ara DIVENDRES, 4 DE DESEMBRE DEL 2020
33
cultura
Beginning La perversa testimoni de Jehovà que va arrasar al Festival de Sant Sebastià Direcció: Dea Kulumbegashvili. Guió: Dea Kulumbegashvili i Rati Oneli. Geòrgia i França (2020). Amb Ia Sukhitashvili, Rati Oneli i Kakha Kintsurashvili. Estrena als cinemes
1111, Amb Beginning, la georgi11111
ana Dea Kulumbegashvili ens proposa una prova de fe. Què significa creure? Què significa ser bona persona i com podem protegir-nos del mal? De quina manera Déu, si és que existeix, jutja els nostres actes? Són preguntes de respostes inescrutables que modelen, d’altra banda, el magma dramàtic d’aquesta poderosa opera prima, gran triomfadora de l’últim Festival de Sant Sebastià en emportar-se quatre premis, entre els quals la Concha d’Or. No són qüestions gratuïtes, perquè Beginning ens situa en una comunitat de testimonis de Jehovà de la Geòrgia rural per seguir les turbulències morals de la Yana, la dona del predicador. En una classe de catequesi als nens de la congregació, la Yana explica que “la Bíblia diu que Satanàs pot aparèixer en forma d’àngel de la llum”, advertintlos del mal inherent en el cor dels humans. En una mil·limètrica seqüència inicial del film, la cineasta ja mostrava que el perill és real: un atemptat d’odi religiós provocarà l’incendi del saló d’oficis de la comunitat i encendrà una profunda crisi dins el cor de la Yana. És un foc que tot ho crema i que, com assenyala Kulumbegashvili, ens mostra que en el principi no va ser el verb sinó la violència. I quina violència desplega Beginning! Amb una aposta pel preciosisme i la rigidesa i depuració de Tarkovsky, Haneke o Akerman, la directora subjuga els cossos al format 4:3 i, al mateix temps, deixa fora de camp els elements narratius amenaçadors, mentre que el silenci parsimoniós de les preses fixes exposa la submissió de la protagonista a l’ordre patriarcal que marca la seva vida. La revolta personal de la Yana pren, tanmateix, una via contradictòria, entre la bellesa d’un viatge astral i la incomoditat de reconèixer el desig en un acte repulsiu. Una prova de fe, al cap i a la fi. Paula Arantzazu Ruiz
SURTSEY
Fotograma de Josep que recrea el pas de Josep Bartolí pels camps d’exiliats republicans a França. FILMIN
‘Josep’ dibuixa l’exili republicà als camps de concentració francesos El film animat d’Aurel porta a la pantalla la vida de Josep Bartolí
L
XAVI SERRA BARCELONA
a culpa és de Ken Loach. Aurélien Froment (Angers, 1976) tenia 15 anys quan els pares el van portar a veure Tierra y libertad. Després de l’entusiasme pel film li va sorgir un interès per la Guerra Civil Espanyola que va fer que, fa uns 20 anys, es fixés en un llibre de Georges Bartolí que explicava la història de l’exili de la seva família, republicans que van creuar la frontera amb França al final de la guerra. Els dibuixos que il·lustraven la portada i l’interior eren de l’oncle de l’autor, Josep Bartolí, dibuixant, figurinista i escenògraf reputat amb una vida apassionant de la qual sol destacarse la seva relació amb la pintora Frida Kahlo. Aquelles il·lustracions van cridar l’atenció de Froment –ell també és dibuixant i firma com a Aurel–, però amb el llibre també va descobrir una realitat que, tot i el seu interès per la Guerra Civil, fins aleshores desconeixia del tot: el tracte deplorable de l’estat francès als exiliats republicans, als quals va tenir en condicions inhumanes en camps de concentració. “No havia sentit a parlar mai dels camps d’exiliats republicans –explica–. Però no m’estranya, és una vergonya nacional: al llibre d’història de la meva filla, que està acabant l’institut, ni tan sols s’esmenta la Guerra Civil, passen de la Primera Guerra Mundial a la Segona”. Vint anys després d’aquella doble descoberta, Aurel ha convertit l’horror per la rebuda francesa als republicans
i la fascinació per la figura de Bartolí en una pel·lícula d’animació que ha triomfat als cinemes francesos, seleccionada per Canes i premiada als festivals d’Atenes, Namur i Guadalajara. Josep, que arriba divendres als cinemes, recrea el pas de Bartolí pels camps de concentració: la violència dels gendarmes, les humiliacions constants, la falta d’atenció mèdica als malalts... Una caricatura cruel de la famosa fraternité que enfronta el públic francès amb un episodi vergonyós del seu passat. Aurel i el guionista del film –Jean-Louis Milesi, de la troupe de Robert Guédiguian– van decidir que si la pel·lícula era francesa s’havia de narrar des del punt de vista francès: el d’un gendarme que va treballar als camps i que, ja de gran, a punt de morir, comparteix amb el seu net els records d’una experiència que el va marcar de per vida. “És una figura inventada però està basada en diverses persones que, pel que sabem, van ajudar Bartolí als camps de concentració, aconseguint-li paper per dibuixar i ajudant-lo a escapar-se”, aclareix Aurel. Bartolí no només hi és present com a personatge. També són centrals –i apareixen sovint al film– els dibuixos que va fer als camps, que capturen la immoralitat dels guardians però també el dolor i la pena d’uns homes i dones derrotats per partida doble. “Els dibuixos de Bartolí són una de les principals fonts del guió, però no vaig voler copiar el seu estil per animar la història, volia fer-ho amb el meu estil”, explica Aurel. Una decisió radical del film és que, mentre que les escenes ambientades al present
són d’animació convencional, els flashbacks que reconstrueixen l’odissea de Bartolí als camps prescindeixen del moviment i mostren els personatges en posicions estàtiques. “És així perquè volia retre homenatge a l’ofici del Josep, que és també el meu. I no hi ha millor homenatge al dibuix que no afegir-hi res més –diu–. Però confesso que també ho faig així perquè no soc animador i, quan em vaig adonar que l’animació requereix un procés industrial i despersonalitzar el dibuix, vaig preferir buscar una altra solució”. Sílvia Pérez Cruz, obsessió sonora
Per posar veu al protagonista Aurel va pensar en Sergi López, que com Bartolí parla castellà, català i francès. Que fos l’actor català més popular a França tampoc feia cap nosa, esclar. L’altra presència catalana destacada és la cantant Sílvia Pérez Cruz, que composa la banda sonora i posa veu a dos personatges: Frida Kahlo i una de les presoneres del camp. El director la va conèixer fa cinc anys quan va fer-li una entrevista dibuixada per a Le Monde. “Primer vaig proposar-li fer servir una cançó seva, després que posés una veu, després una segona veu i, finalment, va compondre la música de tota la pel·lícula”, recorda Aurel, encara sorprès que la cantant no l’engegués. I per què dues veus? “Perquè és la veu de la dona que va perdre i que el Josep sempre va buscar, per això la sent en una noia del camp, en Frida Kahlo i fins i tot en la música que sona. No és només una veu, és una obsessió sonora”.e