CAPÇALERA n. 148 by Xavier Puig

148

JUNY 2010

SUMARI DOSSIER CENTRAL EUSKADI NÚMERO 148

Crònica pausada del cas Eugenkaria

JUNY 2010

pàg. 52

Text: Martxelo Otamendi

Director: Jordi Rovira Cap de fotografia: Sergio Ruiz Correcció: Jordi Sales Documentació: Carme Tejeiro Disseny portada: Eloi Corberó Disseny gràfic i maquetació: www.dissenydirect.com Secretària: Alícia Llamazares Subscripcions i distribució: Sònia Romero Publicitat: Gilles Laurent 647 807 966 REDACCIÓ I EDICIÓ Col·legi de Periodistes de Catalunya Rambla de Catalunya, 10, principal 08007 Barcelona Telèfon: 933 171 920 Telefax: 933 178 386 Correu electrònic: capcalera@periodistes.org URL: http://www.periodistes.org Nou del Teatre, 1, 1r, 1a 17004 Girona Telèfon: 972 209 162 Rbla. Ferran, 21, 8è A 25007 Lleida Telèfon: 973 240 044

Desitjos, somnis i mentides a Euskadi Text: Alberto Letona

La visió policíaca del País Basc L’“altra guerra bruta” contra ETA Foto: EFE

El front mediàtic imaginari El Govern i la gestió informativa CRÒNICA

Recordant Vázquez Montalbán Text: Eudald Coll Fotos: Vicente Pruna REPORTATGE

Joves i diaris, una història d’amor possible?

Els mesuradors d’audiències es posen al dia

Junta

Text: Natàlia Araguàs Fotos: Vicente Pruna

Dipòsit Legal: GI.358-89 ISSN 1135-1047 Impressió: Alta Resolució SL

pàg. 80

Text: Joan Salicrú / Jordi Rovira

Terres de l’Ebre Carrer Cervantes, 7 43500 Tortosa Telèfon: 977 441 537

Gerent: Àngel Jiménez i Leseduarte Secretària tècnica: Cristina Rius Sanclimens

pàg. 72

Text: Joan Salicrú / Jordi Rovira

Text: Marga Durà Fotos: Vicente Pruna

Junta de Govern Pilar Antillach Ignasi Aragay Montserrat Armengou Jordi Basté Ramon Besa Neus Bonet Josep Lluís Cadena Pilar Casanova Teresa Cendrós Salvador Cot Francesc Escribano Llibert Ferri Enric Frigola Patrícia Gabancho Narcís Genís Jordi Grau Sílvia Heras Xavier Mas de Xaxàs Amparo Moreno Pilar Poy Montserrat Rius Jesús Riverola Ignasi Soler Sara Sans Enric Sierra Teresa Turiera-Puigbó Esther Vera

pàg. 66

Text: Antoni Batista

August, 5, 1r, 1a 43003 Tarragona Telèfon: 977 245 454

Degà Josep Maria Martí

pàg. 62

REPORTATGE

DIÀLEG

Arquetips i intoxicacions al voltant d’ETA

Text: Jordi Rovira Fotos: Sergio Ruiz

Euskadi: un conflicte sense rostre

Salvador Garcia

Estereotips i límits al voltant de la prostitució Text: Anaïs Barnolas Fotos: Tino Soriano REPORTATGE

Periodisme.org, la missió abans que el lucre? Text: Marga Durà Fotos: Arxiu, Sergio Ruiz, NYT REPORTATGE

Quan la ficció està al servei de la realitat Text: Xènia Bussé Fotos: Sergio Ruiz ENTREVISTA

100

Eva Peruga

Text: Carme Escales Fotos: Sergio Ruiz REFLEXIÓ

pàg. 96

Text: Clemente Bernad Fotos del dossier complet: Clemente Bernad

OBITUARI

114

Adéu a la veu i humanitat de Jordi Estadella Text: Josep Maria Bachs Fotos: RTVE PERIODISME AL MÓN

REPORTATGE

pàg. 92

Text: Xavier Vinader

Gemma Nierga / Joan Barril

OPINIÓ

pàg. 88

Text: Jordi Gordon

106

“Jo vaig conèixer les Spice Girls” Text i fotos: Joan Fontcuberta

118

Periodisme i poder en la potència africana Text: Joan Canela i Barrull Fotos: Helena Olcina

124 125

PREMIS

WEBS Àlex Barnet

126

LA FOTO Isabel Muñoz

128

LLIBRES Elena Serrano OBITUARIS

130 131

EL CIC INFORMA Llúcia Oliva

NOTÍCIES COL·LEGIALS DIA A DIA Sara Masó

133

138 150 162

EN POCAS PALABRAS COM ENS VEU... Joan Mundet

CRÒNICA

El periodista Ramon Besa, redactor en cap d’Esports d’El País, va recollir el passat 10 de juny el premi Internacional Vázquez Montalbán en el seu apartat de Periodisme

Recordant Vázquez Montalbán Eudald Coll Fotos: Vicente Pruna La sala Roma del Camp Nou es va om-

Esportiu que convoca, anualment, el F. C. Barcelona i el Col·legi

llen persones que de periodistes “no en

plir el passat 10 de juny en l’acte de lliu-

tenen res”. “El periodisme té molt a

rament

veure amb l’artesania, és una feina ben

del

Premi

Internacional

Vázquez Montalbán –en l’apartat de

feta, la feina que s’adquireix amb l’he-

Periodisme Esportiu–, que anualment

rència del mestratge. Aquest treball del

convoca la Fundació del Barça i el

rigor és un dels patrimonis que té el pe-

de Periodistes. El jurat

Col·legi de Periodistes, i que enguany

riodisme ben fet. No som res més que

ha obtingut en Ramon Besa, cap d’Es-

missatgers i el nostre capital és la cre-

n’havia destacat l’“opinió

ports del diari El País. A l’acte assisti-

dibilitat, la capacitat de donar notícies

ponderada i serena” i la “capacitat d’anàlisi que transcendeix el periodisme esportiu”. Durant el parlament,

ren periodistes esportius de renom,

certes i comprovables”, va destacar. En

com Joaquim Maria Puyal, Emilio

aquest sentit, Martí va ressaltar el tre-

Pérez de Rozas, Miguel Rico, Lluís

ball basat en el rigor i en l’experiència,

Canut, Santi Carreras o Santi Segurola,

“i aquest és el cas d’en Ramon”, a qui

entre molts altres.

va definir com “un bon artesà”. “La

En el seu moment, el jurat va valorar

nostra professió –va prosseguir–, i el

de Besa “la capacitat d’anàlisi que

periodisme esportiu en particular, ne-

transcendeix el periodisme esportiu,

cessita referents, bons artesans”.

desvetllant articles amb un alt nivell

Després de Martí, va prendre la pa-

d’exigència i rigor” i “l’opinió ponde-

raula Joan Laporta, president del F. C.

rada i serena, que es desenvolupa a

Barcelona, que va glossar el guardonat

l’empara d’una narrativa brillant que

(“un periodista que admira i estima la

no oblida la seva vinculació al territori

figura de Manuel Vázquez Montal-

Montalbán, sobre el

i una inquietud social”. Els guardonats

bán”). “El premi torna a casa, perquè

en les anteriors edicions foren Patrick

en Ramon és una persona nascuda a

Barça i sobre una

Mignon, Joaquim Maria Puyal, Juan Vi-

Catalunya que convida a unes refle-

lloro, Simon Kuper i Candido Cannavò.

xions que ens són molt properes”, va

professió que s’ha

Després de la presentació del perio-

afirmar.

dista Eduard Pujol, va prendre la pa-

Laporta va recordar que Besa havia

raula Josep Maria Martí, degà del

nascut el 1958, “quan feia un any que

Col·legi de Periodistes. Martí es va re-

Segarra i Ramallets havien estrenat el

ferir al periodisme com a professió que

Camp Nou”. Aquella generació, va des-

Besa va reflexionar sobre la figura de Vázquez

empobrit i s’ha tornat dòcil enfront del poder.

viu moments difícils i va destacar que

tacar el president barcelonista, “va ne-

una de les raons d’aquesta situació és la

cessitar quinze anys per veure guanyar

proliferació d’empreses que volen fer

la Lliga. Va ser la travessa del desert

productes periodístics, però on treba-

dels anys seixanta, van viure una infan-

Ramon Besa moments després de rebre el guardó de mans del president del F. C. Barcelona, Joan Laporta.

litzar el futbol, però també la capacitat

va desenvolupar aquesta càrrega sim-

pedagògica per explicar els partits”.

bòlica que el Barça té amb Catalunya”.

Abans de començar el seu discurs, Besa

Lliuraments per separat

“La feina d’en Ramon –va prosseguir–

va destacar que dedicava el premi a

Per primer cop, els dos guardonats

està molt marcada pel fet que el Barça

Oriol Tort, ànima de la cantera blau-

del Premi Internacional de Perio-

és més que un club. I això es va forjar

grana: “Si avui ens omplim la boca par-

disme Vázquez Montalbán en els

lant de la Masia i del model

apartats de Periodisme Cultural i

El cap d’Esports d’El País, Ramon Besa va recollir el guardó que honora la memòria de l’escriptor i periodista

del Barça, en bona part és

Polític, i de Periodisme Esportiu no

gràcies també a l’Oriol

recullen el premi en una mateixa

Tort, la persona que em va

cerimònia. Enguany, degut a pro-

ensenyar a fer compatible

blemes d’agendes, el F. C. Barce-

el barcelonisme i el perio-

lona ha organitzat el lliurament a

en la seva infantesa”. El president bar-

disme. Mai no em va donar una notícia,

Ramon Besa, mentre que la perio-

celonista també va destacar que Besa

però sempre em va ajudar a interpretar

dista mexicana Luz Sosa rebrà més

és “un d’aquells periodistes que ha vist

la realitat barcelonista. La Masia és la

endavant el guardó de mans del

com el barcelonisme ha passat de la por

seva obra mestra, ‘la Capella Sixtina’.”

president de la Generalitat en un

de guanyar al gust de guanyar” i va res-

Tot seguit, Besa va iniciar el discurs que

acte que, a l’hora de tancar aquesta

saltar “la capacitat per entendre i ana-

reproduïm, íntegrament, a continuació:

edició, encara no té data.

CAPÇALERA JUNY 2010

tesa sense títols i va ser llavors quan es

CRÒNICA

DISCURS DE RAMON BESA

“El periodisme s’ha empobrit, s’ha tornat dòcil” “No sé si sóc mereixedor d’aquest

hereu de casa bona. I tenia raó. Ara bé,

piar, si s’escau, Manolo. Manolo em va

premi tan important, però, en qualse-

si mai no vaig mirar enrere va ser per

ajudar a entendre què significava cridar

vol, cas agraeixo als membres del jurat

la determinació que em va contagiar el

Barça, Barça, Barça! A través del Ma-

que hagin pensat en mi, i em sento molt

meu pare, defensor de la terra fins a les

nolo vaig desxifrar els misteris del club

afortunat. Per l’allau de felicitacions

últimes conseqüències i, alhora, capaç

i de l’equip i vaig saber què significava

que vaig rebre en el seu moment, i he

d’alimentar l’esperança d’acabar essent

ser l’exèrcit simbòlic i desarmat de Ca-

rebut, i pel to que tenien gairebé totes,

un bon músic i el millor ballador en un

talunya.

dubto que hi hagi una experiència més

envelat de festa major.

Recordo que el dia abans de les elec-

reconfortant, personalment i, sobretot, professionalment, cosa que em fa sentir content per partida doble: d’una banda, vol dir que la figura de Manolo Vázquez Montalbán és ben viva, té una

“A través del Manolo vaig desxifrar els misteris del club i vaig saber què significava ser l’exèrcit simbòlic i desarmat de Catalunya”

força i un simbolisme extraordinari en

el futur president del Barça almenys sabria

una època de descrèdit permanent i, de

I avui no només practico el periodisme,

fer oracions compostes, amb subjecte,

gràcies a la família, i, sobretot, gràcies a

verb i predicat. L’article es titulava: “Lo

estat el motor de la meva vida des de la

la meva estimada Montse, sinó que em

que bien se concibe bien se expresa…”.

infantesa s’ha complert just quan l’Ad-

donen el millor premi que pot tenir un

I, una vegada més, la va clavar. L’ora-

ministració discuteix sobre l’edat de la

periodista esportiu per escriure del

tòria de Laporta i, sobretot, la seva de-

jubilació i les empreses periodístiques

Barça i per seguir el rastre, rellegir i co-

terminació, han estat decisives per

s’atomitzen tant que ja no sabem ben

donar sentit a una obra de govern

bé qui n’és l’amo.

col·legiada al principi, personalista al

Barça i deia que volia ser periodista, sense saber molt bé per què, suposo que perquè em vaig criar al carrer, perquè era feliç corrent amunt i avall de Perafita i perquè res em feia més delit que esperar que arribés el diari, una cosa gens fàcil en aquells temps als pobles petits. Encara ara no hi ha res que em faci més content que anar a buscar els diaris i desplegar-los a la taula, per retallar-los, rebregar-los. Suposo que em faig vell, però per a mi això em reconcilia amb uns moments de felicitat CAPÇALERA JUNY 2010

deixava entendre que estava content perquè

l’altra, que aquella aspiració que ha

Des de petit, ja seguia els partits del

cions de 2003, en un dels seus últims articles,

de quan era nen. La meva mare em va ajudar a sortir de casa, convençuda que era millor ser un estudiant anònim, fins i tot amb el risc d’acabar essent un pianista en un prostíbul, com diu la pel·lícula, que un

Perfil Ramon Besa (Perafita, 1958). Va ser redactor a El 9 Nou fou cap d’Esports de l’Avui. Actualment, és redactor en cap d’Esports d’El País. Col·laborador de Ràdio Barcelona i Catalunya Ràdio, imparteix classes de periodisme a la UPF i als màsters de Periodisme de Les Heures de Barcelona. Ha obtingut premis com el Ciutat de Barcelona (2000) i el Quim Regàs de Periodisme (2008) i ha publicat Del genio al malgenio (Dèria), Historia de un desencuentro (col·lecció del Centenari del F. C. Barcelona) i Maradona, una historia efímera (Barcanova). És vicedegà del Col·legi de Periodistes.

final, sempre sense complexos i vital, saludable sovint, un treball ambiciós, optimista que ha situat el club en un dels millors moments de la seva història. El millor? No ho sé, però vull creure que cada junta i cada president han intentat fer-ho el millor possible i no s’explica la gestió d’un sense la de l’altre. No vull oblidar, en qualsevol cas, que aquest premi va ser creat també per l’empenta de la directiva del Barça presidida per Laporta i també em sembla escaient que es faci al Camp Nou, ja que si el meu treball té algun sentit és a l’estadi del Barça, el millor escenari per parlar de barcelonisme, de periodisme i del Manolo. Ara parlo de barcelonisme, per dir que durant la presidència de Laporta el club ha donat un salt de quali-

Ramon Besa en un moment del seu parlament. L’acte de lliurament del premi va tenir lloc a les instal·lacions del Barça. tat espectacular. Ara ja no em faig pre-

cessitat de jugar bé a futbol. Javier Ma-

ercici del millor periodisme. De Guar-

guntes del perquè perdem, sinó que em

rias, un reconegut madridista, acostuma

diola només em preocupa una cosa, que

demano fins quan guanyarem! Tampoc

a dir que el futbol és la recuperació set-

entre tots l’utilitzem d’exemple per a

no es tracta de ser carrincló i hipòcrita

manal de la infància. Pep Guardiola no

tantes coses, el gastem tant, que no el

amb el president i, segurament, s’im-

té trampa ni diu mentides. Mireu com

deixem ser el que ell vulgui ser.

posa també una anàlisi més periodís-

s’assemblen aquell nen que es penjava

Si el futbol es mira amb els ulls de Cru-

tica. En aquest sentit, no sabem què en

del coll de Víctor i Venables per cele-

yff, com deia Romario, jo crec que s’ex-

pensaria ara mateix Manolo de tot ple-

brar la classificació del Barça per a la

pressa per boca de Guardiola i s’escriu

gat, del Barça i de Laporta, amb tot, si

final de Sevilla l’any 1986 i l’home que

encara a partir de plomes com la de

em permeten l’Anna i també els estu-

corria per la banda de Stamford Bridge

Manolo. Si el Barça té avui un relat és

diosos de Manolo, me la jugaria que po-

gràcies a Manolo Vázquez

dria dir una cosa, amb tot el respecte

Montalbán. Manolo va acon-

vàrem deixar de tenir por abans que el mateix Laporta ens fes por”. No sé si això és bo o dolent, tant se val, si de cas,

“Les conferències de premsa d’en Pep Guardiola són un exercici del millor periodisme”

és una mostra més de la molta literatura que ha generat el president La-

seguir una fita extraordinària, inèdita: que els seus textos servissin per a totes les edicions, per a tot arreu; va ser el primer que va fer que

per abraçar Iniesta quan l’equip blau-

una realitat com el Barça tingués una

porta.

grana va arribar l’any passat a la final de

dimensió global. I d’aquí ve, en part,

A Manolo li agradava també molt Gu-

Roma. Són la mateixa persona. Guar-

l’expansió del barcelonisme, el fet que

ardiola, segurament perquè sintetitza

diola fascina, no ja pels partits del seu

tots els corresponsals estrangers anes-

els millors valors del barcelonisme, els

equip i per la manera que té de repre-

sin a veure en Manolo i creguessin en

que han divulgat la causa culer arreu

sentar el club, sinó que ens fa més exi-

la seva idea del Barça. Va divulgar la

del món: el sentit de pertànyer a un

gents a tots plegats. Les seves conferèn-

causa culer arreu del món i, a més a

club que “és més que un club” i la ne-

cies de premsa són, per exemple, un ex-

més, va col·laborar definitivament a la

CAPÇALERA JUNY 2010

cap al president, que “amb Laporta

CRÒNICA

dialèctica periodística entre Barcelona

roic. I, és clar, sempre seré esclau del re-

que diu l’Enric González al respecte:

i Madrid.

cord de redactors en cap com l’Emilio

“Falten les veus que no pugen al cam-

Manolo va obligar el rival, el Madrid, a

Pérez de Rozas i de José Maria Sirvent,

panar. La veu del cronista local, la veu

buscar un representant perquè hi ha-

a El País, el diari on encara treballo.

de qui abans, integrats en un taller de

gués partit en el clàssic i es pogués dis-

Temps en què a les seccions es compar-

formació contínua anomenat redacció,

cutir de futbol amb saviesa, elegància,

tien les penes i les alegries, s’hi reia i s’hi

s’impregnaven d’una certa disciplina

ironia, coneixement, res a veure amb el

plorava, s’hi feinejava i s’hi gandulejava,

obrera i s’abraçaven al seu àmbit pro-

que es porta majoritàriament ara a molts debats i tertúlies. Aleshores ens vàrem adonar que el Madrid mai no ha tingut relat a diferència del Barça, sinó que ha viscut de la marca. Avui, un cop Manolo no hi és i ha deixat d’escriure, a

fessional per empènyer la

“Com és possible que hi hagi tant xivarri als diaris, a la ràdio, a la televisió, si les redaccions són més silencioses que mai?”

Madrid ja no fan subordinades, ja no hi

terreny de l’opinió. I l’opi-

ha controvèrsia, sinó que es fan servir

sobretot, s’hi vivia. Cadascú venia la

la realitat, sinó a la metarealitat. Els fets

oracions simples i, sobretot, substantius

seva notícia, si bé la secció la fèiem entre

cada cop són més lluny. L’autor només

despectius.

tots i sentíem que el diari era cosa nos-

participa de la seva interpretació”.

El periodisme s’ha empobrit, s’ha tor-

tra. Cada dia era festa major: un dia,

L’Enric té raó.

nat dòcil amb el poder, manyac, i per

molt de tant en tant, passava en Manolo

Avui es pot fer un diari sense sortir de

això resulta relativament còmode om-

i ens regalava una teoria sobre la Lliga;

la redacció, només escoltant la ràdio,

plir diaris. Sovint practiquem “el hooli-

després venia el Sergi Pàmies i deixava

mirant la televisió i aprofitant els avan-

gasme”. Em pregunto: Com és possible

anar un seguit de possibles articles; a ve-

tatges de les noves tecnologies. Les re-

que hi hagi tant xivarri a fora, als diaris,

gades es deixava caure en Guillem Mar-

daccions estan plenes de gent, però

són més silencioses que mai, s’han quedat pràcticament mudes? El periodisme hauria de ser el que vulguem els periodistes i no les empreses periodístiques.

buides de notícies. Els pe-

“Sense una discussió sana, sense discrepar, sense contrastar, sense llegir els que pensen diferent, no faríem periodisme”

Fa temps que es diu que l’ofici està ame-

riodistes són substituïts per relacions públiques i els amos ja no inverteixen en el paper, sinó en les promocions. Com diu Miguel

naçat. Recordo precisament el dia que

tínez i ens feia canviar a tots de marxa;

es va lliurar aquest premi al doctor Joa-

mai no ens faltava l’escalf de l’Agustí

periodisme, “avui paga més la pena

quim Maria Puyal i a tots els assistents

Fancelli, i sentíem que el diari era cosa

vendre una forquilla que una exclu-

se’ns va donar un document sobre el risc

nostra, tant per les coses bones com per

siva”. No sé per quins set sous en

d’extinció que corria l’ofici. Puyal ens ha

les dolentes. Avui molts dels que manen

aquest país cada cop que t’augmenten

Rico, un altre clàssic extraordinari del

ajudat a molts, a mi personalment, una

són més a prop dels consells d’adminis-

el salari o t’apugen de categoria t’allu-

nit a Belgrad, l’octubre del 1997, quan

tració que dels de redacció, ja no passa

nyen una passa més del camp, de la no-

estava desesperat amb la feina i em va

gent pel diari, si crides et prenen per

tícia, de la feina. És més important tenir

confessar amb una frase lapidària: “No vulguis ser més ni menys que el que vulguis que representi la teva firma”. No sé si ja no hi ha res a fer i el periodisme ha deixat de ser un ofici. D’allò que estic segur és que les redaccions van CAPÇALERA JUNY 2010

tinuïn sonant, s’han vist obligades a refugiar-se en el nió, la columna, no porta a

a la ràdio, a la televisió, si les redaccions

història amb la força dels fets. Tot i que les veus con-

una bona llista de contac-

“El periodista mai no pot ser més important que la notícia. No serà que no perseguim notícies perquè així ens sentim més importants?”

desapareixent. Avui ja no es necessita

tes que un bon currículum.

meritatge

mesura d’una altra manera. I els diaris han esdevingut

una

màquina

d’encarregar. Tothom en-

una redacció per fer un diari i a mi, cer-

boig, i només se senten les sintonies dels

carrega coses. Els suplements i els espe-

tament, em costa d’acostumar-m’hi.

mòbils.

cials s’acumulen, els publireportatges es

Enyoro els temps de Ramon Serra, i

Acostumat a copiar tota la meva vida

repeteixen i es confonen amb les infor-

després d’Àngel del Castillo, al diari

dels que més en saben, i content de

macions, les empreses compren encar-

Avui, quan cada pàgina era un acte he-

poder-los citar, recordo ara mateix el

regadors.

Aviat

quedaran

periodistes a qui encarregar res més de tants encarregadors com hi haurà. Hem perdut ingenuïtat, ironia, creativitat, sentit de l’humor i també aquell punt de mala llet que de tant en tant ens permetia engegar a pastar fang l’amo sense por a guanyar-nos la vida en un altre diari. Què ens passa? Pot ser que anem tan farts que ens costi moure’ns, que no volem repensar l’ofici? Ara que tinc l’honor de compartir el premi, encara que sigui en la distància, amb una periodista com Luz Sosa, que es juga cada dia la vida a Ciudad Juárez, em pre-

Jaume Pujol-Galceran, Anton M. Espadaler i Joaquim Maria Puyal, entre el públic.

gunto: Què deuen pensar els periodistes mexicans de nosaltres?

que pensen diferent, no faríem perio-

informació i opinió s’està perdent de

La seva sí que és una tasca admirable i

disme. He tingut la sort de poder es-

mala manera.

que ens permet constatar quina és la

criure cada setmana d’un equip que

I sóc un afortunat també per tenir una

funció d’un periodista amb indepen-

juga molt bé a futbol i, a més a més,

dona i un fill que es desviuen perquè jo

dència del seu lloc de treball. L’obra

guanya. Avui és relativament fàcil par-

pugui fer el que més m’agrada. De ve-

dels millors periodistes ens reconcilia

lar sobre una institució forta, envejable

gades em miro el Sergi i somric, cofoi

novament amb els clàssics. Ens rebaixa

i imitable a Catalunya, una entitat que

per tenir un noi responsable i generós.

l’ego i ens recorda la importància de

ens reconcilia amb la nostra manera de

Em reconforta saber que tot ho fa mi-

l’anonimat. El periodista mai no pot ser que no perseguim notícies perquè així ens sentim més importants? Les nostres inquietuds només tindran

llor que jo a la seva edat. En

“Les redaccions estan plenes de gent, però buides de notícies. Els periodistes són substituïts per relacions públiques”

raó de ser si cada un de nosaltres fa la

voleu més? Em donaria per satisfet, de moment, si fos capaç d’aplicar cada dia la filosofia del Manolo. Ens falta la seva

feina ben feta. Es tracta de ser company

fer i de ser, amb la nostra singularitat,

doctrina per saber com respondre a la

i periodista, n’hi ha prou. Si cada un de

amb la nostra història. El més difícil és

política agressiva i unitària dels rivals,

nosaltres estima l’ofici i la redacció, se-

no omplir-se la boca, no ser grandilo-

per vertebrar la nostra pròpia història i

gurament ens en sortirem. És allò que

qüent, sinó fer només de periodista.

relat sobre un equip i un club guanya-

el periodisme serà el que vulguem els

La meva gent em recorda cada dia que

dor, per fer un periodisme com cal, ins-

periodistes. Jo ho tinc molt fàcil perquè

haig d’anar al camp si vull ser com ells,

pirat al voltant d’un eslògan com el

comparteixo taula amb uns companys

que haig de tornar a la redacció si m’hi

d’“Esport i ciutadania”, tan present en

extraordinaris, amb el Robert, el Manel,

vull assemblar, que necessito fer de pe-

el premi. Tenim un avantatge, la seva

el Lu, l’Oriol, el Jordi, la Nàdia, amb el Pepe Samano i tota la gent de Madrid. He tingut la sort de conèixer i seguir un idealista com Santi Segurola, el més savi, el més ben preparat, el més lúcid. He tingut la sort que en aquesta ciutat

obra escrita, i una frase lapidà-

“El més difícil és no omplir-se la boca, no ser grandiloqüent, sinó fer només de periodista”

encara es fa periodisme esportiu de

ria de Manolo que ens hauria de servir per no perdre l’esperança. Manolo havia confessat a l’Anna que el que més li preocupava de morir era no saber què havia fet el Barça. I és que

qualitat a molts diaris i mitjans perquè

riodista si vull ser periodista, de la ma-

Manolo deia: “El resultat del Barça és

hi ha periodistes prou bons, capaços de

teixa manera que rellegir Manolo em

el meu cordó umbilical amb la vida, el

donar-li la volta a les coses. I és que

permet descobrir què s’ha de fer per in-

símptoma que encara conservo una

sense una discussió sana, sense discre-

terpretar i intentar opinar. Aquell equi-

certa tensió energètica”. Que no ens

par, sense contrastar, sense llegir als

libri preciós que hi havia entre

falli mai. Moltes gràcies a tots”.

CAPÇALERA JUNY 2010

més important que la notícia. No serà

R E P O R TATG E

El debat sobre la supervivència de la premsa escrita té un punt clau en l’hàbit de lectura dels joves. Llegeixen premsa? Els interessen les notícies? Les enquestes apunten que una gran majoria d’ells consumeix informació en línia, però els diaris encara

Joves i diaris, una història d’amor possible? Marga Durà Fotos: Vicente Pruna El públic jove, generalment, ha estat

disme pugna per diferenciar-se i, al ma-

una mica esquiu a l’hora d’obrir un

teix temps, resultar atractiu.

diari, perquè sovint ha vinculat la

Cada generació està convençuda que

premsa amb una generació anterior, de

la posterior té menys valors que la

la qual volia diferenciar-se. Actual-

seva, i que està mancada d’un mínim

ment, els diaris fan mans i mànigues

interès pel món que l’envolta. També

perquè aquesta audiència útil (target)

es tendeix, en aquest discurs un punt

s’interessi pels seus continguts, tot i

nostàlgic i catastrofista –tot i que no

que no tots coincideixen en quina és la

mancat de dades reals–, a culpar les

millor fórmula per aconseguir que el

noves tecnologies de competir amb les

públic menor d’edat adopti el costum

clàssiques. Dècades enrere, semblava

de la lectura.

que la televisió havia d’acabar amb la

Que les noves tecnologies i la crisi

premsa escrita. I ara, el mateix discurs

estan canviant el periodisme no és pas

es repeteix amb Internet. És innegable

una novetat. Però malgrat que sempre

que la imatge requereix menys esforç

escoltem notícies en aquest sentit i va-

que la lectura, i que les noves genera-

ticinis sobre el futur de la professió,

cions han crescut envoltades d’estímuls

Els joves són el futur,

ningú no sembla tenir una resposta in-

de ràpid consum. Tot plegat ens fa pre-

equívoca respecte a cap on s’encamina

guntar-nos si els joves realment llegei-

així que les seves

aquest procés. És clar que la supervi-

xen. I encara i així, també seria injust

no tenen del tot clar com arribar a captarne la fidelització.

vència dels diaris passa per seguir

jutjar únicament els menors sense con-

actituds i preferències

comptant amb els lectors i, per tant, els

textualitzar-los en el marc de la socie-

són bàsiques a l’hora

mitjans entonen, cada un a la seva ma-

tat en la qual vivim. Per això, abans de

nera, el particular cant de sirena per

submergir-nos en les dades de lectura

d’interpretar el

tal d’atraure aquest públic. L’etern

de diaris, cal conèixer els hàbits de lec-

debat sobre si el paper acabarà des-

tura en general.

que li espera a la

apareixent o no, aquí no és rellevant.

El darrer informe de la Federació de

És evident que Internet ha creat nous

Gremis d’Editors d’Espanya, que data

premsa escrita en les properes dècades.

hàbits de lectura i que ja no és impres-

de 2008, afirma que un 45,4% de la po-

cindible sentir el rugós tacte d’un diari

blació no llegeix gairebé mai, cosa que

per estar al dia d’allò que passa al món.

ens deixa, comparativament, bastant

La forma ja no és tan important com el

allunyats dels nostres veïns europeus.

fons. L’oferta abassegadora i plural

Però no tot són males notícies, ja que

d’informació a Internet deixa poc espai

sembla que els hàbits lectors avancen.

a la selecció qualitativa dels continguts.

I allò que és encara més sorprenent: el

I en aquesta selva de dades, el perio-

segment de joves creix. Un 85,3% dels

Els sectors més joves de la població preocupen als editors de premsa al tractar-se del lectors del futur.

El panorama és comparable al que ens dibuixava l’enquesta anterior. El dar-

segura tenir hàbits de lectura. Aquest

rer Libro Blanco de la Prensa Diaria,

informe demostra, també, que les

que edita l’Asociación de Editores de

noves tecnologies fomenten la lectura.

Diarios Españoles (AEDE), conté

La majoria dels usuaris d’Internet lle-

dades de 2008, si bé aquestes són ex-

geixen diaris electrònics (93%). I els

trapolables a la situació actual. En ter-

Un estudi de la Universitat de Harvard conclou que les notícies no formen part de la rutina dels joves

mes generals, l’estudi certifica que la crisi econòmica ha rebaixat una mica la difusió dels diaris, si bé al mateix temps n’ha incrementat l’interès, de manera que ara tenen més lectors i se’n

joves, conjuntament amb els professio-

llegeixen més exemplars. Un dels seg-

nals, són els que més llegeixen en llen-

ments que més van créixer és el dels

gües estrangeres.

lectors joves. El 2008, un 27,8% de

Amb aquest panorama, malgrat que

joves entre 14 i 19 anys eren lectors ha-

l’oferta d’oci s’hagi diversificat, no

bituals de premsa, 2,5 punts percentu-

sembla que la lletra estigui tocada de

als més que l’any anterior. És una dada

mort. Què passa, doncs, amb els diaris?

esperançadora, i per suposat podria re-

Subscripcions gratuïtes Fins a 68.000 joves catalans es podran beneficiar aquest 2010 d’una subscripció gratuïta a 80 publicacions (diaris i revistes), segons el programa que, per tercer any consecutiu, engega el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació i que va presentar el conseller Joan Manuel Treserras a final de maig. L’objectiu d’aquesta iniciativa és fomentar la lectura de mitjans escrits entre els més joves, que en els darrers anys han primat els mitjans audiovisuals per sobre de la premsa escrita.

CAPÇALERA JUNY 2010

nens entre 10 i 13 anys es declaren lectors. I a partir de 14 anys, un 54,6% as-

R E P O R TATG E

Periodistes als instituts Després de l’èxit de la prova pilot, duta a terme durant el 2008 i en la qual van participar més de 600 escolars, l’Obra Social ”la Caixa”, l’Associació de la Premsa de Madrid i el Col·legi de Periodistes han renovat el conveni de col·laboració de foment de la lectura a les escoles, segons el qual l’Obra Social ”la Caixa” hi destinarà 45.000 euros. Segons aquest acord, periodistes tant de Catalunya com de Madrid imparteixen classes en centres escolars amb l’objectiu de fomentar, entre els alumnes, l’esperit crític, l’interès i la reflexió sobre l’actualitat a través de la lectura dels mitjans de comunicació. Amb aquest objectiu, el Col·legi de Periodistes trasllada a una cinquantena de col·legis la fórmula de la roda de premsa per fer interactuar els joves escolars i un periodista a l’entorn de l’actualitat. El Col·legi de Periodistes organitza sessions d’una hora i mitja en les quals es tracten assumptes actuals d’interès, com la Unió Europea o la situació de l’Afganistan; però també temes referents al periodisme, com la relació entre informació i opinió o les noves formes de comunicació: Twitter, Facebook. Així, periodistes com Lali Sandiumenge o Bru Rovira parlen dels periodistes viatgers,

forçar-se molt més si els diferents

versos estudis sobre els hàbits de lec-

agents socials, polítics, acadèmics i edi-

tura dels joves.

torials col·laboréssim més i de manera

El sentiment que la notícia no s’ha de

més ambiciosa i coordinada”, il·lustra

buscar, sinó que t’ha de trobar, és un

Ignacio M. Benito, director general

comportament molt arrelat en aquesta

d’AEDE.

generació que s’ha criat en l’era de la comunicació digital. Per Facebook o

BUSCAR O TROBAR

Twitter és fàcil que algú t’informi de

A la llum d’aquestes dades, sembla que

les notícies que t’interessen sense que

no ens hauríem d’amoïnar per la salut

hagis de fer cap esforç per seguir-les.

del periodisme entre els joves. Però

De tota manera, en alguns casos,

així com resulta maniqueu deixar-se

aquestes notícies perden en veracitat.

La generació digital no busca la notícia sinó que espera que aquesta els trobi, com passa al Facebook o Twitter

CAPÇALERA JUNY 2010

Lluís Martínez de com es fa un diari, Tino Soriano sobre el fotoperiodisme i Eduardo Martín de Pozuelo del periodisme d’investigació, entre altres.

rumor a Tuenti que deia es convocaria una vaga d’estudiants a Màlaga. Era una notícia inventada, però molts joves van assistir a la manifestació.”, explica

endur pel discurs apocalíptic que la jo-

Pindado per exemplificar que la quan-

ventut ja no té valors, també ho és

titat d’informació té escassa eficàcia si

treure conclusions precipitades sobre

no existeixen criteris qualitatius de se-

els seus comportaments. S’ha donat un

lecció.

canvi en la manera d’informar-se, que no té tant a veure amb les plataformes,

MITJANS I ENSENYAMENT

de les quals s’ha parlat fins a l’exte-

La globalitat d’Internet ha acabat amb

nuació, sinó amb els continguts. “Re-

la jerarquització de la informació.

centment, un estudi de la Universitat

Aquest procés resulta enriquidor en la

de Harvard va arribar a la conclusió

mesura que l’usuari final d’aquest allau

que les notícies no formen part de la

de dades posseeix cert criteri per dis-

rutina dels joves i això és quelcom que

cernir allò que rep. En aquest

veiem cada dia els docents. Per exem-

panorama, el periodista, com a profes-

ple, les notícies que més veuen són les

sional de la informació, hauria d’ad-

d’Antena 3, perquè tenen un enfoca-

quirir un paper clau. Amb tot, el

ment èpic i prioritzen els successos i els

problema és que tot sovint és l’usuari

esports. No els dediquen una escolta

qui no distingeix sobre la procedència

atenta ni buscada, sinó una que és tro-

d’allò que llegeix. És aquesta la gran

L’assignatura pendent dels més joves és saber seleccionar la informació dins l’allau de material que els arriba

Marc Marginedas i Plàcid GarciaPlanas sobre els conflictes armats,

“Temps enrere es va publicar un

assignatura pendent: navegar per Internet és tan intuïtiu que fins i tot un infant pot fer-ho. Triar els continguts, en canvi, requereix esforç i aprenentatge. “Familiaritzar-se amb els mitjans

bada. Amb els diaris també funciona

de comunicació tradicionals i digitals

d’una manera semblant. Per exemple,

s’ha convertit en una exigència didàc-

els gratuïts tenen molt d’èxit, així

tica imperativa a tot Europa. La Unió

doncs, van a l’encontre dels seus lec-

Europea i la UNESCO recomanen in-

tors”, comenta Julián Pindado, profes-

cloure a les escoles europees l’assigna-

sor de Teories de la Comunicació de la

tura

Universitat de Màlaga i autor de di-

aproximació multidisciplinària perquè

d’Educació

Mediàtica,

una

Diferents iniciatives tant públiques com privades busquen que els més joves s’habituïn a la lectura de la premsa escrita.

infants i joves s’aproximin als diferents

La clau és familiaritzar els joves amb

sionals de processar les notícies pot aju-

mitjans de comunicació, n’entenguin

els criteris amb què el periodisme re-

dar els joves a defensar-se davant la de-

els condicionants, els interpretin amb

flecteix la realitat, especialment el dels

sinformació i la manipulació.”

esperit crític i cívic, i siguin capaços de

diaris. Reflexionar i aprendre sobre

En aquest sentit, han sorgit diverses

fer-los servir creativament”, explica Ig-

l’organització i jerarquització de les in-

iniciatives per tal que des de l’escola es

nacio M. Benito.

formacions i opinions que solen seguir-

potenciï la lectura de la premsa. “Un

Fins ara, moltes iniciatives s’havien

dels projectes que l’Obra Social

centrat en l’ús tècnic dels nous mitjans

“la Caixa”, amb la col·laboració

vist la necessitat de fer un pas més. Segons aquest especialista, “no es tractaria tant de potenciar l’educació amb els

En els darrers anys diferents iniciatives fomenten la lectura de la premsa escrita entre les noves generacions

mitjans de comunicació, entesos com a

del Col·legi de Periodistes, ha posat en marxa enguany és Foment de la Lectura. Una iniciativa que ja funciona a Sevilla, Madrid i Catalunya, que pretén

instruments auxiliars d’altres esferes

se als diaris afavoreix la crítica i

del coneixement, que és el que s’ha fet

l’orientació ètica dels joves. Ara que es

secundària la curiositat, l’esperit crític

fins ara, sinó de desenvolupar l’“alfa-

dóna sobreabundància d’imatges i de

i l ‘interès per les coses que passen al

despertar entre els alumnes d’educació

betització mediàtica”, que pretén en-

suposats gèneres neutrals i indepen-

món i que ens afecten d’una o altra ma-

senyar en mitjans de documentació per

dents, molts d’aquests lligats a l’ano-

nera. L’objectiu és fomentar el conei-

tal que els alumnes aprenguin a mane-

menat “periodisme ciutadà” a la Xarxa,

xement dels mitjans de comunicació,

jar-los i interpretar-los adequadament.

familiaritzar-se amb els criteris profes-

promoure el respecte al pluralisme in-

CAPÇALERA JUNY 2010

de comunicació. Malgrat això, ara s’ha

R E P O R TATG E

formatiu i crear consciència del paper

Hem de fer-los entendre que els diaris

tats, obrint-los espais als diaris. Per

que els mitjans de comunicació desen-

també expliquen coses que els afecten

exemple, el nostre diari fa més d’una

volupen en una societat democràtica,

i que ho expliquen en formats que co-

dècada que elabora El Periódico de

lliure i plural”, explica Javier Zuloaga,

neixen molt bé. Els diaris ja s’han posat

l’Estudiant, que és a les aules de les es-

Director de Comunicació de la Funda-

al dia en noves tecnologies, tots tenen

coles de Catalunya. Per la nostra expe-

ció “la Caixa”.

format en línia i tots fan servir noves

riència, els joves se senten atrets per

Un altre exemple el protagonitza

vies de comunicació a través de xarxes

tot allò que comporti dinamisme grà-

l’AEDE, en col·laboració amb el Mi-

socials, un fet que pot ajudar els joves a

fic, de la imatge. Nosaltres centrem

nisteri de Educació. S’han elaborat di-

entendre de més a prop la realitat social

aquest tipus de propostes als suple-

ferents plans de foment de la lectura de

que ens envolta”, assegura Zuloaga.

ments del cap de setmana que comple-

premsa entre els joves, així com una

Tots els diaris tenen clar que la seva pre-

menten el diari ‘Más Icult’, ‘Teletodo’,

plana web sobre premsa i mitjans de

sència és imprescindible i que els

‘Cuaderno del Domingo’, ‘Dominical’ i

comunicació, (www.educacion.es/medi-

apropa als lectors més joves. Les aplica-

‘Deportes’.”

ascopio) del Ministeri, ideada per impulsar l’aprenentatge dels escolars a través de la premsa. Aquestes iniciatives guanyen especial importància de cara al fet que les futures generacions segueixin llegint diaris. Aquests plans

En la posició contrària es troba,

Alguns diaris aposten per suplements per a joves i d’altres estan contra la segregació per franges d’edat

escolars haurien de tenir continuïtat a

seguit fer-se amb un sector de públic jove. “No hem seguit una

casa. “El model familiar condiciona. Si

cions per recomanar notícies o penjar-

aquesta audiència útil. El simple fet

els joves creixen en una casa on els

les a Facebook hi són presents en tots.

d’haver tret un nou diari a aquestes al-

seus pares llegeixen diaris, els fills se

Aquesta unanimitat en el format es

çades ja implica una certa complicitat

sentiran més atrets cap a la lectura”,

fragmenta en mil propostes quan ens

amb els joves. Crec que en el mateix

assegura Pindado.

endinsem en els continguts.

producte hi ha característiques que els

El periodista Rafael Plaza, que va ser

Existeixen dues corrents molt marca-

atrauen, si bé no ha estat quelcom de

director de la Central d’Estudis Multi-

des i no és clara quina de les dues s’a-

buscat. Jo, personalment, no crec en els

mèdia del Grup Prisa, opina que les

cabarà imposant. D’una banda, hi ha

suplements per a joves, perquè suposa

iniciatives teòriques per promoure la

grups editorials que aposten per suple-

una certa segregació i considero que hi

lectura a les aules són molt interessants,

ments concrets per als joves. D’una

ha altres factors que segmenten molt

encara que podrien reforçar-se amb al-

altra, i en la posició oposada, trobem

més que l’edat”, assegura Jesús Ma-

tres de caràcter més pràctic, com la que

els que pensen que el públic no s’hau-

raña, director de Público.

porta a terme durant el mundial de fut-

ria de segregar per franges d’edat i que

A més del format de diari, la gran pre-

bol a Sud-àfrica. L’Associació Mundial

el diari hauria de ser prou atractiu com

gunta és quins són els temes que més

de Diaris i Editors de Notícies (WAN-

per interessar grans i petits.

interessen els joves. Segons Julián Pin-

Diaris Esportius (IASN) han desenvolupat una eina que, a través del futbol, impulsarà l’interès per altres seccions del diari, proposant exercicis que es

dado, els esports, els successos i

Els esports, els successos i els temes locals és el que aglutina un major interès entre els joves lectors

poden resoldre a casa o a l’escola.

CAPÇALERA JUNY 2010

rava la fi del paper, i que ha acon-

estratègia intencionada per captar

IFRA) i l’Associació Internacional de

per exemple, Público, un diari que va néixer el 2007, quan ja s’augu-

els temes locals són els que aglutinen el seu interès. “Algunes enquestes que hem fet a la Universitat ens indiquen que hi hauria un gran percentatge de

En el primer grup podríem incloure-hi

lectors per a un diari en versió digital

ATRAURE ELS JOVES

El Periódico. El subdirector, Iosu de la

realitzat per joves i que tractés els

A més de les iniciatives institucionals,

Torre, opina que “els mitjans escrits

temes que els interessen. Per exemple,

els diaris també busquen que els seus

han d’esforçar-se per captar els joves, a

el botellón ha estat abordat des d’una

continguts siguin prou atractius perquè

través de les noves eines que han sorgit

perspectiva molt agressiva amb la jo-

els joves adults s’hi interessin. “Els

amb Internet, i vehicular-los al suport

ventut. Si hi hagués un mitjà de comu-

costa llegir-los perquè consideren que

tradicional del paper. Cal buscar el lec-

nicació que en pogués fer una anàlisi

és una cosa d’adults i ho miren de lluny.

tor del futur als instituts i les universi-

seriosa des del seu punt de vista, segu-

Per molts joves el fet d’haver de pagar per la premsa escrita suposa tot un handicap que els allunya dels diaris.

rament se sentirien més motivats a lle-

la premsa i el paper del periodista, més

segur que al final la gent està disposada

gir-lo”, afirma Pindado. Un altre dels

enllà de dependre dels nous lectors, es

a pagar per les informacions. Proba-

factors que s’està analitzant és l’èxit

decidiran en el marc d’un altre debat

blement, la solució consistirà en una

dels diaris gratuïts entre aquest públic.

més ampli. Es tracta de com mantenir

barreja d’estratègies, entre altres les de

“Per als joves que no estan acostumats

l’estructura de les noves tecnologies,

publicitat. Per exemple, nosaltres in-

a conviure amb els diaris, haver de

tenint en compte que el lector s’ha

gressem diners per la nostra aplicació

pagar els suposa un gran handicap. De tota manera, en aquesta mena de diaris també troben altres atractius, com l’aposta per la imatge i les notícies breus”, analitza Plaza.

Els diaris gratuïts triomfen entre els més joves perquè no s’han de pagar, per l’aposta gràfica i per les notícies breus

per a l’iPhone. No és gaire, però és un principi”, deia Brauchli. Alguns especialistes creuen que aquesta seria la fórmula lògica per distingir els continguts elabo-

FUTUR INCERT

acostumat a rebre-les gratuïtament. Els

que duen a terme els aficionats. Si fi-

Una conclusió dels estudis i opinions

diaris no gosen fer pagar pels seus con-

nalment els diaris decideixen apostar

dels experts en la matèria, és que els

tinguts en línia, però potser hauran de

per alguna fórmula de pagament dels

diaris en línia i els de paper no compe-

prendre una decisió al respecte.

seus continguts, és probable que també

teixen, i que, en molts casos, les ver-

Recentment, Marcus Brauchli, director

s’hagi de reajustar la relació amb un

sions a la Xarxa actuen com un ham

del Washington Post, apuntava aquesta

públic de baix poder adquisitiu, com és

amb vista a aconseguir captar l’atenció

possibilitat en una entrevista conce-

el cas dels joves, que no està acostumat

dels més joves. Malgrat això, el futur de

dida el 16 de maig a El País. “Estic

a pagar per allò que troba en línia.

CAPÇALERA JUNY 2010

rats per professionals d’aquells

R E P O R TATG E

La televisió ha deixat de ser el centre de la vida en família, els amants de la premsa ja no esmorzen necessàriament amb el diari i el col·lectiu que utilitza el mòbil només per trucar s’està convertint en una

Els mesuradors d’audiències es posen al dia Natàlia Araguàs Fotos: Vicente Pruna “Mentre l’únic sistema de distribució era

per ser líder d’audiència. Com a contra-

l’analògic terrestre era molt senzill as-

partida, es multiplicaran les quotes de

signar l’audiència al canal a través del

pantalla entorn un 1%.

sistema DFM (Direct Frequency Mea-

L’apagada analògica del passat 30 de

minoria. Els qui es

surement). Aquesta tècnica identificava

març va certificar que la fragmentació

la freqüència per on el canal emetia”,

televisiva ja era una realitat. La 1 va li-

dediquen al

explica César Chacón, responsable de

derar a l’abril el rànquing espanyol de

comunicació de Kantar Media España.

les audiències amb un minso 15,7% de

mesurament

Aquells eren temps, els analògics, de

quota. Les tres grans cadenes estatals

d’audiències encara

simplicitat tècnica i abundància de

–TVE, Antena 3 i Telecinco– sumaven el

quota de pantalla (share): pocs canals

mínim històric del 41,8%. A Catalunya,

es repartien el pastís de l’audiència en su-

liderava TV3, amb un 14,7% de quota

culentes quotes.

de pantalla, un 1,6 menys que el mes an-

no han paït la revolució tecnològica dels últims anys. Kantar Media, antic TNS; AIMC, artífex de

Però tot això va començar a canviar a

terior. Canals temàtics com Clan TVE

partir de 1998 amb l’arribada de la tele-

(3,1%), Disney Channel (2,2%) o An-

visió de pagament, ja fos a través del

tena Neox (2%) continuaven el seu as-

cable o el satèl·lit: naixia amb aquesta la

cens lent però sostingut. En paral·lel

multiplicitat de canals. No obstant això,

amb el descens dels segons canals: La 2,

no es va apreciar un autèntic canvi de

amb un 3,1% a tot l’Estat (-0,4%), i el

tendència fins que no va avançar la im-

33, amb un 1,5% (-0,4%). El 2009, la te-

l’EGM; Nielsen i, en el

plantació de la TDT. Segons dades de

levisió convencional va continuar sent la

Kantar Media, el 1998 eren tres els ca-

de major consum, amb un 79,4% de

cas de Catalunya,

nals que superaven el 20% de quota de

quota, si bé les temàtiques amb conces-

pantalla, una xifra que es va repetir el

sió TDT van créixer a mesura que s’es-

FUNDACC, titular del

2001 i el 2004. El 2007, només un se si-

tenia la nova tecnologia, fins a un 10,2%.

Baròmetre de la

tuava per sobre d’aquest llindar. En-

Malgrat que caldrà esperar que acabi

guany, cap. Tot i així, el consum diari de

l’any per confirmar-ho, tot fa pensar que

televisió ha pujat de manera contínua

aquesta tendència es consolidarà amb

des del 2007, quan era de 229 minuts al

l’encesa digital.

Comunicació i la Cultura; esmolen eines. El procés d’adaptació continua.

dia, fins enguany, amb 247. “Per primera

La TDT no ha comportat només l’ato-

vegada, l’oferta és més gran que la de-

mització de les audiències, sinó una ne-

manda”, resumeix Sergi Cornet, direc-

cessària posada al dia del sistema

tor de gestió operativa de Kantar Media.

d’audiometria. En primer lloc, es va aug-

En el futur, es dibuixa un escenari on

mentar el nombre d’audímetres disse-

n’hi haurà prou amb quotes d’un 10%

minats pel territori espanyol: dels 3.105

Els hàbits televisius estan canviant amb la multiplicació de canals. En el futur, tan sols caldrà un 10% per ser líder d’audiència.

de l’any 2000 fins als 4.500 actuals per tal

AIMC basa els seus mesuraments en un

de mesurar millor els canals amb poca

conglomerat de metodologies en què té

altres consums audiovisuals que es re-

quota. Un total de 11.786 individus se-

un paper important l’entrevista, ja siguin

alitzen a través d’ordinadors, mòbils o

d’AIMC, Carlos Lozano. Queden fora

leccionats amb ànims de ser una mostra

cara a cara o telefònica assistida per or-

altres dispositius, com ara consoles de

representativa de la realitat sociodemo-

dinador (CATI). Per tant, l’arribada de

joc. “S’han de posar en dimensió els can-

gràfica de l’Estat. El vell sistema DFM

la TDT no li ha suposat tants ajusta-

vis”, esgrimeix Lozano. “Avui en dia,

ja no servia i van incorporar-se als audípresa d’imatge i so: del PMS (Picture Matching System) al AMS (Audio Matching System), més fefaent a l’hora d’identificar de què està pendent l’es-

La TDT ha comportat l’atomització de les audiències i una necessària actualització del sistema d’audiometria

pectador, ja que ho fa a través del so. A

caig dels espanyols declaren haver accedit a Internet al llarg del dia. Tot té la seva velocitat i s’ha d’apostar quan el mercat decideix. Cada cop ens sorprenen més aspectes del món tecnològic, però el

més, Kantar Media va introduir la mo-

ments tècnics. Igual que Kantar Media,

món empresarial sempre va uns passos

dularitat en els audímetres, que permet

al qual audita, mesura “la gran massa de

enrere perquè primer ha d’establir-ne la

fer una transició suau entre tècniques de

consum de televisió a dia d’avui, un 95%

viabilitat”.

medició, ja que s’hi poden adaptar mit-

de l’audiència real: el que es fa a les llars

Jordi Botey, coordinador del tercer curs

jançant plaques i no cal substituir-los da-

a través de les pantalles tradicionals”, se-

del grau de Publicitat i Relacions Públi-

vant els canvis tecnològics.

gons descriu el president executiu

ques de la Facultat de Comunicació

CAPÇALERA JUNY 2010

metres noves tecnologies basades en la

–prossegueix– només un 30% i es-

R E P O R TATG E

Blanquerna, també incideix en els as-

dia. Aquest percentatge suposa un dife-

pectes econòmics. “No oblidem que

rencial respecte de l’any anterior d’un

Internet i la TV revifen la inversió publicitària

moltes de les empreses que mesuren au-

18,8%, el creixement més gran mai ex-

diències són societats que han d’oferir

perimentat per un mitjà. La penetració

resultats positius als seus accionistes i, en

d’Internet és pràcticament igual que la

Gràcies a Internet i a la televisió, la

el cas que no ho siguin, com AIMC,

dels diaris generalistes en paper

inversió publicitària a mitjans con-

estan formades per representants dels

(42,1%), “un mercat importantíssim i

vencionals va créixer per primer

agents de la indústria publicitària”, re-

consolidat”, recorda Joan Sabaté, direc-

cop en gairebé dos anys assolint el

corda. “En un escenari tan turbulent

tor general de FUNDACC (Fundació

volum de 1.198 milions d’euros el

com l’actual, no es poden permetre el

Audiències de la Comunicació i la Cul-

primer trimestre del 2010 enfront

luxe de no disposar d’eines competitives

tura).

dels 1.190,9 de l’any anterior, segons Infoadex. La televisió va pujar un 1,9%, fins a 584,7 milions. Aquest ascens es deu, sobretot, a la inversió als canals de TDT generalistes, que l’informe classifica en televisions

En resposta a l’imparable as-

Els mesuradors d’audiències es dirimeixen entre oferir solucions a realitats emergents o invertirhi tot i no estar consolidades que els puguin donar llum a dades que

les audiències dels mitjans en línia, de les quals fins ara no

nacionals i autonòmiques. Per la

interessen per igual a tots ells”, afirma.

sistema mostral, amb un panel d’usuaris,

seva part, Internet va augmentar

A parer seu, els sistemes segueixen sent

per tal d’avaluar-ne el comportament a

un 17,9% respecte al 2009, amb un

els mateixos, encara que cada empresa

Internet i conèixer-ne els hàbits, prefe-

total de 60 milions d’euros. “A pa-

introdueix els factors de correcció i ac-

rències i perfil. Per l’altra, aplicarà un sis-

ïsos com el Regne Unit Internet ja

tualització que considera necessaris, fo-

tema censal, amb marcadors de pàgines

factura més que la publicitat per

namentalment relacionats amb aspectes

web, per recollir informació de caràcter

televisió”, observa Gustavo Núñez,

tecnològics, en funció de les demandes

quantitatiu sobre el nombre de visites i

de Nielsen Online, tot i admetre

del mercat. Tan important com trobar un

pàgines vistes, entre altres aspectes.

que es tracta d’un cas particular i

bon sistema de mesurament d’audièn-

“Així decidirem quin sistema ens aporta

que l’encariment de la publicitat en

cies és que aquest sigui rendible i, so-

la informació més interessant”, explica

línia és una de les grans assignatu-

bretot, que hi hagi algú que estigui

Sabaté. “El que volem no és només

res pendents. Encara així, Núñez

disposat a pagar-lo en un moment de-

veure l’audiència a Internet, sinó inte-

vaticina que “en molts pocs anys

terminat. En una etapa de canvi de

grar aquestes dades amb les del Barò-

Internet serà el tercer mitjà en in-

model, aquells que es dediquen al me-

metre. Per exemple, un mitjà amb edició

versió publicitària. En l’actualitat,

surament d’audiències es dirimeixen

en paper i en línia hauria de tenir una

els diaris són el segon mitjà a Es-

entre la necessitat d’oferir solucions a

dada agregada de les audiències de mit-

versió publicitària encara que, segons Infoadex, van perdre un 2,9% el primer trimestre del 2010. Per la seva part, la ràdio ocupa el

jans. Això ara mateix és el que

A FUNDACC engegaran dues experiències pilot per mesurar els mitjans en línia i poder integrar-ho al Baròmetre

tercer lloc, però també va baixar un

CAPÇALERA JUNY 2010

riències pilot de cara a mesurar

s’ocupava. Per una banda, aplicarà un

panya per quantitat absoluta d’in-

cens d’Internet, FUNDACC engegarà enguany dues expe-

volen la majoria dels mitjans”. I com separar l’audiència d’un diari amb versió en paper i digital? Sabaté admet que per ara no hi ha cap solució, ja que so-

1,2% respecte al mateix període de

realitats emergents o invertir en aques-

vint ambdues se solapen. “Estem en una

l’any anterior. Les revistes van ob-

tes quan encara no s’han consolidat.

situació que hi ha una emergència de

tenir 89,2 milions de volum de ne-

No obstant això, la tendència sembla

mitjans digitals, que fa que aquesta xifra

goci publicitari (un 7,8% menys).

clara. Segons la darrera onada del Barò-

tingui més importància. Però el món

Els dominicals van créixer, un

metre de la Comunicació i la Cultura, un

fora de línia (off line) encara té una pre-

11,1%, i van registrar 14,6 milions

42,4% de la població catalana (més de

sència molt important. Potser l’actitud

d’euros.

2,7 milions de persones) es connecta a

és: ‘Mesura’m bé l’audiència d’Internet

Internet, una mitjana de 51,4 minuts al

però no em facis perdre la que ja tinc’.”

Les diferents empreses que calculen les audiències s’estan adaptant per comptabilitzar els mitjans en línia.

van evolucionant. I el paper cada vegada

menys) i la lectura de diaris (5 menys).

FUNDACC ja ha posat en marxa el pro-

serà més minoritari”, vaticina.

Als consums audiovisuals que fan a tra-

cés tècnic per mesurar les audiències

Però Internet no només s’està menjant

vés de l’ordinador cal sumar-hi els que

dels mitjans a Internet i espera que a la

el terreny de la premsa en paper. Segons

realitzen a través del mòbil: un 21% dels

tardor comptarà amb els primers resul-

quedava palès a l’estudi La dieta

joves dels territoris de parla catalana l’u-

tats. Després, acabarà d’afinar el nou sistema i decidirà com conjuga els aspectes qualitatius i quantitatius. De cara al 2011, espera oferir amb normalitat les dades d’audiències en línia. “No sabem quan durarà el procés, ara bé, el camí va

tilitzen per aquest fi, enfront un

L’actual mesurament evoluciona cap a sistemes passius, que capten el consum sense que l’usuari s’adoni

cap a la migració total al digital”, sosté

7% dels majors de 25 anys. “Tothom vol sumar les audiències de les famoses tres pantalles: ordinador, televisió i mòbil”, exposa Sabaté, però apunta que “són experiències incipients, encara no

Sabaté, que a títol personal creu que “el

mediàtica i cultural dels joves 2009, els

paper tendeix a la desaparició”. Contra

individus d’entre 14 a 25 anys dediquen

ment d’audiències tendeix a evolucionar

l’argument que sempre que ha aparegut

52 minuts més al dia que els adults a In-

cap a sistemes passius –que capten el

hi ha res consolidat”. Mentre el mesura-

un nou mitjà no ha liquidat els anteriors,

ternet i 45 menys al consum de mitjans

consum sense que l’usuari se n’adoni,

Sabaté recorda que Internet és més

tradicionals. D’entre aquests, la més per-

com audímetres o software instal·lat a

aviat un suport. “Ningú escriu ja als per-

judicada és la televisió, amb 30 minuts

l’ordinador– en comptes de declaratius

gamins ni a les pedres, els suports sí que

menys al dia, seguida de la ràdio (10

(enquestes o entrevistes), es dóna la pa-

CAPÇALERA JUNY 2010

AUDIÈNCIES EN LÍNIA EL 2011

R E P O R TATG E

El mòbil, pròxim filó publicitari?

radoxa que “cada cop hi ha més suports

el consum d’àudio i vídeo, ja sigui a tra-

i dispositius i es fa difícil saber què con-

vés de l’ordinador o altres pantalles, que

sumeix la gent sense preguntar”.

ja s’ha disparat actualment gràcies a la major capacitat de la Xarxa i el perfec-

Cada cop són menys els que utilit-

BOOM DE LES XARXES SOCIALS

cionament de mòbils i consoles de jocs.

zen el telèfon només per trucar. El

A l’Estat, AIMC va iniciar l’anàlisi de les

“Nosaltres ho estem mesurant, fem una

2009, gairebé es va duplicar el

audiències a Internet el 1996, quan la pe-

medició censal als navegadors Explorer

nombre d’usuaris que accedeixen

netració de les xarxes socials era només

7 i Firefox. Agreguem tota la informació

a Internet a través dels seus mò-

d’un 0,5%, recorda el president execu-

i mirem de fer-la llegible per a la indús-

bils amb el creixement d’un 47%,

tiu. Ja superada la “prehistòria” de la

tria i rellevant per a les seves anàlisis”,

segons un estudi de Nielsen Online i Taptap Networks. En aquest es fixa el perfil mitjà actual d’aquests internautes en homes d’entre 25 i 34 anys que es connecten

explica. Nielsen Online també pu-

El paradigma publicitari ha canviat. Ara importa més el que opinen els usuaris d’un producte que tota la publicitat

per navegar, accedir al correu, in-

vir el mòbil. L’altra gran tendèn-

teractuar a xarxes socials, llegir

Xarxa, porta dotze edicions publicades

web 2.0 i la creació de continguts cada

notícies i consultar informació a

de l’estudi Navegantes en la Red, realit-

cop més sofisticats per part de l’inter-

cercadors. Un altre informe –La

zat en base a 15.000 entrevistes. Des del

nauta. “Això afecta totalment el para-

Societat de la Informació a Es-

2000, Nielsen Online s’ocupa de l’estudi

digma de la publicitat, que ha estat

panya, de la Fundació Telefónica–

exhaustiu de les audiències a Internet,

estable en els últims vuitanta anys. Ara

estimava que un 57% dels espa-

l’anàlisi detallat de llocs web i el segui-

és més important el que opinin els usua-

nyols havien fet servir el mòbil el

ment de l’activitat publicitària. El direc-

ris sobre un hotel que tota la publicitat

2009 per navegar, cosa que supo-

tor general, Gustavo Núñez, resumeix

que hi puguis fer”, exemplifica.

sava un increment de mig milió

així l’evolució d’una dècada de la Xarxa:

d’accessos respecte al 2008. Tot i

si el 2000 va ser el Messenger el que va

QUALITAT I QUANTITAT

que fa anys que es vaticina l’eclo-

canviar el concepte d’internauta, ara són

És per tot això que Nielsen Online com-

sió de la publicitat al mòbil i

les xarxes socials les que estan “al cap-

bina diferents eines. Per una banda, les

aquesta mai no acaba d’arribar, el

davant de la cadena evolutiva”. Han

que es basen en la tecnologia de marca-

2010 podria marcar un punt d’i-

substituït en part els usos de comunica-

dors de pàgines web com SiteCensus,

nici. La popularització dels telè-

ció que abans es realitzaven a través del

que complementa amb enquestes virtu-

fons intel·ligents (smartphones),

correu electrònic i han entrat en “una

als. Ofereix dades bàsiques d’audiència,

xada de les tarifes de connexió per part de les companyies telefòniques en són els ingredients bàsics i ja s’estan donant.

origen dels visitants, recorreguts

L’actual capacitat de la Xarxa i les millores dels mòbils han disparat el consum a través de l’ordinador o altres pantalles

La publicitat a través del mòbil és

CAPÇALERA JUNY 2010

es basen en un sistema declaratiu: pregunten a la gent per què fa sercia de futur, segons Núñez, serà el

que faciliten la navegació, i la bai-

blica quatre onades a l’Estat que

més usuals i informació sobre l’equipament de l’usuari i l’activitat dels cercadors (paraules i frases que més tràfic generen). D’altres, prioritzen els aspectes qualitatius.

un camp gairebé inexplorat i re-

simbiosi quasi perfecta” amb un altre fe-

Dins aquest últim apartat estaria Buzz-

presenta sucoses possibilitats de

nomen emergent, l’accés a Internet a

Metrics, un sistema de mesurament que

negoci. En un context de crisi pu-

través del mòbil. Facebook, Twitter i

es dedica a analitzar les opinions i co-

blicitària, Zenith Media pronos-

Twenti són consultats i actualitzats cada

mentaris dels usuaris a blocs, comunitats

tica un creixement de la publicitat

cop més mitjançant aquests dispositius,

i fòrums. O NetView, que es fonamenta

al mòbil de més d’un 13% per al

els quals ja han superat àmpliament l’a-

en el panel d’individus, una metodologia

2010, en contraposició amb el de-

plicació tradicional de trucar.

que selecciona una mostra representa-

creixement d’un 5% de la publici-

Gustavo Núñez traça dos camins per on

tiva del total de la població i recull deta-

tat a Espanya.

creu que discorrerà l’evolució dels usos

lladament les dades sociodemogràfiques

d’Internet pròximament. En primer lloc,

de cada persona, per tal que les compa-

“Mentre tothom hi pugui jugar, cap problema”, valora Sabaté. Però es corre el risc de perdre credibilitat. Gustavo Núñez recorda que Internet és a hores d’ara “un mitjà en ebullició i, per tant, hi ha molta baralla, és un mitjà estratègic en el qual tothom es vol posicionar”. Qualsevol pas que donen l’intenten fer des del consens amb el mercat. ELS REPTES, PENDENTS En aquesta línia, Nielsen ha creat un comitè de clients (agències, anunciants, mitjans, organismes públics i, en general, empreses i entitats amb interessos a la Xarxa) on treballen en el mesurament d’audiències a Internet i busquen solucions consensuades. En l’actualitat, El sector del mesuratge d’audiències viu uns anys de debats i canvis importants.

preparen unes regles d’agregació i mesuratge per a vídeos i la seva auditoria, un híbrid de mesurament entre censal i panel, i altres “qüestions calentes” que

nyies puguin classificar els seus consu-

productes dirigits a ells ni s’hi hauria ar-

s’hi plantegen. “Es publiquen moltes

midors i identificar noves audiències

ribat massivament”.

dades i es genera molta controvèrsia. El

útils (target).

diàleg, la crítica i la conversa són natuMANCA DE CONSENS

rals”, valora Núñez.

audiències a Internet hi ha dos paràme-

Més que els problemes tècnics, que per

Ja el 2007, AIMC va publicar amb l’In-

tres essencials: “d’una banda, el temps

altra banda presenta qualsevol sistema

teractive Advertising Bureau el llibre

de permanència i, per una altra, la fre-

de mesurament d’audiències, el major

blanc Las buenas prácticas de medición

qüència en la visita. És a dir, si els usua-

repte al qual s’enfronten els mesuradors

de audiencias digitales on s’establien sis

ris estan de mitjana un minut de

d’audiències a Internet és la falta de

principis fonamentals. En primer lloc, el

permanència en un lloc web, és un indi-

consens per part del sector en un sistema

consens: que el mesurament estigués

catiu de contingut de qualitat. També ho és que aquests usuaris siguin repetidors o reincidents i que hi accedeixin diverses vegades al llarg del mes. Per exemple, Google no té una permanència molt

acordat amb tots els actors del

El gran repte dels mesuradors d’audiències a Internet és la manca de consens en un sistema comú

alta, sinó que els redirecciona; en canvi,

mercat. Després, la solvència i viabilitat del model, de manera que l’aplicació real es correspongués amb el marc teòric. A més, la transparència: que el control i l’au-

sí que té una alta freqüència d’accés per

comú que sigui acceptat com a moneda

ditoria per part dels usuaris fos continu.

part dels usuaris”. Per part seva, el di-

de canvi publicitari, segons coincideixen

L’adaptació al mercat local i que el me-

rector general de Nielsen Online posa

la majoria dels entrevistats. “En un mo-

surament estigués al servei del mercat

en relleu que, si bé és cert que l’arribada

ment de fragmentació total, cada im-

publicitari eren altres factors destacats.

d’Internet i la revolució tecnològica dels

pacte

per

En darrer lloc, figurava la unicitat, que

últims anys dificulta i diversifica el me-

anunciar, no se’n vol deixar perdre cap”,

el model fos acceptat com a moneda

mediàtic

és

estratègic

surament d’audiències, també “obre

valora Joan Sabaté. A falta de quòrum,

única d’intercanvi comercial. “Aquests

noves oportunitats per ampliar l’estra-

cada mitjà fa servir el sistema que més

principis segueixen inalterables”, reco-

tègia, per satisfer vetes de mercat, que

els beneficia i publicita les dades d’au-

neix el president executiu d’AIMC.

d’altra manera mai no haurien tingut

diència en línia que més li convenen.

Continuen les assignatures pendents.

CAPÇALERA JUNY 2010

Segons Jordi Botey, a l’hora de mesurar

D I À L E G Gemma Nierga i Joan Barril, periodistes

Gemma Nierga i Joan Barril fa anys que estan bolcats amb el mitjà radiofònic. Des de La Ventana (SER) i El cafè de la República (Catalunya Ràdio), respectivament,

“Allò que fem ha de tenir la nostra mirada” Jordi Rovira Fotos: Sergio Ruiz CAPÇALERA-

aquests periodistes acosten el món que ens envolta als oients.

L’any passat un informe

tot de vegades surten amb algun estira-

de l’Observatori de la Ràdio a Cata-

bot intencionat. No diré que estigui gui-

lunya apuntava que aquest mitjà és el

onitzat, si bé la gent hi va assumint-ne

que resisteix millor la crisi. Us sentiu

el paper i es diuen coses que van molt

afortunats?

més enllà del que pensa el tertulià.

JB- Ens sentim afortunats perquè en-

GN- Hi ha tertulians que tenen molt

Tots dos coincideixen

cara podem treballar! I amb això ja n’hi

clar que a la ràdio han de crear titulars

hauria prou. És cert que la ràdio potser

perquè si no ho fan no tornaran a cri-

a l’hora de valorar la

és una mica més sòlida, encara que ho

dar-los. I veus clarament com ja por-

és a partir de la necessitat de la gent

ten el titular preparat des de casa.

immediatesa que

d’escoltar el que seria la “missa” con-

Saben que tan sols tindran temps de

proporciona el mitjà,

certada matinal, que és una manera de

donar un titular i mig perquè en poca

ser al món i saber què ha passat. Però

estona ja haurem acabat de parlar d’a-

però admeten els problemes que impliquen les presses.

fixem-nos que els continguts informa-

quell tema. A la ràdio anem ràpid, ex-

tius s’han anat refent i cada vegada són

cepte en Joan. A mi escoltar-lo em

notícies més ràpides i petites, semblants

serveix per aterrar després d’un dia

a la publicitat. Al costat d’això, hi ha les

frenètic, em demostra que es pot viure

tertúlies per les quals, curiosament, jo

a un ritme més pausat.

no donava ni un duro, si bé ara la gent

També alerten dels perills que amenacen

mataria per sortir-hi. Això li ha donat

En televisió, aquest era el secret d’un

una certa importància i és, al meu parer,

programa com La nit al dia?

pel que aguanta la ràdio.

JB- La televisió té una sèrie de coses

el periodisme, una

GN- Les tertúlies tenen aquest èxit per-

que fan molt difícil crear el clima de

què tothom vol sentir opinions i for-

complicitat de la ràdio. L’escenari tele-

professió que veu el

mar-se’n la seva a partir d’aquesta

visiu condiciona molt. No em crec gaire

“missa” matinal a la qual fas referència,

les entrevistes de la televisió. Les escri-

però també perquè per als mitjans de

tes, tampoc. En canvi, les de la ràdio en

futur amb incertesa, si bé a ells els ha permès ser uns afortunats al gaudir d’una feina que els apassiona.

comunicació és econòmic tenir unes

directe me les crec més perquè un si-

persones que no t’obliguen a investigar,

lenci és molt explícit.

a aprofundir, a sortir al carrer, a buscar

GN- Les entrevistes en directe a la

material i informació, sinó que vénen i

ràdio són el que més s’assembla a una

opinen. És més rendible.

trobada de cafè. A la ràdio, encara ens

JB- L’èxit potser també es deu al fet

atrevim a començar una entrevista per

que no deixa de ser un cert espectacle.

un punt del dia que ens agrada, que ens

La tertúlia comporta un debat, i fins i

atrau i que no saps on et portarà.

Joan Barril i Gemma Nierga durant un moment de la conversa que van mantenir a la seu del Col·legi de Periodistes.

Abans en Joan comentava que la in-

pessimista. Penso que nosaltres, a part

tot tres vegades i, en canvi, en aquests

formació cada cop perd més força en

de ser afortunats per tenir feina, també

programes obren els telèfons i la gent

detriment de les tertúlies, de l’opinió.

ho som perquè treballem en dos mit-

diu qualsevol bestiesa. I a mi això em

JB- Sí, la informació a la ràdio s’ha anat

jans de comunicació on el rumor no té

fa angúnia.

reduint, de manera que tot el que la

massa cabuda, on encara es cuida la in-

gent havia de saber durant el dia se li

formació, es contrasta i se’n busquen

I com pot aturar-se la tendència al

dóna amb una notícia curta i tot el que

rumor, a resumir-ho tot amb un

la gent havia de pensar durant el dia

titular?

tall d’una conversa acaba sent l’“evangeli”! La conversa o declaració llarga d’un ministre, polític de l’oposició o

“Em fan angúnia els programes de participació en què obren els telèfons i la gent diu qualsevol bestiesa” (Joan Barril)

d’un ciutadà del carrer esdevé molt

GN- Nosaltres a nivell particular ho podem intentar, amb tot, és com voler parar una onada gegant amb les mans. Si posem el nostre sentit comú, el respecte

curta. I això obre les portes a dues coses

les fonts. Per això, no tinc clar que el

pel matís i la nostra decència per da-

preocupants com són la publicitat co-

rumor formi part de les nostres vides.

vant, podem intentar canviar una mica

mercial i el rumor, que ha entrat a la

JB- No de les nostres, però dins de les

tot això, poc més hi podem fer, potser

ràdio. Són coses petites però que fan

cadenes hi ha els programes de parti-

intentar no deixar-nos portar per la

que el domador de la notícia, és a dir el

cipació, que a molts col·legues els en-

moda del dia, pel titular que tots repe-

periodista, necessiti d’un fuet.

canta. A mi m’han ensenyat que

tim com lloros.

GN- Jo en el tema del rumor no sóc tan

contrasti el que diré una, dues i fins i

JB- Jo ho voldria matisar. Durant bas-

CAPÇALERA JUNY 2010

també se li ofereix amb alguns talls. I un

DIÀLEG

memòria i diria que fins i tot hem llegit una mica. El que no fem és la broma fàcil ni entrem en la picabaralla permanent, com aquestes tertúlies que et deixen amb l’ai al cor, com si fos l’últim dia de la nostra vida. GN- A més, vosaltres feu una cosa molt important que tu sempre has tingut present: que el vostre producte tingui

“Hi ha periodistes que sistemàticament fan ’bullir l’olla de la mentida’” (Joan Barril) personalitat pròpia, una firma. És una de les primeres coses que em vas dir quan jo tenia dinou anys i treballava a Barril alerta del periodisme “depredador de les idees”.

la ràdio. Em vas dir que allò que fèiem

tant temps va existir la creença que el

JB- Amb la diferència que tant tu, jo

que no féssim el que fa tothom. Han

poder polític democràtic en els primers

com altres col·legues ja estem contents

passat més de vint anys i encara me’n

moments condicionava la feina del pe-

amb la gent que tenim als nostres pro-

recordo! I penso que tu t’ho has aplicat

riodista. Si bé podia ser cert, en l’actua-

grames. No aspirem a tenir l’oligopoli

sempre.

litat a la ràdio, així com en la resta de

de l’opinió mundial i sabem que els nos-

JB- A mi això m’ho havia dit l’Enrique

mitjans que treballen amb la immedia-

tres oients no cauran en els cants de si-

Arias, director d’El Periódico de

tesa, ja no és el poder polític el que con-

rena d’aquest diari. Vet aquí la nostra

Catalunya.

diciona, sinó els periodistes de “l’altra

tranquil·litat però, en canvi, altres han

GN- Penso que és interessant, si no ho

banda”. En aquest moment, té molt

fet un periodisme “depredador” de les

fem, tots acabem fent el mateix i par-

més poder Pedro J. Ramírez que qual-

idees i, sobretot, d’una cosa fonamental

sevol ministre, perquè ha sobrepassat la

com és la veritat, la nostra matèria pri-

CAPÇALERA JUNY 2010

havia de tenir la nostra personalitat,

funció del periodista. Podria haver estat

mera. Hi ha periodistes que, sistemàti-

Joan Barril (Barcelona, 1952) Va

un gran periodista, però ha volgut ser

cament, fan “bullir l’olla de la mentida”.

estudiar Filosofia i Lletres a la

més que un periodista. Ha volgut exer-

GN- Menteixen i construeixen la reali-

UB. Ha treballat a RNE, la SER,

cir els tres poders que hi ha abans del

tat al seu gust d’una manera teatral i

COMRàdio i, actualment, a Ca-

quart poder. I moltes vegades amb les

fictícia. Abans demanaves si un diari

talunya Ràdio dirigeix i presenta

seves intervencions condiciona l’a-

determinat ens pot marcar l’agenda. A

El Cafè de la República. Va dirigir

genda política. Estic pràcticament segur

mi de vegades m’ha passat, encara que

El Món i ha escrit articles d’opi-

que tot el tema amb l’Estatut i el Tri-

també són interessants els dies que de-

nió a La Vanguardia, El País i El

bunal Constitucional ens ve determinat

cideixes parlar del que ningú no parla.

Periódico. A la televisió, va diri-

per El Mundo, que té un paper molt

Això, Joan, ho deus fer molt més cops,

gir amb Joan Ollé L’illa del tresor

més actiu del que sembla. No és un

ja que, en aquest sentit, et considero al-

al Canal 33 i, ara, Qwerty a BTV.

desat a la taula d’un ministre, canvia

ternatiu.

Com a escriptor, entre altres lli-

polítiques. I els periodistes també caiem

JB- Nosaltres fem algunes coses d’a-

bres, ha escrit Un submari a les

una mica en tota aquesta història.

questes de tant en tant. El programa el

estovalles, Parada

GN- Perquè en ser a la nostra taula i

fem entre quatre, mentre que els ser-

(Premi Ramon Llull). El 16 de

llegir-lo també ens marca el que podem

veis informatius ens serveixen la matè-

juny va obtenir el premi Sant

tractar aquell dia.

ria primera. Ara bé, nosaltres tenim

Joan amb Les terres promeses.

obligatòria

lant de la mateixa manera. Em sembla importantíssim perquè estem donant la nostra manera de mirar el món. I, a més, així es fidelitzen els oients. Al llarg de la conversa, han sortit força al·lusions als oients. Volia parlar de la crisi d’audiència radiofònica juvenil que es detecta a tot Europa. Entre els

“Dediquem hores a temes que no interessen i oblidem històries que l’oient vol escoltar ”(Gemma Nierga) catorze i els divuit anys hi ha un forat en les audiències. S’està fent una ràdio massa seriosa per a aquests joves? GN- Primer m’agradaria saber com es

Nierga demana que els periodistes intentin no repetir-se els uns als altres.

ràdio mitjançant les noves tecnologies i no sé si els mesuradors d’audiències els detecten. Són els oients que t’escolten des d’Holanda mitjançant un podcast. Tot i això, també reconec que se’m fa difícil arribar a aquests oients. És una discussió que hem tingut moltes vegades amb el meu equip del programa.

Gemma Nierga (Girona, 1965) Va

Quins continguts hem de tractar per ar-

part dels joves que no escolten la

ribar a les persones de divuit anys? El

ràdio, no creieu?

que passa és que no sé si això és possi-

GN- Et dono tota la raó. El dia que fem

ble, perquè quan tens divuit anys t’in-

una reflexió profunda d’això ens depri-

teressen un altre tipus de coses i ja serà

mirem molt perquè resulta que els pe-

després, amb el temps, que acabaràs es-

riodistes dediquem hores a parlar de

coltant aquestes ràdios que intenten ex-

temes que no interessen i, en canvi, ens

plicar-te el món. En el fons, el món als

oblidem les històries i els relats que vol

divuit anys te l’estàs construint tu ma-

escoltar l’oient, el que el motiva verda-

teix. Jo als disset i divuit anys no escol-

derament.

tava la ràdio sinó música.

JB- Parlant d’això, i tornant a la premsa

estudiar Ciències de la Informa-

JB- Jo des de petit escoltava la ràdio,

de paper, tan sols cal esperar quan arriba

ció a la UAB. Després d’un inici a

ara bé, seguint la línia que apunta la

l’estiu. Com que no hi ha Parlament, ni

Ràdio Vilassar de Dalt i Cadena

Gemma, he de dir que la gent evolu-

Congrés, ni Senat, ni tampoc lliga de fut-

13, el 1987 comença a treballar a

ciona. I això d’estar preocupats perquè

bol es perd una part important del pe-

la SER com a reportera i destaca

s’està perdent un públic potencial d’o-

riodisme fàcil com és el periodisme de

amb el programa Parlar per par-

ients, i per tant dels anunciats, és molt

declaracions. I llavors els diaris s’omplen

lar, que finalment va convertir-se

dels de màrqueting. A mi no m’importa

amb tota una consecució d’històries. El

en Hablar por hablar. Des de

gaire perdre’ls però, és clar, és evident

que passa és que el periodisme de suc-

1997, cada tarda dirigeix i pre-

que als de màrqueting els preocupa i

cessos també ha viscut una transforma-

senta el programa La Ventana. A

per això parlen amb els realitzadors

ció en els últims anys. Abans quan hi

la televisió, ha presentat Dit i fet,

dels programes.

havia un crim el periodista anava primer al lloc del crim i després a la jefatura. Ara,

Tres senyores i un senyor, Pares i fills (TV3) o El destino en tus

Hi ha molts estudis que apunten que

en canvi, on van primer és a jefatura i

manos, Ya te vale (TVE), entre al-

la gent no vol sentir parlar tant de po-

després, si queda temps, es desplacen al

tres. Ha guanyat tres premis

lítica sinó més aviat de temes socials.

lloc del crim, on poca cosa pots explicar

Ondas.

Segurament, entre aquests hi ha bona

perquè ja no queda ni sang ni serradures.

CAPÇALERA JUNY 2010

miren les audiències, perquè actualment hi ha uns oients que escolten la

DIÀLEG

I s’acaba recorrent als veïns. GN- Dels mateixos veïns! El veí, igual que passa amb els bons tertulians, sap que donant un bon titular i posant uns ulls mig plorosos aconseguirà que totes les televisions vagin a entrevistar-lo. I ens quedem aquí! Hi ha una mena de mandra o instint de supervivència perquè has de tornar a la redacció amb la notícia. Perquè ho volem ràpid! Així som els primers! JB- Però a la ràdio això està justificat. Si jo fos director d’una ràdio també primaria la immediatesa. La ràdio és aquest afany de ser el primer! GN- Ara bé, l’afany per ser els primers ens fa oblidar l’afany per ser els millors. Siguem els primers a donar la notícia, però siguem també els millors aprofundint-ho després! I que no ens passi que

Barril defensa que a la ràdio primi la immediatesa.

unes hores després ja ho veiem com un tema d’ahir. A vegades hem arribat a dir que la fam al món és un tema d’ahir! I

premsa ja faci una versió en línia pel

he fugit d’aquest paper. Nosaltres el que

quan ho has acabat de dir penses: pot ser

diari abans d’anar a la redacció on es-

hem de fer és parlar amb els millors en

que jo hagi dit que la fam al món o la gu-

criurà la notícia més extensament. Ara

cada matèria. Hem d’aprendre que no

erra siguin temes d’ahir? I ho fem per-

bé, què passa si, per culpa de la imme-

ens ha de fer vergonya preguntar ni re-

què estem pendents constantment de

diatesa, s’equivoca? Com t’ho fas per

conèixer que no en sabem d’un tema.

l’actualitat, que ens obsessiona. Ens

rectificar si aquella notícia ja estarà cor-

JB- Hi ha temes que no podem conèi-

agrada ser els primers a dir alguna cosa,

rent per la Xarxa!

xer. I quan això passa, el nostre paper és

encara que siguin titulars sense cap im-

GN- I no trobes preocupants i tristes les

ser l’ambaixador de l’oient, que tampoc

portància.

rodes de premsa en què ningú no pre-

coneix res, i fer les preguntes que l’oient

JB- Hem començat parlant de si la ràdio

gunta? El problema és que ara a les re-

es fa des de casa. I quedes com un rei!

se salva de la crisi més que no pas d’al-

daccions tothom és molt jove i entre la

La millor entrevista que he fet mai va ser a BTV i li vaig fer a un tècnic

tres mitjans. I això passa perquè la immediatesa és connatural a la ràdio. El que ha passat ho diu la ràdio. El problema és quan s’està “radiodificant” la

CAPÇALERA JUNY 2010

premsa escrita, que en realitat hauria de

“A les ràdios petites és on, avui en dia, hi ha la grandesa del periodisme” (Joan Barril)

dels residus sòlids, és a dir de la “caca”. Però tenia tanta capacitat didàctica i tant d’entusiasme per la seva feina! Jo l’escoltava i

ser l’àmbit de la reflexió. I d’això ja fa

en aquell moment vocacional-

temps que me n’adono. Quan tenia

ment desitjava ser tècnic en re-

trenta i pocs anys treballava a El Món i

falta de preparació i de background no

sidus sòlids, volia saber-ho tot!

anava a les rodes de premsa d’algun mi-

es llencen a fer preguntes. I és una pena

GN- Això que dius és brutal. Perquè re-

nistre. Al davant tenia uns periodistes

perquè els periodistes joves haurien de

coneixes que la millor entrevista és per-

molt joves que anaven apuntant, si bé no

portar gravat al front que la nostra eina

què no sabies de què t’estava parlant. És

preguntaven res. Però és clar, si envies

principal és preguntar tot allò que no

en aquests moments quan reneix la cu-

els més jovenets, no faran preguntes!

sabem. Però si no hem de fer res més!

riositat primigènia que ens va portar a

Actualment, aquest fenomen s’està re-

Nosaltres no hem d’opinar i, en canvi,

ser periodistes i apareix el periodista

produint d’una altra manera, al demanar

se’ns ha volgut donar el paper de grans

que pregunta! El problema és quan

al periodista que en la mateixa roda de

opinadors d’aquesta societat. Jo sempre

estem preocupats perquè no es noti que

aquesta barrera que es traspassa. Són agressors verbals! JB- Canviant de tema, hi ha una cosa que no hem dit de la ràdio. M’agradaria trencar una llança per la gent que treballa a les ràdios petites on, avui en dia, hi ha la grandesa del periodisme. Perquè la pressió del periodista local és la del veí que es troba a l’escala. I a més, en aquests mitjans el periodista està més sol que la una. Les ràdios locals són la pedrera local on s’hauria d’anar a buscar periodistes que preguntin a les rodes de premsa dels ministres. Esteu preocupants per la pedrera, pel futur de la professió? GN- De vocacions periodístiques sempre en seguiran naixent i cada generaNierga demana que els periodistes no tinguin vergonya de preguntar.

ció ho farà a la seva manera. La meva ho hem fet molt diferent de com ho fan grans periodistes com Josep Martí

no sabem res d’aquell tema. I quan

un element conformador de la seva per-

Gómez, Iñaki Gabilondo, Bru Rovira o

caiem en aquest mecanisme l’hem

sonalitat. Jo tinc unes petites anècdotes

Joan Barril. I qui vindrà després de la

cagat perquè estem en una mena d’im-

amb Jiménez Losantos i, personalment,

meva també ho farà diferent, però el

postura i volem donar una imatge de

no tindria cap problema en anar a sopar

que hi haurà seran aquestes ganes de

periodista que sap de què parla. I això

amb ell perquè és una persona agrada-

seguir explicant el món als altres.

ens acaba “prostituint”. En canvi, quan

ble, atenta. Tinc la sensació que, com a

JB- Jo, en aquest sentit, seré una mica

no tenim problema a mostrar aquesta

màxim, és un cínic a les ones que defen-

pessimista, perquè diaris com La Van-

vergonya i ens asseiem completament

sava un determinat estrellat. No és que

guardia, per exemple, han perdut pe-

verges davant d’un convidat és quan

la ràdio s’estigui “prostituint”, sinó que

riodistes com Bru Rovira, a qui

acabem fent les millors entrevistes.

hi havia un petit mercat de locutors i co-

enviaven a Somàlia, però després te-

municadors que guanyaven molts calés i

nien problemes per publicar les seves

Abans dèieu que els periodistes no hacom Jiménez Losantos, no “prostitueixen” aquest rol que teòricament hem de tenir? JB- En els últims anys, han aparegut una

“L’afany per ser els primers ens fa oblidar l’afany per ser els millors” (Gemma Nierga)

deixat perdre periodistes com en Bru, que ja no són als diaris. Això sí, llavors venia Kapuscinski a Barcelona i ens queia la baba! GN- Recordo que en una entre-

nova raça de periodistes-estrella que guanyen molts diners. En total hi haurà

volien la bossa de l’altre. Res més. Això

vista a CAPÇALERA en Bru Rovira deia

trenta o quaranta d’aquestes persones.

era Jiménez Losantos. I quan l’han tret

que a Espanya es dóna la paradoxa que

A la ràdio, dins el mateix horari, n’hi ha

de la seva cadena habitual ha deixat de

es llegeix i s’admira Kapuscinski, en-

unes quantes. I Jiménez Losantos, que

ser el que era.

cara que, segurament, no hauria trobat

n’era una, no volia competir amb Carlos

GN- Però no podem tolerar que tot s’hi

feina a cap mitjà. I era el mestre dels

Herrera o Luis Del Olmo sinó amb

valgui davant d’un micròfon. Això els

mestres! En això tens tota la raó i hem

Iñaki Gabilondo. Per fer-ho cada dia li

periodistes ho hem d’aturar. A vegades

de ser pessimistes perquè els mitjans

deia coses com “Sor Iñaki”, per veure si

hem de dir prou. Jo no puc estar aneste-

han expulsat les grans firmes, les grans

el picava. I això es va anar convertint en

siada davant d’això. M’indigna molt

mirades, les grans veus.

CAPÇALERA JUNY 2010

víem d’opinar. Fenòmens radiofònics

cròniques. Les redaccions s’han

OPINIÓ

El Col·lectiu Emma i la imatge de Catalunya

Salvador Garcia, membre del Col·lectiu Emma

“UN PERIODISTA VOL FER BÉ LA seva feina”: aquesta hipòtesi, simple i òbvia, és una premissa fonamental que

ressò (tot i que de vegades en fan), sinó

mou el Col·lectiu Emma, un grup de

que el propi mitjà i el periodista ho tin-

la influència que tenen aquests mitjans

catalans que volem que el món ens

guin en compte per a articles futurs.

i institucions espanyoles sobre aquests

conegui com som i no com diuen que

Sorpresa, molts periodistes ens respo-

corresponsals. Però també perquè des

som, i que per això responem a infor-

nen i ens agraeixen el nostre escrit. Al-

de Catalunya no ens aclarim. Estem

macions esbiaixades sobre Catalunya

tres ens consta que ho han tingut en

demanant al món una cosa molt com-

publicades a la premsa internacional.

compte en nous articles que han fet.

plicada: que entengui que som una

El Col·lectiu va sorgir pel cansament

Molts no responen, però hem observat

nació sense voler tenir el que tenen

de veure com apareixien notícies

alguns canvis de tendència. I, amb al-

totes les nacions del món, un estat, que

inexactes sobre Catalunya a la premsa

tres, no hi ha res a fer: el seu biaix és

volem recaptar els nostres impostos o

internacional sense que hi hagués una

que la nostra llengua es parli al Parlament Europeu, tot i

L’origen d’aquesta informació es-

no ser un estat. I això ens

biaxada es deu principalment al fet que

confon a nosaltres i també

els corresponsals internacionals estan

confon als corresponsals es-

basats a Madrid i, per això, escriuen les

trangers. Com ens deia un

seves cròniques amb prisma espanyol:

periodista anglès, “si voleu

“ells” (estat espanyol, partits polítics

ser un estat, voteu ser un

espanyols i les seves fundacions, mit-

estat, tothom ho entendrà,

jans amb seu a Madrid…) fan la seva

però si sou una autonomia

feina i expliquen la “seva” realitat na-

heu d’acceptar que els límits

cional. I “nosaltres” només ens quei-

els imposa l’estat espanyol”.

El procediment que seguim és senzill: quan surt alguna informació sobre Ca-

Jordi Tarragó

resposta profunda i sistemàtica.

xàvem.

I poc a afegir, que hem de respondre (o millor dit, ajudar) la premsa internacional,

talunya a la premsa internacional, dos membres del Col·lectiu preparem un

però

CAPÇALERA JUNY 2010

també

decidir

què

enorme i a l’únic que podem aspirar és

volem ser quan siguem grans.

esborrany de resposta que enviem a la

que el seu mitjà decideixi canviar de

La imatge de Catalunya al món és res-

resta de col·laboradors. Els en dema-

corresponsal a l’estat espanyol. Però és

ponsabilitat de tots i ens agradaria que

nen suggeriments en unes hores i, quan

igual, seguirem responent cada vegada

hi haguessin més iniciatives, potser

en tenim la resposta definitiva, l’en-

que els seus articles siguin esbiaixats.

també des de l’àmbit oficial (tot i els

viem al periodista, al seu editor i al seu

El mateix Col·lectiu ha evolucionat

condicionaments que això comporta).

respecte dels articles que respo-

Però malgrat que des del govern es fes

nem i fem difusió. A l’inici, ob-

una tasca impecable, continuaria sent

viàvem molts articles positius

necessari un grup independent del go-

“L’origen de la informació esbiaxada es deu principalment al fet que els corresponsals internacionals s’estan a Madrid”

Madrid. I la culpa és en gran part per

sobre Catalunya i vam decidir

vern, sense cap ajut públic, des de la so-

també fer-ne ressò, felicitar els

cietat civil, que es relacionés de

periodistes i aprofitar, de ve-

manera fluïda i permanent amb els

mitjà. Volem que les respostes siguin

gades, per matisar part de l’article. I és

mitjans internacionals.

molt completes, amb dades objectives

que, de fe, la imatge de Catalunya al

I no, no responem a la premsa espa-

i oficials, i escrites perfectament en la

món és molt positiva. El problema és

nyola. No és només que si ho féssim no

llengua del periodista: assumim que el

quan parlen de nosaltres com a sub-

donaríem l’abast, sinó sobretot perquè

periodista vol fer bé la seva feina i, per

jecte polític, ja que moltes vegades ho

s’ha demostrat que la pedagogia a Es-

tant, la nostra tasca és ajudar-lo. I, per

fan en termes similars als que utilitzen

panya no serveix per a res. El nostre

això, no pretenem que el mitjà en faci

mitjans ultraespanyolistes amb seu a

món és el món.

R E P O R TATG E

Quan els mitjans parlen de prostitutes solen referir-se a dones que exerceixen la feina al carrer i se centren en temes com

Estereotips i límits al voltant de la prostitució

la convivència amb els veïns o les batudes

Anaïs Barnolas Fotos: Tino Soriano

policials. Les famoses

Les notícies sobre la prostitució sempre

ferir-se a l’ofici més antic del món.

han estat un bon reclam per als mitjans

Els primers escrits periodístics que es re-

fotografies d’El País

de comunicació. El mateix fet de vorejar

fereixen a la prostitució són de principi

la sexualitat ja garanteix tenir una bona

de segle XIX, quan es comencen a forjar

del passat agost a les

quota de públic. Un bon exemple

els intrigants fils de la mala vida al barri

d’aquest ressò mediàtic fou la publica-

del Raval de Barcelona. En aquell pai-

porxades de la

ció d’unes fotografies a les pàgines d’El

satge tortuós prop del port, broten les ta-

Boqueria van reobrir

País, en què vèiem prostitutes realitzant

vernes, les cases de menjar, els meublés,

pràctiques sexuals prop del mercat de la

els cafès de cambreres i els prostíbuls. La

la polèmica sobre si cal regular o abolir la prostitució, però també encetaren el

Boqueria. El fort impacte visual

burgesia, els mariners i els periodistes

d’aquelles imatges va obrir debats a les

ben aviat se senten atrets per aquell món

redaccions entorn el contingut informa-

marginal i se submergeixen en els baixos

tiu i el seu tractament. Paral·lelament,

fons, tal com ho anomenen els cronistes,

tant la ciutadania com els polítics també

per inspeccionar, alimentar la curiositat

van posar sobre la taula una altra eterna

i observar el “xup-xup” pecador.

discussió sobre què fer amb la prostitu-

Els reporters s’endinsen a les entranyes

ció de carrer.

del que administrativament s’anome-

Les fotografies d’El País van agreujar i

nava Districte V per descriure la millor

cobertura informativa

evidenciar el malestar de les treballa-

redacció que el periodista pot tenir a

dores del sexe respecte a com els mit-

l’abast: el carrer. Les cròniques d’aven-

d’aquest fenomen.

jans de comunicació solen explicar la

tures fantàstiques i a la vorera de l’estret

seva realitat. Però, què en pensen els

de la vida, deixen un document valuós

periodistes? I quines són, exactament,

del passat i una font de coneixement per

les queixes de les prostitutes?

entendre el present, sense obviar la pro-

Abans de respondre aquestes pre-

bable llicència que es deurien permetre

guntes cal observar, des del forat del

amb la ploma.

pany del passat, els primers reporters

Tal com apunta el periodista Paco Villar

debat sobre la

Com s’explica aquesta realitat? Periodistes, associacions i les mateixes prostitutes tenen la paraula.

encuriosits que es van endinsar a les

a Historia y leyenda del Barrio Chino.

profunditats del Raval. Aquesta mirada

Crónica y documentos de los bajos fon-

enrere ens permet destapar com eren

dos de Barcelona 1900-1992 (La Cam-

els prostíbuls de més renom, posar al

pana, 1996), un dels primers llibres que

descobert l’aire que es respirava a car-

fa referència a la prostitució data de

rers freqüentats, com el del Migdia i, so-

1910. Es tracta de La xava, de Juli Vall-

bretot, conèixer el llenguatge que

mitjana, i es basa en la història real de les

utilitzaven els periodistes a l’hora de re-

peripècies d’una noia que acaba els seus

Les tres fotografies de Tino Soriano que il·lustren aquest reportatge van formar part del reportatge “Señora Prostituta” que el País Semanal va publicar el 4 de setembre de 2005 i en què explicava el dia a dia de Marga, una prostituta barcelonina.

dies en un bordell. Tres anys més tard, el

concorreguts. Eren temps en què les

caren al setmanari El Escándalo i que

pedagog Max Bombo en el llibre La

prostitutes tenien prohibit treballar a la

més tard es recolliren en el llibre Sang a

mala vida en Barcelona esmenta la ta-

via pública abans de les dotze campa-

les drassanes (A contravent, 2010). En

verna La mina, on “les putes van entrant

nades, quan “a mesura que passen les

realitat, en aquella part de la ciutat hi es-

i sortint a totes hores”.

hores surten les dones de tots”.

cassejaven els xinesos, però Madrid feu

De la mateixa època és Desde Barcelona,

També el periodista Francesc Madrid

així honor als barris dels baixos fons de

de Vásquez Yepes, que explica la bullícia

plasma el mateix carrer amb la imatge

la resta de les ciutats cosmopolites.

dels carrers, bars i bordells des de la visió les prostitutes amb expressions despectives com “se’n va anar amb una vella meuca que podria ser la seva àvia” (re-

En el reportatge L’organització

El periodista Francesc Madrid va batejar els paratges del districte V amb el nom de barri xino

ferint-se a la recompensa que li havia

comercial d’un prostíbul Madrid reproduïa els cartells que es poden llegir a l’entrada del bordell Madame Petit: “Sigueu breus, els nostres minuts són tan preciosos com

tocat de rifa a un noi), “desgraciades

“dels infants que juguen a fet i amagar i

els vostres”, “una cosa per a cada lloc i

dones que es passegen per l’obscuritat”,

s’aferren a les faldilles de les meuques”.

un lloc per a cada cosa” o bé “abans

les pajilleras o bé “l’exèrcit del vici”. El

El 1925 Madrid batejà els paratges del

d’ocupar una habitació exposi el que

periodista Eduardo Sanjuán descriu des

Districte V amb el nom de barri xino,

desitja”. Amb el seu estil de reportatge

de les pàgines del diari Diluvio palpita-

dins de la col·lecció de reportatges Els

novel·lat, explicava com les treballadores

cions del carrer del Migdia, un dels més

baixos fons de Barcelona, que es publi-

del prostíbul Santa Madrona vetllaven

CAPÇALERA JUNY 2010

d’un periodista colombià. Yepes descriu

R E P O R TATG E

Les imatges que van reobrir el debat El 31 d’agost del 2009 El País va pu-

Els veïns, molestos, havien confessat al

prendre les imatges va ser prudent per

blicar unes fotografies on unes prosti-

redactor i al fotògraf Edu Bayer,

tal que “no es veiessin les cares de les

tutes tenien relacions sexuals en les

col·laborador del diari, que sovint es

dones. Per això apareixen d’esquena”.

porxades del mercat de la Boqueria.

practicava sexe al carrer, de manera

Les fotografies es van fer a l’espai pú-

Les imatges les va encarregar el diari.

que aquest es va passar tres nits fent

blic, permès per la legislació, encara

guàrdia, fins aconseguir les colpidores

que no es va demanar el consentiment

imatges que van crear debat tant al

de les dones. Això va atiar les redac-

carrer com a les redaccions.

cions, amb l’estira-i-arronsa entre el dret a la informació i a la intimitat. Un altre aspecte que es

Les fotografies van provocar un estira-i-arronsa entre el dret a la informació i el dret a la intimitat

debatre va ser si les imatges tenien tant contingut informatiu com per oblidar el fet que molts lectors es podien sentir ofesos.

A TV3, es va decidir no esmentar les

Respecte d’aquest forcejament d’inte-

imatges a l’Informatiu migdia i espe-

ressos, Júlia Badenes, periodista de So-

rar al vespre, perquè no hi havia

cietat de la cadena SER, opina que les

consens d’opinions i suposava no fer-

dones eren en un lloc públic i que, per

ho dins l’horari restringit. La subcap

tant, preval l’interès col·lectiu per

de Societat a TV3, Montse Mora, res-

sobre del privat. “No ensenyaven res

salta els dubtes a la redacció sobre

que no sabéssim. Va ser una aposta va-

“com s’havien fet les fotografies i amb

lenta”, afegeix. Montse Mora també

quina freqüència passava allò. Tanma-

destaca una peculiaritat de les imatges

teix, des del primer moment vam tenir

en el sentit que “van ser de les poques

present que les fotografies portarien

imatges en què es veuen els clients”.

cua i que tornarien a obrir el debat

Montse, llicenciada en Ciències Polí-

sobre si regular o no la prostitució”. I

tiques i treballadora del sexe de ma-

així va ser.

nera voluntària, considera que “un bon periodista ha de demanar

Les prostitutes van organitzar una roda de premsa on denunciaren el malestar pel tracte rebut per part dels mitjans

permís a les involucrades per ser fotografiades i, en aquest cas, no va ser així”. En canvi, el cap de fotografia d’El País,

CAPÇALERA JUNY 2010

Joan Sánchez, recorda la difi-

Des d’entitats com Adoratrius, Ge-

cultat que sempre hi ha hagut per ob-

nera, Àmbit Dona i El Lloc de la

tenir imatges sobre prostitutes i evoca

Dona van criticar que es denigrés la in-

els anys 50 i 60, quan el fotògraf Joan

tegritat i la intimitat de les persones i

Colom disparava mig camuflat amb la

que l’opinió pública no s’ho qüestio-

seva Leika perquè si no, no hauria

nés ni s’indignés. També van lamentar

pogut aconseguir “aquell material ex-

que es respectés la privacitat del client,

traordinari”.

Portada del diari i del suplement

pixel·lant el seu rostre, i no el de les

Els dies posteriors a la publicació, “el

d’El País amb les polèmiques imatges.

prostitutes. Bayer però destaca que al

Raval es va convertir en un circ”, des-

consternades la mort de la madame.

proxeneta, els traficants de menors, els

taca Sánchez, i afegeix que “el des-

Durant la II República, Madrid esmentà

avortaments clandestins, el tràfic de

plegament va ser excessiu”. Els

l’anarquista Salvador Seguí i com el Noi

dones cap als EUA i el Japó, “on la dona

carrers es van omplir de televisions

del Sucre s’endinsa a la taverna la Pe-

de raça blanca i meridional és molt

i ràdios que volien obtenir declara-

queña Mina amb l’objectiu d’“emanci-

preuada”.

cions. Després van intervenir les

par” les dones que es dediquen a la

Les dones són obligades a tenir una tar-

autoritats i van començar les ba-

prostitució i repartir fulletons revolucio-

geta sanitària des de la II República. Tal

tudes. Tant el cap d’edició i lin-

naris. “El més curiós de tot és que

com relata Bellmunt, amb l’excusa del

güista de La Vanguardia, Magí

aquelles desventurades tenien un sentit

carnet, moltes d’elles són portades a

Camps, com Antonio Baquero, re-

anarquista de la vida”, confessà Seguí.

l’Hospital de Santa Magdalena, on pas-

dactor de Successos d’El Periódico,

Per la seva part, el periodista Josep

sen els seus últims dies. Després de la

coincideixen que les fotos serviren

Maria Planes va publicar el 1931 el llibre

Guerra Civil, el barri perd vitalitat i la

perquè l’Ajuntament es mobilitzés.

creu que les imatges van perjudicar molt les prostitutes “perquè no van poder treballar per sobreviure”.

Els rotatius dels anys trenta ja reproduïen les polèmiques que avui dia acompanyen les notícies sobre la prostitució

No obstant això, Badenes puntua-

mença a expandir pels voltants de la ciutat. Dones empobrides per la guerra opten per prostituir-se i bordells com el Madame Petit, que havia gaudit de fama, perden pistonada i acaben tancant.

litza que “no van arreglar res, van

Nits de Barcelona (reeditat el 2001 per

L’any 1965 es prohibeix la prostitució i

fer un reforç policial fins a la tar-

Proa), en què aquest papalloneja el barri

això fa que tanquin els bordells i aug-

dor i ara continuen allà”.

xino d’una manera més superficial que

menti el personal de cafès de cambreres

Les associacions que col·laboren

Madrid i decora la marginalitat amb

i meublés. A partir dels anys setanta, el

amb les prostitutes i la Direcció del

anècdotes replenes d’ironia, com la

Raval es torna un focus de delinqüència,

Programa de Dones de l’Ajunta-

d’una noia que l’endemà de començar a

i amb l’entrada de l’heroïna, apareix la

ment de Barcelona van enviar unes

treballar de cambrera al llavors famós

figura de la prostituta heroïnòmana, així

recomanacions a la Defensora del

Café Catalán no s’hi presenta. Quan el

ho explica la Guia de la prostitución fe-

Lector d’El País, al CAC, al

seu cap li pregunta per què no ha anat a

menina en Barcelona (Martínez Roca,

Col·legi de Periodistes i a l’Asso-

treballar, ella respon: “Vostè em va dir

1982). L’autor és Ramon Draper, un in-

ciació de Dones Periodistes, quei-

que alternés”.

vestigador immers en els barris margi-

xant-se del tracte informatiu. Tan

Els rotatius de l’època ja reprodueixen

nals, que recopila testimonis de primera

sols va respondre el Col·legi de Pe-

les mateixes polèmiques que avui dia

mà que permeten fer-se una idea de la

riodistes. Les prostitutes també

acostumen a acompanyar les notícies

complexitat dels perfils vitals.

van fer una roda de premsa en què denunciaren el seu malestar pel tracte rebut per part dels mitjans. Edu Bayer no se sent gaire orgullós de la seva feina. “L’única res-

Per la seva part, el llibre Sra. Rius,

Als llibres d’estil no es parla sobre com abordar aquest fenomen, però hi ha un codi implícit entre els informadors

posta de les institucions, de la

de moral distraída (Comanegra, 2008), de Julián Peiró, és un relat biogràfic d’una prostituta, Lydia, des dels anys de la postguerra fins a l’actualitat, amb el valor afegit

societat i de la classe política va ser

sobre la prostitució, com ara els serveis

que la protagonista explica acuradament

incrementar els policies al carrer i

al carrer, les batudes policials, les queixes

el perfil i les preferències dels clients, so-

organitzar batudes perquè els fo-

dels veïns, l’explotació sexual, etc. Sense

vint silenciats. Clients com el pintor Sal-

tògrafs i càmeres ho filmessin”, cri-

anar més lluny, Domènec de Bellmunt,

vador Dalí, que sol·licita la companyia de

tica. I conclou: “ De tot plegat he

pseudònim del periodista Domènec Pal-

moltes dones –entre elles la Lydia– per-

après que hi ha coses que poden

lerola, en un dels articles del llibre La

què assisteixin a un macabre ritual amb

desencadenar conseqüències que

Barcelona pecadora (A contravent, 2009,

un ànec.

potser no corresponen a l’esperit

edició de Francesc Canosa) explica com

Des dels anys del barri xino fins a l’ac-

amb el qual estàs treballant”.

sortejaven les dones als locals com si fos-

tualitat, la regularització de la prostitu-

sin mercaderies, anomena la figura del

ció ha anat canviant. Actualment a

CAPÇALERA JUNY 2010

Però Marcela Torres, treballadora social de l’associació Àmbit Dona,

prostitució del barri xino es co-

R E P O R TATG E

Espanya no és cap delicte, tot i que na-

de descriure el complex ventall de per-

Dona, Genera, Àmbit Dona, Adoratrius,

vega pels terrenys pantanosos de la ale-

fils que hi ha en la prostitució. Rosa

en la prostitució de carrer, es dóna un

galitat. Però, paral·lelament, com ha

Maria Cendón, treballadora social

elevat índex de dones de procedència es-

canviat la informació sobre la prostitució

d’Adoratrius –entitat que acull les dones

trangera. Per això, Rosa Maria Cendón

els darrers anys?

que han patit tràfic de persones amb fi-

creu necessari separar aquest fenomen

Segons Enrique Figueredo, redactor de

nalitats sexuals– afirma que els mitjans

de la immigració. En primer lloc, hi ha les

Societat de La Vanguardia, “s’ha apro-

fan “un poti-poti de conceptes”. Però la

persones que fan el projecte migratori de

fundit en el debat” i “s’ha deixat enrere

confusió, segons ella, no la tenen tan sols

manera voluntària (“que són la majo-

el discurs simplista de fa deu anys de ‘si

els periodistes sinó que les mateixes as-

ria”) i, en segon lloc, hi ha el tràfic il·lícit

aquesta és una fresca’ o ‘les prostitutes

sociacions també hi participen. Per esca-

d’immigrants, que solen arribar per ca-

ho són perquè volen’”. Del mateix parer és el lingüista i cap de la secció d’Edició de La Vanguardia, Magí Camps, qui creu que s’ha superat allò de “a sobre que cobren s’ho passen bé”. Així, segons Anto-

nals irregulars i que contrauen un

Les associacions que tracten la prostitució es queixen que aquesta s’associï amb la delinqüència

deute amb qui els finança el viatge. I per últim, tornaríem a trobar el col·lectiu de les persones víctimes d’explotació sexual.

nio Baquero, redactor de Successos i membre del comitè professional d’El Pe-

par d’aquest batibull de conceptes,

riódico, el llenguatge periodístic prova

l’entitat, després de fer-ne un profund

Quan es parla de les treballadores del

de fugir del contingut pejoratiu i “s’in-

debat, ha arribat a la conclusió que cal

sexe, el més habitual és que els mitjans

tenta

com

distingir tres tipus de col·lectius. En pri-

de comunicació es refereixin a la prosti-

‘aquelles cames sinuoses’”. “Si s’utilitza

escapar

d’expressions

mer terme, les dones que exerceixen la

tució de carrer, perquè és la més vulne-

un llenguatge masclista el comitè profes-

prostitució de manera voluntària. En

rable, visible i està en un terreny públic

sional del diari et cridarà l’atenció, i més

segon terme, les que s’hi dediquen per

que genera conflictes d’interessos amb la

ara que el diari té la figura de la Defen-

necessitat, però que si es donés el cas que

ciutadania. “L’Eixample està ple de lo-

sora de la Igualtat, que també s’ocupa

trobessin una altra feina, no dubtarien a

cals, però no surten enlloc, perquè no

d’aquestes temàtiques”, apunta Baquero.

deixar-ho. I, per últim, les víctimes d’ex-

molesten, és la prostitució invisible”, des-

Els mitjans destaquen que en el seu lli-

plotació sexual.

taca Badenes. En aquest sentit, Marcela

bre d’estil no es fa referència a com trac-

Concretament, dins dels col·lectiu de les

Torres, treballadora social de l’associació

tar la prostitució. Tot i així, hi ha un

dones que es prostitueixen perquè no

Àmbit Dona, remarca que en els mitjans

llenguatge no escrit, un codi implícit, que

es reflecteixen “les prostitutes de

els redactors coneixen i segueixen. TV3 i

luxe (escorts) i les prostitutes de

la cadena SER són dos dels mitjans que tenen un equip de professionals que habitualment cobreixen aquest tipus de notícies. “Es tracta de periodistes sensi-

El sociòleg Ignasi Pons conclou en un estudi que els mitjans de comunicació retroalimenten els estereotips

CAPÇALERA JUNY 2010

bilitzats, amb experiència i amb una ma-

PROSTITUTES INVISIBLES

carrer, les putes de segona”. Des d’associacions com Genera, Àmbit Dona i El Lloc de la Dona també es queixen que la prostitució s’associï amb delinqüència, ja que les

nera clara d’abordar-les des del punt de

troben una altra feina, s’hi inclou el fe-

vista lingüístic”, destaca Montse Mora,

nomen d’aquelles subjectes a un proxe-

de la mà. Des de la cadena SER, Ba-

subcap de Societat dels informatius de

neta. La relació entre la prostituta i el

denes admet que a vegades “es fan

dues realitats no van per força agafades

TV3. “A més, assistim a cursos que orga-

proxeneta moltes vegades té un fort

aquestes correlacions” i, en canvi, “no

nitza l’Institut de la Dona sobre la pers-

component emocional. És per això que,

solen sortir notícies positives sobre el

pectiva de gènere en els mitjans,

tant Cendón com la Montse (llicenciada

col·lectiu”, que potser tenen cabuda en

assimilem la informació que ens arriba i

en Ciències Polítiques, que exerceix la

altres formats que no són els informatius.

després la comuniquem als altres redac-

prostitució de manera autònoma, fet pel

Per explicar la realitat, el periodista ha

tors”, explica Júlia Badenes, redactora de

qual prefereix amagar el seu cognom)

de resumir-la per fer-la encabir dins el

Successos de la cadena SER.

coincideixen a creure que ens aquests

espai reduït. Això implica caure en este-

En el món del treball sexual conviuen

casos no estaríem parlant d’explotació

reotips i estigmes, tal com va concloure

moltes realitats diferents. Per això els pe-

sexual sinó de violència de gènere.

el 1998 la tesi doctoral del periodista Joa-

riodistes tenen grans dificultats a l’hora

Segons les associacions El Lloc de la

quín Sánchez Menéndez titulada La re-

R E P O R TATG E

presentació de realitats socials a la premsa

de Comunicación, 2007), els col·lectius

Els anuncis de contactes: ètica o negoci? En un mateix diari poden conviure

A la mateixa conclusió arriba el sociòleg

predomina és el de l’explotació sexual.

discursos ben diferents sobre la

Ignasi Pons a l’estudi Estereotips i valors

En canvi, els periodistes entrevistats

diària: la prostitució a El Periódico i La

abolicionistes acusen els mitjans de pre-

Vanguardia, en què l’autor detecta que

sentar la prostitució com una realitat ine-

tant abans com ara la prostitució s’ha

vitable,

tractat de manera intermitent i pendolar.

regulacionistes creuen que el discurs que

els

corrents

prostitució. Notícies, articles d’opi-

respecte de la prostitució femenina en la

coincideixen en la voluntat d’intentar es-

premsa diaria (Institut Català de la

capar d’aquest debat i reflectir la diver-

de carrer com a conflicte social,

Dona, 2002), en què defensa que els mit-

sitat de punts de vista que, segons

mentre que a les pàgines següents,

jans retroalimenten els estereotips i que

Antonio Baquero, són irreconciliables i

en els anuncis de contactes, el

les notícies pejoratives sobre la prostitu-

alhora permanents. “A vegades sembla

tracte passa a ser completament di-

ció s’extrapolen a tot el col·lectiu.

que les associacions et vulguin reclutar

ferent: de la generalització es passa prostitució com a problema canvia a la del negoci i el plaer. El 14 de maig, la ministra d’Igualtat, Bi-

per la causa”, afirma. Tant Rosa

Les notícies se solen elaborar amb fonts policials i judicials, però poques vegades es parla amb les afectades

Maria Cendón com Montse Mora també consideren que el debat és tan complex que cal mostrar tots els abordatges pos-

biana Aído, va afirmar la voluntat

sibles. Per això, a l’hora de trans-

de retirar els anuncis de contactes

Badenes respon a aquestes crítiques:

metre la polèmica, TV3 acostuma a

de la premsa escrita, tal com de-

“Com que a vegades tenim poca infor-

recórrer a la informació dels correspon-

manen periodistes i associacions

mació, quan has escrit cinc o sis notícies

sals per saber com es gestiona en altres

feministes, entre aquestes la cam-

et penses que ja ho saps, però no és així,

països.

panya que impulsa l’Associació de

i s’acaben creant rituals per les presses”.

Dones Periodistes.

Això, en part, es deu, segons aquesta in-

REALITAT DESCONEGUDA

Mitjans com l’Avui van decidir re-

formadora, a les dinàmiques implícites

A l’hora de tractar la prostitució els pe-

tirar els anuncis. “L’exdirector Xa-

del periodisme i a la precarització laboral

riodistes solen utilitzar les fonts policials,

vier Bosch pensava que no era

de la professió. Des de TV3, Montse

les judicials, així com les associacions.

ètic”, recorda Laura Nicolás, re-

Mora reconeix que es poden reproduir

Poques vegades, però, apareix la veu de

dactora de Societat del diari. Altres

estereotips. Segons ella, per evitar-ho,

les pròpies dones i molt menys les que

diaris més joves com Público, des

“cal que els mitjans col·laborin i treballin

són o han estat víctimes d’explotació

d’un principi ja van optar per no

plegats amb les associacions i les per-

sexual.

comptar amb anuncis sexuals. A El

sones implicades”.

Això implica que aquest fenomen

Periódico el debat ja forma part de

El debat, ja habitual, que enfronta els

–condemnat des d’associacions i perio-

l’agenda del comitè professional.

partidaris de l’abolició amb els de la re-

distes– sigui desconegut per la societat.

“La resposta que ens ha donat el

gulació, afecta també la mirada dels mit-

Enrique Figueredo, redactor de Societat

diari és que no retirarà els anuncis fins que el Govern ho legisli”, admet Antonio Baquero, redactor de successos i membre del comitè professional. Marcela Torres, tre-

de La Vanguardia, menciona la di-

“M’he mogut per molts clubs i no he vist tanta explotació sexual com diuen els mitjans”, critica una prostituta

balladora social d’Àmbit Dona,

CAPÇALERA JUNY 2010

que

nió en què s’abasta la prostitució

a la individualitat i la visió de la

mentre

ficultat a l’hora de contactar amb les fonts, ja que “les dones víctimes d’una xarxa criminal estan tan atrapades que no els interessa entrar en els circuits oficials i són poc

considera “que es fa servir l’argu-

jans. Tal com assenyala la periodista Ana

proclius a endirsar-se en qualsevol me-

ment dels anuncis de contactes per

Belén Puñal en l’article “El tratamiento

canisme de control social, com ara els

treure els drapets al sol entre els

de la prostitución en los medios. Algunas

mitjans”. Des d’El Periódico, Antonio

mitjans titllant-se d’hipòcrites,

recomendaciones”, inclòs al llibre Bue-

Baquero, apunta que “com que les dones

sense tenir en compte que entre-

nas prácticas periodísticas desde la pers-

estan explotades, no poden parlar. Jo he

mig de les disputes hi ha dones”.

pectiva de género (Asociación Española

pogut parlar telefònicament amb testi-

de Mujeres Profesionales de los Medios

monis protegits a través de les associa-

Els periodistes que cobreixen les notícies relacionades amb la prostitució reconeixen que cal lluitar contra els estereotips.

cions”. Rosa Maria Cendón remarca

volen que els fills i marits ho sàpiguen”.

Però no tan sols tenen por de la policia.

que en els clubs poden conviure-hi di-

Les seves famílies són, doncs, de qui

Marcela Torres, treballadora social de

ferents col·lectius, com les víctimes

s’amaguen. “Més que no pas per les mà-

l’associació Àmbit Dona, critica que

d’explotació sexual, les prostitutes au-

fies”, afegeix la Montse.

“quan les dones ofereixen el seu testi-

tònomes, etc., i també que hi ha dife-

Laura Nicolás, redactora de Societat de

moni, els mitjans en tergiversen el dis-

rents perfils d’explotació sexual. “Els

l’Avui, recorda la situació de vulnerabili-

curs” i que per això moltes d’elles no

mitjans tendeixen a donar el drama sod’explotació que tenen estudis i no pateixen problemes econòmics”. Per la seva part, la Montse, prostituta que exerceix per lliure, assegura que la realitat no és tan dura. “M’he mogut per

càmera que a un policia, per l’estigma que això suposa”. El fet que la ràdio no implica haver de mostrar la cara juga a favor del mitjà, a diferència del que passa amb la pe-

tat i por que viuen moltes prostitutes al

tita pantalla. “Moltes vegades ens és

molts clubs i no he vist tanta explotació

no tenir la documentació en regla. Com

molt difícil aconseguir testimonis que es-

sexual com diuen els mitjans”, afirma.

a exemple, es refereix al cas d’una pros-

tiguin disposades a sortir a la televisió”,

D’altra banda, la Núria, treballadora del

tituta que exercia a la carretera de la

confessa Montse Mora.

sexe en un local des de principis del 2010,

Jonquera i que la van atropellar men-

Tot plegat, doncs, un fenomen al qual

destaca que “les dones que no volen par-

tre fugia d’una furgoneta dels Mossos

acompanyen les dificultats i afecten els

lar és perquè tenen una doble vida i no

d’Esquadra.

prejudicis.

CAPÇALERA JUNY 2010

cial, si bé també tractem amb víctimes

volen parlar. “Tenen més por a una

“Tenen més por a una càmera que a un policia, per l’estigma que suposa”, apunta una treballadora social

R E P O R TATG E

Les organitzacions dedicades al periodisme sense ànim de lucre generen cada vegada més atenció com a model viable

Periodisme.org, la missió abans que el lucre?

per a la premsa. Lina María Aguirre Jaramillo

Els premis Pulitzer d’enguany han guardonat per primer cop un mitjà digital que treballa amb

El bon periodisme pot ser incalculable,

nologia dels fets que va aparèixer al lloc

però si una organització filantròpica li

web de ProPublica.

posa un preu, li garanteix el futur? En

No en va ser el primer, però sí que ha

aquest ecosistema actual de la premsa,

estat el projecte de col·laboració més

tan canviant, el model dels mitjans que

important entre tots dos mitjans, i el seu

se sostenen gràcies a donacions indivi-

èxit ha marcat un precedent en la ma-

duals i institucionals guanya cada cop

nera com es poden integrar sistemes de

més atenció, sobretot des que, el passat

treball i talents en la premsa actual. És

diners de fundacions

24 de maig, una periodista d’un mitjà di-

interessant analitzar com s’hi ha arribat:

gital, la doctora Sheri Fink de ProPu-

ProPublica va ser fundat al gener del

filantròpiques, una

blica, va rebre, per primera vegada, un

2008 i al juny d’enguany va començar a

oportunitat per

premi Pulitzer als Estats Units. Una ca-

publicar. Es defineix com una “redacció

ricatura publicada només en l’edició en

independent, sense ànim de lucre, que

combinar amb èxit els

línia del San Francisco Chronicle

produeix periodisme d’investigació d’in-

també va ser premiada.

terès públic”. És a dir, una resposta al

valors de la recerca

“The Deadly Choices at Memorial” és

declivi dels diaris i a la reducció, o fins i

una crònica de 13.000 paraules sobre les

tot tancament, de seccions dedicades a

periodística amb el màxim aprofitament de la tecnologia.

difícils decisions que van haver d’afron-

cobrir temes en profunditat. A més a

tar grups mèdics de l’hospital Memorial

més, ofereix, alhora, una alternativa dins

Medical Center de Nova Orleans durant

del món digital, i malgrat que ha facilitat

el caos de l’huracà Katrina el 2006, quan

la proliferació de fonts, plataformes de

es van quedar sense llum, sense contacte

publicació i llocs personals d’opinió, no

Quins són els

amb la resta del món i les inundacions

té tants mitjans dedicats especialment a

s’estenien i molts pacients no podien ser

escodrinyar, seriosament i fins al límit,

avantatges i

evacuats. El reportatge, publicat el 30

temes diversos per difícils que siguin.

d’agost del 2009, va necessitar dos anys

Això requereix diners: ProPublica té el

problemes? Quines

d’investigació. L’autora va revisar tots

suport de sis fundacions privades en-

referències aporten les

els informes d’acusacions d’eutanàsia i

capçalades per la de Herb i Marion

va costar uns 309.000 euros aproxima-

Sandler, una de les parelles més actives

dament, deu vegades més del que costa,

i discretes d’entre les de milionaris fi-

de mitjana, una història de portada de la

lantrops dels Estats Units. Compta, a

experiències internacionals al context europeu?

revista dominical del New York Times,

més, amb dues companyies que s’en-

on va ser publicat. L’article va superar el

carreguen de l’assessoria comercial i

procés d’edició habitual i va ser comple-

periodística “pro bo” (pel bé comú) i

mentat amb gràfics interactius i una cro-

rep donacions individuals.

Javier Bauluz, director de Periodismo Humano, un mitjà en línia que es pot visitar des del 23 de març. Foto: Sergio Ruiz

Al capdavant de la redacció, formada

blica buscant un mitjà de distribució que

per trenta-dos periodistes, hi ha dos

en maximitzi l’impacte. Tot sovint acaba

noms de destacada trajectòria: Stephen

sent un dels mitjans tradicionals recone-

Engelberg, antic director del The Ore-

guts (impresos o audiovisuals), al qual

L’agenda del Fòrum Mundial d’E-

gonian i amb una experiència prèvia de

s’ofereix el reportatge sense cap cost,

ditors, del 7 al 10 de juny al Líban,

divuit anys al New York Times, i Paul

amb una llicència de Creative Commons,

ha considerat el model de perio-

que permet difondre sense vendre.

disme sense ànim de lucre com un

El material periodístic pagat gràcies a la filantropia es presenta com una nova font de finançament

La història, que ha de ser prou con-

dels tres temes claus d’enguany,

vincent i apassionant, es publica

juntament amb els nous lectors

també al lloc web de ProPublica,

electrònics i la necessitat d’adap-

on s’inclouen també articles desta-

tar-se a audiències i informació

cats d’altres mitjans, sovint amb

fragmentades, vinculades mitjan-

anotacions que complementen la

çant enllaços digitals que no rete-

Journal, sota la direcció del qual el diari

recerca, de manera que sigui “un punt

nen el públic en un únic lloc de

va obtenir setze premis Pulitzer. Tots dos

d’arribada i, alhora, una eina per fo-

notícies. La informació al voltant

tenen llibertat total a l’hora de treballar,

mentar el bon treball de camp que s’hi

del Congrés i l’informe dels temes

ja que cap de les fundacions provoca in-

fa”. El treball de comunicació és

discutits es pot consultar al web

gerències en les decisions periodístiques.

enorme: el lloc té una xarxa de compa-

www.wanpress.org/wef/articles.ph

Bàsicament, ProPublica funciona així: es

nys d’altres mitjans i de blocaires amb

p?id=20

tria un tema, s’investiga a fons i es pu-

qui contacta regularment, i els convida a

CAPÇALERA JUNY 2010

Steiger, exeditor del The Wall Street

Un tema a l’alça

R E P O R TATG E

fer un seguiment de temes de debat i a

ProPublica, un model exitós

intercanviar enllaços rellevants entre les respectives pàgines web. El 2009, ProPublica va publicar 138 reportatges especials a 38 mitjans, entre els

“La investigació de Sheri Fink és el

de redacció de tot el país, i podem

paradigma del tipus de treball que

dir que l’experiència funciona molt

fem a ProPublica, on busquem his-

bé. Esperem continuar indagant en

tòries amb força moral”, assegura

temes que obliguen la gent que té

Mike Webb, director de Comunica-

llocs de poder a ser responsable dels

cions de ProPublica, amb qui ÇALERA

CAPÇALERA JUNY 2010

seus actes. El premi Pulitzer és un reconeixement a aquests esforços”.

reportatge. Aquestes són les refle-

“Les fundacions que ens donen su-

xions que han sorgit de la conversa

port han mantingut el seu compro-

amb la nostra revista: “Sheri Fink

mís amb la nostra feina. Tenim un

havia estat a Bòsnia i a altres llocs,

fons de deu milions de dòlars asse-

va viatjar a Nova Orleans, en prin-

gurat per als anys 2010, 2011 i 2012, i

cipi per a una feina humanitària, i va

recentment hem contractat un direc-

començar a sentir rumors del nom-

tor de Desenvolupament que treba-

bre de morts que hi havia a l’Hospi-

llarà en la diversificació de fonts de

tal Memorial (un nombre molt

finançament i en la recol·lecció de

elevat, en comparació amb centres

fons d’alt nivell”.

cia en línia, com ara Politico, especialitzat en temes polítics i que es distribueix en paper, ràdio, televisió i Internet, i el Huffington Post (HuffPost), lloc web de notícies i agregador de blocs. El mitjà ha esmerçat esforços per potenciar l’activitat web, que és on, segons Steiger, “es troba gran part de l’energia i el creixement avui. L’enfocament en línia és molt més gran del que esperava quan vaig començar amb el projecte. Tot l’equip es va conscienciant, de mica en mica, de com els gràfics en línia i els elements interactius poden enriquir un tema i ampliar-ne l’impacte”. La redacció s’ha convertit en un taller

semblants de la ciutat). Es va trobar

“És difícil saber si aquest model fun-

amb les situacions

cionaria en altres països. Sovint

amb què es va

rebem visites de persones i

haver d’enfrontar

institucions que

el personal mèdic,

desitgen conèixer

sense recursos, en

com treballem. La

aïllament,

CAP-

ha parlat per a aquest

quals hi havia llocs d’important presèn-

amb

majoria se sorpre-

pacients que no

nen per les xifres de

podien evacuar i la de-

les dotacions i pel fet

cisió d’aplicar-los o no injeccions le-

que les fundacions

tals. El reportatge presenta el

acceptin no interferir en les deci-

quadre complet, sense emetre judi-

sions editorials. Volem seguir expe-

cis, i permet que els lectors explorin

rimentant i utilitzant com més

la ment dels metges i en treguin con-

mètodes per investigar i explicar

clusions. Mostra la dificultat de les

bones històries, millor des del

decisions, que obligaven a conside-

crowdsourcing (col·laboració multi-

racions morals i ètiques de la profes-

tudinària gràcies a l’encreuament de

sió... alhora que contextualitza les

fonts, incloent-hi la participació del

tragèdies desencadenades pel caos

públic des de plataformes en línia),

posterior a l’huracà Katrina”.

fins a compartir recursos periodístics

“Estem molt satisfets –prossegueix

per mantenir els nostres continguts

Webb– amb el procés de col·labora-

sota llicències d’ús i distribució de

ció que estem desenvolupant i amb

Creative Commons, que permet di-

tots els nostres socis-col·legues.

fondre sense vendre”. El reportatge

Aquest tipus d’aliances ens donen

“Deadly Choices” es pot trobar al

l’oportunitat de treballar al costat

web http://www.propublica.org/se-

d’alguns dels millors editors i caps

ries/deadly-choices

d’intercanvi entre diferents generacions de periodistes, incloent-ne alguns amb experiència exclusiva en la “vella escola”, així com d’intercanvi vibrant entre redacció i lectors. Una de les periodistes, Amanda Michel, va crear amb el HuffPost l’anomenat Off The Bus (fora de l’autobús), que rep informació de 2.200 voluntaris (mestresses, periodistes jubilats, gent del món dels negocis, advocats i persones molt variades), sobre aspectes que veuen personalment i que estan relacionats amb personatges i temes de la política nacional. Amb qui no hi ha particularment una relació d’afinitat és amb les oficines de relacions públiques i agències d’imatge corporativa, tal com anotava Steiger en una entrevista, al desembre del 2009, per a la publicació PR Week: “No crec que s’entusiasmin quan reben la nostra trucada... amb preguntes incisives... Probablement no estiguem treballant en una història sobre el partit de golf del seu cap, tret que s’ho estigui pagant amb diners de l’empresa, tot i que sempre voldrem escoltar la seva versió dels fets”.

riodístic sense ànim de lucre més antic

Encara que ProPublica ha aconseguit en

dels Estats Units, The Center for Inves-

dos anys un elevat perfil, no és l’únic

tigative Reporting, creat el 1977, a fi d’a-

mitjà sense ànim de lucre que hi ha als

nalitzar extensament aspectes d’interès

Estats Units, on aquest tipus d’organit-

local i global que afecten la vida dels ciu-

zacions estan dedicades fonamental-

tadans, i que es basa en fonts diverses

ment a dues àrees de treball: periodisme

per aportar una visió crítica als temes.

d’investigació i periodisme “hiperlocal”.

Rep diners de trenta fundacions i fons

Entre els més destacats hi tenim: The

privats, a més de contribucions individu-

Voice of San Diego, un mitjà indepen-

als del públic. Per la seva banda, The

dent de quinze empleats que aborda

Center for Public Integrity es dedica

temes locals, fundat el 2005 pel filantrop

des del 1997 al “periodisme d’investigació original sobre afers públics im-

Als Estats Units aquestes organitzacions es dediquen, sobretot, als temes locals i al periodisme d’investigació

portants

per

fer

poder

institucional més transparent i responsable dels seus actes”. Ha publicat diversos llibres i va crear el Consorci Internacional de Perio-

Buzz Woolley i el veterà periodista Neil

distes Investigadors. Charles Lewis, el

Morgan; The Texas Tribune, indepen-

fundador, creu que el futur del bon pe-

dent i no partidista que examina el go-

riodisme necessita que “la comunitat fi-

vern estatal i les polítiques públiques,

lantròpica

fundat el 2009 per l’inversor John Thor-

moviment cívic, davant la crisi, i intenti

ton i els periodistes de renom en el mitjà,

resoldre-la. L’actual és un fracàs del

Evan Smith i Ross Ramsey; el Minn-

mercat, que no pot finançar més la sos-

post, un diari independent en línia que

tenibilitat de les notícies”.

aprofundeix en temes d’interès a l’estat

Tret dels dos centres esmentats, les altres

de Minnesota, que dirigeix un grup de

iniciatives exposades han nascut ja en

periodistes de reconeguda trajectòria i

l’era digital i en un context de crisi de la

que funciona, des del 2007, amb fons de

indústria de la premsa. Així doncs, és la

quatre famílies locals, una beca i dona-

“sense ànim de lucre” una opció per als

s’alci

abraci

aquest

mitjans tradicionals? Als Estats

El mitjà nord-americà sense ànim de lucre més antic rep diners de trenta fundacions i fons privats

Units, només el St. Petersburg Times, a Florida, propietat del Poynter Institute for Media Studies, es manté dins d’aquesta categoria, tot i que val la pena esmentar el cas del Christian Sci-

cions, i té més de 900 membres que hi

ence Monitor, també sense ànim de

contribueixen amb sumes d’entre 10 i

lucre i que, malgrat el nom, no és un

10.000 dòlars; i el California Watch, una

diari religiós ni promou la doctrina de

associació independent de periodistes

l’església de la seva fundadora, la Cris-

que investiga en profunditat temes de

tocientífica (no pas la de la Cienciolo-

política estatal, la tasca dels funcionaris,

gia). A l’octubre del 2008, el Christian

el control dels fons públics i els impos-

Science Monitor va anunciar que deixa-

tos, i que es va fundar el 2009 amb be-

ria de circular diàriament per convertir-

ques de tres patrocinadors.

se en setmanari i potenciar-se l’edició

L’organització que ha promogut la crea-

digital. Transcorregut un any del canvi,

ció del California Watch és el mitjà pe-

ha aconseguit conservar un 93% dels

Un debat amb història Al seu llibre History of American Journalism, publicat el 1923, l’historiador James Melvin Lee ja esmenta models alternatius que llavors estaven posant a prova diversos diaris als Estats Units per desfer-se de la dependència dels anunciants i de les vendes, com eren el suport municipal, sense anuncis, els cupons, el suport de les esglésies i el que ressorgeix en aquest segle, els fons-dotacions (endowments). El director del New York City Independent, Hamilton Holt, va presentar aquestes possibilitats al Congrés Nacional de Diaris el 1912. En el congrés, James Kelley del Chicago Herald va criticar l’opció de les dotacions perquè considerava impossible que qui aportés els diners actués desinteressadament. A la mateixa època, la ciutat de Los Angeles finançava els 60.000 exemplars diaris del Municipal News que funcionava sota el control d’una comissió de tres ciutadans, nomenats per l’alcalde, sense cobrar per la feina. A Melvin Lee li preocupava que el model de dotacions fos liderat per acadèmics i que no funcionés perquè ningú estigués disposat a posar-hi diners. “Allò més proper que un diari sostingut per fons filantròpics ha estat de ser una realitat al país és la promesa que va fer Andrew Carnegie (milionari de l’època) de ser un dels deu homes a finançar aquesta empresa. Caldria deu homes amb la fortuna del senyor Carnegie per establir un diari d’aquesta naturalesa”, va assegurar.

CAPÇALERA JUNY 2010

DIFERENTS PROPOSTES

R E P O R TATG E

Per què a Europa no s’ajuda el periodisme?

subscriptors i n’està aconseguint de nous

tat de la situació: un diari com Los An-

per al seu format imprès+digital. El seu

geles Times, si restablís la seva estruc-

director, John Yemma, va assegurar el 27

tura dels “bons temps”, quan donava

d’abril en una entrevista per al Labora-

feina a 1.300 periodistes, necessitaria un

tori Nieman de Harvard que el diari està

fons d’uns 1.570 milions d’euros, equivalent al de la Fundació Rockefeller;

La Federació Europea de Periodistes va anunciar, en la reunió del 20 d’abril a Istanbul, que critica la manca d’ajudes dels governs de la UE al periodisme. El seu secretari

Alguns diaris importants exploren fòrmules híbrides inspirades parcialment en mitjans sense ànim de lucre

del Washington Post per mantenir una redacció en bona forma, tant nacionalment com internacional.

que els governs “se senten molt bé

El New York Times probablement

donant fons a galeries, al teatre, al

treballant per assolir l’equilibri financer

en necessitaria un 60% més, si tenim en

ballet i l’òpera, a fi de fomentar el

i té un pla de cinc anys per poder operar

compte la diferència del cost d’opera-

pluralisme cultural. No haurien

sense els subsidis de l’església.

cions amb el Washington Post, però fins i tot una aproximació de 3.100 milions

protegir el pluralisme informatiu”.

CÀLCULS SOBRE ELS COSTOS

d’euros no correspondria a més d’un 8%

Aidan White va assenyalar que la

No obstant això, quant costaria finançar

de la fortuna del multimilionari i filan-

crisi dels mitjans i les baixades de

altres diaris nacionals? El cèlebre article

trop Warren Buffett, qui ha canalitzat les

vendes de publicitat han fet que

publicat el 27 de gener del 2009 al New

seves donacions a través de la Fundació

els periodistes europeus tinguin

York Times, “News You Can Endow”

Bill i Melinda Gates –i no ha expressat

problemes per mantenir un nivell

(Notícies que podeu dotar de fons), es-

cap intenció de finançar diaris, de mo-

alt de qualitat de la feina i els dia-

mentat en una passada edició de CAPÇA-

ment.

LERA,

Alguns diaris importants exploren fór-

ris tendeixen a baixar els estàn-

continua provocant debat. David

dards.

Swensen, el cap d’inversions de la Uni-

mules híbrides que els donen esperan-

La Federació planeja pressionar la

versitat de Yale, i Michael Schmidt, ana-

ces més saludables de continuïtat,

Comissió Europea i el Parlament

lista financer, proposaven que els diaris

incloent-hi models inspirats parcialment

perquè els estats membres obrin

resolguessin els problemes econòmics

en mitjans sense ànim de lucre, la qual

debats nacionals sobre com enfor-

canviant la naturalesa jurídica, conver-

cosa, no obstant això, suposa un pro-

tir el periodisme com un bé comú.

tint-se en fundacions sense ànim de

blema de tipus legal als Estats Units, ja

Volen establir un paràmetre con-

lucre, a l’estil de les universitats privades

que canviar completament la naturalesa

tinental que ajudi a millorar els

de prestigi dels Estats Units. Això els

jurídica els prohibiria donar suport a

mitjans, malgrat que insisteixen

permetria rebre fons públics i privats de-

candidats polítics o defensar propostes

que, tot i els ajuts, els estats no han

duïbles d’impostos, finançar investiga-

legislatives.

d’influir en les decisions de la

cions i independitzar l’operació de les

Swensen i Schmidt consideren que això suposaria “una pèrdua menor”,

premsa. Naturalment, el gremi periodístic ha vist com a sospitoses les ajudes governamentals però, segons l’EFJ, hi haurien de recórrer per buscar la seva supervivèn-

CAPÇALERA JUNY 2010

cula que estarien les necessitats

general, Aidan White, va declarar

d’evitar donar fons similars per

i en la mateixa xifra, també es cal-

Aquest sistema permet recuperar el periodisme d’investigació que està en declivi a les redaccions

mentre que, entre alguns editors i públic, crea realment una pèrdua substancial d’un dels drets/deures d’un diari. Ara bé, això es podria

cia.

revisar si es canviés la llei de 1954

http://europe.ifj.org/en

que, d’acord amb el periodista i

Per buscar oportunitats de fons i

necessitats urgents de cobrir despeses

acadèmic Dan Kennedy, treu a les orga-

ajudes a iniciatives periodístiques

mitjançant vendes i publicitat i, alhora,

nitzacions sense ànim de lucre drets

a Europa i altres continents, vegeu

generar dividends per als accionistes.

atorgats per la Primera Esmena Consti-

l’European Journalism Fund:

Els càlculs de Stephen Coll –periodista i

tucional, que garanteix la llibertat de

http://www.journalismfund.eu/oth

actual director del centre de pensament

premsa i que va ser introduïda per l’ex-

er_journalism_grants

New America– publicats el 2009 a la re-

president Lyndon Johnson quan estava

vista New Yorker, il·lustren la complexi-

al Senat i volia silenciar dues entitats ex-

“Crearà un ecosistema més nodrit i plural” Emily Bell és periodista, ha treballat als diaris The Guardian i The Observer, va ser l’editora en cap de la primera edició electrònica GuardianUnlimited i, des del 2006, va ocupar el càrrec de directora de Continguts Digitals. És la primera directora del Centre Tow de Periodisme Digital de la Universitat de Columbia a Nova York, de recent creació. CAPÇALERA s’ha posat en contacte

amb Bell, qui aporta reflexions sobre els nous models de perioEl New York Times va publicar el reportatge de Sheri Fink que va obtenir el Pulitzer.

disme: “El finançament de fons fi-

Imatges cedides per cortesia de The New York Times

lantròpics és un desenvolupament interessant per a la indústria, en-

emptes d’impostos que estaven donant

fòrums, permeten apuntar alguns argu-

cara que està més avançat als Es-

suport al seu opositor.

ments a favor i en contra del model, que

tats Units, on hi ha una tradició

La idea de transformar-se en un model

no només se circumscriu als EUA:

més forta de filantropia amb fins

de negoci sense ànim de lucre s’està es-

-Sense la pressió d’haver de maximitzar

públics. Com a model, té detrac-

tudiant minuciosament en alguns mit-

guanys, satisfer les companyies anun-

tors, amb tot, si mirem només part

jans acadèmics, com a l’Informe de

ciants o informar per al “denominador

de la feina que fa ProPublica o els

l’Escola de Periodisme de la Universitat

comú” dels lectors, els diaris atorgarien

grans progressos que han realitzat

de Columbia, publicat a l’octubre del

als seus periodistes la llibertat d’infor-

organitzacions com la Ràdio Na-

2009 i titulat La reconstrucció del peri-

mar sobre els temes que consideren re-

cional Pública dels EUA, es pot

odisme nord-americà, encarregat al re-

alment més importants.

reconèixer com el periodisme

conegut periodista i exdirector del

-Si es defensa el rol dels diaris com a en-

d’alta qualitat no ha de fluir ex-

Washington Post, Leonard Downie Jr, i

titats que presten un servei públic es-

clusivament d’un model tradicio-

al professor Michael Schudson. També

sencial per al funcionament efectiu de la

El finançament filantròpic està més arrelat als EUA, on hi ha forta tradició de filantropia amb fins públics

nal amb ànim de lucre”. Emily Bell també admet no estar

és una missió també digna del sec-

segura que aquest sistema sigui la

tor sense ànim de lucre.

salvació de la indústria de la

-Les organitzacions que operen se-

premsa, però reconeix que “mo-

guint aquest model poden treballar

tiva i és saludable que el perio-

àrduament i creativa en la línia del

disme important es vegi com

periodisme d’investigació, el qual

quelcom que té un propòsit de-

el Yale Law Tech, del departament de

està en declivi per la disminució del per-

mocràtic i no pas com un simple

Dret de la Universitat de Yale, ha pre-

sonal a les redaccions i les retallades

negoci. Una economia mixta de

sentat un informe el 2009 sobre els dife-

dràstiques de pressupost (el 2006, un es-

models mediàtics i periodístics pot

rents sistemes de finançament de la

tudi de la Universitat Estatal d’Arizona

ser un bon punt de partida, perquè

premsa. Un seguiment d’aquests estudis,

mostrava que entre els cent diaris més

crearà un ecosistema més nodrit i

així com de les experiències dels matei-

importants dels EUA, un 37% no tenia

plural”.

xos mitjans i les discussions a diferents

periodistes ocupats a temps complet que

CAPÇALERA JUNY 2010

democràcia, podem dir que aquesta

Sheri Fink va investigar, per encàrrec de ProPublica, els morts de l’Hospital Memorial de Nova Orleans. Foto: Lars Klove estiguessin assignats a reportatges a fons, i un 61% ni tan sols conservava un equip investigador). POSSIBLES PROBLEMES Davant dels possibles problemes d’a-

que les famílies propietàries del Times i del Post semblen decidides a batallar per sostenir les empreses: “Són molt reticents a

guna recepta de cuina? És veritat que als Estats Units hi ha una

vendre, i s’entén. Són famílies que han

preguntes:

llarga tradició de filantropia, si bé no és

triomfat en el negoci amb molt d’orgull

• Poden comptar els diaris amb la filan-

realista pensar que les fundacions amb

i confiança en les seves habilitats per

tropia aliena com un sistema realment

pressupostos més elevats es poden con-

canviar les coses a favor seu”, assegura

sostenible? Alguns donants es guien pel

vertir en el salvavides de la premsa. En

Stephen Coll. No obstant això, John

que està en voga: ara el periodisme pot

una entrevista el 2009 per a l’Editor &

Kramer, editor del Minnpost, insisteix

ser una causa atractiva, però serà així en

Publisher, Alberto Ibarguen, president

que seria millor que les dotacions anes-

el futur?

de la Fundació John S. and James L.

sin a noves empreses innovadores del

• Pot la filantropia fer simplement d’e-

Knight, una de les més actives pel que fa

camp de la informació, en lloc d’inten-

lement pertorbador en un procés d’apa-

al finançament de projectes acadèmics i

tar rescatar-ne de tradicionals amb una

rició d’un nou mercat per a la premsa

grandària difícil de suportar. I això

amb alternatives amb ànim de lucre?

és el que, de fet, les fundacions

ser patrocinades? Notícies sobre el govern i l’economia? Esports? Esdeveniments de petites localitats? CAPÇALERA JUNY 2010

d’invertir en un negoci que s’enfonsa”. També cal tenir en compte

doptar-ne el model, sorgeixen diverses

• Qui decideix les notícies que mereixen

Tot i la tradició filantròpica, no és realista pensar que les fundacions poden ser el salvavides de la premsa

Alguns experts creuen que és millor que aquestes donacions vagin a empreses innovadores i no pas a mitjans tradicionals

• En relació amb el punt anterior, admetria una fundació que els seus diners

estan fent. L’estudi publicat al febrer de la Fundació per a l’Ètica i l’Excel·lència en el Periodisme, d’Edith Kinney Gaylord, n’és l’exemple: va destinar 1,56 milions

professionals relacionats amb el perio-

de dòlars a ajudes dedicades a projectes

anessin tant per al reportatge en pro-

disme, deia que veia difícil superar els

periodístics de noves organitzacions, al-

funditat sobre algun escàndol que afecta

“obstacles per persuadir els accionistes

guns per als centres esmentats més

l’ús de diners públics, per exemple, com

de vendre les seves participacions en

amunt, i beques per fomentar iniciatives

per a la publicació d’un sudoku o d’al-

diaris i, alhora, convèncer les fundacions

de recerca.

El model sense ànim de lucre va acom-

temps obliga els mitjans a diversificar les

mençarà a funcionar a la tardor. Alhora,

panyat d’un altre tema que, ara per ara,

fonts d’ingressos sense recórrer a mura-

publica articles d’estudiants del doctorat

s’està discutint en la indústria: la distri-

lles de pagament que n’assetgin els con-

en Periodisme de la City University de

bució gratuïta de la informació. Per ofe-

tinguts.

Nova York al seu web The Local Brook-

rir un mitjà d’accés lliure sense cap cost

Per la seva banda, Arianna Huffington,

lyn Blogs. Per a les institucions educati-

és necessari disposar d’importants fons

cofundadora del HuffPost, també és

ves és una oportunitat d’enfortir-ne el

que ho suportin. Jeff Jarvis, periodista,

contrària a cobrar per accedir als mit-

pes acadèmic i provar l’aplicació dels es-

consultor en nous mitjans i autor del lloc

jans, i va crear, a l’abril del 2009, el Huf-

tudis en mitjans de renom i àmplia cir-

especialitzat BuzzMachine, sosté que

fington Post Investigative Fund, una

culació. MediaStorm és un altre lloc web

l’economia interconnectada d’aquests

organització sense ànim de lucre desti-

molt reconegut, que va originar la Universitat de Missouri el 1994 i va re-

El bloc Periodisme+Drets Hu-

activar al març del 2005. Està especialitzat en la producció d’històries amb èmfasi en la fotografia i el multimèdia sobre aspectes relacionats, d’una o altra manera, amb la condició humana. Té el pa-

mans ha estat el precedent del projecte Periodisme Humà que ha

nada al reporterisme d’investigació, amb

començat a publicar a la Xarxa, des

seu a Washington. Mentre el HuffPost es

La dispersió de les publicacions, dels

del passat 23 de març, amb la

compon majoritàriament de blocs vo-

continguts, de les audiències i de la pu-

trocini del Washington Post.

participació d’un grup de profes-

luntaris i comentaris, l’I-Fund compta

blicitat, que ha originat la tecnologia di-

sionals reconeguts, analistes i cor-

amb la participació d’un nombrós grup

gital, és certament una causa de la

responsals internacionals, sota la

de periodistes, tant en plantilla com au-

situació actual, tant de la premsa com de

direcció de l’asturià Javier Bauluz,

tònoms. Van començar amb un pressu-

la cerca de nous models de viabilitat,

premi Pulitzer, director, a més, de

post d’1,75 milions de dòlars i una

que han inspirat una renovació interes-

la productora Piraván i amb una

aliança amb el Centre Stabile per al Pe-

sant amb l’aparició de mitjans sense

destacada trajectòria en el món del

riodisme d’Investigació, a l’escola de

ànim de lucre, encara que amb una clara

periodisme. A més del seu lloc web

doctorat de la Universitat de Columbia.

vocació de periodisme de qualitat i que,

EL ROL DE LA UNIVERSITAT

la professió.

10.000 persones afegides al grup.

Un aspecte a destacar en aquestes ini-

Per a Stephen Coll “no hi ha un substi-

Periodisme Humà utilitza eines de

ciatives sostingudes per donacions, tant

tut per a l’activitat professional, per a

alhora, es basa en valors tradicionals de

en línia, té presència a les xarxes Twitter i Facebook, on ja té més de

programari lliure per al seu desen-

les de recent creació com les de mitjans

l’estil de servei cívic, de reporterisme se-

volupament multimèdia i ofereix

tradicionals, és la col·laboració amb les

riós, d’observació sense parar i de pen-

continguts també per a ràdio i

universitats; una relació que beneficia

sament independent que es desenvolupà

vídeo.

tant els que investiguen des de les aules

a les grans redaccions des de la II Gu-

Aquest projecte ha nascut amb su-

com els que són al carrer enfrontant-se

erra Mundial fins als voltants de l’any 2005”, quan es va iniciar la crisi de

ports institucionals i acadèmics i busca la contribució pública mitjançant donacions, amb la possibilitat de fer-se’n soci per cinquanta euros l’any. Periodisme Humà apa-

La relació d’aquests projectes amb les universitats beneficia els que investiguen des de les aules i els que ho fan al carrer

estratègic programa de recol·lecció de fons, un matrimoni feliç de continguts més tecnologia i el ta-

reix com una proposta periodística clara i necessitarà una mica més de

la indústria. Per tant, amb aquests principis, un

amb el dia al dia del periodisme.

lent intergeneracional de professionals

temps per consolidar-ne el model

El febrer, el New York Times va anun-

–molts d’ells són dels que s’han quedat

econòmic de funcionament, nou a

ciar una aliança amb estudiants i docents

sense feina en els últims vint-i-quatre

Espanya.

de la Universitat de Nova York per a la

mesos–, el periodisme de qualitat pot

http://periodismohumano.com/

creació d’un lloc web de notícies locals

trobar el seu lloc a Internet i en la histò-

de l’East Village de Manhattan, que co-

ria d’aquest segle.

CAPÇALERA JUNY 2010

Periodisme humà a Espanya

El Huffington Post Investigative Fund no té afany de lucre i compta amb un nombrosos periodistes que investiguen

R E P O R TATG E

Que un periodista escrigui una novel·la no és notícia, és una circumstància que de tant en tant produeix unes quantes novetats

Quan la ficció està al servei de la realitat

editorials. Alguns autors de novel·les publicades en els

Xènia Bussé Fotos: Sergio Ruiz El 1927, Joan Puig i Ferrater publicava

però la mort de Larsson va deixar una

Servitud. Memòries d’un periodista, en

pila d’històries al tinter.

darrers mesos

què explicava la seva dura experiència

Ferran Torrent, un dels nostres autors

expliquen el que

com a aprenent de periodista a La Van-

més populars, ha ficat sovint a les seves

guardia, convertida en La Llanterna en

ficcions trames on els periodistes hi ju-

tenen en comú els seus llibres: parlen de la realitat. Els periodistes que

la ficció. Puig i Ferrater va escriure mol-

guen un paper important. El mateix Tor-

tes altres novel·les i relats però en Servi-

rent, que sempre explica que escriu a

tud i en On són els pobres (Cossetània)

partir de realitats que coneix, ha col·la-

–considerada la continuació de les seves

borat amb diversos mitjans de comuni-

experiències periodístiques a El Día

cació i coneix a fons no només l’ofici de

Gráfico– l’escriptor hi va abocar les

periodista, sinó també com funcionen els

seves vivències periodístiques passades

diversos poders en els mitjans. Héctor

pel sedàs de la ficció: l’amargor del jove

Barrera, exboxejador i periodista, junta-

Puig, tant a La Vanguardia, on mai no

ment amb el detectiu Butxana i el co-

diuen sentir-se molt

va publicar cap article, com a El Día

missari Tordera, recorren els baixos fons

Gráfico, on va patir una difícil convi-

de València a les novel·les No em-

més lliures: a la ficció

vència amb el seu editor Joan Pich i Pon

prenyeu el comissari (1984), Penja els

(el de les pich-i-ponades), han quedat

guants, Butxana (1985), Un negre amb

són els amos absoluts

reflectides en aquestes dues novel·les.

un saxo (1989), Cavall i rei (1989) i

escullen la novel·la

El novel·lista treballa sempre amb tros-

L’any de l’embotit (1993). “En els meus

dels temes, l’estil,

sos de realitat i amb experiències viscu-

llibres sempre he pretès retratar el meu

l’espai, personatges i

des, per tant, sembla evident que si un

temps i fer-ho des d’un punt de vista

periodista escriu una novel·la, les cir-

realista. Com a escriptor, escric el tipus

idees. Ni autocensura

cumstàncies de l’ofici siguin una font in-

d’història que a mi m’interessaria llegir

esgotable per a la ficció. El fenomen de

com a lector. Quan escric, no penso en

empresarial ni

la trilogia Millenium de Stieg Larsson es

qui ho llegirà, m’ha de convèncer a mi,

basa en bona part en aquest fet. Larsson

m’ha d’agradar a mi, abans que res” diu

ideològica. Alguns fins i tot ho recomanen als companys de professió.

va exercir el periodisme tota la vida i va

Torrent. “Per reflectir la realitat que jo

ser en la seva maduresa professional

vull contar utilitzo diverses eines, l’estil,

quan va decidir bastir una ficció prota-

la llengua, l’estructura. Intento anar al

gonitzada

Michael

gra a l’hora d’explicar una situació, un

Blomqvist –una mena d’alter ego seu– i

personatge i repasso vint vegades per

la seva partenaire, la hacker Lisbeth Sa-

treure tota la palla que puc. La meva

lander. Sembla que la sèrie havia de

darrera novel·la, Bulevard dels france-

comptar amb més peripècies del duet

sos, que parla dels anys 60, podria haver

pel

periodista

tingut cent pàgines més, però m’inte-

els periodistes novel·listes, quan parlen

ressa que en tingui menys perquè és bo

del món real siguin força capaços d’ex-

Acompanyat pel periodista i pel seu

per a l’argument, per al ritme”. Torrent,

plicar-lo anant al moll de l’os, amb un

company de confiança, Manuel Leire,

que es declara lector del Millenium de

estil força directe i amb ritme.

el senyor Piñol es va dirigir, per indica-

Larsson, assegura que el millor de la

cions d’un dels policies de la Brigada, a

saga és la informació que n’ha extret

BASAT EN FETS REALS

l’habitació de la Virgínia.

sobre la Suècia contemporània.

Jordi Bordas i Eduardo Martín de Po-

-No hauries d’estar ací –li digué sense

Retratar un temps, una ciutat. Això és el

zuelo han publicat la novel·la Sin cober-

acritud a Adrián Soler.

que fem els periodistes, a força d’es-

tura (RBA). Narren la història d’uns

-Diuen que la veterania és un grau. Su-

agents del CNI espanyol abans, durant i

pose que me l’he guanyat, encara que

“En els meus llibres sempre he pretès retratar el meu temps” (Ferran Torrent)

després de l’inici de la invasió nord-ame-

només siga pels vells temps.

ricana a l’Iraq l’any 2003, amb l’ajut de

Durat uns anys, Soler havia estat cap de

la Gran Bretanya de Blair i l’Espanya

la secció de successos i sempre havia

d’Aznar.

respectat les informacions off the re-

Els fets són que l’octubre de 2003, un

cord de Piñol.

agent és mort en una emboscada i cinc

-Si ve un altre periodista te n’ixes.

setmanes després, en un tiroteig moren

-Acaben tard, dormen fins al migdia.

un periodista es posa a escriure una

set agents més. La versió oficial del go-

D’alguna cosa m’havia de servir el meu

novel·la, l’artefacte narratiu varia una

vern d’Aznar és que els agents han so-

secular insomni.

criure un article darrere un altre. Quan

mica i hi intervé la ficció, si bé l’essència

fert un atemptat, la realitat és que ha

és la mateixa, la realitat. Potser l’afany

estat un assassinat amb la intenció de re-

Bulevard dels francesos,

partir venjança.

Ferran Torrent (Columna, 2010)

de sintetitzar que comporta l’ofici fa que

CAPÇALERA JUNY 2010

Ferran Torrent ha utilitzat sovint el personatge d’Héctor Barrera, exboxejador i periodista, als seus llibres.

Eduardo Martín de Pozuelo i Jordi Bordas es van basar en uns assassinats reals a l’Iraq per escriure la novel·la Sin cobertura.

CAPÇALERA JUNY 2010

Bordas i Martín de Pozuelo han treba-

Set anys després, aquella història els cre-

llat plegats durant quasi trenta anys a La

Sebastián vio el informativo por

mava i van decidir fer el pas d’explicar-

Vanguardia. Una part d’aquesta convi-

pura casualidad. Le encantaba en-

la i servir-se de les eines de la novel·la

vència professional la van desenvolupar

cerrarse de vez en cuando en su

per ajudar a fer que el canemàs on ana-

dins l’equip d’investigació del diari bar-

despacho al mediodía, sentarse en

ven teixint l’argument fos del tot travat.

celoní i és en aquests anys on podríem

el tresillo con los pies en la mesita, y

El resultat és un thriller trepidant i ro-

buscar els orígens de la novel·la que aca-

encender el televisor mientras

tund dels que abunden en la narrativa

ben de publicar.

comía algo del bar.

anglosaxona i que, en canvi, no són ha-

A Sin cobertura han aprofitat el conei-

Al término del noticiario de TVE

bituals en la literatura escrita en castellà

xement tant dels fets de què se servei-

concluyó que, definitivamente, la

xen a la seva novel·la com del

política del Gobierno de José María

funcionament dels serveis d’intel·ligèn-

Aznar respecto a Iraq, y al terro-

cia per explicar una història que no ha

rismo islámico, marchaba por

“Aquella història sempre ens va quedar a dins”(Eduardo Martín

estat mai explicada. “Quan l’octubre del

caminos muy alejados de los seña-

de Pozuelo i Jordi Bordas)

2003, l’assassinat de vuit agents del CNI

lados por los servicios de Inteligen-

es va ventilar oficialment com un atemp-

cia que él representaba.

tat, molta gent sabia que aquesta no era

o en català. Sense anar més lluny, Vida

-¡Joder, qué gente! –exclamó mien-

imperial en la ciudad esmeralda

la veritat, però els fets es van tapar i es

tras se levantaba para prepararse

(RBA), la novel·la en què es basa el film

van fer desaparèixer de l’opinió pública

un café.

Green Zone de Paul Greengrass, és

al més aviat possible”, expliquen. “No hi va haver cap investigació –prosseguei-

obra del periodista Rajiv ChandrasekaSin cobertura, Jordi Bordas i

ran, director adjunt de The Washington

xen– i la història es va esvair, encara que

Eduardo Martín de Pozuelo

Post i cap de la delegació d’aquest diari

a nosaltres sempre ens va quedar a dins.

(RBA, 2010)

Hi havia massa caps per lligar”.

a Bagdad des de l’abril del 2003 al setembre del 2004. Tant la novel·la de

Chandrasekaran com la dels dos perio-

monis, detalls, o simplement, parlar de la

distes catalans s’obstinen en la inexis-

seva vivència. La quantitat i el ressò ens

Alguns records són com un xiclet

tència d’armes de destrucció massiva a

han sorprès”, admeten els autors d’a-

que ha perdut el gust i el mas-

l’Iraq de Saddam i la nul·la connexió del

quest llibre d’intriga.

tegues fins que et fan mal les man-

règim del dictador amb Al-Qaeda. LA REALITAT COM A FONT

torna molest. Aleshores, el millor

prou gran entre públic i crítica, s’ha si-

Llucia Ramis, guanyadora del darrer

que pots fer és llençar-lo. Escup.

lenciat en determinats mitjans pròxims

premi Josep Pla amb Egosurfing (Des-

No havia pensat en aquell pis, en

tino), la seva segona novel·la, declara

aquell primer any. Fins que l’altre

d’entrada que el seu cas és més el d’una

dia, vaig veure per televisió

novel·lista que ha fet de periodista que

aquella periodista davant la fa-

no pas una periodista que s’ha posat a

çana de l’edifici; picava insistent-

escriure novel·les.

ment al porter automàtic mentre

“Escric des de sempre, tinc un munt de

repetia el meu nom. I em conver-

a les tesis del PP i en el bloc que han

coses escrites, però fins que no va venir

tia, sense que jo en tengués la

obert per comunicar-se amb els lectors

l’Esther Pujol, editora de Columna, a

culpa, en una pressumpta quasi-

han trobat que s’ha convertit en una

demanar-me que escrivís un llibre

homicida imprudent.

mena de fòrum d’espies, tal com va pu-

sobre gent jove de professions liberals a

blicar El Triangle el passat mes d’abril.

la Barcelona actual, mai no m’havia

Egosurfing, Llucia Ramis

“Molts agents que van viure aquelles

atrevit a presentar un manuscrit meu

(Destino, 2010)

circumstàncies han volgut donar testi-

enlloc”.

“En la literatura em sento més còmoda, en el periodisme més segura” (Llucia Ramis)

La periodista i escriptora mallorquina Llucia Ramis va obtenir el darrer premi Josep Pla amb la seva novel·la Egosurfing.

CAPÇALERA JUNY 2010

díbules i se t’asseca la boca i es

La repercussió de Sin cobertura ha estat

Per entrar a La Vanguardia em faltaven padrins. Per anar a El País hauria hagut d’abandonar el meu nacionalisme provincià que tant em consolava les tardes de diumenge quan perdia el Barça. Per anar a El Periódico calia ser amic d’algun peix gros, preferentment del més gros de tots, treballar més hores que un rellotge i estar disposat a córrer el perill que un bon dia, sense saber gaire per què, el peix gros se’t girés d’esquena. Per anar a TV3, les meves idees eren sospitoses de ser més properes als socialistes que als convergents. Com si jo no tingués altres idees més interessants que no pas aquestes… Quatre maletes marrons, Toni Rodríguez Pujol (Leqtor, 2009)

FICCIÓ SOBRE UN MATEIX Toni Rodríguez és assessor de comunicació i va treballar a gairebé totes les capçaleres barcelonines abans del 1990, any en què va fundar l’agència Intermèdia. A Quatre carpetes marrons (Leqtor) rememora aquells anys i en fa un La novel·la de Toni Rodríguez va sortir d’unes notes autobiogràfiques.

retrat particular. La novel·la comença just abans de les eleccions que duran el primer tripartit al govern, quan a Jordi Martínez, pe-

Per a Ramis, el periodisme la va atrapar un cop l’havia triat com a carrera per poder estudiar a Barcelona i sortir de Palma. “A força de practicar-lo, el pe-

CAPÇALERA JUNY 2010

riodisme m’ha acabat apassionant. En la

“Escriure una novel·la és un luxe. No tens límits d’espai, de temes, d’opinions” (Toni Rodríguez)

riodista cultural que es troba a l’atur, li encarreguen fer de “negre” per escriure la biografia del poeta català Francesc Pujol i Alemany. L’encàrrec acaba convertint-se en

literatura em sento més còmoda, si bé en

baso la realitat en la ficció”. Llucia

una obsessió per a Martínez, que va

el periodisme, em sento més segura”,

Ramis, que ha escrit sobretot moltes crò-

component les peces de la vida del poeta

admet Ramis.

niques com a periodista, diu que la seva

i, a la vegada, intenta resoldre els seus

A Egosurfing, novel·la que parla de les

prosa n’està influenciada: “No tinc ima-

embolics professionals i personals. “Els

relacions que s’estableixen a través d’In-

ginació i fixar-te en la realitat et dóna

periodistes ens fem periodistes perquè

ternet, ha construït una història inven-

moltes històries. M’agrada molt, la reali-

ens agrada escriure i escrivim qualsevol

tada i és després que li ha ficat trossos

tat. Si contes les històries que la realitat

cosa”, afirma Toni Rodríguez. I explica

de realitat. “Jo no baso les meves fic-

t’ofereix, ella, agraïda, te’n dóna més. És

els orígens de la seva primera novel·la:

cions en la realitat, més aviat diria que

una font inesgotable”.

“L’any 2001 vaig escriure unes notes au-

tobiogràfiques perquè vaig decidir de

LLIBERTAT TOTAL

deixar escrit qui havia estat jo als meus

El càrrec m’ha durat unes sabates.

Xavi Bosch, director i conductor d’À-

fills, que aleshores eren molt petits. Van

Quan vaig arribar al diari mai no

gora de TV3, va guanyar el darrer Sant

ser quatre folis que vaig guardar. Un

vaig pensar quant temps m’hi esta-

Jordi amb la novel·la Se sabrà tot, inspi-

temps després, vaig agafar-ho i en vaig

ria. Mai no vaig creure, però, que

rada en la seva curta experiència com a

fer una ficció. Mentre escrivia vaig veure

m’hi passaria menys de quatre

director de l’Avui. Bosch s’ha afartat de

que la història anava prenent vida prò-

anys, segurament el temps que cal

dir, però, que les semblances entre San-

pia i els personatges també, fins al punt

per fer canvis, païr-los i consolidar

tana. protagonista del llibre, i ell mateix

que ja eren com un fill que ha crescut i

el nou model que portava al cap.

s’acaben aquí. “És clar que m’he servit

que va pel món al seu aire. El dia que

No ha pogut ser. Aquesta és, i em

de tota la meva experiència com a pe-

vaig acabar d’escriure, va ser la novel·la

sap greu, una història escapçada.

riodista per retratar situacions, fets i per-

En un any amb prou feines hem

sones. A través de la ficció les he

que es va acabar tota sola, jo no l’havia

“La base real és el que ha donat versemblança a les situacions, fets i persones”(Xavier Bosch) duta cap allà. Va ser una cosa ben sor-

tingut temps per variar dinà-

dibuixat d’una altra manera. però la

miques, ni imposar el projecte, ni

base real és el que els ha donat versem-

modificar els hàbits del lector, que

blança. Si hagués volgut fer una novel·la

és una tasca apassionant però

sobre advocats o jardineria, m’hauria

lenta, de formiga.

hagut de documentar”, assegura.

Plego, sí. El rumor que ha circulat

Per a Bosch la ficció dóna una llibertat

en les darreres hores en aquest cas

total a l’hora d’escriure que no existeix

prenent”. Per a Rodríguez “escriure una

era veritat. I us avanço que no em

dins una empresa periodística amb el

novel·la és un luxe. Els periodistes, sem-

sento fracassat, ni derrotat, però és

seu tarannà, lectors i les relacions amb

pre pendents de l’espai, de ser sintètics,

evident que en tota aquesta epo-

el poder. Tot i això, creu que els límits a

d’interpretar i no opinar i dels límits

peia no hi ha cap vencedor.

amb què escrivim en un diari, ens trobem que en la ficció no tenim cap límit: ni d’espai, ni de temes, ni d’opinions... ,gairebé ho recomanaria”.

les redaccions són massa grans. “No cal anar a la Rússia de Putin per comprovar

Se sabrà tot, Xavier Bosch,

els impediments dels periodistes per ex-

(Proa, 2010)

plicar la realitat. El nostre és un ofici amenaçat”, critica.

CAPÇALERA JUNY 2010

Xavier Bosch ha aprofitat la seva experiència al capdavant de l’Avui per escriure la novel·la Se sabrà tot.

DOSSIER ESPECIAL

El diari Egunkaria va ser tancat sobtadament per ordre judicial el 20 de febrer del 2003. Els responsables van ser detinguts, incomunicats i torturats. Set anys després, una sentència de l’Audiència Nacional els va absoldre i va denegar les acusacions de col·laboració amb ETA. La gravetat d’aquest fet

Crònica pausada del cas Egunkaria Martxelo Otamendi Fotos: Clemente Bernad L’únic precedent d’Egunkaria, és a dir,

tampoc no calia parlar l’idioma.

d’un diari en èuscar, havia estat Eguna.

A mitjan anys vuitanta, amb el funcio-

Aquell diari el va publicar el Govern

nament de la televisió i la ràdio, es va

basc el 1937, en circumstàncies difícils.

produir una campanya important a

En aquell moment, Catalunya ja tenia

favor d’un diari en èuscar. El grup pro-

la Generalitat, però el País Basc no va

motor de la campanya —format per

tenir un Govern basc abans de la

unes desenes d’intel·lectuals bascos—

Guerra Civil i Madrid no va permetre

va posar-hi tot l’interès i va organitzar

que en tinguéssim fins aquell any.

taules rodones, debats i conferències

La primera decisió de l’executiu va ser

per conscienciar els bascos que un diari

publicar Eguna, un diari de combat

en èuscar era possible i necessari. A

ha reobert de bat a bat

que bàsicament informava del trans-

l’estiu, la campanya popular va recór-

el debat sobre el

curs de la guerra. Així, el primer nú-

rer tots els barris, fàbriques i entitats.

mero d’Eguna es va publicar l’1 de

Es va dur a terme una captació de fons

tractament informatiu

gener i el darrer exemplar va ser el del

que va acabar amb un macrofestival al

19 de juny del 1937, quan Bilbao va

velòdrom de Sant Sebastià i, després,

del conflicte basc. Per

caure en mans dels franquistes. Amb el

es van posar en marxa els grups de tre-

franquisme no hi va haver desenvolu-

ball (gerencial, informatiu i tècnic).

això, des de CAPÇALERA,

pament cultural i lingüístic de cap

En canvi, des del Govern basc assegu-

mena, i no va ser fins a la Transició que

raven que no era factible i s’excusaven

es van posar en marxa les comunitats

dient que no hi havia mercat, periodis-

autònomes. En el cas de Catalunya, del

tes ni publicitat, mentre que els impul-

País Basc i de Galícia, els seus respec-

sors de la campanya defensaven que si

tius estatuts d’autonomia permetien

hi havia periodistes per a la televisió

es pretén reflexionar al voltant d’aquest aspecte amb un dossier especial que comença amb una

desenvolupar mitjans de comunicació

també n’hi hauria per a la premsa es-

propis.

crita. Rere l’actitud del Govern hi

Amb la democràcia, el Govern basc va

havia una raó política clara: el PNB en

detallada crònica del

prioritzar el desenvolupament de l’èus-

cap moment va voler promocionar un

cas Egunkaria elaborada

car a la televisió i a la ràdio, perquè el

diari que, a causa de la sociologia del

món audiovisual té més prestigi social-

món euskaldun, sabien que no podrien

ment. Per tant, de sobte, el món sencer

controlar. En realitat, tenien pànic a

es va adonar que hi havia negres i indis

subvencionar un diari que no controla-

director, Martxelo

que, un cop convenientment doblats,

rien com la televisió i la ràdio, sobretot

sabien èuscar. A més, per seguir un

tenint en compte que encara no s’ha-

Otamendi.

partit de futbol o una etapa del Tour,

via produït l’escissió d’Eusko Alkarta-

per qui va ser-ne el

EUSKADI

Brussel·les, 1996. Manifestants canten l’Eusko Gudariak durant una marxa per la repatriació dels presos bascos al País Basc.

suna i, per tant, el PNB tenia majoria

Ramón Beloki, periodista i membre

la tradicional Fira del Llibre i del Disc

absoluta al Parlament i a les diputa-

del PNB que, en aquell moment, asses-

Basc a Durango— va sortir, tal com es-

cions.

sorava el departament basc de Cultura.

tava previst, el primer número d’Egun-

L’oposició del Govern basc va ser tan

És clar que no ho farien, però amb

karia. No va sortir cap altre diari.

gran que, un cop es van adonar que fi-

aquesta amenaça buscaven que les en-

nalment el diari es posaria en marxa,

titats financeres que donaven suport al

BOICOT DE VITÒRIA

van decidir boicotejar-lo i van anunciar diari en èuscar, ja que un grup d’examen i d’anàlisi ho veia factible. Així, uns dies abans de la sortida d’Egunka-

De bon principi, Egunkaria va ser

L’oposició del Govern basc a Egunkaria va ser tan gran que, en adonar-se que es posaria en marxa, van boicotejar-lo

ria, el Govern basc va anunciar, en

la nina dels ulls de la cultura basca. El rotatiu venia 9.000 exemplars diaris, oferia informació internacional i parlava tant de les riuades com de l’esfondrament

roda de premsa, que trauria un diari en

projecte d’Egunkaria es fessin enrere.

econòmic, o de la Lliga, l’NBA i el

èuscar.

Tothom sabia que no tenien cap redac-

Tour. Era un diari absolutament nor-

—Saben vostès que el 6 de desembre

ció, mentre que els periodistes d’E-

mal.

sortim nosaltres? —els van preguntar

gunkaria feia dies que elaboraven

Al principi Egunkaria tenia unes qua-

els d’Egunkaria a la roda de premsa.

números zero.

ranta-quatre pàgines, una situació fi-

—Aquest diari no sortirà mai. Es farà

Finalment, el 6 de desembre del 1990

nancera força precària i patia un boicot

aquest altre —va respondre José

—data emblemàtica perquè se celebra

molt important del Govern basc, que

CAPÇALERA JUNY 2010

que ells tirarien endavant el seu propi

DOSSIER ESPECIAL

durant els tres primers anys ni va donar

pàgines, disposar de més personal i

EL PP, AL PODER

subvencions ni va inserir publicitat al

treure nous suplements, així que vam

El 1996 el Partit Popular es va imposar

diari. Fins i tot la Direcció General de

començar a assemblar-nos encara més

en les eleccions generals. A nosaltres

Trànsit de la Guàrdia Civil s’hi va

a la resta de diaris.

allò no ens va influir, perquè mai no

anunciar abans que no pas el Govern

Egunkaria era, òbviament, un diari

vam tenir cap relació especial amb el

basc, concretament en la campanya de

progressista que mantenia una molt

Govern espanyol. Felipe González no

trànsit de l’estiu del 1993.

havia acceptat mai que l’entre-

Davant del boicot del Govern basc, la diputació de Guipúscoa va destinar, el 1991, 1992 i 1993, cinquanta milions de pessetes

anuals

ajuts

per

Els tres primers anys d’Egunkaria el Govern basc ni va donar subvencions ni va inserir publicitat al diari

Egunkaria. Això va ser possible perquè

Dos anys després, el 1998, va tenir lloc el tancament d’Egin,

els partits de l’oposició (Eusko Alkar-

bona relació amb els sindicats, els mo-

què l’acusació de treballar en coordi-

tasuna, Euskal Ezkerra i Herri Bata-

viments antiglobalització, els organis-

nació amb ETA no se sosté, encara que

suna) eren majoria i van unir els seus

mes de defensa dels drets de la dona,

els seus responsables estiguin sen-

vots. El Partit Socialista d’Euskadi

del moviment homosexual… I com a

tenciats i a la presó. Reivindico la in-

(PSE) i el PNB, que governava en mi-

diari solidari sempre vam proclamar la

nocència, la no-pertinença i la no-sub-

noria, van votar-hi en contra. De ben

necessitat que en el conflicte basc s’a-

missió a ETA dels seus dirigents

segur

diners

cabessin totes les expressions de vio-

empresonats. Per cert, igual que

Egunkaria hauria desaparegut, però

que

sense

aquells

lència, tant les d’ETA com les de

Egunkaria, les pàgines d’opinió d’Egin

amb aquella ajuda podíem sobreviure.

l’Estat.

—amb moltes columnes i pàgines críti-

ció del diari. En aquell moment, ja portàvem

gairebé

quatre

anys

desacords amb el Govern basc i, gràcies a la immensa tasca dels membres

ques envers ETA— també eren

Sempre vam proclamar la necessitat que en el conflicte basc s’acabessin totes les expressions de violència

del Consell d’Administració, es va ar-

força més plurals que les de diaris d’aquest país que donen lliçons de pluralitat. I això no s’ha volgut valorar en parlar d’Egin. Quan van tancar Egin, la direcció

ribar a un acord amb l’executiu.

A més a més, érem molt plurals. No hi

d’Egunkaria ens vam preocupar. No

—No és possible —els dèiem— que la

havia cap altre diari amb una oferta es-

sabíem on s’acabaria tot plegat. Supo-

diputació de Guipúscoa ens estigui aju-

table de col·laboradors amb una opinió

sàvem que no anirien darrere d’altres,

dant i vostès, als qui correspon d’aju-

tan diversa. Hi havia col·laboradors de

així doncs, érem nosaltres els següents?

dar-nos, no ho facin. No té cap mena

tots els partits abertzales, però també

Malgrat el tancament, vam mantenir la

de sentit.

n’hi havia del PP, d’UPN, del PSE, del

nostra línia informativa. No en va,

Molta gent va començar a moure bro-

Partit Socialista de Navarra, del Partit

Egunkaria era un diari absolutament

git per canviar aquella situació. Fins i

Socialista francès de la part nord del

normal, sense convulsions, que fins lla-

tot membres del PSE, com ara Mario

País Basc, de l’RPR de Chirac i els cen-

vors no havia rebut cap denúncia i mai

Onaindia o Ramón Jauregui, van de-

tristes bascofrancesos de la UDF. Hi

no l’havien portat davant dels tribu-

manar al Govern d’Ardanza, davant del Parlament de Vitòria, que desbloquegés el cas d’Egunkaria. Finalment, l’estiu del 1994, quan el Govern basc es va convèncer que no po-

nals. Mai cap lector o empresa

Quan van tancar Egin ens vam preocupar. No sabíem on s’acabaria tot plegat. Érem nosaltres els següents?

drien enfonsar el diari, van començar a CAPÇALERA JUNY 2010

després Aznar ni Zapatero).

absolutament injustificable. Per-

En aquest context vaig assolir la direc-

vistéssim (tampoc ho va acceptar

inserir-hi publicitat. Fins llavors, ha-

ens havia denunciat per cap informació. Els primers problemes comencen el 1999, 2000 i 2001 per les entrevistes amb ETA, dues de

escrivien des d’Herri Batasuna fins al

les quals les vaig fer juntament amb

víem estat un diari petit en comparació

partit de Chirac! I ho fèiem perquè crè-

Mertxe Aizpurua, directora de Gara.

amb capçaleres importants, com ara El

iem en la pluralitat i volíem oferir l’o-

Per dues d’aquelles entrevistes el fiscal

Correo, Diario Vasco o Egin. L’acord

pinió de tot l’arc parlamentari, des de

en cap de l’Audiència Nacional, Eduar-

amb el Govern va suposar una injecció

l’esquerra abertzale fins a la dreta fran-

do Fungairiño, va instar el jutge Balta-

econòmica que ens va permetre afegir

cesa rància i jacobina de l’RPR.

sar Garzón que ens cridés a declarar.

EUSKADI

La primera vegada va ser per apologia

Aquella mort no tenia res a veure amb

tonomia basca (la Constitució ho per-

del terrorisme. Garzón ens va prendre

l’entrevista i, segurament, havia estat

met en cas d’irresponsabilitat en la ges-

declaració a la Mertxe i a mi per sepa-

prèviament establerta. Després d’a-

tió de l’autonomia) o de treure les

rat i ens va començar a preguntar coses

quella mort, Jaime Ignacio del Burgo,

armes a l’Ertzaintza perquè, segons

sobre aspectes operatius de l’entre-

un destacat dirigent d’UPN, va comen-

ells, el govern d’Ibarretxe no aconse-

vista. Jo li vaig dir que m’acollia al se-

çar a dir que jo estava marcant els ob-

guia detenir els autors de la kale bor-

cret professional i que no respondria. preguntes vorejant-ne la formulació. —Ho sento, senyoria, però aquestes preguntes topen amb el meu dret al se-

roka ni comandos d’ETA, encara

La tensió política del moment no ens afectava directament. Mai no vam pensar que farien res contra el diari

cret professional i no les hi respondré

que obviaven les crítiques quan l’atemptat era a Pamplona i era la Guàrdia Civil qui tampoc els detenia. També deien que els caps de

—li vaig dir.

jectius a ETA. Fungairiño va instar

l’Ertzaintza havien de ser membres de

Aleshores Garzón va donar per tan-

Garzón que ens cridés a declarar un

confiança d’alt rang de l’exèrcit o de

cada la investigació, perquè no té cap

altre cop.

les policies espanyoles (possibilitat que

sentit, i va decretar en la interlocutòria

—Va anar vostè a l’entrevista amb la

inclou l’Estatut i que no s’ha aplicat

que les entrevistes eren professionals,

intenció de marcar objectius a ETA?

gairebé mai), que algunes cooperatives

de rigor informatiu, d’interès públic i

—em va preguntar Garzón.

basques finançaven ETA, que les ikas-

que l’única persona que cometia un de-

—No senyoria, rotundament i absolu-

tolas eren el “jardí d’infants” d’ETA,

licte era l’entrevistat i no pas l’entre-

tament no —li vaig respondre.

etc.

vistador.

I aquí es va acabar l’interrogatori. No-

Mentrestant, al camp nacionalista, el

La segona vegada que vaig anar a l’Audiència Nacional va ser sota l’acusació de col·laborar i assenyalar objectius a ETA, perquè durant una altra de les entrevistes amb ETA jo els vaig pre-

Pla Ibarrexte havia fet els primers

Crec que en algun despatx del Govern espanyol algú va decidir donar un ensurt als bascos fent quelcom inesperat

guntar:

passos i els partits abertzales estaven incorporant a la seva agenda política la reivindicació de l’autodeterminació, la independència i també es parlava en aquells dies

—En el supòsit que els regidors d’UPN

vament Garzón va decretar que l’en-

diguessin públicament que els presos

trevista era professional, d’interès

nyola i la basca.

navarresos han de complir condemna

públic i que el redactor no tenia la in-

Però, malgrat tot, a Egunkaria vivíem

en presons navarreses i no pas a vuit-

tenció de marcar objectius a ETA. I

amb absoluta normalitat, perquè la

cents quilòmetres de casa seva, els

l’assumpte es va acabar aquí.

tensió de l’agenda política no ens afec-

TENSIÓ EN L’AMBIENT

que farien res contra el diari.

En aquell moment ETA tenia amena-

L’any 2003 l’ambient polític era molt

No obstant això, enmig de tot aquell

çats i matava regidors d’alguns partits

tens. Aznar governava amb majoria ab-

magma polític, crec que en algun des-

polítics bascos, entre aquests UPN.

soluta i el seu Govern mantenia una

patx del Govern espanyol algú va de-

trauríeu de la vostra llista d’objectius?— vaig preguntar.

del xoc de legitimitats entre l’espa-

tava directament. Mai no vam pensar

Eren persones sense cap influència en les direccions dels seus partits, la qual cosa aixecava moltes crítiques entre la classe política i, fins i tot, entre part de l’esquerra abertzale.

cidir donar un ensurt als

Si haguéssim proposat a experts una llista de vint possibles objectius polítics de l’Audiència, ningú hagués posat Egunkaria

Davant la meva pregunta ETA va respondre que aquest escenari no era pos-

bascos fent quelcom que ningú no s’esperava. Ningú. Perquè si aquells dies haguéssim proposat a diferents experts (columnistes, analistes,

mala relació amb Ibarretxe. Era l’è-

politicòlegs, professors universitaris,

sible i que, si es produís, ja veurien què

poca del: “Puyol enano, habla caste-

etc.) que el·laboressin una fatídica

hi farien. Però vaig tenir la mala sort

llano” i a la COPE, dia rere dia,

llista de vint possibles objectius polítics

que poques setmanes després de publi-

criticaven la immersió lingüística.

de l’Audiència Nacional, puc assegurar

car-se l’entrevista van assassinar un re-

Alguns tertulians i columnistes espa-

que ningú hauria posat, en aquella

gidor d’UPN a Leitza (Navarra).

nyols fins i tot parlaven de retirar l’au-

llista, Egunkaria.

CAPÇALERA JUNY 2010

Garzón va intentar fer les mateixes

DOSSIER ESPECIAL

DETENCIÓ INESPERADA

Els vaig obrir la porta i em van posar

Egunkaria. Després, davant meu, van

El 19 de febrer, la vigília de la deten-

una pistola a l’altura del cap, a una dis-

tancar el diari amb un cadenat.

ció, vaig anar a fer una conferència a

tància d’un metre i mig. Va ser llavors,

El cert és que, per prendre declaració

Azpeitia (Guipúscoa). Feia fred. Quan

en aquell moment, quan vaig entendre

als caps d’Egunkaria, el jutge Del

vaig sortir de la conferència, els orga-

que tot el projecte d’Egunkaria se n’a-

Olmo va muntar un operatiu policial

nitzadors em van advertir que fora hi

nava en orris.

digne de detenir Bin Laden i tota la

havia dues o tres persones a qui no coneixien i que portaven una mena de gorra que els tapava la cara i amb els colls alçats. —Vés amb compte —em van dir. —Tranquils, ningú no em farà res —els

seva colla, mentre que si ens hagués cridat a les onze del matí hi

“Obri a la Guàrdia Civil!”, van cridar a dos quarts de dues de la matinada mentre colpejaven la porta

hauríem acudit tots. Del Olmo sabia perfectament que no ens escaparíem ni eludiríem l’acció de la justícia.

vaig respondre. Jo no temia res, perquè era el director d’un diari i tothom sabia

Quan sortíem de la seu del diari TORTURES A MADRID

amb cotxes camuflats cap a Madrid, ja

on trobar-me.

En el moment de la detenció el secre-

hi havia un munt de persones davant la

Vam prendre un parell de vins, vaig

tari del jutjat em va llegir la interlocu-

seu protestant pel tancament. Hi havia

pujar al cotxe i me’n vaig anar. La car-

tòria d’arrest i de tancament del diari.

treballadors del diari, però també

retera d’Azpeitia a Tolosa és una car-

Durant quatre hores i mitja van escor-

d’empreses pròximes que no tenien res

retera

muntanyes,

collar casa meva. Entre altres, es van

a veure amb la comunicació i que van

asfaltada i amb molts revolts. Anava

situada

entre

endur una ikurriña, la banderola del

fer la seva pròpia pancarta demanant

sol al cotxe, i així que vaig sortir d’Az-

balcó contra la dispersió dels presos

que ens deixessin en pau.

peitia se’m van col·locar dos cotxes ca-

bascos, un llibre de Bernardo Atxaga,

Em van col·locar una mena de mitja,

muflats, l’un al davant i l’altre al darrere, a uns vint metres de distància del meu automòbil. Vaig intuir ràpidament que eren de la policia. Van seguir així durant els vint-i-cinc

com una gorra de muntanya, que

Em van posar una pistola a l’altura del cap i vaig entendre que Egunkaria se n’anava en orris

em tapava el cap fins a l’altura del septe nasal. Quan vaig arribar a les dependències madrilenyes de la Guàr-

quilòmetres de camí. En cap moment

dia Civil, em van tancar en una

se’m va acudir trucar a ningú per telè-

un altre de Pilar Urbano i “material

cel·la i, mitja hora després, vaig tenir la

fon. Com a molt, em vaig imaginar que

tan perillós” com centenars de fotocò-

primera sessió d’interrogatori. Allà un

em dirien: “Otamendi, t’estem vigi-

pies i articles de Fórmula 1 (a més d’un

agent em va dir:

lant”. No em vaig plantejar la hipòtesi

autògraf d’Ayrton Senna de mitjan

—Ja teníem ganes d’enxampar-te!

que em volguessin detenir i, encara

anys vuitanta que mai no em van tor-

Tanta tertúlia, tanta televisió i tanta en-

menys, clausurar el diari i aplicar-me la

nar) i un record amb la forma d’una

trevista! Això és la Guàrdia Civil i és

legislació especial.

mongeta metàl·lica de la Confraria de

un viatge que dura cinc dies. El primer

Vaig arribar a casa i vaig aparcar el

la Mongeta de Tolosa.

és dur, el segon és més dur que el pri-

cotxe. Ells ho van fer als aparcaments

Cap a les sis del matí em van portar a la

mer, el tercer ho és més que el segon, el

laterals i van fer mitja volta, tot cobrint-se la cara. Vaig pujar a casa, on visc sol, i vaig sopar. En aquell moment no tenia la més mínima sospita que ens pogués passar res greu, fins al

quart més que el tercer i el cin-

“Ja teníem ganes d’enxampar-te! Tanta tertúlia, tanta televisió i tanta entrevista!”, va dir-me un agent

CAPÇALERA JUNY 2010

punt que me’n vaig anar al llit sense

què més que el quart, però, al final, aquí canta tothom. Cada dia tenia un parell de sessions d’interrogatoris. —Contra la paret! —em crida-

trucar a ningú per telèfon, ni pel mòbil

seu del diari. Hi havia un munt de gu-

ni tampoc pel fix.

àrdies civils voltant per la redacció. En

saven contra la paret, em col·locaven la

Però, de sobte, a dos quarts de dues de

aquell moment, com que estava inco-

gorra de muntanya i em portaven a

la matinada, van colpejar la porta.

municat, encara no sabia que havien

una sala.

—Obri a la Guàrdia Civil! —van cri-

detingut deu persones alhora i que ha-

Em van tenir tres dies a la cel·la, dem-

dar.

vien dut al diari els que treballaven a

peus, mirant una paret blanca. No em

ven quan venien a buscar-me. Em po-

EUSKADI

Familiars de presos d’ETA el 1997 durant una visita a la presó d’Alcalá-Meco.

deixaven dormir, i cada quatre o cinc

el coratge de denunciar-los per les

—Molt bé, i ara parlarem de les entre-

hores podia seure en un jaç uns vint

seves sabates. Però hi renunciava per-

vistes amb ETA.

minuts. Mentre m’estava dret contra la

què era un periodista, no un agosarat, i

El 99% de les pressions, d’aquelles hu-

paret pensava que l’amenaça de cada

no tenia ganes de complicar-me la vida.

miliacions i vexacions eren per a obte-

dia seria pitjor, què em podrien fer

El tercer dia, el 22 de febrer, va ser el

nir informació sobre les entrevistes.

l’endemà.

de les majors tortures. Em van posar la

—Explica’ns el que no has volgut ex-

Durant els interrogatoris em van obli-

bossa al cap i em van practicar vexa-

plicar a Garzón —em deien.

gar a despullar-me, a caminar a quatre

cions homofòbiques. Però en els tres

I cada vegada que jo els parlava del

grapes i a fer exercici físic —de vega-

meu dret a no declarar, dels drets

des nu i d’altres amb els pantalons

de la Constitució, dels drets hu-

caure rodó. Jo sóc un periodista que no està acostumat a les tècniques d’interrogatori ni a anar a la guerra, però

El 99% d’aquelles humiliacions i vexacions eren per obtenir informació sobre les meves entrevistes amb ETA

aprens a interioritzar-ne els codis. —M’estic veient les sabates —els deia

mans, ells em cridaven: —Ni Constitució ni punyetes! Que se’n vagi a la puta merda l’Audiència Nacional! Això és la Guàrdia Civil i no tornis a parlar-

dies d’interrogatoris només em van fer

nos més de drets!

quan em posaven la caputxa, perquè si

una sola pregunta sobre la meva rela-

Es passaven l’estona insultant Garzón

podia veure les meves volia dir que

ció amb Egunkaria: em van preguntar

i la Constitució. I tot això m’ho deien

també podia veure les seves. En canvi,

qui em va oferir la direcció del diari. Jo

xavals de trenta i pocs anys! No estem

podria no haver-ho dit i algun dia tenir

els vaig respondre i llavors em van dir:

parlant de torturadors xilens o argen-

CAPÇALERA JUNY 2010

abaixats a l’altura dels turmells— fins

DOSSIER ESPECIAL

tins que es trobaven aquí perquè s’ha-

trevistes periodístiques amb ETA no la

presó de Soto del Real. Mai no es fa

vien quedat sense feina al seu país, sinó

van donar al jutge Del Olmo. Ells sa-

així. Quan es disposen a pagar la

de joves espanyols que havien estudiat

bien que el jutge només els havia auto-

fiança, acostumen a alliberar-te allà

a les acadèmies de la Guàrdia Civil de

ritzat a preguntar sobre la teòrica

mateix. Però em van portar a Soto del

la democràcia, on se suposa que els van

intervenció d’ETA al diari, però mai

Real, on també hi havia set dels detin-

instruir en qüestions de valors i res-

sobre les entrevistes. Per tant, aquesta

guts, i ens vam explicar mútuament les

pecte. Però com més reivindicava el meu dret protegit a no donar informació sobre les entrevistes amb ETA, més de mala llet es posaven ells i més exercicis físics m’obligaven a fer. Ja abans, Garzón va instruir aquelles en-

diferents tortures a què ens ha-

Com més reivindicava el meu dret a no donar informació sobre les entrevistes, més de mala llet es posaven ells

trevistes amb ETA realitzades el 1999,

vist del País Basc, el d’ETB-2 en castellà. Allà vaig explicar el que havia passat i, pel que m’han ex-

informació se la van guardar per a ells.

perquè va considerar que eren profes-

Després de cinc dies incomunicat em

Vaig tornar al País Basc amb autobús,

sionals, d’interès públic i que l’únic que

van cridar a declarar. En el moment de

amb la meva gent d’Egunkaria i la fa-

cometia un delicte era l’entrevistat i no

la declaració, el jutge va decretar la

mília. A l’autobús em van ensenyar

pas l’entrevistador; per això m’acollia

meva presó eludible sota el pagament

fotos de les mobilitzacions i de la ma-

amb tanta insistència, durant els meus

d’una fiança de trenta mil euros.

nifestació multitudinària de Sant Se-

interrogatoris, a la decisió del magistrat

Del Olmo va començar l’interrogatori

bastià. Em van sorprendre, sobretot les

Garzón.

tot preguntant-me:

fotos d’aquella manifestació. Era in-

A més a més, jo no sabia on havien tin-

—Senyor Otamendi, què és ETA?

imaginable que tanta gent sortís al car-

plicat, vaig fer plorar mig país.

gut lloc les entrevistes amb ETA. Eviestat a Singapur ni a Colòmbia perquè no s’hi arriba després de quatre hores amb cotxe, com jo vaig trigar. Així que,

rer per defensar-nos. I això que

El que és realment escandalós és que la poca informació que van obtenir no la van donar al jutge Del Olmo

després de tres o quatre tandes de tor-

llavors encara no se sabia res de les tortures. LA PROFESSIÓ Davant del que havia succeït,

tures, només els vaig dir que les entre-

—Senyoria, vostè no ha clausurat un

entre els mitjans de comunicació hi va

vistes havien estat en un radi de tres o

diari i m’ha tingut cinc dies incomuni-

haver de tot. Els grans diaris bascos

quatre hores de cotxe i que no podia

cat, amb tot el que m’han fet, per aca-

van mantenir una actitud molt condes-

veure on era perquè ETA pren les me-

bar preguntant-me què és ETA! —vaig

cendent amb l’Audiència Nacional,

sures de seguretat (et posen unes ulle-

exclamar.

mentre que entre els espanyols hi va

res especials perquè no vegis on et

Després de la meva declaració vaig dir

haver pocs suports, amb l’excepció de

porten). No sé si van ser al mateix

al jutge que volia explicar-li el que

Gemma Nierga a la Cadena SER i

poble, però no van tenir lloc a la ma-

havia passat a les dependències poli-

d’un editorial d’El País molt dur de-

teixa sala. No sé quin interès operatiu

cials. Li ho vaig explicar i em sembla

nunciant les tortures homofòbiques.

podia tenir aquesta informació, perquè, a banda d’això, no els vaig donar més detalls de les entrevistes. No els he donat a ningú. Ni a la família, ni als meus amics íntims, ni als meus col·la-

Una altra cosa ben diferent és

Mai vaig esperar que el suport de Catalunya fos d’aquella magnitud, ni tan divers i plural

boradors més directes. La credibilitat CAPÇALERA JUNY 2010

carrer vaig tenir la sort d’entrar en directe per a l’informatiu més

el 2000 i el 2001, i va arxivar la causa

dentment, m’imaginava que no havien

vien sotmès. Quan vaig sortir al

d’un periodista és directament propor-

el que va passar a Catalunya. Quan encara estàvem detinguts, nou directors de mitjans de comunicació en català van signar un document en què es van

que Del Olmo va pensar: “A la sala

mostrar contraris al tancament d’E-

cional a la capacitat de tenir la boca

m’ha explicat les tortures amb tots els

gunkaria.

tancada.

ets i uts, així que si en tres hores l’alli-

La veritat és que puc entendre l’actitud

El que és realment escandalós de tot

bero tindrà quaranta càmeres a la

d’alguns periodistes bascos que viuen

això és que aquesta informació que va

porta de l’Audiència Nacional i la farà

amenaçats i han de caminar tot el dia

obtenir la Guàrdia Civil sobre les en-

bona!”. Per tant, em va enviar a la

amb escortes. “Mira noi, això és així”,

EUSKADI

deien. Ho puc entendre i no els ho re-

ropa es tanqués l’únic diari en èuscar i

van rebre Egunero, que venia diversos

trec, tot i que sempre prefereixo que-

que, sota l’acusació de pertinença a

milers d’exemplars cada dia. Mentre

dar-me amb les adhesions.

ETA, se n’arrestessin elscaps com si

sortia Egunero, un altre grup editor va

Amb el pas del temps, tothom s’ha co-

fossin membres d’una organització ar-

començar a preparar Berria. Una cam-

mençat a girar. Alguns van tenir una

mada, els incomuniquessin cinc dies i

panya de captació de venda d’accions

actitud molt ferma de solidaritat amb

els torturessin. Perquè, amb alguna ex-

va aconseguir quatre milions vuit cents

nosaltres i d’altres es van anar tempe-

mil euros gràcies a 20.040 accio-

rant. Els diaris que al principi van ser

nistes —Egunkaria només en

anar girant. En la política basca tots ens hem anat acostant cap a altres posicions, de manera que no ho critico. I,

Estic convençut que la solidaritat catalana no hagués estat recíproca si, per exemple, haguessin tancat l’Avui

a més a més, era l’època de la majoria absoluta del PP ningú no aixecava la

tenia 1.500— dels quals 400 eren catalans que no sabien èuscar. Això va ser així gràcies a les accions venudes per Internet, que va permetre vendre’n moltes a

cepció comptada, Espanya és l’únic

Catalunya, però també als Estats Units

veu, tret d’algun diari i ràdio a Madrid,

país europeu on es tanquen diaris amb

i a Sud-amèrica on hi havia centenars

algun mitjà de comunicació gallec i una

una ordre judicial. A la resta de països

d’accionistes descendents de la diàs-

part molt important dels mitjans de co-

els diaris els tanquen els lectors.

pora basca. Així doncs, gràcies a l’em-

municació catalans, que, des del primer

pipament col·lectiu, Berria va tenir més

dia, ens van tractar molt bé.

NEIX BERRIA

accionistes, més diners, més experièn-

Em va sorprendre aquest suport. Jo co-

Poques hores després del tancament

cia, més publicitat i més vendes. Tot els

neixia Catalunya, així com la relació

d’Egunkaria, els treballadors es van

va sortir malament.

històrica amb el País Basc, però mai no

reunir en una assemblea en què van

Berria només es diferenciava d’Egun-

vaig esperar que aquest suport fos d’aquella magnitud, ni tan divers i plural. Al llarg d’aquells anys vaig anar molts cops al Parlament, vam rebre el suport de tots els col·lectius polítics, del

karia en la capçalera i el disseny,

Quatre-cents catalans que no sabien èuscar van comprar accions del nou diari Berria

Col·legi de Periodistes, del Col·legi

ja que l’esperit era el mateix. És un diari nacional, plural, modern, progressista, que presta una atenció especial a la classe treballadora i als grups marginats, posant

d’Advocats, etc. De totes maneres, estic

decidir que la meitat de l’assemblea,

èmfasi especial en les nacions sense

convençut que la solidaritat de Catalu-

els periodistes, farien diaris, i l’altra

estat. En l’àmbit laboral, ens vam com-

nya amb Egunkaria no hauria estat re-

meitat es dedicaria a l’agitació i la pro-

prometre que tots els treballadors d’E-

cíproca si haguessin tancat l’Avui, per

paganda. Una de les principals premis-

gunkaria passessin a Berria. El 95% ho

posar-ne un exemple. M’hi jugo la ca-

ses era posar-se a fer un diari en èuscar

va fer i els que no ho van fer va ser per

misa que els bascos, com a poble, no

aquella mateixa tarda, encara que l’ha-

decisió pròpia, perquè estaven en ex-

hauríem tingut la mateixa solidaritat

guessin d’escriure a mà.

cedència.

que els catalans han tingut amb nosal-

Un diari local els va deixar els ordina-

El 21 de juny del 2003 va sortir al car-

tres.

dors —els sistemes eren compatibles—

rer el primer número de Berria.

També va ser molt important el suport de la premsa internacional. No crec que hi hagi hagut, pel que fa a temes bascos, cap altra causa amb tanta cobertura: Le Monde Diplomatique, The

Menys de nou mesos després, la

“Aquests, com a mínim, no tancaran diaris”, vaig dir quan el 14-M el PSOE va guanyar les eleccions

Washington Post, The New York Times,

nit electoral del 14-M, quan van començar a arribar els incontestables resultats que donaven la victòria del PSOE, em trobava reunit amb el sotsdirector i el cap

The Guardian, BBC, la televisió aus-

i es va posar en marxa un nou diari que

de Política de Berria, tot valorant-ne

traliana, etc. Però atès que, per ordre

es va dissenyar gràficament en dues

les dades. Ens constava que el 2003 en

del jutge, no podíem sortir d’Espanya,

hores. Va ser el diari Egunero, que

l’entorn socialista polític, judicial i me-

ja que eren aquests mitjans els que ve-

entre el 20 de febrer i el 21 de juny va

diàtic no va agradar gens el tancament

nien cap aquí i els ho explicàvem. Els

fer de pont entre Egunkaria i Berria.

d’Egunkaria.

semblava increïble que el 2003 a Eu-

Els 11.000 subscriptors d’Egunkaria

En un moment de la reunió vaig deixar

CAPÇALERA JUNY 2010

molt poc crítics amb el temps es van

DOSSIER ESPECIAL

Cementiri de Polloe, a Donostia,1991. Enterrament d’Iñaki Ormaetxea, un dels tres militants d’ETA morts per la Guàrdia Civil.

anar un comentari:

a través de l’acció popular. En aquest

de comunicació serà cabdal, tot i que

—Aquests, com a mínim, no tancaran

país s’ha parlat molt, lògicament,

estic convençut que alguns dels que de-

diaris.

d’ETA, però s’ha de parlar molt de la

fensen les investigacions de les tortu-

I el vaticini s’ha complert.

violència de l’Estat (GAL, tortures,

res a Xile o l’Argentina, quan es

Intxaurrondo, guerra bruta...), i això es

plantegi parlar de les tortures aquí, no

podrà fer en deu o quinze anys, després

tindran la mateixa postura. “Ara que ja

I VA ARRIBAR EL JUDICI En un moment del procés judicial, l’any 2006, la Fiscalia va retirar l’acusació, i només va quedar l’acusació particular (l’Associació de Víctimes del Terrorisme i l’associació Dignitat i Jus-

no hi ha violència, voleu embo-

La sentència ens va alliberar de l’acusació que tot allò relacionat amb la cultura euskaldun està mediatitzat per ETA

CAPÇALERA JUNY 2010

tícia). Així que, en el fons, hem estat

licar la troca revisant Intxaurrondo?”, ens preguntaran. Però si la tortura és inacceptable en època de dictadura, encara és molt més alarmant en democrà-

víctimes d’una utilització perversa, in-

d’un canvi de cicle polític, sense lluita

cia, quan els que et torturen van uni-

justa, de l’acció particular. Malgrat tot,

armada i quan puguem parlar tran-

formats i tenen sou públic. I quan toqui

sóc partidari de l’acció particular, per-

quil·lament d’algunes coses. Serà lla-

parlar d’aquestes coses, de les quals al-

què els propers anys al País Basc es po-

vors que l’acusació popular tindrà un

guns ens encarregarem de parlar, l’ac-

dran

plantejar

alguns

assumptes

judicials pendents i només es podrà fer

protagonisme molt important.

ció popular ens anirà molt bé.

En aquest debat el paper dels mitjans

Finalment, el 15 de desembre del 2009

EUSKADI

va arribar la primera sessió oral del ju-

pena i que, al final, havíem guanyat.

creia en la puresa dels mitjans de co-

dici a l’Audiència Nacional. Ens vam

Feia temps que dèiem que aquest país

municació. Hi ha uns posicionaments

convèncer que aniria bé i que no po-

portava molts anys sense guanyar una

clars, unes línies editorials concretes

drien demostrar res, però dubtàvem de

causa, i sabíem que si no guanyàvem

sobre el conflicte basc, cadascú té el

l’actitud de la Fiscalia, que feia tres

aquesta ja no en guanyaríem cap. L’a-

seu paper i atén la clientela de com-

anys que sol·licitava la no-celebració

cusació popular no va presentar cap re-

pradors i, en altres casos, la clientela

del judici. No és habitual que la Fiscatres era fonamental que aquesta no acusés, perquè això ens obria moltes portes polítiques i mediàtiques. A

política i partidista. Tot aquest po-

Quan canvïi el cicle polític hi haurà mitjans de comunicació que s’adonaran que en aquest país es torturava

l’hora de la veritat, la Fiscalia no

sicionament és legítim, si bé està al marge d’aquesta pluralitat lògica i necessària de les línies informatives

dels

mitjans

comunicació. Entenc perfecta-

només no va preguntar sinó que, en al-

curs, així que el cas Egunkaria ja està

ment el context en què es desenvolu-

guns interrogatoris, fins i tot va posar

tancat. Ara queda la segona part, l’eco-

pen

contra la paret els perits de la Guàrdia

nòmica, que es traslladarà, per decisió

solidaritats, però em quedo amb les

Civil per manca de proves. Això ens va

de l’Audiència Nacional, a l’Audiència

primeres i amb el fet que, amb el pas

aquestes

solidaritats

tranquil·litzar, com l’actitud del tribu-

de Guipúscoa, un cop desapareguda la

del temps, alguns s’hi hagin anat acos-

nal, que ens va deixar explicar les tor-

connexió amb ETA dels encausats.

tant. I ben acostats siguin.

tures

tan

llargament,

extensa

cas

I ara què? Ara cal continuar fent dia-

concreta que vam voler. “Tranquils,

Egunkaria sortís bé per a la cultura

La gent necessitava que el

ris, perquè la cosa està fotuda. És cert

que això va bé”, ens deien des de l’en-

basca, però també per a Catalunya. La

que tant jo com els meus companys de

torn progressista i mediàtic. Però no ens ho vam creure fins que el 12 d’abril del 2010 vam veure signada la sentència. Set anys després del tancament d’Egunkaria, la sentència ens absolia, assenyalava que no hi havia

sumari hem adquirit, arran del

Aturar el cop d’Egunkaria implicava que no arribés fins aquí perquè la propera parada hauria pogut ser Catalunya

cap relació amb ETA, que els contin-

procés, una notorietat pública i ens hem convertit en els torturats oficials del País Basc, però després de set anys ocupats i preocupats, ara ens podrem concentrar una mica més en la nostra tasca diària,

guts del diari no enaltien el terrorisme,

solidaritat tan intensa dels catalans es

sense oblidar-nos del suport que pu-

que el tancament va ser inconstitucio-

devia, inicialment, al suport cap a una

guem oferir als que també són víctimes

nal, criticava la visió “estreta i errònia”

cultura minoritzada amb la qual hi ha

de sumaris de marcat impuls polític

que associava èuscar i ETA, deia que als

una relació històrica, però també per

sota el paraigua pervers que tot és

informes policials els mancava fona-

una actitud d’autodefensa. Aturar el

ETA.

ment i fins i tot, en referència a les tor-

cop d’Egunkaria implicava que això no

Quan el cicle polític canviï i les coses

tures, constatava que “no hi va haver un

arribés fins aquí, perquè la parada se-

es puguin dir d’una altra manera, hi

control judicial suficient i eficient” du-

güent d’aquest tren hauria pogut ser

haurà mitjans de comunicació que s’a-

rant el període d’incomunicació.

Catalunya.

donaran que en aquest país es tortu-

Vam sentir alegria per nosaltres, pel nostre entorn, pels treballadors, per tota la gent que ha patit, però també per aquesta acusació velada contra tot el món en èuscar. Perquè amb el tan-

Quan altres mitjans van rebre amenaces, alguns no vam estar a l’altura de les circumstàncies

cament d’Egunkaria el que volien

rava la gent. Llavors parlarem del paper que hem tingut i tots haurem de fer autocrítica. Jo també. Perquè quan altres mitjans van rebre amenaces, alguns no vam estar a l’altura de les circums-tàn-

transmetre era que tot allò que s’ha re-

REACCIONS I AUTOCRÍTICA

lacionat amb el desenvolupament de la

I transcorreguts set anys entre el tan-

enèrgicament. I, de la mateixa manera,

cultura euskaldun estava mediatitzat

cament d’Egunkaria i la sentència ju-

altres no ho van estar en el nostre cas,

per ETA. Amb la sentència ens vam

dicial,

professió

quan fa set anys ens van tancar el diari

alliberar d’aquesta acusació, podíem

periodística? Doncs, on era llavors, per-

i va començar el moment més tràgic de

dir que la feina feta havia valgut la

què molt abans del tancament ja no

la crònica d’Egunkaria.

queda

cies, calia haver reaccionat més

CAPÇALERA JUNY 2010

lia no pregunti als acusats. Per nosal-

DOSSIER ESPECIAL

La professió periodística a Euskadi està marcada per l’existència d’un conflicte que protagonitza bona part de les notícies –sobretot les dels mitjans internacionals–, condiciona les conductes dels professionals i en magnifica els errors i els encerts. En aquest article, el periodista Alberto Letona, excorresponsal a Euskadi d’Associated

Desitjos, somnis i mentides a Euskadi Alberto Letona Fotos: Clemente Bernad La tragèdia de la conquesta d’Irlanda

dor, una de les raons que m’ha animat

per part dels exèrcits anglesos al segle

a acceptar la redacció d’aquest article

XVII, d’acord amb el que afirmava

ha estat l’actual distanciament dels mit-

Chesterton, és que els irlandesos mai

jans. La meva visió potser no sigui ara

no l’han pogut oblidar i que els angle-

tan propera, però és aquesta mateixa

sos mai no l’han pogut recordar.

distància la que espero que m’ajudi a

Una mica d’això, tot i que desproveït de

centrar la reflexió.

caràcter tràgic, és el que ens ha succeït

En les últimes dècades la societat basca

a un nombrós grup de periodistes que

ha tingut una relació complexa amb els

hem exercit la professió a Euskadi. Mai

mitjans de comunicació. Entre l’amor i

no oblidarem els nostres primers pas-

l’espant, la balança s’ha inclinat més a

sos en els mitjans, però molt sovint hem

prop de la desconfiança i l’acusació que

acabat no recordant les il·lusions i com-

no pas del reconeixement i l’acceptació.

promisos que ens hi van vincular.

Els mitjans de comunicació, no obstant

Els desitjos, les mentides i els somnis

això, exerceixen un eix al voltant del

s’han barrejat amb el pas inexorable

qual pivota la vida política, social i eco-

del temps en un ofici que ha canviat

nòmica del País Basc. Tant els mitjans

substancialment durant els últims anys,

escrits com els audiovisuals se segueixen

i que, lluny de construir una societat

amb una proximitat més que raonable

més justa, lliure i educada, ha contribuït

per una bona part de la societat.

Press i de la BBC,

que sigui més sectària, ignorant i banal.

Tant és així que alguns tenim la sensa-

Són molts els companys que han em-

ció que la política ha suplantat el paper

reflexiona sobre com

près el camí professional cap a altres

que fa un segle tenia la religió a Euskal

es viu l’ofici en aquesta terra castigada per una violència que ha portat el periodisme a una autèntica guerra de trinxeres.

camps. En aquest trànsit des de la re-

Herria, i el periodisme ha estat l’altar

dacció cap a altres responsabilitats hi

on s’han oficiat moltes cerimònies.

ha hagut, és clar!, moltes i poderoses

No obstant això, i malgrat que som el

raons de diversa índole, si bé una de les

planter de reconeguts professionals, la

més importants ha estat i és el desgast i

imatge que es té de nosaltres és, en ge-

la tensió que suposa informar en un

neral, negativa. Del periodista astut,

país on el permanent conflicte, l’atrin-

poc o gens fiable, hem passat, en poc de

xerament mediàtic i la submissió als po-

temps, a la caricatura del brètol de vo-

ders polítics sobrepassa els límits

devil, gràcies, cal assenyalar-ho, a molts

raonables.

dels tertulians dels mitjans audiovisuals

Després d’haver estat uns anys allunyat

que el públic identifica com a perio-

de la meva tasca diària com a informa-

distes. En aquest aspecte, crec que la di-

EUSKADI

Pamplona, 1997. Agents de la policia nacional a la seu d’Herri Batasuna per procedir a la detenció de diversos dels seus líders.

ferència amb altres llocs de l’Estat és

tèntica guerra de trinxeres, que també

nistes de la notícia, i s’ha diluït tot indici

inexistent.

s’estén a altres llocs.

d’objectivitat informativa. Com a anèc-

El periodista és la persona que fona-

Les bones raons, o simplement “la

dota, recordo una baralla verbal acom-

mentalment treballa la informació i no

causa”, han anat guanyant la voluntat

panyada de greus insults, que va estar a

l’opinió. I ho fa a través del seu propi

de molts periodistes a Euskadi, tot

punt d’arribar a les mans entre un cone-

testimoni, del d’altres o de les seves

allunyant-los del seu principal compro-

gut expresentador d’Euskal Telebista i

fonts d’informació. Els periodistes som,

mís amb els lectors, oients i televidents.

un dirigent de la llavors anomenada

en general, acomodaticis. Com qualsenostra feina tan bé com podem; és a dir, respectant els criteris ètics de la nostra professió. No mentir, guardar el secret

L’existència d’una situació de violència ha portat el periodisme a una autèntica guerra de trinxeres

professional, no falsejar la informació i no inventar fonts en són alguns.

quillatge d’aquesta televisió. El panorama informatiu basc ha estat i continua sent decebedor des d’una perspectiva no sectària i estrictament professional. Aquí,

Aquestes bones raons, que sovint han

a Euskadi, tots hem trobat una bona

Malgrat això, l’existència d’una situació

ocultat interessos editorials, pressions

causa per portar l’aigua al nostre molí:

de violència al nostre país i el conse-

polítiques o la pròpia ideologia, han

des d’escriure al dictat del Ministeri de

güent patiment de molts dels ciutadans

donat un to picant a moltes línies “d’in-

l’Interior o al servei de l’MLNV, per es-

han alterat aquest estat de coses pro-

formació” a les redaccions dels mitjans

mentar-ne els exemples més eloqüents,

fundament i han portat el periodisme,

bascos. Alguns professionals s’han sen-

fins a deixar-se portar per l’orientació

en totes les seves expressions, a una au-

tit, sense cap mena de rubor, protago-

ideològica del mitjà. Aquest darrer,

CAPÇALERA JUNY 2010

vol persona normal, intentem fer la

Herri Batasuna, a la sala de ma-

DOSSIER ESPECIAL

model d’autocensura per excel·lència,

han disminuït. Apuntaria dues raons

camp internacional i la transcendència

és clarament el més estès, ja que tot pe-

per a aquest canvi: d’una banda, des de

de la informació que transmeten als

riodista coneix les inclinacions del seu

l’oposició es fa millor periodisme, i

seus respectius països, els mitjans de

mitjà i els límits que no ha de sobre-

penso que Deia ho està fent, i de l’altra,

comunicació internacionals estan sot-

passar.

després del canvi de govern molts vo-

mesos a una contínua pressió propa-

tants nacionalistes han tornat al “seu

gandística per part dels diferents

medi natural”.

aparells informatius de l’Estat.

MITJANS I BASES SOCIALS En funció del marc polític que defensen, hi ha dos grups perfectament identificats als mitjans de comunicació bascos amb capacitat d’influència: els sobiranistes, aquests són el grup més

El panorama informatiu basc continua sent decebedor des d’una perspectiva no sectària i estricament professional

reduït, i els estatalistes, que formen la

la majoria dels casos, llunyà. La resposta a les pressions polítiques

majoria.

ELS MITJANS INTERNACIONALS

aparells informatius institucionals pro-

Penso que, en general, la influència dels

El tema d’interès per als mitjans de co-

voca, freqüentment, un efecte contrari

mitjans de comunicació sobre la ciuta-

municació internacionals sobre Eus-

al desitjat per les autoritats pròpies o de

dania depèn en bona part de la ideolo-

kadi ha estat, i m’atreviria a dir que

l’Estat. En alguns casos, s’ha jutjat l’or-

gia o simpaties polítiques d’aquests. Els

continua sent, la violència d’ETA. És

ganització ETA en termes de guerrilla

votants fidels a un partit solen nodrir-

frustrant, però la realitat és així. La

romàntica. En d’altres, se’ls ha vist com

se d’aquells mitjans amb els quals

resta de temes que passen a Euskadi

a aliats naturals de grups talibans, ma-

s’identifiquen, ja que aquests pro-

gairebé no compten com a notícia.

fiosos italians o de qualsevol altra ex-

dueixen un efecte de refermança en les

Durant més d’una dècada vaig ser

travagància amb què l’informador els

És paradoxal, no obstant això, la situació a Euskadi, almenys en l’apartat dels mitjans escrits. El nacionalisme basc no ha estat fins ara capaç d’elaborar un

vulgui associar.

Als mitjans bascos hi ha dos grups ben identificats: els sobiranistes, minoritaris, i els estatalistes, que són majoria

diari que pugui fer ombra als del grup

La visió internacional del “problema basc” és gairebé sempre simplista, condicionada pels clixés propagandístics, i amb un gran desconeixement de la realitat so-

Vocento: El Correo i Diario Vasco.

col·laborador de dos prestigiosos mit-

Aquests dos mitjans lideren amb un

jans internacionals: per una part de

sobre la nostra realitat tampoc és ex-

ampli avantatge tant el nombre de

l’agència nord-americana Associated

clusiva dels mitjans de comunicació estrangers.

cial. Però aquesta visió informativa

vendes com el de lectors a la nostra co-

Press (AP) i, per l’altra, de la radiotele-

munitat.

visió britànica BBC. Calculo que més

La influència d’aquests diaris és des-

d’un 85% de les notícies sobre les quals

TERTÚLIES I TERTULIANS

proporcionada si tenim en compte el,

vaig haver d’informar durant tots

Aviso que sento poca simpatia envers

fenomen que he esmentat, segons el

aquells anys estaven directament rela-

aquest tipus d’espectacle que, curiosa-

qual amplis sectors socials compren el

cionades amb el fenomen de la violèn-

ment, té més predicament fora que no

mitjà de comunicació que està més en la línia de les seves idees polítiques. L’explicació del “fracàs” dels diaris nacionalistes bascos, Deia i Gara, ve motivada, al meu parer, per la identificació

pas dins d’Euskadi, encara que

El nacionalisme basc no ha estat capaç d’elaborar un diari que faci ombra a El Correo i Diario Vasco

com a premsa militant que fa el ciutadà CAPÇALERA JUNY 2010

amb la realitat del País Basc és, en

de les respectives ambaixades i

seves opinions.

Tots aquests mitjans tenen les redaccions a Madrid i el contacte

tot sovint la tertúlia i els tertulians d’aquests programes tractin sobre el “tema basc”. Els mitjans audiovisuals van optar ja fa més d’una dècada per

del carrer respecte d’aquests i l’exces-

cia. L’altre escàs 15% de les notícies es

aquest format que, al meu parer, no afa-

siu localisme que se’ls atribueix.

repartia entre les colourful stories i els

voreix l’exercici del periodisme res-

Després de les últimes eleccions, que

temes directament relacionats amb els

ponsable i professional.

van desallotjar el govern tripartit, les

interessos que aquests dos països tenen

El format, no obstant això, constitueix

vendes del diari Deia han augmentat,

a Euskadi.

un element fix en la programació de

mentre que les dels seus competidors

A causa del seu paper d’altaveus al

molts mitjans audiovisuals, cosa que in-

EUSKADI

dica la manca de respecte d’aquests

generalista i avantatja ràpidament en

mitjans de comunicació cap a la natu-

audiència ETB1, donat l’equilibri so-

en aquest sentit el ciutadà del carrer no

ralesa de la seva feina.

ciolingüístic d’Euskal Herria.

fa gaires distincions i tendeix a pensar

La lleugeresa, la malaptesa, la ignoràn-

Durant gairebé tres dècades la radiote-

que els professionals són els amos de

cia i els prejudicis s’imposen, ben so-

levisió pública, dependent del Parla-

l’empresa o, si més no, que estan obli-

vint, sense cap mena de vergonya per

ment basc, ha estat a les mans del PNB,

gats a coincidir ideològicament amb els

no, en filosocialistes. Res de nou, ja que

part dels tertulians. als països meridionals i que alguns titllen de democràtic, on cadascú diu el que vol (ja que és lliure per expressarse), ha fet un flac servei a la professió

Els mitjans internacionals estan sotmesos a la pressió propagandística dels aparells informatius de l’Estat

periodística. Sense cap ànim de solem-

Tota aquesta situació ens revela un tòpic i és que els diferents governs de torn utilitzen els mitjans de comunicació que tenen al seu abast amb un criteri més publicitari que no pas informatiu, amb

nitzar, crec que l’ha degradat conside-

i la seva línia informativa, almenys en

un únic objectiu: romandre en el poder

rablement.

els aspectes fonamentals, ha estat lli-

com més temps possible. Penso que

D’altra banda, la tertúlia busca els

gada als posicionaments ideològics

això val la pena recordar-ho amb una

temes més controvertits i d’allò més fà-

d’aquest partit.

certa constància, per tal de mantenir

cils perquè l’espectador pugui sentir-

Des de la seva fundació EITB ha patit

d’aquesta manera en la nostra profes-

se’n pròxim i opinar. En aquesta

amenaces i atacs. El 31 de desembre del

sió un esperit crític.

cascada d’emocions, tot es confon:

2008 una bomba, que més tard va rei-

l’opinió amb els fets i l’ètica amb els co-

vindicar ETA, va provocar seriosos des-

SECTARISME I CONFRONTACIÓ

gombres.

perfectes a la nova seu de Bilbao.

El periodisme a Euskadi no és essen-

Davant d’aquesta situació i animada per la cridòria, s’ha interpretat la realitat informativa del problema basc i, alhora, s’han engegat a rodar els esforços de molts professionals que volien posar

cialment diferent del que es fa en

La cridòria de les tertúlies ha engegat a rodar els esforços dels professionals que volien posar les coses al seu lloc

les coses al seu lloc. I el pitjor de tot és

altres llocs de l’Estat o, fins i tot, del món. Hi ha un aspecte, malgrat tot, que condiciona les conductes dels professionals i en magnifica tant els errors com els encerts.

que “l’opereta bufa” segueix sense que

Alguns dels seus treballadors també

es pugui entreveure, avui dia, un canvi

han estat objecte de greus amenaces

l’existència d’un conflicte polític, que

de rumb.

per part d’organitzacions de l’MLNV, i

alguns neguen.

EL CAS D’EITB

Aquest aspecte no és un altre que

les seves unitats mòbils, atacades di-

Els criteris sensacionalistes i emocio-

verses vegades.

nals, creats fonamentalment per la te-

La radiotelevisió pública basca (EITB)

Després de les últimes eleccions i el

levisió, en detriment de l’anàlisi

és un exemple clar de la incidència del

consegüent canvi de govern, EITB ha

assossegada, han trivialitzat la informa-

món polític en els mitjans i dels difícils

quedat a les mans del PSE-EE. La re-

ció i han creat un clima de visceralitat,

equilibris dels professionals. Aquesta

modelació de la plantilla ha estat pro-

sectarisme i confrontació de trinxeres

sorgeix l’últim dia de l’any 1982 com un desafiament del lehendakari del moment, Carlos Garaikoetxea, al govern central, sobre la base de la llei de tercers canals per a les autonomies.

on tots tenim molt a perdre.

A ETB els professionals que abans eren titllats de filonacionalistes ara s’han convertit en filosocialistes

La raó fonamental per a la seva creació

Sense abdicar dels nostres legítims punts de vista, sobiranistes o estatalistes no podem mirar-nos per sobre els principis de la professió. Seria molt pretensiós per

va ser fer-ne “un instrument fonamen-

funda i la seva línia informativa ha

part meva pretendre solucionar-ho tot.

tal per a la supervivència i normalitza-

quedat supeditada als postulats polítics

Altres veus més autoritzades que la

ció de l’èuscar”. Quatre anys més tard,

dels nous governants.

meva ja ho han fet abans, però recordar

el 1986, es comença a emetre el segon

Els professionals que abans eren titllats

que només som periodistes pot estimu-

canal de la televisió, ETB2. Aquest

de nacionalistes o filonacionalistes, ara

lar el nostre sentit crític i de la respon-

emet en castellà, té una programació

s’han convertit en socialistes o, si més

sabilitat.

CAPÇALERA JUNY 2010

Aquest fenomen, fins ara més conegut

seus superiors.

DOSSIER ESPECIAL

La majoria de les fonts que els periodistes utilitzen per explicar el conflicte basc provenen de la policia, la judicatura o d’un determinat sector de la política que sovint criminalitza el nacionalisme. Si a tot això se li suma que la premsa catalana representa una excepció en la visió policíaca del conflicte al mostrar comprensió cap a la identitat basca, s’entén que amb el pas dels anys els ciutadans catalans hagin desenvolupat una percepció del conflicte ben diferent a la de la resta de l’Estat.

La visió policíaca del País Basc Antoni Batista Fotos: Clemente Bernad La construcció periodística del con-

que el periodista té el dret i el deure

tenciós basc es basa fonamentalment

del secret professional i de la reserva:

en fonts polítiques constitucionalistes,

no dir la font, si així li ho ha demanat,

policíaques i judicials, quan interac-

i emmascarar-la en àmbits genèrics,

ciona l’actor ETA, que és molt sovint –

com ara les organitzacions de les quals

en tancar aquest article, 20 de maig, ha

poden formar part. La font té també

estat detingut el cap militar d’última

aquest dret, per passiva, a ser reser-

generació.

vada, i té dret a no ser delatada: som

En una recerca de 1997, arran del desè

periodistes, no confidents de la policia.

aniversari de la cruel massacre d’Hi-

No és presentable que s’arribi a tortu-

percor, vaig fer un estudi de camp

rar un periodista per reservar una font,

sobre 265 peces periodístiques selec-

i això es va fer el 2003 a l’Estat espa-

cionades d’un total de 960, per la seva

nyol amb Martxelo Otamendi, per for-

focalització del conflicte. La font ma-

çar-lo a donar contactes, llocs i noms

joritària era la policia / Ministeri de

de l’entrevista que va tenir amb mem-

l’Interior, que sumava un 14% del

bres de l’organització ETA. Otamendi,

total, i si hi afegim les fonts polítiques

que va arribar a ser acusat de ser

contràries en general a l’independen-

membre d’ETA, ha estat absolt, però

tisme basc d’esquerres, el resultat puja

ningú no el rescabalarà del calvari que

a un 47%, mentre que el contrast era

ha viscut.

imperceptible estadísticament: a la

No tothom pensa, però, igual sobre la

premsa convencional l’esquerra inde-

conveniència de donar espai a fonts al

pendentista no deia res i les fonts

marge de la llei. El professor Borrat és

d’ETA eren les dissidents (Batista,

obertament contrari a bandejar fonts

1997: 128-156). Més endavant, dos dia-

(Borrat, 1989: 17). En canvi, Agustín

ris de l’òrbita independentista eren

Valladolid, que va ser cap de premsa

tancats cautelarment, Egin (1998) i

del Ministeri de l’Interior, defensava

Egunkaria (2003), fets insòlits en la de-

l’omissió de fonts hostils en el cas del

mocràcia, que acabarien, tanmateix, en

contenciós basc. Escrivia a la revista

tardanes rectificacions de la judicatura.

de la Delegació del Govern espanyol

Periodísticament, el pensament únic es

al País Basc (Delegación, gener 1988):

traduïa en les fonts úniques.

“Los periodistas estamos obligados a

En situar-nos davant d’aquestes fonts

defender las libertades, no sólo la de

al marge de la llei, hem de contemplar

informar. Por tanto, hemos de ser beli-

EUSKADI

Bilbao, 1992. La Policia Nacional dissol un homenatge on l’etarra J. M. Ormazabal Tturko havia resultat mort per trets de l’Ertzaintza.

gerantes con los que quieren acabar

els seus llarguíssims anys de presó, ni

con ellas. Hemos de militar contra el

Arafat en el captiveri, ni el mateix Bin

en les fonts extramurs de la ciutat legal

terrorismo, no hay otro camino. Y eso

Laden on sigui que fos quan la revista

és el principi de la presumpció d’inno-

se traduce en tener muy claro que

Time (11/01/99) el va entrevistar, ni el

cència, consagrat per l’article 11.1 de

cualquier opinión de unos asesinos no

subcomandant Marcos com a font

la Declaració Universal dels Drets

se merece, en la mayoría de los casos, ni

proscrita que va donar lloc a un im-

Humans, article 24.2 de la Constitució

la milésima parte que pueda dedicar la

prescindible llibre de Manuel Vázquez

Espanyola, apartat 10 del Codi deon-

prensa a las instituciones democráticas

Montalbán, datat d’aquell mateix

tològic del Col·legi de Periodistes de

o a los problemas de los ciudadanos”. després Valladolid hauria hagut de defensar que el seu ministre, José Barrionuevo, condemnat a deu anys per

Catalunya (1992) i apartat 5è del

La construcció periodística del contenciós es basa, sobretot, en fonts policials i judicials

segrest i malversació de cabals públics

Codi deontològic de la Federació d’Associacions de la Premsa Espanyola (1993). Quan hi ha problemes amb la llei, creixen les fonts policials. Són

pel Tribunal Suprem, seria com a

1999. No ens estendrem, però enume-

fonts que necessiten l’èxit, perquè com

mínim una discutible font d’informa-

rarem, els il·lustres precedents de pre-

més criminal sigui el detingut més gran

ció, i molt menys quan ell n’era el cap

sons amb petja poètica d’altíssim

victòria suposarà la seva detenció. En

de premsa, que és quan es produïen les

nivell com Jordi de Sant Jordi, Miguel

canvi, quan una persona és mediàtica-

accions convictes. Ni el gran Nelson

de Cervantes, Oscar Wilde i Miguel

ment involucrada en fets criminals per

Mandela hauria hagut de ser font en

Hernández.

la font policial o per la filtració sumarial,

CAPÇALERA JUNY 2010

Si això fos creïble, tanmateix, uns anys

Un altre factor a tenir sempre present

DOSSIER ESPECIAL

encara no ha emès sentència cap jutjat i,

deure del contrast: Le Monde es va

vaig establir diversos arquetips medià-

per tant, és tècnicament innocent.

basar en 65 fonts aliades per 2 d’ira-

tics del drogodependent, entre altres

La meva proposta per resoldre

quianes; Le Soir, 44 aliades per 3

ítems analitzats. Les informacions pre-

aquesta lesió d’un dret tan fonamental

d’iraquianes (Collon, 1995: 50).

ponderants són les que es realitzen des

com el de la presumpció d’innocència

Si deixem el terrorisme i anem al que

de l’àmbit criminal, però preciso que

és legislar que els gabinets de premsa

s’entén com a delinqüència comuna,

l’estudi no es referia al narcotràfic,

de la policia, en ser institucionals i sufragats per l’erari públic, ho siguin també del detingut. Que donin veu al detingut o al seu advocat com a contrast imprescindible, de la mateixa ma-

sinó als usuaris i camells domès-

Entre 1990 i 1994 un 44% dels detinguts van ser alliberats, però segurament criminalitzats per la premsa

tics. La premsa catalana, tanmateix, representa una excepció en la visió policíaca del conflicte basc,

nera que una filtració sumarial sub

que redueix ETA al seu compo-

iudice hauria de ser de preceptiu con-

un àmbit més estès geogràficament i

nent delinqüencial, sostraient-li la

trast. Les institucions tenen una ma-

social, tornem a trobar-nos una preva-

complexitat que li dóna la pretesa mo-

laltissa propensió a ser considerades

lença desproporcionada de les fonts

tivació política; el reduccionisme que

patrimoni dels qui només les gestionen

policíaques –els favorables sobre els

portava Xabier Arzalluz a la fórmula

a termini.

hostils, per així dir-ho, els “bons” sobre

irònica “la banda del Tempranillo”,

Aquesta patrimonialització de les

els “dolents”. Un retall de la realitat

que en un altre context va desencade-

fonts oficials de la policia ha fet força

molt qüestionable i decididament

nar la famosa vaga de fam dels mem-

mal a molta gent, i veiem gairebé cada

antic. Maniqueisme i linxament portat

bres de l’IRA que reivindicaven

dia com en continua fent: quan una

al periodisme, que podem remuntar al

l’estatus de presos polítics i que va

persona de l’espai públic és acusada o imputada, la premsa ja l’està condemnant amb la prevenció formal del que anomenem “presumpció d’innocència retòrica” (Almirall i Batista, 2009). Se-

acabar amb la mort de Bobby

La premsa catalana és una excepció en la visió policíaca del conflicte que redueix ETA al component delinqüencial

gons un estudi que vaig fer sobre de-

còmplice d’ETA tot l’espectre nacionalista.

llibre de Job des de l’estudi plenament

L’any 1876, Joan Mañé i Flaquer, di-

policia, guàrdia civil i ertzaintza, en el

actual La ruta antigua de los hombres

rector del Diari de Barcelona, va pu-

període que va de 1990 a 1994, dels 545

perversos, de René Girard (2002).

blicar una extensa i intensa obra, El

detinguts només 305 van ingressar a la

Angel Rekalde va fer un estudi ex-

Oasis. Viaje al país de los Fueros, de la

presó; un 56% va entrar a la presó i un

haustiu sobre les fonts d’informació en

qual es conserva una primera edició al

44% va quedar en llibertat, però segu-

els afers de drogues (2002). Sobre una

Parlament de Vitoria-Gasteiz, en la

rament criminalitzats ja per la premsa

mostra de 172 textos publicats en tres

qual defensava els drets forals de Na-

a partir de notes informatives de la po-

mesos als rotatius El País, La Van-

varra i Euskadi. Anys més tard, va con-

licia que són veritables focus d’inflació

guardia i El Correo, va establir que les

densar les seves reflexions sobre un

presents atribuïts amb els historials en els quals encara figuren més dades no provades. Una fitxa policíaca no és un certificat de penals. El contrast de fonts s’hauria de fer

model prefederal vist des d’una

El periodisme a Catalunya té, respecte a Euskadi, una mirada específica, diferent de la centrípeta i la centrífuga

d’ofici, si bé no passa d’un desideràCAPÇALERA JUNY 2010

pèrbole a l’enèsima potència fent

tinguts relacionats amb terrorisme per

verbal, ja que solen combinar els fets

Sands, el 1981. Un plantejament que massa sovint ha elevat la hi-

tum a l’arbitri de l’honestedat dels pe-

òptica conservadora en el llibre Un ensayo de regionalismo, de 1897. Mañé és autor, a més a més, d’un estudi sobre el bandolerisme (1864), en el qual es poden trobar significatives con-

fonts policials i judicials representaven

sideracions sobre el component polític

riodistes. Michael Collon verifica com,

un 53,5% del total. Vaig insistir en el

o tribal d’algunes formes de violència

en la primera guerra de l’Iraq, diaris

tema avançat per Rekalde en la meva

que menen a l’actual ETA. No fora es-

de referència com Le Monde i Le Soir,

recerca “Comunicació-Europa. Deu

trany que Sabino Arana, que va publi-

en tractar sobre els objectius del con-

mesos-deu mitjans” (2002). Vaig tre-

car el seu primer text foralista vuit

flicte, van saltar-se olímpicament el

ballar amb deu capçaleres europees i

anys després del de Mañé, i que estava

EUSKADI

Pamplona, 1996. Un grup de militants independentistes s’enfronten a agents de la Policia Nacional.

estudiant a Barcelona, en rebés influ-

cepcions, podríem definir que la mi-

kadi, vista des de Catalunya, és des de

ència.

rada periodística catalana al País Basc

la comprensió de la seva identitat i de

Des de Mañé fins ara, el País Basc i la

té un punt de connexió amb qualsevol

la voluntat de ser nacional de com a

seva problemàtica, el contenciós o el

altra mirada periodística democràtica,

mínim la meitat del cens; si es vol, per

conflicte, té en el periodisme català

l’espanyola entre aquestes com la tot

cenyir-nos a la més estricta legislació,

una mirada específica, diferent de la

just citada, que és el rebuig de la vio-

com determina l’Estatut de 2006, men-

centrípeta i de la centrífuga. És clar

lència i la consegüent defensa, des de

tre que la visió centrípeta/centrífuga

que no es pot generalitzar al cent per dístiques fetes des de Catalunya, però traduïdes de l’espanyolisme, i visions des d’Espanya que han fet prevaldre

A Catalunya el País Basc és vist des de la comprensió de la seva identitat nacional

la centralitat informativa per sobre de la geopolítica i han aportat interes-

Constitució de 1978. Naturalment, veure el País Basc com a comunitat autònoma, restringida a tres províncies i des de la “indisoluble unidad de la Nación es-

l’ètica personal i la deontologia pro-

pañola, patria común e indivisible de

sants arguments periodístics, com tota

fessional, dels drets humans i pel da-

todos los españoles” (article 2), a veu-

la recerca que va menar els GAL als

munt de tots del dret a la vida.

re’l com veiem Catalunya a l’Estatut,

tribunals, documentada i redactada

El factor diferencial que trobem en la

“el Parlament de Catalunya, recollint

per Arqués i Miralles (1989). Amb tot,

premsa catalana respecte de l’espa-

el sentiment i la voluntat de la ciuta-

desestimant-ne percentualment les ex-

nyola és una “visió perifèrica”, Eus-

dania de Catalunya, ha definit Catalu-

CAPÇALERA JUNY 2010

cent, i que hi ha també visions perio-

llegeix el País Basc des de la

DOSSIER ESPECIAL

nya com a nació d’una manera àm-

del dret d’autodeterminació, un 60%

jectivitat, cosa que em va permetre

pliament majoritària” (preàmbul), és

de la població espanyola hi estava en

d’una manera natural tenir en agenda

essencialment i substancial diferent.

contra, mentre que a Catalunya el des-

periodística des de fonts del Mando

Des d’aquests dos principis diferents,

acord baixava a un 45%, la qual cosa

Único Antiterrorista a fonts d’ETA, i

emanen diferents branques temàti-

vol dir que a Espanya ho admetria un

des del PP a les diverses marques de

ques, singularment la no-criminalitza-

30% i a Catalunya un 41%.

l’esquerra abertzale.

ció del nacionalisme en funció de la criminalització de la violència, és a dir, no entrar en el dolós lògic d’equiparar els fins amb els mitjans. L’extensió legislada de la violència a l’àmbit polític ha generat nous problemes a l’episte-

Paral·lelament, La Vanguardia

L’extensió legislada de la violència a l’àmbit polític ha generat nous problemes a l’epistemologia informativa

mologia informativa, determinant,

País Basc i el periodisme sobre el País Basc d’una manera tan absolutament legítima, argumentada i acadèmicament sòlida, com

La premsa que es fa a Catalunya, en

esbiaixada i, de l’altra, un tipus de pe-

general, doncs, contempla una plurali-

nest Lluch, que sovint tractava el tema

riodística subsidiària d’unes fonts po-

tat de fonts que enriqueix el receptor,

basc amb la seva clarividència, barreja

licials crescudes en abastar l’àmbit

de manera similar a la de la premsa

d’erudició, saviesa i intuïció. El lector

civil, i un rol actor en la generació del

basca, mentre que, com s’ha anotat, hi

d’aquella La Vanguardia, que dirigia

fenomen conegut com “alarma social”,

ha tota una teoria centralista de mar-

amb intel·ligència, criteri i seny Joan

amb clara incidència en la judicatura,

ginar les fonts considerades hostils,

Tapia, oferia, doncs, una visió prou àm-

com es pot comprovar en diverses sen-

fora de la llei o simplement contràries

plia de la realitat basca, de “tots els co-

tències i textos de referència alteri

a la Constitució. Aquest pluralisme a

lors del verd” que canta Raimon,

diferent de la meva. I la columna d’Er-

(Montanelli, 1999). L’extensió indispendentisme d’esquerres, a través de la Llei de Partits, i al nacionalisme en general, ha tingut moments de paro-

exemple ben clar d’aquesta pers-

La teoria centralista margina les fonts considerades hostils, fora de la llei o simplement contràries a la Constitució

xisme com els episodis de criminalit-

pectiva perifèrica del basc. La visió perifèrica per fortuna es manté en general als mitjans catalans, però especialment als mitjans audiovisuals públics, TV3 i

zació del diàleg, fent seure a la

la catalana el trobem en l’àmbit perso-

Catalunya Ràdio, i des de mitjans de

banqueta dels acusats personalitats in-

nal del periodista, el professional que

receptor qualitativament estimable

discutiblement democràtiques com els

construeix el seu article consultant i

per la seva politització com els digitals

lehendakari Ibarretxe i López, tota la

contrastant diverses fonts, i/o en l’àm-

Tribuna i Vilaweb i la revista El Trian-

mesa del Parlament que presidia Juan

bit del mitjà, que té articulistes que es

gle, amb professionals que coneixen la

María Atutxa, i l’actual conseller d’In-

miren la qüestió de maneres oposades.

qüestió en profunditat i des de la com-

terior, Rodolfo Ares. Una agressió ins-

Des d’una perspectiva més personal,

plexitat la saben tractar, com Toni Stru-

titucional en tota regla, en plena

durant els meus anys de redactor a La

bell i Dani Gómez, i l’argumentada i

voràgine de la judicialització de la po-

documentada reflexió d’Antoni

lítica i la politització de la justícia.

Segura, autor de l’últim llibre

Petxo Idoiaga i Txema Ramírez de la Piscina quantifiquen aquesta visió perifèrica (2002: 234-237). A partir de les dades d’una anàlisi de contingut re-

El pluralisme català el trobem en l’àmbit personal del periodista, el professional que constrasta les seves fonts

alitzat entre 1998 i 2000, sobre 3.000 CAPÇALERA JUNY 2010

rencio Domínguez, que veia el

d’una banda, un tipus de periodística

criminada d’ETA a l’àmbit de l’inde-

tenia com a col·laborador Flo-

que cal llegir sobre el tema, Euskadi. Crònica d’una desesperança (L’Avenç, 2009). Aquesta mirada informativa, que tendeix en definitiva a explicar no un país penal,

enquestes i 1.507 exemplars de diaris,

Vanguardia sobre el País Basc (1989-

conclouen que mentre un 61% dels

2003), vaig practicar, primer, i després

lunya sigui el principal consumidor tu-

enquestats a l’Estat veien negatiu el

vaig argumentar acadèmicament, la

rístic del País Basc, segons que

Govern Basc, a Catalunya n’era un

“teoria de la polifonia de fonts” (1997)

demostren totes les estadístiques, des

52%, i en el punt delicat de solució al

com a manera més idònia d’acostar-se

d’ocupació hotelera fins a restaurants

conflicte per la vida del reconeixement

si més no a una cota pertinent d’ob-

i museus. L’Euskadi conflictiu que va

sinó un país normal, ha fet que Cata-

EUSKADI

Brussel·les, 1996. Cartells de presos d’ETA durant una manifestació per la repatriació dels presos bascos al País Basc.

acaparar molta virtualitat mediàtica,

L’alternança de govern a Ajuria Enea,

Basc. On el debat, per exemple, sigui

amb ETA colonitzant portades de dia-

amb una majoria constitucionalista,

tan innocu com l’abast del mapa del

ris fins a un 60% a la dècada dels

l’stand by d’ETA, l’aposta de l’esquerra

temps a la televisió pública.

vuitanta, tot i ser pràcticament imper-

abertzale per vies polítiques en absèn-

En record de Joan Mañé i Flaquer, la

ceptible en la vida quotidiana, va crear

panyes de captació de turisme, com la cèlebre “Ven y cuéntalo”, que va ser refeta en una versió moderna el 2009, amb

La mirada informativa pròpia catalana explica que Catalunya sigui el principal consumidor turístic del País Basc

el “Ven a Euskadi y disfruta”, en un clip

veure néixer atorga un premi anual que distingeix persones o entitats que s’han significat en afers relacionats amb el País Basc, des de la política i la cultura fins al lleure i passant per

protagonitzat per Amaia Montero i

cia de violència i el fet conse-güent que

l’òbvia gastronomia del territori amb

Jorge Fernández. L’última campanya,

avui el terrorisme davalli al rànquing

més estrelles Michelin per hectàrea i

presentada el gener pel lehendakari

de preocupació ciutadana per darrere

nombre d’habitants. El periodista

López, és un repàs prou exhaustiu, en-

de l’atur i de la classe política, albira

Martxelo Otamendi, exemplar en tots

cara que dinàmic i amb molt de gust es-

una resituació de cara a una normalit-

els sentits, professional i personal, ha

tètic, amb una única paraula, “Euskadi”.

zació de la visió mediàtica del País

estat guardonat amb aquest premi.

CAPÇALERA JUNY 2010

tals anticossos que el Govern Basc va haver d’esmerçar molta despesa en cam-

vila de Torredembarra que el va

DOSSIER ESPECIAL

Al final del franquisme i al principi de la democràcia espanyola, els serveis secrets espanyols no varen dubtar a l’hora d’intoxicar els mitjans de comunicació amb informacions falses sobre ETA. Eren anys difícils, carregats de violència, i la incertesa marcava el dia a dia de la gran

L’“altra guerra bruta” contra ETA Joan Salicrú / Jordi Rovira Fotos: Clemente Bernad Quan es parla de guerra bruta contra

des dels serveis secrets del Règim.

ETA es pensa en els GAL, que als anys

Així es va sentir Eduardo Álvarez

vuitanta van combatre els etarres amb

Puga, director del setmanari Mundo,

les seves pròpies armes. Però, en reali-

quan al setembre de 1974 va publicar

tat, la cara més amarga de la lluita an-

un misteriós mecanoscrit atribuït a l’e-

titerrorista va tenir lloc des de

tarra José Miguel Beñarán Ordeñana,

diferents camps. Pocs abans de l’apari-

més conegut com Argala, que en aquell

ció de la violència parapolicial, quan el

moment era el líder indiscutible de

país abordava la transició cap a la de-

l’organització terrorista.

mocràcia i la popularitat d’ETA no pa-

Arran del procés de Burgos i, sobretot,

rava de créixer, des d’alguns despatxos

de l’assassinat de l’almirall Carrero

que intentaven fer la seva

oficials es va alimentar una “altra

Blanco, ETA vivia un protagonisme in-

guerra bruta” contra l’organització

usitat. No feia ni un any que havien as-

feina malgrat els

terrorista de molta més baixa intensi-

sassinat el president del Govern i mà

tat i molt menys dolorosa que la que al-

dreta de Franco, i el so de la tremenda

importants

guns sicaris i policies practicarien anys

explosió del carrer Claudio Coello

majoria de periodistes

condicionants del moment. En aquest article es relaten un seguit de manipulacions informatives en què els professionals de la informació foren víctimes indirectes del joc brut contra l’organització terrorista.

després. A diferència d’aquesta, però,

encara ressonava en els despatxos ofi-

no hi havia armes de foc pel mig, tan

cials, dependències policials i redac-

sols informacions falses i interessades

cions de diaris i revistes. Argala havia

que no deixarien cap rastre de sang,

estat un dels integrants de l’Operación

però sí moltes petjades de tinta.

Ogro, nom amb què va passar a la pos-

Tal com apunten diferents experts, els

teritat el conjunt de preparatius

comandos anti-ETA començaren a for-

que culminaren amb l’atemptat al suc-

mar-se l’any 1975, tot i que no estigue-

cessor del dictador.

ren operatius fins al 1978. El revulsiu

Argala era l’ideòleg etarra per ex-

que va propiciar-ne l’aparició fou l’as-

cel·lència, un rara avis capaç de

sassinat de Carrero Blanco. Amb tot,

compaginar teoria política i exercici de

aquesta no fou l’única conseqüència de

violència. Pels nacionalistes bascos era

la mort de l’almirall, sinó que també va

un heroi –va ser ell qui va activar

provocar que des de les clavegueres de

l’explosiu que va fer volar pels aires el

l’Estat s’apostés per la intoxicació in-

cotxe de Carrero Blanco– mentre les

formativa. Eren anys tensos, violents, i

autoritats franquistes el veien com la

enmig d’aquell ambient complex, al-

versió hispana del terrorista Carlos, el

guns periodistes van acabar sent vícti-

Chacal, que portava de corcoll a les po-

mes indirectes del joc brut practicat

licies de mig món. Argala, s’havia con-

EUSKADI

Hernani, 1996. Tres militants independentistes durant un enfrontament amb agents de la policia autonòmica basca.

vertit doncs, en l’home a batre, en un

lars) i els polimilis (obreristes que

llavors capità del serveis secrets.

dels principals enemics del Règim.

apostaven per la lluita política i una

El SECED –sigles del Servicio Central

L’aversió cap a ETA per part dels or-

violència més selectiva).

de Documentación de la Presidencia

ganismes oficials va créixer encara més

“Arran de l’atemptat del carrer Correo

del Gobierno– era el més important

després de l’atemptat del 13 de setem-

va haver-hi una tensió brutal entre ells.

dels onze centres d’espionatge de la

bre de 1974 a la cafeteria Rolando del

Alguns dins el SECED volien utilitzar

dictadura. El dirigia el coronel San

carrer Correo, al bell mig de Madrid, a General de Seguridad. El resultat d’aquell espectacular atemptat fou dotze morts i vuitanta ferits.

Quasi en paral·lel a l’aparició dels GAL va tenir lloc una intoxicació informativa contra l’organització terrorista

Aquell va ser el primer atemptat indiscriminat d’ETA, però també va supo-

departament de Presidencia del Gobierno, és a dir, de Carrero Blanco, que fou qui va crear aquell organisme. Això explica que l’impacte del seu brutal as-

aquelles contradiccions internes, però

sassinat despertés els ànims de ven-

sar l’espurna que feu esclatar les

jo els vaig dir que no havíem de fer res,

jança entre molts dels integrants del

diferències entre dues faccions oposa-

que havíem d’aprofitar la divisió. Això

SECED.

des de l’organització terrorista, que es

ho havia après dels periodistes: si jo

Però tornem amb el periodista Álvarez

dirimia en una brutal lluita interna

atacava en un lloc la reacció del

Puga. El director de Mundo, aliè a les

entre els milis (nacionalistes partidaris

pèndol faria que es posessin a l’altra

lluites intestines de l’organització

de la violència i d’accions espectacu-

costat”, recorda Fernando San Agustín,

terrorista i a l’estratègia dels serveis se-

CAPÇALERA JUNY 2010

pocs metres de la temuda Dirección

Martín i depenia directament del

DOSSIER ESPECIAL

crets, va examinar amb atenció aquell

la seva feina als serveis secrets (era res-

curiós document de dotze fulls manus-

ponsable dels anàlisis dels grups terro-

crits que una persona sense identificar-

ristes)

se li havia fet arribar al periodista José

permanent amb periodistes, formava

mantenia

contacte

Manuel Gironés, delegat a Madrid del

part de la Unión Militar Democrática

setmanari. Segons Gironés, li havien

(UMD), l’organització de militars an-

trucat i citat en una cafeteria de la

tifranquistes clandestina sorgida a final

La revista Mundo va rebre un suposat diari d’Argala en què detallava com s’havia preparat l’atemptat del carrer Correo

del franquisme. San Agustín topava sovint amb els sectors més ortodoxos dels serveis secrets i, a diferència d’aquests, ell propugnava una policia més formada i una obertura del Govern. “I per

Gran Vía madrilenya i, un cop allà, un

aconseguir-ho, el paper dels periodis-

home que assegurava pertànyer a ETA

tes era fonamental”, recorda.

li havia donat aquell mecanoscrit. Gironés al seu torn l’havia donat a Se-

ESTRANYES AMISTATS

bastià Auger, editor de la revista, i

Però mentre uns defensaven el paper

aquest a Álvarez Puga. Es tractava

clau de la premsa, d’altres es dedicaven

d’un material molt delicat. “Tot allò re-

a intoxicar-la. Prova d’això era aquell

lacionat amb la unitat d’Espanya era

mecanoscrit que Eduardo Álvarez

molt difícil de tractar, era un tema

Puga tenia entre les mans. El docu-

Segons aquell document, ETA tenia lligams amb l’extrema dreta i el PCE havia finançat l’atemptat

detallava nombrosos aspectes

ment, escrit en forma de dietari, dels preparatius de l’atemptat del carrer Correo. “Tenim explosius suficients per volar Madrid”, podia llegir-se en el text, on tabú”, recorda Álvarez Puga trenta-sis

també es deia que el PCE hauria fi-

anys després d’aquells fets.

nançat aquella acció terrorista. No era

En realitat, el que era delicat era la si-

l’única amistat estranya que el docu-

tuació dels mitjans de comunicació en

ment atribuïa a ETA. També se la rela-

aquella època. Malgrat l’obertura

cionava amb l’extrema dreta. “Els

aconseguida amb la Llei de Premsa de

nostres amics del PENS s’han tornat a

1966, més coneguda com la llei Fraga,

posar en contacte… Van dir que ells

la llibertat d’expressió era encara una

pretenien també una revolució i que si

utopia i el règim franquista mantenia a

triomfaven tindríem un lloc al seu costat”, s’hi llegia. El PENS era el

El líder de l’organització terrorista va confirmar al periodista José María Portell que el mecanoscrit era fals

Partido Español Nacional Socialista, un grup ultradretà sorgit a Barcelona el 1970 que lluitava contra l’oposició demo-

CAPÇALERA JUNY 2010

cràtica.

ratlla els mitjans de comunicació més

Part del reportatge de la revista Mundo sobre el diari d’Argala

Així doncs, si s’havia de fer cas d’aquell

díscols. “L’autocensura, fruit de la por,

document, els extrems més radicals de

seguia sent molt important. Amb l’ob-

la política espanyola es tocaven. “La fi-

jectiu d’evitar-se problemes, la gent

nalitat d’aquesta intoxicació informa-

s’autocensurava, i això era pitjor”, as-

tiva era mostrar a l’opinió pública la

segura Fernando San Agustín, qui per

convergència dels extremismes ideolò-

EUSKADI

gics i, alhora, neutralitzar-los”, escrivia

progre. Fins i tot vaig arribar a creure

Portell confirmant-li que el mateix Ar-

el 1991 l’historiador Xavier Casals a

que no era de l’Opus, no ho semblava.

gala li havia dit que el mecanoscrit era

l’article “El PENS i l’extrema dreta a

Era un senyor que l’havien educat per

fals. El director de Mundo ho va co-

Catalunya, 1970-1974”, publicat a

ser ministre”, assegura Álvarez Puga,

municar a Sebastià Auger. “Vaig dir a

L’Avenç al 1991.

qui recorda com per aquelles dates

l’Auger que no era autèntic i que no el

Álvarez Puga desconeixia l’autèntic

Auger tenia força relació amb Manuel

volia publicar perquè era una cosa es-

origen del document, si bé l’olfacte pe-

Fernández Monzón, capità del SECED.

tranya. I ell en, un primer moment, no

riodístic li deia que alguna cosa no quarecorda. A aquest periodista gallec resident a Catalunya el que més dubtes li generava era la connexió que el docu-

Sebastià Auger li va dir al director de Mundo, Eduardo Álvarez Puga, que s’havia de publicar de totes maneres

Però després d’estar-se un mes al calaix d’Álvarez Puga, aquest va rebre una trucada d’Auger. “Em va dir que li havien trucat del Mi-

ment insinuava entre l’extrema dreta i ETA. El pas següent era clar: enviar el

nisteri de Governació i que s’haLa relació d’Auger amb el SECED

via de publicar el diari”, explica.

mecanoscrit a José María Portell, el seu

s’havia materialitzat en un article que

- Però si és fals! –li va exclamar Álva-

corresponsal al País Basc i un dels pe-

va publicar-se a Mundo i en el qual es

rez Puga.

riodistes del moment més ben infor-

feia una anàlisi de la funció política

- S’ha de publicar –li va repetir Auger.

mats sobre el conflicte basc. Les

dels exèrcits. L’article (que portava per

Aquella va ser l’única vegada que

constants anades al País Basc francès,

títol “Fuerzas Armadas vs Subver-

Auger li va ordenar publicar una infor-

en uns anys que els etarres hi tenien lli-

sión”) es va escriure amb la col·labora-

mació. “Va ser un gerro d’aigua freda”,

bertat absoluta de moviments, li per-

ció del delegat dels serveis secrets a

reconeix el periodista. “Quan vaig

metien

Barcelona, tal com va reconèixer José

veure l’interès de Madrid per publicar-

alimentar

els

nombrosos

contactes que mantenia amb responsables de l’organització terrorista. “Portell sabia moltíssim d’ETA, comprenia el problema basc i vivia allà. Cada cap de setmana se n’anava a Baiona. Jo em

ho ja m’ensumo la manipulació.

El propietari del setmanari tenia relació amb els serveis secrets i fins i tot els havia demanat ajuda

Mai no vaig preguntar-li d’on ho havia tret”, afirma. El director de Mundo va trucar de nou a Portell al País Basc. “Hem

fiava molt d’ell. No hi havia gaire gent

de solucionar-ho. Com a profes-

que tingués tanta relació amb ETA”,

Ignacio San Martín, director general

sional no puc publicar una cosa que sé

explica.

del SECED a les memòries titulades

que és falsa”, va dir-li. Portell i Álvarez

ORDRES DE GOVERNACIÓ

Servicio Especial (Planeta, 1983). En el

Puga van quedar que Argala escriuria

llibre, San Martín explica com Auger li

una carta amb la seva lletra, per deixar

Aquella misteriosa informació en

havia confessat les dificultats que patia

clar que no era la mateixa que la que

forma de dietari havia tingut un cost:

en el negoci editorial i aquest va aju-

se li atribuïa al misteriós mecanoscrit.

25.000 pessetes. “Jo no sé qui va pagar,

dar-lo a canvi del text. “Aquest article,

Argala va fer el que li demanaren. La

però Auger em va dir que ho va fer el

que es va fer en equip, va merèixer l’a-

nota en què el líder etarra assegurava

Ministeri de l’Interior”, admet Álvarez

provació de l’almirall”, va escriure San

desconèixer aquell document era una

Puga. Sebastià Auger, ànima del grup Mundo, era el propietari, a més del setmanari Mundo, de les revistes Dossier Mundo i Meridiano 2000, així com quatre diaris a Barcelona (Mundo Diario,

prova que treia tota veracitat al

El reportatge s’acompanyava d’una nota manuscrita d’Argala en què quedava clar que la seva lletra era ben diferent

4-2-4, Catalunya Express, Tele/eXprés),

diari. Álvarez Puga va preferir no dir res a Auger sobre aquella nota escrita per Argala. Finalment, el 26 d’octubre de 1974, mentre a l’interior d’ETA

Informaciones de Madrid i Diario Re-

Martín Així doncs, la relació d’Auger

es consumava la ruptura històrica entre

gional de Valladolid.

amb els serveis secrets eren més que

els milis i els polimilis, a Barcelona el

Auger era un personatge peculiar:

protocol·làries. I com a tals, també

setmanari Mundo publicava el famós

intel·ligent, membre de l’Opus Dei, ca-

afectarien la decisió final al voltant del

“diari d’Argala” sota el títol Cómo se

talanista, encara que proper a alguns

“diari d’Argala”.

planeó el atentado i amb fotografia de

tecnòcrates del règim franquista. “Era

Álvarez Puga va rebre la trucada de

portada en què unes mans sostenien

CAPÇALERA JUNY 2010

drava. “Em va fer mala espina”,

va dir res”, recorda.

DOSSIER ESPECIAL

els polèmics fulls. “Un documento sen-

tant d’aquell misteriós manuscrit, la

mer assassinat dels nostres i no li

sacional, inédito, increíble sobre la

publicació, per partida doble, no va

varem donar la importància que tenia.

bomba del 13 de septiembre en Ma-

provocar cap mena de resposta, ni per

M’avergonyeix reconèixer-ho, però és

drid”, apuntaven una mica més amunt

part d’ETA ni tampoc entre l’opinió

veritat, la traïdora mort de José María

del titular principal.

pública. Ni tan sols Sebastià Auger es

Portell no va suposar cap commoció en

Curiosament, tot i l’exclusiva que

va queixar a Álvarez Puga per la pu-

el gremi periodístic”, va escriure Gre-

anunciaven, el text començava mostrant les reserves sobre el que s’oferia als lectors. “La urgència periodística que el tractament del tema requereix ens impel·leix a la immediata publica-

gorio Morán a La Vanguardia en

Meridiano 2000, del Grup Mundo, va iniciar una nova etapa amb la publicació íntegra del fals diari

un article (“El primero de los nuestros”) el 28 de juny del 2003, quan es complien exactament vint-i-cinc anys d’aquell assassi-

ció sense realitzar una anàlisi en pro-

nat. Quasi mig any després de la

funditat de la versemblança com seria

blicació de la carta del dirigent etarra

mort de Portell, el 21 de desembre, Ar-

el nostre desig”, apuntaven tot just a

amb la seva autèntica lletra.

gala era assassinat a la localitat fran-

l’inici del reportatge. “D’urgència no

cesa d’Anglet. Poc després d’accionar

n’hi havia cap, perquè el diari va estar

LA FI D’UNA ÈPOCA

la clau del contacte del seu vehicle el

un mes i mig al calaix del meu despatx,

En el fons, la història de la intoxicació

líder etarra va volar pels aires. La data

però formava part de la impostura”,

del fals diari d’Argala no es pot ex-

no era casual. Feia cinc anys i un dia de

admet Álvarez Puga.

treure del context de la Transició. El 15

l’atemptat de Carrero Blanco.

En el text també advertien que no es

de juny de 1977 Espanya vivia les pri-

L’assassinat d’Argala –tenia 29 anys–

El CESID, que va prendre el relleu del SECED, va seguir apostant per la intoxicació informativa

Vasco Español (BVE), un dels

publicava tot el document. “Només en vam publicar una part, hi vam posar extractes”, explica Álvarez Puga. De totes maneres, en el reportatge s’anunciava que el document es publicaria ín-

va ser reivindicada pel Batallón grupuscles d’extrema dreta amb estrets vincles amb els serveis secrets de l’època.

tegre en un futur número de Meridiano

Vuit dies després de la mort d’Ar-

2000, publicació del grup Mundo, “des-

meres eleccions de la democràcia –

gala entrà en vigor la nova Constitució

prés de sotmetre l’escrit a un examen

amb la corresponent victòria de la

espanyola. Així doncs, mentre el país

més rigorós”.

UCD– després de la travessa del desert

vivia una profunda transformació, al

En efecte, en el número de desembre

que havia suposat el franquisme.

País Basc i a França perdien la vida

Meridiano 2000 va publicar el docu-

Amb tot, molts dels protagonistes d’a-

Portell i Argala, mentre que a Barce-

ment íntegre. Aquell setmanari iniciava

quella d’intoxicació no van poder gau-

lona la crisi empresarial del grup

una nova etapa: deixava enrere la di-

dir de la nova democràcia que

Mundo anava prenent forma. Fins al

vulgació científica i apostava per pu-

començava, ja que van tenir un final

1980 Sebastià Auger va veure com el

blicar informes monogràfics sobre

tràgic. El primer d’ells va ser el perio-

seu entramat mediàtic s’enfonsava es-

l’actualitat política espanyola. La pu-

dista José María Portell, que el 28 de

trepitosament.

blicació del diari d’Argala –a més

juny de 1978 era mort per ETA a la

Finalment arruïnat, Auger va acabar

d’una anàlisi grafològica i psicològica del document en qüestió– va implicar un increment puntual del tiratge de la publicació fins a 100.000 exemplars. A Meridiano 2000 també van publicar la

fugint a l’estranger i deixant

Un cop finalitzada la infiltració dins d’ETA, el Lobo va participar en una falsa roda de premsa fent-se passar per etarra

CAPÇALERA JUNY 2010

carta autèntica d’Argala, encara que

540 treballadors al carrer. Amb la caiguda en desgràcia del grup Mundo tancaven els mitjans de comunicació que més havien lluitat per la democràcia. “La fi

ells, a diferència dels companys de

porta del seu domicili quan anava a

Mundo, dubtaven sobre la seva auten-

treballar. Sabia massa coses, diuen.

època, l’exhauriment d’una determi-

ticitat. “El contingut d’aquesta carta

Portell es va convertir en el primer pe-

nada manera d’afrontar els canvis po-

del grup Mundo es també el final d’una

compta amb totes les nostres reserves”,

riodista assassinat per l’organització

lítics, socials i culturals esdevinguts a

s’hi podia llegir.

terrorista. La professió, però, no va re-

Espanya durant el decenni dels 70”, va

Malgrat tot l’enrenou originat al vol-

accionar de cap manera. “Fou el pri-

escriure Oriol Pàmies al El Grup

EUSKADI

Mundo. Pecats i penitències d’una

l’engany. Mikel Lejarza va haver de

premsa de transició (Col·lecció “Vai-

sotmetre’s a la cirurgia plàstica per no

xells de Paper”, 1993).

posar la seva vida encara més en perill.

Però si bé l’arribada de la democràcia

Però un cop la missió principal del

implicava un canvi substancial en nom-

Lobo havia finalitzat, Lejarza va seguir

brosos aspectes de la vida política es-

treballant en diferents missions anti-

panyola, en l’aspecte de la intoxicació

terroristes. En els anys següents, va

informativa se seguirien donant autèn-

participar en nombroses feines relacio-

tics exemples de guerra bruta. I algu-

nades amb ETA, encara que havia

nes vegades aquesta intoxicació tindria

d’extremar les mesures de seguretat

un protagonista amb nom i cognoms:

perquè, tot i estar haver-se sotmès a la

Mikel Lejarza, l’home que passaria a la

cirurgia plàstica, no el reconeguessin.

història pel seu sobrenom, Lobo.

En aquesta nova etapa de la seva vida,

EL LOBO ES POSA CAPUTXA

ferents cops. Ara ja no era un infiltrat

Mikel Lejarza canviaria d’identitat diLa democràcia espanyola va provocar

sinó un espia i com a tal participava en

canvis, entre aquests el dels serveis se-

nombroses missions, algunes relacio-

crets. Al novembre de 1977, pocs mesos

Cartell amb l’autèntica identitat del Lobo

nades amb la intoxicació informativa.

després de les primeres eleccions democràtiques, es va crear el Centro Su-

TENSIÓ DIPLOMÀTICA

perior de Información de la Defensa

En els diferents llibres i articles

formació, contraespionatge i seguretat de l’Estat, sota responsabilitat directa de Manuel Gutiérrez Mellado, vicepresident primer i ministre de Defensa. La

Les diferents intoxicacions buscaven que governs com el de Bèlgica actuessin contra els exiliats bascos

que s’han escrit sobre el Lobo es parla abastament de l’etapa com a infiltrat dins d’ETA, així com de les diverses missions que va por-

ribar al comitè executiu. L’Operación

tar a terme posteriorment. El cert

base del CESID era el SECED i els

Lobo va ser la primera maniobra d’in-

és que els seus superiors al SECED i al

Servicios de Información del Alto Es-

tel·ligència seriosa”, admet Fernando

CESID valoraven el grau d’eficàcia de

tado Mayor. Tot i que el director era el

San Agustín, exmembre del SECED.

Lejarza.

general Luis Bourgon López, l’autèntic

La infiltració del Lobo va finalitzar ab-

Moltes de les feines que li encarrega-

home fort era Andrés Cassinello, que ja

ruptament el 31 de juliol de 1975 amb

ven venien donades per Andrés Cassi-

havia format anteriorment part del

una gran batuda que, segons les dades

nello, tot un expert en guerra bruta.

SECED (el 1976 en va ser nomenat di-

del SECED, va implicar la detenció

Casinello, que deixaria el CESID per

rector) i era una persona de la con-

d’una bona part de la cúpula dels

convertir-se en el general en cap de

fiança de Gutiérrez Mellado.

polimilis –entre ells líders de la talla de

l’Alto Estado Mayor de la Guardia

Anys enrere, Casinello havia estat l’ar-

Wilson i Ezkerra– i de 158 militants

Civil, era com un “segon pare” per a

tífex d’un dels grans èxits del SECED:

d’aquesta branca de l’organització

Lejarza i sempre que podia comptava

l’Operación Lobo, un pla que havia començat a gestar-se arran de la mort de l’almirall Carrero Blanco. La venjança per la mort del mentor dels serveis secrets consistia a col·locar un infiltrat en les entranyes d’ETA. L’operació seria

amb ell.

El perfil de Mikel Lejarza era ideal per enganyar els periodistes. Coneixia bé com funcionava ETA per dintre

Així doncs, amb l’arribada de la democràcia, Lejarza treballa tant a les ordres del CESID com de la Guàrdia Civil. Si bé no sempre exerciria d’espia. En algunes ocasions, tal com ha pogut saber CAP-

tot un èxit. Mikel Lejarza, un jove basc apolític aficionat al teatre, va aconse-

terrorista. Un cop descoberta la infil-

ÇALERA,

també va participar en

guir enganyar els diferents membres

tració del Lobo, ETA va condemnar-lo

dife-rents accions d’intoxicació infor-

d’ETA político-militar i, a poc a poc,

a mort, va empaperar el País Basc amb

mativa. “Té la seva lògica que s’utilit-

entre els anys 1973 i 1975, va anar as-

cartells amb el seu rostre i va posar

zés el Lobo per a aquestes coses”,

cendint dins de l’organització fins a ar-

preu al seu cap. ETA no li perdonava

apunta Fernando San Agustín. Lejarza

CAPÇALERA JUNY 2010

(CESID), encarregat dels serveis d’in-

DOSSIER ESPECIAL

Fèretres amb els cossos dels etarres Iñaki Ormaetxea, Jokin Leunda i Patxi Itziar, morts per la Guàrdia Civil.

coneixia a la perfecció tant la societat

talment belga. L’objectiu dels serveis

prou amb la llibertat de moviments

basca a la qual pertanyia com l’entorn

secrets era crear la suficient tensió di-

que aquests tenien a França.

etarra amb el qual havia conviscut du-

plomàtica i política perquè les autori-

El fet que Lejarza confessés aquella in-

rant dos anys. Això més la seva afició

tats belgues es posicionessin contra la

toxicació a Xavier Vinader té el seu

pel teatre, que havia quedat demostrat

colònia basca resident en aquest país,

sentit, ja que el periodista català coneix

ser molt eficient durant els anys d’infiltrat. Qui millor, doncs, per intoxicar sobre aquest tema fent-se passar per etarra? I és que durant una conversa amb el periodista Xavier Vinader, Lejarza li va reconèixer que en una ocasió

prou bé l’espia. Autor del llibre

A l’entrevista a L’Éventail es deia que els etarres tenien relacions sexuals amb les dones dels companys empresonats

CAPÇALERA JUNY 2010

havia protagonitzat una falsa roda de

Operación Lobo. Memorias de un infiltrado en ETA (Temas de Hoy, 1999), Vinader manté des de fa anys el contacte amb el que fou l’infiltrat més important dels serveis secrets.

premsa en un hotel de Madrid on l’ha-

molts d’ells antics presos que s’havien

Precisament fruit d’aquesta relació, Vi-

vien fet passar per etarra, amb caputxa

beneficiat de l’amnistia de la recent de-

nader, a petició de CAPÇALERA, també

inclosa.

mocràcia. Els serveis secrets volien evi-

ha pogut confirmar que Lejarza va pro-

Aquella roda de premsa estava desti-

tar que Bèlgica es convertís en un nou

tagonitzar el 19 d’octubre de 1979 una

nada a la premsa estrangera, fonamen-

santuari per als etarres. Ja en tenien

entrevista al setmanari belga L’Éven-

EUSKADI

tail. En la citada entrevista, que va ocupar set pàgines senceres, Lejarza es va fer passar per un exetarra que, sota el pseudònim de Yhon –apareixia fotografiat d’esquena–, explicava com ETA tenia camps d’entrenament a Bèlgica a més d’estretes relacions amb el KGB. Algunes de les informacions “reveladores” de l’entrevista apareixen, amb la perspectiva que ofereix el temps, com a força inaudites, com que l’organització terrorista col·laborés en l’assassinat d’Argala, que alguns líders etarres volien deixar l’organització, però que no ho feien per por a represàlies o que alguns militants mantenien relacions sexuals amb les dones dels companys empresonats. L’entrevista a L’Éventail va provocar reaccions diplomàtiques i fins i tot va tenir ressò a la premsa catalana. El 20 d’octubre de 1979 La Vanguardia se’n referia amb un titular ben explícit “Existen contactos entre el KGB y ETA”, assegurava el rotatiu. En opinió de Fernando San Agustín, que va deixar els serveis secrets poc després de la creació del CESID, aquestes intoxicacions informatives

Entrevista publicada el 19 d’octubre de 1979 al setmanari belga L’Éventail

podien comportar molts problemes. “Amb accions barroeres com aquestes, corries el risc que els serveis secrets

San Agustín.

Malgrat que les manipulacions no han

d’aquests països donessin a conèixer la

Tot aquest seguit de manipulacions in-

desaparegut del panorama mediàtic, la

falsedat d’aquella informació”, admet.

formatives només són la punta del l’i-

situació actual és ben diferent: ETA es

D’haver ocorregut això, segons l’exes-

ceberg d’una pràctica estesa a tots els

troba, avui dia, sota mínims i el sector

pia, encara hauria afectat més la

països, sobretot en contextos polítics

de la premsa lluita contra molts altres

imatge d’ineficiència de les autoritats

com en els que es varen donar a l’Es-

enemics, com ara la crisi econòmica, la

espanyoles enfront l’eficàcia de les acgrandit la diferència de credibilitat entre uns i altres. “ETA era creïble perquè en general no solien dir mentides”, afirma San Agustín.

precarietat o la pressió dels in-

“Té la seva lògica històrica. Tota la vida s’ha intoxicat i tothom ho fa”, admet un excapità del SECED

Amb tot, igual que va passar amb el diari d’Argala en el seu moment, les in-

teressos polítics i comercials. Són uns adversaris ben diferents, però sovint poden ser tant o més perillosos que aquells intoxicadors que en un moment delicat de la història d’aquest

panya de la Transició. “Té la seva lò-

país van apostar per una guerra bruta

toxicacions protagonitzades per Le-

gica històrica. Tota la vida s’ha

que potser no ha passat als annals de la

jarza tampoc no van aconseguir cap

intoxicat i tothom ho fa. Els partits po-

història però que, en canvi, sí que ha

resposta per part de l’organització ter-

lítics també”, admet l’excapità del

quedat gravada en la memòria de les

rorista. “ETA no es queixava”, critica

SECED trenta anys després de tot allò.

hemeroteques.

CAPÇALERA JUNY 2010

cions etarres. A més, també hauria en-

DOSSIER ESPECIAL

Les autoritats espanyoles parlen sovint del front mediàtic –també anomenat quart front– per definir la tasca que, segons elles, realitza aquesta organització terrorista en el camp dels mitjans de comunicació. Però, es pot parlar, pròpiament, d’una autèntica política de comunicació d’ETA? CAPÇALERA

ha contactat

El front mediàtic imaginari Joan Salicrú / Jordi Rovira Fotos: Clemente Bernad

En el període que va des del tancament

ciacions culturals i cíviques de l’òrbita de

del diari Egin i l’emissora de ràdio Egin

l’esquerra abertzale.

Irratia, el 1998, fins a avui sovint ha

El pronunciament del Suprem donava

aparegut a la palestra l’expressió front

parcialment la raó a la sentència del 2007

mediàtic, front cultural i mediàtic o

de l’Audiència Nacional segons la qual

quart front. Aquests qualificatius, for-

es condemnaven 47 dels 52 acusats en el

mulats des de les altes instàncies

macrosumari 18/98, instruït pel jutge Bal-

policials i judicials espanyoles, fan refe-

tasar Garzón, i en què s’inculpen entitats

rència a la prioritat que, segons aques-

i associacions amb el pretext que actuen

tes fonts, té l’organització terrorista a

com a membres d’ETA.

l’hora d’explicar les seves accions a tra-

En aquell moment, es va considerar

vés dels mitjans de comunicació.

acreditat que Egin, clausurat el 1998, així

Aquesta tasca es completaria amb els al-

com les empreses relacionades amb l’e-

tres tres “fronts de lluita” d’ETA com

ditorial Orain, estaven “dirigides per

amb experts que

són l’armat –representat per la pròpia

ETA”. Es tracta d’un salt qualitatiu en la

organització–, el polític –amb Batasuna

lluita antiterrorista, perquè d’intentar en-

coneixen bé el món

com a portaveu– i de masses –on s’ins-

xampar els terroristes i còmplices, s’estén

abertzale per

criu la kale borroka. Tot i que, actual-

cada cop més el radi d’acció fins a arri-

ment, ETA està mostrant nombrosos

bar dins l’àmbit cultural i associatiu

signes de feblesa i esgotament, l’Estat

proper a la ideologia independista i d’es-

manté aquestes consideracions. Prova

querres..

preguntar-los sobre aquesta qüestió. La revista també ho ha preguntat directament a exetarres. Les respostes d’uns i

d’això és la sentència del Tribunal Su-

Això, però, és un greu error, segons An-

prem emesa el maig de 2009 arran del

toni Segura, catedràtic d’Història Con-

judici pel tancament del diari Egin. “Els

temporània i autor d’Euskadi. Crònica

membres del consell d’administració

d’una desesperança (L’Avenç, 2009). Se-

d’Orain (editora d’Egin) i Ardantza, a

gura creu que perseguir tot el que es be-

més de la subdirectora d’Egin havien in-

lluga al voltant del món abertzale

tervingut en la generació, manteniment

d’esquerres, el nacionalisme i l’èuscar és

i utilització per ETA del denominat

una “de les coses que més ha ajudat a

quart front mediàtic”, s’hi pot llegir.

allargar el conflicte”. Segons Segura,

altres deixen clar que

Però, qui formaria part d’aquest quart

s’ha exagerat molt sobre la possible exis-

front mediàtic i cultural? Segons la judi-

tència d’aquest quart front. “A més, si

és un front més

catura i la policia, estaria format tant per

existís, estaríem parlant d’un moviment

mitjans de comunicació com per asso-

que no surt del País Basc i que no és ma-

imaginari que real.

EUSKADI

Pamplona, 1997. Incidents al carrer després de la mort de Miguel Ángel Blanco a mans d’ETA.

front mediàtic”, indica. El director del

neix com el front mediàtic. El que ells

paració amb la Brunete Mediàtica ma-

diari Berria creu que en l’actualitat això

han fet és el comunicat pur i dur, i tan

drilenya”, comenta.

es posa més en evidència que mai. “Tal

sols en ocasions excepcionals han ofert

La resta de periodistes i estudiosos del

com estan, atomitzats i en una situació

rodes de premsa, però aquestes han

fenomen d’ETA consultats per CAPÇA-

de clandestinitat total, l’últim que se’ls

estat molt quadrades, molt ortodo-

creuen que Baltasar Garzón es va

ocorre a ETA és parlar de fronts medià-

xes”. Vinader posa la història com a

passar de la ratlla barrejant ETA amb

tics i de gabinets de comunicació”,

demostració de la inexistència d’a-

LERA

organitzacions més o menys properes a

quest front: “Si fos cert que hi ha

l’organització terrorista i aplegant-ho tot

un front mediàtic llavors voldria

sota l’etiqueta de front mediàtic. En aquest sentit, el periodista Antoni Batista, especialista del País Basc, assegura que a nivell orgànic aquest front no ha

Els experts discrepen de l’existència d’un quart front d’ETA on estiguin implicats mitjans de comunicació

existit mai. “No és més que una transla-

dir que ETA no n’ha fet ni una de bé, ja que no ha intoxicat mai res, no ha sabut crear-se una imatge que la presenti com els Robin Hood nacionalistes ni

ció del quart poder a l’àmbit abertzale”,

apunta Martxelo Otamendi.

tampoc contrarestar determinades in-

afirma Batista

Per la seva banda, el periodista Xavier

formacions”.

En aquesta línia, l’exdirector d’Egunka-

Vinader, amb nombroses contactes en el

Vinader va més enllà i gira la truita as-

ria, Martxelo Otamendi, també és taxa-

món abertzale, també nega l’existència

segurant que qui, en realitat, lidera un

tiu. “Si ETA ha destacat en alguna cosa

d’un quart front d’ETA. “Són molt més

autèntic front mediàtic és el Ministeri de

no ha estat precisament per tenir un

primaris i rudes que tot això que es co-

l’Interior. “És una filtració constant de

CAPÇALERA JUNY 2010

joritari allà. Per tant, no té punt de com-

DOSSIER ESPECIAL

L’error de matar al missatger El 3 de maig, en el marc del Dia Internacional de la Llibertat de Premsa, Reporters sense Fronteres feia públic que al País Basc hi ha

dades. Moltes d’aquestes són difícils de

va succeir Egunkaria– posa el crit al cel

contrastar i fins i tot és perillós fer-ho

davant aquesta

perquè et poden acusar de col·labora-

aberració. Això és una manera de tancar

cionista amb ETA”, critica.

dos diaris i punt”, critica. Otamendi es

En relació amb aquest punt, Antoni Ba-

mostra convençut de la innocència del

tista es mostra més caut. “Per molt apa-

director i la subdirectora d’Egin, que

rell comunicacional que es tingui per

estan encara a la presó complint con-

Espanya en el 44è lloc del ràn-

“Qui en realitat lidera un autèntic front mediàtic és el Ministeri de l’Interior”

quing de països on els periodistes

(Xavier Vinader)

quaranta-tres

periodistes

que

viuen amb escorta, cosa que situa

poden treballar amb llibertat. El periodista Xavier Vinader qualifica “d’error total” la política d’ETA d’atemptar contra periodistes. “Al Capone sempre deia als seus gàngsters que anessin en compte de no matar periodistes, que fins i tot era pitjor que assassinar policies, perquè llavors tens l’opinió pública en contra”, recorda. ETA ha matat dos professionals de la informació, així com dues persones de l’àmbit de l’edició de diaris. El 28 de juny de 1978 va matar el primer periodista, José María Portell, director de Hoja del Lunes de Bilbao i redactor en cap de La Gaceta del Norte. Vint-i-dos anys més tard, el 7 de maig del 2000, assassinava José Luis López de Lacalle, col·laborador d’El Mundo i membre del Foro de Ermua. Poc més d’un any després, el 24 de maig de 2001, maten Santiago Oleaga Elejabarrieta, director financer d’El Diario Vasco. Un quart de segle abans, ETA havia mort Javier Ibarra y Bergé, conseller delegat d’El Correo Español-El Pueblo Vasco. En el recompte de periodistes també cal incloure-hi Jaime BilCAPÇALERA JUNY 2010

bao Iglesias, mort el 22 de

novembre de 1988 per un cotxe bomba col·locat per ETA a la Direcció General de la Guàrdia Civil de Madrid.

insinuació. “És una

demna. “Poso la mà al foc que no són d’ETA i que mai han treballat a les seves ordres”, apunta. La resta d’entrevistats també coincideixen en la manca de nexes reals i subordinació, dels mitjans de l’es-

fortuna, hi ha el contrapès de l’Admi-

querra abertzale envers ETA. “No n’hi

nistració que en faci l’opinió pública,

ha cap ni una –apunta Batista. La justícia,

que serà més lliure com menys corretja

encara que ho ha intentat, no ha pogut

de transmissió sigui de res i com més dis-

demostrar res. Més aviat s’ha evidenciat

tància crítica interposi”, afirma. Antoni

el contrari: no hi ha vincle”, afirma.

Segura adoba aquesta teoria, si bé la ma-

Aquest periodista, autor de Diario pri-

tisa. “Patim una amplificació permanent

vado de la guerra vasca (Plaza&Janés),

de les dues úniques fonts que hi ha, les

explica que mitjans de comunicació com

policials i les d’ETA”, afirma Segura,

Gara estan, simplement, dins l’òrbita de l’esquerra independentista, en un

“No hi ha nexes reals ni subordinació dels mitjans de l’esquerra abertzale i ETA. Cap ni una” (Antoni Batista)

territori molt polititzat mediàticament com és Euskadi. Antoni Segura no es creu tampoc la idea segons la qual ETA hagués controlat Egin o Gara, i encara

que lamenta que la manca de perio-

menys Egunkaria, quelcom molt difícil

disme d’investigació i la nul·la aposta

de portar a terme des de fora del mitjà.

dels mitjans en aquest sentit facin que

“M’estranyaria força que hi hagués una

aquesta tendència cada cop s’aguditzi

relació d’imposició d’ETA a aquests

més.

mitjans”, assegura. Segura creu que els

Segons els defensors del quart front me-

mitjans de l’esquerra abertzale no han

diàtic, els elements primordials de tota

actuat de corretja de transmissió però sí

l’estratègia pivotarien en els mitjans de

que, en canvi, han fet el paper de porta-

comunicació de l’òrbita de l’esquerra

veus oficiosos de la banda. “A l’hora de trencar-se les negociacions en el

“Una cosa és publicar els comunicats d’ETA i una altra és estar-hi en connivència”

sadament secretes de les conver-

(Antoni Segura)

ses. Però una cosa és publicar els

procés de Loiola, Gara publica gairebé totes les converses supo-

comunicats d’ETA i una altra és abertzale, sobretot Egin (després Gara),

estar-hi en connivència; publicar un co-

però també Egunkaria que, tot i ser més

municat no vol dir compartir-lo”, acla-

divers ideològicament, mantenia inequí-

reix. “Oi que els mitjans que publiquen

voques visions progressistes i naciona-

un comunicat de Bin Laden no són

listes. De totes maneres, Martxelo

d’Al-Qaeda? Doncs amb això és el ma-

Otamendi, director del diari Berria –que

teix”, conclou.

Donostia, 1992. Funeral pels agents de la Guàrdia Civil José Manuel Fernández Lozano i Juan Manuel Martínez Gil, morts a mans d’ETA.

POLÍTICA COMUNICATIVA

En aquest punt discrepa Batista, per a

cúpula etarra a la localitat francesa de

Però una cosa és debatre sobre l’exis-

qui ETA, i en general tot l’entorn abert-

Bidart a principi d’aquell any. “Tant amb

tència del front mediàtic i l’altra refle-

zale d’esquerres, disposa d’una política

les accions com amb els comunicats,

xionar sobre si ETA ha disposat d’una

comunicacional prou elaborada. Així ho

ETA ha intentat determinar l’agenda

política de comunicació més o menys es-

explica al llibre Terror i Negligència.

mediàtica global, fet que havien aconse-

tructurada. En això ja hi ha més dubtes.

Hipercor i la construcció periodística

guit fins als darrers anys”, comenta.

Martxelo Otamendi assegura que en cap

d’ETA (La Magrana). “És significatiu,

Segura defensa amb més vehemència

moment de la història d’ETA l’organit-

per exemple, l’acurat disseny gràfic del

l’existència d’una política de comunica-

zació ha tingut una autèntica política de

profús cartellisme i un ús gairebé abusiu

ció etarra. “Si analitzem els cinquanta

comunicació, i encara menys des de 1995

de les rodes de premsa”, apunta. Batista

anys de funcionament de l’organització,

a l’actualitat. “Ni quan hi havia el sande comunicació d’ETA. Hi havia comunicats i punt”, afirma. El director de Berria assenyala l’existència, això sí,

L’organització terrorista ha utilitzat les aparicions en públic per construir el seu propi relat

anys enrere, d’un gabinet de comunicació: “[Eren els que] enviaven els comu-

litzar tots els instruments que tenien a mà per contrarestar la imatge negativa que poguessin donar l’Estat i els mitjans de comunicació. ETA sap on es belluga i com arribar a l’o-

creu que la màxima expressió de la po-

pinió pública”, argumenta. També asse-

nicats i totes aquestes coses. Però més

lítica comunicativa d’ETA ha estat

nyala com l’organització ha usat les

que res això era una nomenclatura que

“l’administració dels temps. L’experièn-

aparicions en públic per construir el seu

ells utilitzaven”.

cia demostra que practiquen aquesta do-

propi relat. “Entre que s’acosta el tren-

Per la seva part, Vinader tampoc no veu

sificació del temps”.

cament de la treva de Lizarra i aquesta

definida una política de comunicació

Antoni Segura apunta en la mateixa di-

es fa efectiva –recorda– hi ha unes set-

pròpia. “En un moment determinat l’or-

recció quan recorda la campanya d’a-

manes en què ETA es dedica a preparar

ganització arriba a la conclusió que l’ú-

temptats que ETA havia previst pel

l’opinió pública donant la culpa de la fi

nic missatge és el de la força, el de les

1992, atenint-se al calendari mediàtic

del procés al PNB i deixant la formació

armes, i que no val la pena reforçar-se

dels Jocs de Barcelona i l’Expo de Sevi-

nacionalista en evidència pel menyspreu

amb documents elaborats, ni molt

lla. Uns atemptats, però, que no es van

que hauria tingut amb els seus socis

menys amb un front mediàtic”, explica.

arribar a produir per la detenció de la

d’Eusko Alkartasuna”.

CAPÇALERA JUNY 2010

tuari francès es pot parlar d’una política

és evident que ETA ha intentat uti-

DOSSIER ESPECIAL

Desinformats, desconnectats Els exetarres Carmen Gisasola i Joseba Urrusolo Sistiaga responen un qüestionari de CAPÇALERA sobre aspectes relacionats amb la gestió informativa interna i externa d’ETA. Els dos membres històrics de l’organització terrorista expliquen els greus problemes de comunicació entre els militants i la cúpula; admeten la manca d’una estratègia de comunicació dirigida als que no formen part de l’esquerra abertzale i expliquen la visió que els etarres tenen de la premsa, entre altres aspectes. va enviar a principi de

ja que la policia feia dècades que el

nes les viuen apartats d’ETA, orga-

maig un qüestionari a diferents per-

buscava. Fins i tot se l’havia batejat

nització de la qual han estat expul-

sones que en el passat havien format

amb el sobrenom L’home de les mil

sats, ja que en els darrers anys s’han

CAPÇALERA

part d’ETA, però que han estat expulsats d’aquesta organització per haver defensat la fi de la violència i que, en l’actualitat, compleixen condemna a la presó. El qüestionari abordava diversos as-

postulat clarament a favor de

Gisasola i Urrusolo admeten que ETA no ha sabut comunicar correctament el perquè de les seves accions

pectes sobre la gestió de la imatge

van fer una crida als integrants de la base social de l’esquerra abertzale en què els demanaven que trenques-

cares, per la seva capacitat camaleò-

sin el silenci i es posicionessin clara-

cació interna entre els militats o la

nica. Va ser detingut a França el

ment contra la violència.

visió que aquests tenen de la premsa,

1997. El Ministeri de l’Interior atri-

entre altres. Els exetarres històrics

bueix a Urrusolo 16 assassinats i els

Carmen Gisasola i Joseba Urrusolo preguntes del qüestionari en una mateixa carta signada per tots dos. Tant Gisasola com Urrusolo van

RESPOSTES DIFÍCILS A la carta remesa a

“La comunicació s’ha dirigit principalment a les bases de l’esquerra abertzale”

LERA

men

CAPÇA-

amb data 1 de juny, CarGisasola

Joseba

Urrusolo Sistiaga es queixen de l’excessiu retard a l’hora de rebre el qüestionari per

tenir un paper important dins l’organigrama de l’organització terrorista.

segrestaments tant de Diego Prado

culpa del control penitenciari. “Hem

Carmen Gisasola va formar part dels

Colón de Carvajal com d’Emiliano

rebut avui 31-05-2010, la teva carta

comandos Gorrotxategi entre 1981 i

Revilla.

del 03-05-2010, amb un mes de re-

1983 i Vizcaya entre el 1985 i 1990,

Per la seva part, Gisasola està acu-

tard. Com veus, tot i enviar-nos la

any que es va incorporar a l’estruc-

sada de participar en 33 atemptats

carta per correu urgent, ens l’han re-

tura de direcció d’ETA a França on s’encarregava de coordinar els comandos “alliberats” (fitxats i a sou). Va ser detinguda a França el 1990. Per la seva part, Joseba Urrusolo Sis-

“Era un discurs per als convençuts que amb prou feines arribava a la resta de la societat”

tingut durant quatre setmanes. És quelcom que no entenem, ja que una cosa és que per seguretat ens controlin el correu, el retinguin un parell de dies per fotoco-

tiaga va formar part als anys vuitanta que van costar la vida a 24 persones.

piar-lo o fer el que sigui, ara bé, gu-

anys noranta estava en el comando

Avui dia aquests dos etarres històrics

ardar-lo durant tant de temps tan

itinerant. Durant tot aquest temps, es

compleixen llargues condemnes i des

sols serveix per dificultar-nos la co-

va convertir en un dels etarres més

del passat mes de març es troben a la

municació”, afirmen.

buscats per la policia que s’havia for-

presó alabesa de Nanclares de Oca.

Gisasola i Urrusolo admeten que,

jat tota una llegenda al seu voltant,

Però les seves respectives condem-

respecte al dossier especial de

del comando Madrid, mentre que als CAPÇALERA JUNY 2010

del 2009 Gisasola i Urrusolo

d’ETA a nivell mediàtic, la comuni-

Sistiaga han respost a algunes de les

deixar les armes. Així, a final

CAP-

EUSKADI

ÇALERA

dedicat a la construcció me-

s’han pres molt seriosament aquest

diàtica del conflicte basc, l’aportació

tema. La comunicació s’ha dirigit

que poden fer-hi “està bastant con-

principalment a les bases de l’es-

dicionada per la situació”. “Mentre

querra abertzale. Un discurs per als

no se superi d’una vegada la fase de

convençuts que amb prou feines ar-

la lluita armada difícilment es pot

ribava a la resta de la societat”.

parlar de temes que poden tenir repercussions judicials. Has de tenir en

DISTÀNCIA AMB CATALUNYA

compte que entre el que nosaltres en

La segona pregunta que van respon-

realitat hem viscut, la imatge que

dre era la següent: “Quina és la visió

s’ha transmès, el que es pot explicar,

que tenen des de dins d’ETA del tre-

el que no es pot explicar per evitar

ball de la premsa? I es té la mateixa

problemes judicials, el que és millor

consideració als periodistes bascos, madrilenys i catalans?”.

“El treball de la premsa es valora en funció de la posició que mantenen respecte a l’activitat d’ETA”

Davant aquesta qüestió, Gisasola i Urrusolo responen: “En general, no és en funció de l’origen que es valora el treball de la premsa. És més aviat en

no explicar perquè no ho manipulin

funció de la posició que es mantin-

de mala manera a la premsa…, la ve-

gui respecte a l’activitat d’ETA, de

ritat és que és difícil respondre a al-

si el mitjà o el periodista en qüestió

gunes preguntes”, argumenten.

és més o menys respectuós o bel·ligerant

“Els que van atemptar contra Ernest Lluch amb prou feines tenien idea de les seves posicions polítiques en relació amb Euskal Herria”

respecte

ETA. Sovint des d’un punt de vista molt parcial, molt superficial, que es va reflectir, per exemple, en l’atemptat que va costar la vida a

De les quatre preguntes formulades

Ernest Lluch a Barcelona. Els que

que finalment Gisasola i Urrusolo

van fer l’acció amb prou feines te-

han respost –d’un total de sis– la pri-

nien idea de les seves posicions polí-

mera d’aquestes és la següent:

tiques en relació amb Euskal Herria, ni dels articles que es-

“Van fer l’acció perquè van localitzar un exministre i tenien possibilitats de fer-ho. No hi va haver una major reflexió”

crivia a la premsa, i que fins i tot apareixien a Egin. Van fer l’acció perquè van lo-

“Creus que, a grans trets, ETA ha

tenien possibilitats de fer-ho. No hi

sabut comunicar correctament el

va haver major reflexió; malgrat que

perquè de la lluita i de les accions ar-

les circumstàncies particulars d’Er-

mades?”. La resposta dels dos ex-

nest Lluch donessin peu a diferents

etarres no és massa extensa, però sí

valoracions. Ni sabien que quan va

que és contundent: “No, i tampoc

ser ministre, tan sols els que es con-

Reproducció de la carta de Carmen Gisasola i Joseba Urrusolo Sistiaga enviada a CAPÇALERA.

CAPÇALERA JUNY 2010

calitzar un exministre i

A dalt, Hernani, 1996. Militants independentistes sâ&#x20AC;&#x2122;enfronten a lâ&#x20AC;&#x2122;Ertzaintza. A sota, Pamplona, 1996. Agents de la Policia Nacional patrullen pels carrers del casc antic.

EUSKADI

siderava que tenien responsabilitat

percussió que això podria tenir en

directa en la repressió a Euskal Her-

l’actitud de la premsa no és quelcom

ria eren objectius de l’organització.

que preocupi dins de la militància

El ministre de Sanitat no ho era”.

d’ETA”.

“En aquest sentit, –prossegueixen Gisasola i Urrusolo– el fet de ser català no suposa res d’especial entre la militància d’ETA. Malgrat que des de Catalunya, i especialment en els

“El fet de ser català no suposa res d’especial entre la militància d’ETA”

sectors independentistes, això sigui difícil d’entendre, la simpatia amb la

DESINFORMACIÓ INTERNA

que des d’allà se segueixen les notí-

Finalment, la quarta de les preguntes

“En l’organització –prossegueixen els

cies d’Euskal Herria no té res a

que han contestat tracta la comunica-

exetarres– tan sols l’executiu maneja

veure amb la distància amb la qual es

ció interna que es porta a terme mit-

la informació, que arriba molt amb

viuen els temes de Catalunya entre

jançant el Zutabe, el butlletí intern

comptagotes i molt esbiaixada a la

molts militats d’ETA. Nosaltres som

d’ETA. La pregunta era la següent:

militància. El funcionament està

la referència, els que lluitem, allà no

“Consideres que amb la publicació

basat en la confiança, s’ha de confiar

han estat capaços de fer lluita ar-

de Zutabe ETA ha mantingut una

amb els de dalt. Confiança és la pa-

mada, és un esquema molt simplista,

política informativa correcta o creus

raula que més es repeteix al parlar del

penós si es vol, al qual es limiten les

que faltaven majors canals de comu-

funcionament intern”.

reflexions en moltíssims casos”.

nicació entre els diferents membres

“Durant les negociacions d’Alger, per exemple, els militants dels co-

La tercera pregunta del qüestionari que responen és la següent: “Creus que les amenaces i els assassinats a

“Les amenaces i assassinats de periodistes no han ajudat en res la lluita per l’alliberament del poble basc”

periodistes ha ajudat a la lluita per

mandos que estàvem en la clandestinitat no vam tenir cap tipus d’informació del que allà estava passant. Seguíem les informacions que donaven a la

l’alliberament del poble basc, o pel

de l’organització?”.

contrari ha servit per posar la premsa

Sobre aquesta qüestió els dos etarres

de premsa que ens arribaven. Durant

en contra del món abertzale?”.

històrics també donen una resposta

el darrer procés de Loiola, els presos

La resposta de Gisasola i Urrusolo

força clara: “El Zutabe no el llegíem

tampoc vam tenir més informació.

també és taxativa en aquest aspecte:

seriosament ni els mateixos militants.

I de fet, la diferència entre la infor-

“Evidentment que no ha ajudat en

El Zutabe és més aviat un mitjà per

mació que arribava a un pres i la que

res. I no solament pel fet de posar la

mantenir el discurs oficial que tenen

tenien els que participaven en aques-

premsa en contra. Més important

en l’aparell polític. S’escriu, com al-

tes converses era tan gran que al tren-

ràdio i llegíem amb retard els retalls

que això han estat els efectes que ha generat la mentalitat que havia darrere de l’“estratègia de socialitzar el dolor” que alguns sectors van promoure. “Estratègia” que en realitat

car-se el procés de Loiola

“El Zutabe no el llegíem seriosament ni els mateixos militants. És més aviat un mitjà per mantenir el discurs oficial”

estava basada en la necessitat de de-

empresonaren els de Batasuna i aquests es quedaren astorats de la poca informació que tenien els presos del que en realitat havia ocorregut”.

mostrar força en un context en el

tres textos interns, pensant i assumint

qual la capacitat operativa era irre-

que caurà en mans de l’‘enemic’ i, per

i Urrusolo a

meiablement més difícil de mantenir.

tant, tan sols reflecteix el que es vol

que ETA té problemes de comunica-

I això es pretenia suplir amb accions

transmetre com a discurs oficial.

ció interns i que, a nivell extern, no es

més fàcils de realitzar i que tingues-

Entre la militància es pensa i es parla

mostra gaire preocupada per la seva

sin més repercussió mediàtica. La re-

en altres termes”.

imatge.

Així doncs, les respostes que Gisasola CAPÇALERA

deixen clar

CAPÇALERA JUNY 2010

REPERCUSSIÓ MEDIÀTICA

DOSSIER ESPECIAL

Després de més d’un quart de segle cobrint les informacions sobre el conflicte del País Basc des de Madrid, el periodista Jordi Gordon analitza com s’ha elaborat aquesta informació al llarg de les últimes dècades. La política informativa del Govern de Felipe González, que va aconseguir la complicitat de nombrosos mitjans, va

El Govern i la gestió informativa Jordi Gordon Fotos: Clemente Bernad El terrorisme d’ETA i el conflicte basc

Al meu parer, moltes d’aquestes infor-

han estat un dels problemes polítics

macions tenien com a objectiu desgastar

cabdals de la transició i del sistema de-

el Govern, no aclarir els fets i enfortir la

mocràtic espanyol. Bona mostra d’això

democràcia.

és l’enorme rellevància que ha tingut

És lamentable reconèixer que ens hem

en la pèrdua del poder d’Adolfo Suá-

acostumat al fet que el debat en l’opinió

rez, Felipe González i José María

pública el determinin informacions la

Aznar: tots ells van pagar un preu molt

veracitat de les quals es qüestiona. Com

alt pels seus errors en matèria de polí-

podem afrontar que l’agenda política la

tica antiterrorista.

dominin informacions que sabem que

La informació i la seva gestió han estat

són falses?

claus en tot aquest procés, tant pel que fa

He seguit la informació d’ETA i el con-

al Govern i als diferents actors de la vida

flicte al País Basc durant més de vint-i-

pública com pel comportament dels mit-

cinc anys, com a professional i com a

evolucionar cap a la

jans de comunicació. Per aquest motiu,

ciutadà. Algunes vegades com a infor-

després de més de quaranta anys d’in-

mador per a diaris i revistes i, d’altres,

utilització mediàtica

formació sobre ETA, de tones de notí-

des del Congrés dels Diputats, o a través

cies sobre el terrorisme i la relació entre

del diàleg amb els periodistes bascos de

de la tensió generada pel conflicte, apel·lant als sentiments més

el País Basc i l’Estat, ens hauríem de

totes les sensibilitats, durant el rodatge

preguntar si ha progressat la causa de la

d’un documental el 2001, període en què

llibertat d’informació i d’expressió i la

els informadors es van convertir en un

pluralitat informativa.

objectiu important per a ETA. Final-

No ho sembla, si tenim en compte les in-

ment, ho he fet com a ciutadà que se

primitius, per part del

formacions dels últims temps. Els mit-

sent involucrat amb la causa del progrés

jans de comunicació, especialment a

de la democràcia i de la llibertat.

PP. Un repàs a la

Madrid –encara que no tots–, han con-

Com a professional, em resulta preocu-

vertit aquesta informació en un instru-

pant constatar la degradació progressiva

gestió d’una

ment de la batalla partidista. Fins i tot la

que pateix la tasca d’informar. Pel que

informació ben

raó d’Estat, que durant uns anys va pre-

sembla, les fonts pròpies o el contrast de

sidir la informació sobre ETA, ha estat

les informacions ja no són necessaris. La

delicada que convida a més d’una reflexió.

sacrificada en nom d’aquests interessos.

cerca d’una informació independent no

Les informacions sobre l’11-M, l’última

forma part de les prioritats. Hem passat

treva d’ETA, el cas Faisán i, els últims

d’una competència informativa en què

dies, els rumors sobre nous contactes per

els periodistes tenien fonts diverses per

forjar una altra treva, així ho demostren.

abordar aquesta qüestió, a la uniformitat

EUSKADI

Irun, 1996. Tres policies nacionals patrullen per la ciutat en un dia plujós.

dels últims anys, en què els informadors

i ETA avui és una organització exhau-

aquesta estratègia durant els últims qua-

s’han convertit en una mena de corretja

rida i anèmica, deslegitimada socialment

ranta anys, a aquest desafiament a la seva

de transmissió del Ministeri de l’Interior

i política, assetjada per les Forces i Cos-

independència.

o, en el pitjor dels casos, dels partits i dels

sos de Seguretat de l’Estat i la Justícia.

Durant la Transició, la informació sobre

seus interessos, i de les posicions políti-

Per això, avui potser sigui un bon mo-

el conflicte basc es va abordar des de

ques i editorials de mitjans i directors. És

ment per aturar-se i recordar el que ha

dues vessants. Els mitjans vinculats al

habitual veure una part significativa dels

estat el tractament de la informació al

franquisme van utilitzar el terrorisme

periodistes que acudeixen a les rodes de

llarg d’aquestes tres dècades.

d’ETA i el conflicte basc per combatre

premsa esforçant-se a teclejar en temps vocants i enviar-les en línia a les redaccions. A això, i a quatre retocs posteriors fets des de la taula de la redacció, ha

l’oposició democràtica, els mitjans i

Els mitjans de comunicació, sobretot de Madrid, han convertit la informació d’ETA en un instrument partidista

quedat reduït el treball dels informa-

els periodistes, per encoratjar les trames involucionistes dels aparells de l’Estat i el colpisme a l’exèrcit. A l’altra banda, les forces democràtiques, els mitjans i els periodis-

dors. Malauradament, la majoria dels

Sabem que els governs manipulen la in-

tes compromesos amb el canvi i la

ciutadans s’informen després a través

formació sobre terrorisme i la intoxiquen.

democràcia van tractar les accions

d’aquesta manera de “transmetre” lite-

Ha estat un component estratègic de tots

d’ETA amb una certa comprensió. Pe-

ralment una intervenció.

els governs al llarg de la democràcia, la

sava molt el fet que ETA hagués sorgit

Han transcorregut trenta-tres anys des

qual cosa ens porta a preguntar-nos com

com a resposta d’una part de la societat

de les primeres eleccions democràtiques

han respost els mitjans de comunicació a

basca a la dictadura franquista. Durant

CAPÇALERA JUNY 2010

real les intervencions textuals dels con-

DOSSIER ESPECIAL

els primers anys de la transició, la solu-

va estendre a gairebé tots els sectors de

jutge Garzón les que, amb el temps,

ció al conflicte basc formava part de les

la societat, inclosos els mitjans de comu-

van canviar aquesta actitud.

aspiracions de la societat democràtica.

nicació. Tret d’algunes honroses excep-

La societat civil va reaccionar, i també

Els quaranta anys de dictadura i les àn-

cions, durant aquest període el Govern

els mitjans, que van investigar i es van

sies de llibertat de la societat espanyola

va aconseguir el control de la informa-

comprometre finalment a denunciar el

van condicionar durant molts anys la in-

ció i va esmorteir l’impacte que tindria

GAL. Es va trencar el consens i els di-

terpretació i la informació sobre la violència d’ETA. Es criticava, però, alhora, es tenia certa complaença per l’organització terrorista i el seu entorn. Al mateix temps, s’escrutava i criticava constant-

ferents pactes antiterroristes –

Sota el govern de Felipe González, la majoria de mitjans es van sumar a la política antiterrorista

Ajuria Enea, Madrid, Navarra– que s’havien forjat entre totes les forces polítiques. Aquest procés va arrossegar una part important

ment el Ministeri de l’Interior, i es qües-

dels mitjans de comunicació. La

tionava la informació que subministrava;

després el cas GAL.

batalla de la informació sobre el terro-

es buscaven altres fonts. Aquesta actitud

En aquella època, els gabinets de comu-

risme va començar a ser despietada. Tot

era una seqüela saludable de la lluita per

nicació del Ministeri de l’Interior van

això va obrir una esquerda que va aca-

la democràcia.

estrènyer llaços amb tots els mitjans i

bar amb una època, una política i una

Alhora, el terrorisme d’Estat, els exces-

van aconseguir el suport dels periodis-

manera de fer informació, que va acce-

sos policials i els atemptats ultres i para-

tes i dels mitjans a la seva política an-

lerar la caiguda del govern de Felipe

policials eren part del vell règim i es

titerrorista. Es va professionalitzar el

González i la victòria d’Aznar.

combatien, en bona part, des dels mitjans

contacte amb els mitjans i amb els res-

Tot va canviar amb el govern del PP. Es

i pels periodistes més compromesos amb

ponsables de la secció d’Interior de les

va iniciar un nou cicle, sobretot d’ençà

la democràcia. La llibertat i la pluralitat

redaccions. Es reclamava als mitjans de

de l’assassinat de Miguel Ángel Blanco,

que no hi havia hagut durant la dictadura

comunicació sentit d’Estat. Tothom

que es va seguir gairebé en directe a

estaven presents als mitjans de comuni-

tenia el cop del 23 de febrer al cap. Eus-

través de la ràdio i la televisió. L’im-

cació. S’entaulava una batalla per la lli-

kadi i el terrorisme havia estat el prin-

pacte emocional d’aquest crim i la mo-

bertat d’expressió, que també va tenir

cipal leitmotiv de tots els intents de cop

bilització ciutadana van ser molt ben

víctimes. Una d’elles va ser el periodista

d’Estat i totes les conspiracions dels

aprofitats per part del PP. La manipu-

Xavier Vinader, condemnat a set anys de

nostàlgics del franquisme. La premsa

lació de les emocions es va convertir en

presó i d’inhabilitació professional per

més dretana animava l’ambient ja cal-

un dels instruments de la política del

un delicte d’imprudència temerària quan

dejat en la dècada més sagnant d’ETA.

Ministeri de l’Interior i va tenir el seu

va publicar dos articles sobre les trames

Els mitjans que apostaven per la de-

correlat en els mitjans. El PP va apren-

ultradretanes a Euskadi.

mocràcia es van agrupar al voltant de

dre l’enorme capacitat de mobilització

El cop d’Estat del 23 febrer i, sobretot,

la política antiterrorista del Govern.

de la lluita antiterrorista. Tenien a les

l’arribada dels socialistes al poder van canviar les coses. Amb el govern de Felipe González la informació del Ministeri de l’Interior sobre la lluita antiterrorista i ETA va adquirir un caire

Amb el PP, la manipulació de les emocions va ser un dels instruments de la política del Ministeri de l’Interior

professional. Hi havia una estratègia in-

CAPÇALERA JUNY 2010

formativa; el Ministeri va passar a l’o-

seves mans una poderosa arma política i van començar a utilitzarla sense embuts. A partir d’aquest moment, el ministre Mayor Oreja va inaugurar un estil que va encaixonar la in-

Paral·lelament a aquesta situació d’uni-

formació del Ministeri de l’Interior.

fensiva. La raó d’Estat va conquerir la

tat i d’implicació dels mitjans en la po-

Compareixia davant els mitjans dues

majoria dels mitjans de comunicació,

lítica d’Estat, el GAL va començar a

vegades al dia, al matí i a la tarda, i la

que de mica en mica es van sumar a la

actuar. Era la continuïtat de la guerra

informació d’ETA i el conflicte a Eus-

política antiterrorista. En aquesta època,

bruta de la primera transició. Tot i així,

kadi es reduïa pràcticament a això.

la veu majoritària feia front comú amb

durant un temps la majoria dels mitjans

La catarsi col·lectiva de l’assassinat de

el Govern. L’argument essencial era que

–tret d’honroses excepcions– no li van

Miguel Ángel Blanco va fer que, des-

ETA desestabilitzava la democràcia. Es

concedir la transcendència que tindria

prés de molts anys, les víctimes adqui-

va forjar un consens polític que va ser

aquest terrorisme d’estat per a l’Estat

rissin un protagonisme en els mitjans i

respectat durant bastants anys i que es

de Dret. Van ser les investigacions del

en la societat que mai no havien tingut.

Irun, 1996. Quatre militants independentistes es preparen per cremar una bandera espanyola durant les celebracions de l’Aberri Eguna.

No obstant això, aquesta reacció posi-

tius, inclòs el director, Martxelo Ota-

poder i l’escàs contacte i estimació que

tiva –el reconeixement de les vícti-

mendi, processats. Set anys després,

hi ha envers la generació de periodistes

mes– es va acabar transformant en una

tots ells han estat absolts en una sentèn-

que va lluitar per la democràcia i entenia

utilització espúria d’aquestes mateixes

cia que va declarar que no hi havia cap

el periodisme d’una altra manera hi con-

víctimes per a la batalla política i per

prova de la seva vinculació amb ETA. El

tribueixen ben poc.

destruir els adversaris polítics, fins

dany estava fet, però.

Hem après dels errors? Estem més

avui. Un altre efecte no desitjat ha

Aquest ampli recorregut per la història

ben preparats per defensar el dret a la

estat l’oblit de les altres víctimes inno-

de les tres últimes dècades d’informació

informació dels ciutadans? La infor-

cents del conflicte basc en l’entorn del

sobre el conflicte basc ens mostra pro-

mació sobre el conflicte basc ha con-

nacionalisme radical, que a poc a poc

gressos i retrocessos pel que fa a la lli-

tribuït a millorar la qualitat de la democràcia? Fins a quin punt els

van anar desapareixent de les pàgines deixar de ser notícia. Tampoc no ens podem oblidar dels periodistes i dels mitjans víctimes directes

del

conflicte.

D’una

El pols entre “seguidisme”, raó d’Estat, partidisme i llibertat d’informació i d’expressió continua vigent

periodistes i els mitjans hem sabut bregar amb aquest problema essencial? Aquestes preguntes tornen després d’aquesta reflexió i em fan

banda,

l’ofensiva etarra contra els periodistes

bertat d’informació i la consolidació

pensar que és imprescindible recupe-

es va saldar amb l’assassinat de José

d’una opinió pública realment inde-

rar la memòria, el debat i el treball per

Luis Lacalle, els atemptats contra

pendent.

la independència informativa. Val la

Gorka Landáburu, Aurora Intxausti,

El pols entre “seguidisme”, raó d’Estat,

pena tenir ben present l’experiència

etc., i les amenaces contra molts altres.

partidisme i llibertat d’informació i d’ex-

d’aquestes tres dècades i reflexionar

Però, d’altra banda, no podem ignorar

pressió continua vigent, i resulta pre-

sobre els errors i els encerts en la in-

episodis com el tancament d’Egin o

ocupant pensar que avui l’afrontem en

formació que s’ha donat al voltant del

Egunkaria. Aquest darrer diari, editat

un moment de certa involució. La pre-

conflicte basc i la lluita antiterrorista,

en èuscar, va ser clausurat per l’Au-

carietat laboral, l’absència d’especialit-

en defensa de la causa de la llibertat i

diència Nacional i cinc dels seus direc-

zació i de formació, el servilisme al

la democràcia.

CAPÇALERA JUNY 2010

i dels mitjans de comunicació i van

DOSSIER ESPECIAL

El conflicte del País Basc parteix de nombroses informacions esbiaixades que aporta el Ministeri de l’Interior i que, durant anys, han anat elaborant un determinat discurs mediàtic. Aquest argument és el que defensa el periodista Xavier Vinader, autor d’aquest article i gran coneixedor del que passa a les entranyes d’ETA, qui critica la inhibició d’una part important de la premsa a l’hora de contrastar dades i trepitjar el terreny per conèixer d’a prop la situació real del que està passant a Euskadi.

Arquetips i intoxicacions al voltant d’ETA Xavier Vinader Fotos: Clemente Bernad

Un 90% de la informació sobre el

fan els mitjans de Madrid o de Barce-

conflicte basc és informació esbiaixada

lona. Tradicionalment, sempre ha estat

que prové del Ministeri de l’Interior. Es

menys difícil l’aproximació al País Basc

tracta d’informació policial pura i dura.

per a un mitjà català, sobretot pel tema

I això ha estat sempre així perquè aco-

de la identitat, ja que tant el País Basc

star-se a l’altra part del conflicte, és a dir,

com Catalunya són dues nacions en

a l’organització armada, és complicat.

lluita, germanes de combat.

ETA no és una oficina de premsa a la

En canvi, Madrid és vist per ETA com

que truques i et donen informació. Per

l’enemic comú. Jo sempre ho he dit:

fer-ho s’han de tenir contactes, saber a

entre dos periodistes d’esquerres, un de

qui adreçar-te i passar diversos filtres. I a

Valladolid i un de Barcelona, aquest

més, els militants etarres són recelosos i

últim és el que s’emporta el gat a l’aigua

viuen en la clandestinitat.

perquè, segons el particular punt de

Tot plegat és complicat i per això molts

vista dels militants etarres, el periodista

periodistes ja ni s’hi acosten. És molt

de Valladolid té un estigma pel seu ori-

més fàcil anar a buscar la informació a

gen: prové de l’imperi central, d’Espa-

l’altra costat, a la policia. A més, ficar-se

nya.

en el món d’ETA és jugar en un terreny

En canvi, el fet de venir de Catalunya

ple de mines que poden esclatar en qual-

obre portes, et miren d’una altra manera

sevol moment per diferents raons.

perquè et senten amb més capacitat de

Una d’aquestes raons és que la inde-

comprensió cap a la seva lluita. Això

pendència periodística és molt relativa,

sempre ha estat així.

perquè avui dia hi ha molt pocs perio-

Això mateix també succeeix amb els pe-

distes que puguin garantir que el seu

riodistes estrangers. Des d’ETA sempre

mitjà no li tocarà una sola línia del que

s’han sentit més pròxims als informa-

escrigui. Hi ha molta gent que s’ha acos-

dors anglesos que no pas als francesos,

tat amb molt bones intencions profes-

tot i que ETA, tradicionalment, ha estat

sionals al País Basc i n’ha sortit

sempre molt més implantada a França,

trasquilada, perquè les informacions que

terra de refugi d’etarres. Però aquests

hi ha obtingut, després, han sortit es-

sempre han desconfiat dels francesos.

biaixades, perquè el que han vist no

Per què les principals entrevistes les han

agradava al seu mitjà, més favorable a

concedit a la BBC? Doncs per la manera

les informacions del Ministeri de l’In-

com aquest mitjà ha tractat el conflicte

terior. També és cert que a l’hora d’aco-

d’Irlanda del Nord: des del respecte. En

star-se al conflicte no és el mateix si ho

canvi, França és molt més jacobinista,

EUSKADI

Madrid, 1997. Un cotxe bomba col·locat per ETA ha esclatat en el centre de la capital uns minuts després que dos homes atemptessin mortalment contra el tinent coronel Jesús Cuesta davant de casa seva.

més centralista. I això, des de sempre, els

importants. A Madrid no s’ha donat mai

parlàvem amb els protagonistes i, per

ha fet mirar sempre amb una certa des-

–o quasi mai– una aproximació profes-

tant, l’aproximació al conflicte no anava

confiança els periodistes de París.

sionalment objectiva cap al conflicte

només en la línia del Ministeri de l’In-

basc. Al contrari. Si anys enrere els co-

terior. Ara ja no és així, ja no s’hi va a

PREMSA BEL·LIGERANT

munistes eren presentats com el dimoni,

Euskadi i tot funciona amb notes de

Una part de la solució del conflicte, quan

després aquest paper va ser per als

premsa. Abans, evidentment, també les

arribi, també passarà per la posició dels

etarres, que portaven banyes i feien

rebíem, però això no evitava que anéssim als llocs dels fets. I, moltes ve-

mitjans de comunicació, que hauran de

En aquest aspecte, la premsa de Madrid ha estat sempre molt bel·ligerant. Mes

És molt més fàcil anar a buscar la informació a la policia que no pas acostar-se a ETA

gades, massa vegades, t’adonaves que no s’ajustaven a la realitat. La intoxicació informativa, no cal oblidar-ho, ha estat una arma utilitzada abastament en el conflicte basc.

aficionada a abocar gasolina a la foguera que ha contribuir en l’extinció de l’in-

pudor de sofre. Quan en realitat, ni per

És cert que ara ETA viu en una forta

cendi. Als setanta i als vuitanta, el ·mis-

a uns ni per als altres, mai ha estat així.

clandestinitat i no és tan fàcil aconseguir

satge d’aquests mitjans de la capital era:

Als anys vuitanta, quan jo treballava a

determinades informacions com abans,

“Què volen aquests?, què busquen”, i a

Interviú, els reporters que ens ocupàvem

si bé hi ha cinquanta mil maneres d’ob-

partir de finals dels anys noranta és:

del País Basc trepitjàvem el terreny

tenir la informació, de contrastar les

“Que es rendeixin!”. En aquest sentit,

contínuament, teníem fonts pròpies de

dades. I si no ho fas, el que estàs donant

les forces centrífugues han estat molt

primera qualitat, comprovàvem els fets,

és una informació unilateral, subjectiva.

CAPÇALERA JUNY 2010

tractar-lo d’una manera més equànime, independent i objectiva.

DOSSIER ESPECIAL

I això implica reconèixer que tan sols hi

rael, del MI-5 anglès a Irlanda del Nord,

dividir. I totes aquestes informacions no

ha una part en conflicte, quan en tots els

etc. i començaren a muntar una sèrie

surten per casualitat ni se les inventen

conflictes hi ha dues parts en litigi i el

d’operacions de guerra psicològica.

els periodistes, sinó que provenen inva-

periodista el que ha de fer és parlar amb

Així doncs, a partir d’aquest moment la

riablement d’una font d’intel·ligència

l’una i amb l’altra. En canvi, la majoria

guerra antisubversiva també va passar

policial. Tot plegat, es tracta d’informa-

de les vegades no es parla amb ETA ni

pels diaris, per l’opinió pública i per les

cions interessades que no es basen en la realitat.

amb el seu entorn. És més, no es dóna credibilitat al que diuen. Ningú, per exemple, va donar-li credibilitat a Arnaldo Otegui quan, de bon matí, va negar qualsevol relació de la massacre

A ETA no se li dóna credibilitat. Ningú els va creure quan van assegurar que no havien estat els autors de l’11-M

El mateix passa quan diaris com l’ABC o La Razón publiquen organigrames sobre l’organització d’ETA. Em fan molta gràcia perquè sovint només són organi-

d’Atocha amb el conflicte basc. Ni a la mateixa ETA, quan van assegurar ofi-

universitats, on començaren a sortir cen-

grames policials purs i durs que estan

cialment que ells no havien estat els au-

tres d’estudis que emetien informes, dos-

confeccionats amb intencionalitat in-

tors dels atemptats de l’11-M.

siers i comunicats subvencionats pels

toxicadora. Jo conec militants etarres

Aquesta manera de funcionar ha provo-

serveis d’intel·ligència en els quals es

que a vegades apareixen en aquests or-

cat que arrelessin prejudicis i mentides,

presentava el conflicte d’una manera es-

ganigrames i sé del cert que no tenen as-

com per exemple el cas Pertur, el líder

biaixada.

signada aquella tasca que se’ls atribueix.

d’ETA político-militar que va desapa-

Aquesta manera de funcionar els ha

Inclús alguns estan allunyats de l’orga-

rèixer el 1976. Fa anys que es diu que la

permès crear arquetips. Fins i tot van fer-

nització, o fora de joc... Per tant, no són

desaparició fou una revenja entre mili-

ho amb la Yoyes, quan va tornar per

informacions certes al cent per cent. Però, al diari allò li ha passat la po-

tants etarres, però mai no hi ha hagut cap prova d’això. Al contrari, tot indica que darrere la seva mort hi havia l’extrema dreta, que en aquells anys estava dirigida des dels serveis secrets espa-

A partir dels anys vuitanta, la guerra antisubversiva també va passar pels diaris i per l’opinió pública

licia, i el que diu la policia, per ells, va a missa. Quan la realitat –corroborada per l’experiència de molts anys d’informació en aquest camp– és que la policia el que no sap,

nyols. Ningú menciona mai la reivindicació del Batalló Vasco Espanyol que es

reinserir-se. Cambio 16 va publicar un

moltes vegades s’ho inventa... Fa anys,

va fer a les poques hores. Continuar pro-

reportatge en què la presentaven com la

un veterà dels servei d’intel·ligència em

pagant el dubte sobre la “desaparició”

“generala” d’ETA i la veritat és que

deia, amb certa sornegueria, que amb la

de Pertur ajuda a mantenir el descrèdit

amb allò no li van fer cap favor. Jo ma-

informació provinent de la policia calia

sobre els sectors nacionalistes radicals.

teix he conegut una mestressa de casa,

anar sempre amb molt en compte..., que

casada amb un militant d’ETA històric,

no era tan sols perillosa pel que sabia,

a la qual havien fet passar, a tota la

sinó pel que es “pensava que sabia” i

En el tema del País Basc, des de Madrid

premsa nacional, com una sanguinària

que “elaborava” a la seva manera.

han estat tan importants les unitats anti-

cap de comandos. La pobra dona estava

LA FORÇA DE LA INTOXICACIÓ

terroristes que investiguen, segueixen persones i punxen telèfons, etc. com el gabinet d’operacions psicològiques, que planifiquen, filtren i orienten l’opinió pública amb determinades informacions. En un moment determinat, a partir dels

NI ÀNGELS NI DIMONIS

La premsa no ha d’entrar en el joc de bons i dolents, perquè no hi ha bons i dolents sinó dos sectors en conflicte

CAPÇALERA JUNY 2010

vuitanta, des del Ministeri van descobrir

la importància de la batalla de la infor-

La premsa no ha d’entrar en el joc de bons i dolents. Perquè aquí no hi ha àngels ni dimonis, sinó dos sectors en conflicte. Es tracta d’explicar les coses com són, sense qualificatius. A mi, personalment, no

esgarrifada perquè, tot i que era una na-

m’agrada quan es refereixen a ETA com

mació. Van aprendre’n molt dels alema-

cionalista radical, l’havien convertit en

a banda. Aquest no és un llenguatge pe-

nys i la seva lluita contra els terroristes

la Bin Laden de l’època.

riodístic, sinó judicial. És una termino-

de la RAF (Rote Armee Fraktion) –més

Els arquetips també es donen quan es

logia que tan sols s’utilitza a Espanya, ja

coneguda com la banda Baader-Mein-

divideixen els etarres entre “durs” i “fal-

que la premsa internacional no els qua-

hof–, s’assessoraren, aprengueren d’Is-

cons”, una altra simplificació que busca

lifica mai així, més aviat parla d’ells, tal

EUSKADI

com s’haurien de definir, com una organització armada. El que passa és que els periodistes ens hem acostumat a mirar-nos el conflicte de lluny i a creure’ns l’allau d’informació que ens arriba del Ministeri d’Interior, una font d’informació que a molts els sembla inqüestionable quan, en realitat, s’ha demostrat que ha mentit molts cops, tal com va passar amb el cas del GAL o dels atemptats de l’11-M. El cas Egunkaria ha estat el darrer capítol d’aquest seguit de mentides i ha estat possible perquè la justícia espanyola va a remolc d’informes policials. Al final del franquisme hi va haver tota una escola de periodisme –de successos i de reporterisme social– encarnada a Catalunya especialment per Josep Martí Gómez, Josep Maria Huertas..., o jo mateix en una certa època. I a Madrid per Pere Costa, Rafael Cid, Ricardo Cid,

Ermua, 1997. Juan Maria Atutxa, conseller d’Interior del Govern basc, durant la nit anterior a la fi de l’ultimàtum donat per ETA per alliberar Miguel Ángel Blanco, regidor del PP.

Jose Luis Morales i Mariano Sánchez Soler, entre altres. aparegut el perill dels comunistes i dels

com els han pintat durant tots aquests

francmaçons, ara queden els naciona-

anys. Aquesta comprensió, doncs, no

nis, ja veiem que el que havia succeït,

listes, que, des del punt de vista de Ma-

s’alimenta sinó que s’aposta per la sim-

moltes vegades, no es corresponia amb

drid, són els que posen en dubte la

plificació, molt arrelada a Madrid i molt

les notes policials emeses amb bombo i

unitat de la pàtria. I quina és l’expressió

integrada en les estructures de poder.

platerets. T’adonaves que aquella per-

més forta dels nacionalisme radical? El

D’altra banda, a Barcelona, tant els pe-

sona que havies pogut entrevistar no era

País Basc. És l’enemic, i com a tal, se’l

riodistes com els mitjans de comunica-

un assassí assedegat de sang, com l’ha-

dibuixa com un dimoni dolent irreducti-

ció, s’han inhibit d’aquesta pedagogia

vien presentat davant de l’opinió pu-

ble.

necessària per por que ens acusin de

blica, sinó algú que havia tingut mala

Aquesta simplificació se superaria fent

col·laboracionistes.

sort a la vida. Fill d’un família deses-

pedagogia i explicant les coses tal com

I entre aquest ambient viciat de Madrid

tructurada, que no havia pogut sortir de

són. Amb tot, no es volen escoltar els mi-

i aquesta inhibició de Barcelona, quan

la misèria mai... Allò era la sociologia criminal aplicada al periodisme. Però en el cas del conflicte basc no s’ha fet sociologia de la cultura del terrorisme, no s’han buscat les arrels del conflicte, sinó que fins i tot s’ha criminalitzat el fet de

arribi el canvi de cicle al País Basc,

Els periodistes i els mitjans de Barcelona s’han inhibit de fer pedagogia per por a ser titllats de col·laboracionistes

buscar-les, ja que fer-ho implica com-

la premsa se n’assabentarà al final. Perquè els periodistes han perdut la iniciativa i van a remolc de tot el que passa. A més, en un moment determinat, si el conflicte s’encarrila cap a un

prensió. El missatge des de Madrid és

litants etarres ni els seus arguments, per-

altre camí, des del Ministeri de l’Inter-

que el fenomen no s’ha de comprendre,

què llavors s’adonarien que també són

ior tindran un problema, ja que hauran

s’ha de condemnar.

humans, amb les seves misèries i les

de baixar el pistó d’una premsa a la qual

A més, si ets periodista català, ja ets sos-

seves grandeses, que tenen famílies,

durant molts anys han acostumat a

pitós. Perquè un nacionalista és sospitós

amors, que porten els nens a la guarde-

“fotre canya” en un tema tan delicat

per definició. En aquest país, un cop des-

ria i que, en el fons, no són exactament

com aquest.

CAPÇALERA JUNY 2010

Tots nosaltres, quan arribàvem als llocs, i un cop havíem parlat amb els testimo-

DOSSIER ESPECIAL

La representació visual del que passa al País Basc té, després de quaranta anys de violència, nombroses carències. En aquest

Euskadi: un conflicte sense rostre

article, el fotògraf Text i fotos: Clemente Bernad

Clemente Bernard reflexiona sobre la

Podem dir sense empatx que la guerra

ètiques i morals.

com a objecte de la representació visual

No és fàcil endinsar-se amb una càmera

manca de discurs

neix amb la invenció de la fotografia.

fotogràfica en un escenari on es mani-

fotoperiodístic que

Fins llavors, les representacions pictòri-

festa el pitjor de la condició humana. Per

ques només aconseguien evocar uns

això, la majoria dels fotògrafs proclamen

expliqui les claus d’un dels conflictes més importants de l’Europa dels darrers anys. A diferència

camps de batalla massa llunyans i unes

la seva neteja moral quan fotografien les

gestes massa idealitzades. La fotografia

guerres i manifesten que la intenció ín-

posa de sobte sobre la taula l’horror de

tima és que les imatges serveixin justa-

les batalles, l’espant, el patiment dels sol-

ment per lluitar contra la seva existència,

dats i, sobretot, la certesa de la mort. I

imbuïts per un sentiment de ràbia com-

planteja, de manera immediata, nom-

prensible i de voluntat de canviar les

brosos problemes ètics que perseguiran

coses. No obstant això, ens hauríem de

el fotoperiodisme al llarg de tota la seva

preguntar si és legítim voler anar més

curta vida, d’ençà que Roger Fenton va

enllà de les nostres íntimes conviccions i

d’altres conflictes

fotografiar la guerra de Crimea de ma-

capacitats, i oblidar-nos de la certesa que

nera interessadament falsa. La situació

només posem, humilment, en joc el nos-

armats que han estat

no ha canviat gaire, malauradament. La

tre propi punt de vista i que difícilment

història del fotoperiodisme que s’ocupa

les fotografies poden arribar a ser ins-

profusament

dels enfrontaments bèl·lics és un reflex

truments fiables sobre els quals es cons-

fotografiats, Euskadi

especular d’aquests: un univers complex

truiran versions veraces o referencials.

farcit d’interessos, de mentides i de ma-

És possible que assistir com a testimoni

segueix explicant-se a través d’imatges estereotipades, simplistes, que no permeten entendre el

nipulació, però també de compromís,

a l’horror exigeixi afirmar constantment

dignitat i honradesa. Si el mateix foto-

un posicionament ètic que realment

periodisme planteja problemes ètics des

ningú no demana.

del moment que utilitza un artefacte tan

És possible que cada conflicte tingui les

voluble com la imatge fotogràfica per in-

imatges que es mereix. Probablement,

tentar testimoniar el que succeeix a

les imatges de cada guerra depenguin de

qualsevol racó de les nostres vides, no és

quin sigui el grau de brutícia, de mort,

agosarat pensar que aquests problemes

d’odi, de rancúnia i de patiment dels qui

es multipliquen si es tracta de mostrar

combaten i dels qui s’hi veuen immersos.

que succeeix en tota la

un conflicte violent en què hi ha en joc la

També depenen del moment històric, de

raó, el poder, el futur i la vida de milers

les característiques socials, econòmiques

seva complexitat.

de persones. No hi ha hagut cap conflicte

i polítiques del lloc on es desenvolupa i

en què el fotoperiodisme practicat no

dels grups socials implicats; de la impor-

hagi estat objecte de greus controvèrsies

tància geoestratègica i de l’interès me-

EUSKADI

Donostia, 1992. Cerimònia de condecoració del comissari francès Roger Bolsé a la caserna d’Intxaurrondo. A l’esquerra, el coronel Máximo Blanco, processat i condemnat el 1999 per tràfic d’estupefaents. Al centre, l’exgeneral Enrique Rodríguez Galindo, empresonat el 2000 pel segrest i assassinat de Josean Lasa i José Ignacio Zabala.

diàtic que desperti. Visualment, el con-

nant, però en el qual no es pot aprofun-

veu, no existeix. I si per a això cal prohi-

flicte del País Basc gairebé no ha existit

dir a través d’un discurs visual docu-

bir, il·legalitzar, retallar, censurar o ma-

ni existeix. Ni se l’espera. No hi ha un

mental simplement, perquè els materials

nipular, gairebé no troben obstacles per

discurs fotoperiodístic que mostri quines

fotogràfics no hi són o no es posen en

aconseguir-ho. L’ombra dels instru-

han estat o quines són les claus d’un dels

circulació de la manera adequada. Hi ha

ments del poder és allargada.

enfrontaments polítics més importants i

una por cerval entre determinats esta-

Hi ha conflictes que han estat visitats

més llargs de l’Europa occidental dels

ments i grups de pressió que la visualit-

profusament per professionals que els

últims anys. Parlem d’un conflicte de catimes mortals, gravíssimes conseqüències econòmiques, problemes de convivència social, discrepàncies profundes

Visualment, el conflicte del País Basc gairebé no ha existit ni existeix, no hi ha un discurs fotoperiodístic

en afers de territorialitat, cultura, llengua, etc., amb centenars de presos i amb

èxit, sempre treballant per a agències de premsa o mitjans de comunicació. Des de la Guerra Civil espanyola –que va inaugurar el gènere– passant per la Segona Guerra

zació del conflicte basc contribueixi

Mundial, el Vietnam, Corea, Indoxina,

la dificultat que suposa la convivència

precisament a la seva materialització

Angola, Irlanda del Nord, Pròxim

diària de grups socials de posicions polí-

com a tal. Mentre no hi hagi cap mate-

Orient, les guerres de l’ex-Iugoslàvia, El

tiques irreconciliables. Un conflicte en el

rial que testifiqui la manera com el con-

Salvador,

qual s’aboquen rius de tinta i que conti-

flicte ha tingut i continua tenint lloc, és

Rwanda, Txetxènia, l’Iraq, etc., els con-

Nicaragua,

l’Afganistan,

nua sent un dels principals problemes

més fàcil per a ells elaborar discursos de

flictes armats han estat fotografiats per

polítics a l’agenda de qualsevol gover-

prestidigitació política. Allò que no es

reporters d’arreu del món, de formes di-

CAPÇALERA JUNY 2010

ràcter nacionalista amb més de mil víc-

han fotografiat amb més o menys

Zizurkil, 1999. Enterrament de Joselu Geresta, àlies Ttotto, militant d’ETA, mort a Orereta en circumstàncies encara no aclarides.

verses i amb resultats desiguals. No ha

seva existència, la identitat visual del

es pot fer descansar el pes simbòlic del

estat el cas del conflicte basc. Potser la

conflicte únicament s’ha manifestat de

conflicte. Amb tot, les raons profundes,

seva inexistència visual enfonsi les arrels

manera llegible en les característiques

els patiments sords i constants de les víc-

en la continuïtat de la política d’oculta-

més estereotipades i fàcils de consumir,

times, les injustícies seculars i els odis en-

ció informativa que es va practicar du-

normalment les que succeeixen justa-

quistats sempre s’han desenvolupat de

rant

ment per tal que els uns i els altres mos-

manera subterrània, allunyats dels focus

dictadura

franquista,

els

responsables de la qual preferien esca-

trin aquella imatge que volen ensenyar.

i de l’interès dels mitjans de comunica-

motejar tot allò que no encaixés en la

Manifestacions, conferències de premsa,

ció, preocupats majoritàriament per ofe-

seva particular concepció de la vida po-

desfilades, processons, festes, homenat-

rir només la imatge del conflicte que

lítica i social. El cert és que mentre al

ges, actes polítics i tots els esdeveni-

satisfaci els seus interessos.

País Basc es teixia un conflicte espès i sagnant, de gran impacte social i emmarcat en un procés polític que atreia l’atenció internacional, la premsa espanyola preferia no furgar en les seves

Hi ha una por cerval en certs estaments que la visualització del conflicte basc comporti la seva materialització com a tal

CAPÇALERA JUNY 2010

claus més íntimes. Potser va ser també

Aquest és un conflicte que es mostra a través d’imatges anquilosades. S’opta sistemàticament per fotografies que serveixen només com a il·lustració d’esdeveniments que ningú no fotogra-

l’actitud més còmoda i fàcil de suportar,

ments que tinguin la capacitat d’esce-

fia perquè no interessa fotografiar.

perquè el conflicte basc és un conflicte

nificar adequadament com i per què es

Parets de pobles elevats –o reduïts– a la

difícil de veure, encara que es miri amb

combat. Sembla com si tots els anys de

categoria de símbol, a còpia de fotogra-

atenció. No és obvi, ni espectacular, ni

patiment, tots els morts, tots els presos i

fiar una i mil vegades les pintades per

fàcil d’interpretar i, per tant, la contem-

totes les paraules es poguessin resumir

guarnir qualsevol mena d’informació.

plació no encaixa amb els arquetips vi-

mostrant les fotografies d’unes banderes

Un conflicte que s’expressa visualment a

suals que lamentablement necessitem

al vent, d’alguns agents antidisturbis o

través de símbols que n’abarateixen el

com a lectors d’imatges. Al llarg de la

d’uns quants aldarulls recurrents en què

discurs: màscares, banderes, punys, mans,

ens oblidem interessadament que un fo-

que sigui un discurs fotoperiodístic,

símbols no permeten penetrar en l’à-

toperiodista és algú que –tret que declari

sabem que només adquireix sentit en

nima de les persones. És un conflicte

el contrari– procura oferir una visió

funció del context on se situï, de l’ús que

sense rostres o, encara pitjor, amb uns

ajustada dels fets que es desenvolupen

se’n faci, de la presentació en societat.

rostres que només són els de les víctimes

allà on exerceix la feina i que, indepen-

Les fotografies –com diu un bon amic–,

de la violència quan malauradament ad-

dentment de les seves idees o opinions

mostren, no demostren, i la capacitat per

quireixen una trista i involuntària di-

sobre la qüestió, intenta mantenir-se aliè

construir per si mateixes missatges amb

mensió pública; o els rostres que

a les parts en conflicte. No ens podem

significats estables és molt escassa, gai-

distribueix la policia d’aquells que la jus-

oblidar que la complexitat del treball i

rebé nul·la. Només el context i la nostra

tícia busca. Un conflicte que s’intenta

particular interpretació com a lectors

representar arterosament a través d’a-

els atorgaran un sentit o un altre.

quells successos que només mostren el folklore i l’exotisme de certs costums populars, justament aquells factors que

És un conflicte que es mostra a través d’imatges anquilosades, d’estereotips fàcils de consumir

Però per a això necessitem mirar-les, llegir-les, contemplar-les, encara que ens horroritzin o ens produeixin una

més ràpidament exhaureixen el discurs i

repugnància visceral; sense oblidar

el tanquen sobre si mateixos i que

el risc assumit pels professionals locals

que els fets són anteriors a les imatges, i

menys permeten reflexionar sobre els

són infinitament més elevats que els d’a-

que les segones no existeixen sense els

problemes reals.

quells que no hi tenen implicacions per-

primers. Massa sovint hi descarreguem

El conflicte basc no ha cridat l’atenció

sonals, polítiques, familiars o emotives.

la responsabilitat dels nostres actes, com

de fotògrafs internacionals, com ha pas-

Les imatges documentals molesten. És

si el fet de convertir-les en boc emissari

sat amb altres conflictes, per causes di-

inevitable. Són imatges de referent real

pogués exorcitzar les desgràcies que ens

verses. Potser per l’extraordinari esforç

que retenen el que va ocórrer, que par-

envolten.

que requereix treballar en un conflicte

len del passat, del que es va fer, que ofe-

En la difusió del conflicte basc s’han

que no ha mantingut un nivell sostingut

reixen la possibilitat de mirar amb

posat i es posen en joc tots els ressorts

del tipus d’imatges que més es valoren

deteniment allò que potser va succeir

de control informatiu possibles, des de

en el reportatge de guerra tradicional, de

sense massa reflexió. Sempre acusen,

tots els angles possibles, fins a convertir-

manera que la inversió en temps i ener-

sempre assenyalen, sempre posen al des-

lo en un tema menor, anecdòtic, gairebé

gia era excessiva. Potser pel mateix ca-

cobert una responsabilitat, un fet, una

de postal o de banc d’imatges, la qual

ràcter impenetrable de tots els implicats

omissió, quelcom que queda inscrit en la

cosa fa necessària, per a la seva com-

en el conflicte, que mai no van sentir la

memòria i que pot arribar a ser perillós.

prensió, un esforç suplementari i estèril

necessitat de mostrar manifestament les

Malgrat viure temps de simulacre i de

que provi de completar totes les el·lip-

cartes als mitjans de comunicació, per

versions alleugerides de tot, les imatges

sis, totes les visions esbiaixades, totes les

raons més que probables de seguretat i

documentals continuen tenint l’estrany

absències.

discreció. Potser per desinterès cap a un conflicte considerat de menor rang. El cas és que, potser a causa de tot plegat i de molts altres factors, ha retingut una aura inexpugnable de misteri, de duresa i de foscor, d’acord amb el propi caràcter

Per això ens calen totes les foto-

Els diferents ressorts de control informatiu possibles l’han convertit en un tema de postal o de banc d’imatges

grafies periodístiques, fins i tot aquelles que ens mostren allò que no desitgem veure, per créixer com a persones i tenir consciència del nostre lloc en el món i del

del país, poc donat a exterioritzar-lo.

poder de mostrar amb eficàcia el que va

temps en què vivim, per saber què va

Això també ha significat un esforç addi-

passar. Qualsevol imatge documental

ser el que vam fer i quins van ser els pa-

cional per a tots aquells professionals lo-

que ens confronti amb la realitat en què

timents que van marcar les nostres

cals que han hagut o han decidit mirar

vivim interpel·larà, de manera ineludi-

vides. Però, per enfrontar-nos-hi, són

el conflicte des dels carrers, i que han

ble, la nostra posició social o política. Per

imprescindibles espais on la llibertat i la

estat sovint acusats d’afavorir, amb les

això els bons discursos documentals són

democràcia estiguin plenament garanti-

seves fotografies, uns o altres interessos,

constantment perseguits, censurats, ocul-

des, on no s’atorgui al totalitarisme cap

així com de col·laborar activament amb

tats i menystinguts. El cas del País Basc

oportunitat per imposar la seva versió

la violència. Això no vol dir res més que

no n’és una excepció. Però per molt bo

erma i amputada de les coses.

CAPÇALERA JUNY 2010

llàgrimes, pancartes, crespons. Si bé els

ENTREVISTA a Eva Peruga, Defensora de la Igualtat d’El Periódico de Catalunya

A mitjans de maig, el nou director d’El Periódico de Catalunya, Enric Hernández, posava en mans d’una dona –Olga Grau– l’àrea d’Economia del diari.

“La mirada dels mitjans continua sent masculina” Carme Escales Fotos: Sergio Ruiz

Aquella era la segona acció positiva d’Hernández, en clau de gènere, des que va arribar al diari. Primer,

Sense referències de cap altra Defen-

Defensar la igualtat deu ser dur quan

sora de la Igualtat en un mitjà de comu-

no hi ha paritat d’homes i dones a l’e-

nicació, d’on sorgeix la idea a El

quip directiu de la redacció del diari...

Periódico?

Bé, el director acaba d’arribar, ha mirat

Directament de l’Enric Hernández, un

cap al mercat i ha nomenat una dona

home jove, que ha accedit a un càrrec

com a cap d’Economia. Però de paritat

important amb una mentalitat mo-

encara no n’hi ha. I sé que la feina que

havia creat la figura de

derna, de progrés. Té quaranta anys,

m’ha donat el director no la podré aca-

està casat amb una dona que treballa i

bar, perquè el més difícil que hi ha als

la Defensora de la

té un fill petit. La meva interpretació

mitjans de comunicació és canviar la

Igualtat, un càrrec

personal és que ell deu viure la seva

mirada de la societat. Això només s’a-

pròpia vida també amb igualtat, és un

conseguirà quan els mitjans estiguin, si

home del seu temps. Aquest és el punt.

no governats, amb una paritat d’un

Penso que, més endavant, hi haurà un

50%, perquè el que aportarà la dona

pioner als mitjans i no absent del subjacent debat sobre la

canvi a totes les estructures, en general,

serà aquesta mirada diferent. No es

propiciat per homes així, que tenen clar

tracta tan sols de donar notícies que

que l’home és igual que la dona, i que,

afecten les dones, sinó també de reflec-

necessitat d’eixamplar

per tant, no se l’ha de discriminar, sinó

tir com és l’esguard que les dones tenen

que se l’ha de potenciar, donar visibili-

sobre la societat.

horitzons per fer la

tat, pels valors i el talent que pot apor-

mirada informativa del món més pluralment justa, incorporant-hi

tar a la millora de les nostres empreses

Al diari on treballes, tots el nomena-

i per la seva manera diferent d’obser-

ments són votats pels treballadors, però

var el món.

el teu càrrec no es va sotmetre a cap votació, per què?

Com de diferent?

Quin sentit té votar un càrrec que no ha

visió femenina.

Una mirada més plural, que contempla

existit abans?

La responsabilitat de

terrats, des de immigrats fins a perso-

vetllar per assolir-ho,

nes discapacitades. La mirada de la

figura, quina valoració en fas?

dona va més enllà del seu món perquè

Penso que falta molta conscienciació

que demana la reflexió dels lectors, és de la periodista Eva Peruga.

col·lectius que han estat amagats i soI sobre l’interès que ha suscitat la teva

està acostumada a fer-ho. La masculina

respecte a la importància, no tant de la

és una mirada estrictament sobre el

figura sinó de la transformació que s’ha

poder. No va més enllà de la primera

de fer. Falta consciència sobre la neces-

línia de la societat, política, econòmica,

sitat d’aquesta transformació, més enllà

dominada per ells.

de la figura. Si la figura no existís però

El càrrec d’Eva Peruga és pioner en el camp dels mitjans de comunicació, ja que no té cap precedent conegut en altres països.

el plantejament sí, passaria igual. Les

Penso que qui no assumeix que el pro-

Amb quines premisses et va proposar

nostres redaccions són un reflex de la

ducte ha d’evolucionar i una de les

el director aquesta missió?

nostra societat.

seves evolucions ha de ser cap al trac-

Em va dir que havia de ser una feina

tament de temes diversos amb una mi-

“pre” i “post”. Hi ha dues línies d’ac-

On és l’interruptor necessari perquè la

rada diferent, s’equivoca, ja que,

tuació sobre el paper: en el “pre”, jo

igualtat entre homes i dones no neces-

desgraciadament, el que hem de fer els

ofereixo a la redacció la possibilitat de

siti ser defensada ni justificada?

periodistes és intentar vendre més dia-

fer temes i, en el “post”, hi ha tota la

A l’educació. El secret és educar en

ris. Ara som en un moment de guerra

feina de vigilància sobre els continguts,

igualtat. És una feina que comença

absoluta entre els mitjans de comuni-

una reflexió i anàlisi d’aquests, un cop

quan els nens són petits, a les escoles, a minació, que la imatge d’homes i dones sigui la de persones independents. Per això són tan importants els plans d’educació i els mestres. Un país

“Només es canviarà la mirada de la societat quan els mitjans estiguin amb una paritat d’un 50%”

buixos, tot tret de la publicitat. A l’hora de proposar temes, participes dels consells de redacció? No, jo ofereixo els temes que consi-

que vol progressar ha d’educar els

cació perquè hi ha crisi econòmica,

dero que s’haurien de tocar als caps

nens i nenes en igualtat perquè això és

perquè el mercat és més petit, perquè

d’àrea i a l’equip directiu, idees que

el progrés social. No hi ha progrés

hi ha menys publicitat i només sobre-

penso que poden ser interessants,

sense igualtat.

viurà qui ofereixi un producte millor i

temes que ens afecten i que mai no es

crec que tot això que estem fent aquí

toquen, no només temes d’actualitat

Que algú es pugui limitar a penjar-te

va en aquesta línia. Sobretot pensant

sinó també de fons, estudis, reportat-

una etiqueta de feminista, què et fa

també que la dona avui és la gran con-

ges, o si trobo una dona protagonista,

pensar?

sumidora de cultura.

proposo que se li faci una entrevista.

CAPÇALERA JUNY 2010

les famílies, fent que no hi hagi discri-

han estat publicats: textos, imatges i di-

101

E N T R E V I S TA

Peruga admet que l’ha colpida la gran quantitat de dones que estan implicades en la lluita per a la igualtat.

Per què?

manera de comunicar-te amb ells. Per

dad@elperiodico.com neix per vincular-

Per la interrelació amb les lectores i els

als mitjans de comunicació, que estem

te directament amb els lectors.

lectors. A Facebook, penjo cada dia in-

buscant el nostre futur paper al món,

Sí, a part de la meva feina directa amb

formacions que estan protagonitzades

aquesta interrelació entre els lectors i

la redacció del diari, la defensora

per dones, relacionades amb el tema de

el periodista és molt interessant i grati-

també té un bloc, al qual s’accedeix di-

la igualtat i la dona. Aleshores interac-

El correu electrònic defensoraigual-

rectament gràcies al web d’El Periódico, que al seu temps està vinculat a Facebook i Twitter. I, a més, disposo d’aquesta adreça de correu electrònic per poder anar recollint suggeriments,

CAPÇALERA JUNY 2010

queixes o informacions de la gent que

102

ficant. Els lectors cauen en coses de vegades que tu, pel fet de ser aquí a dins,

M’escriuen, majoritàriament dones, unes cartes quilomètriques amb coses que no els han agradat

després utilitzo per a l’article d’opi-

no veus. Jo em llegeixo tot el que m’envien. A molts els contesto, encara que després no es publiqui res. L’intercanvi d’idees em sembla fonamental, per això triomfen les xarxes socials, perquè és on la gent es comunica i el que necessitem

nió que publico cada diumenge sobre

tuo. Twitter és més per a informacions

és una societat de la comunicació, que

el control del producte, actuo en fun-

més immediates. L’actuació que més

la gent es comuniqui i la manera que un

ció de les cartes que m’arriben. Tot

m’agrada és la que obeeix a l’empre-

diari tingui relació amb els lectors és a

aquest conjunt de feina d’Internet

nyament dels lectors respecte a la nos-

través d’aquestes cartes. Ara, en forma

m’apassiona.

tra feina, perquè penso que és una

de correu electrònic.

Quin és el perfil de la gent que escriu a

el que li passa a una dona que té una

tat, però ara les dones ocupem més es-

la defensora?

petita empresa de publicitat, per exem-

pais de l’àmbit públic i, per tant, tots

A Facebook, dones d’entre 30 i 45 anys.

ple, o una botiga, o com afronta l’acti-

aquests valors, en l’àmbit públic co-

En realitat, és la franja que més es

vitat empresarial una dona que treballa

mencen a trontollar. Durant la crisi

troba a la Xarxa. A les cartes que rebo,

en un departament de recursos humans.

econòmica, s’han fet estudis en els

la gent és una mica més gran i també hi no hi estan acostumats. De fet, les cartes al lector, una figura amb tanta història, també costa que les escrigui gent

“Les dones hem viscut sempre en xarxa, ens hem ajudat les unes a les altres”

en l’empresa és molt més enriquidora i dóna molt més beneficis que la de l’home. La Cambra de Comerç fa estudis sobre el que representa per a una

nova. És un tema lent, s’ha d’animar els

empresa menystenir el talent de tantes

lectors i les lectores que si veuen imat-

dones que estudien a la universitat i

ges o continguts que no respecten el

I dels col·lectius d’homes per la igual-

que després no poden establir estratè-

criteri de igualtat, m’escriguin argu-

tat, què has après?

gies empresarials, tot això es comença

mentant-ho.

Que, malgrat que siguin un col lectiu

a quantificar i significa un avenç i un

petit, han fet una reflexió molt interes-

canvi de mentalitat. Però en aquest

T’escriuen gaires homes?

sant: L’home està sorprès i desconcer-

canvi els homes s’han d’implicar. I

Sí que m’escriuen, encara que majori-

tat sobre l’avenç de la dona en el món

aquest col·lectiu ho està. Òbviament, és

tàriament són dones, perquè estan més

laboral, el pes que hem tingut, i ells

un col·lectiu que està molt relacionat

a l’aguait del que pot significar el no-

s’han de reinventar a si mateixos. Per

amb el que és l’educació, amb la feina a

respecte a la igualtat. I, normalment,

què? Perquè la masculinitat estava

la llar, amb com s’eduquen els fills a la

tant homes com dones, acostumen a

molt lligada a valors que ara es qües-

llar i el seu paper és ajudar les dones a

ser professionals, gent instruïda. M’es-

tionen, com el de portar els pantalons.

ocupar el lloc que els correspon. Atès

criuen cartes quilomètriques, sobre

El valor de la força ha mogut la socie-

que som un 50% de la població, no

què es pot dir, coses que no els han

podem parlar de minoria quan fem re-

agradat. Sobretot hi ha col·lectius que

ferència a les dones.

vigilen el producte.

Perfil

Amb aquesta responsabilitat, no et

Què t’ha sorprès més fins ara de tot el

Eva Peruga va néixer a Barcelona

sobta que no hi hagi cap altre mitjà que

que has rebut?

l’any 1959. És llicenciada en Cièn-

mai no hagi apostat per una figura com

Sorprendre no és la bona paraula, per-

cies de la Informació i ha treballat

la teva?

què jo de la realitat que ens envolta ja

en ràdio i premsa. L’any 1990 va

Sí. Això és una anàlisi molt senzilla de

en sóc conscient, però m’ha colpit molt

entrar a treballar a el Periódico de

la realitat. El món està dominat pels

agradablement la quantitat de dones

Catalunya, on ha estat responsa-

homes i pel discurs masculí, per tant, tot

que hi ha implicades en la lluita per la

ble de l’àrea d’Internacional i ana-

el que és la irrupció de la dona al món

igualtat. També hi ha homes, però mol-

lista de política exterior. Des de la

laboral, als càrrecs, és un element des-

tes dones, i de tots els àmbits, que fan

seva especialitat en temes d’àmbit

conegut. Compartir el poder és difícil.

una feina que no surt als mitjans i que a

internacional, va ser en nombro-

I la mirada en els mitjans de comunica-

mi m’agradaria que sortís: col·lectius

ses ocasions enviada especial d’es-

ció continua sent masculina perquè els

transversals, de professionals d’em-

deveniments cabdals, com el

que manen als mitjans de comunicació

presa, de casa, dones que treballen, que

triomf electoral de Nelson Man-

són homes. Tot i que noto que el tema

formen xarxes. Jo diria que la xarxa ja

dela o la caiguda del Mur de Ber-

dona, conciliació, cada vegada és més

és una forma natural de la dona. Hem

lín. Just abans d’acceptar el seu

present als diaris.

viscut sempre en xarxa, ens hem ajudat

nou càrrec com a Defensora de la

les unes a les altres i projectar això en

Igualtat, treballava com a repor-

Cal una figura com la teva per canviar

un àmbit no estrictament familiar i d’a-

tera del “Quadern del diumenge”

això?

mistats és un fet natural. Són una font

del Periódico i feia entrevistes per

Home!, per què no ha de caler una fi-

a la contraportada del rotatiu.

gura, quan té una funció transversal?,

molt important. No només els seus problemes sinó també les seves activitats,

insisteixo. És una figura que té comuni-

CAPÇALERA JUNY 2010

ha estudiants. Costa una mica perquè

quals es veu que la mirada de la dona

103

vitats, però les universitats de Periodisme no s’han posat en contacte amb mi. Doncs si hem d’esperar que el canvi arribi dels que ara són petits, potser ja no ho veurem. Per això, segons el meu parer, intervenen les lleis i són necessàries les quotes i l’acció positiva. Quin és el tipus de queixes més freqüent? No hi ha gaires queixes sobre un tema concret. El que rebo són queixes o discursos en general que demanen que el tractament sigui igualitari. En destacaries algun, dels correus rebuts? Sí, el d’una estudiant de Periodisme. No tant pel que em plantejava, que eren coses en què jo també hi penso sobre cartes al director escrites per dones sinó pel fet que sigui una persona jove qui fa la reflexió. És allò de la malaltia i el símptoma. Si no analitzes el contingut i no en fas cap reflexió i no arribes a cap conclusió sobre aquests continguts, no podràs canviarlo. I és bo que la gent que encara no ha començat a exercir pensi en aquest tipus de coses, perquè si és així, ells seran capaços de modificar el que nosPeruga respon a tots i cadascun dels lectors que li escriuen al seu correu electrònic.

altres no hem fet correctament. I no

CAPÇALERA JUNY 2010

tan sols en el pla de la igualtat sinó

104

cació amb els caps d’àrea. És com tenir

accionar estupendament bé, contentes

també en molts altres temes, gent que

una secció dividida en seccions.

i donant-me tot el seu suport, que és

estarà implicada en la construcció de

molt important. Si s’ha creat també ha

la mirada social.

La figura de la Defensora de la Igual-

estat perquè hi ha hagut un col·lectiu de

tat rep cap subvenció?

dones periodistes lluitant. Amb tot, no

Com t’ho fas a l’hora de transmetre

No.

he rebut cap reacció de cap mitjà de co-

queixes, teves o dels lectors, sobre els

municació.

continguts? Treus una targeta vermella als autors?

T’han arribat reaccions de periodistes o d’altres mitjans?

I, ja que accentues l’educació en el

No, simplement parlo amb ells. Hi ha

Les dones periodistes organitzades, les

tema de la igualtat, des de les facultats

articles redactats de manera apresa

primeres a qui vaig comunicar la crea-

de comunicació, alguns professors

educacionalment, –no ho fan a propò-

ció del càrrec i com a dones periodistes

també?

sit–, els faig un comentari personal i ja

compromeses amb la igualtat, van re-

Alguna professora m’informa sobre acti-

està. Molts cops no són ni conscients de

la interpretació que pot arribar a tenir el

el debat, si prohibir o no prohibir la

exemple, es podrien modificar les hores

que han escrit. No hi ha mala intenció.

prostitució, la informació continua sent

de les reunions de tal manera que, –i

ella i no es parla d’ells. Ella, perquè mo-

això és una opinió personal–, el diari

Sobre el tema de la violència masclista,

lesta. Evidentment, tot això són temes

pogués avançar la feina. És clar, nosal-

us heu plantejat noves pautes per in-

que s’han de parlar. Però, és clar, fa

tres podem fer aquest esforç, però si els

formar-ne amb més profunditat?

pocs mesos que hi sóc. No he arribat a

protagonistes de les informacions no el

El debat sobre si denunciar o no els

ocupar-me de tot encara. En parlaré,

fan, com ara els polítics, els empresaris,

agressors per estigmatitzar-los social-

això segur. Moltes d’aquestes coses són

les associacions... Si continuem assistint

ment està obert. El que s’ha d’evitar és

un debat en la mateixa societat i crec

per cobrir informativament actes que

fer espectacle al voltant d’aquestes in-

que nosaltres com a mitjà de comuni-

es fan a les 19.00 h, a les 20.00 h i a les

formacions, perquè no aporta res. Cal

cació també hem de fer-lo. Nosaltres re-

21.00 h del vespre, és impossible que els

prescindir de les opinions de gent sobre el caràcter de la víctima i l’agressor..., que no té cap valor i entrar en si hi havia hagut denúncies o no... Darrere d’això, hi ha una segona reflexió a fer: la dona

periodistes puguem conciliar feina

“El llenguatge és masculí, encara que també ho és la mirada de la notícia”

habitualment només surt com a dona maltractada, com a víctima de violència

i vida privada. Amb tot, podríem fer l’esforç d’avançar, sobretot culturalment i educacional en el sentit que a la feina hi som el temps necessari per acabar-la, no per es-

collim les queixes dels ajuntaments, ara

calfar una cadira. La cultura presencial

masclista o com a prostituta, i hem de fer

bé, és aquest l’enfocament? O en cal un

s’ha d’eradicar i, a més, està molt lligada

que surti en positiu. No solament seguir

altre?

al comportament masculí.

riodistes sobre com abordar les infor-

Del llenguatge masclista, els plurals

Explica-m’ho bé això.

les pautes aportades pel Col·legi de Pemacions de violència masclista i el

masculins..., també en fas cas?

Sí, perquè la dona té vida fora de la

tractament ètic d’aquestes, sinó també

No, a aquest apartat encara no li he cla-

seva feina. Normalment, s’encarrega de

fent que la dona esdevingui protagonista

vat les dents.

la família, de portar els nens al dentista,

positiva de les nostres informacions.

de si hi ha coses a la nevera, de la tintoPer què està pendent o per què és més

reria... Els homes no. Els homes estan

El cas de la prostitució n’és un altre ex-

difícil?

alliberats de tota la càrrega familiar i,

emple.

Perquè m’estic centrant més en contin-

per tant, el seu temps és molt més

Sí, només es parla de les dones que

guts. El llenguatge, i sobretot la mili-

ampli. La dona, a la feina, tira més pel

exerceixen la prostitució però mai dels

tància que hi ha hagut per canviar-lo,

dret perquè té vida a fora. Nosaltres

homes que van amb les prostitutes. Per

m’ho he d’estudiar encara. El llen-

podem accedir al món laboral, però si

què sempre el protagonista és ella i no

ells no accedeixen al món familiar,

pas ell?

al món de la llar, no aconseguirem

Homes que maltracten, que van amb prostitutes, d’ells no n’acostumem a

la conciliació, ja que ells no tenen res més a fer que treballar. De totes maneres, la nostra feina és molt complexa. Als audiovisuals no els

parlar. Canviar el discurs no és una cosa

guatge és masculí, encara que també ho

passa el mateix, hi ha el torn de matí i el

que puguis fer en un dia ni a través de

és la mirada de la notícia. Possiblement

torn de tarda, però a la premsa escrita,

l’“aquí sóc jo qui porto els pantalons”,

tot arribarà, amb el canvi.

és progressiu. I és objecte de debat. Per

comences al matí i acabes al vespre. Que hem de canviar-ho? Potser si arribem a

exemple, obrim el diari amb les queixes

Què en penses, de les dificultats per

fer una redacció només d’Internet, això

dels ajuntaments perquè les prostitutes

conciliar?

també canviï. En el paper, de moment,

fan nosa. Jo ja tinc coses a dir perquè,

Per la meva pròpia experiència, puc dir

és difícil. Si bé és cert que si tota la di-

tot i que se’ls dóna veu a elles en arti-

que el periodisme escrit és difícil de

recció dels diaris fos femenina, possible-

cles en primera persona en què expli-

conciliar amb la nostra vida personal.

ment

quen la situació i un article d’una

No dic familiar, sinó personal, és a dir

perspectiva de la dona sobre la vida és

magistrada marcant una mica el que és

família, amics... Ara bé, crec que, per

diferent a la masculina.

això

canviaria.

Perquè

CAPÇALERA JUNY 2010

Lliguem això amb la teva funció…

“El periodisme escrit és difícil de conciliar amb la nostra vida personal”

105

REFLEXIÓ

El fotògraf Joan Fontcuberta ha publicat el llibre La cámara de Pandora. La fotografi@ después de la fotografía (Gustavo Gili) en què, amb el seu estil informail

“Jo vaig conèixer les Spice Girls” Text i fotos: Joan Fontcuberta

i irònic, reflexiona al voltant del canvi de paradigma que ha viscut

Londres,

primavera

del

1997.

Se’ns convidava a accionar uns cur-

M’apropo a una cabina de fotomaton

sors per tal de determinar la nostra

del carrer per fer-me una foto de pas-

posició en la imatge, i només llavors es

saport. En algun moment d’urgència

disparava el flaix per obtenir la foto.

la fotografia amb

tots hem passat per aquest tràngol: un

Jo vaig optar per les Spice Girls per

s’introdueix a la cabina, s’acomoda en

complaure la meva filla, que havia

l’arribada de la

un seient, protegeix discretament la

estat fan del grup (superar el seu

tecnologia digital. Fontcuberta, premi Nacional de Fotografia, disposa d’una prolífica obra –una part d’aquesta es pot visitar a la mostra “Resiliència” a la Galeria

privacitat amb una cortineta, insereix

naixement prematur per veure-la

unes monedes en una escletxa i, des-

convertida en una fan de les Spice

prés d’uns segons, els justos per re-

Girls, Déu n’hi do!). Em vaig situar

passar el pentinat i apuntar un

entre Melanie B, Emma i Melanie C, i

somriure, uns flaixos com trets im-

vaig somriure. Ara tinc la prova grà-

mortalitzen el nostre rostre. Pocs mi-

fica que em permet presumir d’haver

nuts després surt revelada i seca una

conegut les Spice Girls (reconec que

tira amb diverses fotos petites, habi-

és una prova falsa, espero que em sa-

tualment destinades a algun docu-

breu guardar el secret).

ment d’identitat.

Aquesta anècdota il·lustra, en l’àmbit

No obstant això, em va sorprendre, en

teòric, alguns aspectes importants de

aquell cas, que la màquina no es limi-

la fotografia digital. El primer, per

tava a proporcionar un retrat normal.

exemple, és la seva ubiqüitat. L’antiga

Mayoral fins a final de

Una pantalla obria un menú de retrats

omnipresència de la fotografia analò-

de cares populars, prèviament enre-

gica ha quedat relegada per una

juny– a la qual cal sumar

gistrades: jo era a Anglaterra i el re-

imatge fotogràfica mediatitzada per la

la tasca com a assagista, editor i comissari d’exposicions. En aquestes pàgines reproduïm un dels capítols del llibre.

pertori

Di, morta

tecnologia digital que ocupa ara tots

prematurament; el seu eixelebrat ex-

incloïa

Lady

els seus antics territoris: la premsa, la

marit, el príncep Carles; el primer mi-

publicitat, la documentació científica,

nistre de llavors, John Major; un

la foto familiar, els viatges... El resul-

davanter centre del Manchester Uni-

tat del combat comercial entre amb-

ted el nom del qual la història ja no

dós sistemes, que comporta canvis

vol recordar, l’antepenúltim actor que

fonamentals en la producció, distribu-

ha encarnat James Bond, el gran Mick

ció i consum, no ofereix cap mena de

Jagger, les Spice Girls i alguns altres

dubte i, en general, és evident que els

personatges per a mi menys vistosos.

suports fotoquímics tenen els dies

La interfície permetia seleccionar un

comptats. És possible que no desapa-

personatge o un grup per integrar-s’hi.

reguin del tot, però sí que quedaran

Fotomuntatge que Joan Fontcuberta va realitzar amb les cinc integrants de les Spìce Girls durant la seva visita a Londres.

relegats, en un futur bastant proper, al

tita digressió, preguntem-nos a qui

bé convenim que es tracta d’un estra-

terreny de les experiències minorità-

proporciona més beneficis aquesta de-

tagema per parlar de suposades crisis

ries “artesanals”. De moment, per als

funció. Resposta: a les gallines (que ja

i provocar el debat entre els mitjans

professionals els materials tradicio-

no es veuran forçades a aquella pro-

especialitzats; després d’una obligada

nals comencen a escassejar i a encarir-

ducció descomunal d’ous amb els

travessada pel desert, la pintura re-

se espectacularment. Però el gran

pida, més potent, més barata i més neta. Per tant, no és gens estrany que hagi colonitzat amb una accelerada

La fotografia electrònica no és una transformació de la fotografia química sinó una nova categoria d’imatges “postfotogràfiques”

voracitat tant els mitjans de comuni-

vades. Els catastrofistes anuncien ara la mort de la fotografia. En aquest cas, el canvi tecnològic que suposa la implantació de l’ordinador en la creació

cació com la vida quotidiana. Aquest

quals s’obté la gelatina de les pel·lí-

gràfica va molt més enllà d’un desgast

és un assumpte que afecta l’economia

cules fotosensibles). Així doncs, potser

de la creativitat o del cansament del

i la sociologia, encara que ha agudit-

hi hagi el lobby gal·linaci rere l’impa-

mercat. Va més enllà també dels des-

zat, en l’àmbit ontològic, el debat

rable impuls de la fotografia digital.

ajustos obvis del dispositiu fotogràfic,

sobre la suposada mort de la fotogra-

D’una manera cíclica, el món de l’art

la qual cosa, sobretot, en palesa l’ob-

fia. Tot i que si em permeteu una pe-

assisteix als funerals de la pintura, si

solescència històrica. Així, la fotogra-

CAPÇALERA JUNY 2010

públic agraeix la tecnologia digital perquè és molt més pràctica, més rà-

neix amb energies reno-

107

REFLEXIÓ

fia electrònica, no constitueix una sim-

Si havíem d’entendre la fotografia

ple transformació de la fotografia quí-

com una cultura particular que sus-

servei de la industrialització, al servei

mica, sinó que introdueix tota una

tentava determinats valors, més que

del colonialisme, al servei de les inci-

nova categoria d’imatges que ja hem

no pas una determinada tècnica de re-

pients disciplines de control i vigilàn-

de considerar com a “postfotogrà-

presentació, ara hem de dilucidar si la

cia... Més enllà del salt de l’argent al

fiques”. La pregunta de si la fotogra-

fotografia digital continuarà susten-

silici, i del gra fotogràfic al píxel,

càmera esdevindrà un instrument al

fia digital és encara fotografia, no té una resposta concloent. De moment, entenem per fotografia digital aquella que té una visualitat que ja no reposa en un dipòsit d’argent metàl·lic, sinó en una retícula de píxels provisional-

quines són les modificacions

Ara hem de dilucidar si la fotografia digital continuarà sustentant el patrimoni de valors de l’analògica

ment ordenats d’acord amb determi-

de la semiologia, l’epistemologia i l’ontologia? Capbussem-nos-hi per respondre en la idiosincràsia més pro-

tant aquest patrimoni de valors o jus-

funda de la fotografia digital: la

concernir tant les imatges fixes cap-

tament els substituirà per altres. Els

textura del suport, el seu caràcter de

tades directament amb càmeres digi-

mitjans són hereus del seu passat.

mosaic composat per unitats gràfiques

tals com les obtingudes amb càmeres

Com sabem, tots els elements que in-

que poden ser operades individual-

normals i després escanejades; tot i

tervenen en el procés fotoquímic de la

ment, ens remet a l’estatut de la pin-

que també s’inclourien en la classifi-

fotografia eren coneguts molt abans

tura o al de l’escriptura. Quan un

cació aquelles imatges de síntesi, és a

de la data de divulgació del daguer-

pintor inicia la seva obra s’enfronta a

dir sense un referent exterior, gene-

reotip: Aristòtil esmenta els principis

un llenç blanc. El procediment per

rades per ordinador, però que mante-

materialitzar la imatge consis-

nen una aparença convincentment

teix en una seqüència de deci-

o “infografisme hiperrealista”): amb una acadèmica voluntat de precisió, Bernard Stiegler les ha denominades

La imatge pictòrica i la digital són idèntiques, la seva naturalesa estructural és la mateixa

sions:

En definitiva, el que confereix una

faig

primera

pinzellada? En quina direcció? En quina longitud? De quin color?, etc. I un cop s’han deci-

imatges analogiconumerades.

dit aquestes qüestions, cal planòptics de la cambra obscura; els alqui-

tejar-se la segona pinzellada amb el

identitat peculiar a la fotografia digi-

mistes àrabs estaven familiaritzats

mateix repertori d’opcions, i així suc-

tal és la “transsubstancialitat” de la

amb les propietats fotosensibles dels

cessivament. El que interessa destacar

seva estructura íntima: la substitució

halurs de plata. No obstant això, el

d’aquest sistema és que la imatge es

del gra químic pels bits d’informació.

que comunament coneixem com foto-

construeix mitjançant una articulació

Pot ser que l’ull nu sigui incapaç de

grafia només cristal·litza a principis

de signes o unitats gràfiques elemen-

percebre aquesta diferència, si bé ens

del segle XIX, perquè és justament

tals, les pinzellades, i que el procés es

trobem davant d’un mitjà en transició,

llavors quan la cultura tecnocientífica

pot equiparar a una concatenació

un híbrid entre els mitjans analògics i els digitals. De la mateixa manera que des del primer terç del segle passat la fotografia va representar els fonaments de la cultura visual de la modernitat, una cultura “òptica”, basada

d’intervencions puntuals. Quan

La fotografia analògica apareix com un parèntesi en allò que calia esperar d’una genealogia previsible de les imatges

en el predomini de l’observació empíCAPÇALERA JUNY 2010

tal ens confrontarà en el terreny

nats codis gràfics. Això, doncs, pot

fotogràfica (“infografisme fotogràfic”

108

amb les quals la fotografia digi-

escrivim passa el mateix: retolem una lletra, i després una altra, i continuem fins que acabem

text.

L’escriptura

consisteix únicament a establir una seqüència de signes lin-

rica, la postfotografia ocupa una posi-

del positivisme requereix un procedi-

güístics. La imatge digital recupera

ció paral·lela en la nova cultura d’allò

ment que certifiqui l’observació empí-

aquest tipus de situació: de nou

que és virtual i especulatiu.

rica de la natura. La càmera, doncs,

podem actuar sobre els components

Estem passant pàgina. La fotografia

apareix lligada a les nocions d’objec-

més bàsics de la imatge, que s’estruc-

química ha assolit la maduresa com a

tivitat, de veritat, d’identitat, de me-

tura ara en una retícula de píxels, mo-

cultura de visió i ha culminat un cicle.

mòria, de document, d’arxiu, etc. La

dificables i combinables entre ells. De

La fotografia d’aquesta pàgina (Miracle de la deconstrucció correlativa) s’inclou dins la sèrie Miracles & Co del 2002. A la pàgina següent, dos muntatges de la sèrie Googlegrames (Medusa i Origen del Món) del 2007.

va succeir així i entre ambdós proce-

que calia esperar d’una genealogia

com un encadenament de decisions.

diments es va infiltrar la fotografia, en

previsible de les imatges. En el trànsit

Es pot afirmar, doncs, que en allò es-

què la inscripció òptica de la imatge

natural de la pintura a l’infografisme

sencial, la imatge pictòrica i la imatge

presentava una extravagant singulari-

(que, de fet, podem passar a conside-

digital són idèntiques. Varia el modus

tat: una escena es projectava global-

rar com a pintura per ordinador) s’hi

operandi tècnic, l’utillatge, els aparells,

ment i automàtica sobre tota una

va introduir la fotografia, i durant un

però, repeteixo, la seva naturalesa es-

superfície alhora. Així, la pantalla bi-

segle i mig va campar amb tota lliber-

tructural és la mateixa. La convergèn-

dimensional passa a ser la unitat grà-

tat imposant els valors de neutralitat

cia d’ambdós sistemes convida a

fica significant. Es podria extreure, en

descriptiva

pensar que en el futur de les imatges

suma, com a conclusió, que la fotogra-

coneixem, és a dir, saldant el seu deute

l’evolució lògica hagués estat passar

fia analògica s’inscriu i la fotografia

amb el positivisme i l’empirisme del

de la pintura a l’infografisme. La pin-

digital s’escriu.

segle XIX. En el fons, la fotografia es

tura s’hauria d’haver desenvolupat

D’acord amb aquest esquema, la foto-

va colar en la història i va resistir-hi

implementada per la tecnologia fins a

grafia apareix com un accident histò-

impertorbable com una “ocupa”, una

la imatge digital. No obstant això, no

ric, una anomalia, un parèntesi en allò

ocupa residual de l’eufòria tecnocien-

versemblança

que CAPÇALERA JUNY 2010

nou, la formació de la imatge apareix

109

CAPÇALERA JUNY 2010

REFLEXIÓ

110

que aquesta hagi perillat. L’efecte

tures” (seamingless) més o menys sor-

El principi de realitat inherent a la fo-

transgressor és semblant al cavall de

prenents i espectaculars. Aquests

tografia tradicional obeïa justament

Troia: infiltrar-se rere les muralles de

efectes, tot i que han de vèncer difi-

les característiques d’aquesta gènesi

la credibilitat per tal d’assestar el cop

cultats més grans, ja s’aconseguien

tecnològica, segons la qual la imatge

definitiu. La meva suposada instantà-

amb les tècniques tradicionals de ma-

naixia de la projecció d’una escena

nia amb les Spice Girls ja no verifica

nipulació. La diferència ara rau en

sobre

superfície

fotosensible.

Aquesta projecció s’efectuava de manera global en tota la superfície, sense permetre-hi intervencions puntuals, i de manera mecànica, i, per tant, apa-

què el públic està familiaritzat

La imatge digital ja no comparteix les funcions essencials de la fotografia encaminades a autentificar l’experiència

rentment automàtica. El procediment semblava garantir, així, la consecució

amb aquestes tècniques de manipulació i amb la senzillesa de la seva utilització. L’accés als ordinadors i als programes de tractament

el món, sinó que recrea una ficció; una

d’imatges

permet

comprovar la simplicitat d’aquestes

d’anàlegs fiables del món real, re-

ficció que l’espectador desprevingut

intervencions i desmitificar-ne l’abast.

flexos mínimament codificats, una

prendrà com a autèntica. Aquesta

Per tant, en la diferència de protocol

creença que ha sustentat els impera-

qüestió ha orientat alguns dels pro-

que establim amb la imatge digital, el

tius documentals de la fotografia for-

jectes artístics que més críticament

canvi no deriva de les capacitats tèc-

malitzats al voltant d’aquesta noció

han reflexionat sobre la transformació

niques d’aquests procediments ni dels

d’empremta que tanta fortuna va as-

de la cultura fotogràfica a l’era digital.

operaris que les utilitzen, sinó d’una

solir entre les formulacions teòriques

D’altra banda, ha creat problemes

nova consciència crítica per part dels

de la fotografia. Quan desapareix la

deontològics entre els fotoperiodistes

espectadors. És a dir, el que és verita-

sensació d’automatisme del procés tècnic, el referent es “des-adhereix” de la imatge i el realisme fotogràfic s’esvaeix. Potser quedi el realisme com a estil, com la figuració il·lusòria

blement

El nou sistema ha creat problemes deontològics que sens dubte provocaran agres, encara que fructíferes, controvèrsies

de la semblança. Amb tot, desapareix

revolucionari

del

canvi de paradigma que es fa efectiu en l’esfera de la recepció. La recepció es refereix a quines són les qualitats que ac-

el realisme com a compromís amb la

i professionals de la informació, que

ceptem en la imatge digital, però que

realitat i com a carisma vigorós de la

sens dubte provocaran agres, encara

concerneix també la seva aplicació i

vella aliança entre tecnologia i veritat.

que fructíferes, controvèrsies (fins a

ús. En la fotografia han coexistit ne-

Una fotografia sense aquest tipus de

quin punt és lícit intervenir amb l’or-

cessàriament dues facetes, indissocia-

realisme esdevé aleshores una foto-

dinador una fotografia destinada a la

bles i perfectament soldades: d’una

grafia desconcertada, el producte d’un

premsa?, quines han de ser les regles

banda, la imatge com a informació,

mitjà que ha esgotat el seu mandat

del joc del fotoperiodisme actual?).

com a dades visuals; de l’altra, el su-

històric. La fotografia no arriba a des-

Intentaré proposar algunes respostes

port físic, la seva dimensió objectual.

aparèixer com a model d’allò visual ni

al respecte més endavant.

La història de la fotografia es pot en-

com a cultura: simplement pateix un procés de “desindexilització”. La representació fotogràfica s’allibera de la memòria, l’objecte s’absenta, l’índex s’evapora. La qüestió de representar la realitat dóna pas a la construcció de

tendre com el recorregut que va

El canvi deriva d’una nova consciència crítica de les tècniques de manipulació per part dels espectadors

sentit.

de l’objecte a la informació, és a dir, com un procés de desmaterialització creixent dels suports. El daguerreotip com a punt de partida de les imatges produïdes per una càmera no era tant una

La imatge digital ja no comparteix les

Allò paradoxal, de totes maneres, és

imatge fixada sobre una planxa, sinó

funcions essencials de la fotografia en-

que si bé estem d’acord que la tecno-

més aviat una planxa que contenia

caminades a autentificar l’experiència.

logia digital desacredita genèricament

una imatge: la seva sumptuositat ma-

Però el seu fort impacte deriva del fet

la credibilitat del document fotogràfic,

terial resultava inevitable. Des de l’os-

que encara simula adscriure’s a una

això no es deu tant al fet que permet

tensible i pesat daguerreotip fins a la

cultura fotogràfica predigital malgrat

integracions fotogràfiques “sense cos-

lleugera abstracció d’un ordenament

CAPÇALERA JUNY 2010

tífica vuitcentista.

111

REFLEXIÓ

Osama i el seu fidel lloctinent inspeccionen una posició de vigilància a la zona fronterera de Kurgan-Tyube (2002) forma part de la sèrie Deconstruint Osama (2007). d’algoritmes, les fotos han estat me-

avui es torna dades visuals en estat

cabines, entendrem clarament els can-

tall, vidre, paper, pel·lícula i, final-

pur, contingut sense matèria física,

vis que tenen lloc.

ment, presència volàtil al ciberespai.

imatge sense cos. Aquesta condició

Per començar, el fotomaton aspira a

Determinats usos socials han privile-

immaterial de la fotografia obre pers-

fotocopiar un rostre i culminar, així,

giat un o altre estadi. Pel que fa al do-

pectives magnífiques per a la difusió i

una certa pretensió d’objectivitat. Les

mini de l’arxiu, per exemple, preval

la interacció col·lectiva i, alhora, des-

condicions formatives es mantenen en

l’aspecte informatiu i, quant al del

perta incerteses respecte a la seva

un marc de paràmetres constants:

museu, en canvi, l’objectual. Però gradualment les qualitats pròpies de l’objecte han anat cedint protagonisme a les qualitats pròpies de la pura informació. Sens dubte, això explica el

llum, enquadrament, frontalitat

Alguns fotògrafs elogien la tècnica digital perquè gràcies a aquesta el treball no depèn de la sort

CAPÇALERA JUNY 2010

trànsit paral·lel que ha experimentat

112

de presa, fons...; només varia la successió de models. Es tracta, doncs, d’una màquina dissenyada per a la reproducció, en aquest cas, per al mer enregistrament de

el món de les arts visuals des del punt

conservació (és a dir, respecte a la du-

tipologies humanes; el seu programa

de vista formal al punt de vista

rabilitat incerta dels suports). També

es regeix per aquest principi d’objec-

conceptual, de la mateixa manera que

reprendrem més endavant aquestes

tivitat. Però les cabines de fotomaton

també esbossa pistes sobre les dificul-

qüestions.

digitals, en canvi, ens obliguen a jugar,

tats que van impedir que la pintura

Tornant a l’inici amb l’exemple de la

ja d’entrada, és a dir, a escollir entre

evolucionés cap a la creació infogrà-

cabina de fotomaton, si comparem les

un seguit de variables que trenquen la

fica. En definitiva, la tecnologia digital

funcions que esperem del sistema fo-

rigidesa estètica del sistema fotogràfic

ha desmaterialitzat la fotografia, que

toquímic antic amb les de les noves

convencional. El fotomaton ordinari

apunta cap al document i al mite essencial de l’objectivitat; el fotomaton digital implanta la noció d’imatge com a construcció i discretament ens instiga al fotomuntatge i la manipulació. Els fotomatons digitals s’han acabat imposant a la majoria de ciutats en substitució de les enyorades velles cabines. Els clients es mostren feliços; el ventall d’opcions s’ha enriquit i la seva satisfacció com a consumidors és més gran. Entre altres avantatges, permeten més marge de correcció de l’atzar i dels errors. Abans era freqüent que el moment del tret ens agafés amb els ulls tancats o fent una ganyota, i després havíem de suportar que aquella expressió desafortunada ens acompanyés durant anys als nostres documents d’identitat. Ara això ja no passa. Abans d’imprimir la foto, la podem inspeccionar en una pantalla i donar-hi la nostra aprovació. Si no ens agrada, simplement l’esborrem i repetim la presa sense provocar cap despesa

material,

fins

que

satisfacció estigui garantida. Tot i que vist en perspectiva, renunciar a l’atzar és creativament perillós. Quantes obres cabdals de la història de la fotografia han estat el resultat d’accidents i de situacions imprevistes! Alguns fotògrafs elogien la tècnica digital perquè gràcies a aquesta el treball no depèn de la sort. Si bé podem capgirar aquest argument: l’inconscient de la mirada que els surrealistes van valorar tant en la càmera queda desactivat per l’excés de control i de racionalitat. Tota innovació ens obliga a discernir entre pèrdues i guanys. És clar que desitgem que els avantatges superin amb escreix els inconvenients, però així com aquelles apareixen de seguida com a promeses de felicitat, només el pòsit de l’experiència ens revelarà quins són els danys col·laterals i a què hem hagut de renunciar.

OBITUARI

El passat 30 d’abril va morir el periodista Jordi Estadella a 61 anys d’edat, després d’una llarga malaltia. Àlter ego de Tito B. Diagonal, el seu

Adéu a la veu i humanitat de Jordi Estadella Josep Maria Bachs

personatge més Per conèixer la importància i els valors

entranyable, aquest periodista va deixar petjada tant a la ràdio com a la televisió.

la francesa Radio Montecarlo, varen

professionals de Jordi Estadella cal anar

trencar les fórmules conegudes.

cap enrere i recordar la història de

Hi ha un altre factor important a tenir

Radio Juventud (RJ) de Barcelona. I

en compte: el director de Radio Juven-

per fer-ho amb coneixement caldria lle-

tud, Josep Lluís Surroca, va posar en

gir el llibre que va escriure Miquel Ar-

marxa l’FM, un canal del qual disposa-

guimbau (Memòries de Radio Juventud,

ven les altres emissores de la ciutat, però

la ràdio “Al mil por mil”, Col·lecció

que feien simplement una funció de “fil

Locutor, presentador,

“Vaixells de Paper”) i que va publicar el

musical” i poca cosa més, sense audièn-

Col·legi de Periodistes de Catalunya.

cia. En canvi, Surroca va demanar als

gastrònom i actor de

Però com a recordatori, vull explicar que

seus millors locutors que es passessin a

doblatge, la seva veu

Radio Juventud de Barcelona va néixer

l’FM i fessin allò que volguessin amb

com a ràdio-escola de radiofonisme i

una eina de la qual RJ va ser la primera:

ha passat als annals del periodisme català per la seva versatilitat i per haver renovat el món de la ràdio. La televisió, que li va donar la màxima

que en varen sortir grans professionals,

el so estereofònic.

magnífics locutors polivalents com Juan

I l’emissora es va convertir en la pri-

Antonio Fernández Abajo, Jose Antonio

mera, la més preuada per la gent jove,

Rodríguez, Ricard Fernández Deu, Cruz

que va exhaurir les existències de tran-

Roman, Maribel Álvarez, Pilar Mora-

sistors estèreo, fent honor al seu nom

les, etc. Tots ells ben preparats, amb una

“RJ 2”. El clan de la una i Al mil por mil

formació clàssica de l’època, grans veus

van arrossegar l’audiència majoritària

i que, la majoria, van passar a treballar a

en un estil sense precedents, fent una

Radio Nacional de España a Barcelona.

radio càlida, atrevida, participativa, de

Amb tot, va ser a mitjans dels seixanta,

gran volada. N’eren els herois Josep

potser per una conjunció astral o per un

Maria Pallardó i Jordi Estadella, els es-

toc del destí, que es va organitzar una re-

pais musicals de Joan Comellas i Fran-

volució sorprenent. Tot i així, no van ser

çoise

popularitat als anys

ni el destí ni els astres: va ser la falta de

desvergonyida i suggerent–, les tertúlies

vuitanta, fou el colofó

mitjans d’una emissora modesta, molt

impossibles de Jordi Vendrell, Montesol

modesta, la que va esperonar la imagi-

i Onliyu, els espais juvenils de Miguel

d’una carrera tan variada com exitosa.

–l’un

surrealista

l’altre

nació i la creativitat a un grup d’apre-

Sánchez Bande i Miquel Arguimbau...

nents de Radio Juventud. Potser va ser

I aquí –i dispensin la digressió– ja puc

allò de “la imaginació al poder” del

parlar de Jordi Estadella. Amb una in-

Maig del 68. Davant de l’atonia i el clas-

troversió acollidora, una manera intel·li-

sicisme de la ràdio en general, i amb la

gent de presentar, de sentir i fer sentir la

influència d’una ràdio pirata anglesa i de

música, una veu plena de matisos tan

Jordi Estadella va assolir la popularitat als anys vuitanta gràcies a diferents programes de televisió. Foto: RTVE

tament de la ciutat d’un carril Lambor-

eren el contrast de l’agilitat, l’enginy i la

gini per poder anar com cal de Pedral-

modernitat de Jose Maria Pallardó

bes al centre.

(!Hola, pops!). Radio Juventud, la nú-

Una història brillant la de Radio Juven-

mero 1.

tud i els seus professionals, on es va

I d’aquell programa nocturn, Al mil por

poder treballar amb llibertat absoluta,

mil, de la mà del seu promotor, Ernest

sense condicionaments de cap mena, ve-

Riveras, va sorgir un altre fenomen que

ient passar del franquisme a la democràcia, tot i pertànyer a la

Va crear Tito B. Diagonal, entranyable i estimat, tot i l’embolcall de pijo irreverent amb les classes humils

“cadena de radiodifusión del Movimiento”. Allà, l’únic “movimiento” va ser el de les neurones i la creativitat. I un bon dia es van conjurar Jose

crearia milers d’adeptes: Tito B. Diago-

Maria Pallardó, Miquel Arguimbau,

nal, un personatge creat per Jordi Esta-

Jordi Estadella i jo mateix amb l’ajut

della, entranyable i estimat, tot i el seu

tècnic de Maria Jesús Roman i va néixer

embolcall de pijo irreverent amb les

un programa d’humor veritablement

classes humils. De ben segur que algú

trencador i (ja no cal ser modestos),

encara recorda la seva petició a l’ajun-

excel·lent: El Sacapuntas, una caricatura

Un periodista versàtil Jordi Estadella es va iniciar a Radio Juventud on va triomfar amb Al mil por mil i el recordat Tito B. Diagonal. La popularitat li arribà als vuitanta amb programes de televisió com Piano Bar i Filiprim (TV3) o Un, dos, tres i El Semáforo (TVE). En el doblatge, va donar veu a Peters Sellers i a personatges de ficció (l’ós Yogui o l’inspector Gadget). Apassionat de la gastronomia, va presentar De Boca en boca (COMRàdio). Poc abans de morir, va rebre el premi Ràdio Associació.

CAPÇALERA JUNY 2010

agradables i tan propers, tan de tu a tu,

115

Entre 1991 i 1993 Estadella va presentar Un, dos, tres... responda otra vez al costat de Miriam Díaz Aroca. Foto: RTVE

de la vida real, quotidiana i de la polí-

Jordi Estadella. Programes a Madrid,

Treballar amb ell era una festa. Sabies

tica. Jose Maria Pallardó era l’ànima i

com el mític Un, dos, tres. I a TV3 Piano

que tot ho faria bé, sense perdre temps,

Jordi Estadella el gran guinyol; ell era la

Bar –amb guions de Vázquez Montal-

a la primera, i que t’ho passaries mag-

veu, o més ben dit, la paròdia, de Tarra-

bán–, Filiprim…

níficament amb ell.

dellas, de Pujol, d’un camarlenc vaticà,

Però la televisió mai no va superar la

Home inquiet i sorprenentment versà-

d’un general sud-americà... qui fos, i ho

til es va capbussar també en

feia amb una mestria i un sentit de l’hu-

els camps del doblatge i la gas-

mor extraordinari. Un programa que vàrem fer perquè ens venia de gust i sense cobrar. Poc temps després, a Radio Juventud,

Treballar amb ell era una festa. Sabies que tot ho faria bé, sense perdre temps, a la primera, i que t’ho passaries magníficament

CAPÇALERA JUNY 2010

van sorgir altres professionals excel·lents

116

de la mà d’Agustín Rodríguez, (el veri-

tronomia, però jo vull parar en el record de la ràdio a la qual va ser fidel fins pocs dies abans de morir. Jordi Estadella era un gran co-

creativitat de la ràdio per tots els con-

municador i una bona persona. Si és ve-

table continuador de la ràdio-escola)

dicionants que s’imposen al mitjà. Tot i

ritat que hi ha vida mes enllà, de segur

com Eduard Boet, Jordi Basté, Antoni

haver de servir a les idees dels altres, en

que li està explicant històries a algú,

Bassas i Alfons Arús, entre altres. La lla-

Jordi va deixar palesa la seva persona-

sigui qui sigui, i provocant somriures.

vor d’aquella revolució havia pres força.

litat, va saber omplir la pantalla, com se

Als amics, als companys i a la família,

La televisió va ser el segon camí de

sol dir.

però, ens ha deixat molt tristos.

PERIODISME AL MÓN

La Sud-àfrica del post-apartheid celebra el Mundial de futbol i acapara portades. Aquest país ha enterrat la segregació racial –no pas les brutals diferències econòmiques– i els seus mitjans de comunicació són un

Periodisme i poder en la potència africana Joan Canela i Barrull Fotos: Helena Olcina Més que un edifici es tracta d’un

cartró i amb menys d’un dòlar diari,

enorme complex de parets exagerada-

però aquesta és una realitat molt més

ment blanques al centre de Johannes-

equiparable a la de Mèxic o Brasil que

burg. Per accedir-hi, cal passar primer

a la de Sudan o Nigèria.

el control de l’aparcament –situat sota

Kirby van der Merwer és un periodista

un enorme cartell amb totes les capça-

del Beeld, el principal diari en afrikaans

mirall d’aquesta

leres del grup– i després el de la porta

del país i capçalera de referència de

transformació. Les

de la redacció amb un arc detector de

Naspers, però no és blanc, sinó

metalls inclòs. A la recepció, una im-

coloured o mestís, tot un símbol de

capçaleres que titllaven Mandela de terrorista després demanaven el vot per a ell a les eleccions. La premsa actual defensa uns interessos

mensa pantalla de televisió passa els ti-

l’adaptació d’aquesta empresa a la

tulars dels diferents mitjans i dades

nova Sud-àfrica. És ell qui explica com

sobre la seva difusió. Es tracta de la seu

una editora exclusivament afrikaans i

de Naspers, el principal grup mediàtic

partidària de l’apartheid va esdevenir

sud-africà i un dels grans conglomerats

un grup multimèdia, global, multilingüe

globals de la comunicació. Des d’aquest

i amb molt bones relacions amb el go-

edifici, es pensen, es controlen i, en al-

vern del Congrés Nacional Africà

guns casos, s’escriuen diversos diaris,

(ACN, sigles en anglès). Un grup que

desenes de revistes i webs, a més de la

avui en dia es dedica sobretot a la tele-

plataforma de televisió per cable més

visió i a Internet, i que fins i tot té cap-

gran d’Àfrica.

çaleres de premsa en paper, en anglès,

Qualsevol idea preconcebuda sobre

amb més tirada que el Beeld, si bé

mitjans africans bastits sobre el volun-

manté aquest diari com a marca d’ori-

centrats en la classe

tarisme, eternament precaris i equipats

gen i símbol de qualitat.

social i no pas en la

amb ordinadors obsolets queda total-

L’evolució de Naspers i el Beeld són

ment descartada. Una reflexió que es

també un petit resum de com han can-

pot aplicar al país en general. Sud-

viat els mitjans sud-africans i, fins i tot,

àfrica és l’autèntica potència del conti-

el país sencer.

raça, un símptoma més de normalitat en un país que ha deixat enrere un passat convuls.

nent, amb una economia diversificada

“Tradicionalment, els pastís mediàtic es

i creixent, infraestructures en molts

trobava dividit en quatre grups: dos

camps comparables a les europees i una

afrikaanòfons i dos anglòfons, tots ells,

classe mitjana amb un alt poder de

però sobretot els segons, estretament

consum.

vinculats als conglomerats miners”, re-

És cert que això conviu amb una gran

sumeix Anton Harber, cap del departa-

desigualtat socioeconòmica, i una bona

ment de comunicació de la Universitat

part de la població viu en barraques de

de Witts, a Johannesburg. Un mirall

Partidaris de l’actual president sud-africà, Jacob Zuma, en un acte del Congrés Nacional Africà (ANC, sigles en anglès). A les pàgines següents, a dalt un càmera d’una televisió i, a baix, fotògrafs durant un acte promocional del Mundial de futbol. A les últimes pàgines, un venedor de premsa i un periodista televisiu durant una entrevista.

perfecte de l’estructura sociològica del

doncs formalment érem una democrà-

Conscient que podria estar fent un

país: dos grups ètnics dominants –afri-

cia, però al mateix temps teníem més

exercici de nostàlgia imperdonable, ja

kaans i anglesos– sobre una majoria

de cent lleis que prohibien publicar tal

que l’apartheid va ser una dictadura

africana sense veu pròpia i una econo-

o tal altre tema: des de les paraules de

terrible durant la qual va morir molta

mia centrada preferentment en les in-

certes ‘persones prohibides’ fins on es

gent, Low no pot evitar recordar alguns

dústries extractives.

comprava el petroli sud-africà. Com no

dels trucs per evitar la censura o quan

La comunitat afrikaner es va convertir l’apartheid, fet que es reflectia en la seva premsa, molt més partidària de la segregació racial. En canvi, els diaris en

un cop se li va espatllar el telèfon

La premsa de la comunitat afrikaner era més partidària de la segregació racial que els diaris en anglès

anglès eren tradicionalment més libe-

i la mateixa policia va venir a arreglar-l’hi, perquè no volien perdre la font d’informació que suposava el seu aparell punxat. De mica en mica l’oposició a

rals i crítics amb el règim.

hi havia censura prèvia, havies de vigi-

l’apartheid va anar creixent i contami-

“Formalment, teníem llibertat de

lar molt què posaves per no acabar a la

nant també els mitjans en afrikaans. Un

premsa –recorda Raymond Low, exedi-

presó o en confinament, encara que

moment paradigmàtic va ser quan Wil-

tor d’un dels rotatius més crítics amb

també és cert que la majoria de les ve-

lem de Klerk, germà del president na-

l’apartheid, el Rand Daily Mail, i lle-

gades els periodistes blancs ens en sor-

cionalista Frederik de Klerk i membre

genda viva del periodisme sud-africà–

tíem amb una multa”.

de l’aristocràcia afrikaner, va començar

CAPÇALERA JUNY 2010

en el principal suport del règim de

119

PERIODISME AL MÓN

a posar en dubte, encara que tímida-

riodista anglès que va arribar a Sud-

ment, el règim de segregació des de les

àfrica per ajudar durant la campanya

tenia una dificultat afegida per entrar

pàgines d’un gran diari en afrikaans. “A

electoral de l’ANC i s’hi va quedar.

en la globalització respecte als seus

nint en compte que, al ser en afrikaans,

la segona meitat dels 80, ja tothom veia

Ara bé, com van canviar tan ràpid totes

competidors anglòfons. Segons Harber,

que l’apartheid s’havia d’acabar –conti-

les línies editorials? “Simplement ho

“Naspers ha mantingut un lideratge

nua Low–, el que no es veia clar és què

van fer –explica Harber– es van adap-

fort i resolutiu que ha utilitzat la seva

hi hauria després. El govern ja negociava secretament amb l’ANC i les lleis de censura s’aplicaven de manera menys restrictiva”. Aquests van ser els anys del boom de

base històrica per entrar amb

Els mitjans que havien titllat Mandela de terrorista quan estava a la presó van acabar demanant el vot per a ell

la premsa alternativa. Van sortir

govern de Klerk fos donar-los la primera llicència de la televisió

tar a la nova realitat. S’ha de pensar

per cable”.

ment setmanaris o mensuals, alguns fins

que la població blanca representava

Per la seva part, els dos grups anglòfons

i tot dirigits per periodistes negres, cada

menys d’un 20% del total, no hi havia

s’han centrat, sobretot, en les capça-

cop més i més agosarades. “Això va ser

massa social per mantenir un espai me-

leres tradicionals, amb tot, ja no es tro-

possible gràcies a l’extrema politització

diàtic favorable a l’antic règim. Era

ben lligats a la indústria minera.

del moment –recorda Anton Harber,

obligat canviar i els que no ho van fer,

Independent Newspapers és propietat

que llavors dirigia el Rand Mail, un

com Persgo (el segon grup mediàtic en

d’un gran grup internacional amb seu a

d’aquests setmanaris– i al suport finan-

afrikaans) van desaparèixer”. Cashdan,

Europa, mentre que Abusa –que ha

cer internacional, d’institucions com la

però, creu que hi va haver més motiva-

canviat de nom diferents vegades– és

Unió Europea, el Govern noruec o el

cions: “L’ANC va pactar el manteni-

propietat d’un conglomerat més divers,

Centre Carter, que pretenien forçar a

ment d’un cert statu quo i va passar de

del qual l’accionista de referència és

una obertura del règim”.

ser la principal amenaça a ser la millor

Tokio Sexwale, actual ministre d’Habi-

Aquests petits mitjans, si bé mai no van

garantia que cert privilegis, sobretot

tatge i un dels homes negres més rics

aconseguir grans tiratges, van ser molt

econòmics, es mantindrien. Així que els

del país.

importants, ja que en publicar repor-

propietaris dels diaris van coincidir al

I és que amb la democràcia també va

tatges que infringien obertament la llei

pensar que Mandela era el millor pre-

aparèixer una classe mitjana i una

obligaven el govern a incrementar les

sident possible”.

classe alta negra relativament impor-

SETZE ANYS DESPRÉS

coneguda com a BEE (Apoderament

o permetre que se sabés quines eren les

Les històries de l’apartheid ja formen

Econòmic Negre, en les sigles angleses)

condicions reals de la vida sota l’apar-

part de les anècdotes de disturbis que

les empreses que volguessin optar a

theid.

els negres expliquen i de les referències

contractes amb el govern o a certes lli-

L’11 de febrer de 1991 Nelson Mandela

que molts blancs encara fan als “vells

cències públiques havien de tenir una

fou alliberat i començava oficialment

bons temps” quan algun servei públic

proporció de negres entre la seva di-

una tensa i llarga transició a la demo-

no funciona correctament.

recció i en el seu accionariat. “Això ha

creixia el seu aïllament internacional–

cràcia que provocaria més de vint mil morts i que s’acabaria el 27 d’abril de 1994 amb l’elecció del mateix Mandela com a primer president escollit en unes eleccions lliures per a tots els sud-afri-

tants. Amb l’aplicació de la legislació

Avui en dia no es pot parlar de premsa negra o blanca. Hi ha propietaris d’ambdues races a tots els grups

cans. CAPÇALERA JUNY 2010

“una de les darreres decisions del

desenes de petites capçaleres, general-

mesures repressives –amb la qual cosa

120

força en l’era digital”, encara que també hi va ajudar el fet que

fet que avui en dia no es pugui parlar de premsa negra o blanca. Hi ha propietaris d’ambdues races a tots els grups i molts directors i editors

són

negres”, explica

Anton Harber.

“Quan hi va haver aquests comicis tota

Sud-àfrica ha canviat molt en aquests

Cashdan apunta, però, que “ja no hi ha

la premsa va demanar el vot per Man-

setze anys, i els seus mitjans de comu-

uns interessos contraposats per ser

dela. Era xocant veure com uns diaris

nicació també. Dels quatre grups histò-

blanc o negre si no per ser pobre o ric,

que l’havien titllat de terrorista feia tan

rics, solament en queden tres, dels quals

així que en general la premsa defensa

sols uns anys, llavors demanaven el vot

Naspers és el més fort amb diferència,

uns mateixos interessos, centrats en la

per a ell”, recorda Ben Cashdan, un pe-

una situació com a mínim curiosa, te-

classe i no en la raça”.

121

CAPÇALERA JUNY 2010

PERIODISME AL MÓN

122

Periodisme en el país de les onze llengües

També ha desaparegut tota la premsa alternativa de finals dels 80 i principis dels 90, excepte un setmanari, el Mail&Guardian. “Amb la consolidació de la democràcia es van acabar les

Sud-àfrica és el segon país del món

als mitjans de comunicació. Així, els

condicions que feien possible aquesta

amb més idiomes oficials després de

diaris són gairebé tots en anglès i afri-

premsa –assegura Harber– si bé hi va

l’Índia. A més de les nou llengües in-

kaans, i encara que n’existeixen en

haver un altre fenomen: tota la premsa

dígenes, els colonitzadors n’hi van in-

zulu i xosa, són considerats de segona.

va tirar cap al centre. De sobte, tant la

troduir dues més, l’anglès i l’afrikaans,

La premsa de més tirada, sobretot

premsa alternativa com la tradicional

que al arribar la democràcia eren les

l’econòmica, és en anglès, conside-

defensava el mateix model, amb el qual

úniques reconegudes oficialment.

rada la “llengua dels negocis” i que la

aquesta primera va perdre sentit i com

Però el caos lingüístic no acaba aquí.

majoria negra prefereix l’anglès a

que era més dèbil no va poder compe-

La llengua materna amb més parlants

l’afrikaans, associat a l’apartheid.

tir amb els grans mitjans. L’excepció ha

és el zulu, seguida del xosa i l’afri-

Però en contraposició existeix una

estat el Mail&Guardian que, para-

kaans. L’anglès, tot i que la comunitat

forta tradició de periodisme d’alta

doxalment, ara mateix és un dels mit-

anglòfona no arriba a un 10%, és la

qualitat en afrikaans, encara que

jans més influents dins l’elit política i

llengua pública i de relació interco-

Anton Harber creu que va de mal

econòmica.

munitària, sobretot de les classes mit-

borràs: “Té una forta pressió de l’an-

Però realment ha desaparegut qualse-

janes i la població blanca, perquè dins

glès i els seus lectors, de renda alta, es

vol veu diferent? En realitat no, perquè

les comunitats negres multiètniques

passen més ràpidament a Internet”.

a mida que desapareixia aquella

sovint és el zulu qui fa aquesta funció.

La televisió mereix un capítol a part.

premsa combativa, impulsada per uni-

Però en moltes zones rurals o entre la

El mercat audiovisual en obert està

versitaris molt polititzats, s’anava

gent més gran de quaranta anys l’afri-

quasi monopolitzat per la televisió

consolidant una densa xarxa de mit-

pública, l’omnipresent

jans comunitaris, sobretot ràdios,

kaans encara és l’idioma de relació.

SABC (Corporació Au-

creats pels propis negres, sovint amb

diovisual Sud-africana).

una formació autodidacta. “Són la veu

Molt vinculada a l’apa-

dels sense veu –els defensa Cashdan– i

rell de l’apartheid, als

encara que les elits no els tinguin en

noranta va patir una

compte tenen una gran influència en

forta democratització, també lingüís-

els antics townships”.

Aquesta situació fa que la majoria de

ticament. Jimi Matthews era el direc-

Una alternativa que ha estat possible

la gent sigui plurilingüe, ara bé, com

tor d’informatius i va idear una

gràcies al suport públic ofert des d’ins-

que les llengües “blanques” són les

fórmula perquè les onze llengües ofi-

titucions com l’Agència pel Desenvo-

dominants, els negres les han d’apren-

cials tinguessin un butlletí de notícies

lupament dels Mitjans i la Democràcia

dre i poques vegades és a l’inrevés.

en horari de màxima audiència. Una

(MDDA, en les sigles angleses) o l’ens

“En aquest país, –diu el periodista

experiència curiosa és la dels serials,

regulador de les freqüències, “una he-

Jimi Matthews– tenim la contradicció

on els actors parlen cadascú amb la

rència dels vells somnis revolucionaris

que com més baix és el nivell educa-

seva llengua i se subtitulen en anglès.

de l’ANC”, reconeix Cashdan.

tiu d’una persona més idiomes és

Un altre camp amb diversitat lingüís-

Avui en dia, aquests mitjans de comu-

capaç de parlar. Un blanc anglòfon

tica és la ràdio. “Per obtenir una lli-

nicació potser no preconitzen un canvi

universitari el més segur és que sols

cència has de presentar un estudi de

de règim com vint anys enrere, si bé

sàpiga anglès, mentre que algú d’un

les llengües de la teva comunitat i

“parlen a les comunitats dels seus in-

township semianalfabet, si vol sobre-

adaptar els programes percentual-

teressos i amb el seu idioma”, segons

viure, ja des de petit ha de saber qua-

ment a aquesta realitat”, explica Dj

el director de Ràdio Alex, que respon

tre o cinc llengües”.

Unhati, responsable de Ràdio Alex,

al nom artístic de Dj Unhati, la veu

Aquesta situació es trasllada de ma-

que té programes amb més de quinze

que la Sud-àfrica actual necessita per

nera mimètica –i igual de complexa–

llengües.

crear el camí cap a la seva seva segona transició.

CAPÇALERA JUNY 2010

La televisió pública emet un butlletí de notícies en tots els idiomes oficials i en els serials cada actor parla la seva llengua

123

PREMIS

I PREMI INTERNACIONAL DE PERIODISME MANU LEGUINECHE

XIII PREMI DE PERIODISME TÈXTIL PEDRO MORILLO

Convoca: Diputación Provincial de Guadalajara i Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE) Àrea: Trajectòria professional Adreça: Seu FAPE, Gran Vía, 46. 10 A. 28013 – Madrid Telèfon: 91 360 58 24 URL: www.fape.es E-mail: fape@fape.es Requisits: Periodistes o mitjans de comunicació que destaquin o hagin destacat en la defensa de l’exercici professional. Dotació: 20.000 euros i un símbol institucional representatiu de la província de Guadalajara. Termini: 15 de juliol de 2010

Convoca: Fund. Textil Algodonera Àrea: Premsa, ràdio, TV Adreça: Gran Via de les Corts Catalanes, 670, 08010 BCN Telèfon: 933 189 200 URL: www.aitpa.es Requisits: Treballs sobre algun aspecte socioeconòmic del sector tèxtil espanyol, difosos a través de premsa, ràdio, televisió o revistes tècniques, en qualsevol gènere periodístic i llengües de l’Estat, publicats o emesos entre el 16 d’octubre de 2009 i el 15 d’octubre de 2010. Dotació: 6.000 euros Termini: 14 d’octubre de 2010

CAPÇALERA JUNY 2010

III CONCURS INTERNACIONAL DE FOTOGRAFIA SOBRE VIOLÈNCIA: DRETS HUMANS

124

PREMIS BONAPLATA Convoca: Associació del Museu de la Ciència i de la Tècnica i d’Arqueologia Industrial de Catalunya Àmbit: Espanya Adreça: Via Laietana, 39, 4t, 08003 Barcelona Telèfon: 933 192 300 URL: www.amctaic.org Requisits: Als treballs (premsa, ràdio, vídeo, televisió, exposicions, publicacions) del patrimoni industrial de Catalunya centrats en actuacions a Catalunya o sobre Catalunya des de l’1 de juliol de 2008 fins al 30 de juny de 2010. Dotació: Guardó Bonaplata Termini: 30 de setembre de 2010

IV PREMI JOSEP MARIA HUERTAS

Convoca: Centro Reina Sofía Àrea: Fotoperiodisme Adreça: Camino Casa Clemencia, 4. 46010-València Telèfon: 963 919 764 URL: www.centroreinasofia.es/ E-mail: prensa_crs@gva.es Requisits: Fotografies que tractin sobre els drets humans. Dotació: un premi de 2.000 euros i un segon premi de 1.000 Termini: 15 de setembre de 2010

Convoca: La Lamentable Penya de Casa Leopoldo. RBA. Edicions La Campana Adreça: Facultat de Comunicació Blanquerna (URL) C. de Valldonzella, 23, 08001 Barcelona Telèfon: 902 113 780 URL: www.rba.es Requisits: Treballs escrit en català o castellà. Dotació: 6.000 euros i publicació de l’obra. Termini: 30 de setembre de 2010

XXXV PREMI ENRIQUE FERRAN D’ARTICLES

PREMI DE PERIODISME RADIOFÒNIC PEPE ANDREU

PREMI IBEROAMÈRICA DE PERIODISME REY DE ESPAÑA

Convoca: Revista El Ciervo Àrea: Premsa escrita Adreça: Revista El Ciervo. c/ Calvet, 56, entl. 3a. 08021 Barcelona Telèfon: 932 005 145 / 932 010 096 URL: www.elciervo.es E-mail:: redaccion@elciervo.es Requisits: Articles inèdits sobre el tema que s’aborda aquest any “En què es pot creure”, que tinguin una extensió màxima de 1.000 paraules. Dotació: 1.000 euros Termini: 4 d’octubre de 2010

Convoca: Universitat Miguel Hernández d’Elx Àrea: Ràdio Adreça: Avda. de la Universitat s/n Elx (Alacant) Telèfon: 966 658 500 URL: www.umh.es E-mail: info@umh.es Requisits: Treballs radiofònics emesos el 2009 per emissora o cadena d’emissores nacionals i internacionals, basats en la cultura, ciència, esport i docència de durada d’entre cinc i seixanta minuts. Dotació: 3.000 euros Termini: 30 de setembre de 2010

Convoca: Agencia EFE / Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo Àrea: Premsa, TV, ràdio, fotografia i premsa digital Adreça: Agencia EFE. Espronceda, 32. 28003 Madrid Telèfon: 913 467 100 URL: www.efe.es E-mail: premios@agenciaefe.com Requisits: S’atorgarà al millor treball de periodistes de països iberoamericans publicat en espanyol o portuguès. Dotació: 6.000 euros per apartat) Termini: 30 de setembre de 2010

WEBS Àlex Barnet

www.apple.com/ipad/apps-for-ipad/

PERSPECTIVES

www.hboimagine.com La cadena de cable HBO acaba de guanyar un Webby Award per aquesta pre-

Factor iPad

sentació que fa servir les quatre cares

El nou giny d’Apple, que ja ha sortit a Espanya serveix, entre altres coses, com a reproductor de diaris i revistes. Hi ha un munt de publicacions en línia d’arreu del món que ja tenen les aplicacions (apps), generalment de pagament, per ser llegides mitjançant aquesta pantalla personal.

laterals d’un cub que podem moure a esquerra i a dreta per tenir diversos punts de vista complementaris i paral·lels d’unes històries. Si més no, es tracta d’un web suggeridor.

GENT DEL CARRER

www.nytimes.com/packages/h tml/nyregion/1-in-8million/index.htm Reportatge del New York Times en el

PULITZER EN LÍNIA

permet crear una publicació en temps

www.propublica.org/feature/the-deadly-choices-atmemorial-826

real i aparença de diari en línia que nostres comentaris, els dels nostres segui-

Un dels Pulitzer 2010 ha estat concedit a

dors i els dels usuaris que seguim. Està en

ProPublica, un web d’Internet, per aquest

fase de proves.

aplega les informacions que generen els

qual es retraten fins a cinquanta-quatre personatges de Nova York. Diverses fotografies en blanc i negre presenten cadascun dels protagonistes, que expliquen la seva història en un àudio d’un parell de minuts de durada. El reportatge porta per títol “One in 8 million”.

reportatge del 2009 sobre les estranyes REMIX

Orleans immediatament després del pas es va fer amb la col·laboració del New

www.barelypolitical.com/remix /episode/BP_20090903/autotune-the-news-8-with-t-pain

York Times Magazine.

Què passa quan es barreja el vídeo origi-

de l’huracà Katrina (2005). El reportatge

nal d’un discurs polític (aquí un del viceNO NOMÉS ES TRACTA DE

president dels Estats Units, Joe Biden)

LLEGIR

amb diferents efectes de so, música,

www.meneame.net

imatges complementàries i amb un guió

EL MERCATS D’ARMES AL PAKISTAN

www.vbs.tv/watch/the-viceguide-to-travel/the-gun-marketsof-pakistan VBS.TV és una televisió en línia que fa reportatges com aquest sobre la venda quotidiana d’armes –noves, de segona mà, reparades, etcètera– al Pakistan. Un negoci

Un web espanyol amb èxit, inspirat en

corrosiu? Doncs el que passa és que es

algun model nord-americà, que es no-

crea un gènere estranyament informatiu

dreix de les notícies que el usuaris lle-

o desinformatiu, segons es miri. Segur

geixen i seleccionen a qualsevol web o

que ben aviat veurem també coses sem-

bloc i que, després, són votades i comen-

blants en algun programa televisiu d’hu-

VIETNAM, TRENTA-CINC

tades pels internautes. A vegades deriva

mor local.

ANYS DESPRÉS

una important presència de publicacions

AMÈRICA PROFUNDA I ATÍPICA

conegudes.

http://interviewproject.davidlynch.com

www.boston.com/bigpicture/ 2010/05/vietnam_35_years_ later.html

cap al sensacionalisme, però també té

que fa anys que creix gràcies als problemes de la zona.

Fa trenta-cinc anys que va acabar la

DIARIS PERSONALITZATS A

El cineasta David Lynch aprofita els seus

guerra del Vietnam i aquí podeu veure un

PARTIR DEL TWITTER

viatges pels EUA per fer de periodista i

ampli reportatge sobre el tema, amb una

entrevistar personatges anònims. Ja té

cinquantena de fotos. Les imatges més

Es tracta d’una nova eina que, a través del

fets més de cent vídeos sobre personatges

dures tenen un avís i demanen un clic

Twitter, el popular web de microblocs,

atípics, com podem suposar.

extra per accedir-hi.

http://twittertim.es/

CAPÇALERA JUNY 2010

morts registrades en un hospital de Nova

125

CAPÇALERA JUNY 2010

LA FOTO Isabel Muñoz

126

INFÀNCIES Luis, Salvador, Armando i J. M. oculten el rostre i la identitat. Els quatre nens, fotografiats a Puerto Galera (Filipines), han estat víctimes de l’explotació sexual. Aquesta imatge és una de les instantànies que conforma l’exposició “Infància”, que entre el 16 de març i el 29 d’agost es pot visitar al CaixaForum. Per poder elaborar aquesta mostra, la fotògrafa Isabel Muñoz –premi PhotoEspaña 2009 i World Press Photo

rents infàncies de nens i nens d’arreu del planeta. “Infància” serveix per commemorar el vintè aniversari de la Convenció dels Drets del Nen. A partir del 15 de setembre, l’exposició serà al CaixaForum de Madrid.

CAPÇALERA JUNY 2010

2000 i 2005– ha viatjat a una vintena de països repartits per Europa, Àfrica, Àsia i Amèrica. Durant tots aquests viatges, Muñoz ha retratat dife-

127

LLIBRES Elena Serrano

CAPÇALERA JUNY 2010

LA PRENSA Y LA COOPERACIÓN INTERNACIONAL.

128

LA DESTITUCIÓN. HISTORIA DE UN PERIODISMO IMPOSIBLE.

PATOLOGÍAS URBANAS. ECOGRAFÍA DE UNA SOCIEDAD DESESTRUCTURADA

Marcial Murciano (dir.) Comunicación Social, 2009

José Antonio Zarzalejos Península, 2010

Javier Castañeda UOC, 2009

188 pàgines

172 pàgines

237 pàgines

Quina visibilitat tenen en la premsa les polítiques i les actuacions lligades al desenvolupament? I quin és el grau de coneixement adquirit per part de l’opinió pública a través dels mitjans sobre aquesta cooperació? Vet aquí dues qüestions fonamentals que s’intenten respondre en aquest llibre. El catedràtic de Polítiques de Comunicació a la Universitat Autònoma de Barcelona Marcial Murciano en dirigeix la investigació, que se situa en el context del debat entorn al compromís que tenen els mitjans de comunicació com a actors de l’ampli procés social sobre l’ajuda i la cooperació internacional per al desenvolupament. Amb aquest objectiu, s’han seleccionat nou capçaleres que reflecteixen les principals línies editorials predominants en el panorama de la premsa de referència europea. La seva circulació i influència els col·loca entre els més difosos en els seus respectius països: ABC, El País, La Vanguardia, Le Figaro, Le Monde, Libération, The Daily Telegraph, The Guardian i The Times.

En aquest llibre, l’autor, reconegut periodista basc que va ser director del principal diari d’Euskadi (El Correo Español-El Pueblo Vasco), així com de l’ABC –en dues etapes– explica no tan sols els problemes i les vivències derivades de l’exercici del periodisme, sinó també les complexes relacions amb els poders empresarials i polítics. En aquest darrer punt destaca, sobretot, la seva destitució al capdavant de la direcció de l’ABC, quan va decidir no secundar la “teoria de la conspiració de l’11-M” a la qual donaven suport mitjans de comunicació de la dreta mediàtica espanyola, com la COPE o El Mundo. Aquella decisió va comportar un atac constant contra la seva persona (i contra l’ABC) des dels mitjans “conspiranoics” i una posterior demanda de Zarzalejos (que va guanyar) als tribunals contra Federico Jiménez Losantos. Tot això s’explica en aquest volum, un relat amè i detallat sobre els fils que es mouen a les altes instàncies basques i, sobretot, madrilenyes.

Des de l’anàlisi de qüestions aparentment quotidianes, Patologías urbanas repassa algunes tendències i canvis socials de les últimes dècades, així com les conseqüències sobre els individus. L’autor, Javier Castañeda, dibuixa una radiografia del present d’un planeta “malalt de complexitat”. Parla de la transformació dels paisatges urbans en laboratoris mòbils i canviants, on es pot comprovar la dificultat que suposa sobreviure al cada cop més complicat estil de vida imposat a les ciutats. Assegura que, mentre aquestes en destrueixen la identitat, els habitants intenten construir-ne una pròpia, en un esquema intangible que deixa poc espai per al nostre desenvolupament com a persones. En els últims quinze anys Castañeda ha treballat en projectes en línia per a mitjans com Telemadrid, Grupo Correo o Baquia.com. En l’actualitat, dirigeix l’àrea d’Internet de Casa Asia, és blocaire a El País i La Vanguardia, i s’il·lusiona amb el projecte “Micrografías: el mundo a través del móvil”.

EL RETORN DELS CATALANS

CALLAR AL MENSAJERO

EL CAMÍ DE LA INDEPENDÈNCIA

Patrícia Gabancho Meteora, 2010

Francisco Espinosa Maestre Península, 2009

Salvador Cardús La Campana, 2010

303 pàgines

252 pàgines

149 pàgines

Especialitzada en temes de cultura, història i urbanisme de Barcelona i Catalunya en general, Patrícia Gabancho aborda el controvertit tema del debat sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya al Tribunal Constitucional. L’autora palesa la decepció que, segons ella, ha provocat entre la majoria dels catalans el fracàs de la via estatutària, fet que ha inspirat la seva tesi del retorn dels catalans. “Tinc la sensació que Catalunya ara s’adona que tot plegat ha estat una estafa. [...] Tinc la certesa que els catalans estan prenent consciència que cedir ja no és el camí [...]. Ha arribat l’hora, i crec que no m’equivoco en això, del retorn dels catalans. [...] I quan parlo del retorn dels catalans, vull dir que certa gent, una Catalunya ben real, comença a tenir ganes d’agafar les regnes, d’estrènyer els genolls i galopar cap a un futur més alt.” Periodista i escriptora, Gabancho col·labora com a articulista en diaris generalistes, és conferenciant i participa en tertúlies de ràdio i televisió.

L’historiador Francisco Espinosa parla en aquest llibre de la manca de llibertat d’informació que es va patir durant la dictadura franquista. Els missatgers, “aquells que ens han transmès el passat ocult donant veu a aquells que mai la van tenir durant la dictadura”, protagonitzen aquesta història on es denuncia el fet que aquestes veus del passat s’hagin intentat silenciar portant davant els tribunals aquells que les havien recollides. Espinosa descriu amb precisió dotze testimonis contra l’oblit, que permeten endinsar-nos en una zona obscura de la nostra història recent. Espinosa ha escrit llibres i articles sobre la República, la Guerra Civil i la repressió franquista al sud-oest, així com sobre la seva memòria i investigació posterior. Entre aquestes obres destaquen: La guerra civil en Huelva (1996), La justicia de Queipo (2000), La columna de la muerte (2003), El fenómeno revisionista o los fantasmas de la derecha española (2005) i La primavera del Frente Popular (2007).

Doctor en Ciències Econòmiques, professor titular de Sociologia i periodista, Salvador Cardús és des de fa molts anys un referent quan es tracta d’analitzar problemes de la societat catalana. Des de l’educació fins a la religió o la política, passant pels nous hàbits socials. Aquest llibre és la seva aportació a un tema d’interès general com ho és la independència de Catalunya. L’autor parla de la necessitat de començar a definir amb claredat els camins que han de dirigir la nació cap a aquesta independència, fent-ne un primer esbós en aquestes pàgines i plantejant-la com una solució. “Cada dia més catalans compartim la certesa que l’únic horitzó de dignitat nacional que ens queda és el de la independència”, afirma. Estudiós de les identitats nacionals, ha investigat també els de la sociologia, la religió i els mitjans de comunicació. En l’actualitat, combina la docència a la UAB amb una tasca divulgadora, fent conferències arreu del país i com a col·laborador de l’Avui.

EVOLUCIÓN, TENDENCIAS Y MODELOS EN EL DISEÑO DE WEBS DE NOTICIAS

CARTES A CLARA. UNA PERIODISTA DEL SEGLE XXI

Wifredo Espina La Garbera, 2009

Francisco Amaral i Daniel Gimeno Sol90, 2010

Agustí Pons Meteora, 2010

207 pàgines

192 pàgines

253 pàgines

D’una manera lúcida i incisiva, Wifredo Espina ens convida a llegir una sèrie de reflexions en defensa del ciutadà, i de la societat en general, contra algunes pràctiques polítiques dels últims anys que qualifica d’impures. La trajectòria de l’autor és molt extensa. Llicenciat en Dret i Periodisme, va ser professor a la facultat de Dret de la Universitat de Barcelona i de Periodisme a l’Escola de Periodisme del CIC. Va assumir la sotsdirecció d’El Correo Catalán, on va destacar com a comentarista polític. Des de la direcció de l’Associació de la Premsa de Barcelona, va redactar una proposta sobre la “Clàusula de consciència i el secret professional”, que es va plasmar a la Constitució Espanyola de 1978. El 1987 va fundar el Centre d’Investigació de la Comunicació, de la Generalitat de Catalunya, que va dirigir durant deu anys. També ha publicat diversos llibres sobre política i comunicació com Periodisme i política (2006) o Temps de rauxa (2007), i col·labora en una desena de diaris catalans i de la resta de l’estat espanyol.

Una presentació molt visual i una gran quantitat d’exemples caracteritzen aquest llibre, que mostra quines són les principals tendències i models que s’estan fent servir en l’actualitat en el disseny de webs de notícies. L’estudi es basa en l’examen de dues-centes publicacions digitals de tot el món i l’evolució experimentada durant els últims anys. Els autors el presenten d’una manera àgil i concisa, com a referència per aquells professionals relacionats amb els mitjans de comunicació en línia, que necessiten tenir informació actualitzada sobre aquesta matèria. Francisco Amaral és un dels directors de l’estudi Cases i Associats i ha dirigit el procés de renovació gràfica i editorial de diaris i webs informatius en diferents mercats. Daniel Gimeno desenvolupa la seva tasca també a Cases i Associats i ha participat en la concepció i desenvolupament de nombrosos projectes periodístics i editorials, tant escrits com multimèdia, entre els més recents hi destaca el llançament del diari Público.

Agustí Pons ens transporta fins a l’Europa del segle XX des de l’esclat de la Primera Guerra Mundial fins a la caiguda del mur de Berlín. A Cartes a Clara, l’autor fa un repàs de les personalitats polítiques i socials més rellevants del segle, des de Lenin i Zweig fins a Havel i Glucksmann. En aquestes epístoles adreçades a Clara, una jove periodista becària acabada de sortir de la facultat, l’autor retrata, de manera incisiva i brillant, personatges que ha conegut al llarg de quaranta anys de trajectòria professional: Oriol Bohigas, Josep Maria Espinàs, Montserrat Roig, Maria Mercè Marçal o José Agustín Goytisolo, entre altres. El llibre també fa un recorregut pel periodisme literari d’abans de la Guerra Civil –Sagarra, Xammar, Sentís, Irene Polo– i s’acosta als nostres dies per identificar les figures emergents del nou periodisme català del segle XXI. Periodista i escriptor, Agustí Pons va ser membre fundacional del diari Avui on va exercir el periodisme de redacció juntament amb la creació literària.

LA COMUNICACIÓN POLÍTICA

MANUAL BÁSICO DE RELACIONES LABORALES PARA PERIODISTAS

LA RAMBLA 1907-1908

Gianpietro Mazzoleni Alianza Editorial, 2010

Fabián Nevado Sindicat de Periodistes de Catalunya, 2009

Frederic Ballell Institut de Cultura de Barcelona i Imatge i Producció Editorial, 2010

344 pàgines

286 pàgines

177 pàgines

La gran interdependència existent entre la política i la comunicació és el tema d’aquest llibre. L’autor italià ens parla sobre quins són els actors i quines les relacions que s’hi estableixen, els llenguatges i els formats de la informació política, així com les respectives tècniques de gestió i els efectes tant per al sistema polític com per al vot dels electors. El llibre concedeix també la importància que considera necessària a les matèries que intervenen en l’estudi d’un camp tan interdisciplinari com el de la comunicació política: ciència política, sociologia de la comunicació, psicologia social i ciències del llenguatge. Mazzoleni treballa com a professor de Comunicació Política i Sociologia de la Comunicació a la Universitat de Milà i president de la divisió Political Communication de la International Communication Association, dirigeix la revista Comunicazione Politica i és membre del consell editorial de l’European Journal of Communication i de Political Communication.

Editat pel Sindicat de Periodistes de Catalunya, aquest manual neix amb la pretensió de convertirse en una eina per als professionals de la informació en els diferents àmbits en què desenvolupen la seva activitat. L’autor, Fabián Nevado, ha fugit de l’argot jurídic tant com ha estat possible per tal d’aproparnos al contingut, redactat amb un missatge clar i senzill. El llibre pretenia des d’un principi ser sobretot un instrument eminentment pràctic, que facilités als professionals plantejar consultes sobre el complex món laboral, així com donar respostes sindicals i laborals davant els nombrosos interrogants que es plantegen en l’activitat diària dels treballadors dels mitjans de comunicació. Fabián Nevado ha realitzat estudis en dret i periodisme i ha treballat en diversos mitjans de comunicació. En l’actualitat, desenvolupa la seva carrera professional en el camp dels recursos humans, centrat principalment en la negociació col·lectiva dins d’aquest sector.

“La Rambla és espai, però sobretot és la seva gent”. Frederic Ballell (1864-1951), un dels principals exponents de la primera generació de fotoperiodistes, va voler mostrar aquesta premissa amb un conjunt de fotografies fetes entre els anys 1907 i 1908, en què l’element articulador era la gent que poblava els espais d’aquesta icona de Barcelona. Aquestes fotografies han estat les protagonistes d’una mostra que s’emmarca dins del projecte de reflexió sobre la Rambla i la ciutat que la Virreina Centre de la Imatge ha iniciat aquest any 2010. Ballell va treballar intensament per a les revistes, que en aquell moment començaven a incorporar imatges com a part fonamental del contingut. Aquesta sèrie documental no sembla, però, correspondre a cap treball editorial, sinó a una motivació subjectiva en què el fotògraf deixa de buscar la notícia per plasmar l’esdevenir diari d’una de les vies de comunicació més importants de la ciutat.

CAPÇALERA JUNY 2010

CRÍTICA DE LA POLÍTICA IMPURA. NUESTROS POLÍTICOS Y SUS POLÍTICAS

129

OBITUARIS

Carles Sánchez La demarcació de Terres de l’Ebre del Col·legi de Periodistes va informar el passat 31 de març del decés del tortosí Carles Sánchez Pastor, considerat el periodista català en actiu més veterà. Carles Sánchez tenia, en el moment de la seva mort, 101 anys. Aquest veterà periodista va dedicar una part de la vida al periodisme. La seva avançada edat no va impedir que seguís

treballant ja que fins poc abans de la seva mort encara publicava regularment a la revista gratuïta L’Estel.

Antoni Plaja El periodista gironí, Antoni Plaja i Mateu va morir el 17 d’abril a l’edat de 69 anys. Plaja deixa enrere una dil·latada trajectòria professional que va iniciar com a director de la coneguda revista gironina Recull entre els

anys 1968-1975. Plaja també va ser director de York (1970) així com del setmanari Oriflama (Vic, 1975-1977) i va ocupar el càrrec de subdirector de Plaça Gran (Granollers, 1978). Antoni Plaja també va treballar a El Correo Catalán i al diari Avui en la seva primera època. Part de la seva carrera professional la va ocupar dirigint el gabinet de premsa de Convergència Democràtica de Catalunya.

EL CIC INFORMA

El periodisme que no mor

Llúcia Oliva i Marcel Mauri durant un moment del Seminari a CosmoCaixa.

tenim un paper social si servim als ciutadans una informació de qualitat, acurada i fidel a la veritat. “Això és el que distingeix les notícies i les històries que fem els periodistes, la nostra ètica, els valors expressats en els codis deontològics com el que teniu a Catalunya”, va dir la professora nord-americana. Elissa Papirno va suggerir maneres útils de verificar la informació que agafem d’Internet. Segons va recordar, siguin quines siguin les nostres fonts: Internet Facebook, Tweeter o qualsevol mitjà tradicional, els periodistes hem de ser fidels a la veritat, lleials als Diferents ponents van apostar ciutadans, verificar la informaper un periodisme ètic elaborat ció, mantenir la nostra indepenper periodistes que serveixin dència, vigilar el poder, els interessos de la societat presentar les notícies importants d’una manera interessant, rellevant, comprensible i equilibrada. problemes ètics derivats de l’accés a InEls assistents també van debatre, en peternet, els canvis en la tecnologia que tits grups, qüestions com el conflicte s’usa per recollir, manipular i emetre entre el dret a la imatge, privacitat i dret informació, així com la creixent irrupa la informació, debat animat per ció en els mitjans professionals de les Moncho González Cabezas i Lluís de aportacions dels ciutadans. Carreras. Roger Jiménez, Manuel Raya Va obrir aquest seminari Elissa Pai Pepe Baeza van dirigir la discussió pirno, professora de Dret i Ètica pesobre manipulació d’imatges i vídeo. I, riodística als Estats Units. Papirno va Núria Gispert, Jose Peñin i Llúcia Oliva recordar que els periodistes ja no som van tractar d’ètica i immigració. els únics a informar, però que encara Cal un periodisme ètic (rigorós i objectiu), fet per periodistes professionals que serveixin els interessos de la societat, malgrat els canvis profunds que viu el sector. És la conclusió general del I Seminari sobre Periodisme Ètic que es va fer el 4 de maig a CosmoCaixa amb la col·laboració de “la Caixa”, la Societat Catalana de Comunicació i el Col·legi de Periodistes. El Consell de la Informació de Catalunya va organitzar la jornada per ajudar els periodistes a reflexionar sobre els

Es va cloure la jornada amb una taula rodona sobre els problemes ètics que planteja la participació dels ciutadans en els mitjans professionals. Carles Pérez, representant de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; Vicent Partal, de Vilaweb i Josep Lluís Micó, de la Universitat Ramon Llull, consideren interessants les aportacions dels ciutadans, sempre que estiguin controlats per periodistes, respectin els principis ètics i se’ls posin uns límits. Partal, opina que el que fan els ciutadans no és periodisme i va deixar clar que el periodisme professional es distingeix perquè respecta unes normes ètiques i verifica professionalment la notícia. Santiago Ramentol conseller del CIC i el CAC, considera la informació com un bé social necessari, com ara l’educació o la salut. Creu que els periodistes som els dipositaris de l’obligació d’informar de manera objectiva. “Si no som capaços de fer-ho, no cal una professió periodística”, va dir. Ramentol també va denunciar que els periodistes hem abandonat les nostres responsabilitats en favor d’un periodisme banal, mercantilitzat en el qual el poder econòmic domina els periodistes. Per això, per aconseguir una informació objectiva que ens acosti a la realitat, Ramentol defensa una professió molt regulada amb col·legiació obligatòria, estudis reglats i uns sindicats forts. Finalment, Marcel Mauri, professor de la UPF, va cloure l’acte amb un resum de tota la jornada. LLÚCIA OLIVA Presidenta del CIC

CAPÇALERA JUNY 2010

www.periodistes.org/fcic/home.php

131

NOTICIES COL·LEGIALS

Les Comissions del Col·legi, en marxa sat convocar la segona edició dels premis Gabinets de Comunicació. La Comissió de Periodisme Gràfic Oberta a col·legiats i fotògrafs, es va reunir el 17 de maig. La nova delegada, Anna Jiménez, va palesar els propòsits d’ajudar els fotoperiodistes i el correcte tractament de les imatges. La Comissió de Formació, presidida per Montserrat Rius, es va reunir el 20 de maig. Ha començat a treballar en un pla d’estudis en funció de la demanda dels professionals. La Comissió de Mitjans Públics es va reunir el 27 de maig. La nova presidenta, Silvia Heras, rellevà Pilar Antillach. Anuncià que la comissió seguirà defensant la qualitat dels mitjans públics de Catalunya. Finalment, la Comissió d’Universitats i Joves, presidida per Jordi Basté, està formada per un grup de treball que va néixer el setembre de 2009.

La demarcació de Tarragona del Col·legi de Periodistes i la Fundació Caixa Tarragona, amb la col·laboració de la Diputació, van organitzar l’exposició “Imatges 2009”, presentada el 22 de març i que es va poder visitar fins al 30 d’abril. La mostra estava formada per quaranta-tres fotografies d’onze fotoperiodistes de les comarques de Tarragona. Les fotos repassen alguns dels fets més importants del 2009 a les comarques de Tarragona, com l’incendi d’Horta de Sant Joan en què van morir cinc bombers, la guerra de la capitalitat entre Tarragona i Reus, les mobilitzacions dels pagesos, el triplet del Barça o la desqualificació de Natàlia Rodríguez al Mundial d’Atletisme. La conferència inaugural va anar a càrrec del fotoperiodista Pepe Baeza.

Foto: Vicenç Llurba

Les comissions del Col·legi van endegar la feina el maig passat. Així, la Comissió de Defensa i Ètica Professional, presidida per Ramon Besa, (que relleva Eduard Sanjuan) es va reunir l‘11 de maig. Va tractar de diferents casos del codi deontològic. La Comissió de Periodisme Solidari va obrir el curs el 12 de maig amb la nova delegada, Alicia Olivar, que ha rellevat Julià Castelló. Va explicar els projectes en curs i en va proposar de nous, un dels quals és ajudar les ONG en la seva feina. D’altra banda, la Comissió de Comunicació i Cultura es va reunir el 15 de maig. L’actual presidenta, Teresa Cendrós, va prendre el relleu de Maria Favà. La comissió s’ocuparà de les properes exposicions col·legials i del web del Col·legi. La Comissió de Gabinets de Comunicació, sota la presidència de Pilar Casanova, va decidir el maig pas-

Imatges 2009 a Tarragona

Una de les imatges de la mostra.

“Experiència de periodista”

Un moment de la trobada anual dels informadors lleidatans.

CAPÇALERA JUNY 2010

Festa anual de la professió a Lleida

132

El passat 30 d’abril va tenir lloc la Festa dels Periodistes, que organitza anualment la demarcació de Lleida del Col·legi de Periodistes. La trobada es va celebrar al local La Boîte i va comptar amb una setantena de professionals de la comunicació.

Entrada la nit, després d’un sopar a peu dret, es van projectar fotos de periodistes lleidatans que cobrien diferents actes informatius. També es van projectar vídeos de moments divertits de companys periodistes o de personalitats entrevistades.

Al llarg del mes de març va tenir lloc a Tarragona el cicle de conferències “Experiència de Periodista”, organitzat per la demarcació del Col·legi de Periodistes, el Departament d’Estudis de Comunicació de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i Caixa Tarragona. La periodista Milagros Pérez Oliva, Defensora del Lector d’El País va encetar aquest cicle el passat 1 de març. També van ser ponents d’altres sessions Joan Salvat, director de Comunicació de Televisió de Catalunya, el 8 de març; Jordi Basté, director i presentador de l’espai El món a RAC1 i Pepe Baeza, fotoperiodista i editor gràfic del “Magazine” de La Vanguardia.

NOTICIES COL·LEGIALS

Lliurament dels premis Mila de Periodisme per la igualtat de gènere

Foto: Demarcació de Lleida

Micro Obert i Micro Tancat a Terres de l’Ebre.

CAPÇALERA JUNY 2010

Foto de família dels guardonats amb els premis Mila d’enguany.

134

L’Ajuntament de Lleida i el Col·legi de Periodistes a la demarcació de Lleida van lliurar el 16 de març al saló de plens de la Paeria els premis Mila de Periodisme per la igualtat de gènere en la seva tercera edició. Van ser guardonats Anna Sàez, Mikel Aristregi, Laia Sierra

i Irene Peiró. Un total de quinze treballs van optar als guardons en l’edició d’enguany. El premi està dotat amb 2.000 euros per a cada categoria. L’alcalde de Lleida, Àngel Ros, va agrair als guardonats el treball per palesar la igualtat efectiva entre homes i dones.

Suport als treballadors de l’Avui

Gestions per una actuació dels Mossos

El 20 d’abril el Col·legi de Periodistes va expressar en un comunicat el suport als treballadors del diari Avui, afectats per un pla de viabilitat que proposa acomiadar fins a 65 treballadors i rebaixar un 6% els salaris. El Col·legi demana que s’esgotin totes les vies de diàleg per tal de preservar el major nombre de llocs de treball.

L’1 d’abril la Junta del Col·legi de Periodistes de la demarcació de Girona va explicar al seu web les gestions per aclarir els fets que es van produir el 24 de març en relació a una actuació dels Mossos d’Esquadra en el desallotjament d’un grup d’artistes Anti-MAT que ocupaven des d’octubre un bosc de Sant Hilari Sacalm. Els agents van impedir als professionals de comunicació l’accés a la zona.

El Col·legi considera que el treball dels professionals és el principal capital que tenen els mitjans i que l’acomiadament de periodistes, així com la reducció dels col·laboradors, condueix a un empobriment de la qualitat informativa i de la funció social d’un mitjà. “Manifestem, una vegada més, que la superació de l’actual crisi passa per preservar el pes dels periodistes, que són els millors garants de la informació com a servei públic dins la nostra societat”, recalca el comunicat.

Al llarg del matí d’aquell dia el Col·legi va rebre diverses queixes i a la tarda, en el transcurs d’una manifestació convocada al centre de Girona en suport dels desallotjats, els periodistes van ser insultats i agredits pels manifestants davant la passivitat dels Mossos d’Esquadra. ”Aquestes qüestions i les queixes dels mitjans es van traslladar l’1 d’abril a la Comissió Paritària de seguiment.

La demarcació de les Terres de l’Ebre del Col·legi de Periodistes de Catalunya va viure el març una emotiva trobada dels seus professionals al voltant de l’acte d’entrega del premis Micro Obert i Micro Tancat 2009. Enguany, aquest acte es va fer coincidir amb el reconeixement professional dels periodistes Pilar Rodríguez i Joan Anfruns, retirats de la vida activa i amb una conferència que, a càrrec del cap de premsa d’Esquerra, Jordi Trilla, nascut al poble de Benifallet, tot i que exerceix a Barcelona, va tractar sobre el món del “periodisme de partits”. Els representants del comitè de l’empresa Lear van rebre el guardó Micro Obert 2009, per la predisposició a donar en tot moment als periodistes del territori la informació que se’ls demanava. Així mateix, van declinar la presència a l’acte els dos guardonats amb el Premi Micro Tancat, els responsables de Premsa dels Mossos d’Esquadra i de la Delegació del Govern a les terres de l’Ebre, que havien empatat en vots en aquesta categoria. El Micro Tancat evidencia el contrari del Micro Obert, és a dir, la poca disposició a informar els mitjans. Cal recordar que els guardonats són escollits entre tots els periodistes de les Terres de l’Ebre. Durant l’acte, Pilar Rodríguez va rebre, de mans de Joaquim Rambla, director gerent del setmanari La veu de l’Ebre, una placa de reconeixement professional. Per la seva part, Joan Anfruns la va rebre de mans del seu antic company de feina, Enric Algueró, redactor d’Esports d’aquest mateix setmanari. Per acabar l’acte, el cap de premsa d’Esquerra Republicana de Catalunya, Jordi Trilla, va explicar als assistents algunes de les particularitats de la seva tasca diària. El conferenciant va posar exemples concrets de fets ja ocorreguts i va explicar que la feina de cap de premsa d’un partit polític gira entorn dels mapes de mitjans (que informen en bona mesura de quins són els electors votants d’una o altra formació) o de la comunicació de crisi, per a la qual “cal estar força especialitzat per sortirne ben parat”, va admetre.

L’exdegà Josep Pernau, Premi d’Honor de la Comunicació

Foto: Judit Contreras

La Diputació atorga els seus premis anuals

Retrat de família dels diferents guardonats per la Diputació de Barcelona.

i comarcal a la millor iniciativa periodística fou per a L’Extra, una publicació gratuïta setmanal del Baix i l’Alt Penedès, el Garraf, l’Anoia i el Baix Llobregat Nord. El Tassis Torrent al millor treball periodístic va ser per a Jesús Martínez per una sèrie d’articles sobre la integració dels nouvinguts als barris de Barcelona publicats a La veu del carrer, de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, mentre que el Rosalia Rovira al millor programa de ràdio municipal s’atorga a PaL’acte, que distingia les millors raulofòbia de l’emissora iniciatives de comunicació Ràdio Mataró. local, va tenir lloc al teatre El nou premi Diputació a un programa de ràdio municipal Àtrium de Viladecans d’àmbit estatal va ser concedit a l’espai De este a oeste, de les EmisPeriódico de Catalunya fins al 2009. sores Municipals d’Andalusia. Pernau, tot un mestre de periodistes, va D’altra banda, el Miramar, de televisió, ser degà del Col·legi de Periodistes de es lliurà a Esport base de Televisió de Catalunya. Lleida. També s’atorgaren premis a l’AEl lliurament del guardó tingué lloc en juntament de Montcada i Reixac pels el transcurs de la festa que organitzà la seus butlletins i a l’Ajuntament de MasDiputació per distingir les millors iniquefa per la millor iniciativa en el camp ciatives de comunicació local. Enguany, de les noves tecnologies. el premi Tassis Torrent de premsa local El passat 19 de març periodista Josep Pernau, va rebre al teatre Àtrium de Viladecans de mans del president de la Diputació de Barcelona, Antoni Fogué, el Premi d’Honor de la Comunicació en reconeixement a la seva trajectòria professional. Nascut a Lleida el 1930 Pernau va ser cofundador del Grup de Periodistes Democràtics el 1966, director de Mundo Diario i de Diari de Barcelona. Va treballar a El Correo Catalán i a El

NOTICIES COL·LEGIALS

Lliurament de les Petxines de la Informació

El 20 de maig els col·legis de periodistes de Catalunya, Galícia i Múrcia van acordar constituir-se en comissió promotora del Consell General de Col·legis Professionals de Periodistes d’Espanya. L’article 4.4 de la Llei 2/1974, de 13 de febrer, (de Col·legis Professionals) estableix que: “Quan estiguin constituïts diversos Col·legis de la mateixa professió d’àmbit inferior al nacional, existirà un Consell General la natura del qual i les funcions s’estableixen en l’article 9”. Per tant, la constitució del Consell, quan existeixi més d’un Col·legi en l’àmbit estatal,” és de caràcter preceptiu”, asseguren els promotors del Consell. L’acord es va comunicar al Secretari d’Estat de Comunicació, Félix Monteira. Els representants dels tres Col·legis Professionals li han demanat que, d’acord amb el que preveu la llei citada anteriorment, comencin els tràmits per a la posada en marxa d’aquest Consell. La comissió promotora creu que l’inici del procés de constitució servirà per impulsar el canvi obert per moltes de les associacions de premsa d’Espanya que han iniciat el camí per convertir-se en Col·legi professional.

CAPÇALERA JUNY 2010

Comunicat sobre “Monarquia o República”

136

La Junta de Govern va fer públic el 4 de maig passat un comunicat davant la situació de disparitat creada entre la direcció de Televisió de Catalunya i els responsables del treball “Monarquia o República”, de Ricard Belis i Montse Armengou, atesa la petició d’empara feta per Montse Armengou. El Col·legi va escriure que “un cop vist el treball i un cop s’ha pogut parlar amb les dues parts enfrontades, el Col·legi no valora la qualitat del reportatge perquè no li correspon” i perquè “la trajectòria professional dels autors queda fora de qualsevol dubte”. El Col·legi entén que “es tracta d’una situació de diversitat de criteris entre un encàrrec i el resultat del mateix.” Per això el Col·legi va instar les dues parts a trobar una via de solució i entesa.

Foto: Demarcació de Tarragona

Catalunya, Galícia i Múrcia promouen un Consell de Col·legis

Foto de família dels guardonats amb els premis Petxina d’aquest any.

tradicional que enguany es va celebrar a La Vaqueria de Tarragona. La Petxina Oberta, a persones o entitats que facilitin la tasca informativa dels

mitjans de comunicació, va ser per al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. La Petxina Tancada, a aquells que més s’oposen a les sol·licituds d’informació per part dels periodistes, va recaure en l’Ajuntament de Salou. La Petxina de l’Any, que distingeix el periodista o mitjà de comunicació que ha protagonitzat algun fet destacat durant l’any, es va atorgar a Natalia Borbonès per la seva necrològica de Pere Anguera, expressió d’una llarga pràctica de periodisme interpretatiu centrat en la societat de les comarques del Camp i en especial de la ciutat de Reus.

Terres de l’Ebre mostra com presentar una queixa

Carta de queixa a l’alcalde de Cambrils

La demarcació de Terres de l’Ebre ha publicat al seu web el formulari “Com presentar una queixa en línia”, on aconsella que qualsevol persona pugui comunicar la lesió comesa per un mitjà de comunicació tot indicant-hi els criteris del codi deontològic que es considerin transgredits. Les diferents queixes hauran de traslladar-se al Consell de la Informació de Catalunya situat a la seu del Col·legi.

La demarcació de Tarragona va remetre una carta el 28 de maig a l’alcalde de Cambrils, Robert Benaiges manifestant la disconformitat pels requisits de la convocatòria d’un concurs-oposició per a la selecció d’un periodista que hauria de cobrir una plaça d’auxiliar de premsa a l’Ajuntament. Per desenvolupar aquest tipus de feina, es recalca des de la Junta de Tarragona, no es requereix ser periodista.

Els col·legiats de la demarcació de Tarragona i el Col·legi de Periodistes de Catalunya van votar i lliurar el 28 de maig les Petxines de la Informació, la festa

La Pextina Oberta va ser per al Tribuna Superior de Justícia de Catalunya i la Tancada per a l’Ajuntament de Salou

DIA A DIA Sara Masó

Març 2010

En el discurs magistral, Puyal fa una crida a defensar la llengua catalana en tots el àmbits: polític, social, esportiu... Insta l’auditori a defensar el català correctament parlat, sense incorreccions.

ANYS DE COMRÀDIO. COMRàdio, l’emissora de la Diputació, compleix quinze anys. Ho celebra amb l’emissió de programes especials que recorden els moments més significatius de la seva història. El magazín matinal, El dia a la COM entrevista Antoni Fogué, president de la Diputació, entitat impulsora de COMRàdio. També s’emet una tertúlia sobre els quinze anys de l’emissora amb la intervenció de diversos periodistes que hi han treballat. Durant tota la setmana, s’emetran petits incisos en què els treballadors explicaran anècdotes.

Foto: COMRàdio

QUINZE

Els treballadors de la COM bufen el pastís.

CAPÇALERA JUNY 2010

VINT-I-QUATRE HORES DE VAGA A TVE. Els treballadors de RTVE duen a

138

terme una jornada de vaga que afecta la programació habitual de TVE a excepció dels informatius, subjectes a serveis mínims. El Comitè General Intercentres (CGI) va rebutjar ahir la proposta presentada pel consell d’administració que, segons els sindicats, “no recollia cap dels punts pels quals s’havia convocat la vaga”. La retransmissió del partit entre França i Espanya ha perillat fins al darrer moment. Al centre de Sant Cugat es concentren, des de fa un mes, un dia a la setmana per demanar la dimissió de l’equip directiu del centre, la recuperació dels continguts de servei públic i un pla de producció pròpia.

2 de març PUYAL INVESTIT HONORIS CAUSA PER LA URV. El periodista i comunicador Joaquim Maria Puyal és investit doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili.

FÉLIX MONTEIRA, NOU SECRETARI D’ESTAT DE COMUNICACIÓ. El president del Govern central, José Luís Rodríguez Zapatero, designa el fins ara director del diari Público, Félix Monteira, nou secretari d’Estat de Comunicació. Substituirà en el càrrec Nieves Goicoechea, que va arribar a la Moncloa provinent de la cadena SER. Monteira té 59 anys. És natural de Ponferrada (Lleó). Es va incorporar a Público el gener de 2009. Fundador d’El País el 1976, va començar treballant a Documentació, posteriorment va ser nomenat sotscap d’Economia i corresponsal a Brussel·les durant cinc anys. El 1993 va assumir el càrrec de subdirector d’Informació General en el rotatiu. El 1999 va passar a ser director de Cinco Días, el diari econòmic de Prisa. El 2003 torna a El País com a subdirector i el 2006 fou director de l’edició gallega. Jesús Maraña substituirà Monteira en la direcció de Público.

Un moment de la cerimònia.

KAPUSCINSKI, CONTROVERTIT. El periodista polonès Artur Domoslawski publica la primera biografia del cronista i escriptor Ryszard Kapuscinski mort a Varsòvia el 2007. La biografia posa en dubte la veracitat d’alguns textos del cronista i escriptor, a més de vincular-lo en la seva joventut als serveis d’intel·ligència del govern comunista polonès. Domoslawski, reporter de GazetaWyborcza, va ser deixeble i amic de Kapuscinski durant nou anys. El seu llibre Kapuscinski non fiction fa esment d’algunes situacions no contrastades en el treball de reporter de Kapuscinski, com el fet d’haver conegut el Che Guevara que li van atribuir els editors britànics. Kapuscinski ni ho afirmava ni ho negava. Domoslawski insinua que Kapuscinski “va creuar les fronteres de la ficció i va vendre el que feia com a periodisme”. El llibre es publica avui a Polònia, malgrat la demanda que va posar la vídua de Kapuscinski per impedirne la publicació.

3 de març XAVIER THEROS GUANYA EL PREMI HUERTAS CLAVERIA. El treball de Xavier Theros La VI Flota a Barcelona. Crònica dels anys en què els marines dels EUA envaïen les Rambles guanya el premi Josep Maria Huertas Claveria de periodisme que atorga la penya La Lamentable Penya de Casa Leopoldo. El guardó està dotat amb 6.000 euros.

Foto: Público

SUSPESA LA RÀDIO PIRATA DE LOSANTOS. El conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat, Joan Manuel Tresserras, anuncia el cessament a Catalunya d’esRadio, que emetia sense llicència a Barcelona (103.0 FM) i a Tarragona (98.7 FM). La Generalitat li havia obert l’any passat dos expedients administratius, un per a cada freqüència. Pel que fa a Barcelona, l’emissora il·legal produïa interferències a Catalunya Ràdio amb afectacions greus en algunes zones. A Tarragona, també interferia en algunes emissores.

4 de març

Foto: URV

1 de març

i la Ribera d’Ebre. El canal pertany al grup editorial La Veu de l’Ebre.

Monteira deixa Público pel seu nou càrrec.

5 de març LA GENERALITAT VEU CORRECTES ELS COMPTES DEL COL·LEGI. El Departament de Justícia de la Generalitat no contempla “irregularitats” en els comptes del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que “compleixen els requisits formals.” Així ho fa constar un informe no vinculant realitzat a petició del degà Josep Carles Rius, que el desembre passat es va adreçar a la direcció general de Drets i Entitats Jurídiques perquè analitzés els comptes del Col·legi després que vuit vocals de la Junta denunciessin presumptes irregularitats econòmiques a través d’una carta als col·legiats.

NOUS CANALS A LA XAL. La Xarxa

QUINO, TRICICLE I KRAHN, PREMIS GAT PERICH. La 15a edició dels premis

Audiovisual Local (XAL) comptarà amb dos nous canals. Un d’aquests és Vallès Visió, impulsat pels municipis de Mollet del Vallès, Parets, Montornès, La Llagosta, Montmeló, Sant Fost de Campcentelles, Martorelles, Vilanova del Vallès i Vallromanes que entren a la Xarxa Audiovisual Local (XAL). L’altre canal és l’Ebre TV, que arriba a les comarques del Baix Ebre, el Montsià, la Terra Alta

Gat Perich s’atorga al dibuixant argentí Quino, fundador del personatge Mafalda, en l’apartat d’humor gràfic i al grup El Tricicle en el d’humor mediàtic pel valor els seus treballs a escena i a la televisió. Com a homenatge pòstum, es lliura un Gat Perich a Fernando Krahn dibuixant xilè instal·lat a Sitges, on va morir el febrer passat. Fins a la seva mort va firmar dibuixos a La Vanguardia. Fou autor

l’ACN manté la delegació de Girona, obre una nova seu a Barcelona i n’obrirà una a Lleida i Tarragona.

DIMITEIX EL DIRECTOR DEL MUVIM. Román de la Calle, sis anys al capdavant del Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM), anuncia la dimissió del càrrec motivat per la “censura de la Generalitat” en llevar de l’exposició “Fragments d’un any” deu imatges sobre fets polítics del 2009. Poc després d’instal·lada la mostra, De la Calle va rebre la trucada del diputat de Cultura dient que s’havien de retirar les deu fotos. Al no poder assumir el fet, que qualifica de manca de llibertat d’expressió, el director del MuVIM ha optat per la dimissió. Sota el seu mandat el Museu havia assolit reconeixement internacional, premis i unes visites anuals de 300.000 persones. Román de la Calle ha rebut el suport dels treballadors del Museu, que n’alaben la gestió “democràtica i participativa en la qual totes les manifestacions artístiques hi ha tingut cabuda”.

La marca ACN ha complert deu anys.

CANVI DE DISSENY A “QUADERN”. El suplement cultural en català “Quadern” d’El País inicia una nova etapa amb un canvi “radical” de disseny, segons el rotatiu. El nou disseny gràfic és realitzat per Cristina Garde. El contingut manté la informació cultural com un dels seus eixos amb una aposta d’actes per a la setmana. També continua el reportatge d’actualitat que obre la porta al suplement i les crítiques des de la televisió (a càrrec de Tomàs Delclós), als crítics literaris incloent-hi la columna del catedràtic Jordi Llovet, a més de la ressenya de llibres recents, d’arquitectura, art i cinema. El “Quadern” es pot consultar per primera vegada a www.elpais.com. El suplement va arrancar l’octubre de 1982.

Alan Solomont (esquerra) durant l’acte.

ELS PERIODISTES VALENCIANS RETIREN UNA EXPOSICIÓ PER CENSURA. La Unió de Periodistes Valencians retira sense dilació la seva exposició “Fragments de l’any”, instal·lada al Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM) després de constatar que deu de les fotos de temàtica política havien estat retirades per l’autoritat administrativa tot just inaugurada l’exposició. Algunes de les imatges retirades estan relacionades amb el cas Gürtel, a més d’una instantània de l’expresident Aznar en la seva investidura com a doctor honoris causa per la Universitat Cardenal Herrera CEU i una altra del president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, amb l’arquebisbe de València, Carlos Osoro, així com el líder del partit socialista del País Valencià, Jorge Alarte, en la campanya electoral d’Obama.

6 de març LA FAPE DENUNCIA CENSURA AL MUVIM. La Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE) condemna, a través d’un comunicat, “l’intolerant acte de censura impropi d’una societat democràtica” sofert pels fotògrafs valencians als quals directius de la Diputació van retirar fotografies de l’exposició que recollia imatges destacades de l’any. Desenes d’ajuntaments s’han ofert per albergar l’exposició. També hi estan interessades nombroses entitats culturals del país valencià i de fora del territori.

“ESMORZAR EN CATALÀ”. Aquest és l’eslògan del projecte per fomentar la lectura de diaris en català als bars. L’acord ha estat impulsat per l’Ajuntament de Rubí (Vallès Occidental) en col·laboració amb El Punt, l’Avui i l’edició catalana d’El Periódico. És la primera població de Catalunya en què els bars i restaurants podran beneficiar-se durant tres mesos d’una subscripció gratuïta. El director d’El Punt a les comarques barcelonines, Ferran Espada, destaca la importància de l’aposta del consistori en un país on la “normalització lingüística és més un desig que una realitat.” El subdirector de l’Avui, Lluís Martínez, també aplaudeix la iniciativa, mentre que Joan Solà, responsable del control de gestió d’El Periódico, anima la resta d’ajuntaments catalans a fer el mateix.

PREMIS BLANQUERNA DE LA URL. La facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull (URL) atorga els seus premis anuals, que en la present edició recauen en l’escriptor Josep Maria Benet i Jornet, creador de la sèrie Ventdelplà i en el programa de Televisió de Catalunya (TVC) Alguna pregunta més? (APM). Els guardons es lliuren dins de les 16es Jornades de Comunicació Blanquerna.

11 de març DEU ANYS DE L’ACN. L’Agència Catalana de Notícies compleix deu anys. El “model ACN” va néixer el 1999 per vertebrar un espai català de comunicació més enllà de les nostres fronteres. Coincidint amb el desè aniversari, acaba d’estrenar la secció de Món, amb delegacions a Madrid i Brussel·les (aquestes ja existents) i la incorporació de Nova York, París, Londres i Berlín. Els més de 250 abonats poden disposar de notícies internacionals. El periodista Ramon Barnils va impulsar el primer servei de notícies en català des de l’agència EFE. A final de 2006, es va produir el canvi accionarial a Intercatalonia, empresa propietària de l’ACN. El Govern de Catalunya va assumir un 70% de la propietat, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (TV3 i Catalunya Ràdio) va conservar el 30% restant. Des de 2007, ha crescut la facturació de l’ACN. Fa deu anys, l’ACN va néixer a Girona. Aquest any

Foto: URV

Foto: CIPB

9 de març

Foto de família dels guardonats.

12 de març JOSEP MARIA MARTÍ, NOU DEGÀ DEL COL·LEGI. La jornada electoral del Col·legi de Periodistes de Catalunya proclama Josep Maria Martí nou degà de l’entitat amb un 65,08% dels vots (1.138). Obté onze vocals a la junta de la demarcació de Barcelona. Salvador Cot, l’altre candidat,

CAPÇALERA JUNY 2010

TROBADA AMB L’AMBAIXADOR DELS EUA AL CIPB. Té lloc al Centre Internacional de Premsa de Barcelona (CIPB) una trobada de periodistes amb el nou ambaixador dels Estats Units a Espanya, Alan Solomont. Assisteixen a l’acte el cònsol general, Greggory Crouch; l’agregat de premsa de l’ambaixada, Will Ostick; Xavier Mas de Xaxàs, secretari del CIP i periodistes del principals mitjans de Catalunya. Alan Solomont és llicenciat en Ciències Polítiques i Estudis Urbanístics per la Universitat de Tufts, llicenciat en Infermeria per la Universitat de Massachusetts i empresari, filantrop i activista polític.

8 de març

Foto: Sergio Ruiz

de diferents curtmetratges d’animació i d’un llibre infantil. El premi Gat Perich es va fundar fa quinze anys com a homenatge al dibuixant Jaume Perich, després de morir. Els guardons es lliuraran el 17 d‘abril.

139

DIA A DIA

aconsegueix un 36,92% dels vots (666) i set vocals. Des de les 9 del matí a les 20 hores, els col·legiats acudeixen a les urnes a la seu de Barcelona. A les demarcacions de Girona, Lleida, Tarragona i Terres de l’Ebre ho fan per votar només el nou degà, atès que ja han constituït la seva nova junta de demarcació en haver-hi una sola candidatura a junta en cadascuna. Els vots per correu (més de 500) han arribat al Col·legi uns dies abans. Un cop tancades les urnes, s’inicia el recompte de vots. Poc després de les dotze de la nit, la Junta Electoral dóna a conèixer els resultats de l’elecció a degà. Pel que fa als nous membres de la junta, el recompte s’allarga fins a la matinada. La participació (un 28,32%) és la segona més alta dels vint-i-cinc anys de la institució. Un cop coneguts els resultats, Josep Maria Martí, s’adreça breument als col·legiats i mitjans de comunicació presents a la seu de Barcelona. Agraeix als treballadors de la institució la feina durant tota la jornada i promet treballar per al Col·legi i per al periodisme en general. També expressa la confiança en les persones de les dues candidatures que surtin escollides per formar part de la Junta de Govern.

manari alemany Die Zeit. En la suma de les categories impresa i en línia, Público ha obtingut 20 medalles (1 d’or, 10 de plata i 9 de bronze). És un dels mitjans més premiats després de la revista National Geographic.

14 de març LA VANGUARDIA LLANÇA UN CERCADOR EN CATALÀ. La Vanguardia anuncia la posada en marxa de FaigClic.cat, un cercador de notícies en el qual es recullen les principals notícies de l’actualitat en català. Estan organitzades per seccions i temes segons un ordre alfabètic que comença per Àrees Geogràfiques, Ciutats, Ciència i Tecnologia, Comunicació, etc. FaigClic.cat encara està en fase de desenvolupament per això els usuaris poden enviar-hi comentaris i suggeriments.

15 de març

Foto: Sergio Ruiz

CARLES RIBERA, NOU SUBDIRECTOR DE L’AVUI. El periodista Carles Ribera serà a partir d’aquesta setmana el nou subdirector de l’Avui en substitució de Salvador Cot. El relleu es produeix tres mesos després de la compra de l’Avui per Hermes Comunicacions en què Xevi Xirgo es va fer càrrec de la direcció del diari. Ribera era fins ara el redactor en cap de l’edició de les comarques gironines d’El Punt, on es va incorporar el 1990 després d’haver exercit a la revista Girona Selecció Magazine. A El Punt ha treballat en diverses seccions: Economia, Comarques, Països Catalans i Cultura-Espectacles. Des de 1997 escriu l’article setmanal “Cor Agre” a la revista Presència. La redacció de l’Avui compta amb dos altres subdirectors que han estat confirmats en els seus càrrecs: David González (Mataró, 1968) i Lluís Martínez (Barcelona, 1957).

CAPÇALERA JUNY 2010

FELIPE SAHAGÚN, PREMI SALVADOR DE MADARIAGA. L’Associació de Periodistes Europeus lliura els premis Salvador de Madariaga, que han correspost als periodistes Felipe Sahagún, en premsa escrita; Fran Sevilla, en ràdio, i Antonio San José, en televisió. Sahagún, membre del consell editorial d’El Mundo, ha estat guardonat pels seus coneixements de les relacions internacionals, Sevilla, corresponsal de RNE a Amèrica Llatina per una sèrie de reportatges sobre la UE, mentre que San José, pel programa Cara a Cara: la tarde en directo de CNN +, espai del qual és director.

140

PREMI A LA INFOGRAFIA DE PÚBLICO. El capítol Espanyol de la Society for News Design, que vetlla pel millor disseny en tot el món reunit a la Facultat de Comunicació de la Universitat de Navarra, concedeix la medalla d’or a Público pels seus “Frescogramas”, una sèrie de gràfics publicats l’estiu passat en el suplement d’estiu “Libre”. Els altres dos ors per a mitjans impresos han anat a parar, un al diari suec Svesnka Dagbladet i l’altre al set-

Foto: Avui

Josep Maria Martí , nou degà del Col·legi

Carles Ribera substitueix Salvador Cot

FOTOGRAMAS CELEBRA SEIXANTA ANYS DE PREMIS DE CINEMA. La revista cinematogràfica Fotogramas celebra en una gala a Madrid el 60è aniversari dels premis de cinema que va atorgar per primera vegada el 1950. En l’edició d’enguany, s’atorga el premi al millor actor a Luís Tosar per la pel·lícula Celda 21, també premiada als Goya.

El de millor actriu el rep Penélope Cruz que, absent a la cerimònia, recull la seva germana Mònica de mans de Toni Ulled, director de la revista. Concha Velasco rep el de millor actriu teatral i Sergi López el de millor actor de teatre. Adriana Ugarte i Juan Diego són premiats com els millors en televisió i José Luís Borau obté un guardó per la seva carrera cinematogràfica.

18 de març EL CONGRÉS APROVA LA LLEI AUDIOVISUAL. La Llei General de la Comunicació Audiovisual (LGCA) resulta aprovada al Congrés amb els vots favorables del PSOE, CiU i Coalició Canària i els vots en contra del PP, IU i ERC. S’absté el PNV. Ha estat una tramitació de considerable durada, ja que va entrar a la Cambra l’octubre passat i es va habilitar el mes de gener pel seu debat en la Comissió Constitucional. La nova llei contempla la creació d’un Consell Estatal dels Mitjans Audiovisuals (CEMA). Regularà l’activitat dels mitjans de titularitat estatal o que estiguin sota la seva competència. Vetllarà pel pluralisme i la transparència en el sector i en especial per la protecció al menor. Els contractes per la compra de drets del futbol no podran excedir dels quatre anys. La LGCA també vigilarà per la “independència i imparcialitat de RTVE”. El CEMA estarà adscrit al Ministeri de la Presidència.

19 de març CATALUNYA RÀDIO RENOVA EL WEB. L’emissora pública Catalunya Ràdio ha renovat el seu web per afavorir la interactivitat amb l’oient. Segons l’emissora, es tracta d’una “aposta clara pels serveis 2.0 des de www.catradio.cat, que converteix l’usuari en el veritable protagonista, ja que ofereix noves prestacions per fer-se el web a mida”. A partir d’ara, l’internauta podrà compartir àudios i informacions a través de blocs i xarxes socials, inserir-los en altres webs i fer també llistes de programació amb facilitat. Dades de febrer assenyalen que el web de Catalunya Ràdio ha augmentat prop d’un 30% d’audiència respecte al febrer de 2009. LA CCMA APAGA CANAL 9. La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) decideix apagar el Canal 9 valencià que emetia per la TDT des de l’agost de 2008. En el seu lloc es pot sintonitzar el canal internacional de la televisió valenciana, una cadena que emet documentals, mentre Canal 9 oferia esdeveniments esportius com el futbol de la Champions i cinema. El conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, nega que el tancament obeeixi a una presumpta competència amb TV3. Es tracta d’una qüestió de drets televisius. Canal 9 no pot emetre la Champions ni segons quines pel·lícules perquè només va adquirir aquests drets per a València.

EL CIC CRITICA COMENTARIS EN DIARIS DIGITALS. Un estudi del Consell de la Informació de Catalunya (CIC) posa en relleu la impunitat dels autors de comentaris en diaris digitals on apareixen expressions que per manca d’argumentació i rigor no apareixerien en la premsa de paper. L’informe creu que l’anonimat dels internautes en els diaris digitals afavoreix la impunitat i les desqualificacions en els textos que es publiquen. Han participat en el treball cinc professionals de les universitats Rovira i Virgili (URV), Pompeu Fabra (UPF) i Ramon Llull (URL). S’han estudiat els continguts dels comentaris i les normes legals i ètiques dels diaris digitals, la participació dels lectors i les notícies més comentades de les seccions més destacades, tant quantitatives com qualitatives, així com els mecanismes de regulació i de control. L’estudi assenyala que els comentaris que es vessen als webs dels diaris en línia “no contribueixen a millorar la notícia o a encetar un diàleg”. El treball es va realitzar entre l’octubre i el desembre de 2009. Els diaris analitzats van ser La Vanguardia, El Periódico, l’Avui, El Punt, el Diari de Girona, el Diari de Tarragona, el Segre i la comunitat Cercle del grup Segre. L’informe es presenta a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya amb la intervenció de Llúcia Oliva, presidenta de la Fundació CIC, i del professor de periodisme de la Universitat Pompeu Fabra Javier Pérez Noci, coautor del treball.

26 de març CATALONIA TODAY PREMI DE LA FUNDACIÓ IRLA. La revista en anglès

23 de març

RTVE PROPOSA DIALOGAR SOBRE PRODUCCIÓ PRÒPIA. La direcció de RTVE proposa als representants dels treballadors crear una taula de diàleg per parlar de la producció pròpia i la plena ocupació dels recursos interns, humans i tècnics. La taula es reuniria cada tres mesos. Els treballadors votaran avui si consideren suficient aquesta proposta.

Foto: Fundació Josep Irla

PREMIS RÀDIO ASSOCIACIÓ. Es fan públics els premis Ràdio Associació en la seva desena edició. El premi al millor programa correspon a Eduqueu les criatures de Carles Capdevila a Catalunya Ràdio. El guardó al millor professional és per a Joan Maria Pou per les seves retransmissions dels partits del Barça a RAC1. El premi que s’atorga en audiovisuals és per al programa de Televisió de Catalunya Afers Exteriors, que dirigeix i condueix Miquel Calçada. En la categoria de ràdio local, es distingeix el programa El club de les oportunitats, que s’emet a Ràdio Bonmatí. El premi a la innovació és per a l’emissora RAC pels seus deu anys de vida. Cal destacar la menció d’honor que es va donar a Jordi Estadella, malalt de càncer i que moriria poques setmanes després.

Catalonia Today rep el premi Francesc Macià 2010, que atorga la Fundació Josep Irla per la seva “acció social en favor de la llengua, la cultura i la nació catalanes.” En el marc de la Nit, Irla també rep el Memorial Francesc Macià l’expresident d’Òmnium, Jordi Porta. El memorial Lluís Companys s’atorga a Cristóbal Colón de la cooperativa La Fageda i a la Fundació Ared.

Un moment de l’entrega de premis.

27 de març HERNÁNDEZ PERFILA L’EQUIP DIRECTIU D’EL PERIÓDICO. El director d’El Periódico de Catalunya, Enric Hernández, reestructura el nucli directiu del diari en el al situar Albert Sáez i Juancho Dumall com

a directors adjunts. Sáez (Barcelona, 1965) es responsabilitzarà de la informació diària del rotatiu. Dumall (Jaca, 1957) s’ocuparà de l’edició del cap de setmana amb temes referents a la lectura, la reflexió i el debat. Ambdós directors adjunts acrediten una llarga carrera professional. Aquest grup de direcció compta amb la col·laboració de l’equip de subdirectors integrat per Bernat Gasulla, Joan Manuel Perdigó, Iosu de la Torre, i José Antonio Sorolla. El director ha nomenat Eva Peruga (Barcelona, 1959) Defensora de la Igualtat, càrrec pioner en el panorama dels mitjans de comunicació a l’Estat espanyol.

Juancho Dumall, nou director adjunt d’El Periódico

29 de març ELS TREBALLADORS D’EFE CONVOQUEN UNA VAGA. El Comitè Intercentres de l’Agència EFE convoca una aturada de quaranta-vuit hores per als dies 22 i 23 d’abril en protesta per les mesures de la direcció de retallar despeses. Aquestes contemplen una baixada salarial esglaonada o la retallada de temps extra. Fonts de la direcció reconeixen que es podrien produir comiats si la plantilla rebutja la rebaixa de salaris.

30 de març EL TRIPARTIT CANVIA LA LLEI DE LA CORPORACIÓ. L’executiu de José Montilla aprova un decret pel qual s’elimina la majoria qualificada de dos terços per elegir el càrrec de president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), l’entitat encarregada de vetllar per la transparència en els mitjans públics. En cas que aquest lloc quedés vacant per malaltia o dimissió, el decret també preveu que serà suficient un majoria absoluta per aconseguir un nomenament. Actualment, el tripartit pot substituir Sáez per Marín sense necessitat de consensuar l’elecció amb els partits de l’oposició. El decret podria ser revalidat pel Parlament de Catalunya el pròxim ple el 14 d’abril. CiU demana una rectificació al decret i que el tripartit presenti un altre candidat. El portaveu dels nacionalistes al Parlament, Oriol Pujol, convoca una roda de premsa “amb urgència” per denunciar el que considera “una alcaldada” de l’Executiu.

CAPÇALERA JUNY 2010

SÁEZ DEIXA LA CCMA. El president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), Albert Sáez, dimiteix de la presidència de l’entitat per formar part d’El Periódico com a director adjunt. Sáez comunica la decisió de deixar enrere aquesta etapa de la seva trajectòria professional per “motius personals”. El fins ara president de la Corporació va néixer a Barcelona el 1965. És doctor en Periodisme per la Universitat Ramon Llull, on va exercir de professor i va ser vicedegà de la Facultat de Comunicació. Ha treballat a Televisió de Catalunya, Catalunya Ràdio i a El Observador. Del 2003 al 2006 va ser director adjunt de l’Avui per passar seguidament a formar part de l’equip editorial d’El Periódico. El desembre del mateix any va ser nomenat secretari de Mitjans de Comunicació de la Conselleria de Cultura. El desembre de 2008 va ser elegit pel Parlament president del Consell de Govern de la CCMA. La incorporació de Sáez a El Periódico, al qual havia estat vinculat, s’emmarca en l’organització estratègica de la redacció que du a terme el nou director, Enric Hernández. La vacant que deixa Sáez serà coberta provisionalment per Roger Loppacher, conseller de la CCMA. La dimissió de Sáez ha aixecat comentaris diversos de la família política catalana. El nou president ha de ser elegit per dues terceres parts del ple del Parlament.

Foto: El Periódico

22 de març

141

DIA A DIA

1 d’abril CAROD RECLAMA COMPLICITAT ALS MITJANS. El vicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, lamenta en declaracions a TV3 que el tripartit no hagi assolit “un nivell de complicitat, de sintonia i de picada d’ullet” amb la societat des que va prendre possessió el primer govern d’esquerres presidit per Pasqual Maragall. I atribueix aquesta manca de sintonia als mitjans de comunicació en els quals observa un nivell més aviat “baix” de complicitat amb el tarannà i l’obra del Govern. PROTESTES PER LA DESAPARICIÓ DE CANAL 9 A CATALUNYA. La televisió autonòmica valenciana rep trucades de queixa de televidents catalans que han deixat de rebre per la TDT el Canal 9 valencià i només veuen el canal internacional de la cadena autonòmica valenciana (TVVI). El tancament dels repetidors d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV) per part de la Generalitat Valenciana ha estat aixecant protestes durant molt temps fins a arribar a un acord entre comunitats a favor de la reciprocitat entre cadenes que va desembocar en un acord efectiu l’any passat mitjançant el qual els dos múltiplex de TDT de Televisió de Catalunya emetrien els seus canals per arribar a les Balears i a València.

5 d’abril EL WASHINGTON POST FILTRARÀ COMENTARIS EN EL SEU WEB. El Washington Post decideix vigilar de prop els comentaris dels seus lectors que apareixen al web del diari de manera que només es despleguin els considerats “fiables”. El defensor del lector del Post, Andrew Alexander, avança en un article publicat al mateix web que es crearan “diverses capes” de comentaris perquè només apareguin els que han superat el filtre. Els no fiables o “incendiaris”, segons Alexander, es podran llegir clicant en una capa diferent.

6 d’abril

CAPÇALERA JUNY 2010

DECÉS DE GUILLERMO LUCA DE TENA. El periodista i editor Guillermo Luca

142

de Tena mor a Madrid a 82 anys, víctima d’un infart. Membre destacat d’una dinastia de periodistes, era actualment president d’honor de Vocento i de l’ABC, el diari fundat pel seu avi Torcuato Luca de Tena i Álvarez Osorio. La seva carrera periodística va començar a l’ABC de Sevilla, on va ser primer gerent i després director del diari fins a 1962 en què va ser designat conseller delegat de Prensa Española i, més tard, el febrer de 1972 va passar a ser-ne president del Consell d’Administració. L’octubre de 1977 es va fer càrrec de la

direcció de l’ABC fins al gener de 1983, en què va ser nomenat president-editor de Prensa Española fins al 1998. Aleshores fou nomenat president d’honor de Prensa Espanyola i de la Junta de Fundador. La seva primogènita, Catalina Luca de Tena ocupa des de juliol de 2003 el càrrec de presidenta i editora de l’ABC.

ESCACC, ESPAI CATALÀ DE COMUNICACIÓ. La Fundació Espai Català de Cultura i Comunicació (Escacc) vol ser un lloc de referència en el qual s’elabori coneixement útil per a les empreses, els mitjans i els agents de l’espai català de comunicació. Després d’haver creat el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, en la present i segona etapa, l’Escacc es prepara per elaborar una base de dades i uns arxius de coneixement a l’abast de tot el sector. Amb aquesta finalitat, ha creat recentment una pàgina web per ajudar a la creació d’estratègies de futur en la comunicació. El president de l’entitat, Àlex Gutiérrez, assegura en una entrevista publicada a El Punt que “la premsa no està en crisi; hi estan les empreses de comunicació que no han sabut veure les potencialitats d’Internet”. També es mostra crític amb els periodistes que “no han sabut reciclar-se i canviar el discurs en aquesta nova etapa”. UNA TV PER A DISCAPACITATS. Té lloc el primer aniversari de l’única televisió en directe per Internet per a persones discapacitades. Per ajudar aquest col·lectiu, l’Associació de Minusvàlids Paralítics Cerebrals de Barcelona (Minuspace) amb un equip de vint col·laboradors va engegar Discapacitat Televisió, que “s’adapta a les persones i no a la inversa”, explica el seu director, Claudio Capelli. Les emissions estan finançades per la venda d’espais televisius a associacions interessades i en la publicitat. Discapacitat Televisió ja ha traspassat fronteres gràcies a Internet. Més de 35.000 teleespectadors la segueixen diàriament des dels ordinadors. Està situada en un local del carrer Pare Rodés, però busca un de més gran amb la perspectiva d’emetre per cable.

7 d’abril SEBASTIÁN SERRANO FITXA PER PÚBLICO. El periodista Sebastián Serrano (Barcelona, 1953) és nomenat nou cap d’Informació del diari Público. Fins ara era director adjunt d’El Periódico de Catalunya en el qual va desenvolupar la versió digital. Durant la seva trajectòria professional va treballar inicialment a Mundo Diario i sobretot al diari El País, on va ocupar diversos llocs de responsabilitat: redactor de la secció de Barcelona, corresponsal a Moscou entre 1991 i 1992, redactor en cap de Catalunya fins al 1997. L’any següent va fundar Ciberpaís, on va treballar dos anys fins a ser traslladat a la redacció del diari a Madrid com a redactor en cap de Societat. El 2004 es reincorporà a la redacció de Barcelona al capdavant de la sec-

ció de Catalunya. Ha format part de la Junta del Col·legi de Periodistes de Catalunya dos cops i com a degà en un curt espai de temps. Ha practicat l’activitat docent com a professor de Periodisme de l’Escola de Periodisme Universitat Autònoma de Madrid-El País des de 2001 fins a 2006 i com a codirector del curs de periodisme científic de l’Escola d’Estiu.

Sebastià Serrano deixa El Periódico i s’incorpora a Público.

Foto: Arxiu

Abril 2010

8 d’abril CONDEMNA A TELE 5 PER INJÚRIES A LA SEXTA. El jutjat de Primera Instància número 34 de Madrid ha prohibit a Tele 5 l’emissió d’un capítol de la sèrie Becaris per utilitzar contra La Sexta expressions vexatòries com “lladre”, “xoriço”, “caradura”, “pallasso”, entre altres, mentre simulava l’assassinat d’un dels personatges de la sèrie deixant entreveure que el criminal era “un sicari de La Sexta”. L’interlocutòria, notificada a les parts estima que les expressions són “objectivament injurioses, innecessàries i excessives per la finalitat satírica del programa que no pot emprar ni justificar l’insult.” Tele 5 argumenta que es tractava d’un “programa de ficció amb la intenció de divertir” i ho feia en l’àmbit d’una situació de conflicte empresarial entre les parts. SET ANYS SENSE JOSÉ COUSO. Al complir-se set anys de la mort del càmera José Couso pel tret d’un blindat nord-americà contra l’Hotel Palestina de Bagdad, unes dues-centes persones es concentren davant l’ambaixada dels Estats Units a Madrid per reivindicar justícia contra els responsables de l’atac en el qual morí Couso i el càmera de Reuters Taras Protsyuk. Aquell dia també es va bombardejar la seu d’Al-Jazira, on va morir el reporter Tariq Ayoub. Recentment, el web WikiLeaks ha mostrat un altre fet luctuós ocorregut fa tres anys a Bagdad quan un helicòpter Apache pilotat per militars dels Estats Units disparava indiscriminadament contra un grup de quinze persones entre les quals van morir civils i un fotògraf iraquià de vint-i-dos anys, juntament amb el seu conductor i ajudant. Ambdós es dirigien a realitzar un reportatge sobre halterofília a la capital iraquiana. El comandament militar va justificar l’acció assegurant que l’helicòpter havia disparat contra insurgents. El vídeo ha desmuntat la versió oficial del Pentàgon.

Montserrat Armengou i Ricard Belis.

COMPAREIXENÇA DE MARÍN AL PARLAMENT. Enric Marín compareix davant la comissió de control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) perquè els partits l’examinin com a candidat a substituir Albert Sáez en la presidència de la CCMA. Marín destaca en la presentació l’experiència acumulada en el món de la comunicació i demana “temps per demostrar la seva idoneïtat.” L’acte, però, es converteix en un intens enfrontament entre representants del tripartit i de l’oposició a causa del decret llei que permet elegir el candidat per majoria i no amb els dos terços del Parlament com estava establert. Marín no vol entrar en la polèmica i considera que aquell “no és el lloc adient per discutir sobre el decret.” El nomenament de Marín s’oficialitzarà el 22 d’abril en el ple.

11 d’abril CARTIER BRESSON, AL MOMA. El Museu d’Art Modern de Nova York (MoMA) exposa una retrospectiva d’Henri Cartier Bresson amb més de 300 fotografies del segle XX, algunes d’aquestes inèdites. Nat a Chanteloup el 1908, moria a Montjustin el 2004. La mostra agrupa en grans blocs les imatges dels llocs que va conèixer al llarg de la seva vida. La majoria de les còpies originals procedeixen de la Fundació CartierBresson de París. Se’l qualifica com a creador

ció preferentment regional i local durant els darrers trenta anys. Va sortir al carrer per primer cop el 24 de febrer de 1979, dins de l’àmbit gironí. Actualment, El Punt té set edicions territorials: les edicions diàries de Barcelona, Barcelonès Nord, Comarques Gironines, Maresme, Camp de Tarragona-Terres de l’Ebre, Penedès i Vallès Occidental. Disposa d’un lloc web que prioritza la informació de proximitat i diverses capçaleres: Presència, El 9 Esportiu, Punt de Festa i darrerament el diari Avui. L’Estudi General de Mitjans (EGM) li atorga 168.000 lectors diaris amb una difusió de més de 25.000 exemplars, segons dades de l’Oficina de Justificació de la Difusió (OJD).

12 d’abril ABSOLTS ELS DIRECTIUS D’EGUNKARIA. L’Audiència Nacional absol els periodistes i exdirectius del diari Egunkaria, Martxelo Otamendi, Xabier Oleaga, Xema Auzmendi, Iñaki Uria i Juan Mari Torrealdai, que van estar jutjats en la causa contra el diari basc, també absolt de l’acusació de rebre ordres d’ETA. La sentència absolutòria signada pel jutge Javier Gómez Bermúdez destaca que les denúncies no han provat la més mínima relació dels processats amb la banda armada. Tampoc que Egunkaria hagués defensat els postulats d’ETA o publicat un sol article a favor del terrorisme o dels terroristes. El diari basc va ser clausurat el 20 de febrer de 2003 per ordre del jutge Juan del Olmo basant-se en un informe de la Guàrdia Civil. Es van detenir tots els directius, se’n va ordenar la incomunicació, es va clausurar la societat editora i se’n van liquidar els béns. Al cap de set anys, després d’un judici obert que va començar el 15 de desembre de 2009, en el qual el fiscal va demanar l’arxivament del procés, l’Audiència ha determinat l’absolució dels imputats i ha desmuntat totes les acusacions. PREMI PULITZER A UN MITJÀ EN LÍNIA. Els diaris nord-americans The Washington Post i The New York Times són els més guardonats en els premis Pulitzer d’enguany amb quatre guardons el primer (Periodisme Internacional, Crònica, Columna i Crítica) i tres el segon (Article de fons, Periodisme Nacional i Periodisme d’Investigació). En la present edició, s’ha premiat per primera vegada un mitjà en línia, l’organització periodística sense ànim de lucre ProPublica. El reportatge havia estat publicat a The New York Times Magazine i el premi va ser compartit amb The Philadelphia Daily News. La Medalla d’Or al Servei Públic ha estat per al British Herald Courier de Virginia per les seves investigacions sobre corrupció. S’han atorgat premis de Fotografia de Notícies al Des Moines Register i el de Fotografia de Reportatge per al Denver Post. Treballs sobre Lletres, Teatre i Història també han merescut premis Pulitzer.

13 d’abril EL PUNT PREMI NACIONAL DE CULTURA. El Consell de la Cultura i de les Arts (Conca) concedeix al diari El Punt el Premi Nacional de Cultura a la projecció social de la llengua catalana. El jurat, de caràcter multidisciplinari, ha valorat la difusió periodística en català basada en la informa-

JUAN VILLORO PREMI REI D’ESPANYA DE PERIODISME. La crònica “La catifa vermella” del periodista mexicà Juan Villoro publicada a El Periódico l’1 de febrer del 2009 rep el premi Iberoamericà de Periodisme Rei d’Espanya que cada any concedeix l’agència EFE. L’escrit radiografia els efectes al seu país del tràfic de drogues sobre la violència i la “subcultura que ha generat el narcotràfic”. Villoro rep el guardó de mans del rei Joan Carles en una cerimònia a la qual concorren el president de Castella-La Manxa, José María Barreda; la ministra de Sanitat i Consum, Trinidad Jiménez; i el president d’EFE, Álex Grijelmo. En el mateix acte, també resulta premiat Juan José Millàs per l’article “Un advervio se le ocurre a cualquiera”, publicat a la revista Interviú.

El periodista mexicà Juan Villoro.

CREUS DE SANT JORDI A PERSONES I ENTITATS. La Generalitat reconeix amb la Creu de Sant Jordi el treball i la sensibilitat envers el català de trenta-dues personalitats i tretze entitats. Professionals de diverses competències, juristes, polítics, escriptors, economistes, advocats, ensenyants, mecenes, petits industrials i artesans, a més d’entitats que van des de treballadors industrials a associacions gremials o artístiques. Entre els primers, el Govern ha distingit el diplomàtic Alberto Aza, cap de la Casa del Rei Joan Carles, i un dels principals assessors d’Adolfo Suárez, l’economista i president de “la Caixa”, Isidre Fainé; Helena Cambó, presidenta de l’Institut Cambó; l’expresident d’Òmnium Cultural, Jordi Porta; i els fiscals Carlos Jiménez Villarejo i José María de Mena. Del món de la

CAPÇALERA JUNY 2010

Foto: TVC

TV3 RETIRA “MONARQUIA O REPÚBLICA?”. El documental Monarquia o República?, que TV3 tenia previst emetre en el programa Sense ficció ha estat retirat segons informa la directora de TVC, Mònica Terribas, a la comissió de control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals del Parlament amb l’argument que el documental “necessita un enfocament diferent del que té.” La filmació tracta de “reflexionar” sobre quin model d’Estat és el més convenient per a Espanya. Són autors de la cinta Montse Armengou i Ricard Belis, que en el documental han entrevistat polítics de la transició com Gregorio Peces-Barba, un dels pares de la Constitució. Terribas considera que el tema és “un debat legítim, però la televisió pública ha de plantejar-lo donant llibertat al ciutadà.” Quan la peça respongui a aquests criteris, “es tirarà endavant”, assegura la directora.

del fotoreportatge que sabia captar instants decisius de la vida quotidiana. La mostra inclou també números originals de les revistes Life i Paris Match on va publicar. Després de Nova York l’exposició viatjarà cap a San Francisco i Atlanta.

Foto: Arxiu

9 d’abril

143

DIA A DIA

comunicació, s’ha distingit Francesc González Ledesma, periodista, advocat i escriptor; Maria Teresa Miralles, locutora de ràdio; i Jordi Gumí, fotògraf. En la llista d’entitats, consta l’Associació de Mestres Rosa Sensat, la Federació de Grups d’Amateurs de Teatre de Catalunya Ordre de la Mercè (Catalunya i Aragó) i Unió Catalana d’Hospitals. L’acte d’entrega tindrà lloc el 21 d’abril.

16 d’abril ELS JUTGES ANUL·LEN COMIATS DE LA VANGUARDIA. Els jutjats del social de Barcelona anul·len comiats de l’Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) presentat pel diari La Vanguardia, segons informa a EFE el comitè d’empresa i segons ho confirma la direcció. L’ERO, el passat mes d’agost, va afectar 46 treballadors, dels quals 31 van presentar recurs. Entre aquests empleats, 29 han rebut sentències favorables de manera escalonada durant les últimes setmanes; els altres dos segueixen pendents de la resolució del jutge. Tot indica, però, que “serà semblant a la dels seus companys.”, segons el comitè. Per la seva part, la direcció de comunicació del grup Godó reconeix que els treballadors que van denunciar irregularitats en els comiats i en les prejubilacions “han guanyat la demanda”. L’empresa estudia si recorrerà contra les sentències. Fonts del comitè assenyalen que les sentències dels tribunals obliguen l’empresa a readmetre els treballadors i a pagar-los els salaris de tramitació generats els últims mesos. Segons les mateixes fonts, els treballadors no s’han reincorporat als seus llocs de treball, sinó que disposen “d’un permís retribuït que els permet quedar-se a casa i seguir cobrant el sou.”

crash a Obama). Està editat per Empúries i serà presentat per la presidenta de la Fundació Centre Internacional de Premsa de Barcelona, Rosa Maria Calaf, i el mateix autor.

IMATGES DE COLITA. La galeria de La Fàbrica del Poble Sec exposa una selecció d’imatges de Colita, considerada la fotògrafa oficial de l’anomenada Gauche Divine dels anys seixanta que aplegava actors, músics i escriptors entre els quals hi figurava el cantant Joan Manuel Serrat. La mostra s’afegeix a la presentació del llibre PhotoBolsillo de Colita, editat per La Fàbrica. Conté iròniques instantànies captades per la fotògrafa i sortirà al carrer per Sant Jordi.

ACORD PER FRENAR LA VAGA A TVE. La direcció de RTVE i els sindicats majoritaris en el comitè de vaga ratifiquen el preacord assolit la passada setmana sobre el foment de la producció pròpia. Per a aquest tema, es crearà una mesa de diàleg paritària. La negociació del conveni col·lectiu i la reducció de directius són altres qüestions de negociació. La direcció de RTVE ha assumit una vintena de compromisos concrets al respecte.

21 d’abril

PREMIS ORTEGA I GASSET D’EL PAÍS. El jurat dels premis Ortega i Gasset,

PREMIS NACIONALS A DOS PROGRAMES DE TV3. El Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) atorga el Premi Nacional d’Audiovisual a Pere Secorún, director de Thalassa, que acaba de complir vint anys de vida realitzant programes relacionats amb temes mediambientals i històrics de pesca i navegació emesos per TV3. El CoNCA atorga també el Premi Nacional de Cinema a Claudio Zulián pel documental “A través del Carmel”, coproduït per TV3, sobre la vida dels veïns del Carmel en el qual van participar dues-centes persones anònimes.

que atorga El País, fa públic el veredicte d’enguany que atorga el guardó al millor treball de periodisme imprès a la redacció de Nacional d’El País i a la delegació de València per la investigació sobre el denominat cas Gürtel. El premi Ortega i Gasset reconeix la trajectòria del periodista francès d’origen algerià Jean Daniel per la seva trajectòria. Activista en la Resistència francesa, amic i col·lega d’Albert Camus, va ser fundador i director de la revista Le Nouvel Observateur. El millor treball publicat a Internet ha recaigut en Judith Torrea pel seu bloc “Ciudad Juárez en la sombra del narcotráfico”. El reportatge gràfic “Somàlia en el fin del mundo” del fotoperiodista José Cendón publicat al Magazine de La Vanguardia, obté el premi en la categoria de millor informació fotogràfica. Cendón va estar segrestat el 2008 a Somàlia mentre realitzava un reportatge sobre la pirateria. Les seves fotografies tenen, a dir del jurat, un alt valor humà i gran qualitat en la resolució tècnica. Els premis es lliuraran el 4 de maig al Cercle de Belles Arts de Madrid.

ACORD DE L’ACL, LA XAL I COMUNICACIÓ 21. L’Agència de Comunicació Local (ACL), responsable de la programació de COMRàdio; la Xarxa Audiovisual Local (XAL), entitat gestora de la Xarxa de Televisions Locals (XTVL) i Lamalla.cat, han formalitzat un acord de col·laboració amb el Grup Comunicació 21, editora dels portals Comunicació21 i Cultura21, de la revista cultural Benzina i de les capçaleres gratuïtes Línia Vallès i Línia Barcelona. El conveni fixa les bases perquè l’ACL i la XAL puguin potenciar la difusió corporativa de les seves marques en els mitjans del Grup Comunicació 21, i viceversa. L’acord l’han formalitzat Francesc Triola, director general de l’ACL; Marc Melillas, director general de la XAL i David Centol, editor del Grup Comunicació 21.

Foto: El País

19 d’abril MARÍN PRESIDENT DE LA CCMA. Enric Marín assumeix la presidència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Les primeres declaracions valoren els “contactes molt optimistes” que ha trobat dins del consell quant a l’ambient de treball. En referència a la polèmica aixecada pel decret llei tramitat pel tripartit per al seu nomenament, Marín demana que se’l valori en arribar a la meta i no pas a la sortida. Entre els seus primers objectius, hi ha la

transformació tecnològica de la CCMA i el contracte-programa. És partidari de mantenir els anuncis en els mitjans públics perquè eliminar-los “seria un error estratègic brutal”.

144

Marín, nou responsable de la CCMA.

UN VIATGE AL PAÍS D’OBAMA. Te lloc al Centre Internacional de Premsa de Barcelona (CIPB) la presentació del llibre de Llibert Ferri Manhattan líquid (Un viatge del

Foto: XAL

20 d’abril Foto: Arxiu

CAPÇALERA JUNY 2010

Els premis es van lliurar el 4 de maig

Triola, Centol i Melillas van formalitzar l’acord.

23 d’abril

DOS DIES DE VAGA A L’AGÈNCIA EFE. Els treballadors de l’agència EFE,

PÚBLICO INCORPORA EL CATALÀ. El diari Público inclou a partir d’avui dotze pàgines diàries destinades a la informació sobre Catalunya. Estan escrites totalment en català, inclosa la capçalera que s’anomena Públic i la portada i contraportada pròpies. El delegat de Público a Catalunya, Josep Carles Rius, destaca que l’objectiu del diari de Mediapro, al cap de més de dos anys de ser al carrer, és que a partir d’ara es vegi també com un diari català, a més d’editar-se a Madrid per al conjunt de l’Estat.

Foto: XAL

periodista Pere Sanz ha estat nomenat director de Comunicació de l’Agència de Comunicació Local, responsable de la programació de COMRàdio, i de la Xarxa Audiovisual Local, entitat gestora de la Xarxa de Televisions Locals i del diari digital Lamalla.cat. Sanz té una dilatada trajectòria periodística i és un bon coneixedor del món local. A partir d’ara, Sanz s’encarregarà de coordinar l’estratègia de comunicació del grup de mitjans de la Diputació de Barcelona, que té com a prioritat tant la informació de proximitat com el suport als diferents mitjans de comunicació locals. Les seves competències comprenen els àmbits de la identitat corporativa, la promoció, la relació amb altres mitjans de comunicació i la comunicació interna.

Pere Sanz coordinarà la comunicació dels mitjans de la Diputació de Barcelona.

Josep Carles Rius, delegat de Público a Catalunya.

Foto de família dels guardonats.

FESTA PEL DESÈ ANIVERSARI DE RAC1. L’emissora del grup Godó inicia la

29 d’abril PREMIS BIOCULTURA 2010. La fira Biocultura, un referent en el sector, va celebrar la sisena edició d’aquests premis durant un acte al Palau Sant Jordi en el transcurs d’aquesta fira, líder del sector a Espanya, que va tenir lloc al Palau Sant Jordi. Els diferents guardons destaquen les millors iniciatives en el camp dels productes ecològics i la defensa del medi ambient. En l’apartat de premsa, es va guardonar la revista Agenda Viva, de la Fundació Félix Rodríguez de la Fuente, mentre que en l’apartat de televisió es va premiar el programa Medi Ambient, de la televisió valenciana. En l’apartat de ràdio, els guardonats foren els programes Planeta Vivo i Planeta Viu, que emet diàriament per tot Espanya, Ràdio 5 i per tot Catalunya, Ràdio 4. Finalment, en l’apartat d’Internet el guardó va ser per al web Biosfera.

celebració del seu desè aniversari amb una festa institucional a l’Hotel Casa Fuster de Barcelona. Hi assisteix el president de la Generalitat, José Montilla, i els expresidents de la Generalitat, Jordi Pujol i Pasqual Maragall, altres personatges de la classe política i una representació de la societat civil. Hi actua d’amfitrió, el president del grup, Javier Godó, i el seu director, Eugeni Sallent, fa un repàs a la història de l’emissora. Avui, RAC1 surt al carrer per festejar la diada de Sant Jordi.

29 d’abril ENRIC JULIANA, COMMENDATORE. L’ambaixador d’Itàlia a Espanya, Pasquale Terracciano, condecora el director adjunt de La Vanguardia i delegat d’aquest diari a Madrid, el periodista Enric Juliana, amb les ensenyes de commendatore. La distinció, que atorga personalment el president de la República, reconeix el treball de Juliana sobre la realitat italiana lluny d’“estereotips” i a favor de les relacions entre Itàlia i Espanya. Juliana destaca en el seu agraïment l’interès que sempre ha tingut el diari La Vanguardia pels esdeveniments internacionals aplegats en la seva secció dedicada al tema. Assisteixen a l’acte del lliurament del premi la ministra de Defensa, Carme Chacón; el titular de Treball, Celestino Corbacho; el subsecretari d’Interior, Justo Zambrana; l’ambaixador de Portugal així com d’altres representants polítics i diplomàtics.

Anna Grimau recollint el premi per Planeta Viu.

CAPÇALERA JUNY 2010

PERE SANZ, NOU DIRECTOR DE COMUNICACIÓ DE L’ACL I LA XAL. El

de La Paeria de Lleida l’acte de lliurament dels premis periodístics Josep Pernau en la seva quarta edició. Al concurs, que porta el nom del veterà periodista i exdegà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, s’hi van presentar 770 alumnes d’una desena de centres. Els guanyadors van ser Oriol Gasa del Màrius Torres, en la categoria d’ESO, i Paula Goñi del Col·legi Arabell en la categoria de batxillerat. Els dos guanyadors van rebre un ordinador portàtil. Deu alumnes més van quedar finalistes i van rebre un MP4.

Foto: Ràdio 4

HISTÒRIES DE CORRESPONSALS. Es presenta al Centre Internacional de Premsa de Barcelona (CIPB) l’obra Seguiremos informando, un conjunt d’històries viscudes pels corresponsals espanyols a l’estranger i coordinades en el llibre per Aurelio Martín. Es tracta de relats dels vint-i-cinc periodistes guardonats successivament amb el prestigiós premi Cirilo Rodríguez, persones enamorades de la seva professió entre les quals hi figuren professionals tan coneguts i llegits com Tomàs Alcoverro, Manu Leguineche, Pedro Altares, Joaquim Ibarz, Carmen Rigalt, Ángela Rodicio, Ferran Sales, Gervasio Sánchez... L’editora del llibre és La Catarata.

Foto: Arxiu

endeguen una vaga de dos dies de durada després que fracassés una nova reunió entre els representants sindicals i la direcció de l’agència. Aquesta havia plantejat una reducció salarial mitjana d’un 4,5% per al període 2010-2012. Els sindicats rebutgen la proposta perquè un 71,5% de la plantilla es va oposar en un referèndum a negociar-ne la rebaixa.

LA PAERIA LLIURA ELS PREMIS JOSEP PERNAU. Té lloc al Saló de Plens

Foto: Perarnau

22 d’abril

145

DIA A DIA

1 de maig ENTRA EN VIGOR LA LLEI AUDIOVISUAL. La nova normativa sobre l’audiovisual entra avui en vigor després de ser aprovada al Congrés. La llei reforça la protecció infantil i prohibeix a les emissores en obert els programes amb escenes de violència gratuïta o pornogràfiques. S’intensifica aquesta protecció de manera que els continguts susceptibles de ser perjudicials per al desenvolupament dels infants només es podran emetre entre les 22.00 hores i les 6.00 hores.

3 de maig LA LLIBERTAT DE PREMSA DAMUNT LA TAULA. El Dia Internacional de la Llibertat de Premsa passa llista de com està la batalla per la lliure informació de la qual encara estan exempts molts països. Maria Dolors Masana, presidenta de Reporters sense Fronteres (RsF), presenta a l’Associació de la Premsa de Madrid l’informe de l’entitat que denuncia el dèficit de la llibertat de premsa a quaranta predadors d’aquest dret, entre ells la màfia italiana, el càrtels del narcotràfic, les FARC i dirigents de països com l’Autoritat Palestina, la Xina, l’Iran, Cuba, Colòmbia, Filipines, Rússia, Israel i Eritrea, que fan dels informadors “els seus pitjors enemics”. En la llista de RsF, Espanya és al número 44 a causa de l’ETA. A Euskadi, 43 periodistes han de viure amb escorta per protegir-los de la banda terrorista. PREMIS A PROGRAMES DE TVC. La minisèrie Connexió, coproduïda per Televisió de Catalunya i el llargmetratge Tres dies amb la família, de producció associada de TVC, guanyen el premi a la Millor pel·lícula de televisió del 2009 i el premi Rosa de Sant Jordi, respectivament. Connexió és una producció internacional de Televisió de Catalunya amb Prodigius Cinema, Continental Producciones, Stopline Films, Televisió de Galícia i Ràdio Televisió de Portugal. D’altra banda, la Rosa de Sant Jordi a Tres dies amb la família va ser atorgada dins de la 54a edició dels premis Sant Jordi de Cinematografia de RNE. El guardó va ser votat pels oients de Ràdio 4.

4 de maig

CAPÇALERA JUNY 2010

EL COL·LEGI INSTA A UNA ENTESA SOBRE UN PROGRAMA DE TVC. El

146

Col·legi de Periodistes atén la petició d’empara feta per la col·legiada Montse Armengou que demana al Col·legi que es pronunciï sobre la decisió de la televisió autonòmica de no emetre pel moment el documental Monarquia o República? del qual són autors la pròpia Montse Armengou i Ricard Belis. El Col·legi fa saber que “una vegada vist el treball i un cop s’ha pogut parlar amb les dues parts enfrontades no valora la qualitat del re-

responsabilitza Esperanza Aguirre de la persecució de què va ser objecte al negar-se a acompanyar-la a través de l’ABC, en el seu “assalt al poder”. Zarzalejos explica, a través d’una entrevista a Público que pensava en una línia “moderada i reformista” a l’ABC, però quan va tornar a la direcció del rotatiu, que ja havia exercit de 1999 a 2004, va trobar “sectors de la dreta espanyola que no es van voler moderar”.

portatge perquè no li correspon i perquè la trajectòria professional dels autors queda fora de qualsevol dubte.” El Col·legi entén que la situació creada es deu a “la diferència de criteris entre un encàrrec i el resultat obtingut” i vol instar les dues parts enfrontades a una “via de solució i entesa”.

CATALUNYA COL·LABORA AMB LA TELEVISIÓ SAHRAUÍ. L’Associació d’Amics de la Televisió Sahrauí i de TV3 col·laboren amb la televisió de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASDTV) a la qual ofereixen ajuts amb recursos tècnics i de funcionament, com ara una corresponsalia des de Barcelona, a més de recursos humans. RASDTV està gestionada pel Front Polisari. En un any de vida, s’ha convertit en el mitjà més reivindicatiu del Sàhara Occidental.

5 de maig CONSELL CONSULTIU A COMRÀDIO. El Consorci de Comunicació Local (CCL), responsable de COMRàdio, aprova el nou reglament que preveu la creació d’un consell consultiu integrat per un màxim de quinze persones. El nou consell estarà format per dos representants de la Federació de Municipis de Catalunya, dos membres de l’Associació Catalana de Municipis i Comarques, dos representants d’entitats socials i un màxim de nou membres escollits entre professionals de prestigi reconegut.

7 de maig TELE 5 GUANYA EL JUDICI CONTRA LA SEXTA. L’Audiència de Barcelona desestima l’últim recurs presentat per La Sexta i reconeix que la utilització d’imatges de Tele 5 que fa La Sexta no té una finalitat docent, educativa o cultural, sinó un profit comercial. La sentència ratifica que La Sexta ha infringit els drets de propietat intel·lectual de Tele 5 i prohibeix l’emissió d’imatges de Tele 5 als seus programes. El xoc entre ambdues cadenes es remunta a 2007 quan Tele 5 va demandar La Sexta per l’ús de vídeos d’alguns dels seus programes (el desaparegut Aquí hay tomate, TNT, A tu lado, Doce Vidas, entre altres) en alguns dels seus programes (Sé lo que hicisteis, El intermedio i Traffic TV). L’ús d’aquests continguts “no era esporàdic sinó massiu i indiscriminat, “segons l’Audiència, que recrimina a La Sexta “haver vulnerat drets de propietat intel·lectual”. Tele 5 anuncia que reclamarà una indemnització. La Sexta diu que recorrerà contra la sentència de nou

ZARZALEJOS EXPLICA LA SEVA DESTITUCIÓ. L’exdirector de l’ABC, José Antonio Zarzalejos, explica en el llibre La destitución (Península) els motius que van provocar la seva expulsió del diari que atribueix a les pressions de la dreta radical, la jerarquia eclesiàstica (la COPE de Federico Jiménez Losantos) i els components de la “teoria de la Conspiració de l’11-M”. També

Foto: Arxiu

Maig 2010

José Antonio Zarzalejos, autor de La destitución

9 de maig LA UNIVERSITAT ABAT OLIVACEU PREMIA 30 MINUTS. El programa de TV3 30 minuts obté el premi a la millor iniciativa de televisió als Goliads UAO Awards que concedeixen els alumnes de la llicenciatura de Publicitat i Relacions Públiques de la Universitat Abat Oliva-CEU de Barcelona.

10 de maig ACORD DE RECIPROCITAT CATALUNYA-ANDORRA. Els governs català i andorrà ultimen un acord de reciprocitat televisiva que suposarà, d’una banda, l’oficialització de les emissions a Andorra del múltiplex de TVC (TV3, 33, 3/24 i Super3) i, de l’altra, significarà que Andorra emetrà al Pirineu català a través del múltiplex local que cobreix l’Alt Urgell, la Cerdanya, el Pallars i l’Alta Ribagorça. Segons fonts de la Conselleria de Cultura de la Generalitat les converses “estan molt avançades.” La negociació va començar fa mesos paral·lelament a les que el govern català manté amb el govern aragonès per al territori de La Franja.

11 de maig PREMIS DE PERIODISME SALVADOR DE MADARIAGA. Els periodistes Felipe Sahagún, Fran Sevilla i Antonio San José reben a Santiago de Compostel·la de mans de la infanta Cristina, els guardons corresponents a la XVI edició dels premis de Periodisme Salvador de Madariaga, convocats per l’Associació de Periodistes Europeus (APE). Sahagún ha estat premiat en la modalitat de premsa escrita pel seguiment i la capacitat d’anàlisi de l’actualitat al diari El Mundo. Fran Sevilla, de RNE, rep el premi per una sèrie de reportatges realitzats sobre el Tractat de Lisboa de la UE. Antonio San José obté el remi en la categoria de televisió per l’aportació periodística en l’àmbit dels afers europeus.

Periodisme, Comunicació Audiovisual, Publicitat i Relacions Públiques de la UVic veure publicats els seus articles en les edicions en línia dels diaris Avui i El Punt. La possibilitat de publicació s’amplia a estudiants d’altres disciplines que hi puguin estar interessats. Aquells estudiants que participen en la formació pràctica seran orientats per periodistes professionals quant a procés de recerca, elaboració i redacció de notícies, cròniques o reportatges d’àmbit geogràfic que tinguin assignat. Un cop complerts els requisits periodístics exigits, els treballs seran publicats en el diaris del grup editor. Els alumnes que publiquin els treballs obtindran contrapartides acadèmiques mitjançant reconeixement de crèdits d’acord amb la normativa de la UVic. Els més competents podran obtenir les beques que estableixi la Fundació.

EL CAC CELEBRA ANIVERSARI AL PARLAMENT. El Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) commemora el seu desè aniversari al Parlament. L’ens regulador va tenir des del seu naixement un consens polític important. L’actual president del CAC, Ramon Font, afirma avui que la unitat parlamentària que va donar suport al CAC a l’inici ha afegit un grau de responsabilitat a l’organisme i ha “afavorit la nostra feina.” Per això el CAC ha rebut dues vegades crítiques de l’oposició, sobretot quan va afirmar que la COPE de Jiménez Losantos anava contra la llibertat d’expressió i el PP el va denunciar davant el Tribunal Constitucional. L’altra vegada quan el CAC va atorgar vuitanta-tres noves llicències de FM i va deixar fora grups com Unidad Editorial (El Mundo) o Punto Ràdio (de Del Olmo). El president del Parlament, Ernest Benach, situa el CAC com “un exemple d’aquelles coses que s’han fet bé en els darrers anys a Catalunya”.

14 de maig

Foto: CAC

ROSA MARIA CALAF, MIRAMAR D’HONOR. La segona edició dels premis Miramar de TVE a Catalunya atorga el Miramar d’Honor a la periodista i corresponsal de TVE Rosa Maria Calaf, per la seva trajectòria. En la categoria de ràdio, obté el premi el projecte El memorial, biografia del científic i filòsof Blaise Pascal d’Anna Alfonso, Anna Buira, Paula Desauras, Carlos Miret, Gemma Sevitja i Carolina Tebé. El de televisió recau en el projecte Llenguatge de signes, de Maria Victòria Bernal.

Un moment de l’acte al Parlament.

12 de maig

CONVENI ENTRE EL PUNT I LA UVIC. La Fundació El Punt i la Universitat de Vic (UVic) signen un conveni de col·laboració per a la formació de periodistes de proximitat. L’acord permetrà als estudiants de

LA 10, NOVA CADENA AUTONÒMICA. Neix a Madrid de la unió de cinc televisions autonòmiques privades, una nova cadena, La 10. Té el propòsit d’arribar a totes les llars amb una variada programació i “vocació generalista”. Al capdavant del nou projecte audiovisual trobem Carmen Amores. Entre els diferents col·laboradors de la cadena, hi consta el director de l’ABC, Àngel Expósito,que cada setmana presentarà La lupa de la actualitat, en què exprimirà les notícies i n’entrevistarà alguns dels protagonistes. Maria Teresa Campos es farà càrrec del programa En boca de todos les nits del dimecres amb temes que “afecten i interessen”. No faltarà l’humor en el format Cada noche, que promet “arrancar rialles”, ni tampoc el cinema en l’espai Fila 10 tots els divendres a la nit.

Foto: TVE

GUARDÓ SANITARI A MILAGROS PÉREZ OLIVA. El govern de la Generali-

Un instant del lliurament dels premis Miramar.

15 de maig JESÚS GALLEGO SUBSTITUEIX PACO GONZÁLEZ. El periodista Jesús Gallego, director i presentador del programa SER deportivo serà el nou director del macroprograma Carrusel Deportivo després de suspendre de sou i feina el fins ara director Paco González. La direcció de la SER havia donat a González un termini de setanta-dues hores –que es compleixen avui– perquè presentés les al·legacions a l’expedient sancionador obert per la negativa a dirigir determinats programes per al Mundial de futbol de Sudàfrica.

MICRÒFONS D’OR ALS PROFESSIONALS DE COMUNICACIÓ. Té lloc a Ponferrada la cerimònia de lliurament dels Micròfons d’Or que atorga la Federació

tat distingeix amb la medalla Josep Trueta al mèrit sanitari la periodista, actual Defensora del lector d’El País, Milagros Pérez Oliva, per la “contribució destacada al progrés i a la millora de la sanitat. Pérez Oliva (Eriste, Osca-1955) es va incorporar al diari de Prisa el 1982. El 1999 en va ser nomenada redactora en cap. Des de l’any passat és Defensora del Lector. Està especialitzada en temes biomèdics.

PREMIS CAVIA, LUCA DE TENA I MINGOTE 2010. S’atorguen els premis de l’ABC Mariano de Cavia, Luca de Tena i Mingote, que en aquesta edició recauen respectivament en Ignacio Camacho, Manu Leguineche i Marcos Moreno. El primer per la columna “La enfermedad del olvido”, publicada a l’ABC el 6 de desembre de 2009, un text sobre l’Alzheimer. Manu Leguineche és premiat pels cinquanta anys de professió exercida arreu del món; Marcos Moreno, fotoperiodista freelance, corresponsal d’El País, és guardonat per “Sonrisas de un naufragio”, la instantània que recollia l’arribada d’una pastera amb immigrants a Tarifa, publicada al diari de Prisa el 3 de juliol de 2009.

CAPÇALERA JUNY 2010

13 de maig

17 de maig

18 de maig

LA SER ALLUNYA PACO GONZÁLEZ DE CARRUSEL DEPORTIVO. La direcció de la SER aparta Paco González com a director i presentador de Carrusel Deportivo. Una nota de la cadena, enviada als mitjans hores després que es conegués la notícia, explica que la retirada de González del programa es deu a la ferma “oposició a dirigir determinats esdeveniments programats per al Mundial de futbol”. També afegeix que la mesura “té un caràcter cautelar, mentre s’estudia la situació i s’espera una solució definitiva”. Fonts alienes a la SER asseguren que les discrepàncies entre la direcció i Paco González es deuen a la negativa del locutor de dirigir un programa itinerant per centres comercials de tot Espanya durant el campionat mundial de futbol”. González es va incorporar al programa esportiu de la SER el 1987 i des de 1992 va dirigir Carrusel, líder d’audiència el dissabte i el diumenge en el seu horari.

d’Associacions de Ràdio Televisió en reconeixement a la feina dels professionals de la comunicació i d’aquells que destaquen en la seva faceta professional. Entre els vint-i-cinc premiats, hi ha el comunicador Félix Madero, codirector i copresentador amb Luís del Olmo de Protagonistas de Punto Ràdio; Pilar Rubio, pel seu treball a Más que baile de Tele 5; la cantant Isabel Pantoja, premiada en l’apartat d’espectacles i el cantant José Mercé. Entre els polítics, va ser guardonat el president de la Xunta de Galícia, Alberto Núñez Feijoó i el president del PP basc, Antonio Basagoiti.

147

DIA A DIA

19 de maig

riodistes Josep Cuní i Jordi Basté reben els Premis Nacionals de Comunicació que atorga la Generalitat en les categories de televisió i radiodifusió respectivament. El jurat ha valorat el treball de Cuní que des del 2004 presenta Els matins (TV3), és líder d’audiència en aquesta franja i articulista d’El Periódico. Pel que fa a Jordi Basté, la distinció reconeix l’aposta per la ràdio en català en l’àmbit del periodisme esportiu. I com a conductor del magazín matinal El món a RAC1. En la categoria de premsa, s’ha premiat El 9 Nou. També es guardona Ràdio Marina en comunicació de proximitat i Marçal Moliné en publicitat. El Premi Nacional d’Internet recau en la multinacional Scytl.

PREMIS CIVISME A MITJANS AUTONÒMICS. El reportatge “Barraques l’altra ciutat” del programa 30 minuts de TVC rep el premi Civisme als Mitjans de Comunicació en la modalitat de producció televisiva. Un reportatge radiofònic sobre la prostitució a Holanda i Suècia emès per Catalunya Ràdio obté igualment un premi Civisme. Ambdós guardons han estat atorgats per la Secretaria d’Acció Ciutadana del Departament de Governació i Administracions Públiques de la Generalitat. ACORD ENTRE RÀDIO CAMBRILS I COMRÀDIO. L’Agència de Comunicació Local, entitat gestora de COMRàdio i Ràdio Cambrils signen un acord de col·laboració que permet a Ràdio Cambrils accedir a la plataforma Sindicada 2.0 d’intercanvi de continguts i coneixements entre la COM i les emissores municipals.

GUARDONS SERRA I BONASTRE DE PREMSA I RÀDIO. El redactor en cap d’Opinió de La Vanguardia, Pau Baquero, rep el premi Serra i Bonastre de Periodisme, en categoria premsa que atorga el Col·legi d’Enginyers de Catalunya. El guardó en ràdio recau en Manel Fuentes de Catalunya Ràdio. El lliurament té lloc avui dins dels actes de la Diada de l’Enginyer.

TELE 5 FITXA PACO GONZÁLEZ. L’exdirector del programa esportiu de la SER, Carrusel Deportivo, el periodista Paco González, és fitxat per Tele 5 per cobrir com a comentarista el Mundial de futbol de Sudàfrica, després que rebutgés cobrir l’esdeveniment des de la península com li oferia la SER. González que ha rebut el suport de diversos professionals, treballarà al Mundial en l’equip de J. J. Santos. La SER, per la seva part, promou algunes crítiques contra Paco González. L’acusa de reclamar tres milions d’euros per marxar, de “falta de respecte als oients, de lleialtat a la direcció de la casa i de ruptura de les normes més elementals”.

Foto: La Vanguardia

20 de maig

Baquero, guardonat pel Col·legi d’Enginyers de Catalunya

25 de maig 21 de maig

CAPÇALERA JUNY 2010

ARTICULISTES

148

CATALANS EXIGEIXEN RESPECTE A L’ESTATUT. Seixanta-dos articulistes catalans, publiquen l’article “El dilema espanyol”, que apareix de manera conjunta en diaris del país, en defensa de l’Estatut. Per als firmants el TC, incapaç de dictar sentència sobre un document refrendat pel poble de Catalunya, és “una institució caducada, dividida, no legitimada i internacionalment desprestigiada” que converteix Espanya en un “país a les portes d’un episodi d’involució política”. Encapçalen la llista de firmants Toni Aira i Sebastià Alzamora. Entre els firmants hi figuren periodistes com Joan Barril, Josep Maria Fonalleras, Vicenç Villatoro o Pilar Rahola. L’escrit es publica a l’Avui, Diari de Sabadell, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, El 9Nou, El Periódico, El Punt, La Mañana i Segre.

CUNÍ I BASTÉ PREMIS DE COMUNICACIÓ DE LA GENERALITAT. Els pe-

LES

RÀDIOS PRIVADES, CONTRA UNA NORMA DEL CAC. L’Associació Catalana de Ràdio (ACR) que engloba totes les operadores privades que emeten a Catalunya presenta un escrit d’al·legacions contra el Projecte d’Instrucció que limitarà la publicitat de les ràdios públiques catalanes, redactat pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). El projecte permet a les ràdios un màxim de noranta minuts d’anuncis al dia i vuit en una hora, taxa que augmentarà en un 50% la mitjana que utilitza actualment Catalunya Ràdio. Les emissores privades consideren que aquests límits de publicitat per a les públiques “promou la competència deslleial i contradiu la normativa europea, fins i tot la pròpia llei de l’Audiovisual de Catalunya.

CONGRÉS MUNDIAL DE PERIODISME A CADIS. Més de tres-cents periodistes assisteixen al Congrés Mundial de Periodisme que té lloc a San Fernando (Cadis). La trobada coincideix amb el dos-

cents aniversari del primer decret de Llibertat d’Impremta que marcaria “el naixement” del periodisme modern. Inaugura el congrés la vicepresidenta primera del Govern, Maria Teresa Fernández de la Vega. En els debats de la primera jornada figuren Juan Luís Cebrián, conseller delegat del Grup Prisa i John Lee Anderson, reporter de la revista The New Yorker. L’encontre durarà tota la setmana. A la cloenda hi assistirà el príncep d’Astúries.

26 de maig LA NOVA ESTRATÈGIA DE L’OTAN AL CIPB. Té lloc al Centre Internacional de Premsa de Barcelona (CIPB) la presentació de l’informe del Grup d’Experts de l’OTAN sobre El nou concepte estratègic de l’OTAN. Inauguren el seminari Rosa Maria Calaf, presidenta del CIPB; Antoni Millet Abbad, director del Centre d’Estudis Internacionals (CEI); Carlos Miranda, ambaixador d’Espanya davant l’OTAN i Luís Cuesta, del Ministeri de Defensa. La presentació de l’informe corre a càrrec del Dr. Pere Vilanova, director de la Divisió d’Afers Estratègics i Seguretat de la Secretaria General de Política de Defensa i catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona. Una taula rodona aborda el tema de “Les oportunitats i desafiaments en l’elaboració del nou concepte estratègic de l’OTAN”. Hi prenen part Gianfranco Aragona, ambaixador d’Itàlia; Fernando Perpinyà Robert, ambaixador d’Espanya i Hans-Friedrich von Plaetz, ambaixador d’Alemanya. Els tres ponents són membres del grup d’experts que presenta l’informe. Modera la taula rodona Xavier Batalla, periodista corresponsal diplomàtic de La Vanguardia.

27 de maig PREMIS D’EL PAÍS DELS ESTUDIANTS. L’equip del CEIPS Fragonal de Castelldefels és el primer classificat a Catalunya de la convocatòria El País de los Estudiantes. L’acte de proclamació del guanyador està presidit pel conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras acompanyat del secretari general de Mitjans de Comunicació, Carles Mundó. Han participat en la convocatòria del premi 3.371 alumnes i 587 equips.

28 de maig EUGENI SALLENT, PREMI QUIM REGÀS DE PERIODISME. Eugeni Sallent, director general de Radiocat XXI, empresa que gestiona les emissores RAC1 i RAC 105, del grup Godó, ha estat distingit amb el III Premi Quim Regàs de Periodisme. El jurat va decidir per unanimitat

al cor de La Noguera”, publicat a la revista del rotatiu.

Foto: Diputació de Lleida

vestir i les pressions perquè ho fessin de manera “més conservadora”. Una font pròxima a la direcció assenyala que “mai no els hi van demanar que portessin vel, però sí que no anessin “excessivament maquillades”.

ELSA GONZÁLEZ RELLEVA MAGIS IGLESIAS AL CAPDAVANT DE LA FAPE. La periodista Elsa González, cap de l’àrea de Societat de la cadena COPE, és elegida presidenta de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya en substitució de Magis Iglesias. L’Assemblea General de la FAPE, celebrada a Cadis, elegeix també vicepresidents Nemesio Rodríguez, Camino Ibarz i Aurelio Martín; com a secretari general continua Carlos Sanz. La presidenta sortint, Magis Iglesias, ha recordat que durant el seu mandat la FAPE s’ha dotat d’una nova seu, un nou web i una nova revista. La nova presidenta ha posat el focus en la “degeneració” que pateix el treball periodístic, incideix en la importància de recuperar el prestigi professional i apunta a Internet com a font d’oportunitats laborals. Segons González, la triple crisi, “conjuntural, de credibilitat i de model”, que viu el sector i la “imparable destrucció de llocs treball periodístic” incideixen de manera directa en la pèrdua de qualitat i el deteriorament de les normes de la professió.

Foto de família dels premiats amb el Pica d’Estats.

SOLEDAD GALLEGO DÍAZ OBTÉ EL CIRILO RODRÍGUEZ. La periodista Soledad Gallego Díaz (Madrid, 1951) és guardonada amb el Cirilo Rodríguez, que convoca l’Associació de la Premsa de Segòvia per a corresponsals o enviats a l’estranger. La periodista pertany a la plantilla d’El País des de la fundació.

Foto: RAC

atorgar el premi a una figura transversal de la comunicació que ha pilotat un equip de professionals i que ha fet possible l’èxit d’una ràdio privada en català des de la passió, l’exigència i la innovació, trets que van presidir la trajectòria professional de Quim Regàs. El premi consisteix en el lliurament d’una obra que l’artista Joan Pere Viladecans ha realitzat expressament per tal de preservar la memòria professional i humana de Quim Regàs. Aquesta és la tercera edició del prestigiós premi, que l’any passat va ser concedit a la periodista Mònica Terribas, de TV3, i l’any 2008 al també periodista Ramon Besa, d’El País, i avui membre de la Junta de Govern del Col·legi,

Eugeni Sallent, director general de Radiocat XXI.

L’Associació de Premsa de Segòvia premia Soledad Gallego Díaz

Foto: El País

29 de maig Premsa Comarcal (ACPC) celebra a les Borges Blanques (Garrigues) la seva cinquena convenció anual. La trobada inclou diverses presentacions de projectes i el lliurament del 5è premi de recerca universitària Premsa Comarcal patrocinat per l’ACN. Un dels objectius de la jornada és la presentació del projecte de federació de les associacions de premsa en català. A més de l’ACPC, altres organitzacions de premsa també treballen per crear aquesta federació: L’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC), l’Associació Catalana de Premsa Gratuïta i Mitjans Digitals (ACPG), l’Associació de Premsa Periòdica Valenciana (APPV) i Premsa Forana de les Illes.

30 de maig DIMISSIÓ DE CINC PRESENTADORES D’AL-JAZIRA. Cinc presentadores de la cadena àrab Al-Jazira dimiteixen dels seus llocs de treball per les constants crítiques i reconvencions que rebien sobre la manera de

Elsa González substitueix Magis Iglesias

31 de maig DICTAMEN JURÍDIC DE LA LLEI DE CONSULTES. La Coordinadora per la Consulta sobre la Independència de Catalunya presenta al Centre Internacional de Premsa de Barcelona (CIPB) les conclusions del dictamen per impulsar una iniciativa popular a fi i efecte que el Parlament convoqui un referèndum independentista. El dictamen, encarregat al professor de la Universitat d’Standford i doctor en Dret Constitucional Antoni Abad, parteix de dues premisses en el seu estudi: l’ordenament jurídic aplicable a la qüestió plantejada (autonòmic, estatal, europeu i internacional i com s’hauria d’instrumentalitzar la iniciativa. Les conclusions destaquen el caràcter vinculant polític de la consulta “vindrà determinat pel compromís del Govern de Catalunya.”

CAPÇALERA JUNY 2010

CINQUENA CONVENCIÓ DE PREMSA COMARCAL. L’Associació Catalana de

Foto: COPE

LLIURAMENT DELS PICA D’ESTATS. La Seu d’Urgell acull el lliurament de la XXI edició del Premi Turístic Internacional Pica d’Estats de Premsa, Ràdio, Televisió i Internet que convoca anualment el Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida. En la present edició els Pica d’Estats van rebre un total de 206 treballs periodístics. El reportatge “El tren dels Llacs” d’Anna Sáez amb fotografies de Manel Viladrich és premiat en la categoria de mitjans de comunicació de les terres de Lleida. El reportatge “Aventura a la Noguera” publicat a la revista Descobrir Catalunya, escrit per diversos autors, obté el de premsa especialitzada en viatges i turisme. Per la seva part, el documental televisiu “Fantasmes” de la televisió pública alemanya sobre la Guerra Civil guanya el de premsa internacional. El corresponent al millor treball de televisió és per a un programa sobre el Montsec dirigit per Francesc Pou i emès per TVC el juny de 2009. Altres premis han correspost a “Emocions d’Aigües Braves al Parc”, de Xavier Aymerich, emès a RAC1. El d’informació general en premsa escrita s’atorga a un reportatge sobre Lleida publicat al suplement “Plaers d’Avui” al diari Avui, de Manuel Antoli. El premi a la trajectòria és per a Toni Real de TV3 pel programa Temps de Neu. La fotògrafa Anna Carrión de La Mañana rep el guardó al millor reportatge fotogràfic per “Paisatges Líquids

149

E N P O C A S PA L A B R A S RESUMEN EN CASTELLANO

RECORDANDO A VÁZQUEZ MONTALBÁN

CAPÇALERA JUNY 2010

La sala Roma del Camp Nou se llenó el pasado 10 de junio en el acto de entrega del Premio Internacional Vázquez Montalbán -en el apartado de Periodismo Deportivo-, que anualmente convoca la Fundación del Barça y el Colegio de Periodistas, y que este año ha obtenido Ramon Besa, director de Deportes del diario El País. Al acto asistieron periodistas deportivos de renombre, como Joaquim Maria Puyal, Emilio Pérez de Rozas, Miguel Rico, Lluís Canut, Santi Carreras o Santi Segurola, entre muchos otros. En su momento, el jurado valoró de Besa “la capacidad de análisis que trasciende el periodismo deportivo, desvelando artículos con un alto nivel de exigencia y rigor” y “la opinión ponderada y serena, que se desarrolla al amparo de una narrativa brillante que no olvida su vinculación al territorio y una inquietud social”. Tras la presentación del periodista Eduard Pujol, tomó la palabra Josep Maria Martí, decano del Colegio de Periodistas. Martí se refirió al periodismo como profesión que vive momentos difíciles y destacó que una

150

de las razones de esta situación es la proliferación de empresas que quieren hacer productos periodísticos pero donde trabajan personas que de periodistas “no tienen nada”. “Nuestra profesión —prosiguió—, y el periodismo deportivo en particular, necesita referentes, buenos artesanos”. Después de Martí, tomó la palabra Joan Laporta, president del F. C. Barcelona, que glosó al galardonado (“un periodista que admira y ama la figura de Manuel Vázquez Montalbán”). “El premio vuelve a casa, porque Ramón es una persona nacida en Cataluña que invita a unas reflexiones que nos son muy cercanas”, afirmó. El presidente barcelonista también destacó que Besa es “uno de esos periodistas que ha visto como el barcelonismo ha pasado del miedo a ganar al gusto de ganar” y resaltó “la capacidad para entender y analizar el fútbol, pero también la capacidad pedagógica para explicar los partidos”. Antes de comenzar su discurso, Besa destacó que dedicaba el premio a Oriol Tort, alma de la cantera azulgrana: “Si hoy nos llenamos la boca hablando de la Masía y del modelo del Barça, en buena parte es gracias

también a Oriol Tort, la persona que me enseñó a hacer compatible el barcelonismo y el periodismo”. A continuación, Besa inició su discurso agradeciendo el premio y reflexionando sobre la figura de Vázquez Montalbán: “No sé si soy merecedor de este premio tan importante, pero, en cualquier caso, agradezco a los miembros del jurado que hayan pensado en mí, y me siento muy afortunado. Por la avalancha de felicitaciones que recibí en su momento, y he recibido, y por el tono que tenían casi todas, dudo que haya una experiencia más reconfortante, personalmente y, sobre todo, profesionalmente, lo que me hace estar contento por partida doble: por un lado, quiere decir que la figura de Manolo Vázquez Montalbán está muy viva, tiene una fuerza y un simbolismo extraordinario en una época de descrédito permanente y, por otra, que aquella aspiración que ha sido el motor de la mi vida desde la infancia se ha cumplido justo cuando la Administración discute sobre la edad de la jubilación y las empresas periodísticas se atomizan tanto que ya no sabemos muy bien quién es el dueño”, afirmó el periodista. “El periodismo se ha empobrecido, se ha vuelto dócil con el poder, manso —prosiguió Besa— y por eso resulta relativamente cómodo llenar periódicos. (...) El periodismo debería ser lo que queramos los periodistas y no las empresas periodísticas. Hace tiempo que se dice que el oficio está amenazado. No sé si ya no hay nada que hacer y el periodismo ha dejado de ser un oficio. De lo que estoy seguro es que las redacciones van desdacción para hacer un diario y a mí, ciertamente, me cuesta acostumbrarme a ello. (...). Hoy muchos de los que mandan están más cerca de los consejos de administración que de los de redacción, ya no pasa gente por el diario, si gritas te toman por loco, y sólo se oyen las sintonías de los móviles.” Al terminar su discurso, Ramon Besa volvió a recordar a Vázquez Montalbán: “Me daría por satisfecho, de momento, si fuera capaz de aplicar cada día la filosofía de Manolo. Nos falta su doctrina para saber cómo responder a la política agresiva y unitaria de los rivales, para vertebrar nuestra propia historia y relato sobre un equipo y un club ganador, para hacer un periodismo como es debido, inspirado en torno a un eslogan como el de ‘deporte y ciudadanía’, tan presente en el premio”. EDUALD COLL

JÓVENES Y PERIÓDICOS ¿UNA HISTORIA DE AMOR POSIBLE? El debate sobre la supervivencia de los periódicos tiene un punto clave en la lectura de estos por parte de los jóvenes. ¿Leen prensa? ¿Les interesan las noticias? Las encuestas apuntan a que una gran mayoría de ellos consume información on-line, pero los periódicos no tienen del todo claro cómo llegar a

captar su fidelización. Los jóvenes son el futuro, así que sus actitudes y preferencias son básicas a la hora de interpretar lo que le espera a la prensa escrita en las próximas décadas. El último informe de la Federación de Gremios de Editores de España, que data de 2008, afirma que el 45,4% de la población no lee casi nunca, cosa que nos deja, comparativamente, bastante alejados de nuestros vecinos europeos. Pero no todo son malas noticias, pues parece que los hábitos lectores avanzan. Y lo que es aún más sorprendente: el segmento de jóvenes crece. El 85,3% de los niños entre 10 y 13 años se declaran lectores. Y a partir de los 14 años, el 54,6% asegura tener hábitos de lectura. Este informe demuestra, también, que las nuevas tecnologías fomentan la lectura. La mayoría de los usuarios de Internet leen periódicos electrónicos (93%). Y los jóvenes, conjuntamente con los profesionales, son los que más leen en lenguas extranjeras. Con este panorama, a pesar de que la oferta de ocio se haya diversificado, no parece que la letra esté tocada de muerte. ¿Qué pasa pues con los periódicos? El último Libro Blanco de la Prensa Diaria, que edita la Asociación de Editores de Diarios Españoles (AEDE), contiene datos de 2008, aunque estos son extrapolables a la situación actual. En términos generales, el estudio certifica que la crisis económica ha rebajado un poco la difusión de los rotativos, pero al mismo tiempo ha incrementado su interés, por lo que ahora tienen más lectores y se leen más ejemplares. Uno de los segmentos que más crecieron es el de los lectores jóvenes. “Es un dato esperanzador, y por supuesto, podría reforzarse mucho más si los diferentes agentes sociales, políticos, académicos y editoriales colaborásemos más y de manera más ambiciosa y coordinada”, ilustra Ignacio M. Benito, director general de AEDE. En este sentido, han surgido diversas iniciativas para que desde la escuela se potencie la lectura de la prensa. “Uno de los proyectos que la Obra Social La Caixa ha puesto en marcha este año es Fomento de la Lectura. Una iniciativa que ya funciona en Sevilla, Madrid y Cataluña y que pretende despertar entre los alumnos de educación secundaria, la curiosidad, el espíritu crítico y el interés por las cosas que pasan en el mundo y que nos afectan de una u otra manera. El objetivo es fomentar el conocimiento de los medios de comunicación, promover el respeto al pluralismo informativo y crear conciencia del papel que los medios de comunicación desarrollan en una sociedad democrática, libre y plural”, explica Javier Zuloaga, director de Comunicación de la Fundación La Caixa. Además de las iniciativas institucionales, los periódicos también buscan que sus contenidos sean suficientemente atractivos para que los jóvenes adultos se interesen por ellos. “Tenemos que hacerles entender que los periódicos también cuentan cosas que les afectan

MARGA DURÀ

LOS MEDIDORES DE AUDIENCIAS SE PONEN AL DÍA La televisión ha dejado de ser el centro de la vida en familia, los amantes de la prensa ya no desayunan necesariamente con el diario y el colectivo que utiliza el móvil sólo para llamar se está convirtiendo en una minoría. Quienes se dedican a la medición de audiencias aún no han digerido la revolución tecnológica de los últimos años. Kantar Media, antiguo TNS; AIMC, artífice del EGM; Nielsen y, en el caso de Cataluña, FUNDACC, titular del Barómetro de la Comunicación y la Cultura, afilan herramientas. El proceso de adaptación continúa. “Mientras que el único sistema de distribución era el analógico terrestre era muy sencillo asignar la audiencia en el canal a través del sistema DFM (Direct Frequency Measurement). Esta técnica identificaba la frecuencia por donde el canal emitía”, explica César Chacón, responsable de comunicación de Kantar Media España. Eran tiempos, los analógicos, de simplicidad técnica y abundancia de share: pocos canales se repartían el pastel de la audiencia en suculentas cuotas. Pero todo esto comenzó a cambiar a partir de 1998 con la llegada de la televisión de pago, ya fuera a través del cable o el satélite: nacía

con ella la multiplicidad de canales. Sin embargo, no se apreció un auténtico cambio de tendencia hasta que no avanzó la implantación de la TDT. “Por primera vez la oferta es mayor que la demanda”, resume Sergi Cornet, director de gestión operativa de Kantar Media. En el futuro se dibuja un escenario donde bastará con cuotas de un 10% para ser líder de audiencia. Como contrapartida, se multiplicarán los shares entorno al 1%.La TDT no ha supuesto sólo la atomización de las audiencias, sino una necesaria puesta al día del sistema de audiometría. En primer lugar, se aumentó el número de audímetros diseminados por el territorio español: de los 3.105 del año 2000 hasta los 4.500 actuales para medir mejor los canales con poca cuota. El viejo sistema DFM ya no servía e incorporaron a los audímetros nuevas tecnologías basadas en la toma de imagen y sonido. AIMC basa sus mediciones en un conglomerado de metodologías donde juega un papel importante la entrevista, ya sea face-to-face o telefónica asistida por ordenador (CATI). Por lo tanto, la llegada de la TDT no ha supuesto tantos ajustes a nivel técnico. Al igual que Kantar Media, al que audita, mide “la gran masa de consumo de televisión a día de hoy, el 95% de la audiencia real: lo que se hace en los hogares a través de las pantallas tradicionales”, según describe el presidente ejecutivo de AIMC, Carlos Lozano. Quedan fuera otros consumos audiovisuales que se realizan a través de ordenadores, móviles u otros dispositivos como consolas de juego. Sin embargo, la tendencia parece clara. Según la última oleada del Barómetro de la Comunicación y la Cultura, un 42,4% de la población catalana (más de 2,7 millones de personas) se conecta a Internet una media de 51,4 minutos al día. La penetración de Internet es prácticamente igual que la de los periódicos generalistas en papel (42,1%), “un mercado importantísimo y consolidado”, recuerda el director general de FUNDACC (Fundación Audiencias de la Comunicación y la Cultura), Joan Sabaté. FUNDACC ya ha puesto en marcha el proceso técnico para medir las audiencias de los medios en Internet y espera que en otoño contará con los primeros resultados. “No sabemos cuánto durará el proceso, pero el camino va hacia la migración total al digital”, sostiene Sabaté, que a título personal cree que “el papel tiende a la desaparición”. NATÀLIA ARAGUÀS

DIÁLOGO GEMMA NIERGA / JOAN BARRIL:"LO QUE HACEMOS TIENE QUE TENER NUESTRA MIRADA" Gemma Nierga y Joan Barril hace años que están volcados con el medio radiofónico. Desde La Ventana (SER) y El Cafè de la República

(Catalunya Ràdio), respectivamente. Ambos coinciden en lo que se refiere a valorar la inmediatez que proporciona el medio, pero admiten los problemas que implican las prisas. También alertan de los peligros que amenazan al periodismo, una profesión que ve el futuro con incertidumbre, si bien a ellos les ha permitido ser unos afortunados al disfrutar de un trabajo que les apasiona. El año pasado un informe del Observatorio de la Radio en Cataluña apuntaba que este medio es el que resiste mejor la crisis. Joan Barril (Barcelona, 1952), que de lunes a viernes dirige y presenta el programa El Cafè de la República dice sentirse afortunado “¡porque todavía podemos trabajar! Y con eso ya es suficiente. Es cierto que la radio tal vez sea un poco más sólida, aunque lo es a partir de la necesidad de la gente de escuchar lo que sería la ‘misa’ concertada matinal, que es una forma de estar en el mundo y saber qué ha pasado. Pero fijémonos en que los contenidos informativos se han ido rehaciendo y cada vez son noticias más rápidas y pequeñas, parecidas a la publicidad. Junto a esto, están las tertulias por las que, curiosamente, yo no daba ni un duro, si bien ahora la gente mataría por salir en ellas. Esto le ha dado una cierta importancia y es, en mi opinión, por

lo que aguanta la radio”. Joan cree que la información cada vez pierde más fuerza en detrimento de las tertulias, de la opinión. Gemma Nierga (Girona, 1965) opina que la herramienta principal del periodista es preguntar todo aquello que no sabe. “¡Pero si no tenemos que hacer nada más! Nosotros no tenemos que opinar y, en cambio, se nos ha querido dar el papel de grandes opinadores de esta sociedad. Yo siempre he huido de este papel. Nosotros lo que tenemos que hacer es hablar con los mejores en cada materia. Tenemos que aprender que no debe darnos vergüenza preguntar ni reconocer que no sabemos de un tema”. Y si los periodistas deben opinar, ¿qué piensan de fenómenos radiofónicos como Jiménez Losantos? “En los últimos tiempos, ha aparecido una nueva raza de periodistas-estrella que ganan mucho dinero”, prosigue Joan: “En total habrá treinta o cuarenta de estas personas. En la radio, dentro del mismo horario, hay unas cuantas. Y Jiménez Losantos, que era una, no quería competir con Carlos Herrera o Luis Del Olmo, sino con Iñaki Gabilondo. Para ello cada día le decía cosas como ‘Sor Iñaki’, para ver si él picaba. Y eso se fue convirtiendo en un elemento conformador de su personalidad”.

CAPÇALERA JUNY 2010

y que lo explican en formatos que conocen muy bien. Los periódicos ya se han puesto al día en nuevas tecnologías, todos tienen formato on-line y todos utilizan nuevas vías de comunicación a través de redes sociales, un hecho que puede ayudar a los jóvenes a entender más de cerca la realidad social que nos rodea”, asegura Zuloaga. A la luz de estos datos, parece que no nos deberíamos preocupar por la salud del periodismo entre los jóvenes. Se ha dado un cambio en la manera de informarse, que no tiene tanto que ver con las plataformas, de las que se ha hablado hasta la extenuación, sino con los contenidos. “Recientemente, un estudio de la Universidad de Harvard llegó a la conclusión de que las noticias no forman parte de la rutina de los jóvenes y eso es algo que vemos cada día los docentes. Por ejemplo, las noticias que más ven son las de Antena 3, porque tienen un enfoque épico y priorizan los sucesos y los deportes. No les dedican una escucha atenta, ni buscada, sino una que es encontrada. Con los diarios también funciona de forma similar. Por ejemplo, los gratuitos tienen mucho éxito, pues van al encuentro de sus lectores”, comenta Julián Pindado, profesor de Teorías de la Comunicación de la Universidad de Málaga y autor de varios estudios sobre los hábitos de lectura de los jóvenes. El sentimiento de que la noticia no hay que buscarla, sino que te ha de encontrar, es un comportamiento muy arraigado en esta generación que se ha criado en la era de la comunicación digital.

151

E N P O C A S PA L A B R A S RESUMEN EN CASTELLANO

CAPÇALERA JUNY 2010

En este sentido, Gemma opina que “no podemos tolerar que todo valga ante un micrófono. Es intolerable. Esto los periodistas lo tenemos que parar. A veces tenemos que decir basta. Yo no puedo estar anestesiada ante ello. Me indigna mucho esta barrera que se traspasa. ¡Son agresores verbales!”. Joan Barril matiza: “Durante bastante tiempo existió la creencia de que el poder político democrático en los primeros momentos condicionaba el trabajo del periodista. Si bien podía ser cierto, en la actualidad en la radio, así como en el resto de medios que trabajan con la inmediatez, ya no es el poder político el que condiciona, sino los periodistas del ‘otro lado’. En este momento, tiene mucho más poder Pedro J. Ramírez que cualquier ministro, porque ha sobrepasado la función del periodista. Podría haber sido un gran periodista, pero ha querido ser más que un periodista. Ha querido ejercer los tres poderes que hay antes del cuarto poder. Y muchas veces con sus intervenciones condiciona la agenda política. Estoy prácticamente seguro de que todo el tema con el Estatut y el Tribunal Constitucional nos viene determinado por El Mundo, que juega un papel mucho más activo de lo que parece. No es un periódico cualquiera, es un periódico que, colocado en la mesa de un ministro, cambia políticas”. Ambos coinciden en que hay periodistas que aspiran a tener el oligopolio de la opinión mundial y que, en palabras de Joan, “han hecho un periodismo depredador de las ideas y, sobre todo, de algo fundamental como es la verdad, nuestra materia prima”. Hay quienes, según él, sistemáticamente alimentan la mentira. Gemma, por su parte, afirma que “mienten y construyen la realidad a su gusto de una forma teatral y ficticia” y que, en el periodismo de hoy, a menudo “el afán por ser los primeros hace que nos olvidemos del afán por ser los mejores”. Cuando se las pregunta por el futuro de la profesión, Joan Barril se declara algo pesimista: “Porque periódicos como La Vanguardia, por ejemplo, han perdido periodistas como Bru Rovira, a quien enviaban a Somalia pero luego no le publicaban. Las redacciones se han dejado perder a periodistas como Bru que ya no están en los periódicos. ¡Eso sí, luego venía Kapuscinski a Barcelona y se nos caía la baba!”. Y Gemma recuerda que en una entrevista a Capçalera Bru Rovira decía que en España se da la paradoja de que se lee y se admira a Kapuscinski, aunque seguramente no habría encontrado trabajo en ningún medio. “¡Y era el maestro de los maestros! En eso tienes toda la razón, y hay que ser pesimistas porque los medios han expulsado a las grandes firmas, las grandes miradas, las grandes voces”.

152

JORDI ROVIRA

ESTEREOTIPOS Y LÍMITES ENTORNO A LA PROSTITUCIÓN Las noticias sobre la prostitución siempre han sido un buen reclamo para los medios de comunicación. Un buen ejemplo de este eco

mediático fue la publicación de unas fotografías en las páginas de El País donde se veían prostitutas realizando prácticas sexuales cerca del Mercado de la Boqueria. El fuerte impacto visual de esas imágenes abrió debates en las redacciones en torno al contenido informativo y su tratamiento. Paralelamente, tanto la ciudadanía como los políticos también pusieron sobre la mesa la eterna discusión sobre qué hacer con la prostitución callejera. Desde los años del barrio chino hasta la actualidad, la regularización de la prostitución ha ido cambiando. Actualmente en España no es ningún delito, aunque navega por los terrenos pantanosos de la alegalidad. ¿Pero cómo ha cambiado, paralelamente, la información sobre la prostitución en los últimos años? Según Enrique Figueredo, redactor de sociedad de La Vanguardia, “se ha profundizado en el debate” y “ha dejado atrás el discurso simplista de hace diez años de ‘si esta es una fresca’ o ‘las prostitutas lo son porque quieren’”. En este sentido, según Antonio Baquero, redactor de sucesos y miem-

bro del Comité Profesional de El Periódico, el lenguaje periodístico trata de huir del contenido peyorativo y “si se utiliza un lenguaje machista el comité profesional del diario te llamará la atención y, más ahora, que el diario tiene la figura de la Defensora de la Igualdad que también se ocupa de estas temáticas”, apunta Baquero. En el mundo del trabajo sexual conviven muchas realidades diferentes. Por eso los periodistas tienen grandes dificultades a la hora de describir el complejo abanico de perfiles que hay en la prostitución. Concretamente, dentro del colectivo de las mujeres que se prostituyen porque no encuentran otro trabajo, se incluye el fenómeno de aquellas sujetas a un proxeneta. La relación entre la prostituta y el proxeneta muchas veces tiene un fuerte componente emocional. Por eso, tanto Rosa María Cendón, trabajadora social de Adoratrices —entidad que acoge a mujeres que han sufrido el tráfico de personas con fines sexuales—, como Montse, licenciada en ciencias políticas que ejerce la prostitución de manera autónoma —por lo que prefiere ocultar su apellido—, coinciden en creer que en estos casos no estaríamos hablando de explotación sexual sino de violencia de género.

Cuando se habla de las trabajadoras del sexo, lo habitual es que los medios de comunicación se refieran a la prostitución de calle porque es la más vulnerable, visible y está en un terreno público que genera conflictos de intereses con la ciudadanía. “El Eixample está lleno de locales pero no salen en ninguna parte porque no molestan, es la prostitución invisible”, destaca Júlia Badenes, redactora de sucesos de la cadena Ser. Para explicar la realidad, el periodista debe resumirla para hacerla encajar en un reducido espacio. Esto implica caer en estereotipos y estigmas, tal como concluyó en 1998 la tesis doctoral del periodista Joaquín Sánchez Menéndez titulada La representación de realidades sociales en la prensa diaria: la prostitución en El Periodico y La Vanguardia. A la misma conclusión llega el sociólogo Ignacio Pons en el estudio Estereotipos y valores respecto a la prostitución femenina en la prensa diaria (Institut Català de la Dona, 2002), en el que defiende que los medios retroalimentan los estereotipos y que las noticias peyorativas relacionadas con la prostitución se extrapolan a todo el colectivo. A la hora de tratar la prostitución los periodistas suelen utilizar las fuentes policiales, judiciales, así como las asociaciones. Pocas veces, sin embargo, aparece la voz de las propias mujeres y mucho menos las que son o han sido víctimas de explotación sexual. “Muchas veces nos es muy difícil conseguir testigos que estén dispuestas a salir en televisión”, confiesa Montse Mora, subjefe de sociedad de los informativos de TV3. El oficio más antiguo del mundo, así pues, sigue ofreciendo problemas a la hora de ser explicado. ANAÏS BARNOLAS

PERIODISMO.ORG, ¿LA MISIÓN ANTES QUE EL LUCRO? En el cambiante ecosistema actual de la prensa, el modelo de los medios sostenido por donaciones individuales e institucionales gana cada vez más atención, notablemente desde que el pasado 24 de mayo, por primera vez una periodista de un medio digital, la doctora Sheri Fink de ProPublica, recibiese un premio Pulitzer en los Estados Unidos. Es interesante examinar el camino que ha conducido a esto: ProPublica fue fundado en enero 2008 y en junio de ese año comenzó a publicar. Se define como una “redacción independiente, sin ánimo de lucro, que produce periodismo de investigación de interés público”. Es decir, una respuesta a la decadencia de los periódicos y a la reducción o incluso cierre de secciones dedicadas a cubrir temas en profundidad. Esto requiere dinero: ProPublica tiene el respaldo de seis fundaciones privadas lideradas por la de Herb y Marion Sandler, una de las parejas más activas y discretas entre las de billonarios filántropos de los Estados Unidos. Cuenta además con dos firmas que se encar-

-¿Pueden contar los periódicos con la filantropía ajena como un sistema realmente sostenible? Algunos donantes se guían por lo que está “de moda”; ahora el periodismo puede ser una causa atractiva pero ¿será este el caso en el futuro? -¿Puede la filantropía hacer simplemente de elemento perturbador en un proceso de aparición de un nuevo mercado para la prensa con alternativas con ánimo de lucro? -¿Quién puede decidir cuáles noticias merecen ser patrocinadas mediante donaciones? ¿Noticias sobre el gobierno y la economía? ¿Deportes? ¿Eventos de pequeñas localidades? El modelo sin ánimo de lucro va de la mano de otro tema que actualmente se está discutiendo en la industria: la distribución gratuita de la información. Para ofrecer un medio de acceso libre sin coste alguno es necesario disponer de importantes fondos que lo respalden. En esta línea, Jeff Jarvis, periodista, consultor en nuevos medios y autor del sitio especializado BuzzMachine, sostiene que la economía interconectada de estos tiempos obliga a los medios a diversificar sus fuentes de ingresos sin recurrir a murallas de pago cercando sus contenidos. Un aspecto a destacar es la colaboración con las universidades. Para las instituciones educativas es una oportunidad de fortalecer su peso académico y probar la aplicación de sus estudios en medios de renombre. La dispersión de las publicaciones, sus contenidos, audiencias y publicidad debido a la tecnología digital es ciertamente una causa de la situación actual de la prensa y de la búsqueda (desesperada en algunos casos) de nuevos modelos de viabilidad, que han inspirado una renovación interesante con la aparición de medios sin ánimo de lucro pero con una clara vocación de periodismo de calidad que, al mismo tiempo, está basada en valores tradicionales de la profesión como la investigación a fondo, el constraste exhaustivo de fuentes, atender temas de interés público y no cesar en la vigilancia de quienes ostentan el poder político, económico y social. LINA MARÍA AGUIRRE JARAMILLO

CUANDO LA FICCIÓN ESTÁ AL SERVICIO DE LA REALIDAD Que un periodista escriba una novela no es noticia, es una circunstancia que de vez en cuando produce unas cuantas novedades editoriales. Algunos autores de novelas publicadas en los últimos doce meses hablan en este reportaje de lo que tienen en común sus libros: hablan de la realidad. Más allá del mundo que se explica en artículos o en piezas radiofónicas o televisivas, los periodistas que eligen la novela para contar una historia dicen sentirse mucho más libres: en la ficción son los dueños absolutos de los temas, el estilo, el espacio, los personajes y las ideas. Ni autocensura empresarial ni ideológica. Al-

guno incluso lo recomienda a los compañeros de profesión. El novelista trabaja siempre con trozos de realidad y con experiencias vividas. Por lo tanto, parece evidente que si un periodista escribe una novela, las circunstancias del oficio sean una fuente inagotable para la ficción. El fenómeno de la trilogía Millenium de Stieg Larsson se basa en buena parte en este hecho. Ferran Torrent, uno de nuestros autores más populares, ha metido a menudo en sus ficciones tramas donde los periodistas juegan un papel importante. El mismo Torrent, que siempre explica que escribe a partir de realidades que conoce, ha colaborado en diversos medios de comunicación y conoce a fondo no sólo el oficio de periodista sino también cómo funcionan los diversos poderes en los medios. Héctor Barrera, ex boxeador y periodista, junto con el detective Butxana y el comisario Tordera, recorren los bajos fondos de Valencia en las novelas No emprenyeu el comissari (1984), Penja els guants, Butxana (1985), Un negre amb un saxo (1989), Cavall i rei (1989) i

L’any de l’embotit (1993). “En mis libros siempre he pretendido retratar mi tiempo y hacerlo desde un punto de vista realista”, dice Torrent. Jordi Bordas y Eduardo Martín de Pozuelo han publicado no hace mucho la novela Sin cobertura (RBA). Narran la historia de unos agentes del CNI español antes, durante y después del inicio de la invasión norteamericana en Irak en 2003, con la ayuda de la Gran Bretaña de Blair y la España de Aznar. Los hechos son que en octubre de 2003, un agente muere en una emboscada y cinco semanas después, en un tiroteo que dura 45 minutos, mueren siete agentes más. La versión oficial del gobierno de Aznar es que los agentes han sufrido un atentado, la realidad es que ha sido un asesinato preparado largamente con la intención de repartir venganza. “Dejar sin cobertura a agentes propios en territorio hostil puede desencadenar la más implacable de las venganzas”, dice la portada de Sin cobertura. Bordas y Martín de Pozuelo han trabajado juntos durante casi treinta años en La Vanguardia. Una parte de esta convivencia profesional la desarrollaron dentro del equipo de investigación del diario barcelonés y es en estos años donde podríamos buscar los orígenes de la novela que acaban de publi-

CAPÇALERA JUNY 2010

gan de la asesoría comercial y periodística pro bono (por el bien común) y recibe donaciones individuales. A la cabeza de la redacción, compuesta por 32 periodistas, están dos nombres de destacada trayectoria: Stephen Engelberg, antiguo director de The Oregonian y con una experiencia previa de 18 años en el New York Times, y Paul Steiger, exeditor de The Wall Street Journal, bajo cuya dirección el diario obtuvo 16 premios Pulitzer. En 2009, ProPublica publicó 138 reportajes especiales en 38 medios distintos, entre ellos sitios de importante presencia en línea como Politico, especializado en temas políticos y que se distribuye en papel, radio, televisión e Internet, y el Huffington Post (HuffPost), sitio web de noticias y agregador de blogs. El medio no ha escatimado esfuerzos para potenciar su actividad web, que es donde, según Steiger “está gran parte de la energía y el crecimiento hoy”. Aunque ProPublica ha conseguido en dos años un alto perfil, no es el único medio sin ánimo de lucro que existe en los Estados Unidos, donde este tipo de organizaciones están dedicadas fundamentalmente a dos áreas de trabajo: periodismo de investigación y periodismo “hiperlocal”. ¿Es entonces al “sin ánimo de lucro” una opción para los medios tradicionales? La idea de volcarse a un modelo de negocio sin ánimo de lucro está siendo estudiada al detalle en medios académicos, como en el Informe de la Escuela de Periodismo de la Universidad de Columbia, publicado en octubre de 2009 y titulado La reconstrucción del periodismo estadounidense, encargado al reputado periodista y ex director del Washington Post, Leonard Downie Jr y al profesor Michael Schudson. También el Yale Law Tech, del departamento de Derecho de la Universidad de Yale, ha presentado un informe en 2009 sobre los distintos sistemas de financiación de la prensa. Un seguimiento de estos estudios, así como a las experiencias de medios y discusiones en distintos foros, permite anotar algunos argumentos a favor y en contra del modelo, no solamente circunscritos al país norteamericano: - Sin la presión de maximizar ganancias, satisfacer a firmas anunciantes o informar para el “denominador común” de los lectores, los periódicos darían a sus periodistas la libertad para informar sobre los temas que consideran realmente más importantes. - Si se defiende el rol de los periódicos como entidades que prestan un servicio público esencial para el funcionamiento efectivo de la democracia, se puede decir que esta es una misión también digna del sector sin ánimo de lucro. - Las organizaciones que operan bajo este modelo pueden trabajar ardua y creativamente en la línea de periodismo de investigación, que está en decadencia por la disminución de personal en las redacciones y los drásticos recortes de presupuesto. Entre los posibles problemas de adoptar el modelo, hay varias preguntas:

153

E N P O C A S PA L A B R A S RESUMEN EN CASTELLANO

car. El resultado es un thriller trepidante y rotundo de los que abundan en la narrativa anglosajona y que, en cambio, no son habituales en la literatura escrita en español o en catalán. Toni Rodríguez es otro periodista que acaba de escribir su primera novela. Actualmente asesor de comunicación, Rodríguez trabajó en casi todas las cabeceras barcelonesas antes de 1990, año en que fundó la agencia Intermèdia. En Quatre carpetes marrons (Leqtor) rememora aquellos años y hace un retrato particular. Para Rodríguez “escribir una novela es un lujo. Los periodistas, siempre pendientes del espacio, de ser sintéticos, de interpretar y no opinar y de los límites con los que escribimos en un diario, nos encontramos que en la ficción no tenemos ningún límite: ni de espacio, ni de temas, ni de opiniones... casi lo recomendaría”. Xavi Bosch, actual director y conductor del programa Àgora de TV3, ganó el último premio Sant Jordi con la novela Se sabrà tot, inspirada en su corta experiencia como director del diario Avui. Para Bosch la ficción da una libertad total a la hora de escribir que no existe cuando un periodista escribe en una empresa periodística con su talante, sus lectores y sus relaciones particulares con el poder. “No hay que ir a la Rusia de Putin para comprobar los impedimentos que tienen los periodistas para explicar la realidad. El nuestro es un oficio amenazado”, critica. Llúcia Ramis, ganadora del último premio Josep Pla con Egosurfing (Destino), su segunda novela, declara de entrada que su caso es más el de una novelista que ha hecho de periodista que el de una periodista que se ha puesto a escribir novelas. “A fuerza de practicarlo, el periodismo me ha acabado apasionando. En la literatura me siento más cómoda, pero en el periodismo me siento más segura”. En Egosurfing, novela que habla de las relaciones que se establecen a través de internet, Ramis ha construido una historia inventada y es después que le ha metido trozos de realidad. Llúcia Ramis, que ha escrito sobre todo muchas crónicas como periodista, dice que su prosa está influenciada: “No tengo imaginación y el caso es que fijarte en la realidad te da muchas historias. Me gusta mucho, la realidad. Si cuentas las historias que la realidad te da, ella, agradecida, te da más. Es una fuente inagotable”. XÈNIA BUSSÉ

CAPÇALERA JUNY 2010

CRÓNICA PAUSADA DEL “CASO EGUNKARIA”

154

El periódico en euskera Egunkaria fue cerrado por orden judicial inesperada el 20 de febrero de 2003. Sus directivos fueron detenidos, incomunicados y torturados. Siete años después, una sentencia de la Audiencia Nacional lo absolvió y denegó las acusaciones de colaboración con ETA. Esta es la crónica de aquellos hechos. Martxelo Otamendi, director del rotativo clausurado, relata con

pelos y señales todo lo que rodeó al “caso Egunkaria”. El 6 de diciembre de 1990 salió el primer número de Egunkaria, un diario progresista que mantenía muy buena relación con sindicatos, movimientos antiglobalización, organismos de defensa de los derechos de la mujer, del movimiento homosexual… Y como diario solidario, siempre proclamamos

la necesidad de que en el conflicto vasco finalizaran todas las expresiones de violencia, tanto las de ETA como las del Estado. Además, éramos muy plurales. No había ningún otro periódico con una oferta estable de colaboradores de opinión tan variada. En 1996 el Partido Popular se impuso en las elecciones generales. Dos años después, en 1998, tuvo lugar el cierre de Egin, absolutamente injustificable. Porque la acusación de trabajar en coordinación con ETA no se sostiene, aunque sus responsables estén sentenciados y en la cárcel. A pesar de ese cierre, mantuvimos nuestra línea informativa; no en vano, Egunkaria era un diario absolutamente normal, sin convulsiones, que hasta entonces no había recibido ninguna denuncia. Los primeros problemas surgen en 1999, 2000 y 2001 por las entrevistas con ETA, dos de las cuales las hice junto a Mertxe Aizpurua, directora de Gara. Por dos de esas entrevistas el fiscal jefe de la Audiencia Nacional, Eduardo Fungairiño, instó al juez Baltasar Garzón a que nos llamara a declarar. La primera vez fue por apología del terrorismo. Garzón nos tomó declaración a Mertxe y a mí por separado y nos empezó a preguntar sobre aspectos operativos de la entrevista. Yo le dije que me acogía al secreto profesional y que no iba a responder. (…) Entonces Garzón dio por cerrada la investigación y decretó en el auto que las entrevistas eran profesionales, de rigor informativo, interés público y que el único que cometía delito era el entrevistado y nunca el entrevistador. La segunda vez que fui a la Audiencia Nacional fue bajo la acusación de colaborar y señalar objetivos a ETA. De nuevo Garzón decretó que la entrevista era profesional, de interés público y que el redactor no tenía la intención de marcar objetivos a ETA. Y el asuntó se acabó ahí. En 2003 el ambiente político era muy tenso. Aznar gobernaba con mayoría absoluta y su Gobierno mantenía una mala relación con el gobierno de Ibarretxe. Algunos tertulianos y

columnistas españoles incluso hablaban de retirar la autonomía vasca (la Constitución lo permite en caso de irresponsabilidad en la gestión de la autonomía). Mientras, en el campo nacionalista el Plan Ibarrexte había dado los primeros pasos y los partidos abertzales incorporaban a su agenda política la reivindicación de la autodeterminación, la independencia y se hablaba del choque de legitimidades entre la española y la vasca. Pero a pesar de todo, en Egunkaria viviamos con absoluta normalidad porque la tensión de la agenda política no nos afectaba directamente. Nunca pensamos que iban a hacer nada contra el diario. Sin embargo, en medio de todo ese magma político, creo que en algún despacho del Gobierno español alguien decidió pegar un susto a los vascos haciendo algo que nadie se esperaba. El 19 de febrero, la víspera de la detención, fui a dar una conferencia a Azpeitia (Gipuzkoa). Cuando salí de la conferencia los organizadores me advirtieron que afuera había dos o tres personas a quienes no conocían y que iban ataviadas con una especie de gorra que les tapaba la cara y con los cuellos levantados. (…) Intuí rápidamente que eran de la policía. No me planteé la hipótesis de que fueran a detenerme, y todavía menos a clausurar el diario y a aplicarme la legislación especial. Llegué a casa y aparqué el coche. Ellos lo hicieron en los aparcamientos laterales y se dieron media vuelta, cubriéndose la cara. Subí a casa, donde vivo solo, y cené. No tenía la más mínima sospecha que fuera a pasar nada grave hasta el punto que me fui a la cama sin llamar a nadie por teléfono, ni por el móvil ni por el fijo. Pero de repente, a la una y media de la madrugada, pegaron un golpe a mi puerta. —¡Abran a la Guardia Civil! —gritaron. Les abrí la puerta y me pusieron una pistola a la altura de la cabeza, a una distancia de metro y medio. Fue entonces cuando entendí que todo el proyecto de Egunkaria se iba por la taza del váter. En el momento de la detención el secretario del juzgado me leyó el auto de arresto y del cierre del diario. Durante cuatro horas y media registraron mi casa. A eso de las seis de la mañana me llevaron a la sede del diario. Había un montón de guardias civiles dando vueltas por la redacción. Después, delante de mí cerraron el periódico con un candado. Cuando llegué a las dependencias madrileñas de la Guardia Civil, me metieron en una celda y a la media hora tuve la primera sesión de interrogatorio. Me tuvieron tres días en la celda, de pie, mirando a una pared blanca. No me dejaban dormir y cada cuatro o cinco horas podía sentarme en un camastro unos veinte minutos. (…) En los interrogatorios me obligaron a desnudarme, a andar a cuatro patas y a realizar ejercicios físicos — unas veces desnudo y otras con los pantalones bajados a la altura de los tobillos— hasta caer rendido. El tercer día, el 22 de febrero,

MARTXELO OTAMENDI

DESEOS, SUEÑOS Y MENTIRAS DEL PERIODISMO EN EUSKADI La profesión periodística en Euskadi está marcada por la existencia de un conflicto que protagoniza una parte importante de las noticias condiciona las conductas de los profesionales y magnifica sus errores y aciertos. En este artículo, el periodista Alberto Letona, ex corresponsal en Euskadi de Associated Press y la BBC, reflexiona sobre

cómo se vive el oficio en esta tierra castigada por una violencia que ha llevado al periodismo a una auténtica guerra de trincheras. En las últimas décadas la sociedad vasca ha tenido una relación compleja con los medios de comunicación. Entre el amor y el espanto la balanza se ha inclinado más cerca de la desconfianza y la acusación que del reconocimiento y de la aceptación. Los medios de comunicación, sin embargo, desempeñan un eje pivotal en la vida política, social y económica del País Vasco, a pesar de que la imagen que se tiene de nosotros es, en general, negativa. El panorama informativo vasco ha sido y continúa siendo decepcionante desde una perspectiva no sectaria y estrictamente profesional. Aquí, en Euskadi, todos hemos encontrado una buena causa para arrimar el ascua a nuestra sardina. Desde escribir al dictado del Ministerio del Interior, o al servicio del MLNV, por citar los ejemplos más elocuentes, hasta dejarse llevar por la orientación ideológica del medio. Este último, modelo de autocensura por excelencia, es claramente el más extendido, ya que todo

aspectos fundamentales, ha estado ligada a los posicionamientos ideológicos de este partido. Tras las últimas elecciones y el consiguiente cambio de gobierno, EITB ha quedado en las manos del PSE-EE. La remodelación de la plantilla ha sido en profundidad y su línea informativa ha quedado supeditada a los postulados políticos de los nuevos gobernantes. Los profesionales que antes eran tildados de nacionalistas o filo-nacionalistas, ahora se han convertido en socialistas, o cuanto menos en filo-socialistas. En Euskadi hay un aspecto, sin embargo, que condiciona las conductas de los periodistas y magnifica tanto sus errores, como sus aciertos: la existencia de un conflicto político, que algunos niegan. Los criterios sensacionalistas y emocionales, creados sobre todo por la televisión, en detrimento del análisis sosegado, han trivializado la información y han creado un clima de visceralidad, sectarismo y confrontación de trincheras en el cual todos tenemos mucho que perder. Sin abdicar de nuestros legítimos puntos de vista: soberanistas o estatalistas, no podemos mirar de soslayo a los principios de la profesión. ALBERTO LETONA

LA VISIÓN POLICIAL DEL PAÍS VASCO

periodista conoce las inclinaciones de su medio, y los límites que no debe sobrepasar. En función del marco político que defienden existen dos grupos perfectamente identificados en los medios de comunicación vascos con capacidad de influencia: los soberanistas, estos son los menos, y los estatalistas que forman la mayoría. Es paradójica, sin embargo, la situación en Euskadi, al menos en el apartado de los medios escritos. El nacionalismo vasco no ha sido hasta ahora capaz de elaborar un diario que pueda hacer sombra a los del grupo Vocento: El Correo y el Diario Vasco. Estos dos medios lideran con amplia ventaja tanto el número de ventas como de lectores en nuestra comunidad. La explicación del “fracaso” de los diarios nacionalistas vascos: Deia y Gara viene, en mi opinión, motivada por la identificación como prensa militante que hace el ciudadano de la calle respecto a ellos y el excesivo localismo que se les atribuye. La Radiotelevisión pública vasca es un ejemplo claro de la incidencia del mundo político en los medios y de los difíciles equilibrios de los profesionales. Durante casi tres décadas la radiotelevisión pública, dependiente del Parlamento Vasco, ha estado en manos del PNV, y su línea informativa, al menos en los

La mayoría de las fuentes que los periodistas utilizan para explicar el conflicto vasco provienen de la policía, la judicatura o de un determinado sector de la política que a menudo criminaliza el nacionalismo. En una investigación de 1997, a raíz del décimo aniversario de la cruel masacre de Hipercor, hice un estudio de campo sobre 265 piezas periodísticas seleccionadas de un total de 960. La fuente mayoritaria era la policía/Ministerio del Interior, que sumaba el 14% del total, y si añadimos las fuentes políticas contrarias en general al independentismo vasco de izquierdas, el resultado asciende al 47%, mientras que el contraste era imperceptible estadísticamente: en la prensa convencional la izquierda independentista no decía nada y las fuentes de ETA eran las disidentes. Tiempo después, dos diarios de la órbita independentista eran cerrados cautelarmente, Egin (1998) y Egunkaria (2003), hechos insólitos en democracia que acabarían, sin embargo, en tardías rectificaciones de la judicatura. Periodísticamente, el pensamiento único se traducía en las fuentes únicas. Al situarnos ante las fuentes al margen de la ley, debemos contemplar que el periodista tiene el derecho y el deber del secreto profesional y de la reserva: no decir la fuente si así se lo ha pedido y enmascararla en ámbitos genéricos como las organizaciones de las que pueden formar parte. La fuente tiene también este derecho, por pasiva, a ser reservada, y tiene derecho a no ser delatada: somos periodistas, no confidentes de la poli-

CAPÇALERA JUNY 2010

fue el de las mayores torturas. Me pusieron la bolsa en la cabeza y me hicieron vejaciones homofóbicas. El 99% de las torturas y malos tratos eran para obtener información sobre las entrevistas. Tras cinco días incomunicado me llevaron a declarar. En el momento de la declaración el juez decretó mi prisión eludible bajo el pago de una fianza de treinta mil euros. Así que me envió a la prisión de Soto del Real. Nunca se hace así. Cuando se disponen a pagar la fianza suelen liberarte allí mismo. Pero me llevaron a Soto del Real donde estaba junto a siete de los detenidos y nos explicamos mútuamente las diferentes torturas a las que nos habían sometido. Al salir a la calle tuve la fortuna de entrar en directo para el informativo más visto del País Vasco, el de ETB-2 en castellano. Allí expliqué lo sucedido y, por lo que me cuentan, puse a llorar a medio país. Ante lo ocurrido, en los medios de comunicación hubo de todo. Los grandes diarios vascos mantuvieron una actitud muy condescendiente con la Audiencia Nacional, mientras que en los españoles hubo pocos apoyos, con la excepción de Gemma Nierga en la Cadena SER y de un editorial de El País muy duro denunciando las torturas homofóbicas. Otra cosa muy distinta es lo ocurrido en Cataluña. Cuando todavía estábamos detenidos, nueve directores de medios de comunicación en catalán firmaron un documento en el que se mostraron contrarios al cierre de Egunkaria. Me sorprendió este apoyo. Yo conocía Cataluña, así como la relación histórica con el País Vasco, pero nunca esperé que ese apoyo fuera de tal calibre, ni tan diverso y plural. A lo largo de estos años estuve muchas veces en el Parlament, recibimos el apoyo de todos los colectivos políticos, del Col·legi de Periodistes, del Col·legi d’Advocats, etc… La gente necesitaba que el “caso Egunkaria” saliera bien para la cultura vasca, pero también para Cataluña. Porque una de las explicaciones de la solidaridad tan intensa de los catalanes se debía, inicialmente, al apoyo a una cultura minorizada con la que existe una relación histórica, pero también por una actitud de autodefensa. Parar el golpe de Egunkaria implicaba que no llegara aquí, porque la siguiente parada de este tren habría podido ser en Cataluña.

155

E N P O C A S PA L A B R A S RESUMEN EN CASTELLANO

CAPÇALERA JUNY 2010

cía. No es presentable que se llegue a torturar a un periodista por reservar una fuente, y esto se hizo en España con Martxelo Otamendi, para forzarlo a dar contactos, lugares y nombres de la entrevista que tuvo con miembros de la organización ETA, en el año 2003. Otamendi, que llegó a ser acusado de ser miembro de ETA, ha sido absuelto, pero

156

nadie le resarcirá de su calvario. Sin embargo, no todo el mundo piensa igual sobre la conveniencia de dar espacio a fuentes al margen de la ley. Agustín Valladolid, que fue jefe de prensa del Ministerio del Interior, defendía la omisión de fuentes hostiles en el caso del contencioso vasco. Escribía en la revista de la delegación del Gobierno español en el País Vasco (Delegación, enero 1988): “Los periodistas estamos obligados a defender las libertades, no sólo la de informar. (...) Y eso se traduce en tener muy claro que cualquier opinión de unos asesinos no se merece, en la mayoría de los casos, ni la milésima parte que pueda dedicar la prensa a las instituciones democráticas o a los problemas de los ciudadanos”. Cuando hay problemas con la ley, crecen las fuentes policiales. Pasa, sin embargo, que cuando una persona se ve mediáticamente involucrada en hechos criminales por la fuente policial o por la filtración sumarial, si aún no ha emitido sentencia ningún juzgado, es técnicamente inocente. Mi propuesta para resolver esta lesión de un derecho tan fundamental como el de la presunción de inocencia es legislar que los gabinetes de prensa de la policía, al ser institucionales y sufragados por el erario público, lo sean también del detenido. Que den voz al detenido o a su abogado como contraste imprescindible, del mismo modo que una filtración sumarial sub iudice debería ser de preceptivo contraste. Las instituciones tienen una enfermiza propensión a ser consideradas patrimonio de los que sólo las gestionan. Esta patrimonialización de las fuentes oficiales de la policía ha hecho mucho daño a mucha gente, y vemos casi a diario como continúa haciéndolo: cuando una persona del espacio público es acusada o imputada, la prensa ya lo está condenando con la prevención formal de lo que llamamos “presunción de inocencia retórica”. Según un estudio que hice sobre detenidos relacionados con terrorismo por policía, guardia civil y ertzantza, en el período que va de 1990 a

1994, de los 545 detenidos sólo ingresaron en prisión 305, el 56% entró en la cárcel y el 44% quedó en libertad, pero seguramente criminalizados ya por la prensa a partir de notas informativas de la policía que son verdaderos focos de inflación verbal, ya que suelen combinar los hechos presentes atribuidos con los historiales donde aún hay más datos no probadas. Una ficha policial no es un certificado de penales. La prensa catalana, sin embargo, representa una excepción en la visión policial del conflicto vasco, que reduce a ETA a su componente delincuencial, sustrayéndole la complejidad que le da la pretendida motivación política. La prensa que se hace en Cataluña, en general, contempla una pluralidad de fuentes que enriquece al receptor, de manera similar a la de la prensa vasca, mientras que, como se ha anotado, existe toda una teoría centralista de marginar las fuentes consideradas hostiles, fuera de la ley o simplemente contrarias a la Constitución.

ANTONI BATISTA

LA “OTRA GUERRA SUCIA” CONTRA ETA Tal y como apuntan varios expertos, los comandos anti-ETA comenzaron a formarse en 1975, aunque no estuvieran operativos hasta 1978. El revulsivo que propició su aparición fue el asesinato de Carrero Blanco. Eran años tensos, violentos, y en medio de aquel ambiente complejo, algunos periodistas acabaron siendo víctimas indirectas del juego sucio practicado desde los servicios secretos del Régimen. Así se sintió Eduardo Álvarez Puga, director del semanario Mundo, cuando en septiembre de 1974 publicó un misterioso mecanoscrito atribuido al etarra José Miguel Beñarán Ordeñana, más conocido como Argala, que en aquel momento era el líder indiscutible de la organización armada vasca. Argala había sido uno de los integrantes de la Operación Ogro, nombre con el que pasó a la posteridad el conjunto de preparativos que culminaron con el atentado al sucesor del dictador. Álvarez Puga examinó con atención ese documento de doce hojas manuscritas que una persona sin identificarse le había hecho llegar al periodista José Manuel Gironés, delegado en Madrid del semanario. Gironés a su vez lo había entregado a Sebastián Auger, editor de la revista, y este a Álvarez Puga. Se trataba de un material muy delicado. El documento, escrito en forma de dietario, detallaba numerosos aspectos de los preparativos del atentado del 13 de septiembre de 1974 en la cafetería Rolando de la calle Correo. “Tenemos explosivos suficientes para volar Madrid”, podía leerse en el texto, donde también se decía que el PCE había financiado aquella acción terrorista. No era la única amistad extraña que el documento atribuía a ETA. También se la relacionaba con la extrema derecha. Álvarez Puga desconocía el auténtico origen del documento, si bien el olfato periodístico le

decía que algo no cuadraba. “Me dio mala espina”, recuerda. A este periodista gallego residente en Cataluña lo que más dudas le generaba era la conexión que el documento insinuaba entre la extrema derecha y ETA. El paso siguiente era claro: enviar el mecanoscrito a José María Portell, su corresponsal en el País Vasco y uno de los periodistas mejor informados sobre el conflicto vasco. “Portell sabía muchísimo de ETA, comprendía el problema vasco y vivía allí. Yo me fiaba mucho de él. No había mucha gente que tuviera tanta relación con ETA”, explica. Álvarez Puga recibió la llamada de Portell confirmándole que el mismo Argala le había dicho que el mecanoscrito era falso. El director de Mundo se lo comunicó a Sebastián Auger. Auger era el propietario, además de dicho semanario, de las revistas Dossier Mundo y Meridiano 2000, así como de cuatro periódicos en Barcelona. Auger tenía bastante relación con Manuel Fernández Monzón, capitán del SECED (Servicio Central de Documentación de la Presidencia de Gobierno), el más importante de los once centros de espionaje de la dictadura. “Le dije a Auger que no era auténtico y que no lo quería publicar porque era algo extraño”. Pero después de estar un mes en el cajón de Álvarez Puga, este recibió una llamada de Auger. “Me dijo que le habían llamado del Ministerio de Gobernación y que se tenía que publicar el diario”, explica. Aquella fue la única vez que Auger le ordenó publicar una información. “Fue un jarro de agua fría”, reconoce el periodista. “Cuando vi el interés de Madrid por publicarlo ya olí la manipulación”, afirma. El director de Mundo llamó de nuevo a Portell en el País Vasco. Portell y Álvarez Puga quedaron que Argala escribiría una carta con su letra, para dejar claro que no era la misma que la que se le atribuía al misterioso mecanoscrito. Argala hizo lo que le pidieron. La nota en la que el líder etarra aseguraba desconocer ese documento era una prueba que restaba toda veracidad al diario. Finalmente, el 26 de octubre de 1974 el semanario Mundo publicaba el famoso “diario de Argala” bajo el título Cómo se planeó el atentado y con fotografía de portada en la que unas manos sostenían las polémicos hojas. En Meridiano 2000 también publicaron la carta auténtica de Argala, aunque ellos, a diferencia de los compañeros de Mundo, dudaban sobre su autenticidad. “El contenido de esta carta cuenta con todas nuestras reservas”, se podía leer En el fondo, la historia de la intoxicación del falso diario de Argala no se puede extraer del contexto de la Transición. El 15 de junio de 1977 España vivía las primeras elecciones de la democracia —con la correspondiente victoria de la UCD— después de la travesía del desierto que había supuesto el franquismo. La democracia española provocó cambios, entre ellos el de los servicios secretos. En noviembre de 1977, pocos meses después de las primeras elecciones democráticas, se creó el Centro Superior de Información de la Defensa (CESID), encargado de los servicios de información, contraespionaje y seguridad del Estado, bajo responsabilidad directa de Manuel Gutiérrez Mellado, vicepresidente primero y ministro de

intoxicadores que en un momento delicado de la historia de este país apostaron por una guerra sucia que quizás no ha pasado a los anales de la historia pero que, en cambio, sí ha quedado grabada en la memoria de las hemerotecas.

JOAN SALICRÚ / JORDI ROVIRA

EL FRENTE MEDIÁTICO IMAGINARIO En el período que va desde el cierre del diario Egin y la emisora de radio Egin Irratia, en 1998, hasta hoy a menudo ha aparecido la expresión “frente mediático”, “frente cultural y mediático” o “cuarto frente”. La expresión, formulada desde las altas instancias policiales y judiciales españolas, hace referencia a la prioridad que, según estas fuentes, tiene la organización armada a la hora de explicar sus acciones a través

de los medios de comunicación. Esta labor se completaría con los otros tres “frentes de lucha” de ETA: el armado —representado por la propia organización—, el político —con Batasuna como portavoz— y el de masas —donde se inscribe el fenómeno de la kale borroka—. Aunque actualmente ETA está dando muestra de numerosos signos de debilidad y agotamiento, el Estado mantiene estas consideraciones. Prueba de ello es la sentencia del Tribunal Supremo emitida en mayo de 2009 a raíz del juicio por el cierre del diario Egin. “Los miembros del consejo de administración de Orain (editora de Egin) y Ardantza, además de la subdirectora de Egin habían intervenido en la generación, mantenimiento y utilización por parte de ETA del denominado ‘cuarto frente mediático’”, se puede leer en la sentencia en cuestión. Pero, ¿quién formaría parte de este “cuarto frente mediático y cultural”? Según la judicatura y la policía, estaría formado tanto por medios de comunicación como por asociaciones culturales y cívicas de la órbita de la izquierda aberzale. Se trata de un salto cualitativo en la lucha antiterrorista, porque de intentar pillar a los terroristas y cómplices, se extiende cada vez más el radio de acción hasta llegar dentro del ámbito cultural y asociativo. Sin embargo, esto es un grave error, según Antoni Segura, catedrático de Historia Contemporánea y autor de “Euskadi. Crónica de una desesperanza” (L'Avenç). Segura cree que se ha exagerado mucho sobre la posible existencia de este cuarto frente. “Además, si existiera, estarí-

amos hablando de un movimiento que no sale del País Vasco y que no es mayoritario allí. Por lo tanto, no tiene punto de comparación con la Brunete Mediática madrileña”, comenta. El resto de periodistas y estudiosos del fenómeno de ETA consultados por Capçalera creen que Baltasar Garzón se pasó de la raya mezclando a ETA con organizaciones más o menos cercanas a la organización armada y reuniéndolo todo bajo la etiqueta de “frente mediático”. En esta línea, el ex director de Egunkaria, Martxelo Otamendi, también es taxativo: “Si ETA ha destacado en algo no ha sido precisamente por tener un frente mediático”, apunta. El actual director del rotativo Berria cree que en la actualidad esto se pone más en evidencia que nunca: “Tal como están, atomizados y en una situación de clandestinidad total, lo último que se les ocurre a ETA es hablar de frentes mediáticos ni de gabinetes de comunicación”, afirma. Por su parte, el periodista Xavier Vinader va más allá y vuelve las tornas asegurando que quien en realidad lidera un auténtico frente mediático es el Ministerio del Interior: “Es una filtración constante de datos. Muchos de estos son difíciles de contrastar y hasta es peligroso hacerlo porque te pueden acusar de colaboracionista con ETA”, critica. Según los defensores de este cuarto frente mediático, los elementos primordiales de toda la estrategia pivotarían en los medios de comunicación de la órbita de la izquierda aberzale, sobre todo Egin (después Gara), pero también Egunkaria que, a pesar de ser más diverso ideológicamente, mantenía inequívocas visiones progresistas y nacionalistas. Martxelo Otamendi pone el grito en el cielo ante esta insinuación: “Es una aberración. Es una manera de cerrar dos periódicos y punto”, critica. Otamendi se muestra convencido de la inocencia del director y la subdirectora de Egin, que están todavía en prisión cumpliendo condena. “Pongo la mano en el fuego que no son de ETA y que nunca han trabajado a sus órdenes”, apunta. De todos modos, una cosa es debatir sobre la existencia del cuarto frente mediático y otra distinta reflexionar sobre si ETA ha dispuesto de una política de comunicación estructurada y sofisticada. En eso ya hay más dudas entre los consultados por Capçalera. Martxelo Otamendi, en este sentido, asegura que en ningún momento de la historia de ETA ha habido una auténtica política de comunicación, y aún menos desde 1995 hasta la actualidad. “Ni cuando estaba el santuario francés había política de comunicación de ETA. Había comunicados y punto”, afirma. Por su parte, los ex etarras históricos Carmen Gisasola y Joseba Urrusolo Sistiaga —actualmente cumplen condena en la prisión alavesa de Nanclares de Oca y han sido expulsados de ETA—, los cuales han respondido a un cuestionario de Capçalera que no se les entregó hasta transcurrido un mes, corroboran la opinión de Otamendi explicando los graves problemas de comunicación existentes entre los militantes y la cúpula, y admitiendo la falta de una estrategia

CAPÇALERA JUNY 2010

Defensa. La base del CESID era el SECED y los Servicios de Información del Alto Estado Mayor. Aunque el director era el general Luis Bourgon López, el auténtico hombre fuerte era Andrés Cassinello, que ya había formado anteriormente parte del SECED y era una persona de la confianza de Gutiérrez Mellado. Años atrás, Casinello había sido el artífice de uno de los grandes éxitos del SECED: la Operación Lobo, un plan que había comenzado a gestarse tras la muerte del almirante Carrero Blanco. La venganza por la muerte del mentor de los servicios secretos consistía en colocar un infiltrado en las entrañas de ETA. La operación sería un éxito. Mikel Lejarza, un joven vasco apolítico aficionado al teatro, consiguió engañar a los distintos miembros de la ETA políticomilitar y, poco a poco, entre 1973 y 1975, fue ascendiendo dentro de la organización hasta llegar al comité ejecutivo. La infiltración del Lobo finalizó abruptamente el 31 de julio de 1975 con una gran redada que, según los datos del SECED, implicó la detención de una buena parte de la cúpula terrorista de los polimilis —obreristas que apostaban por la lucha política y una violencia más selectiva— y de 158 militantes de esta rama de la organización armada. Una vez descubierta la infiltración del Lobo, ETA lo condenó a muerte, empapelando el País Vasco con carteles con su rostro y poniendo precio a su cabeza. En los diferentes libros y artículos que se han escrito sobre el Lobo se habla ampliamente de la etapa como infiltrado dentro de ETA, así como de las distintas misiones que llevó a cabo posteriormente. En algunas ocasiones, tal y como ha podido saber Capçalera, también participó en varias acciones de intoxicación informativa. Y es que durante una conversación con el periodista Xavier Vinader, Lejarza reconoció que en una ocasión había protagonizado una falsa rueda de prensa en un hotel de Madrid donde lo habían hecho pasar por etarra, con capucha incluida. El 19 de octubre de 1979 Lejarza protagonizaba una entrevista en el semanario belga L’Éventail, en la que se hizo pasar por un ex etarra que, bajo el seudónimo de Yhon —aparecía fotografiado de espaldas—, explicaba cómo ETA tenía campos de entrenamiento en Bélgica, además de estrechas relaciones con el KGB. Algunas de las informaciones “reveladoras” de la entrevista aparecen, con la perspectiva que ofrece el tiempo, como bastante inauditas, como por ejemplo, que la organización armada colaborara en el asesinato de Argala, que algunos líderes etarras querían dejar la organización, pero que no lo hacían por miedo a represalias, o que algunos militantes mantenían relaciones sexuales con las mujeres de los compañeros encarcelados. A pesar de que las manipulaciones no han desaparecido del panorama mediático, la situación actual es bastante diferente: ETA se encuentra hoy en día bajo mínimos y el sector de la prensa lucha contra muchos enemigos, como la crisis económica, la precariedad o la presión de los intereses políticos y comerciales. Son unos adversarios muy diferentes, pero a menudo pueden ser tanto o más peligrosos que aquellos

157

E N P O C A S PA L A B R A S

CAPÇALERA JUNY 2010

RESUMEN EN CASTELLANO

158

de comunicación dirigida a los que no forman parte de la izquierda aberzale. A la pregunta de si creen que ETA ha sabido comunicar correctamente el porqué de su lucha y de sus acciones armadas, su respuesta es rotunda: “No, y tampoco se ha tomado muy en serio este tema. La comunicación se ha dirigido principalmente a las bases de la Izquierda Abertzale. Un discurso para los convencidos que apenas llegaba al resto de la sociedad”. En cuanto a la visión que se tiene desde dentro de ETA del trabajo de la prensa y de si se tiene en igual consideración a los periodistas vascos, madrileños y catalanes, tanto Urrusolo como Gisasola afirman que: “En general, no es en función de su origen como se valora el trabajo de la prensa. Es más bien en función de la posición que se mantenga con respecto a la actividad de ETA, de si el medio o el periodista en cuestión es más o menos respetuoso o beligerante con respecto a ETA. A menudo, desde un punto de vista muy parcial, muy superficial, que se reflejó, por ejemplo, en el atentado que costó la vida a Ernest Lluch en Barcelona. Los que hicieron la acción apenas tenían idea de sus posiciones políticas con respecto a Euskal Herría, ni de los artículos que escribía en la prensa y que incluso aparecían en Egin. Hicieron la acción porque localizaron a un ex ministro y tenían posibilidades de hacerlo. No hubo mayo reflexión para hacerlo; a pesar de que las circunstancias particulares de Ernest Lluch dieran pie a distintas valoraciones. Ni sabían que cuando fue ministro, solo los que se consideraba que tenían responsabilidad directa en la represión en Euskal Herria eran objetivos de la organización. El ministro de Sanidad no lo era”. Sobre la consideración que se tiene hacia Cataluña, Urrusolo y Gisasola son claros: “El hecho de ser catalán no supone nada especial entre la militancia de ETA” incluso, simplificando, reconocen que hay muchos militantes que creen que los catalanes nunca han sido capaces de hacer lucha armada. Ante la pregunta de si creen que las amenazas y los asesinatos a periodistas han ayudado a la lucha por la liberación del pueblo vasco, ambos opinan que: “Evidentemente, no ha ayudado en nada. Y no solo por el hecho de poner a la prensa en contra. Más importante que eso han sido los efectos que ha generado la mentalidad que había detrás de la ‘estrategia de socializar el dolor’ que algunos sectores promovieron. (...) La repercusión que esto podría tener en la actitud de la prensa no es algo que preocupa dentro de la militancia de ETA”. Finalmente, en respuesta a la 4ª y última pregunta de 6 que incluía el formulario, sobre la política informativa de ETA a través de Zutabe, los ex etarras explican que: “El Zutabe no lo leíamos en serio ni los propios militantes. El Zutabe es más bien un medio para mantener el discurso oficial que tienen en el aparato político. Se escribe, como otros textos internos, pensando y asumiendo que va a caer manos del ‘enemigo’ y, por tanto, solo reflejan lo que se quiere transmitir como discurso oficial. Entre la militancia, se piensa y se habla en otros térmi-

nos. En la organización sólo el ejecutivo maneja la información, que llega muy a cuentagotas y muy sesgada a la militancia. El funcionamiento está basado en la confianza, hay que confiar en los de arriba. Confianza es la palabra que más se repite en ETA al hablar del funcionamiento interno”.

JOAN SALICRÚ / JORDI ROVIRA t

EL GOBIERNO Y LA GESTIÓN INFORMATIVA El terrorismo de ETA y el conflicto vasco han sido uno de los problemas políticos capitales de la transición y del sistema democrático español. Prueba de ello es la enorme relevancia que ha tenido en la pérdida del poder de Adolfo Suárez, Felipe González y José María Aznar: todos pagaron un alto precio por sus errores en la política antiterrorista. La información y su manejo han sido claves en todo ese proceso, tanto por lo que respecta al gobierno y a los distintos actores de la vida pública, como por el comportamiento de los medios de comunicación. Por esa razón, después de más de 40 años de información sobre ETA, de toneladas de noticias sobre el terrorismo y la relación entre el País Vasco y el Estado, tendríamos que pregun-

tarnos si ha progresado la causa de la libertad de información y expresión y la pluralidad informativa. He seguido la información sobre ETA y el conflicto en el País Vasco durante más de 25 años, como profesional y como ciudadano. Como profesional, me resulta preocupante constatar la degradación paulatina de la tarea de informar. Al parecer, las fuentes propias, el contraste de las informaciones ya no son necesarios. La búsqueda de una información independiente no forma parte de las prioridades. Hemos pasado de una competencia informativa en la que los periodistas tenían fuentes diversas para abordar esta cuestión, a la uniformidad de los últimos años, en la que los informadores se han convertido en una mera correa de transmisión del Ministerio del Interior o, en el peor de los casos, de los partidos y sus intereses, y de las posiciones políticas, editoriales de medios y directores. Sabemos que los gobiernos manipulan la información sobre terrorismo e intoxican. Ha

sido un componente estratégico de todos los gobiernos a lo largo de la democracia. Lo que nos lleva a preguntarnos cómo han respondido los medios de comunicación a esa estrategia a lo largo de los últimos cuarenta años, a ese desafío a su independencia. Los 40 años de dictadura y las ansias de libertad de la sociedad española condicionaron durante muchos años la interpretación y la información sobre la violencia de ETA. Se criticaba, pero a la vez se tenía cierta complacencia con la organización terrorista y su entorno. Al mismo tiempo, se escrutaba y criticaba constantemente al Ministerio del Interior, y se cuestionaba la información que suministraba; se buscaban otras fuentes. Esta actitud era una saludable secuela de la lucha por la democracia. El golpe de Estado del 23 febrero y, sobre todo, la llegada de los socialistas al poder, cambiaron las cosas. Con el gobierno de Felipe González la información del Ministerio del Interior sobre la lucha antiterrorista y ETA adquirió tintes profesionales. En esa época, la voz mayoritaria hacía frente común con el gobierno. El argumento esencial era que ETA desestabilizaba la democracia. Se fraguó un consenso político que fue respetado durante bastantes años y que se extendió sobre casi todos los sectores de la sociedad y también alcanzó a los medios de comunicación. Paralelamente a esta situación de unidad e implicación de los medios en la política de Estado, el GAL comenzó a actuar. La sociedad civil reaccionó, y con ella los medios, que investigaron y se comprometieron finalmente en la denuncia del GAL. Se rompió el consenso y los distintos pactos antiterroristas — Ajuria Enea, Madrid, Navarra— que se habían fraguado entre todas las fuerzas políticas. Ese proceso arrastró a una parte importante de los medios de comunicación. Todo cambió con el gobierno del PP. Se inició un nuevo ciclo, sobre todo a partir del asesinato de Miguel Ángel Blanco, que se siguió casi en directo a través de la radio y la televisión. La manipulación de las emociones se convirtió en uno de los instrumentos de la política del Ministerio del Interior y tuvo su correlato en los medios. El PP aprendió la enorme capacidad de movilización de la lucha antiterrorista. Tenían en sus manos una poderosa arma política y empezaron a utilizarla sin ambages. La catarsis colectiva del asesinato del concejal del PP Miguel Ángel Blanco hizo que, después de muchos años, las víctimas cobraran un protagonismo en los medios y en la sociedad que se les había negado hasta entonces. Sin embargo, esa reacción positiva —el reconocimiento de las víctimas— acabó trocándose en una utilización espuria de esas mismas víctimas para la batalla política y para destruir a los adversarios políticos, hasta hoy. Así pues, creo que es imprescindible recuperar la memoria, el debate y el trabajo por la independencia informativa. Tener presente la

JORDI GORDON

ARQUETIPOS E INTOXICACIONES EN TORNO A ETA El 90% de la información sobre el conflicto vasco es información sesgada que proviene del Ministerio del Interior. Se trata de información policial pura y dura. Y esto ha sido siempre así porque acercarse a la otra parte del conflicto, es decir, a la organización armada, es complicado. ETA no es una oficina de prensa a la que llamas y te dan información. Para ello hay que tener contactos, saber a quién dirigirte y pasar varios filtros. Y además, los militantes etarras son recelosos y viven en la clandestinidad. Todo ello es complicado y por eso muchos periodistas ya ni se acercan. Es mucho más fácil ir a buscar la información al otro lado, a la policía. Además, meterse en el mundo de ETA es jugar en un terreno lleno de minas que pueden estallar en cualquier momento por distintas razones. Y una de las razones es que la independencia periodística es muy relativa, porque a día de hoy hay muy pocos periodistas que puedan garantizar que su medio no le tocará una sola línea de lo que escriba. También es cierto que en el momento de acercarse al conflicto no es lo mismo si lo hacen los medios de Madrid o de Barcelona. Tradicionalmente, siempre ha sido menos difícil la aproximación al País Vasco por parte de un medio catalán, sobre todo por el tema de la identidad, ya que tanto el País Vasco como Cataluña son dos naciones en lucha, hermanas de combate. Una parte de la solución del conflicto, cuando llegue, también pasará por la posición de los medios de comunicación, que deberán tratarlo de una forma más ecuánime, independiente y objetiva. En este aspecto, la prensa de Madrid ha sido generalmente muy beligerante. Más aficionada a verter gasolina en la hoguera que a contribuir en la extinción del incendio. En este sentido, las fuerzas centrífugas han sido muy importantes. En Madrid no se ha dado nunca — o casi nunca— una aproximación profesionalmente objetiva hacia el conflicto vasco. Al contrario. En los años ochenta, cuando yo trabajaba en Interviú, los reporteros que nos ocupábamos del País Vasco pisábamos el terreno continuamente, teníamos fuentes propias de primera calidad, comprobábamos los hechos, hablábamos con los protagonistas y, por tanto, la aproximación al conflicto no iba sólo en la línea del Ministerio del Interior. Ahora ya no es así, ya no se va a Euskadi y todo funciona a nivel de notas de prensa. La intoxicación informativa, no hay que olvidarlo, ha sido un arma utilizada ampliamente en el conflicto vasco. En el tema del País Vasco, desde Madrid han sido tan importantes las unidades antiterroristas que investigan, siguen a personas y pinchan te-

léfonos, etc., como el gabinete de operaciones psicológicas, que planifican, filtran y orientan la opinión pública con determinadas informaciones. En un momento dado, a partir de los ochenta, desde el Ministerio descubrieron la importancia de la batalla de la información. Aprendieron mucho de los alemanes y su lucha contra los terroristas de la RAF (Rote Armee Fraktion) y empezaron a montar una serie de operaciones de guerra psicológica. A partir de este momento la guerra antisubversiva también pasó por los periódicos, por la opinión pública y por las universidades, donde empezaron a salir centros de estudios que emitían informes, dosieres y comunicados subvencionados por los servicios de inteligencia, en los que se presentaba el conflicto de una manera sesgada. Esta manera de funcionar les ha permitido crear arquetipos. Incluso lo hicieron con “Yoyes”, cuando volvió para reinsertarse. Cambio 16 publicó un reportaje donde la presentaban como la “generala” de ETA y la verdad es que con aquello no le hicieron ningún favor. Los arquetipos

también se dan cuando se dividen los etarras entre “duros” y “halcones”, otra simplificación que busca dividir. Todo ello, se trata de informaciones interesadas que no se basan en la realidad. La prensa no debe entrar en el juego de buenos y malos. Porque aquí no hay ángeles ni demonios sino dos sectores en conflicto. Se trata de explicar las cosas como son, sin calificativos. Lo que pasa es que los periodistas nos hemos acostumbrado a mirar el conflicto de lejos y creernos la avalancha de información que nos llega del Ministerio de Interior, una fuente de información que a muchos les parece incuestionable cuando, en realidad, se ha demostrado que ha mentido en numerosas ocasiones, tal y como ocurrió con el caso del GAL o de los atentados del 11-M. El caso Egunkaria ha sido el último capítulo de esta serie de mentiras y ha sido posible porque la justicia española va a remolque de informes policiales.

XAVIER VINADER

EUSKADI: UN CONFLICTO SIN ROSTRO Visualmente el conflicto del País Vasco apenas ha existido, ni existe. Ni se le espera. No existe un discurso fotoperiodístico que

muestre cuáles han sido ni cuáles son las claves de uno de los enfrentamientos políticos más importantes y más largos de la Europa occidental de los últimos años. Hablamos de un conflicto de carácter nacionalista con más de mil víctimas mortales, gravísimas consecuencias económicas, problemas de convivencia social, discrepancias profundas en asuntos de territorialidad, cultura, lengua, etc., con cientos de presos y con la dificultad que supone la convivencia diaria de grupos sociales de posiciones políticas irreconciliables. Un conflicto sobre el que se vierten ríos de tinta y que sigue siendo uno de los principales problemas políticos en la agenda de cualquier gobernante, pero en el que no se puede profundizar a través de un discurso visual documental, simplemente porque dichos materiales fotográficos no existen o no se ponen en circulación de la manera adecuada. Hay un miedo cerval en ciertos estamentos y grupos de presión a que la visualización del conflicto vasco contribuya precisamente a su materialización como tal. Mientras no exista ningún material que atestigüe la forma en que dicho conflicto ha tenido y sigue teniendo lugar, más fácil es para ellos elaborar discursos de prestidigitación política. Lo que no se ve, no existe. Y si para ello hay que prohibir, ilegalizar, cercenar, censurar o manipular, apenas encuentran obstáculos para conseguirlo. La sombra de los instrumentos del poder es alargada. A lo largo de su existencia, la identidad visual del conflicto únicamente se ha manifestado de forma legible en sus características más estereotipadas y fáciles de consumir, normalmente las que acontecen precisamente para que unos y otros muestren justamente aquella imagen que desean mostrar. Parece como si todos los años de sufrimiento, todos los muertos, todos los presos y todas las palabras se pudiesen resumir mostrando las fotografías de unas banderas al viento, de algunos agentes antidisturbios o de unas cuantas algaradas recurrentes en las que hacer descansar el peso simbólico del conflicto. Pero las razones profundas, los sufrimientos sordos y constantes de las víctimas, las injusticias seculares y los odios enquistados siempre han discurrido de manera subterránea, alejados de los focos y del interés de los medios de comunicación, preocupados mayoritariamente por ofrecer sólo la imagen del conflicto que satisfaga sus intereses. Este es un conflicto que se muestra a través de imágenes esclerotizadas. Se opta sistemáticamente por fotografías que sirven sólo como ilustración de acontecimientos que nadie fotografía porque no interesa fotografiar. Paredes de pueblos elevados —o descendidos— a la categoría de símbolo a base de fotografiar una y mil veces sus pintadas para adornar cualquier tipo de información. Un conflicto que se expresa visualmente a través de símbolos que abaratan el discurso: máscaras, banderas, puños, manos, lágrimas, pancartas, crespones. Pero los símbolos no permiten penetrar en el alma de las perso-

CAPÇALERA JUNY 2010

experiencia de estas tres décadas y reflexionar sobre los errores y los aciertos en la información sobre el conflicto vasco y la lucha antiterrorista merecen la pena en defensa de la causa de la libertad y la democracia

159

E N P O C A S PA L A B R A S RESUMEN EN CASTELLANO

nas. Es un conflicto sin rostros o, aún peor, cuyos rostros sólo son los de las víctimas de la violencia, cuando lamentablemente adquieren una triste e involuntaria dimensión pública; o los rostros que distribuye la policía de aquellos que son buscados por la justicia. En la difusión del conflicto vasco se han puesto y se ponen en juego todos los resortes de control informativo posibles, desde todos los ángulos posibles, hasta convertirlo en un asunto menor, anecdótico, casi de postal o de banco de imágenes, siendo necesario para su comprensión un esfuerzo suplementario y baldío que trate de completar todas las elipsis, todas las visiones sesgadas, todas las ausencias. Por ello necesitamos todas las fotografías periodísticas, incluso aquellas que nos muestran lo que no deseamos ver, para crecer como personas y para tener conciencia de nuestro lugar en el mundo y del tiempo en que vivimos, para saber qué fue lo que hicimos y cuáles fueron los sufrimientos que jalonaron nuestras vidas. Pero para enfrentarnos con ellas son imprescindibles espacios donde la libertad y la democracia estén plenamente garantizadas, donde no se le otorgue al totalitarismo ninguna oportunidad para imponer su versión amputada de las cosas.

aportar a la mejora de nuestras empresas y por su manera diferente de observar el mundo”, responde Eva Peruga. Esta manera diferente de observar el mundo es según la periodista “una mirada más plural, que contempla colectivos que han sido escondidos y enterrados, hablo desde personas discapacitadas, a los inmigrantes. La mirada de la mujer va más allá de su mundo porque está acostumbrada a hacerlo. La masculina es una mirada estrictamente sobre el poder. No va más allá del primer renglón de la sociedad, política, económica, dominada por ellos”. Cuando se le pregunta con qué premisas el director le propuso esta misión, la periodista responde: “Me dijo que tenía que ser un trabajo pre y post. Hay dos líneas de actuación sobre el papel: en el ‘pre’, yo ofrezco a la redacción la posibilidad de hacer temas y, en el ‘post’, hay todo el trabajo de vigilancia sobre los contenidos, una reflexión y análi-

CLEMENTE BERNAD

CAPÇALERA JUNY 2010

ENTREVISTA A EVA PERUGA: “LA MIRADA EN LOS MEDIOS SIGUE SIENDO MASCULINA”

160

El nuevo director de El Periódico de Catalunya, Enric Hernández, creó la figura de la Defensora de la Igualdad, un cargo pionero en los medios de comunicación para hacer la mirada informativa del mundo más pluralmente justa, incorporando visión femenina. La responsabilidad recayó en la periodista Eva Peruga (Barcelona, 1959). Peruga es licenciada en Ciencias de la Información y ha trabajado en radio y prensa. En 1990 empezó a trabajar en El Periódico de Catalunya, donde ha sido responsable del área de Internacional y analista de política exterior. Desde su especialidad en temas de ámbito internacional, fue, en numerosas ocasiones, enviada especial de eventos capitales como el triunfo electoral de Nelson Mandela o la caída del Muro de Berlín. Pero sin referencias de ninguna otra Defensora de la Igualdad en un medio de comunicación, ¿de dónde surge la idea en El Periódico? “Directamente de Enric Hernández, un hombre joven, que ha accedido a un cargo importante con una mentalidad joven y moderna, de progreso. Pienso que, con el tiempo, habrá un cambio en todas las estructuras, en general, y que este cambio vendrá propiciado por hombres así, que tienen claro que el hombre es igual que la mujer, y que, por tanto, no se debe discriminar, sino que se debe potenciar, dar visibilidad, por los valores y el talento que puede

sis de estos, una vez que han sido publicados: textos, imágenes y dibujos, todo excepto la publicidad”. Aparte de su trabajo directo con la redacción, la defensora tiene un blog al que se accede directamente por la web del diario y que está vinculado a Facebook y Twitter. Y, además, tiene el mail defensoraigualdad@elperiodico.com para recoger sugerencias, quejas o informaciones de la gente y que luego utiliza para el artículo de opinión que publica el domingo. “Actúo en función de las cartas que me llegan. Todo este trabajo de Internet me apasiona. En Facebook cuelgo cada día informaciones que están protagonizadas por mujeres, relacionadas con el tema de la igualdad y la mujer. (…) Me leo todo lo que me envían. A muchos les contesto, aunque luego no se publique. El intercambio de ideas me parece fundamental, por eso triunfan las redes sociales”. Peruga se sorprende de que no haya ningún otro medio que haya apostado por una figura como la suya: “Es un análisis muy sencillo de la realidad. El mundo está dominado por los hombres y por el discurso masculino, por lo tanto, todo lo que es la irrupción de la mujer en el mundo laboral, en los cargos, es un elemento desconocido. Compartir el poder es difícil. Y la mirada en los medios sigue siendo una mirada masculina”. CARME ESCALES

“YO CONOCÍ A LAS SPICE GIRLS” Londres, primavera de 1997. Me acerco a una cabina de fotomatón de la calle para hacerme una foto de pasaporte. En algún momento de urgencia todos hemos pasado por este trance. Sin embargo, me sorprendió, en ese caso, que la máquina no se limitaba a proporcionar un retrato normal. Una pantalla abría un menú de retratos de caras populares, previamente registradas: yo estaba en Inglaterra y el repertorio incluía a Lady Di, el príncipe Carlos, el gran Mick Jagger, las Spice Girls y algunos otros personajes para mí menos vistosos. La interfaz permitía seleccionar un personaje o un grupo para integrarse. Se nos invitaba a accionar unos cursores para determinar nuestra posición en la imagen, y sólo entonces se disparaba el flash para obtener la foto. Yo opté por las Spice Girls para complacer a mi hija, que había sido fan del grupo. Ahora tengo la prueba gráfica que me permite presumir de haber conocido a las Spice Girls (reconozco que es una prueba falsa, espero que me sabréis guardar el secreto). Esta anécdota ilustra, en el ámbito teórico, algunos aspectos importantes de la fotografía digital. El primero, por ejemplo, es su ubicuidad. La antigua omnipresencia de la fotografía analógica ha quedado relegada por una imagen fotográfica mediatizada por la tecnología digital que ocupa ahora todos sus antiguos territorios: la prensa, la publicidad, la documentación científica, la foto familiar, los viajes... El resultado del combate comercial entre ambos sistemas, que comporta cambios fundamentales en la producción, distribución y consumo, no ofrece lugar a dudas y, en general, es evidente que los soportes fotoquímicos tienen los días contados. De momento, para los profesionales los materiales tradicionales empiezan a escasear y a encarecerse espectacularmente. Pero el gran público agradece la tecnología digital porque es mucho más práctica, más rápida, más potente, más barata y más limpia. Los catastrofistas anuncian la muerte de la fotografía. En este caso, el cambio tecnológico que supone la implantación del ordenador en la creación gráfica va mucho más allá de un desgaste de la creatividad o del cansancio del mercado. La pregunta de si la fotografía digital es aún fotografía, no tiene una respuesta concluyente. Por el momento entendemos por fotografía digital aquella que tiene una visualidad que ya no reposa en un depósito de plata metálico, sino en una retícula de píxeles provisionalmente ordenados de acuerdo con determinados códigos gráficos. Estamos pasando página. La fotografía química ha alcanzado su madurez como cultura de visión y ha culminado un ciclo. Si teníamos que entender la fotografía como una cultura particular que sustentaba determinados valores más que una determinada técnica de representación, ahora tenemos que

modificaciones con las que la fotografía digital nos confrontará en el terreno de la semiología, la epistemología y la ontología? En el tránsito natural de la pintura al infografismo (que, de hecho, podemos pasar a considerar como pintura por ordenador) se introdujo la fotografía, y durante un siglo y medio campó con toda libertad imponiendo los valores de neutralidad descriptiva y verosimilitud que conocemos, es decir, saldando su deuda con el positivismo y el empirismo del siglo XIX. El principio de realidad inherente a la fotografía tradicional obedecía justamente a las características de esta génesis tecnológica, según la cual la imagen nacía de la proyección de una escena sobre la superficie fotosensible. Esta proyección se efectuaba de manera global en toda su superficie, sin permitir intervenciones puntuales, y de manera mecánica, y, por tanto, aparentemente automática. La imagen digital ya no comparte las funciones esenciales de la fotografía encaminadas a autentificar la experiencia. Pero su fuerte impacto deriva del hecho de que aún simula adscribirse a una cultura fotográfica pre-digital a pesar de que esta haya peligrado. Su efecto transgresor es similar al caballo de Troya: infiltrarse tras las murallas de la credibilidad para asestar el golpe definitivo. Mi supuesta instantánea con las Spice Girls ya no verifica el mundo, sino que recrea una ficción, una ficción que el espectador desprevenido tomará como auténtica JOAN FONTCUBERTA

ADIÓS A LA VOZ Y A LA HUMANIDAD DE JORDI ESTADELLA El pasado 30 de abril falleció el periodista Jordi Estadella, a los 61 años de edad, tras una larga enfermedad. Alter ego de Tito B. Diagonal, su personaje más entrañable, este periodista dejó huella tanto en la radio como en televisión. Locutor, presentador, gastrónomo y actor de doblaje, su voz ha pasado a los anales del periodismo catalán por su versatilidad y por haber renovado el

mundo de la radio. La televisión, que le dio la máxima popularidad en los años ochenta, fue el colofón de una carrera tan variada como exitosa. La introversión acogedora de Estadella, su manera inteligente de presentar, de sentir y hacer sentir la música, su voz llena de matices tan agradables y tan cercanos, tan de tú a tú, eran el contraste de la agilidad, el ingenio y la modernidad de Josep Maria Pallardó (!Hola, pops!) en Radio JUventud..Y de ese programa nocturno, Al mil por mil, de la mano de su promotor Ernest Riveras, surgió otro fenómeno que crearía miles de adeptos: Tito B. Diagonal, un personaje creado por Jordi Estadella, entrañable y querido a pesar de su envoltorio de ‘pijo’ irreverente con las clases humildes. Seguro que alguien aún recuerda su petición al ayuntamiento de la ciudad de un carril Lamborgini para poder ir como es debido de Pedralbes al centro. Una historia brillante la de Radio Juventud y sus profesionales donde se pudo trabajar con absoluta libertad, sin condicionamientos de ningún tipo, viendo pasar del franquismo a la democracia, a pesar de pertenecer a la “cadena de Radiodifusión del Movimiento”. Allí, el único “movimiento” fue de las neuronas y la creatividad. La televisión fue el segundo camino de Jordi Estadella. Programas en Madrid, como el mítico Un, dos, tres y otros. Y en TV3, Piano Bar —con guiones de Vázquez Montalbán—, Filiprim… Pero la televisión no superó nunca la creatividad de la radio. Estadella era un gran comunicador y una buena persona. Si es verdad que hay vida más allá, seguro que le está contando historias a alguien, sea quien sea, y provocando sonrisas. Pero a los amigos, a los compañeros y a la familia, nos ha dejado muy tristes. JOSEP MARIA BACHS

PERIODISMO Y PODER EN LA POTENCIA AFRICANA La Sudáfrica del post-apartheid celebra el Mundial de fútbol y acapara portadas. Este país ha enterrado la segregación racial —no las brutales diferencias económicas— y sus medios de comunicación son un espejo de esta profunda transformación. Las mismas cabeceras que tildaban a Mandela de terrorista después pedían el voto para él en las elecciones presidenciales. Y los medios que no se adaptaron a los nuevos tiempos acabaron desapareciendo. La prensa actual ahora defiende unos intereses centrados en la clase social y no en la raza, un síntoma más de normalidad en un país que ha dejado atrás un pasado extremadamente convulso. Kirby van der Merwer es un periodista del Beeld, el principal periódico en afrikaans del país y cabecera de referencia de Naspers, el principal grupo mediático sudafricano y uno de los grandes conglomerados globales de la comunicación. Es él quien explica cómo una

editora exclusivamente afrikaans y partidaria del apartheid se convirtió en un grupo multimedia, global, multilingüe y con muy buenas relaciones con el gobierno del ANC. La evolución de Naspers y el Beeld es también un pequeño resumen de cómo han cambiado los medios sudafricanos e, incluso, el país entero. “Tradicionalmente el pastel mediático se encontraba dividido en cuatro grupos: dos afrikaanófonos y dos anglófonos, todos ellos, pero sobre todo los segundos, estrechamente vinculados a los conglomerados mineros”, resume Anton Harber, jefe del departamento de comunicación de la Universidad de Witts, en Johannesburgo. Un espejo perfecto de la estructura sociológica del país. La comunidad afikaaner se convirtió en el principal apoyo del régimen del apartheid, hecho que se reflejaba en su prensa, mucho más partidaria de la segregación racial. En cambio, los periódicos en inglés eran tradicionalmente más liberales y críticos con el régimen. Poco a poco la oposición apartheid fue creciendo y contaminando también los medios en afrikaans. Estos fueron los años del boom de la prensa alternativa. Salieron decenas de pequeñas cabeceras, semanarias o mensuales, algunas incluso dirigidas por periodistas negros, cada vez más y más atrevidas. El 11 de febrero de 1991 Nelson Mandela fue liberado y comenzaba una tensa y larga transición a la democracia que traería más de 20.000 muertos y que se acabaría el 27 de abril de 1994 con la elección de Mandela como primer presidente elegido en unas elecciones libres para todos los sudafricanos. “Cuando hubo estos comicios toda la prensa pidió el voto para Mandela. Era chocante ver cómo unos diarios que le habían tildado de terrorista hacía sólo unos años después pedían el voto”, recuerda Ben Cashdan, un periodista inglés que llegó a Sudáfrica para ayudar a la campaña electoral del ANC y se quedó. Pero ¿cómo cambiaron tan rápido todas las líneas editoriales? “Simplemente lo hicieron —explica Harber—, se adaptaron a la nueva realidad. Era obligado cambiar y los que no lo hicieron, como Persgo (el segundo grupo en afrikaans) desaparecieron”. También ha desaparecido toda la prensa alternativa de finales de los 80 y principios de los 90, excepto un semanario, el Mail & Guardian. “Con la consolidación de la democracia se acabaron las condiciones que hacían posible esta prensa”, asegura Harber. ¿Ha desaparecido cualquier voz diferente? En realidad no, pues a medida que desaparecía aquella prensa combativa se iba consolidando una red de medios, sobre todo radios, creados por los propios negros, a menudo con una formación autodidacta. “Son la voz de los sin voz —los defiende Cashdan— y aunque las elites no les tengan en cuenta tienen una gran influencia en los townships”. JOAN CANELA I BARRULL

CAPÇALERA JUNY 2010

dilucidar si la fotografía digital continuará sustentando este patrimonio de valores o justamente los sustituirá por otros. Más allá del salto de la plata al silicio, y del grano fotográfico al píxel, ¿cuáles son las

161

CAPÇALERA JUNY 2010

COM ENS VEU... JOAN MUNDET

162

148

JUNY 2010