DIVENDRES 25DIVENDRES, I DISSABTE 26 25 DE DESEMBRE DEL 2020 ara
32
cultura
Créixerde crítica
sèries ‘The Mandalorian’: la Força és ‘cuqui’ La sèrie connecta millor que cap altra pel·lícula amb l’esperit original de ‘Star Wars’
EULÀLIA IGLESIAS
N
BARCELONA
i les preqüeles dirigides per George Lucas, ni les continuacions més recents, ni els films satèl·lits o les sèries d’animació. Amb la cloenda de la segona temporada, la sèrie The Mandalorian s’ha confirmat com l’entrega de Star Wars que connecta millor amb l’esperit de la trilogia original. I això que aquesta sèrie de Jon Favreau semblava destinada a moure’s per les carreteres secundàries d’aquesta galàxia tan llunyana. Din Djarin (Pedro Pascal), el personatge del títol, forma part d’una estirp en extinció des que l’Imperi va arrasar el seu planeta, Mandalore. Mercenari amb un codi moral propi, ja en la primera temporada contravé les regles dels caçadors de recompenses quan recupera el “botí” (un petit Yoda) que ell mateix havia entregat al seu client (Werner Herzog). Vol allunyar-lo de males intencions, i decideix conduir-lo fins als jedis que el poden salvaguardar. Al llarg de les dues temporades, The Mandalorian s’estructura com un relat èpic en què l’heroi ha de superar una sèrie de proves (la majoria d’episodis se centren en reptes autoconclusius) per complir la seva missió: entregar sa i estalvi el menut a la seva gent. La trilogia originària de La guerra de les galàxies va suposar un refugi per a un sistema
de valors clàssic i estable just en un moment, a finals dels anys setanta, en què el relativisme moral i el desencant ideològic esdevenien la nova hegemonia. De la mateixa manera, més que com un protagonista de gran complexitat psicològica, Mando (així l’anomena la gent) es presenta com una variant actualitzada i de sèrie B de l’arquetip heroic. El mandalorià es manté ferm en els seus principis ètics des d’una austeritat expressiva subratllada pel fet de portar sempre casc. Però alhora es mostra permeable a la tendresa d’un instint paternal que marca amb ferro roent tota la sèrie. The Mandalorian recupera el pes del vincle paternofilial que caracteritza la saga per oferir una reivindicació de les noves formes de paternitat. La trilogia original ja apuntava la idea que la família no sempre està definida per la consanguinitat, però l’element tràgic l’aportava el lligam entre Luke Skywalker i Darth Vader. A The Mandalorian, en canvi, se subratlla la condició d’expòsits dels dos protagonistes. Din és mandalorià per adopció, mentre que Baby Yoda (molt millor el nom popular que l’oficial, Grogu) no sembla tenir parents, de manera que el protagonista n’assumeix la responsabilitat. Lluny de la sobrecàrrega espectacular dels blockbusters, The Mandalorian recupera el gust que també inspirava La guerra de les galàxies per gèneres com el western, l’acció o el cinema de samurais en la seva expressió més alternativa. El recolliment espiritual de la sèrie B es fa igualment palès a l’hora d’aparcar qualsevol lectura altisonant de la figura del patriarca per, en canvi, mostrar les dificultats d’un pare solter que ha de tirar endavant una família monoparental com a autònom. En una sèrie d’humor subtil, les situacions en què el protagonista ha d’ocupar-se d’un assumpte i no sap on coi deixar la criatura es converteixen en un gag recurrent. Com a pare vicari, el nostre heroi ja no presenta els privilegis masculins tradicionals, i ha de conciliar la feina amb les cures. La creació de Baby Yoda suposa un últim paral·lelisme amb els primers films. El principal personatge no humà de la sèrie no s’ha generat via efectes digitals sinó que s’encarna en un molt més tendre i bufó animatrònic. I així The Mandalorian també s’adapta a una inquietud estètica contemporània. Tot parafrasejant el filòsof Simon May podríem concloure que avui en dia la Força resideix en el que és cuqui. ‘The Mandalorian’ Jon Favreau per a Disney+. En emissió a Disney+.
Baby Yoda i Mando a la sèrie The Mandalorian. DISNEY+
Créixer de crítiques
cinema
SONY
Saint Maud Una santa posseïda per animar un Nadal gòtic i pertorbador Direcció i guió: Rose Glass. 84 min. Regne Unit (2020). Amb Morfydd Clark, Jennifer Ehle, Lily Knight i Lily Frazer. Estrena als cinemes.
1111 11111 El 1887 el neuròleg JeanMartin Charcot va publicar Les demoniaques dans l’art, una investigació mèdica i iconogràfica que lligava la representació artística de les dones endimoniades amb la histèria, amb l’objectiu de legitimar la seva teoria sobre aquesta malaltia. Més enllà de l’àmbit mèdic, l’obra va suposar el triomf de la imatge ambigua –entre la malaltia i l’èxtasi religiós– de la dona amb patologies mentals; una imatge que el cinema, d’altra banda, ha abraçat fins avui dia amb un fervor espectacular. Saint Maud, debut de la britànica Rose Glass, es presenta molt fidel a l’imaginari modern de la
histèria, així com a la tradició narrativa del terror gòtic i dels films sobre relacions pertorbades. Tant l’escenari –una casa apartada del món– com la relació asimètrica de les protagonistes –la Maud, una jove apocada que treballa de cuidadora i que té al·lucinacions de Déu, i l’Amanda, una exballarina postrada de qui té cura la Maud– recuperen idees i estats d’ànim de clàssics com L’exorcista de Friedkin, El servent de Joseph Losey o alguns títols de Scorsese. Però aquestes influències –evocacions, més aviat– funcionen només com a punt de partida d’una cinta que evita complaure fàcilment els connaisseurs. Els subtils girs de guió, radicals cap al final, ens parlen d’un viacrucis tortuós però també d’un camí cap a la santedat ple, esclar, de temptacions fins a l’últim alè del metratge. Paula Arantzazu Ruiz
Els Croods: una nova era ‘Ecohippies’ contra trumpistes en la prehistòria Direcció: Joel Crawford. Guió: Kevin Hageman, Dan Hageman, Paul Fisher i Bob Logan. 95 min. Estats Units (2020). Animació. Estrena als cinemes.
111 11111 Set anys després de la seva presentació cinematogràfica, la família cavernícola dels Crood torna amb una barreja de comèdia caricaturesca, amors adolescents, paternitats simpsonianes i trepidants lluites per la supervivència (i per l’esmorzar) a la prehistòria. En bona mesura, la seqüela és una rèplica expandida del film anterior. La primera entrega relatava el contacte del clan amb un pretendent de la filla, la intel·ligència del qual els desconcerta. Ara, un cop assumida la relació entre els Crood i el Guy, s’aborden les friccions entre els caçadors-recolectors protagonistes i uns agricultors. L’èmfasi en
aquest xoc cultural apunta la tensió entre trumpistes i antitrumpistes als Estats Units. Els autors semblen donar per bo el relat promogut pel magnat sobre una elit d’ecohippies benestants que miren amb desdeny l’home de carrer. La resposta, però, és molt diferent: s’apel·la a l’empatia (“les paraules poden ser armes”, descobreix un personatge) i a la comprensió mútua per formar una gran família unida i diversa alhora. Com en el cas de Frozen II, també s’adverteix sobre l’explotació dels recursos naturals. Tot plegat arriba curullat per escenes d’acció passades de voltes que injecten esteroides narratius a la història i que remeten a superproduccions que piquen l’ullet al feminisme com Mad Max: Fúria a la carretera. Tot i la pèrdua de capacitat de sorpresa, el resultat pot satisfer. Ignasi Franch