Créixer crítica de sèries
Un xef estrella que canvia el luxe per un restaurant de barri
‘The bear’, adorada per la crítica nord-americana, qüestiona el geni com a figura d’autoritat
EULÀLIA IGLESIAS
BARCELONA
The bear és una sèrie d’alta cuina ambientada en un local d’entrepans de Chicago. El plantejament es podria haver quedat en un cridaner punt de partida narratiu. Després de triomfar com un dels millors xefs del món en restaurants top com el Noma i The French Laundry, Carmen Berzatto (Jeremy Allen White, el Lip Gallagher de Shameless ) torna al seu barri natal després que el seu germà se suïcidi i li deixi l’establiment familiar, The Original Beef of Chicagoland, on serveixen entrepans de carn de vedella a l’estil italià. El negoci està al caire de la fallida: carregat de deutes, amb problemes amb Hisenda i uns treballadors que van a la seva. Fins i tot deuen diners a un familiar de la màfia local. El Carmen accepta el repte sense pretendre canviar l’esperit del lloc. Es tracta de reorganitzar el personal i seguir oferint la mateixa cuina popular, però elevada a l’excel·lència.
Aquesta creació de Christopher Storer desmitifica l’imaginari de l’alta cuina per reivindicar l’excel·lència gastronòmica des d’un context popular. La idea no és original (hola, Ratatouille), però ni s’entra en la demagògia de denigrar la gastronomia de tres estrelles Michelin ni es cau en una mera celebració
del costumisme de barri. Per a Berzatto, l’oportunitat de remuntar el restaurant de la família té a veure amb fugir de l’ambient tòxic que ha experimentat en alguns restaurants de fama mundial. En els flash-backs se’ns mostra el protagonista patint una pressió inhumana en una d’aquestes cuines, de la mà del seu cap. En consonància amb el que està passant també al món real, The bear acaba amb la idea del geni intocable (gastronòmic, artístic, intel·lectual...) com a figura elitista que confon exigència amb abús i genera contextos de feina insuportables.
La sèrie remarca que perquè un restaurant funcioni és tan important el producte com el bon treball en equip. I Berzatto intenta capgirar la manera d’entendre la jerarquia que va conèixer ell: no es tracta de manar, sinó de saber organitzar la feina i els empleats, de manera que el sistema resulti eficaç i tothom pugui excel·lir en el seu àmbit. Com el Marcus (Lionel Boyce), el pastisser que s’inspira en unes sofisticades postres de pruna que solia preparar el Carmen per intentar elaborar el dònut ideal. O la Sydney (Ayo Edebiri), l’ajudant plena de talent i idees, disposada sempre a millorar-ho tot. La situació, tanmateix, es complica a mesura que avança la història. The bear transmet la tensió de treballar en grup en una cuina petita mentre intentes que el teu restaurant no s’enfonsi, un clímax que escala en el setè episodi, rodat en bona part en un únic pla seqüència.
En un àpat junts, la Sydney i el Marcus comparteixen les seves respectives experiències culinàries de la infantesa, modestes i populars. Tots dos s’interessen per l’alta cuina des d’un context sociocultural de classe obrera, un altre dels al·licients de The bear Poques sèries fan aquesta olor de barri obrer i plasmen tan bé el tràfec del dia a dia laboral. Passa a Chicago, però recorda un tipus de ficció que als anys setanta i vuitanta s’ambientava en els barris menys rics de Nova York.
Si parlem del final (aquí podeu deixar de llegir), Storer opta per una conclusió tan feel-good que deixa cert regust amarg. El gir inesperat en l’últim tram del vuitè episodi trenca un dels principals mèrits de la sèrie: la seva versemblança realista, aquell materialisme quotidià amb què s’han plasmat les dificultats de tirar endavant un negoci. Perquè... ¿de debò un deus ex machina era l’única solució per salvar els protagonistes i el seu projecte?
‘The bear’ Christopher Storer per a FX. En emissió a Disney+
Créixer crítiques de cinema
En los márgenes
Penélope Cruz combat els desnonaments a l’‘opera prima’ de Juan Diego Botto
Guiat per l’ambició de filmar la pel·lícula definitiva sobre la marginalitat, l’actor i ara director Juan Diego Botto elabora a En los márgenes un expansiu film-compendi sobre l’abandonament al qual es veuen empesos els sectors més vulnerables de la societat espanyola. A la cita no hi falta un carrusel de temàtiques candents, des de l’infrafinançament de l’educació pública i els serveis socials fins al problema endèmic de la feina il·legal, les dificultats d’accés a l’habitatge o el drama de molts pares que ho han perdut tot avalant els projectes dels fills. Però és justament aquesta acumulació de xacres,
11111 11
estratègicament situades per imposar un filtre melodramàtic sobre l’odissea dels personatges, el que acaba allunyant la pel·lícula de l’àmbit de la reflexió i el retrat empàtic i portant-la cap al territori del pamflet i la mirada paternalista. Adoptant com a model el vessant més didàctic del cinema de Ken Loach, En los márgenes no acaba de trobar la seva personalitat fílmica fins a l’arribada d’una llarga escena en què Botto i Penélope Cruz –en la pell d’una mare coratge que lluita contra el seu imminent desnonament– protagonitzen una tensa discussió matrimonial. És un petit oasi de fulguració artística en una pel·lícula que, inspirada pel noble anhel de denunciar les injustícies que pateixen els més desfavorits, acaba convertint el drama humà en un espectacle de la misèria. Manu Yáñez
Una historia de amor y deseo
Pell que reclama poesia en una sensual pel·lícula d’iniciació amorosa
Direcció i Guió: Leyla Bouzid. 102 minuts. França i Tunísia (2021). Amb Sami Outalbali, Zbeida Belhajamor i Diong-Kéba Tacu. Estrena als cinemes
“Desig, desig i més desig. Al cap i a la fi, d’això va la literatura”, diu la professora de poesia àrab en la presentació del curs a la Sorbona on coincideixen l’Ahmed i la Farah, els dos enamorats d’Una historia de amor y deseo, segon film de Leyla Bouzid. Tan a prop i tan lluny, l’Ahmed ha crescut als suburbis parisencs, en un entorn hostil a certes sensibilitats, mentre que la Farah acaba d’arribar de Tunísia i és una jove voluptuosa desbordant d’energia. La seva història ens parla, com moltes històries d’iniciació amorosa, de dos contraris que aprenen a estimar-se més enllà dels prejudicis inicials, però la pel·lí-
11111 111,
cula de Bouzid no només se circumscriu a l’àmbit d’aquest tipus de relats, proposant una revisió des de pressupostos sociopolítics com ara la classe o el gènere, sinó que també sacseja, amb elegància, els fonaments de la representació tradicional del fenomen amorós.
Darrere de l’estira-i-arronsa de la parella, magnífics Sami Outalbali i Zbeida Belhajamor, s’amaga una pregunta gairebé filosòfica, que s’interroga sobre el lloc del desig en unes societats on el plaer verdader, el que crema el cos i ofega l’ànima, ocupa cada cop un espai més reduït. Bouzid, en una decisió a contracorrent, aposta per la paraula poètica com a espai que acosta els cossos dels amants, alliberats de les imposicions socials, i celebra el tacte dels versos d’amor, la seva bellesa mil·lenària.
Paula Arantzazu Ruiz