30
DIVENDRES, 2 D’OCTUBRE DEL 2020
cultura
Créixer de crítiques
cinema Rifkin’s festival La postal donostiarra, crepuscular i cinèfila de Woody Allen Direcció i guió: Woody Allen. 92 min. Estats Units, Espanya i Itàlia (2020). Amb Wallace Shawn, Elena Anaya i Gina Gershon. Estrena als cinemes
11, 11111 Ni feta a mida per al festival que va inaugurar, la nova pel·lícula de Woody Allen ressegueix, a través de la càlida fotografia de Vittorio Storaro, els principals escenaris de Sant Sebastià i del certamen cinematogràfic que la ciutat basca acull cada setembre. Rifkin’s festival és una nova postal turística que el cineasta nord-americà firma des d’Europa en agraïment als seus productors autòctons, i en el marc de la qual
desplega en pilot automàtic alguna de les seves rutines neuròtiques. Aquí s’apunta una possible nova inquietud autobiogràfica a través de la crisi d’aquest escriptor madur, Mort Rifkin (Wallace Shawn, un alter ego amb una aparença similar, per variar, a la del director), que constata com el present ja l’ha deixat enrere tant pel que fa a l’èxit laboral com a l’amorós. La progressiva revelació d’aquesta veritat vital es du a terme durant l’estada a Donostia de Rikfin, que acompanya la seva dona Sue (Gina Gershon), relacions públiques a la indústria del cinema. Mentre la Sue flirteja amb un jove director francès, ell li tira la canya a una doctora local (Elena Anaya) que viu amb un artista tempestuós, un Sergi López en la versió refregida del rol de Javier Bardem a Vicky Cristina Barcelona. Rifkin’s festival no abandona en cap moment el to amable dels paisatges sempre assolellats que l’acompanyen, de manera que el film adopta un estoïcisme serè, allunyat de la misantropia desencantada d’altres films recents del novaiorquès. El context cinèfil també s’encomana a l’inconscient del protagonista, que processa les seves inquietuds en forma d’homenatge a títols de referència, de Ciutadà Kane a El setè segell passant per Fellini 8 1/2. Picades d’ullet tan simpàtiques com evidents, que fan enyorar aquell Allen capaç de revisar, per exemple, Federico Fellini de forma profunda i complexa en obres mestres com Somnis d’un seductor. Eulàlia Iglesias
ara
NETFLIX
El juicio de los 7 de Chicago Un film judicial sobre la fi de la contracultura nord-americana Direcció i guió: Aaron Sorkin. 129 min. Estats Units, Regne Unit i Índia (2020). Amb Eddie Redmayne, Alex Sharp, Sacha Baron Cohen. Disponible a Netflix a partir del 2 d’octubre
111 11111 Els aldarulls durant la convenció nacional del Partit Demòcrata a Chicago el setembre del 1968 han marcat l’imaginari cultural dels intel·lectuals d’esquerra nord-americans, perquè aquelles protestes promogudes per diversos moviments progressistes –que van derivar en una violenta batalla campal i la detenció dels seus líders polítics– van representar el punt final del somni contracultural. Així ho va plantejar en el seu moment Nicholas Ray a l’obra mestra experimental We can’t go home again (1973), en què el cineasta assumia la derrota moral de la revolució.
Amb una actitud oposada, Aaron Sorkin reprèn els fets per elaborar a El juicio de los 7 de Chicago un film judicial agitprop que aspira a remoure la consciència dels espectadors nord-americans de Netflix de cara a les eleccions del novembre. La urgència no ha beneficiat el resultat de la pel·lícula, tot i que les males decisions de Sorkin, com ara el muntatge amb arxiu i música original del començament o certs subratllats en alguns personatges i diàlegs, queden compensades de sobres per la contenció dramàtica de seqüències clau, sobretot a la llarga seqüència del primer enfrontament dels manifestants amb la policia. Sorkin també aconsegueix un fràgil equilibri entre els intèrprets protagonistes, però cal dir que Sacha Baron Cohen en el rol del yippie Abbie Hoffman domina totes les escenes. Paula Arantzazu Ruiz
Explota explota Un musical poc inspirat amb cançons de Raffaella Carrà Direcció: Nacho Álvarez Guió: Nacho Álvarez, Eduardo Navarro i David Esteban Cubero. 110 min. Espanya (2020). Amb Ingrid GarcíaJonsson, Verónica Echegui, Fernando Guallar i Fernando Tejero. Estrena als cinemes
11 11111 A Pero... ¡en qué país vivi-
Gina Gershon i Wallace Shawn a Rifkin’s festival. MEDIAPRO
mos! una eixerida Concha Velasco era la Bárbara, una moderna cantant pop enfrontada a l’encarnació –amb patilles– de la cançó tradicional espanyola: Manolo Escobar. El film, estrenat el 1967, oferia, en paraules de Vicente Benet, una “visió optimista del desenvolupisme”: l’amor que sorgia entre els protagonistes representava la unió no conflictiva, pactada, entre tradició i modernitat, en un moment en què el país s’enfrontava a canvis traumàtics. Explota explota, que transcorre al principi dels setanta, en ple franquisme tardà, presenta un esquema semblant de personatges i una visió de l’època tan edul-
corada que gairebé ens fa creure que qualsevol temps passat va ser millor. El film narra la història d’amor entre la María (García-Jonsson, l’única cosa salvable dels poc inspirats números musicals), una alliberada ballarina d’un programa de varietats, i el Pablo, un estirat censor franquista, que es mou entre platós de televisió i al ritme dels grans èxits de Raffaella Carrà. La idea és tan excèntrica –començant per l’anacronisme d’usar les cançons de Carrà en un relat que transcorre anys abans del seu èxit a Espanya– que podria haver funcionat com a metàfora perfecta de la ficció esperpèntica que va ser el franquisme. Però el resultat és un exercici d’escapisme de laboratori, un musical d’alegria impostada que sembla dissenyat, com ho va ser en el seu dia Pero... ¡en qué país vivimos!, per llimar les ansietats i tensions causades per un període ple d’incertesa. María Adell Carmona