32
DIVENDRES, 8 DE MAIG DEL 2020
jo em quedo a casa
Créixerde crítica
sèries La utopia simplista d’un Hollywood clàssic divers
‘Hollywood’, la sèrie de Ryan Murphy és tòpica i plom com un discurs d’agraïment dels Oscars EULÀLIA IGLESIAS
E
n la biblioteca de tot cinèfil hi havia un lloc reservat a Hollywood Babilonia, els dos volums en què Kenneth Anger feia safareig dels escàndols i les dobles vides de la indústria del cinema nord-americà en la seva època daurada. A la sèrie Hollywood, Ryan Murphy i Ian Brennan parteixen d’una idea semblant, endinsar-se en la cara oculta de Los Angeles als anys quaranta, per imaginar una Meca del setè art en què la diversitat sexual i cultural no acaba bandejada i troba una representació justa en les pel·lícules. Com en el llibre d’Anger, en l’obra de Murphy hi ha alhora una reivindicació d’un Hollywood gai i multicultural ocult de portes enfora i cert delit de sucar pa en els excessos. Però si el pioner del cinema queer exhibia en els seus llibres el vessant menys glamurós dels seus protagonistes amb certa crueltat, per al creador televisiu, en canvi, es tracta d’humanitzar aquell imaginari. I, de fet, Murphy i Brennan acaben convertint Hollywood en una ucronia utòpica en què un cineasta d’origen filipí roda una gran producció amb una actriu afroamericana a partir d’un guió escrit per un treballador sexual negre i gai. Murphy i Brennan rescaten part de la història subterrània del Hollywood no heteronormatiu, el que poblaven figures com Billy Haines, Tallulah
Bankhead, Hattie McDaniel, l’evocat Junior Durkin o les famoses festes a la piscina de George Cukor. També un jove Rock Hudson que queda caricaturitzat amb afecte però en excés com un actor de capacitats més que limitades. Els creadors televisius incorporen, a més, un personatge inspirat en Scotty Bowers, un dels proxenetes més famosos de l’ambient. Aquí és on comencen a patinar. La sèrie mostra com la majoria d’aspirants a actors, en aquest cas homes, que volien entrar en la indústria del cinema havien de passar pel peatge de la prostitució i/o l’abús. En l’era post Me Too es fa molt estrany que es banalitzi la depredació sexual institucionalitzada dins de la indústria de l’entreteniment i es personalitzi en un únic protagonista, l’agent que encarna Jim Parsons.
ara
Créixer de crítiques
cinema
Eslògans ensucrats
Els responsables de Glee també recorden la marginació que patien els intèrprets racialitzats, actrius com Anna May Wong per exemple (inoblidable al costat de Marlene Dietrich a L’exprés de Xangai), que aquí cobra protagonisme juntament amb els personatges de ficció que tiren endavant el film abans esmentat. Imaginar un altre món possible forma part de qualsevol projecte polític amb vocació transformadora. Però el Hollywood divers de Murphy i Brennan es construeix a cop d’eslògans ensucrats, a cop de la bona voluntat d’uns milionaris (a favor, això sí, que qui engegui el canvi siguin tres dones d’edat avançada i un homosexual, una idea marca de la casa) i a cop d’un tot-és-possible de conte de fades que oblida les discriminacions estructurals. En cap cas es reivindica una lluita militant, de llarga durada i de base, i ni tan sols es recorda la caça de bruixes que van patir en aquell mateix moment els professionals d’esquerres. Que l’episodi conclusiu discorri en gran part durant una cerimònia dels Oscars i encadeni un insuportable discurs lacrimogen d’agraïment rere l’altre resumeix molt bé el problema de la sèrie. Hollywood és un altre exemple del narcisisme de certa indústria del cinema encantada de conèixer-se que sobrevalora la seva capacitat de transgressió, atorga un estatus de lluita política a un discurs previsible en una gala del gremi i considera la fama la principal victòria. Hollywood, de Ryan Murphy i Ian Brennan. En emissió a Netflix
Les actrius Michelle Krusiec i Laura Harrier a la sèrie Hollywood. NETFLIX
MOVISTAR+
Beats Un homenatge cinematogràfic a l’última ‘rave’ d’Escòcia Direcció i guió: Brian Welsh, a partir d’una obra de Kieran Hurley. 101 min. Regne Unit (2019). Amb Cristian Ortega, Lorn Macdonald i Laura Fraser. Disponible a Movistar+
111 11111 Ara que ja han passat més de vint-i-cinc anys de l’escena rave i dels primers compassos de la cultura de club arriba el moment de mirar enrere i retre homenatge cinematogràfic a aquelles festes i les seves icones. Beats, dirigida per Brian Welsh adaptant una obra de Kieran Hurley, es mou en les coordenades de la nostàlgia en un moment oportú, quan fa poc que hem acomiadat llegendes com Andrew Weaterhall i Keith Flint, el vocalista de The Prodigy. La proposta del cineasta escocès, tanmateix, rememora l’emoció d’un dels últims moviments contraculturals del segle XX explicant-nos-en el crepuscle
com a amics de dos nois de diferent extracció social, Johnno, un xaval introvertit de classe mitjana, i Spanner, un bala perduda amb bon cor. Frustrats en una ciutat grisa, amb una crisi sistèmica des de la reconversió industrial de la zona, els adolescents somien amb fugir de la manera que fugien els joves del moment: amb una farra de les que no s’obliden mai. En el retrat d’aquesta amistat ressona la de Chris Chambers i Gordie Lachance, els nois de Compta amb mi, i la relació dels germans protagonistes de La llei del carrer. Però en aquest treball en blanc i negre sobre la fi d’una època i d’uns amics, l’èxtasi de la festa és sens dubte l’aspecte més excitant en termes cinematogràfics: colors desbordants, textures experimentals i una banda sonora (Leftfield, Plastikman, Orbital) històrica. Paula Ruiz Arantzazu
Rob Ford: Crónica de un escándalo Crònica de la caiguda en desgràcia de l’exalcalde de Toronto per fumar crac Direcció: Ricky Tollman. Canadà (2019). 99 minuts. Amb Ben Platt, Mena Massoud, Damian Lewis i Nina Dobrev. Disponible a Rakuten TV i Microsoft
111 11111 Empesos per un pensament utòpic, els cinèfils encara imaginem el destí del cinema polític nord-americà en mans de grans autors capaços de plantar cara a una realitat adversa, sigui l’Steven Spielberg de la idealista Els arxius del Pentàgon o l’Adam McKay de les satíriques La gran aposta i El vici del poder. Tanmateix, l’huracà sociopolític actual sembla imposar un cert abatiment, l’actitud predominant en un film merament solvent com Rob Ford: Crónica de un escándalo del canadenc Ricky Tollman. Tocat per una indignació que a mesura que avança el relat esdevé pura desesperança i resignació, aquest thriller ambi-
entat en oficines municipals mig buides i en la depauperada redacció d’un diari ofereix una crònica puntualment vibrant de la caiguda en l’ostracisme de Rob Ford, l’exalcalde de Toronto que l’any 2013 va aparèixer fumant crac en un vídeo filtrat als mitjans. Resseguint fil per randa el model fílmic que van establir David Fincher i Aaron Sorkin a La xarxa social –accelerades batalles d’enginy dialogat, muntatge frenètic, música electrònica i tonalitats ocres–, Tollman destapa la buidor i el cinisme que s’amaguen darrere el populisme polític i aconsegueix esprémer l’escàs romanticisme que encara perdura en la figura d’un periodista que fa recerca a través de Google Street View. Per a Tollman, dotze anys després del final de la sèrie The wire, tot continua igual, o potser encara pitjor. Manu Yáñez