Apropar el món de l’art als infants és meravellós, però els que ho intentem cada dia sabem que no és fàcil. Les opcions i els camins són múltiples, la bibliografia infinita i els recursos online no te’ls acabes, però després de provar diferents activitats i maneres de fer la pregunta persisteix: què és el que en quedarà d’aquestes sessions de plàstica? Arribem a l’edat adulta i tots nosaltres, qui més qui menys, ens veiem amb cor d’explicar el cicle de l’aigua, de fer una divisió sense calculadora o distingir el subjecte del predicat, però si el nostre nebot ens demana que li dibuixem un gos o una bicicleta ens adonem que no sabem ni per on començar i a més ens sentenciem automàticament: -no, si jo de dibuixar no en sé! Totes les propostes que he vist i provat en relació a l’ensenyament de les arts plàstiques m’han semblat atractives i engrescadores per l’alumnat, però sí que és cert que també m’agradaria afegir-hi aquell component que els permeti, en un futur, atrevir-se a agafar el llapis i provar de fer un retrat o un esbós d’un paisatge sense patir. Sota el títol de Pintar en positiu hi ha la voluntat d’oferir als alumnes de primària un seguit d’estratègies molt bàsiques i ordenades per tal de fer-los sentir que, més endavant, podran afrontar sense ajuda el repte de dibuixar, pintar o modelar allò que realment volen i no tant allò que els hi surt. Si bé durant els primers anys de la primària els infants gaudeixen explorant totes les possibilitats dels materials plàstics és també cert que, a partir de cicle mitjà comencen a buscar referents per imitar o copiar. Aprofitant aquesta tendència podem afegir altres elements sota la seva mirada i acompanyar-los en el procés d’observar més atentament el que els envolta. D’aquesta manera descobreixen, per exemple, que les muntanyes del fons d’un paisatge són blaves i no verdes o marrons, que les comissures dels llavis arriben a l’alçada dels ulls i no són una ratlleta minúscula sota el nas a l’estil manga, que la llum que ens envolta ressalta les formes dels objectes i dona vida a uns ulls o que no hi ha cap arbre igual. Així, de mica en mica, quasi artesanalment, agafen autonomia no només per tenir una mirada pròpia sobre el món sinó també i sobre tot per explicar-la tal com ells i elles volen, essent protagonistes del seu propi llenguatge pictòric i sentint-se lliures de ser qui són.
Natàlia Isern Planas, mestra i educadora.
Actualment ensenya llengua anglesa i plàstica a Primària. El seu interès per trobar noves maneres d’entendre el procés d’ensenyament-aprenentatge l’ha portat a implicar-se en aquest projecte vinculat amb la pintura.
Aquest projecte incideix en un moment especial del creixement de la mainada, un moment en què l’alumne ja sap què vol dir treballar en llibertat, sense pressions, però que per la pròpia llei del creixement comença a demanar alguna orientació. Estem convençuts que quan comencen a fer dibuixos intuïtius, amb un alt grau d’introspecció, nosaltres no podem corregir ni tan sols opinar perquè estan en el seu món, particular i intransferible, però quan et demanen alguna cosa més l’alternativa més recurrent és donar-los una il•lustració i que la copiïn. Nosaltres no en tenim prou i volem proporcionar a tutors i educadors una sèrie de pautes senzilles. L’observació prèvia permet la llibertat de pintar sense utilitzar imperatius com un gos es fa així! sinó preguntar-se com és un gos. I, sobretot, si tenim un model a l’abast entretenir-nos en els seus moviments, veure com mou el coll, la cua, com s’ajau, s’aixeca... fa que la lliçó de pintura comenci per una lliçó de vida. El mateix passa amb l’esquema corporal. En fer-se servir ells mateixos de model coneixen més el seu cos, veuen que les cames no són tubs sinó que tenen genolls i cuixes, que les mans no són guants sinó carn i ossos plens de vida. Observar dues vegades i pintar una. Aquesta ha sigut la premissa constant durant el curs i traslladar aquesta idea de treball a altres motius farà que, a l’hora de fer els seus dibuixos més creatius, s’alimentin de tots els detalls que els envolten. La proposta dels tres colors. Per arribar a un cert coneixement del color és bo limitar els colors de la paleta perquè d’aquesta manera ens veiem obligats a remenar i remenar fins aconseguir el color desitjat. Més endavant, quan el criteri s’amplia, ja incorporem altres colors. Tots els quadres que veieu han estat fets així. Groc, blau i vermell amb l’afegit del blanc i el negre del carbonet. Al final del curs ja hem començat a incorporar el carmí o el verd maragda i hem anat deixant de costat el negre. Però tot això ho aconseguirem si els colors són de qualitat, res d’ofertes de Nadal del super de la cantonada. Podem estalviar en les teles, en el cavallet, en els pinzells, però mai en els colors. En tota aquesta experiència no he modificat ni tocat cap dels seus resultats, simplement amb paraules i orientacions prèvies els he fet observar i adonar de com estan fetes les coses, la seva estructura, el seu color, la llum que hi toca i que després ells han transformat en el que veieu. Una mena de tutela que progressivament podrem abandonar. També he de dir que han assolit els hàbits de taller, que han comprès que per aconseguir el color desitjat el pinzell ha d’estar net del color anterior i tenir una paleta endreçada. Cada sessió ha sigut de dues hores i el resultat el podeu veure en aquesta exposició. A mi em queda l’alegria de pensar que al cap de dues hores sense interrupció em deien: -Ja està? Ja hem acabat? I ara que més pintarem?
Ramon Pujolboira, pintor i educador.
Actualment treballa en diversos projectes vinculats a les arts plàstiques. A partir de 2009 educador i fundador del grup 3COLORS format per adults. Ara, amb el mateix interès per la mainada, formant part de l’equip de Pintura en positiu.
M’agrada barrejar els colors peró també la técnica del pastel perquè m’agrada fer-ho amb els dits
M’ha agradat pintar la meva gossa i a mi amb la meva gata
De vegades no entenc el quÊ em diu en Ramon, però al final, quan miro el quadre de lluny, tot tÊ sentit.