Les avantguardes dels segle XX by Ramon Pujolà

LES AVANTGUARDES DEL SEGLE XX

professor: Ramon Pujolà

Nom i Cognoms

Grup

En aquesta unitat estudiarem aspectes destacats dels corrents artístiques de finals del segle XIX i segle XX . Com podràs aprecia aquest moment és ple d’innovacions artístiques. En acabar la unitat podrem: -

Indicar els diferents moviments artístics d’aquest moment.

Exposar les característiques més importants de cada moviment.

Identificar els artistes i les obres de cada moviment artístic.

Saber analitzar les obres més destacades de cada moviment.

Comparar i diferenciar els diferents moviments.

Saber definir les tècniques artístiques contemporànies.

ELS ORÍGENS DE L’ART MODERN IMPRESSIONISME Els historiadors consideren l’Impressionisme el moviment artístic iniciador de l’art modern. La història de l’Impressionisme comença a París, el 15 d’abril de 1874 quan una colla de joves pintors rebutjats del Saló Oficial d’aquell any, decidiren, malgrat tot, exposar llurs creacions en la galeria-saló del fotògraf Nadar, al tercer pis de la casa 35 del Boulevard dels Capucines. Aquesta seria la primera exposició dels pintors que aviat foren anomenats “Impressionistes”. Els trenta artistes que havien inaugurat aquella exposició es presentaven amb el títol de "Societé Anonyme des artistes". Entre tots ells cal destacar Claude Monet, Pierre-Auguste, Edgar Degas, Camille Pissarro, Alfred Sisley, Paul Cézanne i Berthe Morisot, l’única dona pintora impressionista. El nom d’"Impressionisme" té l'origen en el crític d’art Louis Leroy, que publica en el diari "Le Cherivari" el 16 d’abril de 1874, un article menyspreant els joves pintors i titllant-los d’”impressionistes” com a burla d’un dels quadres de Monet; Impression, Soleil levant, pintat el 1872 en El Havre. L’exposició fou un terrible fracàs. D’entre totes les obres exposades, només es va vendre una pintura de Paul Cézanne. La finalitat d’aquests pintors impressionistes fou la d’aconseguir la plasmació de la llum en tots els seus efectes: fenòmens atmosfèrics, contrallums, reflexos sobre l’aigua, impressions lumíniques d’un moment determinat del dia. És amb aquests pintors que s’abandona definitivament la pintura de taller. El pintor surt a l’aire lliure «Plein air» i s’enfronta directament als problemes de la natura. No poden pintar tot un matí el mateix paisatge, perquè, com ells saben molt bé, la llum canvia constantment i, al cap de dues hores, l’efecte lumínic no és pas el mateix que en un principi. L’observació directa de la natura amb tots els seus efectes lumínics és, doncs, la característica més important de l'Impressionisme.

Per aconseguir captar aquests efectes lumínics, la pinzellada es torna lliure (punts, comes, esborranys), i trenca la superfície del quadre en tots els sentits. El color és un dels elements fonamentals d’aquests joves pintors. Els tres colors primaris (groc, vermell, blau) i els tres complementaris (violeta, verd i ataronjat). L’associació de dos colors primaris dóna com a resultat el complementari del tercer; per exemple, la unió del groc i del vermell produeix l’ataronjat. Però la fusió no es fa en la paleta sinó en la retina de l’espectador. El color pur: roig, blau, verd, etc, és aplicat sobre la superfície del quadre. De prop, l’espectador només observa unes taques, però en allunyar-se del quadre, es produeix la barreja òptica del color, és a dir, l’ull no capta la pinzellada sinó que la interacció d’un color sobre l’altre és total.

POSTIMPRESSIONISME El Postimpressionisme, a diferència de l’Impressionisme, no tan sols pretén captar la llum, sinó que pretén captar l’expressivitat de les persones i les coses. Els impressionistes es limitaven a reproduir les imatges resultants de la primera impressió. Però aquesta visió momentània no satisfeia als qui pretenen plasmar les veritats eternes de la naturalesa, les que es troben darrere dels fenòmens passatgers representats pels impressionistes. Els artistes que cal destacar en el moviment postimpressionista són: Van Gogh, Gauguin, i Cézanne. La personalitat d’ells és tan forta, que cada un enceta, per si sol, nous camins en l’art contemporani: el Fauvisme, l'Expressionisme i, posteriorment, el Cubisme.

Vincent van Gogh Holandès, fill d’un pastor calvinista. La seva primera vocació fou l’evangelització. Fracassat, busca l’evasió en la pintura. Va començar practicant una pintura que es pot qualificar de realista. Quan es va traslladar a França va absorbir l’impressionisme, però se’n va apartar aviat per construir una obra de colors molt intensos i de pinzellades matèriques i recargolades. La seva obra reflecteix l’estat d’ànim angoixat de l’artista, especialment els darrers anys de la seva vida a la qual, malauradament, posà fi quan només tenia 37 anys. Vincent Van Gogh és considerat un dels precursos de l’Expressionisme. L’habitació d’Arles, els Gira-sols, El cafè de nit, els Lliris i La nit estrellada són alguns dels seus quadres més significatius.

Paul Gauguin Nascut a París, després d’haver-se dedicat al món dels afers i de la borsa, es consagra a la pintura. El seu interès per l’art va néixer amb els pintors impressionistes. Abandona feina i família per lliurar-se totalment a l’art. L’impressionisme el limitava perquè copsava ràpidament les sensacions visuals, i el neguit d’ell era intentar superarles i fer-se preguntes sobre l’origen de les sensacions. A diferència dels impressionistes que davant del tema copsaven en els llenços el moment lumínic, Gauguin partia del món exterior per expressar les seves idees, els seus sentiments. Defraudat per la cultura occidental, viatja a terres oceàniques: Martinica, Tahití i les illes Marqueses, on va morir l’any 1903. Allò primitiu d’aquests indrets, la innocència dels seus homes i dones, l’autenticitat, i l’exotisme l’atrauen. L’obra de Paul Gauguin influeix decisivament al Fauvisme per la seva utilització dels colors. El Crist groc, Arearea, Noies tahitianes, La Orana Maria i Ta Matete són els seus quadres més representatius.

Paul Cézanne Es va formar també en l’impressionisme, però aquest estil no li podia oferir allò que el buscava. De mica en mica, Cézanne va desenvolupar un estil propi que tenia com a objectiu cercar l’essència de les coses, sense trampes ni confusions, a través d’estructures geomètriques fonamentals. El cub, el cilindre, l’esfera o el con, sintetitzaven tota forma d’aquest univers, i eren l’essència bàsica de tot objecte. És considerat el pare de l’art contemporani i l’antecessor directe del moviment Cubista, moviment nascut l’any 1907. Com a obres representatives hem de mencionar els Jugadors de cartes, el Mont Sainte-Victoire del qual va pintar innumerables vistes i les nombroses Natures mortes.

LES AVANTGUARDES FAUVISME El fauvisme és el primer moviment d’avantguarda del segle XX. Fou un moviment molt curt, tan sols durà uns tres anys i podem afirmar que són, dit d’alguna manera, els hereus de Van Gogh i de Gauguin, pels intents d’expressar la seva ànima mitjançant la pintura. Rebutgen tot tipus de convencionalismes artístics (anatomia, perspectiva, proporcions, modelat) i volen, a través de la seva pintura, oferir un sentit agradable i innocent de l’existència. El grup dels fauvistes sorgí a París l’any 1905 com a conseqüència de l’escàndol que suscità l’exhibició d’un conjunt d’obres al «Salon d’Automne». Es féu famós el comentari del crític d’art Louis de Vauxcelles en observar el contrast entre aquell grup d’artistes que utilitzaven els colors amb una llibertat inusitada i una escultura de factura clàssica situada a la mateixa sala: «Donatello parmi les fauves!» (Donatello entre les feres!). Des d’aquest moment, l’apelatiu «fauves» («feres» en català) va restar com a nom propi d’aquell grup d’artistes format per Henri Matisse, Maurice Vlaminck i André Derain entre d’altres. El nucli central de les pintures exposades en aquella sala havien estat realitzades a Collioure, un poblet de pescadors tocant a la frontera catalana, quan Matisse hi anà a pintar amb André Derain i Maurice Vlaminck. D’aquelles pintures es resumeixen les caraterístiques més destacades dels fauves.

• • • • •

El color és l’element transcendental del quadre. Utilitzen els colors purs, tal com surten del tub, tot jugant principalment amb els colors primaris i complementaris. Les pinzellades es tornen amples, gruixudes i de pasta abundant. La passió per l’art africà els porta a fer un dibuix simple, innocent. De vegades, les figures i els objectes, estan contornejats per un traç esquemàtic i de color negre. Temàtica quasi exclusivament paisatgística. Seguint amb la línia impressionista de la pintura a «Plein air», elaboren una obra en contacte directe amb la natura. S’alliberen de l’anatomia, de la perspectiva, de les proporcions clàssiques i del modelat.

EXPRESSIONISME Moviment artístic que dóna prioritat a la visió interior de l’artista, on l’obra d’art ha d’expressar un sentiment o una emoció. Els artistes volen plasmar en els llenços allò més profund de l’ànima humana, tot deformant la realitat visual i utilizen colors inversemblants per tal de remarcar l’expressivitat. Les obres expressionistes reflecteixen l’angoixa, el terror i la misèria.

ANTECEDENT DE L’EXPRESSIONISME

Edvard Munch Pintor noruec. La seva infantesa malaltissa i afectada per la mort de la mare i la germana, quan tenia 14 anys, influí molt en la seva obra. La seva finalitat era la d’explorar el món interior de la consciència humana. «Pintaré éssers que respiren, senten, sofreixen i estimen». Els seus temes són: la malaltia, l’alcoholisme, la dolorosa soledat de l’adolescència, l’ànsia d’amor insatisfet, la decepció, i l’angoixa. El crit és l’obra més coneguda i ha esdevingut la imatge emblemàtica de l’angoixa en el món contemporani.

EXPRESSIONISME ALEMANY L’Expressionisme alemany és un moviment de principis del s. XX que té el seu origen en Van Gogh i en el pintor E. Munch. Durant els anys anteriors a la Primera Guerra Mundial sorgiren a Alemanya nombroses associacions d’artistes que s’agrupaven per exposar conjuntament i per convidar els artistes estrangers que es consideraven més renovadors. A diferència del que passava a França, on l’activitat artística es concentrava a París, a Alemanya foren les ciutats de províncies, com Munic o Dresde, les més actives. Els grups més importants foren:

DIE BRÜCKE (El pont) Format l’any 1905 a Dresde entorn d’Ernst Ludwig Kirchner, Erick Heckel, Otto Mueller, Hans Schmidt-Rottluf. Aquests joves artistes admiraven l’obra de Van Gogh i rebutjaven l’art del seu temps. Tenien clarament un sentit contestatari i estaven compromesos políticament. Els unia l’intent de destruir les velles normes, el rebuig a les convencions socials i reivindicaven viure d’una manera més autèntica. Apostaven per una forma de pintar alliberadora, plena d’espontaneïtat que responia a la creença que l’artista podia transmetre, directament a través de l’art, els seus sentiments i les seves emocions.

• • • •

Pintaven de manera tosca i grollera, amb l’ús de forts contrastos de colors per crear gran tensió. Igual que els pintors fauvistes, utilitzaven pinzellades gruixudes i ràpides, de factura molt descuidada, com si no tinguessin tècnica. Traçaven contorns molt angulosos. Els motius de les seves obres no tenien cap transcendència: el taller del pintor, les sortides al camp i les escenes de bany en la natura.

DER BLAUE REITER (El genet blau) Fundat a Munic l’any 1911, a l’entorn del pintor d’origen rus Wassily Kandinsky i Franz Marc. Tenien molts punts en comú amb el grup «El Pont» però eren menys agressius, menys «primitius» i més espirituals. Els interessaven més els aspectes formals que els continguts de protesta. No tenien un programa concret, només pretenien coordinar i recolzar les iniciatives artístiques de caire renovador mitjançant la celebració d’exposicions i la publicació d’un «Almanac».

L’Almanac, sota el títol de Der Blaue Reiter, era una mena de llibre o anuari publicat l’any 1912. Estava format per articles, cròniques, art infantil, art primitiu, art oriental, assajos d’art, teatre i música. Fins i tot el músic Schönberg hi participà. L’Almanac reflectia la idea de Kandinsky que totes les manifestacions de l’art són vàlides i que la missió de l’art modern és alliberar-se de la dependència respecte del món exterior. Kandisky va teoritzar en favor d’un art totalment abstracte, dient que l’artista ha de prescindir de la representació de la realitat per tal d’expressar tot el seu esperit creador.

L’INICI DE L’ABSTRACCIÓ Wassily Kandinsky D’origen rus i amb formació jurídica, Kandinsky decideix als trenta anys abandonar la plaça de professor de Dret a la universitat de Moscou i instal·lar-se a Alemanya (Munic), per iniciar la seva carrera artística. Posteriorment viurà un any a París, on s’impregnà del llenguatge fauvista, i s’instal·larà, l’any 1907, de nou a Alemanya (Berlín), inicia un gran canvi pictòric que el portarà a formar, l’any 1911, el Der Blau Reiter.

Un dia, als voltants de 1908, en entrar al seu taller, descobrí la bellesa d’un quadre en què els colors destacaven per un raig de sol. Després de comprovar que el quadre era seu però que restava posat al cavallet del revés, comprèn que el tema podia ser eliminat per crear una pintura pura. Aquest serà l’inici de l’abstracció en l’art. A partir de 1909, Kandinsky realitza tres extenses sèries de quadres que anomena Impressions, Improvisacions i Composicions. En algunes d’elles trobem elements semàntics clarament identificables com cavalls, genets, arcs de Sant Martí, muntanyes..., però les formes es dilueixen en un mar de colors, i sovint les formes identificables acaben per desaparèixer i donar pas a composicions completament abstractes.

El més destacat de les seves creacions és el color. Per Kandinsky un quadre és una simfonia de colors, que produeixen vibracions emotives a l’espectador igual que els sons d’un piano.

Cada color és com un so. Mirar el quadre és igual que escoltar una simfonia musical. Cada nota aquí es converteix en una tonalitat, una línia, una forma.

«El color és el mitjà per exercir una influència directa sobre l’ànima», «el color és la tecla», «l’ull, el martellet», «l’ànima és el piano amb moltes cordes» i «l’artista és la mà que fa vibrar l’ànima humana».

CUBISME El cubisme té les arrels en Paul Cézanne. El cubisme continua els objectius d’aquest pintor, adreçat a reproduir el volum i a reduir els objectes representats als components geomètrics essencials. Per altra banda, aquest moviment introdueix la simultaneïtat de punts de vista, és a dir, la representació d’un objecte o d’una persona des de punts de vista diferents; amb això intentaven representar la veritable essència dels objectes. Els pintors cubistes, a més, refusaven la perspectiva, perquè la consideraven com una mistificació de la realitat i, menyspreaven qualsevol intent de representar l’atmosfera i la profunditat visual. En els quadres cubistes, el color queda relegat a un segon lloc, empren una monocromia austera i monòtona basada únicament en les gammes grises al costat dels ocres i les terres.

La temàtica preferida són les Natures mortes. La tauleta, l’ampolla, el sifò, els gots o les copes, el diari, el violí, el contrabaix, la guitarra, la cafetera, la pipa, els daus, la partitura musical, les cartes, el tauler d’escacs, la fruitera..., les coses que eren a l’abast de la mà per posar sobre la taula, són el motiu de les seves composicions. Una altra temàtica és la figura humana i el retrat, perquè converteix els rostres en una mena de muntatge d’estructures elementals. Hem de destacar que el 1912 es produí el costum d’introduir lletres a les pintures. Aviat ja ni lletres, ni etiquetes d’ampolla, ja no foren pintats, sinó papers reals enganxats. Fou el descobriment del «Papier collé», collage. El collage és l’aportació més important del cubisme, perquè introdueix noves possibilitats en afegir al quadre una matèria no estrictament pictòrica, i obre, així, un camí ple de possibilitats en la història de l’art.

Generalment, hom accepta la divisió del cubisme en dos períodes:

CUBISME ANALÍTIC Cubisme analític (1907-1912): els artistes sotmetien els objectes a un procés de descomposició de les formes i la composició en l’obra. El motiu havia de ser reconstruït mentalment per l’espectador, puix que els objectes representats eren descrits mitjançant fragments, com si l’espectador els veiés des de diversos llocs alhora. A poc a poc, tant Picasso com Braque, van arribar a una mena de trinxament de l’anàlisi que diluïa tota idea de conjunt de l’objecte; així, naixia el que els historiadors anomenen l’última fase del cubisme analític: el cubisme hermètic.

CUBISME SINTÈTIC La fase hermètica del cubisme analític va conduir la pintura de Picasso i Braque a una evident monotonia, de resultats sempre semblants. Entre tots dos en concebiren la sortida: fou el Cubisme sintètic (1913-1914). Bàsicament, consistia en agafar elements procedents de l’anàlisi dels objectes i amb ells construir una composició. En aquest precís moment, la gamma de colors es fa més rica.

Els principals artistes cubistes són Georges Braque, Pablo Picasso, i Juan Gris. Les Demoiselles d'Avignon de Picasso és considerada la primera obra del moviment cubista. Les obres més destacades són: La fàbrica d’Horta d’Ebre de Picasso, Natura morta amb cadira de reixeta de Picasso, Els paisatges de l’Estaque de Braque i Dona amb mandolina, també de Braque.

Pablo Ruíz Picasso Pablo Ruíz Picasso neix l’any 1881 a Màlaga. L’entorn familiar és decisiu en el despertar de la seva vocació artística. El seu pare era professor de pintura, i per causes laborals va traslladar-se amb la família, primer, a La Corunya i després a Barcelona, on Picasso va ingressar a l’Escola de Belles Arts de la Llotja. Amb només 16 anys, l’any 1897, presenta a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid, Ciència i caritat, i obté una menció honorífica.

ELS QUATRE GATS És a Barcelona quan s’integra de ple a l’avantguarda catalana. El punt de contacte, i nucli del món artístic i literari català, és la coneguda taverna Els Quatre Gats, oberta gràcies a la iniciativa de Miquel Utrillo, la col·laboració de Santiago Rusiñol i el suport econòmic de Ramon Casas. L’encarregat va ser Pere Romeu. Els contertulians del jove Picasso són Carles Casagemas, Jaume Sabartés, Ramon i Cinto Reventós, Mateu i Àngel Fernández de Soto, Joaquim Mir, Hermen Anglada Camarasa, Isidre Nonell, Ramon Pichot... La producció picassiana d’aquests anys està dominada per la figura humana, sobretot pels retrats dels seus amics, els quals mostra en la sala d’exposicions d’Els Quatre Gats, en la seva primera exposició individual.

PARÍS Entre els anys 1900-1902, Picasso va fer 3 viatges a París, on finalment, es va instal·lar al 1904. A la tardor de 1900, Picasso, acompanyat de Carles Casagemas, viatja per primera vegada a París. Els dos joves s’instal·len a Montmartre. L’estada li permet conèixer de primera mà l’avantguarda artística europea. Captivat per les escenes de carrer i per la vida nocturna, la seva obra s’omple de vianants, d’amants que s’abracen als bulevards i d’homes i dones elegants que entren i surten dels locals de diversió.

ÈPOCA BLAVA El febrer de 1901, el seu amic Carles Casagemas se suïcida a París. Aquest període comença a causa del suïcidi del seu amic, i s’acaba el 1904. En els seus quadres, de fort contingut social i tenyits de blau, apareixen figures allargassades, abatudes amb expressió passiva i apàtica, homes i dones famèlics immergits sovint en escenaris buits. Obres d’aquest període són El guitarrista cec, La vida, La Celestina i La tragèdia.

ÈPOCA ROSA Instal·lat definitivament a París, l’any 1904 entaula relacions amb Fernande Olivier. Possiblement influït per aquesta relació, les seves obres prenen un gir, substituint la soledat de l’etapa anterior per una tendra i dolça melangia. La gamma cromàtica canvia dels tons blaus als colors ocres i rosats, i els protagonistes són saltimbanquis, pallassos, acròbates, arlequins i, en general, els artistes de circ. Obres d’aquest període són L’equilibrista de la bola i La família de saltimbanquis.

GÓSOL La seva estada a Gósol, l’estiu de 1906, influït per l’obra de Cézanne , per l’art ibèric i per l’art negreafricà, comença un procés de simplificació, geomatització i esquematització de les formes juntament amb el predomini dels colors ocresrogencs. El procés iniciat a Gósol continua el 1907 amb Les Demoiselles d’Avignon i, es consolida l’any 1908 amb el cubisme, comentat en el capítol anterior.

PERÍODE NEOCLASSICISTA Entre el 1917 i el 1927 torna al classicisme. Treballa la figura de manera monumental amb un dibuix de línia precisa.

PERÍODE EXPRESSIONISTA Amb el començament de la Guerra Civil Espanyola, Picasso va ser nomenat director del Museo del Prado, pel govern republicà. El 1937 va pintar un dels seus quadres més famosos, el Guernica, és un al·legat contra la guerra i el terror infligit a la població civil durant el bombardeig aeri alemany sobri la població basca de Guernica. En aquests anys, la major part de les obres expressen un sentiment d’angoixa, com a conseqüència de la problemàtica situació que es vivia. Gran fris. La composició és asimètrica i es llegeix d’esquerra a dreta. Un colom, com la resta de figures, pateix molt i crida el seu dolor. És de color negre i és dalt d’una taula atrapat entre aquesta i el sostre. Un toro, animal fort i desafiador, ara plasmat amb dolor. Té la cara desencaixada, el morro agressiu i té una daga en lloc de llengua.

Tota l’obra està presidida pel dibuix d’una resplendent bombeta. Picasso contraposa la llàntia, símbol de la vida tradicional, a la bombeta, símbol del progrés industrial. És la llum és la raó, i aquí es manifesten com l’absurditat del progrés d’aquest segle que ha portat la destrucció i el caos.

Figura femenina, és com un fantasma, una cara i un braç que surt d’una finestra, porta la llàntia d’oli i corre com empesa per un destí de follia.

Figura femenina atrapada en una estructura de flames. Se li ha calat foc als vestits, una bomba li ha explotat als peus, no pot escapar, està desesperada i aixeca angoixada els braços a l’aire, la seva postura recorda el personatge central dels «Afusellaments del tres de maig» de Goya.

És la imatge més dramàtica de tot el llenç, una mare plorant amb el seu fill mort entre els seus braços. Maternitat truncada, ja no podrà alletar-lo més, els pits li han quedat secs.

Escampats per terra, fragments d’un home, l’única figura masculina del quadre, que sosté amb la mà una espasa trencada i una flor. Flor que, entre tant dolor i crits, és un convit a l’esperança.

Cavall agonitzant. És travessat per una llança i fa un renill de mort. Té el costat obert amb una enorme ferida. Els ulls li surten de la cara, la llengua és com un punxó. Gairebé no s’aguanta sobre les seves potes.

Figura femenina de moviment feixuc s’esforça per corre, córrer, mira la llàntia. Té els pits plens de llet i els mugrons inflats com xumets.

Cal destacar-ne el caràcter universal del quadre, perquè Picasso evita referències específiques al lloc de la tragèdia, a l’agressor, al marc polític en què es desenvolupa o als moderns mètodes de guerra.

Durant els últims anys va pintar variacions de temes cèlebres. Molts dels últims quadres de Picasso estan basats en les obres dels grans mestres del passat com Diego Velázquez, Eduard Manet i Eugenio Delacroix. Mort a Notre-Dame-de-Vie, França el 8 d’abril de 1973.

FUTURISME El futurisme és un moviment d’origen italià i neix en la ciutat industrial de Milà. El seu creador fou el poeta Filippo Tommaso Marinetti que va publicar el Manifest del Futurisme el 20 de febrer de 1909 al diari Le Figaro de París. En el Manifest del Futurisme, els futuristes van expressar les seves idees sobre l’art i la societat. El seu primer objectiu era el de lluitar contra els valors del passat i l’aburgesament cultural que impedia la creació d’una Itàlia original. «S’han de cremar els museus, les biblioteques, les acadèmies de tota mena...» cridava Marinetti en el seu «Manifest». El «Manifest» afirma que tot es troba en moviment i en constant canvi i, per tant, la velocitat i el moviment de la societat moderna són els temes preferits dels futuristes. Aposten per la ciutat moderna, sobretot la ciutat en procés de construcció i de transformació, aposten per tots els avenços tecnològics. L’electricitat, les màquines, les fàbriques, els aeroplans, les locomotores, l’anar i venir dels vianants pels carrers, el trànsit dels cotxes són la inspiració per la seves obres. Els futuristes admiraven la modernitat i rebutjaven explícitament el passat. «Un automòbil de competició és més bell que la Victòria de Samotràcia» Per expressar el moviment, utilitzen el que s’anomena simultaneïtat, consistent en la repetició d’una mateixa imatge, com si fos una seqüència fílmica. A més, utilitzen recursos propis de simultaneïtat de diferents punts de vista propis del Cubisme. Aquest intent de captar el moviment mitjançant procediments derivats del Cubisme ha fet que alguns autors considerin el Futurisme com un Cubisme dinàmic. Hem de saber que el futurisme també lluitava per l’exaltació del nacionalisme, la violència i el militarisme. Un bon exemple n’és la frase de Marinetti «Volem glorificar la guerra, única higiene del món, el militarisme, el patriotisme, el gest destructor dels anarquistes....». Malgrat que alguns iniciadors del moviment estaven més a prop de l’anarquisme, altres van adherir-se al moviment feixista italià de principis de segle. Els principals artistes del moviment van ser Umberto Boccioni, Giacomo Balla, Gino Severini i Carlo Carrà.

DADAISME El grup dadaista es forma el 1915 durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918). El neguit i el caos que comporta la Guerra fa que aquests artistes reneguin de totes les formes tradicionals de la cultura europea, d’una cultura que ha de portar els seus ciutadans a la destrucció i a la mort. El cabaret Votaire de Zuric, era el lloc de reunió de molts artistes dadà. Allà feien reunions on es barrejaven diverses formes d’expressió provocatives i subversives. El Dadaisme és el moviment més radical de les avantguardes. Els artistes dadaistes no es proposaven crear una estètica nova, sinó protestar contra els valors burgesos, alliberar d’instint, desconcertar i escandalitzar. L’art per als dadaistes, no pot reflectir res, perquè la realitat ja no existeix. El dadaisme és, essencialment, antiart, antiliteratura, anticultura. Els principals dadaistes van ser entre altres: Hugo Ball, Tristan Tzara, Marcel Duchamp, Kurt Schwitters i Francis Picabia. Els dadaistes van utilitzar diversos mitjans per la creació, des de la pintura, el collage, el ready-made fins la poesia fonètica. Utilitzen escombraries tretes de papereres: bitllets, etiquetes, trossos de fusta, trossos de ferro, botons de camisa, etc. Els objectes importen poc, el més important és la manipulació imaginativa d’aquests objectes. La seva difusió fou a trevés de la revista DADA; gràcies a ella, el moviment es va estendre per Alemanya, París , New York... A Catalunya, la relació amb el Dadaisme és molt directe gràcies,

d’una banda, a la Galeria Dalmau que dóna a conèixer les seves obres i, d’altra, a la presència de Francis Picabia, que viu un any a Barcelona.

ABSTRACCIÓ GEOMÈTRICA .

SUPREMATISME Entre els anys 1914-1929, i coincidint amb l’esclat de la Revolució russa sorgia a Rússia un moviments d’avantguarda que van tenir molta influència posterior. Kasimir Malevich fou el principal impulsor d’aquest moviment i autor del «Manifest del Suprematisme» (1915). Malevich proposa una estètica nova basada en elements abstractes, cercava la «creació pura» que no havia de procedir d’una abstracció de la realitat. Defensava l’ús de colors purs sobre fons blanc i del cercle, el quadrat, el triangle i la creu com a formes de la simplificació suprema. Va arribar a utilitzar un únic element geomètric i un únic color en el quadre Quadrat negre sobre fons blanc, o prescindint-ne totalment en l’obra Quadrat blanc sobre fons blanc.

NEOPLASTICISME Holanda va ser bressol de l’altre moviment abstracte creat per Piet Mondrian i Theo van Doesburg i que es desenvolupà entre el 1917 i el 1924. La irracionalitat destructora de la Primera Guerra Mundial porten a Piet Mondrian i Theo Van Doesburg a proposar una nova ordenació geomètrica del món. El desenvolupament de les seves teories sobre les noves formes artístiques queda manifest en la publicació, l’any 1917, de la revista i òrgan de difusió «De Stijl» (L’Estil). El plantejament bàsic d’aquest moviment queda perfectament clar en la frase de Van Doesburg, en dir: «Despullem la naturalesa de totes les seves formes i només quedarà l’estil» . Aquest moviment intel·lectual, assegura que l’art no s’ha d’implicar en la reproducció d’imatges d’objectes reals, sinó que ha d’expressar únicament l’absolut i l’universal que s’amaga darrere la veritat. Per això, tendeix sempre a la màxima reducció dels elements integrants de l’obra artística i fa de les línies verticals i horitzontals així com dels tres colors elementals (groc, blau i vermell), més blanc i negre, la base de tota la seva gramàtica.

SURREALISME

L’origen del Surrealisme el trobem de la mà d’André Breton. André Breton, poeta francès, va redactar el 1924 a París el «Manifest Surrealista», punt de partença d’aquest moviment artístic i literari que, de bon principi, va estar molt lligat al Dadaisme. El mateix escriptor francès defineix així el Surrealisme: Automatisme psíquic pur mitjançant el qual algú es proposa d’expressar verbalment, per escrit o de qualsevol altra forma, el funcionament real del pensament .../... en absència de qualsevol control exercit per la raó i al marge de tota preocupació estètica o moral. El Surrealisme es fonamenta en l’automatisme i en el món dels somnis. Per als surrealistes, automatisme significava el mecanisme pel qual les idees i les associacions d’imatges sorgien a l’exterior a través de la paraula, l’escriptura o la pintura de manera ràpida, espontània i fluida, sense fer cas, en cap moment, de la coherència i el sentit. A part de l’automatisme, una altra via per la qual el pintor aconseguia entrar en el món surrealista era la del somni. No es tractava de l’estudi dels símbols dels somnis, sinó de la plasmació d’imatges oníriques, que podien venir determinades per diferents somnis o podien recordar-ne certes característiques. En aquests dos plantejaments s’hi reconeix la influència rebuda de la psicoanàlisi de Sigmund Freud i les seves teories sobre l’inconscient i els somnis. Alguns dels artistes més importants del moviment són: Els poetes André Breton i Paul Eluard, els pintors René Magritte, Max Ernst (amb la tècnica del «frottage»), André Masson, Salvador Dalí i Joan Miró, el fotògraf Man Ray i el cineasta Luís Buñuel.

EXERCICIS 1. Explica breument l’origen del mot «impressionisme».

2. Busca i enganxa la reproducció en color d’un quadre impressionista de Claude Monet. Primer, fes-ne una catalogació (nom de l’obra, cronologia, tècnica, suport i localització) , després fes-ne una descripció i, per acabar, explica com s’aprecien les característiques del moviment impressionista.

espai per enganxar la fotografia del quadre

3. Escull un d’aquests tres quadres de Vincent Van Gogh i segueix els passos següents: a. Catalogació de l’obra escollida (cronologia, tècnica, suport i localització). b. Comenta el moment de l’artista. c. Descripció del llenç.

L’habitació d’Arles. 1888

Gira-sols. 1888

La nit estrellada. 1889

4. Fixa’t bé en el quadre de Cézanne «Els jugadors de cartes» i intenta reconstruir-ne la composició a partir d’estructures geomètriques bàsiques (cub, cilindre, esfera, con). Per què creus que Cézanne redueix les formes a aquestes estructures geomètriques fonamentals?

5. Saps per què Paul Cézanne utilitza principalment el gènere de «Natures mortes» per a les seves composicions?. Raona la resposta.

6. Després de llegir el text d’aquesta obra, «Alegria, Arearea», pintada per Paul Gauguin l’any 1892, www.artehistoria.jcyl.es/, contesta les següents qüestions:

a http://

a. Explica en què es diferencia el tractament del color de Gauguin amb els impressionistes.

b. On hi ha referències del primitivisme i per què creus que tot allò primitiu és tan important en la seva obra?

c. Què és el que la va fer tan criticada? menyspreada .

Intenta raonar per què va ser

7. A través del quadre de Matisse, «Finestra oberta, Collioure», pintat l’any 1905 i actualment a la National Gallery of Art, de Washington, cita i explica cinc caracteristiques pictòriques representatives del moviment Fauvista.

8. Explica breument l’origen del mot «fauves».

9. Completa la fitxa de la casella i contesta les qüestions: a. De quina manera l’artista expressa la solitud i el patiment?

Nom Autor Cronologia Estil Tècnica i suport Dimensions

b. Com els pintors fauvistes, Munch altera les formes i els colors. Però, creus que les unes i les altres expressen el mateix? Per què?

Museu

c. Cita quatre quadres de Munch

10. Fes una ressenya del Die Brückei i explica quines eren les aspiracions que unia aquests joves artistes.

11. Comenta les similituts i les diferències entre les estètiques de «El pont de Charing Cross» pintat per André Derain l’any 1906 i «Dos nus amb gibrell i estufa» de Ernst Ludwig Kirchner pintat l’any 1911.

El pont de Charing Cross André Derain. 1906

Dos nus amb gibrell i estufa Ernst Ludwig Kirchner. 1911

12. Explica la història de l’inici de l’abstracció.

Kandinsky, Primera aquarel·la abstracta (1910 ?-1913) Llapis, tinta xinesa i aquarel·la sobre paper. Musée National d’Art Moderne, Centre G. Pompidou, París

13. Aquí sota tens una «Impressió», una «Improvisació» i una «Composició» de Wassily Kandinsky. Explica les diferències entre aquestes sèries de pintures. Impressió -parc- . 1911

Improvisació XIV . 1910

Composició V . 1911

14. Què creus que busca Kandinsky en l’espetador quan pinta un quadre? Raona breument la resposta.

15. Quin paral·lelisme fa Kandinsky entre la pintura i la música?

16. Contesta les següents qüestions sobre «Les Demoiselles d'Avignon» de Picasso? a. Picasso s’interessa per l’art africà en l’època en que inicia les experiències cubistes. Com es fa evident aquest fet en «Les Demoiselles d’Avignon», i quin aspecte de l’art africà atreia a Picasso?

b. Abans que Picasso, altres artistes ja s’havien interessat per l’art primitiu. Qui eren aquests artistes?

c. A part de l’art africà, Picasso va buscar en «Les Demoiselles d’Avignon» altres models d’inspiració. Quins són i com es pot veure en el quadre?

d. Després de llegir el text sobre el quadre a http:www.artehistoria.jcyl.es/, explica què va voler representar inicialment Picasso en aquest llenç.

e. En «Les Demoiselles d’Avignon», Picasso no pretenia presentar les coses tal com «les veiem» sinó tal com «sabem que són»: abandona la representació de la imatge visuals a favor de la imatge mental. Què vol dir tot aixó? Justifica la resposta basant-te en el quadre.

16. Contesta les següents qüestions sobre el Cubisme: a.

Per què Cezanne és el punt de partida dels artistes cubistes?

b. Quin és l’objectiu del pintors cubistes a l’hora de representar els objectes en el llenç?

Guit a r r a d.

Què rebutgen del passat en llurs creacions?

Cita el nom de les diferents etapes del cubisme

Noia amb Mandolina

Pablo Picasso. 1913

Pablo Picasso. 1910

f. Fixa’t en les il·lustracions de la dreta i de l’esquerra de la pregunta. A quina de les etapes del cubisme creus que corresponen?, i quina és la diferència més significativa entre les obres?

Violí i pipa «Le Quotidien» g.

Què entens per Cubisme hermètic?

Georges Braque. 1913

Vaixells de pesca Georges Braque. 1909

18. Quines són les tres noves aportacions de Picasso en la història de l’art amb el quadre, de l’any 1912, «Natura morta amb reixa de cadira»?

19. «Pobres a la vora del mar» és una obra de Picasso realitzada l’any 1903. Quina qualitat té el color blau que lligui amb la temàtica i amb els sentiments que Picasso volia transmetre durant aquest període?

20. «La família de saltimbanquis», obra de 1905 és de l’època rosa. A què es creu que s’atribueix el canvi del blau al rosa en l’obra picassiana d’aquest moment?, i quina temàtica presenta en aquests quadres?

21. Respon el següent qüestionari sobre el «Guernica»: a.

Quin fet històric es produí a la població de Guernica durant la Guerra Civil Espanyola? Com és que va causar tant impacte en l’opinió pública?

Per què Picasso intentà donar un component universal al «Guernica»?

Per què el Guernica es va convertir en una obra mítica de la lluita contra la dictadura franquista?

Quin fou el motiu que va portar Picasso a pintar aquest gran llenç?

Quins llenguatges artístics aplica Picasso en el «Guernica»?

22. Comenta els objectes, els animals i els personatges marcats en la il·lustració.

23. El fututisme va començar a Milà. Per què creus que aquest moviment va tenir lloc en aquesta ciutat?

24. Cita alguns objectius futuristes formulats per Filippo Tommaso Marinatti en el «Manifest del futurisme».

25. A través de «Dinamisme d’un gos», obra de Giacomo Balla de l’any 1912, explica per què és tan important el moviment per als futuristes?, i en què consisteix el concepte de la simultaneïtat?

26 . El dadaisme va començar a Zurich. Per què creus que aquest moviment va tenir lloc en aquesta ciutat aparentment tan marginal?

27 . Fes una explicació de l’origen del mot «dada»i digues-ne el significat?

28. La fotografia de l’esquerra, mostra Hugo Ball el dia de la lectura en el Cabaret Voltaire del seu poema fonètic «gadji beri bimba». Quin era l’objectiu primordial de l’artista?, i per què?

29. Analitza aquest quadre de Kurt Schwitters «La constel·lació» de l’any 1920, i explica quins elements provocatius presenta.

30. Observa aquesta obra de Marcel Duchamp «L.H.O.O.Q.»» de l’any 1919, i explica quins elements provocatius presenta.

31. Després de contemplar aquesta escultura de Raoul Hausmann «Cap mecànic o L’esperit del nostre temps» de l’any 1919, explica quins elements provocatius presenta.

32. Concebre un acte dadaista en el nostre món on ja no hi ha escàndols resulta difícil. fer-ne un petit poema seguint les instruccions de Trista Tzara.

Però pots intentar-ho tu o, com a mínim,

Per fer un poema dadaista: Agafeu un diari. Agafeu unes tisores. Escolliu al diari un article que tingui la longitud que voldríeu que tingués el poema. Retalleu l’article. Retalleu curosament d’una manera immediata cadascuna de les paraules que formen l’article, i fiqueu-les totes dins una bossa. Agiteu-la suaument. Ara, agafeu els retalls un per un. Copieu-los atentament en l’ordre que hauran sortit de la bossa. Ara sou uns escriptors infinitament originals i d’una sensibilitat encisadora, tot i que incompresos per la massa. Tristan Tzara

33. Explica el mot «Ready-made».

34. Marcel Duchamp va enviar, l’any 1917, l’escultura “La font” sota pseudònim a la mateixa exposició de la qual era membre del jurat. Com a jurat, la va rebutjar, indignat.

a. Què et sembla que pretenia amb aquest comportament?

b. Explica per què la signa amb al pseudònim «R. MUTT».

35. Respon el següent qüestionari sobre l’Abstracció geomètrica: a. Defineix el concepte d’Abstracció.

b. En quins moviments i en quins artistes es concreta?

c. Què és el que diferencia la figuració de l’abstracció?

Quin és el nexe d’unió entre els dos moviments de l’Abstracció geomètrica?

36. Explica la rao per la qual, des de bon principi, el Surrealisme va estar molt lligat al Dadaisme.

37. André Breton, poeta francès, va redactar el 1924, a París, el «Manifest Surrealista». Explica com defineix el mot «surrealisme»

38. Explica en què consisteix l’Automatisme.

39. El vessant oníric del surrealisme està representat per Max Ernst, René Magritte i Salvador Dalí. Precisament d’aquest últim és un dels quadres més representatius del surrealisme «La persistència de la memòria», obra de l’any 1931 i anomenada popularment «Els rellotges tous». Comenta els elements marcats en la il·lustració, representatius de l’obra daliniana. cap rellotges tous

paisatge

rellotge

mosca

formigues

40. Esbrina com s’inicià la relació de Dalí amb el surrealisme i per quin motiu fou expulsat del grup surrealista?