Especial Frankenstein & Finestres

Revista literària

Planeta Lletra

Nova revista de l’Associació Planeta LletraIII Època - Any 6 - Núm. 18

200 Aniversari Frankenstein

RELAT

Planeta Lletra

El fracàs de Déu

La criatura es va posar dempeus i el Víctor va tornar a repetir el crit —parla!—, però no va parlar i el creador, tal com ja havia passat amb l’Adam el va abandonar a la seva sort. En Víctor era un déu fracassat, un creador dèspota que ni tan sols li poder donar una Eva i el va deixar abandonat.

Vell mecànic jubilat que un dia va descobrir el plaer d’escriure. Ara per ara ho intenta amb prosa i poesia, pensa que algun dia se’n sortirà.

Crear vida del no-res, si més no usant matèries inertes, és qüestió que ve d’antany, els llibres ho conten d’aquesta manera: “Llavors el Senyor-Déu va modelar l’home a la seva imatge i semblança, amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de vida i l’home es va convertir en un ésser viu”. Li va posar de nom Adam i li conferí el control de la terra, els mars, les plantes i animals, el domini sobre el bé i el mal.

Quan Déu s’adonà que l’Adam estava sol, que passejar pel paradís l’avorria, l’adormí i amb una de les seves costelles va crear l’Eva.

L’Adam creient-se que compartir el poder que Déu li havia conferit el faria més dèbil va decidir desafiar-lo i ser com era ell, capaç de crear vida del no-res. Fent cas a la serp va arrencar la poma de l’arbre de la ciència infinita, pensant que aquell acte li donaria el poder per ser ell creador i tant poderós com el que l’havia creat, gras error, la maledicció va caure primer damunt l’Eva, “donaràs vida amb patiment” i seguidament, desposseí l’home dels drets i prebendes que li havia donat i el condemnà a viure amb el

dolor d’haver de fer feina amb suor i ser, per donar vida, com el pagès, que sembrada la llavor a dins la mare terra només pot mirar com creix.

Des d’aquelles hores altres Adams han pul•lulat i pul•lulen pel món, creient-se que són deus i com el primer amb dret a castigar, fent que la suor per viure sigui encara més agra. Han intentat imitar el creador, alguns pel dolor de la pèrdua d’un ésser estimat, altres per la supèrbia de creure’s que la seva obra terrena era perfecta. Tampoc hi falten els que imaginant la supremacia de raça volien crear, encara que fos engendrada per dona, la perfecció humana.

El Déu-creador havia fracassat pensant que cap de les seves criatures intentaria emular-lo, fer-se a la semblança seva, voler ser un altre déu.

En Víctor Frankenstein, incapaç de superar el dolor de la mort d’un ésser estimat va intentar fer de déu, crear un ésser viu, no a partir del fang com va fer l’original sinó amb bocins d’altres éssers ja traspassats. Ben mirat en Víctor va ser un déu també fracassat. La seva obra desproporcionada, farcida

de cicatrius i mals cosits no tenia res a veure amb la bellesa d’aquell primer home creat des de la matèria morta, l’Adam, que com la criatura d’en Víctor també havia nascut amb l’absència d’una mare.

Un crit esfereïdor va retronar dins el taller d’en Víctor Frankenstein quan martell en mà li clavà un cop al cap i embogit va cridar ―parla!―, volia que la seva criatura parlés, igual que tres-cents anys enrere un tal Miguel Angel, volia que la seva criatura de marbre també parlés, li volia insuflar la vida que només déu pot donar-li a les seves criatures, com també ho volia el rei de Pigmalió, rei enamorat de la bellesa, que al no trobar cap dona per casar-se amb els cànons que ell imaginava n’esculpí una, reclamant als déus vida per la seva Galatea.

La criatura de Víctor Frankenstein també va ser un fracàs. Va néixer ignorant, adult i mal plantat i el pare veient que amb un cop de martell no li podia donar vida, va optar per connectar el seu cor metàl•lic a un parallamps i esperà que la tempesta elèctrica fes batre el cor de la criatura amb una descàrrega.

La criatura es va posar dempeus i el Víctor va tornar a repetir el crit —parla!—―, però no va parlar i el creador, tal com ja havia passat amb l’Adam el va abandonar a la seva sort. En Víctor era un déu fracassat, un creador dèspota que ni tan sols li poder donar una Eva i el va deixar abandonat, ni un nom, ni una mare, ni l’agombol que tota criatura acabada de néixer necessita. Després d’uns anys. Ara que algú us ha explicat qui era jo i encara que els anys hagin passat us puc parlar de mi. Res estrany, en Víctor Frankesnstein, el meu pare, em va crear però s’oblidà

de dues coses, de donar-me un nom i el que és més important, una ànima. Tots sabeu que per morir cal separar del cos els vint-i-un grams de l’ànima, jo no els tenia i aquí estic, esperant per tancar el cicle que va començar amb l’Adam, esperant la fi del món.

Amb el temps he aprés a parlar com ho feu tots vosaltres i també a escriure. Em va costar molt, ara teniu escoles per adults, jo no vaig tenir aquesta sort.

Em vaig amagar al bosc, mai m’havia vist a mi mateix però sabia que era un ésser estrany, diferent. Els que de tant en tant es topaven amb mi s’espantaven i cridaven, !un monstre!, un monstre!, jo

4 Frankenstein & Finestres 5

RELAT

Planeta Lletra

Vols ser acceptat, petit Frankie?

Rebutjat pel teu pare horroritza’t de tu i penedit d’haver-te donat la vida. Això, és bestial! Sense ningú disposat a acollir-te. Molt fort!! La gent ho entendrà, això.

Sandra Cabrespina

20

Frankenstein & Finestres

Sempre m’ha agradat molt llegir, des de petita devorava el que em queia a les mans i no en sabria dir el perquè. Crec que la ficció no és veritat ni mentida, els relats son com jocs de miralls i amb el temps m’he aficionat a crear-ne jo també alguns de petitons. En el reflex d’aquests miralls s’hi amaga una part meva, i espero que el lector hi reconegui algun cop una part seva.

Entesos. Tranquil. T’has adreçat a l’empresa adequada. Tot canviarà. Farem algun retoc en l’aspecte físic. Està bé ser diferent i destacar, però és clar, tampoc volem que la gent surti corrent. I, decididament, ets massa pelut. Podríem fer moltes coses, però, crec que ens limitarem a eliminar l’excés de pèl en algunes zones, és gairebé indolor amb els mitjans adequats, i en tot cas, qui alguna cosa vol ha d’estar disposat a pagar un cert peatge de dolor, no? El cabell, el retallarem una mica, i farem unes decoloracions estratègiques per donar-li llum. Després alguns tractaments a la pell i una bona endodòncia. Amb això, la vestimenta adequada i un toc de maquillatge, n’hi haurà prou, crec. Bé l’estilista ens hi donarà un cop de mà.

Però, de fet, el primer és pensar un nom. Tothom necessita un nom. Et cal un nom perquè la gent et conegui, pugui parlar de

tu, i perquè tu mateix sàpigues qui ets. Que et sembla Frankie? Fran?, o potser una cosa més elegant com Frank di Franco. Com et sona? Hi podem donar algunes voltes més..., i Petit Frankie? Entens la ironia, “petit”, bé, a mi em sembla bé, millor que Monstre. Monstre no és un bon nom. Massa connotacions negatives. Pot ser el nom d’un gosset, o el nom d’un lluitador de pressing catch, però no és el que ens convé per a tu...

També haurem de fer-te una història. Sí, ja sé que ja tens la teva història, però cal fer-la més entenedora, menys terrible, que la gent pugui empatitzar. Explicarla bé, però sense gaires complicacions, simplificant. Està bé que facis una mica de por, fins i tot un punt de repugnància, però t’han de veure més humà. Hem d’explotar la teva infantesa, vull dir que no vas tenir infantesa, oi? I això ha de ser dur. Tots necessitem una infantesa. Un ésser sense

infantesa és trist de mena. Tu neixes adult de cos però amb la ment gairebé en blanc, veritat? Ho hem d’explicar com una carència, una cosa molt trista. Segur que ho va ser. No has pogut aprendre, tot jugant, a relacionar-te, a fer el que cal per rebre afecte. Pitjor que un orfe. Rebutjat pel teu pare horroritza’t de tu i penedit d’haver-te donat la vida. Això, és bestial! Sense ningú disposat a acollir-te. Molt fort! Destinat a ser una salvatgina del bosc. Ho veus? La gent ho entendrà, això.

Ens fa tanta por a tots, ser abandonats, menystinguts, bandejats. És tan injust. I en un principi el teu únic delicte era haver nascut i ser com ets, i és clar no era pas culpa teva. Néixer tots ho sabem, és un acte involuntari, i potser encara més en el teu cas. El teu pare és clarament el dolent d’aquesta història. Quin irresponsable! Que cruel, d’haver-te creat i després deixar-te tan sol i perdut, i a sobre, assassinar davant teu la companya que li havies demanat que fes per tu...

Perdona, que bèstia sóc, respira a poc a poc, calma’t. No ploris nano. T’entenc: Quina terrible injustícia. Ja està, noi, ja està, tranquil, et dic. Molta gent es posarà de part teva, segur. Això ens ajudarà, perquè, d’altra banda, tenim, ehem, els teus actes de violència, no podem negar que després has fet alguna animalada, oi? Però si expliquem bé la duresa de la teva vida, jo crec que ho entendran, amb reserves, amb una certa repugnància pels fets, una mica de por també, i qui sap si certa fascinació per la teva enorme força. La rebel•lió, la ràbia, la venjança també són sentiments ben humans. Però, això sí, en el teu cas, jo crec que hauríem de pensar en algun procés de curació, d’il•luminació, de

penediment. Seria el colofó perfecte per la història, i ja no els faràs tanta por. Perquè

si els fas massa por, llavors, nano, hem begut oli, no hi ha empatia que hi valgui!

Jo crec que hem de pensar en algun acte de redempció o un personatge salvador, que et porti cap a l’autocontrol. Potser un expert en creixement personal. Per què no? Crec que tindrem gurus a dojo disposats a fer aquest paper, sobretot si creuen que ja ets inofensiu. Ho ets? No? No passa res, de fet ningú és inofensiu del tot, no trobes? Però m’has dit que vols integrar-te, oi? Ho farem, ja veuràs, el màrqueting és una eina molt poderosa. Hem de crear-te un perfil. T’agraden les mascotes?

Acabo detenir una idea brillant. T’hi veus en un reality?

21

Planeta Lletra

Revista literària

Planeta Lletra

Òrgan de difusió de l’Associació Planeta LletraIII Època - Any 6 - Núm. 19

Al proper número:

Mataró antic

http://www.planetalletra.org http://www.twiter.com/planetalletra http://www.facebook.com/planetalletra

Descarrega’t la versió digital de les anteriors edicions a: http://www.planetalletra.org

Especial: Finestres

RELAT

Planeta Lletra

El topo

Acababa dando una vuelta por la Rambla y se iba para casa. Nada raro. Tampoco sospechaba que alguien con sombrero y gabardina lo siguiera. Demasiado seguro de sí mismo. Demasiado confiado al dejar siempre la ventana de su habitación abierta.

Miguel Ramírez Moriche

Veo la ciudad como un nido de monstruos a los que alimentar. La tarea es muy sencilla cuando solo tienes que facilitarle a los personajes las víctimas y que ellos te sorprendan de maneras que ni uno mismo puede imaginar. Porque la imaginación no llegan tan profundamente como el monstruo que todos tenemos dentro.

7 de Noviembre de 1959 - 22:35

“Tengo razones para creer que tenemos un topo en el DIE. No me fio de nadie. Si lo está pensando, está en lo cierto, usted ha sido motivo de investigación y podemos decir que está cien por cien libre de sospecha. Por eso le estoy confiando esta misión. Quiero que investigue a uno de nuestros agentes. Haga lo que tenga que hacer. Ningún detalle es pequeño. Registre su coche, su casa, la servilleta que quede junto a una copa en un bar. Quiero saber todo sobre él. Si tiene que remover su mierda para saber qué ha comido, quiero que lo haga”.

Por supuesto, eso no lo haría, pero las instrucciones del Teniente Torrent habían sido claras: tenía que descubrir si el Agente 27 era el topo o no.

Llevaba toda la semana detrás de él y nada parecía indicar que lo fuera. Apenas se relacionaba con nadie. Salía a correr por la mañana, comía un menú en un bar de la calle Pelayo, se tomaba el café leyendo el periódico en la terraza del Zurich. Acababa

dando una vuelta por la Rambla y se iba para casa. Nada raro. Tampoco sospechaba que alguien con sombrero y gabardina lo siguiera. Demasiado seguro de sí mismo. Demasiado confiado al dejar siempre la ventana de su habitación abierta.

Cuando el Agente 27 saliera, entraría. Y no por la puerta.

23:55

Miró el reloj y le hizo un gesto al camarero para que le trajera la cuenta. Apuró su cuarto whisky con hielo y miró a un lado y a otro del London Bar. El camarero, muy educado, dejó la cuenta. Se levantó, pagó -dejando una generosa propina- y se puso la chaqueta de camino a la salida. Alguien de la barra le tocó el hombro y se giró al instante.

—¿Ya se va? —le dijo una joven de sonrisa agradable y mirada felina—. La cenicienta esperó hasta las doce.

—Y así le fue. Perdió un zapato, de camino, por irse con las prisas. Yo creo que no me dejo nada.

—¿Está usted seguro? —le dijo ella antes de beber un trago de su copa. —¿Eso es Ginebra con Vodka? —Tres medidas de Gordon’s, una de vodka, media de Kina Lillet. Agitado hasta que esté helado y con una fina corteza de limón.

—Vaya, me he perdido después del Gordon’s —llamó al camarero—. Escocés con hielo. —¿Tiene usted nombre? —¿Acaso importa? —Un hombre misterioso. ¿Es usted una clase de espía? —Digamos que la última mujer con la que tuve un romance murió al día siguiente. —Un hombre peligroso. —Fue hace menos de dos semanas. —¿Debería tenerle miedo? —¿A mí? —dijo riéndose y bebiendo—.

Su marido debería tenerme miedo. —¿Quién le ha dicho que estoy casada? —Lo supongo. —Se echa demasiadas flores. Si estuviera casada no me hubiera acercado a usted. —Eso lo dudo mucho. —Lo que yo no dudo es que me voy a quedar aquí mientras usted se larga.

8 de Noviembre de 1959 - 9:48

El Agente 27 se deshizo de las sábanas y buscó su ropa por toda la casa de Lucía, la chica del bar. La chica con la que había pasado la noche. La chica que no estaba casada. Y la chica a la que estaba a punto de dejar en su cama. Antes de salir, le robó un plátano y una manzana y salió sin hacer ruido. Bajó las escaleras con tranquilidad y, al llegar al rellano, empezó a pelar el plátano. Salió por la puerta y antes de darle el primer bocado alguien lo llamó.

—¿Noche movidita? —le preguntó la Agente 21—. Espero que sea el primer plátano del día.

—El mío sí —le contestó con una sonrisa y mirando al balcón del piso de Lucía—. ¿Celosa? —Eso te gustaría. —Iba a ir a por unos churros. Te diría que vinieras pero no sé si ya te habrás comido alguno.

—El único churro que te vas a comer será el del Teniente. Quiere reunirse de inmediato contigo, en Montjuïc.

—Que os jodan: a él y a ti. Tengo cosas que hacer. —No lo he preguntado. —¿Tengo cara de que me importe? —No quieres que te vengan a buscar otros.

—¿Quién?¿Es que me van a detener? ¿Te crees que soy imbécil? ¿Qué no sé qué es lo que estáis haciendo?

28 Frankenstein & Finestres 29