El Portarró 40

elportarró 40

revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

aigües vives

Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural

Planell d’Aigüestortes

Sergi Boixader

Sumari

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 3

4 Presentació La muntanya, el Parc, l’aigua i el canvi climàtic Josep Enric Llebot 8 El Portal Totes les “masses” fan mal (o, entendre les plantes de les molleres) Josep Maria Ninot i Empar Carrillo

14 L’Aixovar Els pescadors de muntanya Eva Perisé 18 L’Empriu Era nhèu enes Pirenèus Jordi Gavaldà 21 Recerca Plus Projecte GREEN 22 L’Entrevista Rober del Llong, quan la vida és bella!

Josepmaria Rispa i Sílvia Coll 32 Noticiari 35 Flora Subulària, una espècie subaquàtica Gerard Giménez 36 Fauna Un escarabat de pel·lícula Maria Pou 37 Explica’m un conte Aigües de Dàfnia Joana Castells 40 Caminem pel Parc Conangles i l’Estanh Redon Cristina Cereza 42 La Foto Restauració ambiental de la Font Grossa 43 Publicacions Jordi Vicente

El Portarró no assumeix la responsabilitat sobre les opinions expressades en els articles signats o amb pseudònim, que és exclusiva dels seus autors.

Foto portada: Encant natural 1 Asier Castro de La Fuente Il·lustració contraportada: Aitana del Pino Toledano Disseny i maquetació: Aran Disseny Correcció lingüística: Núria Tost Farrús Servei Comarcal de Català del Pallars Sobirà Dipòsit Legal: L-1428-96 Edita:

Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural

4 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Presentació

Els Encantats

Sergi Boixader

La muntanya, el Parc, l’aigua i el canvi climàtic Josep Enric Llebot President del Patronat

Durant els darrers mesos de 2021, passades ja unes setmanes en què la pandèmia de la COVID sembla entrar en una fase de control, hi ha hagut una allau de notícies respecte de la qüestió del canvi climàtic. Durant el mes d’agost d’enguany s’ha fet públic un nou informe de les Nacions Unides referent a l’estat del coneixement científic sobre l’escalfament de l’atmosfera causat per l’augment de la concentració de gasos amb efecte d’hivernacle.

Podríem dir que el contingut d’aquest informe global, el sisè des de la creació l’any 1988 del grup que l’elabora, no sorprèn però que sí afegeix versemblança a allò que fa trenta anys s’albirava sobre l’evolució del clima de la Terra. La temperatura de l’atmosfera segueix augmentant, els mars es dilaten i, en conseqüència la seva altura augmenta, la superfície de gel que cobreix alguns indrets de la superfície terrestre s’afebleix, el règim de pluges canvia, en alguns llocs més fortament que en d’altres, els episodis d’onades de calor augmenten, etc.

Les causes també són ben conegudes: l’ús majoritari dels combustibles fòssils per a generar l’energia que necessitem per a cadascuna de les activitats que configuren el nostre estil de vida, des de les més fonamentals fins a les més accessòries. Però aquesta versemblança en la diagnosi, encara no s’ha assolit en les conseqüències. Malgrat el soroll del qual es fan ressò eficaçment els mitjans de comunicació, les conseqüències que experimentarem associades al canvi de les condicions ambientals del futur no es coneixen amb suficient precisió. Globalment i de forma genèrica sí, però localment no. Fa falta encara millorar molt en la resolució dels models predictius a escala local per encarar, a banda dels esforços de mitigació que corresponen a una escala política global, l’adaptació als canvis que és específica per a cada lloc i activitat. És en aquest context que ens plantegem si sabem bé com afectaran els canvis ambientals a les zones de muntanya,

específicament als Pirineus i encara més, al territori del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Pel que fa al coneixement d’allò que passa als Pirineus amb relació al canvi climàtic hem de celebrar l’encert de la creació, l’any 2010 a iniciativa de la regió Midi-Pyrénées, de l’Observatori Pirinenc de Canvi Climàtic (OPCC), una acció transfronterera de cooperació territorial de la Comunitat de Treball dels Pirineus (CTP) en matèria de canvi climàtic. Formen part de l’Observatori, ultra Midi-Pyrénées, els Governs d’Aragó, Nova Aquitània, Catalunya, Euskadi, Navarra, Occitània i el Principat d’Andorra. L’OPCC realitza el seguiment de les afectacions del canvi climàtic als Pirineus, amb l’objectiu que els diferents territoris i activitats puguin establir estratègies d’adaptació als seus impactes. L’OPCC és, per tant, una plataforma de referència sobre el coneixement de l’adaptació al canvi climàtic especialment en els ecosistemes pirinencs de muntanya.

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 5

Això és així perquè ara ja és un fet ben conegut que la taxa de canvi de la temperatura mitjana superficial causada per l’augment de la concentració de gasos amb efecte d’hivernacle a l’atmosfera s’amplifica amb la latitud però també amb l’altura, cosa que, naturalment, és especialment important a la serralada pirinenca. S’ha constatat en estudis realitzats en diferents indrets del món que l’escalfament té implicacions importants i diferenciades associat a l’altura dels territoris especialment en el balanç de massa de l’escorrentia i de la criosfera, i pels ecosistemes i les activitats ramaderes que s’hi desenvolupen.

Als Pirineus els efectes qualitatius del canvi climàtic són els mateixos que s’han esmentat abans de forma general.

Quantitativament en canvi, difereixen de la mitjana per a tot el planeta. Per això les dades més rellevants són, pel que fa a la temperatura, que des de la segona meitat del segle XX fins ara la temperatura mitjana superficial als Pirineus ha augmentat, seguint la tendència global a tota la Terra, però en canvi l’escalfament no ha estat ni constant ni regular en el temps. Hi ha hagut períodes de temps amb un lleuger descens de la temperatura i d’altres, majoritaris especialment el darrer quart del segle XX i fins ara, amb una temperatura mitjana ascendent any rere any fins a l’actualitat. L’augment de la temperatura mitjana superficial anual per al període indicat és ja estadísticament significativa de 0,2 °C per dècada. Aquest augment ha estat general a tota la serralada, sobretot durant l’estiu i amb poques diferències entre les vessants nord i sud.

Pel que fa a la precipitació, malgrat la considerable fluctuació any a any, sembla clar un descens mitjà d’un 2,5% per dècada, especialment durant els mesos tradicionalment més secs, l’estiu i l’hivern. En aquest cas, sí que s’observa una diferència entre la vessant sud, on la disminució ha estat més gran que a la vessant nord, en consonància amb les prediccions dels models on per a la regió mediterrània es preveu una més gran disminució de la precipitació que per a les regions amb influència atlàntica. La significació estadística de la tendència de la precipitació anual encara és, però, força feble.

Un altre punt important especialment tenint en compte una de les activitats que econòmicament té més repercussió en les comarques de muntanya és l’evolució de la capa de neu.

Malauradament les dades de què es disposa són força més

escadusseres i impedeixen disposar de sèries temporals suficientment llargues, contínues i extenses. No obstant sembla constatar-se la tendència d’una disminució de la innivació i, per tant, de la capa de neu, especialment significativa a la vessant sud de la serralada.

Com incideixen aquests fets al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i als seus voltants? El Parc és la zona lacustre més important de la serralada pirinenca: uns estanys majoritàriament d’origen glaciar que són testimoni i conseqüència, justament, de l’evolució del clima dels Pirineus durant centenars de milers d’anys. Els quatre elements fonamentals clàssics: l’aire, l’aigua, la terra i el foc (l’energia), bàsics per a la vida, són protagonistes i testimonis excepcionals del pas del temps i de la història recent de la humanitat en aquestes contrades.

L’aire, l’aire net reconegut explícitament per la Fundació Starlight, configura un ambient únic, saludable i privilegiat i permet, a més, de la simple contemplació del cel fer una mirada a l’univers tan complex o tan senzill segons la intenció i la profunditat de la nostra mirada. Aquest aire també s’analitza en estacions meteorològiques en diferents indrets del Parc, per tal de capturar senyals de canvi ambiental i es registra l’evolució de la temperatura, la humitat, la pressió i algunes altres variables. A més també el Parc acull experiments importants que recullen d’aquesta atmosfera tan neta les partícules que arriben als Pirineus impulsades per l’aire des de regions remotes del nord d’Àfrica transportant matèria viva que, en dipositar-se, poden induir pertorbacions en la flora de muntanya.

La terra esdevé testimoni de la història, de la història geològica llunyana en el temps a escala humana en el paisatge evolucionat a tenor del clima, i de la història recent, que mostra vestigis dels assentaments i dels usos que els humans hem pogut i hagut de donar-li.

El foc és l’energia que suposa la intervenció humana més explícita i visible dins dels límits administratius del Parc i al voltant seu, amb les instal·lacions hidroelèctriques que han configurat parts del territori des del punt de vista paisatgístic però també socialment. Suposen i han suposat una font imprescindible d’un recurs, l’electricitat, que ha donat prosperitat als Pirineus i a altres zones del país i que avui té especial importància perquè és una energia renovable.

Roques amoltonades

Sergi Boixader

6 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Presentació

[L’aire, la terra, el foc i l’aigua del Parc, en definitiva els sistemes que donen suport a la vida, la nostra i la de la biosfera, dels quals n’hem de gaudir i naturalment, hem de preservar.]

Però la gran protagonista del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és l’aigua; l’aigua hereva d’aquells gels antics, dels quals en queden molt pocs vestigis, però també l’aigua capturada per la muntanya, com un “accident geològic” que la terra “utilitza” per a capturar i recollir aigua, en totes les seves formes, a les zones de més altura en forma de neu i de gel, i com a líquid amb un comportament que pot semblar-nos capriciós, que s’acumulen en bells reservoris, més de docents estanys i una munió de molleres, i que flueix caient pels camins superficials i subterranis que van configurant el paisatge i el subsòl, aportant nutrients i humitat per a la flora i la fauna que, a la vegada, suposen un entorn d’elevada biodiversitat que des de fa molt temps ha acollit la presència humana especialment relacionada amb les pràctiques ramaderes.

Les pastures de muntanya, a part de ser un recurs fonamental per al sector agrícola, són sistemes amb una elevada biodiversitat i un gran valor paisatgístic i cultural. La productivitat de les pastures pirinenques no es troba limitada tant per la disponibilitat hídrica com per les baixes temperatures.

Per aquest motiu, sembla que l’increment de la temperatura mitjana juntament amb l’efecte fertilitzant associat a una concentració de CO2 atmosfèric més elevada, representen un efecte positiu i provocaran un augment de les pastures de muntanya. Aquesta tendència general pot variar depenent de la zona i, en conseqüència, de la disponibilitat hídrica.

Encara hi ha poques dades concretes pel que fa a l’afectació al voltant del Parc i és convenient promoure’n el seguiment quantitatiu.

Les característiques dels estanys i de les torberes (elevada altitud, radiació solar i radiació ultraviolada, entorns amb escassetat de nutrients, aigües molt diluïdes, baixes temperatures, presència d’una capa de gel durant diversos mesos, etc.) fan que siguin molt sensibles als canvis dels règims de temperatures i precipitacions. D’una banda, els estanys són molt sensibles pel que fa a la seva dinàmica interna, a la durada del període en què la superfície està gelada i a la temperatura superficial quan la superfície està lliure de gel.

S’albiren canvis! Les respostes dels estanys també depenen de la seva grandària i fondària i a quina altitud es troben. De forma genèrica, s’ha de tenir en compte que el que passa en un estany particular no depèn només de la temperatura sinó també del règim de vents, de la dinàmica de l’aigua que hi arriba i que marxa, afectada també per la pluviometria i de la radiació solar, per tant, de la nuvolositat, tots ells paràmetres que poden canviar segons les condicions ambientals.

Tanmateix, d’una forma genèrica s’ha calculat que en un període de cinquanta anys, els dies en què la superfície dels estanys estarà coberta de gel disminuirà en 30 dies, tenint en compte l’escenari d’emissions més plausible i en 60 dies tenint en compte l’escenari més pessimista, cosa que sens dubte modificarà les condicions de barreja i, per tant, portarà a un empobriment de la diversitat dels ecosistemes que acullen. El fet que la temperatura creixi suposa augmentar l’estratificació de l’aigua, atès que l’aigua menys densa i càlida és la que ocupa les capes superficials, i suposa una aportació menor de nutrients a la superfície, i un menor contingut d’oxigen de l’aigua de les zones més fondes. Degut a aquesta alta sensibilitat dels estanys a les fluctuacions

Els Encantats

Sergi Boixader

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 7

Reflex dels Encantats a l’estany de Sant Maurici

climàtiques i ambientals i a les alteracions en les seves conques de recepció, se’ls considera com a sentinelles dels canvis. D’altra banda, en els seus sediments estan registrats els complexos senyals del paisatge, del sistema aquàtic i dels processos biològics i abiòtics que són tan necessaris per saber com han evolucionat en els últims segles o mil·lennis.

A les conques lacustres d’origen glaciar que actualment estan repletes de material vegetal acumulat durant milers d’anys i en diferent grau de descomposició, saturat d’aigua es forma un conjunt que s’anomena torbera. Les torberes són dipòsits de carboni extraordinaris, ja que n’acumulen molt en molt poc espai i la seva gestió, per tant, és molt important associada justament a la seva evolució relacionada amb el fenomen del canvi climàtic.

Durant mil·lennis, aquests ecosistemes han sostingut una complexa biodiversitat, han servit d’embornals de carboni i han proporcionat recursos hídrics, hàbitats per al pasturatge i, més recentment, per a algunes formes de turisme. Durant les últimes dècades però, l’economia de moltes zones de muntanya depèn cada vegada més de les activitats turístiques relacionades amb els esports d’hivern i amb l’excursionisme d’estiu. Alguns dels elements singulars del Parc com, els estanys, les torberes i els ecosistemes de tundra alpina són doncs elements dinamitzadors de les economies locals, però també han de gaudir de les figures de protecció i mesures de preservació que en garanteixin el seu bon estat. Així podem dir, exagerant que el Parc es pot considerar com un graner d’aigua, una fàbrica d’energia i un pati d’esbarjo, per tant una regió especialment estratègica per a les necessitats de la societat actual. La preservació d’aquests ecosistemes en el marc d’un desenvolupament sostenible del país és un repte i una oportunitat per conscienciar dels efectes del canvi global en territoris considerats com “verges”.

Les característiques singulars pel que fa als sistemes hídrics, tant naturals com artificials, del Parc i de la seva zona perifèrica de protecció, varen fer que sigui un territori Ramsar

Sergi Boixader

que significa que està segons el paraigües de la convenció Ramsar, acordada l’any 1971 amb l’objectiu de promoure en tot el món la conservació de zones humides. La designació de zona Ramsar constatava que a la regió biogeogràfica alpina, el Parc i la zona perifèrica representen la major densitat d’estanys alpins d’Europa, que sustenta espècies vulnerables, en perill i/o ecosistemes vulnerables, i que té espècies vegetals i/o animals importants per al manteniment de la diversitat biològica de la regió biogeogràfica mediterrània.

Ser un espai Ramsar suposa una responsabilitat de conservació i de millora del coneixement, cosa que implementa una altra de les funcions del Parc: la recerca. Fa uns mesos han tingut lloc a Espot les XII Jornades sobre recerca en què s’ha fet patent l’important esforç d’investigació que es fa al Parc per part d’universitats i centres de recerca. La recerca també té dimensions europees, com el projecte Life LimnoPirineus que pretén millorar el coneixement sobre la restauració de les molleres en zones d’alta muntanya i per això s’ha pretès la restauració d’algunes torberes ja que aquests hàbitats han vist modificada la seva estructura per l’acció humana, sovint pels aprofitaments hidroelèctrics.

Les concessions de les quatre centrals hidroelèctriques al Parc, en un termini de deu anys expiraran i, probablement quedin en desús, amb l’obvi interès públic que aquests espais tornin a naturalitzar-se i, en aquest sentit generin espais d’habitats de torberes. Els processos de restauració són llargs i complexos ja que comporten la formació de sòls, que altrament tenen molta importància, com per exemple, per ser reservoris de carboni.

L’aire, la terra, el foc i l’aigua del Parc, en definitiva els sistemes que donen suport a la vida, la nostra i la de la biosfera, dels quals n’hem de gaudir i que, naturalment, hem de preservar. Aquest és l’objectiu dels parcs nacionals, delimitar administrativament espais de natura excepcionals, per promoure el seu coneixement i la seva conservació, que suposin per a les persones que hi viuen un motiu d’orgull, de vida i desenvolupament i, en definitiva una riquesa del país.

8 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

El Portal Arquitectura Porta d’entrada d’un edifici, poble o ciutat.

Peça de la casa on es reben visites.

Geografia Pas natural entre dues valls.

Carex, molt rara al Parc i a tots els Pirineus, pròpia de molleres tremoladisses com les de la Bassa Nera d’Aiguamòg César Pedrocchi

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 9

Al voltant de l’estanyola de Ratera l’excés d’aigua al sòl propicia un complex sistema de molleres

Empar Carrillo

Totes les ‘masses’ fan mal

(o, entendre les plantes de les molleres) Josep Maria Ninot i Empar Carrillo

És prou sabut que les plantes necessiten aigua, i que en general els climes més plujosos, amb sòls ben humits, promouen vegetació més esponerosa. Però quan els sòls són xops, com passa a les molleres, la vida de les plantes es complica. Les arrels mig ofegades i la pobresa d’aquells sòls fan que només unes poques espècies s’hi puguin desenvolupar. Es tracta de plantes ben frugals, que suporten resignades les privacions..., però que matarien pels recursos (i algunes ho fan).

Totes les plantes volen aigua Que les plantes necessiten sobretot aigua, i que com més aigua tenen més es desenvolupen és fàcil d’observar.

Podem visualitzar-ho en un viatge imaginari des de les planes eixutes del Segrià fins als boscos frondosos dels Pirineus, on cada cop hi ha més densitat de plantes, i aquestes són més ufanoses. O baixant des d’un serrat rocallós d’alta muntanya cap a un fondal, on passem de pradells eixarreïts cap a gespes denses.

En aquests viatges, el que s’observa és que l’escassedat d’aigua és un factor limitant per al desenvolupament vegetal. Les plantes que viuen en llocs secs tenen dificultats per créixer, i fins i tot per mantenir-se hidratades. Per això tendeixen a fer fulles petites i que es defensen de la transpiració, i a tenir un aspecte eixarreït en general. A mesura que la sequera afluixa, les plantes

poden créixer més activament. I això, no només perquè tenen més aigua, sinó també perquè no els cal destinar esforç a fer epidermis tant gruixudes, o fulles tant rígides. És la situació que trobem a les prades ufanoses que cobreixen comes i baixos vessants d’alta muntanya, on el sòl és gruixut i es manté sempre prou humit. Allí s’hi fan herbes tendres com les xicoies (Taraxacum), els trèvols (Trifolium pratense, T. repens) o els formentals (Arrhenatherum elatius, Dactylis glomerata), que al bon temps creixen ben activament.

En aquesta darrera situació podríem dir que les plantes viuen plàcidament, sense entrebancs, almenys pel que fa a l’aigua. Però com més sec és l’ambient, més se’ls complica l’absorció d’aigua del sòl, i la defensa contra l’excés de transpiració. És en aquest sentit que es diu que les plantes de llocs secs pateixen d’estrès hídric.

10 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

[Entre aquestes plantes, destaquen les del gènere Carex, herbes d’un o dos pams d’alçada que formen gespes atapeïdes, amb fulles primes i amb densos sistemes de rizomes.]

Petita mollera de Carex frigida, al Montsent

Empar Carrillo

Totes les ‘masses’ fan mal

(o, entendre les plantes de les molleres) L’aigua, el sòl i les plantes L’aigua és el component principal de les plantes, de manera que qualsevol dels seus òrgans –fulles, brots, brancatge, arrels– està format sobretot per aigua. Les fulles de la majoria d’herbes alpines, per exemple, són aigua entre el 60 i el 70% del seu pes. Però l’aigua és també imprescindible per fer la fotosíntesi, i a més és la via per la qual les plantes absorbeixen minerals.

Al seu torn, és el sòl qui fa de magatzem d’aigua i ions minerals, i els posa a disposició de les arrels de les plantes. El sòl, a més, conté espais buits, amb aire que es troba en contacte amb l’atmosfera. L’oxigen d’aquests porus permet respirar als organismes del sòl, des dels més menuts fins als cucs de terra, i també a la meitat oculta de les plantes, és a dir a les arrels. Com que les plantes no tenen cap sistema ben establert de circulació interna de gasos, s’entén que tots els seus òrgans subterranis (arrels, rizomes) depenen de la porositat del sòl, per tal de poder respirar. És fàcil de preveure que, en aquell viatge des de sòls més secs a més humits, si seguim cap a sòls ja francament xops les plantes comencen a passar-ho malament; no pas per excés d’aigua, sinó més aviat per falta d’oxigen a les arrels. Poden aguantar bé alguns dies amb el sòl ben

negat d’aigua, com passa a tot arreu després de pluges intenses, però els problemes apareixen en indrets que es mantenen negats tot l’any, o per períodes llargs. Així, a l’extrem oposat de l’estrès per falta d’aigua, els llocs massa entollats provoquen en les plantes un estrès per hipòxia o anòxia a les arrels.

Les molleres: un sòl ben xop D’aquests indrets n’hi ha a molts paisatges, però sovintegen més a l’alta muntanya, i encara més a la dels Pirineus de granit o de pissarres. L’abundància de rierols i fonts, i el tipus de relleu glacial fan que a la vora dels cursos d’aigua i en algunes clotades s’hi desenvolupin molleres, també dites mulladius, torberes, patamolls o txancullers.

Allí no poden viure-hi la majoria de plantes, sinó només algunes espècies adaptades a tenir les arrels poc airejades, sobretot un bon nombre de ciperàcies i unes poques espècies d’altres famílies com ara les juncàcies, les gramínies o les orquidàcies. Una part del seu èxit en aquests ambients es deu a que llurs arrels i rizomes inclouen un teixit esponjós, l’aerènquima, que facilita una certa difusió de gasos per dins de la planta, i per tant permet la respiració de les parts subterrànies. Entre aquestes plantes, destaquen les del gènere Carex, herbes d’un o dos pams

e l p o r t a r r ó · r e v i s t a d e l p a r c n a c i o n a l d ’ a i g ü e s t o r t e s i e s t a n y d e s a n t m a u r i c i · 11

Totes les ‘masses’ fan mal

(o, entendre les plantes de les molleres) d’alçada que formen gespes atapeïdes, amb fulles primes i amb densos sistemes de rizomes. Aquest tipus de creixement, junt amb les arrels amb aerènquima, permet que a moltes molleres dominin diferents menes de Carex (C. nigra, C. panicea, C. davalliana, C. lepidocarpa, C. rostrata, etc), o bé d’altres herbes similars (Eriophorum sp.pl., Molinia coerulea, Trichophorum cespitosum, Juncus alpinoarticulatus, etc). Els Carex també destaquen per la seva diversificació en aquests medis humits. Als patamolls del Parc se n’hi ha trobat fins a 21 espècies, algunes prou comunes o generals (com C. nigra), altres específiques d’un o altre hàbitat concret (com C. frigida, que només es fa en algunes torberes de vessant) i d’altres restringides a una sola localitat singular (com C. diandra, conegut de la Bassa Nera d’Aiguamòg).

Entremig de les tofes dels càrexs i altres herbes de mollera solen trobar-s’hi diverses molses, de vegades poc abundants, però molts cops ben aparents. Les molses, en no tenir arrels no troben problema en viure en sòls entollats i, si les herbes els deixen lloc, arriben a formar un entramat continu i gruixut per sobre del terra. N’hi pot haver certa diversitat, si bé les més destacables són les del gènere Sphagnum, ja que són relativament robustes i, poc a poc, acumulen importants volums de branquetes i fulletes xopes d’aigua. Així, any rere any acaben construint una mena de catifa gruixuda que s’eleva sobre el sòl de la mollera. Als indrets més humits del Parc, aquestes masses d’esfagnes formen bonys ben visibles, de vega-

des de més de mig metre d’alçada. En aquests bonys, tant els Sphagnum com les poques plantes que creixen entremig depenen sobretot de l’aigua de pluja. Això vol dir que aquest hàbitat és especialment pobre en nutrients, que només hi arriben amb la pols atmosfèrica, la fullaraca caiguda, i poc més. Tot i aquestes condicions adverses, Sphagnum és un gènere ben diversificat al Parc, amb 19 espècies representades al conjunt de patamolls. Algunes, com ara S. fuscum o S. magellanicum, hi són rares i es coneixen de molt pocs altres indrets dels Pirineus.

Un medi tan aigualit, tan pobre D’entrada, a l’alta muntanya els sòls són en general pobres en nutrients per a les plantes. En els paisatges d’alta muntanya, herbes i matolls malden per captar les sals minerals que els calen per créixer i, en bona part, és l’escassedat d’alguns nutrients que fa que la vegetació alpina estigui formada per plantes de poca mida, amb fulles petites. Aquesta situació es fa més extrema als patamolls i a d’altres hàbitats aigualosos, i encara més als bonys d’esfagnes. Podríem ben bé dir que amb els sòls passa com amb l’escudella: com més aigua, menys substància.

Dins de l’alta muntanya, doncs, les molleres en general són pobres en nutrients, de manera que les plantes que hi viuen són particularment frugals. Són capaces d’anar fent, creixent poc a poc, amb ben poc nitrogen, fòsfor... Però, algunes, portades a aquest extrem, han acabat fent un gir adaptatiu inesperat: són les plantes insectívores.

Bony d’esfagnes, sobre els quals destaquen les fulles rogenques de Drosera rotundifolia

César Pedrocchi

12 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Drosera anglica atrapant un parell de libèl·lules amb les seves fulles allargades

César Pedrocchi

Totes les ‘masses’ fan mal

(o, entendre les plantes de les molleres) Des de fa segles, alguns naturalistes havien notat que en diferents ambients aigualosos del món hi havia unes poques plantes singulars, que atrapaven insectes i altres petits invertebrats, i en causaven la mort i la descomposició. Però no va ser fins a la segona meitat del segle XIX que el gran naturalista anglès Charles Darwin va dedicar-se a fons a estudiar com i per què algunes d’aquestes plantes atrapaven i digerien insectes. En una d’aquestes espècies, Drosera rotundifolia, va demostrar com el sacrifici d’insectes propiciava més creixement, floració i fructificació a les plantes millor alimentades.

Des de llavors, aquesta i algunes altres espècies insectívores (o carnívores) han despertat l’interès de científics i curiosos en general. L’activitat de predació d’aquestes plantes, a diferència de la dels animals, es realitza amb una mena de digestió externa. Són les fulles les que, a més d’atraure petites preses, les immobilitzen i els causen la mort amb substàncies vescoses que secreten.

Allí mateix es produeix la digestió parcial dels cadàvers i l’absorció dels líquids que en resulten, per tal d’aprofitarne tan sols alguns nutrients, sobretot nitrogen i fòsfor. Es com si, dins del regne vegetal, algunes plantes de patamoll, ben fastiguejades de ser tant austeres, haguessin acabat... matant pel nitrogen!

Les molleres, un petit tresor vegetal Les molleres són ecosistemes molt extensos a les zones àrtica i boreal d’Europa, i resulten paulatinament més escasses cap a les muntanyes alpines. Als Pirineus ocupen en general petites superfícies disperses en el paisatge, i pràcticament desapareixen al sud d’aquest massís.

Tot i així, aquests petits retalls de molleres pirinenques són seu d’un bon nombre d’espècies particulars de plantes i de molses, lligades a les condicions ecològiques molt restrictives dels sòls, que en conjunt són rares als Pirineus.

El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici aplega abundants sistemes de mollera, alguns molt complexos i singulars; un conjunt d’interès naturalístic de primer ordre en l’àmbit pirinenc. Com a tota la serralada, la conservació d’aquestes molleres afronta importants reptes: el canvi climàtic, amb episodis de sequera a l’estiu; els canvis d’usos del territori, com són els hidroelèctrics, els forestals o els ramaders; o la freqüentació de visitants, que localment malmet els sòls humits per excés de trepig.

Coneixedors de l’interès naturalístic i de la fragilitat de les molleres enfront d’aquests riscos, per preservar-les ens cal aprofundir tant en el seu coneixement, com en la seva divulgació, i en les accions de gestió.

e l p o r t a r r ó · r e v i s t a d e l p a r c n a c i o n a l d ’ a i g ü e s t o r t e s i e s t a n y d e s a n t m a u r i c i · 13

Estanyet entre muntanyes

Sergi Boixader

14 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

L’Aixovar Dret civil Arabisme que designa els béns aportats en dot al cònjuge que té el patrimoni principal.

Planell d’Aigüestortes

Sergi Boixader

e l p o r t a r r ó · r e v i s t a d e l p a r c n a c i o n a l d ’ a i g ü e s t o r t e s i e s t a n y d e s a n t m a u r i c i · 1 51

[És curiós que al territori s’hi trobessin tants sistemes de pesca amb tan poca varietat de peixos per pescar: només hi havia la truita, l’espècie més abundant; el barb; l’anguila; la madrilla i, a la Val d’Aran, el cavilat.]

Joan Casimiro prenent mides d’un filat a la borda d’Ignasi (Alt Àneu). 2019 Eva Perisé

Els pescadors de muntanya Eva Perisé Directora del Museu Hidroelèctric de Capdella

Quan es parla de pesca i de pescadors sempre es pensa en el mar, però fins a mitjan segle XX, a l’Alt Pirineu i Aran la pesca va ser una activitat que complementava l’economia domèstica i, a més, l’única manera de poder menjar peix fresc.

L’any 2017, Joan Casimiro i Bernades, del Pont de Suert i col·laborador del Museu Hidroelèctric de Capdella, va proposar una recerca sobre la pesca als rius i estanys de l’alta muntanya. L’octubre de 2018 va començar un projecte d’investigació que va durar dos anys i mig, i que va acabar el juliol de 2021 amb una exposició temporal i la publicació del corresponent catàleg.

Malauradament, Joan Casimiro no va poder veure el resultat de l’exhaustiva recerca que va fer sobre un tema que l’apassionava, i del qual feia anys que recopilava informació.

El projecte de recerca Els pescadors de muntanya va comptar, en primer lloc, amb la ingent feina precursora de l’etnògraf Ramon Violant i Simorra, que el 1935 va fer una publicació sobre els sistemes de pesca emprats als Pallars, Ribagorça i Aran. Els estudis de Violant van permetre que es pogués posar nom a estris i maneres de pescar ja oblidades. A més, al catàleg de l’exposició, Ignasi Ros Fontana (Ecomuseu de les Valls d’Àneu) ha

fet una introducció sobre la pesca pirinenca dins l’obra de Violant i Simorra. En segon lloc, la recerca també se serveix de l’estudi d’Alexandre Miró sobre les truites als estanys dels Pirineus.

Els sistemes de pesca emprats pels pirinencs anaven des dels més rudimentaris de la pesca a sarpades, amb objectes punxants (la forquilla), desviant el curs dels rius (pesca a l’eixec) o servint-se de plantes tòxiques (la croca, també dita gamó o blenera), fins a d’altres de més sofisticats com les nanses (el bergat i el bertrol) o les xarxes (l’esparver, el filató, el rodafoll, el ròssec i el tresmall). No hi van faltar els arts basats en hams escats amb cucs de terra, llangostos o dragues (la llata, la corda i l’hamperol) i, fins i tot, en temps recents, un altre de més devastador i perillós, com va ser la dinamita. És curiós que al territori s’hi trobessin tants sistemes de pesca amb tan poca varietat de peixos per pescar: només hi havia la truita, l’espècie més abundant; el barb; l’anguila; la madrilla i, a la Val d’Aran, el cavilat.

16 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

[Durant el segle XVII s’inicia l’explotació comercial de la pesca, però va ser a partir del boom del termalisme pirinenc a mitjan segle XIX que va començar la forta demanda de truites en aquests centres d’estiueig.

Caldes de Boí, i sobretot Bagnères de Luishon, van rebre pesca procedent dels dos vessants dels Pirineus.]

Canastrell amb corretges a tall de motxilla per transportar truites de casa el Prom de Capdella.

Dècada de 1930 Sandra Luque

Els pescadors de muntanya Una pesca que va destacar per damunt de les altres, particularment a la vall Fosca, va ser la dels estanys, repoblats segurament pels pastors per tal de proveir-se d’un recurs alimentari en un territori hostil on passaven llargues temporades als estius.

Els pescadors de muntanya eren homes de molts oficis, sobretot mossos o pastors amb poca argenda. A més, eren bons caminadors i coneixedors del país, i quan es presentava l’ocasió es llogaven de guies per acompanyar turistes o excursionistes, o per fer pesqueres.

Durant el segle XVII s’inicia l’explotació comercial de la pesca, però va ser a partir del boom del termalisme pirinenc a mitjan segle XIX que va començar la forta demanda de truites en aquests centres d’estiueig. Caldes de Boí, i sobretot Bagnères de Luishon, van rebre pesca procedent dels dos vessants dels Pirineus.

L’arribada de les hidroelèctriques va alterar els cursos fluvials i va tenir un gran impacte sobre la riquesa piscícola. Per minimitzar-ho, les empreses van posar en marxa el 1916 el centre d’incubació de Capdella i dècades més tard les piscifactories de Capdella i del Pont de Suert. Malgrat tot, hi va haver danys irreparables com la desaparició de l’anguila dels rius pirinencs. Curiosament va ser Joan Casimiro l’últim pescador que va documentar una anguila a l’embassament d’Escales (Alta Ribagorça).

A la vall Fosca, com a la resta de valls pirinenques, cada estiu s’organitzaven colles de pescadors que pescaven amb ròssecs als estanys ajudats per plataformes flotants. S’hi estaven gairebé tres mesos vivint en improvisades cabanes fetes amb pedres i rames, o sota les grans roques.

A finals del segle XIX i la primera dècada del XX les captures es portaven fins a Luishon a través del portilló de Bossòst. Després la ruta es va escurçar i molts pescadors es quedaven a l’Hotel Lacreu de Salardú. Així i tot, havien de caminar fins a vuit hores diàries carregats amb grans i pesents canastrells plens de truites. Es va pescar de manera professional fins ben entrada la dècada de 1960.

Amb el pas del temps l’activitat tradicional va anar desapareixent i la pesca es va convertir en un esport i, conseqüentment, en un reclam turístic per als territoris de muntanya.

L’octubre de 2021, l’exposició Els pescadors de muntanya inicia una itinerància per diversos municipis de l’Alt Pirineu i després per la costa catalana. La primera parada va ser al Pont de Suert, on es va poder visitar fins al desembre de 2021, i va servir d’homenatge a Joan Casimiro i Bernades, ja que sense ell aquest i tants altres projectes de recerca i d’estudis sobre el Pont de Suert i l’Alt Pirineu no haguessin estat possibles.

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 17

Muntanyes granítiques

Emilio Blanco López

18 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

L’Empriu

Dret pirinenc Dret d’aprofitament comunal en pastures, boscos i aigües per part dels veïns d’un poble o una comunitat rural.

Encant Natural 2

Asier Castro de La Fuente

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 19

Reconstrucció de l’extensió de les glaceres de la Val d’Aran (alta conca de la Garona) durant el darrer màxim glacial (modificat de Vilaplana et al., 1986). Els números indiquen el gruix de gel en metres G. Garona; T. Toran; V. Varradòs; R. Ruda; A. Aiguamòg; Va. Valarties; N. Nere; J. Joeu; Vl. Vielha; B. Bossòst; PR. Pònt d’Arrei; PB. Portilló de Bossòst

Era nhèu enes Pirenèus Jordi Gavaldà Geòleg

En aguest article vos proposam un recorrut rapid sus aquerò qu’a significat era preséncia dera nhèu enes Pirenèus dempús dera arribada des poblaments umans enquiara actualitat.

Hè sonque dues generacions qu’es abitants des Pirenèus, en màger o mendre mesura, passam er iuèrn guardant tath cèu, en tot demorar que baishen es temperatures e es nheuades que hèsquen a marchar es nòsti negòcis o que mos permeten gaudir dera nhèu damb era practica des espòrts que mès mos agraden, eslissar pes montanhes peth dessús dera nhèu pales enjós. Segur que fòrça de vosati vos i vedetz identificadi.

De totes manères, açò non a estat tostemp atau. Istoricaments er iuèrn s’a vist coma ua sason dura e perilhosa a on çò de mès sensat ère posar-se en casa, hèr a tier compde eth bestiar ena bòrda e demorar que passèssen es pejors dies der iuèrn. Es tèrres èren improductives e era subsisténcia ère er objectiu vitau. Totun, ena primauera, era nhèu qu’auie blocat era vida se transformaue en aigua que hège a pishar es hònts e mantenguie es peishius verdi e plei de vida.

Es glaciacions quaternàries Hem un pas de gigant fòrça abans der inici dera umanitat e veigam qué i auie enes parçans a on abitam actuaument.

Pendent era dusau mitat dera Èra Terciària, hè uns 20 milions d’ans, es Pirenèus ja auien nautat, es agents extèrns, coma era aigua e eth vent, començauen a erosionar es relhèus joeni e se formaue eth hilat idrografic coma lo coneishem aué en dia, a on es aigües se’n van tant tath nòrd (tar Ocean Atlantic) com entath sud (tara

Mar Mediterranèa). Hè 2,5 milions d’ans comencèc era Èra Quaternària, que durarà enquiàs nòsti dies. Ua des caracteristiques d’aguest periòde ei era existéncia des glaciacions. A diferéncia de çò que passèc pendent era Èra Segondària e Terciària, ath long deth Quaternari i a agut epòques damb un clima fòrça mès heired qu’er actuau. En aguesti periòdes, es temperatures èren tan baishes qu’era nhèu queiguda ath long des mesi d’iuèrn non se delie en ostiu e cada an s’acumulaue enes cabeçades des granes montanhes. Coma conseqüéncia, se formèren granes acumulacions de gèu que pera fòrça dera gravetat circulauen pes vals fluviaus enjós enquia còtes fòrça baishes. En aguest movement, eth gèu e es arròques que transportaue eth gèu anauen erosionant es vals e ne modificauen era forma, en tot passar des morfologies en “V” tipicament fluviaus a formes mès amples en “U”, coma fòrça des que vedem aué en dia quan passejam peth Parc. Des quate glaciacions principaus deth Quaternari, sonque observam evidéncies dera darrèra, que comencèc hè uns 110.000 ans e acabèc hè uns 10.000 ans.

Damb era reculada deth gèu, arriben es prumèrs umans a poblar era part mès nauta des nòstes montanhes.

Semble èster que pendent milenats d’ans era preséncia umana se limitèc a incursions estivaus, prumèr entà caçar e remassar e mès tard entà profitar es peishius fresqui entath bestiar.

20 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Val de Ruda

Jordi Gavaldà

Era nhèu enes Pirenèus Com arribam ar scenari actuau Laguens deth periòde interglaciau a on mos trobam, tanben auem passat periòdes heireds e caudi. Era darrèra pulsacion heireda ei era coneishuda coma era Petita Edat deth Gèu, entre eth sègle XIV e enquiara mitat deth sègle XIX. D’aguest darrèr periòde heired, ja damb un Pirenèu fòrça poblat, mos arriben notícies d’activitat de lauegi fòrça destructius, mès des qu’èm acostumadi a veir en aguesti darrèrs decènnis. Era documentacion vielha e es recuelhs de premsa mès modèrns se hèn resson de bèth un d’aguesti lauegi. En 1444, un laueg destruïc part deth pòble de Gessa, e calec cercar ua naua ubicacion. En 1632, un laueg des·heiguec era glèisa de Senet. En 1803, un aute laueg se’n portèc 10 cases deth pòble d’Àrreu e provoquèc 17 mòrts. Fin finau, en abriu de 1855 ena Val de Toran diuèrsi lauegi costèren 60 mòrti ena que siguec era situacion de lauegi mès devastadora registrada en Catalonha. Mès non cau recular tant en temps: mès recentaments encara rebrembam es darrères crisis d’activitat de lauegi qu’an afectat es Pirenèus, coma era de gèr e hereuèr de 1996, damb es lauegi d’Arinsal, dera val d’Escrita o dera Vall Fosca, o era deth 2003 ena Pleta de Vaquèira.

Se tornam tara nòsta percepcion dera nhèu, poderíem díder qu’enquia mejans deth sègle XX era nhèu se vedie mès coma un problèma (lauegi, heired, isolament) que coma ua oportunitat, mès açò ja començaue a mostrar signes de cambi a compdar deth prumèr tèrç deth darrèr sègle.

En març de 1919, un grop de tres esportistes deth Centre Excursionista de Catalunya arribèc ena Val d’Aran peth Pòrt dera Bonaigua damb era intencion d’introdusir er esquí aupin entre es abitants dera zòna. Enes 10 dies que se i estèren, 150 aranesi poderen descorbir e iniciar-se ena tecnica der esquí.

Ua auta grana hèta siguec era dubertura des estacions modèrnes d’esquí. En an 1964 se dauric era prumèra telesèra en Vaquèira e en 1967, era estacion d’Espot.

Actuauments, enes vals nautes des Pirenèus, era indústria der esquí ei indiscutiblaments eth motor economic de bona part der an.

E ara, qué?

Coma vedem, auem passat dera inconveniéncia dera nhèu ath long dera istòria dera umanitat a èster un element desirat enes comarques de montanha. Quina paradòxa, ara que “l’auem de besonh” semble qu’era tendéncia ei que desapareishe des còtes baishes e demore limitada, cada viatge mès, as còtes nautes des nòstes montanhes.

Erosaments, aguest scenari d’uns Pirenèus sense nhèu trigarà a arribar, non tant er estat des actuaus glacèrs, qu’enes darrèri ans an patit ua reculada fòrça visibla a conseqüéncia, fonamentauments, dera progressiva pujada dera temperatura mejana.

Per çò qu’ei as estacions d’esquí aupin, es darrèri estudis concludissen que cau hèr ua readaptacion der actuau modèl entà modèls mès sostenibles economicaments e mediambientauments.

Dehòra des estacions d’esquí, era activitat montanhaira iuernau seguirà seguraments en aument en aguest desir o besonh qu’auem coma societat d’escapar des granes aglomeracions e conquistar era natura ena sason der an que sigue. Aguesta major freqüéncia dera practica des activitats de nhèu a portat tanben que fòrça d’aguesti naui usatgèrs arriben ena montanha sense pro experiéncia e formacion, hèt que represente qu’ajam de somar esfòrci entà aufrir, tant des der encastre privat coma public, instruments entà que toti pogam gésser tara montanha damb seguretat.

Atau donques, era variabilitat climatica ath long dera istòria dera tèrra, e en particular dera umanitat, a estat fòrça grana. Ena actualitat mos tòque víuer un moment mès caud deth qu’era societat volerie, agravat peth modèl socioeconomic globau que mos amie de cap a scenaris incèrts. Es cambis que se produsiràn enes ans que vieràn seràn cada viatge mès perceptibles se les analisam en un contèxte ample. Totun, maugrat aguesta tendéncia d’escauhament e escassetat de nhèu enes còtes baishes, encara auem d’èster preparadi entà afrontar iuèrns heiredi, damb nheuades importantes e activitats de lauegi que pòden afectar a infrastructures o zònes abitades com auem vist enes darrèri ans.

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 21

Recerca Plus

Pletiu d’Erdo

Empar Carrillo

Projecte GREEN Gestió i posada en xarxa dels espais naturals dels Pirineus Els Pirineus són una de les serralades més ben conservades del sud d’Europa. Destaquen per ser una gran reserva de biodiversitat gràcies als sistemes naturals i les espècies animals i vegetals que hi conviuen.

GREEN és un projecte de cooperació transfronterera entre els espais naturals pirinencs, tant de França, Andorra com de l’Estat espanyol, on hi trobem representades a Catalunya, Aragó, Navarra i el País Basc.

Entre el juny de 2016 i el maig de 2019 el projecte ha intentat posar en xarxa els diferents espais naturals per les similituds en la protecció i conservació dels hàbitats, les espècies presents i les iniciatives endegades en la protecció mediambiental.

Reforçar aquesta coordinació entre els gestors del territori pirinenc és clau per a la seua preservació i pel seu futur ecològic. Cal compartir coneixements, models de gestió i problemàtiques comunes, així com desenvolupar accions específiques de restauració o conservació en els ecosistemes forestals, les superfícies agro-pastorals, i en les zones humides i medis aquàtics. Aquests últims, estanys i torberes, són els més alterats per l’abast històric i persistent dels aprofitaments hidroelèctrics, presents en el nostre Parc des de la seua creació, a mitjans de la dècada dels cinquanta del segle passat.

Entre les accions desenvolupades destaquen la creació de protocols per inventariar i caracteritzar la flora i la fauna dels estanys així com la preservació de la biodiversitat de les tor-

beres, amb accions concretes com l’exclusió del pastoreig en tres zones humides (Estanyeres, el Pletiu d’Erdo i el Tou de les Olles) sota la coordinació del Grup d’Investigació de Geobotànica i Cartografia de la Vegetació de la Universitat de Barcelona.

El projecte GREEN planteja, urgentment, la necessitat d’informar i conscienciar a les persones que vivim a les muntanyes pirinenques així com a les que ens visiten, els responsables polítics i els agents socioeconòmics locals, dels reptes que suposa conservar i protegir aquesta biodiversitat.

La creació d’una xarxa de gestió de la biodiversitat pirinenca és responsabilitat de totes. Projectes com aquest, en el marc de programes més amplis de cooperació territorial, com el POCTEFA, es venen treballant, des de fa anys, per aconseguir un desenvolupament intel·ligent i integrador de l’espai pirinenc. Un model transfronterer que, de ben segur, reforçarà la diversitat global de la nostra serralada i la nostra identitat geogràfica. Durant el primer semestre de 2022 es definiran noves accions per un GREEN 2.

L’alçada dels nostres pics, la profunditat de les valls o una meteorologia aspra i canviant, segons l’estació de l’any, no haurien de ser obstacles per trobar el camí que ens permeti treballar, de forma sostenible, pels Pirineus, pel seu present i per l’esdevenir més immediat en el marc d’un canvi global que ja està afectant, més del que ens pensem, les zones més muntanyoses del continent europeu. Per valorar i difondre un patrimoni excepcional.

2 24 · e l p o r t a r r ó · r e v i s t a d e l p a r c n a c i o n a l d ’ a i g ü e s t o r t e s i e s t a n y d e s a n t m a u r i c i

L’Entrevista

Tornem a veure les muntanyes des de més a prop

Rober i Karol

Rober del Llong, quan la vida és bella!

Josepmaria Rispa i Sílvia Coll

Parlar d’en Rober és sinònim d’integritat, humilitat i discreció, com si d’una perdiu blanca es tractés. Coneixedor, com pocs, dels racons més sorprenents de la Vall, del Parc i dels Pirineus, durant anys ha atresorat mil i una històries sobre les seues estimades muntanyes.

Com ell mateix explica, fa més de vint anys, des del Lasarte natal, a 20 km de les platges de Donosti que tant enyora, va iniciar un viatge personal amb la seua dona, Karol, que els ha portat fins als nostres dies. Però desvetllem-ne, pas a pas, els orígens...

Què fa un noi com tu en un lloc com aquest?

Soc basc! Mentre estàvem vivint i treballant a Donosti se’m va començar a enrampar el cervell. No volíem més contaminació, més sorolls i esperes al cotxe. Per tant, ens vam plantejar no solament sortir els caps de setmana cap als Pirineus sinó la possibilitat de viure-hi. Nosaltres ens movíem molt pel Pirineu de Navarra, per la proximitat. Però la necessitat de descobrir la neu a l’hivern i d’aprendre a esquiar ens va fer anar més enllà. Tenia un contacte a Taüll, en Moisès Sans, i em va oferir la possibilitat de treballar a l’estació d’esquí: “Si vens a la vall de Boí tindràs casa i feina. Segur!” Parlant-ho amb Karol, li vaig dir que jo necessitava sortir de casa i viure els Pirineus. I després

d’una trucada telefònica, durant el mes de novembre de 1999, va començar la nostra història aquí, amb 25 anys.

La teua infància on transcorre?

Sóc de Lasarte. Els pares són gallecs, de Lugo, i van venir de viatge de noces al poble i ja es van quedar per feina. Jo m’hi he criat, he estudiat i sempre hi he fet la meua vida esportiva. Com tots els nens vaig fer futbol, després vaig derivar al ping pong i més tard voleibol. Tot a nivell casolà i de gaudir al màxim. El tema competitiu no m’ha interessat mai i la meua il·lusió era jugar amb la gent.

Després a Donosti vaig començar a fer muntanya, escalada i en arribar aquí vaig continuar d’una manera més exigent.

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 23

Rober del Llong, quan la vida és bella!

I la bicicleta?

N’he fet molta. La bicicleta, des de petits, empegada al cul! És un aparell que sempre m’ha generat moltes il·lusions. Abans era el mitjà de transport per arribar als llocs. M’ha donat una mobilitat i una manera particular de veure el país.

Tornant a la vall, comences a treballar a l’estació d’esquí...

Sí, el mateix 1999! Començo en un remuntador i l’any següent, quan les esglésies romàniques són declarades Patrimoni de la Humanitat, vaig tenir una lesió al menisc dret i vaig tornar a Donosti per operar-me i fer la rehabilitació durant quatre mesos... Quan vaig tornar al setembre del 2000 ja vaig passar a treballar a manteniment, ja que va ser una condició que vaig demanar. Per què? Volia estar actiu! La feina en un remuntador és molt dura i molt poc valorada. Jo no valia per a això! Van ser tres hiverns a manteniment espectaculars. Tot el que comporta una estació d’esquí, en l’àmbit d’impacte en un territori, ho vaig compensar amb la possibilitat de treballar esquiant.

Tu sabies esquiar?

No! Tinc un amic de Donosti que em va instruir una mica en l’esquí de muntanya. I quan ja sabíem fer la cunya, ens animava a fer el salt. Patint tot i més vaig començar a gaudir, però, de l’esquí. Un cop aquí, crec recordar, que la meua primera esquiada, un 25 de desembre, va ser a la pica Cerví tot sol. Una descoberta intensa i brutal! És d’aquests cims que estan a tocar de l’estació però amb una màgia diferent.

Com arribes al món dels refugis de muntanya?

Vaig solapar l’estació a l’hivern amb el treball al refugi d’Estany Llong a l’estiu. Però tot va començar quan l’any 1998 vaig fer el curs de guia de muntanya a Benasc i vaig coincidir amb Moi i un altre personatge que es deia Joan Carles Aldeguer, més conegut com Pato, guarda del refugi. Durant el 2001 estava fent la Transpirinenca amb bici, l’anada per França i la tornada per Espanya. Mil quilòmetres d’anar i mil més de tornar. Tenia temps i ganes: vaig tardar 10 dies de Donosti a Llançà i 11 més per tornar! A Llançà, però, vaig fer una parada de tres o quatre

[Mil quilòmetres d’anar i mil més de tornar.

Tenia temps i ganes: vaig tardar 10 dies de Donosti a Llançà i 11 més per tornar!]

Buscant els “altres Pirineus”

Rober i Karol

24 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Rober del Llong, quan la vida és bella!

Escalant a les Agulles de Dellui

Rober i Karol

dies ja que el mar és una altra de les meues dèries. Cada vegada m’agrada més! I mentre tornava vaig aturar-me al Pont de Suert, ja que Karol hi treballava, i em va dir que el Pato volia parlar amb mi... Vaig pujar un dia de descans al refugi i ell em va oferir treballar-hi.

Per a mi, però, un refugi hauria de ser la cosa més senzilla de les que podem trobar a la muntanya. Això sí, sense mancances! Moltes coses sobren, però si la gent demana, per exemple, telefonia o accés a Internet, i això ens proporciona eines de seguretat, em semblarà correcte.

Què vas contestar-li?

Que m’agradaria moltíssim però que ara mateix estava acabant el meu projecte transpirinenc en bici i no podia deixar-lo de banda. Quan vaig acabar, el vaig trucar i em va dir... Vine!! Van ser els primers dos mesos de feina, entre setembre i octubre, en un refugi de muntanya. La temporada següent em van tornar a trucar i com que ja estava ficat en el món de la neu, vaig tenir a partir de llavors un contracte fidel amb ell, estiu i hivern. I així fins al 2017 que ho vaig deixar malgrat fer-hi petites col·laboracions.

15 anys de feina intensa al refugi d’estany Llong!

El Llong sempre ha tingut molts problemes de telefonia, no?

Sí! El Parc i on està situat el refugi és una forat. El Pato, des del primer moment, va lluitar molt per trobar solucions; és una persona que té molts recursos i és un gran “solucionador de problemes.” Per exemple, un amic seu que treballava en el món dels vaixells mercants li va recomanar instal·lar un Turaya, un telèfon originari d’una empresa àrab que ens donava comunicació amb l’exterior però era molt costós. Intentàvem fer les reserves en menys d’un minut però la gent es queixava! Amb el temps vam anar millorant i ara tenim dues línies de telèfon: un, l’operatiu i l’altre, de reserva per si s’espatlla. Són comoditats que a dia d’avui són necessàries perquè la gestió d’un refugi necessita comunicació amb l’exterior (reserves, comandes...).

Des del moment que la gent paga per uns serveis, també exigeix més. Un refugi en plena muntanya, a vegades, està mal entès!

Quina és la teua visió del què és o hauria de ser un refugi de muntanya? És la pregunta del milió! Com passa en aquesta vida, tot va variant. Abans tenien unes característiques i unes necessitats, i ara en tenen unes altres. Abans la gent es conformava amb molt menys; ara es demanen moltes més coses. És la força del progrés que hi arriba també.

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 25

[Per a mi, però, un refugi hauria de ser la cosa més senzilla de les que podem trobar a la muntanya.

Això sí, sense mancances! Moltes coses sobren, però si la gent demana, per exemple, telefonia o accés a Internet, i això ens proporciona eines de seguretat, em semblarà correcte.]

Rober del Llong, quan la vida és bella!

Per exemple, la gestió de les escombraries sempre genera problemes...

Sí! La gent arriba i diposita els sobrants del seu menjar.

Veuen els refugis i pensen que són llocs per deixar els residus. Nosaltres els expliquem que no hi ha camió d’escombraries que passi a recollir-los i el correcte és que cadascú ho deixi, en acabar l’excursió, en els llocs habilitats dels pobles de l’entorn. La gestió de la brossa és un gran problema! Veuen el nostre cotxe autoritzat i interpreten que és la solució. Però té altres funcions com abastir el refugi, treure la pròpia brossa que generem o per temes de seguretat.

Com és la relació amb la resta de refugis?

Històricament sempre hi hagut molta comunicació. La ruta Carros de Foc n’és un exemple. Els problemes són comuns, cadascú pot tenir una manera de solucionar-los i aquestes solucions es posen en comú. És veritat, també,

que cada refugi és un món i té la seua idiosincràsia!

Ens uneix, però, una feina més dura del que la gent es pensa, psicològicament i físicament. Estàs moltes hores donant servei que et compensa perquè treballes en un lloc especial. Els treballadors dels refugis som humans i tenim dies de tot. Hem de saber trobar l’equilibri amb el comportament dels usuaris, però no sempre és fàcil. Hi ha moments que et toquen la fibra... i no trobes les solucions. Te’n vas al llit fet caldo perquè saps que no has fet bé la feina. El tarannà dels guardes ha anat canviant però també el de la gent que ens visita.

Com deies, però, la muntanya ho compensa...

A la gent que torna a caminar per Aigüestortes els continua sorprenent tanta bellesa: és el paradís! Després de 20 o 25 anys venint, els continua agradant! Quan vaig començar a treballar al refugi tenia més hores lliures i moltes mesos de l’any eren per a nosaltres. Les primeres

L’hivern, sentiments duals

Rober i Karol

28 6 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici 1

Pràctiques a la Caldera de Taburiente

Rober i Karol

Rober del Llong, quan la vida és bella! excursions eren cap a Contraix perquè era com “el ogro” i jo volia batre’m amb ell, per saber què es coïa per allí dalt.

I em vaig enamorar d’aquesta vall. Per això alguns companys de feina, com Laura o el Pato, em deien “el tonto de Contraix” perquè sempre que podia hi anava a caminar.

Com definiries la vall de Contraix?

Al principi, la sensació és feréstega i salvatge. Com si encara estiguessis descobrint un nou territori. Malgrat saber que tot està trepitjat, és una sensació que busco en qualsevol muntanya. Racons on hi vagi molt poca gent o ningú. I la sensació de descoberta, em té el cor robat.

M’encanta! Contraix és dur, molt dur, però les vistes són increïbles. Per això mereix la pena tot l’esforç que fas.

Caos de blocs difícils de caminar, pendents mantinguts... però quan li agafes el punt, és com un ball. Crees una simfonia i la seua bellesa és difícil de superar. Alguns racons de Dellui també m’evoquen aquesta solitud. Al segle XXI queden molts llocs per redescobrir...

Per tant, Contraix té caràcter...

Clar! És una vall on hi ha molts accidents, alguns mortals. La solitud t’acompanya sempre que hi camines. La

muntanya és allà i un ha de saber quan entrar per les seues portes. No tots els dies s’hi pot. Quan fa mal temps és moment de girar cua i saps que la muntanya no es bellugarà d’allí. Pot ser un gran infern! Quan plou sense risc, però, m’hi agrada anar. És una altra manera de connectar amb la Natura. L’aigua enganxa i a mi m’agrada córrer... plovent!

Potser és un costum que em ve arrelat del País Basc. Però sempre penso que a qualsevol muntanya s’hi ha d’anar amb molta humilitat perquè mai no saps el que passarà. Tu saps com estàs tu però no com està la muntanya!

Després de més de 15 anys treballant al refugi s’obre la possibilitat d’incorporar-te al món científic.

No sé si les casualitats existeixen però és veritat que després de tants anys al refugi el meu cap cada cop està més saturat. No tinc la mateixa il·lusió i estic molt rutinari. En aquest moment de la meua vida apareix en Lluís Camarero i m’ofereix feina. Vaig a parlar amb ell a Senet, i com que coneixia el Parc i soc una mica manetes, em proposa treballar pel CSIC. La meua primera resposta és no! No soc ni científic, ni biòleg, ni res. Soc una persona normal que li agrada trescar per la muntanya però...

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 27 9

Rober del Llong, quan la vida és bella!

Quina és la teua formació professional?

A Lasarte vaig fer l’FP-2 (que es deia abans) de “Mecánica y Herramientas.” Després vaig fer el primer nivell de guia de muntanya i altres històries per aquí. Els meus coneixements de muntanya, flora o fauna no estan relacionats amb estudis. En Lluís va veure, però, que el meu perfil era el que buscaven. Vaig esperar uns mesos que em diguessin alguna cosa però com que no deien res, vaig començar un altre viatge en bicicleta. És la manera de posar les idees del meu cap en ordre. El meu objectiu era arribar a Granada i quan estava a punt d’arribar-hi, em va trucar en Lluís.

El nou repte era...

De Boí a Granada, fins a Sierra Nevada, en bici però em vaig quedar a la Sierra de Cazorla. Va ser un viatge preciós: sol, per carreteres... Però quan va trucar Lluís vaig tenir la disjuntiva de si acabava el projecte o no, però finalment vaig tornar a tota pastilla. Vaig començar a treballar en l’àmbit científic del Parc Nacional, al sector d’Aigüestortes. Cada 15 dies pujava cap a estany Llong descarregant dades de sensors de nivell, temperatura, agafant mostres d’aigua.

Havia d’anar a les estacions meteorològiques de Llebreta i de Contraix. Va ser una descoberta increïble. Llibertat per anar a la muntanya i, a més, em pagaven sense haver

d’atendre a ningú. Els dies que estava engabiat a l’edifici del CRAM (Centre de Recerca d’Alta Muntanya), a la boca sud del túnel de Vielha, ho passava malament. Jo volia ser a la muntanya, en contacte amb la natura i participant d’uns estudis que tindrien, a llarg termini, el seu sentit!

Una experiència brutal amb què començo a aprendre moltes coses gràcies a la paciència de Lluís.

Quins resultats de les mostres recollides t’han sorprès més?

El que més em sorprèn és com n’estem d’intercomunicats tots plegats. També la contaminació que s’arrossega globalment. Que als estanys dels Pirineus, per exemple, trobem plom als sediments! Això em va deixar bocabadat. Quan va explotar a Toulouse, a 2001, una fàbrica de fertilitzants, la contaminació química va arribar fins aquí.

Estem super connectats! Quan penses en la bellesa del Parc pressuposes que no hi pot haver contaminació. Tot ha de ser pur i no! També em va sorprendre que hi hagués aigües subterrànies en zones granítiques, per exemple, a la vall de Contraix. Vam trobar unes bosses bastant potents cap als estanys Gelats, a partir d’uns mostrejos.

Van estudiar el temps que l’aigua estava emmagatzemada i quan tornava a sortir.

Treballs de recerca i recollida de dades a l’estany Llong

Rober i Karol

28 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

[Realment, no sé fins a quin punt vaig estar a prop de la mort però, després de l’accident, vaig pensar que si havia sobreviscut ho havia d’aprofitar. No podia deixar passar aquesta oportunitat sense recuperar tot allò que estava al meu abast. És el que faig des de llavors. Dia a dia!]

Rober del Llong, quan la vida és bella!

Oblidava que, a nivell formatiu, vas baixar al Pont de Suert a estudiar un cicle... en bicicleta!

Fer el curs de Forestals no ho tenia al cap però amb els anys te n’adones que estàs visquent en un lloc que no coneixes del tot. Dos arbres, dos flors i just! I la solució la tenia aquí mateix, al Pont. Vaig començar el curs sense massa pretensions i solament volia fer les assignatures de botànica i d’animals. Els professors em van animar a fer tot el curs i ho vaig fer. Per què anava en bicicleta?

Penso que és un mitjà de transport únic i hem de posar el nostre gra d’arena pel planeta. Però sobretot perquè a mi m’agrada molt pedalar. Els dies que plovia i nevava eren dies més durs però t’has d’adaptar. Agafava el bus també, però arribar a casa, mullat de dalt a baix, no em feia nosa.

Cada dia de la meua vida he continuat pensant en els meus companys, Gaspar i Unai. No sé per què... a mi no se’m va apagar la llum. Bé, sí que ho sé: van venir molts àngels al meu costat i em van rescatar. No vaig ser conscient de la gravetat de l’accident fins que vaig començar a sortir dels efectes dels medicaments que prenia i de les múltiples operacions que foren necessàries. Quan el meu cap va recordar el que havia passat, pujant a l’estanh Redon, per feina, sabia la resposta de la sort dels companys, però havia de preguntar-ho i Karol m’ho va dir. En aquell moment, el cap em va fer un clic... i, sincerament, no volia estar en aquest món! Però, poc a poc, vaig entendre que la gent que tenia al costat i m’havia ajudat no es mereixien la meua actitud. Va ser el començament d’una nova vida.

Per tant, valores molt positivament els cicles formatius que es fan a l’institut del Pont.

Molt interessants! El cicle de Forestals ha estat tota una descoberta i el recomanaria a tothom. Vaig fer també el de Medi Ambient. Tots dos em van donar moltes eines i l’oportunitat de conèixer Javi Piqué, un tio que és una enciclopèdia i la persona que va posar la llavor per voler conèixer les flors, més animals i mil coses. És una persona que t’enganxa. És Déu a la Terra! Ser el més gran de la classe, amb 42 tacos, va facilitar-nos la proximitat que amb el temps ha derivat en una amistat. Sovint sortim junts a pedalar! Sense voler estava comprant llibres, guies i altres publicacions. Em va obrir al món de les papallones, ocellets... Després de fer el curs, anava a la muntanya, amb una càmera, fent fotos a qualsevol bèstia que observava. Karol al·lucinava amb la d’hores que m’hi passava: “qui t’ha vist i qui et veu! Abans eres un “tatxamuntanyes” i ara parles de cucs, de papallones...”

Com afrontes aquesta nova etapa?

Realment, no sé fins a quin punt vaig estar a prop de la mort però, després de l’accident, vaig pensar que si havia sobreviscut ho havia d’aprofitar. No podia deixar passar aquesta oportunitat sense recuperar tot allò que estava al meu abast. És el que faig des de llavors. Dia a dia! Aplicar els coneixements i la meua força per apropar-me al que era abans. No sé si ho aconseguiré però haig d’intentarho! Estic en camí i em sento amb molta il·lusió.

Com valores el curs de guies interpretadors del Parc?

Com que treballava al refugi, tenia moltes mancances.

Necessitava entendre més coses del Parc i el curs va ser brutal. Em va donar molta riquesa i molts continguts.

Em va ajudar molt i sempre el recomano a tothom: “Si voleu viure per aquí, fes-te el curs de guies, entendràs més coses i seràs més receptiu a tot allò que et rodeja.”

Un guia de muntanya, per exemple, si fa el curs de guies tindrà més eines i recursos per apropar aquests paisatges a la gent que acompanya. La feina d’un bon guia és saber interpretar tot el que té a l’abast. Una manera de conèixer més el país!

Realment la teua vida ha estat rica i apassionada fins ara. Però fa tres anys, pateixes un greu accident hivernal. Dos companys teus moren i tu sobrevius miraculosament... És un episodi dolorós. Molt dolorós! No es pot amagar.

La mar ha jugat, des de petit, un paper molt important a la teua vida.

Sí! Quan estava hospitalitzat somiava amb el mar i banyar-me! Sempre ho pensava i als set mesos vaig poder fer un primer bany, a la meua terra, a la Conxa de Donosti.

Després vaig tornar a fer el mateix bany al Mediterrani.

Els dos van ser uns banys d’il·lusió bestials. Una explosió de vida. Això va continuar amb el projecte de connectar els dos mars, la Mediterrània i el Cantàbric... amb bicicleta de nou! Un munt de col·legues van respondre al repte i una idea boja, una quimera, després de moltes caigudes, es va fer realitat. El 14 de juny d’enguany vam començar a Cadaqués i vam arribar, catorze dies més tard, a la platja d’Ondarreta! Prop de 1.000 km, aquest cop per carreteretes, ja que encara no estic prou valent per fer terrenys més complicats. També he començat una nova experiència: contemplar les muntanyes des del mar. En piragua!

Perquè on acaben les muntanyes, comença el mar.

No hem comentat que en l’accident vas perdre una cama...

Sí! Porto una pròtesi. És veritat que es poden fer moltes coses però tot té un preu. Se’m fan ferides, llagues i és una lluita constant. Parlant amb altra gent amputada em diuen el mateix. Hi ha dies que estàs millor i altres, pitjor!

Però m’ha donat molta vida, molt ajut i pots arribar a límits que no hauria imaginat. Sobretot, fins on el teu cap vol!

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 29

Rober del Llong, quan la vida és bella!

Els problemes de mobilitat, per tant, t’han fet més conscient que hi ha altres persones amb diversitat funcional. Creus que vivim una societat inclusiva?

No! No pas! Per exemple, les ciutats no estan ben adaptades per a gent com jo o pitjor. Quan sortia amb la cadira de rodes pel carrers de Barcelona era un infern! I crec que és una ciutat bastant conscienciada però plena d’entrebancs. Molt incivisme. Diria que a vegades som invisibles! És la paraula que ens defineix, a la gent que tenim alguna discapacitat o mobilitat reduïda. Invisibles!

Una acció tan senzilla com comprar el pa i aturar el cotxe damunt la vorera pot ser un greu problema per a nosaltres. Un altre cas em passa, aquí, a Barruera, on tinc una plaça de discapacitat. Doncs molts dies t’has de barallar amb veïns i turistes perquè no ocupin la plaça. Algunes persones em diuen que faig moltes coses però... els contesto que no oblidin que estic discapacitat. La realitat és que em falta una cama, els nervis de la mà i de l’altra cama no funcionen correctament, tinc l’esquena tocada...

El que molesta és que sempre tenen una raó: “feia un cafetó, sol era un moment...” I més que amb mi, penso en altres persones menys operatives que jo.

Què en penses de les passarel·les d’Aigüestortes i de la gestió de l’accessibilitat al Parc Nacional?

Bastant bé! Trobo que amb la construcció de la passarel·la, la instal·lació dels lavabos i la possibilitat de circular fins la zona d’aparcament d’Aigüestortes, on trobem un espai reservat per als vehicles autoritzats, s’ha fet molt bona feina El que sí que penso és que s’hauria de solucionar la connexió final, amb un recorregut que no et fes tornar enrere. Imagino però que no deu ser gens fàcil.

El Parc compleix més que molts pobles de la vall, del Pont de Suert i altres llocs. Com et deia abans, hi ha molta invisibilitat en aquests temes. Proposaria que es fessin més activitats amb persones amb mobilitat reduïda i les que es fan tinguen més visibilitat. De fet, tinc un projecte amb una associació de discapacitats de Donosti i els voldria convidar a visitar la vall de Boí i evidentment fer una excursió pel Parc Nacional.

Treball de recerca de mostres d’aigua i neu a la zona d’Aigüestortes i estany Llong Rober i Karol

Et prenem la paraula!

Per cert, la reconnexió amb la natura t’ha sigut més fàcil que amb el món urbà?

Això ha estat un altra evidència durant la recuperació.

L’hospitalització a Barcelona va durar un any, després vaig saltar a Donosti, a casa de la meua germana i els pares. Un any i mig després de l’accident torno a la vall de Boí, per provar com em trobo. No sabia si volia recuperar la meua connexió amb la natura i les muntanyes. La reacció física i emocional no va ser fàcil, sobretot aquesta última! Patia molta ansietat! Vaig voler passar per la boca sud del túnel de Vielha per enfrontar-me al lloc. Tenia la necessitat de fer-ho. Amb el temps tot ha anat cap a positiu. Molt positiu! Em sento més operatiu, a la muntanya que a la ciutat. Costa de creure però és així.

Quines activitats esportives fas ara?

Caminar, bicicleta, caiac! També un dia vaig anar a escalar. Bé, no es pot dir que fes escalada, però amb el Pato –un mestre, un referent únic i una persona que m’ha ajudat molt– vam anar a les parets de la presa d’Escales.

Però per escalar hauria de millorar moltes coses. “Al final faràs, em va dir un amputat, el que vulguis fer; si l’escalada és la teua dèria, hi tornaràs.”

I esquiar?

L’any passat hi vaig anar amb un col·lega, en Joan Sans, un “Déu amb els esquís.” Va fabricar un invent per fer un esquí-tàndem. Les pròtesis que tinc no són adients per esquiar i ens vam muntar plegats en els mateixos esquís i des de la cafeteria de l’estació de Boí-Taüll vam arribar fins a la base de Roies, on treballava Karol. Va ser únic, però Joan estava més convençut d’aconseguir-ho que jo. Vaig reconnectar amb la neu. Després del que ens va passar, la neu m’agrada! L’accident va ser per una allau; i la neu és també moviment. Però què haig de fer? Quedar-me al sofà? No! El germà de Karol, Íñigo, és el meu nou professor. Les sensacions són diferents, el material ajuda però la meua pròtesi no és per esquiar. Jo m’adapto al que tinc. I el que a mi m’agradava eren les pujades. Buscar raconets que no hi hagués ningú.

30 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Rober del Llong, quan la vida és bella!

La passió per l’esquí de muntanya està lligat a un animal...

Sí! La perdiu blanca se’m va quedar gravada un dia que feia una excursió al Bergús. Vaig veure aquest ocellot que no coneixia. Li vaig fer una foto i els forestals em van dir que era una perdiu nival. Era el 2002 i des d’aquell dia és el meu animal fetitxe. És un altre exemple de supervivència i poder-la trobar, de forma natural a les nostres muntanyes, és un goig!

una paraula que odio però moltes activitats s’hauran de regular molt bé, perquè veig que no hi ha el mateix respecte per la natura que abans. Potser m’equivoco de sintonia però més que prohibir hem de regular les activitats i, sobretot, educar! Hem d’estar constantment ensenyant i aprenent. Tot el bo que tenim ens ho podem carregar en una generació i no seria just que les generacions que vinguin es trobessin amb aquesta situació. Poc o molt, tots hem de fer!

Una pregunta més dolça: Karol i tu!

Karol és la meua llum! Ha lluitat tant o més perquè avui estigui aquí. Un suport bàsic i total perquè jo pugui ser-hi.

No hi ha paraules per agrair el que ha fet per mi. De fet, és la persona que em va ensenyar què era la muntanya. Ens vam conèixer en un curs de quiromassatge i vam fer muntanya junts durant dos anys. Sap més de la muntanya que jo. Té una visió única i he après a no córrer, a descobrir les petites coses. Tothom que va a la muntanya amb ella, s’hi enganxa! És molt discreta però té un amor... Va decidir quedar-se amb mi, ajudar-me i sempre li estaré agraït.

Per anar acabant, et volia plantejar unes qüestions puntuals i saber què en penses...

D’acord. Endavant!

Com veus el futur de la gent que volem viure a la muntanya? Cap on anem?

La visió és àmplia i complicada amb moltes ramificacions.

Les ideologia de la gent de muntanya evolucionarà però no pot desaparèixer. Crec que la gent tornarà a la muntanya ja que dona moltes opcions de vida. Una vida més natural que no pas a les ciutats. S’hauran de barrejar les influències de fora i les d’aquí.

I de la muntanya com espai natural a protegir...

Quant als espais naturals, estadísticament cada vegada hi ha més gent que la vol visitar i, per tant, serà més complicada la seua preservació. Què haurem de fer? Prohibir és

El teu racó preferit?

El diré amb la por que la gent hi vagi, però ho explicaré amb un cert misteri: no és gran ni petit, té unes parets i uns estanys meravellosos i, sobretot, no hi va ni Déu. És un raconet tranquil que no té muntanyes de tresmil metres tan de moda. La pau i el silenci m’ajuden a veure molts bitxos. Un lloc màgic que no cal que tingui nom. I a l’hivern, la vall del Silenci!

L’animal...

La perdiu nival! És un bitxo que em continua sorprenent avui. Un animal del Quaternari que sobreviu a les muntanyes pirinenques. Una supervivent que s’adapta a totes les condicions. Una relíquia! Potser les properes generacions ja no la veuran. La descobriran en fotografies o als països del nord. Però aquí, no! Quan vaig tornar al País Basc, després de l’accident, la gent del Parc Nacional em vau regalar una figura artesanal d’una perdiu blanca. La vaig rebre a Donosti, rodejat de la meua gent, i quan la vaig obrir algunes de les persones van dir: “Ostres, li han regalat una gallina.”

[Karol és la meua llum! Ha lluitat tant o més perquè avui estigui aquí.

Un suport bàsic i total perquè jo pugui ser-hi.]

Refugi d’Estany Llong, un lloc per no oblidar

Rober i Karol

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 31

[La perdiu nival! És un bitxo que em continua sorprenent avui. Un animal del Quaternari que sobreviu a les muntanyes pirinenques.

Una supervivent que s’adapta a totes les condicions.

Una relíquia!]

Netejant les plaques del refugi

Rober i Karol

Rober del Llong, quan la vida és bella!

Una època de l’any!

Encara que em dolgui, l’hivern! Cap al mig de l’hivern, quan la neu està més pletòrica. La pau del blanc radiant i aquell silenci que es mastega. Ho gaudia molt quan estava sol al refugi rodejat de molta neu. Sortir a fer petites excursions amb els esquís pel Gran Blanc era mitja vida.

M’atrapava el cor!

Aigua o roca?

Al començament d’estar per aquí et diria que la roca: la textura, els colors, les formes... Però després de l’accident em quedo amb l’aigua! Perquè, com et deia abans, quan em vaig despertar a l’hospital, l’únic que desitjava era “flotar al mar.” I quan vaig aconseguir ferho, després de molts mesos, va ser un gran alliberament.

Sempre he estat molt a prop del mar, però quan vam venir a la vall de Boí, amb la Karol, sempre hi havia una vegada a l’any que anàvem a una illa. L’olor i els sons de la mar són una necessitat que tindré sempre i ara més!

I els estanys?

Les dues són aigües màgiques! A la gent que conec sempre els parlo dels estanys del Parc Nacional. Llocs bonics d’aigua, amb contrastos brutals amb la pedra gris, difícil de descobrir en altres indrets. Aquesta unió de muntanyes i aigua, prats i boscos, és impressionant.

El dia o la nit...

Sempre he sigut més diürn. La nit està bé però a mi m’agrada més el dia. La meua germana sí que és un mussol. Sí! Em quedo amb el dia.

Un somni per complir!

Somnis, molts! N’hi ha un que arrossego des de fa molts anys, des que era molt petit: és connectar Alaska amb Tierra de Fuego... Amb bicicleta!! Ho vaig llegir fa “milers d’anys” en una revista i sempre ho he tingut al cap. No sé què passarà!

Si la natura fos música... És una pregunta difícil. A mi m’agraden molts tipus de música. Per exemple, el reggae i sobretot Bob Marley. La tinc molt gravada al cor. També tinc músiques extremes com Extremoduro. Una em dona tranquil·litat i l’altra em fa revifar.

Però la que em fa pensar i recordar les muntanyes del Parc, dels Pirineus i del món és la banda sonora de la pel·lícula “Himalaya: L’enfance d’un chef” de Bruno Coulais.

Per acabar, com dèiem, estàs vivint a la vall de Boí, als Pirineus, a la Ribagorça, rodejat de boscos i estanys però la relació amb la mar és irrenunciable i necessària per a tu.

Terra i aigua són una mateixa combinació. Amb el mar sempre he estat molt connectat i ara més. La muntanya és la que m’ha format com a persona. Mirar-les em dona una felicitat infinita. Però el mar, en la meua situació, em serà més operatiu. No em fa mal res, no estic pendent de la pròtesi i puc deixar-me caure a l’aigua. Un dels meus darrers projectes era marxar un parell de mesos a l’illa de la Palma, abans de l’erupció del volcà, perquè des de l’accident el fred m’agrada però em fa patir molt. L’illa, l’havia descobert, anys enrere, fent les pràctiques del cicle formatiu a la Caldera de Taburiente, gràcies a les gestions que es van fer des del Parc. Metafòricament parlant, aviat viuré al costat del mar però sota l’ombra de la muntanya.

Rober fa molts anys que navega per les muntanyes.

Ara és possible que el trobem navegant per altres mars de calma o de tempesta. Per les arquitectures més singulars de la natura, pel coneixement científic i emocional de tot allò que enriqueix el seu camí. Però per sobre de tot, navegarà amb una energia difícil de descriure per les seues ganes de viure. I des del seu veler particular, estem convençuts que continuarà sospirant als quatre vents que el món és una aventura meravellosa. Que la vida és bella.

32 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Curs de guies interpretadores.

Vall de Monestero Xavier Llimiñana

Visita guiada a l’Ecomuseu amb una intèrpret de llengua de signes Arxiu del Parc

Noticiari Nova promoció de guies interpretadores Després d’un any sense celebrar-se, durant la tardor de 2021 vam recuperat un clàssic: el Curs de guies interpretadors. Durant quasi un mes, una vintena de joves de les comarques de la zona d’influència socioeconòmica s’han format envers els valors naturals i culturals del territori pirinenc. La descoberta geogràfica de les nostres valls i muntanyes ha servit a més per completar aquesta formació. Enguany els ha acollit la Casa del Parc d’Espot (Pallars Sobirà) i, com en cada edició, volem agrair la complicitat per fer-ho possible amb l’Escola Agrària del Pallars. Amb aquest sumem vint-i-vuit anys de cursos que continuen enfortint el teixit econòmic, social i cultural. Per al 2022 està prevista la realització d’una nova edició, aquest cop, en terres ribagorçanes i, en concret, a la vall de Boí.

Moltes felicitats a les noves guies interpretadores!

XII Jornades sobre Recerca del Parc A mitjans d’octubre es van celebrar les 12enes Jornades sobre Recerca, a la Casa del Parc d’Espot. Es va optar per fer una edició limitada per al públic però amb alguns canvis com l’emissió en directe de les ponències pel canal propi de YouTube. A més, es van fer algunes presentacions durant les sortides de camp amb la presència d’una trentena de participants. A les sessions en línia va haver-hi quasi 300 visualitzacions (persones que en algun moment es van connectar), amb 24 subscripcions noves al canal del Parc. Totes les ponències així com les intervencions que es van realitzar a les sortides de camp continuen disponibles al canal de YouTube del Parc.

Visita del Centre Recreatiu Cultural de Sords de Barcelona El passat 24 d’octubre, aquest col·lectiu format per 40 persones va visitar l’Ecomuseu de Llessui. Per fer-ho més àgil i normatiu es van fer dos grups i mentre un donava la volta pel poble de Llessui, l’altre feia la visita, i viceversa després. En ser un grup amb una discapacitat auditiva, portaven una intèrpret de llengua de signes (BinomILS/ accessibilitat auditiva). La visita va ser molt positiva i una part procedien de famílies que tenien ramats petits d’ovelles o vaques. També una participant va comentar

que els seu pare havia fet matalassos amb llana. Una vegada acabada la visita van marxar cap a la Seu d’Urgell a dinar. Un cop més, molt contentes d’acollir grups amb diversitat funcional!

Comissió Permanent i Ple de Patronat El darrer trimestre de l’any es van celebrar la LIX Comissió Permanent així com el XLV Ple del Patronat. En la primera, es van continuar amb el seguiment dels acords presos en les reunions anteriors, el procés de participació de co-creació i els fons PRTR (Subvencions a les comunitats autònomes destinades a les zones d’influència socioeconòmica, i les destinades a les comunitats autònomes per a actuacions directes als parcs nacionals). També es tractà el Projecte de Sostenibilitat de la Diputació de Lleida i la Consulta pública del Pla Hidrològic 2020-2027, de la demarcació de la Confederación Hidrográfica del Ebro. Per últim, s’exposà la previsió de pressupost, el programa d’actuacions 2022 i l’estat de la convocatòria subvencions 2021-2022.

En el Ple de Patronat, en format dual (telemàtic i presencial) es van tractar el seguiment dels acords en curs; el projecte de co-creació; el projecte conveni/memòria amb Forestal Catalana 2021; la informació sobre la consulta pública del Pla Hidrològic 2020-2027; la reunió de la Comissió Starlight; les actuacions de suport als damnificats de l’illa de la Palma, a causa de l’erupció del volcà Cumbre Vieja; la situació de l’estat dels ajuts; l’auditoria interna EMAS; i les actuacions de la Red de Parques Nacionales.

Tenim nou Pla d’Ús Públic El Patronat ha renovat i aprovat el Pla d´Ús Públic, una eina de planificació per als propers anys, on es plantegen els programes i actuacions relatives a l’ús públic i l’atenció als visitants per tal de fer-los compatibles amb la protecció i conservació dels valors naturals i culturals d’aquest espai natural protegit. El Pla, que ha estat elaborat per l’equip tècnic del Parc amb el suport de l’Associació la Sorellona, inclou un total de 7 programes i 45 accions. S’ha realitzat una diagnosi prèvia amb la revisió de tota la documentació relacionada amb l’ús públic. Posteriorment i per donar veu al territori s’han realitzat diverses sessions de treball amb

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 33

1

Desenvolupament i dinamització local

7

Formació

6

2

Educació, interpretació i voluntariat ambiental

PROGRAMES

Publicacions

5

Noticiari

Informació i projecció externa

agents de les diferents comarques de la zona d’influència on van participar una vintena de representants d’escoles i instituts, d’empreses d’educació ambiental, guies interpretadors i de muntanya, etc... També es va comptar amb la col·laboració de totes les treballadores i treballadors del Parc que van aportar la seva experiència i suggeriments per tal de poder aconseguir un bon document. Els programes i les actuacions van encaminades, doncs, a treballar amb tots els agents del territori per tal d’assegurar la conservació d’aquest espai natural de màxima categoria. Èxit de participació al primer curs de monitors Starlight del Parc Nacional Ha tingut lloc el primer curs de monitors Starlight organitzat pel Parc Nacional i el Centre d’Observació de l’Univers (COU) del Montsec, amb més d’una vintena de participants, que han obtingut el certificat i el carnet de monitor Starlight.

La formació ha sigut una experiència interessantíssima, amb dos grans blocs temàtics: l’astrofísica i l’astroturisme, impartits per experts de molt nivell i complementats amb observacions pràctiques al centre de MónNatura Pirineus, a les Planes de Son, i el COU del Montsec, a Àger. Al setembre de 2022 el Parc Nacional renovarà el segell de

3

Acollida i equipaments

4

Senyalització

reconeixement de Reserva i Destinació Turística Starlight i volem animar a les empreses de turisme actiu, allotjaments i ajuntaments, a seguir adherint-se a la Destinació Turística Starlight Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

El futur del Parc El Patronat del Parc ha iniciat un procés participatiu obert, de la mà de l’agència Coperfield For Social Good SL, als diferents agents del territori: administracions públiques, sector privat, societat civil i tercer sector. El seu objectiu és crear una mirada compartida, àmplia i transversal sobre el futur que volem i quins són els grans reptes que cal afrontar en la pròxima dècada. Aquest procés ha de permetre generar una nova etapa de col·laboració i governança compartida entre tots els sectors de la societat que estan vinculats a la preservació i promoció del patrimoni natural i cultural. Ja està en marxa la primera fase, on s’han fet entrevistes a una trentena de persones, entre les quals també participen les diferents unitats funcionals del Parc, per tal de tenir una diagnosi inicial del punt de partida, obtenir una mirada més àmplia sobre el repte que es planteja, i captar els participants per al taller que es farà durant el mes de desembre.

Lliurament de diplomes Starlight

David Escur

Noticiari Guanyadores del Concurs de fotografia Després de fer una selecció de les 128 obres presentades, la decisió del jurat de la XXVIII Concurs de fotografia ha estat el següent: - Primer premi: Un roc al Mar, d’Adrià Sanromà.

- Segon premi: Encuentros i Microcosmos, de Lucía Higuera - Tercer premi: Fi de via i Papallones Estany Gento, de Xavier Salvat.

- Quart premi: Ara pujo, Quins colors i Tritó pirinenc en aigües cristal·lines, de Glòria Freixas.

- Cinquè premi: Catifa sahariana als peus dels Encantats, de Marta Lluvich.

Les falles de l’Alta Ribagorça protagonitzen les dues obres en blanc i negre premiades a l’accèssit Els minairons: Durro i Sant Quirc, de Santi Iglesias.

Fons europeus per a la Covid-19 destinats a la zona d’influència socioeconòmica Es tracta d’una partida inclosa al Plan de Recuperación, Transición y Resiliencia, aprovat per l’acord del Consell de Ministres del 6 de juliol de 2021, per un total de 511.250.000,00 d’euros, dels quals 50.000.000,00 van destinats a les zones d’influència socioeconòmica dels parcs nacionals, i a Catalunya li’n correspon un 4’87% per al període 2021-2026 (2.435.000,00€). És la primera subvenció dels fons COVID-19, instruments comunitaris de financiació Next Generation EU, destinada als deu municipis de les quatre comarques del Parc, que ocupen un total de 144.850 ha (la vall de Boí, Espot, Vielha e Mijaran,

Un roc al Mar

Adrià Sanromà

34 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Naut Aran, Esterri d’Àneu, la Torre de Capdella, Vilaller, la Guingueta d’Àneu, Sort i Alt Àneu).

Ha mort Joan Perelada, ex-alcalde de la Vall de Boí i membre del Patronat Ens ha deixat Joan Perelada i Ramon, alcalde-president de la Vall de Boí i membre del Patronat del Parc durant més de dues dècades. Enamorat de la seua vall fins a la medul·la, la va impulsar amb una força i efectivitat inusuals des del món polític municipal i comarcal. Les declaracions del Romànic i de les Festes del Foc com a Patrimoni de la Humanitat foren algunes de les culminacions d’una obra que, sobretot, transformà i modernitzà aquesta petita vall dels Pirineus.

La posada en valor de la vall, la comarca (fou també president del Consell Comarcal de l’Alta Ribagorça) i de la comarca històrica de la Ribagorça (amb el projecte de desenvolupament socioeconòmic “Ribagorça Romànica” que va presidir), ho fou també del seu únic Parc Nacional, que durant els darrers anys prengué un impuls que l’aproparia a milers i milers de persones d’arreu del país i del món.

La pèrdua de Joan en un moment en què estava treballant com a director de l’històric Balneari de Caldes de Boí ens deixa orfes d’un estil de treball constant, desacomplexat i efectiu. Com ell mateix deia, hi ha somnis que es poden fer realitat fins i tot als pobles més petits de qualsevol geografia del món. Som moltes les que tenim la impressió que l’exemple de Joan continuarà viu per generar nous projectes per a la Vall, el Parc, la comarca i els Pirineus.

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 35

Flora Coneguem el Parc

Subulària:

Subularia aquatica

Jakob Sturm

una espècie subaquàtica Gerard Giménez La Subularia aquatica és una d’aquelles plantes que passaria totalment desapercebuda per a la gran majoria dels visitants del Parc si no li dediquéssim un article a la revista del Portarró... I això que viu en alguns dels llocs més visitats d’aquest espai natural: l’estany de Ratera, Llebreta, l’estany Llong... Ni tan sols té cap nom popular en català, només fem servir la catalanització del seu nom científic: subulària. És una planta aquàtica (com diu el seu nom científic) que arrela en els sòls arenosos i llims dels estanys poc profunds. És molt petita, entre 2 i 5 o 6 cm d’alçada com a molt, i les seves fulles són linears i punxegudes. Els botànics fan servir el terme “fulles subulades” per referir-se precisament a les fulles en forma de punxó, cilíndriques i acabades en punxa que té la subulària.

Com tots els representants de la família de les crucíferes, fa unes petites flors, amb quatre pètals de color blanc, que poden arribar a fer 1 mm de llarg però que tenen una particularitat força curiosa: només s’obren aquelles flors que arriben a sobresortir una mica de la superfície de l’aigua (i llavors es comporten com unes flors normals). En canvi, les flors que queden submergides no s’obren i s’autopol·linitzen (un fenomen que aniria en contra de la finalitat darrera de qualsevol planta que fa flors: aconseguir intercanviar material genètic amb una planta veïna de la mateixa espècie).

Sigui com sigui, finalment surten uns petits fruits, en forma de càpsula el·líptica, poc més llarga que ampla (silí-

cula), que contenen algunes llavors que cauran al fons de l’estany, sobre el sòl sorrenc... i d’aquesta manera tornarà a començar la roda: La subulària és una planta anual, que comença el seu cicle sempre a partir de llavors noves i no té òrgans de reserva perennes (com passa a moltes de les espècies d’alta muntanya). Aquestes espècies anuals es refien únicament de la germinació de nous individus, a partir de les llavors alliberades pels pares, i per això són bastant sensibles als canvis del seu hàbitat.

A Catalunya és una espècie bastant rara, que només viu en basses oligotròfiques d’alta muntanya: és a dir, en llacs d’aigües molt pures i pobres en nutrients, típics de les contrades granítiques, amb sòls silicis. De fet, va ser una de les espècies protegides en el moment de la declaració del PEIN d’Aigüestortes (Decret 328/1992, de 14 de desembre, pel qual s’aprova el Pla d’Espais d’Interès Natural).

En l’àmbit europeu és una espècie circumboreal, de les que es distribueixen majoritàriament pels països nòrdics, però que van arribar als Pirineus en períodes climatològicament més freds. Moltes d’aquestes espècies reapareixen a les muntanyes del sud, en els Pirineus i els Alps, però la subulària, curiosament, sembla ser inexistent als Alps. No sabem pas si no va arribar-hi o va desaparèixer més tard.

Jakob Sturm (1771-1848) va ser un prestigiós il·lustrador naturalista alemany i és l’autor del dibuix que il·lustra aquest article.

36 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Fauna Coneguem el Parc

Maria Pou

Un escarabat de pel·lícula!

Maria Pou Fa poc que vaig tornar a veure tota la saga de pel·lícules de Star Wars, de les quals sóc una gran admiradora, i de ben segur que si en George Lucas hagués pensat a ferne una on un dels planetes fos aquàtic, sense cap mena de dubte l’Imperi i en Darth Vader haurien tingut naus espacials aquaticovoladores que recordessin a l’escarabat aquàtic o ditisc.

Del seu nom científic, Dityscus marginalis, ja en podem treure alguna informació, ja que dityscus significa bussejador i fa referència al costum de capbussar-se després d’agafar aire en la superfície, i marginalis vol dir marge, en relació amb el color groc dels costats del seu cos.

Aquest coleòpter de la família dels ditiscs és fàcil de reconèixer tot i que els seus costums tímids fan que costi de trobar i veure. Si el voleu descobrir heu d’anar a llocs on hi hagi aigües netes i tranquil·les, amb abundància de plantes aquàtiques. Cal tenir paciència ja que encara que sigui un insecte molt adaptat a viure sota l’aigua necessita l’oxigen per a respirar i per tant ha de sortir a l’exterior.

La forma de captar aquest oxigen és força curiosa ja que no treu el cap com seria el més lògic sinó que utilitza el cul! Ajudat per les potes posteriors, treu la part final de l’abdomen, agafa una bombolla d’aire i la guarda sota dels èlitres, que són les ales anteriors, dures i rígides.

D’aquesta manera, com si fos un submarinista amb la seva bombona d’aire, pot nadar sense problemes. Això sí, aquesta reserva d’aire no dura molt i l’obliga a sortir entre 5 i 7 cops a l’hora per anar renovant la bombolla.

Les potes posteriors són més llargues, aplanades, amb llargs pèls que s’obren a cada impuls, augmenten la seva superfície i actuen com uns efectius i grans rems que l’ajuden a propulsar-se sota l’aigua. Una altra adaptació a aquest ambient aquàtic la trobem en el seu cos, que està recobert d’una substància lliscant que repel·leix l’aigua, fent que no quedi amb el cos tot moll. Això fa que tot i els seus costums aquàtics, si ha de marxar de l’aigua, pot desplaçar-se ràpidament cap una altra bassa, sense necessitat d’assecar-se, demostrant les seves grans capacitats voladores. Aquesta adaptació facilita la colonització

de nous espais i afavoreix la seva dispersió. Si algun cop el veieu volar, deixeu volar la imaginació i penseu en les naus de l’Imperi!

Els adults són uns depredadors ferotges molt actius i passen gran part del temps movent-se buscant preses per capturar com, per exemple, altres insectes, peixos petits i amfibis aquàtics. Tenen el cos preparat per a les persecucions aquàtiques com una carrera de baines de la pel·lícula l’Amenaça fantasma.

Si arribem a veure’n un, observarem la seva mida gran, d’uns 3 cm i el cos aplanat i ovalat. Amb el dors fosc i el tòrax i costats de color groc, i si els mirem amb més atenció podrem determinar sense gaire problemes si és mascle i femella, ja que en aquestes espècies trobem un dimorfisme sexual molt clar: els mascles tenen els èlitres llisos mentre que les femelles els tenen amb solcs longitudinals; a més, si ens fixem en les potes anteriors i centrals, els mascles tenen unes ventoses que subjecten a la femella durant la còpula, i que permet que no se’ls escapi degut al seu cos lliscant!

A la primavera la femella pon els ous d’un en un. Amb l’oviducte els va introduint en les tiges o fulles de plantes aquàtiques, en trossos de fusta podrida de la superfície de l’aigua o a la molsa de les vores. Els ous eclosionen al cap d’unes setmanes i surten les larves que, com els adults, són unes depredadores molt ferotges, amb fortes mandíbules que claven a les seves preses per xuclar-li el seu cos, com si fossin uns vampirs. Són força fàcils de reconèixer degut a la seva postura en forma de S i un cap molt aplanat. Passats uns 3 mesos surten de l’aigua per enterrar-se i transformar-se en pupes abans de convertirse, finalment, en escarabats adults.

Tot i aquestes costums depredadors, tant de les larves com dels adults, cal esmentar la seva important funció de salubritat pública, ja que majoritàriament depreden sobre preses que estan malaltes, debilitades o ferides, evitant que les epidèmies s’escampin pel bassal i mantenint la bassa en unes òptimes condicions per a viure-hi.

Que la força acompanyi aquests escarabats de pel·lícula!

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 37

Explica’m un conte

Aigües de Dàfnia

Marek Mis´ (Wikimedia Commons)

Joana Castells

Aquell dia d’estiu prometia ser el més important de la seua vida. Com cada matí, Dàfnia va sortir del seu cau de plàncton per fer un tomb. Encara estava neguitosa de la nit passada.

Una gran tempestat havia assolat l’estany on vivia des de petita. Els llamps i els trons havien estat terrorífics, però el que més l’havia fet passar ànsia eren unes boles gegants, del color del gel, que travessaven, com bombes, la superfície de l’aigua. El curiós és que, poc després, desapareixien misteriosament, com si l’aigua les desintegrés. Quina por!

La família de Dàfnia no era originària d’aquell estany. Les avantpassades havien arribat des d’una bassa d’aigua situada en direcció a l’horitzó per on surt el sol. Allí, malgrat que hi creixien molts nutrients, a l’estiu s’assecaven les aigües mentre que a l’hivern es congelaven del tot. Per això, unes quantes valentes, havien pres el camí de la dispersió cap a nous estanys com el que ara es trobàvem. Altres cladòcers, encara més agosarats, havien continuat el seu viatge evolutiu més enllà de l’horitzó on s’amaga el sol.

Deien que en aquells estanys hi vivien menys peixos i, això, era fonamental per a la supervivència de l’espècie.

L’arribada dels primers raigs de llum al Redó –així és deia l’estany– van

provocar una autèntica revolució biològica en unes aigües, certament, fresques de temperatura i poc oxigenades. Criatures de totes les mides mil·limètriques anaven i tornaven, amunt i avall. Quin espectacle! La nit donava pas al dia, la foscor a la llum!

Dàfnia sabia, perfectament, que era el moment de menjar i així ho va fer durant una bona estona fins a quedar farta del tot.

Una de les estratègies per a capturar les preses microscòpiques o, senzillament, per péixer les algues que creixien a les roques submergides, era fer-ho saltant, com si d’una puça d’aigua es tractés. Aquella comparació però, l’emprenyava molt i quan això passava es podia comportar com un

crustaci d’aigua dolça molt perillós.

També l’enfurismava molt, que els crustacis carnívors, la comparessin amb les vaques terrestres, pel seus costums herbívors. El passeig aquàtic es podia convertir en un combat de boxa contra tot animaló minúscul que es creués per sa vora. De fet, amagava més d’una enemistat entre les criatures mil·limètriques de l’estany, per culpa d’aquest caràcter aquàtic tan fort.

Mentre nedava com un cavallet de mar, perdó, d’estany… per sobre d’una mena de cràters que expulsaven bombolles d’aire, pomposament verticals, Dàfnia va tenir un ensurt de por: va fer supo-supo amb un tritó gegant!

La mare sempre l’havia explicat que

38 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Explica’m un conte

Maria Pou

Aigües de Dàfnia fugís ràpid de la presència d’amfibis.

Eren molt perillosos i se la podien cruspir en qüestió de mil·lèsimes de segon. Dàfnia, doncs, va fer un gir de cent vuitanta graus i va desaparèixer enmig d’un sospir branquial.

Passat el perill, va continuar el seu periple nàutic. Aquell dia, va veure com mai abans, criatures extraordinàries: una espècie d’escarabat gegant que acabava de menjar-se una cullereta de granota, una larva de libèl·lula lletja com un pecat, un bitxet ínfim que nedava d’esquena i, a última hora, una truita que la va deixar astorada. El maleït peix tenia uns puntets vermells als lloms que feien patxoca, però que li servien per encantar les preses i menjar-se-les amb més facilitat.

Dàfnia, malgrat els perills que amenaçaven la seua vida mil·limètrica, aquell dia estava especialment ner-

viosa. Havia arribat l’hora de tenir descendència. Sí! Com sa mare, no necessitava a cap mascle per fertilitzar els ous que transportava dins del cos.

Els havia fecundat tota sola i n’estava molt orgullosa. A més, n’havien de sorgir cinc petites dàfnies! Quin orgull per ser la primera vegada. Les petites feia dies que no paraven de donar batzacades contra la fina pell de sa mare.

Ara era qüestió d’obrir-los pas cap a l’aigua, una després de l’altra, amb el major èxit reproductiu possible.

Va cercar un raconet prop de la riba de l’estany on el trànsit animal fos baix.

Es va amagar entre l’espessa vegetació formada, principalment, per uns pinzells verticals que, curiosament, arrencaven dels sediments del fons de l’estany i acabaven surant, com cintes enlluernadores, per damunt de les aigües. Eren la salvació dels ani-

malons més petits i de la vida, en general, als estanys.

Després de sortir del cos transparent la primera de les criatures, Dàfnia va continuar lluitant per parir les restants.

De sobte, va aparèixer un peix marronós que mai havia vist abans, que la va mirar expectant. Ella, nerviosa com un mosquit, va intentar despistar l’enemic sense perdre de vista a la petita nascuda feia uns minuts.

El maleït peixet, però, la va tornar a localitzar amb relativa facilitat. Quan semblava que mare i filla serien engolides per aquell ciprínid malgirbat, va aparèixer la truita dels punts vermells i se’l va endrapar.

La truita, Dàfnia i la petita Cladi van quedar davant per davant, l’una de les altres. Cap apartava la mirada desafiant o poruga, vés a saber, de l’altra.

Quin parell de puces més apetitoses

Maria Pou

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 39

Explica’m un conte Aigües de Dàfnia –va rumiar Puntsvermells– dins del seu cervell de peix. De sobte, entre mig de totes elles va aparèixer un mosquit de colors espurlents i la truita s’hi va llançar a sobre. La sorpresa de Dàfnia i Cladi va ser majúscula en veure sortir volant el salmònid, com un coet, aigües amunt. Van esperar la capbussada de tornada de la truita, com havien vist, sobretot, en els moments previs a les tronades, però, no es va produir. Puntsvermells havia desaparegut per sempre. Els batecs del cor del crustaci van desaccelerarse d’immediat. Havien estat a les portes de la mort! Àlex i Marc havien pujat aquell matí d’estiu, com els darrers cent dies, a pescar les últimes truites que restaven a l’estany Redó. Els dos joves científics treballaven en un projecte europeu que pretenia recuperar les espècies autòctones dels estanys dels Pirineus. Per això, era necessari capturar els peixos forasters que, feia dècades, havien colonitzat els estanys d’alta muntanya.

Aquella truita de punts vermells, que acabaven d’atrapar amb la canya, possiblement fos la darrera de l’estany.

Quant als peixets marrons, els capturarien més endavant, amb tècniques de pesca més sofisticades. Seria la tasca prioritària de la darrera temporada d’execució del projecte científic.

Sota les aigües de l’estany, Dàfnia navegava feliç com un artròpode amb les seves petites puces d’aigua. Ara li semblava un sobrenom molt apropiat veient com saltaven, giraven i es fregaven contra la seva pell prístina. Una nova generació de dàfnies iniciava el viatge per les aigües d’un dels estanys situat entre l’horitzó per on surt el sol i l’horitzó per on es pon. Potser un dia, acabaríem marxant cap a altres estanys o basses d’aigua menys perillosos.

Aigües sense peixos ni amfibis.

El regne lacustre de Dàfnia era una de les meravelles naturals més extraordinàries del món aquàtic. Aquells cavallets de mar, perdó, d’estany… demostraven ser uns éssers extraordinaris, capaços de resistir l’atac de criatures gegants en un món mil·limètric. Vivien en aigües cristal·lines, riques en nutrients, des que les glaceres van desaparèixer fa mil·lennis. Àlex i Marc, de fet, esta-

ven acabant un estudi exhaustiu de la seua biologia, que presentarien, properament, en un congrés internacional molt concorregut.

A la nit, va tornar a tronar amb força.

La tempesta va durar fins ben entrada la matinada. Un nou dia es va albirar per l’horitzó llunyà. Les nostres amigues aquàtiques, lliures de peixos, van saltar com a puces d’aigua, de roca en roca, de tija en tija, com ballarines dansant en un escenari d’aigua envoltades de selves verdes.

El Redó, un estany glacial d’alta muntanya, iniciava l’etapa d’adaptació a una nova vida, semblant als temps en els quals els peixos no l’havien colonitzat. Tornava a la normalitat. Les dàfnies cavalcaven de nou, saltant d’ací cap allà, però sempre atentes a la presència dels amfibis.

Dàfnia, acompanyada de Cladi, Cyclop, les bessones Diap i Eudiap, i la simpàtica Pedacet de Vida havien aconseguit adaptar-se i sobreviure. Era el seu lloc. Un estany ple de crustacis.

Un món ideal sota les aigües dolces i fredes d’un dels mil estanys dels Pirineus.

Carol

40 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Caminem pel Parc Estanh Redon

Cristina Cereza

Vall de Conangles i Estanh Redon Cristina Cereza

A cavall entre la Val d’Aran i l’Alta Ribagorça hi trobem la vall de Conangles, una de les entrades al Parc Nacional més desconegudes i menys freqüentades pels visitants ocasionals.

Aquesta és, en canvi, una zona de pas obligat per als aventurats excursionistes que realitzen la ruta Transpirinenca, més coneguda com a GR 11.

El GR-11 és una exigent travessa que creua els Pirineus, des del golf de Biscaia fins al cap de Creus, amb tres etapes que transcorren per l’interior del Parc. L’itinerari que avui us proposem coincideix parcialment amb una d’aquestes etapes, fins desviar-se i arribar a l’estanh Redon, l’objectiu de la nostra jornada.

Així doncs, iniciem la ruta des de l’aparcament de Conangles, on una bandera occitana ens recorda que ens trobem al límit administratiu entre l’Alta Ribagorça i la Val d’Aran. Durant els mesos d’estiu també podeu arribar-hi utilitzant la línia de circumval·lació del Bus del Parc.

A pocs metres de l’aparcament hi trobem el refugi i una àmplia zona de pícnic, des d’on comencem caminant per una còmoda pista enmig d’un espectacular bosc de faigs. Aquest primer tram de 20 minuts serà un bon escalfament per a les cames.

Tot just quan el camí comença a enfilar-se lleugerament ens trobarem amb el primer encreuament. El cartell ens indica a mà esquerra l’aparcament de l’antic conjunt de l’Espitau de Vielha o Hospital de Sant Nicolau des Pontelhs, des d’on també es pot iniciar la ruta. L’antic Espitau, ara tancat, fou fundat el 1192 i era un dels molts hospitals de muntanya construïts al llarg dels Pirineus. Aquests refugis acollien els caminants i pelegrins que buscaven un lloc calent per menjar i dormir després de llargues etapes caminant, sovint després de passar difícils ports de muntanya, com el mateix port de Vielha. Dins del mateix conjunt hi trobem també l’ermita de Santa Quitèria, un raconet recomanable per visitar.

Ara toca, però, continuar ruta amunt i ens desviem a mà dreta del cartell direcció al pòrt de Rius. El camí ascendeix poc a poc fins enllaçar amb una mena de camí ample o antiga pista.

Cal parar atenció en aquest tram, ja que alguns petits traçats de fauna o dreceres ens poden arribar a confondre, així que si anem seguint les marques vermelles i blanques, que delimiten el recorregut del GR-11, ens ajudarà molt a orientar-nos.

En arribar a la palanca que travessa el barranc de Conangles, just abans de creuar-la, deixem la pista i a mà esquerra agafem un petit corriol, molt planer i agradable que transcorre enmig d’un tram de bosc amb grans exemplars de faig. La capçalera de la Noguera Ribagorçana presenta un microclima amb accentuada influència atlàntica, és per això que hi trobem boscos de faig i avet, com el bosc de Conangles i el bosc de Molières, força rars a tota la vessant sud dels Pirineus.

Sortint del bosquet passem pel pletiu dera Escaleta.

Aquesta zona de prats ofereix unes vistes excepcionals de la val de Molières, cap a l’oest, i un bon punt per a observar els efectes de les allaus que durant l’hivern baixen del tuc dera Contesa. Després de picar una mica i hidratar-nos iniciem el tram més dret del recorregut, la ziga-zaga dels Marrècs dera Escaleta.

Superada l’Escaleta ens toca fer un petit flanqueig, un tram un xic aeri on haurem de parar una mica d’atenció fins arribar a la pròxima bifurcació. A partir d’aquí deixem els senyals de GR que ens han guiat fins ara i que continuen a mà dreta cap al pòrt de Rius. Nosaltres, mantenint-nos encara fora dels límits de Parc, agafem el camí a mà esquerra, que segueix fins a l’estanh Redon. Aquest últim tram de camí, no tant exigent però encara amb una pendent força marcat, ens duu fins a la mateixa boca de l’estany.

Quan arribem les vistes no deixen indiferent ningú. El seu nom “Redon” (redó en aranès) està més que ben triat. Val a dir que aquest topònim es repeteix a molts estanys del Parc Nacional, ja que respon a la típica forma que tenen molts estanys de circ. Aquests estanys d’origen glacial ocupen depressions que són conseqüència de la sobreexcavació ocasionada per les antigues glaceres i solen ser arrodonits i profunds. Així doncs, l’estanh Redon és un dels estanys de més fondària del Pirineu Català, amb 73 metres.

Degut a que no ha patit cap alteració per l’explotació hidroelèctrica, es considera un dels pocs estanys pirinencs de gran extensió que conserva intactes els seus sistemes naturals i, per tant, d’un gran interès científic.

Just en arribar a l’estany hi veiem una caseta de xapa, una estació meteorològica i una plataforma dins l’estany. Totes elles són instal·lacions on periòdicament hi realitza els seus mostrejos l’equip de limnologia del Centre de Recerca d’Alta Muntanya (CRAM-UB). La limnologia és una branca de l’ecologia que estudia els ecosistemes aquàtics continentals, i l’estanh Redon és un dels estanys més ben estudiats dels Pirineus, degut a la seva proximitat a la base del Centre de Recerca, a pocs metres de boca sud del túnel. Actualment s’hi realitzen estudis integrats en projectes europeus que utilitzen els estanys com a sensors de canvis ambientals i climàtics, aspectes que podreu aprofundir en altres capítols d’aquest número del Portarró.

SÈRRA

DE F

e l p o r t a r r OóNTF·REDr Ae v i s t a d e l p a r c n a c i o n a l d ’ a i g ü e s t o r t e s i e s t a n y d e s a n t m a u r i c i · 4 1

A VIELHA

TUC DE SARRAHÈRA (2.636 m) ESTANH REDON

SÈRRA

DE FON

TFRED

A

TUC DETH

ESTANH PÒRT DE VIELHA DE RIUS(2.605 m)

ESTACIÓ DE RECERCA

GR-11 PÒRT DE RIUS

PÒRT DE VIELHA

Vistes a la vall de Molières LD

L VA

Cristina Cereza EM

OL

ESTANH DE RIUS

ESTACIÓ DE RECERCA

ES

GL VAAN ON L D

EC

ESTANH REDON

TÚN

EL D

E VIE

LHA

TUC DE SARRAHÈRA (2.636 m)

GR-11 PÒRT DE RIUS

IÈR

TUC DE CONANGLES (2.784m)

ES

RIU

ET

DE

DE LES

MO

ER ESPITAU DE VIELHA

LIÈ

RES

EC

LD

L VA

LES

NG

A ON

TUC DE CONANGLES (2.784m)

CENTRE DE RECERCA D’ALTA MUNTANYA (CRAM-UB)

TUC DERA CONTESA (2.776m)

N-230 REFUGI DE CONANGLES TUC DERA CONTESA (2.776m)

B

VALL DE BARRAVÉS

GR-11

CIÓ

LA NOGUERA RIBAGORÇANA

N A SENET

ITINERARI

PUNT D’INFORMACIÓ DEL PARC

Refugi de Conangles

CARRETERA

Arxiu del Parc

CAMÍ CURS D'AIGUA GR-11 PONT REFUGI PIC ÀREA DE PÍCNIC PORT / COLL APARCAMENT

B

PARADA BUS

ITINERARI

Durada: 3 h (anada) Desnivell: +700m (època recomanada de juny a octubre) Dificultat: Moderada-alta. Hi ha trams força pedregosos i desnivell marcat.

Fixeu-vos en: Aquest indret és especialment recomanable durant la floració de juliol i també a la tardor, moment perfecte per observar la barreja de tonalitats ataronjades, vermelloses i grogues dels arbres.

CARRETERA CAMÍ CURS D'AIGUA GR-11 PONT REFUGI PIC ÀREA DE PÍCNIC PORT / Bosc COLL de Conangles APARCAMENT

B

PARADA BUS

Arxiu del Parc

42 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

La foto

Restauració ambiental de la presa de la Font Grossa

La Font Grossa (vall de Peguera)

Empar Carrillo

Un exemple a seguir: restauració de les torberes de l’àrea de la Font Grossa, a la vall de Peguera, dins del marc d’un altre projecte europeu, Life LimnoPirineus, i gràcies a la coordinació d’un equip investigador de la Facultat de Biologia i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat de la Universitat de Barcelona.

Si teniu fotografies històriques interessants, curiositats naturalístiques o algun tema relacionat amb el Parc que cregueu que pugui ser publicat en properes edicions, les podeu enviar a: pnaiguestortes@gencat.cat

Publicacions

Jordi Vicente

TÍTOL: Macroinvertebrats fluvials de Catalunya EDICIÓ: Brau, 2021.

FORMAT: 187 p.

Publicada la guia de camp “Macroinvertebrats fluvials de Catalunya”, escrita per Víctor Osorio i Maria Àngels Puig, investigadors del Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB-CSIC), i per Núria Bonada, professora de la Universitat de Barcelona. L’obra està editada per Brau Edicions i forma part de la Col·lecció Maluquer, la qual compta amb el suport de la Institució Catalana d’Història Natural. La guia introdueix el lector en el coneixement dels diferents grups de macroinvertebrats fluvials i tracta en 110 fitxes les famílies més freqüents i rellevants dels nostres rius. El contingut de les fitxes inclou eines per a la correcta identificació dels organismes, així com per conèixer la seva biologia, la diversitat de cadascun i el seu valor com a bioindicadors de la qualitat fluvial. També són tractades les principals espècies invasores de macroinvertebrats presents als rius catalans, de les quals s’inclouen fotografies i textos descriptius. L’àmplia experiència dels autors en l’estudi del medi aquàtic ha permès incorporar molta informació extreta d’observacions pròpies i provinents de 40 anys de projectes de recerca, que en conjunt enriqueixen el coneixement recollit en aquesta obra.

TÍTOL: Un viaje fantástico a trazos de lápiz: los pueblos de la Val d’Aran EDICIÓ: Gráficas Editores, 2021 FORMAT: 255 p.

Amb aquesta guia coneixerem la Val d’Aran amb una perspectiva diferent: el paisatge aranès és ben conegut però ara se’ns presenta dibuixat amb un increïble nivell de detall de la mà d’en Ricard Novell. L’autor ens porta a un viatge imaginari i ens trasllada en el temps rememorant històries de temps antics, impregnant-nos de la màgia d’una vall atlàntica que amaga infinitat de secrets en molts racons: pedres que parlen, boscos que xiuxiuegen, sons que es silencien...

TÍTOL: Enher en 3 actes i mig (Història gràfica) EDICIÓ: Garsineu Edicions, 2021 FORMAT: 224 p.

Recull dels Fulls de Ponent números 5, 13 i 20 que l’incansable i prolífic Feliu Izard i Gavarró posa a l’abast de tothom, ara en paper, amb motiu del 75è aniversari de la creació de l’empresa. S’hi intenta explicar, de d’un punt de vista gràfic, una part de les obres civils i religioses realitzades a mitjans del segle XX arran de les obres hidroelèctriques endegades a la conca hidrogràfica de la Noguera Ribagorçana per l’enginyer i visionari Victoriano Muñoz Oms. Un dels capítols gràfics està dedicat a l’avui desapareguda capella de Sant Esperit, situada fins a finals dels anys vuitanta, al bell mig del planell d’Aigüestortes, i que fou referent icònic del Parc durant moltes dècades. També destaca una completíssima bibliografia de publicacions fetes per la pròpia empresa, que alhora evidencia el seu gran valor patrimonial.

TÍTOL: Els pescadors de muntanya. La pesca tradicional a la Vall Fosca i a l’Alt Pirineu i Aran EDICIÓ: Garsineu Edicions, 2021 FORMAT: 227 p.

La pesca va ser una activitat tradicional i un recurs alimentari excepcional en un medi hostil fins a mitjan segle XX, quan va passar a ser únicament un esport.

I els pescadors de muntanya, persones de molts oficis i bons coneixedors del territori pirinenc. La present publicació que alhora esdevé un complert catàleg de l’exposició itinerant que porta el mateix nom, forma part d’un projecte de recerca engegat pel Museu Hidroelèctric de Capdella, en què la seua directora, Eva Perisé, i un dels seus estrets col·laboradors, Joan Casimiro i Bernades, natural del Pont de Suert i estudiós del patrimoni pirinenc, posen en comú recerca històrica, coneixements i passió per una activitat que durant els darrers segles ha jugat un paper cabdal en la fràgil economia d’algunes famílies dels nostres pobles. Cal destacar també que tant al llibre com a l’exposició s’ha volgut mantenir la terminologia pesquera pròpia per preservar la seua riquesa i singularitat. La diversitat lingüística no deixa de ser una altra peça clau per a la salvaguarda del nostre patrimoni. Un últim apunt més personal: Joan Casimiro ens va deixar el juliol de 2021 en el decurs dels preparatius de la impressió d’aquesta publicació. Per a ell el nostre agraïment etern per compartir fins al darrer moment la seua saviesa i estima pel país.

el portarró 40 revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici