Josep i Òscar Guijarro

TEXT Marc Canturri FOTOGRAFIA Rosa/La Fotogràfica

De petits, a l’Òscar i el Josep els van posar en comparses diferents perquè no es barallessin. Són la primera bessonada que va ballar La Patum. L’Òscar tenia clar que volia anar als nanos vells; i el Pep, que tant li era, va començar a ballar els nous. També els havien separat de classe a l’escola: “Coses de germans, érem com gat i gos, cada dia”, recorda l’Òscar. Van començar ballant a La Patum Infantil, a principis dels 90, i al cap d’uns anys van debutar a la gran. L’Òscar recorda com si fos ahir el primer salt: els músics van tocar Les nenes maques i també recorda amb qui va compartir plaça. Sota els altres tres caps hi havia la Mònica Vila, la Neus Ribera i la Vero López. Tres dones. El Pep ho té molt més borrós: només recorda que va fer ballar l’enterramorts i que li van fer una foto als baixos de l’Ajuntament. “No va anar gaire bé. Les coses evolucionen. I La Patum, també. Abans no sortíem en cadena, ara sí que ho fem, i els salts van molt millor”. En aquests anys, tots dos, tant l’Òscar -que és dels vellscom el Pep -que és dels nous-, han pogut ballar amb la comparsa germana (mai millor dit, en el seu cas). El 2019, quan els van fer Patumaires d’Honor, van ballar junts, els nous, amb la seva germana, l’Eli, i el Sergi Selva. “L’Eli portava la jove; el meu germà, la vella; el Sergi, el jove; i jo, l’enterramorts”, explica l’Òscar.

Sortir a plaça sense haver assajat, un clàssic del passat Fa molts anys, quan en feia pocs que saltaven a La Patum, el Pep es va atrevir a ballar els vells per primera vegada. L’Òscar riu ara, quan ho recorda, però aquell dia no reia tant: “Va ser el pitjor salt que s’ha fet mai”.

“Un dels pitjors”, matisa el Pep. Llavors no es feien assajos generals i, tot i que el Pep se sabia el ball de pe a pa, els músics van tocar La torre xica, un dels balls més complicats d’executar, segons el mateix Òscar, perquè “no es diferencien els curts i els llargs”. “Es podia liar molt grossa i es va liar”, rememora. Els salts no sortien tan impol·luts com ara. Per això, en aquella època es va començar a instaurar que s’havien de fer assajos generals. I ara cada vegada són més les comparses que opten per fer trobades prèvies amb els debutants, abans d’estrenar-los a la plaça.

Actualment, tant els nanos vells com els nous tenen un manament: “Si no has saltat mai i no vens a l’assaig general de dissabte abans de Corpus, no saltes”. Per cert: nanos, i no nans. Això ho tenen claríssim, tant l’un com l’altre, de tantes vegades que els ho ha repetit el Mario Lucas, tot un padrí patumaire per als dos germans.

Tot i que la primera experiència no va ser bona (o com a mínim, tan bona com esperava), el 2017 el Pep es va voler treure l’espina. Va posar-se un cap dels vells el primer salt de diumenge: “Em va sortir bé, i ja està. Ja ho he fet. No sé si hi tornaré, però ja ho he fet”.

Tots dos coincideixen que són “privilegiats” d’haver pogut ballar els nanos. També han tingut l’oportunitat de fer de turc, de cavallet i d’agafar una maça. “Pràcticament només ens queda portar l’àliga i un gegant a la plaça”, diu l’Òscar. El Pep insisteix que és un privilegi, però que “també ens ho hem guanyat”. I recorda que, els primers anys, “et presentaves als baixos el dijous de Patum completa amb la motxilla de Colònies a Borredà i unes set vetes a dins, i havies d’esperar perquè en algun moment de la nit et deixessin ballar”. L’Òscar recalca que “podia passar que, al final de la nit, et diguessin que tornessis diumenge”.

Acompanyar els nous i transmetre’ls la festa Ara tot està molt més organitzat. Des de la preparació dels debutants, fins a l’ordre a l’hora de decidir qui fa cada salt, fins a les cadenes que vetllen per mantenir l’espai al centre de la plaça. Sobre els debutants, l’Òscar té molt clar que la missió del cap de colla -ell ho éspassa per “saber-los acompanyar, donar-los consells i rebaixar la tensió i els nervis”. Això sí, avisa que els nervis són inevitables abans d’un salt, i que és bo que hi siguin: “Si no tens aquell cuc que ja tenies el primer dia, val més que pleguis. La Patum és això i ho hem de saber transmetre perquè no es perdi”. El Pep afegeix que un dels moments més emocionants d’una Patum és “quan poses o treus el cap a algú que ho fa per primera vegada”. Mentre ho explica, se li acaben les paraules i acaba amb un “uf!” que es guanya la complicitat del germà.

Dos dies als baixos, un amb els nens i dos al carrer “La Patum dels nanos dura dos dies, dijous i diumenge”, diu l’Òscar. I aquests dos dies, tant a ell com al seu germà, no els busquis fora dels baixos: “Cadascú viu la festa des de punts diferents. Nosaltres no podem concebre-la des de cap altre punt”. Això sí, l’Òscar deixa clar que els altres dies també crema combustible. Tant com pot. Als passacarrers, aprofita per anar amb els amics i amb el tabaler, amb qui té una gran relació. “Treus les forces d’on pots”, recalca. El Pep és més prudent: “Si sé que l’endemà salto a Lluïment, escurço la nit”. El que tenen agendat tots dos és que dijous és nit a la plaça, i s’acaba tard. I que l’endemà cal matinar, perquè també són monitors de la Infantil. “Ja hi ha el dissabte al matí per reposar... O dilluns”, sentència l’Òscar.

Un record abans de cada salt

El Pep no vol que s’aturi la gravadora sense que hagi pogut dir què fa abans de cada salt. S’ha posat el cap pràcticament en cada Patum des dels anys 90. I sempre que ho fa, aprofita els moments previs per pensar en els que no hi són. “Als nanos nous vam passar-ne una de molt grossa. Teníem un gran amic d’infància i un bon company de colla i fa 18 anys ens el van matar. Sempre, abans de ballar, dedico el salt als meus avis, als meus pares i a ell”. Parla del Pep Isanta. I encara ara se li entretalla la veu quan el recorda.

Cent persones d’1 a 100 van participar en el llançament de la samarreta, que va lluir a la façana de l’Ajuntament per la Fira de Maig. LA