06
DIVENDRES, 25 D’OCTUBRE DEL 2013
Cinema
LA CRÍTICA PUNTUA Els nostres crítics i Scott Foundas, del Variety (Nova York), puntuen de l’1 al 5 una selecció de les pel·lícules en cartellera.
XS
3,3 JP
CANÍBAL
MY
PR
SF
3 CAPITÁN PHILLIPS
2 EL CAMINO DE VUELTA
2 EL MAYORDOMO
1,5 EL QUINTO PODER
3,8 GLORIA
3,5 GRAND PIANO
UN CRIT A LA LLIBERTAT AMOROSA Abdellatif Kechiche i Adèle Exarchopoulos ens parlen de ‘La vida de Adèle’, Palma d’Or a Canes
S
PAULA ARANTZAZU RUIZ
ensual, sexual i romàntica, La vida de Adèle és un sisme emocional, una pel·lícula vibrant i única que s’atreveix a narrar ni més ni menys com és l’amor entre dues dones. Palma d’Or en el passat Festival de Canes, el jurat presidit per Steven Spielberg i la majoria de la crítica congregada van quedar rendits amb aquesta història que segueix l’educació sentimental de l’adolescent Adèle (interpretada per una extraordinària Adèle Exarchopoulos) i la seva relació amb l’Emma (Léa Seydoux), una noia més gran que ella que porta uns cridaners cabells de color blau. Una història que no té por als sentiments intensos ni tampoc al sexe lèsbic, però que pretén superar el clixé del cinema homosexual, tal com defensa el seu director, Abdellatif Kechiche:
“La vida de Adèle no és una història de dones, és una història d’amor. Crec que el fet que siguin dones és accessori i veure només això és limitar la pel·lícula. La vida de Adèle aspira a conquerir el cor de l’espectador, siguin quines siguin les seves preferències sexuals, perquè en l’amor no hi ha lleis”. Kechiche i la gran protagonista de la pel·lícula, Adèle Exarchopoulos, han visitat aquesta setmana Madrid per presentar el film, que avui s’estrena al nostre país després d’un tour per mig món esquitxat per la polèmica. Primer, Julie Maroh, l’autora del còmic en el qual s’inspira la pel·lícula, va declarar que les escenes de sexe eren “fredes” i un “aparador” gairebé “pornogràfic”. Després, durant la promoció de La vida de Adèle al Festival de Toronto, Seydoux i Exarchopoulos van assegurar que el rodatge “havia sigut un infern”, especialment per l’èmfasi de
Kechiche rodant les escenes de sexe i rodant l’última seqüència, l’intens i violent desenllaç de la relació. Seydoux, per la seva banda, encara va anar més lluny: “Durant el rodatge de vegades em vaig sentir humiliada, fins i tot em vaig sentir com una prostituta”. Tot i que Exarchopoulos ha matisat les seves declaracions inicials (“Tots els rodatges són una aventura i, després de quatre mesos molt intensos, la pressió perquè l’última seqüència fos perfecta era molt forta. Però no em penedeixo de res. Tots els grans cineastes són exigents al plató”, ha dit més tard), Kechiche es lamenta de les paraules de Léa Seydoux: “Tota aquesta situació m’ha semblat malaltissa, i és una llàstima. Al set hi ha hagut moltes dificultats, com en totes les pel·lícules, però jo he actuat com sempre. M’implico moltíssim i sempre m’ho han reconegut. Però després de Canes la Léa va sofrir un canvi il·lò-
gic i contradictori, que ara ens obliga a plantejar-nos en quin moment era hipòcrita amb nosaltres i en quin moment ens deia la veritat, i quant ha tingut a veure el seu entorn en tot això. Crec que el seu entorn és pervers. Li han rentat el cervell”.
UTILITAT POLÍTICA
Per si no fos prou, amb La vida de Adèle Kechiche també defensa la possibilitat que un home s’atreveixi a explorar universos femenins tan íntims i afirma que no comprèn els que diferencien entre mirades masculines i mirades femenines: “Puc entendre que un home és diferent d’una dona, però no puc acceptar que quan menjo ho faci d’una manera diferent que una dona, o que si miro ho faci diferentment com a home. Pots mirar un quadre i trobarlo bonic o lleig, independentment del gènere i de la teva orientació sexual”. “La sensibilitat no té sexe”, conclou.
Sigui com sigui, a pocs se’ls escaparà que La vida de Adèle arriba en un moment més que oportú en l’àmbit polític: a França quedava aprovat el matrimoni homosexual poc abans que la pel·lícula guanyés la Palma d’Or. I encara que Kechiche no es declara militant, confia que “els que encara tinguin problemes amb l’homosexualitat es puguin alliberar”. “Durant la projecció del film a Canes, em vaig adonar que a França la problemàtica encara no s’havia superat. No podia creure que ens preocupéssim per les preferències sexuals dels altres i que el matrimoni gai plantegés un veritable problema. Al final em vaig adonar que la pel·lícula tenia una utilitat política”.
LA PASSIÓ D’ADÈLE
Però, més enllà de les polèmiques, hi ha la pel·lícula i la seva protagonista, l’Adèle, una “heroïna –com la descriu Kechiche– plena de vida, aventurera,
A
07
DIVENDRES, 25 D’OCTUBRE DEL 2013
Crítics: XS: Xavi Serra JP: Joan Pons MY: Manu Yánez PR: Paula A. Ruiz SF: Scott Foundas (Variety)
4,4 GRAVITY
3 INDISIOUS 2
4 LA HERIDA
4,6 LA VIDA DE ADÈLE
2
4,2
LAS BRUJAS DE...
MUD
TOTS VOLEM EL MILLOR PER A ELLA
3 PIE DE PÁGINA
VÉRTIGO
LA VIDA DE ADÈLE
valenta”. A diferència de la protagonista del còmic en què es basa –“Una noia que pateix, a qui la culpabilitat la bloqueja i la porta a un final tràgic”–, l’Adèle a la qual posa rostre Exarchopoulos “té una sensualitat increïble”. La mateixa Exarchopoulos diu que el seu personatge és molt instintiu i que es va esforçar al màxim “per ser justa amb la història d’amor que viu”: “L’Adèle és un personatge pur: ella no sap protegir-se, no sap amagar-se, ella ho dóna tot”. Per això Exarchopoulos s’indigna amb els crítics que “volen reduir un treball de tres hores a una escena de tres minuts”, referint-se a les escena sexuals, i pel mateix motiu la intèrpret “s’escandalitza” per la revolada que ha provocat. Per ella, La vida de Adèle és més senzilla i només parla de “com el fet de trobar-te amb una persona et pot canviar la vida”.■
THE BLING RING
3,7 TOTS VOLEM EL MILLOR...
No avaluada
2 UNA CUESTIÓN DE...
★★★
★★★★
EL CAMINO DE VUELTA
GRAND PIANO
Direcció i guió: Nat Faxon i Jim Rash. 103 minuts. Estats Units (2013). Amb Liam James, Steve Carell, Toni Collette i Sam Rockwell.
Direcció: Eugenio Mira. Guió: Damien Chazelle. 90 minuts. Espanya (2013). Amb Elijah Wood, John Cusack, Alex Winter i Kerry Bishé.
liar que mai s’imaginaria Daniel Sánchez Arévalo. Tot i que posats a trobar-li parella a la cartellera actual, Tots volem el millor per a ella completaria una insòlita doble sessió amb Gravity: els dos films parlen de personatges femenins en la mitjana edat que estan perduts en la foscor de l’espai (una literalment, l’altra metafòricament). La diferència és que la Geni tria continuar surant a la deriva. Perquè, si se’m permet l’embarbussament: qui vol tornar a tocar de peus a terra quan el terra és aquest terra? | JOAN PONS
Quan Alexander Payne va pujar a l’escenari del Kodak Theater a rebre l’Oscar al millor guió per Els descendents, alguns es van sorprendre en veure’l recollir el premi acompanyat de dos actors no gaire coneguts: Jim Rash –el genial Dean de Community– i Nat Faxon –secundari d’Un assassí una mica especial–, dos comediants formats al club d’improvisació The Groundlings, planter de tòtems de la comèdia com Will Ferrell i Kristen Wiig. Aquest currículum virtuós dispara les expectatives de cara al debut de Rash i Faxon com a cineastes, El camino de vuelta, un relat iniciàtic que segueix les experiències d’un adolescent melancòlic, el Duncan, al llarg d’unes vacances d’estiu en companyia d’una mare divorciada, el seu nou company i la filla d’ell. El film no perdona cap dels tòpics del ritual de pas adolescent: el desengany amb els pares, la irrupció de l’amor, la forja d’un vincle salvador amb una figura paterna substituta... Manual per sobreviure a l’adolescència en clau de comèdia agredolça, El camino de vuelta peca de canònic i no aconsegueix treure el suc d’un repartiment extraordinari. | XAVI SERRA
Alfred Hitchcock i Brian De Palma, el gran mestre del suspens i un dels seus millors hereus, són convocats en el nou treball d’Eugenio Mira, Grand piano, un film d’ambició internacional protagonitzat per Elijah Wood, cada vegada més habitual en el nostre cinema, i John Cusack; a més d’estar produït per Rodrigo Cortés, un dels nostres directors més estimats a Hollywood. La gran estrella de Grand piano és, però, la juganera i barroca càmera d’Unax Mendía, que, a les ordres de l’exquisida direcció de Mira, s’atreveix amb tot: moviments majestuosos, artificis de pantalles partides i altres tècniques amb les quals el tàndem demostra un coneixement quasi enciclopèdic sobre com manejar una càmera. I, de fet, aquesta audàcia visual del treball aconsegueix que ens oblidem de la senzillesa de la seva trama (un pianista virtuós amb pànic escènic haurà d’enfrontar-se durant la seva tornada als escenaris amb un psicòpata que amenaça de matar-lo si comet un sol error en tocar). Grand piano és pur plaer cinètic, per la imatge en moviment, pels seus ritmes, contraritmes i colors. Una festa. | PAULA A. RUIZ
★★★★
★★★
CARTELLERA ALTERNATIVA
INSIDIOUS: CAPÍTULO 2
Direcció: Abdel Kechiche. Guió: Abdel Kechiche i Ghalya Lacroix. 175 minuts. França (2013). Amb Adèle Exarchopoulos, Léa Seydoux, Salim Kechiouche i Mona Walravens.
En la fase de tempteig del que es convertirà en un ardent amor de joventut, l’Adèle i l’Emma discuteixen sobre la rellevància de l’existencialisme de Sartre i la seva evocació de la “misteriosa debilitat dels rostres humans”. Un concepte, aquest últim, que s’erigeix en el primer manament estilístic de La vida de Adèle, guanyadora de la Palma d’Or de l’últim Festival de Canes. Construïda sobre una consistent matriu de primers plans que revelen un despertar emocional i homosexual, la pel·lícula respira al servei de l’Adèle del títol, interpretada per una Adèle Exarchopoulos que il·lumina la pantalla amb el més màgic dels triomfs actorals: la volatilització de la ficció, la il·lusió d’estar davant d’un personatge real. Al voltant d’aquesta presència magnètica, Abdellatif Kechiche constru-
PRISIONEROS
2,4
★★★★
Direcció: Mar Coll. Guió: Mar Coll i Valentina Viso. 120 minuts. Espanya (2013). Amb Nora Navas, Valeria Bertuccelli, Clara Segura, Pau Durà, Àgata Roca i Jordi Rico.
A la cançó Making plans for Nigel, una joia del pop britànic, el grup XTC cantava que tots plegats estaven intentant arreglar el futur d’un tal Nigel, perquè tots sabien el que era el millor per a ell. Alguna cosa semblant passa en la segona pel·lícula de Mar Coll. Tota la família de la Geni –que des que va tenir aquell accident de cotxe està molt desorientada, la pobra– sembla decidir sobre la seva vida. I ella... ella encara està més atabalada davant aquesta pressió del seu entorn perquè recuperi la normalitat (la felicitat!) una altra vegada. Que poc entenen que després d’una experiència propera a la mort la Geni s’ha adonat que no li agrada gens la vida que ha dut i que voldria reinicialitzar els darrers vint anys i tornar-los a viure prenent ella les regnes del seu destí, sense doblegar-se davant les convencions. Estem davant, doncs, de la història d’una fuga (i potser, precisament per això, un guió amb més aire i menys pes del text hauria estat més apropiat). Un relat sobre una dona que fa crac que serveix a la directora catalana per parlar d’unes esquerdes en la institució fami-
3,5
Punt
eix una obra rodona que, gràcies a la seva bellesa –importada del còmic de Julie Maroh que adapta lliurement–, té el potencial de transcendir els límits de la cinefília. El·líptica i fluida a parts iguals, filmada amb gran elegància i rigor, La vida de Adèle submergeix l’espectador en el seu particular arbre de la vida, amb un tronc format per allaus de desig femení (observat per una voyeurística mirada masculina), i unes branques que componen un atapeït subtext social, artístic i filosòfic. Els torrencials corrents d’amor del film de Kechiche evoquen els universos tempestuosos del cinema de Maurice Pialat i John Cassavetes, i en aquest sentit no deixa de resultar inquietant imaginar el que haurien pensat aquests dos exploradors de la vida en brut d’una obra tan polida i equilibrada com és La vida de Adèle. | MANU YÁÑEZ
Direcció: James Wan. Guió: Leigh Whannell. 105 minuts. Estats Units (2013). Amb Patrick Wilson, Rose Byrne, Lin Shaye i Ty Simpkins.
No és estrany que James Wan anunciés la seva retirada del gènere de terror coincidint amb l’estrena del nou capítol de la saga Insidious. Després de tres films consecutius sobre cases encantades, el cineasta australià sembla tip de fenòmens paranormals i manifesta una inquietant falta de motivació per explorar els mecanismes narratius de la por. Les solucions originals de la recent Expediente Warren: The conjuring –el joc de picar de mans, per exemple– brillen per la seva absència a Insidious. Capítulo 2, una seqüela en què Wan reprèn la història dels Lambert amb exquisida professionalitat però sense abocar-hi una engruna de geni. Així i tot, el nou estira-i-arronsa de la família protagonista amb els esperits malèfics de torn dóna peu a una distreta peripècia que ofereix la seva cara més lúdica quan abandona l’esquema del poltergeist i vira cap a l’aventura paranormal amb pinzellades d’humor. Aleshores sobresurten les figures de Tucker i Specs, el duet de caçafantasmes que torna a reservar-se els millors diàlegs de la funció i que demanen amb urgència protagonitzar un spin-off de la saga. | XAVI SERRA
‘HOT GUYS WITH GUNS’ FILMOTECA DE CATALUNYA
El Festival de Cinema Gai i Lèsbic abaixarà la persiana diumenge amb aquesta versió gai de James Bond presentada pel director.
‘TEENAGE’ ARIBAU MULTISALAS
Un dels millors films de l’In-Edit serà aquesta història de l’adolescència a través de diferents èpoques que arribarà el dijous 31. ‘FRIGHT NIGHT’ + ‘HALLOWEEN’ + SORPRESA CINE COMEDIA
El cicle Phenomena tira la casa per la finestra i el dijous 31 oferirà una triple sessió: l’original Nit de por, el Halloween de John Carpenter i una sessió sorpresa.
LLEGENDA CINÈFIL
DRAMA
ROMÀNTICA
TERROR
MUSICAL
FANTASIA
COMÈDIA