26
DIVENDRES, 28 D’AGOST DEL 2020
cultura
Créixerde crítica
sèries ‘White House Farm’, un ‘true crime’ de ficció a l’anglesa Un assassinat en família regira herències, atia ressentiments i enveges i trenca vides
EULÀLIA IGLESIAS
L’
BARCELONA
escena recorda la de l’assassinat de la família Clutter a Kansas que va immortalitzar Truman Capote al llibre A sang freda. En una residència rural d’Essex, als anys vuitanta, apareixen assassinats els Bamber, el matrimoni sexagenari que hi vivia, la seva filla Sheila i els dos nets bessons Daniel i Nicholas, de tot just sis anys, que hi passaven el cap de setmana. L’altre fill de la parella, Jeremy Bamber (Freddie Fox), és qui ha avisat la policia. Però aquí tot sembla apuntar que la Sheila, diagnosticada d’esquizofrènia, ha disparat contra la resta de membres de la família i després s’ha suïcidat. L’escopeta reposa sobre el seu braç, juntament amb una Bíblia. La primera investigació de la policia a l’escenari del crim confirma la hipòtesi: no hi ha indicis a primera vista que cap persona hagi entrat en una casa que estava tancada per dins. Mentre el cap de policia Thomas Taff Jones (Stephen Graham forçant un accent gal·lès que li ha suposat més d’una crítica) es decanta per aquesta versió dels fets i espera tancar ràpid el cas, un altre agent del seu equip, Stan Jones (Mark Addy), no ho veu clar. Alguna cosa grinyola en tot plegat... La massacre a la granja White House va aixecar una gran polseguera al
Regne Unit en el seu moment, però aquí es poc coneguda, cosa que potencia el suspens de la sèrie. Aquesta producció de la ITV escrita per Kris Mrksa i Giula Sandler, i dirigida per Paul Whittington, ressegueix de bracet del policia Stan Jones una investigació amb tants forats com girs dramàtics. Els Bamber i el seu entorn resulten tenir algunes peculiaritats que amaneixen la intriga. La mare era una fanàtica religiosa que obligava els nets a resar en contra de la seva voluntat. L’exmarit de la Sheila i pare de les criatures culpa la sogra de la malaltia de la noia, una exmodel de vida turmentada que, tanmateix, ningú veia capaç d’assassinar els propis fills. El germà supervivent, Jeremy, manifesta unes actituds inquietants malgrat acabar de perdre tota la família en una massacre, i sembla encantat de ser el nou propietari de la pròspera hisenda familiar. I la seva parella, Julie (Alexa Davies), es mostra insegura i ressentida per les possibles infidelitats del noi. Els cosins que viuen a la casa del costat tampoc es creuen la teoria que la Sheila matés els parents i indaguen pel seu compte. Serien els principals beneficiats que el Jeremy fos acusat d’assassinat...
Créixer de crítiques
cinema
Los nuevos mutantes
White House Farm De Kris Mrksa, Giula Sandler i Paul Whittington per a ITV. En emissió a Starzplay
Direcció: Josh Boone Guió: J. Boone, Knate Lee. 97 min. Estats Units (2020). Amb Blu Hunt, Maisie Williams i Anya Taylor-Joy
111 11111 Los nuevos mutantes és un cas paradigmàtic de l’estranya sort que corre el cinema en mans de les grans corporacions. L’estrena d’aquesta adaptació del còmic annex a l’univers dels X-Men, creat per Chris Claremont i Bob MacLeod (després sublimat pel dibuix de Bill Sienkiewicz), estava prevista per al 2018, però el fluctuant interès de Fox i Disney perquè el film fos un híbrid de relat superheroic, viatge iniciàtic i terror va fer necessari rodar material addicional i en va endarrerir el llançament diverses vegades (la pandèmia també hi ha contribuït) fins a reduir la pel·lícula al mem d’un fracàs anunciat.
Si ens distanciem del soroll, potser podem apreciar millor les modestes virtuts d’una cinta que vol trobar una escala assumible des d’on explicar els conflictes dels protagonistes, adolescents mutants reclosos en una institució per tal que aprenguin a controlar els poders. Relegant l’acció a una única seqüència climàtica, el film avança a través de les visions esfereïdores que magnifiquen els traumes infantils dels personatges; malsons enfrontats segons els codis del terror juvenil, amb Buffy, cazavampiros com a explícit model de conducta. Llàstima que comptant amb un director de fotografia habituat a filmar escenes sinistres com és Peter Deming (col·laborador habitual de David Lynch), el film confiï més en la postproducció digital que en el potencial expressionista de la llum i l’ombra. Gerard Casau
Abou Leila La lògica del malson en un ‘thriller’ angoixant pel desert algerià Direcció i guió: Amin Sidi-Boumédiène. 135 minuts. Algèria, França i Qatar (2019). Amb Slimane Benouari, Lyès Salem, Azouz Abdelkader. Estrena als cinemes
111 11111 Durant el primer tram
Els actors Mark Addy i Stephen Graham a White House Farm. ITV / STARZPLAY
TWENTIETH CENTURY STUDIOS
L’última adaptació d’un còmic Marvel flirteja tímidament amb el terror juvenil
Encomana la curiositat
White House Farm desplega amb eficàcia els mecanismes d’un true crime de ficció i presenta aquell sòlid acabat de producció de les minisèries britàniques. A través de sis episodis encomana la curiositat d’anar sabent els detalls que fan variar la perspectiva sobre el cas. Els guionistes extremen de manera un pèl simple el conflicte entre el cap de la policia, que es nega en rodó a investigar més a fons el crim i acumula una sèrie de nyaps, i l’agent responsable que intenta fer bé les coses. Com qualsevol true crime, White House Farm posa en evidència les relliscades de la primera investigació policial i els prejudicis a l’hora de carregar-li el mort a una dona jove amb una malaltia mental. En canvi, aposta amb massa convicció per la que serà la decisió final de la justícia, sense explorar a penes la zona d’ombres que envolta la hipòtesi que s’acaba donant per bona. L’únic apunt de dubte el llança el poli dolent quan deixa anar una gran veritat: el fet que algú es comporti com un imbècil arrogant i egoista no el converteix necessàriament en un assassí.
ara
d’Abou Leila, Amin Sidi-Boumédiène mostra a l’espectador els compassos d’un thriller polític angoixant: un pla seqüència que ens relata un terrible assassinat en un carrer residencial funciona com a pròleg del viatge clandestí que emprendran dos homes cap al desert a la recerca, justament, d’un misteriós terrorista anomenat Abou Leila. Qui són aquests dos personatges? Dos agents encoberts del govern? Dos amics amb set de venjança? Quina és exactament la seva missió? Aconseguiran trobar el terrorista? A mesura que els protagonistes s’endinsen en el buit al·luci-
nat dels paisatges del desert, la pel·lícula fa seu aquest estat anímic desassossegat i sembla plegar-se sobre si mateixa, com si volgués renunciar a totes les convencions del gènere noir que ha anat treballant fins llavors i perdre’s en l’interior d’un espai desconegut. De fet, les imatges del thriller es transformen en escenaris onírics i estampes de road movie, un viatge cap a la fi de la nit en què s’imposa la lògica del malson. Sidi-Boumédiène (i la fotografia de Kaname Onoyama) lliga un cúmul d’escenes surrealistes amb la idea d’una mena de dimoni de la cultura aràbiga que posseeix i embogeix la ment, però aquest motiu narratiu, que pretén vincular el film amb un cert misticisme, eclipsa la veritable i potent reflexió última de la pel·lícula: el cercle infinit de la violència. Paula Arantzazu Ruiz