ANNA PARCERISA SANTANDREU

TEXT Marc Canturri FOTOGRAFIA Ricard Codina

De petita, l’Anna pujava cada diumenge a Queralt. El seu avi, Ramon Santandreu, va ser durant molts anys membre de la junta de Queralt. I pujar a la missa dels diumenges al santuari era una cita familiar d’obligat compliment. Recorda que la missa li semblava una cosa avorridíssima i, per això, demanava sempre als avis que la deixessin anar a la botiga. I allà sí que s’ho passava bé, venent marededeus i rosaris. Ara, amb 39 anys i havent creat la seva pròpia consultoria turística, l’Aquí Berguedà l’ha convocat a Queralt per radiografiar les negrors i les oportunitats turístiques de Berga i el Berguedà. T’atures al mirador, bades mirant el paisatge, respires i creus que ets al millor lloc del món, però et gires i veus una font que no raja, uns lavabos tancats, un santuari sense capellà, un restaurant que no obre i un edifici buit.

Queralt és un problema. I és un clar exemple que el turisme és com el futbol: tothom hi entén. Un hi vol fer un alberg, l’altre un hotel de quatre estrelles, l’altre un restaurant... Però és que ara mateix no es donen ni uns mínims. No hi ha aigua! És tot molt lamentable. La gran sort és que està molt identificat i està demostrat que, si ofereixes uns mínims, la gent et respon. Als anys 70 i 80 això anava com un tir. En què s’ha fallat?

No se saben rendibilitzar les activitats que es fan. Podem tenir la part del bisbat súper neta i endreçada, però la gent que vingui en què es gastarà els diners? A Queralt hi ha molta gent, i? Encara que vulguin no poden comprar res. Tenim un lloc molt maco, molt xulo i estupendo, però la gent, o hi passa corrent, o fan la volta al santuari i se’n van. I alerta, que no només és cosa de l’Ajuntament.

Ah no?

No. El bisbat també podria fer coses i no les fa. N’hem parlat moltes vegades. Es fa missa un cop al mes. Hi ha una sacristia molt desaprofitada: vestits de la Mare de Déu, la història, la llegenda... Per què no una experiència, un espai visitable? No ho sé, alguna cosa que doni un valor afegit a l’església. També és cert que els problemes de la part municipal són força més bàsics...

Sí. Però, ep, que la part del bisbat és més fàcil. El que passa és que a vegades sembla que faltin una mica de ganes. Sembla evident que cal un tomb. Per on començaries?

Home, aigua n’hi ha d’haver. Tota la resta no té sentit pensarho, si no hi ha una cosa tan bàsica com l’aigua. Aquí i a la prehistòria.

Més ossos: la Patum.

Estic una mica desanimada amb la Patum. És un tema que cansa molt. Ens l’estimem molt, però crec que a vegades la sobrevalorem. Nosaltres pensem que quan aquí fem Patum, el món es para, que tothom la coneix, que tothom vol venir i que tothom sap quan es fa, i no. I crec que necessitem un exercici de realisme patumaire per veure què tenim realment.

Perquè tenim una cosa especial que crec que ens estem carregant. Perquè ara mateix tenim una festa molt encarada a un públic molt jove, amb un perfil molt determinat, i hi ha molta part de la població que no s’hi pot ni acostar. Una persona de 70 anys ha de poder sortir per Patum i tenir activitats que li cridin l’atenció. L’altre problema és que no hi ha una estratègia a llarg termini. Volem el Vall tal com el tenim? Volem els concerts divendres i dissabte, i ja està? Volem que la gent faci una altra mena de despesa que no sigui en beure i menjar? Necessitem un full de ruta.

I personal tècnic a jornada completa.

Sí, és un peix que es mossega la cua. Si tu vols fer un tomb a la Patum, hauries de tenir un tècnic dedicat exclusivament a això. Fins que no ho aconsegueixis, seguiràs funcionant per inèrcia, sense poder aplicar grans canvis i sense tenir massa temps per pensar.

El gener del 2018 l’Aquí Berguedà va dedicar la portada del número 76 a la teva mare, Dolors Santandreu. Deia que calia buscar la manera de treure profit de la Patum, tant per Corpus com durant la resta de l’any. Han passat cinc anys i sembla que encara no s’ha acabat de trobar la fórmula.

La meva mare era molt crítica amb la Patum, molt. S’estan intentant fer coses, però amb aquesta infradotació tècnica és difícil. És una qüestió de gestió, de comunicació i de recerca de finançament. S’ha de tecnificar tot. Si s’ha d’anar a buscar finançament, el patronat no anirà a buscar-lo. Si s’han de dinamitzar les xarxes socials, el patronat no ho farà. Necessitem operativa. Està molt bé tenir idees, però cal gent que les apliqui. És útil el patronat?

No ho tinc clar. Hi ha d’haver un espai on es tractin els temes purament de plaça. Això és vital i aquí sí que hi han de ser tots els caps de colla. Però també hi ha d’haver un espai on es parli del finançament, de com comuniquem i de què comuniquem. I el patronat no fa aquest paper. Tal com està ara, no serveix. Caldria repensar-lo, doncs?

Jo crec que sí. Per mi, l’ideal seria això: un patronat amb les comparses que servís per decidir i afinar els temes de plaça i un órgan més tècnic que es dediqués a tot el tema estratègic. Si d’una cosa pot presumir la comarca, és de la bona salut del turisme rural.

Sí, el Berguedà està molt ben posicionat perquè s’ha fet molt bona feina des de fa anys. Es va llegir molt bé que la gent venia aquí a buscar natura i desconnexió. I també s’ha de dir que tenim unes cases de chapeau. En gastronomia també ens hem posat molt les piles i, tot i que per Barcelona encara és complicat diferenciar entre el menjar del Berguedà i el de qualsevol altra comarca interior, s’està fent un esforç per associar la marca de la comarca a la sostenibilitat. I funciona. Tenim un conseller de Turisme i un altre de Turisme Actiu. No s’entén. Tècnicament no té sentit. No sembla lògic que es transfereixin les competències de turisme a un ens, que és l’Agència de Desenvolupament, però hi hagi una part de que al final no. És com dir tot això sí, però allò no. Segmentar tant no té sentit i fa un flac favor a la promoció turística del Berguedà.