Viure als Pirineus-Gener 2017 by Plandora Continguts

www.viurealspirineus.cat Estació d’esquí de Tuixent. Foto: Tot Nòrdic

Feliç 2017

Únic escorxador de porcí de l’Alt Urgell

revista gratuïta de l’Alt Pirineu i Aran

núm: 179 · gener 2017

Pernils curats al natural, productes seleccionats, carns fresques

Tenim bull donja, una especialitat única que només trobaràs a Casa Bernadí

També productes sense gluten Troba’ns a la Seu d’Urgell i Noves de Segre:

La Seu d’Urgell c. Major, 18 T. 973 352 148 Noves de Segre T. 973 387 147

Opinió:

Josep Castellarnau:

Pérez-Bastardas:

Anna Azamar, Joan Aixàs, Joan Ganyet, Adriana Vázquez, Enric Quílez.

“Els hotels i restaurants del Pirineu tenen un segell d’identitat propi”. Pàg. 18

“S’ha de posar en valor el patrimoni dels frontals d’altar romànics de la Cerdanya”. Pàg. 38-39.

Equip d’odontòlegs i metges especialistes ∙ Implants ∙ Pròtesis immediates ∙ Ortodòncia ∙ Estètica Dental i blanquejament

Av. Guillem Graell, 38 La Seu d’Urgell Tel. 973 35 54 38 Fax. 973 35 54 39 www.centresodontologiaintegrada.com Pressupostos sense compromís. Consulti com finançar el seu tractament 1

núm

179

opinió

8-13 salut i benestar

www.viurealspirineus.cat núm: 179 · gener 2017

31-34

5 de gener

belluga’t per la Cerdanya

Cavalcada de Reis

35-48 Distribucíó gratuïta EDITA Edicions Salòria SL Passeig del Parc, 26 · La Seu d’Urgell DIRECCIÓ EDITORIAL Marcel·lí Pascual ALT URGELL Marcel·lí Pascual PALLARS JUSSÀ I PALLARS SOBIRÀ Amèlia Campoy / Laia Singla LA CERDANYA Redacció DISSENY i MAQUETACIÓ www.creativa.cat DL L 701-2002 Tel. 699 24 18 71 viurealspirineus@yahoo.com L’empresa no es fa responsable de les opinions dels col·laboradors de la revista.

agenda

17 de gener Sant Antoni Abat

portada

viurealspirineus @AmicsPirineu SaloriaEdicions

Tot l’equip de VIURE ALS PIRINEUS us desitgem un pròsper i feliç any 2017!!

lectures

Contes

per a regalar als més petits La col·lecció Petit Pirineu: les petites històries d’abans explicades als nens dels nostres dies //////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////// REDACCIÓ · La Seu d’Urgell

ls manairons, les trementinaires o el gegant acordionista són personatges que no es fan estranys als nens i nenes del Pirineu. Des de ben petits la majoria han escoltat dels seus pares els contes de la col·lecció Petit Pirineu d’Edicions Salòria en els quals s’expliquen de manera entretinguda les tradicions, llegendes i fets històrics de les comarques pirinenques. Són contes que fan de bon llegir i de bon explicar, històries senzilles, algunes centenàries que molts adults ja recorden que els hi explacaven els seus pares o els seus avis; altres són narracions modernes i inventades, íntimes i populars que fan les delícies dels més innocents de les cases. Així són les rondalles que fan dormir i somiar els petits pirinencs, històries plenes de color, amb il·lustracions màgiques i un format consistent. La base de tota aquesta proposta cultural inèdita al Pirineu parteix dels escriptors i historiadors inquiets, que porten a terme una insaciable activitat de recerca i difusió per tal de donar a conéixer la història de les comarques catalanes de muntanya des de tots els àmbits i per a tots els públics. Els llibres d’història per adults proliferen de la mà de joves estudiosos com Carles Gas-

cón, Lluís Obiols, Oriol Mercadal o Erola Simón, però paral·lelament surten al mercat contes destinats a l’entreteniment, però també a la pedagogia, del públic infantil. En aquest context, la col·lecció Petit Pirineu aviat serà un clàssic. Es va encetar tímidament l’abril de l’any 2011 amb el títol La trementinaire de les nenes rosses escrit per Isidre Domejó i il·lustrat per Carme Invernón, conte del qual se n’han fet dues edicions, i des de llavors s’han publicat deu títols més amb la clara vocació de conformar una col·lecció de pes que s’estudïi a les escoles i estigui present a totes les llars. Formen part, podríem dir, de la memòria col·lectiva des de la base, des de que els petits comencen el seu aprenentatge amb la llengua i amb la fantasia escrita i il·lustrada. Un dels contes de la col·lecció Petit Pirineu és El poltre de la Lluna escrit per la jove urgellenca Ester Farran i il·lustrat per l’artista de Puigcerdà, afincada a Portugal, Eva Sánchez, guanyadora del darrer premi internacional d’il·lustració Edelvives. Una història basada en un poltre que recorre les fires del Pirineu fins que una nena se n’enamora i se l’emporta de viatge… Però d’aventures com aquesta

del poltre de la Lluna n’hi ha moltes més. La darrera és la del conte La sopa de pedres (el número 11 de la col·lecció), escrita i il·lustrada per Laia Creus. Una història de solidaritat liderada per una pagesa i un grup de nens d’un poble del Pirineu. Ummmmmmm!!!!!!!

Col·lecció Petit Pirineu: 1. La trementinaire de les nenes rosses 2. El tresor més gran del món 3. Anem a plegar manairons

Dels petons perduts al pit-roig

es històries no tenen topalls i els treballs editats per Salòria van més enllà de la regió pirinenca. De fet, no tenen límits. Tant és així que en l’àmbit de la literatura infantil des del Pirineu es publiquen més col·leccions de contes d’àmbit català com la Col·lecció Pessigolles (iniciada amb el llibre Petons perduts i ampliada amb La Clàudia i el seu casc de bombera), o la Lola Anglada que inclou els dos títols escrits pel joveníssim Ricard Lobo Martínez que tenen com a protagonista un pit-roig. Contes frescos, amb històries carregades de missatge on valors com l’amistat i la perseverança hi tenen un paper destacat.

4. El burot i les cireres d’Arfa 5. El gegant i l’acordió 6. La guineu i la camosa 7. El poltre de la Lluna 8. La Vedelleta Reula

Edicions Salòria ha conformat un considerable catàleg format en primer lloc per assaig local, però també per una atrevida línia de llibres infantils (la història, llegendes i tradicions del Pirineu explicades als més petits) i darrerament per una ambiciosa proposta de llibres d’excursionisme i rutes de proximitat, obres pensades, escrites i publicades per gent del territori. Tot pensat i fet des del Pirineu. Col·lecció Petit Pirineu: 1. La trementinaire de les nenes rosses 2. El tresor més gran del món 3. Anem a plegar manairons 4. El burot i les cireres d’Arfa 5. El gegant i l’acordió 6. La guineu i la camosa 7. El poltre de la Lluna 8. La vedelleta Reula 9. L’Últim llop de la Cerdanya 10. Les gallines d’Aristot 11. La sopa de pedres Més informació del catàleg d’Edicions Salòria: www.edicionssaloria.com

Jordi Peró guanya el Premi de El Govern català reconeix la tasca Fotografia Paisatges del Passat de Pediatria dels Pirineus //////////////////////////////////////////////////////////////////////// REDACCIÓ · Tremp

/////////////////////////////////////////////////////////////////////// REDACCIÓ · La Seu d’Urgell

l tremp o l í Jordi Peró ha estat el guanyador del certamen amb la fotografia “Via làctia a l’estany Colomina”, una imatge presa des d’aquest estany, a la Vall Fosca. El concurs ha comptat amb una elevada participació i els membres del jurat ho han tingut molt difícil per triar les millors fotos.

l Govern de la Generalitat va atorgar, el passat 14 de desembre, la placa Josep Trueta al mèrit sanitari a la institució, Pediatria dels Pirineu. Aquestes distincions van ser creades el 1997, any en què es commemorava el centenari del naixement del reconegut doctor i científic català. Un premi merescut!

opinió

opinió Els velascs i els sixens /////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////// JOAN AIXÀS I OBIOLS · Metge, humanista i escriptor

oncs si els velascs diuen que la criatura no es pot moure deu ser perquè no es pot moure. Però els sixens són tossuts, hi insisteixen i hi tornen a insistir. I per aconseguir el seu objectiu han denunciat els velascs a la Justícia. Però la criatura no es pot moure perquè es malmetria. Sort n’hi ha que els cabdills dels velascs els defensen amb fermesa. Això ha passat perquè els velascs van adoptar una criatura prima, malalta i desnerida, ja fa una molt bona colla d’anys. La van acollir, la van cuidar, li van curar les ferides i, la criatura, a poc a poc, es va anar refent. Això sí, per poder-se mantenir dreta va haver de necessitar que li posessin una crossa permanent. Com que es dóna (“diacrític”) la circumstància que la criatura venia de bona mena, més del que semblava a tothom quan era jove, va anar creixent sana i valenta. Va començar a rebre senyals de gran admiració. Va començar a atraure les mirades de persones pròpies i alienes, de dins i de fora (“diacrític”) La seva gran crossa passava desapercebuda. I, ves per on, ara que la criatura ja és una persona gran, feta i dreta, els sixens se n’han adonat de l’atracció que provoca a altres persones, resulta que n’han demanat la seva paternitat “responsable”. De la crossa ni se n’adonen. Ni en parlen. Però alerta! La crossa es tan i

tan gran que la criatura no es pot desplaçar d’allà on és ara. Es podria malmetre. Podria sofrir seriosos desperfectes. És per això que els velascs s’hi oposen. Perquè, després de tot el que els ha costat mantenir-la dreta, no li volen cap mal. El cas és que els sixens, que, en aquella època, tenien una gran desafecció per aquesta mena de criatures, van haver de cedir en adopció altres criatures a altres indrets que van haver de fer el mateix que els velascs. Totes se’n van anar sortint com van poder, amb més o menys dignitat. El cas és però, que els sixens no les reclamen aquestes altres criatures. Ja els estan bé tal, com i on estan. I, mira, goita, la Justícia diu que tenen raó els sixens. “Santamaria marededeusinyó!” Alguns, altres, diuen que aquesta mena de procedir dels sixens és perquè els fa molta mandra que els velascs parlin una altra llengua i temen que la criatura que tenen ells pateixi. Perquè aquella llengua no els agrada. En canvi, a les altres criatures que tenen espargides per aquest món de Déu (“dos diacrítics”) els parlen la seva mateixa llengua. I aquesta sí que els agrada. I, així, d’aquesta manera, no els fa patir.

Es ven casa a la Parròquia d’Hortó a l’Alt Urgell La casa es troba situada al mig d’un magnífic paratge

Té sol tot el dia i molta tranquil·litat. Amb grans vistes pels quatre costats. Consta de quatre plantes: 1 celler o bodega de 40 metres quadrats. Planta baixa: cuina, menjador i dues habitacions amb llar de foc. Primera planta: Té quatre habtacions de matrimoni i una de petita. Segona planta: El cap de casa està encara per dividir. La casa té 240 metres quadrats, més celler de 40 metres quadrats. Es precisen reformes a la casa i al paller. L’edificació es troba envoltada de 20.000 metres quadrats de camps de regadiu.

Preu a consultar Tel. 618 866 574

Els nous metalls

/////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////// ENRIC QUÍLEZ I CASTRO · Puigcerdà

l llarg de la història, l’home ha emprat els metalls amb finalitats diverses: ornamentació, eines, armes, etc. Cada època ha tingut els seus metalls. Per exemple, hi havia una època en què el ferro per fer espases era tan escàs que era més valuós que l’or.

giques molt diferents. I naturalment, si n’hi ha pocs, són rars i es troben en pocs països, el conflicte està servit. Moltíssima gent ha mort o viu en condicions d’escla-

vatge per tal que poder obtenir aquests elements del fons de la terra i portar-los a les indústries, on seran aprofitats per mantenir el nostre estil de vida.

A partir de la revolució industrial, el ferro va esdevenir fonamental per a la producció d’acer. Amb la revolució tecnològica, entren altres elements en disputa, com el coure, l’alumini, el plom, etcètera. També són importants el manganès o el wolframi, que serviran per reforçar l’acer o bé per fer filaments de bombetes incandescents. O l’urani, que s’utilitza com a combustible per a les centrals nuclears o per fer armes. A l’era actual, hipertecnificada, els metalls més importants estratègicament són aquells que es coneixen com a terres rares o metalls rars, molt poc abundants (la majoria els trobem a la Xina o a l’Àfrica) i que són imprescindibles per a la fabricació de mòbils, ordinadors i altres elements del nostre món tecnològic: l’indi, el niobi, el molibdè, el tàntal, el lantà o l’erbi. La majoria van ser descoberts al segle XIX, després d’anàlisis químiques complexes, ja que costa força distingir-los entre ells, tot i que acaben tenint propietats tecnolò11

opinió L’Eix Pirinenc, carretera nacional o carretera secundària? /////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////// ANNA AZAMAR · Membre de l’executiva regional d’ERC a l’Alt Pirineu i Aran

o és cap secret el bulling al que l’estat espanyol sotmet a Catalunya des de fa molt de temps. Que les infraestructures viàries i ferroviàries catalanes, que depenen de l’estat, són menystingudes en el seu manteniment i en les inversions és sabut per tots els que vivim aquí i ho patim diàriament. Al Pirineu hi tenim una d’aquestes infraestructures viaries estatals, la carretera N-260 també coneguda com a eix pirinenc. De fet, se l’anomena així, eix pirinenc, per què travessa tot el Pirineu de punta a punta, des de Portbou (Girona) fins a Sabiñánigo (Osca); amb una longitud d’uns 500 kilòmetres, dels quals 353 transcorren per Catalunya. L’origen d’aquesta carretera es remunta a la dècada dels 80, quan un conjunt de carreteres pirinenques secundàries i locals van passar a ser de titularitat estatal per conformar la N-260, sense fer-ne cap actuació més que unificar-les, i posar-li el nom de “Nacional” quan de veritat li hauríem de dir carretera de segona. Aquest fet és el motiu pel que, actualment, molts dels trams siguin camins irregulars i estrets, molt lluny de les carreteres nacionals estàndard de la resta de l’estat, com per exemple la N-II de Madrid a la Frontera francesa o la N-122 de Saragossa a Portugal. Es tracta, a més, d’una de les carretes més perilloses de l’estat, 173 dels 353 kilòmetres que passen per Catalunya formen part dels trams més perillosos segons l’informe EuroRAP 2015. L’eix Pirinenc és l’eix de vertebració territorial dels pirinencs i pirinenques, és el que ens comunica entre les valls i ens permet connectar-nos entre si, en definitiva una infraestructura viària vital per el desenvolupament social i econòmic dels pirinencs i pirinenques, al mateix temps fonamental perquè la vegueria del Pirineu acabi essent una realitat. Des de que en va assumir la titularitat, l’estat ha invertit molt poc en aquesta carretera; simplement n’ha assumit el seu manteniment i encara gràcies. El

trajecte Xerallo–Pont de Suert és suficient per constatar que moltes d’aquelles carreteres continuen sent les mateixes que als anys 80, igual d’estretes i corbes. Però també podríem parlar de l’actual despropòsit de la variant del poble de Gerri de la Sal, un altre exemple que la gestió d’aquesta carretera és nefasta i no es pensa en el perjudici al territori; destrueixen tot el voltant del poble per fer una variant però deixen l’obra sense acabar, i finalment decideixen eixamplar la calçada, dins el tram urbà i posar un semàfor per complicar una mica més el dia a dia de la gent que hi passem. D’exemples com aquests en trobarem més al llarg de tot el recorregut de l’eix pirinenc al seu pas per Catalunya. El fet és que la gent del Pirineu no mereixem carreteres de segona, que a estones semblen camins de cabres, ni ser menystinguts a l’hora d’invertir-hi. Mereixem, i tenim el dret de poder circular per una carretera bona i segura per anar a La Seu d’Urgell, a Puigcerdà, a Pont de Suert, a Sort, a l’indret que sigui del Pirineu; unes bones vies de comunicació i també de telecomunicacions, un altra via necessària i amb molts problemes per ser-hi a tots els indrets de l’Alt Pirineu, és un factor clau en el desenvolupament i vertebració del Pirineu, és vergonyós que en ple segle XXI encara estiguem així. Reclamar aquestes millores en la circulació i en la seguretat és l’obligació dels qui representem aquest territori a les institucions, ara i sempre.

opinió

Una urgellenca a Dinamarca

“À la ville de... Barcelona!”

//////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////// ADRIANA VÀZQUEZ · Horsens

l meu nom és Adriana Vàzquez i tinc 24 anys. Vaig néixer a La Seu i actualment, visc a Horsens, Dinamarca, des de fa 16 mesos, on treballo al departament de SEO per l’empresa Trendhim. També estudio un grau en “Marketing and Management”. Quan viatges la teva ment s’obre i t’adones que no tot és com et pensaves. Hi ha coses que donem per fetes per que és el que sempre hem vist a casa, com per exemple anar a esmorzar amb els companys de feina al bar de la cantonada, però no a tot arreu és així. Geogràficament ens separen 2.000 km, tampoc és tan lluny, però som molt diferents. L’etiqueta que tenen els nòrdics és que són “freds” i distants. I no ho negaré però s’ha de matisar. Quan coneixes a algú danès no et dones dos petons, et dones la mà, tant si ets dona com home. També guardaran distància en parlar de coses personals en un primer moment. Però quan t’has guanyat la seva confiança cada vegada que et vegin et donaran una abraçada: això és fred? La meva cara quan un conegut danès em va abraçar no va ser d’alegria, ja que em va impactar bastant i no sabia com reaccionar. També em va sorprendre la quietud que hi ha als supermercats, la gent va per feina i no s’entretenen. No hi ha nens corrent pels passadissos ni gent aturada parlant. Són eficients i efectius. A la feina no hi ha pauses per esmorzar de 30 minuts, ni per dinar de 2 hores. Aquí les jornades són de 8 hores, amb 30 minuts per dinar, a les 12, i tothom s’emporta el dinar de casa i se’l mengen a la cafeteria amb els companys

de feina. És molt més fàcil concentrar-se quan les jornades són seguides, a més a més el saber que a les 16:30 seràs a casa i que tindràs tota la tarda per endavant, això si, per mi, per que els danesos sopen a les 18, jo en canvi segueixo fent una mica l’horari de casa. L’ambient a la feina és com el d’una família, hi ha una gran cultura corporativa, on des del començament t’expliquen els valors de l’empresa i els objectius que tenen. Així és fàcil sentir-te part de l’empresa ràpidament. També intenten fer-te veure la importància del teu treball en l’empresa, per més petit que sigui, i això et fa sentir motivat per continuar treballant i millorant. Al que crec que no em podré acostumar mai és als horaris comercials, ja que les botigues tanquen a les 17 de la tarda a l’hivern i a les 17:30 a l’estiu. La primera setmana que estava aquí vaig sortir a donar una volta a les 19:30, esperant trobar-me alguna botiga oberta. Ni la cafeteria estava oberta, va ser realment frustrant. En canvi els supermercats, la majoria tanquen a les 21 i alguns fins i tot a les 22 hores. Dinamarca és un gran país per viure-hi, on t’ajuden a créixer professionalment i on t’encoratgen a seguir pujant esglaons per aconseguir les teves metes, on tenen una cultura enriquidora i una manera de fer per envejar, però un troba a faltar la seva terra, anar a la terrassa del passeig, comprar castanyes a la tardor, o quedar amb els amics a la font del passeig, els dinars familiars els diumenges i les tardes en família davant del foc. Sempre serem d’on sentim que som a casa, i la Seu sempre ho serà, i per sort el Cadí sempre estarà allà per avisar-me que he arribat.

Presentació del llibre LA SOPA DE PEDRES

Dia 2 de gener a les 17.30 h a la Biblioteca Sant Agustí

www.edicionssaloria.com 14

/////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////// JOAN GANYET I SOLÉ · Alcalde de La Seu entre el 1983 i el 2003

l 17 d’octubre de 1986, al pronunciar a Lausana la cèlebre frase: ”À la ville de... Barcelona!”, Samaranch va obrir de bat a bat les portes a una de les etapes més creatives de les darreres dècades. Efectivament, ara fa 24 anys les societats catalana, europea i mundial van viure un somni. Els JJOO de Barcelona’92 van ser descrits com ”els millors de la història”. En aquell esdeveniment, La Seu hi va jugar un rol destacat. Com va ser que una petita ciutat del Pirineu hi participés, veles al vent, en primera línia, sense complexos? Escrivia Píndar fa 25 segles: “Ànima meva, no persegueixis la immortalitat, esgota el límit del que és possible”. Amb la participació en aquells JJOO crec que els urgellencs van esgotar el límit del que era possible, amb un devessall d’il.lusió i generositat que no tenen precedents coneguts. Ara podem mirar endarrere amb perspectiva suficient i avaluar-ne les circumstàncies i les conseqüències. Alguns aspectes poden destacar-se’n: Dels aiguats als Jocs: la dècada 1982-1992. Els tràgics aiguats de 1982 i l’enèrgica resposta de les institucions i de la societat urgellenca van possibilitar una millora significativa de les infraestructures viàries i l’ anhelada des de feia segles canalització del Segre. Enlloc de la prostració i el pessimisme, es va fer un pas endavant de gran significació pel futur. Els aiguats del 1982 i els JJOO de 1992 estan íntimament relacionats perquè en el procés de canalització del Segre, de la reparcel·lació de les 180 ha afectades per la inundació, l’ajuntament de La Seu va obtenir el que buscava: la ubicació a tocar del centre històric de les 7 ha disperses que tenia riu amunt, precisament la superfície que ocupa avui el Parc del Segre. Sense la tragèdia dels aiguats, i la formidable resposta col·lectiva, el Parc del Segre no existiria i probablement no hi hauria hagut JJOO a La Seu. L’ajuntament i els urgellencs en conjunt van plantejar-se un repte molt ambiciós: participar com a actors en la més gran representació mundial, que són els Jocs Olímpics. No hauria estat possible sense esperit (idees clares) i perseverança (anys de treball). Projecte de ciutat. L’ajuntament sorgit el 1979 de les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura va escometre la tasca de reconstruir la Seu, dotar-la d’una vocació definida, fer-la progressar, obrir-la al món, ordenar-la urbanísticament, promoure l’equitat social, conferir-li un paper capdavanter al Pirineu. L’ajuntament havia dibuixat un port d’arribada a 30 anys amb objectius a curt, mig i llarg termini. Els JJOO i el projecte de ciutat es van alimentar mútuament. El projecte olímpic es va enriquir amb la vocació dels urgellencs d’arribar molt lluny en qualitat urbana i en internacionalització; i el projecte de ciutat va rebre una forta injecció de vitalitat, amb tot el que comporta la participació olímpica des del punt de vista de recursos econòmics i organitzatius, i la necessitat de formació d’equips humans altament especialitzats. I, a més, amb un calendari d’estricte compliment. Els

JJOO del 92 van fer possible un avançament de terminis en els objectius fixats i un salt espectacular en la presentació mundial de la ciutat. L’empremta olímpica. Els jocs han deixat empremta material i espiritual. Des del Parc del Segre, a la modernització de l’hospital, l’estació d’autobusos, la rehabilitació de la façana de llevant de la ciutat (la que dona al Segre), la millora en la urbanització de l’eixample, la modernització de les telecomunicacions, etc, etc. no s’entendria la Seu, avui sense el legat olímpic. Però tan clau com la dotació d’equipaments socials és l’empremta espiritual: el legítim orgull dels urgellencs d’haver contribuït com els primers al formidable èxit dels JJOO de Barcelona’92, “els millors de la història”. Els voluntaris: la generositat. 700 persones, amb un altíssim esperit de generositat i d’il·lusió, van forjar l’èxit dels Jocs Olímpics a La Seu. La majoria d’ells urgellencs, però amb una destacada participació d’amics forans de Catalunya, d’Andorra, d’Espanya i de procedència internacional. Alguna entranyable anècdota entre infinites: els ulls esbatanats dels sahrauís, fills del desert, davant l’abundància i l’espectacularitat de les aigües braves del canal de competició.... La unitat. Quan una empresa col·lectiva neix i es desenvolupa basada en l’entusiasme, la generositat i la unitat no pot fracassar. La unitat entre els ajuntaments de Barcelona i La Seu, el Comitè Organitzador de Barcelona’92 (COOB), el Comitè Olímpic Internacional (COI), el Comitè Olímpic Espanyol (COE), la Federació Internacional de Canoa (FIC), la Federació Espanyola de Piragüisme (FEP), l’Estat, La Generalitat, la Diputació, les forces polítiques i socials i el conjunt dels urgellencs, va constituir-se en la formidable palanca de l’èxit dels Jocs Olímpics a La Seu, ara fa exactament 24 anys. El Parc Olímpic del Segre. En el Pla General d’Ordenació Urbana de La Seu de 1980 es contemplava un parc fluvial en la zona anomenada “l’illa”, vora la façana de llevant de la ciutat vella. L’indret era aleshores el més marginal de La Seu, malgrat els seus valors potencials: clavegueres abocant directament al riu, barraques, l’antiga església de St. Agustí en ruïna total, l’actual Centre Cívic del Passeig i la Fonda Llebreta en estat d’abandó. Els JJOO van portar el miracle. A l’àrea se li va donar el tomb com un mitjó i s’ha convertit en un orgull pels urgellencs i en una potent referència internacional. Ningú concep ara La Seu sense el Parc del Segre. El Parc és la frontissa entre la ciutat i els prats i boscos que l’envolten: és la veritable porta d’accés a la natura circumdant. El Parc és, a més, un motor d’activitat econòmica i esportiva. Deia Dickens que “no sabem mai del que som capaços fins que ho intentem”. Fa 24 anys La Seu es va llançar a una gran aventura que ha deixat rèdits que perduren i perduraran per molt de temps. M’ha quedat d’aquells dies tan especials un record preciós i el més sincer agraïment a tots els actors i actrius d’aquella gran obra col·lectiva. 15

entrevista

actualitat

Josep Castellarnau: “Els hotels i restaurants del Pirineu tenen un segell d’identitat propi”

El Consell Comarcal de l’Alta Ribagorça premia la capacitat d’emprenedoria i homenatja les dones de la comarca

//////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////// M. PASCUAL · Escaló

//////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////// REDACCIÓ · El Pont de Suert

osep Castellarnau (47 anys) és el propietari de l’Hotel Castellarnau d’Escaló, al Pallars Sobirà. Va ser president fundador de l’Associació La Xicoia i actualment és president de la Federació d’Hostaleria de Lleida i comanda un establiment de referència al Pallars. Hem anat a Escaló, ens hem assegut al menjador de casa seva (del seu restaurant, que és casa seva) i després de menjar una excel.lent sopa de pilota i una truita del país, l’hem entrevistat per als lectors de VIURE ALS PIRINEUS. Vas ser un dels impulsors de La Xicoia. Com va néixer aquesta associació? N’estic molt orgullós del que hem fet la gent de La Xicoia. Quan vaig acabar els estudis d’hostaleria vaig tornar al Pallars. Llavors els nostres hotels i restaurants els portaven, sobretot, gent gran i tothom anava una mica per lliure. Llavors els joves que començàvem a agafar el relleu vam organitzar un berenar de bon rotllo, va funcionar i vam decidir fer coses junts i col·laborar. Quin balanç fas d’aquesta col· laboració entre hotelers i restauradors del Pallars? Molt positiu. Amb la creació de La Xicoia, que he presidit fins fa uns mesos (ara ho fa el Ramon Aytés, de l’Hotel Pessets de Sort), vam crear bon ambient entre nosaltres i vam aconseguir que les nostres cases milloressin ajudant-nos els uns als altres. Hem reforçat la nostra cultura gastronòmica i hem crescut com a professionals tot un grup de gent jove del Pallars. I ara has assumit la presidència de la Federació d’Hostaleria de Lleida. Amb quins objectius ho fas? Voldria reproduir el model de La Xicoia a nivell de Lleida i Alt Pirineu. Sobretot faré tot el possible per tal que hi hagi bon ambient entre els professionals que estem federats. Voldria que tothom tingués moltes ganes de pertànyer a la federació. 18

l passat 16 de desembre va tenir lloc al Consell Comarcal de l’Alta Ribagorça l’acte de celebració del XII Premi Jove Emprenedor/a

Com està el sector turístic pirinenc? He de dir que els hotels i restaurants del Pirineu tenen un segell d’identitat propi. La gent ja sap que al Pirineu tenim un valor afegit que és l’entorn, la gastronomia i la tranquil·litat. I a nivell social, com és la vida en pobles petits com, per exemple, Escaló? Aquest és un tema preocupant. Avui viure i treballar al Pirineu és complicat: les distàncies, el despoblament, les deficiències en telecomunicacions... Tot això fa que la gent jove marxi i els pobles es queden sense vida. Aquí tenim un problema i, precisament, des de la Federació d’Hostaleria també volem reivindicar aquest aspecte per tal de buscar solucions específiques per a les zones rurals i de muntanya. I l’Hotel Castellarnau? Com va començar la història d’aquest establiment? Fa una colla d’anys, va ser durant

de l’Alta Ribagorça. L’objectiu del premi és reconèixer públicament l’esforç i l’aposta que realitzen els joves per endegar noves iniciatives

empresarials a la comarca. Els guardonats van ser els següents: Jordi Bret Sales amb un primer premi de 1.500 euros, per AITANA BERRIES, FRAMBUESAS DEL PIRINEO, una empresa de producció, venda i distribució de fruits del bosc i xordons ecològics per al consum en fresc i elaboració de derivats agroalimentairs; Alfons Ruiz Manzanares, pel CENTRE CANÍ BUIXITS ALT PIRINEU, amb un segon premi de 1.000 euros; i Núria Coll Cugat i Sonia Garrido Albarral per la creació de DAINAHERBODIETÈTICA i VERIT PONT, amb dos tercers premis de 400 euros per la creació de botigues d’alimentació a granel i ecològica.

la guerra civil. I l’explicació és curiosa. El padrí i repadrí eren fusters, nosaltres som de Casa Fuster, i a finals de la guerra els van empresonar i els primers anys de la postguerra els van tenir captius. La meva padrina, que venia de l’Hotel Rei de Llavorsí, es va quedar sola, va traure els taulons de la fusteria al carrer i es va posar a vendre coses i a servir menjars per als treballadors que venien a fer obres a la comarca. A canvi, demanava als treballadors que el cap de setmana portessin menjar al meu padrí a la presó de Lleida. Així tot funcionava. I des de llavors fins avui... Sí. El padrí i el repadrí després de rodar per presons de mitja Espanya van tornar, però la fusteria ja es va tancar (ara els estris són al restaurant) i la padrina va continuar servint menjars. Després van fer 4 habitacions, i durant tots aquests anys l’hotel ha anat fent camí i avui ja té 42 habitacions. 19

salut i benestar Infants amb dificultats d’aprenentage /////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////// ANNA GARCIA i NATÀLIA JIMÉNEZ · Stimulus Vitae

n dels trastorns comorbids de major prevalença al costat del TDAH (Trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat) són les dificultats específiques de l’aprenentatge. Són definides pel National Joint Commitee on Learning Disabilities (NJCLD) com: “Dificultats d’aprenentatge és un terme genèric referit a un grup homogeni de desordres que es manifesten com a dificultats significatives en l’adquisició i ús d’habilitats d’escoltar, parlar, llegir, escriure, raonar i capacitats matemàtiquess”. Aquests desordres són intrínsecs a l’individu i es pensa que són deguts a disfuncions del sistema nerviós central, podent-se presentar al llarg del cicle vital.[…]” Els professionals, diagnòstiquem segons els criteris que ens especifica l’última versió del Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders), el DSM-V. Dins del manual s’estableix el terme de trastorn específic d’aprenentatge desplegant-se en tres:

Els processos psicològics bàsics alterats en els infants que presenten Dificultats d’Aprenentatge acostumen a ser: percepció, memòria i atenció. Per dur a terme un tractament adient és necessari la intervenció per part del psicopedagog a través d’un programa individualitzat d’estimulació dels processos cognitius (memòria, atenció, percepció, llenguatge, orientació en l’espai...). Aquests programes són bons instruments de rehabilitació i recuperació per aquells nens que presenten dificultats en algun d’aquests aspectes. La unió del psicòleg i el pedagog constitueix la base teòrica de dos importants fonts de coneixement. Per una banda, la psicologia aportarà coneixement de les funcions cognitives bàsiques, dels procesos implicats en el seu funcionament i dels procediments més importants per la seva rehabilitació. La pedagogia aportarà els principis didàctics de tot el procès d’ensenyança-aprenentetge, graduació de les dificultats i disseny d’activitats motivadores pels alumnes.

Red cultivarsalud

• Dificultats en la lectura (Dislèxia)

• Dificultats en l’expressió escrita (Disgrafia) • Dificultats matemàtiques (Discalculia)

actualitat Tanca Cal Sastret, una botiga centenària d’Organyà

/////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////// MARCEL·LÍ PASCUAL · Organyà

TAXI

DIARI A BARCELONA

Marisa Reyero Sortida: 7 del matí, de dilluns a dissabte Tornada: a les 3 de la tarda

Tels. 973 35 37 42 - 657 913 368 24

Anuncia’t a Viure als Pirineus

l tancament de botigues històriques al Pirineu és constant i no s’atura. Aquest estiu publicàvem a www.viurealspirineus.cat el tancament de Queviures Paco, l’única botiga que quedava a Lles de Cerdanya i el dia 31 de desembre farà el mateix una altra botiga de referència al Pirineu, Cal Sastret d’Organyà, fundada l’any 1870. A Cal Sastret obren cada dia de l’any i vénen una mica de tot, des de diaris, revistes i llibres, fins a vi, fruita i tota mena de productes comestibles. El seu propietari, Decorós Betriu, un home molt conegut a la comarca de l’Alt Urgell, explica que “el dia de Nadal obrim pels diaris, el dia de sant Esteve ho fem per si algú s’ha descuidat d’agafar-lo el dia de Nadal i el dia 1 de gener obrim per si algú necessita alguna cosa urgent i al mateix temps que li fem un favor també ens el fem a nosaltres”. D’obrir cada matí de l’any, tots, Cal Sastret passarà a abaixar la persiana definitivament el proper 31 de desembre. “M’hauria agradat que algú hagués volgut continuar però les petites botigues de poble ho tenen molt complicat per sobreviure”, es lamenta el Decorós. S’ha passat tota la vida darrere el taulell i quan li preguntem què farà a partir de l’1 de gener diu que encara no ho sap però que té moltes ganes de dormir tranquil·lament sense haver de llevar-se amb l’obligació d’obrir el seu establiment. “Fa anys es despatxava moltíssim, ara tot és diferent, ha canviat molt la societat i els pobles petits tots més aviat perden població”, comenta el botiguer. D’ençà que el besavi del Decorós va obrir les portes de la botiga el dijous gras, el dia de la Fira d’Organyà, a Cal Sastret no saben que és tancar. “Abans obríem nit i dia”, diu el De-

corós. “Quan era més jove molts dies aixecava la persiana a les 3 de la matinada que era l’hora que arribaven els diaris, i a les 9 del matí ja havia fet un jornal”, afegeix. Ara, el Decorós prefereix plegar perquè “les coses han canviat molt, no es fa el calaix que es feia abans, ni de bon tros, i val més deixar la feina quan tens salut que no pas quan estàs malalt”. El dia 31 de desembre, doncs, el Decorós serà al mateix lloc de sempre, darrere el taulell i donant conversa als clients i amics, al costat de les emblemàtiques botes de vi que caracteritzen Cal Sastret. L’endemà ell farà festa, i nosaltres quan passem per Organyà hi trobarem a faltar alguna cosa.

Mòbil. 699 24 18 71 Telf. 973 98 91 62 www.viurealspirineus.cat 25

turisme

Menú Cap d’Any

Casa Roca, turisme rural a la vall de Barcedana

1r Plat Crema de marisc Musclos, gambes, cigales i verdures

/////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////// AMÈLIA CAMPY· Sant Martí de Barcedana

2n Plat Còctel de marisc Pop, musclos, gambes, palets de mar, rap, tomàquet, ceba fresca, pastanaga, pebrot vermell i verd

Feliç Any Nou!!!

3r Plat a escollir Filet de vedella amb foie o Lluç farcit Postres variat

70 €

Pl. del Codina, 4. Telf. 973 044 338.

Beguda, cava i cotilló inclòs

Local ampli i molt acollidor.

*La reserva serà vàlida mitjançant el pagament anticipat abans del dia 27

Tradició formatgera a la vall d’Àssua amb La Peça d’Altron ////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////// AMÈLIA CAMPOY · Altron

La Peça d’Altron enguany fa 25 anys que elaboren formatges ar-

tesans. Els seus formatges són fets amb llet crua de vaca, elaborats a l’obrador propi i curats en una cava seguint el procés Més info. Telèfon: 973 62 18 27 / formatgeria@lapessadaltron.com natural per tal que fermentin amb tot el temps del món. Així surt el Serrat, el formatge més ren el tupí tradicional de la Vall d’Às- el curat i vell, el fumat i el formatge en conegut de la casa, premsat i sense fo- sua i de curació llarga. I encara d’altres oli amb herbes aromàtiques. rats de llarga curació. Igualment elabo- com el formatge tendre, el semicurat,

Casa Roca de Sant Martí de Barcedana, en ple Montsec, s’hi respiren aires de calma, de tranquil·litat, de bona cuina i d’històries a la vora del foc, en un ambient familiar que manté l’essència d’una terra i d’una manera de viure. La mestressa de la casa, la Mònica, ha après a cuinar de la seva mare i de la seva sogra, saviduria dels fogons transmessa generació a generació a foc lent, amb la cassola sempre al costat i productes de l’hort i de l’horta. La cuina autèntica és un dels trets distintius de la casa igual que ho és el respecte per la feina ben feta, el sacrifici de treballar la terra i cuidar els animals, amb esforç i autenticitat. Ho tenen clar a Casa Roca: les arrels no es poden perdre, qui perd les arrels perd la identitat. I ells volen estar al territori, sentir-lo a tocar, treballar l’olivera, els fruiters, el cereal, com fa el Josep Maria, i compaginar l’agricultura amb el turisme familiar i sostenible, la restauració i l’elaboració artesana de productes.

Dels arbres fruiters (cireres, préssecs, nectarines, pomes, peres, codonys, prunes, figues, móres) en fan almívar i melmelades; de l’hort, la carabassa de confitura i el cabell d’àngel. De l’hort en surten tota mena de verdures que fan variar la cuina segons temporada. L’establiment forma part de l’Associació de Restaurants del Pallars Jussà i de Turalcat. Els horaris dels dinars són de les 14:00 a les 17:00 hores, els sopars de les 21:00 a les 23:00 hores. Es demana fer reserves prèvies al restaurant i allotjament. www.casaroca.info / Telèfon: 973 651 070

Artesans alimentaris Aquesta filosofia és la base de l’establiment i el que garanteix la fidelitat de la seva clientela, que any a any, i mes a mes, repeteixen estada al caliu de la família Roca que va iniciar l’activitat agroturística l’any 1986 i des de llavors ha anat consolidant la seva tasca. Ara, a més, els fills de la Mònica i el Josep Maria aporten idees i renovació a l’establiment. Elaboren els seus propis productes alimentaris de temporada, que es poden degustar a la cuina i adquirir a la mateixa casa així com a Casa Jaumet, una antiga vivenda restaurada d’Allotjament Independent amb capacitat per a 5 persones. A Casa Roca fan el seu propi oli d’oliva verge obtingut amb el procés natural d’extracció en fred dels fruits de les seves oliveres centenàries de la vall de Barcedana, i que comercialitzen amb el nom Essència Montsec, la marca de Casa Roca.

Bar restaurant Terminus El Bar Restaurant Terminus, situat a l’entrada de Térmens, a tocar de la carretera C-13 que va a Lleida, és un establiment històric, que compta amb nova gerència. Si hi pareu hi trobareu una bona proposta d’esmorzars de forquilla, així com dinars i sopars casolans, amb l’especialitat en brases i plats tradicionals. Es tracta d’un establiment amb tradició local, com a punt de trobada d’amics i veïns del poble, però també viatjants que passen per la carretera i paren a menjar o, simple26

ment, a fer el vermut o unes tapes. El restaurant disposa de zona d’estacionament privat i una gran terrassa exterior. Una de les novetats d’enguany de l’establiment és l’organització de tot tipus de festes i celebracions familiars o amb amics. A més, els dissabtes i diumenges també s’hi pot trobar un ambient més festiu per als joves. Bar restaurant Terminus c/ carretera, 69. Térmens (La Noguera) Telèfon: 620 213 824 27

La Bruna dels Pirineus, un animal apreciat arreu de Catalunya /////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////// A. CAMPOY · Esterri d’Àneu

moltes de les fires que aquesta tardor es van fer arreu del Pirineu, i a les que es faran durant tot l’hivern, la vedella de raça Bruna dels Pirineus hi té un gran protagonisme: es tracta d’un dels animals més apreciats de la regió. La subhasta de vedelles de Raça Bruna dels Pirineus ha esdevingut una activitat d’interès a nivell de tot Catalunya (té força importància a Vic), que ajuda a mantenir la presència d’explotacions ramaderes amb Bruna del Pirineu, a fer la reposició de les explotacions i a donar un valor afegit a la feina que fan els professionals del sector. L’any 2015 es van subhastar centenars de vedelles a les diferents fires que es van fer a l’Alt Pirineu i Aran. D’altra banda, en el concurs que es va fer, per exemple, a la Fira de Santa Teresa d’Esterri d’Àneu, es van exposar i escollir els millors

exemplars del recinte firal, d’acord amb els criteris de valoració de la raça Bruna dels Pirineus. Els animals guanyadors s’escullen premiant els millors de raça tenint en compte les següents categories (sempre que hi hagi un mínim de 5 animals per cate-

goria): Vedelles (1 any), Anolles (2 anys), Terçones (3 anys), Terçones amb vedell (3 anys), Vaca, Vaca amb vedell i Toro. Un cop feta aquesta valoració, s’escullen els grans guanyadors, el mascle i la femella millors de cada fira. La Bruna és autèntica!

La carn de poltre, un aliment saludable i sostenible //////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////// A. CAMPOY · Esterri d’Àneu

es dietes sostenibles són aquelles de baix impacte ambiental que contribueixen a la seguretat alimentària i nutricional de la població en el present, però també en el futur. Per tant, tenen un efecte protector i respectuós amb la biodiversitat i alhora són econòmicament justes i assequibles, i sobretot nutricionalment adequades, innòcues i saludables. I què hi té a veure això amb la carn de poltre? Doncs tan senzill com dir que la carn de poltre és un clar exemple d’allò del que ha de composar aquest tipus de dietes, ja que és un aliment saludable i sostenible. La carn de poltre és una de les més nutritives que hi ha al mercat. Aporta, com la majoria de la carn, peix i ous, les proteïnes de qualitat imprescindibles per al desenvolupament i manteniment del nostre cos; però es diferencia 28

pel seu baix contingut en greixos i el seu contingut en ferro força superior. A més a més, la carn de poltre és una font d’àcids grassos Omega-3 que, com passa amb el peix blau, li confereixen propietats cardiosaludables.

És rica en vitamines i minerals, de fàcil digestió, apta per a tots els públics i especialment recomanable per a nens, joves, esportistes, persones amb anèmia i gent gran.

museus Un tresor amagat: el Museu dels Raiers de Coll de Nargó //////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////// NÚRIA BOLTÀ · Coll de Nargó

Nova botiga a la Pobla de Segur L’Eugènia, la propietària aposta per la venta de proximitat, oferint diversos productes locals, ecològics, i també gourmet. Al Rebost hi podreu trobar: Galetes del Pallars, fruits secs de la Vall d’Àger, oli i melmelades de la Vall de Barcedana, mel de Pobla i Gramuntill. Diversos embotits artesans com xolís d’Isona, girella de Pobla o llangonissa de Sentís. Varietat de formatges de Corroncui, Surp, Ossera, Almacelles, Albió, Basturs i Puigcerver; Iogurt d’Ainet, truites de Tavascan. Productes ecològics, sense gluten, vegans, llegums, cereals, tes, infusions naturals, herbes del Pàmies... I el celler amb vins ecològics, de proximitat, cerveses artesanes locals com la Ctretze i la Redorta i altres d’importació; licors coneguts com la ratafia dels Raiers o el Licor de Cassis, caves, champagnes...

DISSENYEM EL TEU MENÚ PER A LES FESTES DE NADAL al teu gust! A més d’un gran ventall d’embotits elaborats artesanalment per nosaltres, podràs trobar els plats típics de Nadal a un preu molt assequible: · Canelons de rostit o marisc · Tall rodó amb bolet · Pollastres de pagès · Brou de Nadal

l poble de Coll de Nargó amaga diferents tresors patrimonials alguns dels quals es troben dintre del seu nucli mateix. Un d’ells és el Museu dels Raiers, ubicat en una antiga església dedicada a la Verge del Roser, precisament la patrona dels raiers. Està situada al capdamunt del nucli urbà, entre carrerons que encara testimonien l’antiga fesomia d’aquest poble. Després de ser degudament condicionada, actualment acull testimonis d’aquest vell ofici que fou mitjà de vida d’alguns dels seus habitants, un ofici dur i exposat com era fer baixar els troncs tallats dels boscos riu avall. La feina passava per diverses fases des de la tria de troncs als boscos. En primer lloc, calia escollir quins arbres eren susceptibles de ser tallats. Anys enrere, aquesta feina era manual, a cop de destral, i la feien els picadors. Com que els petits rius de muntanya no porten suficient cabal d’aigua per arrossegar cap avall grups de troncs lligats, aquests es feien baixar solts mitjançant la tècnica del barranqueig, amb l’ajut de ganxos (la ganxa) per tal que no quedessin aturats en algun tram. Els troncs es feien arribar fins els llocs on hi havia suficient espai per poder-los relligar per formar els rais i on el cabal d’aigua també hi era assegurat. En aquests espais més amplis, les raieres, els troncs es classificaven per grandària i es començaven a lligar per anar formant el rai. A l’Alt Urgell, un dels llocs habituals on es muntaven els rais era a Bassella, però n’hi havia d’altres. Es tenia cura fins l’últim detall abans de fer lliscar el rai riu avall. Fins i tot es tenia en compte de posar, al que constituiria la proa del rai, la part més estreta del cap dels troncs per tal de facilitar la navegació. Tot un munt de passos posteriors eren imprescindibles per acabar el rai on s’hi havia de muntar les remeres per subjectar els rems, la part dedicada a les provisions, etc... La fusta arribava als compradors i es portava a les serradores. Sembla ser que molta part de la producció s’emprava per a la construcció naval. Tota aquesta informació la trobareu visitant el Museu dels Raiers de Coll de Nargó on es poden veure interessants fotografies de l’època en les que es detalla el nom de les eines i els passos, recreacions de la figura del raier i un bon nombre d’objectes relacionats amb aquest ofici.

Si no vols quedar-te sense, vine a la nostra xarcuteria a encomanar-ho!

www.xarcuteriapageslaseu.blogspot.com

Llorenç Tomàs i costa, 74 · La Seu d’Urgell Tel. 973 360 850 · xarcupagesagusti@gmail.com 30

El Molí del Pau: oli verge extra de la Noguera

////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////// AMÈLIA CAMPOY · Os de Balaguer

grària Cal Pau és una empresa familiar dedicada a l’agricultura des de fa dues generacions, a la producció i la venta directa d’oli d’oliva verge extra sota la marca Molí del Pau. Situat en un dels antics molins de la població d’Os de Balaguer, avui en dia reformat i visitable, al Molí del Pau continuen l’antiga tradició de la producció d’oli d’oliva verge extra i, a més, ofereixen als visitants la possibilitat d’adquirir els productes que elaboren a la seva botiga, el Rebost dels Vilars. Al Molí del Pau fan tot el procés d’elaboració dels seus productes, des de la neteja i la mòlta de les olives i l’extracció de l’oli fins a l’emmagatzematge, l’envasat i la posterior venda, bé sigui a través de distribuïdors, directament a la seva botiga o a les fires artesanes d’arreu de Catalunya per a promocionar i vendre el nostre oli d’oliva verge extra. La seva producció d’oli d’oliva extra verge és majoritàriament 100% arbequina, fet

que dóna com a resultat un oli força afruitat i aromàtic.

www.molidelpau.cat info@molidelpau.cat OS DE BALAGUER Tel: 973 43 80 98 · 635 479 694

C/ Sant Jaume, 5 - Isona Tel 973 664 172

es de fa 6 anys la Taverna d’Organyà ens ofereix la cuina de la Irene feta amb productes locals. Una cuina creativa amb recpetes pròpies, i especialitats de la casa com els pinxos ‘morunos’ de carn de corder i de porc. El menú consta de 19 plats de primer, 22 de segon i té un preu de 8,95 euros, amb molta varietat en plats per als més petits de la casa. També hi trobareu molt bon cava, i una gran diversistat de tapes, truites, peix fregit, embotits artesans d’Organyà... Plats per prendre al local però també per emportar-se a casa. L’horari d’obertura és a les 9 del matí i està obert tot

el dia fins ben entrada la nit. Fins a les 6 de la tarda es pot menjar menú, i la resta de plats durant tot el dia. Organyà · Av. Santa Fe. Tel: 973 383 420

ELS ENCANTS DE LA SEU (mobles, electrodomestics i complements) Pol. Montferrer, Parcel·la. A-4. Telf: (+34) 622 533 604 (+376) 337 957 (+34) 973 355 742 elsencantsdelaseu@gmail.com També servei de mudances nacional i internacional. Muntatge i desmuntatge de mobles 32

Puigcerdà. Foto: Emili Giménez

Treballem pels teus millors moments

C. Major, 72 · LA SEU D’URGELL Telf. 973 350 523 34

El Mas Ravetllat d’Isòvol obrirà un hotel rural //////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////// JORDI PARDINILLA · Isòvol

Aquest mas, una de les explotacions més antigues de la Cerdanya, aposta pel turisme de qualitat. La família Pous Subirà porta més de tres anys amb el projecte i preveuen que les obres finalitzin aquest gener

l sector de la llet, que va donar tantes alegries a la Cerdanya i que va ser una font d’ingressos important, no aixeca cap des de fa molts anys i han estat desenes de ramaders que han cedit la quota lletera i han plegat veles o s’han decidit per altres tipus d’explotacions. I quan cal dir prou, per no arruïnar-se, la pregunta que cal fer-se és: plegar, sí, però per fer què? La decisió no ha estat fàcil en el cas de la família Pous Subirà. El Mas Ravetllat, a l’antic camí d’Olopte, és un dels

el sector dels allotjaments turístics), afronten el repte amb il·lusió. “Les habitacions són elegants. Hi ha un tipus de client que vol aquest estil d’allotjaments confortables i moderns en un entorn on la pau, la tranquil·litat i la natura són els aspectes predominants”, expliquen. Ja preveuen, a més, una sèrie d’activitats paral·leles (cavalls bretons, bolets, natura) que faran del Mas Ravetllat una oferta d’interès. El projecte arriba a la seva part final. “I ja tenim ganes d’obrir les portes. Portem batallant tres anys. Entre permisos i obres, se’ns ha

masos més antics de la Cerdanya. Hi ha documentació que esmenta la casa en el 1593, que el situa en el nucli d’Alf, entre All, Olopte i Isòvol. Aquesta explotació pagesa, amb més de 70 hectàrees de camps i boscos, és una de les més grans de la comarca. La família són tres generacions de pagesos, primer com a masovers i després com a propietaris. Ara, fa tres anys, la família va fer un cop de cap i la decisió va ser invertir en la rehabilitació de les quadres i convertir-les en un hotel rural. “Ens ha costat però calia fer alguna cosa. Amb les vaques de llet no anàvem enlloc. És un negoci ruïnós”. L’hotel obrirà aquest mes de gener. Té actualment 10 habitacions (amb possibilitats de créixer), de 30 metres quadrats, per a 3 persones cadascuna, distribuïdes en cinc mòduls diferents que poden quedar separats de la resta, com si es tractés d’un dúplex amb escala exterior. Totes tenen balcons i amb vistes a la Cerdanya (vessant de la Tosa). A la planta baixa, un gran hall, office i una sala d’estar. El Sebi i la Roser, i la filla Anna (que té experiència en

fet una eternitat”, manifesten. La casa mantindrà part de la seva activitat pagesa, amb la gestió dels boscos, els cavalls cerdans-bretons, l’hort, les hectàrees de conreu i la cria d’aviram per a la casa. “Aquest és un plus que la casa ofereix als seus ostes. Viure a pagès durant un cap de setmana, en unes habitacions que disposen de totes les comoditats”. Respectant la construcció original L’arquitecte del projecte ha estat Ildefons Ojaos. L’obra s’ha fet respectant, en tot moment, l’estructura original i és per aquesta raó que la fusta i la pedra són les que ja hi havien en l’edifici. La coberta s’ha refet per l’exterior (i l’interior ha quedat com era) i les bigues i les portes són les autèntiques de fusta, tractades i sanejades. Per dur a terme l’obra ha calgut una modificació del planejament urbanístic que permetés desenvolupar el projecte i que ha estat un dels motius pel qual el procés s’ha allargat en el temps. 37

Bastardas: “He volgut recollir tots els frontals d’altar romànics de la Cerdanya per a donar a conèixer el seu extraordinari valor” /////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////// ANDRÉS LUENGO · Bolvir

uè és un frontal d’altar? Una il·lustració d’època medieval, normalment pintura sobre taula, però també podien ser talles, que es posava a la part del davant de l’altar (un plafó que podia fer aproximadament 1,80 metres de llarg per 0,90 d’ample, tot i que n’hi ha de més grans) perquè els fidels, que habitualment eren analfabets, poguessin anar seguint el relat del sacerdot. Habitualment el que explicava era la vida del sant titular de la parròquia o del patró del poble. ¿Quina és la cronologia dels frontals de la Cerdanya? Fins molt recentment els experts els dataven principalment al segle XII, però ara hi ha un cert consens a estirar una mica més aquesta cronologia: entre finals del segle XI, els més antics, i principis del XIV, els més moderns. Al llibre en relaciona tretze. ¿Són tots els que hi ha a la Cerdanya? Són tots els s’han conservat i sabem que provenien de la Cerdanya. És el cas del que coneixem amb le nom de frontal de la Seu o de l’Apostolat, que el 1905 va iungressar al que avui és l’MNAC procedent de la diòcesi d’Urgell. Hi ha experts que l’emparenten amb el d’Ix; potser procedía de la mateixa escola, i per això ens ha semblat oportú incloure’l en el llibre. ¿N’hi havia més? És molt possible (era habitual que cada església tingués el seu) però no ens n’han arribat referències. D’aquests tretze, d’altra banda, només dos es conserven in situ. Són els de Sant Andreu d’Angostrina, que els experts daten a la segona meitat del segle XIII, el de Sant Esteve de la Tor de Querol, de la primera meitat del segle XIII i que, de fet, s’ha conservat a Sant Fruitós d’Iraval. La resta es van traslladar a institucions diverses -el Prado, el museu d’art de Worcester (EUA), el museu d’arts decoratives de París, el Centre d’Art Sacre d’Illa de Tet, al Rosselló, i sobretot, l’MNAC- on van anar a parar al primer terç del segle XX. ¿Per què es concentren precisament en aquests dos segles, els frontals? Coincideix amb l’explosió del romànic: en aquests moments es pinten també els grans murals de les esglésies pirinenques. Als frontals s’hi arriba normalment a través de les il·lustracions dels Beatus, que n’inspiren moltes de les escenes. Els frescos romànics s’han endut la glòria mediàtica. ¿Hem de considerar els frontals un gènere 38

menor? En absolut. Són obres d’art igualment excepcionals, però molt menys conegudes. I per això mateix hem de reivindicar-los. A més, hem tingut la mala sort que la majoria es van retirar en algun moment del seu emplaçament originari, perquè havien passat de moda o s’havien fet malbé. Alguns s’han conservat, i d’altres han desaparegut. ¿Qui els executava? Normalment eren colles d’artesans procedents del sud de França o del nord d’Itàlia. S’instal·laven en una zona sota la protecció d’un monestir o d’una gran església i creaven el que n’hem dit escoles, que hem d’entendre no en un sentit físic sinó com un taller on un grups d’artesans treballava sota el guiatge d’un mestre. Gràcies als trets estilístics comuns, es considera que n’hi va haver a la Seu, Puigcerdà i Ripoll, d’aquestes escoles. ¿En coneixem els noms dels autors? Normalment són anònims. O com a molt els podem atribuir genèricament al Mestre de Soriguerola, per exemple. Amb alguna excepció: fora de l’àmbit de la Cerdanya, el de Sant Genís les Fonts, al Rosselló, avui desaparegut, portava la firma d’un tal Alexandre, però no en sabem res més; el d’Esterri de Cardós (el Pallars Sobirà) no porta firma però sí data: 1225; i el de Sant Martí, conservat a Baltimore, porta una inscripció en llatí: ANNO DOMINI MCCL. Però el més habitual és atribuir-los a una escola determinada, a partir dels trets estilístics comuns.

deia: “Vingui la rectoria, que hi tinc una taula que potser li pot interessar”. Efectivament: allà dintre hi tenien un tresor, i no n’eren conscients. Així és com van marxar la majoria de peces. ¿Quines són les temàtiques habituals? Sobretot, les vides dels sants titulars o dels patrons del poble. Però també n’hi ha d’il·lustrats amb el Pantocràtor amb els quatre evangelistes a les cantonades, que serveixen com una mena de guia per explicar els Evangelis; o amb el Naixement i els Reis d’Orient: el de Mosoll, per exemple, que és excepcional perquè Melcior, Gaspar i Baltasar hi apareixen muntats a cavall; és extraordinari, un cas únic entre els frontals catalans perquè l’habitual era que els Reis Mags fossins retratats a peu, no a cavall. ¿Quin lloc ocupen, els frontals de la Cerdanya, en l’àmbit català? A tot Catalunya se’n deuen haver conservat una seixantena, dipositats majoritàriament a l’MNAC (29), el

Museu Episcopal de Vic (14) i el Diocesà de Lleida (3). I són en general extraordinaris perquè ens han arribat en un bon estat de conservació. Amb excepcions, és clar, com el de Bolvir, de lectura dificultosa. ¿Han de continuar al museu, o millor que tornin a casa? S’ha de ser prudent perquè estem parlant d’obres d’art extremadament delicades que requereixen unes condicions de temperatura i humitat molt concretes. I no ens oblidem de la seguretat. Tornar-los als seus llocs d’origen no crec que sigui la millor opció. En canvi, sí que se’n poden fer còpies fotogràfiques d’alta qualitat i instal·lar-les a l’església d’on se sap que provenien. Seria una forma de revaloritzar el patrimoni local i de convertir-los a la vegada en atractiu turístic més. Jo, simplement, he volgut recollir tots els frontals en el llibre Els frontals d’altar romànics de la Cerdanya (Salòria, 2016) amb l’objectiu de donar a conèixer el seu gran valor.

¿Per què van caure en l’oblit? Va passar com amb la pintura mural, que en algun moment va ser emblanquinada i no va ser redesccoberta fins a finals del segle XIX i principis del XX. Quan es feien malbé per la humitat, s’embrutaven fins que quedaven il·legibles o, simplement, es convertien en una taula de fusta que ni el mossèn ni els fidels sabien interpretar, els retiraven a la rectoria. I no va ser fins que a principis del segle XX es produeix el moviment de recuperació i rescat del romànic impulsat per la Junta de Museus que no veuran la llum: arribava un d’aquests historiadors a l’església de torn i el mossèn de torn li 39

PROGRAMACIÓ LOCALS JOVES GENER 2017 LLÍVIA 09/01/2017 – Sessió cinematogràfica (In Time) 16/01/2017 – Grup de discussió 23/01/2017 – Jocs de taula 30/01/2017 – Taller de cuina BELLVER 10/01/2017 – Jocs de taula 17/01/2017 – Sessió cinematogràfica (In Time) 24/01/2017 – Grup de discussió 31/1/2017 – Taller de cuina MARTINET 11/01/2017 – Sessió Cinematogràfica (In Time) 18/01/2017 – Grup de discussió 25/01/2017 – Taller de cuina ALP 12/01/2017 – Sessió cinematogràfica (In Time) 19/01/2017 – Grup de discussió 26/01/2017 – Taller de cuina GER 13/01/2017 – Sessió cinematogràfica (In Time) 20/01/2017 – Grup de discussió 27/01/2017 – Taller de cuina

Premien l’alcalde de Puigcerdà, Albert Piñeira, per la seva tasca política en defensa de cultura i pels ses valors humanístics //////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////// REDACCIÓ · Puigcerdà

l passat novembre es van lliurar els premis que atorga l’associació Persona i Democràcia Joaquim Xicoy, que recorda la figura de qui fou polític democristià i nacionalista. L’entitat, presidida per Carme Borbonès, presidenta també de Càritas de Catalunya, reconeix diverses personalitats que han treballat en defensa dels valors democràtics i de la dignitat de la persona. El guardó Joaquim Xicoy el va rebre l’alcalde de Puigcerdà, Albert Piñeira, pels seus valors i per la seva tasca política, especialment en els àmbits social i cultural. Piñeria és el responsable de cultura de la Diputació

de Girona i governa amb majoria absoluta l’ajuntament de Puigcerdà. D’altra banda, el premi Persona i Democràcia va ser per a la monja Victòria Molins, per la seva tasca a favor dels valors humanístics. La religiosa porta anys treballant contra l’exclusió social al barri del Raval. Ha estat també una veu dissident amb alguns posicionaments oficials de l’Església, sobretot pel que fa al paper de la dona i al celibat. Finalment, el premi Carles Cardó és per al periodista Francesc Rosaura, director del programa de TV3 “Signes dels temps” per la seva tasca divulgadora dels valors democràtics i humanístics en el terreny de la informació periodística. El nom del guardó recorda la figura del canonge Cardó, intel·lectual rellevant que es va enfrontar al franquisme. Autor de la “Història espiritual de les Espanyes”, va ser un home molt proper al cardenal Vidal i Barraquer.

LLIBRES PER AQUESTES FESTES A LA CERDANYA

///////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////// NÚRIA BOLTÀ · Font-Romeu

LA BATLLIA DE BELLVER Autor: Manel Figuera El llibre La Batllia de Bellver. 30 indrets llegendaris obre una porta a trenta racons que coneixem gràcies a un seguit d’històries i llegendes que s’expliquen sobre aquests espais: llegendes que amb el pas del temps han evolucionat força. Inclou, a més, set excursions a peu ressenyades per l’autor, que és un autèntic expert en la matèria.

PELS ESTANYS DE LA CERDANYA Autor: Ermengol Orriols, i altres.

Philippe Lavaill i Martín Blanco exposen al Museu Cerdà

2a Edició

Aquesta és la guia més complerta fins ara publicada dels llacs i estanys de l’Alta i la Baixa Cerdanya. Es va publicar a finals del 2014 i ara Edicions Salòria n’acaba de fer una segona edició. Un llibre imprescindible per als amants de la Cerdanya i del Pirineu.

l dissabte 3 de desembre es va inaugurar al Museu Cerdà una exposició amb el títol “ KRONOS” que ens remet a una reflexió a l’entorn del concepte temps. En aquesta mostra d’art visual i plàstic, dos artistes, el Philippe Lavaill, amb escultures de petit i de gran format, i en Martín Blanco, amb art digital, ens ofereixen la seva particular visió del que els ha suggerit la definició de temps. En paraules de Philippe Lavaill “La vida és cronògrafa. Fugir del temps seria alliberar-se totalment de l’ordre còsmic; a través de la poesia i de l’espiritualitat podem entrar en un altre univers”. Per la seva part, Martín Blanco manifesta que “La nostra interacció cada vegada és més supèrflua, regida per la hipersensibilitat i la propensió a ser políticament correctes” La interacció de les dues tècniques emprades pels dos artistes per a fer-nos reflexionar a l’entorn del pas del temps, resulta, a banda d’interessant, un diàleg complementari i del tot contemporani. Encara som a temps de fer-hi una visita ja que l’exposició restarà oberta fins el 15 de gener.

VINRÀS AMB JO A APENRE DE LLETRA Autor: Manel Figuera i Salvador Vigo

1a Edició

És la segona part de l’exitós llibre El parlar de Cerdanya que recull el parlar cerdà amb mots, frases fetes i refranys que mostren amb gran plasticitat com els cerdans han entès el seu entorn. També s’hi pot trobar una bona anàlisi dels aspectes gramaticals i fonètics que donen cos i sonoritat a aquest català septentrional de transició. En aquest cas, el llibre recull 3.918 mots de la parla cerdana.

ERA, REVISTA CERDANA DE RECERCA Autor: Diversos autors

1a Edició

Feia falta una publicació com aquesta i ja la tenim. En aquest primer número de la nova revista cerdana de recerca hi trobareu 18 articles amb les darreres novetats en la recerca arqueològica, històrica i natural a Cerdanya. Ha estat editada per El Grup de Recerca de Cerdanya, l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya i Edicions Salòria.

Anuncia’t a Viure als Pirineus

El consell contracta 4 joves dins del Programa de Garantia Juvenil /////////////////////////////////////////////////////////////////////// REDACCIÓ · Puigcerdà

l Consell Comarcal de la Cerdanya va incorporar, a mitjans del passat mes de novembre del 2016, a 4 joves de la comarca amb un contracte de pràctiques remunerades que té 6 mesos de duració. Els joves, que es van incorporar a diferents àrees funcionals del Consell Comarcal, realitzaran tasques relacionades amb la titulació superior de què disposen. Tots ells són menors de 30 anys i provenen del Programa de Garantia Juvenil de Catalunya.

Mòbil. 699 24 18 71 Telf. 973 98 91 62 www.viurealspirineus.cat

El Consell Comarcal de la Cerdanya, en el marc de les seves polítiques d’ocupació per l’any 2016, es va adscriure al projecte per a oferir 4 contractes en pràctiques a joves del territori, una oportunitat d’adquirir experiència professional a l’administració local. Aquest programa de contractació està impulsat pel Departament de Treball, Afers Socials i Famílies a través del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) i la Iniciativa d’Ocupació Juvenil, cofinançada pel Fons Social Europeu.

La capital de la Cerdanya acollirà Porté Puymorens ha obert el una nova cursa Sant Silvestre sector de la Vignole /////////////////////////////////////////////////////////////////////// REDACCIÓ · Puigcerdà

/////////////////////////////////////////////////////////////////////// REDACCIÓ · Porté

l 31 de desembre tindrà lloc la 4a Cursa Sant Silvestre de Puigcerdà. Hi haurà un circuit de 5 Km per a corredors a partir de 15 anys que sortirà a les 10 h de la plaça Santa Maria, vorejarà l’estany, passarà per la urbanització Deulofeu, el passeig de Rigolisa, el camí dels Enamorats i Rigolisa, i arribarà al camp de futbol Puigcerdà. També es faran curses infantils fins a 14 anys, a les mateixes instal·lacions del Club Poliesportiu. Per als prebenjamins i benjamins la distància serà de 200 m i per als alevins i infantils serà de 400 m. I a més a més, es farà la Mini Sant Silvestre. En definitiva, la capital de la Cerdanya ens proposa una Sant Silvestre amb espai per a tots els públics i per gaudir-la en família. 44

orté Puymorens va obrir el passat dissabte 3 de desembre la part central del complex, amb 3 remuntadors en funcionament i 3 pistes en el sector de la Vignole. Tant a la Vignole com al sector de la Mine la qualitat de la neu és bona, amb uns gruixos consolidats d’uns 15 centímetres a la part baixa. Les baixes temperatures han permès produir neu a la zona baixa del complex. Porté Puymorens ha obert també, per als amants i aficionats a l’esquí de muntanya, una de les seves pistes: Les Crètes. L’estació recorda que té a disposició dels practicants de l’esquí de muntanya un forfet de 5 euros per utilitzar el telecadira de la Vignole que els deixa a peus del remuntador de la Mine. Enguany, l’estació prohibirà i vetllarà per tal que no es faci esquí de muntanya dins de les pistes obertes.

www.edicionssaloria.com

Cada cop que vinguis acumules punts i desprĂŠs tens un descompte!