I Guerra Mundial by pere horrach

H EWLETT- PACK ARD

El Planeta

P ERE J OS EP H ORRACH 0 ,5 0 â&#x201A;Ź I N D EX Guerra mundial

Pau Armada

El canvi de la guerra

Fi de la guerra

Tractats de pau

Opinio personal

Bibliografia

P ÁGIN A 2

La primera Guerra Mundial. La Primera Guerra Mundial o la Gran Guerra fou un conflicte bèl·lic que va tenir lloc a Europa i al Pròxim Orient entre1914 i 1918. La política exterior, cada vegada més agressiva d'ÀustriaHongria, Rússia, i especialment Alemanya va originar el conflicte. El detonant de l'esclat de la guerra fou l'assassinat el 28 de juny de 1914 a Sarajevo, Bòsnia, de l'hereu al tron dels Habsburg, Francesc Ferran d'Àustria. Després de la declaració de guerra d'Àustria a Sèrbia el 28 de juliol, la majoria d'estats europeus es van veure implicats en el conflicte. Rússia es va mobilitzar en suport de Sèrbiaels dies 29 i 30 de juny. Alemanya va declarar la guerra a Rússia l'1 d'agost i a França el 3 d'agost.[2] Dels 32 països beligerants, els principals països involucrats van ser, d'una banda, els anomenats «aliats»: França, l'Imperi Britànic,Sèrbia, l'Imperi Rus, els Estats Units i el Regne d'Itàlia, i de l'altra les «Potències Centrals»: l'Imperi Alemany, l'imperi Austrohongarès, l'Imperi Turc i Bulgària. Finalitzà amb la signatura de l'Armistici de Compiègne l'11 de novembre de 1918,[3] que establia la derrota de les potències centrals, provocada més per un desgast que impossibilitava la continuació de l'esforç

militar que no pas per cap derrota militar. En aquest sentit, i amb la decisió dels dos bàndols de no arribar a un statu quo després dels primers mesos de guerra, amb l'estil de guerra de desgast i guerra total, la I Guerra Mundial representa un canvi radical respecte als conflictes del segle XIX. Durant tota la guerra ambdós bàndols van haver d'anar adaptant-se a noves situacions estratègiques, per a les quals no estaven preparats. Hi respongueren amb una escalada militar sense precedents en la història europea que causà un total de nou milions de morts. La guerra va donar lloc a una profunda reestructuració de la geografia europea: quatre grans imperis, l'austrohongarès, l'alemany, l'otomà i el rus, van deixar d'existir, i

van aparèixer els nous estats de Txecoslovàquia,Iugoslàvi a, Hongria, Estònia, Letònia, Lituània, Finlàndia i Polònia. Alemanya, a més, perdé les seves colònies d'ultramar.

E L P LANE T A

P ÁGIN A 3

Pau Armada La Pau Armada (1890-1914) va ser un període de la història política d'Europa que s'estén des de la fi de la Guerra Franco-Prusiana fins a l'inici de la Primera Guerra Mundial i que es caracteritza pel fort desenvolupament de la indústria bèl·lica de les potències i per la creixent tensió en les relacions internacionals. Aquesta cursa armamentística entre les potències europees, ajudades pel creixement de la Belle epoque de finals del segle XIX, va ser una de les causes més notòries de la Primera Guerra Mundial. Les contínues tensions entre Estats a causa de conflictes tant nacionalistes com imperialistes van donar lloc al fet que cada Estat destinés gran quantitat del capital estatal a la inversió de la indústria d'armament i l'enfortiment de l'exèrcit, tot aquest excessiva despesa militar desembocaria a la llarga en fallides nacionals.

P ÁGIN A 4

Geopolitica europea Gran Bretanya era el país més poderós del món. Pel que fa a economia i poder militar es refereix, la seva posició no tenia una competència que, en aquest moment, amenacés la seva situació. Un possible competidor era Alemanya, una potència europea molt més petita i que, de moment, no suposava una amenaça a la supremacia industrial i militar de Gran Bretanya; comparativament la mida de l'economia britànica era aproximadament tres vegades més gran que el de l'economia alemanya, de la mateixa manera en el terreny militar Gran Bretanya tenia un clar avantatge. Però ja l'any 1903 Alemanya era un país avançat, canviant substancialment l'equilibri de poder que existia a Europa, la mida de l'economia alemanya havia tingut un creixement sostingut i ràpid durant l'últim terç del segle XIX i ja era la segona economia de Europa. També pel que fa a poder militar l'exèrcit i la marina d'Alemanya havien tingut un fort creixement convertint l'exèrcit d'aquest país en el més fort d'Europa continental, tots aquests canvis geopolítics havien provocat una rivalitat política, econòmica i estratègica entre Gran Bretanya i Alemanya que va desembocar en una ferotge carrera armamentista duta a terme per ambdós països.

E L P LANE T A

P ÁGIN A 5

Nacionalisme El nacionalisme és un corrent de pensament que propugna a la nació com una de les bases del desenvolupament de la humanitat, tant en termes polítics com culturals. Es plasmà com a ideologia política i moviment social ja durant el segle XVII, es consolidà amb un corpus teòric durant el segle XVIII i esdevingué el corrent polític hegemònic durant el segle XIX.[1] S'han oposat a aquest corrent de pensament diverses doctrines polítiques al llarg de la història com ara l'absolutisme i les monarquies plurinacionals durant elsegle XVII i XVIII, els corrents de pensament individualista anarquisme- i les ideologies de classe socialisme, comunisme-

durant elsegle XIX i XX, i avui en dia les idees defensores de la globalització cosmopolitisme, capitalisme global, governament mundial Existeix un debat significatiu sobre quin és l'origen històric de les nacions, no obstant això existeix un consens gairebé total entre els especialistes en situar que el nacionalisme, com a mínim com a una ideologia i un moviment social, és un fenomen modern originat aEuropa. Precisament l'on i el quan emergí el nacionalisme és difícil de determinar, però el seu desenvolupament és de prop referit a l'estat modern i a l'empenta per la sobirania popular arribà de la mà

de la revolució francesa a finals del segle XVIII. Des d'aquell moment, el nacionalisme s'ha convertit en una de les forces polítiques i socials més significatives de la història, potser la majoria notablement influenciades en essència o a causa de la Primera Guerra Mundial i especialment de la Segona Guerra Mundial amb l'ascens del feixisme, una ideologia nacionalista radical i autoritària.

Enfrontaments colonials 

Italia amb França: L'imperialisme va ser una causa important de les rivalitats entre certes potències. D'una banda, Itàlia tenia ja problemes pel que fa a colònies es refereix doncs el Repartiment d'Àfrica havia privilegiat a països europeus que tenien interessos colonials molt antics en sòl africà, situació que no compartia en encara jove Regne d'Itàlia acabat de crear a 1861. Al igual que la resta dels estats, Itàlia desitjava tenir grans territoris a Àfrica que explotar, però els pactes del Repartiment d'Àfrica reduïen molt les opcions serioses d'expansió italiana, la qual va haver d'orientar a territoris més pobres en matèries primeres com la costa d'Eritrea .

El ressentiment italià va créixer quan França va aconseguir imposar el 1882 un protectorat sobre Tunísia, aprofitant la debilitat de l'Imperi Otomà, governant formal del territori. Precisament Itàlia havia augmentat la seva presència a Tunísia mitjançant immigrants i comerciants, esperant algun dia tornar el territori tunisià a colònia italiana, pla que va fracassar

P ÁGIN A 6

quan el govern otomà va cedir Tunísia a França com a pagament del seu deute extern. Aquesta va ser la causa del ressentiment que Itàlia va mantenir molts anys cap a França i que la va motivar el 1885 a aliar-se amb l'Imperi Alemany i Àustria-Hongria com a part dels Imperis Centrals. Aquesta aliança va durar fins a 1915, quan Itàlia va acabar per trencar l'aliança amb Alemanya i Àustria-Hongria per passar-se als Aliats després del Tractat de Londres. Un motiu per a aquest canvi de bàndol va ser precisament que francesos i britànics van oferir al govern italià lliurar nombrosos territoris colonials en els Balcans i en l'Imperi Otomà a canvi d'entrar en la lluita, oferta que Alemanya i Àustria-Hongria no podien igualar a causa dels interessos austríacs als Balcans i l'aliança de les dues potències amb els otomans.

E L P LANE T A



P ÁGIN A 7

França i Gran Bretanya: Alemanya desitjava tenir possessions colonials a la zona del Marroc, i guanyar així unes bases navals estratègiques a la cruïlla de l'Atlàntic i la Mediterrània. Per a això, el 1905 el govern alemany va oferir el seu suport al sultà del Marroc per establirhi un protectorat alemany i així resistir les pressions dels francesos que es trobaven en ple expansionisme colonial pel nord d'Àfrica. El kàiser Guillem II d'Alemanya va arribar a desembarcar a Tànger per mostrar el seu suport al sultà.

El projecte alemany va causar l'hostilitat de França i també de Gran Bretanya, la qual es mostrava contrària a que una tercera potència europea s'imposés al Marroc, pensant en la seguretat de Gibraltar. Per resoldre aquesta situació, el 1906 es va convocar la Conferència d'Algesires, que va frustrar les aspiracions alemanyes en convertir el Marroc en un protectorat francoespanyol amb suport britànic. A causa d'aquesta frustració, Alemanya va protagonitzar el 1911 un nou incident. Amb motiu d'una insurrecció nativa al sud del Marroc, el govern de Berlín va enviar vaixells de guerra al port d'Agadir, amenaçant amb assumir la defensa dels interessos comercials a la zona si França no estava disposada a fer-ho. Al final, Alemanya aconseguiria un resultat de menor importància en ampliar la seva llunyana colònia del Camerun a canvi d'abandonar definitivament tota pretensió sobre el Marroc, mentre Gran Bretanya s'havia posat incondicionalment al costat de França per vetar tota presència colonial alemanya al nord d'Àfrica . Aquest incident faria que França i Gran Bretanya es enemistaran gradualment amb Alemanya i oblidessin diversos segles d'hostilitat mútua per acabar formant una Aliança anglo-francesa.

P ÁGIN A 8

Conseqüencies de la Pau Armada Totes aquestes hostilitats entre estats i governs avançats que sempre perden perquè ells decidien l'acte tant per conflictes nacionalistes com per conflictes colonials es van veure reforçades per conflictes hegemònics. Gran Bretanya s'havia convertit en la primera potència mundial durant la Primera revolució industrial i Alemanya anava a la davantera en la Segona ocupant el segon lloc després dels Estats Units com a potència industrial emergent, mentre que a Europa, Alemanya era el país amb el major creixement econòmic. A més, després del retir polític d'Otto von Bismarck en

1890, el nou emperador alemany Guillem II havia descartat la política bismarckiana d'evitar implicar Alemanya en conflictes amb Rússia o la Gran Bretanya, limitantse a impedir un excessiu poder de França. La nova política alemanya va començar a desenvolupar una flota naval tan poderosa com la Royal Navy britànica, a buscar insistentment colònies ultramarines i donar suport a les ambicions d'Àustria-Hongria contra l'Imperi Rus, la qual cosa va portar diversos conflictes. Aquesta situació d'hostilitat mútua entre estats va crear a

partir de finals del segle XIX un complex sistema d'aliances que al final va dividir Europa en dos grups de potències rivals molt marcats: la Triple Entente, formada en principi per França, Gran Bretanya i Rússia; i la Triple Aliança, formada per Alemanya, l'Imperi Austrohongarès i Itàlia.

E L P LANE T A

P ÁGIN A 9

P ÁGIN A 1 0

Causes de la guerra Tot i que el desencadenant de la guerra va ser l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran, l'hereu de la coronaaustrohongaresa el 28 de juny de 1914, les causes indirectes de la guerra van ser la competència econòmica, les rivalitats colonials entre els estats europeus, el rearmament constant i molt accelerat a Europa i els conflictes a la zona dels Balcans. La guerra va començar com un enfrontament entre l'imperi Austrohongarès i Sèrbia, però després de la declaració de guerra austrohongaresa a Rússia l'1 d'agost de 1914, el conflicte es va transformar en un enfrontament militar a escala europea. Finalment es van incrementar les hostilitats fins a convertir-se en una guerra mundial en la qual van participar 32 nacions. Vint-i-vuit d'elles, denominades «aliats», i entre les quals hi havia França, Itàlia, el Regne Unit,Rússia i els Estats Units, van lluitar contra la coalició de les «Potències Centrals», integrada per ÀustriaHongria,Alemanya, l'imperi Otomà i Bulgària. Colònies, zones de comerç i ascens d'Alemanya A la fi del segle XIX, Europa dominava el món des dels àmbits tecnològic, financer, econòmic i, sobretot, polític;Àfrica és gairebé totalment ocupada (llevat de Libèria i Etiòpia), així

com l'Àsia meridional. La Xina va caient a poc a poc sota el domini europeu. Els EUA i Rússia tenen un domini eficient dels seus vasts territoris. Un conflicte entre França i el Regne Unit podia haver esclatat a causa de l'incident de Fachoda, però el ràpid ascens de la potència alemanya va unir els dos països per mitjà de l'Entente cordiale. El Regne Unit especialment, però també França, posseïen imperis immensos que gairebé els asseguraven l'exclusivitat del comerç i l'explotació de riqueses en aquests règims colonials. Alemanya, que no posseïa gairebé cap colònia, va començar a reclamar-ne algunes a partir de 1870, i va aconseguir petits establiments colonials a la Xina (Tsingtao), a les illes del Pacífic i, sobretot, a l'Àfrica. Les crisis marroquines La Conferència de Berlín (1885) havia definit uns acords entre els imperis colonials per al control dels territoris, però al segle XX es van incorporar nous imperis, especialment Alemanya, i van sorgir conflictes un altre cop. El Marroc, encara per repartir, va ser el nou escenari dels conflictes. El 1905 Alemanya va oferir suport al soldà del Marroc per a fer front a les pressions franceses, que pretenien fer un protectorat. Alemanya hi arribà fins i tot a desembar-

E L P LANE T A

P ÁGIN A 1 1

car, però l'any següent, a la Conferència d'Algesires, es va establir un pacte francoespanyol per a l'establiment d'un protectorat, frustrant així les aspiracions alemanyes. Al cap de poc (1911) va haver-hi un nou conflicte, quan Alemanya va enviar vaixells de guerra al Marroc per a protegir els seus súbdits d'una insurrecció ocorreguda al sud. Gran Bretanya es va posar al costat de França incondicionalment. §Alsàcia i Lorena[modifica | modifica el codi] Per la seva banda França desitjava obtenir la revenja del fracàs sofert en la Guerra francoprussiana de 1870 contra Alemanya. En les escoles s'encoratjava als nens després de les reformes de Jules Ferry, a acolorir Alsàcia i Lorena en negre sobre el mapa de França (territoris que havia cedit a Alemanya en el Tractat de Frankfurt). Aquesta generació va ser educada sota la idea de venjar l'afront de 1870. De totes maneres, la recuperació de l'Alsàcia i la Lorena fou més una conseqüència de la guerra que no una idea plantejada seriosament pel govern i per l'estat major francès abans del conflicte. Els Balcans Els països dels Balcans, alliberats de l'Imperi Otomà (el «malalt d'Europa»), són objecte de rivalitat entre les grans potències. L'imperi Otomà, que s'enfonsa lentament, no posseeix a Europa, abans de la guerra, més que Constantinoble i un petit territori al seu voltant. Tots els joves països nascuts de la seva descomposició (Grècia, Bulgària,Romania, Sèrbia, Montenegro, Albània) busquen expandirse a costa dels seus veïns. Un punt especialment conflictiu era el de Bòsnia. L'imperi austrohongarès havia ocupat la zona als otomans i n'havia fet un protectorat amb certa autonomia i un parlament propi. Nogensmenys, els intents de Sèrbia per controlar Bòsnia, amb la idea de reunir en un mateix país tots els serbis, provocaren continus conflictes a Bòsnia, de manera que el govern austrohongarès decidí suspendre'n l'autonomia i annexar directament el territori a l'imperi. A més, els dos enemics seculars de l'Imperi Otomà continuen la seva política tradicional. L'imperi Austrohongarès desitja continuar la seva expansió en la vall del Danubi, fins almar Negre. Rússia, que està lligada històricament i cultural-ment als eslaus dels Balcans, de confessió ortodoxa, i que els han brindat el seu suport ja en el passat, disposa d'aliats naturals en la seva política de conquesta d'un accés lliure al Mediterrani, que passa pel control dels estrets (el Bòsfor i els Dardanels) i, en darrer terme, pel control de la capital otomana. Evidentment aquestes dues polítiques entre una potència catòlica i una d'ortodoxa, provoquen enfrontaments a la zona dels Balcans.

P ÁGIN A 1 2

La crisi del juliol. L'esdeveniment detonant del conflicte va ser l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran, hereu del tron d'Àustria-Hongria, i la seva esposa, a Sarajevo el 28 de juny de 1914 a mans del jove estudiant nacionalista serbi Gavrilo Princip. El govern i l'estat major d'Àustria-Hongria aprofitaren l'esdeveniment per intentar arreglar d'una vegada per totes la «qüestió sèrbia». Àustria-Hongria esperà 3 setmanes abans de decidir una cursa d'acció i obtingué d'Alemanya un «xec en blanc» que li prometia suport a qualsevol decisió que prenguessin. Una vegada assegurat el suport, el 23 de juliol el govern austrohongarès envià un ultimàtum a Sèrbia (vegeu «Ultimàtum de juliol»), del qual Sèrbia accepta totes les condicions excepte la que exigia que agents austríacs poguessin participar en la investigació de l'assassinat de l'arxiduc i que Sèrbia se'n declarés responsable. A partir d'aquest moment es trencaren les relacions diplomàtiques i Àustria-Hongria declarà la guerra a Sèrbia el dia 28 de juliol i mobilitzà el seu exèrcit el dia 30. Complint amb els compromisos de defensa mútua, Rússia també mobilitzà el seu exèrcit, tot i que encara no declarà la guerra a Àustria-Hongria. Com a conseqüència de la mobilització russa, Alemanya envià un ultimàtum a Rússia el dia 31, exigint l'aturada de les operacions en 12 hores. Com el dia 1 d'agost el govern alemany no havia rebut cap resposta, Alemanya declarà la guerra a Rússia. El dia 2 d'agost Alemanya ocupà Luxemburg, com a pas preliminar per a la invasió de Bèlgica i la posada en marxa del Pla Schlieffen. Tot i així, Alemanya encara envià un ultimàtum a Bèlgica exigint pas lliure pel seu territori cap a França. Previsiblement, els belgues refusaren i el kàiser Guillem II suggerí al cap d'estat major, Helmuth von Moltke, anul·lar la invasió de França, amb l'esperança de no globalitzar el conflicte, però finalment el Pla Schlieffen tirà endavant. El 3 d'agost Alemanya declarà la guerra a França i inicià la invasió de França el 4. Aquest acte violava la neutralitat belga, que Alemanya, França i el Regne Unit s'havien compromès a respectar per tractat, i fou el casus belli ideal perquè el govern britànic declarés la guerra a Alemanya. El canceller alemany Bethmann Hollweg reconegué alReichstag que la invasió de Bèlgica era contrària a la llei internacional, però que Alemanya es trobava «en un estat de necessitat i la necessitat no sap de lleis». Finalment, el dia 4 d'agost el Regne Unit declarà la guerra a Alemanya.

Front occidental. Guerra de moviment: batalles en les fronteres El 1914, els estats majors europeus pensaven que la guerra seria curta. Però els generals, que havien estudiat les guerres Napoleòniques, estaven equivocats en el seu enfocament inicial de l'enfrontament. Seguint l'enorme eficàcia de les armes a causa de la revolució industrial, les fortificacions havien estat endurides, però la doctrina d'infanteria no es va tenir en compte. Els francesos van agrupar les seves tropes en la frontera francoalemanya, entre Nancy i Belfort, dividides en cinc exèrcits. Preveient un atac frontal, van organitzar el Pla XVII. Per contra, els alemanys tenien un pla molt més ambiciós. Comptaven amb la rapidesa d'un moviment de contorn per Bèlgica per a sorprendre a les tropes franceses i marxar cap a l'est de París (Pla Schlieffen de 1905[6]) i després enfrontar-se a les forces franceses al Jura i la frontera suïssa. Van llançar prop de 2/7 de les seves tropes sobre la frontera per a resistir

E L P LANE T A

P ÁGIN A 1 3

l'atac frontal i van preparar 5/7 a marxes forçades. El començament del pla transcorregué perfectament per als alemanys, van derrotar a l'exèrcit francès a la Batalla de Charleroi (21 d'agost).[7] Simultàniament els francesos van llançar el pla XVII, però va resultar una catàstrofe a causa, bàsicament, perquè es basava en la creença que el centre alemany estava debilitat i amb pocs efectius. No només no era així sinó que els alemanys disposaren de superioritat numèrica a les Ardenes. A part d'això creien que l'abrupte terreny de les Ardenes els afavoriria cosa que no va ser així, ja que no pogueren desplegar la seva superior artiBatalla del Marne i la cursa cap al mar Les Batalles del Marne són dues operacions bèl·liques de la Primera Guerra Mundial. En la Primera batalla del Marne, del 6 al 13 de setembre de 1914, situada en la campanya al nord de París, els exèrcits francesos, reorganitzats pel mariscal Joffre, van aconseguir aturar l'avanç dels alemanys. Trencant el seu avanç i convertint la guerra ràpida del pla Schlieffen en la guerra de posicions. A la Segona batalla del Marne entre el 15 de juliol i el 5 d'agost de 1918 dirigida per Ferdinand Foch, es va inclinar la balança a favor dels aliats. Guerra de posición Després d'aquestes diferents estratègies tan ambicioses, l'equilibri de forces i la presència d'un exèrcit anomenat mitrailleuse facilita enormement la defensa enfront de l'atac i imposa una estabilització del front. Els soldats de trinxera van col·locar quilòmetres de filats i mines. Un assalt presentava tal desavantatge enfront de l'adversari que cap dels dos bàndols es va decidir a llançar una ofensiva d'envergadura. A la fi de 1915, L'arxiduc Falkenhayn proposa el seu projecte a Emperador: atacar Verdun (Mosa), plaça forta i impenetrable segons la publicitat francesa, però que estava en posició delicada, per no posseir un camí o una via fèrria per al seu revituallament. Ell esperava que la seva caiguda afebliria la moral dels soldats francesos. El 21 de febrer de 1916, l'atac pròpiament aquest s'inicia: l'artilleria vigila les posicions franceses. Els alemanys avancen poc, però les pèrdues de la part francesa eren enormes. El 25 de febrer, el General Langle de Cary decideix abandonar, el que era el més raonable des d'un punt de vista estratègic. Però el comandament francès pensava que no podrien permetre's perdre Verdun i nomena en el seu lloc Philippe Pétain, el qual organitza una sèrie de violents contraatacs. Els alemanys van transformar aquesta batalla de front reduït en una vasta guerra. L'1 de juliol, els anglesos desfermen una batalla paral·lela a Verdun, a la Batalla de Somme, a fi de dividir les tropes alemanyes i reduir la pressió sobre França.Els alemanys van retrocedir el 15 de desembre i van perdre 5 quilòmetres de territoris, però els van recuperar ràpidament.

P ÁGIN A 1 4

Front Oriental L'estratègia de guerra alemanya funciona també contra Rússia. Els exèrcits russos eren enormes i França era necessària per a dividir l'exèrcit alemany. Però el seu nombre impressionant de soldats (8 milions en 1914) amagava la veritat: compost principalment per camperols sense cap formació militar, mal armats i mal equipats, no estava preparat per a enfrontar-se a la màquina de guerra germànica. El comandament rus és també mediocre. Els dos exèrcits s'enfronten en la Batalla de Tannenberg (Prússia Oriental) del 25 al 30 d'agost de 1914,[10] després en la batalla de Mazure del 6 al 15 de setembre de 1914. En els dos casos els russos van sofrir flagrants derrotes i van ser obligats a replegar-se. Paul von Hindenburg, el comandant alemany d'aquesta campanya, va ser enviat al front occidental per a aplicar allí els mateixos mètodes. Ignora que el front s'ha estabilitzat i que els francesos han cavat trinxeres i plantat extensos camps de mines.

E L P LANE T A

P ÁGIN A 1 5

El canvi de la guerra En 1917, l'Estat Major alemany va prendre la decisió d'aguantar als Aliats en l'Oest i enfonsar d'una vegada a les descoratjades tropes tsaristes, després de la victòria tàctica dels britànics a Arras. Els francesos, després del fracàs total de la seva ofensiva de Chemin des Dames, no són capaços de reprendre la iniciativa i es limiten a resistir. El 7 de juny els britànics llancen una ofensiva a Flandes, però no aconsegueixen trencar el front. El conflicte s'estanca i el desànim s'estén a la rereguarda. La població civil pateix restriccions, sobretot a Alemanya, bloquejada pels aliats. A l'abril de 1917 els Estats Units li van declarar la guerra als imperis centrals, el que li va donar a la contesa el caràcter mundial. No obstant, els seus efectes no es sentirien sinó fins a 1918. El fet que va motivar l'ingrés dels Estats Units en la guerra va ser l'enfonsament del Lusitania el 7 de maig de 1915, on van morir 123 nord-americans, per un submarí alemany. Aquest fet va provocar un fort rebuig als Estats Units, que es va preparar per entrar oficialment en guerra al costat dels aliats. Al febrer de 1917 esclata la Revolució Russa, la qual va obligar a abdicar al tsar Nicolau II, quedant el país sota el comandament d'Aleksandr Kèrenski, qui va continuar en guerra contra Alemanya. No obstant això al novembre esclataria la revolució bolxevic, que va deposar al govern de Kérenski. Aquest clima d'inestabilitat va permetre als alemanys avançar considerablement en aquest país. Finalment el 17 de juliol de 1918 el tsar Nicolau II va ser assassinat amb tota la seva família a Iekaterinburg, per por que l'avanç de la Legió Txecoslovaca cap a la ciutat, pogués alliberar al Tsar. La revolució russa, en particular després del tractat de Brest-Litovsk, va donar pas a una guerra civil, que es va estendre fins a 1923, provocada per l'aixecament de grups anti bolxevics dins i fora de Rússia, que es van organitzar per actuar contra el nou règim.

P ÁGIN A 1 6

L'equilibri militar de finals de 1916 i la impossibilitat de donar fi a la guerra a curt termini va posar en dificultats als bel·ligerants. Tropes i rereguarda van ser presa d'una creixent desmoralització. Durant 1917 es van desencadenar protestes de soldats i comandaments que es van transformar en autèntics motins que van ser durament reprimits. La unitat política es va trencar en el si de cadascuna de les potències i innombrables veus van clamar contra la guerra, exigint una pau negociada. Van sorgir iniciatives de pau com la de Wilson (president dels Estats Units) o la del papa Benet XV, però finalment es van imposar les tesis dels partidaris de continuar la contesa.A França l'especial duresa dels combats a les trinxeres, unida a l'escassetat de queviures i pertrets, van provocar vagues en la indústria metal·lúrgica i la successió d'una sèrie motins (primavera de 1917) que van ser frenats mitjançant nombrosos afusellaments. El general Nivelle va ser substituït pel mariscal Petain qui va aconseguir restaurar la disciplina militar. El govern va ser assumit per Georges Clemenceau. A Gran Bretanya els laboristes es van allunyar del govern alhora que se succeïen nombroses vagues. Es va fer càrrec de l'executiu David

Lloyd George, partidari de prosseguir la guerra i promotor d'una sèrie de mesures que van aconseguir incrementar l'eficàcia de l'exèrcit. A Alemanya es van lliurar aferrissades lluites polítiques entre els partidaris de continuar la lluita i els que propugnaven la seva fi. Fet i fet es van imposar els primers, significats per Hindenburg i Ludendorff, generals de l'Estat Major. Els més moderats, representats pel canceller BethmannHollweg, estaven decidits a limitar la lluita submarina en considerar que incrementava el risc d'una intervenció militar nord-americana. Els submarins alemanys havien declarat la guerra total, tant

contra els vaixells de països bel·ligerants, com contra els neutrals. A Àustria-Hongria l'exèrcit que combatia en diversos fronts començar a donar signes de caiguda. A això es va unir l'escassetat de proveïments a les ciutats. Els descontents van créixer i es van transformar en reivindicacions nacionalistes, de manera que hongaresos, txecs i polonesos van començar a demanar la seva independència de l'Imperi. Itàlia, a la qual els austrohongaresos havien infligit severes derrotes, es trobava en una delicada situació i reclamava l'ajuda del comandament aliat, que envio diverses divisions franco-

E L P LANE T A

P ÁGIN A 1 7

britàniques per evitar la seva ensulsiada militar. En l'Imperi Turc, després d'una sèrie de revessos que li van fer perdre Palestina i Mesopotàmia a mans britàniques, la situació es va tornar insostenible. Rússia va constituir sens dubte l'escenari més convuls d'aquesta etapa. Presa d'un fort descontentament motivat per l'escassetat de queviures i els continus daltabaixos militars, va patir diversos motins que finalment van desembocar en la Revolució de febrer de 1917. El tsar es va veure obligat a abdicar i es va formar un Govern Provisional de tall occidental liderat per Kerenski , que en contra de la majoria dels russos va decidir prosseguir la lluita. Mesos més tard, a l'octubre de 1917, un cop d'estat va acabar amb el govern burgès de Kerenski i va fer pujar al poder als comunistes de Lenin. Aquest va entaular converses amb les potències centrals per tal de posar terme a la guerra al front oriental, fet que es va materialitzar finalment amb la signatura del Tractat de Brest-Litovsk al març de 1918. Per ell s'imposava a Rússia la pèrdua d'extensos territoris (Estònia, Letònia, Lituània, Finlàndia, etc.). Text. Crisi de 1917. Tractat de Brest-Litovsk L'abandonament rus va significar un gir radical en el conflicte: el front oriental quedava lliure de conteses i això va permetre a les potències centrals concentrar la totalitat dels seus exèrcits al front occidental. Signatura del Tractat de Brest-Litovsk que va treure a Ruisa de la guerra al març de 1918. Ampliar imatge. No obstant això, l'entrada en guerra dels Estats Units (també ho va fer Grècia) a la primavera de 1917 va alterar radicalment les expectatives d'alemanys i austro-hongaresos: va suposar l'obertura d'un nou front en els Balcans però, sobretot, la irrupció de una potència extraordinària que amb la seva formidable pes econòmic, demogràfic i mitar, va inclinar la balança definitivament del costat dels aliats. Les raons que van portar als nord-americans a intervenir en la guerra es van deure en part a la agressiva ofensiva al mar desenvolupada pels alemanys. Les tesis bel·licistes s'havien aconseguit imposar a les més moderades i Alemanya havia declarat una guerra submarina total. El torpedeamiento del vaixell de càrrega nord-americà Vigilantia al març de 1917 va tenir una enorme repercussió en la premsa nord-americana i va influir en el canvi d'actitud de l'opinió pública, fins llavors reticent a entrar en guerra. També va influir en aquesta decisió la intercepció pels serveis d'espionatge britànics de l'anomenat "Telegrama de Zimmermann" pel que Alemanya donava instruccions al seu ambaixador a Mèxic perquè intentés incorporar a aquest país en la contesa en contra els Estats Units. Telegrama de Zimmermann El 2 d'abril de 1917 lo president Wilson va declarar la guerra a Alemanya.

P ÁGIN A 1 8

L'Alt Comandament demana

Fi de la Guerra Reforçats per les tropes provinents del front est, els alemanys posen totes les seves forces en la seva última ofensiva, nomenada pel General d'Infanteria Erich Ludendorff com Ofensiva de primavera (nom clau Michael), a partir de març de 1918, sobre el riu Somme, a Flandes i en Xampanya. Aquesta va començar el 21 de març i es va estendre fins al 5 d'abril, encara que amb el final d'aquesta els alemanys van continuar amb una sèrie de quatre ofensives fins al 17 de juny. Però, mal alimentades i cansades, les tropes alemanyes no van poder resistir la contraofensiva de Foch i fallen davant l'objectiu final: París, quedant a 120 km de la capital francesa. El General Foch comanda les seves tropes franceses i nordamericanes cap a la victòria, en la segona batalla del Marne. Els primers tancs britànics van entrar en combat i la superioritat aèria aliada era evident. És el principi de la fi per als Imperis Centrals. En els Balcans, les tropes franceses ataquen les línies búlgares a Macedònia. Després de pocs dies de lluita, Bulgària comprèn que no pot fer-los front i demana l'armistici. L'Imperi otomà està al límit de les seves forces i no pot contenir als britànics que han pres ja Jerusalem i Bagdad i avancen cap a Anatòlia. France-

al braç polític iniciar immesos i britànics ocupen l'Orient Pròxim i l'Iraq i l'Imperi otomà també es rendeix. l duel entre italians i austríacs està així mateix per resoldre. El General Díaz es veu pressionat pel seu govern, que necessita d'una victòria en el front alpí per poder negociar. Els italians derroten Àustria-Hongria a Vittorio Veneto. Aquest fet se suma al daltabaix de l'exèrcit imperial en els Balcans, i la monarquia dels Habsburg s'enfonsa.

diatament negociacions de pau. S'estén la convicció que la guerra està perduda. Wilson proclama que els Estats Units només negociarà amb un govern alemany

democràtic.

Els

Hohenzollern tenen els dies comptats. Després d'una revolució obrera a Berlín, el Kàiser fuig a Holanda. El govern de la nova República alemanya signatura l'armistici de Compiègne l'11 de novembre de 1918. La guerra acaba amb la victòria dels Aliats.

E L P LANE T A

P ÁGIN A 1 9

Tractats de pau Versalles: Signat el 28 juny 1919 entre els aliats i Ale-  manya. L'antic territori de l'Imperi alemany va ser tallat en dos pel Corredor polonès, desmilitaritzat, confiscades les seves colònies, supervisat, condemnat a pagar enormes compensacions -que va acabar de satisfer gairebé un segle després, en 2010-28 i tractat com a responsable del conflicte. Aquest tractat va produir gran amargor entre els alemanys i va ser la llavor inicial per al proper conflicte mundial. Amb aquest tractat també va ser creada la Societat de Nacions.

Trianon: Acord imposat a Hongria el 4 de juny de 1920 per aliats, en el qual es va dictaminar el lliurament de

territoris

Txecos-

lovàquia, Romania i Iugoslàvia.

Sant-Germain-enLaye: Signat el 10 setembre 1919 entre els aliats i Àustria-Hongria. En aquest tractat s'establia el desmembrament de l'antiga monarquia dels Habsburg, l'Imperi austrohongarès, i Àustria va quedar limitada a algunes zones en què es parlava només l'alemany.

Sèvres: Signat el 10 agost 1920 entre l'Imperi otomà i els aliats (a excepció de Rússia i Estats Units). El Tractat deixava als otomans sense la major part de les seves antigues possessions, limitant els seus territoris a Constantinoble i part d'Àsia Menor.

Neuilly: Signat el 27 de novembre de 1919 a Neuilly-sur-Seine (França) entre Bulgària i les potències vencedores. D'acord amb l'estipulat en el tractat, Bulgària reconeixia el nou Regne de Iugoslàvia, pagava 400 milions de dòlars en concepte d'indemnització i reduïa el seu exèrcit a 20.000 efectius. A més, perdia una franja de terreny occidental en favor de Iugoslàvia i cedia Tràcia occidental a Grècia, per la qual cosa quedava sense accés al mar Egeu.

P ÁGIN A 2 0

Conseqüencies de la guerra La Primera Guerra Mundial va tenir conseqüències molt importants en tots els àmbits. Alguns historiadors, com Eric Hobsbawm, consideren que la guerra va marcar el començament real del segle XX. S'anomena "segle XX breu" a una idea del segle caracteritzada per l'ordre polític iniciat amb aquest conflicte i que conclou amb el final de la Guerra Freda. Amb el desmembrament total del sistema diplomàtic conegut com a "concert europeu" i les diferents aliances orquestrades durant el segle XIX per estadistes com Metternich o després Otto von Bismarck, les negociacions de pau es van haver de tornar a anivellar construint l'anomenada Societat de Nacions. Les conseqüències polítiques són enormes: Esclat de la Revolució Russa, que va portar el comunisme a Rússia. Canvi de sistema polític a Alemanya: l'imperi Alemany es va convertir en la República de Weimar, i Guillem II de Prússia s'exilia als Països Baixos Redistribució important de les fronteres: Es van desmembrar els imperis Austrohongarès i Turc. Van tenir pèrdues territorials: Imperi Alemany, Imperi Rus i Bulgària.

Van tenir guanys territorials: l'Imperi Britànic, França, Regne d'Itàlia, Grècia, Romania, Sèrbia (que va esdevenir el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens), Japó, i els Estats Units. Van apereixer nous estats Polònia, Txecoslovàquia, Lituània, Letònia, Estònia, Finlàndia i Iugoslàvia.

Pèrdues humanes i materials: D'un total de vuit milions de morts, França va tenir 1,3 milions de morts en combat, alemanya 1,7 milions i la Gran Bretanya, 900.000. L'estancament demogràfic francès es perllonga, amb un envelliment de la població que només assoleix créixer amb la immigració, que participa de la reconstrucció del país, el nord del qual està en ruïnes: cases, ponts, vies fèrries, fàbriques... Pèrdua de prestigi dels europeus en les colònies del món: La guerra va ser mundial: es va conèixer a l'Àfrica, on els francobritànics es van apropiar de colònies alemanyes, i a l'extrem orient, on el Japó va fer el mateix amb les Illes Marianes i Nova Guinea. Les colònies van subministrar queviures, matèries primeres i soldats. Després de la guerra els pobles colonials no van creure més en el que se'ls havia inculcat sobre la superioritat natural de la metròpoli, i van reclamar una millora de la seva situació. A aquest primer descens de la influència d'Europa en les colònies, se suma l'expansió dels EUA, el més beneficiat per la guerra, juntament amb el Japó, i les capitals d'un país i de l'altre es van col·locar al costat de París i Londres, en l'escena internacional. Transformació social: Les diferències socials es van accentuar amb l'enriquiment dels "mercaders d'armes" i l'empobriment dels petits estalviadors, els retirats i els assalariats afectats per la inflació. Les dones van adquirir un nou lloc en la societat, i es van tornar indispensables durant tota la guerra, en el camp, les fàbriques, les oficines, les escoles (per a compensar la marxa de nombrosos professors)... el feminisme progressa, la moda evoluciona, el dret a vot és acordat a la Gran Bretanya, Alemanya, EUA i Rússia, però no a França.

P ÁGIN A 2 2

Opinio personal M’ha agradat fer aquest treball ja que es una manera diferent de les que esteim acostumants, pero tambe no m’ha agradat ja que es bastant complicat utilizar aquest programa per primera vegada com es el mau cas. Encare que sigui diferent i original , preferesc fer-ho amb un Word ja que esteim mes avesats i es molt mes fácil d’utilitzar.

E L P LANE T A

Bibliograrfia http://ca.wikipedia.org/wiki/Primera_Guerra_Mundial (7/3/15) http://www.buxaweb.com/historia/temes/contemp/primeraguerramundial.htm (7/3/15) http://www.librosvivos.net/smtc/homeTC.asp?TemaClave=1197 (7/3/15) http://avance98.tripod.com/Index.htm (7/3/15)

P Ă GIN A 2 3