26
DIVENDRES, 21 D’AGOST DEL 2020
cultura
Créixerde crítica
sèries ‘Vienna blood’: un Sherlock freudià i secessionista Un bon serial detectivesc a la cocapital de l’Imperi Austrohongarès
EULÀLIA IGLESIAS
A
BARCELONA
l’inici del primer episodi de Vienna blood, Max Liebermann (Matthew Beard), un jove doctor deixeble de les ensenyances de Sigmund Freud, porta la seva promesa Clara (Luise von Finckh) a veure el Fris de Beethoven de Gustav Klimt. Max admira aquella pintura convulsa com un malson, plena d’“imatges de follia i desitjos prohibits”. La contemplació de l’obra és també la seva manera de constatar que Clara no comparteix la seva fascinació per una nova manera d’entendre l’art en què els pintors “ja no es conformen amb pintar-te tal com ets, amb les teves millors gales”. La mentalitat del metge es mou al ritme dels nous corrents. Max ha començat a treballar amb Oskar Reinhardt (Jürgen Maurer), un policia veterà i una mica sabatot amb el qual acaba establint, com manen les regles del gènere, una fructífera relació complementària. A partir de les novel·les de Frank Tallis, aquesta sèrie coproduïda pel Regne Unit i Àustria ens brinda un seguit de relats criminals i detectivescos amb la Viena de principis del segle XX com a teló de fons. El jove metge freudià es presenta com un antecedent dels experts en perfils criminals que ofereixen una perspectiva moderna a la investigació
policíaca. Liebermann no es fixa tant en les presumptes proves com en els possibles motius per a l’assassinat. Però si els escenaris de la sèrie són vienesos, el detectiu és molt britànic. No només perquè a Vienna blood tothom parla en anglès, també els intèrprets germanòfons. Max actua en part com un Sherlock de principis de segle, amb el seu tarannà segur, elegant i agosarat, i la metodologia basada en el raonament en el seu cas d’arrel psicoanalítica. Al seu costat, Oskar és el company clàssic i honrat amb qui s’acaba entenent en un vincle de parella professional no exempta de cert humor. La primera temporada de Vienna blood es compon de tres episodis d’hora i mitja que aquí es presenten cadascun en dues parts. Fa goig com la sèrie explota, a través d’una ambientació molt acurada, l’imaginari vienès. La primera història acaba en una cabina de la roda del Prater, en un esplèndid homenatge a El tercer home, el film de Carol Reed que encalçava els romanents monstruosos a la Viena de després de la Segona Guerra Mundial per les clavegueres de la ciutat. El segon episodi, en canvi, podria funcionar com una novel·la de Stefan Zweig o d’Arthur Schnitzler, o com qualsevol de les esplèndides adaptacions que en va fer Max Ophüls, per com explora el vessant menys romàntic dels festejos per part de militars, els duels a l’alba i els cercles artístics. I de passada homenatja a la seva manera La flauta màgica de Mozart (el contemporani Gustav Mahler també té una petita aparició en un episodi). I la sèrie l’encerta en atorgar un oportú punt de vista a Clara, la promesa convencional de Max, que veu com el seu promès cau fascinat davant l’arquetip de dona misteriosa. La tercera història podria ser una relectura més lleugera de Les tribulacions del jove Törless de Robert Musil per com plasma la crueltat amb els dèbils com un ritual d’adolescència convertit en tradició en una escola militar d’elit. Vienna blood no explora el vessant més excessiu i pulp de tots aquests imaginaris com sí que feia la també molt gaudible Freud. Però és un bon exemple de serial detectivesc gens original però amb molta classe, que sap moure’s sense sortir de l’àmbit de l’entreteniment per aquells referents autòctons que mostren la cara més fosca d’Àustria més enllà dels valsos i els cafès imperials. ‘Vienna blood’ Stephen Thompson per a BBC Two. En emissió a #0 de Movistar+
Créixer de crítiques
cinema
AVALON
El glorioso caos de la vida Una història d’‘amour fou’ entre una noia malalta de càncer i un jove ionqui Direcció: Shannon Murphy. Guió: Rita Kalnejais. 118 minuts. Austràlia (2019). Amb Eliza Scanlen, Toby Wallace i Michelle Lotters. Estrena als cinemes el 21 d’agost
111. 11111 El glorioso caos de la vida, com li passa a la seva protagonista, una adolescent malalta terminal anomenada Milla, es resisteix al melodrama. Els films que ens parlen d’idil·lis en què un dels amants té els dies comptats abunden en imatges crepusculars, però el debut de Shannon Murphy defuig aquests clixés i la història que segueix el primer amor de la Milla està plantejada com una successió de descàrregues químiques. La primera no triga gaire a arribar: la seqüència que ens presenta la protagonista, angoixada a l’andana del tren, és també el moment en què la noia descobreix el desig per primer cop
quan de sobte el Moses, un jove ionqui, topa amb ella. Hi ha trens que només passen un cop a la vida, ens diu Murphy, i la pel·lícula esprem aquesta urgència de manera colpidora en el seu primer tram, gràcies, especialment, a la boníssima connexió entre els protagonistes, Eliza Scanlen i el carismàtic Toby Wallace Com tots els primers amors, el de Milla i Moses està ple d’alts i baixos, incloent-hi el rebuig dels pares i les segones oportunitats, malgrat que aquí, amb el temps en contra, la intensitat es multiplica exponencialment. El glorioso caos de la vida, en última instància, també cau en alguns tòpics, però, tot i això, conté moments molt vibrants, com l’escena que vehicula la cançó Diamond day, de Vashti Bunyan, que ens recorda la fràgil condició de la felicitat. Paula Arantzazu Ruiz
Un plan irresistible Una sàtira política descafeïnada de Jon Stewart, amb Steve Carrell i Rose Byrne Direcció: Jon Stewart. 101 minuts. Estats Units (2020). Amb Steve Carell, Rose Byrne i Chris Cooper. Estrena als cinemes
11. 11111 Alicia, un dels episodis de la
Jürgen Maurer i Matthew Beard a la sèrie Vienna blood. BBC / MOVISTAR+
ara
salvatge comèdia política Veep, explicava a la perfecció la manera com la classe dirigent –personificada en una egòlatra vicepresidenta dels Estats Units interpretada per una Julia Louis-Dreyfus superlativa– podia seduir, explotar per als seus fins i després rebutjar una persona normal en qüestió d’hores. Un plan irresistible parteix d’una idea semblant: després del traumàtic triomf de Trump, un estrateg demòcrata (Steve Carell) veu en un militar retirat d’un poblet de la Nord-amèrica rural l’oportunitat de guanyar vots. En el seu segon film com a director, Jon Stewart intenta replicar el discurs reflexiu i mordaç que va fer del
seu programa, The daily show, un referent per al progressisme nord-americà, sense adonar-se que, amb Trump, les regles del joc s’han desintegrat. El pitjor d’Un plan irresistible no és el to de superioritat moral ni la ingenuïtat –un desenllaç que sembla una imitació d’una pel·lícula de Capra–, sinó la intuïció de trobar-se davant una pel·lícula ja obsoleta, a la qual qualsevol episodi de The good fight podria superar en connexió amb l’actualitat. Assenyalant amb el dit els mals d’un sistema absort en ell mateix, que dona l’esquena a la realitat, Stewart no sembla adonar-se que el seu propi film és una obra abstreta: un discurs irat davant d’un auditori buit. Rose Byrne enlluerna, això sí, com a diabòlica estratega republicana; només quan ella apareix, Un plan irresistible ensenya les dents. Maria Adell Carmona