Explicacions

MONUMENT MAJOR NO HI HA MAR QUE PER BÉ NO VINGA

Autor de l’explicació: Miguel Pérez Peiró Artistes fallers: Palacio i Serra

INTRODUCCIÓ

M’han demanat enguany l’explicació de la millor falla de la gran secció; m’han dit que l’anterior escriptor s’ha convertit en alcalde lluïdor.

Jo, com soc fàcil de convèncer no sé si a l’altura hui podré estar sols intentaré ací fer-vos passar una estona i l’avorriment vèncer.

Sé que la tasca és complicada però amb ganes l’hem agafada; amb molta cura i certa espenta, per tot allò que ací es representa.

Ara sí que després de la pandèmia amb ganes tots ja ho esperàvem: tornar amb la festa que estimàvem paralitzada per una bacterièmia.

Ser breu i concís a l’explicació és el que m’havien aconsellat, perquè a l’escriure perd el trellat i això no sol tindre bona puntuació.

Si amb l’escena de nostra falla que jo ací us intentaré explicar, a tu, lector, t’ix una bona rialla voldrà dir que t’hauràs d’apropar a vore el monument des de la ratlla per després poder-me criticar.

Feia anys que aquesta col·laboració els fallers no m’havien demanat, i no sé si per amistat o per devoció aquest humil faller ho ha acceptat.

Sols el jurat es llig les explicacions i algun que altre faller despistat; és per això que algunes sensacions hui les tinc que deixar d’un costat.

Feta esta xicoteta introducció, vaja les disculpes per davant si alguna escena causa sensació pel que ací ja us estic contant.

És crítica sana a voreta de la mar, contant el que passa a esta ciutat; desapareixerà com espurnes a la llar quan el monument haja estat cremat.

Uns diran que l’estil és antic pels versos que vaig a utilitzar; ho sent, estimat lector i amic però la quarteta és fàcil d’analitzar quan lliges el que ací jo escric.

Si no t’has adonat que no era quarteta vol dir que la lectura ací t’ha absorbit; doncs, ha estat una xicoteta malifeta d’este faller, un poc prou massa atrevit. Ja està bé de volantins sense mans que tinc ganes de fer-vos l’explicació però hauré d’anar a vares i no a pams si vull que continueu prestant-me atenció.

Ja sabeu que no hi ha mar que per bé no vinga ni explicació que crítiques i enveja no continga.

UN AMOR EN CADA PORT

L’escena que ací es representa la formen una xicona i un mariner és Ximo Puig, el president faener i una Diana Morant, ben contenta que diu ser, és neta de sirventa.

En ple mes de Juliol ens va sorprendre aquest amor que algú no va comprendre; Diana Morant a tots ens anunciava que deixava el port i se n’anava.

Ximo el mariner amb port en Morella a tres candidats havia presentat i Pedro Sánchez la va triar a ella al ser alcaldessa amb sentit d’Estat deixant al mariner sense parella.

(Quan navegues per la política amb vaixell has de saber que cadascú mira per ell).

El mariner de Diana estava desvanit a l’haver aconseguit recuperar l’alcaldia d’un port important com ho és Gandia on el pirata Torró desfeia dia i nit tot allò que els socialistes construïren i que els populars de nou perderen.

Sis anys de creuar mars han estat i la donzella del mar els ha portat a bon port segons ens han explicat; perquè la ciutat intervinguda ha estat amb un Pla d’Ajust per necessitat doncs, en pólvora de Rei s’havia tirat. Ximo per Diana la donzella va apostar sabent que els cosins la varen ficar a Toni i a Lidu, als dos, varen retirar per a una nova cara poder manipular.

D’aquell naufragi tot ple de plors va aparéixer Ciro amb un ram de flors i com se sap, un amor en cada port al pirata d’Arturo Torro li va pegar tort.

El vaixell popular a Gandia s’afonava per un grumet que allí desentonava; la donzella agafà el timó de la ciutat i capejant temporals sis anys ha estat.

Sis anys fins que un amor a Madrid, on no tenien ni port ni tampoc platja, a Diana Morant li va llançar el crit perquè de Ministra ella se’n vaja.

(Un nou amor a la capital d’Espanya sense port ni platja, no és la canya)

Ximo el mariner, el viatge va beneir doncs a Ábalos ja se l’havia carregat i al conseller Arcadi no havien acceptat i sols Diana la travessia podria resistir.

Deixava al mariner a soles, la donzella fent palés el seu amor pel de Morella doncs, encara que Madrid no tinga port tindre una Ministra de Gandia és una sort.

L’escena d’este inesperat acomiadament la contemplen vàries gavines al vent peguen voltes a la donzella i al mariner esperant les ordres del que s’ha de fer.

Una de les gavines és Víctor Soler que pegant voltes està tot content esperant, ara sí, el seu moment de ser de la llista i alcalde, el primer.

L’altra gavina que per ací revoloteja és Arturito qui sense que ningú el veja l’ambient ell sap que està calfant-se i de nou ell no renúncia a presentar-se.

Això implicaria si deixa d’estar imputat que Víctor Soler repetiria de Diputat deixant-li a Torró el lloc desallotjat encara que sols siga per lleialtat al partit del qual se n’ha beneficiat.

Si Torró pel PP no es presenta i no l’accepten primer de la llista l’òptic recordava a tots l’espenta de fer un nou partit a la vista.

Arturo per Vox diu no es presentarà; que abans fundaria de nou un partit; mentre en València el PP no diu ni un crit i a Persones per Gandia ell s’apuntarà.

(Ací ara toca dir, que poc viurà qui aquest folló no el viurà)

Redoneja aquesta escena primera un carranc que camina cap arrera ja sabreu que de taronja té el color i que no és cap referent a la Safor.

Primer Ciro i ara Pascal foren els triats per al color de Ciudadanos ací defensar el primer en l’ORA d’Oliva allí va acabar i Pascal adscrit a la llista dels expulsats.

Ciro es pensava quan va votar que amb Torró anava a acabar i Ciudadanos prompte el va canviar per un Pascal que sí sabia ‘’punxar’’.

A Renoult al poc de temps li va passar el mateix que a Ciro només començar; sols que al DJ el varen amenaçar que a discoteques no podia actuar si de concejal ell anava a cobrar.

El carranc no va fer cas a la direcció i passats uns mesos li varen explicar que com a DJ ja no podia actuar. I esperant-se rebre una correcció uns documents li varen presentar i Pascal no va tindre altra opció.

De Ciudadanos al carranc han expulsat i Pascal va dir que la decisió volia recurrir en València li dien tot el que van descobrir i per això l’acta de concejal ell no ha tornat. (Ciudadanos és com un ‘’uelo’’ rabut que del Consistori ara ha desaparegut)

Pascal diu que té 1.800 votants davant els qui té que respondre la meitat són simples simpatitzants als qui el carranc no vol vendre.

Per això ell al càrrec ara s’aferra no deixant l’acta com a regidor iniciant-se així una nova guerra dels qui el titllen com a vividor.

El carranc l’acta no vol tornar i tots miren cap un altre costat; si a mi -diu Pascal- m’han votat jo ací vull com a regidor cobrar i govern i oposició han consensuat que el carranc pugar tornar a nadar.

El carranc camina sempre de costat tot i que Ciudadanos va cap arrere Pascal Renoult continua erre que erre dient que hi ha gent que a ell l’ha votat.

El carranc ací perd el sentit al no tindre despatx i assessora ja no representa a cap partit però bon jornal ara sí atresora.

Pascal no sabem si es presentarà a Gandia les pròximes eleccions t’has de guardar les emocions o el marejol Pascal t’arrossegarà.

TOT TENIM COSES QUE CALLAR

Ja ho diu la cançó de l’Alqueria Blanca cada casa té coses que amagar i per a no ser menys ací a Gandia amb aquestos sacs hem de carregar.

El sac del Museu Faller és molt pesat doncs fa anys que sembla afonat i fa mesos a Gandia s’ha destapat que el Govern als fallers ha estafat.

Fa anys que demanaven la salvació d’este edifici de la Gandia Fallera tots saben de la seua mala situació perquè el Museu ja no és el que era.

Com una llosa el Museu s’ha convertit i els fallers pagar-lo ja no poden. Telmo a l’ajuntament va llançar el crit demanant al Govern que ens ajuden.

Al fons de la mar està la bossa plena de deutes i de promeses el president està com una rabosa perquè al Museu tot són despeses a un edifici tancat i ple de brossa.

Telmo al govern ajuda va demanar per al Museu poder-lo rescatar, els diners a les Falles prometeren i Salvador Gregori li ho va canviar dient que una sentència ha de pagar i que els diners ara ja no hi eren. Gregori diu que els fallers no ho tenim clar per això Telmo comença a suar quan la promesa va al fons de la mar i el Govern diu que el deute no ha de pagar.

El president ací està molt cabrejat perquè era una promesa electoral i Gregori, d’Hisenda el concejal li diu a Telmo que és paper mullat.

Que la promesa del rescat era per vots poder captar que per l’albelló se n’ha anat i que a les Falles no va a ajudar.

Telmo trau el programa electoral acusant al Govern de no complir, i els polítics al president li varen dir que sols volien contentar al personal.

Que la promesa va ser en campanya per al 2015 i també per al denou i que no entén per què s’estranya quan al 2023 ho prometeran de nou.

El que als programes s’escriu està per a no complir i mentir per això Gregori ara es riu al vore a Telmo i les Falles patir.

Adéu al rescat faller del Museu que tira a la mar les il·lusions perquè tal i com ací es veu són falses promeses d’eleccions.

L’altra bossa al fons de la mar són les llistes de les eleccions ací tots tenen coses que amagar al jugar-se el sou i molts escons.

Uns ja saben que no repetiran i molt nerviosos estan actuant no saben perquè els tiraran quan bon sou estan cobrant.

La política és com el foc, uns busquen en ella un lloc cremant-se per ser qui sóc i obliden les regles d’este joc.

Que si Gregori i Arnau no repetiran, que si Alandete ja està caducat que Torró torna al no estar imputat i que els de Ciudadanos desapaeixeran.

Com es veu, una mar rebolicada plena de sacs i de mentides, uns es quedaran a l’estacada i altres guanyaran les partides.

Quan la partida ja han guanyat és Víctor Soler el primer candidat doncs soles ell s’ha postulat per traure un PP molt enfonsat.

Volia fer-li ombra una candidata i Soler els avals ell va duplicar, ara espera que ni li isca la xata i al càrrec de nou alcalde aspirar.

L’altra bossa que ací està afonada és de Compromís Més Gandia Unida, és un enfonsament cada jornada quan la junta de govern està reunida.

Ho hem vist a l’Hotel de la Ducal i també amb el glàmping del marjal el PSOE la platja vol promocionar i els ecologistes no el deixen respirar.

També passa amb la circumval·lació de la carretera ce be seixanta Compromís titlla de gran destrucció i als inversors de nou espanta.

S’han ficat forts els nacionalistes al dir que per a l’horta serà destrucció i que recolzar-la no tenen intenció per molt que manen els socialistes.

Els empresaris la carretera demanen i el govern gandià ací està dividit Alandete i els seus tots proclamen que el terme no pot quedar destruït.

El PSOE la carretera vol allargar per a Oliva no haver de creuar vol per l’interior una connexió per a la Safor donar-li promoció.

I de sobte apareix un moviment en contra de la nova carretera diu salvem l’horta ràpidament perquè crema la Safor sencera.

És un projecte ací molt enfonsat que la Patronal demana urgentment veus en contra ja s’han manifestat i ha partit en dos el nostre ajuntament.

L’horta de la comarca volen salvar d’uns partits que la volen asfaltar connectar costa i interior haurà d’esperar fins que el govern ho haja d’autoritzar.

Uns diuen que gran riquesa aportarà; altres que el medi ambient destrossara; i que fer del Turisme la nova cultura destrossara a la Safor nostra agricultura.

Altres pensen que no estem connectats amb l’AP-7 i la carretera nacional, recolzen el projecte de forma incondicional parlant de futur i de noves necessitats. La carretera del Morquí mor a Beniflà i el turisme a la Costa no pot arribar, els empresaris no paren de reclamar que la Safor no pot estar com està fa anys reclamen millors connexions mentre els projectes dormen als caixons.

Una batalla política que ofegarà a qui prenga les noves decisions, uns per vore les seues il·lusions i altres perquè açò mai aplegarà.

És el preu que alguns han de pagar si la nova carretera has de recolzar o si en contra t’has de manifestar a un projecte que acaba de començar.

Per això a l’escena de la falla el representem junt a nombroses bosses ací enfonsades perquè les administracions van sobrades d’il·lusions i projectes que s’han tirat al fem.

PER OFRENAR NOVES GLÒRIES

Un guerrer al centre està assegut portant a les mans una gran espasa se li veu cara d’estar molt abatut en vore a les Falles tot el que passa.

Junt al guerrer hi ha dos bustos esculpits que l’acompanyen sense dir paraula no para de pegar-se colps als pits en vore que hi ha damunt la taula.

Són les dades d’una gran infecció amb les que este expert guerrer no dóna crèdit a l’actual situació erigint-se a mode de faller palleter.

La pandèmia als fallers ha afectat essent el col·lectiu més maltractat per un govern que per ells no ha apostat quan eren exemple de gran resposabilitat.

Com si foren un grup d’apestats ordenaren tots els casals tancats mentre altres actes sí autoritzaren i als fallers tots ens criminalitzaven.

Hem patit mesos i anys complicats essent dels col·lectius més sacrificats al prohibir-nos fer les nostres activitats amb el pretext de no augmentar infectats. Tancàrem casals i la festa anul.larem i els fallers amb seny ací col·laboraren veient com la pandèmia s’expandia en altres locals de nit i també de dia.

El guerrer repassant ací està cabrejat per tot allò que la pandèmia ens ha furtat del govern que al col·lectiu ha abandonat reclamant ajudes que no ens han donat.

Els polítics han pogut comprovar tot allò que a les Falles fa girar des de músics sense poder tocar a tendes que han hagut de tancar.

Mentre la Covid afectava als artistes no venien una tela els indumentaristes. Els polítics no sabien de la festa les arestes: des de perruqueries fins a les estilistes, passant per la gesta i els gruistes, sense oblidar a les nostres floristes.

Tot un món que gira al voltant d’una festa de moviment constant, on molta economia es va menejant mentre uns no sabien que era tant.

Sectors per la pandèmia ben tocats que reclamaven ajudes a grapats mentre sumaven treballadors aturats, empreses i locals sempre tancats.

Però sabiem que el món faller no estava sols tot i que els polítics varen perdre el control anunciant que passaria, i com brindis al sol les Falles de la taula de Sanitat alçàrem el vol.

Els nostres drets els reclamàrem i com noves glòries allí ofrenàrem a les Falles sí o sí respectaren i noves regles els imposaren.

Sols demanàvem poder plantar per a les Falles del 20 així acabar, una forma per als artistes ajudar i que tothom començara a treballar.

Des de fusters als pintors, d’impremtes a versadors, dels telers els dissenyadors i dels envelats els proveïdors.

De la pólvora els coeters, del càtering els hostalers, del Turisme els hotelers, i per als desitjats passacarrers, els nostres estimats sabaters.

De la música les orquestres i de la xaranga les vespres. De les tendes les disfresses i de la taula, les despeses.

Dels palets els banderins, de matí els calcetins, de la torrà els matins la carn que ja tenim dins.

De qui porta en Falles el menjar. De qui demana festa i no treballar. Del faller de quota que no vol suar, fins al loter que sols vol que cobrar.

De bones partides i millors trucadors, de beguda, cacaues i vins d’honors. De les Falles tots els proveïdors i gràcies als pocs patrocinadors.

Dels caramels del bateig a carrers tallats i cabreig; del jove que s’inicia al solfeig i que gran músic jo ja veig.

Del que ven ciris per a la processó i de fallers nous que t’has fet ressò. De la Vila la competència del bessó i del premi de llibret nou entropessó.

De Sant Josep la missa i l’altar; i per al fred de la nit, el polar. La gasolina mesclada per cremar i una llàgrima sempre vore brotar quan a la fallera hages d’abraçar.

CANTS DE SIRENA

A alguns socialistes no els ha agradat que l’ajuntament ajude a la Seu doncs, a l’alcalde Prieto l’han criticat per haver anat a la Casa de Déu.

Allí Prieto i Saneugenio l’Abat als peus de l’altar major la subvenció els dos han signat per donar-li al temple lluentor.

L’Església i el partit socialista són com els cants de la sirena, el rector trau la llarga llista i al polític li s’unfla la vena.

Prieto sap que entre els feligresos algun vot necessita per eleccions per això a l’Abat no fica condicions quan demana augmentar ingressos.

Un conveni l’alcalde va signar per obrir la Seu al Turisme: dotze mil euros va apoquinar per davant de tots demostrar el respecte que li té el socialisme a l’església davant d’un gran altar.

Hi ha qui aquest gest ha criticat perquè poder i Església s’han casat; alguns rojos molt extremistes, que al clero titllen de feixistes, no entenen una altra subvenció al campanar per a sa restauració. L’alcalde parla amb la Diputació i el president per Gandia es passeja així poder conéixer la situació: I per això quan només ell ho veja també caurà una bona aportació.

Gaspar és rebut a l’ajuntament i de nou tots visiten la Col·legiata. Prieto que és alcalde intel·ligent li mostra el resultat d’una ‘’cata’’ dient que s’ha d’actuar urgentment i per restaurar-la cal ficar ja data.

Veient in situ com està la situació del campanar que està quasi caient per arrodonir esta gran actuació Prieto parla amb Ximo, el president perquè el Consell faça aportació i tindre així a l’Abat ben content.

L’alcalde com el cant de la sirena ajunta a tots a una gran subvenció que ronda d’euros quasi el milió i Prieto sempre, el cabet a la faena.

Un altre cant de sirena a la ciutat és el comerç i la seua situació molts locals la porta han tancat i els empresaris no veuen solució.

El govern diu que eixirem més forts mentre els preus no paren de pujar, i no et conte com estan els horts perquè segur et ficaries a plorar.

Molts locals tancats en ple carrer Major mentre parlen de comerç de proximitat. xinesos i franquícies omplin la meitat d’unes tendes que foren la ‘’milla’’ d’or.

Què com hem arribat a tant? Ací està la sirena i el seu cant per demostrar quan important és saber escoltar de tant en tant.

Un altre cant de sirena que és un vici doncs ja fa anys que s’ha demostrat, és que no funciona ací el SaforBici un servei que està molt abandonat.

Bicicletes per tot arreu et pots trobar mentre els polítics ací la culpa li tiren a joves que normes no volen respectar i sota este nou cant, tots ells s’amaguen.

Orengo, Torró, Diana i Prieto ara el servei no han pogut ficar en marxa els cants i les excuses d’esta xarxa els enganxa per no plantar la vara.

Bicicletes en Beniopa i dins la mar trencades, furtades i tirades arreu i el cant ací com ben bé es veu és el servei de nou voler perllongar.

Un cant sense responsabilitat que tots a Gandia hem assumit i a vore ara qui ets el presumit que refuta el que ací s’ha criticat. I per acabar este vell cant pels veïns fa temps reclamat, pivots que mai han funcionat que carrers anaven tancant restringits sols per al veïnat.

Que si són cars i no funcionen; que per càmeres els canviarem, cants que fa temps us contarem i als usuaris... que vos donen.

Havies d’anar a l’Ajuntament per al teu carrer poder entrar; pagaves per aquell comandament que saps, mai has pogut utilitzar; perquè a tots ens ve a la ment les voltes que va funcionar.

Carrers de trànsit deserts, plens de pivots trencats, que per a tots estan oberts i pocs vehicles sancionats.

Lliure de cotxes volen el centre i un altre cant ells ja estan ideant; jo de pensar-ho tinc mal de ventre del projecte que estan plantejant.

I si encara no esteu satisfets a la Sirena li queda un cant: és el desastre dels patinets que els teus drets va atropellant quan per la vorera portes als nets i no et pots descuidar un instant.

Cants de sirena al fons la mar continuarem sentint a Gandia; i els polítics hauran d’actuar si volen no perdre l’alcaldia.

CONTAMINACIÓ

Tres grans bidons radioactius ací el problema escenifiquen no pels anys es quantifiquen però sí per estar encara actius.

Si parlem de platges i regeneració no és gens nova aquesta situació que al Sud hi ha manca de sorra i en arribar un temporal l’esborra.

Uns diuen que per fer les casetes molt prop de la mar i sa voreta, i quan un fort marejol apreta alguns queden sense les vistetes doncs encara que ho demane Greta ací no són construccions discretes.

L’alcalde de Bellreguard que és íntim m’explicava el motiu de la denúncia l’ Àlex Ruiz a la història no renúncia tornant a la mar el passeig marítim.

A nivell nacional va obrir el debat i molts alcaldes el varen criticar, però ningú va poder demostrar que l’alcalde Roís estava equivocat.

A la mar nosaltres espai li hem furtat i no fa falta tindre de nou idees futures perquè la natura reclama les escriptures per la costa de la Safor haver alterat.

I el polític ací respon automàtic que un remei ell està anunciant sorra d’altres platges anar portant i tirar-li culpes al canvi climàtic.

Però també hi ha altra contaminació que a les xarxes s’està produint són les Fake News o desinformació que als extrems ens està conduint.

Les xarxes socials ací s’han convertit en l’instrument del polític pervertit que a mitges conta les notícies traguent de l’adversari ses brutícies.

Les noves tecnologies són TICS però això als polítics els agraden tant moure els seguidors fanàtics contaminant tot allò que toquen.

És un barril de nova contaminació on la gent jove un espai ha trobat. És el lloc on verter la discriminació i si et pillen.... doncs ho has esborrat.

I és que són nous temps els actuals on el cervell sembla estar buit perquè tots funcionen a colp de tuit per traure-li els rèdits electorals.

El nostre cervell volen contaminar dient-nos que el gasoil desapareixerà i aixina el ciutadà votant no pensarà que alguns el necessiten per treballar. Camions, tractors i repartidors necessiten gasoil per a funcionar, i els polítics com a bons traïdors no tot... t’ho acaben per contar.

Si preguntes com funcionaran aquestos serveis tan bàsics, diuen que tu ets dels clàssics i que en breu t’informaran.

I és que el polític també contamina amb aquest tipus de declaracions, sense pensar que portarà a la ruïna a empreses i treballadors a muntons.

El cotxe elèctric volen promocionar; que no contamina el medi ambient; però no són capaços de solucionar amb una Filomena, què faria la gent? Que amb el dipòsit ple pot funcionar i mantindre l’habitacle prou calent.

Si quatre hores l’elèctric té d’autonomia la gent hagués mort d’una pulmonia, enmig la neu a la principal capital carregar el cotxe hauria estat vital i les bateries descarregades, mortal.

Volen aires i cels més nets i de moda alguns han ficat circular amb els patinets perquè els ix més barat.

El patinet circul·la per tot arreu contaminant a mena de llibertat que com ara ja pels carrers es veu manen de voreres i de l’asfaltat.

És ara una moda molt incipient que no paga taxes a l’ajuntament; l’excusa és el fàcil aparcament i normes no respecten actualment.

Van per la vorera i pel passeig creuant semàfors i pel mig la gent i ací el problema jo ja el veig al produïr-se un atropellament.

Com veieu no sols ací contamina el plàstic, el fem i el no reciclatge els venedors han trobat una mina amb aquest nou company de viatge.

Les bateries de liti no es reciclen però és un tema que està prohibit doncs sempre està el polític atrevit que ara diu que el CO2 redueixen.

I tant què els preocupa la contaminació... ací els usuaris denuncien tots els dies els retards de nostres trens de rodalies i sols diuen que arreglaran la situació. Ací podem vore a nostres governants la doble vara de mesurar que tenen, obliden la necessitat dels ciutadans que treball, estudi o metge depenen.

De Gandia a València s’ha convertit en haver d’alçar-te a les sis del matí si el retard del tren hagueren patit veuries tu com acabarien el cafetí.

Però els polítics com a bons pardals la llei de l’embut a tots ens apliquen ells van sempre en cotxes oficials i són els ciutadans qui contaminen.

Obliden que també és contaminar el Tren de la Costa sempre prometre. La mobilitat nostra no volen permetre anunciant estudis que no han d’arribar.

Des que la Panderola va desaparéixer els polítics ens ho estan prometent; en totes les eleccions apareix pendent un tren Gandia-Dénia que ens faria créixer doncs tindre amb Alacant una connexió és per tots, una històrica reivindicació.

I per aquest tema ningú planta la canya per dues províncies encara no tindre unides som l’únic lloc al llarg de tota Espanya que votem sempre a promeses incomplides.

Férem un aeroport sense avions a l’època de Fabra i la corrupció; i no hi ha partit que tinga botons perquè el tren siga una bona opció per als saforencs poder traslladar de Gandia a Dénia sense contaminar.

Veieu com també contamina la política a una Safor i una Marina incomunicada doncs Gandia que era València la Xica s’ha quedat de Dénia totalment aïllada doncs les promeses ells tiren per la pica encara que siguen l’opció més votada.

Quaranta anys porten prometent unir les comarques amb el tren; i quan el polític té el vot, el ven i la promesa...queda pendent.

Total... no sols la gasolina contamina sinó també el polític que enganya a la veïna.

BANC DE PEIXOS

Ací tenim un sireno més que mariner agafat a dues columnes de corals. Representa que quan ú és matiner s’alça prompte i peisca a caudals.

Ací estan els bancs plens de peixos surant per les aigües a tot arreu i on el sireno com ací ara voreu tira la xarxa sense tocar baixos.

Quan el sireno trau la pesquera veu quines peces ell ha tret, i damunt dels corals està dret mirant que açò no és el que era.

El peix gran es menja al menut tota la vida tots ho hem sabut; però la captura li apremia els dos anys de pandèmia.

Els preus amb l’any nou tots han pujat diuen que per falta de matèries primes, i quan a l’entitat bancària tu t’arrimes veus que el sou de sobte ja t’ha volat.

Puja el rebut de la llum fins límits insospitats. Ens venen sempre fum per tindre’ns a tots callats.

Uns li tiren la culpa al gas rus; altres al que porten per l’Àfrica hui és més car llavar-te el parrús que unes vacances a Costa Rica.

Ara la llum va per trams i has de tindre calendari; el preu és extraordinari segons els nous dictams.

Quan ja sabies el preu del dinar, diuen que els horaris ja no valen. De la porta de la nevera he de llevar preus i horaris que ja no calen.

Jo no sé si gaste un megavat o la potència que he contractat; però és que ningú ha desxifrat cap factura que ens haja arribat.

Jo que ja m’havia acostumat a per la nit la llavadora ficar, ara resulta que ho han canviat i eurets ja no em puc bonificar.

Faces el que faces has de pagar i per Iber-Trola seràs ben fotut; doncs ací el sireno té molt clar que el gran es menja al menut.

Altre banc de peixos mortal que a tots costa un dineral, són les entitats bancàries rebent ajudes estrafolàries.

Han rebut palades de milions; a poc a poc algunes van tancant, i als clients estan maltractant ficant-li tot ple de condicions. Si un rebut tu has de pagar el calendari hauràs de mirar: dimarts o dijous hauràs d’anar de huit a deu i sense remugar.

Si no tens compte al banc o no eres d’ací client... no et fiques molt calent: se’t farà el pèl blanc intentant poder explicar que sols volies ingressar.

Les entitats a Gandia estan tancant i vore cues al carrer és una constant d’un sistema que ens han imposat i que als polítics res els ha importat.

Zones rurals i despoblades sense banc s’han quedat; mentre a zona poblades el caixer ens han imposat.

La gent major no s’aclarix i ajuda demana a la finestreta; li diu que li ho traga la neta i sabeu al que es referix.

Però si ets jove també te passarà perquè una gran cua hauràs de fer, si diners tu vols traure del caixer on temps i paciència se t’acabarà.

Ara ja no es veuen les cues de l’atur, ara ho són a les portes dels bancs; és una mena d’indicador prematur que açò va molt mal, siguem francs.

El sireno ací ja no veu peixos sinó dels diners, un gran tauró; els bancaris més enriqueixos i nosaltres apretant-nos cinturó.

Són peixos que van per la mar i que cap xarxa pot capturar; és el sistema que han imposat en nom de progrés i societat. I el sireno ací es veu desbordat quan li dius: és el que has votat.

ELS FLOTADORS

En aquesta escena podem vorer la importància dels flotadors i el lector que ací ho valore si són bons els asseguradors.

Molts es tiren a la mar sense ell buscant de la festa ser els primers, sense mirar si el temps és advers o com està de premis el nivell.

Pateixen eixa nova malaltia que és aconseguir molts premis, conreant per tot arreu antipatia volent menjar-se ací tot el pastís.

Eixa malaltia que vos parlava algú fa temps la manifestava quan li detectaren ‘’paletitis’’ ell sols deia que era otitis i per una orella li entrava i l’altre premi s’emportava.

La vida pega moltes voltes i has de tindre recursos perquè la mar té revoltes i ací no valen discursos.

Hui la mar te pot portar a dalt i demá per baix estar nadant no és millor o gran contrincant qui la festa converteix en asalt.

Hui guanyes tu i demà jo tornaré d’ahí la importància del flotador dels jurats no pots ser abusador buscant el premi que aconseguiré.

Sé que sempre així ha segut que mestres ausades hi havien però la gent jove que ha aparegut i han aprés com els fils es movien es fet que no passa desapercebut perquè palet, segur, aconseguirien.

Tota la vida ells han criticat quan una falla vetava un jurat; i ara que les normes han canviat tot sembla estar igual de manipulat per aquest històric faller tan afamat que segur molts premis ens ha furtat.

Tu el veus i va de santet però per baix ell va fent, sense que sàpiga la gent va fent-se amb el palet.

Nom no cal que li fique perquè tots sabeu qui és; quan vulgau vos ratifique les matàfules del darrer mes. L’altre flotador està ocupat per un faller molt preocupat perquè la Festa s’ha aturat quan la Covid ha escampat. La pandèmia ens ha afectat a rics i pobres per igual; els censos s’han rebaixat d’una forma molt desigual.

Gent que quota pagar no podia s’ha vist en un ERTO migdia veient com fallava l’economia. Faller que de la falla prescindia.

Falles que la situació els ha afectat al vore a fallers el no poder pagar perquè altres coses han de primar i la baixa la família ara han tramitat.

Junt a ells hi ha un faller que una solució ha trobat un flotador ací ha llançat essent tot un cavaller.

Tota solució és ben rebuda per a no perdre a cap faller si fa falta demana ajuda per fer el que calga fer.

Introducció

En aquest moment de l’explicació

tots els anys fer vorel he intentat

que els versos no son bona opció

per a nanos dir el que hi ha plantat.

Doncs no conec a cap infantil

que aquestos versos haja llegit;

a alguns els importa si té estil,

els colors i sobre tot el ‘’premit’’

Així que intentaré ací versar

de forma senzilla i facileta

la falleta que anem a plantar

al bell mig de nostra placeta.

Per tant si eres faller menut

o una fallereta lista i inquieta

que no te passe desapercebut

i que un major li fique la veueta.

Escenes

Nou escenes ací contemplaràs

sobre velles històries i encanteris;

si prestes atenció ho disfrutaràs

i prompte trobaràs tots els misteris.

Quatre fulles formen el trèvol

que porta un irlandés donyet

si el veus sabràs el que vol

perquè camina molt satisfet.

Per la cara ell està content

perquè la sort ell ha trobat

i vol fer el seu experiment

al centre de la falla plantat.

Junt a ell dos papallones

adverteixen amb molta cura

que a la Safor tenim zones

on devem respectar la natura.

Amb xarxes volen caçar-les

i elles el vol ara estàn alçant;

els menuts intenten agafar-les

per estudiar el seu gran encant.

Els colors ací il.luminen

quan el sol i la pluja ixen

són els arcs que s’unixen

i a Sant Martí li dediquen.

Com una excel.lent refracció

el nostre cel omplin de colors

recordant-nos sempre els olors

de tan bonica i curiosa situació.

A l’altra part de la falleta

una bruixa plena d’encanteris

li explica a la seua neta

dels llibres, tots els misteris.

Ella ací està bocabadada

escoltant les seues històries

mentre el foc farà cabòries

donant la festa per acabada.

Per això mira a una gran fada

que per estreles està rodejada;

un desig ací vol ella demanar

abans del somni poder despertar.

Amb un pastís és estimada

i l’aniversari està celebrant

els companys li estàn cantant

a la fallereta ací homenatjada.

Vol bufar al centre del pastís

perquè anys està complint

li cantent Aniversari Feliç

i llàgrimes està mantenint.

A l’altra part de la falleta

els germans de la Festa

que cada juny fan la gesta

orgull també de la terreta.

Són de Sant Joan les Fogueres

plenes elles de color i d’encant

que junt a les nostres falleres

són la Festa gran d’Alacant.

No oblidem a la Magdalena

i les Gaiates tradicionals

són nostres festes regionals

orgull i satisfacció plena.

La bruixa el llibre tanca ací

i a la seua neta li és estrany;

deté el moviment del balancí

a l’arribar la Nit de Cap d’Any.

La neta ací ella pregunta

perquè el llibre ha tancat

la Bruixa les dos mans junta

dient-li que: conte contat

conte que ja és, acabat.

Fraternitat

QUAN EL DESTÍ TRUCA A LA PORTA

Àngels Moreno

Estava boig per ella però sospitava que no era correspost en la mesura del seu propi amor.

Ell li ho havia demanat tantes vegades, ho desitjava tant que ella fi nalment va consentir d’anar a viure a sa casa. L’aventura va durar trenta-dos dies i deu hores. El xicot no era molt llest però portava el compte a la perfecció. Ella no ho pogué suportar més i un bon dia se’n va anar. Ell hauria volgut que aquella situació s’haguera perllongat tota la vida. Ella semblava alliberada.

La relació continuava endavant. Era un bon xicot però un poc dur de mollera. A ella li avorria la seua conversa, les seues opinions, en el cas que en tinguera. Ell tenia una faena que ella detestava. Encara més, l’avergonyia: era repartidor d’un supermercat. Ella treballava d’administrativa en una empresa de transports internacionals.

El pitjor d’aquella relació era que ella estava enamorada bojament d’un amic, Albert, el qual mai no havia mostrat més interés per ella que el d’amistat, i escàs.

I si el seu nuvi li interessava tan poc, per què seguia amb ell?, es deuen preguntar els lectors --si és que n’hi ha algun. La resposta és per pur interés. Ella no podia viure sense un home al costat i s’havia enganxat a ell en comprovar que amb l’altre no tenia res a fer.

Ah!, a tot això a ell li deien Pep i a ella Virtudes, nom més que apropiat per a les seues pretensions. Tothom li deia Virtu.

Un dia, Pep, en eixir de la faena, es va trobar a Virtu pel carrer acompanyada d’un xic que ell no coneixia. Era guapo i templat. Pep es va posar nerviós sense saber per què. Virtu es va apressar a presentar-li’l. “Ell és Albert, un company de la faena”, li va dir amb tota naturalitat. Pep, que coneixia a tots els companys de la seua núvia, pensà que el tal Albert --fi ns i tot el nom tenia bonic-- no estava entre ells. Tal vegada, era un company nou.

A partir d’aquell dia, Virtu no feia més que parlar d’Albert: que si era molt amable i educat, que si era molt culte, que si tenia el títol d’advocat... Sempre tenia alguna cosa bona a dir d’ell. Ja no eixien a diari com abans. Virtu deia que tenia molta faena, però Pep sabia que eixia amb Albert. Pensava que, com que era un company nou i probablement foraster, la seua Virtu, que era molt detallista, volia fer-li conéixer la ciutat.

Un dia, davant la insistència de Pep, quedaren per anar al cine els dos. Feien una pel·lícula de terror, gènere que a ell li agradava molt. Les de terror i les d’acció eren les seues preferides. Quedaren a la porta del cine. En arribar, Virtu ja estava esperant-lo acompanyada d’Albert. “A Albert també li agraden les pel·lícules de terror”, li digué per tot aclariment. Pep va pagar les tres entrades. Virtu va seure entre els dos i a Pep se li posà una mena de cuc en la boca de l’estómac que li rosegava els budells, mentre es deia per calmar-se: “És natural, Virtu ho fa perquè no se senta desplaçat”.

Durant la sessió, Pep no podia evitar mirar-los de reüll. Una de tantes li va semblar que Albert agafava la mà de la seua Virtu. Va pensar que, com que la pel·lícula era de terror, el xicot li degué prendre la mà perquè se sentira més segura. Llàstima no haver-ho pensat ell!

Virtu i Albert no tardaren a anar sols al cine. “La pel·lícula era romàntica i molt avorrida, a tu no t’agraden eixes pel·lícules”, li va dir. I el xicot ho va trobar natural, la seua Virtu ho feia perquè ell no s’avorrira.

Havien passat quinze dies quan ella li va anunciar que se n’anava a viure amb Albert. Pep va reaccionar dient-li: “I nosaltres, què fem?”. Virtu no li va contestar. Aleshores, que no abans, Pep va entendre que l’havia perduda i se’n va anar a casa a plorar.

Al cap de poc, Pep es va assabentar que Virtu estava embarassada i que Albert havia desaparegut del mapa.

Va tractar de consolar-la, no li importava tornar amb ella, tot i que estiguera prenyada d’Albert. Però Virtu no va voler ni escoltar-lo.

La desgràcia s’havia apoderat dels dos: Pep pel patiment d’haver perdut defi nitivament a Virtu. Ella perquè va morir en el part.

La xiqueta sense mare ni pare era preciosa. Li semblava a Virtu. La criaren els avis materns. Pep es jurà tindre cura d’ella per sempre. Seria el seu homenatge a Virtu i al seu amor perdut.

Li posaren Felicitat però li deien Feli, i de cognoms els de la pobra de sa mare, com és natural.

Pep anava a tota hora a veure la xiqueta. A cada dia estava més bonica i espavilada. Un dia va somriure en veure’l i li va allargar els bracets. Pep es va emocionar. Sovint se l’emportava a passejar i li comprava tota mena de regalets: una nina de drap amb llargues trenes daurades, un os de peluix, un jerseiet de color rosa, un pijameta... a l’avi li estranyava el comportament de Pep. L’àvia callava.

Pep sempre havia sigut amant de les Falles, la seua festa preferida. Per Sant Josep, a més de celebrar el seu sant, gaudia sentint les bandes quan desfi laven per davant sa casa interpretant música valenciana. S’abocava al balcó i es delectava veient passar les falleres, grans i petites, vestides amb el típic abillament, el més bonic del món. S’havia proposat que quan Feli fora major li regalaria el més preciós equip de fallera. Se la imaginava desfi lant desvanida al compàs de la música. Quin goig li feia a Pep només de pensar-ho!

Quan Feli anava a complir 6 anys Pep va pensar que ja havia arribat l’hora de comprar-li el primer equip de fallera. Li va costar una pasta. L’avi no donava crèdit a la generositat del xicot, però ell era feliç gastant-se els estalvis que havia fet especialment per a l’equip de fallera de la fi lleta de Virtu, que no per a una altra cosa.

D’Albert no tornaren a saber-ne mai més.

Va passar el temps. Feli s’havia convertit en una adolescent preciosa. Un dia, l’avi es va posar malalt, tan greu que va morir. Pep ho va sentir molt, era un bon home i la xiqueta el necessitava. Després de l’enterrament, les va abraçar a les dues i els va jurar que mai les abandonaria i que en avant seria com un pare per Feli. En acomiadar-se, l’àvia el cità a part. Amb els ulls plorosos i molta reserva, es va traure de la butxaca un paper engroguit pel temps i li’l va lliurar dient-li: “Pren, és per a tu, et correspon”.

Pep va esperar a estar a casa per a desplegar-lo. Era una carta. De seguida reconegué la lletra de la seua Virtu. Portava la data del dia que ella i Albert se n’anaren a viure junts. Per la manera que estava encapçalada, Pep va creure que l’àvia s’havia confós i li donava una carta que li corresponia a ella. De totes maneres, la va llegir. L’àvia sabia el que feia. Era una dona amb molt de coneixement.

La carta deia així: “Mare, no gose fer el que vaig a fer sense dir-t’ho a tu. Albert i jo hem decidit viure junts. Ho sent per Pep, és la persona més bona i generosa que he conegut i sé que aquesta decisió el farà patir, però no és home per a mi. A més, vull que sàpigues que estic prenyada d’ell, de Pep, però no li ho

diré, si ho fera complicaria les coses. Esperaré el moment per dir-li-ho a Albert i li faré creure que la criatura és d’ell. Sé que no està bé però no tinc altre remei. Sé que ho comprendràs. He volgut que tu ho saberes per si de cas en algun moment hagueres de prendre una determinació. Mai no se sap. No li ho digues al pare, no ho entendria. Et pregue que em perdones. Gràcies per la teua complicitat. La teua Virtu”

Pep es va desplomar al sofà i li va caure la carta de les mans. Però la va plegar de seguida i se la va guardar.

Amb el vistiplau i l’alegria de les dues dones, Pep va tancar la seua casa i es va traslladar a la de l’àvia, on fou rebut amb entusiasme. Va reconéixer a Feli ofi cialment i li va donar el seu cognom, que era el que li pertanyia.

L’any següent, Feli va ser nomenada Reina de la Falla del Prado. Pep va tirar casa per la fi nestra i es va gastar tots els estalvis amb la seua xiqueta.

El dia de la presentació, Feli va pujar a l’escenari acompanyada de son pare. Allà l’esperava, per a sorpresa, un gentil faller d’insinuant somriure que li oferia un bonic ramell de fl ors. Ella ja el coneixia. Pep, un poc contrariat, va ser conscient que d’ara endavant anava a tindre molta competència per l’amor de la seua fi lla.

Va ser un dia de serendípica felicitat per als tres.

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”.

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo

POEMA

15 de març

Ana Isabel Llopis García

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l'any 2022”

Sobtadament,

blau al cel

i suau perfum,

gesmil i flor de taronger

s’atabalen en el nas.

De sobte,

una melodia coneguda,

un masclet i a la gola,

un glop sagnant.

D’imprevist

era un 15 de març

i per casualitat,

creuàrem les mirades,

tu d’ací, jo d’allà,

sense importar les rivalitats,

per xamba

ens trobàrem

els teus ulls i els meus

matemàtics,

quina serendipitat.

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo

Entre sinagües, agulles i passacarrers

Claudia Campos

Tinc una imatge, de quan era xicoteta, de la meua cosina en el lavabo de casa dels meus iaios, amb ma tia, sa mare, i la meua iaia manegant i remenant. Estaven fent-li el monyo de fallera.

Comence aquest relat amb aquesta imatge d’infantesa perquè vull dedicar-lo a totes les mares i totes les iaies que estan darrere de les falleres per assegurar-se que tot està al seu lloc. Per les que s’asseguren que ni un ganxo isca pels costats del monyo, que les agulles estiguen ben posades i la ‘peineta’ ben recta.

Per les que es passen mesos i mesos cosint el vestit (hi ha qui té la sort de tindre iaies i mares que encara dediquen el seu temps a què vagen amb el millor vestit que podien somiar); les que vigilen que una vegada cosit no quede ni un fi l fora de lloc; les que estan pendents que els calcetins queden ben posats i no caiguen; les que s’asseguren que les sinagües i la falda estiguen ben lligades, per poder ballar durant hores als carrers del poble sense que hi haja cap problema; les que miren que el ‘corpinyo’ estiga ben posat i la manteleta al seu lloc; i les que enganxen ben enganxats els adreços, perquè no caiguen en cap dels bots que pegues al llarg del dia als passacarrers, i que coronen elegantment el vestit.

També per les mares i les iaies que segueixen l’ofrena i et porten una botelleta d’aigua i una bossa amb les espardenyes de recanvi per, quan acabes de posar el ram a la Mare de Déu, et pugues canviar les sabates i seguir ballant al ritme de la xaranga sense mal de peus.

Però, també, vull dedicar aquest espai a tots els pares i tots els iaios que s’asseguren les millors cadires per veure

la presentació de la seua fi lla/néta, els que estan a primera fi la aplaudint mentre passes desfi lant amb la teua falla, els que preparen els millors esmorzars per a agafar forces i aguantar tots els actes de la setmana de Falles, per als que no es perden ni un teatre faller, ni un acte de la teua comissió i ni un sol moment on poder veure a la seua fi lla/néta brillar.

També per als pares i els iaios que s’asseguren de tindre el cotxe a punt per a portar-te allà on toque, o arreplegar-te on siga i portar-te a casa. Per als pares i els iaios que et trauen el somriure quan estàs trista i comparteixen la teua felicitat.

I per acabar, dedicar un espai a totes les amigues i els amics que van a veure’t cada vegada que passa la teua falla pel carrer, els que et perdonen els ‘no puc quedar, tinc falla’, els que et fan mil fotos i te les passen perquè pugues pujar a les xarxes socials, els que comparteixen les nits de festa i t’acompanyen en els durs matins de desfi lada.

En defi nitiva, dedicar aquest espai a totes les persones imprescindibles perquè les falleres brillen, no només durant la setmana fallera, sinó durant tot l’any. I, si això no és sororitat i fraternitat, que ens expliquen què ho és.

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo

POEMA

Josep Micó Conejero

paraules de fum

com al vol de l’ocell les rutes d’aire,

infinits senders trien un camí,

si és de mel o de fel la meta importa

-són els fulls de l’agenda paraules de fum-

començaran les passes les lletres més clares,

seran batecs de núvols i canvis de lluna,

el moll del port o l’andana del tren:

un riu de síl·labes incertes i secretes.

no sentíem el cant i ens bressola de sobte,

somou les vores i alerta la proa

-conté la respiració el timó-

i amb el cap cot, s’eixugarà les ones

o esdevindrà solcs d’aigua que baten les ales.

si escollim un desfici el vestim de cartó

-fem de la brama flama-

o girem la mirada al banquet de les cendres.

la fressa en les fulles del bosc

desferma el son rebec del desig contingut

-un remolí de venes-

i un sotrac de sinapsis rovellades

retalla amb la mirada nova la silueta de la sorra.

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”.

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo

CARES

Teo Brunet

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”.

Joc de trons

Llorens Bustos

Poc faltava per a començar la processó de la Verge dels Desamparats quan vaig veure a mon pare jacent en aquell fred llit de l’hospital. Vaig acudir per sol·licitar-m’ho ma mare, al quedar-me sols amb ell, li vaig oferir el líquid que vaig composar, suc de bresquilla i un poc de cassalla, era el que més li agradava. Duia ja quinze dies ingressat per una malaltia incurable i l’únic que el mantenia hilarant era aquell compost que li feia brillar els ulls. Al tornar ma mare, va olorar el got buit. La seua resignació va demostrar empatia fi ns que el cardiograma atenuà el ritme cardíac i va emetre alarma vital. Vaig sentir com els braços de ma mare em tenallaven. No obstant, mon pare es va obstinar en que el metge li permitira eixir d’allí, al·legava que era fonamental per a sobreviure en aquella fatídica vesprada de falles on, al lluny, sentíem els coets i eixe soroll l’enervava de tal manera que necessitava veure’ls tronar; era el seu joc preferit en cadascun dels dies de falles, des de la plantà, fi ns la cremà, del dia de San José.

Mitja hora més tard estàvem a la porta del hospital, Gandía feia olor a pólvora beneïda i, al seus carrers replets de gent, la primavera mostrava tot el seu esplendor. Per així dir-ho, entre els tres vam demanar que se’ns deixara una cadira de rodes i vam travessar bandes de música i cercaviles per arribar a la plaça de la Constitució, lloc on davant de l’ajuntament es rendia homenatge amb fl ors a la nostra “Geperudeta”. Durant el trajecte, mon pare em va preguntar en diverses ocasions quin vestit lluiria la meua fi lla Alba. Li vaig respondre que el mateix que ell li va regalar els passats Nadals. Era la reineta de la falla, i eixe any va ser el més feliç per a tota la nostra família.

Davant el respecte mutu dels fallers, autoritats, amics i demés, vam aconseguir situar-nos al cantó de la plaça per veure-la arribar de front pel carrer Joan Andrés, al deixar el carrer Major. La campana de la Col·legiata anunciava les set de la vesprada i en això vam veure passar la comissió que precedia a la nostra. De sobte, arribà l’estendard, saludarem a Ximet, que el portava orgullós, el pas de falleres va ser incessant fi ns que ho va fer ella, fl anquejada de la junta executiva, com si sols existira en eixos moments, preludi del nostre encontre. Mon pare va traure un mocador de tela i va recollir una llàgrima, jo ho vaig fer suportant l’encaixada de mans de ma mare, totalment afl igida. La meua fi lla es va detindre i, davant la presencia d’uns i altres, ens va repartir un bes a cadascun. S’acatxà i amb les seus dos mans va agafar les mandíbules del seu iaio, com si fora un sacerdot quan alça el calze, i el va cosir a besos al seu front rugós. La banda, en eixe moment, va entonar una melodia solemne. Els qui coordinaven la desfi lada de la junta local s’aproparen i formaren un rogle entranyable per a que mon pare prenguera un parell de petards xinesos de baixa densitat.

La meua fi lla se’m va apropar i vaig suportar els seus gemecs com si fos una xiqueta. Ara feta dona, travessava la

passarel·la més dura que recordaria en tota la seua vida, va girar la mirada i la va fi xar en el rostre encartonat de la Verge revestida d’un mantell de clavells rojos i blancs. Li va demanar per tots nosaltres, i va continuar la seua desfi lada entre somriures buits i aplaudiments descomunals.

Al passar l’últim músic, mon pare va demanar tornar a l’hospital, i ho vam fer entre coets que explotaven per tots els racons a cada metre cuadrat. A pesar del seu estat, inspirava l’olor de pólvora com si fora el millor dels oxígens que havia rebut en aquells últims dies. Arribats a urgències, i, després de patir un desmai, els metges decidiren esperar a pujar-lo a l’habitació, i assegut en aquella cadira de rodes, arrimat a aquell racó de la sala, va girar el seu rostre solemnement i es va dirigir cap a nosaltres amb els ulls tèrbols en melancolia per a dir-nos: — El meu últim coet!

Es referia a un que sonava al carrer.

Va tancar els ulls i el seu cap va caure al deixar de respirar. Mentre intentaven reanimar-lo, en la meua ment ressonava un comiat imminent. —Adéu pare…

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo

DE CASUALITAT

Miquel Peiró i Vives

Des de menut sempre li havia agradat la textura de la fusta, quan anava a l’escola li encantava passar la maneta per damunt del pupitre de fusta, sentir els cantonets redonets de la taula. Només acabava la faena que li manava el mestre es deixava dur acaronant el pupitre, sentia un plaer indescriptible, com si estaguera lligat a la fusta. Així fou com conforme anà fent-se gran, Josep, anà dirigint-se cap a un ofi ci clar, volia ser fuster, ell pensava serra que serraràs i dels taulons faré miques i d’elles crearé taules, fi nestres, cadires... em passaré les hores i els dies tocant allò que em fa feliç, que em transporta a unes sensacions amoroses.

Sa mare va parlar amb el seu germà Vicent, que per cert era fuster i també feia treballs d’ebenista: - Escolta Vicent. El meu fi ll està obsessionat en ser fuster. Ara quan acabe l’escola m’agradaria que entrara a treballar amb tu. - Això esta fet dona! Volia agarrar un aprenent però així m’espere a l’any que ve. Per què Josepet acaba l’escola, no? - Clar que sí!... El nostre Josep entrà en èxtasi quan sa mare li digué el que havia parlat amb el seu oncle Vicent. Què ganes tenia d’acabar el curs i començar a la fusteria del seu oncle. Es notava que Vicent era un home molt pacient, perquè només començar el seu nebot a treballar amb ell, li explicà les funcions de totes les ferramentes del taller, quines podia utilitzar de moment i quines les tenia totalment prohibides. En acabant li digué quines eren les faenes bàsiques que havia de fer ell. Sobretot mesurar i tallar taulons amb l’ajuda d’ell fi ns que s’ensenyara a utilitzar la serra. Vicent mirava el seu nebot amb admiració, perquè el xicon ja demostrava maneres de bon fuster, veia com mirava els taulons amb amor, com els tallava i acaronava les fustes tallades per a fer els marcs de les portes i fi nestres. Li passava com a ell, sentia no sé què per la fusta, el seu tacte i la seua olor. Així anaren passant els dies, mesos i anys, Josep s’havia fet un fuster com cal i fi ns i tot s’atrevia també amb els mobles més modestos, un tendur, una cadira de barrots, una llibreria senzilla o un armari per a la roba... La veritat és que no els faltava la faena, tenien encàrrecs per anar i vindre, tant era el volum que hagueren d’agarrar a un aprenent perquè així ells podien avançar més el treball. Una de les faenes més sonades que feren fou un encàrrec del notari del poble, volia una llibreria correguda en el despatx, Don Pedro els va dir que volia una boiserie adaptada a les parets del seu despatx, que per cert tenia més de 50 m2. Anaren al seu despatx i els explicà el que volia, també afegí que si els venia gran encomanaria la faena a una ebenisteria d’Alacant. Li digueren que li farien el disseny i li’l presentarien, que sí, que volien fer-li el treball si donava el seu vist i plau al projecte presentat. El treball els durà un parell de mesos i estigueren en boca de tot el poble, Mira tu! Vicent el fuster ara fa mobles! Xe! Però que s’han cregut, que un fuster de portes i taules què ha de saber fer! I així, sense parar, però ells ni cas, a la seua, a acabar-li la boiserie a Don Pedro.

Però la faena que canvià el seu taller fou un encàrrec sense importància, un artista faller de la Safor els encarregà fer unes estructures per als ninots d’una falla. Josep, com sempre, digué que això era un altre tipus de faena i que havien de quedar-se-la. I així començà una història nova de la que s’encarregà totalment Josep.

Anà a visitar a l’artista faller al seu taller de Benirredrà i va vore com començava a entusiasmar-se amb la nova faena. Quan arribava a la fusteria no feia mes que descriure-li com era el taller d’aquell artista, com treballava els ninots i que era un treball molt creatiu. Vicent pensava que el xicon s’estava enamorant del treball de l’artista faller i no anava gens desencaminat. Després d’acabar i transportar les estructures a Benirredrà, el seu nebot es va quedar allí uns dies a muntar-les i a ajudar els operaris del taller faller. Quan va tornar al poble, Pego, ja no era el mateix, tenia una llum diferent als ulls, semblava que haguera descobert una mina d’or, almenys era eixa la sensació que Vicent tenia. No van tardar ni quinze dies i li va plantejar d’anar a treballar a Benirredrà i ensenyar-se també l’ofici d’artista faller. Déu meu! Un fuster tan bo, un ebenista emergent i volia anar-se’n a fer ninots, la veritat és que Vicent es va decebre, però tenia tanta il·lusió que no es va poder negar, almenys tenia un aprenent en la fusteria i podria aguantar uns mesos sense ell. Encara no havia passat una setmana i li telefonà Evarist, l’artista faller dient-li que Josep era una persona fora de sèrie, que es passava treballant al taller fins a quines hores de la nit. Tot eren lloances i des d’eixe moment va saber que havia perdut un bon fuster.

Passaren els mesos i plantaren les falles i la falla que treballava Josep va guanyar el primer premi de la seua secció. Estava entusiasmat, fora de sí anava contant-li, al seu oncle Vicent, tot el procés de creació, des dels primers dibuixos, dels ninots i el treball, la sensació de les textures, el resultat final amb la pintura i muntatge... Havia trobat de xiripa el treball de la seua vida, el seu amor...les falles.

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo

POEMA

Agermanats

Teresa Broseta

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l'any 2022”

No és la sang

qui lliga els nostres llaços.

No compartim llinatge,

genètica ni estirp.

No ens bressolaren els mateixos braços

ni ens alletaren els mateixos pits.

Ni tan sols hem nascut al mateix pam de terra.

Però una nit perfumada de pólvora

creuàrem la mirada per damunt de les flames

i ens llegírem als ulls la mateixa emoció,

els mateixos anhels,

idèntics somnis,

i ens descobrírem lligats per un fil

fet d’algun material indestructible.

Un fil que ignora deliberadament

les nostres diferències.

Un fil que es nega a entendre

que som la sal i el sucre

i ens força a barrejar-nos

en còctels que semblen impossibles

però que donen fruits de sabors extraordinaris.

Un fil que ens agermana.

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”.

LA MàgIA I EL FóC.

Joan V. Ramírez i Boscà*

Ovidi, encara que de pares forasters havia naixcut i creixcut en nostra terra, sentint-se totalment valencià.

Des de molt menut se va sentir atret per totes nostres festes i tradicions, especialment per les Falles, a les que sentia com un ritual totalment màgic de transformació i a on moltes quimeres se feen realitat. Sí, perque Ovidi era també molt estudiós i amant de tots els temes esotèrics i veïa en les coses molt més allá que el comú dels mortals. Algú li criticava eixa actitut tan lluntana de la raó i realitat palpables, a lo que ell responia que era lo mateix que succeïa en els creents de qualsevol religió, entre els que se trobaven tot tipo de persones de gran formació científi ca i fi losófi ca, ¿quàntes coses que no veem i no per això deixen d’existir?

Poc a poc anà creixent i al seu ser arribà una llumeta que li fea créixer l’alegria i l’ilusió per dins. Eixa llumeta poc tenia d’esotèrica, puix simplement se tractava d’una chiqueta del seu veïnat que li fea perdre el cap, Carme.

El bon chicot tractava de mostrar-se interessant davant dels seus ulls, buscant el seu beneplàcit, el seu somriure i alguna paraula amable. Ben cert que mai se va vore rebujat, pero no deixava de ser u més dels jóvens que ad ella s’acostaven i, freqüentment, sentia per dins el cuquet dels zels quan ella se mostrava especialment amable en algú d’ells, comparant la seua actitut front a la mantinguda abans en ell.

No trobava cap mig natural de conquistar-la, pero, no obstant, en cap moment volia renunciar ad esta conquista que s’estava convertint en el far de la seua existència. I, per més que no se la trea del cap, confi ava en la casualitat, la providència o el fet màgic que algún dial arribaría i lograria viure aquell amor, platònic de moment, en sa desijada Carme.

Continuava passant aixina la vida i Ovidi, un estudiant normalet, en acabant la formació obligatòria, va optar per la Formació Professional i trobà en la possibilitat de convertir-se en artiste faller la possibilitat de fer allò que més li agradava i, ademés, posar el seu granet de màgia en les obres que ixqueren de les seues mans.

I com tot aprenent s’inicià en el taller d’un conegut artiste consagrat de la comarca a donar els seus primers passos. I aixina va tindre que escomençar per funcions tan poc artístiques ni creativas com eren agranar el taller o escatar les fi gures tirades d’escayola.

Ell mai se queixà i comprenia que en tot s’escomença des de baix. No obstant, a l’exida del taller, procurava buscar camins en els que no topetara en aquella Carme que era la nineta dels seus ulls. No volia que el vegera tot tacat d’algeps i pintura tant pel seu uniforme professional com per la seua pell, les seues mans endurides en les ungles brutes, suorós i sense duchar. Corria puix a sa casa a canviar-se i poder eixir a buscar als seus amics i, cóm no, al seu amor secret per la que tant sospirava.

I més sospirava contemplant-la en lo que ad ell li semblava un círcul de persones en la que Carme era el centre i ell un puntet més a l’extrem d’un radi d’eixa circumferèn-

cia imaginària,... mes tenia la quimera de que algun dia, alguna cosa passaria èr a trovar-se en eixe mateix centre.

Pero anava passant el temps i, en més d’una ocasió, l’angoixa invadia el seu pit quan la veïa o imaginava del braç d’atre dels seus amics o coneguts,... poc a poc anava escomençant a pensar que allò ya era una batalla perduda.

Aixina puix, se va dedicar en cos i ànima a l’ofici que tant li agradava, progressant ràpidament en totes les arts de fusteria, modelage, pintura, composició, disseny,... tan importants en el seu quefer. I en totes posava eixa impronta de màgia que el fòc aüçaria al cel.

A la fi per a obtindre el títul d’artiste faller se li encarregà la seua primera falla, la dita ‘d’examen’ i que plantaria en el mateix barri a on vivía i havia desenrollat la seua joventut.

La falla era una chicoteta joyeta que lloava i criticava tot lo millor i pijor del barri. I en un raconet Ovidi colocà una escena especial, que representava el chicotet parc a on els veïns se reunien i allí, mig agenollat, un jove oferia el seu cor a una chicona que el mirava de gaidó en expressió entre sorpresa i reflexió.

Eixos ninots, com tots els atres, estaven extremadament cuidats i resultaven prou realistes. Per això la gent del barri, al contemplar-los, comentaven els uns en els atres el gran paregut del chicot en el propi Ovidi, a modo del seu autorretrat. I encara, alguns més avispats volien vore en la chicona l’image de Carme, la filla del botiguer del barri.

Ovidi aguaitava i escoltava les conversacions des de llunt. Carme no s’havia acostat a la Falla. Havia sentit que la família havia aprofitat les festes per a anar- se’n fòra de la població, prenent-se unes chicotetes vacacions.

La Falla tingué un gran èxit i la recompensa d’un bon palet, pero en el fondo Ovidi no estaba content perque ansiava un atre premi més important... que s’havia esfumat.

I arribà la culminació de la falla, el moment de la cremà en que deixa de ser un cadafal artístic per a convertir-se realment en Falla.

La pirotècnia en les seues llums i soroll encetà el ritual fins la traca que alcançà la falla i que, esclatant en diferents fonts de color, escomençava a mostrar llengües del fòc que passava a ser el seu amo per al que havia segut creada.

Ovidi aguaitava un poc separat de la gent l’image que s’estava produint, centrat en la parella de l’enamorat, fins que les flames alcançaren els ninots convertint- los en la teda que llançava les seues purnes al cel. A la fi la seua figura i la de la seua amada revolotejaven juntes en el ball d’eixes partícules ruentes en el tapís

de la nit. El seu amor no podía morir i ara sabia que el cel acolliria eixa unió més allà dels sentits.

De cop a repent aprecià el tocs d’uns dins en el seu muscle, mentres que atra tébea mà li tapava els ulls. De sobte se girà i simplement se topà de front en uns ulls, en un somriure, unes llàgrimes de felicitat ... El fòc havia eixercit la seua màgia.

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo

POEMA

Missatge al mòbil

Pau Sif

No he pogut arribar, perquè

m’he trobat algú. Feia molt

de temps que no ens havíem vist.

En girar al cap del carrer...

Potser demà vindrà al casal.

No m’espereu desperts. Besades.

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo

LES FALLES I EL SER FALLER NAIXEN D’UNA SERENDIETAT

Josep Tarrazó

A la recerca del terme “serendipietat”, la Viquipèdia ens diu que es refereix comunament a casualitats o esdeveniments fortuïts en la vida quotidiana, fi ns i tot a fets intranscendents.

Es produeixen sense planifi cació i es donen de manera inesperada, com per exemple l’origen del dolç de llet, on hi ha una teoria popular que diu que es va produir per l’oblit d’una criada en deixar al foc la llet amb sucre. O el mateix descobriment d’Amèrica, que segons l’escriptor Umberto Eco seria una serendipietat.

Les falles es podrien considerar una serendipietat?

És clar que la seua base fonamental és el foc, i que el seu origen no esta clar, però hi ha una teoria que prové dels fusters que, en la vespra del seu patró Sant Josep, netejaven la fusteria treien al carrer l’estai o parot i al seus peus es posaven les borrumballes i les restes de les feines propis d’aquests artesans per tal de cremar-los.

Tot això, davant la gatzara i alegria de tot el veïnat, i tal volta aquest casualitat de la vida quotidiana va portar a convertir el parot en un ninot abillat amb roba vella, per a més tard anar afegint altres, formant escenes rudimentàries amb una intenció crítica.

Cadascú que opine si els actuals monuments fallers naixen per fortuna d’una serendipietat, aplegant a l’actual falla artística i professional.

Aquest veïnat va anar agrupant-se en comissions de gent, comissions falleres, denominant-se als seus membres fallers i falleres.

Al mateix temps, es pot considerar que molts d’aquests fallers i aquestes falleres s’integren de manera fortuïta,

a causa dels esdeveniments que munten les falles dels seus barris. Com, per exemple, li va ocórrer a un natural de Madrid, que fa moltíssims anys va anar fortuïtament a veure un acte faller de la Falla Plaça Prado i per fortuna el convidaren a passar dins del casal, i al veure tan gran esdeveniment i l’alegria que els fallers de la comissió participaven, passant s’ho tan bé, que va exclamar “esto es lo mío”; i des d’aquell moment és un faller dels peus al cap.

O aquella xiqueta que, des de ben menuda no li agradava participar als fi de festa de l’escoleta, ni vestir-se de fallera, ni als actes fallers infantils (festivals infantils, cavalcades etc.) malgrat que els seu pares eren fallers. Fins que va captar l’essència amb que la xicalla de la falla participava dels actes fallers i va descobrir que ser fallereta i participar amb els altres xiquets de la falla era tindre una fortuna i fraternitat amb ells, així com la seua estima.

Des d’aleshores va participar en els festivals i cavalcades infantils i ostentar els càrrecs de Reina de l’Art Infantil i Reina de la Falla Infantil.

Per fortuna el seu amor per la falla, que va nàixer d’una serendipietat, la va portar ja de major a realitzar diferents tasques a la seua falla: delegada de llibret, delegada de truc jovenívol, sots delegada de llibret, sots secretària 2n, que es veuen recompensades en ostentar diferents regnats Reina del Foc major i Reina de la Falla.

Com a conclusió fi nal es pot extraure que, aquests esdeveniments fortuïts en la vida quotidiana pareixen intranscendents, però poden marcar la vida d’una persona a les falles.

i Instrument de fusta, composat per un pal vertical, acabat en un altre horitzontal, en forma de T i de que els seus extrems penjaven dos grans lluminàries d’oli de quatre metxes i que es recolzava en un suport per poder transportar-lo de un lloc a un altre; que es fabricava per la festa de San Miquel (equinocci de tardor) i es cremava per Sant Josep (equinocci de primavera).

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo

Serendipia en les falles?

Jesús Garcia Cànoves

Un soneto me manda hacer Violante que en mi vida me he visto en tanto aprieto; catorce versos dicen que es soneto; burla burlando van los tres delante. Lope de Vega

Quan em van dir de que anava el tema de l’article vaig pensar “ostres!, quina parauleta!”, un article m’han manat a fer pel llibret i en la vida m’he vist més despistat, ni he escoltat mai dita parauleta, però com els fallers som així d’atrevits i, escudant-nos amb els tan recorreguts “ingeni i gràcia”, som capaços de tot, vaig pegar la cabotada posant-me a buscar en primer lloc el seu signifi cat ...

Segons el diccionari de l’acadèmia espanyola de la llengua i la wikipedia es coneix com a serendipia el descobriment realitzat per accident, casualitat, inesperat i afortunat, de coses que no s’estaven buscant, però que, per atzar, encara que no tinga relació en el que es buscava, són la solució d’un altre problema.

Ah! Doncs sí!, aleshores la serendipia té molta relació amb les falles, encara que nosaltres gastem els seus sinònims: xiripia, carambola, sort, accident... per exemple: “tindre sort de xiripia o per casualitat”

Una vegada no sabia que posar en la portada del llibret que estava fent i vaig agafar una diapositiva que em va agradar, resulta que quan va eixir al carrer, la gent “entesa” veia el vent de ponent en tot el seu esplendor i que això senyalava no se quantes coses més. Total, vaig rebre moltes felicitacions i a més es va premiar dita portada. Una “serendipia”, i així mil més.

Ara em pregunte, i si tenim altres sinònims més usats, perquè este vocable i d’on ve?. Personalment crec que l’usem perquè ara està de moda i si vols donar-te-la de sabut la tens que deixar caure entre amics, parents i altres espècimens, i de xiripia pareixeràs un faller instruït.

Diu la Wikipedia que és un anglicanisme, “serendipity”, derivat del vocable àrab que dona nom al fabulós país persa de la història de Simbad (Les mil i una nit).

Per altra part, existeix una faula persa del segle XVIII, “Els tres prínceps de Serendip”, en la que es conten les aventures de tres prínceps dotats del do de descobrir accidentalment solucions als seus problemes. Un escriptor anglès va recollir eixa parauleta i va posar en circulació el seu derivat, ara la recollim enriquint i, de xiripia, complicant el vocabulari.

Ah! Si hi ha historietes i fantasies pel mig, perfecte, això

ens ve molt bé als fallers per realitzar escenes, emissions, informatius, critiques i demés per moure un somriure o una rialleta.

I com la meua curiositat no acaba ací, rebusque serendipies per relacionar-les amb el món faller i resulta que el descobriment d’Amèrica per Cristòbal Colon fou una serendipia, ja que el que buscava era la India. Que buscant controlar la hipertensió, la companyia Pfi zer veié que el que s’hipertensava era altra cosa, descobrint la viagra. Que ja en el segle II a.C., Arquímedes, pegant-se un banyet va descobrir el seu principi de xiripia, celebrant-ho nuet pels carrers de Siracusa i escridassant amb el seu famós “Eureka”. Que serendipia va ser el descobriment de la penicil·lina, l’estetoscopi, la llei de la gravetat; el LSD; els raigs X; el daltonisme; l’aspirina; la sacarina; la Cocacola; el forn microones, el Gin Tònic, el vidre de seguretat; la dinamita...

Ah! I he trobat, en una revista satírica, que el naixement de les falles no té res a veure amb la festa dels fusters cremant les borrumballes després de netejar el taller, si no que van ser uns valencians que visitant Roma, de xiripia, van coincidir amb el seu incendi per Neró, i quan van tornar relataren als seus veïns el fet, agradant-los tant que començaren a copiar-lo tots els anys. Alguna cosa pareguda va passar amb els focs d’artifi ci, res de xinesos, pólvora ni artefactes pareguts, fou un altre grup de valencians que estaven de visita per Pompeia quan, de xiripia, va entrar en erupció el Vesubi, impressionant-los tant els esclafi ts i colorits que s’emportaren de record uns volcanets que feien esclafi r a voluntat quan tornaren a casa; una vegada esgotats construïren unes mostres paregudes que ara es coneixen com a carcasses i que utilitzem freqüentment. Així doncs, segons aquests documents, el naixement de les falles i els focs d’artifi ci són serendipies.

A més de les serendipies en els descobriments, trobem altres en les obres literàries, quan un autor escriu sobre alguna cosa imaginada, desconeguda en la seua època i es demostra posteriorment que això existeix o passa amb els mateixos detalls o pareguts. Morgan Robertson va escriure un llibre on descriu el naufragi d’un vaixell anomenat Titan, i 14 anys després el Titànic pateix un naufragi amb unes coincidències ombroses. En 1914 es publica un llibre que descriu la hipotètica guerra entre EE.UU. i l’imperi japonès, on es menciona l’atac un diumenge, sense cap declaració de guerra, amb màquines voladores a Pearl Harbor. La novel.la de terror “Los ojos de la oscuridad” conta com un virus mortal iniciat a Xina amb el nom Wuhan 400 causa una gran mortaldat en la població mundial...

I tal com li va passar a Lope de Vega amb el famós “sonet a Violante”: ………

Por el primer terceto voy entrando, ……..

Ya estoy en el segundo, y aun sospecho que voy los trece versos acabando;

Contad si son catorce, y ya está hecho.

M’ha passat a mi amb l’articlede la Serendipia

Un article en mana fer el Prado sobre el tema de la serendipia, em convidarà a vermut amb sípia si aquest resulta del seu agrado.

El fi nal de xiripia aplega fent versos de qualsevol manera doncs el que escriu no és Lope de Vega i en aquests moments replega

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo

Amor

LA VIDA SEGUEIX

Mario Miret

Tot el que he aprés de la vida ho puc resumir en tres paraules: la vida segueix. M’alce del llit, òbric la fi nestra i l’aire del carrer cala en els meus pulmons a la mateixa velocitat que el temps passa. La música inunda les voreres, els instruments de vent són ocells i pense que el món necessita més aus com les nostres, perquè mantenim les ales intactes i la bellesa continua sent l’arma més poderosa dels nostres cors. Els últims dies d’hivern són un mosaic de la il·lusió que es manté intacta, els ulls sempre plens de cristalls perquè estem fets de les emocions més a fl or de pell que existeixen.

El sol naix amb més força que mai i el record de la meua àvia recolzada a la meua esquena es torna part de la realitat. —Ja fa olor de foc —li diria com cada any.

—No, fi llet, no és a foc al que fa olor.

Em continue pessigant, com sempre, perquè la sort d’haver nascut ací em sembla un miracle que no meresc. Des de baix em saluden i em conviden a canviar-me ràpid de roba, a caminar pels carrers, a continuar sent nosaltres des de la màxima expressió de l’alegria que coneixem.

I jo somric, perquè la meua àvia tornaria a emocionar-se en veure refl ectida en mi, la il·lusió intacta de l’herència més desitjada: la felicitat d’aquests dies de somni.

—Ja fa olor de foc —m’encarregaria de repetir-li.

—T’he dit que no, fi llet, que aquest no és l’olor de foc.

La sort és la major aliada, diverses generacions de valencians que abans no ho van ser i ara recau en mi la responsabilitat de deixar en bon lloc la tradició a la qual pertany. Perquè la meua àvia, de nou, em parlaria de com van vindre els seus pares des d’un altre país i no van tardar res a ser part del que ara jo soc, un manoll de nervis davant la possibilitat de tornar a viure els millors dies de l’any.

Quina manera tan accidental i bonica de ser de la millor terra de totes; i quina sort poder continuar mirant per la finestra mentre els carrers s’omplin del sentiment més pur que conec, malgrat tot, encara que la meua àvia ja no estiga. Perquè tot el que he aprés de la vida sempre es resumirà en tres paraules: la vida segueix.

—Ja fa olor de foc —tornaria a comentar.

—No fa olor de foc, fillet —em contestaria una altra vegada. —Aquest és l’olor de l’amor.

INESPERAT MIRACLE

Lourdes Boïgues i Chorro

Camí de Gandia, Juliana refl exionava sobre la seua vida mentre contemplava el paisatge a través de la fi nestra del tren. Havia marxat de casa als 18 anys, després d’haver-se enfrontat a la família. Aleshores sa mare, Cora, li havia dit que era una desagraïda, i que mai aconseguiria el seu propòsit. La seua germana Dolors l’havia advertit que acabaria malament. L’únic que no havia piulat era son pare, però tampoc l’havia defensat. Juliana considerava que aquells mals auguris havien fallat estrepitosament. No sols havia estudiat la carrera de Periodisme a Roma, sinó que havia aconseguit un lloc de treball en una prestigiosa revista i s’havia comprat un apartament al Trastevere. Tanmateix, ningú de la família li havia reconegut l’èxit. Per desgràcia, el pare ja no ho podria fer perquè havia mort d’un infart poc després de la seua marxa (de la qual cosa també li havien tirat la culpa a ella). Però la resta no havien claudicat.

Aquestes circumstàncies havien creat a Juliana una ràbia interior que perdurava dotze anys després. Per això limitava les seus visites a Gandia a ocasions molt excepcionals. Potser havia aplegat el moment de retre comptes, d’exigir disculpes i demanar explicacions. Fer-se valdre per fi .

En baixar del tren, va distingir de seguida la fi gura de Dolors. A pesar de tindre quaranta-quatre anys, la seua germana conservava el cos esvelt i es vestia i es pentinava de manera informal. Com podia ser tan diferent per dins? Tan conservadora i conformista! En retrobar-se, les dos germanes s’abraçaren de forma mecànica, sense afecte aparent. - Has tingut bon viatge? – va preguntar Dolors. - El vol s’ha retardat una mica, però sense problemes. En canvi, mai m’acostumaré a la lentitud d’aquest tren. - Bé que t’hi agradava anar a València de compres quan eres una criatura. - Resulta que ja no soc una xiqueta - es va defendre Juliana. - M’alegre que hages madurat. Cansades d’aquell diàleg tan incòmode, callaren ambdues mentre col·locaven l’equipatge al maleter i pujaven al cotxe. La casa de la mare estava a l’altra banda de Gandia. “Tan de bo haguera demanat un taxi”, va pensar Juliana. Per a acabar d’adobar-ho, el trànsit estava impossible. Cues de vehicles que feien sonar el clàxon, vianants que creuaven la calçada per on els donava la gana, tanques que tallaven carrers... - La gent s’ha tornat boja! Què passa ací? – va exclamar Juliana. - Passa que són Falles – va contestar Dolors. Efectivament, davant seu s’alçava un monument de 3 metres d’alçada, amb una ballarina enorme plantada sobre un peu i l’altre en l’aire; la resta de ninots semblaven admirar-la, excepte un homenet malcarat que prenia notes en un llistat llarg i recargolat. - Precisament per això et vaig demanar que vingueres – va explicar Dolors-. No vas llegir la carta que et vaig enviar fa quinze dies? - Vaig llegir els tretze missatges que m’enviares i a tots et vaig contestar que sí, que vindria a Gandia.

gència.

Juliana. - Però en la carta et contava el motiu de la ur-

- Dolors, ningú envia cartes ja! - va defensar-se

La cara de Dolors es va fer més roja que la de l’homenet de la falla. Emprenyada com estava, va fer sonar el clàxon repetidament, - Calma’t, dona, que són Falles! – va advertir-la Juliana, amb un somriure. - Què em calme? Tu vius a la parra, reina!– va cridar Dolors-. Resulta que ta mare ha empitjorat, que aquelles pèrdues puntuals de memòria són cada vegada més duradores. Resulta que el seu deteriorament li impedeix fer vida normal i que necessita que la vigilen a tothora. Resulta que jo tinc dos fills de setze i dotze anys. Per cert, te’n recordes dels teus nebots? Juliana no va contestar, clar que els recordava! Robert era un xicot mot simpàtic, al qual seguia a través de les xarxes socials. Anna era una nena callada que sempre observava de reüll aquella tia forastera. - El meu marit i jo vam decidir buscar una persona que ens ajudara, però cap ens apanya – va prosseguir Dolors.

- De veres? No m’havíeu comentat res! - Sí, en l’altra carta de fa un mes. Busquem algú de confiança i no és gens fàcil. Mentrimentres, Joan i jo ens arreglem com podem. Però ara tinc un compromís gran, Anna és Reina infantil i açò comporta moltes activitats. Per tant, volia que vingueres a cuidar la mare durant les Falles. -Tan malament està, pobreta? - Tu la vas veure per darrere vegada a novembre perquè no vens mai per Nadal. “Odie Nadal”, va pensar Juliana, “És una festa desfasada i consumista”. - Per novembre, la mare encara ens recordava a tothom, podíem mantenir converses i fer algunes activitats juntes. Ara viu al seu món i moltes vegades oblida els nostres noms o ens confon amb altres persones. És terrible. -I no heu parlat amb els doctors? – va preguntar. - El metge de capçalera no sap quin tipus de deteriorament cognitiu pateix, li haurien de fer unes proves per a receptar-li medicaments adequats – va explicar Dolors-. Tenim cita amb el neuròleg després de l’estiu. Així va la Sanitat Pública en aquest país! Imagine que a Roma les coses estaran millor.

Juliana no va replicar. Continuaven avançant a través del trànsit amb lentitud. De sobte un petard va esclatar justament davant del cotxe. -Ostres! Quina bomba! – es va sobresaltar Juliana. - Estaràs amb la mare aquests dies, però no la contradigues ni li dones disgustos. Simplement cuida-la. Sabràs fer-ho? - Per descomptat que sí, vosaltres gaudiu de la festa. - Gaudir? Saps com tinc la moral? Ho faig per Anna! Si per mi fora, em quedava tancada en casa!

“Ja estem, com li agrada fer-se la màrtir”, va pensar Juliana. - Ignores totalment els meus sentiments i també els de la mare. Sempre ens has menyspreat! Amb les teues rareses i aires de grandesa... - Això no és de veres, Dolors! Vosaltres em vau apartar del vostre costat fa molt de temps. Sempre les dos juntes:on anava la corda, anava el poal. Com si jo no existira. Vaig nàixer massa tard i m’ho recordàveu contínuament deixant-me de banda. Dolors era la bona, la més feinera i la més bonica! Dolors va trobar un nóvio meravellós i va celebrar unes noces de cine. Dolors va tindre dos fills preciosos. I jo?Us feia nosa! Per això vaig marxar, m’ofegàveu amb les vostres exigències. Continue sent l’ovella negra de la família i mai m’acceptareu.

Juliana ho va dir d’una tirada, sense prendre alè. Quin descans! Dolors va emetre un llarg i profund sospir, després va quedar-se callada la resta del trajecte. En arribar a casa de la mare, els va costar molt trobar un lloc on aparcar. Els cotxes estaven col·locats en doble filera, sense cap ordre. -Típic de Gandia! – es va queixar Juliana.

Per sort, Dolors va aconseguir maniobrar el cotxe i encabir-lo en un buit providencial.

La mare estava asseguda en el sofà, amb les mans plegades i la mirada perduda. Al seu voltant, Joan feinejava xiulant tranquil·lament.

-Mamà, soc jo, Juliana!

L’anciana va alçar el cap i va preguntar si ja estaven en Pasqua. - Enguany he vingut més prompte, per a estar amb tu. - Ah, molt bé – va contestar i va acotar el cap per a fer una becaina.

Joan va abraçar la seua cunyada. Era un home agradable que evitava els conflictes familiars. A continuació, Dolors li van explicar a Juliana tot el que necessitava saber sobre medicines, roba, hàbits de menjar, horaris i rutina de la mare. -Si necessites res, si tens cap dubte o problema, crida’m – va avisar Dolors-. És millor que no eixiu al carrer, hi ha massa soroll i es desorientarà. Passaré de tant en tant perquè veieu Anna i Robert. Sobretot Anna, que està molt il·lusionada.

En quedar-se a soles, Juliana va desfer la maleta i va deixar les coses a la seua antiga habitació. Li portava tants records! Al capdavall, no tot havia sigut roí durant la seua infància i adolescència. - Roseta, vine! Roseta!

Era sa mare que s’havia despertat. A qui cridaria? - Ah, he oït un petard, deu ser per la festa. Són Falles. - Sí, mamà, ho sé! – va dir acudint al seu costat.

La dona s’havia posat dempeus amb els ulls brillant i un gran somriure. - Roseta, hem de canviar-nos de roba i eixir a passejar. - Mamà, no podem. - Que sí, que la mare ens deixa! – va insistir la dona-. Tal volta trobem algun xicot atractiu que ens convide a xocolate i bunyols.

Juliana es va adonar que sa mare la confonia amb la tia Rosa, ja difunta. Segurament havia retrocedit en el temps fins a la seua joventut. - Vols xocolate i bunyols? – va preguntar Juliana -. Puc demanar-ne per telèfon i que ens ho porten a casa. - Vull que eixim a passejar, Roseta! Va posem-nos boniques!

Juliana ignorava si era millor contradir-la o donar-li la raó. - Si no m’acompanyes tu, me’n vaig jo sola! – va cridar la dona, molt nerviosa. - D’acord, Cora, no t’emprenyes amb mi, per favor.

Aleshores sa mare se li va acostar i va abraçar-la ben fort: “No estic emprenyada”. Juliana va notar de seguida com havia enyorat aquells braços. Si per a recuperar-los havia de seguir-li la veta a sa mare, així ho faria. - Ens anem ja, Cora? – va preguntar- No cal que ens mudem de roba! - Oh, si, anem Roseta!

Eixiren al carrer agafades del bracet i, de causalitat, una banda de música les va envoltar. Tocaven el pasdoble “Amparito Roca”. L’anciana es va posar a fer palmes d’alegria: “Ballem, ballem!”, deia. Juliana va agafar sa mare per la cintura i van fer unes passes de ball. Però l’anciana es va cansar de seguida i va apartar-se’n. La banda de música va seguir desfilant pel carrer amb una colla de menuts i menudes darrere. - Estic un poc fluixa, Roseta, no li ho contes a la mare, que em portarà al metge. Saps que em fan por les injeccions. - Estàs fluixa, Cora? Això ho arregla el xocolate, anem.

Assegudes en la terrassa d’un bar, prengueren sengles tasses de xocolate calent amb un parell de bunyols de carabassa. Des d’allí veieren passar un grup de falleretes rialleres i molt ben empolainades. - Quins vestits i quins pentinats!- va dir l’anciana-. L’any

que ve tu i jo també serem falleres. Però haurem d’estalviar, que en casa no sobren els diners. - Com tu desitges, Cora.

Començava a fosquejar quan tornaren a casa, Juliana va haver d’arrossegar sa mare, de tan cansada com es trobava. La dona no va voler sopar, deia que tenia ganes de fi car-se al llit. Juliana va ajudar-la a traure’s la roba i posar-se el camisó. - Quan vindrà Dolors? – va preguntar la mare, tornant al present. - Jo estic amb tu, mamà, no et passarà res – va contestar Juliana.

Es preguntava si hauria fet mal de traure-la a passejar. Va estar a punt de cridar la seua germana. Però, tement que la renyira, va seure al costat de sa mare i va vetllar-la fi ns que es va adormir.

L’endemà les coses van anar de forma molt pareguda. La mare la va confondre de nou amb Roseta i li va demanar que l’acompanyara a veure les falles. - Sí, Cora, però primer desdejunem – va contestar ella.

Havent pres el desdejuni, Juliana va cridar un taxi per telèfon. Tardaren hores, però van veure còmodament totes les falles de Gandia. Amb les mans enllaçades, comentaven el signifi cat dels monuments, es reien d’algun ninot o bromejaven sobre qualsevol detall curiós. El taxista també va participar en la conversa i va ser un tour molt divertit .

Però ja de tornada, a l’hora de dinar, la mare va tancar la boca i va dir que preferia becar. Juliana va dir que si no dinava, per la vesprada no passejarien. Renegant, sa mare va accedir a prendre unes cullerades de puré de verdura.

Poc després van acudir Dolors i Anna. Per sort, Cora no els va contar el que havien estat fent. La xiqueta va besar sa tia i va deixar que la contemplaren i admiraren tota cofoia.

- Què bonica estàs, reina! – va exclamar Cora. - Sí, una fallera preciosa! – va afegir Juliana -. Estic molt orgullosa de tu. T’has fet tan major! Aviat podràs vindre a visitar-me a Roma. - Gràcies, tia!

En marxar la parella, l’anciana es va quedar una estona absent, desganada, amb la mirada buida. - Mare, què tens? -va preguntar-li Juliana. - No me’n recorde del nom de la xiqueta que ha vingut. - Jo tampoc me’n recorde, Cora. Però serà un secret entre tu i jo, com els nostres passejos. - Ah, molt bé! I què farem ara, Roseta? Ja ho sé, anem a una revetlla!

Així se succeïren els dies i les nits següents. Moments de lucidesa i de confusió, moments d’alegria i de tristor, d’ànim i desànim... mentre la festa avançava cap al dia gran, Sant Josep.

El dia 19 de març, a migjorn, Dolors i Anna les visitaren de nou. L’anciana no va alçar el cap per a saludar-les i la xiqueta es va disgustar. - Ho sent- va disculpar-se Juliana. - Tranquil·la, no li ho tindrem en compte, veritat, Anna? - va dir Dolors -. És la malaltia. De tota manera, gràcies per estar amb la mare. Crec que he sigut un poc injusta amb tu.

S’escolaven les hores, Juliana seia al costat de sa mare en silenci. De sobte també se sentia cansada. Tal volta era el ritme dels darrers dies o la desesperació. El cas és que va adormir com una criatura de bolquers. - Ei, Roseta, desperta’t! Hui cremen les falles! Eixim al carrer a cantar l’estoreta velleta? - No tinc ganes de res, Cora. - Anima la cara, Roseta, soc la teua germana major i

sempre estarem juntes. Va, marxem a divertir-nos!

Vulgues que no, Juliana va haver d’acompanyar sa mare. El carrer estava ple de gent, el trons i la música es barrejaven en una sintonia incomparable, l’olor de la pólvora feia pessigolles al nas... Dia gran, dia de foc, de germanor, de triomf!

Van fer un tomb pel barri i algunes persones les saludaren. La mare contestava entusiasmada. Afortunadament no es toparen amb Dolors. Eren les huit de la nit quan la mare va dir que prou, que li feien mal els peus. Però una veïna les va convidar a prendre un refresc al casal i van seure entre fallers i falleres alegres. Increïblement, l’anciana va aguantar bé fi ns a l’hora de cremar la falla infantil. Després va posar-se a gemegar i va demanar tornar a casa. - Vull que vinga Dolors, vull gitar-me! On està Dolors? - No sigues així, Cora! Soc Roseta, la teua germana menuda. Sempre estarem juntes.

Aleshores l’anciana es va calmar i van fer via a casa lentament. Juliana va desvestir-la i va posar-li el camisó. A punt de fi car-la al llit, la mare va tindre un altre canvi d’humor. - No veurem el castell de focs, Roseta? Podem mirar-lo des del balcó!

Juliana no s’aclaria i aquell gir d’emocions l’aclaparava. Però va accedir a abocar-se al balcó, des d’on van contemplar l’esclat de llums i colors al cel. Estigueren a la fresca fi ns que la dona va badallar. - Hora de dormir, Cora. I recorda, que tu i jo tenim un secret. - Sí, Roseta. Ni una paraula a ningú!

La mare es va deixar portar i va caure al llit fl onjament. Juliana va besar-la al front i va esperar que tancara els ulls. Fins que no va escoltar la seua respiració pausada, no se’n va allunyar. L’endemà, Dolors va vindre ben de matí. Es veia cansada però feliç. Juliana ja preparava l’equipatge, mirant de no deixar-se res. - Saps una cosa? No t’escriuré més cartes. Robert m’ha ensenyat a usar el correu electrònic i provaré amb el facebook.. - Perfecte, així estarem en contacte – va somriure Juliana.

En aquell moment, va aparèixer l’anciana mitja nua i descabellada. - M’ajudes a arreglar-me, Dolors? – va preguntar, ignorant l’altra fi lla.

Dolors va afanyar-se a vestir i pentinar la dona amb una tendresa que colpia Juliana. Estava clar que ella ja sobrava, tot tornava a la normalitat. Quan ja tenia les maletes a punt, van acudir Dolors i la mare agafades de bracet. - He de marxar o perdré el tren – els va dir. - Joan està baix, t’acompanyarà a l’estació. Els xiquets s’han quedat dormint. Robert diu que t’enviarà fotos pel WhatsApp... No ha parat aquests dies, ja saps com és la joventut. - És clar que ho sé! Veritat que sí, Cora? – va bromejar amb sa mare.

L’anciana no va contestar i Dolors tampoc va entendre la broma.

Juliana va obrir la porta amb els ulls plens de llàgrimes, el cor en un grapat. Però, de cop i volta, va notar que

uns braços l’envoltaven per darrere. Era sa mare que, a cau d’orella, li va xiuxiuejar: “Torna prompte, Juliana, fi lla meua”. Quines paraules més màgiques! Tota la tristesa i la ràbia que havia sentit durant anys i panys, es van esborrar de sobte. Sant Josep li havia retornat la pau i l’amor de la seua família. Per descomptat que tornaria prompte a Gandia! Havia vingut a exigir disculpes i era ella qui donava les gràcies per aquell inesperat miracle. Seria el fòc purifi cador de les falles...

FI

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo

POEMA

RECER

J. Santatecla

S’escolten tantes mars,

hui que intueixes de què va l’existència i tan bé la practiques.

Tal vegada costa detindre’s i acceptar la vesprada que s’amaga.

Alçar a l’aire les estones felices

o estimular la vida d’ací fora.

Vius buscant un lloc

en el qual envellir.

Oblides el recer

que dona mirar unes certes llums, o no dormir sols.

Aprens, amb una mica de gratitud,

que el temps no és més veritat que un miracle

pendent de complir-se, que els ulls

eixamplen el que vols veure i la por

és assumir el que ja es coneix.

Sense dir res penses

en la dona que riu amb tu, en aquesta espuma

amb la qual desenterres els passos sobre l’aigua.

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”.

SORT DISBAUXADA

Encarna Sant-Celoni i Verger, escriptora vallera.

A Pere Calders, el mestre

Si no ho recorde malament, va ser un dijous de fa mig any aproximadament, vora les quatre de la matinada, al bell mig del replà de l’escala i amb la porta arran de nas, tancada des de la perspectiva contrària a la que hauria d’haver sigut la lògica –és a dir, mirant-la des d’enfora i sense poder-la obrir i entrar dins de casa– quan vaig ser conscient que el destí havia disposat que la meua pell estiguera en les mans d’una sort estranya, ni bona ni mala; una sort capriciosa i aviciada de la qual no m’hauria d’haver refi at mai.

Sí, ja sé que quedar-se al carrer sense claus no té res d’extraordinari i que, esdevinences d’aquest tipus les podria contar tothom. Tanmateix, si em permeteu que rebobine un tros del fi l del canutet de la meua existència, no podreu sinó convindre amb mi que el meu cas se n’ix de la norma, i que sembla que tinc una especial predisposició a quedar-me literalment «a la lluna de València»: m’ha passat el mateix en totes les cases que he habitat des que em vaig apuntar a la borsa de traductors interins; cosa que m’ha obligat a rodar pel món i a canviar de lloc de residència més vegades que no volia. Us faig cinc cèntims dels tres episodis més sonats.

La primera odissea mereixedora d’esment que va protagonitzar la meua ‘sort’, va transcórrer al barri de la Santa Creu d’Alacant, on vaig viure tres anys, i sempre l’evocaré amb un somriure a la boca.

Va ser una situació gairebé de pel·lícula còmica muda, amb dos protagonistes: jo i el servicial manyà que em va ajudar a obrir la porta de casa amb un bitllet de mil pessetes de les d’abans, i em va informar que amb qualsevol targeta bancària s’aconsegueix el mateix resultat.

Resulta que, en despertar-me de la becadeta de després de dinar, em vaig comboiar a eixir de casa per comprar quatre coses a una de les xicotetes botigues de queviures del barri reconvertida en supermercat i, com que era baixar i pujar, només em vaig tirar al damunt un xandall vellet per cobrir la vergonya del pijama desgomat que hi duia a sota. Però, al cap d’una mitja hora, quan ja tornava a casa amb més coses i pes que no volia, va i m’adone que no duc les claus al damunt. Sí!, talment com sona: les havia oblidades penjant, impecablement, en un dels crocs del portaclaus que hi havia a la paret del costat de la porta.

I allí, al bell mig de la vorera i a les huit en punt de la vesprada, m’hi hauria quedat amb un pam de nas, si –per

obra i gràcia del patrocini interessat de la que jo creia una animeta detinguda als llimbs amb necessitat d’obtindre els punts que li permetrien descansar eternament al paradís celestial– no se m’haguera ocorregut acostar-me als baixos del pati del costat, on em sonava haver vist un reclam publicitari de panys i forrellats, amb l’esperança de trobar la botiga oberta. I així va ser, i vaig poder entrar en casa.

El segon cas va ser més inversemblant. Aleshores vivia a Elx, a l’últim pis d’un bell i vell edifi ci rehabilitat de la plaça Major del Raval.

Aquell dissabte, alçar-me del llit i, sols amb el batí i les sabatilles d’anar per casa, dir-me «Vinga!, a estendre la roba que deixares anit en remulla al tambor de la rentadora!» va anar alhora. Em vaig compadir de la gata que m’havia afi llat i, mà a arpa, les dues agafàrem el camí de l’escala. Ho vaig estendre tot, vaig jugar una mica amb Mixeta i uns quants coloms temeraris i, en anar a traure la clau per tancar la porta metàl·lica del terrat i baixar a casa, va i m’apercep que aquella era l’única clau que duia a la butxaca.I, de sobte, fer-te càrrec que et trobes en un veritable i absurd destret: amb el cul en un escaló del tros d’escala de davant de ta casa, més o menys de pèl a pèl, i un poal buit, una gata famolenca fregant-te les cames i una bossa de tela amb quatre pinces com a escarida companyia.

L’escena era tan summament grotesca que em vaig haver d’assossegar recordant que sempre pot haver-n’hi una de pitjor. «Relaxa’t i no crides els dimonis, que la cosa podria ser més crítica i surrealista: podrien, per exemple, entrar-te ganes de fer...», em vaig dir. «Per favor, això, ni ho penses!», vaig exclamar. I allí em vaig quedar una bona estona, més que desesperada, fent maniobres malabàriques per llevar-me del cap un pensament tan poc oportú i sense valor de baixar al carrer amb aquella pinta.

Arrupir-me sota el batí, amb el cos del tot reprimit, o arriscar-me a acabar de perdre la poca dignitat que em quedava, es van confondre en una sola acció quan vaig sentir sorolls per baix: encomanar-me al meu àngel de la guarda i davallar fi ns a descobrir de quin pis provenien. Era el veí del primer –un xafarder de pronòstic–, qui, encuriosit pels planyívols miols de la meua inseparable companya de fatics i treballs, va obrir la porta en el mateix instant en què el poal i jo baixàvem redolant fi ns al replà següent i de poc no el matem de l’esglai.

En recuperar-nos, cadascú pel seu compte, li vaig adreçar un «Bon dia!» apressat i li vaig demanar que fera el favor de fer una telefonada. Tot seguit, dir-me «Un segon, vaig per paper i un bolígraf» i esperar..., això sí!, amb el cor en un ai i donant una altra vegada les gràcies a la meua animeta per haver fet que tinguera la brillant idea de passar un duplicat de les claus de casa a una amiga i també que, amb els nervis, no m’haguera oblidat del seu número d’abonat...

[Falta l’últim cas, ja ho sé, però no hi cap. Si voleu saber com acaba el conte, el teniu en e-book, dins del meu recull de contes Guarda’t dels jocs del destí]

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”.

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo

l’amor

Ausiàs Estrugo Mañó

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”.

Un llibre, una falla... i l’amor

Daniel Ardid

Començava el dia camí a la falla del seu barri, a l’endemà de la Nit de la Plantà. Així que ja estava tot al seu lloc, els ninots havien de mostrar-se en el conjunt del monument. Josep avançava pel carrer on vivia perquè sols havia de girar el cantó i ja topava amb la falla. Un cantó que s’anunciava amb un contenidor de fem en el qual ell dipositava les seues deixalles cada nit. En passar per davant, es va adonar que, just al costat del pedal per alçar la tapa, hi havia un llibre. Josep, lector impulsiu, no ho va dubtar i el va agafar. La portada anunciava una fi cció literària, una història en ple infern d’amor i desamor, amb viatges d’ultratomba. Josep donava l’esquena a l’amor des de feia molt de temps, i eixe llibre el va captivar. “Aquest llibre em durà, directament, al purgatori mediterrani”, va pensar mentre continuava caminant cap a la falla que ja veia al fons del carrer, com si d’un viatge d’ultratomba es tractara. S’alçava a bell mig de la plaça on fi nalitzava el carrer. Estava a punt de descobrir la majestuosa diversitat que amagava el monument i que descobriria amb la seua imaginació Mentre s’acostava al monument faller, pensava que la troballa d’eixe llibre donava força a la seua tendència al desamor, al seu desig de no caure en cap història d’amor. I ahí, davant d’ell, tenia el monument que canviaria la seua realitat, sense buscar-ho ni desitjar-ho. Una mirada accidental que ho canviaria tot. Però abans d’eixe moment, Josep anava a observar els ninots de les diferents escenes. Ballarines, guerreres, amants… Com a escultures pròpies del millor dels museus, els ninots de la falla del seu barri anunciaven que la vida de Josep anava a canviar, tot i que ell no era d’eixes persones que feien les coses a tort i a dret. Si més no, gaudia cada moment. Duia en la mà aquell llibre que acabava de trobar davant del contenidor, una troballa valuosa i afortunada. Tan afortunada com els amants que tenia davant com a ninots de la falla. Si Ernst Seger alçara el cap, diria que eixa parella de ninots, xic i xica, van ser la seua inspiració per a crear els seus Amants de bronze. Eixos ninots eren propis de qualsevol història d’amor medieval. Josep es fi xava en eixa parella i no podia deixar d’imaginar que ell era un d’eixos amants de 1920, que agafava la mà de qui seria el seu amor. Però amb un no res va recordar que no, que no volia enamorar-se, que l’amor no estava pensat per a ell. Així i tot, no podia evitar pensar… “Voldria regalar-li les millors joies i guardar-les junt a les amagades a la Casa de las Conchas, i els diamants ben resguardats

en un dels pics de la Casa de los Picos”, pensava Josep mentre mirava als amants. No va tardar en fi xar-se en altra escena del monument faller, perquè junt als amants estaven les “Valquíries”. Semblava que l’artista faller havia estat la mateixa Claire J.R. Colinet. En eixe moment, Josep va desitjar ser un dels guerrers individuals que, després del bes de la Valquíria, lluitava en la batalla de la fi del món, el Raganarök. Josep va seguir pegant la volta al monument faller del seu barri i allí estaven, les ballarines exòtiques. L’escena estava plena de ballarines pròpies de Demetre Haralamb o la mateixa Claire J.R. Colinet. El bronze havia deixat pas al material de falla i els cossos de les ballarines es convertien, en el cap de Josep, en fi gures masculines amb una càrrega al·legòrica molt potent i que, de colp i volta, l’acompanyaven en un camí físic i espiritual. Seguia eixe camí just davant de les ballarines, sempre amb el llibre trobat junt al contenidor en la mà. Josep no volia despertar i tornar a la realitat. Volia seguir en la seua pròpia realitat i compartir eixa escena amb els ballarins… imaginaris, o no? Una tanca de ferro impedia que Josep avançara fi ns a fregar els llavis dels ninots. Però tot va canviar quan va vore, que al seu costat, a tan sols a un metre, hi era un jove el mirava, que no podia deixar de fi xar-se en el llibre que ell duia en la mà. Encreuament de mirades, Josep no entenia res i el xic que tenia davant mirava fi xe el llibre. “Ostres, és el llibre que he perdut este matí”, va dir ell. Josep no va saber el que havia de fer. La seua reacció va ser preguntar-li si es referia al llibre que duia en la mà i, després de l’afi rmació del xic, li va explicar que sols feia uns minuts que el tenia a les mans, que se’l va trobar junt a un contenidor del seu carrer. David, així li deien al xic que havia perdut eixe llibre, es va mostrar amb alegria. Alegria per tindre davant d’ell el seu llibre, però també per coincidir amb Josep, un jove que es va mostrar amable i simpàtic. Josep va deixar el seu món idíl·lic creat a partir de les escenes del monument faller de la comissió del seu barri, i va tornar a la realitat. Amb David, va tornar a creure en l’amor real.

I l’espai de les fl ames del purgatori mediterrani les van ocupar les fl ames de la Cremà de la Falla que Josep sentia junt a David.

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo

POEMA

El màgic deliri de trobar te

Jose Manuel Prieto

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l'any 2022”

He trobat en el foc

la promesa renovada d’este nou

inici, com si en cremar, en el

final de la vida, cada nova cendra

edificara el nou inici

dels presagis.

Indemnes, acudim als vells propòsits

per cercar l’encanteri futur

de les promeses encara invertebrades,

com enyorar en el que mai ha succeït

la vella i nova promesa

de mirar-te.

És en este amor on la troballa

dona sentit als territoris perduts.

Perquè res s’ha extraviat,

enllà del foc,

en el màgic deliri de trobar-te.

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”.

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo

POEMA

Murat a tu...

Vicent Lloret

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l'any 2022”

Ets tu, illa velada de pedra

al bell mig d’una mar d’argila,

qui aguaita com silent claustre

l’esperança amagada rere murs.

Terra remenada de litúrgies

que psalm rere psalm,

entona pregàries que com clàmides

que vessen cabell, cos i os

s’entrelluquen sempre a la tendra carn.

A dintre d’un casal que la teua entranya va parir

és on vaig albirar la innocència d’aquell núbil remor,

d’aquella tèbia mirada.

Et vares estendre com un llençol de boira

i entre enderrocs d’un cadafal ja consumit,

t’obrires davant meu, deixant a banda

por, fe, dogma i religió.

I fou la teua pedra murada, serena,

qui s’enfilà a mi tot restant ancorat a tu

acoblat a tu

murat a tu.

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”.

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo

L’AMOR INCONDICIONAL

Borja Abargues

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”.

Fortuna

L’ultima flama

Jordi Garcia Polop

I

Encara que ja era març la temperatura a primera hora, a causa del vent de ponent, era molt fresca i no convidava a deixar la calidesa de l’habitació. Havia arribat des d’un pis pastera on vivien tres altres romanesos i una parella de bolivians al barri de Torrefi el. València aquest dia era el més semblant a un camp de batalla amb les restes de la festa de la nit anterior, els incomptables carrers tallats i els borratxos que, amb caminar oscil·lant, semblaven mariners en una tempesta. Odiava aquella festa que no entenia tant com el soroll dels petards, el terratrèmol de cada migdia i aquesta multitud que convertia el seu camí de tornada en el llarg viatge d’Ulisses a Ítaca.

La recepció de la residència “Marblau” encara estava fosca i silenciosa. L’edifi ci, modern i funcional tenia, però, una olor característica a productes de neteja, a senectut i, per més que els quadres abstractes de cridaners colors ho intentaren desdir, a mort. Carme estava a punt d’acabar el torn de nit i la va saludar amb educació però amb poca cordialitat; Nadia, a canvi, li va contestar amb “hola” pastós i quasi inintel·ligible. Mentre es canviava la roba de carrer per l’uniforme d’assistent sanitari sentia la música ambiental d’Abba que li conferia encara un aire més surrealista al trist edifi ci.

Toni havia dormit mal. El veí d’habitació estava perdent la xaveta i es passava la nit xiuxiuejant o, ocasionalment, pegant crits perdut en la seua demència. Encara que cames i cos li funcionaven mal, a pesar de la seua incontinència i artrosi, tenia un cap àgil i memòria d’elefant. Amb la seua cadira va rodar portat per un fornit zelador cap al menjador a través de passadissos llargs, com d’hotel però farcits de veus, gemecs, rialles de les assistents o veus imperatives adreçades als residents.

El cap de planta li va facilitar a Nadia un full de treball amb totes les tasques pendents. Entre moltes havia d’acompanyar Antoni Miralles a l’hospital a passar una revisió. Nadia va fer un gest de disgust: no era cap secret entre la petita comunitat que ambdós eren gat i gos, aigua i oli o qualsevol altra combinació incompatible. L’home sempre estava tancat en un silenci reservat i, si li parlava, ho feia en valencià, idioma que ella no li venia en gana aprendre. La tractava com si fora estúpida, incompetent i mandrosa. Per la seua banda Nadia sols feia fi ns on les seues obligacions professionals arribaven i tancava la boca amb malícia.

En arribar al menjador va veure una companya fent engolir unes sopes a l’ancià. Aquest remugava contra el menjar d’aquella maleïda casa on havia rodat després d’una vida d’independència. —Venga, Antonio, que tenemos que ir hospital— digué Nadia. — Don Antonio és el rector, jo soc Toni. A seques. — Pues, Antoni, prisa que la ambulancia viene.

La mirada de l’home va ser furibunda. — Mecaguen la puta misèria, ni desdejunar podrem!

Va deixar amb resignació que una assistenta li netejara la comissura dels llavis i la romanesa se l’enduguera a la carrera a la furgoneta de la residència. Altres ancians tenien familiars, foren fi lls o fi lles, nores, nebots o nets, que passaven i se’ls emportaven a les revisions, però Antoni sols tenia parents llunyans a Barcelona, amb qui no tenia contacte i res més.

A la sala d’espera una multitud de pacients esperava el seu torn. Nadia feia com concentrada a la pantalla del

telèfon però realment no tenia gana de parlar amb aquell antipàtic. Antoni estava sorrut i malhumorat. La vida per a ell feia temps que era una càrrega insuportable.

En la tornada, van haver de parar freqüentment per tots els obstacles d’una ciutat en festes. El vehicle de la residència ja feia un soroll sospitós a l’anada. Toni, mecànic en el seu dia, ja sabia què anava a passar, però no era el seu problema. Un cop sec i el motor es va aturar entre vapors negres. El conductor va intentar telefonar a la residència però la línia estava sobrecarregada i no va poder-hi. La temperatura pujava dins amb el fort sol de març, mentre que fora era més suportable. Van traure Antoni en la seua cadira a la vorera del carrer. —Nadia, yo me lo llevaria andando. Total, en veinte minutos llegas y yo no se cuando podremos salir de esta.

Maleint la seua fortuna, el vell i la romanesa van anar esquivant la gent que, com atrets per una força magnètica, anaven cap a la mascletada.

Va sonar un potent esclat.

Per primera vegada Toni va despertar de la seua somnolència meditabunda. Nadia va pegar un bot. Estan bojos, va pensar. Mai s’acostumava a aquella gent sorollosa que gaudia de fer rebentar milers de tones de pólvora perquè sí. — Podríem quedar-nos a veure la mascletà? Per favor!

Antoni va mirar l’assistent amb cara de xiquet il·lusionat i, per primera vegada, amb una veu suplicant. Nadia es va quedar sorpresa. Amb certa agressivitat li va retrucar. —Ah! ¡Sí que habla bien si quiere!

En realitat ella l’entenia sempre perfectament, però li agradava fer-lo patir fent-li pagar els menyspreus de vell amargat.

No va contestar més que pels fets, situant-se a un costat del carrer mentre la simfonia d’esclats connectava els cossos de la multitud amb aire i terra. L’assistent mirava de reüll la cara emocionada del vell i, per primera vegada, va comprendre que allò no eren sols trons. Hi havia una comunió entre públic i espectacle a través de l’olor de pólvora i l’ensordidor concert d’explosions.

Van tornar sense pressa pels carrers ja prop de l’hora de dinar. En un jardinet, sota un gran arbre, es van aturar. Antoni li va dir: —Jo vaig ser president de la falla que veus allà al cantó. Va ser al cap de pocs anys de tornar d’Alemanya.

Va començar a contar històries amb la mirada perduda. Ja no hi era al parc ni estava al present. El seu cap volava revivint sopars, desfi lades, ofrenes i difi cultats en anys de mal oratge. A cada paraula semblava que el seu cos mort revivia acompanyat de la seua dona i dels amics ja desapareguts. Antoni era, sorprenentment, un bon narrador i feia reviure amb paraules gens complicades, però efectives, els moments d’un passat feliç. II

L’empleat de la funerària es va dirigir a la recepció. — Mira! Però si és la meua Carme. Vinc per Antoni Miralles. — Sí, ja està preparat. Parla amb Nadia.

Nadia tenia instruccions precises. Quan la salut va anar minvant, Antoni li va encomanar tots els detalls. Ella no ho sabia encara, però el vell també havia deixat clar al notari, que les poques propietats que tenia serien per a la romanesa. Aquells tres anys els havien apropat molt. Ningú s’ho creia quan veien aquells dos sempre amb confi dències quan abans ni es podien veure. Toni va saber que Nadia era de Brasov, que venia d’una família nombrosa i que tenia una titulació universitària que ací no podia fer servir. Ella, per la seua banda, el va escoltar molts dies, fi ns i tot alguns on lliurava, amb les infi nites històries d’una vida llarga. —Antoni ha dejado instruccions claras que le pongan el traje de fallero.

El de la funerària la va mirar amb ulls incrèduls. — De veres? —Sí, això va deixar dit.— el valencià ara li era molt més familiar i algunes frases curtes s’atrevia a dir.

III

Era la nit de falles.Pels voltants del monument tot eren preparatius. Nadia ja parlava molt millor el valencià i entenia també més la festa i els seus rituals encara que no acabava de pensar que tota aquella bogeria dels valencians anara amb ella.

Una fallera va encendre una traca i un fumeral es va alçar al cel entre espurnes i poderoses fl ames que retallaven entre esclats i pólvora la silueta dels ninots. L’esperit de l’any passat moria entre línies d’energia que connectaven cel i terra. A poc a poc la força del foc anava minvant entre tolls d’aigua negra i cendres encara vives.

Nadia es va apropar al foc i va llançar una capsa de fusta.

—Adéu, Toni!

Una llàgrima furtiva la va sorprendre a ella mateixa. Era una persona dura i gens sentida però aquest va ser un dels pocs moments de la seua vida en què Nadia es va fondre. Davant d’un foc de març.

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo

POEMA

No és la llum un paradís de somni

Josep Lluís Roig

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l'any 2022”

No és la llum

i ni tan sols

incandescent,

No és la llum un paradís de somni

un filament que crema,

mentre il·lumina el món.

un incendi en la nit

i ni tan sols el foc fosc que fumeja

mentre rosega

que s’ha acabat

És de dins teu un ninot o anuncia

el fred entre les mans.

que ve la llum que importa,

que en els teus ulls caben totes les brases

de l’univers, les flames i els planetes;

que tu ens fas veure que per sota la cendra

hi ha llavors i flors intactes, plantes

i els seus somriures que no han florit encara.

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo

OCORREGU’t AL SETEMBRE

MIGUEL ÁNGEL PICORNELL Periodista, Llicenciat en Dret i regidor de l’Ajuntament de Gandia.

Aquell dia feu una calor insuportable, d’eixa apegalosa que no hi ha manera de llevar-se-la de damunt. La mateixa vesprada havia rebut un mail de la falla Prado encomanant-me una col·laboració per al llibret i em vaig gitar amb la “manieta” de buscar arguments per a contar una bona història. Havia de tindre fi nal feliç, ja que la temàtica general del llibret gira al voltant de “determinades situacions que es produeixen sense buscar-les, però que a la fi són troballes valuoses i afortunades produïdes de forma accidental i sempre amb les falles com a teló de fons”. Quan vaig entrar en la fase més profunda del somni, diverses estampes començaren a fl uir d’una manera dispersa. Estava retransmetent una partida de Truc, tres contra tres, protagonitzada per Isidoro Muñoz, “Rafaelet” Gregori –de la falla Grau-, Fideu, Pepito Masso, el Roig de Corea i Pepito Castelló. Un trio rivalitzava amb l’altre cavil·lant sobre qui tenia més de lligat o en quin moment llançaria la “falta” i si els rivals la “voldrien”.

Mentrestant a la comissió de Màrtirs es preguntaven què havia fallat per a no endur-se el banderí que premia a la millor emissió fallera. I és que, un any més, els Lloret, José Pedro, Sanz, Cascales, Enrique Gracia i companyia havien donat el do de pit davant els micròfons de Ràdio Gandia. Estaven acostumats a guanyar “de carrer”. Circumstància semblant es produïa al casal de Carrer Major i Passeig on Jaume Pérez, Boix, Estivalis i Camarelles, no s’explicaven el que havia ocorregut. Albiraven nous temps amb grans competidors d’altres comissions –Prado, Grau, Beniopa, Vila Nova...-, amb molts bons guionistes – Pepito Fuster, Prieto, Mengui, Estrela, Lola García, Pep Morant, Fermí Romaguera, Saoret Pérez, Mañonet...- i unes veus potser no tan radiofòniques.

En el somni em veia jo mateix, desfi lant pels carrers de Gandia, de cara a la plaça Major per a fer el Pregó. Tomás Femenía em contava fi l per randa els detalls d’un inoblidable viatge a la “madrugà” de la Setmana Santa sevillana. Pep Lloret –fi ll- em detallava les complicades relacions amb la corporació municipal. L’alcalde Torró m’explicava tot un seguit de grans projectes, platges temàtiques i parcs aquàtics. Però la meua preocupació es fi xava en eixa plaça Major plena de gom a gom. M’eixirà bé? –em preguntava-. Fins que vaig abaixar la vista i vaig advertir que era l’epicentre, que tots i totes en miraven: “A tots els pixavins i costaners als de Beniopa, Benipeixcar Benirredrà i als Grauers, als castellans i als forasters I a tots els que m’haja deixat… a tot el món és fa saber…

Què per les dates que estem ja s’acosta Sant Josep que aneu preparant els trastos i tot el que vos faça paper. Aneu preparant la roba, sense oblidar-vos dels diners.

Aquell que en tinga, clar,

que la majoria estem nets... L’ordre que se vos dona és d’obligat compliment toca gaudir de l’estona i eixir a veure l’ambient. [...]

Per tant des d’aquest moment i des d’ací dalt del setial ja convide al personal a nostra festa més gran.

Els aplaudiments del nombrós públic m’esborronaren i em va envair una sensació de pau interior després d’haver acumulat prèviament tots els nervis que ú es puga imaginar. El vicepresident de la Junta Local Fallera, Paco Sanchis, fou el primer a felicitar-me. Els nervis passen ara a les Falleres Majors, que havien de protagonitzar la “Crida” minuts després des de la balconada principal de la casa consistorial. Ho feren de categoria, sense cap paper davant i sense cap botija. Com mana la tradició. De carrereta. Gandia estava en Falles.

Nit de la plantà. Francisco Fayos Estruch, “el Rayo”, penja la darrera fila de banderetes, no sense abans discutir amb el propietari de la façana que no vol veure cap forat. Tot l’equip de Ràdio Gandia està sopant al bar Alcalà en la prèvia de la retransmissió de tan màgica nit. El nostre director, Enrique Peralta, patrocina l’àpat. Com sempre, tenim dos comentaristes d’excepció: Emili Ferrer i Juli Canet. Amb ells, visitem a les 23 comissions. Solen encertar en els pronòstics. Els germans Colomina rematen els ninots del monument de la falla Corea al carrer Magistrat Català, alhora que Eugenio Micó fa el mateix al Jardinet, a tan sols uns quants metres. Competeixen amb una nova fornada d’artistes fallers: Palacio i Serra, Pere Baenas, Sanchis o els germans Guerola. Al president d’Escoles Pies, Quique Santatecla, li falten ninots. Es quedarà segurament sense premi, però ell seguirà intentant-ho. Tot per la falla.

Primer dia de Falles. No sé si esmorzaré a la Tulipa o aniré a veure a l’amic Luis, el de los Ases. Han vingut uns cosins dels Estats Units i vull quedar bé. Degustar un bon entrepà de figatells, regats amb un bon vinet de Fontanars dels Alforins, quatre olives i pebre en salmorra, un plat de cacaues i el corresponent cremaet, i després de fer la volta de rigor, assistim a la mascletà. Borredà és l’encarregat de disparar-la i ix a muscles. A la vesprada és el bateig i l’entrega de premis. La plaça Major torna a estar a rebentar. Paco Ruano discrepa del veredicte dels jurats. A les revetlles pots triar entre els clàssics de l’Orquestra Avenida o Bernardino i els Serenade, o grups més moderns, com ara els Cuervos o Manzanas Amargas.

Matinada prèvia a l’ofrena. Les perruqueries fan horari intensiu. Les falleres han de lluir com cal per a lliurar el ram de flors quan pugen al cadafal en presència de la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats. Jesús García i Miguel Pérez anuncien per la megafonia l’entrada en la plaça Major de les diferents comissions. És un moment emotiu.

És diumenge i s’acaba de realitzar la processó en honor a Sant Josep. L’hora de la cremà ha arribat. Els cosins americans no entenen per què s’han de cremar els monuments. Els hi faig la típica explicació. La festa de les Falles no s’entendria sense el foc purificador. Em desperte, és el 6 de setembre del 2021.

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo

POEMA

TROBALLA IRIDESCENT

Pura María García

Sonen els instants.

Un degoteig de temps s’escampa generós

sobre la terra vençuda.

La memòria és un ànima,

illa solitària,

riba trencada més enllà del pensament rebel.

Camine.

El pas lleuger roman nu.

El gest.

El vocàlic senyal dels llavis tendres.

Deixatades, les delícies juguen amb el foc

i l’abraçada es fon

amb la natura de la cendra.

Tot esdevé flama creixent,

presagi de goig,

ona delerosa,

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”.

333

Elia S. Temporal

333 són els mots que conté “Bohemian Rhapsody”. Potser per això Queen la tocava dues vegades en cada concert. 333 és també el número de l’equilibri. Justament allò que ara em manca —potser només tres paraules—. 3:33 del matí i em descobrisc buscant el contacte del marbre, allunyada d’uns llençols que ploren en la penombra de la cambra. M’arrossega la set i l’ansietat en adonar-me que no faig bé; una altra volta estic deixant que la nit s’esmunya entre pestanyes. Hauria d’aferrar-me amb determinació, o inconsciència, a un somni esvaït o, si més no, replegar amb avarícia un munt de retalls inconnexos; mai espantar-los ni desplegar-los en la sala de disseccions; potser cosir-los a dentades, però només per fer més gruixuda la capa que em separés del món.

Demà toca tornar a la feina, malgrat que l’estiu encara estén la seua manta càlida i espessa sobre l’horitzó. Ràpid, quasi amb ulls tancats i sense llegir la lletra menuda, les vacances ratllen el buit d’acomiadament.

Recórrec el corredor amb els peus descalços, sentint les petjades humides clavades darrere de mi. El camí cap a la cuina sembla no tenir sojorn; s’allarga indefi nidament mentre pense en la frescor de l’aigua que anhele venerar als llavis. També l’angúnia s’allarga quan comprove que el cristall del got no modifi ca la seua temperatura entre els meus dits: i ja fa tres segons que he deixat caure-hi el líquid refrigerat. Serà la impaciència o que el temps no fl ueix aquesta nit estranya i massissa?

Palpe les bosses de verdura que dormen al congelador. Són blanes, massa humides, i no contrasten gaire amb la meua mà àvida i calenta. Preferisc no traure moltes conclusions a deshora, però sense esforç m’atrapa una obscura certesa i alguna mena de desfi ci avança asprament, com un virus injectat des de la punta de cada dit que ha tocat la nevera.

Ara sé que no podré dormir, i que demà m’espera un matí de treball —333 minuts— amb una calorosa benvinguda.

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo

Escala cap a...

Kazados

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”.

LA TORRASSA

Josep Basset

Aquell matí de dilluns, ell no pensava anar a natació, ni encara menys passar pel despatx del marit de l’amiga que li havia escrit el pregó, i deixar-li un regal. Aquell dia no tenia força per fer absolutament res. No podia amb la seua ànima. Estava fet un fl am. Realment es sentia ben afonat. Però malgrat el núvol fosc que l’envoltava, va fer bé de no atendre el cos i decidir anar-se’n a la piscina com li demanava el cor. Una vegada a la piscina, va veure que tothom el felicitava per l’acte de la nit del dissabte anterior, cosa que ell va agrair de mala gana, perquè li havia semblat molt penós tot allò que havia passat. Però a la nit, en tornar a casa i mirar l’enregistrament de la retransmissió de l’acte que havia emés la televisió local, la seua percepció d’aquells moments va canviar radicalment. Es pensava que havia fet malbé el pregó que li havia escrit l’amiga, una amiga que portava les falles a la sang. I aquest canvi de visió en veure la gravació de la gala, va fer que li pujara l’ànim, adonant-se que la lectura del pregó que havia fet, era molt diferent —i tant!— de les que ell havia escoltat fi ns ara. És clar que en aquell moment li resultava molt estrany escoltar-lo, perquè la seua era una pronúncia amb una cadència pausada, lenta, com si escoltara a trenta-tres revolucions un single gravat a quaranta-cinc. En fi , que l’estil era molt semblant al d’alguns poetes com ara el de l’Alberti. I allò que sonava tan pastós allí, dalt d’aquella torrassa tan estranya, es tornava, mentre ell ho escoltava en diferit, un vol de paraules, declamades amb càlida veu, que acariciaven el que havia escrit la seua amiga, l’amiga que portava les falles a la sang. Hauria preferit haver-ho llegit tal com ho

escoltava en aquella gravació del seu mòbil que havia fet servir durant molts dies, perquè l’ajudava a exercitar-se vocalment i a familiaritzar-se amb la paraula recitada. Sí, a ell li va faltar, almenys així ho pensava, l’experiència dels professionals de so, i així saber el que havia de fer; cosa que sí que sabien els altres membres d’eixe món quan deien els seus discursos fallers. També es va inquietar quan li van posar aquell micròfon sense fi l que li envoltava la cara com una serp i feia brollar la seua veu d’unes torres enormes d’altaveus, les quals amollaven un so estrident i potent que marejaven el lector, ja que les paraules rebotaven constantment contra ell, la qual cosa l’obligava a fer un breu silenci perquè no entropessaren amb les altres del pregó que ell anava a dir. Per això el discurs sonava tan pausat i semblava un recital de poesia. Ell pensava que tots aquests entrebancs els provocaven les grans torres d’altaveus situades en un encreuament de carrers estrets i que amb l’eco feien reverberar les paraules. Un amic professional de so, aquell mateix dia, durant el dinar, li va aconsellar d’anar amb compte amb l’eco i de no fer-li gens de cas; també li digué de no parar de llegir, i de no llegir massa apressa. No sabia res de tot açò ni gens d’allò. I així, nerviós per totes aquestes normes que havia de seguir i que no havia ni imaginat, i estant ja allà, dalt de la torrassa, il·luminat com un sant el dia de la seua festa, encara li va faltar escoltar l’avís del tècnic de so dient-li, uns segons abans de començar, de no alçar la veu. Com no havia d’alçar la veu en dir el seu pregó? Ell mai no hauria pensat que aquella torrassa amagara tantes sorpreses. Però, ah redeu!, després d’escoltar-lo varies vegades, es va adonar que el seu discurs no havia estat tan malament i quan mirava i remirava el vídeo i observava la cara de satisfacció dels fallers que l’escoltaven, tots mirant cap a dalt i movent el cos i els peus al ritme dels sons de les dolçaines quan es feia algun silenci, va sentir una gran tranquil·litat i va millorar el seu estat d’ànim. Només li va doldre molt haver traspaperat el darrer full del pregó amb aquell fi nal triomfal. Però, va tindre la sort de salvar el pregó amb una improvisació ben encertada, i alguns que s’havien adonat dels canvis fets a pressa i corrents, quan ell va baixar al carrer, el van felicitar per la seua habilitat. En acabat, amb un enorme goig interior, va pensar que tota aquella nova experiència marcaria una fi ta important en la seua vida. Així ho creia i ho pensava aquell dilluns que, poc a poc, anava fent-se clar i net. I com que ja tenia l’ànim assossegat, tranquil i en pau, va telefonar a la seua amiga, la que portava les falles a la sang i li va dir que ara sí que passaria pel despatx del seu home i que li deixaria aquell obsequi amb què, calladament, li donava les gràcies per la seua amistat i per tota aquella inoblidable experiència fallera. Era dilluns i les agulles de les hores d’aquell migdia li deixaven escrit al seu cor d’expregoner un record viu que movia l’estima.

25921jbasset

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”. Paolo

GUIA COMERCIAL

156 Jessica Sabater 156 Desayunos Josete 156 Cristina Laporta 157 Toldos Cato 158 Boga Peluqueros 158 Noguera Floristeria 158 Fuji Gandia 159 Germans Fuster 160 Talleres Arastey 160 Naturae 161 Esquina Sur - Lateral 162 Pirotecnia Borredà 162 Trisema Joyeros 163 Covaltic 164 Catering Paris 164 Ferreteria Soliva 164 Art Café 165 Jose Manuel Pardo 166 Rous Cake 166 El secreto de Guerola 166 Sabors Catering 167 Parsifal 168 Golominas 168 Catalana Occidente

169 El Palmeret 170 Dialsur 170 Garabart 170 Las Nubes 171 Gruas Gandia 172 Carmen Simó 172 Personal Center 172 Tarrazó Òptica 173 Teamtrailer 174 Freedom 174 EducaSport 174 Pofugan 175 El duc de la sor 176 Talleres Fenollar 176 Nova imatge 177 El corral 177 Amparo Salvador 178 Automóviles Cabrera 178 Arca 178 Capricho del prado 179 Disarp 180 Rafael Femenía 180 La Góndola 181 San Marcos 182 Dolce Bakery 182 Safor Wifi 183 Klimia

184 Rocinante 185 Fusteria Mira 186 Neocartel 186 Infi lev 187 Casa Jose 188 Inma Floristas 188 Ribes Villar 189 Herreros 190 Pla Faus 190 El colmadito 191 Martí Indumentària