Viatge a Nicaragua. Passejant per Amèrica Central

Page 1


Viatge a Nicaragua

Passejant per Amèrica Central



Viatge a Nicaragua Passejant per Amèrica Central JOSEP ORIOL GRANÉS

2015

I

CORTEY


Copyright © 2015 Nummulit Edicions Tots els drets reservats. Aquesta publicació o qualsevol part de la mateixa no pot ser reproduïda o utilitzada de qualsevol manera sense el permís exprés i per escrit de l'editor excepte en l'ús de breus cites en una ressenya d'un llibre o revista acadèmica. Primera edició: 2015 ISBN 978-1-326-23359-4 Nummulit Edicions http://nummulitedicions.blogspot.com


Als de casa.


Índex

Primera part: Estelí Segona part: Rumb a Yalagüina Tercera part: Nicaragua, Nicaragüita Quarta part: Cap a Costa Rica Cinquena part: Tornada a Nicaragua Sisena part: Guatemala Setena part del viatge: De retorn Diccionari Nica – Català Equivalències monetàries l’any 2003

5

9 67 111 153 203 257 297 337 338


6


Em dic Roger Sangtraït i Soliuoua, fill de Peratallada, un dels pobles més bonics del Baix Empordà. Després d’acabar els meus estudis de Biologia a la UdG vaig decidir fer un bon viatge abans de començar a buscar feina, no fos cas que en trobés de seguida, cosa de la qual, amb la carrera que he estudiat, ja era totalment conscient de que seria molt difícil. Amb els duros estalviats durant l’estiu treballant a la Platja de Pals em vaig comprar un bitllet d’anada i tornada a Nicaragua. Companys de classe i d’universitat hi havien estat i me n'havien parlat molt bé: del bonic que és i de l’amabilitat de la seva gent. Sabia quatre coses sobre el sandinisme i el F.S.L.N., però no gaire més. Sempre m’ha tirat més viatjar pel nord d’Europa, però per qüestió de diners i poder-hi estar força temps la millor opció era anar a un país pobre i, desgraciadament, Nicaragua és un dels més pobres. També tenia l’atractiu de la parla que, tot i que anar algun país britànic m’hagués anat molt bé per millorar el meu anglès d’indio de la platja, a Nicaragua, on hi parlaven castellà, m’hi podria fer entendre. Tot i que el meu castellà estil empordanès no era (ni és) ni de lluny el més acadèmic, si més no m’hi podria fer entendre i poder escoltar tot el que em volguessin explicar. Així doncs em vaig disposar a conèixer un país i un continent molt diferents als meus; el bitllet era per més de

7


quatre mesos. La idea era conèixer Nicaragua però ja veureu que el viatge anava creixent a mesura que anava coneixent a gent que corria per Centre Amèrica. A continuació us deixo el diari que vaig escriure durant el viatge i que al final, més que els diners, la roba o el bitllet d’avió, era el que més protegia de la pluja o d'un robatori. Li vaig agafar molta estima i hi ha molts detalls sobre el viatge, la gent i anècdotes de tota mena. Desitjo que us agradi i que us faci entrar en cuquet de conèixer un país i una gent que valen molt la pena. Per mi, tot va començar una matinada de setembre del 2003.

8


Primera part: Estelí

Pues si te empeñas en sonar, te empeñas en aventar la llama de tu vida. Rubén Darío

9


10


11


Dimecres 17 de setembre de 2003 Són les dues llargues, de fet a Catalunya ja són les tres i escaig... Sempre m’he fet un embolic amb els canvis horaris. He sortit de Barcelona a les nou i he viatjat amb avió un xic més de dos hores fins a Londres. Ara estic a l’aeroport de Heathrow, un aeroport dels de veritat, d’aquells de pel·lícula, on per anar d’una terminal a l’altra la gent agafa uns cotxets com els que corren pels camps de golf. Per a algú com jo que acaba de sortir de l’Empordà aquest aeroport és molt gran. Quin ambient! Gent de tot tipus corrent amunt i avall! Per fi he localitzat l’andana per on he d’agafar el pròxim vol i m’he assegut en uns bancs molt còmodes. Ara just em començo a situar, tot i que no sóc conscient del viatge que estic a punt de començar. Davant meu, rere un immens finestral, hi ha un enorme avió de British Airways que sembla de dos nivells. El més semblant que havia vist fins el moment són els autocars de la Sarfa de dos pisos quan amb l'escola anàvem de colònies a algun lloc molt lluny i que sempre havia sigut presagi d’un viatge divertit i còmode. Així que amb la meva estranya conjuntura ja em sento més segur. En aquesta sala m’hi he d’esperar unes tres horetes; m’hi poso bé i inauguro aquest diari escrit en una senzilla llibreta quadriculada. Això no m’impedirà fer la meva típica mala lletra, havia d’haver anat per metge jo... Al cap de poc veig uns nois que parlen en català i fan pinta de fer també un llarg viatge. Ho sé per les immenses motxilles que porten. Són dues parelles de Celrà que marxen uns mesos al Perú i que, com jo, també fan escala a Miami. Finalment pugem. Quin luxe! És un tros d’avió. Els seients són molt amples i amb dos passadissos, un a cada banda, i després encara hi ha unes fileres més de seients a cada 12


costat. El meu seient està al costat de la finestra, prop de l’ala, no sé com, però sempre m'hi toca a prop. Tot i que tampoc fa massa nosa per poder contemplar el paisatge des de dalt estant. Comença a moure’s l’avió, es col·loca al final d’una pista i comença a anar endavant a tot drap. Sempre m’ha agradat la sensació de quan s’enlaira un avió i les pessigolles que se't fan a la panxa. El vol ha de durar unes nou hores. Començo a remenar el kit que ens han donat i tots els aparells que hi ha. A la bosseta hi ha uns mitjons, un antifaç per dormir, un petit raspall de dents amb la pasta dentífrica, uns auriculars i, sobre el seient, una bonica manta amb els colors de la companyia. Davant meu i enganxat al seient hi ha un monitor on hi puc mirar pel·lícules o una cosa que m’ha fet molta gràcia: s’hi pot veure un mapa del món amb el dibuix de l’avió i el recorregut que anem fent. Hi diu unes quantes dades que de ben segur que no són de gaire interès, però que em passaré el viatge vigilant, com la temperatura, la velocitat i l’altura a la que ens trobem; és molt divertit. Endollo els auriculars i començo a remenar els canals. N’hi ha de música i de pel·lis: aquest és el meu. També tinc una revista on hi ha tota la programació. Ui, està en anglès... ai, no, per sort hi ha subtítols. El meu nivell d’anglès no em permet seguir les pel·lícules, però amb els subtítols les estic salvant. No cal dir que, amb el que m’agrada mirar films, em passaré les nou hores amb els ulls clavats al monitor. Només em llevo per fer unes caminades per l’avió i anar a saludar els companys de Celrà. En una de les passejades m’arribo fins a la part de davant i veig que, si on estic assegut ja ho trobo de luxe, ara que he entrat a primera classe, allò ja és un altre món. No són seients, són sofàs! I encara tenen incorporats més botons. N'hi ha molts de buits, així que m’assec en un i provo d’esbrinar què més m'ofereix aquell seient màgic. Oh, té jocs! 13


Per desgràcia, quan estic a punt de jugar-hi apareix una hostessa i, pel que he entès, de bones maneres em diu que no puc estar allà. Torno amb els meus companys de classe social i m’endollo una bona dosi d’opi del poble de l’època. Bé, un dels dos, per què com que no hi ha partits de futbol només em queden les pel·lícules... Ja som a la costa d’Estats Units i vaig intercalant pel·lis amb les vistes des de l’avió. Totes aquelles ciutats que he vist a la televisió durant anys, ara les estic passant per damunt. De fet, sense voler estic rebent una classe de geografia americana i me n’adono dels pocs coneixements que en tinc. Podria dir l’skyline de moltes ciutats, quins tipus d’immigració hi domina o el nom de varies sèries que hi tenen lloc, però no en sé la ubicació. Anem seguint la costa fins arribar a la nostra destinació: Miami. Des de la finestra es veuen tot de llanxes rabent amunt i avall per sobre d'una aigua verda i amb moltes illetes pel voltant. Mentre anem baixant de mica en mica, jo vaig fixant la vista involuntàriament com buscant en Sonny Crockett i en Rico Tubbs de Corrupción en Miami. Ja apunt de tocar terra només veig diferents illes de cases totes iguals, mini pobles perfectes amb la típica estructura de casa americana: un sol pis amb jardí i piscineta. Segur que també hi ha la barbacoa i l’escopeta a punt, però des d’aquesta distància no arribo a veure tant. El vol ha anat perfecte, sobretot perquè en aquesta època hi ha els huracans de torn castigant aquesta zona de l’oceà Atlàntic i els hem ben esquivat. Hem arribat a Miami. Si Heathrow era gran, ara aquest és enorme. Anem d’una punta a l’altra amb autobús. Ens fan passar per un control policial abans d’entrar, els hem d’entregar un absurd paper que hem omplert dalt l’avió marcant caselles a unes preguntes estúpides com: és vostè un terrorista o pertany a una organització, vol portar a terme 14


alguna acció delictiva o ha contribuït d’alguna manera al genocidi nazi. Com diria l’Astèrix: estan ben bojos aquests americans! Creuen que si ets un terrorista ho marcaràs a la casella? El que fan és fer-te suar, perquè jo amb el meu anglès ho he hagut de llegir un parell de vegades per assegurar-me de no equivocar-me. Estan paranoics després del 11S. De fet vaig haver de pujar fa pocs dies expressament a Barcelona a fer-me el passaport nou. Ja el tenia vigent, però l’han canviat perquè sigui més segur. Jo el que veig és que té més animalets, que la foto es veu menys i que em van fer estar sis hores amb una cua de l’osti per aconseguir-lo. I com és normal amb la típica amabilitat de funcionari, per postres em van fer anar a repetir la foto perquè deien que no era prou clara... Són ganes de tocar el que no sona. I ara m’estan a punt d’afusellar, perquè diria que no han vist mai un carnet així, és tan nou que estan flipant. Es pensen que me l'he fet jo amb cromos d’El Hombre y la tierra? S’ho estudien bé i finalment em deixen passar. Els companys catalans no tenen tanta sort i els fan passar a una habitació per interrogar-los un per un. Els policies es posen en plan xulo i intimidatori. Al final queda en res, però és molt molest. Els preguntaven què hi anaven a fer al Perú i ells els explicaven que a caminar. Però tant de temps? Doncs sí. M’imagino una conversa de peixos... Els de Celrà s’han d’esperar fins l’endemà al matí i jo surto de matinada, em queden quatre horetes. Els enganyo per sortir fora de l’aeroport per poder dir que he estat als E.E.U.U., fem quatre passes i ens apalanquem en un petit parc que hi ha davant de l'imponent edifici de la nostra terminal. Davant l’entrada hi ha un cotxe de policia aparcat, ben bé com el de les pel·lícules, no em puc estar de fer-li una fotografia. La faig discretament mentre pateixo per si surt l’Horatio de C.S.I. Miami i em clava una de les seves frases condescendents mentre es col·loca les ulleres. Fa una humitat 15


horrorosa, tot i així hi ha qui fa un son mal estirat en els bancs. Jo no m’hi atreveixo i em dedico a veure passar la gent. No tinc la sensació d’estar als Estats Units, només sento parlar gent en castellà, tots són latinos. És ple de gent amb cara de ianqui amb camises de flors com en Magnum o persones de color amb pantalons curts i xancletes, és molt curiós. Però tots semblen tenir diners, o si no els tenen, tenen ganes de fer-ho veure. Ja s’acosta l’hora de marxar, m'acomiado dels nou amics i els desitjo una bona passejada per les muntanyes del Perú. Vaig per embarcar i tots els policies parlen castellà, menys un que fa una pinta de motorista psicòpata, encara duu les ulleres reflectants al cap i segur que a les hores lliures juga a fer de Kukluxklan. Se’l veu que no està al mateix ambient que els altres policies morenos, que només riuen i fan broma al costat. A les deu de la nit agafo l’últim vol, aquest cop d’Iberia, cap a la meva destinació final: Managua, la capital de Nicaragua. En pujar-hi, se’m fa evident que vaig en un avió espanyol, res a veure amb l’enorme màquina de British Airways. Fins i tot l’ambient fa recordar aquells autobusos atrotinats cansats d’anar amunt i avall. Dues horetes més i ja serem a Managua. Arribem poc abans de la mitjanit. L’aeroport, comparat amb els altres, és familiar i a conseqüència de l’hora, desèrtic. No hi ha ningú, ni els vigilants gairebé, i tothom s’afanya a agafar les maletes i sortir corrent. En un segon em quedo sol, surto a fora i allà veig com els taxis marxen volant. M’havien dit que anés amb compte amb els taxistes, que en aquelles hores eren perillosos, però en sortir només en queda un que em ve a buscar de seguida i no tinc temps de dir gaire res que ja estic pujant a un cotxe llarg i fet caldo. Fa molt de soroll i intento veure si hi veig algun distintiu que el relacioni amb alguna companyia o quelcom per l’estil, però res. Li demano que em porti a un hostal que em van recomanar, ell el coneix i 16


m’hi duu. Travessem la capital de nit, han plogut quatre gotes i la carretera està molla. No veig edificis per enlloc, només murs llargs de paret i alguna entrada feta pols i plena de ferros. Al capdamunt d’alguna paret hi ha filferro espinós i alguna hi té ampolles de vidre trencades. No fa sensació de ciutat, bé, com a mínim de les que he vist fins avui. Viatgem força estona. Distingeixo alguna casa baixa enmig d’arbres. No és la mena de ciutat que m’esperava. El conductor no bada boca. No hi ha gaire llum al carrer, la carretera és força ampla però sense trànsit, tinc la sensació de estar fent vols per un polígon industrial, quan per fi veig dues siluetes pel carrer. En passar-hi per davant veig que porten penjades pel coll metralladores... No em fa gens de gràcia; on m’he fotut? Finalment arribem a la pensió. M’ajuda a treure la motxilla i em demana 20 dòlars. 20 dòlars?! Li dic que és molt i em dóna unes explicacions poc clares sobre l’extra de l'equipatge i de l'horari. Tot això amb cara de pocs amics i cridant, molt emprenyat. No entenc res, només sé que m’acaba d’estafar, però no em fa massa gràcia l’home i només vull arribar a lloc. Li pago i marxa rabent mentre em fixo que no porta enlloc el nom de taxi, ni res que s'hi assembli. Acabo de pagar la novatada, sóc un pardal! Veient el panorama que hi ha al carrer, però, estic content d’haver arribat. Em surt a obrir una dona encantadora i em dóna una habitació amb ventilador i tot. Tot un luxe, i no faig broma. Fa moltíssima calor i està ple de mosques i mosquits però això no m'impedeix dormir com un soc.

17


Dijous 18 de setembre Bon dia Nicaragua! He dormit de conya i de fons sento música. Sona “El matador” del grup Los Fabulosos Cadillacs, un bon auguri, m’agrada molt aquesta cançó. Em llevo amb les piles posades i me’n vaig a esmorzar. La pensió és tota de fusta, on cada paret està pintada d’un color diferent, totes de colors vius. Aquest hostalet desprèn alegria, se m’ha tret la mala impressió que vaig rebre en arribar de nit a la ciutat. Em porten l’esmorzar a una mena de pati interior amb quatre tauletes. Hi ha una noia pèl-roja amb els cabells arrissats que ja està esmorzant, es gira i em pregunta si sóc català. Tant se’m nota o és que m’ha sentit parlar amb el meu peculiar accent amb la senyora del hostal? És diu Laura, és de la ciutat comtal, ha estudiat ambientals a l’UAB i es dirigeix a Estelí a posar en marxa el seu projecte de final de carrera. Al cap d’una estona de xerrar em diu si la vull acompanyar. M’ho penso dos segons i li dic que sí. Carreguem les bosses a un taxi, dels de veritat, al que han avisat des de la mateixa pensió i per quatre rals ens porta fins l’estació d’autobusos. Quin bullici! Tota la tranquil·litat que havia vist ahir a la nit ara s’ha convertit en l’oposat: una multitud amunt i avall, pujant i baixant d’uns autobusos de tots colors. Tot de gent carregada amb cistells amb tota mena de verdures i animals. Una colla de nens, només veure’ns arribar, se’ns tira al damunt, i ens fan un munt de preguntes sense parar. Per sort veiem un autobús que surt de seguida cap a Estelí i l’agafem. El mateix “busero” ens agafa les pesades motxilles i les tira al seu company que està enfilat al sostre i les hi va col·locant. Pugem i marxem cap al nord. El viatge dura unes quatre hores. Estem parlant amb la gent de l'autobús, que ens demana on anem i què fem aquí. També 18


juguem amb un nen petit que se m’assenta al costat, molt simpàtic. Fa molta calor, sort que les finestres estan obertes i corre l’aire. De fet, fan una doble funció: aire condicionat i paperera i totes les coses que menja i beu la gent, hi surten disparades. La majoria de sucs els porten dins unes simples bosses de plàstic i, clar, un cop acabades, finestra i avall... A mig camí ens trobem un bus aturat al costat de la carretera i tothom a fora ben carregat. El seu conductor ens fa senyals i es posa al mig del camí. Finalment ens parem, penso que si no s’hagués posat allà no ho haguéssim fet. L'altre cotxe resulta estar avariat i carreguem tota la gent de l'autocar. El viatge passa ràpid, tot xerrant i observant el paisatge. Ja som a Estelí. M’aixeco del seient i tots els nens se’m tiren al damunt, jugant i dient adéu, que macos! Quan baixo noto que em falta quelcom, merda! La cartera que tenia a la butxaca! Ostres, segur que han sigut els nanos! Miro al voltant i no queda rastre dels nens. Puja un moment al bus per si m’ha caigut i res de res. Aquells nens tant simpàtics i agradables m’han fotut la cartera... Segona novatada; ja n’aprendré ja... Sento una veu interior que hem diu: Benvingut a Nicaragua pardal! Només hi portava quatre duros i una targeta, però i si la saben fer servir...? El que més em preocupa és que ara he de trucar a casa i em sap greu que s’enduguin una mala impressió del lloc on sóc i que es preocupin per mi... quina triomfada! Quina ràbia i quina impotència! Aquells nens que m’han caigut tant bé, i com m’han pres el pèl! I si els arribo a enxampar, què hauria fet? Eren molt petits... Comencem bé...! Anem a buscar un taxi. Ens costa força, però al final pugem a un i li demanem per un telèfon públic. No en té ni idea. Passem pel banc i està tancat, així que decidim anar cap a la casa on la Laura ha d'arribar. És la casa d’en Cristóbal, un professor de la universitat i on s’allotjarà ella. A mi em 19


recomanen anar a casa d’una amiga seva, l'Agustina, que a vegades també hi recull alumnes. Deixem les coses de la Laura i m’acompanyen fins a ca l’Agustina, que està uns pocs carrers més avall. De seguida em diu que endavant, que sóc benvingut, però no parlem massa ja que li demano a on puc anar a trucar. M'explica que hi ha molt poques cabines o telèfons públics i ens arribem a la que hi ha al costat d’un banc. Està tancada. Després anem a una altra i està avariada... Anem a munt i avall fins que a la fi trobem un telèfon que em deixa fer un truc a casa. Només parlem dos minuts, suficient per donar la mala notícia, dir que estic bé i demanar si em poden anul·lar la targeta. Segur que ha estat insuficient per transmetre’ls tranquil·litat i que no s’amoïnin. Ja més tranquil, tornem a casa l’Agustina i començo a fixar-me on som. Tot està molt calmat i hi ha poca gent pel carrer, som al migdia i fa un bon pet de sol. L’Agustina és una dona molt simpàtica i de seguida es preocupa per com ha anat la trucada, per si estem bé i ja ens ha preparat el dinar. Ens diu que ha passat en Cristóbal, que ens vindrà a buscar per anar a la universitat a la tarda, i m’ensenya l’habitació. En té dues que sol llogar a estudiants o guiris com nosaltres que estan de pas. Ara són buides i em deixa triar. Estan de costat i donen a un pati interior que hi ha, cadascuna amb la seva respectiva hamaca a l’entrada. M’aconsella que agafi la de més a prop de la cuina, per esmorzar més ràpid i li faig cas. Xerrem una estona. A la casa també hi viu la seva germana petita, la Mayra, que és modista. El temps passa volant, ja són les quatre i arriba un home, en Félix, una mena de conserge de la universitat. Ens ve a buscar amb un tot-terreny, encara no hem vist gaires cotxes per aquí. En un tres i no res arribem a la universitat, que es troba a les afores de la ciutat. L’últim tram fa pujada i el camí déu ni do en el mal estat en què es troba. Ens diu que ja hi som i saltem. 20


Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.