05
DIVENDRES, 8 DE MARÇ DEL 2019
CRÍTIQUES DE CINEMA DESPERTAR EL DESIG ADORMIT ‘LAS HEREDERAS’ 11111
Direcció i guió: Marcelo Martinessi. 98 minuts. Paraguai, Alemanya, Uruguai, Brasil, França (2018). Amb Ana Brun, Margarita Irun, Ana Ivanova
DISNEY
UN MISSATGE NECESSARI, PERÒ QUE HO INUNDA TOT ‘CAPITANA MARVEL’ 11111
Direcció: Anna Boden, Ryan Fleck Guió: A. Boden, R. Fleck, Geneva Robertson-Dworet. 125 min. EUA (2019). Amb Brie Larson, Jude Law, Samuel L. Jackson, Ben Mendelsohn, Gemma Chan
La factoria Marvel per fi ha concedit el protagonisme absolut a una dona en una de les seves pel·lícules. ¿Oportunisme després de l’èxit aconseguit per DC i el seu Wonder Woman? Fins i tot abans de la seva estrena, Capitana Marvel s’ha hagut d’enfrontar a crítiques peregrines dels sectors més reaccionaris i misògins i potser per aquesta raó la seva mera existència és important a l’hora de desafiar aquesta toxicitat fàl·lica que pul·lula en l’ambient. No obstant això, la pel·lícula d’Anna Boden i Ryan Fleck no està a l’altura de les circumstàncies. Un dels grans èxits de Marvel en els últims temps havia sigut l’excel·lent elecció d’una sèrie de directors que s’havien encarregat d’impregnar cadascun dels projectes amb la seva personalitat autoral. El ventall d’estils i tons ha sigut tan variat com en algunes ocasions arriscat, fins a desembocar en una pel·lícula tan completa com Black Panther (2018), en la qual es podia trobar imaginació visual, espectacle i una vibrant celebració de la diversitat racial a través d’un potent discurs polític. A Capitana Marvel el missatge ho inunda tot, fins al punt que la resta sembla no importar gens. Està preconcebuda sota la consigna de l’empoderament femení, però s’oblida de configurar al voltant de la seva gran protagonista una narració sòlida i una imatge potent que la faci brillar. Els responsables intenten emular els blockbusters dels 90 però només es
queden en la superfície, es limiten a contextualitzar la trama posant cartells als carrers de discos de PJ Harvey i de Smashing Pumpkins, vestint la protagonista amb samarretes de Nine Inch Nails i utilitzant grups com Elastica, Garbage, Hole o No Doubt per dotar de més consistència tant sonora com ideològica certs segments de la trama. Però no hi ha una reflexió ni històrica ni estètica sobre l’època, són només ornaments que serveixen per aportar un cert acoloriment pop. En general, l’acció resulta massa confusa, la narració no està ben greixada, visualment resulta tosca i els personatges no adquireixen una veritable entitat, perduts en un aldarull de llampecs multicolors. La pel·lícula se centra en els orígens del personatge, i de passada entronca amb els inicis de l’univers Venjadors a través d’un jove Nick Fury (Samuel L. Jackson) que adquireix per fi la rellevància que fins ara la saga li havia escatimat. Acompanyarem Carol Danvers (Brie Larson) en el procés de recerca de la seva pròpia identitat, primer lluitant en el bàndol dels Kree i a poc a poc redescobrint el seu costat humà: donant vida a les seves emocions i sentiments reprimits, recordant totes les vegades que durant la seva vida va caure a terra per després aixecarse i utilitzant aquesta força de voluntat com a motor per trencar amb la dictadura del patriarcat que fins ara l’havia dominat. Un missatge necessari però massa subratllat i mastegat, perquè en aquest cas la reivindicació és tan elemental que només serveix per vendre marxandatge. MARTINA BEATO
Las herederas, l’opera prima de Marcelo Martinessi, que va causar sensació al Festival de Berlín, s’inicia amb un enquadrament que mostra una visió parcial, incompleta, de la realitat. El punt de vista és el de la Chela, una dona madura que espia a través de la porta entreoberta del seu menjador com la Chiquita, la seva parella des de fa dècades, ven peça per peça –quadre per quadre, copa per copa– el seu patrimoni a altres dones de la classe alta paraguaiana amb més bona sort que elles. L’enquadrament es repetirà un cop més: en absència de la Chiquita, a la presó per deutes, la Chela espiarà, admirarà i desitjarà el cos espigat de l’Angie, la filla d’una de les seves amigues, a través de la porta entreoberta del dormitori. La posada en escena rigorosa, voluntàriament limitada, de Martinessi, mostra així l’univers claustrofòbic i en descomposició en què es mou la protagonista –la llar en decadència com a metàfora de la dissolució de la parella–, però també la seva progressiva conquesta d’autonomia a través del desbordament d’un desig que feia massa temps que estava adormit. El rigor formal del film, poblat per dones conversant obertament entre elles, s’equilibra amb unes actuacions naturalistes, excel·lents i, sobretot, amb una escena final d’aire clàssic –aquest vent alliberador, que escenifica el tumult interior provocat per l’emergència del desig– que invoca l’herència romàntica del millor melodrama, de Douglas Sirk a David Lean. MARIA ADELL CARMONA
BTEAM
PREFERIR LA COMPANYIA D’UN ZOMBI ‘LA NOCHE DEVORA EL MUNDO’ 11111
Direcció: Dominique Rocher Guió: Guillaume Lemans, Jérémie Guez, D. Rocher. 93 minuts. França (2018). Amb Anders Danielsen Lie, Golshifteh Farahani, Sigrid Bouaziz, Denis Lavant
El matí després d’una nit de festa sempre causa un cert vertigen. Però ni tan sols la pitjor de les ressaques hauria pogut preparar el Sam per al que es troba després d’haver-se quedat adormit en una habitació de casa la seva exnòvia, on havia anat a recollir uns objectes personals en el pitjor moment possible: el pis està destrossat, les parets, esquitxades de sang, i la resta de la humanitat, convertida en zombis (o infectats) famolencs. Atrinxerat a la finca, al Sam no li cal gai-
AVALON
DISBAUXA I ECOLOGISME A ISLÀNDIA ‘LA MUJER DE LA MONTAÑA’ 111, 11
Direcció: Benedikt Erlingsson Guió: Ólafur Egilsson, B. Erlingsson. 101 minuts. Islàndia (2018). Amb Halldóra Geirharðsdóttir, Jóhann Sigurðarson, Juan Camilo Roman Estrada, Jörundur Ragnarsson
Paisatges espectaculars i panorames humans tragicòmics: la relació entre l’home i la naturalesa és constant en el nou cinema d’Islàndia, un país que, tot i tenir una tradició fílmica molt jove, ha aconseguit despuntar en els principals festivals del món gràcies, d’altra banda, a unes ficcions gens presumptuoses i alhora molt singulars. No són pocs els cineastes islandesos amb veu pròpia, entre els quals destaca Benedikt Erlingsson, que si ja en el seu debut De cavalls i homes (2013) desplegava un humanisme generós en humor negre i postals mediambientals, amb La mujer de la montaña arrisca més proposant una comèdia esbojarrada a la recerca del gran públic amb la intenció de conscienciar del canvi climàtic. Disbauxa i ecologisme no són termes que casin gaire bé, però Erlingsson aconsegueix maridar-los gràcies al carisma de la seva protagonista, la Halla (Halldóra Geirharðsdóttir), una vikinga feminista que, en el seu temps lliure, saboteja les instal·lacions d’una elèctrica per impedir que destrossi el territori. Amb un dinamisme mil·limètric que combina acció i running gags inesperats –un cor de músics que acompanyen les decisions de la protagonista, un jove estranger amb mala sort i altres elements–, La mujer de la montaña, en última instància, és un hàbil exercici d’activisme que, malgrat els riures, apunta un futur gens graciós. PAULA ARANTZAZU RUIZ re estona per comprendre que està sol en un món de morts vivents on ell és la raresa; la mateixa conclusió a la qual el protagonista de Soc llegenda (Richard Matheson, 1954) trigava un centenar llarg de pàgines a arribar. L’esportivitat amb la qual el protagonista de La noche devora el mundo accepta l’Apocalipsi ens diu molt de la manera que té aquesta adaptació de la novel·la del mateix títol de Pit Agarmen d’acostar-se al fantàstic. Les bases del gènere són clares per a tothom –dins i fora de la ficció– i no cal perdre temps amb explicacions ni fonaments mitològics. Això fa possible anar directament al punt que interessa al director Dominique Rocher: allà on s’acaben l’acció i l’adrenalina i comença el tedi del supervivent que no té res a fer ni a esperar, fins al punt de preferir la companyia d’un zombi (amb les expressives faccions de Denis Lavant) a la soledat que marca la seva rutina. GERARD CASAU