30
DIVENDRES, 15 DE GENER DEL 2021
cultura
Créixerde crítica
sèries ‘30 monedas’: la fe en el dimoni que no s’esgota Eduard Fernández és un capellà insòlit en la sèrie curulla d’excés ‘pulp’ d’Álex de la Iglesia
EULÀLIA IGLESIAS
A
BARCELONA
quest octubre es van complir 25 anys de l’estrena d’El día de la bestia, d’Álex de la Iglesia. El segon llargmetratge d’aquest director basc va suposar tota una fita per al cinema espanyol. Per primer cop, un film que es nodria del terror, del còmic, de la comèdia negra i del heavy esdevenia un èxit de taquilla i s’emportava uns quants premis de la indústria, en lloc de circular pels circuits més alternatius o underground habituals. De la Iglesia va ser un dels pioners en situar el fantàstic més desbocat en la primera divisió cinematogràfica, i la seva filmografia s’ha mantingut més o menys fidel a aquest esperit. Ara el trasplanta a 30 monedas, una sèrie de la HBO amb vocació internacional que aquest diumenge, 17 de gener, tanca temporada. Com El día de la bestia, 30 monedas invoca la fascinació pel diable i compta amb un capellà heterodox, el pare Vergara (Eduard Fernández), com a protagonista d’una història aquí molt més coral. Vergara viu desterrat en un poble perdut i imaginari de Castella, Pedraza, on es produeix un estrany naixement. És el primer signe d’un rosari d’esdeveniments grotescos relacionats amb el cantó fosc de l’Església i l’obsessió d’alguns dels seus membres per re-
cuperar unes relíquies, les 30 monedes amb què els romans van pagar la traïció de Judes. El personatge hereta d’un dels capellans foragitadors de dimonis per excel·lència, el pare Karras de L’exorcista, la seva afició a la boxa. Ell també està més que preparat físicament per enfrontar-se al dimoni, potser per compensar que flaqueja anímicament. La trama que té Vergara com a eix és la més sòlida de la sèrie. De la Iglesia no es limita a esprémer l’imaginari de la ficció diabòlica sinó que es pren seriosament el territori d’on neix fins al punt d’introduir discussions teològiques al voltant de la necessitat (o no) de l’existència del mal per garantir el lliure albir. Un Eduard Fernández quasi irreconeixible atorga més que credibilitat a un personatge força insòlit alhora que li brinda una de les millors interpretacions de la seva carrera. Retrat coral de regust esperpèntic
30 monedas engloba les virtuts i els defectes del cinema d’Álex de la Iglesia. La balança se li decanta a favor en comparació amb alguns dels seus últims films. Molt millor l’excés pulp apassionat d’aquesta sèrie que la buidor de Perfectos desconocidos, exemple paradigmàtic de pel·lícula fórmula. Però, com és habitual amb els guions de De la Iglesia i el seu col·laborador recurrent Jorge Guerricaechevarría, el poti-poti de gèneres i registres de vegades grinyola massa, les incongruències van sovint més enllà del context del fantàstic i algunes trames s’allarguen excessivament, tot i que el format sèrie hi juga a favor. De la Iglesia manté la capacitat de generar imatges xocants (morts brutals, nadons contrafets...), però no sempre està a l’altura dels gèneres que reverencia, com es fa molt evident en les escenes d’acció, resoltes amb molt poca traça des de la posada en escena. El director també reincideix en el retrat coral de regust esperpèntic, tot i que no resulta tan misantrop (ni misogin) com en altres films i es manté en un estadi de comèdia negra costumista més digerible. La sèrie té volada internacional, però utilitza un recurs sempre lamentable en aquest sentit: fer servir la guerra d’uns altres, la de Síria, per espectacularitzar la teva història, que no hi té res a veure. Amb tot, esperem amb cert delit l’adveniment de l’Apocalipsi en aquest llogarret castellà. ‘30 monedas’ Álex de la Iglesia per a la HBO. En emissió a HBO España.
Eduard Fernández com a mossèn Vergara a la sèrie 30 monedas. MANOLO PAVÓN / HBO
Créixer de crítiques
cinema Fritzi. Un conte revolucionari La nena que va travessar el Mur de Berlín Direcció: Matthias Bruhn i Ralf Kukula. Guió: Beate Völcker i Péter Palátsik. 90 min. Bèlgica, Alemanya, Luxemburg i República Txeca (2019). Animació. Estrena als cinemes
111, 11111 A l’hora de retratar la presa de consciència davant d’una xacra social, política o històrica, hi ha pocs
ara
elements tan poderosos com la innocent mirada d’un infant. Al llarg de la seva història, el cinema ha pres bona nota d’aquesta punyent eina dramatúrgica. Tanmateix, per cada ocasió en què aquest dispositiu ha donat bons fruits –en títols memorables com Alemanya, any zero o la recent La vida d’en Carbassó–, trobem exemples en què la figura infantil ha donat peu a obres massa sentimentalistes –de La vida és bella a Jojo Rabbit– o exòtiques –l’especialitat de la factoria Disney, de Pocahontas a Mulan–. Per sort, Fritzi. Un conte revolucionari, dels alemanys Matthias Bruhn i Ralf Kukula, esquiva aquests esculls i aconsegueix compondre una petita faula sobre una nena de dotze anys que, empesa pel desig de retrobar-se amb la seva millor amiga, intenta travessar el Mur de Berlín a les acaballes de la Guerra Freda. És possible que aquest film animat d’aventures pequi d’un cert excés de maniqueisme –el grup de mestres autoritaris, companys repel·lents i membres de la Stasi que persegueixen l’esvelta i rosseta Fritzi són tots lletjots i rabassuts–, però el traç net (que recorda els dibuixos de Paco Roca) i la sobrietat dramàtica converteixen Fritzi en un emotiu recordatori de la lluita dels ciutadans de l’Alemanya de l’Est per recobrar la llibertat perduda en mans d’un règim opressor. Manu Yáñez
PACK MÀGIC
23 paseos Treure a passejar el gos, ¿la fórmula per trobar l’amor a la tercera edat? Direcció i guió: Paul Morrison. 102 min. Regne Unit (2020). Amb Graham Cole, Bob Goody i Dave Johns. Estrena als cinemes
111 11111 Rere qualsevol parella hi ha una història de dues persones que s’acosten i s’allunyen, des de com es coneixen fins a les primeres desil·lusions. Són gestos reiteratius del desig amorós que ens agrada reviure a la ficció, tant si es mostren sota la narrativa radical de l’amor fou, com feia Michael Winterbottom a 9 songs, com a partir de la imatge d’un home i una dona sexagenaris passejant els gossos per un parc. Aquesta estampa quotidiana amb què arrenca 23 paseos, de Paul Morrison, és menys sexi que els ambients rockers del film de Winterbottom, però el recorregut emocional dels protagonistes de Morrison té una
dimensió semblant, tot i que l’edat dels personatges i el seu bagatge –és a dir, família i classe social– és aquí més determinant. Com es podia esperar, hi ha diferències notables entre el Dave (Dave Johns), un treballador sanitari jubilat, i la Fern (Alison Steadman), una antiga ballarina divorciada. Qualsevol història d’amor és també el relat dels seus obstacles i, en aquest sentit, la pel·lícula segueix alguns camins previsibles i uns altres de més inesperats per parlar-nos del destí de la parella. És una llàstima que la fórmula de les passejades dels gossos en què es basa una part de la pel·lícula es faci servir com un recurs capritxós perquè, en realitat, les seves possibilitats dramàtiques van més enllà de la idea de premissa simpàtica. Paula Arantzazu Ruiz