Llibret falla Villarrobledo d'Aldaia by Panal Fallero

edita

EDITA: Falla Villarrobledo - Sant Carles DIPÒSIT LEGAL: V-410 2023

AUTOR: Manuel Fernández Sevilla amb la col·laboració especial de Sergio Marín Suay EDITA: Falla Villarrobledo - Sant Carles. MAQUETACIÓ I DISSENY:

ARTICULISTES: Sergio Marín Suay Estrella Peiró Sáez Noelia Miranda Cámara Lucía Agustina Fernández Sevilla Elio Martín Gutiérrez Sergio Dorado Díaz Laura De la Torre Caballero COL·LABORADORS: Pascual Carrasco Moya David Carrasco Ordóñez Melania Ferrer Moscardó PREMIS: “Aquest llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres”. El llibret ha participat en la convocatòria dels premis de Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2024

VERSIÓ DIGITAL:

sumari

pàg.

2- Explicació de la portada i sumari temàtica 60- Epíleg 61- Part fallera 62- Sainet 72- Comiat Falleres Majors 2023 74- Tirant del FIL - President Infantil 2024 76- President Infantil 2024 78- Comissió Masculina Infantil 79- Cort d’Honor Infantil 80- Tirant del FIL - Fallera Major Infantil 2024 82- Fallera Major Infantil 2024 84- Falla Infantil 2024 88- Cant de l’Estoreta 89- Creus de Maig 90- Concurs de Betlems 91- Un lloc on bategar junts 92- Homenatge a Pascual Carrasco Escribano 93- Nous fils en la madeixa de Villarrobledo 94- Recompenses Infantils 2024 95- Recompenses Majors 2024 96- Bunyol d’Or amb Fulles de Llorer i Brillants 98- Tirant del FIL - President 2024 100- President 2024 102- Directiva 2024 103- Delegades i delegat de la Junta Local Fallera d’Aldaia i Corts d’Honor de les Falleres Majors d’Aldaia 104- Comissió Masculina 2024 105- Cort d’Honor 2024 106- Tirant del FIL - Fallera Major 2024 108- Fallera Major 2024 110- Falla Gran 2024 114- Socis i sòcies 2024 115- Programa de Festes - Previ Setmana Fallera 2024 116- Programa de Festes - Setmana Fallera 2024 118- Palmarés 2023 120- Fototeca 2023 124- Anunciants

batecs

explicació de la portada

pàg.

el fil roig

Estem units i unides per un fil roig. Entre nosaltres, amb les Falles, amb les nostres localitats, història i arrels. Som una part nosaltres mateixos i una altra la gent i la terra que ens envolta, bategant al mateix compàs, al ritme de tabal i dolçaina. Un cor, articulat per colors, per la diversitat de les persones que formem aquest món, agafades de la mà, lluitant contra els que ens assenyalen o riuen de les diferències. Eixa gent que no sap veure que, precisament les diferències, són el que ens fa tan especials.

sumari temàtica 3- Introducció. 4- No oblidar-se de bategar. 10- 20 anys de batecs al TAMA: el fil cultural que uneix Aldaia. 14- És ací on es canvien batecs per likes?

En la portada hem dibuixat un cor, de línia roja, des de l’índex d’una mà a l’índex d’una altra, de costat a costat de la portada, en un disseny modern, impactant i molt diferent. Envoltant el cor, una flama, per això de “tinc el cor encés en flama”, com a símbol faller i símbol de les festes d’Aldaia.

18- El batec dels moviments socials i la lluita feminista.

L’any passat vam aconseguir per fi alçar aquest llibre al cim dels premis de llibret d’Aldaia, i a més el Soler i Godes. Ens encanta Villarrobledo, la seua comissió i coordinació. Estem units a tots vosaltres per un fil roig que mai es trencarà.

32- El fil en la mitologia.

24- I a tu, què et fa bategar? el fil roig d’un madrileny a València. 26- Els fils rojos que mantenen la vida: les artèries coronàries. Història de la cirurgia de bypass. 38- Et preste el meu batec: Mamàs en Acció. 46- Un fil per a un segle d’or: la ruta de la seda. 56- El fil dels nòmades.

introducció

Sempre ens han dit que no hem de creure’ns tot el que sentim o llegim, i menys en aquesta sobreexposada realitat, però en aquest llibret us demostrarem que algunes de les llegendes escrites fa mil·lennis, han de tindre’s certament en compte. Coneixeu la llegenda del fil roig, aquella que diu que tot el que està destinat a trobar-se o tindre relació, l’acaba tenint? Junts comprovarem que aquesta llegenda, que ha passat de generació en generació des del seu naixement en la cultura xinesa, continua present i comprovant-se en la nostra cultura actual. Però… d’on prové la llegenda? Aquesta conta que l’Avi de la Lluna, cada nit lliga un fil roig, invisible per a la gran majoria, als nous nascuts destinats a trobar-se.

Molts anys després, quan l’emperador va haver de contraure matrimoni, en conéixer a la seua esposa just en el moment de l’enllaç, va descobrir que era la llauradora a la qual estava lligat el seu fil roig. Amb l’esdevenir del temps, aquesta llegenda ha anat evolucionant fins als nostres dies. I el que en els seus inicis va començar com un fil que unia a les persones destinades a trobar-se, també s’atribueix hui dia a tot allò que d’una manera o una altra s’enllaçarà al llarg de la vida. A tots ens ha passat… vinga, fes memòria… Recorda eixe nom d’un poble que et va cridar l’atenció sense saber per què, i d’on va acabar sent el teu millor amic. Recorda tot això que un dia, intentant explicar-lo al teu cap, vas dir: quina casualitat! I alhora vas pensar: serà casualitat? No li dones més voltes, no es diu casualitat… es diu el FIL ROIG i tot allò que ens fa BATEGAR. Batega amb nosaltres i deixa’ns explicar-te allò que el fil roig ha unit fins a crear el LLIBRET 2024 de la Falla Villarrobledo Sant Carles.

pàg.

També conta la llegenda que existia una bruixa capaç de veure eixe fil roig, per la qual cosa un emperador la va fer cridar perquè li diguera a qui estava lligat l’altre extrem del seu fil roig. La bruixa ho va seguir

i va veure que estava lligat a una llauradora molt pobra, per la qual cosa l’emperador no la va creure.

El cor d’Amparo va començar a bategar en una primavera dels anys 20, quasi al mateix temps que un terratrémol deixava milers de morts al Japó. Supose que no hi hauria absolutament res a veure, ja que ella va nàixer en un baix del valencià carrer de les Avellanes, però podria haver sigut perfectament una premonició de que aniria per la vida, o almenys per la seua, trepitjant forta.

Sergio Marín Suay

pàg.

no oblidar-se de bategar

El fil roig seria una falòrnia llavors en termes romàntics, però pagava algunes factures.

Encara portava corona un tal Alfons XIII, encara que el que portava els pantalons en aquesta Espanya era Primo de Rivera. Va veure nàixer la Segona República, i va veure decorada la seua bandera de morat. Va veure esclatar, i d’això ja sí que tenia memòria, una guerra civil que deixaria milers de morts, alguns d’ells familiars i coneguts. Va viure al costat del govern espanyol, i no s’havia mudat a Madrid: el govern es va mudar al cap i casal. Va assumir, ella que quasi tenia set cognoms valencians, que la seua llengua no podia parlar-la amb llibertat. Va créixer amb la por que una altra guerra, una que es deslliurava més enllà dels Pirineus, acabara portant-se més veïns i familiars al capdavant. Una infància i una joventut de les que imprimeixen caràcter. Sabeu això que hi ha un fil roig que t’uneix amb una sort d’ànima bessona? Doncs als anys 40 no hi havia fils rojos ni ànimes bessones que valgueren. Ella va conéixer l’amor, o el que llavors era l’amor, en una Espanya de postguerra i fam. Un amor molt més pragmàtic, però curiosament, molt més durader. Es va casar, per descomptat complint totes les normes morals que marcaven l’època. Va tindre, com moltes dones de llavors, més embarassos que fills. I la seua casa familiar no estava realment tan lluny d’aquell baix al carrer de les Avellanes que la va veure a nàixer a ella i

I no tot era casar-se i formar una família, tot això calia mantindre-ho. Va tindre a la seua casa sempre, ordenats en caixes al costat de la Singer heretada de la seua mare, desenes de bobines de fils de molts colors, els mateixos que l’ajudaven a col·laborar econòmicament a casa gràcies a un do que li havia donat la vida: la costura. El fil roig seria una falòrnia llavors en termes romàntics, però pagava algunes factures. I sí, les Singer, abans de decorar les entrades de les boutiques més coentes, valien per a cosir.

batecs

el fil roig

pàg.

La vida seguia, i segons diuen els llibres, anava millorant. Recordava perfectament com va veure des del seu balcó del carrer Alboraia créixer les aigües del Túria allà pel 57. I va veure com en un acte d’enginyeria que mai va arribar a entendre, que aquell mateix riu que cada cert temps amenaçava d’arrasar amb la seua ciutat i amb els seus veïns, era convidat a passejar pels afores. Per cert, fins als seus últims moments de lucidesa, estava segura que el riu tornaria a passar pel seu llit natural i passaria per damunt de totes eixes “modernitats” que havien posat ahí. Positivisme li deia jo.

BATEGA

a quatre germans més, però ja no hi havia avellanes, i aquella avinguda li l’havien dedicada ja a un capellà de cognom Reig. Sí, el mateix que va impulsar la coronació de la Verge dels Desemparats, patrona de la ciutat. I no sé si per una picada d’ullet o no, o perquè a ella li agradava ser valenciana de veritat, de soca-rel, li va posar aquest mateix nom a la seua primera filla: Desemparats.

Al mateix temps que la seua ciutat, encara que no tant ni al mateix ritme, ampliava la seua família. Va veure créixer als seus fills, els va veure anar a col·legis catòlics, com no podia ser d’una altra forma llavors. Els va veure jugar als carrers, enamorar-se, i va casar a la seua filla en la Basílica dels Desemparats, com a bona valenciana que era. En aquells anys no feia falta ser ric per a semblant gesta, només feia falta tindre paciència. I ganes de casar-se.

el fil roig

batecs

pàg.

Va veure nàixer quasi al mateix temps la democràcia al seu país, la tranquil·litat de parlar la seua llengua, i a la seua primera neta. Crec que per a

ella la democràcia era que la deixaren viure en pau, que ella era una dona pragmàtica. Crec també que mai va deixar de parlar la seua llengua mentre va poder, que a ella callar-la no era fàcil. I crec també, que sabia perfectament que la seua neta no anava a ser només la seua neta. I si no ho sabia, ho sabria prompte. Va perdre al seu marit molt pocs anys després. Com a la gent de la seua època, el matrimoni només el trencava la mort d’un d’ells. Va semblar, durant molts mesos, que es deixava anar, com si la vida no tinguera sentit sense el qual havia sigut el seu company més de trenta anys. Pot

ser que al final, encara que no ho tinguera molt en compte perquè ella era una dona de postguerra, dura i cabuda com la que més, se li estava desfilant eixe fil roig que la va unir amb el seu marit quan sol era una adolescent, i feia mal, i bategava, com quan et fas un tall al dit i notes el batec del cor. La seua primera neta havia nascut amb una malaltia genètica que la marcaria per a tota la vida, i la seua filla necessitava treballar diàriament. Perquè llavors no existien lleis de conciliació familiar. Avançaves amb el que tingueres, i com pogueres. I el que tenien les mares a mà era a les seues mares. Va aprendre a relacionar-se amb aquesta malaltia, va aprendre a moure’s per tota la seua ciutat, perquè ja no sols

podia moure’s pel seu barri: necessitava anar a metges, a col·legis, a hospitals. I la seua neta es va convertir en la seua filla, a la qual cuidaria fins als últims anys de la seua vida. Jo vaig arribar uns anys després. Quan la vaig conéixer, ja era una dona ben entrada en els seixanta. No li faltava detall: el seu cardat de perruqueria, el seu tint cendra ben plantat, els seus fermalls enganxats a les bruses, les seues faixes, que dissimulaven encara que poc, que li agradava menjar. Jo li deia que anava cuirassada, i ella s’enfadava, però de mentida. Va ser una mare en moltíssims aspectes per a la meua germana, tanmateix també per a mi. Sempre em va semblar cabuda, dura, antiga, quasi castrista en molts aspectes. Em cabrejava amb ella, i ella amb mi, molt més del que m’agradaria acceptar hui. Però és que ella no era una àvia. Era mare, era

cuidadora, era mestra. Amb els anys, encara que potser més tard del que m’haguera agradat, vaig entendre que era la seua manera de protegir els seus d’un món que havia canviat a una velocitat de vertigen, però que ella continuava veient amb altres ulls. Així i tot també es feia servir d’humor, un humor ennegrit de dona de tornada de tot. I de molt, molt d’amor. Que encara que a vegades costava veure-ho, era immens. Va treballar tota la seua vida. Va fer créixer una família, va criar als seus fills i als seus nets. Va cosir tantes corprens que ella mateixa podria haver desviat el Túria a base de pedaços. Va cuinar en un bar familiar fins als 80 anys, amagada en una cuina nana i calorosa de la qual eixien truites i arrossos. Però és que calia ajudar, i si la seua família ho necessitava, no hi havia artrosi que la parara. No va cotitzar ni un dia de la seua vida, però es va partir l’esquena cadascun d’ells. Cobrava una trista pensió de viduïtat que donava per a quatre despeses. Així pagava el país a les dones que l’havien alçat amb suor, costura i cuina.

pàg.

ATEGA

el fil roig

batecs

pàg.

Quan va parar, perquè l’edat ja no donava per a més, els seus ossos van poder amb ella. Va començar a viure com el que era, una dona que passava de llarg els 80. Però la falta d’activitat va fer que la seua memòria s’anara apagant encara més ràpid que el seu cos. Al principi semblaven ximpleries simpàtiques d’una dona major, però prompte va començar a oblidar cares, noms, rutines. Anava oblidant la seua història, la seua ciutat, el seu riu. A poc a poc, però sense pausa. Va oblidar que cosia i que cuinava, encara que la sorprenies a vegades amb el gest d’enfilar una agulla sense un fil a prop. La lucidesa apareixia a vegades, i es cabrejava, però també reia de si mateixa quan podia. La seua memòria va anar desbordantse igual que l’aigua s’havia desbordat 60 anys abans. Es va anar oblidant del seu marit, dels seus fills i dels seus nets. Al mateix temps recordava coses de les quals mai havíem sentit parlar, o dialogava amb fantasmes de les seues coses. Va tornar a parlar contínuament en castellà, com quan era una xiqueta. Però d’alguna forma, continuava tenint una fortalesa impossible de creure per a la seua edat. Per uns mesos, va deixar de ser la cuidadora, la mestra i la mare per a deixar-se cuidar. Encara que a vegades era difícil gestionar eixe caràcter irresistible en una dona amb les seues necessitats, crec que cap canviaríem cap dia d’aquells últims mesos que vam estar amb ella. Va seguir per oblidar-se del seu nom, i fins i tot es va oblidar de menjar. Sabíem que no hi havia

molt a fer, però ens obstinàrem en que continuara barallant-se amb el món, que anava a ser molt menys apassionant i molt més gris quan no estiguera per a donar batalla. Havia oblidat tot. La seua memòria era un llenç en blanc. Les seues dades més bàsiques, els seus familiars més volguts, tot era nou cada matí que s’alçava. Els últims dies continuava fent esforços per tornar a aprendre, però l’Alzheimer arrasava amb tot cada nit. I va acabar la seua història oblidant-se de bategar.

Aquesta és només la història de la meua àvia. La meua iaia, que si la deies àvia et donava una bescollada. Al final, una de tantes històries de nets cuidats per les seues àvies. Una d’eixes infàncies en les quals les àvies van fer el paper de mares. Una història d’amor, al cap i a la fi. Però és també la història de milions de persones en el món, que després d’una vida d’anècdotes acaben perdent la seua identitat, esborrada per una malaltia de la qual encara sabem molt poc. I en la qual encara hi ha molt de temps i diners per invertir.

Si aquesta és també la teua història, espere que l’hages llegida amb un somriure nostàlgic. I si reconeixes aquesta història en el teu present, viu i cuida dels teus majors. Aprofita cada dia al costat d’ells, gaudeix-los i ajuda’ls al fet que et gaudisquen. Potser no et recorden demà, però agrairan i agrairàs la comprensió i l’amor que encara pugues donar-los.

pàg.

Amb aquestes paraules inaugurava el Teatre Auditori Municipal d’Aldaia (TAMA) la llavors alcaldessa del nostre municipi, Empar Navarro. A vegades, els discursos d’inauguracions o d’altres esdeveniments públics manquen de contingut o de transcendència, però en aquest cas, semblava més una lectura de futur. Del que anava a simbolitzar per al nostre poble eixe oasi a l’entrada d’aquest, just al costat de la rotonda més emblemàtica, i del monòlit que recorda el que és Aldaia: un poble artista i faener. El bressol del palmito.

Manuel Fernández Sevilla

20 anys de batecs al tama: el fil cultural que uneix aldaia 10

pàg.

“La cultura és llibertat. El teatre, la dansa i la música són cultura. El TAMA és un espai de cultura, i per tant de llibertat. Des d’aquesta llibertat creadora l’inaugurem un dijous 5 de desembre de 2002”.

20 anys després podem afirmar que Empar no es va enganyar en cap de les seues afirmacions. Sabem que la cultura és llibertat, i som molt conscients d’això, ja que aquestes paraules les emetem des d’un suport cultural i lliure. Un Llibret de Falla. Un suport, que igual que el TAMA, és un espai que engloba molts vessants de cultura. En 20 anys el TAMA s’ha consolidat com un espai sòlid i potent amb la seua programació, continua, diversa, regular apostant pel talent local i vertebrant el teixit d’associacions de la població, acostant la cultura i els espais de cultura a totes les edats. Des dels MATCH d’improvisació, que van començar en el Teatre del Mercat (de dimensions més reduïdes) per a fer el seu salt al TAMA, omplint de joves el seu pati de més de 700 butaques; fins a les iniciatives educatives en les quals tots els alumnes dels col·legis i instituts de la població s’han acostat a la cultura entre les seues parets.

TAMA La seua construcció també ha permés a les associacions de la població tindre un lloc de celebració dels grans actes d’aquestes. I no sols les falles, que gaudim entre els seus corredors i butaques de les nostres presentacions i gal·les, també la resta d’associacions del poble: moros i cristians, associació cultural andalusa, clavaris…

Però el TAMA no es queda només en la programació d’espectacles. Durant aquests anys, ha promogut activitats formatives i educatives, fomentant la cultura i acostantla a totes les edats i públics. Tallers, cursos, conferències i altres activitats han sigut organitzades per a oferir un espai d’aprenentatge i desenvolupament cultural a través de l’art.

batecs

el fil roig

pàg.

Durant aquests 20 anys d’història, el TAMA ha acollit innombrables concerts de gèneres variats, des de música clàssica i òpera, fins a rock, pop, flamenc i música tradicional valenciana. Grans figures com Plácido Domingo, Sara Baras, entre altres, han format part de la seua programació.

A més de la música, el TAMA ha sigut escenari de grans obres teatrals i representacions de dansa. Companyies nacionals i internacionals han deixat la seua empremta en l’escenari, brindant espectacles d’alta qualitat i emocionant al públic.

20 A NYS

El TAMA també s’ha convertit en un punt de trobada per a artistes locals i emergents, brindant-los l’oportunitat de donar-se a conéixer i compartir el seu talent amb el públic. Ha sigut testimoni del naixement i desenvolupament de nombroses bandes i agrupacions musicals, així com de la consolidació d’artistes locals.

el fil roig

batecs

pàg.

És indubtable que el TAMA d’Aldaia ha deixat una petjada inesborrable en aquests 20 anys de trajectòria. El seu compromís amb la cultura i l’art, així com la seua aposta per la qualitat i la diversitat, el converteixen en un referent musical tant en l’àmbit local com regional.

I per a celebrar eixos 20 anys d’art i cultura, el TAMA s’ha engalanat de la mà de l’artista valencià DULK, dissenyador d’una de les últimes falles de l’Ajuntament de València, qui ha creat un mural que ocupa tota la façana est del recinte amb el lema Cultura Natural.

A més de la programació habitual, el teatre ha sigut testimoni de nombrosos moments emotius i celebracions, convertint-se en un lloc de trobada per a la comunitat.

En paraules del mateix autor, “aquest mural realitzat per al TAMA conta com s’ha desenvolupat la nostra cultura gràcies a la nostra connexió amb la naturalesa i com aquesta connexió és fonamental per a la nostra supervivència, una obra amb un ritme compositiu i cromàtic ple de simbolisme.

També ha dut a terme una important labor educativa i de formació, oferint diferents tallers i cursos dirigits a persones de totes les edats. Aquestes iniciatives han contribuït a fomentar l’interés per les arts escèniques i visuals, i han permés que els veïns d’Aldaia tinguen un acostament directe a la cultura i la creació artística.

Cada element complementa al següent i així successivament. Tot naix d’una porta, la porta de la creativitat, dels somnis, del poder de la imaginació, de la porta del TAMA. Amb una estètica teatral pròpia d’un teatre de paper que ens trasllada a la nostra infància, comença aquest màgic passeig.”

Els actes per a commemorar l’aniversari del TAMA van arrancar al carrer, al costat del gran auditori, amb l’actuació de la companyia Animasur i el seu espectacle “Love, love, love”, premi MAX 2023. Seguidament, una altra forma d’art escènic va tindre lloc amb l’estrena de ‘Mural sonor’, una peça composta expressament pel compositor aldaier Hugo Chinesta amb motiu de la inauguració de la intervenció de DULK.

https://aldaia.es/es/cultura/ tama-teatro-auditorio/ Avda. de la Música, 11 Acceso por calle Quart s/n 46960 Aldaia Valencia

pàg.

Mentre celebrem aquests primers 20 anys d’història del TAMA, no podem evitar emocionar-nos en pensar en les experiències viscudes en el seu interior. Que la música i la cultura continuen sonant i arribant a tots els racons del Teatre Auditori Municipal d’Aldaia, que ha deixat empremta en el cor de milers d’espectadors i d’aldaieres i aldaiers. Felicitats al TAMA pels seus 20 anys!

+ info en:

és ací on es canvien batecs per likes?

No tens molts amics? Et sents a soles? Entra en l’App Store, descarrega’t Instagram, Twitter, TikTok i Tinder. És igual que tingues parella. Posa una foto de perfil en la qual es dissimule que quan somrius se’t marquen les arrugues dels ulls. Segueix a la gent que coneixes. Després als quals coneixen els teus coneguts. Recorda’t, els amics dels meus amics són els meus amics. Uh, vaya lío! En uns pocs mesos, si se’t dona bé, tindràs uns quatre o cinc mil followers dispersats pel país. Millor si és també a l’estranger, que els hotels a Europa ixen molt cars, viatjar a casa d’un amic és molt més barat. Molt més feliç ara? Rebràs milers de likes per cada foto, centenars de matches, converses divertidíssimes i interminables amb desconeguts. En fi, pujades contínues d’adrenalina i serotonina que et cobriran d’una sensació de pertinença i èxit que mai hauries imaginat.

Sergio Marín Suay

pàg.

Ara bé, l’únic problema ve quan necessites ajuda, suport, companyia o afecte real. O pitjor encara, amagar un cadàver. Cap conegut virtual (espere) agafarà la seua pala del garatge per a ajudar-te. Molt menys si ell viu a Orense i el mort el tens amagat en un baix a Paiporta. A qui acudiràs quan necessites que l’altre faça un esforç real per tu? T’anticiparé la resposta: no ho busques en Instagram, millor tira d’agenda. I si no tens, compra’t una ja, que saber-se un telèfon de memòria és molt sexy. Això no és una crítica a les xarxes socials. Ni a les persones que les usen. El que escriu això és el primer que les té. Però no hem perdut un poc el nord amb les fotos, les selfies i altres històries (vegeu la ironia) virtuals? Quantes vegades t’has menjat una paella freda perquè la Conchi no parava de fer-li fotos des de tots els angles possibles? Gràcies a Déu, la Conchi no és el Spiderman, perquè podria fer-les també des del sostre. A quants concerts de la Rosalia has anat en els que ningú estava veient a la xica si no era a través d’una pantalla? On dic la Rosalia, val el David Civera. O la Tamara, la que no va canviar.

“144 minuts al dia. És el temps que, de mitjana, passem mirant les xarxes socials. 144 minuts que ens passem mirant una pantalla que ens allunya de viure un altre tipus de vida. T’imagines el que podries fer amb eixe temps? Tenint en compte els minuts que dediquem al dia a utilitzar xarxes socials, seria un total de 36,5 dies a l’any i 8,2 anys en la vida segons els resultats de l’estudi “Quant temps passem en RRSS?”. Notícia publicada en Economía.com Si penses en quanta gent coneixes que es passa la vida enganxada a una pantalla se t’ocorreran més de tres o quatre noms. O en aquells que viatgen pensant en les fotos que podran fer-se, i que no tornaran a veure mai més. Gaudim de la vida igual que abans? Abans eres el que tenies i senties, i ara, si no ho comparteixes no tens res?

Publicar. 24 hores en tensió, esperant que algú em diga bonic, o em diga que què bé he combinat la roba i el paisatge. M’alce mirant el mòbil. Conduïsc mirant el mòbil. Cague mirant el mòbil. Em dutxe amb el mòbil, que és un Iphone pro 24 ultraconfort i no es desbarata. 24 hores esperant a rebre una notificació que quan l’òbriga resulte ser un like. Un batec per a la meua autoestima. L’ànima en un puny i el telèfon i el carregador en l’altre. I res de gaudir dels batecs reals de la gent que em vol de veritat, que jo hui estic a una altra cosa. Taquicàrdies. Ningú reacciona. Bé, sí, just qui no volia que ho fera. I és que realment, bonic bonic a soles li semble a la meua mare. Ni en el viatge a la lluna va haver-hi tant d’estrés.

batecs

el fil roig

pàg.

Pensa també en tu. Quant temps has dedicat a triar la foto que anaves a penjar en el teu estat? Una ràfega de 12 fotos pràcticament iguals. Ampliades al mil·límetre buscant que qualsevol detall físic que no m’agrade no es veja. Filtre sépia. Filtre París. Bé, em quede amb el filtre València, que eixe sempre funciona. Li baixe la lluentor i li puge la nitidesa. Exposició i llum influeixen? Les canvie també un poc, encara que no tinga ni idea. Li les envie a la meua mare, a les meues amigues, al meu germà i a una veïna, perquè opinen. Cree una enquesta en

Whatsapp. M’imagine totes les reaccions possibles per a la triada. La tenim.

“Rebre likes, comentaris o missatges positius activa el sistema de recompensa del cervell. Aquest procés fa que s’allibere dopamina, un neurotransmissor vinculat al plaer, de manera ràpida i fàcil. I, siguem honestos: Què volem les persones després d’experimentar una sensació agradable? Tornar-la a sentir. Així, ens motivem a buscar una vegada i una altra eixe mateix sentiment de benestar.” Notícia publicada en Lamenteesmaravillosa.com

el fil roig

batecs

pàg.

Fora bromes i exageracions. Ja hi ha estudis, d’eixos que es fan en universitats com la de Massachussets o Pennsilvània, que adverteixen que l’ús excessiu de xarxes socials pot causar dependència psicològica, aïllament social, inestabilitat emocional; i fins i tot quadres depressius. Sembla que tenen més efectes perjudicials que sopar tots els dies en el Burger. L’autoestima depén moltes vegades de com ens valoren persones que no ens coneixen, o que ens coneixen molt poc. El pitjor és que les valoracions subjectives diuen més de qui les emet que de qui les rep, però ens les prenem com si estiguera opinant algú pròxim. I això pot ser molt perillós. O pegriloso. I si has entés això últim, compte, que podria anar amb tu.

“La baixa autoestima pot portar a una necessitat constant de validació externa, utilitzant les interaccions com una manera de compensar la falta d’autoconfiança. D’aquesta manera es genera un cercle viciós, ja que la gratificació immediata per rebre aprovació en línia ofereix un alleujament temporal als sentiments d’inseguretat. És innegable que els factors psicològics contribueixen de manera significativa al desenvolupament d’esta addicció. És més: una investigació publicada en Computers in Human Behavior posa en evidència la relació entre la percepció negativa d’un mateix amb l’ús problemàtic de xarxes socials.” Notícia publicada en Lamenteesmaravillosa.com N’hi ha investigadors que afirmen que les apps i el mòbil són com jugar amb una màquina escurabutxaques. Exploten les nostres vulnerabilitats psicològiques. Estem enganxats a les recompenses en forma de dopamina que ofereixen com si fórem drogoaddictes. I aixó té conseqüències reals i molt greus: una investigació realitzada per la Universitat de Sant Diego ha descobert que l’ús addictiu del telèfon està relacionat amb la depressió, els mals cicles del somni i un major risc de suïcidi. I amb no ser capaç de gaudir d’un desdejuni sense salmó i alvocat. I amb menjar-se freda la paella.

La nostra addicció col·lectiva als dispositius no és casual. Les empreses tecnològiques han dissenyat les seues aplicacions i dispositius per a mantindre’t enganxat el major temps possible. La clau d’este comportament addictiu és eliminar la “fricció” entre l’usuari i el telèfon. Mark Zuckerberg va dir en 2011 que volia fer possible que la gent gaudira trobant contingut casual en les xarxes. Més d’una dècada després, els telèfons intel·ligents ho han aconseguit. Només has de traure el teu telèfon, desbloquejar la pantalla, obrir la icona d’Instagram, on ja has iniciat sessió, i els vídeos comencen a reproduir-se per a captar la teua atenció. És massa fàcil i instantani, i està afectant greument la salut mental de la gent.” Notícia publicada en Businessinsider.com

Deia una amiga que la vida són dos dies i un ja s’ha passat. Moltes vegades m’he plantejat, més en els últims mesos, si potser no hauríem de gaudir més dels batecs de la vida real i menys dels virtuals. Jo mateix m’he trobat, moltes més vegades de les que m’agradaria reconèixer, més pendent del telèfon que d’un col·lega, gravant un viatge molt més que gaudint-lo, o fent-me una foto pensant només en si eixiré millor o pitjor per a penjar-la a les xarxes.

pàg.

Quedar amb amics més vegades. Prendre un vermut un matí de diumenge en bona companyia. Lligar en un bar o en la cua del Charter. Menjar amb la teua família. Pujar a la torre Eiffel i no sols gravar-la. Cantar amb la Rosalia i no amb el teu telèfon. Fer-te una foto en la qual isques malament, i riure’t de tu mateix. Aprofitar eixe fil que t’uneix a la gent en la vida real, i deixar de dedicar-li tant de temps a la pantalla. Bategar, i bategar de veritat, en el món real, que la vida si no són dos dies, com a molt són tres.

A Saramago podem discutir-li hui dia que a EEUU li podem sumar Xina, però ningú pot rebatre-li el poder de la segona. L’opinió pública, els moviments socials, existeixen al llarg de la història, no obstant això, no sempre han tingut el tractament d’actors polítics com tenen en l’actualitat, tot i que sempre han sigut clau per a produir el canvi social. Hi ha moviments socials que ho són des de fa inclús segles, aquells que tenen unes reivindicacions tradicionals, com són la lluita feminista, els moviments obrers o la lluita contra el racisme, per exemple. Aquests tenen una organització duradora, encara que es vagen repensant de seguit.

Noelia Miranda Cámara

pàg.

el batec dels moviments socials i la lluita feminista

El feminisme és un exemple paradigmàtic d’aquesta evolució constant.

A aquest tipus de moviments, se’n sumen altres un poc més recents però amb molta força, com els del col·lectiu LGTBIQ+ o la lluita ecologista, que guanyen protagonisme i força en el discurs social i fan molt de calat a les noves generacions. Hi ha d’altres moviments que sorgeixen de manera més espontània i explosiva i que són reacció directa a certs successos, com va ser el cas del No a la Guerra o les concentracions de l’Associació de Víctimes del Metro cada dijous a la plaça de la Mare de Déu de València. Com hem nomenat abans, els moviments socials de llarg recorregut van evolucionant amb el pas del temps, van repensant la seua pròpia concepció i les seues reivindicacions, de la mateixa manera que també canvia la societat en la qual s’integren. A més de la diversitat al llarg del temps, també són diversos en la mesura que ho és la gent que els conforma. Aquesta diversitat, a parer meu, és la que dona riquesa al propi moviment, la que genera

La clau en aquest cas és que siga una riquesa integradora i que, sempre quede per damunt el propòsit del propi moviment. El feminisme és un exemple paradigmàtic d’aquesta evolució constant. Des de l’any 1968 amb la publicació d’un article de Martha Weinman Lear al New York Times, es sol classificar el moviment en “onades”, que expliquen les diferents etapes històriques, amb diferents reivindicacions, demandes i on canvia inclús la pròpia concepció d’aquest. Val a dir que, tot i que aquestes onades representen “pics” de major intensitat, el feminisme ha estat sempre present, dia a dia. A continuació, farem un breu viatge (i segurament simplista) per aquestes “onades” per tal de veure la seua evolució al llarg de la història.

ONADE

debat, la que propicia reflexions i la que obri les ments. La diversitat, tant en els moviments socials, com en qualsevol aspecte de la nostra vida, és allò que ens dona l’oportunitat de créixer i millorar.

batecs

pàg.

el fil roig

Primera onada (segles XVIII, XIX i XX): Lluita contra l’opressió i dret a vot.

el fil roig

batecs

pàg.

La primera onada es desenvolupa entre els segles XVIII, XIX i XX i reivindica que les dones tinguen els mateixos drets civils i jurídics que els homes, entre d’altres el dret a votar. Durant aquesta onada s’escriuen obres tan significatives com La Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadania (en contraposició a la Declaració dels Drets de l’Home) per Olympe de Gouges, la Vindicació dels Drets de la Dona (1792) i la Declaració de Sentiments de Seneca Falls, aquest últim fruit de la Primera Convenció sobre els Drets de la Dona en 1848, on s’establiren solucions per a millorar la situació d’opressió i dependència que vivien les dones de l’època. Recordem que no és fins a 1931, i gràcies a impulsores com la diputada Clara Campoamor que s’aconsegueix el vot femení a Espanya, amb arguments tan absolutament obvis que sembla mentida que fa noranta anys foren tan revolucionaris: “No podéis venir aquí vosotros a legislar, a votar impuestos, a dictar deberes, a legislar sobre la raza humana, sobre la mujer y sobre el hijo, aislados, fuera de nosotras”.

ONADES

La segona onada (finals anys 60 segle XX): igualtat plena, drets sexuals i reproductius, focus en els espais privats.

socialista, que tenen en comú l’opressió de les dones però tenen un diagnòstic diferent sobre les causes d’aquesta opressió i persegueixen diferents objectius.

Sorgeix el “Nou Feminisme” en EEUU i Europa després d’haver aconseguit el vot femení en quasi tots els països occidentals i s’assenta en el marc dels moviments socials sorgits en aquests països durant aquests anys. Les principals corrents van ser: feminisme liberal, feminisme radical i feminisme

Baix l’eslògan “El que és personal és polític” es posava de manifest la importància d’identificar la dominància dels homes sobre les dones més enllà dels espais públics, tenint en compte per tant els espais privats, com són la família, la sexualitat i el treball domèstic. Com a obres indispensables

d’aquesta onada nomenem El Segundo Sexo, de Simone de Beauvoir, on trobem la famosa frase “no es naix dona, s’aplega a ser-ho”, com un missatge d’esperança: si ser dona no comportava una manera de vida predeterminada, les dones començarien a creure que les seues vides podrien ser diferents. El moviment va començar a institucionalitzar-se, però a partir dels anys 80 es va desmobilitzar i l’heterogeneïtat que el conformava va donar lloc a grans discussions.

pàg.

el fil roig

batecs

pàg.

“La violència de gènere deixa 55 dones assassinades i 56 menors orfes a Espanya en 2023. Això suposa sis víctimes mortals més que en 2022, 16 d’elles en els mesos de juliol i agost, a les quals cal sumar l’assassinat de dues xiquetes. Des de 2003, any en què es va començar a recopilar les dades de violència de gènere, 1.237 la xifra de dones víctimes de la violència masclista.”

Tercera onada (anys 90): Interseccionalitat: no hi ha una desigualtat, sinó una intersecció de les altres. Es diu que va tindre lloc en EEUU l’any 1992, tot i que en Amèrica Llatina ja havien començat a coordinar un moviment que tinguera en compte les seues necessitats. En aquesta onada es posa el focus en la diversitat existent entre les dones en qüestions com la classe social, i també culturals, ètniques, racials o de preferències sexuals. La interseccionalitat fa referència al fet que no hi ha només un tipus de desigualtat, sinó que hi ha una intersecció, una suma de desigualtat de les seues condicions.

Quarta onada? (actualitat). En els últims anys, s’ha estat debatent sobre si estem en la quarta onada del feminisme o no. A parer meu i sense haver viscut (almenys de manera conscient) la resta d’onades, la resposta és un rotund sí. L’explosió del #MeToo de 2017 arran de les acusacions d’agressió i assetjament sexual en Hollywood va prendre la flama de nou del moviment, que va derivar a casa nostra en un 8M massiu, que va tintar de color morat tots els carrers. Després de totes les conquestes en l’àmbit legal de les feministes de les anteriors onades, seguim lluitant per la igualtat real i a més, s’incorporen noves demandes i s’obrin nous debats. Parlem avui dia de la cultura de la violació, de l’assetjament sexual que ha donat pas a la llei del “soles sí és sí” (que amb els seus encerts i errades, s’aconsegueix canviar el focus de la resistència de la víctima al consentiment). També s’aborden temes com la prostitució (amb l’ampli debat de la legalització o l’abolicionisme), l’estàndard de bellesa, la doble jornada laboral, la importància de la sororitat, etc. També hi ha canvis en la forma d’organitzar-se, potenciant l’ús de pràctiques horitzontals i assembleàries i fent-ne ressò a través d’Internet i les xarxes socials.

Per concloure amb l’inici del text i amb aquest humil repàs, és difícil no afirmar que l’opinió pública i concretament si és organitzada en moviment socials, és una gran superpotència mundial. Tan sols queda recordar, enfront dels intents de desprestigi, que el feminisme és igualtat i animar al fet que no deixen mai de bategar els carrers, que com va dir Galeano: “Gente pequeña, en lugares pequeños, haciendo pequeñas cosas, puede cambiar el mundo”.

sabies que...

El primer a usar el terme “feminisme” va ser l’escriptor francés Alexandre Dumas fill, en 1872, com una manera menyspreadora de designar a les dones que lluitaven pels seus drets. Fins que la sufragista francesa Hubertine Auclert es va apropiar de la paraula en 1882 “com una manera d’honrar a totes aquelles que em van precedir, van lluitar, van patir i a vegades van morir perquè les dones tinguen els mateixos drets que els homes”.

pàg.

Sergio Dorado Diaz

i a tu, què et fa bategar? el fil roig d’un madrileny a valència 24

pàg.

<< motivacions, situacions i

persones concretes per les quals el meu cor batega amb força, estant totes elles, en el meu cas, marcades per l’amor >> Quantes vegades haurem escoltat allò que l’amor és el motor que mou el món, mentre que, per contra, sorgeixen veus que afirmen que la humanitat es mou per l’odi i que és durant les guerres quan majors canvis socials es produeixen en les nostres societats. Ja penses d’una manera o d’una altra, la veritat és que amor i odi són emocions humanes molt potents que naixen d’allò més profund del nostre ésser i, que en nombroses ocasions ens guien o influeixen a l’hora de prendre decisions. Quan em van proposar escriure aquest article, la pregunta que em van fer va ser “a tu què et fa bategar?”, i automàticament se’m van vindre al cap motivacions, situacions i persones concretes per les quals el meu cor batega amb força, estant totes elles, en el meu cas, marcades per l’amor (en les seues diferents accepcions). Si bé, com deia al principi d’aquestes línies, crec que l’odi i la ràbia també poden fer bategar a les persones, motivar-les i ser un al·licient per a aconseguir les seues metes, però això requeriria un assaig més llarg i jo he vingut ací a parlar del meu llibre. Però, anem amb un exemple clar, el d’un dels batecs més agradables que he sentit mai, el que es produeix en eixos primers moments en els quals comences a conéixer a algú que no esperaves que apareguera en la teua vida i, amb la qual acabes tenint més química que Pierre i Marie Curie. Pot ser que el concepte de papallones en l’estómac ja estiga un poc antiquat, però aquest pessigolleig i aquestes ganes de continuar coneixent a eixa

persona, són un profund batec motivador per a mi. Com, per exemple, també ho és l’amor per la família, alguna cosa que s’intensifica quan per circumstàncies portes temps sense veure-la. Això és una cosa que vaig poder experimentar (i segurament molta més gent) durant la quarantena allà per 2020, quan vaig estar quasi quatre mesos sense veure a la meua família perquè vivíem en comunitats diferents. Record que el cap de setmana que per fi anàvem a veure’ns estava nerviós perquè la meua mare no tenia constància de mi visita i sabia que li anava a fer molta il·lusió veure’m. I així va ser, aquests batecs que ressonaven més fort com més m’acostava al meu poble, Villaminaya (Toledo), van motivar el que ara és un record molt bonic. He d’assenyalar que no sols em fan bategar les persones, també ho fan les aficions i, en aquest cas com a futboler que soc, no puc obviar que l’Atlètic ha causat que el meu ritme cardíac s’accelere en innombrables ocasions.

Però si hi ha alguna cosa en els últims anys que m’ha portat a bategar amb profunditat, per tot el que implicava, ha sigut el fet d’aconseguir el meu somni de ser policia nacional. El sentiment és diferent de l’amor o a la passió per una afició, és clar, però tindre la motivació de treballar en allò per què fa anys que baralles, és una de les experiències més grates que he tingut. I és que en la societat en la qual vivim hui dia és innegable que el treball ocupa un lloc fonamental (sent moltes vegades el pilar base) en les nostres vides. Copant gran part del nostre temps, fins i tot fora de l’horari laboral, doncs a les 40 h setmanals (generalment parlant) cal sumar-li les hores de transport, preparació o fins i tot el fet de portar-te tasques a casa. Per tant, el fet de poder trobar una professió en la qual estar a gust i fins i tot que faça el teu cor bategar, en el bon sentit de l’expressió, és una cosa que tot ésser humà hauria d’experimentar.

No voldria tancar aquest article sense esmentar una cosa molt important que també ha fet el meu cor bategar en més d’una ocasió: el lloc on vius. I és que com a madrileny i foraster que soc, em vaig enamorar de la terreta allà per 2018 quan vaig estar vivint una època a Alacant. Des de llavors, sempre que vaig tindre ocasió m’escapava a conéixer les diferents platges de la Comunitat, i per descomptat, la seua capital. Així que quan em van preguntar quin destí volia per a la meua nova etapa professional, tenia molt clar que València era el millor lloc per a aquesta nova aventura en la qual em vaig embarcar fa uns mesos. La qüestió és que ja siga per una persona, per la teua família, per metes laborals o per un lloc en el qual viure, siga el que siga el que et faça bategar amb força, gaudeix-lo com ho faria un faller al peu d’una mascletà.

batecs

el fil roig

pàg.

Recorde perfectament la il·lusió que em va fer i com de content que estava la primera vegada que vaig visitar el Vicente Calderón, quan solament era una criatura. Il·lusió que es va repetir en 2017 quan vaig entrar a l’Estadi Metropolità

(Wanda, Civitas… per a mi és el Metropolità) ja com a soci del club. Fins i tot dels moments futbolístics en els quals més recorde el meu cor funcionar a tota vela va ser en la final de la Champions de 2014 (segur que els valencianistes també entendran això).

Cirurgià cardíac. Hospital Universitari de Lleó

Elio Martín Gutiérrez

els fils rojos que mantenen la vida: les artèries coronàries. història de la cirurgia de bypass. 26

pàg.

“el cirurgià que tractara de suturar una ferida en el cor podria estar segur de perdre per sempre la consideració i el respecte dels seus col·legues” Si bé no hi ha constància escrita, es diu que una vegada, una de les principals figures en la història de la cirurgia, Theodore Billroth (18291894), va afirmar que “el cirurgià que tractara de suturar una ferida en el cor podria estar segur de perdre per sempre la consideració i el respecte dels seus col·legues”, en considerar qualsevol procediment quirúrgic practicat sobre aquest òrgan com a impossible. No obstant això, aquesta falta de perspectiva, fruit de l’immobilisme i d’una mentalitat retrògrada, va quedar dissipada amb la primera cirurgia documentada sobre el cor només dos anys més tard, en 1896, que va consistir en la sutura d’una ferida de bala. Des de llavors, el desenvolupament de la cirurgia cardiovascular s’ha basat en un continu inconformisme que ha portat a molts pioners a afegir xicotets però sòlids avanços que, actualment, ens permeten tractar amb èxit gran nombre de cardiopaties. Entre elles, la malaltia de les artèries coronàries, possiblement la malaltia millor coneguda en l’ésser humà, ha pogut ser resolta per mitjà de diferents tractaments. La cirurgia de bypass coronari és un d’ells, indicada quan aquesta és especialment greu i complexa. Com molts procediments, diverses investigacions van ser les que van contribuir al seu desenvolupament. Però va ser un argentí, René Favaloro (1923-2000), el que es considera el pare de la tècnica tal com hui la coneixem i la continuem practicant, sense modificacions rellevants.

El fil de vida de Favaloro va ser una successió d’esdeveniments mescla d’esforç i saber aprofitar les diverses oportunitats que se li van anar presentant. Fill d’un fuster i una modista, va nàixer i es va criar a la ciutat de La Plata. En els inicis de la seua carrera professional, prompte va emigrar a les terres rurals de La Pampa per a fer labors del que hui serien similars a les d’un metge d’Atenció Primària. Sent coneixedor de la dita, “si vols arribar de pressa, has d’anar a soles; si vols arribar lluny, has d’anar acompanyat”, es va envoltar d’un equip competent, inclòs el seu propi germà, aconseguint la creació d’un banc de sang i millorant en gran manera la desnutrició i mortalitat infantil, que pràcticament va erradicar al costat de les infeccions ocorregudes durant els parts. No obstant això, l’interés per les habilitats manuals transmés pels seus pares, li va fer progressar en la branca de la cirurgia, des de les quals va realitzar durant la seua estada en La Pampa fins a l’oportunitat que se li va presentar per a formar-se en cirurgia cardiovascular en el centre més prestigiós del món, la Cleveland Clinic a Ohio.

THEO DOR E BIL L RO TH batecs

pàg.

el fil roig

Així, un argentí, d’orígens humils, deixant arrere a la seua família i sent de major edat de la qual podria a priori correspondre-li per a aquesta etapa formativa, va començar la seua capacitació en aquesta dura disciplina. Novament, l’esforç i el treball van ser la seua bandera, destacant dins del departament i envoltant-se, de nou, d’altres professionals competents. D’aquesta manera, diàriament, quan acabava la seua jornada de treball, va investigar la manera d’interpretar els cateterismes cardíacs que, per aquella època, el cardiòleg Mason Sons començava a dur a terme. La manera de donar solució a la malaltia de les artèries coronàries va ser la conseqüència de la preocupació per com tractar a aquells pacients que tenien dolor en el pit i ingressaven amb un infart agut de miocardi.

FAVAROLO

el fil roig

batecs

pàg.

Després de 9 anys de periple americà, Favaloro no va perdre de vista el seu país i va decidir implantar un programa de cirurgia anàleg en la seua estimada Argentina. Després de publicar en 1970 un llibre que recollia tot el coneixement

haver de jutjar crims comesos al costat d’una comissió on l’interés i la corrupció eren els mateixos, fins i tot havent canviat de signe polític i estant sota un suposat aval democràtic. L’evolució de la seua carrera a l’Argentina va alternar l’assistència amb la docència i el creixement en l’esfera sociopolítica, avalat per la Fundació. Aquests dos aspectes marcarien el final d’aquesta, convertint a Favaloro en un autèntic referent d’opinió en salut pública i múltiples problemes socials. En 1992 es va inaugurar a Buenos Aires l’Institut de Cardiologia i Cirurgia cardiovascular, entitat sense ànim de lucre amb un lema que deixava clar la seua vocació d’oferir una atenció sanitària universal i de màxima qualitat a tota la població de la qual, fins en aquells dies, l’Argentina no disposava: “tecnologia avançada al servici de l’humanisme mèdic”. La tenacitat i la integritat de Favaloro li van portar a ser una figura nacional, no sense trobar múltiples dificultats, particularment des del punt de vista financer. La idea d’una atenció sanitària altruista va xocar amb la contracció d’un important deute de la Fundació, que li va conduir a una forta depressió. El 29 de juliol de 2000, després d’escriure-li una carta al president Fernando De

pàg.

aprés, en 1971 va tornar per a iniciar la pràctica quirúrgica en Güemes. Si va abandonar el seu país natal amb el peronisme, va tornar en plena dictadura de Videla. No obstant això, el temps li ha jutjat com a crític i apolític, encara malgrat les enveges infundades que es van abocar en posar el seu nom en la fundació que ha estés, no sols el tractament de les cardiopaties, sinó moltes obres de mecenatge i investigació a l’Argentina, la Fundació Favaloro. Va ser un altre cardiòleg, Luis de la Fuente, qui va explicar que “a René l’han criticat molt, perquè diuen que es va posar el seu nom. No és cert, jo vaig ser el responsable: en eixe moment ell brillava a tot el món i, si volíem aconseguir fons per a fer la fundació, era una manera d’atraure’ls. Ell no volia. Però, en un sopar, després de quatre o cinc gots de vi, va acceptar”. La destacable labor li va portar al fet que li oferiren càrrecs polítics en els ministeris de la dictadura així com, en 1983, va ser una de les personalitats nomenades pel nou president Raúl Alfonsín per a integrar la Comissió Nacional sobre Desaparició de Persones, a la qual també va renunciar. El motiu adduït va ser d’especial controvèrsia existint discrepàncies entre la versió oficial, més políticament correcta, i la real, basada en una mescla de decepció per

la Rúa, es va llevar la vida, precisament, de la mateixa forma com la disciplina que va marcar la seua vida va començar la seua marxa, amb un tret en el cor. La carta a De la Rúa acabava amb un “estic passant un dels moments més difícils de la meua vida, la fundació té greus problemes financers. En aquest últim temps, m’he transformat en un captaire. La meua tasca és cridar, cridar i colpejar portes per a recaptar alguns diners que ens permeta seguir. (…) El que hauria de narrar de les innombrables entrevistes amb els sindicalistes de torn! Pispa de corruptes que viuen a costa dels obrers i menjen fonamentalment amb els diners de les obres socials que correspon a l’atenció mèdica”.

el fil roig

batecs

pàg.

El fil de la vida de René Favaloro ha suposat una inspiració per a molts dels quals compartim la seua professió i hem conegut la seua obra. Probablement, si ens referim a la nació albiceleste, en la seua actualitat hui sonen més

altres noms com Milei o Messi. No obstant això, probablement, molts de vostés han reflexionat qué injust i poc objectiu és el valor que atorguem al mèrit. Favaloro és un exemple que encarna l’anomenada “cultura de l’esforç”. I, si alguna vegada vaig sentir que la popularitat es mesura per “el grau en el qual alguna cosa o algú és capaç de fer feliç a la població”, em plantege si la sanació de desenes de milers de pacients cada any, des de fa dècades, a tot el món amb la tècnica que aquest cirurgià va popularitzar no és superior a la d’una victòria electoral (les conseqüències de la qual estan per veure) o un campionat del món de periodicitat quadriennal. La seua mort podia haver tallat el fil de la seua vida, no obstant això, un fort nus manté el seu llegat, tant en la Fundació que encara hui perdura, com en la persistència dels seus valors sociodemocràtics i metges que

ens continuen inspirant. Cada dia en què operem un pacient, posem la ciència al servici de la vida, recuperant el flux sanguini en uns gots que, a simple vista, són fils de tot just un parell de mil·límetres. De fet, Favaloro va dir que “en cada acte mèdic ha de ser present el respecte pel pacient i els conceptes ètics i morals: llavors la ciència i la consciència estaran sempre del mateix costat, del costat de la humanitat”. Una cosa tan xicoteta cobra una importància majúscula, com les paraules d’un simple home que van posar en escac a una societat en ple sotsobre i en la qual, fins i tot hui, pensem que la deterioració dels valors ens ha conduït a uns temps de canvi, però no necessàriament de millora: “jo em conformaria que el cor dels argentins

tinguera tres coses: honestedat, responsabilitat i solidaritat”. “Sembla increïble però ací hi ha vegades que els honestos han de donar més explicacions que els corruptes”. A les nostres mans està canviar el futur. No serà una tasca fàcil ni exempta d’esforç, però “cada dia cal tractar de fer el millor per a un, la família i la societat”. I tots hem d’assumir el nostre paper amb responsabilitat en aquesta labor, perquè, igual que en un quiròfan “per a mi, és tan important la senyora que neteja el quiròfan com el cirurgià que està operant”. I en un món on les xarxes atrapen a individus cada vegada més desconnectats, pensar que “el nosaltres sempre va estar per damunt del jo”, pot ser un bon punt de partida.

pàg.

el fil en la mitologia

<<Tothom coneix la rondalla

oriental que un fil roig invisible (com sabien que era roig doncs?, aquests orientals…) ens uneix inexorablement amb qui ha de formar part del nostre destí >>

Sergio Marín Suay

pàg.

El fil és present en desenes d’històries i mites que li donen hui dia un valor simbòlic en l’imaginari col·lectiu. Tothom coneix la rondalla oriental que un fil roig invisible (com sabien que era roig doncs?, aquests orientals…) ens uneix inexorablement amb qui ha de formar part del nostre destí. Però com aquesta història ja la coneixeu, li dedicarem temps a altres menys conegudes. I si no la coneixeu, sigueu bons fallers i llegiu la introducció d’aquest meravellós llibret.

batecs

el fil roig

pàg.

En la tradició grega els van posar noms a cadascuna d’elles. Senyores, a vegades ancianes, de rostre sever i aspecte poc amigable. Cloto feia aparició en el naixement de cada nounat, i filava el bri de la seua vida amb una rueca i un fus. Làquesis, de la qual depenia quant viuria el xiquet, mesurava amb una vara la longitud del fil de la vida. I la més temuda, Àtropos, era qui tallava eixe fil amb les seues detestables tisores quan arribava l’hora. I no sols això, també triava com moriria. La veritat, com perquè et tocara un dia que no li quedara café al matí.

ERACLE

Les parques no són jaquetes oversize. Tothom ha vist la pel·lícula de Disney d’Heracles, i recorda a eixes adorables ancianes que li donaven pistes poc clares a un senyor al qual li eixia foc del cap. Moires a Grècia, Parques a Roma o Nornas en la mitologia nòrdica. Eixos eren els noms pels quals es coneixia a aquestes senyores, que en alguns llocs eren considerades deesses, i en uns altres, actors secundaris mitològics, però que donaven autèntic temor per culpa del seu treball: controlar el fil de la vida des del mateix dia de naixement de qualsevol ésser humà, fins al mateix dia de la seua mort. I també després d’ella.

ODISSEA Més fils. Sense anar-nos-en molt lluny, una obra coneguda per tots: l’Odissea. Homer ens comptava en aquesta obra, de lectura obligatòria si vols agafar el son ràpid, que Ulisses, rei d’Ítaca, havia partit feia anys a lluitar en la Guerra de Troia per a recuperar a la núvia del seu col·lega Menelau, que segrestar la teua promesa en aquells dies cabrejava molt. Com tots sabreu si coneixeu un poc la història, després de moltes batalles, va aparéixer Brad Pitt i els va ajudar a guanyar la guerra, i tots van decidir tornar a les seues cases. El problema és que Ulisses era rei d’una illa, i la cobertura i el GPS no funcionaven com ara, així que va tardar vint anys a arribar.

el fil roig

batecs

pàg.

Abans de partir cap a Troia amb tots els seus soldats, va deixar en Ítaca a la seua dona Penèlope i al seu fill Telèmac. I com van anar passant els anys i encara no havien inventat el Whatsapp, tots a l’illa van pensar que Ulisses havia mort en la guerra i molts pretendents es van ficar en el palau a menjar i beure de gratis, el que hui es diu ser un pocavergonya. I ja que estaven, es van obstinar que Penèlope, con su bolso de piel marrón, triara a un d’ells per a tornar a casar-se. I és que en aquells anys, si et quedaves vídua però tenies diners, se’t rifaven. Doncs com ara.

Però Penèlope, que era reina però també era molt llesta, no estava disposada a casar-se amb cap d’eixos gorrers, i a més ella ja s’havia acostumat a Ulisses i la idea de començar a tindre cites i a contar-se la seua vida amb un altre se li feia pesada. Així que es va inventar que havia de teixir un sudari per al seu sogre, i que això li ocupava moltes hores de treball. Triaria marit quan acabara. I així feia, tots els dies podien veure a la reina teixir i teixir aquest sudari. Però cada nit, en la foscor, desfilava tot el treball fet durant el dia, traient un a un cadascun dels fils als quals tornaria a donar forma l’endemà.

Per cert, Hèctor, que també lluitava en aquesta guerra, es va enfadar amb la seua dona en un moment donat i la va relegar a les seues tasques femenines. Així que ací va estar la senyora teixint i teixint sense parar. Al final a Hèctor el mata Brad Pitt i l’arrossega per l’arena com a càstig per ser tan masclista.

A RA C Com els agradaven als grecs les històries de fils. Aracne era una xica de Lídia (no com els bous, Lídia era una regió grega) que es dedicava a teixir i era molt templà. I com teixia tan bé, presumia que inclús la mateixa Atenea, que havia inventat la rueca, teixia pitjor que ella. Tots sabem com li les gastaven els déus a Grècia. Atenea es va assabentar i va reptar a Aracne a un duel per a veure qui teixia millor un tapís, i la molt ximple el va perdre. A més, Aracne havia teixit una obra perfecta sobre les infidelitats dels déus. Atenea, que no sabia perdre, i estava molt mosquejada perquè això de les infidelitats també anava amb ella, va convertir a Aracne en una aranya i la va condemnar a teixir la seua tela la resta de l’eternitat. Aquest és, segons els grecs, l’inici de les aranyes en la Terra. Així que si aquesta nit et trobes una aranya a casa i et fan por, pots tirar-li la culpa a Atenea.

Un any, Teseu, que era un heroi, es va enfadar. I va anar cap a Creta a matar a l’animal, perquè encara no hi havia lleis que els protegiren. Allí va conéixer a Ariadna, i després d’una sola cita es van enamorar perdudament. Ella, que tampoc era animalista, va decidir ajudar-lo a escapar, entregant-li un cabdell amb el qual ella estava treballant, i que va lligar a la porta d’entrada del laberint. Després de matar al monstre, Teseu va poder eixir amb ajuda d’aquest fil. Van haver de fugir a l’illa de Naxos per temor al fet que els descobrira el pare d’Ariadna, que ja heu vist que no era un senyor molt amable. I mentre ella dormia en l’arena al costat del seu nou nuvi, Teseu va agafar les seues coses i el seu vaixell i la va deixar sola a l’illa. Perquè cregueu en l’amor a primera vista.

pàg.

Ariadna també teixia. Era la filla de Minos, el que es va muntar un laberint enorme a Creta per a tancar al Minotaure. Minos havia

atacat Atenes anys arrere, i a canvi de la pau, els atenesos havien d’entregar com a tribut set xics i set donzelles cada any per a alimentar a la seua mascota. Sí, així li les gastaven, ni en los Juegos del Hambre eren tan bèsties.

L L EGEND

Continuant amb altres històries mitològiques amb el fil com a argument, existeix una

el fil roig

batecs

pàg.

llegenda mil·lenària xinesa

que també parla del fil i de l’art de teixir. En les dinasties xineses el comú és que els emperadors tingueren diverses concubines. Ser emperadriu llavors era com ara una oposició, però en comptes d’un examen, tenies un fill de l’emperador, mataves al xiquet d’una altra companya i ja tenies el càrrec per a tota la vida. L’última emperadriu de la dinastia Quing va haver d’abandonar al seu fill per a anar a fer uns encàrrecs. I com la Xina és molt gran i tot està molt lluny, temia que alguna de les dones del rei aprofitara la seua absència per a matar-lo. Per a protegir el seu fill de les altres, la dona va demanar a cadascun dels líders dels cent clans més poderosos una bobina de la millor seda que tingueren. I va confeccionar un edredó que protegiria el seu fill de qualsevol atac. Hui dia, en el nord de la Xina, les famílies demanen als seus coneguts i amics 100 trossos de tela amb els quals confeccionar un cobertor amb el naixement de cada fill, i que es creu li donarà bona sort.

TER EO

Per a anar acabant, us deixe una història un poc menys divertida. Tereo era el rei de Tràcia (sí, un altre grec) i es va casar amb Procne per una qüestió d’estat. D’aquest feliç matrimoni va nàixer Itys, el seu fill. Fins ací una història avorrida. Però Tereo es va enamorar perdudament de la germana de la seua dona, Filomela. I com no va poder contindre els seus instints més bàsics, la va arrossegar a un estable fosc i la va violar. I perquè la pobra no poguera comptar res, li va tallar la llengua amb unes tenalles. I la va tancar en l’estable. Que simpàtic el tal Tereo.

Per a ocultar el seu crim, li va comptar a la seua dona que Filomela havia mort. Però ella, que també era molt llesta encara que era infanta, va trobar diverses bobines de fil i va teixir un tapís

en el qual explicava tot l’ocorregut i li ho va enviar a la seua germana Procne. Sembla que en els estables grecs era habitual guardar material de costura. La reina es va enfadar moltíssim i va ajudar a escapar a la seua germana de l’estable, i com era la nit de les festes de Bacus, es van unflar a vi i van matar al seu fill Itys, per a cuinar-lo i donarli’l menjar al rei en un banquet. Quan el rei va acabar de menjar, Filomela li va ensenyar el cap del seu fill. I el rei, enfadat i borratxo, les va perseguir pel saló espasa en mà, com si fora un sketch amb la música de Benny Hill. Els déus, escandalitzats per semblant telenovel·la, van convertir a Procne en un rossinyol, a Filomela en una oroneta i a Tereo en un esparver que perseguiria eternament el rossinyol. Si és que aquests grecs ho filaven tot…

pàg.

Com podeu veure, existeixen multitud d’històries mitològiques que han arribat fins als nostres dies relacionades amb els fils, la costura i l’art de teixir. Moltes d’elles expliquen a la seua manera la creació d’animals, el destí, o l’inici i la fi de la vida. I si els pareu atenció poden ser molt divertides. Això sí, ni un sol home teixint en cap història. Que estem en 2024, per favor…

ONG que té com a objectiu acompanyar a xiquets i xiquetes durant els seus ingressos hospitalaris o visites mèdiques >>

Estrella Peiró Sáez

pàg.

et preste el meu batec: mamàs en acció

<< Mamàs en Acció és una

Segur que moltes vegades t’has sentit malalt i t’has tancat a l’habitació per a estar sol. Aquesta soledat desitjada que ajuda tant en alguns moments. Però, alguna vegada t’has parat a pensar que sentiries si estigueres només sense haver-ho triat? A qui t’agradaria tindre al costat quan estigues malalt? Estic convençuda que en totes les respostes apareix la figura d’algun familiar pròxim. És clar que un metge o metgessa pot curar, en la majoria dels casos, però també és molt important cuidar. Qui cuida als malalts i malaltes que estan a soles? Més de 35.000 xiquets i xiquetes a Espanya són tutelats per l’administració actualment. Què passa amb aquests xiquets i xiquetes quan es posen malalts i han d’ingressar a l’hospital? A més d’estar malalts, estan a soles que és molt pitjor. En 1986 el Parlament Europeu va aprovar la Carta Europea dels Xiquets i les Xiquetes Hospitalitzats, que recull els 23 drets dels menors ingressats en un centre sanitari. Una fita tan rellevant que aquest dia cada any es celebra el Dia del Xiquet Hospitalitzat. Entre els seus drets està el fet de tindre cobertes tant les seues necessitats bàsiques (higiene, aliment, educació, etc.) com les seues necessitats afectives. Sentir-se protegit i estimat en totes les facetes de la seua vida i especialment en els moments més vulnerables, com quan està malalt. Per a poder complir amb això es va crear, en 2013, Mamàs en Acció. Mamàs en Acció és una ONG que té com a objectiu acompanyar a xiquets i xiquetes durant els seus ingressos hospitalaris o visites mèdiques. Vetlem

Això va ser el que em va ocórrer. Saber que jo he tingut la sort de tindre una família que m’ha cuidat sempre i que molts xiquets i xiquetes per desgràcia no la tenen. Pensar que hi ha milers de xiquets i adolescents, com la meua germana de 14 anys, que són conscients de la seua situació i no poden fer res per canviar-la. És molt fàcil pensar en un bebé que no té a la seua mare, però què passa amb aquests xiquets de més de 8 o 10 anys que ja saben què és el que ocorre? No soc mare, això no obstant soc Mamà en Acció als peus del llit dels hospitals. Jo, i més de 3.000 voluntaris repartits per tota Espanya. Actuant en 35 centres hospitalaris repartits en 8 ciutats espanyoles. Acompanyant a més de 900 menors en torns durant les 24 hores del dia, tots els dies de l’any. Si tothom coneguera la situació actual i aquest món fora més fàcil, les famílies obririen les seues cases i l’acolliment familiar es prioritzaria sempre. Les llars infantils no existirien i Mamàs en Acció podria tancar les portes perquè ja no faríem falta. Mentrestant, ací estarem, repartint afecte a aquells que més batecs ho necessiten. el fil roig

pàg.

perquè els i les menors, víctimes de maltractament o abandó, puguen pal·liar la seua soledat. Ajudem a les famílies en risc d’exclusió social o laboral a cuidar dels seus fills sense perdre els seus ingressos en haver de deixar de treballar per a acudir a l’hospital. Assegurem que els xiquets i xiquetes sense pares, que viuen en residències infantils, puguen tindre un acompanyament hospitalari des del moment en el qual travessen la porta de l’hospital. De manera resumida, té com a objectiu i lema principal: Ni un xiquet sol. Tot va començar a l’hospital La Fe de València quan Majo Gimeno, presidenta i fundadora de l’organització, estava visitant a un familiar a l’hospital i es va adonar que hi havia un xiquet d’uns 2 anys sol a l’habitació del costat. Es va oferir a quedar-se amb ell el temps necessari, però com que no pertanyia a cap associació va ser impossible. En aquest mateix moment va ser conscient del gran problema que hi havia. Hi ha realitats que no sabem que existeixen. Realitats que no podem imaginar fins que un dia es creuen en el teu camí i sents la necessitat de fer alguna cosa per a canviar-les. Sents la necessitat d’ajudar i no pots mirar a un altre costat.

el fil roig

batecs

pàg.

El primer acompanyament d’aquesta organització va tindre lloc en La Fe de València. Un adolescent víctima de maltractament va ser acompanyat durant més de 5 mesos. Tot el personal mèdic apuntava que era molt agressiu i que era molt important que el xiquet estiguera estable psicològicament. Mitjançant notes escrites en una llibreta, les voluntàries anaven passant-se informació entre els torns. Sense voler-ho havien elaborat un diari terapèutic. Aquest jove mai es va tornar agressiu. Ni ell ni molts casos similars. Així va ser com els especialistes van decidir estudiar el cas i, per descomptat, aquest diari. Després de la investigació, van presentar les seues conclusions que denotaven que hi havia evidències científiques que avalen que els menors acompanyats es recuperen abans, ja que “l’acompanyament amb afecte incideix favorablement en l’evolució d’una malaltia” segons Emilio Monteagudo, doctor i cap de pediatria de l’hospital La Fe de València. Sens dubte, queda demostrat que aquesta labor és una xicoteta acció que canvia la vida d’aquests xiquets per sempre. Un bebé abans de nàixer escolta tot el dia els batecs del cor de la seua mare. Una vegada naix, es realitza l’anomenat pell amb pell perquè continue sentint aquests batecs. Quan no hi ha una mare present, què ocorre? Mamàs en Acció cedeix els seus batecs als xiquets que ho necessiten. Als xiquets que no tenen una mare a prop. Quan som majors, moltes vegades busquem l’abraçada d’una mare o d’un pare i continuem escoltant eixos mateixos batecs. En aquests casos, nosaltres continuem prestant els nostres batecs a eixos adolescents que també ho necessiten.

Moltes persones tenen com a teràpia eixir a córrer, tombar-se en l’arena de la platja o eixir a prendre alguna cosa al sol amb els amics. A les Mamàs en Acció també ens agrada això, clar que sí però, a més, hem d’afegir a la llista que ens encanta aportar un granet d’arena a la societat i ajudar al fet que milers de xiquets no se senten a soles. Això sí que és una teràpia per a mi. Deixes tot el bonic dins de l’habitació, però també t’emportes a casa tot el millor.

El meu primer acompanyament va ser una xiqueta que està en aquesta situació. Una xiqueta i el seu germà bessó que van ser prematurs i Mamàs en Acció va realitzar l’anomenat pell amb pell en el mateix moment

La major part dels casos, són xiquets que viuen en llars infantils, en els quals, per falta de recursos, un treballador no pot acompanyar-los durant les 24 hores a l’hospital. En aquests casos, nosaltres cobrim els torns d’hospital en els quals ningú pot acompanyar-los. Són xiquets tutelats per l’estat que no tenen a ningú a excepció dels seus cuidadors en el centre de menors.

pàg.

Soc voluntària de Mamàs en Acció des de fa un any i no recorde quantes vegades he posat el despertador per a anar a l’hospital, tampoc les vegades que he eixit corrent del treball per a rellevar a una companya o fins i tot les vegades que la meua família ha esperat que arribara del meu torn per a menjar o sopar junts. En l’organització no existeixen els caps de setmana ni vacances. Tampoc els dies festius importants com a Nadal o Pasqua. Si hi ha un xiquet sol a l’hospital, som milers de voluntaris els que prestem el nostre temps per a acompanyar-los. No importa la teua edat, el teu sexe i molt menys si eres o no mare. El que és rellevant per a ser voluntari és saber acompanyar, escoltar, comprendre i sobretot tindre molt d’amor per a repartir. És una experiència única. Cuidaràs als xiquets, però en realitat són ells els que t’aporten a tu. T’omplin d’il·lusió i et recarreguen les piles sabent que quan isques d’allí hauràs aconseguit omplir de calor una habitació freda d’hospital i que un trosset de tu quedarà sempre en la vida d’aquests xiquets. Entres a l’hospital amb milers de problemes al cap i ixes d’allí tenint clar el que realment importa.

el fil roig

batecs

pàg.

en el qual van nàixer. Una vegada van ser donats d’alta, amb només 3 mesos de vida, van ser portats a un centre de menors i allí passen el seu temps. Ara tenen un any i moltes complicacions de salut. Són molt especials perquè els hem vist créixer i continuem acompanyant-los en cadascuna de les seues estades hospitalàries. Recorde els nervis que vaig passar el primer dia que vaig obrir la porta de l’habitació de l’hospital per a fer aquest acompanyament. El primer fa molta por. Penses que no sabràs fer-ho. Però sí que saps i aquest dia, quan acabes, t’adones que la teua vida ha canviat per sempre. Ja no hi ha marxa arrere. El primer xiquet sempre és especial, però al final t’adones que tots ho són. Un altre acompanyament molt especial que he tingut oportunitat de realitzar va ser molt diferent. En aquest cas, era una xiqueta de 14 anys ucraïnesa que havia viatjat a Espanya a causa de la guerra al seu país. La seua mare havia tingut la sort de poder vindre també al nostre país, però tenia la necessitat d’acudir a treballar tots els dies per a no perdre els seus ingressos. Recorde passar les vesprades pintant-nos les ungles i escrivint tot en el traductor per a poder entendre’ns i també l’agraïment infinit de la seua mare cada vegada que tornava de treballar per a quedar-se amb la seua filla. Mamàs en Acció també acompanya als menors que viuen amb la seua família però per diversos motius, els seus familiars no poden acompanyar-los tot el dia a l’hospital. Normalment, són famílies en situacions econòmiques molt complicades i aquesta organització ajuda al fet que puguen continuar acudint als seus llocs de treball i no tinguen la preocupació de com acompanyar al menor durant aquestes hores. Han de triar entre cuidar als seus fills a l’hospital o perdre els ingressos que tant necessiten. Nosaltres els ajudem a conciliar per a evitar que aquests xiquets acaben finalment sent tutelats per la falta de recursos a la seua casa. Finalment, es troben els xiquets que han patit violència domèstica i que, per tant, quan entren a l’hospital no poden tindre contacte amb els seus

familiars. Aquests xiquets tenen una necessitat emocional més directa i constant i per aquest motiu, aquest tipus d’acompanyament és una de les prioritats de l’organització. El meu últim acompanyament fins ara ha sigut d’aquest tipus. Un jove de 15 anys ingressat de gravetat en UCI per múltiples politraumatismes. Un cas molt complicat que no vam poder deixar de costat i amb el qual seguim hui dia al peu del llit de l’hospital prestant la nostra ajuda.

pàg.

Hi ha acompanyaments molt difícils en els quals acompanyes en silenci, sense dir res, únicament prestant la mà. Aquest simple gest ho és tot quan hi ha molt de dolor tant físic com psicològic. Acompanyaments en els quals les preguntes són constants. Xiquets adolescents que et repten dient: Tu qui eres? Per què eres ací si vull estar sol? No volen ni mirar-te, però quan passen els dies i s’adonen que eres allí per ells, tot canvia. Fins i tot pregunten per tu quan veuen que no estàs fent més torns amb ells. Altres acompanyaments, en canvi, estan plens de jocs, riures i abraçades sense fi. A nosaltres ens és igual. De la manera en la qual ens necessiten, ací estem i estarem sempre. Si en alguna cosa coincidim tots els voluntaris i voluntàries és que rebem molt més del que donem. Tots eixim de les habitacions amb un somriure d’orella a orella, per molt dur que haja sigut, perquè sabem que hem realitzat bé la nostra labor. És impossible no implicar-se. Tens al cap que la teua missió és “cap

xiquet ni xiqueta a soles en un hospital” però sense poder evitar-lo poses cares i ulls a aquests xiquets. Deixar anar és molt complicat. La part més difícil sens dubte. Quan un xiquet és donat d’alta, t’embriaga un sentiment d’alegria perquè saps que torna a la seua “vida normal” però alhora, molta tristesa perquè saps que aquesta vida hauria de ser moltíssim millor. Com a mínim, hauria de ser igual que la de qualsevol xiquet que viu en una casa amb la seua família, però per desgràcia, no és així. Acceptes que cadascun s’emporta un tros del teu cor i saps que has de recuperar-te i reposar-te perquè, si no, no hi haurà un següent xiquet. És molt important el control psicològic en els voluntaris, ja que has d’aprendre a deixar anar. T’ho ensenyen des del primer dia que apostes per aquesta organització i és el més crucial. Si saps com ferho, podràs continuar acompanyant a molts més xiquets. Si no, potser no és el teu millor moment per a seguir.

el fil roig

batecs

pàg.

TEMPS AFECTE

Una altra de les coses més boniques que et pot succeir és poder compartir-ho amb la teua família. Tinc la sort de poder dir: “La vesprada de la Nit de Nadal acompanyaré a una xiqueta que està ingressada” i que la meua parella, la meua germana o la meua mare em diguen: “Perfecte. Hui més que mai”. No són part de l’organització, però tenen clar el que jo aporte i el que rep a canvi i estan orgullosos d’això. No som herois ni persones diferents. Simplement, trobem temps per a donar als altres. La sensació de donar el meu temps, que és el més valuós que tinc, a qui el necessita em fa afrontar cada acompanyament amb il·lusió, oblidant la història que hi ha darrere de cadascun d’aquests

xiquets. Res importa quan el que veritablement és rellevant és passar temps amb ells. Per a ser Mamà en Acció només necessites tindre ganes de voler i cuidar gratuïtament. Dedicar temps, afecte, amor i acompanyar a eixos que a més d’estar malalts, estan sols, que és realment el més dur. Comences el teu torn a l’hospital, els teus batecs ixen de tu per tots els buits possibles per a arribar al xiquet que el necessita i després passes el relleu a una altra companya que farà el mateix. No sols donem el nostre temps. Donem el nostre cor. Som cors amb potes i cedim els nostres batecs per a aconseguir “Ni un xiquet a soles”.

Majo Gimeno, fundadora de “Mamás en Acción”

“Un xiquet que creix sense afecte no sabrà voler. Majo Gimeno”

pàg.

un fil per a un segle d’or: la ruta de la seda

“El fet que els batecs del cor s’utilitzen àmpliament com a representació poètica de la vida i l’amor es deu en part a aquesta facilitat de traducció i al reconeixement universal del so rítmic que escoltem per primera vegada en l’úter, el cor de la nostra mare, que després és acompanyat i reemplaçat pel nostre.” RAFAEL LOZANO-HEMMER

pàg.

Dibuix i estudi del cor humà. Leonardo Da Vinci. Quan parlem dels batecs, sempre pensem en una cosa molt concreta, molt visceral, molt interna i personal. Però després, cada persona portem aquest pensament primari a la nostra parcel·la de coneixements, o de preferències, i a eixos diferents sentits que se li poden donar a les paraules.

Així que, encara que adjunte algunes de les imatges més icòniques de les representacions del cor, no és la fi d’aquest article parlar de la representació del cor al llarg de la història de l’art i com ha evolucionat fins a l’actualitat, en la qual l’art modern pot representar, mitjançant mitjans informàtics, un cor a la perfecció o exposicions en les quals s’ha utilitzat batecs un cor real. el fil roig

pàg.

A partir d’aquesta primera idea, vaig recordar el mite del fil roig, tan estés en l’actualitat gràcies a les modes i a la multiculturalitat i la globalització, qüestions que fan que el flux de tradicions, mites i costums siguen ràpidament esteses. Sent una altra manera de bategar, el bategar de la cultura, del coneixement, de l’art... En aquest punt vaig recordar haver llegit sobre com l’artista Rafael LozanoHemmer havia utilitzat el batec dels assistents a una exposició creada en diferents punts de Mèxic. Va utilitzar els seus batecs per a ser part d’aquesta creació artística, passant a ser així una cosa molt íntima i personal que dilueix els batecs de les persones per a transformar-los en part de la cultura, en part de l’art, i crec que aquesta metàfora en l’obra de Rafael LozanoHemmer és la que em dona peu a presentar el meu fil, i com el bategar no sols és una cosa intrínseca d’un òrgan i privat de les persones, sinó que pot ser part d’una cosa molt més gran i compartida: l’art i la cultura.

I no és la meua intenció quedar-nos en la part més senzilla, i més òbvia, de buscar la relació dels batecs i l’art, de com en moltes ocasions els artistes han manifestat sentir i bategar a partir de les seues obres, com han mostrat les seues vísceres, entre les quals es troba el cor, per a sentir-se vius plasmant tot això sobre llenços, marbre i molts altres suports. Tampoc de les mil i una representacions que les persones que s’han dedicat a l’art han realitzat al llarg de la història per a representar a aquest òrgan que batega i al qual se li culpabilitza d’un dels grans motors que mou el món: la passió. Sense la qual l’art, i les persones, deixaríem d’existir.

UN COR REA

En sentir la paraula bategar se’ns ve a la ment, quasi irremeiablement, el cor, la representació gràfica d’un electrocardiograma amb la seua angulosa i cridanera línia roja, un roig profund que ens recorda a un fil. Un fil que pot veure’s modificat, ser més o menys sinuós, o fins i tot quedarse totalment lineal en el pitjor dels escenaris, però encara així és un fil constant impossible de trencar.

I ja que cadascun tenim el nostre punt feble, en parlar de fils, d’història, de comerç i d’art, la meua ment em porta a la seda, aquest bé tan preuat ja des d’època romana. Seda que va arribar a costar el mateix que l’or i que el seu ús va arribar a estar regulat i restringit per a les classes socials més altes i, per tant, controlada la seua importació, venda i fins i tot, coloració. I que, el més important, fou en gran part el germen del segle d’or valencià.

el fil roig

batecs

pàg.

I per això, crec que és important donar un espai a tot el que a partir de la creació d’aquest preuat teixit ha bategat, i com ha sigut d’important en el nostre entorn. Com en els municipis que formen el nostre barri (Aldaia i Quart de Poblet) durant l’edat mitjana es treballava per a l’elaboració de seda i existien grans nuclis d’artesans i altres funcions de treballadors i treballadores de la seda. Però, sobretot, quan parlem de la seda, hem de referirnos a un fenomen molt més ampli culturalment parlant, i que potser fera que hui siguem qui som.

El que és remarcable en aquest sentit són els batecs culturals que han anat succeint-se al voltant del comerç i el treball de la seda, dels fils, i com això ha significat la creació de noves cultures i l’extensió d’uns certs mites, costums i coneixements al llarg de la història i dels continents. Com a partir dels tallers de costura, el bategar de les dones i xiquetes que han realitzat històricament aquests treballs, han fet que ens arriben gran part de les tradicions i el coneixement, ja siga en forma de refrany, dita, cançó o poesia. Com el treball de la seda i de tot el que l’envolta va canviar en un moment determinat el paisatge i la vegetació de la nostra ciutat. Com va aparéixer un dels gremis més importants, notoris i influents a la ciutat de València. Però per a centrar-me en un tema que em sembla molt important per a la nostra ciutat, em centraré en el batec de la cultura i del coneixement, i en com aquest batec pot traspassar fronteres, idiomes, continents, mars… Per a mi, la ruta de la seda a València és una qüestió summament important, d’ella van nàixer grans projectes artístics i culturals, una indústria próspera que es va estendre a la resta del territori i que va fer de la ciutat un lloc multicultural i econòmicament solvent. Qüestions que sempre són positives per al desenvolupament i el bategar d’una ciutat, i, per tant, de la seua gent, de l’art i de la cultura, arribant en el s. XV el seu major punt de creixement i internacionalització.

pàg.

Il·lustració de Sarai Llamas.

el fil roig

batecs

pàg.

Encara que la llegenda del fil roig no està directament relacionada amb la seda i la seua ruta, en termes materials, reflecteix la idea de connexions duradores i destins o intercanvis comercials i culturals que podrien pensar-se en altres moments inassolibles o impossibles. Ja que aquesta ruta no sols implicava el comerç de béns materials com la seda, sinó que representava connexions entre diferents cultures, persones i civilitzacions, promovent un intercanvi que transcendia les fronteres econòmiques, geogràfiques i culturals. Connectava l’est i l’oest, facilitant l’intercanvi de béns, idees, tecnologies i cultures entre Àsia, Europa i Àfrica des dels inicis de la nostra era fins al segle XV dC. Al llarg d’aquesta ruta, diverses cultures van florir i van interactuar, destacant algunes tan diferents com la de la Xina, que era el començament de la ruta, que va utilitzar l’impuls del comerç de la seda per a vendre també altres productes que eren nous per a la resta del món i que algun d’ells, com el paper1, van significar grans canvis en la cultura europea en facilitar amb el seu ús la creació de llibres i així la transmissió del coneixement. I a la vegada importaven productes i manufactures de la resta de llocs pels quals passava la seda. 1 No és d’estranyar que junt amb els teixits, la Xina fora fabricadora i exportadora de paper, ja que el paper es realitzava amb deixalles de la seda, el cotó, arròs, etc.

I alhora que s’importaven i exportaven productes, totes aquestes cultures no sols intercanviaven mercaderies, sinó també coneixements científics, religions, art, arquitectura i filosofia. Aquest intercanvi cultural al llarg de la Ruta de la Seda va contribuir significativament al desenvolupament global i va establir les bases per a la interconnexió entre civilitzacions distants i, per tant, el seu avanç en qüestions culturals, socials i tecnològiques a gran escala. El realment interessant és la importància de la seda per a la transmissió cultural, centrant-nos en com el comerç de seda va donar lloc al desenvolupament de diverses cultures i, com va influir en el continent europeu, amb èmfasi en els ports mediterranis i l’impacte a la ciutat de València.

Itinerari de la Ruta de la Seda des de València a Xian, Xina.

En el cas d’Europa, els ports mediterranis van jugar un paper crucial en la recepció i difusió dels productes i coneixements provinents d’Orient a través de la Ruta. Aquests ports mediterranis, com Venècia, Gènova o la mateixa València, es van convertir en pròsperes ciutats comercials on arribaven exquisides teles que eren molt valorades pels aristòcrates i la noblesa europea. La seda, amb la seua suavitat, lluentor i exclusivitat, va continuar sent un símbol d’estatus i luxe en les corts europees, qüestió que venia donant-se ja des d’època romana. No obstant això, no sols els rics i poderosos es van beneficiar de la seda importada d’Orient. Aquesta indústria també va tindre un impacte significatiu en el desenvolupament de ciutats com València, ja que la introducció de la sericicultura i la producció local de seda van permetre el creixement econòmic i la creació de nous barris i l’aparició d’una nova classe d’artesans que es dedicaven a tot el procés que comporta el treball de la seda.

Els valencians passem així a ser experts en el cultiu de moreres i la cria de cucs de seda, contribuint així a la florida de la indústria sedera amb tot el que això comporta: cria de cucs, extracció de la seda, tractament, tintat, elaboració, etc. El comerç de seda i els coneixements relacionats amb la seua producció també van influir en l’àmbit cultural de la València medieval, època que va culminar amb el renaixement de la ciutat i el seu auge comercial i polític. Malgrat la promulgació regular de lleis sumptuàries contra les despeses innecessàries, sobretot els de la vestimenta, el luxe conservava una irresistible atracció. De la mateixa manera que els palaus, els cavalls i les carrosses, la roba responia al desig de brillar en societat. Es van buscar nous teixits preciosos (en el segle XV, la seda va suplantar a la llana, més humil i usual, que havia enriquit Florència en l’edat mitjana)2. La moda en el S.XV Aparences. Revista Historia del arte y actualidad cultural. Gràcies a la intensa activitat comercial i a la connexió directa amb altres cultures, la nostra ciutat va experimentar una florida sense precedents en àrees com el comerç, les arts i les ciències i això la va portar a ser una de les principals ciutats del territori de la península Ibèrica. La seda va tindre un impacte durador en el desenvolupament de diferents cultures i en la forma de vida de les persones que van anar desenvolupant professions i relacions, fins i tot a la nostra ciutat i barris, per al desenvolupament del seu comerç i tot el que comporta. L’arribada de la seda a Europa i la seua demanda per les principals corts reials, va fer que el seu estatus fora cada vegada més alt i que els preus foren realment inassequibles per

pàg.

2 https://www.aparences.net/es/arte-y-mecenazgo/ renacimiento-y-vida-privada/la-moda-en-el-siglo-xv/

el fil roig

batecs

pàg.

al poble en general, la qual cosa la feia a més d’un teixit suau i luxós, bastant desitjat i inassolible. Però amb la seda, a més de canvis en la moda i els teixits, es van desenvolupar i van impulsar noves tècniques de fabricació de tèxtils, nous dissenys... i que fora tan desitjada la va portar al fet que les persones que pogueren permetre’s el vestir-la volgueren que se sabera. Així són moltes les pintures que ens han arribat que representen aquests vestits i moltes les artistes que van ser conegudes o han passat a la història pel mestratge amb la qual han representat la qualitat i la lluentor de la seda en les seues pintures.

I per a tindre una idea del realment important que va ser la seda a la ciutat de València i la seua evolució, cal recordar que des del segle XV fins al XIX, i en molts llocs encara es conserven zones amb molts exemplars, la morera ocupava grans espais de la nostra ciutat i de les poblacions dels voltants. Fins i tot el cultiu de la seda va modificar l’arquitectura residencial i ha romàs en l’estructura de les cases tradicionals, algunes de les quals encara conserven les “andanes”3 que prenen el seu nom dels elements que ocupaven aquesta segona planta per a la cria dels cucs de seda a casa. I això va ocórrer només a la nostra ciutat, ja que València va ser la principal àrea productora de seda de tota la península Ibèrica, la qual cosa va fer que el comerç i el treball de la seda haja influït en tots els àmbits. En l’àmbit social, també es van succeir grans i importants canvis a la nostra ciutat relacionats amb la seda. Com sabem, durant l’edat mitjana i el renaixement, les persones que pertanyien a una mateixa professió o ofici es van començar a organitzar

Retrato de un hombre (El sastre), c. 1570. Giovanni Battista Moroni (Londres, National Gallery).

3 L’andana és una armadura formada per baldes, generalment metàl·liques, o per pals horitzontals adossats a una paret, en què es crien els cucs de seda. Segons la definició de la RAE.

a través de gremis. Tot això tenia diverses finalitats, entre elles defensar la professió, la producció d’un cert bé i, sobretot, regular la qualitat dels productes i restringir l’accés a les persones que realment estigueren preparades per a poder fer un determinat treball de manera adequada.En paraules de Ricardo Franch Benavent, en un article per a la Universitat de València sobre la influència de la seda en la història i la cultura valenciana: “Encara que prèviament es fabricaven ja a València teixits de tradició islàmica amb la seda procedent del Regne de Granada, va ser a la fi del segle XIV quan els comerciants genovesos van contribuir a la difusió del cultiu de la morera des del sud d’Itàlia. Posteriorment, van transmetre també la nova tecnologia tèxtil que s’utilitzava a Gènova en l’elaboració del “velluto” o vellut de seda.” Així doncs, a València, com no podia ser d’una altra manera, durant el segle XV4 va aparéixer el gremi de Velluters, amb la finalitat de controlar tota la producció de la seda, professionalitzar l’ofici, controlar l’adequació de la qualitat dels teixits de seda i establir tota una sèrie de normes i adequacions al treball relacionat amb la seda. Que com sabem no sols era el de sastreria, sinó que s’iniciava ja amb l’alimentació i cria dels cucs de seda. Atés que era un gremi que controlava un dels productes més demandats i desitjats d’Europa, i el principal productor de la península

La força del gremi era tal que, en el segle XVII, pressionen tant al rei Carles II, que el porten a prendre la decisió d’elevar el rang de gremi a Col·legi professional, i sobretot i el més important, el treball de la seda passe d’art menor a Art Major. Podriem considerar que això pot ser una cosa fútil, però no és així, considerar l’art de la seda un Art Major, era posarho a l’altura dels grans artistes de la pintura, l’escultura, etc. I això tenia una significació molt major. No sols per l’estatus personal que s’aconseguia amb aquesta declaració, sinó pels ingressos que açò podia reportar-los. Encara que estem totes d’acord que l’art de la 5 La rebel·lió de les Germanies va ser un conflicte que es va produir en els regnes de València i després es va estendre a Mallorca al començament del regnat de Carles I, entre 1519 i 1523 i es va desenvolupar paral·lelament, però sense connexió aparent, a la rebel·lió de les Comunitats de Castella entre 1520 i 1522.

pàg.

4 En 1479 està datada la creació del gremi de velluters.

Ibèrica, no és d’estranyar que es convertira en un dels gremis més importants i influents de la nostra ciutat. Aquesta influència els va portar a ser una part rellevant en la revolta de les Germanies5 i a tindre un gran pes en les decisions que es prenien en l’àmbit polític a la ciutat, que alhora tenia una gran influència sobre la corona de Castella.

el fil roig

batecs

pàg.

seda, a vegades, requereix el mateix mestratge, passió i dedicació que qualsevol de les altres arts ja considerades majors, però a les quals va costar molts més segles ser reconegudes com a tals. Amb aquesta declaració d’Art Major i el pas de gremi a col·legi, València es fa amb el monopoli de la seda en la península durant el següent segle i desenvolupa la seua indústria i comerç. Es planteja el sistema de treball basat en la cria en els municipis dels voltants de la ciutat (ja he nomenat que en les nostres poblacions encara podem observar cases que es dedicaven a això) i la indústria de la confecció es realitzava dins dels murs de la ciutat. Aquesta estructura és funcional i lògica, ja que era molt més senzill el cultiu de la morera i la disposició d’espais per a la cria i el filat en els nuclis dels voltants que dins de la ciutat. Així que València desenvolupa la indústria (se suposa que en aquest segle va arribar a haver-hi vint-i-cinc mil persones dedicades a la seda) i augmenta la seua fama com a ciutat de l’Art Major de la Seda. Els estudis diuen que el 90% de les ciutats del regne de València es van dedicar en el seu moment de major auge a una activitat o l’altra dins de la indústria de la seda.

Amb tot això, durant el S. XVIII el Barri de Velluters era un dels més poblats i importants de la ciutat, ja que es comptava amb prop de quatre mil telers soles a València. Igual que passa a les cases dels pobles dels voltants de la ciutat on encara algunes conserven les andanes en la seua part superior, en el Barri de Velluters encara hi ha cases on es pot observar com en el mateix edifici es compartia habitatge i taller, però ací de manera inversa. Però la nostra època daurada, la nostra resplendor de seda, va arribar a la seua fi en el segle XIX per diversos factors. D’una banda l’evolució de la indústria tèxtil i dels nous teixits, molt més ràpids i barats d’elaborar, com per exemple el cotó, i la impossibilitat de la indústria tèxtil sedera d’adaptar-se a passar d’una activitat artesanal a una industrial. D’altra, la nova organització sociopolítica del món va fer que les importacions de tèxtils cada vegada foren majors i més barates, la qual cosa feia poc competitiva la indústria de la seda valenciana. I per a acabar de tancar el cercle, la desaparició de les moreres per una epidèmia va fer que el sector de l’Art Major de la Seda a València quedara com una cosa residual i secundari. Arribant quasi a la seua desaparició.

Però, com diu la cançó “hasta la tela más costosa, ideal y luminosa si se tuerce puede ahogarte6” la seda va ser el batec que va donar a la nostra ciutat la vida i quasi li la lleva. Li va donar el seu major moment d’esplendor social, cultural i artístic, i que alhora va significar la seua caiguda. Però la indústria de la seda, igual que la nostra ciutat, sempre ha sabut sobreviure, mantindre aquest fil roig que marca els batecs en moviment, mai ha deixat que es quede tibant i sense moviment. I així, la seda continua sent la protagonista de cadascuna de les nostres falles: què seria de les nostres falleres i fallers sense les persones que continuen treballant la seda, que continuen creant i mantenint aquest bategar que va arribar de la Xina per a quedar-se, transformar-se i transformar-nos.

La Ruta de la Seda és un tema irremeiablement romàntic que exercisc un rol extraordinàriament significatiu en la interacció i la difusió cultural. El comerç a llarga distància, que inicialment va connectar la Xina amb Àsia Central i Orient Pròxim i, a la llarga, amb Europa, es va plasmar en un intercanvi de productes de luxe com la seda, el vidre i la porcellana, i no tenia la mateixa importància que el comerç a curta distància de béns essencials, com el gra, els fàrmacs, les espècies o els cavalls. El comerç de luxe tenia un escàs valor econòmic, excepte per als mercaders i els grups o institucions que atenien els viatgers. En canvi, les interaccions culturals van exercir profundes influències al llarg de tota Euràsia. Religions, filosofies i maneres de pensar es van transmetre d’una civilització a una altra a través de la Ruta de la Seda. Culturas, filosofías y religiones en la Ruta de la Seda. Morris Rossabi.

Jaume Plensa. El corazón secreto, 2014. Teixit inflable, material sintètic i instal·lació sonora, 27 × 27 × 15 m. Vista de l’exposició: El corazón secreto, a Gaskessel, Augsburg, Alemanya, 2014. Foto: Jürgen Diemer © Kunstammlungen Museen Augsburg. 55

pàg.

6 Vanesa Martín. Mejor de lo que contaste.

el fil dels nòmades

<<Tant de temps buscant on tirar

arrels i acabe per descobrir que jo no vaig nàixer a Andalusia, que jo vaig brollar allí.>>

Vaig anar-me’n de casa amb dèsset anys perquè sentia que ací fora m’esperava molt de món que descobrir, i la meua xicoteta ciutat m’asfixiava. No sabia el que feia, no pots fugir d’un lloc que portes dins de tu, una cosa amb la qual estàs connectat des del mateix moment que naixes, eixa madeixa de fil roig que va nàixer amb nosaltres, i que potser no notes al principi, però que acaba tibant-se i fent que tornes a casa, perquè sents que alguna cosa et crida, alguna cosa t’atrau cap allí. Tant de temps buscant on tirar arrels i acabe per descobrir que jo no vaig nàixer a Andalusia, que jo vaig brollar allí.

Laura de la Torre Caballero

pàg.

I que curiós que això que abans m’ofegava ara se m’antulla una espècie de superfície a la qual pujar per a prendre aire i respirar. Saps que has arribat quan baixes del cotxe, veus la mar en calma brillant amb el sol que cau i sents que estàs en un altre món. Escoltar la seua música i sentir que estàs dins, que el borrissol se t’estarrufa i el pit se t’unfla d’orgull per haver nascut en eixa terra i sentir-la bategant dins, corrent per les teues venes. Perquè és així, no puc evitar somriure cada vegada que em presente a algú i em pregunta: aquest accent no és d’ací veritat? Has de vindre a Andalusia per a saber que les cloïsses es mengen amb les mans, que al febrer a Cadis t’has de posar dos colorets pintats i que un andalús no s’enfada, a un andalús “le da coraje”.

“me da coraje ”

És cert que cal eixir de casa per a adonar-te que hi ha llocs en els quals la costa no es tiny de taronja amb cada vesprejar, perquè el sol desapareix per on en la teua terra comença el dia. Cal eixir de casa per a adonar-se que hi ha llocs en els quals refreguen una tomaca en el pa en comptes de fer-lo en rodanxes, i que pots dir botins o vambes al que tu has anomenat “tenis” tota la teua vida. Cal eixir de casa per a saber que hi ha vida més enllà de Despeñaperros. I marxes de casa, i t’adones que no saps absolutament res. Però quan tornes eres diferent, deixes de cridar als teus pares per qualsevol nimietat, comences a resoldre els teus

sabies que... Cloïssa: mol·lusc marí (Tapes decussatus), de valves quasi ovals amb unes fines estries radials que s’entrecreuen amb solcs concèntrics, de carn comestible i molt apreciada.

problemes i a trobar el teu lloc en el món. Comences a fer tràmits en el banc, en el metge i tens la teua pròpia carpeta de “papers importants”. Hi ha centenars de motius pels quals marxar-se, però ja siga per treball, necessitat, per a escapar d’alguna cosa o simplement perquè la peixera se t’està quedant xicoteta, quan tornes això no importa. Tornes perquè el fil es tensa i les arrels et fan cosquerelles als peus, perquè el metre t’aclapara, perquè vols passejar sense esquivar a la gent. Tots necessitem el nostre refugi, per molt que t’apassione navegar tot mariner necessita terra ferma, aquesta que sembla que es mou quan la trepitges després de molt de temps en alta mar. No parle de la teua habitació, que pot ser que quan tornes ja no siga la mateixa, els teus pares han pintat les parets i algú es va apoderar del teu escriptori.

batecs

pàg.

el fil roig

València

Cadis

el fil roig

batecs

pàg.

“Prop de 48.900 persones nascudes en la Comunitat Valenciana vivien al començament de 2023 en algun lloc de l’estranger, una xifra que ha crescut modestament durant l’últim any i que representa quasi un 1% de la població total de la nostra comunitat. En el cas dels valencians i valencianes, el percentatge de nascuts que es decanta per traslladar la seua residència a França és molt major que el de la mitjana nacional. En aquest sentit, un de cada quatre valencians habita en algun municipi d’aquest país pel 17% dels espanyols.”

Cada lloc t’ofereix una cosa nova, i passen els mesos i coneixes a la teua gent, la teua cafeteria i la teua botiga favorita, el teu gimnàs. Mai et sentiràs com a casa, però ja ni tan sols ho sentiràs completament en la teua. És la maledicció del nòmada. Aquest fil roig acaba per establir diferents punts d’ancoratge, que acaba formant un curiós entramat si has tingut la fortuna (o la necessitat) de moure’t per tot el mapa. Aquest fil que sempre ens fa voler tornar a aquells llocs en els quals vam créixer física, espiritual o fins i tot laboralment. Aquells llocs que van ser desconeguts o fins i tot hostils al principi, però que amb el temps es van transformar en la nostra jungla personal, vaig aprendre a moure’m sola pel metre de Barcelona i ara em perd en el de València.

pàg.

I és possible que encara tornes a llocs on vas viure molt de temps, i sentes

El problema és que quan et mudes tant o passes tants anys fora de casa, la frontera entre la teua llar i el lloc en el qual convius es difumina, i ja no saps on pertanys, ja no saps si vas o tornes. En el meu cas, aquests dubtes es dissipen cada vegada que tanque el maleter enfront de la porta de casa, li faig una abraçada a la meua mare i sent bategant dins meu la frase del valencià Nino Bravo: “Me voy pero te juro que mañana volveré”...

NOMADA

Encara recorde les llàgrimes de la meua mare la primera vegada que me’n vaig anar a Barcelona mentre la cinta transportadora descendia cap a l’AVE. Jo no plorava, els meus batecs s’acceleraven davant la nova oportunitat que tenia davant els meus nassos.

que hi ha un tros de tu que es va quedar en eixe antic pis. Eixa sensació són els teus records, la petjada que deixes, totes les vegades que el teu cor va bategar amb velocitat en algun racó de la ciutat.

Jo parle de l’abraçada tremolosa de la teua àvia quan arribes per sorpresa, i els tupper de croquetes que t’emportes a la volta. És el braser a l’hivern i el salmorejo a l’estiu. És la porta oberta de la teua casa. És córrer pels carrers sense por, tornar al bar de sempre en dates especials i les estovalles amb motius nadalencs.

epíleg El nostre fil ens ha portat fins ací, després d'unir tantes coses importants. Aquest llibret ha sigut creat, de manera col·laborativa i integradora, per homes i dones de diferents àmbits. Homes i dones que han volgut demostrar com existeix un fil roig que ho mou tot, i que tot allò que està destinat a unir-se, el temps fa que ocórrega.

pàg.

No parlem a soles de la Llegenda del fil roig en clau oriental, aquella que simplement uneix a unes persones amb unes altres, per un fil roig lligat al dit menovell en el moment del seu naixement. El nostre fil roig i els nostres batecs van molt més enllà. Estar connectat amb alguna cosa, o bategar per alguna cosa són pràcticament sinònims, expressions o paraules que ens fan entendre què és el que ens mou, que és el que ens inspira o ens fa alçarnos de la cadira per a lluitar per aconseguir alguna cosa. Des de l'inici, amb els batecs culturals que ens ha oferit durant 20 anys el Teatre Auditori Municipal d'Aldaia, passant pel fil que uneix a aquells amb el seu destí de ser policia, o amb la ciutat que els va veure nàixer i van deixar arrere per a assolir els

seus somnis. O per aquells fils rojos gràcies als quals el nostre cor batega i envia la sang per tot el nostre cos, permetent-nos bategar en un altre sentit, en el sentit figurat de la mateixa paraula. Bategar per alguna cosa, i anar oblidant de bategar. Perquè encara que el batec del nostre cor continue enviant la vida al nostre cos, els batecs de la nostra memòria es poden anar apagant i anar oblidant què és això que ens fa “bategar”. I també aprenent a distingir si el que ens fa bategar és real o no, és producte de xarxes socials o és la persona amb la qual prenem el café tranquil·lament. Si aquestes persones que veiem són reals o fake, i si la seua vida serà un batec real o un batec amb filtres. I si, hi ha realitats que fan bategar amb força. Els moviments socials actuals unint a persones amb el seu fil roig invisible a través de la història, i aquells moviments que promouen prestar el batec a qui més el necessita. Deixar per un moment que el teu cor i el teu batec siguen d'un altre i adaptarte a la seua realitat i necessitat.

I amb totes aquestes històries i articles recollits en el nostre Llibret 2024, hem volgut unir-te a nosaltres. Perquè tu no ho sabies, però també tens un fil roig unit a allò amb què estàs destinat o destinada a coincidir en la vida.

I el teu fil roig està unit al Llibret de la Falla Villarrobledo.

part fallera TIRANT DEL FIL DE… Com conta la llegenda del Fil Roig, tots estem connectats a les persones, llocs i esdeveniments als quals estem destinats a unir-nos o formar part, mitjançant un fil roig invisible a simple vista. Aquest fil es tix en nàixer i amb passar els anys, es va desembolicant, deixant veure què tenia el destí preparat per a nosaltres. Hui, emulant a la Bruixa que podia veure el fil imperceptible per a la resta d'humans, descobrirem com és el fil que ha portat als nostres representants a ocupar els seus llocs en la nostra falla.

Vine amb nosaltres a tirar del fil!

batecs

el fil roig

pàg.

Argument.

sainet la reina de les sardines

pàg.

En el xicotet poble pesquer de Vilatonyina, les eleccions per a triar a la Reina de les Festes són tot un esdeveniment. Les tensions augmenten quan es presenta Roseta, una xica astuta que farà el que siga necessari per a guanyar el títol. Mentrestant, Ramonet, el pescador jubilat, i Amparo, la propietària de la botiga, estan convençuts que l’elecció de la Reina de les Festes no és més que una distracció per a ocultar la corrupció de l’alcalde, En Monleón. Tots dos decideixen lluitar per desemmascarar els seus ardits. Rufet, el professor d’història, s’uneix a la causa de Ramonet i Amparo, defensant el sentit tradicional i cultural de les festes, refutant les intencions superficials i egoistes de Roseta. D’altra banda, Neus, una jove nouvinguda al poble, troba en l’elecció de la Reina de les Festes una oportunitat de descobrir el seu passat, lligat al poble i els habitants de Vilatonyina.

personatges: Ramonet: Un pescador jubilat. D’uns setanta anys. Amparo: Una dona independent i propietària de l’única botiga del poble. Ronda els cinquanta anys. En Monleón: L’alcalde del poble, un home corrupte i manipulador. D’uns seixanta anys. Roseta: Una dona jove i ambiciosa que farà el que siga necessari per a guanyar la corona. Té 35 anys. Rufet: Un professor d’història amant de la cultura del poble. D’uns quaranta anys. Neus: Una xica nouvinguda al poble. Té 19 anys. Sento: Un xic valencià d’uns 25 anys, alegre, enamoradís i ocurrent.

Ambientació Un xicotet poble pesquer valencià anomenat “Vilatonyina”, en els dies previs a la coronació de la seua reina de les festes, la Reina de les sardines. En l’escenari veurem de fons la plaça de Vilatonyina, amb una font de pedra, al fons a la dreta. La font té en el centre, ornamentat en pedra, la canella pel qual eix l’aigua. Envoltant la canella, un piló de forma redona de 2 metres de diàmetre. Com a fons de l’escena i l’escenari, vistes de la resta de la plaça, amb xicotetes cases de pescadors i un horitzó marítim. Als costats de l’escena principal es localitzaran dues estades que només són visibles en encendre els focus que les il·luminen, quan l’acció transcórrega en aquestes estades. Estan formades per només dues parets que les delimiten i les separen de la plaça. Les estades ocupen un 20% de l’escena per cada costat, deixant el 60% central de la plaça a la vista. L’estada de l’esquerra és la botiga d’Amparo: és una botiga de comestibles xicoteta. Té tres baldes en la paret del fons amb llandes de conserva, pots de vidre amb espècies i herbes aromàtiques, i en el sòl sacs oberts amb llegums per a vendre al

pes. Les parets són de color blau i les prestatgeries, blanques. Hi ha un quadre amb nusos mariners en la part esquerra, al costat de les prestatgeries. A la dreta, la porta i una finestra de fusta, que dona a la plaça. Davant de les prestatgeries hi ha un xicotet taulell de fusta. L’estada de la dreta té dos usos que varien canviant únicament dos elements. És de color marró amb una sanefa en to clar, que envolta l’estada de forma horitzontal, a un metre i mig del sòl. Té, en la paret dreta (que dona al fons de l’escenari), una porta de fusta robusta. En la paret esquerra, una finestra que dona a la plaça. En el seu ús com a despatx de l’alcalde tindrà una taula d’escriptori negra amb útils d’escriptori, i una bandera de la Comunitat Valenciana al fons. En l’ús com a arxiu de la localitat, la taula es volteja, i es deixa sense útils d’escriptori. La bandera es lleva i en el seu lloc es posa una prestatgeria amb llibres. Tant taula, com a prestatgeria tenen rodes per a la seua col·locació ràpida. L’acció està ambientada en l’època actual, i els personatges vestiran concorde a això.

pàg.

escena 1. Botiga d’Amparo, situada en la plaça del poble. Ramonet i Amparo veuen passar a Neus des de la botiga, carregada de bosses i maletes, per la plaça.

— Ramonet -mirant a Sento-: Però tu no estaves per la Roseta? Si m’has donat la vara mil vegades en l’embarcador mentre arreglava les xarxes, ploriquejant perquè la Roseta no et feia cas.

— Ramonet: Amparín, corre, corre -es gira i veu que s’acosta amb parsimònia-. Però corre!

— Sento: Ramonet, ja saps, un ha de repartir el seu voler. Ací hi ha Sento per a moltes dones…

— Amparo: Uy, Ramonet, quina és la urgència.

— Amparo: I l’única que et vol és ta mare. -Amparo i Ramonet esclafeixen a riure de nou. Es comença a sentir el soroll de la plaça de fons, i s’apaga la llum de la botiga amb una certa lentitud, mentre Sento ix de la botiga i Amparo i Ramonet continuen rient-se-.

— Ramonet: Urgència la que ha hagut de tindre aquesta per a haver d’eixir de casa tan carregada… — Amparo: Però esta qui és? — Ramonet: Xica, no sé, però el que sí que sé és que no és d’ací, que en “La Tonyina” no se m’escapa ningú. Cinquanta anys omplint-li la taula a tot el poble dona per a conéixer a qui t’obri la porta. I aquesta no m’ha obert cap. — Amparo: Ja hauries volgut que t’obrira… la porta. -Es miren còmplices aguantant el riure, per a deixar-lo escapar a l’uníson, passats uns segons-. Entra Sento corrent, amb la paraula en la boca. — Sento: Heu vist… -es queda callat amb cara de no entendre què passa- què us passa? Mare, sembleu dues hienes. -Involuntàriament, comença a riure amb ells, contagiat-. — Amparo: Bé, xiquet, què ens comptes? Sembles una ànima que s’emporta el diable.

pàg.

— Sento: Ai, Donya Amparo, l’ànima és el que m’acaben de furtar. Heu vist a la xica que ha travessat la plaça amb pintes d’haver-se mudat en mitja hora? Si arriba a estar Ramón García semblaria que estem en el “Qué apostamos?”. — Amparo: Parlant de “Ramones”, ací hi ha un altre que s’ha quedat bocabadat. Mira que sou simples, els homes. Molt córrer a “cotorrejar”, però cap ha eixit corrent a ajudar a la xiqueta amb els seus trastos.

escena 2. Despatx de l’alcalde de Vilatonyina. En Monleón està en la seua taula amb un senyor ben vestit (En Lluís) - se sent de fons el murmuri de la conversa de tots dos-. Roseta està fora, en la finestra, amb l’oïda posada en la conversa dels dos homes i tirant un ull a l’interior de tant en tant. En Lluís es va, encaixant la mà d’En Monleón i Roseta entra en el despatx. — Roseta: Bon dia, En Monleón -ho diu amb somriure, arrossegant les paraules-. — En Monleón: Què vols, Roseta? Que ja ens coneixem. — Roseta: Qui era el senyor tan ben vestit? Aquest no és de per ací, que els del poble ja me’ls conec. I bé… — En Monleón: Un constructor de la capital. — Roseta: I què construiràs ara? — En Monleón: Jo res, ho farà ell. Una nova rotonda PER AL POBLE - amb èmfasi i gesticulant-. — Roseta: Què vol fer? El nou Benidorm?

— En Monleón: Què vols, Roseta?- diu ja, sabent que ella està buscant-li les voltes-. — Roseta: Res, res, que si les taules parlaren, de rotondes i comissions… — En Monleón: Què vols, Roseta? -diu de nou, amb cara de saber qui ve a demanar-li alguna cosa-. — Roseta: Doncs que se’m passa l’arròs, En Monleón. I el meu somni, ja sap vosté, sempre ha sigut ser la Reina de les Sardines. — En Monleón: Però tu saps que amb 35 anys ja no pots ser-ho… — Roseta: Bé, això ho sabem tu, jo, i la comissió de festes del 52. I si no tenen una pala a mà, cap vindrà a queixar-se… — En Monleón: Però estan les bases originals del certamen en l’arxiu de l’ajuntament… — Roseta: Del qual tu tens clau… — En Monleón: Roseta -diu seriós- jo sóc un home honest i lleial amb el meu pobl… — Roseta -li talla-: I jo menor de 20… - amb sorna-. — En Monleón: Fotre amb la xiqueta… i semblava ximple. — Roseta: Que no t’enganyen els meus cabells rossos. Tu has vist les meues celles? Que de ximple no tinc un pèl, mai més ben dit. — En Monleón: D’acord, Roseta, jo faré desaparéixer el paperet, però tu… “chitón”!

Arxiu de l’Ajuntament de Vilatonyina. Està el professor Rufet buscant informació per a unes jornades culturals en el col·legi sobre les festes patronals de la Sardina. Neus entra en l’Arxiu. — Neus: Hola, bon dia. — Rufet: Bon dia. — Neus: Disculpe, vosté es maneja bé en aquest arxiu? Estic buscant els padrons municipals de la dècada dels 90. — Rufet: Clar que sí, xiqueta, tampoc hi ha molt on perdre’s -diu mirant al voltant de l’estada-. Són ací, al costat de la biografia de Bertín Osborne -diu assenyalant la prestatgeria-. — Neus: I això que fa ací? — Rufet: Xica, pregunta-li a l’alcalde… — Neus: Doncs no sap com li ho agraïsc. Creia que anava a ser molt més complicat trobar els meus orígens. — Rufet: Mira, templà, si necessites alguna cosa, jo aquest arxiu me’l conec com el palmell de la mà. Estic preparant una classe per a les festes de la Sardina, que hui dia aquestes criatures no saben ni el que celebren, amb beure recolzats en la font de la plaça els sobra. — Neus: Alguna cosa em va contar la meua mare, però segur que vosté em pot contar més. — Rufet: Són les festes patronals d’aquesta Vila, en les quals triem a una reina entre les xiques del poble que no han complit els 20. Les joves es maten per ser-ho -fa una pausa-. I per pujar-ho a Instagram. — Neus: Ja em sospitava jo el que va esdevindre eixe calorós estiu de 1993, en els quals una aposta mossa d’auris cabells va quedar encinta després de rebre sobre la seua règia testa la mostra d’orgull d’aquesta noble població, la corona de Reina de les Sardines -diu, amb la mà en el pit i mirant a l’horitzó-.

pàg.

S’apaga la llum de l’estada i sona el so de la plaça durant vint segons, per a donar la volta la taula del despatx, llevar la bandera i posar la prestatgeria que converteix l’estada en l’arxiu municipal-.

escena 3.

— Rufet: Què? — Neus: Ai, perdone, que vinc de gravar un capítol de L’Alqueria Blanca i una no sap quan desconnectar. El que volia dir-li és que la meua mare, abans de deixar-nos, em va contar la veritat sobre els meus orígens. O la corona de Sardines o el barrejat de la taverna… li van fer perdre el cap. I nou mesos després… - Neus mira al professor, fent-li entendre amb la mirada-. — Rufet: I tu que eres tan bonica, i pel que es veu no has de tindre més de 20 anys, no t’agradaria fer com la teua mare i guanyar la corona? — Neus: Només si m’asseguren que no acabaré igual -riu-. — Rufet: En eixe cas, si veus a un tal Sento, corre -riu amb ella-. — Neus: “Quita, quita” -diu en to col·loquial, havent perdut la vergonya i sentint-se en confiança-, ací ningú em coneix i no vull llevar-li aquest moment a una xica del poble. — Rufet: Doncs tu t’ho perds, xica -amb cara d’estàs segura?-. — Neus: Val va, em presentaré. A veure si així em coneixen més que amb el meu personatge de Lourdes en L’Alqueria. -Els dos es miren i somriuen. S’apaga la llum de l’Arxiu-.

escena 4. S’il·lumina la botiga d’Amparo, on està Amparo atenent Roseta, que està comprant. Mentre Roseta mira en la prestatgeria, entra Neus, travessant la plaça i obrint la porta de la botiga. — Amparo -a Neus-: Bon dia, et puc ajudar en alguna cosa?

pàg.

— Neus: Hola! És que sóc nova en aquest poble, i és l’única botiga que he vist. — Amparo: Però què vas buscant, xiqueta?

— Neus: Necessite comprar-me un vestit ben “apretat”. Que l’altre dia vaig estar en l’arxiu amb el senyor aquest que mira rar i… — Amparo -li talla-: Rufet? — Neus: La veritat, no sé ni com es diu. Em va dir que era professor. — Amparo: Doncs si mira rar i és professor… Rufet. Bé, què et va dir el Rufet? — Neus: Estava jo buscant informació de la meua mare, i em va animar a presentar-me a Reina de les sardines -Roseta, que està escoltant la conversa, es gira en sentir això-. — Roseta: Uy, i això? Et presentaràs? — Neus: Sí, per a això vull el vestit. — Roseta: Això és només per a les xiques del poble. I tu, bonica, d’ací no eres… — Amparo: Roseta, guarda la navalla, que saps que això no és així. Al concurs es poden presentar totes les mosses que vulguen. — Roseta: Digues que sí, Amparo, això és defensar als teus…-diu irada i amb sorna-. — Amparo: A veure què t’ha fet la xiqueta… si a ella li fa il·lusió… — Roseta -dirigint-se a Neus-: Doncs res, xica, sort. Encara que amb açò no podràs -mentre passa una mà per la seua silueta. Ix de la botiga, travessant la plaça-. — Amparo -a Neus-: A esta ni cas, que només vol protagonisme. — Neus: Moltes gràcies per defensar-me, Donya… — Amparo: Amparo. — Neus: Amparo. Neus ix de la botiga, travessant la plaça i es troba a Sento recolzat en la font. La botiga segueix il·luminada i Amparo està recollint.

— Sento: Hola, bonica. Què fa una xica com tu en una font com aquesta?

— Ramonet: Què passa, Amparo? -diu, sense assabentar-se de res-.

— Neus: No seràs tu Arturo Fernández?

Amparo els reuneix en rotle i abaixa la veu.

— Sento: Jo soc el que tu vulgues, “chatina”. -Neus el mira amb cara de pocs amics, sense contestar-. Soc Sento, encantat. — Neus: Soc Neus, i tinc mooooooolta pressa -diu en adonar-se de qui és-. Ramonet i Rufet travessen la plaça, fixant-se en l’escena de la font, i entren a la botiga d’Amparo. — Ramonet: Ja està el Sento llançant la canya… i el pescador sóc jo. — Rufet: Tranquil que a eixa xica ja la vaig avisar jo. — Amparo: Si, ja m’ha dit que us vau conéixer en l’Arxiu, què feies tu allí? — Rufet: Buscant informació de la Reina de les sardines per a una classe. — Ramonet: Ja te la done jo, xiquet. — Amparo: Però tu quina informació li donaràs? Si quan no estaves en el vaixell, estaves en la taverna. — Ramonet: I allí s’assabenta un de tot. — Amparo: Bé, Rufet, alguna cosa important? — Rufet: Res… que és per a dones joves, que es fa el mes d’agost, que només poden presentarse menors de vint…

— Amparo: La Roseta, que es presentarà. I era ací a la botiga i quasi li trau els ulls a la nova al saber que es presentava també. — Ramonet: Però si la Roseta té més anys que la font… — Amparo: Li diu el mort al degollat. — Rufet: I ara què fem? Jo tinc el paper de la comissió del 52 però… — Amparo: Si eixa és la tradició, que es complisca. — Ramonet: I Roseta? — Amparo: Si la Roseta vol sentir-se jove que es faça un “lifting” d’eixos. Es queda encesa la llum de la botiga, però es deixa de sentir la conversa.

escena 5. Amb la botiga i la plaça il·luminades, s’il·lumina també l’Arxiu Municipal. Es veu gent passant per la plaça i entrant i eixint de la botiga d’Amparo, però no se senten les seues converses, només el murmuri de la plaça. Rufet i Ramonet ixen de la botiga i travessen la plaça. L’alcalde entra en l’Arxiu buscant el paper de la comissió de festa de l’any 1952.

— Amparo: Uuuhh, doncs jo sé d’una a la qual no li agradarà.

En Monleón ix de l’arxiu i s’apaga la llum que l’il·lumina.

— Rufet: Que és per a dones joves, que és… — Amparo: No, no, no. Això de menors de vint.

pàg.

— Rufet: Ah si, que la comissió de festes del 52 va posar eixa norma.

— En Monleón: On estarà el paper del dimoni? -mentre cerca en la prestatgeria-. Al final ja veuràs com la Roseta em fa l’embolic -continua buscant, saca la biografia de Bertín Osborne i li fa una besada-. Mira, si no és ací, és que no està. Jo li dic que ho he fet desaparéixer, i s’ho creurà. Que tampoc és molt llesta…

— Amparo: Com?

S’apaguen les dues estades i només queda il·luminada la plaça. Roseta es troba amb Sento.

— Amparo: Clar. Entre la que es passa d’edat i la que no sabem d’on ha eixit…

— Roseta: Hola bonic.

— Rufet: La nova? Neus era, no?

— Sento: Estàs bé?

— Amparo: Sí, la xicona.

— Roseta: No em veus?, més bona que mai.

— Rufet: Doncs ha eixit de la pròpia festa…

— Sento: Ja, però dient-me bonic… estàs borratxa o vols alguna cosa.

— Amparo: “Chico”, a vegades et poses d’un interessant…

— Roseta: Ai, quines coses dius! — Sento: Vinga, Roseta, que porte tota la vida llançant-te pilotes, i totes me les rebotes. — Roseta -acostant-se a Sento de manera sensual-: Sabràs que el dissabte és l’elecció de la Reina… — Sento: Com per a no saber-ho, ja li he fet a l’Amparo la comanda per al “botelló”.

— Rufet -agarra el braç d’Amparo i abaixa la veu-: La mare es va anar del poble per vergonya, i ella ha tornat ara a buscar els seus orígens… — Amparo: I el pare?

— Sento -sorneguer-: Ja veurem com està la competència…

— Amparo: Quin any dius que va ser Reina la seua mare?

— Sento: Doncs co-co-conta amb el meu vot -nerviós-. Roseta li dona un beset en el front i ix d’escena amb caminar sensual. S’apaga la llum en tota l’escena.

escena 6. S’encenen les llums que il·luminen la plaça. Amparo i Rufet estan ajudant a muntar les cadires per a l’elecció de la Reina de les Sardines. — Amparo: Ja veuràs com aquesta nit hi ha embolic. 68

— Amparo: Sí? Perquè no l’havia vista en la meua vida…

— Roseta: Doncs si tanta pilota m’has llançat, espere que em llances també el teu vot...

— Roseta: La competència no et donarà una cita en l’”autocine”…

pàg.

— Rufet: La seua mare va ser Reina de les sardines. I es veu que eixa mateixa nit… va tindre un “sardinazo” -els dos riuen, còmplices-.

— Rufet: Per l’elecció?

— Rufet: No sap qui és, per això estava en l’Arxiu.

— Rufet: Es va posar a explicar-m’ho en pla “Mujercitas”, però crec que va dir 1993… — Amparo: 1993??? -pregunta escandalitzada-. — Rufet: Si… he dit alguna cosa que no toca? — Amparo: No, no, tranquil… -deixa les cadires i es va a la font a banyar-se la cara. Rufet li segueix, preocupat-. La menopausa, que és molt dolenta. — Rufet: Una altra que em parla de coses que no entenc… — Amparo -a Rufet, en veure a Ramonet entrar en la plaça-: Ho sent “guapo”, et deixe amb les cadires que m’he d’anar… Amparo agafa del braç bruscament a Ramonet i se l’emporta cap a la botiga. S’encén la llum que il·lumina la botiga. Amparo obri la porta i entra.

— Ramonet: Em retornes el braç? — Amparo: Ai, per la Verge del Carme. — Ramonet: …què passa, Amparo? — Amparo: Ai, la Verge dels Desemparats… — Ramonet: M’estàs espantant… — Amparo: Ai, la Verge de Cortes… — Ramonet: I per tots els sants, amén. Em diràs què et passa? — Amparo: Per on comence? — Ramonet: Doncs has començat pel santoral, ara què ve? — Amparo: A veure… et recordes de les festes de la sardina del 93…?

— Ramonet -abaixant els braços i reprenent una postura normal-: Però si eixa nit només vaig estar amb la Conchín. I es va anar del poble unes setmanes després… — Amparo: I per què creus que es va anar del poble, borinot? — Ramonet: Ai, Verge del Carme… — Amparo: Els seus pares ja no vivien ací… — Ramonet: Ai, Verge dels Desemparats… — Amparo: Que sí, la de Cortes i tots els sants. M’estàs escoltant? — Ramonet: I per què no em va dir res? — Amparo: Què li anava a dir una cria a un home de quasi cinquanta anys…? Que l’ajudara amb els biberons?

— Ramonet: Com per a no acordar-me… Encara estava fet jo un “donjuán”, fins i tot amb la meua edat, no se’m resistia ni una joveneta -mentre mira al cel, recordant melancòlic-.

— Ramonet: La mare que va! I la xiqueta ho sap?

— Amparo: Perquè d’això va el tema…

escena 7.

— Ramonet: Haver-me avisat i em porte sopar, perquè… — Amparo: Igual el que hauries de portar és un “valium”... Asseu-te… Bé no, m’assec jo… Bé, fes el que vulgues però jo sí que m’asseuré…mentre es mou nerviosa per la botiga-. — Ramonet: AMPARO! -li crida mentre l’agafa de tots dos braços i la mira a la cara-. — Amparo: QUE LA NOVA ÉS LA TEUA FILLA! -Ramonet es queixa immòbil-. Mira, si t’hagueres quedat així de quiet, ara no series “PA-PÁ” -amb veu de bebé-. Amparo se solta dels braços de Ramonet, però ell no canvia la postura.

Plaça del poble. Els mossos del poble trauen del fons de l’escenari una plataforma de fusta que col·loquen en el costat esquerre de l’escena, en la plaça. Tots els personatges principals, excepte Sento, es troben en la plaça, i més persones del poble. En Monleón se separa del grup i puja a la plataforma. — En Monleón: Estimats veïns… — Amparo -murmurant a cau d’orella de Rufet-: I a les veïnes que ens donen… — En Monleón -continua-: …ens hem reunit en aquesta plaça per a donar principi a la setmana més esperada de l’any, les Festes de la Sardina. Com a poble mariner, els nostres costums estan arrelats amb la mar, i la nostra festa sempre ha sigut en honor d’aquest peix, que en el seu moment ens va fer ser el poble més pròsper de la comarca…

pàg.

— Amparo: “Chico”, ni que haguera vingut la de “Frozen”… On estan ara “los donjuanes”? I les jovenetes que no se’t resistien…?

S’apaga la llum de la botiga.

— Ramonet -en veu baixa, a Amparo-: En el seu moment, perquè ara… — En Monleón -continua-: …és per això que a les nostres festes i la seua Reina, la cridem de les sardines. I és hui el dia de la seua coronació. Que pugen a l’escenari les candidates d’enguany -es posa a un costat i pugen Neus, Roseta i dues candidates més, amb vestits acolorits i cridaners-. Com ja sabeu, el poble decidirà qui és la seua reina. Per favor, fiqueu el vostre vot en l’urna. Els ciutadans i les ciutadanes de Vilatonyina comencen a ficar els seus vots en l’urna que porta a la mà un dels veïns. — Amparo: Ja veuràs el tema de la Roseta… — Rufet: Però ningú li ha dit que no es pot presentar? — Amparo: Qui li ho ha de dir, no li ho ha dit. És més, mira’ls què bé estan…-mentre assenyala a En Monleón i Roseta que estan parlant amb complicitat en l’escenari-. — Ramonet: I la meua xiqueta ací sola… -ploriquejant-. — Rufet -a Amparo-: Quina xiqueta? Què diu aquest ara? — Amparo: Deixa-ho, que ja “chochea”… — Ramonet -que segueix en el seu drama-: … tants anys després… — Amparo -en veu baixa a Ramonet-: Jo crec que ja està bé d’espectacle. — En Monleón: I després de comptar tots els vots… el resultat és… empat! — Amparo, Rufet i Ramonet: Què????

pàg.

— En Monleón: Tenim un empat entre les candidates Roseta Montagut i Neus… -es dirigeix a Neus- xiqueta, com et dius? — Neus: Català Roig, com la meua mare.

— En Monleón: I Neus Català. Com no podem desfer aquest empat… -entra Sento corrent i cridant-. — Sento: Espereu!!!! Que jo no he votat!!! — Amparo: Què empat ni què “empot”?! Si a la Roseta la van portar al món abans que a la plaça! — Rufet: I com diu en aquest paper, és per a joves menors de vint -diu traient el paper de la seua butxaca i alçant-lo-. — Roseta -es gira cap a En Monleón-: Com que l’havies fet desaparéixer…! — En Monleón -es mira el rellotge-: Ui què tard, em vaig que he de fer coses d’alcalde -ix corrent, travessa la plaça i ix d’escena-. — Amparo -puja a l’escenari i es dirigeix als veïns-: Veïns i veïnes, encara que aquesta situació no hauria d’haver succeït, les dues xiques ja són ací dalt amb la il·lusió i els seus bonics vestits. Però falta un vot que haurà de decidir el desempat… -Es dirigeix a Sento-. Sento… vota. — Sento: No, però si a mi m’és igual que… — Amparo: Que votes! — Sento -fa una pausa meditativa-: Roseta, ho sent, però han tancat “l’autocine” -es dirigeix a ficar el seu vot en l’urna-. — Rufet: Però que fas, borinot? Si només estarà el teu. — Sento: Ai, que estic molt nerviós. El meu vot, i el meu cor, és per a… Neus -Roseta ix corrent, baixa de l’escenari i abandona l’escena-. — Amparo: La nostra nova Reina de les sardines és Neus Català Roig, més coneguda com La nova! -S’acosta a cau d’orella de Neus- La teua mare estaria orgullosa de tu. — Neus: Gràcies per fer-me sentir una més i recordar-me on estan les meues arrels.

Les llums es van apagant a poc a poc. Neus baixa de l’escenari i li fa una besada en la galta a Sento. Totes les persones van desapareixent d’escena, deixant la plaça buida. S’apaguen les llums completament.

al costat de la badia? -s’apaguen les llums de l’escenari i es queda un únic focus il·luminant a Ramonet. Sona la cançó “Marinero de luces” d’Isabel Pantoja i ell diu la frase mentre la diu també la cançó, i l’entona a l’uníson. En acabar la frase, torna a encendre’s l’escena completa i segueixen amb la conversa, de manera normal-.

escena 8.

— Neus: Si -alça de nou el cap, i li mira-.

S’encenen les llums i Neus i Ramonet estan asseguts en la vora de la font.

— Ramonet: Ací vaig passar els meus millors anys. — Neus: És hora de tornar al port.

— Neus: No sabia com fer-ho...

— Ramonet: Ara que estàs tu ja no hi ha qui em traga a mar oberta -posant la seua mà sobra la de Neus, que la té recolzada en la vora de la font-.

— Ramonet: El què? — Neus: Quan vaig trobar l’arxiu municipal, i amb les dades que m’havia donat la meua mare… — Ramonet: Espere que et parlara bé, que jo llavors era un “Jorge Cluni”, o com es diga… Neus es riu. — Ramonet: I en els Arxius posa el que passa a la platja a la nit? Espere que no. — Neus: No, “bobo”. Amparo em va ajudar amb això. — Ramonet: Ai, Amparín, que no sap tindre la boca tancada…

La llum es torna ataronjada simulant un capvespre mentre Ramonet i Neus miren a l’horitzó. Es va fent més tènue fins a desaparéixer. La cançó “Marinero de luces” d’Isabel Pantoja funciona al contrari de la llum: comença en veu molt baixa i a mesura que es va apagant la llum, va pujant el volum de la cançó.

Manuel Fernández Sevilla

— Neus: No li tires la culpa a ella, només em va ajudar a lligar caps… les dades ja les tenia… — Ramonet: Jo m’alegre que els hages lligats. Porte tota la meua vida lligant-los en el meu xicotet vaixell, però mai han tingut un resultat tan bo com aquest… -Neus s’acosta i es recolza en Ramonet-. A més, has ajudat Sento a saber que és important fer el correcte, per damunt del que et demane el cos.

“Sainet presentat al concurs de Lletres Falleres i que opta al premi Bernat i Baldoví de la Junta Local Fallera de Sueca”

— Neus: Sembla que tots hem guanyat alguna cosa aquesta setmana… Versió digital, pàgina 62.

pàg.

— Ramonet: Jo tinc poc, però el que tinc és teu. Veus “ese barco velero cargado de sueños”

2023

comiat

FALLERES MAJORS Fallers i falleres,

Hui girem la vista enrere i recordem amb un somriure a totes aquelles persones que hem vist treballar amb il·lusió perquè tot isquera a la perfecció. En aquest somni ens ha acompanyat el nostre president Javi al qual volem agrair-li tot el que hem viscut, esperem que haja sigut un gran any. També volem agrair a tota la comissió el seu esforç i dedicació cada dia i cada acte que ens han ajudat. Família i amics, sense vosaltres enguany no hauria sigut tan especial. Hem plorat, rigut, gaudit cada dia des que ens van nomenar falleres majors, ha sigut un any de sorpreses i vivències que romandran gravades en el nostre cor per sempre. Gràcies, Villarrobledo per aquest any màgic.

pàg.

Per sempre les vostres falleres majors 2023, Celia i Melania.

pàg.

Marco Carmona Vidal

tirant del fil de

pàg.

PRESIDENT infantil

2024

De gran família fallera, el fil roig que uneix al nostre president infantil amb el càrrec que ostenta enguany en la nostra falla, va començar a teixir-se fer molts anys, i ha passat per diferents comissions del nostre poble. Tant la seua mare, María José, com el seu pare, José Manuel, han sigut fallera major i president infantil de les seues comissions, quan eren xiquets. I la seua mare va repetir com a fallera major de la nostra comissió veïna, la Falla Santa Rita d’Aldaia. És en aquesta època quan es coneixen els seus pares mentre representen a les seues respectives falles, Santa Rita i Villarrobledo, en la Junta Local Fallera d’Aldaia. I a la fi de 1998, comencen la seua relació. Aquesta relació, la madeixa de la qual es va crear i va desenvolupar en el món faller d’Aldaia, prompte va donar els seus fruits en forma de nous fallerets. Els fils que anaven creant la parella van portar al germà de Marco, José Antonio el novembre de 2001. La família només passaria unes falles fora de la que hui és la seua casa fallera, i des de 2003 són de la gran família de Villarrobledo.

Uns anys després arriba el terratrémol de la casa, per a acabar d’embullar aquests fils rojos de la família Carmona Vidal: Marco.

Tots els fallers i falleres de Villarrobledo recorden a aquest xiquet xicotet que quan li preguntaven deia que ell no volia ser president infantil de la falla, però que no sabia que el seu fil roig estava unit a aquest càrrec.

I aquest fil es va descobrir una vesprada, durant el lliurament de premis de les falles de 2023. En aquest moment de tanta emoció, de bategar faller en estat pur, és quan Marco va dir: mamà, vull ser president infantil. 75

pàg.

I el seu fil roig va quedar revelat.

PRESIDENT infantil

2024

salutació

Vull aprofitar aquestes paraules per a enviar una salutació al nostre barri i especialment a la nostra comissió. Està sent un any molt especial al costat de Lucia, Erica i Javi, i esperem que tota la nostra comissió l’estiga gaudint tant com nosaltres. Estic desitjant que arribe un dels meus actes preferits, el lliurament de premis, on l’any passat vaig decidir presentar-me a president infantil, i viure aquesta emoció des del balcó de l’Ajuntament. És un somni que s’està complint, i espere estar representant tan bé com siga possible a aquesta comissió. Perquè com tots sabem: Villarrobledo és una manera de viure. Us desitge que visquem junts unes falles inoblidables.

pàg.

Visquen les falles i visca la Falla Villarrobledo.

Marco Carmona Vidal

pàg.

MASCULINA infantil

2024

comissió

pàg.

President Infantil — Marco Carmona Vidal Lucas Agea García

Pelayo Fernández Álvarez

Iván Agea García

Lucca Figueroa Perez

Jose Alcarria Lopez

Daniel Garcia Sanchez

Mikel Alcarria Lopez

Christian Gimenez Herrera

Héctor Alfaro Alfaro

Enzo Gimenez Herrera

Marco Angulo Chacon

Marc Gutierrez Milla

Hugo Berbel Cocera

Hugo Herrera Aguilar

Oliver Berbel Cocera

Marc Navarrete Sánchez

Martín Burgos Andreu

Lusian Pérez Cruz

Hugo Burgos Andreu

Maverick Rodriguez Lopez

Hugo Cerezo García

Daniel Sánchez Carrasco

Julen Cerezo García

Álvaro Sánchez Herraiz

Gabriel Clemente Sánchez

Erik Sánchez Herraiz

D'HONOR infantil

2024

cort

Fallera Major Infantil — Lucía Pérez Vera Vega Alfaro Alfaro

Nayra Maroto Segura

Kenia Ases García

Deniss Martínez Vera

Alexandra Atienzar de la O

Nuria Martínez Vera

Claudia Atienzar de la O Chloe Belda Ramírez Martina Belda Ramírez Valeria Benlloch Valdelvira Abril Bueno Cerezo Ainara Carrasco García Carla Carrasco García Emma Carrasco León Aitana Carrasco Marín Bianca Ferreiro Bomez Nahia Figueroa Perez Noa Folch Garcia

Maya Montero Garcia Noelia Muñoz Andreu Alba Muñoz Andreu Triana Muñoz Mínguez Nadia Notario Clajer Gala Ordóñez Carrasco Alexia Pérez Cruz Aitana Perez Molina Laia Pérez Vera Adriana Reche Serna Alicia Román Carrasco

Itziar García Fernández

Celia Sánchez López

Mia Gutierrez Milla

Paula Segarra Cruz

Anabel Lopez Ribera

Sara Segarra Cruz

pàg.

2024

tirant del fil de

pàg.

FALLERAinfantil MAJOR

El fil roig que uneix a la nostra fallereta amb aquesta falla i amb el càrrec de Fallera Major Infantil que hui ostenta comença a teixirse en un llunyà 1987, amb la nostra falla recentment fundada, quan la seua mare Mari i la seua tia Paqui s’apunten a la comissió amb només onze anys.

Uns anys més tard totes les germanes i cunyats s’apunten a la comissió, sent quasi tots directius, i president de la falla durant dos anys el seu oncle Paco. El fil va continuar teixintse perquè hui tinguérem aquesta fallereta tan bonica i alegre, i en 1990 els seus pares, José Ramón i Mari es coneixen estudiant junts. La seua mare seria fallera major de la falla uns anys després, en 1994, i el seu pare s’uniria la família fallera en 1996 de la mà de la qual ja era la seua núvia, Mari.

El seu fil estava unit irremeiablement al de la vida fallera, tant és així, que la seua mare la portava sempre a tots els actes i festes falleres. Després de diversos anys teixint somriures i bons moments en la falla amb els seus amics, família i nebots, José Ramón i Mari porten una nova fallera al món en 2012: Lucía.

En 2017, una nova puntada de fil roig completa la família amb l’arribada a les seues vides, i a la de la nostra comissió de Laia. Ja estaven els ingredients complets per a una madeixa de fil roig que portaria a Lucía a voler representar als infantils de la falla.

pàg.

Així ho va demanar als seus pares als seus 10 anys i ha succeït en aquest any 2024, perquè el seu fil roig estava unit al tron de la seua exaltació i a la banda que hui llueix.

FALLERAinfantil MAJOR

2024

poesia a la

A la nit de la cremà, al teu cor quedà una brasa, que no es pogué apagar vestida de valenciana. El somni dins de tu creixia, remor com el so d’una abella. El que tu tenies, Lucia de ser la nostra major fallera. Calor de les flames cremant, so de les traques i els coets, la millor banda sonora, per a tot el món faller. Eres tu la tendra clavellina Que oferim a la Mare de Déu. Portant la teua mantellina i en el cor a tots els teus. Eres l’alegria del casal el saber estar faller i a tu tots miraran quan desfiles pel carrer.

pàg.

Direm orgullosos al món en aquesta setmana fallera Lucia, la nostra fallera major ja és realitat, no quimera.

pàg.

FALLA infantil

2024

explicació

tipus de batecs Tot batec és important i així ho aprendrem, quan la falleta hages girat si lliges molt atent.

pàg.

No importa com tu sigues ni el material del teu cos l’important és que mires que hi ha dins el teu cor. Pots veure a la falleta personatges i materials un platet o una nineta, coses de fusta o metall.

A Pinotxo està mirant, és la seua fantasia: poder, com ell, arribar a tindre cor i cobrar vida.

Hi tindrem l’excavadora feta total de metall del seu material, alhora un personatge singular.

Gepetto el va crear de fusta i molt d’amor ell volia engendrar un xiquet de carn i os.

És l’home fet de llanda que buscava tindre cor i va fer una caminada amb la xiqueta i el lleó.

Al final d’aquesta escena platets i nines hi veuràs han cobrat tots dos vida i són del mateix material.

Tots dos són del material que traguem de la roca és que pots ser de metall i bategar també amb força.

La ceràmica valenciana coneguda al món sencer de Lladró portem les nines de Manises, els platets.

Junt amb ells la fusta està, altra forma de batec, veuràs ací aquest cavall que vol tindre cor també.

Ja has vist que es pot ser alhora iguals i diferents. Sigues qui tu vulgues ser, tingues el cor ple de batecs.

batecs d’emoció Hi ha un lloc gegant on bategen tots els cors quasi el pit explotaran al pujar a l’atracció Comença provant sort en les casetes de premis pesca un ànec del muntó pesca’ls bé, amb criteri. Estan tots nadant junts donant voltes en l’aigua si t’afanyes, per damunt els agarres amb la canya. A aquesta fira veuràs com es pot bategar fort quan puges al trenet o al saltarí del polp. De la bruixa és el trenet però aquesta no és de por, ella és bona amb els nens en lloc d’esglais, dona amor.

També un de tota la vida el tiovivo i els seus cavalls no pot faltar en cap fira i a la falla el trobaràs. Ple de llums al voltant seu al damunt una bandera gira en tot el seu apogeu; de la fira, el de més solera. Si de voltes vols parlar la nòria no has d’oblidar, puja els vagons en girar i gira per tornar a baixar. Junt enfront d’aquesta, cotó de sucre trobaràs per endolcir-te la festa i a la fira continuar. Cotó de tots els colors que tenim en les casetes tranquil, n’hi ha per a tots els xiquets i les xiquetes. Atraccions i distraccions que fan el cor bategar, viure és tota una emoció i als xiquets els encantarà.

Al mig de la falla hi ha un nadó nou nascut encara no s’ha adonat al món que ha vingut.

batecs amb ritme

Amb els globus pujaràs a viure una aventura; agarra’ls bé a la mà quan estigues en altura.

És el primer senyal que fem quan naixem, eixim de la mare plorant i si no, colp al culet.

Si el colp de bategar no és prou per a tu, anima’t a ballar, coneixeràs ritmes nous.

Aniràs ben assegut en el vagó de colors i tingues ben segur que viuràs molta emoció.

L’esperen els seus pares asseguts al seu costat ja mai estarà a soles sempre d’ell cuidaran.

En la falla tenim salsa, i molt de ritme tropical representats per la dona que du les fruites al cap.

I si també vols pegar voltes en un puja-i-baixa amb esglai en el polp i les seues potes ho passaràs millor que mai.

Envoltant-la, les copes amb sucs i combinats, i un pardal que veu l’escena i ha començat a ballar.

Encara que diguem pares pel llenguatge que hem aprés, potser tindrà dues mares o dos pares, no passa res.

Al centre, el cap que gira i les potes als costats; el més divertit de la fira per a majors i infants.

Tenim ritmes d’ací i allà, dona el mateix d’on sigues, vine amb nosaltres a ballar, en aquesta escena musical.

pàg.

el primer batec

Puja a la montanya russa i veuràs com el teu cor batega fort sense excusa no saps si d’emoció o por.

batecs literaris En aquesta bonica escena d’aquesta falleta infantil sabràs com el cor batega quan comencem a llegir.

pàg.

Començant per l’antigor en els llibres més llunyans, Don Quixot tindrà l’honor d’aquesta escena començar. Als molins va batallar quan anava per La Manxa amb cavall i espasa en mà, al costat de Sanxo Panxa.

Quan tot pareix fosc i no trobes l’eixida mira dins el teu cor el que et dona vida.

Per això veuràs ací amb dues aspes dalt com roden els molins fent farina del blat.

Veus aquells núvols que porten la tempesta? Semblen plens de llum i llampegen amb espenta.

Damunt dels llibres trobaràs al gran cuquet savi gitat, les ulleres ja s’ha ficat i tots els llibres es llegirà.

Envoltant-los un gran drac dels que dins porten el foc tots dos sempre donaran als contes molta por.

Et farem bategar també amb històries de princeses que tenien un castell i un príncep, totes elles.

Cosa roïna simbolitzen quan apareixen als contes per això els fiquem ben baix per si no t’has donat compte.

En els llibres ben oberts amb el personatge dins com es quedarà el teu cor si comences a llegir.

Damunt d’ells dos angelets que obriran les seues ales per a demostrar-vos que no hi ha res que els separe.

El que ara contarem a l’escena literària està a tots els contes aquesta trama mai falla.

El que l’escena conta és el triomf de l’amor. La parella està envoltada d’un senyal d’amor: el cor.

A tot el món agraden les històries d’amor si estan ben contades, et faran bategar el cor.

Són els batecs literaris essencials a l’educació, has de llegir per a ser savi i per a triomfar al món.

esbós

pàg.

cant de l’estoreta

pàg.

Aquests xiquets que van començar a recórrer els carrers amb tan sols una vella catifa, i amb l’única intenció d’emular als majors que cremaven ja les típiques falles de sant Josep, i que ho feien alegrement cantant la coneguda cançó, mai imaginarien que fins als nostres dies arribaria la seua tradició i la seua cançó. Part fonamental de la festa hui dia, els xiquets no estaven inclosos oficialment en les primeres celebracions “falleres”. Amb aquesta espontània acció, van crear la flama (mai més ben dit) que acabaria formant les comissions infantils, i les seues corresponents falles infantils. Tant va ser l’arrelament i l’afecte per aquesta tradició i cançó, que és part fonamental de la tornada de l’himne El Faller, del Mestre Serrano. Als nostres dies, i gràcies en els seus inicis a la Falla de l’Arbre, ha arribat en forma de concurs, en el qual els xiquets i xiquetes de les falles participants es visten amb robes de finals del segle XIX i principis del XX, representant escenes i personatges de la cultura valenciana. I com no, cantant la cançó de L’Estoreta velleta.

A Aldaia, fa uns anys que la Junta Local Fallera ha portat aquesta gran tradició cultural al poble. I és al carrer Sant Bàrbara on els nostres infantils desfilen amb els seus abillaments huitcentistes i amb disfresses representant a il·lustres de l’escena històrica valenciana, així com els seus monuments i tradicions. Des dels seus inicis, la Falla Villarrobledo no va dubtar a participar en aquest esdeveniment cultural i faller, collint grans èxits en totes les edicions. L’any passat 2023 la nostra fallera major infantil Celia va donar vida al cartell anunciador de la Fira de Juliol de 1954, convertint-se en una fallera de l’època, i aconseguint el primer premi al Xiquet més típic. La representació grupal va rememorar les Danses incloses en la celebració del Corpus a la ciutat de València. I en acabar, tots i totes juntes van cantar el Cant de l’estoreta. Per tot això, van ser mereixedors del primer premi al Millor conjunt.

Enhorabona!

Un any més, la Junta Local Fallera d’Aldaia va convocar a les comissions falleres de la localitat al ja tradicional concurs de Creus de Maig. Durant uns dies, els fallers i les falleres omplim de color els carrers del poble amb les creus fetes de flors naturals i artificials, treballades a mà pels fallers i les falleres de les falles.

pàg.

creus de maig

Gràcies a la gran faena de l’equip que va fer possible la Creu de Maig de la Falla Villarrobledo, vam ser guardonats pel jurat amb el primer premi, el passat mes de maig.

Com cada any, la falla Villarrobledo va participar en el concurs de Betlems tradicionals que va organitzar la Junta Local Fallera d’Aldaia.

concurs de betlems

pàg.

Cases, roques, cascades, horts, naixement, temples romans… i moltes coses més que han eixit de les mans del millor equip de decoració que hi ha al nostre poble, el de la falla Villarrobledo. Així ho va corroborar el jurat en concedir el primer premi al Betlem que la nostra falla va muntar el desembre passat.

Enguany, i molt abans del que es preveu, hem finalitzat el pagament del nostre casal. Servisquen aquestes línies d’agraïment a totes les persones que ho han fet possible. En primer lloc, a les persones valentes generoses i compromeses amb la falla que van fer un pas al capdavant i van avalar la compra del casal amb tot el seu patrimoni, ells són José Carrasco, Fali Ordóñez, Marisa León, Juan A. Serna, Antonio Herráiz i Rosi Indias, mil gràcies de veritat.

A continuació, volem tindre un record per a totes aquelles persones que van treballar en l’obra, així com en les posteriors reformes per a adaptar-nos a

I, per a finalitzar, l’agraïment a tots els fallers, falleres, sòcies i socis, als quals estan i als quals ens van deixar, als quals continuen en la comissió i als quals segur que tornaran; és un èxit de tots, d’aquesta gran família fallera, que ni en els moments més difícils va abaixar els braços i es va donar per vençuda. La compra del casal es va fer en un moment crític, molt complicat per a nosaltres, es va fer per necessitat, però vam saber donar-li la volta i es va convertir en el millor projecte de futur d’una falla de barri que té unes arrels de quasi 40 anys que amb aquesta fita ha aconseguit tindre el millor projecte de futur que mai podríem imaginar: un lloc on bategar junts.

Falla Villarrobledo

pàg.

un lloc on bategar junts

En segon lloc, als 8 presidents de la nostra comissió que, recolzats sempre per les seues juntes directives, treballadors incansablement per a complir amb la paraula donada i fer front a cadascuna de les quotes del préstec; més encara, s’ha finalitzat en 16 anys quan en un principi estava previst fer-lo en 25 anys, i aquest és el millor exemple que per a tots ha sigut una prioritat.

les normatives i poder obrir el casal amb totes les garanties, recordem a aquelles persones que van desenrunar, van xapar, van posar l’aïllant i el revestiment en les parets, algepsaires, electricistes, lampistes, etc. que de manera altruista van aportar el seu temps i esforç perquè el casal obrira les portes.

A vegades no fa falta ser la persona que més destaque per a ser una persona molt important per als fallers i falleres de la teua comissió, i això és el que va aconseguir Pascual. Un home al qual tots teníem afecte en aquesta família fallera.

homenatge a pascual carrasco escribano

pàg.

Lligat a la història de Villarrobledo des dels seus inicis, mai va deixar de participar ni fomentar la cultura fallera. Va compartir família de sang amb la seua família fallera i va impulsar aquesta falla al costat de la seua família. De la seua llar han eixit presidents i falleres majors de la nostra comissió. La primera d’elles la seua dona, Carlota, qui va ser la primera fallera major de la nostra falla, i anys més tard repetiria en el càrrec, anant de bracet del seu fill Pascual, llavors president de la nostra comissió. Pascual, el seu fill, va representar primer als infantils de la falla i anys més tard repetiria com a president. La seua filla Mònica, o Moni com l’anomenem afectuosament en aquesta família fallera, va ser fallera major infantil i fallera major uns anys després. I encara que hui estiga un poc més allunyat dels focus de Villarrobledo, el seu fill xicotet Alberto també ha format part de la nostra comissió durant molts anys i va ser president dels nostres infantils. En totes aquestes ocasions en les quals la família Carrasco Moya, formada pels nostres volguts Pascual i Carlota, han ocupat els càrrecs més importants de la comissió, Pascual sempre va estar al costat dels seus fills, dona i neta; desfilant al seu costat, sense perdre’s cap acte i sempre regalant un somriure. No podem oblidar l’emoció de Pascual en veure coronada com a Fallera Major

Infantil a la seua neta Lucia, la primera dels seus benvolguts nets. Aquesta foto que hui usem com a homenatge, recorda com de feliç estava el dia de la seua presentació. Les seues netes sempre van ser la seua debilitat, i estem segurs que des d’on les cuide, esperarà orgullós el moment de veure a Emma, a Gala o a Kaia lluint les bandes de falleres majors. Pascual, aquesta gran família fallera a la qual tant has volgut i tant et deu, et dedica hui aquestes paraules com a homenatge a una gran persona, amb una gran vida fallera i amb una gran contribució a la Falla Villarrobledo.

Et volem. La teua falla.

Hugo Herrera Aguilar

Kenia Ases García

Marc Navarrete Sánchez

pàg.

nous fils en la madeixa de villarrobledo

Carla Carrasco García

DISTINTIU D’OR Nadia Notario Clajer Adriana Reche Serna DISTINTIU D’ARGENT Hugo Berbel Cocera Julen Cerezo García Gala Ordóñez Carrasco DISTINTIU DE COURE

pàg.

Marc Gutiérrez Milla Mia Gutiérrez Milla Bianca Ferreiro Gómez Maya Montero García José Alcarria López Mikel Alcarria López Noa Folch Garcia Carla Carrasco García Marc Navarrete Sánchez Nahia Figueroa Perez Daniel García Sánchez Marco Angulo Chacón Maverick Rodríguez López Anabel López Ribera Lucca Figueroa Pérez Kenia Ases Garcia Hugo Herrera Aguilar

2024

RECOMPENSES infantils

2024

RECOMPENSES majors BUNYOL D’OR AMB FULLER DE LLORER I BRILLANTS

María Amparo Ases Bermúdez José Manuel Carmona Herrero David Carrasco Ordóñez Pedro José García Medina Sofía García Montero Marisa León Tarín Noelia López Román Carlota Moya Sáiz Juan Antonio Serna García

BUNYOL D’OR AMB FULLES DE LLORER Manuel Fernández Sevilla Esther García Montero Mª Ángeles Giménez Moreno José Vicente Navarrete Yáñez Mari Vera Becerra

BUNYOL DE COURE

BUNYOL D’OR

Irene Lázaro Moreno Ana Méndez Martín Ana Garcia Mendez José Sánchez López Juan Sánchez Bea Ruben Paños Serrano José Alcarria Badillo Daniel Pau Gómez Josefa Amor Caballero Onofre Gasent Arrue Ricardo Gutiérrez Moreno Raquel Milla Arévalo Cynthya Zapata Ortigosa Sara Quintana Hidalgo Sergio Marín Suay Rocio Contreras Blazquez Juan José González Maqueda Ahiris Pérez Grassi Nacho Angulo Varona Maria Chacón Benítez Sara Pérez Grassi

Rubén Giménez Núñez Manuela Mengíbar Gutiérrez Luis Piñar Rodríguez BUNYOL D’ARGENT Tamara Andreu Cobos Noelia Clajer Gordillo Sandra Cruz Tudela Silvia Cruz Tudela Mª Isabel de la O Aparicio Óscar Martín Gómez Fernando Martínez Villanueva Vicent Morcillo Silvestre Javier Notario Gallardo Esther Núñez Piquer Sheyla Piñar Ruíz Vicent Sánchez López

pàg.

bunyol d’or amb fulles de

LLORER I BRILLANTS

pàg.

La madeixa de fils que forma la nostra falla parla de cadascuna de les històries dels qui la componen. Històries lligades a un sentiment, un bategar faller que viu en cadascun dels cors de les persones que formen una comissió fallera. Són dones i homes que, any rere any, treballen per l’avindre de la festa, per tirar avant un projecte de família. Perquè una falla és molt més que una associació cultural; és la unió i l’acompassament de bategar de molts cors. Des d’aquestes pàgines, la Falla Villarrobledo vol donar les gràcies a aquestes nou falleres i fallers pel seu lliurament a la nostra festa, a la nostra cultura i tradicions. Pel seu servei a la cultura aldaiera i valenciana, fent més gran aquest bategar conjunt.

Carlota Moya Sáiz

I per transmetre a les seues famílies aquest sentiment i ensenyar-los com batega un cor faller. Perquè no sols són fallers i falleres de bressol i família, sinó que a més fan més gran les nostres Falles inculcant en els seus fills la tradició i el voler a la Falla. Elles i ells, que han sigut presidents, falleres majors, pares, mares, germans i germanes de presidents i falleres majors de la nostra comissió; ells i elles ens demostren què és ser faller i fallera, què és el sentiment valencià, i què és el BATEGAR per les Falles. Perquè sense ells i elles, el batec de la Falla Villarrobledo no seria el mateix. De tot COR: enhorabona i gràcies!

José Manuel Carmona Herrero

María Amparo Ases Bermúdez

Pedró José García Medina

David Carrasco Ordóñez

Juan Antonio Serna García

Marisa León Tarín

Sofía García Montero

pàg.

Noelia López Romám

Javier Pastor Guerola

tirant del fil de

pàg.

PRESIDENT

2024

La madeixa fallera del nostre president comença a teixir-se en la seua Xàtiva natal, on des de ben xicotet va ser faller de la Falla Espanyoleto. De la mà de la seua germana Erica, va ser president infantil i va aprendre a estimar les Falles.

I aquest amor per les Falles va ser el que li va portar l’any 2013 a conéixer a David, el seu marit. David sempre ha sigut un xic molt involucrat en la Falla Villarrobledo. Des de ben xicotet va participar en totes les iniciatives, i va ocupar tots els càrrecs possibles, donant el millor de si per la seua benvolguda falla. Quan el va conéixer, va saber que el seu fil roig li portaria a formar part de la seua falla. De la falla i de la família fallera que David havia format en tots eixos anys. La seua passió els va unir, el seu fil es va entreteixir i Villarrobledo va veure com creaven un bonic tapís de família i falles, units per l’amor i la passió fallera.

Sempre expliquen com Javi (com l’anomenem afectuosament en la comissió) va conéixer als amics de David, que també eren la seua família fallera, i ara ho són de Javi: fent una torrà en un terreny enfront de la casa de Fali i José. Tots van pensar: “si després d’aquesta torna, ja és dels nostres”. I va tornar. I va continuar tornant. I a poc a poc el nostre Barri del Crist i la nostra Falla Villarrobledo van començar a ser EL SEU barri i LA SEUA falla, i així, eixe fil invisible que sempre li havia connectat amb la nostra comissió, va començar a revelar-se. Des de l’inici es va involucrar de ple en tots els actes i en el funcionament de la Falla, ocupant càrrecs directius des del principi. Va ser un suport fonamental per al seu marit en els seus anys de presidència de la Junta Local Fallera d’Aldaia, va impressionar a totes les falleres i fallers amb les seues carrosses per a la seua amiga Esther, i va aportar un aire nou a la nostra comissió. I en el 2023 va arribar el seu moment: President de la Falla Villarrobledo.

De la mà de Melania i Celia, amb un manoll de nervis i una maleta d’idees, va arribar a la presidència per a marcar un rumb reeixit en la falla. Sempre disposat a escoltar, a arromangar-se el primer, a respectar la tradició i a aportar novetats. Cuidant als joves i xiquets i xiquetes, sense oblidar-se dels i les més majors, Javi s’ha guanyat un gran espai en els batecs de Villarrobledo. 99

pàg.

2024

salutació

PRESIDENT La meua vida està marcada per records envoltats de pólvora i música, de cendres, i de colors que brillen fort en març, en les nostres falles, de rialles i plors, de balls, i de sentiment faller, Ara fa un any que em dirigia per primera vegada, com a president. Tot a passat molt de pressa, i ací estic un any més al capdavant d’aquesta comissió, perquè per a mi les Falles són Villarrobledo. I és un orgull pertànyer a aquesta.

pàg.

100

La diferència: en l’equip humà que formem. Per a mi més que amics, la meua família fallera. Persones que es lleven moments de son perquè puguem somniar, per a poder lluir amb carrosses inimaginables, cavalcades sorprenents, proclamacions indescriptibles. Amb dinars fabulosos i llibrets impressionants. Tantes coses que es fan al llarg de l’any amb una comissió capdavantera, lluitadora, competitiva, que sempre està amb la cultura i el progrés. Tornant arrere no puc oblidar-me de vosaltres, Celia i Melania. Després d’un any de relació amb vosaltres, em sent amb la suficient confiança per a fer-vos una confessió: vosaltres heu fet que poguera alçar el cap, mirar-vos als ulls i somriure. Perquè cadascú té una percepció de la relació i jo, us he de dir, que he sigut molt feliç amb vosaltres, per això m’agradaria que em recordàreu com una persona que us ha necessitat, que ha volgut estar

al vostre costat, tocar-vos, abraçarvos. Perquè m’he emocionat amb vosaltres, i també he rigut i he plorat amb vosaltres. Inicien una nova etapa amb molt d’entusiasme i amb ganes de treballar per les nostres Falles. Intentarem mantindre les tradicions i adaptar-nos als nous temps per seguir lluitant, promovent i perpetuant la Festa Fallera com es mereix. Lucia i Erica, Falleres Majors de la falla Villarrobledo 2024: és el vostre any, gaudiu al màxim, de tots i cadascun dels moments, per ajudarvos sempre em tindreu a la vostra disposició, tant al món faller com a la resta del dia a dia. Us he de dir que em sent molt afortunat del fet que sigueu vosaltres la xiqueta i la dona que ens representen aquest any. Marco, el meu gran descobriment. Quin exemple de responsabilitat, saber estar; sense dubte el millor president infantil 2024. Quin orgull més gran que sigues tu el meu primer mini presi. Ara ja formeu part de la meua família i espere que junts guardeu per sempre aquest 2024 únic i irrepetible. A tots els fallers i falleres us convide a participar d’activitats i actes que realitzarem durant l’any, activitats per a totes les edats on prima la diversió i, amb l’objectiu de millorar i fer créixer la nostra falla. Aquest és el nostre dia a dia i així continuarem.

Us convide a, conéixer-nos i formar part d’aquesta gran família amb l’únic propòsit de passar-ho bé i al mateix temps, fer més gran la festa de les Falles. Entre tots i totes, hem de sostindre i sentir-nos orgullosos del que fem cada any els i les falleres, aportant riquesa, tradició, economia, cultura, pólvora i moltes coses més. Per a mi és un orgull poder representar a tots els nostres fallers i falleres i, és ben cert que, donaré tot el meu treball i dedicació en millorar la nostra festa. Vull reiterar l’especial afecte i admiració que tinc a la meua directiva per aportar les ganes i la força a la nostra família fallera, per posar per damunt de tot la il·lusió i les ganes de treballar. Encara que ens queden molts reptes per aconseguir, segur que els aconseguirem sempre, amb l’ajuda de tots els fallers, els col·laboradors i amics i amigues que estan sempre al nostre costat. Per descomptat, donar les gràcies a l’Ajuntament, als col·laboradors, anunciants, i a tots els que fan possible que, amb la seua col·laboració desinteressada, tinguem la millor festa del món. Visca Aldaia i les seues falles i visca la Falla Villarrobledo.

101

Javier Pastor Guerola

pàg.

2024

directiva President

Javier Pastor Guerola Vicepresident de Protocol, Actes i Concursos

David Solís Rubio

Delegats i Delegades de Protocol, Actes I Concursos

Noelia Venegas Merlos Mario Mata Notario Melania Ferrer Moscardó Juan José Herrera Franco

Vicepresidentde Documentació, Àrea de Subvencions i Permisos

Luis Piñar Rodriguez Secretària

Anabel León López Vicesecretari, Relacions Públiques I Patrocinadors

Pascual Carrasco Moya Delegats De Logística

Antonio Román López José Sánchez López Francisco Reche Santos

Vicepresident de Pressupostos, Comptes i Arxiu

David Carrasco Ordóñez Tresorer i Loter

Vicente Ortega Gómez

Vicedelegades d’Infantils

Comptadora

Mariana Rubio Arnás

Maribel Cerezo Hernández Monica Carrasco Moya

Delegada de Quotes, Activitats Bancàries i Xarxes Socials

Delegat de Joventut

Vicent Morcillo Silvestre

Vicepresidenta d’Activitats Diverses i Compres

José Antonio Carmona Vidal Oscar Martín Gómez

Maribel Delgado López

Alicia Carrasco Ordóñez

Delegades d’Activitats Diverses i Compres

Beni Vera Becerra Noelia Clajer Gordillo Mari Ruíz Sancho Marisa León Tarín Delegada d’Infantils

Lidia Alfaro Ballestero

Vicedelegats de Joventut

Delegats de Casal i Barra

Francisco Martín Julián Vicente Miravet Fernández Miguel Giménez García Vicente Sánchez Ordóñez Delegades de Merchandising i Roba de La Falla

Mª Ángeles Vera Becerra Encarni Sánchez Martín Delegat de Falles I Llibret

Manuel Fernández Sevilla

pàg.

102

Delegades i Delegat de Junta Local Fallera

Yolanda García Ases José Francisco Rubio Álvarez Ester Alfaro Ballestero

delegades i delegat de

JUNTA LOCAL FALLERA D'ALDAIA

Yolanda García Ases

José Francisco Rubio Álvarez

Ester Alfaro Ballestero

CORTS D'HONOR DE LES FALLERES MAJORS D'ALDAIA

Mª Ángeles Giménez Moreno 103

pàg.

Nuria Martínez Vera

2024

comissió

MASCULINA

President — Javier Pastor Guerola

pàg.

104

Fernando Agea Pérez Jose Alcarria Badillo Juan Antonio Andreu Moreno Nacho Angulo Varona Saul Bolsico Carrasco Antonio Burgos Millan José Manuel Carmona Herrero José Antonio Carmona Vidal Pascual Carrasco Moya David Carrasco Ordóñez Primitivo Cerro Sanchez José Manuel Córdoba Vera Fernando Falcón Tortosa Manuel Fernández Sevilla Enric Ferrer Moscardó Adrian Gamiz Ruiz Sergio García Gil Pedro José García Medina Julio Garcia Perez Onofre Gasent Arrue Miguel Giménez Garcia Ruben Giménez Nuñez

Estanislao Giménez Suárez Juan Jose Gonzalez Maqueda Jorge Gutiérrez Giménez Ricardo Gutierrez Moreno Carlos Guzmán Aguilar Alejandro Guzmán Aguilar Juan José Herrera Franco Sergio Marín Suay Oscar Martín Gomez Francisco Martín Julián Francisco Martínez Andújar Fernando Martínez Villanueva Mario Mata Notario Vicente Alfonso Miravet Fernández Vicent Morcillo Silvestre Alberto Navarrete Lopez Javier Navarrete Lopez José Vicente Navarrete Yáñez Julián Notario Gallardo Javier Notario Gallardo Santiago Ordoñez Sanchez Juan Antonio Orellana Sevilla

Vicente Ortega Gómez Ruben Paños Serrano Daniel Pau Gomez José Ramón Pérez Gómez Luis Piñar Rodríguez Izan Piñar Ruiz Francisco Reche Santos Jaume Reche Serna Adrián Román Carrasco Antonio Román López Jose Francisco Rubio Álvarez Juan Sánchez Bea Juan José Sánchez Lara Jose Sanchez Lopez Vicent Sánchez López Vicente Sánchez Ordóñez Oscar Sánchez Segura Juan Antonio Serna García Aurelio Sevilla Haro Leandro Solera Carmona Manuel Solera Martinez David Solís Rubio

2024

cort

D'HONOR

Fallera Major — Erica Pastor Guerola Lucia Ordóñez Carrasco Laura María de Cortes Orellana Sevilla Estrella Peiro Saez Ahiris Perez Grassi Sheyla Piñar Ruiz Mª Ángeles Piqueras Mocholi Sara Quintana Hidalgo Noemí Ramírez García Mariana Rubio Arnás Anais Ruiz Perez Maria Ruiz Sanchez María Ángeles Ruiz Sancho Minerva Sahuquillo Reinoso Paula Sánchez Carrasco Andrea Sánchez Chiquero Susana Sanchez Delgado Encarni Sánchez Martín Emilia Sánchez Martínez Nuria Sánchez Segura Encarni Serna León Cristina Valdelvira López Noelia Venegas Merlos Mari Vera Becerra Francisca Vera Becerra Beni Vera Becerra María José Vidal Alejandro Rocío Villa González Cynthya Zapata Ortigosa

105

Rocío Delgado López Lucía Falcón Martínez Melania Ferrer Moscardó Yolanda García Ases Ana Garcia Mendez Esther García Montero Sofía García Montero Mari Angeles Gimenez Moreno Jennifer Gutiérrez Giménez Maria Amparo Hernaiz Diaz Sara Hernaiz Diaz Ana Herraiz Albaráñez Irene Lazaro Moreno Anabel León López María Luisa León Tarín Cristina López Ribera Noelia López Román Lorena Lopez Ruiz Laura Martín Vera Raquel Martín Vera María Martínez Andújar Ana Mendez Martin Manuela Mengibar Gutierrez Raquel Milla Arevalo Pilar Mínguez Cucarella Angela Morcillo Silvestre Carlota Moya Saiz Lucía Notario Clajer Esther Nuñez Piquer

pàg.

Josefina Aguilar Piqueras Mª Ángeles Alcázar Márquez Ester Alfaro Ballestero Lidia Alfaro Ballestero Lola Almenar Pérez Josefa Amor Caballero Tamara Andreu Cobos Lorena Andreu Lucas María Amparo Ases Bermúdez Maria Isabel Atienzar Sotos Irene Ballestero Muñoz Julia Ballestero Ribera Sandra Bolsico Carrasco Ana Maria Calero Belda Jennifer Carmona Herrero Mónica Carrasco Moya Alicia Carrasco Ordóñez Isabel Carrasco Panadero Maribel Cerezo Hernández Maria Chacon Benitez Noelia Clajer Gordillo Irene Cocera Vera Rocio Contreras Blazquez Silvia Cruz Tudela Sandra Cruz Tudela Mª Isabel De La O Aparicio María De Las Heras Bravo Tania De Vicente Bellido Maribel Delgado López

Erica Pastor Guerola

tirant del fil de

pàg.

106

FALLERA MAJOR

2024

La madeixa fallera de la nostra fallera major, Erica, comença a teixir-se l’any 1992, quan els seus pares José i Enri la fan fallera a Xàtiva, la seua ciutat natal. Allí, amb el seu inseparable germà xicotet Javier, viuran moments únics al voltant d’aquesta festa. Moments tan únics, com els viscuts l’any 1998, en els quals Erica va ser triada Fallera Major Infantil de la seua falla de bressol Espanyoleto, de Xàtiva. I com no podia ser d’una altra manera, en aquest any tan especial, va ser el seu germà Javier qui la va portar del braç i la va acompanyar com a President Infantil.

Més endavant, va continuar teixint la seua madeixa fallera formant part de la Junta Directiva, sempre lluitadora i treballadora, implicada en tots els actes i esdeveniments en els quals participava la seua falla. El seu fil roig la va portar en 2010 a ser la màxima representant de la Falla Espanyoleto de Xàtiva, com la seua Fallera Major. No tardaria a dirigir la seua falla, ja que en 2012 va ser elegida Presidenta d’aquesta.

El seu fil roig sempre ha estat molt unit al del seu germà Javier per això, quan el seu germà es converteix en faller de Villarrobledo, en 2013, ella sap que necessita tornar a viure les falles al costat del seu germà. I al costat del qual considera el seu nou germà, David, marit de Javier. Malgrat la distància, Erica es converteix en una més de la família de Villarrobledo, participant i ajudant en els actes de la nostra falla i guanyant grans amics i amigues en el Barri del Crist.

Després d’uns anys, el seu fil està més que unit i es comença a albirar el seu destí faller: Villarrobledo. En 2019 decideix acompanyar al seu cunyat David representant a la nostra comissió, sent cort d’honor de la Fallera Major d’Aldaia. Un any de vivències, noves amistats i moments per a recordar.

107

pàg.

I arriba 2023 i el seu fil roig per fi es revela completament, veient tots que estava unida al tron de Villarrobledo. Aquestes falles de 2024, i amb un gran currículum faller en el seu haver, es llança a un somni per complir: acompanyar al seu germà Javier com a Fallera Major, passejant del seu braç pels carrers i vivint moments màgics.

2024

poesia a la

FALLERA MAJOR

De nostre cel d’Aldaia hem retallat un troset per a vestir a una regina perfumada de llorer. Dels seus jardins, les flors de la seda, el lluir de l’or. Unes mans plenes d’amor han donat aquest primor. Començà sent xiqueta amb els ulls emocionats. Ara és tota una doneta i ha aplegat a lo mes alt. I va ser, la teua falla i els fallers emocionats, els qui t’han fet sobirana amb tota solemnitat.

pàg.

108

Perque la teua ilusió es sent molt valenciana, per a ser amb tot honor la regina d’aquesta falla.

109

Erica Pastor Guerola

pàg.

110

FALLA GRAN

2024

explicació

les 7 belles arts

per amor a l’art

Hui us volem representar en aquest monument faller set arts per a enamorar amb pinzell, pintura i barret.

L’art sempre té cos de dona almenys en la nostra ment i aquesta escena que es crema representa a l’artista faller.

Dansa, música, pintura no oblideu l’escultura cinema, literatura i també l’arquitectura.

Paleta i pinzell en mà, com va aprendre al taller, dona vida al suro blanc i il·lusiona al faller.

Com a mestre un arlequí que fa moure una titella cosa que el fa molt feliç, però no sabem si a ella.

Al foc sap que acabarà el ninot que està creant és el futur més desitjat si no resulta indultat.

La titella balla al so que el nostre arlequí mana igual que el Puigdemont a Sanchez dóna la vara.

Aquell que va somreint desvelant el que ha passat quan al quartell és de nit i les llums s’han apagat.

Cos de fusta que du dins la màgia d’aquest ofici que es va transmitent amb molt de sacrifici.

Un bufó que està pensant en històries d’art i amor com quan anava desfilant el nuvi de la Leonor.

Feliç està la Letizia com a bona republicana perque entra a la família un altre de sang pagana.

Un ofici que no hi veu fins on arriba el seu futur als fallers els sap greu però ens duran a l’atur.

Per a bufó el seu pare que no s’assabenta de res mouen els fils, filla i mare, i acabarà amb el jovenet.

Felip entén ara a la Sofía quan deia escandalitzada: “Aquesta és pitjor que Corina; pobra, periodista i divorciada”.

Ja ho digué Manuel Algarra “Sempre falla”, endavant. Heu de cuidar a l’artista per a continuar plantant.

la música

la pintura

On queda eixa època en què la música era real ara és l’ordinador qui toca i a soles volen perrear.

Artista i la seua creació sempre agafats de la mà. En aquesta composició coneixerem als artesans.

D’instruments tota plena aquesta escena de la falla potser no coneixes cap pareix que siga una antigalla.

Fent una comparació amb la nostra societat molt poca diferenciació podrem junts trobar.

Veiem a la falla un violoncel i a un xiquet que li demana al seu pare: “Això que és?” Doncs serà una guitarra.

És ara tema d’actualitat a la fi hem arribat a entendre que protegir la salut mental és d’allò més important.

L’acordió pareix que siga de Benidorm patrimoni on Maria Jesús encara dona als vells rebombori.

Van Gogh boig estava o això li deien a voltes; anant amb l’orella tallada donava la raó als altres.

Han quedat ja en l’oblit el teclat, l’arpa i el tambor no sonen molt juvenils perquè no ixen a Tik Tok.

Pot ser no fora bogeria, pot ser fora set i fam. Ni un quadre venia per això perdia el cap.

Nous sorolls que atabalen els oïts de la gent jove mentre fan un nou challenge: “Buah, tia, espere que mole”.

Carregant amb la paleta com la resta de pintors va Dalí, el cultureta pentinant-se el bigot.

I tot el que no és reggaeton, creiem que és nou d’Aitana; són versions de l’antigor amb més anys que la tarara.

Emulant als que hui dia estan al Congrés cridant tenia molta simpatia amb Franco, el militar nan.

Més música a les escoles, més cultura per als infants. Si no fem res, tindrem a soles un futur ple d’ignorants.

Mentre desfeia rellotges i allargava potes d’elefants recolzava les idees que hui defensa Abascal.

Seria quasi impossible ara fer aquesta instantània real, la platja pertany als turistes i tu a casa t’has de quedar.

A tots els músics recolzant per sort sempre tindrem en cada racó de la ciutat a les falles i els fallers.

Es pot ser molt artista i ser molt reconegut. I a la vegada un feixista, miserable i bencregut.

Somiarem en la València que Sorolla va voler pintar, encara amb la seua essència: xiquets, passejos i vestits blancs.

I si hi ha al món un quadre que ens té molt enganyats aquest és el de Mona Lisa: no saps si està rient o plorant. El mateix veiem a les xarxes on fiquem filtres a muntó per a alçar-te com Paquirrín i a la foto pareixes Thor. No és l’única enganyifa d’aquesta sobrevalorada, puix no era res famosa abans que fora furtada. També hi veurem les dones que inspiraren les falleres a ficar-se taules redones baix les faldes, de veres. Las Meninas, ben famoses per tot el món reconegudes. De segur, baix tenien cadires i estaven totes assegudes. Pareix que el que més importa és el que veiem a la pantalla. Deixa el mòbil, obri la porta i baixa en els amics a la falla! Al final d’aquesta escena, Sorolla a la platja pintant; un dels millors pintors que la llum va saber captar. L’escena la coneixes de segur: senyoretes de vestit blanc agarrant el barret, pel vent, per la platja passejant.

111

pàg.

el teatre És l’escena principal al davant de la falla. Fiqueu molta atenció puix parla d’eleccions.

pàg.

112

El Congrés és un teatre amb pallassos colorits al mateix que aquesta falla representen els partits. Quan en campanya estan tenen tots el pit unflat i pareixen uns gegants que tot ho arreglaran.

No fa falta que us diguem qui són els pallassos de verd potser és de l’únic partit que al·legoria no estem fent.

Dos titelles enganxats amb cordes ben grans perquè manen els catalans i amb Espanya jugaran.

I així els representem més grans que en realitat perquè càpia el seu ego que el tenen desorbitat.

Deu ser que hi ha molt de fatxa amagat als nostres carrers perquè ha tret regidors ací i ningú sap bé per què.

El que es troba al damunt manejant-los pels fils, fent possible aquest conjunt és el poder i el seu verí.

Les màscares que trobaran rodejant aquesta escena són els líders actuals fent política de pena.

Veurem en clau nacional el que de groc va vestit Junts és el partit català que ens durà a mal destí.

Representat per un bufó del teatre del congrés per damunt del seu caixó farà les lleis al seu voler.

De blau vist el popular, l’aldaier Jesús Molins el líder d’un partit nounat que han heretat els fills.

Tenen a Sánchez agarrat ben fort pels collons el que el diguen ell farà o tornarem a eleccions.

És el teatre que veiem cada dia a les notícies que si ha sigut aquest o aquell tirant la culpa de les pífies.

No és que siga res de nou el que vol aquest partit, és que no sabem qui sou no us podrem votar així.

De Susana Díaz parlem i us volem donar una dada: parla molt, fins a l’extrem i mai creurà que és errada.

Però el que és realitat és que han format govern no sabem si molt duraran o es tiraran els cabells.

De roig, Guillermo el socialista, el Barri espera molt de tu. Esperem que no t’adormes volem més que parades de bus.

Ella va d’independent però no com els catalans, ella a soles vol poder i la vicepresidència tindrà.

Perquè tots dos tenen ego i volem totes les mirades; un perquè és el més bonic i l’altra la llesta de la classe.

De taronja quasi no hi ha cap, i no parlem de polars de falla, perquè en clau municipal Compromís ha perdut la batalla.

Quan acaben les eleccions i es forme el gran teatre veurem la representació que faran aquests dos mantes.

Tancarem aquest teatre en la millor representació: com ells, aprofita’t de l’altre fins que apleguen eleccions.

esbós

113

pàg.

2024

socis . i

SOCIES

pàg.

114

Alfredo Muñoz Fernandez Amaia Baena Ruiz Amelia Molina Martos Ana Lopez Roman Ana Silvestre Corraliza Andres Pastor Becerra Antonio Cerezo Navarrete Antonio Perez Castizo Ascension Montero Moreno Beatriz Martinez Escribano Caridad Fresneda Jimeno Carmen Notario Roda Carolina Fernandez Sevilla Carolina Valdelvira Lopez Delia Segura Sanchez Elba Navarro Dengra Estefania Fernandez Garcia Eva Garcia Arnas Fali Carrasco Ordoñez Fali Ordoñez Andrades Isabel Panadero Aguado

Isabel Panadero Molina Jose Dengra Liche Jose Diaz Sanchez Jose Gomez Romero Jose Miguel Bolsico Garcia Jose Ramon Ruiz Mislata Josefina Sanchez Martin Juan Carlos Llavero Hoyos Julian Clemente Cuevas Lazaro Amor Caballero Leonardo Cordoba Sanchez Lourdes Gallego Perez Mª Dolores Lopez Roman Mª Jose Alcazar Santos Mª Jose Garcia Redondo Mª Jose Gimenez Suarez Mano Vallez Manuel Solis Sacedon Mari Merlos Moreno Maria Burriel Cortes Mariana Cerezo Martinez

Marta Vera Becerra Nacho Gabaldon Barberan Noemi Ramirez Garcia Nuria Notario Martin Pascual Folch Lartigau Pedro Valero Gil Petri Lucas Tortajada Primitivo Cerro Sanchez Raquel Martin Vera Rene Ferreiro Tozal Roberto Carlos Berbel Caro Rosana Minguez Cucarella Rosi Ordoñez Andrades Salvador Leon Cabezuelo Sara Baena Cebrian Susana Burriel Cortes Verónica Vera Curado Zoila Benavente Pascual Carrasco Escribano

DISSABTE 2 DE MARÇ.

21:00 h. SOPAR al casal de la falla.

17:00 h. CAVALCADA DEL NINOT.

Després de sopar: RONDALLA a les Falleres Majors d’Aldaia i les seues Corts d’honor, a l’Ajuntament d’Aldaia.

Eixirem tots junts del nostre casal amb les nostres disfresses per a lluir-nos com tots els anys.

DISSABTE 17 DE FEBRER.

DIUMENGE 3 DE MARÇ.

10:00 h. REPLEGÀ pels carrers del nostre Barri.

12:00 h. CRIDA al Barri del Crist.

DIUMENGE 18 DE FEBRER. 17:00 h. CANT DE L’ESTORETA al carrer Santa Bàrbara. DISSABTE 24 DE FEBRER. 08:00 h. MACRODESPERTÀ conjunta de totes les Falles d’Aldaia. 19:00 h. CRIDA de les falles 2024 per les Falleres Majors d’Aldaia. En acabar, inauguració de l’EXPOSICIÓ DEL NINOT. Per la nit: INICI DE FESTA en la demarcació de la Falla Plaça de les Corts Valencianes.

Les falleres majors de la nostra comissió Erica i Lucía, junt amb les falleres majors de la nostra falla veïna, Luz Casanova, donaran la benvinguda a les Falles al Barri del Crist. 14:00 h. DINAR al casal. DISSABTE 9 DE MARÇ. 21:00 h. SOPAR DE LA FALLERA MAJOR I EL PRESIDENT i inauguració de la carpa. Erica i Javier conviden a totes les falleres, fallers, socis i sòcies a un sopar per a donar per començada la setmana fallera.

DIUMENGE 25 DE FEBRER.

00:00 h. DISCOMÒBIL en la carpa.

17:00 h. GALA DE RECOMPENSES, premis menors i presentació del Llibret 2024 de Junta Local Fallera d’Aldaia, al TAMA.

14:00 h. CONCURS DE PAELLES.

DIVENDRES 1 DE MARÇ. 21:00 h. SOPAR al casal de la falla, i PENJÀ DE QUADRES de les nostres Falleres Majors.

17:00 h. BERENAR DELS REPRESENTANTS INFANTILS i colxonetes. La nostra Fallera Major Infantil Lucía i el nostre President Infantil Marco conviden a tots els xiquets i xiquetes de Villarrobledo a berenar per agafar forces i continuar amb el parc infantil.

115

23:00 h. NIT D’ALBAES als representants de les nou comissions falleres d’Aldaia.

DIUMENGE 10 DE MARÇ.

pàg.

programa de feses previ setmana fallera 2024

DIVENDRES 16 DE FEBRER.

DIVENDRES 15 DE MARÇ: EL DIA DE LA PLANTÀ.

DISSABTE 16 DE MARÇ: EL DIA DELS PREMIS.

20:00 h. PLANTÀ de la FALLA INFANTIL, donant per començada la setmana fallera.

08:00 h. Primera DESPERTÀ pels carrers del nostre Barri.

21:00 h. SOPAR per als XIQUETS de la falla. Les nostres cuineres de la Falla Villarrobledo vos faran un sopar per a xuplar-se els dits! 22:00 h. FESOLÀ per a sopar i arreplegar forces per a la Plantà major.

programa de feses setmana fallera 2024

pàg.

116

00:00 h. PLANTÀ de la FALLA GRAN. Agafarem forces amb els dolços i xocolata als peus de la falla gran.

En acabar, DESDEJUNAR al casal amb xocolate i dolços. 11.00 h. GRAN PARC INFANTIL per a tots els fallers i les falleres! 14:00 h. DINAR al casal. Enrecorda demanar els tiquets abans! 19:00 h. Lluirament de PREMIS a les Falles d’Aldaia 2024. Vestits de fallers, anirem a la plaça de l’Ajuntament d’Aldaia per arreplegar els palets que acreditaran els nostres premis d’enguany. 21:00 h. SOPAR al casal i NIT DE DISFRESSES, enguany amb la temàtica: PEL·LÍCULES. Disfressa’t de la pel·lícula que tu tries amb el teu grup de, almenys, cinc persones. Hi ha grans premis per als tres millors grups! 00:00 h. Primera GRAN DISCOMÒBIL a la nostra carpa.

DIUMENGE 17 DE MARÇ: EL DIA DE LA VISITA DE CASALS. 08:00 h. DESPERTÀ i després XOCOLATÀ per a desdejunar al nostre casal. 10:00 h. VISITA ALS CASALS DE LES FALLES VEÏNES. Vestits de valencians i amb la nostra xaranga anirem a visitar els casals de les falles d’Aldaia i la Junta Local Fallera. 14:00 h. DINAR al casal. 16:00 h. PARC INFANTIL de colxonetes per a tots els xiquets, i no tan xiquets… 20:30 h. BERENAR INFANTIL.

DILLUNS 18 DE MARÇ: EL DIA DE L’OFRENA.

DIMARTS 19 DE MARÇ: EL DIA DE LA CREMÀ.

08:00 h. DESPERTÀ pels carrers del Barri.

08:00 h. Darrera DESPERTÀ.

Com sempre, després, XOCOLATÀ. 11:00 h. ESMORZAR FALLER. 14:00 h. DINAR al casal. 15:00 h. CONCURS de reposteria. 18:00 h. OFRENA a la Verge del Desemparats, a Aldaia. Amb les millors gales valencianes i la mantellina al cap anirem a oferir les nostres flors a la Verge, amb la resta de comissions d’Aldaia.

21:00 h. CONCURS DE TRUITA DE CREÏLLES i sopar de germanor al casal.

22:00 h. SOPAR al casal.

23:00 h. Enguany ballarem amb el QUARTET PARADAIS en la carpa.

00:00 h. NIT FLUOR. Gaudirem d’una gran discomòbil amb llums, pintures i animació fluor en la nostra carpa.

Apunta’t per a poder arreplegar el teu entrepà!

Tirarem la resta de les nostres forces (i dels nostres tiquets) en l’última nit de festa de les Falles 2024.

* Recordeu que per a poder participar en la DESPERTÀ cal complir amb la normativa per aquest acte, i anar acreditats amb el corresponent carnet CRE.

12:00 h. MISSA DE CAMPANYA i OPERACIÓ KILO. Amb la mantellina, anirem a la missa de campanya a la plaça de La Constitució d’Aldaia i, seguidament, desfilarem portant el menjar a les monges. 14:30 h. MASCLETÀ al Cinturó Verd. 15:00 h. DINAR al nostre casal. 17:00 h. BERENAR. Xocolate i bunyols per a totes i tots els membres de la Falla. 20:00 h. CREMÀ FALLA INFANTIL. 23:00 h. MASCLETÀ NOCTURNA en la nostra demarcació. En acabar, CREMÀ de la FALLA GRAN.

* L’horari de la CREMÀ de les nostres falles pot variar segons els premis aconseguits. * La Directiva recomana mirar tots els dies la pissarra del casal, ja que els horaris dels actes poden variar. 117

pàg.

* Els tiquets per als DINARS de la setmana fallera es vendran abans que comence aquesta al casal, per tal de fer una previsió.

Cremarem tota la pólvora que encara ens quede despertant als veïns del Barri. Després, DESDEJUNI al casal.

Pregunta a una fallera o un faller quan batega el seu cor amb més força a Aldaia. Quasi amb tota seguretat, citarà la vesprada del 16 de març. Milers de cors citats sota el balcó de l’ajuntament de la nostra població: milers de manteletes, saragüells i arracades esperaran en la plaça per a rebre les seues anhelades banderoles.

palmarés 2023

pàg.

118

Quan s’acosta l’hora, les nostres falleres majors i presidents, entren al consistori, i ací comencen els nervis. Bategar. Els batecs es fan més forts i el pols comença a ser inestable.

I quan el primer so s’emet des del balcó, tot ha començat. Aquest dia, el dia que les falleres i fallers d’Aldaia coneixen com “el dia dels premis” és un dels més emocionants del nostre any faller. Sabrem els fruits, en forma de banderola, de tot el treball d’un any. Dels nostres artistes fallers, de les nostres cavalcades, la nostra decoració de carrer… Ací deixem un record de què sentírem els fallers i falleres de Villarrobledo durant el passat 16 de març, en veure a Javier, Celia i Melania eixir al balcó, fent bategar amb força el nostre cor.

119

pàg.

120

fototeca 2023

pàg.

121

pàg.

122

pàg.

123

pàg.

124

pàg.

125

pàg.

126

pàg.

127

pàg.

128

pàg.

129

pàg.

130

pàg.

131

pàg.

132

pàg.

133

pàg.

134

pàg.

135

pàg.

136

pàg.

137

pàg.

138

pàg.

139

pàg.

140

pàg.

141

pàg.

142

pàg.

143

pàg.

144

pàg.

145

pàg.

146

pàg.

147

pàg.

148

pàg.

149

pàg.

150

pàg.

151

pàg.

152

pàg.

153

pàg.

154

pàg.

155

pàg.

156

pàg.

157

pàg.

158

pàg.

159

pàg.

160

pàg.

161

pàg.

162

pàg.

163

pàg.

164

pàg.

165

pàg.

166

pàg.

167

pàg.

168

pàg.

169

pàg.

170

pàg.

171

pàg.

172

pàg.

173

pàg.

174

pàg.

175

pàg.

176

pàg.

177

pàg.

178

pàg.

179

pàg.

180

pàg.

181

pàg.

182

pàg.

183

pàg.

184

pàg.

185

pàg.

186

pàg.

187

pàg.

188

pàg.

189

pàg.

Realizamos encargos

601054743

pàg.

190

Amb la · col laboració de la