ara DIVENDRES, 22 DE MAIG DEL 2020
33
jo em quedo a casa
Exhibition Vida interior d’un matrimoni d’artistes (en crisi) Direcció i guió: Joanna Hogg. 104 minuts. Regne Unit (2013). Amb Viv Albertine, Liam Gillick i Tom Hiddleston. Disponible a Filmin
1111. “Estaria bé que pugessis a 11111 dalt, per distreure’m de la feina”, li diu H. a D. a través d’un intercomunicador. H. és arquitecte i D. performer. Són la parella protagonista d’Exhibition, la tercera pel·lícula de la britànica Joanna Hogg, i el matrimoni que ocupa una esplèndida casa brutalista de grans finestres al centre de Londres. L’espai, en aquest cas, no és un escenari qualsevol sinó l’altre protagonista d’un film en què el conflicte apareix precisament quan H. i D. decideixen que s’han de desprendre de la casa, llar i lloc de treball, i posar punt final a una crisi que palpita en les dinàmiques de la relació. Hogg fixa la mirada en la intimitat del matrimoni i ens mostra els gestos banals i les coses que fan a les habitacions pròpies quan ningú els mira. Però les tribulacions sentimentals queden fora de camp gràcies a un muntatge que, de mica en mica, transforma la narració en comú en un cúmul d’impressions individuals, un flux fragmentari de vivències distanciades. Si H. sembla pragmàtic amb la decisió de vendre la casa, D. anirà exhibint un dol orgànic i misteriós, que pren una dimensió performativa lligant cos i espai en una sola entitat: arquitectònica, domèstica, femenina i sensual. La directora no amaga les seves simpaties per aquest personatge (interpretat per Viv Albertine, membre de la banda de punk The Slits i amiga de la directora), malgrat les contradiccions que desplega. L’alienació que pateix s’emmiralla en el sentiment d’estranyesa i marginació de la protagonista del debut de Hogg, Unrelated (2007), que segueix el viatge de l’Anna a la Toscana, on va a visitar uns amics i oblidar durant uns dies la seva crisi de parella. La manera com la directora presenta l’aïllament de l’Anna és frontal i contundent, i els intents del personatge per encaixar, desassossegadors. Paula Arantzazu Ruiz
FILMIN
Dos dels gossos que apareixen en el documental austríac Space dogs, que es pot veure a Filmin. DOCSBARCELONA
‘Space dogs’, de les estrelles als carrers de Moscou
El DocsBarcelona presenta un fascinant film sobre els gossos de carrer
E
n la dècada dels 50, quan la Unió Soviètica dominava sense problemes la cursa espacial, una gossa es va convertir en la primera estrella pop de la Guerra Freda. La glòria de la Laika encara dura, però ella es va consumir al tornar a entrar en l’atmosfera terrestre, incinerada, com la càpsula espacial en què viatjava. Hi va haver més gossos en el programa espacial, cosmonautes canins que, en la majoria dels casos, van tenir el mateix final que la Laika. Però alguns se’n van sortir i van sobreviure als experiments, a la cirurgia per instal·lar-los a l’abdomen tubs digestius i sensors, a les setmanes orbitant l’atmosfera i a l’impacte d’aterrar com un meteorit. Als gossos supervivents “els van convertir en objectes de propaganda”, diu Levin Peter, codirector del documental austríac Space dogs. “Transmetre una imatge heroica dels gossos com si fossin pioners que havien anat a l’espai per voluntat pròpia és una altra forma d’abús, un mecanisme que posa de manifest la instrumentalització política de la cursa espacial”, afegeix Peter. Però Space dogs, que forma part de la programació del DocsBarcelona i estarà 72 hores disponible a Filmin a partir d’avui a les 20 h, no és tan sols un documental sobre aquells astronautes de quatre potes, sinó, sobretot, un retrat immersiu en la vida dels seus descendents, els gossos de carrer que vaguen
XAVI SERRA
avui dia pels carrers de Moscou. “La idea inicial era fer una pel·lícula sobre una banda de gossos de carrer, no importava de quina ciutat, però quan vam saber que la Laika vivia als carrers de Moscou abans de ser enviada a l’espai vam decidir que havia de ser Moscou”, explica Elsa Kremser, l’altra codirectora de Space dogs. Després de tres anys de negociacions amb un institut científic per aconseguir imatges d’arxiu dels experiments, Kremser i Levin van marxar cap a Moscou sense parlar rus ni conèixer la ciutat i van escollir la gossada que segueixen en el documental, filmant-la diàriament durant 12 setmanes: calia temps per entendre els gossos, el seu ritme i la seva forma de vida, i també perquè els animals s’acostumessin a una càmera que els observa amb una intimitat sorprenent, gairebé com si fos una més del grup. Tom i Jerry en versió extrema
“Al documental només veus imatges de les últimes quatre setmanes –explica Peter–. Abans, els gossos interaccionaven amb nosaltres i en les imatges es percebia la presència de la càmera, però a còpia d’estar amb ells cada dia ens van acabar acceptant com a companys i d’alguna manera van entendre el procés, així que quan estàvem concentrats i gravàvem ells simplement feien la seva”. El film resultant es desmarca de la funcionalitat dels documentals de na-
tura per seguir un camí més poètic i filosòfic. Space dogs reflexiona sobre la relació entre els homes i els animals i ens confronta amb les nostres expectatives sobre els gossos, sobretot en una escena de violència pertorbadora entre el líder de la gossada i un gat de carrer. “Va ser un xoc. Sabíem que podíem esperar agressions entre grups o entre gossos, fins i tot de gossos a persones. Però veure tan de prop com un gos matava un gat no entrava en els nostres càlculs. Ens va fer pensar molt en el simbolisme que els humans projectem sobre gossos i gats”, diu Peter. “Feia setmanes que coneixíem aquell gos i ens l’estimàvem molt, però després de presenciar allò no volíem saber-ne res, l’odiàvem i no el volíem tocar –afegeix Kremer–. I aquesta reacció ens va ensenyar molt de nosaltres mateixos. Portàvem anys preparant una pel·lícula sobre gossos, volíem conèixer-los de prop, respectar la seva naturalesa... ¿I de sobte els odiàvem per fer el que se suposa que fan els gossos?” Després de parlar-ho molt, els directors van decidir que l’escena havia d’aparèixer en el documental. “Arrosseguem tantes narracions, dibuixos animats i clixés sobre gossos que no sabem com reaccionar quan perden el control –diu Kremer–. Però potser no el van perdre, potser som nosaltres els que tenim por de perdre el control sobre ells”.e