DISSABTE, 25 D’ABRIL DEL 2020 ara
44
jo em quedo a casa
Créixerde crítica
sèries ‘Mrs. America’: la líder de l’antifeminisme nord-americà La HBO estrena la sèrie en què Cate Blanchett s’enfronta a la segona onada de feminisme EULÀLIA IGLESIAS
“A
quest és el nostre Vietnam”, sentencia Gloria Steinem (interpretada per Rose Byrne) al candidat presidencial demòcrata George McGovern quan el pressiona perquè defensi la legalització de l’avortament. Som a l’any 1972 i els Estats Units viuen la marea provocada pel moviment feminista que encapçalen, entre d’altres, Steinem, Betty Friedan, Shirley Chisholm i Bella Abzug. Totes defensen també l’aprovació de l’ERA, la proposta d’esmena a la Constitució dels Estats Units per a la igualtat de drets de les dones que esdevé el centre del debat polític i l’inici d’una guerra cultural entre feministes i reaccionàries. A l’altre cantó del camp, Phyllis Schlafly (Cate Blanchett) lidera les veus en contra provinents dels sectors republicans més conservadors. Creada per la canadenca Dahvi Waller, Mrs. America repassa des de la ficció aquests anys clau per a la lluita pels drets de les dones. Però pren com a punt de partida la seva gran antagonista, Schlafly. Una idea interessant i tot un repte, això de recordar la història de la segona onada del feminisme des de la seva gran rival. La Phyllis Schlafly encarnada per una sempre esplèndida Cate Blanchett defuig la simplificació o la caricatura fàcil. I
tanmateix, el primer episodi de la sèrie resulta un pèl obvi en la presentació del personatge. El capítol inaugural s’articula a partir d’una constant dialèctica en què la determinació de la protagonista d’oposar-se al feminisme es mostra a través de l’experiència que ella mateixa viu d’aquesta realitat masclista que s’entesta a negar: ha de sortir en biquini en un congrés polític, en les reunions amb altres homes la interrompen constantment i li demanen que faci les tasques més administratives, el marit li recorda que els homes no es casen amb dones més joves quan intercedeix per la cunyada soltera... Aquest joc dialèctic poc subtil continua a l’inici del segon episodi. Schlafly i el seu marit proclamen en veu alta el tòpic aquell que les feministes no agraden a ningú i resulten avorrides. La seqüència següent presenta la glamurosa Gloria Steinem assistint amb la seva atractiva parella a una festa top al Guggenheim per presentar Ms., la revista de capçalera de les feministes. Però l’aparició de Steinem i la resta de companyes de la segona onada enriqueix la sèrie, sobretot quan el retrat individual dona pas al col·lectiu. La pantalla vibra
Mrs. America transmet el remolí d’energia que va recórrer la segona onada de feminisme, i que també va mobilitzar les seves opositores. S’agraeix que Waller plasmi el moviment en tota la seva diversitat, les seves mancances (les exclusions o marginacions de lesbianes i afroamericanes) i els seus enfrontaments. La pantalla vibra quan les protagonistes s’organitzen, discuteixen, rivalitzen i intercanvien idees. Mrs. America mostra dones que parlen de poder i plantegen estratègies per aconseguirlo que no sempre resulten còmodes i inqüestionables. Però s’agraeix que una sèrie sobre lluita feminista vagi més enllà de les eufòriques manifestacions de sororitat o de les proclames unitàries. La sèrie retrata la segona onada des de la seva dimensió col·lectiva i diversa. Cada episodi es dedica a una figura del moviment o de l’oposició. En els quatre primers episodis hem vist Schlafly, Steinen, la pionera Betty Friedan i Shirley Chisholm, la primera dona afroamericana a presentar-se com a candidata a la presidència dels Estats Units –que va rebre poc suport de les seves companyes blanques–. Tenim ànsies de conèixer la resta de protagonistes. Dahvi Waller per a Hulu En emissió a HBO Espanya
Cate Blanchett és Phyllis Schlafly a la sèrie Mrs. America. HBO
NETFLIX
Créixer de crítiques
cinema
Tyler Rake Rescat a contrarellotge en una Bombai claustrofòbica Direcció: Sam Hargrave. Guió: Joe Russo a partir d’un còmic d’Ande Parks, Joe i Anthony Russo i Fernando León González. 116 min. Estats Units (2020). Amb Chris Hemsworth i Golshifteh Farahani. Disponible a Netflix
111 11111 Explosions i molta hemoglobina formen l’ADN de Tyler Rake, el debut com a director de Sam Hargrave, coordinador d’especialistes en superproduccions com Capità Amèrica: Civil War o Venjadors: Endgame, dels germans Joe i Anthony Russo. De fet, Tyler Rake adapta el còmic Ciudad, signat per Ande Parks i els germans Russo, juntament amb el dibuixant Fernando León González, transformant alguns dels eixos principals de la historieta –escenari, personatges– per portar-la cap al terreny de l’acció sense alè i les coordenades de l’hemisferi sud, amb alguns en-
certs i no poques relliscades. Si el còmic original estava situat a Sud-amèrica, en l’adaptació fílmica ens trobem a la claustrofòbica Bombai, un escenari en el qual el mestratge de Hargrave com a coreògraf de triples salts mortals dona molt de si, però el relat, en suma, no és gaire estimulant. La pel·lícula segueix el protagonista del títol, un mercenari turmentat interpretat per Chris Hemsworth (el Thor d’Els Venjadors, així tot queda en família), en la missió suïcida de rescatar el fill d’un narcotraficant, segrestat pel seu enemic, i amb el doble repte de salvar el noi i redimir-se amb aquest gest heroic. En matèria dramàtica, resumint, res que no haguéssim vist abans. En matèria acrobàtica, d’altra banda, Tyler Rake conté idees i resolucions formals de taquicàrdia. Paula Arantzazu Ruiz
Beastie Boys story El retrobament entre Spike Jonze i la banda de hip-hop de Nova York Direcció: Spike Jonze. Guió: Adam Horovitz, Mike D i Spike Jonze. 119 min. EUA (2020). Disponible a Apple TV+
111. 11111 L’últim film de Spike Jonze és, més que una pel·lícula, la crònica d’un retrobament: el del cineasta amb l’emblemàtic grup de hip-hop Beastie Boys, amb el qual va establir una fèrtil col·laboració als anys 90. Per a Jonze el videoclip ha sigut sempre un camp d’experimentació en què sovint ha treballat a partir del reciclatge de gèneres codificats. Sabotage, paròdia gamberra dels policíacs dels 70 en què els Beastie Boys lluïen sense complexos uns bigotis ridículs, segueix sent la peça que millor condensa tant aquesta característica com una altra d’essencial de Jonze i de la banda: l’aproximació juganera i irreverent a l’acte creatiu, vist com un pro-
cés obert i en constant evolució. Beastie Boys story no és, per tant, un documental musical convencional, sinó la filmació d’un espectacle en directe creat i protagonitzat per dos membres del grup, en què la memòria personal permet evocar l’esperit d’una època. Basant-se en un abundant i impagable material d’arxiu, Ad-Rock i Mike D desgranen la història del grup en una combinació hipnòtica de relat oral, collage audiovisual i gloriosa sessió de DJ en què sonen els seus temes mítics, de Fight for your right (to party) a Sure shot. Hi ha moments per a l’anècdota còmica i per a la reavaluació honesta del propi passat, però, sobretot, per a l’emotiu homenatge al desaparegut Adam Yauch, ànima i consciència d’un grup que va lluitar, sempre, pel seu dret a passars’ho bé. María Adell Carmona