DIVENDRES, 30 D’OCTUBRE DEL 2020 ara
34
cultura
Créixerde crítica
sèries ‘Veneno’: el mite sorgit de la teleporqueria Els Javis rescabalen la memòria de Cristina Ortiz en forma d’inspiradora icona trans
EULÀLIA IGLESIAS
E
BARCELONA
n mans de Javier Ambrossi i Javier Calvo, l’edició 2017 d’Operación Triunfo va fer història. Aquest duet creatiu va demostrar que un reality es podia enfocar des del bon rotllo, la inclusió i la reivindicació de les emocions positives, en lloc d’esperonar la rivalitat, les baixes passions i la fama a qualsevol preu. De passada van connectar com ningú amb una nova generació que ha naturalitzat el seu vincle amb aquests nous formats audiovisuals i l’entreteniment de masses, també com a vehicle per representar la visió diversa de les identitats sexuals i de gènere. És ben lògic, doncs, que els també responsables de Paquita Salas hagin dut a terme la restitució de la figura de Cristina Ortiz, la Veneno, personalitat televisiva forjada a Esta noche cruzamos el Mississippi, el late night de Pepe Navarro a Tele5. Veneno entronca amb aquella tradició de la cultura queer que opta per les estètiques de l’excés, com el melodrama exacerbat, el costumisme barroer, el kitsch o la pràctica d’una feminitat hiperbòlica, des de la consciència que són valors menystinguts per la cultura benpensant. Els Javis, tanmateix, no exploten el potencial subversiu d’aquest posicionament sinó la seva normalització. Veneno no vol reivindicar la força dels
marges, del “mal gust” o de la raresa, sinó ressituar les seves protagonistes en el mainstream. La sèrie du a terme aquest procés inscrivint la trajectòria vital i professional de la Veneno en l’arc dramàtic d’auge i caiguda d’una estrella, de manera que propicia la connexió emocional amb les seves tribulacions alhora que consolida l’estatus d’icona mediàtica de qui va posar en escena sense vergonya la seva identitat trans en un mitjà de comunicació de masses. La sèrie no amaga els moments més durs i qüestionables de la protagonista, però no entra gaire a qüestionar les dinàmiques depredadores de programes com el Mississippi, tot i que introdueix per compensarho la figura tràgica de Juan Antonio Canta. La història de Cristina Ortiz se’ns explica en bona part a partir de la biografia que en va escriure la periodista Valeria Vegas, que en la pell de Lola Rodríguez es converteix en un personatge més de la sèrie. Vegas exerceix de contrapunt narratiu i alhora encarna el punt de vista d’aquesta nova generació que reconeix en la Veneno una figura pionera. Però també resulta el personatge més enutjós, no només per la seva tendència a acaparar protagonisme sinó perquè al damunt funciona com una màquina de subratllar. S’entén l’afany didàctic sobre la cultura trans d’una sèrie amb vocació d’arribar a un públic ampli, però no calia que Vegas es dediqués a verbalitzar totes i cadascuna de les lliçons de vida, que no són poques, d’Ortiz i les seves companyes. Aquí es concentra el pitjor tic dels Javis, aquesta insistència a simplificar-ho tot en un moment inspirador i catàrtic. Per sobre de tot, el llegat de la Veneno es reencarna en les tres fabuloses actrius que la interpreten en diferents edats, Jedet Sánchez, Daniela Santiago i Isabel Torres, transmissores dels múltiples matisos de la personalitat de la vedet: la fragilitat i el desvergonyiment, la voluptuositat d’un cos no normatiu, el dramatisme dels moments més dolorosos i la lleugeresa en les situacions quotidianes. Sense deixar de plasmar la diversitat del col·lectiu, Veneno atorga el protagonisme que feia falta en prime time a l’experiència específica d’una dona trans a l’Espanya dels últims cinquanta anys. Javier Calvo i Javier Ambrossi per a Atresmedia En emissió en obert a Antena 3 i accessible íntegrament a Atresplayer Premium
WARNER
Créixer de crítiques
cinema
Las brujas Versió descafeïnada de Roald Dahl amb una Anne Hathaway desencadenada Direcció: Robert Zemeckis. Guió: Robert Zemeckis, Kenya Barris i Guillermo del Toro a partir del llibre de Roald Dahl. 106 min. Estats Units i Mèxic (2020). Amb Anne Hathaway i Octavia Spencer. Estrena als cinemes
11. 11111 “No et fiïs de les dones, qualsevol pot ser una bruixa”, proclamava Roald Dahl en un dels seus llibres més populars, en què un nen i la seva àvia s’enfronten a aquestes terribles exterminadores de mainada ocultes sota una màscara de convencional feminitat. En aquesta nova adaptació, Robert Zemeckis trasplanta amb èxit l’acció a l’Alabama dels anys seixanta, de manera que l’àvia noruega que fuma en pipa es converteix en una iaia afroamericana, encarnada per Octavia Spencer, que educa el protagonista al ritme de la Motown. El director imprimeix al relat un aire clàssic que escau molt a aquesta primera part, la més reeixida de
She dies tomorrow L’apocalipsi patètica d’una epidèmia vírica d’angoixa existencial Direcció i guió: Amy Seimetz. 86 min. Estats Units (2020). Amb Kate Lyn Sheil, Jane Adams i Kentucker Audley. Estrena als cinemes
Daniela Santiago en el paper de la Veneno. ANTENA3
la pel·lícula. L’aparició de l’estol de bruixes que comanda Anne Hathaway i la conversió en ratolí del petit protagonista fan trontollar la proposta. Nicolas Roeg mantenia en la seva versió, La maledicció de les bruixes, el to obscur del llibre. Els responsables de Las brujas, en canvi, alleugereixen aquell pòsit cruel tan atractiu de les obres de Dahl. En la seva reivindicable interpretació, una desencadenada Hathaway fa gala d’uns manierismes més grotescos que pertorbadors, en un registre ja present en un dels títols més insòlits de Zemeckis, La mort us escau tant, però que també encaixaria en qualsevol de les comèdies negres de Tim Burton. Tanmateix, el film transcorre a partir d’aquí com una comèdia familiar bufona però anodina, més propera a una variant descafeïnada de Stuart Little que a un llibre de Dahl. Eulàlia Iglesias
111 11111 El cinema ens ha acostumat a la idea d’una apocalipsi hiperbòlica, en consonància amb el relat bíblic de la fi dels temps, però aquests mesos de confinament hem comprovat que, en realitat, l’hecatombe ens agafarà comprant paper de vàter o mirant la tele. No ens enganyem: si alguna cosa defineix l’ésser humà és la capacitat de sorprendre en qüestió de patetisme, i al voltant d’aquesta idea bascula She dies tomorrow, el segon llargmetratge de l’actriu i cineasta Amy Seimetz, premi del jurat jove de l’últim Festival de Sitges. She dies tomorrow parla, bàsicament, d’una xarxa de gent que sent que
es morirà l’endemà: tot arrenca amb l’Amy, angoixada i estirada al terra de casa seva, quan truca la Jane i li explica tot plegat. Així comença l’expansió vírica d’una angoixa existencial que, en lloc d’alliberar els sentiments més nobles de qui la pateix, provoca una mena de paràlisi, una estranyesa en bucle que ofega les víctimes. La premissa de Seimetz és brillant i aclaparadora, però la manera com resol totes les idees que té el cap, sincerament, està molt lluny de ser el millor que pot oferir. De tan insulsos, els diàlegs resulten problemàtics i Seimetz no aconsegueix solucionar el dilema de mostrar o no mostrar aquesta força negativa que sotmet els protagonistes. Un detall que redimeix la irregular proposta: el cameo inquietant del cineasta James Benning. Paula Arantzazu Ruiz