32
DIJOUS, 29 D’OCTUBRE DEL 2015
cultura Donna Leon guanya el premi Pepe Carvalho
L’escriptora nord-americana Donna Leon, creadora del comissari Brunetti, és la guanyadora de l’onzè premi Pepe Carvalho, un guardó que rebrà en el marc de la propera edició de BCNegra, que se celebrarà del 28 de gener al 6 de febrer. El jurat, format per Jordi Canal, Andreu Martín, Rosa Mora,
CULTURA
ara
Daniel Vázquez Sallés, Sergio Vila-Sanjuán i Paco Camarasa, destaca que Donna Leon, “tot i la seva ascendència nord-americana, s’inscriu clarament, com Manuel Vázquez Montalbán, en la novel·la negra mediterrània, i és un dels seus exemples més propers i brillants”.
Final de cicle per al James Bond de Daniel Craig
Sam Mendes i Monica Bellucci defensen l’iconoclasta ‘Spectre’, el nou film del 007 PAULA ARANTZAZU RUIZ MADRID
Més de 50 anys en actiu en 24 pel·lícules i a Spectre, l’últim treball de James Bond, un altre cop a càrrec de Sam Mendes i amb Daniel Craig com a 007. Els senyals semblen inequívocs. ¿És o no aquest film el final d’un cicle? Moltes de les preguntes dirigides ahir a Mendes, que va aterrar a Madrid al costat de Monica Bellucci per promocionar el llargmetratge, anaven en aquesta direcció: sobre si continuarà a la saga, sobre si Craig serà o no el Bond 25 o sobre les decisions que pren l’agent amb llicència per matar en la seva nova aventura. “No volia tornar a fer la mateixa pel·lícula –assenyala Mendes–. Volia fer una pel·lícula d’amor, avançar en la trama emocional que vam començar a Skyfall, i sobretot m’interessava que tots els films de Bond protagonitzats per Daniel Craig convergissin en aquest últim”. Spectre, en efecte, és una obra que funciona com un mirall retrovisor. Reprèn elements de Quantum of solace (2008), tanca trames inconcluses de Skyfall (2012) i alhora s’atreveix a homenatjar altres cintes de l’agent 007: torna l’organització Spectre, liderada pel sàdic Franz Oberhauser (Christoph Waltz); però també viatgem cap a localitzacions impossibles com la Hoffler Klinik, una clínica privada situada en un dels cims dels Alps austríacs, o a un vagó restaurant gairebé idèntic al de l’espectacular baralla a Des de Rússia amb amor (1963); mentre que el personatge de Mr. Hinx, sicari interpretat per Dave Bautista, recorda el mític Tauró que va protagonitzar diverses pel·lícules de Roger Moore com a Bond. “Sí, el Daniel i jo vam
créixer amb les pel·lícules de Roger Moore, així que hi ha molts homenatges absolutament intencionats a films com Viu i deixa morir (1973), tot i que en el moment en què et mous en l’univers Bond apareixen elements retro sense que te n’adonis. De tota manera, m’agradava la idea de jugar amb la iconografia, amb aquestes imatges i aquests morts del passat que tornen com si fossin fantasmes”, diu Sam Mendes. Spectre, que s’estrenarà aquí el 6 de novembre, recupera bona part del llegat Bond, però la visió de Mendes sobre aquest material no és nostàlgica, sinó que busca reinventar el personatge: a Skyfall vam conèixer la seva casa de la infància i un Bond vulnerable, i ara veiem com posa en dubte fins i tot la seva professió. “Spectre també reflexiona sobre el paper de Bond, sobre la seva rellevància en el món actual”, puntualitza Mendes. El 2015 Bond ja no és infal·lible, sinó que darrere la seva brutalitat s’hi amaga un home d’intenses emocions, un perfil molt diferent del 007 protagonitzat per Sean Connery, Roger Mo-
ore, Timothy Dalton o Pierce Brosnan. Sobre aquesta empremta iconoclasta, el cineasta es defensa: “He jugat amb la iconografia, però espero no haver-la destruït”.
Icònica Bellucci no creu que les ‘noies Bond’ «’Noia Bond’ amb arrugues» siguin “dones ¿Aquesta nuesa emocional és un objecte” punt de no retorn en el cas de Bond? Mendes respon: “No crec que sigui la fi de la franquícia, sinó que en sortirà enfortida. Qui s’encarregui de la saga haurà de ser més exigent i el meu consell per al nou
director és que sigui valent, que faci el Bond que vulgui i que no intenti agradar als altres perquè és impossible”. ¿El director britànic abandona la idea d’una tercera pel·lícula sobre Bond? “No estic gaire segur de si estic disposat a dirigir un nou film. I crec que les incerteses, que no se sàpiga quin serà el pròxim pas, són importants per a una saga d’aquestes característiques”, explica. “És el primer cop que Bond fa un petó a una dona amb arrugues”, ex-
44 anys després, torna el malvat per excel·lència de la saga 007 Ernst Stavro Blofeld, el líder de l’organització criminal Spectra, ocupa el lloc més honorable en el panteó de malvats de la sèrie Bond. Nèmesi de 007 en clàssics com Operació Tro i Només es viu dues vegades, bona part del públic està més familiaritzat amb la seva paròdia del Dr. Maligne d’Austin Powers que amb l’original, ja que l’última aparició oficial del personatge a la saga va ser a Diamants per a l’eternitat (1971). El motiu: el litigi dels pro-
ductors amb el propietari dels drets de la novel·la de Fleming Operació Tro. Solucionat el conflicte, Spectre marca el retorn de Blofeld a la sèrie després de 44 anys. Si en el passat el van encarnar Donald Pleasence, Telly Savalas i fins i tot Max von Sydow –al Bond no oficial Mai diguis mai més–, a Spectre ho fa l’alemany Christoph Waltz. D’acord amb els nous temps, el seu Blofeld té més aire de CEO corporatiu que de supermalvat. Acompanyat, això sí, d’un gat persa de pelatge blanc.
ara DIJOUS, 29 D’OCTUBRE DEL 2015
33
cultura
Bryan Adams actuarà al Sant Jordi el 30 de gener
El Festival Acròbates homenatja Gil de Biedma
El músic canadenc Bryan Adams actuarà al Palau Sant Jordi el 30 de gener. El concert a Barcelona forma part de la gira mundial de presentació del nou treball que Adams ha publicat aquest octubre: el disc Get up, produït per Jeff Lynne, fundador de l’E.L.O. El preu de les entrades va dels 48 als 60 euros.
Un homenatge poèticomusical a Jaime Gil de Biedma al Teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat inaugura avui a les 20 h el desè Festival Acròbates. Hi participen Luis García Montero, Alejandro Martínez, Benjamín Prado i Estel Solé. El festival programa concerts recitals poètics fins al 29 de novembre.
Robert Lepage es capbussa en els seus records al Teatre Lliure
La memòria centra ‘887’, el nou monòleg del director quebequès ANTONI RIBAS TUR BARCELONA
plica entre riures Monica Bellucci. La diva italiana interpreta la Lucía, una de les dues dones que sedueixen l’agent (l’altra és Madeleine Swann, encarnada per Léa Seydoux) i que ja és història per haver interpretat la primera dona Bond madura en tota la història de la saga. “El meu paper va ser idea del Sam, i em va semblar una decisió molt innovadora, encara que estranya. Quan m’ho va oferir vaig pensar: «¿Amb 50 anys què hi faig jo en una pel·lícula de Bond?» És veritat que el meu paper s’apropa a un estereotip, la viuda misteriosa, però no crec que les noies Bond siguin dones objecte, sinó que cadascuna té la seva feminitat i totes són icones”, diu Bellucci. En aquest sentit, Mendes diu que en cap moment pretenien trencar estereotips i que simplement la història necessitava aquest tipus de personatge: una dona madura i molt atractiva. “I gràcies a Déu que existeix una dona com Monica Bellucci!”, bromeja. Amb tot, el director se sent orgullós que “les tres dones de Spectre aportin molt a la història”: “No són només una cara bonica. Són independents, no se senten impressionades per Bond i, de fet, no el necessiten per a res”.e
L’actriu Monica Bellucci va passar ahir per Madrid per promocionar la pel·lícula ‘Spectre’, que s’estrenarà el 6 de novembre. CARLOS ÁLVAREZ / GETTY
“Tenia la necessitat de fer un espectacle en solitari: havia fet molta creació col·lectiva, que és molt interessant. Però a vegades et perds i tens la necessitat d’expressar algunes coses que en col·lectiu no es poden fer”, diu el director quebequès Robert Lepage (1957) sobre 887, el monòleg que presenta demà i divendres al Teatre Lliure com a autor, director i intèrpret. “Tots els espectacles en solitari són en certa manera autobiogràfics, però acostuma a haver-hi un personatge al darrere –afegeix–. En aquest també hi ha un personatge, però sóc jo mateix, i parlo en primera persona, m’hi exposo. És perillós, perquè pot semblar pretensiós, però explico la meva història”. Robert Lepage està considerat un dels grans homes de teatre de les últimes dècades. A 887 –el títol remet al número de la casa on vivia de nen– recorre a “l’autoficció” per parlar de la seva infantesa i adolescència i dels complexos mecanismes de la memòria, tant la personal com la col·lectiva. Amb aquest pretext, aborda qüestions que hi estan relacionades, com “la identitat nacional” i “el sobiranisme” i “el separatisme”, molt presents també al Quebec, i que explica des d’una perspectiva “poètica i fins i tot ingènua”. Memòria, política i identitat
Lepage es va definir com un “quebequès de segons quines ocasions”. Quan és a casa els amics li retreuen que no ho expliciti més, i quan viatja sí que ho posa de manifest. “És una paradoxa i no arribo a definirme. Em sembla una bona idea un Quebec independent i sobirà, però alhora no m’agrada una nació tancada en ella mateixa, i també crec molt en el potencial del Canadà anglòfon. Reconec que tinc una posició ambivalent, però no neutra. El meu objectiu no era fer un espectacle polític, però m’he adonat que quan fas aquest exercici de memòria hi ha política”, diu. El procés de creació de 887 es remunta a dos anys enrere i va ser difícil, tot i que l’artista assegura que no ha volgut fer teràpia sinó reflectir fets amb els quals la gent es pot reconèixer. “La meva germana és qui guarda totes les fotografies i tots els
Robert Lepage, fotografiat davant el Teatre Lliure, està considerat un dels grans noms de l’escena internacional. CÈLIA ATSET
records. He hagut de treballar molt amb ella. Hem mirat totes les fotos i hem plorat moltíssim perquè quan les analitzes, malgrat que les has vist moltes vegades, t’adones de coses que no havies vist. La memòria també canvia amb el temps”, explica. A més del text i d’aquestes imatges, les bases de la posada en escena són les maquetes, amb les quals Lepage interactua com si jugués amb una casa de nines, i la música de l’època. Als anys 60 el Quebec va viure un moment que Lepage va definir com a “exuberant”, “de llibertat sexual”, i “contagiat pel flower power”. Durant la preparació de l’espectacle, Lepage, que prové d’una família humil, va fer una descoberta cabdal sobre ell mateix: pensava que el
seu pare havia sigut una figura absent, perquè era taxista i sempre era fora de casa, però es va adonar que havia tingut un pes “determinant i monumental” en la seva vida. Quan els amics de Lepage van veure 887 li van dir que havia sigut “molt dur” i “molt autocrític” amb ell mateix. Pel que fa al to de l’espectacle, va decidir dosificar-ne la teatralitat. “La meva preocupació principal era que no comencés sent teatre, moltes vegades l’espectador no té la mateixa energia que l’actor quan comença l’obra. Començo com si fes una conferència, vaig a buscar l’espectador i, quan està a punt, entra el teatre”, diu Lepage.e