DIVENDRES, 7 D’AGOST DEL 2020 ara
26
cultura
Créixerde crítica
sèries Perry Mason: l’intrigant cas de l’advocat irreconeixible La sèrie de la HBO funciona com una història sobre l’origen del personatge
EULÀLIA IGLESIAS
E
BARCELONA
ls primers episodis de Perry Mason, la versió que ha dut a terme la HBO del personatge creat per Erle Stanley Gardner, generen desconcert. El protagonista d’aquesta sèrie té poc a veure, a priori, amb l’advocat elegant i resolutiu que la majoria vam conèixer a través de l’adaptació de la CBS amb Raymond Burr. El Perry Mason televisiu de finals dels cinquanta i principis dels seixanta va establir les bases dels procedimentals judicials: cada episodi estava centrat en un cas que s’investigava a la manera detectivesca i es resolia als tribunals. L’advocat n’era l’estrella, però no treballava sol sinó amb un equip mínim format per la imprescindible Della Street (Barbara Hale) i l’investigador Paul Drake (William Hopper). El fiscal Hamilton Burger (William Talman) exercia de fidel antagonista. La nova Perry Mason, creada per Rolin Jones i Ron Fitzgerald, també arrenca amb un crim, però més recargolat i cruel del que és habitual. Som a Los Angeles, en plena depressió dels anys 30, i una parella a qui han segrestat la criatura descobreix el cadàver del nadó, amb un aspecte grotesc, al funicular d’Angels Flight. El cas sacseja la ciutat com un terratrèmol d’alta magnitud. S’hi troben implicats, entre d’altres, po-
licies corruptes, un culte religiós que té com a màxima estrella una visionària dominada per la mare i un bordell de treballadores xineses. En aquest escenari, Perry Mason no és més que un detectiu traumatitzat per la guerra que es guanya la vida fotografiant escàndols de famosos del cinema. També dona un cop de mà a un advocat voluntariós (un grandiós John Lithgow) que defensarà la principal acusada del cas de segrest: la mare de la criatura. A primera vista sembla que la HBO hagi portat Perry Mason al seu territori, al de les sèries que s’han guanyat un prestigi explotant les herències del cinema negre: un protagonista masculí desencantat de la vida que es mou pels marges, un context social marcat per la corrupció i ambientat de forma esplèndida a la sèrie, certa fascinació pel costat més fosc de l’ésser humà... Com si la HBO deixés clar que en aquella casa no es rebaixen a fer un procedimental clàssic, res de casos criminals que s’obren i es resolen de forma neta en cada entrega. El més interessant de seguir els vuit episodis de la sèrie, que es clou la setmana entrant, és que al final no és una cosa ni l’altra, ni un procedimental ni una variant de True detective ambientada en l’època de Carnivale. Jones i Fitzgerald han pensat el seu Perry Mason com una història d’orígens, un reiniciar la trajectòria de l’advocat per explicar com es converteix en un crac dels tribunals i, d’altra banda, actualitzar el paper del seu equip. Apreciació de Della Street
En el setè episodi, quan els personatges accedeixen al jutjat entre un eixam de periodistes, un pregunta a Della Street: “I vostè qui és?” “Ningú important”, respon ella. Però la sèrie porta uns quants episodis demostrant el contrari. Com Mad men, Perry Mason és una ficció d’època que fa palès com s’han menystingut les tasques feminitzades, en aquest cas la d’ajudant/secretària, no perquè no fossin determinants sinó perquè les duien a terme dones. La nova Perry Mason esdevé la sèrie d’apreciació definitiva del personatge de Della Street, una magnífica Juliet Rylance, que es desvela com una professional discreta, eficient i perseverant mentre els seus caps masculins fan escarafalls i acaparen protagonisme. I amb una vida privada força més transgressora que la de Perry, a qui encarna un dels millors actors de la ficció televisiva contemporània, Matthew Rhys. ‘Perry Mason’ Rolin Jones i Ron Fitzgerald per a HBO. En emissió a HBO España.
Juliet Rylance i Matthew Rhys a la sèrie Perry Mason. HBO
WARNER BROS
Créixer de crítiques
cinema
The way back Un drama correcte al servei de Ben Affleck sobre l’esport com a via de redempció Direcció: Gavin O’Connor. Guió: Brad Ingelsby. 108 min. Estats Units (2020). Amb Ben Affleck, Al Madrigal i Janina Gavankar. Estrena als cinemes
111 11111 Antiga estrella estudiantil del bàsquet, el Jack treballa ara a la construcció i s’entrega a l’alcohol. Quan rep una trucada del seu antic institut perquè entreni l’equip en què solia jugar, el protagonista hi veu l’oportunitat per tornar a encarrilar la seva vida. No costa gaire imaginar per on anirà aquest drama esportiu sobre un personatge que troba la salvació pròpia salvant uns altres també en hores baixes, i The way back no té cops amagats en aquest sentit. Encara més, recorre a un lloc comú massa fàcil per justificar el trauma del protagonista i apunta, sense subratllarho, a la dimensió religiosa de tot plegat
a través de l’escola catòlica que serveix de context. La direcció de Gavin O’Connor, però, manté el drama en un registre de sobrietat molt d’agrair, sobretot a l’hora de retratar l’alcoholisme des d’una rutina quotidiana que de vegades passa desapercebuda. El cineasta se centra més en l’evolució introspectiva del protagonista –un Ben Affleck sempre a to que sap que és el principal atractiu del film– que no pas en els escarafalls de l’èpica esportiva. La fotografia d’Eduard Grau afegeix un acabat de distingida elegància a una pel·lícula que també en l’aspecte visual podria haver caigut en cert convencionalisme. Es troba a faltar, però, que The way back aprofundeixi més en algun dels temes apuntats, com l’estroncament de les carreres esportives de molts joves per raons socioeconòmiques. Eulàlia Iglesias
Que soni la música! Sororitat musical a l’armada, a càrrec del director de ‘The full monty’ Direcció: Peter Cattaneo. Guió: Rosanne Flynn i Rachel Tunnard. 112 min. Regne Unit (2019). Amb Kristin Scott Thomas, Sharon Horgan i Emma Lowndes. Estrena als cinemes
11. 11111 “La música té la capacitat de crear vincles entre la gent”, deia Gareth Malone en el clip promocional del programa The choir: military wives, que va emetre la BBC Two el 2011. Aquest compositor i director d’orquestra va tenir l’ocurrència de presentar-se en comunitats tan peculiars com un grup de cuiners, d’esportistes o de dones de militars que vivien en instal·lacions de l’armada, per ensenyar-los a cantar, formar un cor i gravar un reality de tot plegat. D’aquella exitosa idea ha nascut la dramèdia Que soni la música!, dirigida per Peter Cattaneo (The full monty),
amb Sharon Horgan i Kristin Scott Thomas liderant l’equip de veus femenines del repartiment, i amb una història que sembla un dels grans èxits de les dramèdies britàniques d’esperit social. És a dir, un arc narratiu que va del melodrama a les tensions entre les protagonistes, i de l’esforç per comprendre’s al triomf social com a conclusió ètica. Evidentment, la pel·lícula sembla una versió de The full monty, Les noies del calendari o Billy Elliot amb la seva pròpia variant rítmica, però, tot i els clixés i tòpics, Que soni la música! és un simpàtic entreteniment que sap retre homenatge a les veritables protagonistes, les dones reals dels militars. No cal dir que en el film tot es mostra de manera lleugera, però el rotllo de Cattaneo és la música pop, no l’òpera. Paula Arantzazu Ruiz