Comissió

Art: Erik Martínez Moncho “Enfonsa’t” 2018 Infantil Art: Palacio i Serra “Pitjor que els xiquets” 2n Premi 2018 Art: Ausiàs Estrugo “Oi Brazil” 2n Premi 2019 Infantil Art: Palacio i Serra “Malèfics” 2n Premi 2019

ULLERES ENTELADES

Camine per la Plaça del Prado amb aprença de despreocupació, però qualsevol persona que em reconega o m’identifique sap que trepitjar els taulells d’aquesta plaça peatonal em pot portar records, preocupacions, ansietat que provoca que el meu cor bategue al compàs dels meus passos. M’accelere de tal manera que la meua respiració s’intensifica, fent que les meues ulleres de vista s’entelen a causa de la incompatibilitat de dur mascareta, eixa peça de protecció indispensable des que va començar aquest malson, “La pandèmia”. Arribe a un punt en què no puc veure res, tot ho veig en blanc, com si es tractara d’una boira densa. Pense en llevar-me-les i netejar-les per a tindre millor visibilitat, però ho pense dues vegades i decidisc no fer-ho. No vull veure aquesta realitat i per tant deixe de caminar, em quede quiet per recordar i pensar en el futur amb aquestes vistes blanques. Al fons d’aquesta boira, recorde la porta del casal de la falla ubicada en aquesta meravellosa plaça. M’envaeixen els nervis, recorde que es tracta de la primera comissió, de la que no sóc membre, que vol que jo siga l’artista del seu monument infantil. Un repte molt important per a mi, la secció d’or de Gandia. Una falla reconeguda a la ciutat amb un historial de pes a l’esquena. Sembla que va ser l’altre dia, però ja han passat tres anys d’aquell moment. Vaig entrar de la mà d’un amic de tota la vida que diposità la seua confiança

i la de la seua executiva en mi. Es va crear un projecte il·lusionant, acolorit, exòtic, cuidant cada detall com si totes les figures de la composició es disputaren l’indult. Són moltes les hores de feina per tal de demostrar el que era capaç de fer i de sobte, les primeres figures que ixen del taller i veuen la llum són recompensades amb el premi al millor ninot de secció especial infantil. Unes setmanes més tard, la resta de peces es traslladaven a l’emblemàtica plaça. Una de les millors experiències de la meua vida, un somni fet realitat, realitzar la falleta d’una de les comissions més importants de la ciutat. Un any meravellós, on es va treballar de valent però que havia valgut la pena. Finalitzat el cicle faller, continuem treballant junts i renovem il·lusions sense saber la que se’ns venia damunt. Van passar mesos intensos, d’esforç, dedicació, donant el 200%, esprement al màxim cada minut de treball. El taller era una explosió de color i il·lusió, però quan sols quedaven quatre dies per a traure-ho tot al carrer... les ulleres es van desentelar. Els meus ulls veien que l’esforç de tot un any es truncava, les meues oïdes no escoltaven la música, no feia olor a la pólvora dels petards i no sentia l’emoció i els nervis dels dies previs. Vaig passar d’estar tancat al taller on respirava il·lusió i alegria a estar tancat en casa, on la tristesa i la impotència s’apoderaven de mi. Els primers dies eres surrealistes, no trobava una explicació al que estava passant, i molt menys una solució. Moltes falles ja eren als carrers i es procedia a la primera “desplantà” de l’historia. Ho pense i continue sense poder creure el que estava passant. Pensàvem que era qüestió de setmanes, després de mesos, però cada dia que passava s’anava perdent l’esperança de poder traure al carrer el treball realitzat. Van ser moltes les mostres d’estima i preocupació per part d’aquesta comissió, i arribat el moment de no poder plantar i posposar les falles a un any vista, ens vam comprometre a continuar treballant junts. El compromís per ajudar al sector dels artistes ha sigut exemplar i moltes falles haurien de prendre nota, perquè, senyores i senyors, no hem d’oblidar que som falles perquè plantem falla. Són moltes les comissions que ens han donat suport econòmic en aquests moments, però aquest, tot i la bona intenció, no ha estat suficient per poder fer front a dos anys sense falles, doncs no han sigut totes les que han pogut facilitar-nos el camí i ampliar els pressupostos, era una tasca impossible. Una situació molt complicada per als gremis que depenem d’aquesta festa. Sóc un faller actiu a la meua comissió, un “friki” de la festa, gaudisc com el que més amb la meua feina, però hi havia que buscar alternatives per poder tirar endavant i reinventarse per no morir. Ser artista faller presenta un ventall ampli d’oportunitats i camins per poder treballar. Sabem dibuixar, pintar,modelar i sorprendre amb la nostra creativitat, som capaços d’adaptar-nos a les necessitats de la gent (il·lustracions, invitacions, retrats..) i ha sigut una opció, almenys per a mi, que m’ha facilitat el camí a la nova normalitat. Està sent un procés molt dur, silenciós i trist, per això decidisc caminar més ràpid per poder arribar més prompte al meu destí, i això fa que les meues ulleres tornen a entelar-se per la meua respiració. Torne a veure en aquesta blancor, la millor oportunitat que se’ns podria plantejar, setembre, on la plaça tornarà a desprendre tantes alegries.

Ausiàs Estrugo Mañó Artista faller