32
DIVENDRES, 5 DE JUNY DEL 2020
de sortida
Créixerde crítica
sèries ‘Eden’: el repte europeu dels refugiats, a Filmin La minisèrie d’Arte aborda des de la ficció una temàtica més típica del documental EULÀLIA IGLESIAS
L’
aspiració a un cinema o audiovisual amb identitat europea és la història d’un fracàs. Institucions com l’Acadèmia del Cinema Europeu o el programa Media han assumit la idea de cinema europeu més com un conjunt de cinematografies nacionals que no pas com un concepte global i integrador. La cadena Arte també va aparèixer amb la vocació de pensar un model televisiu de vocació europeista i cultural en què, en aquest cas, la idea d’Europa s’equipara en bona part a l’aliança franco-alemanya que impulsa el projecte. Filmin ha estrenat una de les seves últimes produccions, Eden, que ofereix una bona resposta a la pregunta de què podríem entendre per una sèrie que es concep com a europea. Resulta molt estimulant que aquesta ficció de sis episodis es plantegi a partir d’una situació que just posa en crisi i fa repensar la idea d’Europa: l’arribada de refugiats. Creada pels alemanys Edward Berger, Nele Mueller-Stöfen i Marianne Wendt, i dirigida pel francès Dominik Moll (responsable del film Harry, un amic que us estima, amb Sergi López), Eden s’aproxima des de la ficció a un assumpte que habitualment es queda en el camp del documental. És una bona manera d’atorgar un punt humà a la crisi dels refugiats, que massa cops acaba diluïda en la generalització pròpia dels
titulars i de les imatges panoràmiques. Els guionistes han optat per l’estructura, tan de moda fa uns anys al cinema, de les històries creuades. Aquí cobra força sentit: al cap i a la fi, està clar que les decisions que pren un executiu a Brussel·les acaben afectant el destí d’un refugiat sirià que espera a Atenes o d’un demandant d’asil a França. La sèrie parteix d’un registre real d’imatges en què veiem els estiuejants d’una platja grega contemplant astorats el desembarcament d’una pastera. Aleshores, Eden imagina com una parella de turistes alemanys que han viscut aquesta experiència decideixen acollir a casa seva un estudiant sirià. La seva història s’entrecreua amb d’altres: la de la propietària francesa d’un camp de refugiats a Atenes; la dels dos vigilants grecs que treballen al camp i intenten impedir que en fugin un parell de refugiats nigerians; la del més jove d’aquests germans que intenta arribar a Anglaterra tot seguint les passes del seu ídol Yaya Touré; i la d’un matrimoni també sirià que arriba a París, on reben asil a canvi de transmetre informació confidencial. Els itineraris respectius acaben connectant també en un sentit dramàtic: la tensió de la sèrie es basa en part en anar descobrint quins misteriosos lligams vinculen alguns dels personatges que a priori semblaven habitar trames independents. L’episodi alemany resulta el més interessant atès que funciona com a mirall de contorns hanekians (per Michael Haneke) de l’autocomplaença europea a partir d’explorar les contradiccions de la parella benestant i el fill mimat que allotgen el jove sirià. Els guionistes solucionen amb esperit conciliador el conflicte sense caure en l’error de mostrar els europeus com a salvadors. La trama francesa desplega amb encert l’arc dramàtic de la protagonista femenina, una esposa que a primera vista semblava relegada a un rol secundari i silenciat contra el qual ella mateixa es va rebel·lant. I l’episodi més insatisfactori és el que presenta més càrrega política. A primera vista sembla que la sèrie qüestioni el fet que la Unió Europea deixi en mans privades un assumpte, la gestió dels camps de refugiats, que només es pot assumir des de la responsabilitat pública. Però en aquest cas s’opta per una resolució tan inversemblant com enrevessada. Eden, d’Edward Berger, Nele MuellerStöfen i Marianne Wendt per a Arte En emissió en VOSC a Filmin
Una imatge de la sèrie Eden, que es pot veure a Filmin. FILMIN
ara
Créixer de crítiques
cinema
HBO
La estafa (Bad education) Hugh Jackman és un director d’escola gens exemplar Direcció: Cory Finley. Guió: Mike Makowsky a partir d’un article de Robert Kolker. 108 min. Estats Units (2019). Amb Hugh Jackman, Ray Romano i Welker White. Disponible a la HBO.
111 11111 En el cinema, el món fi-
nancer sol ser l’escenari habitual dels relats de corrupció econòmica, sobretot en aquests anys en què diverses pel·lícules han recreat els escàndols que ens van conduir a la Gran Recessió del 2008. A La estafa, dirigida per Cory Finley i amb Hugh Jackman de protagonista, els delinqüents canvien de professió i tenen el rostre dels amables funcionaris educatius d’una de les millors escoles públiques dels Estats Units. Som a l’any 2000, sona Moby a la ràdio i tothom pensa en el principi del segle XXI com un moment de bonança. També els protagonistes, Frank Tasso-
ne (Jackman), director de l’escola Roslyn, a Long Island, i Pamela Gluckin (Allison Janney), l’auxiliar de direcció, que fa com a mínim set anys que es fan d’or gràcies a la comptabilitat creativa amb què gestionen l’institut. És evident que als responsables d’aquest true crime amb esperit de comèdia negra els interessa la caiguda en desgràcia d’aquest tàndem carismàtic i criminal, i la pel·lícula pren la investigació d’una estudiant i col·laboradora del diari del centre com a esquelet per radiografiar l’ambigua personalitat de Tassone. El guió no sorprèn però funciona (el signa Mike Makowsky, estudiant de secundària en el moment del cas); tanmateix, qui destaca és Jackman, entregat a la causa, capaç de transmetre els alts i baixos d’un home complex. Paula Arantzazu Ruiz
La casa lobo Animació sinistra i radical que s’inspira en fets reals del feixisme Direcció: Joaquín Cociña i Cristóbal León Guió: Joaquín Cociña, Cristóbal León i Alejandra Moffat. 74 min. Xile (2018). Animació. Disponible a Filmin.
111. 11111 La sanguinària policia secreta del Xile pinotxetista disposava d’un amagatall inesperat per a les seves accions més clandestines: la Colònia Dignitat, una comunitat fundada per un militar nazi i depredador sexual. Aquesta història real ha inspirat films com Colonia, de Florian Gallenberger, un drama d’època empolvorat de thriller sobre captivitats i intents de fugida. Joaquín Cociña i Cristóbal León han seguit un camí molt diferent a La casa lobo, un malson fílmic d’animació artesanal (premiat per la crítica al festival L’Alternativa) que fingeix ser l’al·lucinada advertència del guru sectari sobre els
perills del món exterior. Amb referents possibles com l’obra del realitzador Jan Švankmajer (Alice), el duet xilè signa un conte tètric per a adults, molt més radical que qualsevol proposta de Tim Burton: la història és mínima i abstracta, remet als abusos de menors (una jove desvalguda, un llop a l’aguait) i pren una forma propera al videoart. El tarannà convenientment repetitiu i asfixiant de la pel·lícula pot posar a prova la resistència del públic. A canvi, s’ofereix una experiència estètica breu i inusual. Brilla la virtuositat d’unes imatges en transformació (gairebé) permanent, la qualitat pictòrica d’alguns moments sublims en què s’encavalquen el que és bell i el que és sinistre. També abunden els sons inquietants i els xiuxiuejos concisos i rotundament expressius, de vegades aterridors. Ignasi Franch