Quan es fa fosc

E N

A Q U E S T

N Ú M E R O juny 2020

Direcció Editorial: Sandra Cabrespina Equip de correcció: Sandra Cabrespina Alejandra Campos Núria Castellsaguer Montserrat Pérez Magda Pola Mònica Ruiz Lola Sarrión Fotografies: amb llicència (CC) excepte indicació de l’autor Logo: Gustik Albo

Planeta Lletra

Maquetació: Carme Cañizares Núria López Portada: Empar Tomàs

2

EDITORIAL

...................

3

Una trista foscor

Gemma Blàndez

....................

4

Fosca nit de bruixes

Pilio Piris

....................

Quan es fa fosc al far

Roser Cerdà

..................

10

Lluna plena

Alfons Filbà

.................

14

La ruleta de la fortuna

Júlia Lancho

...............

17

Temps de nit

Salvador Riera

.................

7

20

Remordiments de consciència ................

Anna Seggimon

22

I Déu va separar la llum de la fosca

Pilio Piris

24

.........

Sota la lluna

Sandra Cabrespina

.................

26

Amics

Núria Castellsaguer

...............

28

Mariposas en la ventana

Montse Pérez

.................

30

EDITORIAL

QUÈ PASSA QUAN ES FA FOSC?

Els humans ens guiem principalment per la vista; si més no, la majoria. I no hi veiem en la foscor, potser per això fem les nostres activitats habituals durant el dia. Som una espècie que tendeix a ser diürna, i per aquest motiu ens sentim més segurs quan la llum del dia il•lumina tots els racons.

A les fosques, en canvi, ens sentim més vulnerables; no sabem identificar clarament els sorolls, les ombres semblen amagar enèmics desconeguts. Això sí, la fosca és el moment de les rondalles, de les que van acompanyar els nostres ancestres a les vetllades a la vora del foc i també de les que encara ens acompanyen, sigui en llibres o en pantalles. Com aquestes que us oferim en aquesta revista, en uns moments estranys, inspirats pel que pot passar quan es fa fosc.

Què ens espera, doncs, en la foscor? No sé si els lletrícoles hauran triat la part inquietant de les ombres o si hauran escollit la banda més amable i reconfortant de la nit. Sempre em sorprenen! Us atreviu, lectors, a deixar-vos sorprendre? Pot ser que després del que hem passat últimament, els relats, comparats amb la realitat, ens semblin acollidors per foscos que siguin. A més, no són acollidores les ombres per a tots els éssers nocturns? No hi ha tota una vida, activa i plena, mentre els humans descansem? No és la foscor l’altra cara necessària de la llum? Mireu!

S’està fent fosc. Ens acompanyeu?

Sandra Cabrespina Presidenta

3

Una trista foscor Quan arribava la nit, sentia com l’angoixa em pujava a la boca. Sempre tenia la incertesa de com estaria la bèstia, si tranquil•la o neguitosa. Però aleshores escoltava la seva veu esmolada com un ganivet i els llops dels meus contes somreien malèvolament des de tots els racons de l’habitació.

Gemma Blàndez Trujillo

Planeta Lletra

M’agrada escriure, encara que no hi dedico tot el temps que voldria.

S’ha de viure per poder escriure, però també s’ha d’escriure per poder viure.

La foscor sempre ha tingut fama d’infondre un profund temor als infants. Tanmateix, jo no li en tenia. Almenys al principi. És a la nit quan l’angelet de les dents diposita la seva ofrena sota el coixí del llit, quan els Reis Mags deixen els seus regals al costat de l’arbre de Nadal, quan les estrelles encenen el cel de nit o quan algunes bestioles amagades (ratpenats, mussols, cucs de llum) surten per fi del seu cau. A mi la foscor m’agradava, l’esperava, perquè oferia un munt de possibilitats.

Quan la mare apagava el llum, em quedava encara el regust del conte que m’havia explicat i, sobre les parets, es dibuixaven els personatges com flames que s’encenen de sobte en una petita capella d’església.

Aquella intimitat que inesperadament s’havia creat encara mantenia l’olor dolça de la pell de la mare i la remor plàcida de la seva veu.

Tots els gemecs de la nit eren coneguts (soroll de portes o finestres que es tanquen, udol d’un gos que vol sortir de casa, passes de la mare pel passadís, corredisses de petits veïns que encara no volen anar a dormir…)

A tot li trobava una explicació i si hi havia un soroll que s’escapava del meu enteniment... es tractava d’algun personatge del conte que

4

Quan es fa fosc

s’havia esmunyit d’entre les pàgines i no sabia com tornar. Aleshores reprenia de memòria les paraules de la narració de la mare i me l’explicava mentalment perquè trobés el camí de tornada fins que les parpelles es rendien i desapareixien el soroll, els personatges del conte, el llit i tota l’habitació.

Els meus pares discutien sovint, però no hi posava massa atenció. S’havia convertit en una rutina acceptada. La mare em mirava dient “no passa res”, m’empenyia suaument cap a la meva habitació i caminava decidida cap a un altre indret de la casa. Ell sempre la seguia. Cada vegada, els crits es feien més forts, però la veu de la meva mare quedava arraconada per la del meu pare. Quan tornava al menjador sempre trobava el meu pare tranquil, serè, mirant la tele. La meva mare a la cuina d’esquenes. Semblava fer el gest d’eixugar-se els ulls, però de seguida que em sentia entrar, somreia i em deia “Ei, què tal?”

“Seu que et prepararé un pastís”. Tenia els ulls inflats. “És al•lèrgia, amor”.

Un bon record que guardo del meu pare és quan sortíem a passejar els dissabtes a la tarda. La meva mare acostumava a quedarse netejant i endreçant la casa. Nosaltres dos

RELAT anàvem a Can Pitus; compràvem per cadascun un gelat de vainilla i xocolata i continuàvem caminant pels voltants de l’església Maria Auxiliadora i el parc Can Tuñi. No era afable ni afectuós, més aviat exigent i sorneguer.

Repetia molt les coses i es mostrava moltes vegades bastant insegur. S’atabalava quan parlava amb gent que acabava de conèixer i se li escapaven sovint disbarats o mentides absurdes dels mateixos nervis que agafava.

Les discussions dels meus pares podien produir-se en qualsevol moment, però tot d’una van començar a donar-se al final del dia o a mitjanit. Poc després que la meva mare em digués “bona nit” i tanqués la porta de la meva habitació, sentia enfilar-se per les

per l’atac. La meva mare li sabia parar la primera estocada, però després sentia com la por l’engolia de mica en mica, apagant la seva veu. Una nit vaig sentir uns cops i com la meva mare xisclava de dolor. Les parets de la meva habitació es tan tenyir de negre com si haguessin quedat carbonitzades després d’un incendi. Tots els sorolls es van convertir en sospitosos. Crec que va ser la primera vegada que vaig sentir el pes mòrbid i moll de la foscor. Una foscor que t’encega i t’inunda per dins com si s’hagués ensorrat un dic ocult que contenia tota la metzina més amarga de la vida. Em sentia bruta. Com si jo hagués fet mal a la meva mare. Trigava molt a adormirme. Aguantava l’alè i sentia com respirava

parets algun retret del meu pare. Aquell retret era com una serp sinuosa que s’allargava, s’allargava i es recargolava, estrenyent tots els personatges dels meus contes que, com flames, volien reaparèixer sota la foscor.

I darrere el retret, la ràbia, l’insult, el crit, l’amenaça... La veu aspra i virulenta del meu pare era un udol de bèstia que es preparava

l’aire. Gemecs, plors i tancament de portes. I després silenci.

Al matí següent, la meva mare em somreia amb la mateixa calidesa de sempre.

Els ulls cada vegada més tristos, però igual de brillants. De vegades tenia algun blau al braç, un trau a la galta o caminava coixa. Aleshores vaig començar a pensar que a les nits entrava

5

Planeta Lletra

a casa un monstre que suplantava el meu pare. La foscor el vestia com una segona pell i es convertia en un animal nocturn i iracund, amb set de brega, insaciable de la seva mateixa ràbia.

Quan arribava la nit, sentia com l’angoixa em pujava a la boca. Sempre tenia la incertesa de com estaria la bèstia, si tranquil•la o neguitosa. Però aleshores escoltava la seva veu esmolada com un ganivet i els llops dels meus contes somreien malèvolament des de tots els racons de l’habitació. Caputxeta xisclava, Ventafocs i Blancaneus s’amagaven.

Cap caçador passava per allà. Cap príncep.

Cap fada. Estàvem soles. La meva mare i jo.

Durant el dia, el meu pare es mostrava sec i seriós com si sempre s’estigués recuperant d’una gran ofensa. L’observava des de la distància. Em posava tensa quan s’apropava. “Has posat la nena en contra meva” ,”Només t’estima a tu” deia. I es tancava en alguna habitació. “Ves i fes-li un petó” m’insistia la meva mare quan el pare arribava a casa. Jo hi anava amb el cap cot, en contra de la meva voluntat, amb els punys tancats. I sentia la suor intensa, la seva barba incipient que m’esgarrapava la pell. “No diguis això”, “No facis allò, que s’emprenyarà”. I la foscor tornava a treure el cap pels endolls de les parets i les aixetes de casa. Es vessava líquida i lenta com si haguéssim caigut en una nit opressora.

Una vegada jo ja m’havia adormit. Però el monstre tornava a no estar satisfet. Cridava i gemegava. Vaig imaginar com se li cobria l’esquena de pèl negre i li sortien uns ullals descomunals. Pensava que si el monstre apareixia i es feia fort quan arribava la foscor, potser el podríem combatre amb la llum. Vaig sortir del llit tremolant. Caminava amb els peus descalços. Vaig anar obrint tots els llums de la casa fins que vaig arribar a l’habitació dels pares. Per un moment hi havia silenci, però de seguida un xiscle de ma mare em posà en alerta. Vaig obrir la porta d’un cop i vaig buscar la bèstia il•luminant-la directament a la cara amb la meva petita llanterna. Però no

6

Quan es fa fosc

hi havia cap monstre. Era simplement el meu pare, enlluernat. “Què cony fas aquí?” I es va atansar a mi i em va agafar violentament per les espatlles. La mare es posà al mig i això el va enfurismar encara més. Sense dilació, l’agafà pels cabells i l’arrossegà uns metres pel terra. Jo plorava i cridava fins que la mare es va aixecar, m’agafà en braços en un revolt i ens tancàrem dins del lavabo, amb el baldó posat. La bèstia no va venir a buscar-nos. Senzillament va tornar al seu cau. No recordo quant de temps vam estar quietes, sanglotant i llepant-nos les ferides.

Aleshores vaig entendre que els monstres no tenen ullals, ni pelatge, ni escates, ni pateixen transformacions. Poden ser persones normals que t’envolten, persones amb les quals convius, persones que has arribat a estimar.

Quan el meu pare va marxar, va ser com si s’obrís una clariana en el bosc. Semblava que la llum entrava més neta i directa per la finestra. Les nits tornaven a tenir els sorolls de sempre i els personatges dels contes desfilaven contents i relaxats per les parets de la meva nova habitació. No vaig tornar a tenir contacte amb el meu pare durant anys, però sempre sabíem a través de coneguts per on es movia. Fa pocs dies estava a punt de creuar un semàfor quan el vaig veure. Estava més prim, més eixut i doblegat. Semblava que tornava d’una guerra. De la seva pròpia guerra. Em mirava fixament i va fer un gest dubitatiu. Jo vaig prendre la iniciativa i em vaig apropar. “Com estàs?” Li vaig preguntar.

“Vaig fent. I vosaltres?” “Bé.” Em va allargar la mà i em va donar la seva nova adreça. Pel que sabia, era la tercera vegada que canviava de pis el mateix any. Se’m va quedar mirant una estona sense dir res i em va venir a la memòria aquelles passejades que fèiem les tardes de dissabte, amb un gelat a la mà. Després del silenci, s’acomiadà de manera maldestre i va continuar caminant. Em vaig quedant observant com la seva figura s’allunyava.

Semblava que una ombra li resseguia tot el cos, densa i atemorida. Una trista foscor.

RELAT Fosca nit de bruixes Sis noies púbers cobertes amb un vel transparent han aparegut a la boca de la cova, el pas és excitat i convulsiu, a contrallum de la flama de la foguera mostren un cos fràgil, harmoniós, tendre, la mirada confusa i atordida fa saber que el verí ha fet efecte.

Pilio Piris Em considero un escriptor tardà que un dia va descobrir que l’escriure cura, serveix per matar els fantasmes que burxen el pensament, els fas personatges dels teus escrits i els pots fer deus, diables o si convé matarlos.

La gent s’ha arreplegat pel sàbat, només una pira il•lumina el lloc on pastura el dimoni disfressat de cabró amb boc i banyes revoltades, just davant la boca de la cova de les bruixes. Tots hi són per complir amb el cerimonial de la gran festa, la nit més curta de l’any.

Els rituals només són aptes per als més valents o per als desesperats de la vida; els cecs per recuperar la vista, els tolits per ser condrets, els sords per sentir-hi, i els adolescents per descobrir el món de l’elixir de la mandràgora i l’estramoni mesclat amb peus de granota verda, cues de dragó i caps de serp, que preparats amb les mesures adequades i amb els encanteris de les fetilleres, els donarà la força per gaudir d’un món desconegut, viure una nit de sexe inacabable.

Altres dels presents són heretges, encara no coneguts per la santa inquisició, saben que si són descoberts seran morts, encadenats de mans i peus al piló, cremats per les flames

purificadores del foc.

Fa una estona que la foguera il•lumina la cara dels presents, estan col•locats en cercle, al mig queda el foc, i al damunt del foc una creu clavada a l’inrevés, no es consumeix.

Tots escolten l’eloqüència i l’erudició saberuda del Barragan, el bruixot, de la seua boca brollen esquitxos de follia, d’erotisme i de lloes al dimoni.

Dins la cova fosca se sent el tamtam dels timbals i les notes estridents de les flautes de canya, a poc a poc els sons arriben amb més força a l’exterior.

Sis adolescents mascles, amb el cos untat amb sagí de pixador de porc i plom esmicolat, i les pupil•les dilatades per mor de la metzina que les fetilleres els han fet beure, han travessat el cercle humà i s’han col•locat a pocs peus de la foguera, el foc fa brillar amb reflexos vermellosos i plata els seus cossos nus.

El beuratge pres els fa maçolar amb més fúria els timbals, el tam-tam és cada cop més ensordidor.

7

Planeta Lletra

El so de les flautes de canya és un xiscle estrident, penetrant fins al moll dels ossos. Sis noies púbers cobertes amb un vel transparent han aparegut a la boca de la cova, el pas és excitat i convulsiu, a contrallum de la flama de la foguera mostren un cos fràgil, harmoniós, tendre, la mirada confusa i atordida fa saber que el verí ha fet efecte.

Roncs, improperis i blasfèmies surten de la boca de les sis bruixes menors que acaben d’aparèixer. Amb pas violent i moviments retorçuts s’obren camí entre el cercle de gent.

Mentre els nois van maçolant els timbals amb fúria i les noies fan sonar les flautes cada cop amb més intensitat, les sis bruixes menors s’han apropat al foc, fins a gairebé tocar-lo amb les puntes dels dits dels peus, s’aixequen els faldons i es pixen damunt les flames de la foguera. Un núvol de guspires s’ha enlairat cap al cel il•luminant, encara més, les cares de bojor dels presents, cares desencaixades i boques plenes de salivera verdosa i espessa. Quan s’ha apagat del tot el núvol de guspires, i en el moment que el tam-tam dels timbals és batut amb bogeria i el xiscle de les flautes és com un punyal clavant-se al cervell, un fum blavós amb forma de cabró de barbes i banyes, s’enlaira per damunt els caps dels presents, crits de por i de goig omplen alhora tot el prat.

Una dona prenyada, a punt de parir, es rebolca per terra, uns sotracs convulsius sacsegen el seu cos, quatre homes l’agafen per mans i peus mentre una bruixa va ruixant amb un suc espès i bullent el ventre inflat de la dona, alhora que diu: «Que el poder del totpoderós, rei de les tenebres, amo de les forces de

8

Quan es fa fosc

la terra i senyor nostre, faci que el fruit del teu ventre sigui un nadó mascle».

Un cec s’està fregant els ulls buits i apagats amb cendra calenta arreplegada de la foguera principal, maleint alhora la mare que el parí.

Baldats, geperuts, nanells, malfets, tots estan implorant a crits la cura de les seues tares, posseïts per l’efecte del brou pres, enfora ja de tota raó, com molts dels que encara hi són presents.

No hi manquen més que dues hores pel trenc d’alba, el cercle de la turba que revolta el foc s’ha aclarit, molts estan estirats a terra, el verí prest els ha abatut i deixa veure des de tots els indrets els núbils i les verges posseïts per la bogeria més absoluta.

De sobte el silenci, només se sent el cric-cric de la llenya que crema. La força de les flames ha minvat, els qui estan encara dempeus, il•luminats per les esmorteïdes flames, s’assemblen més a espectres que no a éssers humans.

Timbals, flautes, crits, laments, gemecs de plaer dels qui forniquen; tot ha quedat en silenci.

Amb les mans sanguinolentes, nafrades per les moltes hores que duen de picar amb les masses els timbals, els sis vailets s’apropen a les verges, cada un d’ells desfà el nus del cordill que nuat al coll aguanta el vel de cada noia.

El vailet més jove, incapaç d’engendrar, marcarà amb la sang que brolla de les seues mans el cos nu de cinc de les sis les verges, les marcarà amb un cercle i una retxa horitzontal damunt la panxa, símbol de la seva virginitat.

Cinc verges i cinc adolescents capaços són conduïts a dins la cova,

RELAT allà dins perdran la virginitat, follaran sens mesura fins a la primera llum del dia.

L’altra verge serà posseïda pel cabró amb boc i banyes retorçudes, de l’encontre ha de néixer una nena, filla del dimoni, princesa de les tenebres,

reina de totes les bruixes, la que serà posseïdora de tots els secrets, destinada a conquerir el món de la fosca per sempre.

9

Quan es fa fosc al far La vista, des de la part més alta de la torre, era impressionant. Molts escolars van anar cap a les finestres a veure el seu poble des de la llunyania, mentre que, molt pocs, es fixaven en les costes emboirades i les llampurnes del sol sobre les aigües del mar.

Roser Cerdà Els bons i els dolents han existit sempre. De petita hi creia, de gran, també. Per això llegeixo, per comprendre més. També escric, és un plaer. Ho seguiré fent.

Planeta Lletra

Per a l’Alfonsina Storni: que la llum, i no la foscor, guiï les teves petjades Aquella darrera nit havia estat tranquil•la.

Ho agraïa, perquè aquesta tarda tenia previst fer una visita guiada pel far a un grup d’estudiants del poble que feien un treball de classe, i que aprofitarien també per a fer-me unes quantes preguntes relacionades amb la vida marítima.

Puntualment els vaig veure caminant, decidits i a bon pas, sobre els pujols que portaven a la torre.

Després de fer una encaixada de mà a la professora que els acompanyava els vaig fer entrar a l’habitació que feia de cuina-menjador i dormitori, des d’on em vaig disposar, a peu dret, a contestar totes les preguntes que em volguessin fer abans de visitar la torre del far. Els alumnes restaven en silenci, fent un semicercle davant meu i jo esperava la pregunta d’algú abans de començar la meva explicació. El silenci es va trencar quan una noia va aixecar la mà i em preguntà —Senyor, quants anys fa que viu al far?

—Doncs, avui que és el meu aniversari, en farà quaranta.

10

Quan es fa fosc

—Quaranta anys aquí, tot sol? No troba a faltar la companyia de ningú?- em va preguntar un dels nois, sorprès.

Vaig optar per a donar per callada la resposta.

—I no té por quan es fa fosc?

—No. Només temo les tempestes que aixequen ones més altes que la torre, trons que m’ensordeixen tant que no sé on amagar-me, llamps més potents que la llum del far. I, el més aterrador, la fúria i l’embat del mar que fa inclús trontollar la torre.

Mentre anàvem jugant al joc de preguntar i contestar, vaig aprofitar per dirigir-los, escales amunt, cap a la part més important del far, que és on està la llum encesa que guia els vaixells i les ànimes en pena quan es fa fosc.

La vista, des de la part més alta de la torre, era impressionant. Molts escolars van anar cap a les finestres a veure el seu poble des de la llunyania, mentre que, molt pocs, es fixaven en les costes emboirades i les llampurnes del sol sobre

RELAT les aigües del mar.

Reconec que ens va costar, a la professora i a mi mateix, posar una mica d’ordre i atenció, però passava igual cada vegada que algú venia a visitar el far.

—Nois, escolteu-me. Us explicaré com funciona això: el far és una edificació amb un aparell lluminós a la part més alta que emet senyals de llum en un interval de temps determinat.

Ara, la llum dels fars és elèctrica i mots fars estan automatitzats, però no pas aquest, així que, cada nit, pujo a la torre a comprovar que tot estigui en perfectes condicions.

I ara, un cop acabada la visita a la torre, tornem cap a baix que us ensenyaré una cosa que, de ben segur us agradarà molt més que tanta explicació.

Tenia els nois de pasta de moniato mentre obria un bagul i els anava traient els objectes que guardava a l’interior.

I els vaig anar ensenyant estrelles de mar de totes mides, ampolles tancades amb missatge al seu interior (que no he volgut obrir mai), penjolls, anells, medalles, sabates, trossos de fusta amb el nom mig esborrat d’algun vaixell, alguna bandera pirata esquinçada i moltes monedes, de totes les èpoques que el mar les havia anat desgastant.

Coses que el mar no vol i sempre les torna.

Un cop acabada la visita, i abans de sortir de la torre, aquells vailets es van tornar a posar amb semicercle i em van cantar una cançó per felicitar-me l’aniversari. Maleïts carallots! L’emoció em va fer plorar. Feia tant de temps que ningú no em felicitava!

Començaven a albirar-se ja a l’horitzó alguns núvols esfilagarsats i el sol volia esmunyirse, com cada dia, cap a les profunditats marines, quan em vaig acomiadar d’aquella patuleia de nois i de la seva professora que, al llindar de la porta, em va preguntar a cau d’orella: —I quan es fa fosc què?

No vaig poder contestar la seva pregunta perquè seria molt llarga l’explicació i no sabia ni

per on començar.

Perquè cada nit, quan es fa fosc i ja he comprovat que la llum del far està encesa, em dirigeixo cap a la platja. Hi ha una petita cala, entre dos grans farallons, que m’aixopluguen de les possibles mirades. M’assec a la sorra, sempre mullada, i no he d‘esperar gaire temps: al cap de poca estona una sirena treu el cap d’enmig les ones i m’agafa la mà que ja tinc estesa cap ella. Abans d’endinsar-me cap les profunditats, m’ofereix una petxina plena d’aigua on ja ha barrejat un polsim de nacre que em servirà per a poder respirar sota l’aigua com ells.

De la seva mà viatjo per tots els mars i oceans. Gaudeixo de la riquesa dels fons marins, de la varietat de peixos i plantes de tots colors i formes. El que més m’agrada, però, és resseguir amb els dits els contorns dels coralls blancs i vermells, o veure com s’obren i tanquen les anemones, a caprici del corrent marí. A vegades m’aturo per a veure passar un grup de cavallets de mar, que neden en silenci empesos per la força dels corrents o per veure com un cranc ermità s’esforça per sortir de la seva closca.

Ja fa un temps que l’Alfonsina s’ha afegit a les meves excursions per les profunditats. Ella, un bon dia, es va endinsar al mar tota sola per a no tornar mai més. Potser esperava trobar-se amb mi per ensenyar-me que als oceans no sols hi ha bellesa. Al fons del mar també hi ha dolor. Plegats, recorrem de banda a banda tots els oceans, descobrim les restes de milers de naufragis, de naus, ara cobertes d’algues, que guarden gelosament els ossos que estan enterrats sota seu. Em venen al cap les batalles que vaig estudiar quan anava a l’escola, algunes conegudes, altres no tant. Tantes guerres, tantes morts, i tot plegat, perquè?

Per això visc en un far: perquè, gràcies a la seva llum, no hi hagi més naufragis, per a fer una mica de calor, de llum i companyia als pescadors que surten amb les seves barques tan petites, tan lleugeres, quan es fa fosc i per recordar també

11

Planeta Lletra

a les ànimes en pena que dormen sota els mars que, en un lloc, algú estarà resant per elles.

L’Alfonsina se’n va, tota sola, a buscar uns altres mars. I em deixa sempre davant de la meva platja, quan l’horitzó, tenyit d’or, anuncia que, per a tots, és hora de llevar-se.

em va cridar l’atenció i me la vaig endur a casa.

Quan la vaig destapar vaig trobar-me quatre fulls enrotllats, que vaig llegir molt encuriosit. Quan vaig acabar la lectura, em vaig prometre que mai més no obriria cap ampolla, per no haver de llegir els secrets de cap nàufrag. El missatge, escrit amb lletra petita i clara deia així:

QUAN ES FA FOSC AL FAR, PUNT FINAL Pocs dies després del meu aniversari, festejat amb aquella colla de nens que van venir de visita al far, vaig rebre una carta del Departament de Marina on, molt amablement, se’m convidava, literalment, a fer les maletes i deixar el far on havia viscut tan feliç durant molts anys, ja que havia arribat l’hora de jubilar-me.

Era una notícia esperada, però no per això

Em dic Edward Norton. Si llegiu això ja estaré mort. Escric de pressa, mentre sento tocar l’orquestra uns pisos per sobre de la meva habitació.

Fora, als passadissos, tot són corredisses, crits i gemecs. Per això, sabent que el vaixell s’enfonsa i que aquesta vegada no tic cap possibilitat de sortirne ben parat, aprofito per acomiadar-me d’aquest món que, si bé ha estat injust al darrer moment, també m’ha fet passar moments gloriosos.

Ha volgut la mala sort que m’enfonsés

trista per a mi. De mica en mica vaig anar desant les meves pertinences en dos baguls. Poca roba, molts records.

Mentre triava quins objectes rescatats del mar em volia emportar, vaig repassar les ampolles que guardava perquè duien un missatge dins.

L’única que havia obert l’havia trobat enfonsada a la sorra a prop de les restes del Titànic; de seguida

amb l’únic vaixell que, segons deien els seus constructors i la propaganda que van muntar mesos abans de la seva primera (i ara ja ho sé) darrera singladura, era impossible que naufragués.

Tota la vida he sigut mariner. El mar va ser el meu primer bressol i ara serà la meva mortalla.

Muntat en qualsevol galera, bergantí o closca amb quatre pals, he travessat moltes

12

Quan es fa fosc

vegades l’oceà atlàntic, des del port de Savannah, on vaig néixer, fins als principals ports d’Anglaterra o de les Antilles, fent tota mena de comerç, legal o no. Tenia, com tot mariner que es preués, un amor a cada port, i també, com no podia ser d’altra manera, les meves fòbies i manies, que em cuidava molt de respectar cada vegada abans de pujar a qualsevol vaixell.

Fa pocs mesos vaig enrolar-me a la Belle Rose, un vaixell de bandera francesa que, procedent de les Antilles, tornava a casa ben aprovisionat de tota mena de mercaderia. Tot i que la travessia era relativament curta, no vam començar gaire bé. Quan sortíem de Port-auPrince, a última hora de la tarda, les campanes de l’església van donar les hores. Tots els mariners que estàvem fent les tasques de desatansament del port ens vam mirar amb preocupació perquè, segons les nostres creences, escoltar el repic de les campanes a l’hora de salpar és sinònim de malastrugança.

I no vam anar gaire desencaminats. El vaixell no era de gran envergadura, així que dormíem tots amuntegats a la bodega. Dos dies després de deixar les illes, quan es va fer fosc, mentre intentava dormir enmig de cossos tan pestilents com el meu, vaig sentir uns gemecs i una mena d’udol que em va fer posar la pell de gallina. Al fons de la bodega, uns ulls grocs em miraven fixament. No cal dir que vaig passar tota la nit en vetlla intentant, a les fosques, esbrinar de qui podrien ser aquells ulls. L’endemà vaig pensar que tot plegat havia estat un malson. Fins que es va tornar a fer fosc. La cosa va durar dues nits més. Als matins estava tan cansat per la manca de son que alguna vegada vaig tenir algun ensurt a coberta. I ja se sap que al mar no s’hi val a badar.

La darrera nit, quan ja albiràvem les costes d’Anglaterra i la llum del far ens anava guiant amb la seva llum parpellejant, va esclatar de sobte una terrible tempesta, que, a hores d’ara, encara no entenem com es va produir. Les primeres estrelles es van amagar enmig de grans núvols negres, espessos i amenaçadors, que van començar a

descarregar amb fortitud. Les onades feien pujar el vaixell com si fos una ploma, per després deixarlo caure amb força. L’última ona no la vam veure venir. En qüestió de minuts el vaixell va bolcar i tots vam anar a parar al mar. Alguns vam poder agafar un tros de fusta de les restes del vaixell, que ens ajudava a mantenir-nos surant. Dempeus, sobre la tapadora del que havia estat un barril, un gat intentava mantenir l’equilibri, escarransit i xop, ens mirava amb els seus ulls grocs com la llum d’un far.

Quin cap de suro, capsigrany i torracollons havia amagat un gat al vaixell?

Després del naufragi només recordo una temporada curta de convalescència en un hospital de Southampton.

Fa quatre dies, gràcies a un bitllet de tercera classe, pagat pels armadors de la companyia francesa que m’havien contractat la darrera vegada, vaig embarcar en un vaixell rumb a Amèrica, on tenia previst descansar una llarga temporada a casa meva.

Aquesta matinada, la del catorze al quinze d’abril de 1912, un iceberg a la deriva ha aconseguit el que era impensable, tocar i enfonsar el millor vaixell del món construït fins ara. Quan els passatgers ens hem assabentat de la notícia ja era massa tard per posar-hi remei, així que m’he tancat a la meva cabina, he obert una bona ampolla de vi i l’he anat delectant fins a acabar-lo. I abans que el vaixell ens arrossegui a tots cap al fons de l’oceà, pujaré a coberta a llançar aquest missatge al mar.

Per a un mariner no és una mala mort. Salut i llarga vida, company.

Bona sort, per a tu també, Edward, siguis on siguis. Aviat et faré companyia.

Com cada vespre, quan es fa fosc, busco la meva sirena, que m’espera en un racó de la platja. Ho tinc clar, aquesta vegada no beuré l’aigua amb el polsim que em permet passar hores dins les profunditats. Deixo les maletes i els records per si algú els vol aprofitar. I dono l’última ullada al far mentre m’endinso al mar, que ja m’espera.

13

Lluna plena Un segon llamp, que cau agafat de la mà del tro, ens espanta. El llampec, però, ens deixa veure un camí que es bifurca cap a l’esquerra( si es bifurca ho fa cap a l’esquerra i cap a la dreta, alerta) per amagar-se vergonyós darrere la brolla espessa.

Alfons Filbà i Saleta

Planeta Lletra

Hi ha tantes històries amagades dins d’una fulla en blanc... Trobar-les és una temptació irresistible.

La nit, seductora, convida a gaudir-la.

Ja hem sopat; sortim a fer una passejada. La casa, a la part alta d’una petita i discreta urbanització enmig de pinedes i alzinars, la d’un amic que ens la deixa per passar-hi el cap de setmana, se’ns fa estranya.

La temperatura és agradable, el juny és avançat i l’estiu comença a tenir pressa per ser protagonista. Un cel curull d’estels amb la lluna plena que s’imposa, il•lumina el camí que s’enfila suaument per allunyar-se del poblat. Escoltem el silenci que ens envolta, el murmuri de l’aire que bressola les branques, el brogit dels animalons que fugen en sentir les nostres passes... Les ombres, allargades, tranquil•les, creen formes i imatges que ens fa volar la imaginació.

L’experiència, no per viscuda, deixa de ser engrescadora.

Potser hem caminat una hora, no ho sé; amb pas reposat, en silenci, no és cosa d’espatllar l’encanteri del moment que ens cala fins al moll de l’os. A dalt del

14

Quan es fa fosc

turó, la panoràmica als quatre vents és fantàstica. S’endevina el boscatge que ens envolta pigat per petites cuques de llum que senyalen els solitaris habitatges escampats arreu. Més enllà clapes lluminoses de pobles desconeguts.

Un fort vent, que de cop i volta s’ha desfermat descontrolat empenyent núvols que omplen el cel que en un instant s’ha tornat negre, ens treu del nostre embadaliment. Un primer llamp acompanyat pel tro, que no triga, anuncia la tempesta que es respira.

Com dos esperitats, baixem cap a la banda de ponent, la menys castigada per la ratxada, busquem on poder arrecerar-nos. Un segon llamp, que cau agafat de la mà del tro, ens espanta.

El llampec, però, ens deixa veure un camí que es bifurca cap a l’esquerra per amagar-se vergonyós darrere la brolla espessa. Sentim uns laments, potser algú necessita ajuda. Com podem, fentnos llum amb els mòbils, ens obrim pas pel mig de la farda. Arribem a una masia,

RELAT o més ben dit, el que queda d’una masia, escanyada per la brolla que, en alguns llocs, li arriba fins a dalt de la teulada.

Portes i finestres han desaparegut, entrem sense més entrebancs que alguna esgarrinxada. A dins, la quietud és absoluta, la decadència és evident, parets i sostre convertits en runa, escales que s’endevinen, bigues de fusta que prou feina tenen per aguantar-se i el que

ha durat poca estona, a nosaltres, però, ens ha semblat una eternitat. El vent, ara més assossegat, ha tornat a fer-se amo de la situació i s’emporta el que queda de tempesta. Talment sembla un miratge, altre cop la lluna i els estels senyoregen.

Reculem per on hem vingut, fugim de la masia, ens ha donat un aixopluc inestimable, no l’oblidarem, però és un lloc poc acollidor per fer-hi estada.

queda d’una teulada que fa equilibris per no caure. Però de l’autor dels planys de fa una estona, ni rastre. Potser ha estat una mala passada del vent o un animal que vés a saber què feia. La veritat, però, és que estem més morts que vius, la nit s’ha tornat francament desagradable.

El vent para en sec, els núvols, de cop, descarreguen tota l’aigua que porten acaparada. La cortina d’aigua retruny al nostre voltant, ens mirem astorats, la teulada, qui ho havia de dir, aguanta.

Que n’és de relatiu el temps, la gropada

Ara que la pluja ha despertat les olors del boscam estem decidits a continuar gaudint de la nit, no hi ha pressa, el plaer que el sentits experimenten bé s’ho val.

Continuem fent camí.

No tenim objectiu, anem a l’aventura deixant que les cames ens portin. Ens sorprèn la serenor que ha quedat després de la tamborinada, talment, si no fos per la humitat que es respira, semblaria que no ha passat res. Allà baix, al lluny, ens crida l’atenció una lluminària que centelleja, sembla un foc, no pas un

15

Planeta Lletra

incendi. La curiositat ens pot, apressem el pas.

Una foguera impressionant crema al mig de l’espaiós pati davant del casalot de dues plantes amb l’entrada porxada i balconada de banda a banda d’una façana clapada de verdet. Ens ha costat mitja hora de pagès arribar-hi.

Una colla de nois i noies, passen de trenta, salten més que ballen al voltant de la fogata al ritme sincopat, de timbals, bombos, panderetes, que fan sonar, posseïts, uns companys asseguts a terra. Més enllà un grup s’esforça tocant flautes, guitarres i un saxo, fora d’ells, ningú els escolta. Per tots els racons hi ha parelles escampades que, sense cap mena de reserva, es desfoguen. Aquí tothom va a la seva. Ningú s’adona de la nostra arribada.

Una gran taula, ocupada d’entrepans, al bell mig de l’ampli vestíbul de la casa, és el punt de trobada dels afamats, el nostre cas després de la caminada. Els imitem. No hi ha més mobiliari tret d’unes prestatgeries ben assortides d’ampolles de licors i d’un bagul que té tota la pinta de ser una nevera. A terra nombroses espelmes, repartides sense cap sentit, il•luminen l’estança. Ajaçats pels racons grups de joves fan les seves tertúlies o senzillament dormisquegen.

Asseguts al costat dels músics ens cruspim el ressopó improvisat. A cap d’ells li estranya la nostra presència, no pregunten, es limiten a compartir les seves begudes energètiques batejades amb alcohol i les petaques aprovisionades amb tot el necessari per fer un porro.

Ens incorporem a la festa, festa que no és altra cosa, segons expliquen, que la trobada que fan cada dissabte amb lluna plena per impedir que bruixes i bruixots celebrin el seu sàbat, aquí, al pla de la font del dimoni. Per allunyar-los cal ballar

16

Quan es fa fosc

tota la nit la dansa de les bruixes fins que canti el gall. Pel que sembla això les fa enfurismar i castiguen el lloc amb tempestes com la que hem tingut fa una estona.

Algunes ampolles s’han esgotat de donar voltes i la que ara ronda ja està ben repassada, els porros no han parat de rodar, els ulls pesen, però el gall encara no canta.

Sense pensar-ho ens afegim als dansaires que acorralen els esperits que fugen de les flames, fantasmes que criden, que gemeguen, que espeteguen de patiment. Nus com anem, la calor se’ns arrapa a la pell, la suor descontrolada rellisca cos avall. L’esgotament ens fa tremolar, arraulits en un racó, ens donem amb desfici.

No hem sentit cantar el gall, és el sol ja ben alçat qui ens espavila.

RELAT La ruleta de la fortuna En Marcelo ha avisat el tècnic de manteniment després de penjar el telèfon. És l’enèsima reclamació que atén pel mateix motiu i n’està fins als sants pebrots. No entén què està passant.

Júlia Lancho La Júlia es una mica el Pedrolo del nostre Planeta. Es imaginativa i versátil, s’atreveix amb tots els temes i arguments, els resol de forma efectiva i no li fa por experimentar amb les estructures

—Quiets! Que no es bellugui ningú! Un sol moviment i disparem!

Una intensa ràfega de foc rega de metralla la franja espanyola en el moment precís en què el grup de subsaharians corre en totes direccions sense obeir l’alerta oficial.

Un providencial i inesperat vendaval ha arrencat de soca-rel l’estructura metàl•lica sencera: primer la sirga tridimensional i les concertines, després els set metres de doble tanca paral•lela que la separen del Marroc, que han sortit volant de Beni Ansar a Farkhana i han acabat fagocitats per la Mar Xica davant l’atònita mirada de la policia fronterera i dels residents locals. Alguns fugitius han estat abatuts en la cacera però d’altres han aconseguit ocultar-se i cerquen a la desesperada alguna forma d’escapar. El seu particular salt mortal a Melilla porta associada una concentració de desgràcies, ferides i dols acumulats durant els penosos i inacabables trajectes que tracen l’èxode de la misèria. Bé que ho sap, l’Ouka: duu l’inventari imprès en la seva pròpia pell. De cop destaca entre tots els sons la poderosa veu trencada d’una vella amaziga que, amb dues esbatanades

maragdes recobertes de cataractes enfocades cap al cel, dona les gràcies a Al•là per haver-los enviat inesperadament la tan deficitària justícia divina.

—T’he dit mil vegades que no s’accepten reclamacions, així que fes el favor de deixar lliure aquesta línia, o t’aplicarem el Càstig! Quedes avisat!

L’ànima 11.092.017 no se’n sap avenir.

Ja ha saltat la tanca dues vegades i aquesta serà la tercera. Com en El dia de la marmota, la pel•lícula americana que li agrada tant. I això que parlem del Sistema per excel•lència. Amb la descripció de l’invent com a “sistema infal•lible”, el detestable barbut mil•lenari prova de vendre a tothom els mèrits de la Ruleta de la Fortuna. Infal•lible, sí. La següent serà la tercera reencarnació consecutiva en què doni amb els seus ossos a l’Àfrica.

Li espera una infantesa miserable repleta de malalties i un periple vital despietat fins a acabar en algun punt de l’Hemisferi nord on poder malviure quatre fastigosos dies més abans de morir desemparat i sol. S’ho sap de memòria. Puto crupier de merda!

17

Planeta Lletra

Què en sabrà ell, del que és deixar-se la devaluada carn negra esqueixada en el filferro d’espines! O del que representa crear col•lectivament una pintura abstracta macabra amb els coàguls foscos que impregnen els inacabables fils d’acer, alliberats per les incisives ganivetes!

“O t’aplicarem el Càstig!”, ha escopit en Marcelo. El Càstig consisteix a passarse pel forro l’assignació aleatòria i fer-lo anar a petar directament a Síria. A Síria!

Aquesta colla de mafiosos sense escrúpols creuen que poden fer amb ell qualsevol cosa. No saben, però, que els pensa fotre un puro com una catedral. I una denúncia als mitjans com Déu mana. Per traficants d’ànimes. Acabaran escarmentats pel propi Sistema: aquest cop ho recordarà en el moment de posar els peus en el primer centre d’internament per a estrangers que li assignin. Es gravarà rabiosament

18

Quan es fa fosc

la venjança a les neurones en el mateix moment en què se li formin.

En Marcelo ha avisat el tècnic de manteniment després de penjar el telèfon. És l’enèsima reclamació que atén pel mateix motiu i n’està fins als sants pebrots.

No entén què està passant. En els milers d’anys que fa des que va ser nomenat responsable del Servei de Destinació Vital mai no havia viscut una situació similar.

Però, és clar, fins fa poc més de dos segles tampoc no havien externalitzat la gestió de l’organisme mitjançant concurs.

El seu Cap va endur-se’n un bon pessic per afavorir una de les companyies més inexpertes del sector: això sí, venia amb les millors recomanacions. I vet aquí que les conseqüències han acabat esclatantli als nassos i repercutint en les seves fatigades oïdes.

No es tracta pas de cap sistema tecnològic complex, no. El va dissenyar a l’inici dels temps i, tot i que el Totpoderós estava en possessió de la saviesa absoluta, el fet de començar a pensar en seqüències infinites d’algoritmes avançats li va fer venir mal de cap. Així que va decidir triar l’opció fàcil: la de la Ruleta múltiple. Al cap i a la fi sempre hi hauria les mateixes races sobre el planeta, més o menys adulterades. I, passades les èpoques convulses, els territoris i les fronteres també es mantindrien estables.

Per això no calia embolicar-se gaire. La primera circumferència de possibilitats fou la dels punts cardinals; la segona, la dels meridians; la tercera, la dels continents; la quarta, la dels països; la cinquena, la de la raça... i així, successivament, va anar configurant les del color, l’idioma, el sexe, la talla i el coeficient, totes rigorosament definides i holografiades en un sistema de representació multidimensional de dos dígits. Amb petites modificacions i ajustos ho tindria tot controlat i només hauria d’analitzar els resultats del seu particular laboratori per anar perfeccionant un sistema d’assignació aleatòria d’ànimes exemplar.

—Falla el circuit número quatre: Gàmbia s’ha deformat i les forces còsmiques aturen el punter sempre en la vintena posició.

L’he volguda substituir però no n’he trobat recanvi, així que he enviat la defectuosa al taller i he aturat el mecanisme fins que la reparin.

—Doncs que s’afanyin, que el reciclatge anímic no es pot aturar. A hores d‘ara ja hi deu haver un considerable overbooking d’esperits als llimbs! I quantes reclamacions més dius que hi ha en espera?

—Tres milions d’usuaris en el recompte de fa cinc minuts.

—Saps què? Tanca immediatament la maleïda bústia de reclamacions! És una ordre! Ja no vindrà d’un repunt més

de superpoblació. Total, els autòctons sempre es busquen la vida enrolant-se en utòpics fluxos migratoris i el sistema tendeix de nou a l’equilibri, les lleis demogràfiques són implacables. No penso atendre ni una ànima rebotada més!

En Marcelo abandona auriculars i gabinet per anar a despatxar directament amb el seu Superior. Aquest cop el sentirà.

Un darrer i efectiu cop de porra en plena estampida redueix l’Ouka i l’estira a terra ben atordit. Ell prova d’incorporarse per propulsar el vòmit expel•lit pel seu estómac tan lluny com pugui, però les mans dels seus botxins, enfundades en cuir negre d’alta protecció, el tomben sencer cap a la dreta perquè deixi anar alhora les improbables restes de digestió i els evidents fragments de les vísceres desencaixades per la brutal pallissa.

L’estaven esperant. L’Ouka i els seus companys han aconseguit enfilar-se a la tanca abans de l’albada, quan encara era fosc i la vigilància complicada, just abans que acabés saltant pels aires; però a dalt s’hi han trobat amb escales apuntalades a banda i banda de la doble fulla d’acer, i amb un exèrcit de guàrdies que han respost immediatament el senyal d’alarma. Si la resta ha fet peu o no, no ho pot saber. Mes una munió de trets, xiscles i crits ensordidors li anticipen en percussió alentida un desenllaç ben cruel.

I, després, només el maleït silenci.

19

Temps de nit No té por dels excessos que puguin cometre els paios bavosos, més d’un n’ha sortit amb el nas trencat per excedir-se amb els tocaments. Ella marca els límits de manera taxativa i el personal de la sala de ball no dubta a intervenir per foragitar qualsevol individu que es passi de pesat.

Salvador Riera

Planeta Lletra

En Salvador és un lletrícola que conrea habitualment la poesia però, de tant en tant, també cultiva el microrelat i el relat curt. Vaja, que en Salvador es delecta amb la concisió.

El mirall retorna la nuesa integral de l’Encarna Martínez. Palplantada al davant, contempla les cames esveltes, les natges fermes, el ventre pla, l’esquena dreta, els pits altius, els mugrons erectes, els llavis molsuts, el nas aguilenc, el rostre polit.

Somriu mentre s’eixuga les últimes gotes d’aigua que rossolen cos avall després de la dutxa. Ha invertit una fortuna a modelar-se.

Va cada dia al gimnàs. Menja el que li diu la dietista, però no s’acaba de cuidar. Arrufa les celles en veure com el pas dels anys li solca estries en la pell.

Entra al vestidor, atapeït de roba i de sabates, obre el calaix de la roba interior, tria les calcetes blaves que tant li agraden i se les ajusta als malucs. Es posa el vestit llarg sense esquena, de color blau llampant, amb uns talls laterals que deixen ben poc a la imaginació: els pits, amb prou feines els amaga; deixa a l’aire canells, braços i espatlles; mostra les cames en tota la seva llargària; se li entreveu l’engonal. S’emmiralla de nou. «Algun problema?», mussita. «Si Déu m’ho ha donat, jo ho ensenyo! Com

20

Quan es fa fosc

els cau la bava als tios en veure’m! Que es fotin!»

Es pinta els llavis d’un lila intens que fa joc amb l’esmalt de les ungles dels dits de mans i peus. Per a les parpelles ha escollit un to blau exclusiu que lliga amb els tons del vestit. Es repassa les llargues pestanyes naturals amb un rímel que les deixa brillants.

La cabellera atzabeja es complementa amb els ulls porracis. Es calça unes sabates de color turquesa amb taló d’agulla que la destaquen encara més en alçada. No du cap penjoll.

No tem al desig, ella és el desig. Quan ella mou els malucs mentre balla sap que pot assolir qualsevol home que li vingui de gust. No té por dels excessos dels bavosos, més d’un n’ha sortit amb el nas trencat en excedir-se amb els tocaments, i força d’altres han hagut de recular amb els ulls irritats per l’esprai de pebre. Ella marca els límits de manera taxativa i el personal de la sala de ball no dubta a intervenir foragitant qualsevol individu que s’ultrapassi.

Ja li està bé la vida que ha escollit viure:

RELAT els balls, els hotels de luxe, els llençols de seda, les copes de xampany francès que ells s’empassen i ella llença a la glaçonera, el follar quan ella vol; el contemplar com paios, rics i envanits, s’arrosseguen davant d’ella nus i embriacs, assedegats de deler; que li paguen les despeses com xaiets. En les cares d’aquests desgraciats hi reflecteix el rostre del seu ex abans que aquell barrut la menystingués deixant-la per aquella vella ricassa amb qui es va embolicar.

La seva advocada va aconseguir que el divorci li sortís caríssim al bandarra. Ell deia que l’havia tret del fang del barri humil on malvivia, però ella va demostrar al judici que sense la seva participació activa el seu marit

no hauria arribat mai fins on era ara. La indemnització, ingent, li permet mantenir el ritme de vida que porta. Sap que els diners no duraran per sempre però, de moment, els gaudeix, i continua a la recerca de l’home ideal, si és que existeix.

Apaga els llums, agafa l’esprai d’autoprotecció, l’entafora a la bossa de mà, tanca el pany amb clau, puja al taxi que l’espera i s’endinsa en la fosca de la nit.

21

Remordiments de consciència Et vas sentir tan trencador, tan viciós, tan políticament incorrecte que no vas dedicar ni un sol pensament a l’escalfament global del planeta, ni al maltractament animal, ni al mal que li feries a la teva dona, ella, que és vegetariana des dels tretze anys i militant de Greenpeace.

Anna Seggimon

Planeta Lletra

Em definiria com a “relataddicta”. És a dir: una persona que aprofita tota estona lliure per llegir o escriure relats. Un cop s’està enganxat, no es pot deixar.

Les nits s’han convertit en un suplici. No pot dormir. Consulta l’hora al despertador, són les tres i dos minuts de la matinada.

Donaria qualsevol cosa per fugir d’aquella vetlla asfixiant i reposar a anys llum de la més mínima expressió de consciència. El vent, que udola esfereïdor, li donarà l’excusa perfecta per justificar les bosses fosques que tindrà a sota dels ulls quan es llevi l’endemà al matí.

Observa la Laura, que dorm aliena a la coreografia de les fulles seques i les branques dansaires que té lloc al jardí. Ella sempre cau en un son profund, gairebé ni es mou en tota la nit. En Xavi es mossega el llavi inferior; l’estima tant. Ella és tan generosa, lleial i compromesa. S’empassa la saliva i la gola li fa un soroll gutural; decideix aixecarse perquè contemplar-la encara el neguiteja més.

Baixa a la cuina arrossegant pel parquet els peus descalços. Obre la nevera i treu el bric de llet de soja. Fa un glop i, amb una ganyota, el deixa a sobre dels fogons; serà molt sana, però el sabor…, pensa. Recorda que tot va començar el mes d’agost passat,

22

Quan es fa fosc

aquella setmana que la Laura i els nens van anar a Menorca, mentre ell acabava d’enllestir una feina urgent. Tanca els ulls, es tapa la cara amb les dues mans. Sospira. Va ser tan fàcil caure, tan temptador. Estava sol i va sucumbir. Si ella mai arribés a assabentarse’n, potser no seria la fi del seu matrimoni, però sens dubte es produiria una esquerda considerable en la seva unió.

S’enfonsa en una de les cadires, amb les espatlles cap endavant i el cap cot, la mirada perduda més enllà de la finestra.

El sentiment de culpa el tortura cada nit, l’increpa des del fons de la seva ànima: quin exemple tan brut per als teus fills, Xavi. Quina vergonya. Com vas poder? Mira que et vaig advertir que una diversió fugaç com aquella no et portaria bones conseqüències. Et vas entregar a aquells plaers insans com un adolescent sense moral. Et cruspies aquells entrepans de paté de foie i cansalada per esmorzar; tot regat amb llet sencera de vaca; els dinars saturats d’additius, ben camuflats dins de canelons congelats, fabada de llauna o callos a la madrilenya i, a la nit, les begudes carbonatades amb cafeïna, les

pizzes industrials i els frankfurts banyats en aromatitzants artificials, prenien el control.

Més tard, de matinada, perpetraves l’acte més reprovable que un ésser del primer món pot permetre’s: llençar tots els residus dins de la mateixa bossa!

Com et va enervar els sentits la imatge del vidre, el paper i la brossa orgànica cohabitant al mateix cubell; celebrant-hi una mena d’orgia insostenible i antiecològica.

Et vas sentir tan trencador, tan viciós, tan políticament incorrecte que no vas dedicar ni un sol pensament a l’escalfament global

del planeta, ni al maltractament animal, ni al mal que li feries a la teva dona, ella, que és vegetariana des dels tretze anys i militant de Greenpeace. Ets un egoista i una mala persona. No tens perdó.

Aixeca el cap i es frega els ulls amb les puntes dels dits, un mig somriure li juga a les comissures dels llavis i deixant anar un sospir murmura: «No sé què és pitjor, si la culpa o la temptació de tornar-hi». I, tot seguit, amb cara d’èxtasi suprem, li clava una mossegada a un ou Kinder que li ha requisat al seu fill aquella mateixa tarda.

23

I Deu va separar la llum de la fosca La por ens guanya si ens han canviat el pany de la porta o se’ns ha esfondrat la mare, la parenta o el fill que tant adorem, és quan es fa fosc i creus escoltar el xiscle de les sirenes o el crit esgarrifat de les fades que truquen a la porta.

Pilio Piris

Planeta Lletra

Em considero un escriptor tardà que un dia va descobrir que l’escriure cura, serveix per matar els fantasmes que burxen el pensament, els fas personatges dels teus escrits i els pots fer deus, diables o si convé matar-los.

Al principi Déu va crear el cel i la terra. La terra era un caos i estava buida, llavors Déu va dir: «Que es faci la llum». Va separar la llum de les tenebres, a la llum l’anomenà dia, i a la fosca, nit, i la terra s’omplí de vida. Gènesi.

Tots som fills del llinatge que ens acompanyarà tota la vida, d’ell ens ve la sang que circula per les venes, ens dona el llenguatge que alguns anomenen matern, ens fa hereus de totes les perfeccions i imperfeccions, egoismes, odis, enveges, vanitats, ambicions i pors, i ens clou amb éssers imperfectes, absurds.

24

Quan es fa fosc

Ni néixer entre cotons coberts d’arnès o en bres de palla ens fa diferents quan la fosca ens abraça en algun tram de la vida. La por ens guanya si ens han canviat el pany de la porta o se’ns ha esfondrat la mare, la parenta o el fill que tant adorem, és quan es fa fosc i creus escoltar el xiscle de les sirenes o el crit esgarrifat de les fades que truquen a la porta.

La llum és vida, fa créixer la rosa i la figuera, amb la rosa tens el plaer del perfum i amb la figuera el plaer del gust.

Quan el dia decau i la fosca s’endinsa dins el bosc, allò que fins aleshores era vida, el cant de la grillada, la crida del festeig de l’alosa, es transforma en un mantell de tenebres on el llop surt de cacera i les mirades d’un món imaginat ens persegueixen en caminar.

RELAT La condició clandestina de fades dolentes i llops que mengen nens i nenes, frontissa entre realitat i fantasia, proposta de l’adult per tenir sotmès l’infant sembrant la llavor que la fosca serà el fat de la por que l’acompanyarà tota la vida.

El rei dèspota i el governant tirà en faran, de la por, arma llancívola per mantenir el súbdit o el governat en la fosca de la ignorància. A la llum del dia el tindrà vigilat i quan la foscúria s’estengui per la ciutat i hom estigui arreplegat a la casa, farà sortir els cavalls perquè el pas de les ferradures ressonin damunt l’emmacat del carrer i ens vindrà el record de quan d’infants volíem fugir de casa per anar al bosc i hi renunciàvem.

I la fosca es farà als teus ulls per sempre. El pecat. El retomb de la veu aspra, paraula de capellà que ens volia purs com els àngels, que les mans inquietes no fossin l’eina justa per l’esglai del plaer, que ell i la seva llei volien ignorar, amenaçant amb focs, fosques i ossos liquats fins més enllà de l’eternitat.

Quan tens la goma al braç, l’agulla clavada a la vena i el verí t’amara la sang, la fosca s’estén a galopades frenètiques dins la ment i el sol creat per un déu que t’ha abandonat transforma el dia en nit.

Tirat per l’estació o arrepapat al portal, arrossegat pel cavall cap a cap lloc amb totes les portes tancades, escoltes el xiu-xiu de la teva ment fosca que et convida a fer el salt a la clotada i que et guanyi el son per sempre.

Quan escoltes el forrellat de la porta de la cel•la que et tanca i aïlla del món i la fosca domina l’entorn i el pensament, recordes el fet que et portà allà i penses que potser tu no ets el culpable, que robar per menjar no hauria de ser pecat i que els que et van empènyer a ser com ets no pagaran culpa, no sabran mai qui ets ni on ets. Abans d’adormir-te ofegues el crit de cada dia, maleïda societat on vaig néixer.

El secret, el nus del futur germina en el primer plor, encara no saps quins deserts hauràs de trepitjar, com seran d’altes les torres

que et barraran el pas. El temps fa madurar la fruita entre llums i fosques.

El secret, aquell del qual encara no en saps res, neix per si mateix diluït entre els dies que passen, fins que un jorn fosc romp el seu silenci i tastes per primera vegada l’amarg gust de l’oradura, s’obren nous traçats, confusos, que mai voldries haver de transitar, i la teva ment malferida per una malaltia canalla t’obre la porta al si vols seguir caminant o quedar-te en el camí.

Quan la bastida que has construït, mitjos enganys, mitges veritats, ja no aguanta i l’esquerda oberta et mostra la realitat, que el col•lapse del fracàs familiar és imminent, saps que no et queda més que deixar caure l’edifici i, si pots, reconstruir-ne un de nou, si no, hauràs de dormir a la fosca del carrer.

Alba, m’aferro al teu nom i a tu que neixes per escampar la fosca de la nit, llavor dels que t’esperen cada dia per fer germinar la llum, deixar de caminar a les palpentes, fer fugir els dracs, fer-te espurna viva per veure el traçat del camí.

Ocàs, la llum s’apaga, guanya la nit, el cel es pinta d’estels, la lluna estén la saba romàntica. L’amor furtiu dels adolescents s’obre com s’obre la poncella a la llum del sol mentre el llençol de la fosca els cobreix de les mirades inquisidores i s’encén la flama de l’estim.

Déu, quan s’adonà que Adam i Eva havien menjat del fruit prohibit i que podien ser com ell, va deixar la seva misericòrdia a banda i en un atac de geni va expulsar la seva creació del paradís, «menjareu de la feina de treballar la terra amb suor, parireu amb dolor», tot mentre un àngel amb una espasa de foc els empaitava al mig d’una tempesta de llamps i trons i un cel enfosquit plorava, l’home havia après a pecar.

I aquest és el judici: que la llum va venir al món i els homes van estimar més la fosca que la llum, perquè les seves accions eren dolentes.

JOAN 3 - 12 - 21

25

Sota la lluna Ja li agradaria ser capaç de construir mons imaginaris, fantàstics i plens de misteri. Però què hi farem. Pensa: «Ja està. Això no dona per a més. A la carpeta dels esgarriats».

Sandra Cabrespina

Planeta Lletra

Sempre m'ha agradat molt llegir, des de petita devorava el que em queia a les mans i no en sabria dir el perquè. Crec que la ficció no és veritat ni mentida, els relats son com jocs de miralls i amb el temps m'he aficionat a crear-ne jo també alguns de petitons. En el reflex d'aquests miralls s'hi amaga una part meva, i espero que el lector hi reconegui algun cop una part seva.

Aviat podré sortir d’aquest sopor, d’aquesta paràlisi, de tanta por, de la impossibilitat de veure-hi amb claredat.

A poc a poc els sons familiars i les olors conegudes ho ompliran tot. La vida mai no és fàcil. Tampoc quan es fa fosc. Hi ha perills. Enemics que es mouen en les ombres tan bé com jo. Però també hi ha oportunitats per a mi. Els meus ulls ara hi veuen sense esforç i sense dolor. Les ombres m’acullen i m’alliberen. No soc jo sola. En som un munt que de dia ens amaguem de la inclemència encegadora del sol, esperant el nostre moment. Som les criatures de la nit.

L’escriptora acaba aquí, ja té el seu personatge, i un esbós del seu món.

Però encara no sap què ha de passar.

A vegades, l’acció ve abans que el personatge, però quan el personatge arriba primer, no sempre és evident què farà o què li passarà. Una criatura de la nit tampoc és una cosa tan definida. Pot ser des d’un ratolí fins a un vampir, des d’un guarda nocturn fins a una Drag Queen.

Potser si el defineix més quedaran més clares les seves possibilitats. Serà depredador o víctima? Menjarà? Serà

26

Quan es fa fosc

menjat? O escaparà per tenir una nova oportunitat quan es torni a fer fosc?

Quina opció podria donar més joc? Quina li pot servir per deixar anar pensaments i emocions? Quina servirà millor perquè s’engresquin els lectors? A vegades no hi ha continuïtat. L’inici queda truncat. La criatura no es defineix, i no arriba a néixer realment. Es queda en una mena de llimbs. Com una petita llavor que potser algun dia trobarà sòl fèrtil dins d’una altra història.

L’escriptora ha decidit plegar, mancada d’inspiració. No coneix prou bé les criatures de la nit. És un ésser diürn.

Tendeix a ser matinera i en sap poc de les cuites nocturnes, que potser per això li semblen misterioses i excitants. Però la imaginació no és el puntal principal dels seus escrits, necessita l’ajuda de coses conegudes, vistes, sentides, olorades i mastegades mil vegades. Ja li agradaria ser capaç de construir mons imaginaris, fantàstics i plens de misteri. Però què hi farem. Pensa: «Ja està. Això no dona per a més. A la carpeta dels esgarriats».

Però, i jo? Això no pot acabar així! Jo ja existeixo. La meva autora no em pot

RELAT deixar d’aquesta manera! He despertat i vull acomplir el meu destí. Ho faig. En silenci, sense que ningú ho sàpiga. En un lloc secret on viuen les històries que mai s’han explicat o explicaran, jo soc, ara mateix i ja per sempre, alhora caçadora i

presa. Poder i por. Mentre ningú em mira exploro en silenci, sota la llum suau de la lluna, milions de vides i de possibilitats.

27

Amics I començava a pensar si no s’estava tornant ximple a mesura que passaven els dies, que de sobte eren mesos, i la foscor no la deixava, i el que de debò li calia era avisar el lampista ...

Núria Castellsaguer

Planeta Lletra

Ho deia l'avi: que l'escriure no us faci perdre el llegir! Llegir?

Escriure? Quan llegeixo hauria d'escriure. Quan escric hauria de llegir. I diumenge... descansar!

Tú no puedes volver atrás/ porque la vida ya te empuja/ como un aullido interminable, interminable... ell li cantava el poema de José Agustín Goytisolo musicat per Paco Ibañez mentre, enfredorits dalt del telecadires prenien el sol, i enmig del silenci de la muntanya blanca tan lluent, la veu del Ricard li semblava provenir d’un nou punt cardinal no descobert i del tot necessari, d’on ella n’havia xuclat conceptes, idees que havia après a expressar de manera precisa, sense circumloquis, de manera que de mica en mica s’anà descobrint com a interlocutora vàlida d’aquell xicot que ho sabia tot, fins i tot cantar poemes, fins i tot preguntar, m’estimes?, sota d’una flassada i d’un cel niat d’estels, en un punt perdut del Pirineu, o als Alps, o era al Montseny que es va declarar?, perquè ell es declarava les vegades que fes falta, fins que ella va dir que sí, que el Ricard era el seu sol sortint per l’horitzó. I el Ricard ho era tot i ella era com una casa de nines, petita, de veritat, però de joguina, i ell era un edifici noble, gran, que parava el vent, sí, però potser encara creixia, potser massa i tot, potser era un gratacels monstruós que li tapava el sol, i fins i tot els geranis de plàstic de

28

Quan es fa fosc

la casa de nines es pansien i s’omplien de pols humitejada, i semblava que fessin un verdet com si es rovellessin, i aquelles parets de gratacels gris i lleig ja les tenia ben avorrides, perquè no les podia ignorar, no podia canviar-ne l’existència i quan es barallaven el Ricard deia que la protegia, que l’estimava, i ella s’encongia d’espatlles i l’ànima li queia als peus de pensar que ell, tan saberut, no s’adonava que calia, de totes, totes, salvar cadascú la seva pròpia vida, que ell se l’engolia, que viure amb ell era viure en la foscor. Te sentirás acorralada/ te sentirás perdida o sola/ tal vez querrás no haber nacido/ no haber nacido... i ella, fugint de la foscor, va canviar de ciutat i s’enyorava, tot mirant-se els mobles tronats i hostils del pis llogat a corre-cuita, el primer que li van ensenyar, i es va passar tota una setmana per triar unes cortines de dutxa, que al final van ser horroroses perquè el cap no li anava, i començava a pensar si no s’estava tornant ximple a mesura que passaven els dies, que de sobte eren mesos, i la foscor no la deixava, i el que de debò li calia era avisar el lampista perquè la banyera desguassava massa a poc a poc, i quan es ficava en remull asseguda al fons de

RELAT la banyera, mentre l’aigua li queia al cap i es barrejava amb les llàgrimes, tot plegat avall, avall, el nivell feia amunt, amunt, i havia de sortir quan més bé s’hi estava, amb l’aigua calentona, perquè aquell pis, a banda de ser fosc, era una glaçonera com d’una fredor entre grisa i negra, perquè la fusteria era vella i l’aire s’escolava per tot arreu. I la glaçonera va resultar que a l’estiu era una olla que la coïa al bany maria i pensava: què deu fer el Ricard?, amb qui deu parlar? Quina interlocutora tindrà? I es va assabentar per una amiga, però que molt amiga, pel que necessitis, ja ho saps, que estava molt encaterinat amb una nova nòvia, una mica pedant si vols que t’ho digui, xerrava l’amiga però molt amiga, i pel que calgués, que això pinta boda, mira qui t’ho diu, quina llàstima, tan bona parella que fèieu, i ella vinga en remull, llàgrimes avall, ara amb l’aigua mig freda mig tèbia d’aquella merda de banyera que no havia déu que l’arreglés i el propietari se la treia de sobre, que si amb prou feines paga què més vol la senyora. Nunca te entregues ni te apartes/ junto al camino nunca digas/ no puedo más i aquí me quedo/ y aquí me quedo... finalment, cap a la tardor, va venir el lampista, un bon lampista, que li va arreglar la banyera, li va canviar tres bombetes, li va adobar dos endolls i la campana extractora, a més caldria pintar, deia, blanc que tindràs més claror, mentre jo pinto, si tu vols, noia, pots rentar les cortines, totes, les del quarto de bany són negres d’humitat, potser que les canviïs, això... que jo plego, va dir-li tot mirant-se-la amb ulls murris, convida’m a sopar, dona, ja que no em pagues... em dic Jaume, i va tornar la llum, i ella va comprar geranis nous, de plàstic, ben vermells, el primer gest d’amor després de la negra nit de la separació del Ricard, i es va emportar el Jaume cap a les muntanyes, cada cap de setmana, i va ser en un punt perdut del Pirineu, o als Alps, o era al Montseny on

ella es va declarar a aquell xicot?, amor, ets un nou vent desconegut que m’oreja el cor, i que s’encenguin les bombetes per a mi és un misteri, i que desguassi la banyera és com un miracle, el pobre va estar tot de dies que no s’ho creia, que no et mereixo, xata, tan murri que semblava, però amb els mesos cada cop estava més estofat, i acabats de casar va dir, maca, el dia que et vaig adobar la banyera no sabia què feia però veient-te ho comprenc, i ella no es va sentir amenaçada, a veure què resultarà. I va resultar que en Jaume en un parell de temporades en va tenir prou per aprendre a esquiar com déu mana, i que era molt criaturer, anem a pams, deia, de tres mesos ni ho somiïs de posarte esquís, maca, l’any que ve, mentre jo vigilo el nostre nen, n’estàs segura que s’ha de dir Ricard?, tu podràs aprofitar per fer unes quantes baixades, d’acord, xata? La vida es bella ya verás/ como a pesar de los pesares/ tendrás amigos, tendrás amor/ tendrás amigos... en Ricard petit, jugava amb en Ricard gran, s’havien trobat per casualitat al cap dels anys, i ella l’havia convidat a sopar amb la seva dona, l’amiga però que molt amiga, i la seva filla, un sopar de dissabte al vespre, i mentre en Jaume era a la cuina i ensenyava les viandes a l’amiga, però que molt amiga, ella i el Ricard acaronaven per torns els caps dels nens, tot consumint-se amb els ulls. I ella, carícia al Ricard petit i somriure dolç al Ricard gran, i el Ricard petit que per què m’abraces tant, mama, que m’engavanyes, fill, és que no me’n ser estar, no sé per què, i tota ulls fits en el Ricard gran, li deia, te’n recordes?, mentre pensava, què se n’ha fet del punt i apart?, i ell, abraçat a la nena responia: de vegades, quan es fa fosc, com si fos ahir...

Van parlar, assedegats, fins a l’alba: naixien noves amistats.

29

Mariposas en la ventana Tiempo atrás había probado infinidad de protocolos para caer rendida en brazos de Morfeo, pero todo remedio resultaba inútil: el insomnio, en su papel de mandatario, la obligaba a dar vueltas y vueltas en la cama Montse Pérez

Planeta Lletra

Me gusta el orden. Mis amigos me tachan de "cuadriculada". Pues bien, ¿a dónde va todo eso cuanto tengo una idea y una pantalla en blanco?

La luz, de intensidad justa para permitir la lectura, se escapa por la ventana. La persiana de esa habitación siempre permanece subida durante la noche, y en la oscuridad de la calle ese hueco semeja una solitaria y tímida luciérnaga. Nerea nunca duerme por las noches, excepto los sábados, en los que Ricardo, su marido, le toma el relevo y ella ocupa la habitación matrimonial —la que, oficialmente, es la suya— con la intención de dormir y descansar plácidamente; algo que no consigue, aunque lo intenta. La verdad es que preferiría quedarse acomodada en el plegatín, al lado de su hijo. Estaría más tranquila comprobando por sí misma que respira bien y que todo está en orden; pero piensa que debe dejar que Ricardo también se ocupe de los cuidados de Pablo porque es algo bueno para todos. Desde que la enfermedad de su hijo se agravó, Nerea se hizo un espacio en su habitación para permanecer junto a él durante las noches. Desde el primer momento, supo que las pasaría en vela, supo que sería inútil aspirar a disfrutar de un sueño reparador, supo que solo conseguiría dar cabezadas y que despertaría asustada al más mínimo reclamo del chico. Por eso, permanece en vigilia dedicándose a la lectura, a su blog y a observar las estrellas desde la

30

Quan es fa fosc

ventana. Ya, por las mañanas, cuando deja a Pablo acomodado en su silla y llega a casa su hermana para hacerse cargo de él durante unas horas, es cuando duerme.

Yolanda, al igual que Nerea, tampoco disfruta del sueño nocturno. Cuando regresa de la fábrica, casi a medianoche, se pone un pijama, coge cualquier cosa de cenar y se sienta ante su escritorio. Desde el edificio de enfrente, mientras escribe, observa las escenas que se suceden tras la ventana de su vecina. Yolanda tiene el sueño cambiado, como se suele decir. Tiempo atrás había probado infinidad de protocolos para caer rendida en brazos de Morfeo, pero todo remedio resultaba inútil: el insomnio, en su papel de mandatario, la obligaba a dar vueltas y vueltas en la cama, a la par que también la forzaba a darle vueltas y vueltas a la cabeza. Así pues, escuchó los mensajes que su metabolismo le enviaba y se rindió ante el desvelo, concediendo a su organismo el horario de vigilia que le venía reclamando.

Desde ese momento, dedica las noches a lo que más le apasiona, que es escribir. Lo hace hasta que, llegada el alba, su cuerpo le recuerda que es la hora de descansar y, entonces, cierra todo a cal y canto, se coloca un antifaz y unos tapones para los oídos y

se mete en la cama, no sin antes comprobar que la alarma está programada para que suene a las doce del mediodía, hora en que emprenderá una nueva jornada.

Nerea, recostada entre cojines, abre el portátil para subir una publicación a su blog. Suele hacerlo a diario, tiene muchos seguidores, y siente que tiene una responsabilidad para con ellos. Desde ese espacio realiza una gran labor apoyando a padres con hijos que padecen patologías neuromusculares.

Lo hace en un tono distendido, sin acudir al drama, porque dice que de eso ya tienen todos bastante. Ha convertido Te presto mis alas si no puedes volar en un lugar de encuentro virtual en el que, a través de su experiencia, ofrece consejos prácticos de cuidados, sube artículos actualizados sobre avances médicos @moni_torralba en la enfermedad, comparte fotografías y textos que le envían los seguidores o cuelga sencillas y sanas recetas que ayudan a optimizar el tiempo que se dedica a la cocina. Todo ello con una redacción muy personal y dotándolo de un cierto tono irónico bastante peculiar, de ahí su éxito en las redes. Ahora repasa lo escrito y lo publica. Deja el portátil sobre la mesita y coge un libro para enfrascarse en la lectura.

Mientras se come una rebanada de pan y un puñado de nueces, Yolanda observa a su vecina escribiendo en el portátil. Sabe que, en cuestión de unos minutos podrá leer en su blog la publicación de día, y espera sentada ante el ordenador a que un nuevo texto aparezca para leerlo con avidez y tomar notas en su libreta. Notas que, en los ratos en que la

aspiración la visita, va convirtiendo en ficción —o no tanto— y trasladándolas a su novela, dejándolas enmarcadas en el escenario que ha creado a partir de la vista que le ofrece la ventana iluminada de enfrente, y que ha complementado con los aportes de su imaginación.

Nerea ha empezado a leer el último libro de uno de sus escritores favoritos. Según comenta el autor en las entrevistas es el mejor que ha escrito. Por el momento, ella va por la página treinta y piensa que no. El listón está muy alto… La primera novela de su autoría que leyó la había dejado maravillada.

Se sintió tan integrada en aquella historia; tan viva empapándose de las sensaciones que le provocaban sus frases; tan ella misma retratada en esas páginas…; aunque, después, resultó que la mayoría de fans del escritor habían percibido lo mismo y, claro, esos sentimientos, puestos ya en boca de tantos, sonaban a gratuito, así que se bajó de la nube a la que ella misma se había subido y se concienció de que era una simple lectora más.

Pero Nerea no sabe todavía que, dentro de unos meses, sí será la protagonista exclusiva de la novela que sostendrá entre las manos.

Y lo que tampoco sabe Yolanda es que su primera novela Mariposas en la ventana se convertirá en un rotundo éxito de ventas. En la asociación de enfermos a la que pertenece Pablo, tampoco saben aún que una escritora novel les donará los beneficios íntegros generados por la publicación de su novela.

Amanece. Nerea apaga la lamparita; Yolanda se envuelve de oscuridad.

31

Planeta Lletra

El proper número: Especial “L’erotisme dels sabors” http://www.planetalletra.org http://www.twiter.com/planetalletra http://www.facebook.com/planetalletra Descarrega’t la versió digital de les anteriors edicions a: http://www.planetalletra.org