Meroil al Port de Barcelona.

Capítol V. Etapa democràtica (1975-2007)

i centres de distribució (en el seu començament, va formar part de l’accionariat Catalana d’Iniciatives SA, societat de capital risc participada per capital institucional –Generalitat de Catalunya i Ajuntament de Barcelona–). Meroil compta amb una terminal pròpia de dipòsits al Port de Barcelona, la més gran del territori espanyol arran de mar –té una capacitat de 650.000 m3– i la segona més gran de tot l’Estat espanyol. Una part del combustible de la terminal és destinat a les estacions de servei i centres de distribució, i una altra part és «de reserva estratègica» (la llei estableix que hi ha d’haver un mínim de tres mesos de combustible de reserva). També compta amb terminals de càrrega a València, Cartagena, Huelva, Vigo, La Corunya, Santander i Madrid. A Espanya hi ha 202 estacions de servei amb la imatge Meroil, de les quals 59 són a Catalunya (any 2007). Meroil va ser pionera a Catalunya en la comercialització de biodièsel d’origen vegetal de primer ús (el que s’obté directament de la colza, la soja, el girasol o la palma; l’altre tipus de biodièsel és el que s’obté de l’oli reciclat de cuines, dels cotxes i de les indústries).

255

La terminal de Meroil al Port de Barcelona és la més gran del territori espanyol arran de mar. Té una capacitat de 650.000 m3.

Un cop dâ&#x20AC;&#x2122;ull al futur

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Arquitectura de les estacions de servei

258

Gasolinera del carrer Pi i Molist projectada per l’arquitecte britànic Norman Foster.

Els arquitectes que han construït la major part d’Estacions de Servei, a Catalunya i arreu, han rebut l’encàrrec que primi la funcionalitat. En conseqüència, la majoria de gasolineres tenen escàs o nul interès arquitectònic. A més, n’hi ha un munt que són fetes d’un mateix patró, entre d’altres motius perquè tenen el mateix propietari, de manera que vista una, vistes totes. Però hi ha excepcions. En unes quantes gasolineres o complexos d’Estacions de Servei catalanes, l’arquitecte ha sabut trobar una bona hamonia entre aquests elements: la pista amb els assortidors, el taller, el bar, el restaurant –o fins i tot l’hostal–, i en alguns indrets l’habitatge de la família propietària. En una època en què no es tenia especial cura de l’elegància dels edificis, Francesc Mitjans (1909-2006) va projectar la gasolinera SEIDA (Av. de Sarrià, 126, Barcelona). D’entre les seves especificitats destaquen dos grans arcs que sobrepassen el sostre, completament pla. La gasolinera, que actualment és regentada per Manuel Amado, va obrir l’any

Capítol VI. Un cop d’ull al futur

1960. Francesc Mitjans és un dels arquitectes clau en la transformació urbanística de la Barcelona de postguerra. És autor d’edificis públics significatius de la ciutat, com el Camp Nou (1957) i el gratacel del Banc Atlàntic (1971).

Gasolinera projectada per l’arquitecte britànic Norman Foster per encàrrec de Repsol YPF. A Catalunya n’hi ha tretze.

Més recentment, a principis d’aquest segle XXI, l’arquitecte britànic Norman Foster també ha deixat la seva empremta en algunes gasolineres. Foster és el principal representant del corrent arquitectònic «high tech», que incorpora elements tecnològics en un concepte acusadament monumental. Manté una estreta vinculació amb Catalunya: és l’autor de la Torre de Telecomunicacions de Collserola i està dibuixant l’ampliació del Camp Nou. Va projectar, per encàrrec de Repsol YPF, un model de gasolinera que s’ha instal· lat en nombrosos punts de la península ibèrica. La base del disseny són para-sols que formen una marquesina. Els para-sols varien en nombre, alçada i el grau en què se superposen, en funció de la mida i les especificitats de cada estació de servei. N’hi ha de diferents colors: vermell, blanc i taronja. Són els colors de la imatge actual de

259

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Maqueta de la gasolinera de l’avinguda de Sarrià, 126 (Barcelona), projectada per l’arquitecte Francesc Mitjans, un dels arquitectes clau en la transformació urbanística de la Barcelona de postguerra. Foto: Fototeca.cat. Gabriel Serra i Llimona.

260

Capítol VI. Un cop d’ull al futur

Gasolinera de l’avinguda de Sarrià, 126 (Barcelona), projectada per l’arquitecte Francesc Mitjans.

261

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

L’arquitecte Josep Lluís Sert (19021983) el dia de la inauguració de la Porta Catalana, que es troba situada a l’àrea de servei de la frontera francoespanyola. Font: Fundació Joan Miró. Arxiu Josep Lluis Sert. A sota, vista general.

262

Repsol YPF. A Catalunya hi ha tretze estacions de servei d’aquestes característiques dissenyades per Foster. Quan s’extingia el franquisme, Catalunya estrenyia llaços amb la resta d’Europa: econòmics, culturals, de comunicacions... La relació de Catalunya amb el vell continent va activar-se encara més amb l’obertura de l’autopista que va connectar Espanya i França. El 1975 s’inaugurava el tram de l’autopista AP-7 Figueres Sud-la Jonquera, i el 1976 el tram fins a la frontera. El traçat de l’autopista va fer desplaçar la N-II, cosa que va provocar malestar en el poble de La Jonquera. Un dels llocs habituals de parada des d’aleshores és la Porta Catalana, on hi ha dues gasolineres –a banda i banda de l’autopista; són la primera que troben els conductors que entren a Espanya i la darrera dels qui en surten– i un edifici d’equipaments realitzat per un dels arquitectes catalans que ha gaudit de més projecció internacional al segle XX, Josep Lluís Sert (1902-1983). La Porta Catalana està formada per un pont-passarel·la que creua l’autopista i sengles edificis a cada cos-

Capítol VI. Un cop d’ull al futur

tat. Sert va realitzar la Porta Catalana a les darreries de la seva vida professional (1976), l’any següent d’haver enllestit una de les seves obres més singulars, la barcelonina Fundació Joan Miró (1975). Pocs quilòmetres més al nord, a la mateixa frontera que hi ha a l’autopista, s’aixeca un altre monument d’un altre arquitecte de renom: una piràmide de 80 metres d’alçada que es va formar gràcies al moviment de terres produït per la construcció de l’autopista. Al capdamunt del monument hi ha quatre columnes, les quatre barres de la senyera. És obra de Ricard Bofill. Cal destacar finalment el disseny realitzat per Ramon Bigas de diverses gasolineres de l’empresa Enex, la divisió d’hidrocarburs de Copcisa. La marquesina en forma d’onada –que ens evoca el mar Mediterrani, per on naveguen avui centenars de petroliers– n’és el tret més característic. Per la seva situació, és especialment coneguda la de l’aeoport del Prat, inaugurada l’any 2007.

Gasolinera de l’aeroport del Prat dissenyada per Ramon Bigas. La marquesina en forma d’onada n’és el tret més característic.

263

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Adéu a la propina

264

Avui queden poques botigues on t’atenguin amb parsimònia i t’expliquin fins i tot com es munta, s’elabora o es cuina allò que venen. Els autoserveis i les grans superfícies han bandejat, en gran mesura, l’anomenada «atenció personalitzada». A la major part del miler i escaig de gasolineres del país –en les quals treballen 5.800 persones, una part significativa de les quals són immigrants, percentatge que ha anat augmentant els darrers anys (La Vanguardia, 1/11/2006)–, ja no hi ha tampoc el tracte directe d’altres temps. Són pocs els qui són a la pista, a la intempèrie (s’estalvien la pluja, això sí, ja que les gasolineres són cobertes, però la temperatura és l’exterior). Els conductors que volen omplir el dipòsit de gasolina o gasoil (cada cop són més els partidaris del gasoil) ja estan habituats a servir-se ells mateixos i a «llegir» els pictogrames que hi ha a les benzineres. «Oi que em mirarà l’oli?», demanava antany el conductor, i el gasoliner somreia i l’atenia de bon grat. «Vol que li miri la pressió dels pneumàtics, que veig que estan una mica baixos?», suggeria el gasoliner per iniciati-

Són moltes les gasolineres que tenen una botiga amb productes variats, com complements per al cotxe, mapes de la zona, begudes i entrepans –fins i tot n’hi ha que fan el pa in situ–, però no pas tabac: la normativa actual prohibeix no només de fumar a les gasolineres, sinó també de vendre-hi tabac.

Capítol VI. Un cop d’ull al futur

«Servei atès», informen algunes gasolineres. Ho fan saber perquè són una excepció.

va pròpia, i abans que marxés li netejava els vidres de l’automòbil a consciència. «Animi’s, home! Amb el dipòsit ple, podrà recórrer trescents quilòmetres», deia el gasoliner al conductor malhumorat per haver de gastar en gasolina. Són comentaris i gestos que rarament se senten i es veuen avui a les gasolineres del país. Han desaparegut al mateix temps que ho ha fet la propina (que s’ha anat perdent també a mesura que els usuaris s’han habituat a pagar amb targeta de crèdit o amb l’import exacte, que acostuma a ser un bitllet de 20 o 50 euros). Precisament l’ús de la targeta de crèdit ha modificat en bona part el ritme de vendes, que abans era més important al llarg de la primera quinzena del mes. Durant la segona quinzena, les gasolineres estaven més buides, ja que el salari de la família ja no donava per més; ara, la targeta de crèdit «fa miracles». Hi ha qui diu que amb la propina els gasoliners guanyaven més diners que amb la venda de la gasolina. Així, no és estrany que les gasolineres hagin volgut compensar aquesta falta d’ingressos instal·lant una botiga amb productes variats, com complements per al cotxe, mapes de la zona, begudes, entrepans, diaris i revistes. Fins i tot n’hi ha que fan el pa in situ (un pa precuit, que van posant al forn en funció de la demanda; ja comença a ser habitual en determinades gasolineres que es formin cues amb l’únic objectiu d’obtenir una barra de pa). Però d’un temps ençà no venen pas tabac: la normativa actual prohibeix no només de fumar a les gasolineres, sinó també de vendre-hi tabac.

265

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Assortidor d’Isidro Herreiz que serveix biodièsel.

266

L’ús creixent de combustibles alternatius

«Quan s’acabarà el petroli?» Aquesta és una pregunta que fa anys que sentim. Són molts els qui han gosat posar-hi una data. Però ara els experts ja ho saben: mai. El problema és que, encara que hi hagi reserves, l’escassetat del petroli suposarà uns costos excessius d’extracció i refinatge. Després d’un segle –el XX– en què la societat moderna ha tingut una total dependència dels combustibles fòssils (derivats del petroli) per a cobrir les seves necessitats de benestar, de transport i de mobilitat, ara és el torn de les energies alternatives, que aporten uns majors índexs de repartiment de la riquesa i que inverteixen el cicle de destrucció de la natura. Els darrers anys s’ha estès la consciència que, encara que les reserves de cru fossin inesgotables, cal invertir en la recerca d’alter-

Capítol VI. Un cop d’ull al futur

natives als combustibles derivats del petroli per minimitzar l’impacte negatiu que aquests tenen sobre el medi ambient. El CO2 alliberat per produir energia quan es cremen derivats del petroli –2,4 milions de quilos de diòxid de carboni per cada milió de litres de gasolina consumit– s’acumula en les capes altes de l’atmosfera. I malgrat que el CO2 per si sol no és tòxic (els arbres i les plantes el necessiten per a la fotosíntesi), provoca en un 80% l’efecte hivernacle, responsable del canvi climàtic del planeta.

Autobús que funciona amb gas natural. Transports Metropolitans de Barcelona. Un 25% d’autobusos de TMB utilitzen aquest combustible.

Sortosament s’han dut a terme moltes iniciatives per poder substituir els combustibles tradicionals. Durant els primers anys del franquisme, arran del pla d’estalvi energètic decretat pel govern, a Barcelona es va plantejar construir un vehicle elèctric batejat amb la marca «Autarquía», però no va prosperar. Sí que han tingut èxit, en canvi, les experiències més recents de Transports Metropolitans de Barcelona d’autobusos propulsats amb gas natural: un 25% d’autobusos de TMB funcionen amb gas natural (dades del 2007 facilitades per TMB). Si fem cop d’ull a les gasolineres del país ens adonarem que n’hi ha força que serveixen biodièsel, carburant biodegradable compost en un 30 % per oli reciclat. El biodièsel és un biocarburant líquid per a vehicles amb motor dièsel, que pot ser utilitzat

267

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

sol o mesclat en diferents percentatges amb gasoil procedent del petroli. S’obté del tractament del fruit de plantes oleoginoses, per tant d’olis vegetals, així com també de greixos animals i d’olis vegetals recuperats després de la seva utilització.

Autobús de Transports Metropolitans de Barcelona que funciona amb biodièsel.

268

Com a carburant té les mateixes capacitats calorífiques i potencials que la gasolina, però amb la diferència substancial que redueix dràsticament les emissions contaminants, a més de l’avantatge de procedir de la biomassa natural i ser, per tant, renovable.

Capítol VI. Un cop d’ull al futur

Segell d’Alemanya de l’any 1997 on hi ha il·lustrat el motor dièsel dissenyat per Rudolph Diesel.

L’any 1992 va iniciar-se la producció a escala mundial del biodièsel arreu d’Europa (especialment a Àustria, Bèlgica, França, Alemanya, Itàlia i Suècia), però ja feia molts anys que s’hi experimentava. L’ús d’olis vegetals com a combustible comença l’any 1900, quan Rudolph Diesel l’utilitza per primera vegada en el motor de la seva invenció, avançant-se així als biocombustibles del futur. Durant la segona guerra mundial i amb el propòsit de fer front a l’elevada escassetat del combustible fòssil, es comença a investigar en el dièsel d’origen vegetal, però no és fins al 1970 que el biodièsel es desenvolupa de forma significativa, arran de la crisi energètica d’aleshores i de l’elevat preu del petroli. Stocks del Vallès és la primera empresa de l’Estat espanyol que, l’any 2002, inicia la producció de biodièsel. Stocks del Vallès recull els olis usats en restaurants, hotels, hospitals i indústries alimentàries i els recicla a Montmeló. L’any 2004 va entrar en funcionament la segona de les plantes de biodièsel catalanes, Bionet Europa, ubicada a Reus.

269

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Les Associacions d’Estacions de Servei

Manuel Amado, president de l’Associació Provincial d’Estacions de Servei de Barcelona i de la Federació Catalana d’Estacions de Servei, i vicepresident d’Aevecar, el dia del 75 aniversari de l’Associació (1930-2005).

270

La tradició d’associar-se està molt arrelada a Catalunya, des de fa un munt d’anys, entre els empresaris i industrials d’un mateix ram o professió. Quan feia poc que havien obert el negoci i ja intuïen que al sector de les gasolineres li esperava un futur pròsper, bona part dels gasoliners van decidir associar-se. Va ser l’any 1930 quan els agents de Campsa de Barcelona van integrar-se a la Cambra de l’Automòbil de Catalunya, que tenia la seu a la Rambla de Catalunya, 41, de Barcelona (avui, aquest mateix local alberga l’Associació Provincial d’Estacions de Servei de Barcelona i la Federació Catalana d’Estacions de Servei, fundada el 1981). Després del parèntesi de la guerra civil, l’associació va integrar-se al Sindicato Vertical del Combustible amb el nom de Subgrupo Provincial de Distribuidores Minoristas de Productos Petrolíferos. El 1977, quan va regular-se per llei el dret d’associació sindical, va adoptar el nom d’Asociación Provincial de Estaciones de Servicio de Barcelona.

Capítol VI. Un cop d’ull al futur

Aparell per carregar encenedors de benzina que es trobava als bars. Col· lecció Àngel Gustà.

Cada província catalana té avui una Associació d’Estacions de Servei. A més, cal afegir-hi l’Associació de gasoliners independents de Catalunya. Han estat presidents de l’Associació Provincial d’Estacions de Servei de Barcelona Narciso Masferrer (quan l’associació estava integrada dins la Cambra de l’Automòbil, a la dècada dels anys trenta), Antonio Mingorance Sánchez, Pedro Costa Bofill, Francisco de Semir Rovira, Rosendo Juncà Forcada, José Valls Rovira, Joan Enric Juncà Varias i, des de l’any 1981, Manuel Amado Lancho, que avui continua al capdavant de l’entitat, càrrec que compagina amb la presidència de la Federació Catalana d’Estacions de Servei.

271

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

272

Manuel Amado, president de l’Associació, acompanyat de la Junta Directiva 2001-2005.

D’esquerra a dreta, Manuel Amado, amb Óscar Fanjul, president de RepsolCampsa, i Juan Sancho Ros, director general de Repsol. Any 1987.

Al centre de la fotografia, José Luís Díaz Fernández, president de Campsa parlant amb Manuel Amado.

Capítol VI. Un cop d’ull al futur

De dreta a esquerra, Manuel Amado, amb Antoni Brufau, president de Repsol YPF, i Miguel Martínez, Chief Operating Officer de Repsol YPF, acompanyats de les seves esposes.

273

Sr. Francisco Calderón, Conseller Delegat de CEPSA Estaciones de Servicio, i la seva esposa.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Revista Estaciones de Servicio. Setembre 2006. 274

Primer número de la revista Asociación Provincial Estaciones de Servicio. Gener 1982.

Revista Mundi-Petrol. Març 2007.

Revista Carburol. Abril 2007.

Annex

HistĂ˛ria de les Estacions de Servei de Catalunya

276

Annex

Cronologia de les estacions de servei 1859

Primer pou de petroli (als Estats Units).

1907

Primer cotxe matriculat a Barcelona.

1923

S’introdueix la benzina al nostre país de la mà de la companyia nord-americana Shell.

1923

Isidro Herreiz comença a fabricar assortidors de gasolina.

1927

Creació del monopoli de petrolis, a través de CAMPSA (Compañía Arrendataria del Monopolio de Petróleos SA), empresa que assumeix la distribució i venda dels productes petroliers arreu de l’Estat espanyol, i empra les instal· lacions ja existents, que expropia. Contracta a la Compañía Española de Petróleos (CEPSA) el forniment de petroli i el refinatge.

1929

1930

Se celebra la Setmana Forestal a Barcelona. Una de les conclusions del congrés és que cal buscar alternatives als combustibles derivats del petroli. Es fa ús del gasogen i s’experimenta amb aquest combustible de carbó vegetal. Els gasoliners s’associen: els agents de CAMPSA de Barcelona s’integren a la Cambra de l’Automòbil de Catalunya.

Esclata la guerra civil. Les gasolineres es buiden durant la contesa bèl·lica, no només perquè els seus propietaris se n’allunyen –per temor als bombardejos i perquè són col·lectivitzades–, sinó també perquè hi ha poca demanda de combustible.

1986

Espanya ingressa a les Comunitats Europees. S’estén, com a conseqüència, una nova cultura econòmica que posa l’accent en la liberalització de l’economia i l’obertura exterior.

1987

Es funda Petrocat.

1939

Pere Permanyer inicia la fabricació de gasogen.

1992

1955

Apareixen els primers Seat 600, el primer cotxe de moltes famílies catalanes.

1969

Entra en servei l’autopista del Maresme, de Barcelona a Mataró.

S’extingeix el monopoli de petrolis. A partir d’ara, la importació, exportació i intercanvi de crus i productes petrolífers, així com el seu refinatge, distribució i venda, podran ser realitzats lliurement, d’acord amb les normes establertes.

1969

Entra en servei el primer tram de l’autopista A-2 des de la Diagonal fins a Molins de Rei, i el primer tram de l’AP-7, de Barcelona a Granollers.

1991

Es funda Petromiralles.

1993

Es funda Meroil.

1995

Se suprimeix la distància mínima entre estacions de servei.

Inicia l’activitat la refineria Repsol YPF de Tarragona, l’única refineria de petroli que hi ha a Catalunya.

2001

Es prohibeix la comercialització de gasolina amb plom.

1978 Vaga a les gasolineres catalanes.

2002

S’inicia la producció de biòdiesel a Catalunya.

1936

1975

1981

S’instal·la dins del mar la plataforma petrolífera Casablanca, a uns 45 quilòmetres de Tarragona, en una zona amb una profunditat de 161 metres. És el jaciment de petroli més important descobert a l’Estat espanyol.

277

HistĂ˛ria de les Estacions de Servei de Catalunya

Annex

Normativa de les estacions de servei, per Josep Vidal

Requisits legals i tramitació de llicència ambiental, per a activitats de venda i subministrament al detall de combustible, a Catalunya Marc normatiu actual La Llei 3/1998, de 27 de febrer, de la intervenció integral de l’administració ambiental, publicada al DOGC 2598 del 13 de març de 1998, i més coneguda com a IIAA, suposa a Catalunya un salt quantitatiu i qualitatiu a l’hora de regular les activitats(1) classificades (entre les quals es troben les estacions de servei) al nostre territori, regides fins aquell moment pel Real Decreto 2414/61 Reglamento de Actividades Molestas, Insalubres, Nocivas y Peligrosas, AMINP, que fou aprovat el 30 de novembre del mateix any. Atès que, malgrat tot, aquest reglament és encara d’obligada observança en algunes comunitats autònomes, l’opinió generalitzada tant dels professionals adscrits a l’administració, com dels de lliure exercici, és que el model legislatiu en matèria d’activitats vigent fins aleshores, no responia adequadament a la realitat existent i molt menys tenia cabuda com a marc normatiu si teníem en compte els criteris que volia impulsar Europa a través de la Directiva 96/61 CE sobre Prevenció i Control integrats de la contaminació, de manera que els mateixos preceptes imposats des d’Europa deixaven obsolet aquest reglament. A banda de veure què succeeix a la resta d’Espanya, Catalunya ha estat pionera no només a l’Estat espanyol sinó també a Europa a ser de les primeres regions a transposar aquesta directiva a la seva legislació a través de la Llei 3/98 IIAA.

279

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

L’objectiu bàsic de l’esmentada Llei és La protecció integral de persones i medi a través de la constitució d’un sistema administratiu que detecti i controli les activitats potencialment contaminadores del medi i/o que puguin afectar la seguretat i salut de les persones. Per assolir aquesta fita, ha calgut remodelar profundament el sistema administratiu instaurat, cercant una fórmula que simplifiqués el tràmit en funció de l’autorització a concedir (es tipificaren les activitats en 4 grups atenent al risc medi ambiental que presentaven: Annex I, Annex II.1, Annex II.2 i Annex III –de major a menor risc, el que determinava no només requeriments legals si no tramitacions diferents–); i integrar totes les àrees susceptibles d’incidir en aquesta protecció en una única autorització, fet que duia implícit alhora, establir una connexió real entre les diferents administracions implicades en aquests objectius i la responsabilitat, per tant, de cadascuna d’elles en el seu assoliment final. Un cop atorgada la llicència, en les activitats de venda i emmagatzematge de combustibles queden sotmeses a un control inicial, en el qual seran inspeccionats (ja sigui pel propi municipi o per entitats de inspecció i control acreditades per la Generalitat de Catalunya), el compliment dels aspectes abans esmentats i un cop assolit aquest, (amb l’expedició de l’acta de control favorable), l’activitat resta obligada a passar controls periòdics cada 5 anys, tal com està tipificat per la llei, pels annexos II.2.

280

Aquesta normativa i els diferents textos legals que l’han seguit (complementant o modificant-la), determinen, un cop classificada l’activitat, la tramitació a seguir marcant fins i tot el contingut mínim de la memòria tècnica que acompanya la sol·licitud de llicència). A més, la llei també té en compte els supòsits en els quals es pot trobar l’empresa i que fan variar el procediment a seguir, tot i pertànyer al mateix annex ambiental: des de noves activitats sense llicència i en funcionament abans de l’entrada en vigor de la IIAA –i que per tant haurien d’estar ja adequades a ella–, fins les de nova implantació. La problemàtica real en la qual es troben els professionals del sector que són consultats i contractats per l’empresa per adequar activitats existents o legalitzar-ne de noves, és l’enorme distància existent entre els titulars de les activitats (que mostren voluntat a maridar-se amb la llei, però que no perden de vista els seus interessos reals, que tenen a veure amb mantenir la competitivitat) i l’administració, que obliga al compliment d’una normativa cada cop més restrictiva i creixent i que implica el tècnic que realitza la legalització, la difícil missió no només d’aclarir els aspectes de la tramitació si no dels requeriments mínims (i per tant les adequacions que haurà de patir l’establiment), per adaptar-se a la legislació vigent i, en definitiva, aconseguir implicar l’empresa, ja que sovint la tramitació suposa un llarguíssim periple administratiu, pel qual s’haurà de passar abans que l’establiment no quedi definitivament legalitzat. Així doncs, hi ha la llei ambiental que, a més, en molts casos ha estat alhora transposada a nivell local, de manera que cada consistori ha decidit interpretar la IIAA i generar o no ordenances pròpies, que en molts casos suposen variacions en el sistema de tramitació, amb la dificultat burocràtica que això implica i l’esforç de mitjans que cal destinar part de les oficines tècniques i/o enginyeries ambientals, per a conèixer i dominar l’administració municipal.

Annex

A banda de la normativa ambiental, cal sumar altres normatives d’obligat compliment que impliquen modificacions en les instal·lacions per ajustar-les als preceptes que en elles es marquen. En relació a aquesta voluntat per part de l’administració pública d’unificar i facilitar la tramitació i, per tant, dinamitzar i agilitzar el propi sistema, a finals de l’any 1990, el Govern de la Generalitat de Catalunya va crear l’Oficina de Gestió Unificada (OGU), ara Oficina de Gestió Empresarial (o OGE), que concentra en una única entitat tots els procediments a complir per una activitat industrial (incloses les estacions de servei) i que, en el cas d’aquesta activitat, s’esmenten tot seguit: Requisits administratius: Inclusió en bases de dades Comunicació

d’obertura del Centre de Treball L’obertura, instal·lació, trasllat i ampliació de centres de treball comporta l’obligació de comunicar a l’autoritat laboral competent, en el cas de Catalunya, als Serveis Territorials del Departament de Treball i Indústria de la Generalitat de Catalunya.

Registre

d’Establiments Industrials (REIC): Indústries i serveis. Aquest registre comprèn dades (algunes de les quals poden ser confidencials si l’empresa així ho estima oportú), sobre les indústries ubicades a Catalunya, que dóna informació als organismes competents mitjançant aquesta declaració que s’actualitza en cas de modificació i/o trasllat des de la seva realització, de les dimensions, activitats desenvolupades i instal·lacions específiques presents a l’establiment entre d’altres. 281

Requisits ambientals Inscripció

en el registre de Productors de residus.

Els posseïdors de residus industrials tenen les següents obligacions:

Codificar i classificar els residus que generen en relació al Catàleg europeu de residus (CER). Gestionar-los segons determina el catàleg de residus de Catalunya (CRC). Inscriure’s en el registre de productors de residus (si escau, en el cas de les estacions de servei, no és obligat)(3) Formalitzar correctament la Declaració Anual de residus industrials (si s’escau, en el cas de les estacions de servei, no és obligat)(3) Formalitzar les fitxes d’acceptació, les de destinació o els fulls de seguiment dels diferents residus(4) Utilitzar per al transport dels residus generats empreses inscrites al Registre de Transportistes i amb autorització específica per al residu, en els casos que sigui necessari informant al transportista en cada cas sobre els perills intrínsecs del residu i el mètode d’actuació en cas d’accident. Portar al dia un registre propi de residus.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Declaració Permís

Anual d’ús i contaminació de l’Aigua (DUCA).

de connexió a clavegueram.

Autorització

d’abocament d’aigües residuals.

Informe

Preliminar de Subsòl El passat 7 de febrer de 2005 entrà en vigor el R.D. 9/2005, de 14 de gener, pel qual s’estableix la relació d’activitats potencialment contaminants del sòl. L’art. 3. del mateix decret indica que aquestes activitats hauran de presentar un informe per cadascun dels emplaçaments on es desenvolupen aquestes activitats tipificades com a susceptibles de danyar el subsòl amb un format tipus. (les estacions de servei es troben en aquest llistat en incloure’s en el codi 50.500 Venda al detall de carburants per a l’automoció del CCAE(2)).

CAPCA(3)

Els focus principals d’emissió de contaminants a l’atmosfera d’origen humà són el trànsit i les activitats industrials. El control d’aquest tipus d’emissions és potestat del Departament de Medi Ambient que, periòdicament i tal com marca la Llei 22/1983 i el Decret 322/87, regulen les activitats incloses en aquest grup i classificades alhora en tres grups: A, B i C, d’acord amb el seu grau de contaminació potencial. Per a cada grup varien els requisits a complir i també la periodicitat del control que és cada 2, 3 i 5 anys respectivament.

COV’s

282

Els compostos orgànics volàtils generats a les estacions de servei contribueixen de manera directa a la formació d’oxidants químics perjudicials per al medi i les persones (com l’ozó), i generen certes emissions provinents de la gasolina amb efectes tòxics, carcinògens i teratògens. És per això que Europa regula i pretén minimitzar aquests compostos a través de la Directiva 94/63/CE, de 20 de desembre del Parlament Europeu i del Consell, amb la finalitat de reduir les pèrdues generades durant el procés d’emmagatzematge i distribució del combustible i que a Espanya, com a estat membre s’ha transposat al Real Decreto 2102/1996 de 20 de setembre, sobre «el control de emisiones de compuestos orgánicos volátiles (COV) en estaciones de servicio».

Requisits de seguretat Normativa

contra incendis

Decreto 2276, de 3 de diciembre por el que se aprueba el Reglamento de Seguridad contra incendios en los establecimientos industriales (RSCIEI). Norma Bàsica de l’Edificació NBE-CPI-96 (que complementa el RSCIEI, fins que no s’actualitzi el reglament). Código Técnico de la Edificación (preceptiu en cas que la indústria disposi de zona administrativa que sobrepassi una certa superfície, amb la qual cosa es considera que hi conviu un ús industrial i un de no industrial, amb la qual, coexisteixen diversos reglaments de contra incendis en funció de la zona, ús en el qual ens trobem).

Annex

Normativa municipal sobre instal·lacions contra incendis (per exemple, a Barcelona disposen d’OMPCI-96: ordenança municipal de protecció contra incendis). Reglamento de Instalaciones de Protección contra incendios RIPCI.

Requisits instal·lacions específiques Accidents

Greus: Establiments afectats per la legislació de prevenció d’accidents greus. Aparells a pressió. Aparells elevadors: Ascensors i Grues. Emmagatzematge de productes químics. Emmagatzematge de productes petrolífers. Instal·lacions de gasos combustibles. Instal·lacions d’aigües domèstiques i industrials. Instal·lació elèctrica en Alta Tensió. Instal·lació elèctrica en Baixa Tensió. Instal·lació de Calefacció, Climatització i Aigua Calenta Sanitària. Producció d’energia elèctrica en règim especial.

Requisits municipals

Compliment de ordenances relatives a medi ambient, etc.

Fer confluir tota aquesta amalgama de legislacions vigents suposa un esforç no tant tècnic sinó de gestió dels expedients a iniciar (que, a efectes pràctics, suposa la dilatació i confluència en el temps de vàris tràmits que cursen de manera paral·lela i que cerquen el mateix objectiu: la concessió de la llicència ambiental per part del municipi on s’ubica l’activitat), no només per part del interessat, el titular de la instal·lació, sinó de la pròpia administració que ha de respondre amb eficàcia i amb els terminis imposats des dels seus propis estaments per a la resolució de les llicències ambientals. La Llei 4/2004 d’1 de juliol, reguladora del procés d’adequació de les activitats de incidència ambiental pel que fa a la Llei 3/98, s’ha desenvolupat, atès que el procés d’adequació de les activitats d’incidència ambiental (disposició transitòria primera) no ha aconseguit la total adequació de les empreses, per la qual cosa ha calgut prorrogar el termini fixat, ja que si bé sembla que la majoria d’empreses ha iniciat el procés d’adaptació a la IIAA, també hi ha hagut associat una incapacitat en la gestió per part de l’administració, ja que, tot i la previsió efectuada per les administracions implicades i la cessió en el control medi ambiental de molts municipis a empreses privades autoritzades i auditades per la Generalitat de Catalunya, per dur a terme les tasques de verificació i control (en segons quins annexos ambientals), la realitat és que aquesta previsió i els mitjans tècnics que s’ha posat a disposició d’aquest objectiu, han estat i són insuficients per abastar totes les activitats que han iniciat l’adequació. A més cal tenir en compte aquest efecte «embut», a curt termini, quan cada 2, 4 o 5 anys segons l’annex ambiental en el qual es trobi l’activitat, s’iniciï els tràmits per realitzar el control periòdic de totes aquestes empreses, que es tornaran a trobar amb els incompliments de terminis per part dels organismes implicats, per la qual cosa es tornaran a reproduir la situació de col·lapse administratiu, que es viu actualment.

283

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Glossari de terminologia Activitat: Segons la Llei 3/98 de la (1) IIAA; Títol I. Disposicions Generals, Art. 4.Definicions; b) Activitat: L’explotació d’una indústria o un establiment susceptible d’afectar la seguretat, la salut de les persones o el medi ambient. CCAE 93 Rev.1 (Codi d’activitats eco(2) nòmiques): Classificació Econòmica amb finalitats estadístiques. Obligatorietat a inscriure’s com a Pro(3) ductor de Residus: (...) L’activitat amb el CCAE 50.500. Venda al detall de carburants per a l’automoció, no ha d’estar inscrita en el Registre de productor de residus industrials. Tot i que aquesta activitat no ha de realitzar la Declaració anual de Residus, sí que ha de donar compliment als requisits establerts per als residus no industrials que preveu el Decret 93/99, de 6 d’abril, sobre procediments de gestió de residus (...). 284

Així doncs, l’ambició primigènia de la llei ha hagut de donar pas forçosament a l’execució d’un programa esglaonat d’adequació que es troba més a prop de la realitat existent, que no pas dels objectius idealistes amb els quals va néixer el text original. Atès que la pròrroga que es va fixar per a les activitats classificades com a Annex II (entre les quals es troben les estacions de servei que es tipifiquen com a Annex II.2.), faria coincidir i solapar pràcticament aquest tipus d’activitats amb les incloses en l’annex I, cal que el programa establert tingui en compte aquesta situació per minimitzar l’efecte embut abans esmentat. Per això la Llei 4/2004 i posteriorment el Decret 50/2005 han provat de canalitzar aquesta problemàtica, sense que de moment s’hagi pogut evitar una dilatació més que evident de les tramitacions en curs que deixen en clara evidència una administració que s’ha vist desbordada pels esdeveniments. Segons la mateixa Llei, el procés hauria d’haver finalitzat el passat 1 de gener del 2007 i davant la impossibilitat d’executar les llicències en curs en aquest termini, la Generalitat està preparant nous textos en els quals es tornen a revisar les dates límits d’adequació i prorroguen, per tant, (per evitar situacions d’il·legalitat encara més fragants que les existents fins ara en les quals la propietat no disposava de cap permís municipal, i exercia durant dècades activitats amb incidència clara sobre el medi i la seguretat ciutadana), l’adequació a la llei. Finalment i tal com ja hem comentat anteriorment, el repte que es presenta a les estacions de servei és important: d’una part, subministrar un servei cada cop més extens i competitiu (l’ampliació en l’oferta no només de nous combustibles, sinó d’altres articles i serveis com els que ofereixen les botigues de conveniència en l’actualitat, que han cobrat major protagonisme dins l’activitat de la que tenien en un inici, és un bon exemple), i de l’altra aconseguir que les activitats que desenvolupen estiguin plenament d’acord amb la legislació que els afecta i que, com hem pogut veure succintament, no és poca. Les administracions competents tenen l’obligació de complir i fer complir el marc normatiu en el qual han situat les estacions de servei (i la resta d’activitats que es desenvolupen a Catalunya), de manera que cal disposar d’un diagnòstic clar pel que fa a aquestes activitats (d’incidència ambiental mitjana), i fer complir la llei a aquelles que de forma reiterada incompleixen la llei i desobeeixen els terminis d’adequació imposats, mentre es dóna marge al mateix temps a les petites i mitjanes empreses a adequar-se als preceptes que se’ls imposen, si a més es demostra que s’han iniciat ja les millores mediambientals. D’altra banda, és cada cop més necessari adreçar-se per part dels titulars a enginyers industrials que dirigiran i aconsellaran a l’empresari en aquests menesters i que li proporcionaran una visió més completa i acurada de l’estat de la seva activitat, cosa que suposarà una disminució ostensible del temps d’execució i posada en marxa de tota la maquinària tecnicoadministrativa que suposa l’adequació ambiental d’una activitat. El capítol d’obligacions i sancions que acompanyen totes aquestes legislacions no ha estat posat en marxa de manera inflexible per l’administració, en part per aquesta incapacitat temporal a la qual s’ha vist abocada, superada com està pels expedients en curs, en part perquè també des dels òrgans competents (encara que de manera menys notòria al que succeeix a la societat i al teixit industrial que forma part d’aquesta), no disposava d’una consciència ambiental absoluta. Comprovem, però, que a mesura que l’Administració reprèn el pols a la tramitació ambiental i absorbeix els expedients en curs, es reforça per, a partir de les dades amb les quals va engrossint tots els departaments implicats, detectar els establiments que, com deien en un principi, afecten o poden suposar un greu risc per al Medi Ambient i la seguretat ciutadana, i que han fet cas omís a la legislació vigent, de manera que s’espera que, en els propers anys, sigui més que habitual les ordres de cessament d’activitats (amb el corresponent precintatge i prohibició d’exercici de la corresponent activitat), o de demandes públiques vers establiments privats en cas d’afectar-se a espais naturals o col·lectivitats.

Annex

Volum de trànsit a l’àrea metropolitana de Barcelona

285

Font: Generalitat de Catalunya Departament de Política Territorial i Obres Públiques

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Gasolineres en carreteres interurbanes sense rivals en la seva isòcrona de 7 minuts Catalunya

Cepsa Petrocat Repsol Galp Altres marques Font: TCDC. Tribunal Català de Defensa de la Competència.

Benzineres en monopoli (7 minuts)

Annex

Gasolineres en carreteres interurbanes sense rivals en la seva isòcrona de 7 minuts Barcelona

287

Cepsa Petrocat Repsol Galp Altres marques Font: TCDC. Tribunal Català de Defensa de la Competència.

Benzineres en monopoli (7 minuts)

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Gasolineres en carreteres interurbanes sense rivals en la seva isòcrona de 7 minuts Tarragona

Cepsa Petrocat Repsol Galp Altres marques

Font: TCDC. Tribunal Català de Defensa de la Competència.

Benzineres en monopoli (7 minuts)

Annex

Gasolineres en carreteres interurbanes sense rivals en la seva isòcrona de 7 minuts Lleida

289

Cepsa Petrocat Repsol Galp Altres marques

Benzineres en monopoli (7 minuts)

Font: TCDC. Tribunal Català de Defensa de la Competència.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Gasolineres en carreteres interurbanes sense rivals en la seva isòcrona de 7 minuts Girona

Cepsa Petrocat Repsol Galp Altres marques

Benzineres en monopoli (7 minuts)

Font: TCDC. Tribunal Català de Defensa de la Competència.

Annex

Benzineres, àrees de servei i àrees de descans Catalunya

291

Benzineres Àrees de servei Àrees de descans

Font: Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques.

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Benzineres, àrees de servei i àrees de descans Barcelona

Font: Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques.

Benzineres Àrees de servei Àrees de descans

Annex

Benzineres, àrees de servei i àrees de descans Tarragona

293

Font: Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques.

Benzineres Àrees de servei Àrees de descans

Història de les Estacions de Servei de Catalunya

Benzineres, àrees de servei i àrees de descans Lleida

Benzineres Àrees de servei Àrees de descans

Font: Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques.

Annex

Benzineres, àrees de servei i àrees de descans Girona

295

Font: Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques.

Benzineres Àrees de servei Àrees de descans

HistĂ˛ria de les Estacions de Servei de Catalunya

Annex

Bibliografia

Andreu, Marc; Huertas, Guillem; Huertas, Josep M.; Fabre, Jaume. La ciutat transportada. Dos segles de transport col·lectiu al servei de Barcelona. Transports Metropolitans de Barcelona, 1997. Borrell, Joan-Ramon; Perdiguero, Jordi. La competència en la distribució de gasolina a Catalunuya. Universitat de Barcelona i Tribunal Català de Defensa de la Competència. 2005. CAMPSA, 1928-1932. CAMPSA, 1928-1958.

Comisión Nacional de Energía. Dirección de Petróleo. Cronología del sector petrolero español. 2006.

Pernau, Gabriel. Barcelona i el cotxe. Cent anys d’amor i odi. Lunwerg Editores, Ajuntament de Barcelona, 2001.

Fernàndez, Magda (coord.). El carbó. Una proposta interdisciplinar. Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.

Pernau, Gabriel; del Arco de Izco, Javier; Arias, Jaume. RACC. Cent anys de passió. 1906-2006 RACC, 2006.

Fernàndez, Magda (coord.). Energia. Una proposta interdisciplinar. Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.

Tortella, Gabriel; Ballestero, Alfonso; Díaz Fernández, José Luis. Del Monopolio al libre mercado. La historia de la industria petrolera española. LID Editorial Empresarial, 2003.

Museu d’Història de Sabadell. Sabadell Sud: la Creu de Barberà, Campoamor, Espronceda i les Termes. Sabadell, 2007.

Entrena Palomero, J.; Gual de Torrellá, C.; Juárez Fernández-Reyes, A. La crisis de la energía. Salvat Editores, 1980.

297

HistĂ˛ria de les Estacions de Servei de Catalunya

Annex

Agraïments

Han facilitat la feina del fotògraf o bé de l’escriptor a l’hora de preparar aquest llibre: Josep Anton Álvarez; Manuel Amado Lancho, president de l’Associació de gasolineres de la província de Barcelona i de la Federació Catalana d’Estacions de Servei; Isidre Argerich, Àrea de Guissona; José Alcántara, president de l’associació d’estacions de servei de la província de Girona; Javier Aznar Colet, del Centre de Documentació Marítima, Museu Marítim de Barcelona; Josep Bertran, de Repsol YPF; Mireia Bo, de l’Arxiu Nacional de Catalunya; Jordi Briongos, de l’Associació de gasolineres de la província de Barcelona; Ferran Brull, de Saras Energía; Elisabet Capdevila; Ester Capdevila; Josep Civit; Emili Miramunt, Petromiralles; Consorci de Normalització Lingüística de Catalunya; Tere Cornet; Meritxell Estivill, de Repsol YPF; Maria Dolors Estop; Xavier Estop; Maria Favà; Miquel Àngel Farré, Arxiu Comarcal de l’Urgell; Ramon Fitó; Ramon Isant; M. Antònia Lafarga Molins, de l’Associació de gasolineres de la província de Barcelona; Gustau Lamadrid, Transports Metropolitans de Barcelona; Chelo Martí, de Petrocat; Antònia Martínez, Servei Estació; Josep Maria Martori; Josep Maria Massanella, de Meroil; Maria Mena, de l’Arxiu Històric de la Ciutat; Alfons Miquel Chillón; Josep Maria Miret, cap de comunicació del RACC; Josep i Pere Morer i Tor; Manuel Mur Rojas; Miguel Payá, de Meroil; Xavier Permanyer; Joan Puigbò; Josep Puigbò; Antoni Prats Sàrries; Xavier Prats Duch; José Luís Porté, de Meroil; Josep Queralt; Manuel Queralt; Joan Ramírez, de Petrocat; Elisa Riera; Anna Maria Romaní; Jan Romaní; Josep Maria Romaní; Maria Rubert de Ventós; Joan Saperas; Servei Estació; Ramon Solanellas Solanellas; Montserrat Tomàs; Josep Maria Torrents, Petromiralles; Josep Vidal; Albert Vilarasau Sallés; Albert Vilarasau Tomàs; Teresa Xaus, de l’Arxiu Històric i Fons Documental del RACC.

299

Aquest llibre, Història de les estacions de servei de Catalunya, de Ramon Balasch, Àngel Gustà i Daniel Romaní, es va acabar d’imprimir el dia 11 de desembre de 2007, a la Industria Gràfica Domingo. L’edició ha estat a cura de Ramon Balasch.