Carrer 116

WWW.FAVB.CAT

La història oculta de l’hotel del Palau D’ENTRADA, pàgines 2 a 6

Anna carlota

CARRER116

ABRIL 2010

CARRER116 abril 2010 D’ENTRADA 2

L’hotel del Palau, una martingala de l’estil Porcioles El sumari del cas Millet no s’ha tancat, i podria tenir un desenllaç sorprenent. Potser haurem de pagar entre tots les irregularitats urbanístiques que van permetre tirar endavant els plans especulatius al voltant de l’hotel del Palau de la Música maria favà periodista

L’embolic de l’hotel del Palau de la Música sembla que no tingui fi. És com un culebrot, i a mesura que passen els dies va sortint més merda, més mentides, més contradiccions: canvis de qualificació urbanística, permutes sospitoses, un promotor hoteler que es alhora patró de la Fundació Orfeó Català, modificació del PGM, sordesa patològica de l’Ajuntament que tira endavant el projecte de l’hotel fins i tot després d’esclatar l’escàndol Millet... I tot i que la historia té molts folis i Fèlix Millet i els sospitosos habituals del seu entorn ja s’han convertit en personatges d’auca i carn d’acudits, el sumari encara no s’ha tancat.

Falta per representar l’últim acte. Si prospera la investigació actual del fiscal, la causa podria tenir un desenllaç sorprenent.

Una de les últimes notícies sobre aquesta desafortunada història de corrupteles és que el jutge ha denegat que la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona es personi

com acusació particular en la causa. La FAVB ja ha recorregut contra aquesta decisió. Però al marge de les actuacions del magistrat, que col·legues seus han qualificat amb el pejoratiu de “cargol” per la lentitud en portar el processament, el fiscal encara no ha llençat la tovallola i busca les responsabilitats en les quals podria haver incorregut un conseller, en donar el vist-i-plau als canvis de qualificació urbanística i a la permuta, encaminades ambdues a fer possible la construcció de l’hotel de

l

El fiscal busca les responsabilitats en les quals podria haber incorregut un conseller en donar el vist-iplau als canvis urbanístics luxe en la confluència dels carrers Sant Pere Més Alt i Amadeu Vives.

Mentre que el jutge denegava a la FAVB personar-se en la causa, per contra es produïen dues bones notícies.

El 26 de març l’Ajuntament anul·lava,

de forma definitiva, el pla urbanístic que permetia la “millora urbana” dels voltants del Palau de la Música, una “millora” que tenia com objectiu permetre la construcció de l’hotel. En aprovar el consell plenari la cancel· lació del pla, es detallaven cinc finques (13 bis, 15 i 17 del carrer Sant Pere Més Alt i les que porten els números 2 i 8 del carrer Amadeu Vives), dues més de les que en teoria havien de convertir-se en hotel.

L’altra bona notícia és que Mariona Carulla, la nova presidenta de la junta del Palau de la Música, anunciava a finals de febrer que les finques on s’havia de fer l’hotel es destinarien a escola de música, sales d’assaig i equipaments culturals del barri. L’entitat en sortirà beneficiada i també el veïnat, però hi ha dos actors d’aquesta comèdia que en surten perjudicats. Són l’Escola La Salle Comtal, que ja tenia coll avall les obres de millora que s’havien de fer a canvi de cedir les finques, i el grup promotor de l’hotel, Olivia Hotels, que veu com se’n va al cel un gran negoci. Aquest ja ha acudit als tribunals i en els documents aportats que li serveixen per reclamar

s’han descobert més contradiccions sobre la valoració de les finques i les compensacions que van rebre les dues administracions implicades, el govern i l’Ajuntament.

Tot comença l’any 2000 El projecte per construir aquest hotel es va començar a gestar l’any 2000, però per imposició de Fèlix Millet, les gestions es van dur amb total discreció.

Tothom ho sabia, ningú no deia res i els diaris catalans (l’Avui i La Vanguardia) també van entrar en aquest pacte de silenci. Millet tenia amics, benefactors i paganos a tot arreu.

El 10 de novembre del 2003, Millet aconseguia les finques per poder fer aquest establiment. Fins ara (fins al plenari del mes de març en el qual es va desvelar que hi havia cinc finques

l

El projecte de l’hotel es va començar a gestar l’any 2000, però per imposició de Millet les gestions es van dur amb una total discrecció afectades) s’havia parlat només de tres cases del carrer Sant Pere Mes Alt, l’última de les quals fa cantonada amb el carrer Amadeu Vives i està catalogada.

Eren propietat dels Germans de la Doctrina Cristiana, que és l’ordre religiosa

El fiscal encara no ha llençat la tovallola La permuta urbanística que es va signar entre el govern de la Generalitat i la Fundació Orfeó Català -Palau de la Música per poder construir l’hotel es va fer fora de la legalitat, segons opinen diversos juristes i urbanistes consultats. En aquesta operació es va incórrer en irregularitats que són les que ara està investigant el fiscal.

El que van intercanviar el govern i la Fundació no van ser finques sinó qualificacions urbanístiques. Diuen els juristes que el que calia fer era valorar prèviament les finques objecte de la permuta i després compensar econòmicament la part que perdés valor patrimonial, que en aquest cas és el govern.

Com a resultat d’aquesta operació de permuta, l’Ajuntament va deixar escapar, sense exigir cap compensació, la qualificació d’equipaments escolars que tenen les finques del carrer Sant Pere Més Alt i que podrien convertir La Salle Comtal en l’escola més ben equipada de Ciutat Vella, un barri que pateix un greu dèficit escolar.

La irregularitat més greu

que es detecta en el conveni, però, és que tampoc no diu en quant serà compensat el govern per la permuta de la finca de la plaça de Sant Jaume, l’antiga seu de La Caixa, coneguda popularment com la Caixa dels Marquesos, que es sòl edificable i que es va canviar per les finques dels carrers Sant Pere Més Alt, que és sòl d’equipaments.

El palauet de la plaça de Sant Jaume està catalogat des del 1978 i, com a edifici protegit que és, no es pot augmentar la seva edificabilitat. És a dir, no s’hi poden afegir pisos. Tampoc es podria exhaurir el volum edificatori de l’illa de cases on està en el supòsit que encara restessin metres per edificar.

A més, tota aquesta operació de permuta s’hauria d’haver fet en subhasta pública, segons l’opinió d’un urbanista que va seguir de molt a prop les modificacions de qualificació urbana que es van fer

durant la transició.

Quan l’operació de permuta es va posar a informació pública, una colla d’entitats van subscriure una mateixa al·legació que denunciava la improcedència de la modificació del Pla General Metropolità perquè era contrària als interessos públics “per la inexistència d’una equidistribució real de beneficis i càrregues de la qual resulta una acumulació d’aprofitament per part de la Fundació Orfeó Català i una pèrdua de drets d’aprofitament urbanístic per part del govern”. L’al·legació no va tenir cap efecte i les administracions no en van fer cas, però ara el fiscal sembla que s’hi hagi inspirat.

El 29 de setembre de l’any passat, abans de saberse que el fiscal ja investigava l’embolic de l’hotel, un portaveu de la conselleria d’Economia i Finances va assegurar al diari l’Avui que el conveni de permuta entre el govern i la Fundació Orfeó Català estava ben fet i que la compensació per al govern ja estava prevista. Aquestes declaracions es contradiuen amb el que figura en els documents que fixa en un “valor aproximat de 15 milions d’euros” les cases del carrer Sant Pere Més Alt, però no es valora la finca del carrer Ciutat, que és la del govern. En el conveni s’adjunta un escalat per calcular les compensacions econòmiques però no es detalla cap xifra concreta.

CARRER116 abril 2010 D’ENTRADA 3

que gestiona l’Escola La Salle Comtal del carrer Amadeu Vives, la que hi ha davant del Palau. Les finques cedides eren utilitzades fins aquell moment per a usos escolars, activitats extraescolars i parroquials.

Segons els documents de la per· muta, les cases van ser “una cessió gratuïta de l’Institut dels Germans de les Escoles Cristianes” a canvi que el futur promotor de l’hotel fes obres de millora a La Salle Comtal i construís un nou poliesportiu al terrat del col· legi, un sala d’actes i diverses aules d’infantil i primària. En presentar ara Olivia Hotels la reclamació da· vant del jutjat, s’ha sabut que a més de les obres, La Salle també va exigir una compensació en diners que se· gons diverses fonts oscil·lava entre els 300.000 i els 600.000 euros. Però de totes les seves reivindicacions, La Sa· lle només ha aconseguit fins ara dues aules noves.

El 2006, tres anys després de la su· posada “cessió gratuïta”, la Fundació Orfeó Català -Palau de la Música i el govern van signar un conveni “per a la transferència d’aprofitament de diverses finques”. Dit amb paraules que s’entenguin, l’objectiu d’aquest pacte era autoritzar la permuta i el canvi de qualificació de les finques del carrer Sant Pere Més Alt i una altra del carrer Jaume I que és propietat del govern.

Gràcies a aquest conveni, les cases propietat de la Fundació deixaven de ser considerades com a “equipaments escolars i culturals” per convertir-se en sòl residencial.

El pacte també preveu que “en un termini de dotze anys l’ús hoteler en totes les seves modalitats es pugui transformar en usos d’habitatge”. Se· gons aquest document, les finques Sant Pere Més Alt, 13 bis, 15 i 17, i el carreró anomenat Hort d’en Favà tenen una su· perfície de 3.457 metres.

Pel que fa al govern, el document diu que és propietari per compra a la Caixa d’Estalvis, des del 1998, del pa· lauet situat a la confluència dels car· rers Ciutat, 1, i Jaume I, 2 i 4, que té una superfície construïda de 5.501 metres. Aleshores i ara, els baixos es· tan ocupats per una oficina bancària, i els pisos, per oficines del govern. La diferència entre les propietats de la Fundació i del govern és de 2.000 me· tres de superfície residencial, que van a parar al futur hotel.

Aquesta “modificació puntual del PGM” es justifica en aquest conve· ni -i en el projecte urbanístic apro· vat posteriorment i ara revocat per l’Ajuntament de Barcelona- “per do· nar una nova configuració a l’entorn, creant una ordenació que eixampli el

carrer”. És a dir, fent una plaça da· vant del Palau perquè els autocars que porten els hostes a l’hotel puguin girar més còmodament.

Com més cosins més endins Però la discreció que havia imposat Mi· llet un bon dia s’acaba. L’Associació de Veïns del Casc Antic, i d’altres entitats, reben cartes anònimes denunciant les corrupteles de Millet, gangrenes que segons sembla coneixia tothom però que ningú no portava al jutjat. Els ve· ïns investiguen i descobreixen el pla per fer l’hotel. L’any 2008 es va saber que l’arquitecte Òscar Tusquets ja havia redactat el projecte constructiu. El pla original preveia l’enderroc de l’edifici modernista de la cantonada d’Amadeu Vives amb el carrer Sant Pere Més Alt, que està catalogat. És una casa del 1906

l

No seria la primera vegada que el consistori de Barcelona ha de compensar promotors per tràmits urbanístics que estaven mal concedits

l

Hi podem trobar molts exemples semblants a la ciutat: el primer projecte de l’hotel Miramar, l’hotel Sarrià, l’Illa Sandoz... que va construir l’arquitecte Antoni Mi· llàs. També anaven a terra les finques 15 i 17 del carrer Sant Pere Més Alt, que són dels segles XVII i XVIII. Arran de la protesta veïnal i de les pressions de l’Ajuntament, l’arquitecte Tusquets va refer el projecte però ja no el va vo· ler signar; va eliminar l’aparcament de cotxes i la plaça i admetia conservar les façanes de les finques. Al final, Tusquets va atipar-se de les reivindicacions veï· nals i va acabar fent un exabrupte de dèspota il·lustrat en una assemblea del barri. Però només va abandonar el vai· xell quan Millet ja havia estat encausat pel jutge “cargol”.

Encara és l’hora que Òscar Tusquets hagi donat la seva versió de l’embolic i de la seva relació amb el promotor de l’hotel. Tusquest es diu Blanca de segon cognom, igual que Manuel Valderrama Blanca, l’amo i promotor d’Olivia Ho· tels, l’empresa que havia de construir l’hotel del Palau. Però encara hi ha més marro: Valderrama era vocal de la junta rectora de la Fundació Orfeó Català. La llei de fundacions prohibeix expressa·

ment que el vocal d’una funda· ció sigui alhora el promotor d’un negoci vinculat a la mateixa en· titat. I Valderrama va incórrer en aquesta duplicitat fins que va esclatar l’escàndol i va presen· tar la seva dimissió.

Però Valderrama, dimitit i tot, no es dóna per vençut i ha acudit als tribunals per rescaba· lar-se de les inversions que ha fet en el projecte de l’hotel i també pretén endossar al Palau les obres que encara no s’han fet a La Salle Comtal. Fa una recla· mació econòmica d’uns 14 mili· ons, que són xavalla comparat amb els diners que ha estafat Millet.

Tornarem a pagar tots No seria la primera vegada que el consistori barceloní ha de compensar econòmicament promotors i particulars per uns tràmits urbanístics que no tiren endavant o que els jutges de· cideixen que estaven mal con· cedits. Hi ha molts exemples: el primer projecte de l’hotel Miramar, l’hotel Sarrià, Illa Sandoz...

També pot passar que sigui un magistrat dels que toquen de peus a terra i faci una sen· tència similar a la que es va dictar contra el primer projec· te de Piscines i Esports. Aquest era un pla especulatiu que l’Ajuntament va tirar enrere en l’últim moment influït per la pressió popular. El jutge va considerar que els promotors no podien demanar ser com· pensats perquè el projecte no havia passat l’aprovació defi· nitiva i que només s’havien frustrat les expectatives de guanys. El conte de la llete· ra. Anys després, l’equip de govern municipal va apro· var un altre pla a Piscines i Esports que és el que es va executar i que encara va ser pitjor que el primer. La his· tòria es va repetir en l’hotel Miramar. El pri· mer projecte va aconse· guir aturar-lo Josep Antoni So· lans quan era director general d’urbanisme. El segon, que cu· riosament també és d’Òscar Tus· quets, ja no el va aturar ningú. I ben a la vista està. Quasi tant com l’hotel Vela, obra d’un altre arquitecte diví, que s’ha passat pel forro de la caixa d’eines la llei de costes.

il·lustracions: ricardo hermida

CARRER116 abril 2010 PUBLICITAT 4

CARRER116 abril 2010 D’ENTRADA 5

L’espai Magdalenes no serà un hotel malgrat el desallotjament El passat 8 d’abril va ser desallotjat, al segon intent, l’espai social Magdalenes, però la seva lluita ha servit, entre d’altres coses, perquè ja no s’hi pugui edificar un hotel

Colau, que afegeix que “en qualsevol cas, si l’usuari vol marxar, la cooperativa li compra la seva quota”. Una proposta innovadora sorgida del Magdalenes però que no ha comptat, en aquest cas, amb el vist-i-plau del districte.

Espai de trobada

Vicent Canet

“Gràcies al moviment veïnal això no és un hotel” segons assenyala una pintada feta a la façana del mateix Espai Social Magdalenes. Aquesta victòria de l’espai aprovada pel districte de Ciutat Vella el desembre de 2009, avala la seua lluita iniciada el maig de 2006, i ha permès retirar la llicència hotelera d’aquest edifici, propietat d’Hotels Catalonia, perquè va ser concedida de forma fraudulenta com si no hi hagués cap veí quan encara quedaven dos llogaters. La tasca de Magdalenes seguirà, però, en un altre espai a causa del desallotjament del passat 8 d’abril, que fonts de l’Espai titllen de “desproporcionat i injustificat” per la presència de sis furgonetes d’antiavalots. Amb tot, van poder aturar l’enderroc de l’edifici que pretenia la propietat, ja que no tenien permís d’obres i qualifiquen les seves pràctiques de “mafioses”. Des de Magdalenes, a més, critiquen una legislació que “sobreprotegeix la propietat privada” per sobre de la funció social.

El primer intent de desallotjament, el 15 de febrer, s’havia pogut aturar reunint més de cent persones davant de Magdalenes sota el lema “Deshotelem Ciutat Vella”.

Petites victòries “Magdalenes ha estat un exercici del dret a la ciutat entès en un sentit ampli: el dret a la participació, a la cultura lliure, a la salut, a l’habitatge, a l’espai públic.. i sense això no hi ha drets a la ciutat”, afirma Albert Sancho, implicat en el centre social. L’activisme realitzat des de Magdalenes sempre ha estat el “d’aportar solucions i demanar als gestors del districte de Ciutat Vella que concretin aquests drets”. Per això, des de l’Espai es va iniciar una campanya d’interpel·lació directa amb el districte en la qual s’han plantejat cinc punts reivindicatius, dels quals s’han assolit la majoria. “Hem aconseguit la retirada de la llicència hotelera, la tutela de l’habitatge dels dos llogaters de renda antiga que encara queden en aquest edifici i que no volen

“Magdalenes ha estat un espai connectat amb altres centres socials i en el qual han treballat diferents col·lectius”, afirma Sancho. Tot va néixer de la col·laboració entre gent del Taller Contra la Violència Immobiliària i Urbanística i V de Vivienda, que estaven treballant temes d’habitatge i d’espais públics. “Una de les seves victòries és haver aconseguit posar a l’agenda social el tema de l’assetjament immobiliari”, indica Colau.

Molts venien de l’experiència del centre social Miles de Viviendas i treballaven temes urbanístics, d’espai públic, com el turisme defineix la planificació urbana i com l’especulació expulsa la població de rendes més baixes. “L’edifici

l

Els col·lectius proposen una prova pilot que consisteix en crear una cooperativa de cessió d’ús de l’habitatge

anna carlota

La façana de l’espai Magdalenes no deu agradar els inversors hotelers ni alguns càrrecs municipals

marxar, i així evitar que la propietat, Hotels Catalonia, faci cap malifeta. També es va aconseguir el reallotjament dels que estaven en procés de desnonament quan es va ocupar la casa: en pisos de pro-

l

Els responsables de Magadalenes consideren la seva lluita com un exercici del dret a la ciutat tecció oficial i dins del districte”, indica Adau Colau, també part integrant dels col·lectius de Magdalenes, que afegeix que la propietat ha intentat diversos cops enderrocar de forma il·legal l’edifici i amb veïns a l’interior. Un altre dels compromisos adquirits per

l’administració, aprovat el desembre passat pel districte de Ciutat Vella, és la continuïtat de l’espai “cosa que entre línies vol dir que ens cedirien un espai municipal, però que encara no s’ha concretat”, afirma Colau.

Accés a l’habitatge S’ha plantejat al districte que l’edifici sigui expropiat, si fos legalment possible segons el valor cadastral, per fer una prova pilot d’un projecte de cooperativa de cessió d’ús d’habitatge. Aquest model, que és un punt intermedi entre la propietat i el lloguer, està contemplat tant en el Pacte Nacional de l’Habitatge com en la Llei del Dret a l’Habitatge de Catalunya, “tot i que encara no s’ha fet per part de les administracions tot el possible per desen-

volupar-lo”, indica Colau. En concret, no s’ha facilitat sòl per poder construir edificis destintats a aquesta forma de facilitar habitatge a preu econòmic i que permet estabilitat a l’usuari. “El coopera-

l

La propietat va intentar enderrocar l’edifici de forma il·legal i amb veïns a l’interior tivista pot fer ús de l’habitatge en tant que membre de la cooperativa de forma indefinida, però amb un lloguer tou i no pot vendre -per estatuts no pot tornar al mercat lliure-, amb la qual cosa s’evita la part especulativa de la tinença en propietat”, afirma

de Magdalenes era l’exemple de tot això: d’assetjament immobiliari que va aconseguir expulsar gairebé tots els veïns de la finca, menys dos que van voler resistir, per això el vam voler convertir en exemple de lluites i mobilitzacions a partir d’un espai autogestionat”.

En aquest centre social hi han actuat col·lectius com V de Vivienda, Desobeint Fronteres o Salut, Autogestió i Comunitat, a més de diferents grups que promouen la cultura lliure.

A més, s’ha col·laborat amb les associacions de veïns del Gòtic, de Casc Antic i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca”, a partir de xarrades, teatre, música, etc.

També s’ha vertebrat del teixit associatiu del districte arran de la Xarxa Veïnal de Ciutat Vella, que va permetre treballar conjuntament diferents temes i aglutinar forces de cara a futures reivindicacions. Una tasca reivindicativa que continuarà, amb petites victòries, malgrat els desallotjaments i que restarà pendent del compliment dels compromisos adquirits per l’administració.

CARRER116 abril 2010 D’ENTRADA 6

Davant la dimissió d’Itziar González comunicat de la xarxa ciutat vella i la favb

La Xarxa Veïnal de Ciutat Vella, formada per les entitats del teixit associatiu i veïnal dels barris del centre històric de la ciutat, així com la Federació d’Associacions de Veïnes i Veïns de Barcelona (FAVB), volem expressar el nostre suport i agraïment a Itziar González així com evidenciar la incertesa a què ens aboca la seva dimissió com a regidora de Ciutat Vella.

Considerem que l’arribada d’Itziar González al Districte va suposar un gir positiu en les polítiques urbanes i socials, així com un fre a l’extensió del clientelisme associatiu; la transformació dels nostres barris en un aparador turístic i l’emmordassament de tota veu crítica que havia caracteritzar les regidories passades (Joan Clos, Xavier Casas, Katy Carreras, Carles Martí...)

En aquest sentit valorem molt positivament algunes de les fites del seu mandat: l’aturada del projecte de l’Hotel del Palau de la Música; l’anulació de la llicència irregular de l’hotel que es preveia construir al

carrer Magdalenes 13-15; l’elaboració d’un Pla d’Usos que limita la presència hotelera a Ciutat Vella, i la seva defensa de solucions no repressives alhora d’afrontar el treball sexual de carrer al barri del Raval, tot i que lamentem que finalment no hagi pogut incloure en el Pla una regulació d’espais de comerç sexual.

Som conscients que el seu mandat no ha estat fàcil, i que ha hagut d’afrontar no només pressions exteriors (premsa, gremi hoteler, representants del sector turístics...) sinó també pressions dins el partit amb què es va presentar i dins l’administració. En aquest sentit, malgrat les fites aconseguides encara queda un llarg camí per assolir una Ciutat Vella democràtica i inclusiva on prevalguin els criteris de justícia socioambiental i reconeixement de la pluralitat.

Tanmateix, ens preocupa quin efecte pot tenir la dimissió d’Itziar en els següents projectes: l’anulació definitiva del Pla dels Ascensors de la Barceloneta, la gestió cívica de l’equipament comunitari del Pou de la Figuera i del Casal de

Joves de Casc Antic, la creació d’un local autogestionat per a les entitats i moviments socials del barri Gòtic, la implementació del Pla d’Usos i la futura Llei de Barris del Raval.

Es mantindran els compromisos?

En aquest sentit, esperem que el seu successor, Carles Martí, mantingui els compromisos adquirits per Itziar González i l’animem a que no es deixi portar pels interessos dels grups d’especulació econòmica i a que treballi amb una òptica de districte i no de partit, propera als veïns que volem seguir vivint a Ciutat Vella en pau i tranquil·litat. Per això, des de la Xarxa de Ciutat Vella i des de la FAVB exigim a les institucions que en les properes eleccions municipals es donin les passes efectives per permetre l’elecció directa del Regidor/a i Consellers/es de Districte, de manera que aquests hagin de respondre davant la ciutadania i no dels aparells de partit, permetent que desenvolupi la seva tasca amb més dedicació i un major grau de llibertat.

Querella popular Palau de la Música - cas Millet Campanya de bonus per sufragar la fiança de 6.000 euros exigida pel jutge per exercir d’acusació popular Com recordaran els i les lectores de Carrer, dins del marc de la Campanya contra la corrupció i la impunitat, en defensa del bé públic impulsada per diverses entitats del teixit social de la ciutat, es va acordar que la FAVB iniciaria el procés per tal d’exercir l’acusació popular en el cas del Palau. Un cop acceptat que ens personéssim, el jutge ens imposa una fiança de 6.000 euros que ens retornarien al final del procés, sigui quin sigui el resultat.

Més enllà de les possibilitats que la FAVB i les entitats que donen suport a la campanya tenim de posar la fiança, donat els mitjans cada cop més restringits amb què ens movem i el fet d’haver recorregut formalment, la possible fiança i el seguiment legal del procés comportaran uns costos que volem compartir amb moltes entitats i ciutadania que ja ens ha manifestat la seva voluntat d’implicar-se i de participar en aquesta campanya de forma activa. És per això que hem decidit emetre 200 bons que estaran pròximament a la vostra disposició, amb un valor de 50 euros cadascun i amb la possibilitat que la persona que el compri pugui ser rescabalada amb aquesta quantitat quan acabi el procés i se’ns retornin els 6.000 euros, o bé que vulgui col·laborar de forma desinteressada en sufragar costos del procés a través d’un número de compte que s’obrirà en una banca ètica. Al mateix temps ens podreu indicar si voleu que el vostre nom aparegui a la campanya com a persones que hi doneu suport. Al bonus hi figurarà el lema que dóna títol a aquesta nota. Pròximament podreu trobar més informació a la nostra web (www.favb.cat).

Crònica

CARRER116 abril 2010 CRÒNICA 7

9

El problema interminable de Can Batlló

11

Entrevista a Ferran Aisa, historiador

El moviment veïnal de les Corts i altres veus crítiques veuen la requalificació del Miniestadi com una operació especulativa que va en contra dels interessos del barri i de la ciutat

Miniestadi,

requalificació a la carta

jorge sánchez

Els veïns de les Corts no s’han rendit davant l’enorme pressió per tirar endavant els plans especulatius

José Miguel Benítez

La Coordinadora d’Associacions de Veïns i Entitats de les Corts va presentar, el passat 31 de març, un escrit de set al·legacions contra la modificació del Pla General Metropolità (MPGM) -aprovada el 28 de gener amb els vots de PSC i CIU-, que impulsa la requalificació dels terrenys del Miniestadi del FC Barcelona, per considerar que es tracta d’una “modificació a la carta”, que prioritza els interessos del club de futbol

sobre els del veïnat i la ciutat.

En les seves al·legacions, la Coordinadora esmenta diferents declaracions dels propis dirigents del FC Barcelona sobre la necessitat d’impulsar la modificació per finançar la remodelació del Camp Nou i la construcció del nou Palau Blaugrana. En aquest sentit s’expressava, l’any 2007, el dirigent blaugrana Joan Franquesa: “Per finançar l’obra, el Barça pretén treure el rendiment a terrenys ara infrautilitzats com els de la zona del Miniestadi... mitjan-

Els números canten Aquesta modificació va acompanyada d’un estudi econòmic, encarregat per l’Ajuntament a l’empresa consultora Promo Assessors Consultors SAP, que indica que la plusvàlua serà de 67,7 milions (valor cadastral dels terrenys, descomptats els 64,7 milions de les càrregues urbanístiques: 30 milions per la compra compensatòria de sòl, i 34,7 milions en obres d’urbanització).

En cas de fer de promotors immobiliaris, l’estudi contempla que venent els pisos de renda lliure, les 1.624 places d’aparcament, els comerços i oficines i l’hotel, en una perspectiva de 13 anys, el fluix de caixa estimat serà de 578,7 milions d’euros. Descomptant les despeses, l’estudi preveu un benefici de 205 milions d’euros.

çant venda, cessió, concessió o permuta, cosa que sortirà de la reordenació de les Corts”.

Aquesta situació la presenta públicament el Barça en donar a conèixer el projecte de l’arquitecte Norman Foster com a guanyador del concurs de remodelació del Camp Nou. Era una manera més de pressionar per agilitzar la requalificació dels terrenys del Miniestadi que, com diu Franquesa, estan infrautilitzats, atès que el Barça no els necessita des de la inauguració de les seves noves instal·lacions esportives de Sant Joan Despí.

Aquest plantejament queda palès amb la signatura, el juliol del 2009, del Conveni entre el Barça i els Ajuntaments de Barcelona i Montcada i Reixac.

El text és clar: “Les plusvàlues que generi l’actuació urbanística en l’àmbit de les Corts es destinaran per part del FC Barcelona... a la remodelació i ampliació del camp de futbol i de les instal·lacions de l’illa de l’Estadi i a la construcció d’un nou pavelló Blaugrana”.

Després de la signatura del

Conveni, el vicepresident econòmic del Barça, Joan Boix, va dir: “El Barça és avui més ric... És una perla per gestionar amb molt benefici per al Club. Hem aconseguit millorar el patrimoni”. Per als membres de la Coordinadora, això demostra que la modificació és el vestit a la mesura del conveni.

En paraules de l’arquitecte Agàpit Borràs, assessor de la Coordinadora, “Laporta i Hereu van donar el plat ja cuinat als cuiners (els tècnics)”. Segons Borràs, la requalificació es va fer seguint al revés el procés habitual, és a dir, no es va partir de les necessitats de les Corts i de la ciutat, sinó de què es podia fer per poder portar a terme la remodelació que necessita el FC Barcelona.

Debat Col·legi d’Arquitectes No només les entitats de les Corts, consideren que és una modificació dolenta. En un debat organitzat recentment per l’Agrupació d’Arquitectes Urbanistes de Catalunya, en la seu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, i al qual

Algunes dades Segon el conveni, la modificació afecta a un total de 153.000 m2 de sostre (134.000 m2 en l’illa del Miniestadi i 19.000 m2 de sostre en l’illa de l’Estadi). Els 134.000 m2 del Miniestadi es distribuiran: 78.000 m2 per construir 812 pisos d’habitatge de preu lliure; 52.000 m2 (que passaran a titularitat pública) per construir 812 pisos d’habitatge protegit; 4.000 m2 d’usos comercials i terciaris no residencials, en planta baixa. Els 19.000 m2 de l’Estadi es distribuiran: 15.000 m2 d’us hoteler; 4.000 m2 d’usos terciaris no residencials i aparcaments (1.624 places).

Amb un llenguatge ambigu, el conveni diu que en les plantes baixes dels pisos es “contempla que es pugui incorporar”: un CEIP, un IES, una escola bressol, un CAP, un centre cívic –a compte del FC Barcelona-, una residència per a gent gran i centre de dia i un equipament esportiu amb piscina. Dels 70.600 m2 d’equipaments que perden les Corts, 733 m2 van al barri de Gràcia, i els 63.300 m2 restants a la Plana d’en Reixac i la Vallençana Baixa, de Montcada i Reixac. El FC Barcelona haurà d’abonar 30 milions d’euros per pagar la compra d’aquests terrenys. van assistir unes 80 persones, la majoria van qüestionar tant el tipus d’intervenció “tros a tros”, com aspectes concrets de la mateixa, com és el reduït percentatge de superfície dedicada a equipaments. Gran part de les intervencions la van qualificar de precipitada i poc racional, i van propugnar una intervenció integral a la zona, des del Parc de Cervantes fins a Travessera. Així mateix, alguns professionals, en coincidència amb la posició de la Coordinadora, van criticar la falta de lideratge que ha tingut l’Ajuntament en el procés de transformació necessari per a la zona, deixant-lo en mans del FC Barcelona.

Discrepàncies i preocupacions Per a l’Adela Agelet, integrant de la Coordinadora, són moltes les discrepàncies amb l’Ajuntament, tant en la forma com s’ha dut el procés d’elaboració de la modificació, sense comptar amb la participació veïnal, com en continguts concrets. passa a la pàgina 8 2

CARRER116 abril 2010 CRÒNICA 8

2 ve de la pàgina 7 Entre els qüestionaments al projecte assenyalats per Agelet, i que en part es recullen en les al·legacions de la Coordinadora, hi ha els següents: - La falta de participació del veïnat de les Corts. L’alcalde ha rebut a la Coordinadora el 19 de març, bastant després d’aprovar la modificació. Agelet qualifica aquesta reunió de “més del mateix”, és a dir, zero receptivitat a les reivindicacions del veïnat. Situació que contrasta amb la receptivitat a les pressions del Barça, reforçat pels seus èxits esportius, que ningú no qüestiona. Curiosament, l’aprovació de la modificació es produïa poc temps després que el president Laporta declarés que havia perdut la confiança en l’Ajuntament.

- La construcció d’habitatge, de caràcter especulatiu, incrementarà gairebé un 18% la densitat de població de la zona, i per tant, augmentaran les necessitats i dèficits.

- L’Ajuntament planteja un 10% de sostre per a equipaments, mentre que la Coordinadora, i altres professionals, sostenen que per llei ha de ser un 20%. Amb la modificació, el dèficit d’equipaments que actualment, segons la Coordinadora, és de 12.000 m2, arribarà a 38.000 m2. Aquesta situació afectarà molt especialment la dotació educativa, cosa que obligarà una part de l’alumnat a desplaçar-se a altres zones de la ciutat. Això és doblement injust tenint en compte que hi ha zones de la ciutat en les quals, amb una dotació inferior de pisos, ha reservat una quantitat de 5 a 10 vegades superior per a equipaments.

- La compensació que per llei s’ha de fer per la pèrdua dels equipaments esportius que suposa aquesta intervenció urbanística, no es fa en les Corts, sinó a Montcada i Reixac (i en una petita part al barri de Gràcia), forçant amb això al límit, segons

dani codina

El Parc Güell tanca portes L’Ajuntament preveu barrar el recinte per controlar el nombre de visitants Alícia Tudela

jorge sánchez

la Coordinadora, la legislació vigent, i prioritzant el fet que allà els terrenys són més barats. És una distorsió de l’ordenació urbanística i una pèrdua injustificable per a les Corts .

- La Coordinadora tem que després d’aquesta operació en vindran d’altres, també de caràcter especulatiu, en altres “illes” de la zona, i que portaran més problemes i dèficits: Club de Polo, Club Laietà, Universitat...

- Consideren positiu facilitar la connexió i comunicació entre els diferents barris, que avui és gairebé nul·la a causa de les “illes” o zones tancades que formen les instal·lacions del Barça, la Universitat o el Club de Polo. Però per a això no és necessària una intervenció especulativa com la projectada.

- Classisme i engany en la construcció d’habitatge. El projecte esmenta 50% d’habitatge de preu lliure i 50% d’habitatge protegit. Realment es destinaran 78.000m2 per al primer i només 52.000 m2 al segon. És a dir, els 812 pisos d’habitatge protegit seran molt més petits, i parlar d’un 50% és un engany.

- El doble discurs, tant de l’Ajuntament com del FC Barcelona, a causa de la proximitat de les seves respectives eleccions, i que és el motiu que ha precipitat l’aprovació de la modificació.

L’Ajuntament té por a la imatge dolenta que li pugui donar un pelotazo similar al que va portar a terme el Real Madrid. L’actual directiva del club vol fer-ho aparèixer com un triomf enfront dels seus accionistes. L’estudi tècnic ho planteja com una operació d’alt risc. Les declaracions dels dirigents blaugranes se centren ara en les possibilitats dels guanys amb els comerços i l’hotel i deixen a un costat les seves primeres declaracions, com la del dirigent Joan Boix “cal esperar el moment immobiliari adequat.

Evidentment, l’actual no és un bon moment”, que no són massa positives per als seus accionistes, però que accentuen davant l’opinió pública el caràcter especulatiu del projecte.

- Els equipaments que planteja el projecte no estaran llestos fins al 2018. I mentrestant?

Si res no ho impedeix, a finals d’any l’Ajuntament de Barcelona té previst tenir a punt el tancament perimetral del Parc Güell.

Després de molt de temps d’especulacions sobre el futur d’aquest emblemàtic espai, el consistori té la intenció de restringir l’accés al recinte perquè considera que en els últims 10 anys s’ha doblat el nombre de visitants i que això ha donat lloc a un “greu problema de massificació turística” i, com a conseqüència, a més problemes per a la seva conservació. La regidora de Medi Ambient, Imma Mayol, encarregada d’explicar el projecte als veïns, havia de presentar el funcionament del nou sistema en els propers mesos.

Davant d’aquesta situació, les associacions de veïns i comerciants dels barris propers s’hi han mostrat en contra perquè creuen que perilla que, un cop tancat el parc, es faci de pagament i creuen que això generaria discriminació.

El proper mes de setembre es començarà a construir el tancament perimetral de la zona monumental i, en principi, encara que no hi ha data concreta, es farà efectiu a finals d’any. Aquestes noves tanques passaran pel perímetre de la històrica ciutat-jardí tancant tot el parc. També està previst que s’implantin cinc cafeteries i que s’expropiïn les cases dels números 12, 14 i 16 del carrer Olot, unes finques incloses en l’acord de govern de 2006 de protecció del parc, perquè s’ubiqui el centre d’interpretació del Parc Güell, previst en el pla integral. Aquest projecte compta amb un pressupost de 34 milions d’euros.

Limitar els visitants Amb aquest projecte, la idea de l’Ajuntament és de limitar l’accés de visitants al recinte fins a 7.000 al dia. D’aquesta manera, l’objectiu és combinar la doble escala

del parc, d’una banda el fet de ser patrimoni de la humanitat i, de l’altra, pulmó verd de Barcelona. A més de contemplar l’adequació de la reixa perimetral, el projecte també inclou l’arranjament i la il·luminació de camins interns, la incorporació d’algunes àrees infantils, la recuperació dels jardins d’Àustria i la millora del drenatge. Tot i que encara no s’ha concretat com, els veïns dels barris propers al parc quedaran, en principi, exempts de la limitació. Es contemplava la possibilitat de fer-ho amb una targeta o un mecanisme tàctil.

Des del moment que l’Ajuntament va començar a especular amb les reformes que es farien al parc, i el seu possible tancament, es va crear la Coordinadora d’Entitats del Parc Güell, formada per les associacions de veïns i comer-

l

La Coordinadora d’Entitats del Parc i la Favb mantenen una oposició ferma al tancament ciants dels barris del Carme, Coll, la Salut, Vallcarca i Turull, i comerciants de la Salut. A més, s’hi han acabat adherint 47 entitats.

Des de la coordinadora es manté una oposició ferma al projecte de tancament i es considera que el parc “ha de continuar sent de lliure accés per a tothom”. Des d’aquesta plataforma es creu que per solucionar els problemes de massificació i conservació que al· lega l’Ajuntament, seria suficient amb incrementar la presència de Mossos i Guàrdia Urbana i de personal de manteniment de Parcs i Jardins. En aquest sentit, els veïns denuncien que, actualment, només hi ha set treballadors, dos dels quals són tècnics, quan abans n’hi havia vint.

En aquest sentit, segons el president de l’Associació de Veïns Coll-Vallcarca, Salvador Barrau, tot això suposarà la privatització de l’espai: “El Parc Güell és públic, és una cessió a la ciutat de Barcelona, els ciutadans som

els propietaris i l’ajuntament el seu administrador”.

Sense resposta de l’alcalde La Coordinadora d’entitats va enviar una carta a l’alcalde per tal de mantenir una reunió per tractar la qüestió alhora que demanava una còpia del projecte del Pla Integral per estudiar-lo i una consulta ciutadana de participació a la ciutat.

De moment, no han obtingut cap resposta per part del consistori. En aquest escrit també es reclamava un manteniment dels camins i espais del parc més acurat i amb més personal. Segons aquest document, els parcs de la ciutat que depenen de Parcs i Jardins ja tenen un pressupost assignat però no sempre es fa servir en el parc previst.

Comissió de treball Els veïns i el districte han pogut debatre els projectes del barri dins el marc del pla de desenvolupament comunitari, que inclou una comissió de treball que funciona des de l’any 2006. Des de l’Ajuntament se sosté que en aquestes reunions els veïns han pogut participar i dir-hi la seva. Per contra, els veïns qüestionen aquest procés participatiu i argumenten que, en l’última reunió que van tenir amb la regidora Imma Mayol, se’ls va dir que ja se’ls citaria per explicar-los com quedava el projecte final sense concretar-los res.

Pel que fa a un possible pagament futur per entrar al parc, cal tenir en compte que fa uns anys el Ministeri de Cultura va establir la gratuïtat d’accés als museus estatals per als espanyols i, després d’un temps d’aplicació, es va haver de retirar, ja que la Comunitat Europea ho considerava discriminatori. D’aquesta manera, també es podria considerar discriminació si només fos gratis per als veïns del barri, els barcelonins o els catalans.

Des de la FAVB es considera que si el problema del Parc Güell és financer i, finalment es fes pagar per entrar, “qui serà expulsada serà la població local” sense tenir un impacte notable en els turistes ja que la major part de la gent que visita una ciutat està disposada a pagar per visitar els llocs emblemàtics. En aquest sentit, la FAVB aposta per crear un impost turístic per al visitant.

CARRER116 abril 2010 CRÒNICA 9

El problema interminable de Can Batlló La transformació del polígon industrial de Can Batlló, un dels últims que encara funciona com a tal a tot Barcelona, s’ha convertit en un problema enquistat al barri de la Bordeta

l’Ajuntament va proposar als veïns que, enlloc de l’expropiació pura i dura, com tocava, es podria fer una part d’habitatge lliure, amb la qual es donaria per pagada la immobiliària i a la resta d’espais es podrien construir les zones verdes i els equipaments planejats.

El moviment veïnal es va trobar llavors amb un dilema, enfront del qual va guanyar la postura possibilista, i es va acceptar la proposta de l’Administració, tot exigint un llistat ampli d’equipaments socials al servei dels veïns. Finalment es van acostar postures i es va aconseguir arribar a una entesa.

Però la immobiliària va intentar exigir més contraprestacions, va interposar recursos judicials contra l’Ajuntament, a la vegada que es feien els interminables passos de planejament urbanístic, que van demorar-ho tot durant anys.

Finalment, desactivades les demandes, va arribar l’hora d’executar el projecte. Van sortir dues notícies importants al respecte: en primer lloc, que es traslladaria la conselleria de Medi Ambient a una de les grans naus del polígon, i que es faria un Museu de l’Urbanisme.

Yaiza García Les rodalies de Barcelona van començar a urbanitzar-se a partir de l’aparició dels Vapors que la ciutat anava exportant cap a l’extraradi.

En aquelles zones s’aplegaven fàbriques i obrers, i els seus voltants van créixer fins a constituir nous barris.

La història del moviment veïnal a Sants als temps de la transició va venir, en molts casos, de la mà de reivindicar antigues fàbriques com a reserva de zones verdes i equipaments. Al barri de Sants, es va guanyar l’Espanya Industrial i el Vapor Vell, però Can Batlló, a la Bordeta, va anar quedant relegada, en part per culpa de l’estratègia dels propietaris de la fàbrica, que l’ha-

L’actualitat Un cop punxada la bombolla especulativa, la immobiliària ja no té tan clar el rendiment econòmic de l’operació, i mou les seves peces per aturar tot el projecte. De fet, pel model de gestió del projecte triat per l’Ajuntament (de cooperació) la Immobiliària Gaudir i la resta de propietaris són els responsables de pagar les indemnitzacions, inscriure les finques al Registre de la Propietat i pagar el gruix de les obres. Per tant, si la immobiliària no mou fitxa, el projecte queda aturat.

l

Els veïns volen desencallar un procés que ha hipotecat els equipaments del barri des dels anys 70 vien convertit en un mini polígon industrial que aplegava centenars de micronegocis.

El primer propietari de la fàbrica va ser Julio Muñoz Ramonet i, quan aquest va morir, Can Batlló va passar a les mans de les seves filles i nétes, que són les actuals propietàries. El polígon industrial es va anar comprant i venent entre immobiliàries de la família, fins arribar a la Immobiliària Lles i, més tard, va passar a l’actual propietària, la Immobiliària Gaudir.

Paral·lelament, el Pla General Metropolità de 1976 va concentrar als terrenys del polígon el gruix de reserves per fer zones verdes i equipaments a la Bordeta. Això

Mobilitzacions veïnals

dani codina

El retard del trasllat de les petites empreses de Can Batlló està portant a una situació límit als afectats va provocar que el moviment veïnal es trobés sempre amb el fre de com reivindicar la recuperació de Can Batlló sense perjudicar els treballadors.

Des dels anys 70 els veïns van promoure campanyes amb aquest fi, la darrera de les quals ja fa

més de dotze anys que dura i es va encetar a mitjan anys 90. Aquesta reivindicació neix del fet que tots els voltants de l’antic Vapor, masies i camps, van ser construïts fins al darrer metre quadrat, sense la necessària contraprestació de zones verdes i equipaments,

que seguien pendents del desenllaç de Can Batlló.

El primer pas endavant Poc després de la darrera andanada veïnal i de les bombolles immobiliàries dels darrers anys, la cosa va començar a bellugar-se. I

Desesperació entre els petits empresaris El retard en el trasllat de les petites fàbriques ubicades a les antigues naus industrials de Can Batlló està portant a una situació límit els afectats. La situació en la qual es troben ja fa temps que és desesperada, ja que han d’afrontar el pagament del lloguer del nou local que ocuparan, ubicat a l’Hospitalet del Llobregat, però no poden abandonar Can Batlló (ni deixar de pagar el lloguer) fins que no els paguin la indemnització que els deuen per trasllat forçós, o perdran el dret a cobrar-la.

L’Ajuntament va fixar com a data límit perquè es paguessin les indemnitzacions el 31 de desembre de 2009, però la data ja va vèncer i, per ara, no se n’ha fixat cap altra.

A dia d’avui encara queden 22 empreses dins el recinte fabril, i la seva situació és la següent: des del novembre de

2007 estan pagant cada tres mesos una quantitat que va entre els 165 i els 1.000 euros (depenent de la superfície que tenen contractada), per l’aval d’una nau que encara no poden ocupar, a més dels sis mesos de lloguer que els van fer pagar per endavant. A banda, és clar, de continuar amb la despesa mensual del local de Can Batlló, perquè si el deixessin de pagar no els indemnitzarien. I sense rebre els diners, encara que volguessin, no podrien fer front a un trasllat de negoci, amb tota la despesa que suposa.

El projecte de Can Batlló, per tant, es troba en un punt mort, a l’espera que es realitzin els pagaments que permetin als empresaris afrontar les despeses d’un trasllat i abandonar l’antiga ubicació.

Els veïns, farts de l’espera, van decidir posar una data límit al començament de les obres: l’1 de juny de 2011. I van amenaçar que si encara seguia tot aturat, rebentarien les parets i entrarien a ocupar Can Batlló. D’aquesta manera van començar un seguit de campanyes que sempre comencen amb el nom “Tic, tac, Can Batlló”, fent referència a què el temps passa.

D’aquesta manera, es van organitzar un seguit d’activitats que pensen dur a terme mensualment, fins a l’1 de juny de l’any vinent.

La primera d’elles va tenir lloc el passat 7 de març, i va consistir en pintar un rellotge a una de les parets del recinte fabril. El dibuix va desaparèixer al dia següent, ja que BCNeta el va esborrar ràpidament.

Els veïns estan disposats a fer tot el que calgui per desencallar el procés, passant per recuperar tots els espais possibles encara que sigui amb instal·lacions a precari, com ho podria ser un gran parc central provisional, el qual s’han ofert a fer ells mateixos.

Però també volen que si la paràlisi persisteix, l’Ajuntament expropiï la immobiliària i executi, amb iniciativa pública, la recuperació de Can Batlló.

CARRER116 abril 2010 CRÒNICA 10

En 5 paraules Sales de venopunció a cada districte Aquest any s’obriran 5 sales de venopunció i el 2014 cada districte en tindrà la seva.

El desplegament d’aquests equipaments és una vella reivindicació de la Favb. Ho va anunciar Itziar González, regidora “socarrimada” a Ciutat vella. Carles Martí, el seu successor, la va desmentir als mitjans de comunicació. Avui, amb González ja dimitida, es confirma que el desplegament tira endavant. Una bona notícia.

Mort de 65.000 coloms 256.000 coloms sobrevolen Barcelona. A Ciutat Vella i l’Eixample hi ha 6.000 per kilòmetre quadrat, quan normalment n’hi hauria d’haver 500. L’Ajuntament ha reaccionat. En un any i mig ha d’exterminar 65.000 coloms. Els pressupost inicial és de 118.750 euros. Això si la pena de mort dictada és “indolora” i no causa estrès a les aus, garantint un efecte “ràpid i irreversible”.

Llançament dels jocs olímpics d’hivern L’impuls és gran, i potser hi hagin ajudat les sorprenents nevades de març. En un any de crisi, de rebaixes per als barris, no hi ha hagut cap problema per pressupostar una oficina tècnica. Allò que d’altres vegades és impossible, avui ha estat realitat. S’han modificat els pressupostos i es dota, inicialment, amb 400.000 euros el cost de la citada oficina.

Sense comptar el cost del viatge de l’alcalde i acompanyants a Vancouver. La crisi no afecta tothom per igual.

El culebrot de Las Arenas Els bancs que s’han fet els amos de Metrocevasa, un cop s’han lliurat de l’especulador Sanahuja, han recuperat el projecte. Diuen que el centre d’oci obrirà portes el primer trimestre de 2011. Un museu del rock, 126 botigues, un gimnàs, 12 sales de cinema, un aparcament per a 1.500 cotxes i 8 restaurants. Pel camí s’han deixat l’arquitecte estrella Richard Rogers, potser per car i conflictiu.

Avinguda Ferrer i Guàrdia Barcelona intenta reparar l’oblit del pedagog i llibertari creador de l’Escola Moderna, afusellat el 1909. L’antiga vinguda dedicada al Marqués de Comillas, prohom que es va fer ric mercadejant amb esclaus, pren un altre nom.

Ho celebrem.

Fòrum Social Català, alternatives davant la crisi La celebració del 2on Fòrum Social Català ha servit per constatar la necessitat de trobar alternatives al sistema capitalista i de mantenir articulat en el temps aquest esperit crític de lluita i mobilització compartida Daniel Gomis Des del primer Fòrum Social Mundial (FSM), celebrat a Porto Alegre el 2001, passant pels Fòrums Socials Europeus i els Fòrums Socials locals, aquestes trobades d’activistes d’arreu del món s’han anat establint com una cita periòdica ineludible per debatre i teixir estratègies per al canvi social. El Fòrum Social Català (FSCat), un espai de trobada obert a tothom (partits polítics, governs i entitats armades/violentes al marge), en el qual les entitats i moviments socials que rebutgen l’actual model de desenvolupament poden intercanviar experiències i mobilitzar-se articuladament, es va començar a gestar durant el FSM celebrat a Nairobi el 2007. Allà es va decidir que l’any 2008, enlloc d’organitzar una nova trobada “altermundista” a escala global, se celebraria una jornada de mobilitzacions descentralitzades a tot el planeta coincidint, això sí com sempre, amb la trobada del Fòrum Econòmic de Davos, en la qual es reuneixen els líders econòmics i polítics a nivell mundial.

Davant l’èxit d’aquella crida als fòrums descentralitzats -personificat a casa nostra en el FSCat, que va significar tot un pas endavant per a la confluència de diverses lluites socials-, durant l’últim FSM, celebrat a Belem l’any passat, es va tornar a fer una crida per seguir amb noves mobilitzacions mundials el 2010. Es va fer especial incidència en la necessitat de desenvolupar un procés de treball col·lectiu amb la crisi sistèmica com a gran tema d’atenció central, i enguany, el FSCat tampoc no ha volgut deixar escapar aquesta nova oportunitat de manifestar-se acostant l’esmentada problemàtica a la nostra realitat.

L’esperit s’estén A l’hora de fer un balanç de l’actual estat d’aquest esdeveniment a nivell general, Jordi Calvo, estudiós dels Fòrums Socials i un dels veterans membres del comitè organitzador del FSCat, destaca com, malgrat les dificultats, l’anomenat “esperit de Porto Alegre” va creixent i estenent-se cada cop una mica més: “És un fet que les ganes de crear punts de trobada per a tots aquells que volem un món diferent al de la globalització neoliberal-capitalista van en augment. La gent no deixa de voler lluitar per canviar les coses i així ho demostren la diversitat d’iniciatives que en aquesta línia es poden trobar avui en dia en el territori

anna carlota

Moment de debat a la Universitat de Barcelona espanyol”. Calvo també considera que aquests espais de confluència són molt importants perquè permeten a les organitzacions que hi assisteixen sortir de la seva parcel· la quotidiana per conèixer-se i crear vincles amb d’altres que tinguin inquietuds similars, fent bo allò de “la unió fa la força”, una màxima que ja va caracteritzar la primera edició i que enguany, tal i com admet el mateix Calvo, encara ha guanyat més pes: “S’ha incentivat

l

El Fòrum permet a les organitzacions sortir de la seva parcel·la per crear vincles amb d’altres entitats més la col·laboració i això s’ha vist reflectit en la gran varietat i qualitat dels seminaris que s’han obtingut com a resultat”.

Com ja va passar també el 2008, un altre dels pols d’atenció de la recent edició del FSCat ha estat l’Assemblea de Moviments Socials, que es va anar gestant en paral·lel al procés del Fòrum i va tornar a viure el seu gran moment com a epíleg de les jornades d’enguany. La seva raó de ser no és una altra que servir de tribuna comuna a tots els moviments

i col·lectius participants en el Fòrum per recapitular les reivindicacions plantejades i comunicar de pas el calendari de mobilitzacions que es preveu dur a terme al llarg de l’any. Van ser moltes les crides a la unitat d’acció dels diferents col·lectius, sobretot a l’hora d’articular un front comú davant les polítiques de la Unió Europea -considerades excloents i abusives-, tot coincidint amb la presidència espanyola d’aquest semestre. En aquest sentit, la Campanya contra l’Europa del Capital, la crisi i la guerra, ja va convocar a finals de gener, amb el suport del Fòrum i coincidint amb l’escalfament de motors d’aquest, la primera manifestació com a resposta a la cimera de ministres de Treball de la UE. Les pròximes contracimeres UE-Amèrica Llatina-Carib (a mitjan maig) i Regió Euromediterrània (principis de juny) es presenten com dos dels grans plats forts que estan per venir.

Continuïtat necessària Ara bé, més enllà de consolidarse com un altaveu puntual i aïllat d’alternatives socials, i de donar embranzida a noves campanyes reivindicatives, una de les grans novetats que ha plantejat el FSCat 2010 ha estat la necessitat de mantenir obert un procés de continuïtat; un requisit gairebé indispensable per mirar d’aconseguir

una major presència i penetració del seu missatge en la societat.

Actualment, els seus membres estan concentrats en com prosseguir, però tenen ben clar que, tot i les dificultats que comporta implicarse en un projecte com aquest -amb una gratificació a nivell d’ideals enmig d’un entorn eminentment material i farcit d’obligacions-, l’existència permanent d’un espai social alternatiu i aglutinador es fa més urgent que mai, sobretot tenint en compte els temps que vivim. Com molt bé resumeix l’activista Esther Vivas: “A diferència dels inicis del ‘moviment antiglobalització’, el període actual es caracteritza per la fragmentació i la dispersió de les lluites i per la dificultat de trobar campanyes que en permetin una convergència real”, i si a això li sumem: “la intensificació de les polítiques neoliberals, la dificultat per contrarestar i invertir la seva lògica i de transformar el malestar social enfront de la crisi en mobilització col·lectiva, el fet de trobar-se, constatar que no estem soles, debatre i plantejar alternatives, s’ha convertit en una necessitat imperant”. Tothom sap que no serà fàcil, però de fet, mai ho ha estat al llarg d’aquests deu anys de Fòrums Socials i no per això s’ha deixat de creure en la utopia que un altre món serà algun dia possible. Algú més s’anima...?

Ara més que mai, un altre món segueix sent possible Tot i no arribar als excel·lents registres de la primera edició (hi han influït l’absència d’un dia d’acció global impulsat pel FSM, la pèrdua del factor novetat del primer Fòrum i la dificultat de reactivar el procés després d’un any i mig d’aturada), el FSCat 2010 es va celebrar l’últim cap de setmana del passat mes de gener a la seu central de la Universitat de Barcelona tornant a aconseguir un notable èxit d’assistència i participació. Més de 3.000 persones i prop d’un centenar i mig d’entitats i organitzacions catalanes que lluiten per canviar el sistema no es van voler perdre els més de 100 seminaris, tallers i actes lúdics, en els quals es van analitzar les causes i conseqüències de la crisi en les seves múltiples vessants i es van proposar també nombroses alternatives alineades amb el distintiu lema “un altre món és possible”.

Més informació: http://www.forumsocialcatala.cat

CARRER116 abril 2010 CRÒNICA 11

“Els barris van independitzar-se del centre de la ciutat” Ferran Aisa Historiador un jove John F. Kennedy va visitar Catalunya amb una delegació encapçalada pel president del Congrés Nacional Indi, Jawaharlal Nehru, i en la qual també hi viatjava Indira Gandhi. Kennedy passava els estius a Europa i aprofitava per visitar cancelleries europees. Al llibre en publiquem les fotos.

néstor bogajo

La Guerra Civil a Barcelona ha estat el tema principal d’infinitat de llibres. S’ha parlat de la Generalitat, del PSUC, de la CNT... Però mancava una obra que tractés en profunditat l’evolució del consistori durant els anys que va durar el conflicte. Aquest buit historiogràfic l’omple el darrer llibre de Ferran Aisa: República, guerra i revolució. L’Ajuntament de Barcelona (1931-1939) (Base, 2009).

El llibre dedica un annex al nomenclàtor. Imagino que el ball de noms va ser inevitable.

Quin motiu té la gent per llegir un llibre de 766 pàgines on no hi surten codis Da Vinci ni mags adolescents?

Enrique Vila-Matas diu que la crisi actual no és d’autors, sinó de lectors. I estem parlant de la novel·la, que té més seguidors, i d’un autor com Vila-Matas. La història és més difícil que arribi a la gent. I, si és en català, encara ho és més. En tot cas, aquest llibre pot interessar qui vulgui conèixer com es va organitzar un caos; com la gent és capaç d’engrescar-se amb un fet col·lectiu, d’intentar tirar endavant una nova societat.

“República, guerra i revolució”. Els dos primers conceptes estan prou clars.

El tercer...

La historiografia marxista ha volgut eliminar la revolució. Però aquesta va existir. Va ser una revolució de la vida quotidiana. S’estava construint un món nou; un sistema popular, social, progressista. De cop i volta, les fàbriques ja no eren del patró.

Els serveis públics com el gas, la telefonia, l’electricitat... tot va passar a mans dels treballadors, la majoria dels quals eren anarcosindicalistes.

Després de l’alçament, els guàrdies d’assalt van armar els militants obrers que eren a les barricades, i aquests, un cop vençuts els militars, van decidir que ja n’hi havia prou d’explotació, que ara decidirien ells. Hi havia consciència obrera. Sabien què havien de fer i ho van fer. L’Estat espanyol va desaparèixer a Barcelona. Catalunya gairebé va esdevenir un estat independent controlat per la Generalitat i la CNT. Al llibre parla dels comitès de barriada.

A les grans ciutats, els

ignasi r. renom

barris van jugar un paper important. Si no hagués estat per la participació ciutadana, la guerra hauria durat un mes. A Barcelona -que aleshores tenia un milió d’habitants-, els barris van ajudar a descentralitzar funcions.

En lloc d’ocupar el consistori, es van crear aquests comitès de barriada, nascuts dels comitès de barricada de les primeres hores de revolució.

Els comitès van ocupar locals de la burgesia i l’Església, des d’on organitzaven la vida als barris. Van crear biblioteques, hospitals, oficines d’allistament... Els barris feien una feina municipal i estaven federats. Pràcticament s’havien independitzat del centre de la ciutat. Durant l’estiu del 1936, van posar en pràctica la idea llibertària del municipi lliure, amb els veïns organitzats per escales, carrers, barris i districtes.

Com evoluciona el govern de la ciutat durant la guerra?

A l’inici, l’Ajuntament queda reduït. Els regidors de dretes desapareixen; els fan fora per decret. El consistori mobilitza els seus empleats amb l’objectiu d’ajudar els barcelonins. S’havien de retirar els cavalls morts i enterrar-los al Canyet; coordinar la feina als cementiris; controlar que les farmàcies i els hospitals atenguessin la gent... Quan el comitè de proveïments s’instal·la a la Via Laietana, comença una gestió pública mixta, amb els

partits d’esquerres escollits a les darreres eleccions més la CNT, la UGT i el POUM. Per últim, després de l’estiu del 1936 -quan s’eliminen els comitès locals-, es crea un ajuntament de tipus popular, amb els partits d’esquerres i els sindicats. La unitat dins de l’Ajuntament no es va trencar amb els Fets de Maig.

Com explica al seu llibre els Fets de Maig del 1937?

Els Fets de Maig van ser més que una lluita entre anarquistes i comunistes. En primer lloc, era la primera vegada que confluïen en una batalla quatre concepcions diferents d’esquerres revolucionàries: els anarquistes, els socialistes, els comunistes i els trotskistes, tots amb una correlació internacional.

Molt del que succeïa a Barcelona s’havia dissenyat a Moscou. Les democràcies occidentals capitalistes també estaven interessades en el fet que la revolució fracassés: moltes de les seves empreses havien estat col· lectivitzades. I, per últim, hi havia la concepció espanyolista de la República, que veu que està perdent Catalunya.

Tot això fa que guanyi la contrarevolució. Qui perd? La revolució popular-llibertària, la Generalitat, Catalunya.

Expliqui’ns alguna de les troballes que ha fet.

Durant aquells anys, Barcelona va rebre visites de personatges força coneguts.

Els escriptors John Dos Pas-

Arrels llibertàries Ferran Aisa i Pàmpols va néixer el 1948 al carrer de la Cadena, en un dels edificis que va caldre enderrocar per fer la rambla del Raval. És l’autor d’Una història de Barcelona, Ateneu Enciclopèdic Popular, 1902-1999 (Virus, 2000), un llibre dedicat a l’entitat que va presidir durant cinc anys i pel qual va rebre el Premi Ciutat de Barcelona. Durant molt de temps, va compaginar diverses feines amb la seva afició per la història. Des del 2005, es pot guanyar la vida com a historiador.

No li agrada la paraula autodidacte: es considera hereu d’una tradició molt arrelada a casa nostra.

“Josep Benet -un dels seus mentors, recordatampoc no havia estudiat història i és un dels millors historiadors del país”.

Aisa prové del moviment llibertari. Es considera un historiador de la cultura. I també ha cultivat la poesia.

Un dels seus poemaris du per títol Rambla del Raval (Emboscall, 2003).

sos i Ernest Hemingway van presentar al Saló de Cent la pel·lícula Tierra de España.

També van venir poetes com Miguel Hernández, que passava per Barcelona després de viatjar a Rússia i va fer un recital poètic en una caserna.

Però hi ha una visita inèdita fins ara: el juny del 1938,

Els veïns canviaven el nom dels carrers. Si algú moria al front, posaven el seu nom al carrer on vivia. També posaven noms com CNT, Anarquia, Stalin... De García Lorca n’hi havia uns quants.

L’Ajuntament va haver d’intervenir perquè sovint era un caos. La Via Laietana era la Via Durruti. I la plaça Urquinaona es deia Ferrer i Guàrdia. També els cinemes van canviar de nom. El Doré era el cinema Durruti; el Vergara, el cinema Ascaso.

En el pròleg del llibre, l’alcalde Hereu afirma que aquella Barcelona és “una ciutat llavor de la Barcelona d’avui”.

Totes les ciutats passades són llavor de la d’avui. Però no sé si tenim memòria per recordar quina és aquesta llavor. Estem en deute amb aquella Barcelona, amb una generació que va patir molt i no ha rebut res a canvi. Que va viure l’exili, els camps de concentració d’Auschwitz o Mauthausen; el franquisme amb les presons, la fam i la misèria. Aquesta generació va patir molt i no se li ha reconegut el que va fer per canviar les coses. Ells són els últims que han estat a punt de tocar el cel amb els dits.

Creu que l’ajuntament socialista ha estat un digne hereu d’aquell consistori en guerra?

Els dirigents polítics que apareixen en el llibre van ser molt honestos. Són un exemple per als polítics actuals. Ho van donar tot per la ciutat. I a la majoria encara no se’ls hi ha reconegut. En general, falta reconeixement. Per exemple: fa mesos que el llibre està a les llibreries, però l’Ajuntament encara no l’ha presentat. Ho havia de fer l’alcalde, però sembla que el tema està una mica oblidat...

Opinió

CARRER116 abril 2010 OPINIÓ 12

albert recio

14

La crisi va per barris

La veu del

CARRER

Del 10 al 16 de maig se celebra el referèndum municipal sobre la futura reforma de la Diagonal. Hem de triar sobre tres propostes: A) bulevard, B) rambla, C) que quedi tal i com està. Aquesta consulta implica dos temes que les associacions de veïns i veïnes venim platejant de fa anys. El dret a opinar mitjançant consultes populars i la democratització de l’ús del sòl, és a dir, aconseguir que totes les maneres de moure’s (vianants, ciclistes, amb transport públic o privat) convisquin pacíficament. En concret es planteja que el tramvia, avui infrautilitzat, uneixi dues zones tan importants com el Baix Llobregat i el Besòs.

Podrem opinar sobre una via urbana que no funciona, que té amplis espais inutilitzats i on el vehicle privat ocupa un espai desmesurat respecte a la mobilitat que proporciona.

Aquesta important consulta s’ha desvirtuat en plantejar-la dividida en dues opcions (A i B), que recolzen la transformació de la Diagonal en una via més raonable, i concentrant en una sola opció els partidaris que tot continuï igual. Les propostes A i B coincideixen en la necessària transformació i es diferencien en com distribuir l’espai i urbanitzar la via. Dues propostes que hauran de desenvolupar-se amb més precisió després de la consulta.

L’Ajuntament, amb l’alcalde al capdavant, silencia la importància de la unió dels dos tramvies, manté una excessiva ambigüitat, manifesta que el resultat no serà vinculant i crea incertitud respecte del calendari de les obres. D’altra banda, CIU aposta fort per l’enverinada opció C, i no explica com vol que sigui la futura Diagonal. L’opció que pugui defensar ERC és una incògnita i el PP està desaparegut. Amb tanta indefinició és difícil il·lusionar els possibles votants i es potencia l’abstenció.

Malgrat tot, la Favb considera important anar a votar.

Opta per qualsevol de les dues propostes, A o B, que milloren la Diagonal i concreten un model de mobilitat més favorable per a la ciutadania. Si els vots de les opcions A i B superen la C, no es podrà interpretar de cap altra manera que no sigui que la majoria optem per la reforma.

En aquest context, el moviment veïnal té un repte important. Hem de fer pública amb força la nostra opció.

S’han de realitzar actes informatius als barris, arribar al veïnat amb els nostres arguments i fer entendre que no podem desaprofitar aquesta ocasió. Si guanya l’immobilisme (opció C), s’allunya un model de ciutat més sostenible i equilibrat. Un model que defensem, de fa anys, des de la Barcelona dels barris.

CARRER

Edita: Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona Obradors, 6-10 baixos 08002 Barcelona Telèfon: 93 412 76 00 Fax: 93 412 58 88 e-mail: carrer@favb.cat Web: www.favb.cat Consell de direcció: Andrés Naya, Marc Andreu i Eva Fernández Cap de redacció i maquetació: Elia Herranz Revisió ortogràfica: Roser Argemí Consell de redacció: Gemma Aguilera, Néstor Bogajo, Sergi Cabeza, Luis Caldeiro, Vicent Canet, Anna Carlota, Dani Codina, Laura Díaz, Yaiza García, Daniel Gomis, Núria Jové, Jordi Martí, Joan Morejón, Maria Ortega, Ricardo Iván Paredes, Ignasi R. Renom, Isabel Rey, Alícia Tudela, Eva Vicens, Marc Villoro Consell assessor: Manel Andreu, Anna Alabart, Roser Argemí, Jaume Asens, Alfons Barceló, José Miguel Benítez, Jesús Berruezo, Horacio Capel, Maria Favà, Josep Ramón Gómez, Maria Eugenia Ibáñez, Joan B. Isart, Alfons López, Eugeni Madueño, Pep Martí, Mariano Meseguer, Pep Miró, José

Molina, Eduard Moreno, Ferran Navarro, Rosa Mª Palencia, Albert Recio, Ferran Segarra, Josep Lluís Rueda, Mercè Tatjer, Ole Thorson, Ángel Valverde, Pau Vinyes Portada: Anna Carlota Maqueta original: Joan Carles Magrans Administració: Marga Parramon Publicitat: Isabel Mancebo Fotomecànica i impressió: Imprintsa Telèfon: 93 878 84 03 Distribució: Trèvol Missatgers Telèfon: 93 498 80 70

La FAVB no està necassàriament d’acord amb les opinions que s’expressen als articles signats per particulars o col∙lectius. Es permet la reproducció sense modificacions de qualsevol contingut de la revista fent esment de l’autoria i sense finalitat de lucre, segons la norma copyleft Imprès en paper ecològic de 80 grams Dipòsit legal B - 21300 - 1995 Aquest número té un tiratge de 8.000 exemplars i la seva distribució és gratuïta

L’edició d’aquesta publicació ha estat possible gràcies a la col∙laboració del Departament d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i diverses entitats

El ninot de El Roto

A votar!

L’altre Samaranch “Juan, mañana cuando os levantéis yo ya me habré ido y no pienso volver”, li va dir Juan Antonio Samaranch a l’escriptor Juan Llarch a la Curullada, un poblet de la Segarra on tots dos estaven destinats el 1938 com a soldats de la 60 Divisió republicana que manava el dirigent comunista José del Barrio. I és que Samaranch ha tingut algunes vegades una irresistible tendència a fugir quan les coses van mal dades”. Així començava Josep Maria Huertas Claveria al número 100 de Carrer la seva petita biografia sobre Samaranch, censurada per l’Enciclopèdia Catalana. Davant la vergonyosa desinformació i els silencis interessats dels mitjans de comunicació, i ja que disposem de poc espai, convidem els lectors a llegir l’article complet al citat número de la revista. El trobareu a la web de la Favb, www.favb.cat, on estan en format pdf tots el números de la publicació.

La veu dels lectors Dossier d’animals: una altra oportunitat perduda

Mentre obria el número 115 de la vostra revista, embolicada amb un plàstic que poc o molt, tard o d’hora, acabarà formant part de l’illa de plàstics que diuen que sura indiferent a l’oceà Pacífic, mentre l’obria, com deia, anava jo rumiant amb les meves cabòries sobre el futur de Montjuïc, l’impacte que suposarà la construcció de les 2 hectàrees de la gossera, l’insuficient contrapartida de l’Ajuntament que pretén compensar la pèrdua d’espai amb la requalificació de terrenys que actualment ja són espais naturals de la muntanya (los muy pillines), etc. quan de sobte veig que el número inclou un dossier sobre els animals de Barcelona i la seva biodiversitat.

Mira què bé, penso, el Carrer no s’ha oblidat que aquest és l’any de la biodiversitat, i tant que sí,

quanta falta fa comunicar als ciutadans i ciutadanes de la nostra ciutat, de totes les ciutats, la importància mai suficientment ponderada de conservar bé el nostre entorn, que comença per a la gran majoria d’éssers humans en les ciutats. Vaig fullejant i... segons Yaiza Garcia, a Barcelona hi ha coloms, cotorres, rates i ésser invisibles que són els insectes, pare usted de contar. Resulta que hem d’aplaudir l’activitat dels ocellaires que, com la dels toros, s’emmarca en la tradició, que es fotin entre els 200.000 i 300.000 ocells

fringíl·lids als quals se’ls priva de llibertat anualment (6.000 llicències x 10 ocells x 5 dies)... cada dia veig més clar que amb aquest background no podem fer res.

Per transmetre cultura s’ha de tenir. Fa 6 anys, quan va néixer el meu fill, m’il·lusionava amb l’idea de portar-lo, quan fos més grandet, és a dir, ara, a veure la fantàstica colònia de xoriguers que habitava en el penya-segat marítim de Montjuïc. Era una joia que teníem a la mateixa ciutat. Pensaments, conductes, propòsits com els que destil·len els articles d’aquest dossier l’han exterminada, sí.

Congratular-se amb la milionada de recursos destinats als animals domèstics en front de la minsa i ridícula destinada als salvatges, mantenir tranquil·la la consciència amb el pensament que amb defensar gats i gossos (i ara també fures) ja n’hi ha prou, el foment de les

CARRER116 abril 2010 OPINIÓ 13 colònies de gats, que han delmat les poblacions de petits mamífers, que también son de Diós i sobre tot són aliment de mussols, que abans abundaven a Montjuïc.

Tot aquest animalisme mal en· tès i pitjor gestionat que condemna a un segon pla els éssers vius que haurien d’estar en primera línia de les nostres preocupacions i que de facto els considera races inferi· ors... Peter Singer, si us plau, aga· fa l’avió i explica què significa que tots els animals som iguals (tots menys els mol·luscs, els qual reco· mana menjar com a pas previ al ve· getarianisme, el bueno del Singer).

En resum, una altra oportunitat perduda. No obstant, vull aprofitar per demanar-vos que no m’envieu més aquesta revista. Gràcies.

Sergi Garcia Barcelona

Premi per a dos col·laboradors de ‘Carrer’

Un matí de primavera de l’any 2007 es van presentar a la redacció de Carrer el periodis· ta Jesús Martínez i el fotògraf Marc Javierre. Ens oferien col· laborar a la revista, que havien conegut mitjançant l’amic Eu· geni Madueño.

Després d’una llarga xerra· da, vam concretar que comen· çarien una sèrie d’entrevistes a persones arribades a Barcelona en diferents onades migratòri· es. Ells van plantejar tractar-ho des d’un punt de vista diferent,

fent-se la pregunta “fins quan un immigrant deixa de ser immi· grant?”, per respondre-la expli· cant la relació d’aquestes per· sones amb la ciutat mitjançant les seves respectives feines.

Es van posar mans a l’obra i el juny de l’any 2008 van publicar el seu primer treball. Ens van presentar el peruà Miguel Angel Fernández, “un ciutadà barcelo· ní”. En aquest número que teniu a les mans publiquen el seu novè treball i entrevistes el comerci· ant nigerià Joseph Okundaye.

Doncs bé, la Diputació Pro· vincial de Barcelona els ha atorgat el Premi al millor tre· ball periodístic per aquest sèrie publicada a Carrer. Un premi dotat amb 12.000 euros que te· nen més que merescut. Jesús i Marc van dedicar el premi “als últims mitjans independents que queden, com Carrer, al treball en equip i a aquells que deixen la seva terra per un món que se suposa que ha de ser millor”. Fem nostre aquest re· coneixement. El treball de dos anys ha donat lloc a una entra· nyable amistat. Felicitats!

Les cartes enviades a la secció de La veu dels lectors han de tenir un màxim de 1.800 caracters (un foli). Ens reservem el dret d’adaptar-les si superen aquesta extensió.

LA CAMBRA FOSCA L’Alfonso, a la presó El PP i les ‘narcosales’ Ens alegra que s’hagi aprovat la ubicació de sales de venopunció a tots el districtes de Barcelona. Els drogodependents estan malalts i tenen totes les edats, ideologies o pertanyen a qualsevol dels partits, parròquies i entitats.

Són veïns nostres. A les sales de venopunció, alguns les anomenen pejorativament “narcosales”. No tots els partits polítics comparteixen la nostra

alegria pel seu desplegament.

El PP de Ciutat Vella, a la seva pàgina web, destaca en un requadre la consigna “no a les narcosales”. Esperem que no hagin de fer-les servir.

Alfonso Hermosilla ha ingressat a la presó, condemnat a tres anys per trencar el nas, l’any 2007, a un mosso d’esquadra que portava kubotán, un arma il·legal que serveix entre d’altres coses per punxar els manifestants. Diversos col·lectius se solidaritzen amb l’Alfonso i exigeixen la seva excarceració. En la publicació solidària XQuè? ens pregunten: “¿Què faries si et clavessin un kubotán?” L’advocat defensor ha demanat que se suspengui l’empresonament, igual que s’ha fet en el cas dels agents condemnats per tortures. La

Myrurgia García Bragado...

Ressuscita una vella reivindicació veïnal.

L’Ajuntament va donar permís de construcció a un gran edifici a l’illa que va ocupar l’antiga fàbrica Myrurgia, qualificada d’equipaments. La regidora Assumpta Escarp va concretar que seria una residència per a esportistes d’elit. Tot mentida, l’edifici que s’ha aixecat de veritat és un altre hotel, Hesperia Sport Barcelona. Els veïns, indignats, han presentat un contenciós administratiu i exigeixen l’Ajuntament que abans de finalitzar el mandat es construeixin els equipaments pendents.

Favb ha signat el manifest contra l’ús del kubotán.

Ai TV3...

... i la Diagonal Amb posicions ambigües o obertament contràries, Ramon Garcia Bragado treballa des de dintre perquè les propostes de canvi de la Diagonal no es portin a terme. No vol que el tramvia uneixi les seves dues línies. La seva intervenció a la seu del RACC va ser tota una joia. No pot ser que tot un tinent d’alcalde faci de quintacolumnista dels qui volem aturar la reforma.

... i l’hotel ressuscitat No ha esperat ni una setmana. Així que ha dimitit l’Itziar González de la regidoria de Ciutat Vella, el tinent d’alcalde ha posat en marxa el projecte de l’hotel que es vol aixecar junt al Portal de Santa Madrona.

La regidora, víctima de la partitocràcia existent, s’oposava a la seva construcció. Bragado, responsable d’Urbanisme, ho tenia aprovat des del 20 de febrer i amagat a sota la catifa. Ho va presentar el 20 de març a la comissió d’Urbanisme. Diuen que s’havia “traspaperat”.

Quina casualitat. Comença bé la nova etapa per al districte.

El 14 d’abril es van manifestar 100 persones a la plaça de Sant Jaume denunciant la suspensió a TV3 del documental Monarquia o república?. Les raons esgrimides són que “era fluix, no responia a la pregunta i es ficava amb el Rei, atacava la seva figura i tractava temes de la seva vida privada”. No sabem què hi ha de cert, però tenim dues coses clares: TV3 està obligada a realitzar i projectar un documental per contestar la pregunta, si no, la suspensió fa molta pudor. D’altra banda, estem farts que es protegeixi la casa reial, i a la pràctica, es prohibeixi criticar-la.

EN POSITIU 25 anys de La Sedeta Una de les més importants i històriques victòries veïnals.

L’antiga fàbrica ha donat pas a un centre cívic que es proposa celebrar el 25è aniversari amb un amplíssim programa d’actes: un audiovisual que explica la història del centre, actuacions de circ, concerts, pintada d’un graffiti commemoratiu i nombrosos debats, entre ells una reflexió sobre el paper que correspon portar a terme als centres cívics al segle XXI. Un programa que durarà del maig al juliol i en el qual intervenen un número important de col·lectius i entitats del barri.

La celebració coincideix amb la renuncia del regidor del districte a construir a la mateixa plaça un edifici que robava un espai públic necessari. Resumint, una important lluita veïnal en la qual han destacat les mares i pares de l’escola Claret.

Jornada reivindicativa a la plaça de Llucmajor el dissabte 17 d’abril

Plaça de la República A proposta de la Coordinadora d’Associacions de Veïns de Nou Barris i amb el recolzament del Consell de Districte, es canviarà el nom de la plaça de Llucmajor pel de plaça de la República. Aquí es va situar el 1990 l’escultura de Josep Viladomat “La República (Flama)”. També s’ha col·locat una placa d’homenatge (difícil de llegir per la seva ubicació) i que diu: “En memòria de tots els lluitadors i lluitadores de la segona República a Nou Barris”.

CARRER116 abril 2010 OPINIÓ 14 albert recio activista veïnal de nou barris i economista

La crisi va per barris

F

a més de dos anys que l’eco· nomia mundial va entrar en crisi. No és que abans les coses fossin meravelloses, però l’experiència ens diu que sem· pre poden anar a pitjor. Als vells problemes que ja teníem: habitatge, serveis socials inadequats, desigual· tats de tota mena, corrupció, greu deteriorament mediambiental... s’hi han tornat a sumar vells mals (atur massiu, desnonaments, inseguretat econòmica, nova pobresa...). És evi· dent que la crisi és filla del desgavell del neoliberalisme i la globalització, de l’especulació financera i immobi· liària. Però, en comptes de transfor· mar les regles del joc, els grups de poder estan aconseguint el reforça· ment de les polítiques que van pro· vocar el problema.

Primer van aconseguir que els governs salvessin les institucions financeres amb generoses ajudes.

Ara, aquelles ajudes s’han conver· tit en deutes públics, i els antics deutors ens estan xulejant col· lectivament amb noves exigències: reformes laborals, retalls de pensi· ons, retalls de despesa pública... o sigui, més inseguretat econòmica per a la majoria. És un escàndol, una injustícia i una temeritat mantenir polítiques que empitjoren la situació de la majoria de la població en benefici d’uns pocs, aquests que s’anomenen eufemísticament com a “mercats fi· nancers”. ¿Fins quan ens han de prendre el pèl perquè reaccionem? Potser el problema és que les nostres percep· cions ens impedeixen veure la crisi com una qüestió col·lectiva. L’atur, la por a la pèrdua del lloc de treball, al desnonament, es viuen d’una for· ma individual. A molts barris tenim molts veïns passant-les magres i que ens resulten invisibles. Si a més són estrangers, fins i tot hi ha qui els per· cep com la causa del problema, quan realment són tan víctimes com nosal· tres. I sovint les mateixes persones que pateixen les situacions més pe· noses han estat educades en la cultu· ra de l’individualisme, que impedeix fer-nos veure que això és un proble· ma col·lectiu i que allò que cal és fer accions potents per canviar les coses.

També hi pot ajudar l’enorme

el roto

debilitat organitzativa que tenim la major part d’entitats i moviments cívics, que fa que no veiem com podríem donar respostes a la situ· ació. Preferim centrar-nos en allò que fem sempre i deixar que sigui el minso sistema de protecció soci· al qui s’encarregui del problema. O potser es tracta que després de tant anys de ser adoctrinats en la cultura que només hi ha una economia pos· sible, pensem que no tenim res a dir més que esperar que els grans cer· vells ens treguin de l’ensurt.

Però per molt que fem l’estruç,

l

Tenim molts veïns passant-les magres i que ens resulten invisibles, potser perquè les nostres percepcions ens impedeixen veure la crisi com una qüestió col·lectiva. Doncs bé, ara comencen els retalls de veritat

o que ens sentim indignats i im· potents, la crisi està començant a afectar la vida col·lectiva dels nostres barris. Ara ja no es tracta només de saber que tenim veïns a l’atur. Ara comencen els retalls de veritat. Exigits pels mateixos mer· cats financers que fa uns mesos demanaven ajudes milionàries als estats. I que ara, salvat l’ensurt, tenen l’atreviment d’exigir que es retallin les despeses públiques. I ja estem començant a veure’n els efectes, com ara projectes d’equi· paments que cauen (curiosament, sempre són els que diuen “de pro· ximitat”, de servei als barris, no pas els grans projectes faraònics en benefici d’alguna patum local). I desprès s’anuncien amenaces múl· tiples, com la del copagament de la sanitat pública, l’augment radical dels preus dels transports públics, l’allargament de l’edat de jubilació (una forma d’amagar que es tracta de retallar les pensions), o el retall dels drets laborals.... I que la pro· mesa de comptar amb un bon sis· tema de serveis socials es posterga sine die.

Comença a ser hora que pensem a respondre. A exigir que, si hi ha retalls, aquests es facin en qüesti· ons supèrflues i amb participació so· cial. A exigir reformes fiscals justes que permetin tenir un sector públic en condicions. A que es desenvolu· pi una verdadera política social que protegeixi les víctimes i controli els depredadors. A que l’economia s’or· ganitzi en funció de les necessitats socials i no com ara, que són els in· teressos d’una minoria social els que determinen què convé fer i què no.

Direu que sona bé, però que és molt difícil de resoldre. Però podem començar per iniciatives petites.

Per defensar amb força que no ens retallin les despeses bàsiques als nostres barris. Per exigir informa· ció i transparència en la situació social. Per preparar mobilitzacions preventives per evitar que les polí· tiques de desmuntar serveis socials es facin efectives. Per fer una feina constant per evitar que el racisme i la xenofòbia desviïn les responsa· bilitats socials i generin moviments incontrolables. Per reforçar el nos· tre teixit organitzatiu i buscar entre tots noves respostes i noves accions.

Sants diu adéu a l’activista Josep Pons carrer

J

Albert Garcia (‘directa’)

osep Pons era activista veïnal del barri de la Bordeta, i amic i col· laborador de Carrer. Va morir el passat 16 de febrer. Un infart ful· minant va trencar el cor tan gran que tenia. Incansable. Optimista.

Defensor de totes les causes imaginables, Josep pensava que al barri hi havia lloc per a tothom. A la foto, publicada per la revista Directa, el ve· iem reivindicant l’agost del 2008 un espai digne i estable per a la castigada festa major alternativa. Josep recolzava tots els silenciats i els marginats.

No buscava simpatitzar amb els sectaris i els poderosos.

Va ser vicepresident del Centre Social de Sants, membre actiu de l’Ate· neu Llibertari de Sants i últimament era president de la Comissió de Veïns de la Bordeta. Josep donava importància a la feina i no pas al càrrecs. Va dedicar molts esforços a la reivindicació perquè Can Batlló fos per al barri (precisament ara, amb l’excusa de la crisi, pateix a un altre retard, veieu aquest mateix número de Carrer).

La mort d’en Josep va causar un gran impacte. El 17 de març, l’església de Sant Medir estava plena de gom a gom. Com tantes d’altres vegades s’havia omplert per celebrar nombroses assemblees, en un acte entranyable que va glossar la figura d’en Josep.

Diferents col·lectius de joves van portar a terme un gest de justícia: van col·locar una nova llegenda a la plaça Bonet i Muixí que deia: “plaça de Josep Pons”. Amics i companys volen que el futur centre de Can Batlló porti el seu nom. És just. Però el millor homenatge que se li pot fer és que veïns i veïnes i entitats continuïn la lluita perquè les propostes veïnals per a Can Batlló siguin una realitat, quan abans millor. Gràcies, company!

CARRER116 abril 2010 DOSSIER 15

Votar a Barcelona Articles

pepe molina andrés naya miguel pajares joan subirats

roser argemí rafael castellanos salvador ferran pep martí

DOSSIER

Il·lustracions

La inèdita iniciativa municipal de realitzar un referèndum per votar la reforma de la Diagonal ens ha inspirat per plantejar des d’aquest dossier un seguit de temes relacionats amb la participació de la ciutadania en els afers públics

montse cabo

¿Per què costa tant modificar el sistema electoral? joan subirats catedràtic de Ciència Política i investigador de l’IGOP-UAB

en compte els territoris, ja que sense la Catalunya despoblada, la Catalunya poblada ho passaria magre.

El problema és que el moment per acabar amb trenta anys de transitorietat no era el millor i, de fet, tothom ho sabia. Qui més qui menys, està ja pensant en les eleccions, i totes les formacions polítiques miraven la nova llei amb una calculadora a la mà per veure com quedarien els seus números a partir de cada proposta plantejada. I el que acaba passant és que s’imposa la idea que ja serveix el que tenim enfront d’una hipotètica millora que ves a saber quins efectes acabarà tenint.

Per altra banda, si el que es volia era aprofitar el canvi per recuperar confiança i connexió amb la gent (a partir, per exemple, de crear diputats de districte, que representessin més clarament els diversos territoris, mitjançant fórmules com l’alemanya), no crec que la resposta sigui l’apropiada, ja que els problemes que generen desconfiança i escepticisme són molt més profunds i no s’arreglen amb un canvi de llei electoral.

i algú pensa que fa trenta anys es va decidir que faríem les primeres eleccions autonòmiques amb un sistema electoral que, provisionalment, seria el mateix que el que fèiem servir a les eleccions generals, i que, de moment, els 135 diputats del Parlament els repartiríem de manera que s’afavorís els territoris menys poblats, segurament tots ho consideraríem comprensible.

Sobretot si, com era el cas, encara no se sabia quins efectes tindria aquell sistema en els resultats dels partits d’aleshores, i quan a més a més, s’esperava suprimir les províncies i fer una nova divisió territorial i política de Catalunya.

El problema és que han passat més de trenta anys, seguim sense saber si volem províncies o vegueries, i que, malgrat tot, les eleccions autonòmiques previstes per al proper mes de novembre seguiran estan determinades per la famosa disposició transitòria quarta de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de l’any 1980. El nou Estatut simplement diu que cal una llei electoral, i que fins que no es tingui, la transitorietat segueix sent transitòriament vigent.

Fa uns mesos, semblava que la cosa es podria arreglar. I que, finalment, Catalunya ja no seria l’única Comunitat Autònoma que no disposa de llei electoral pròpia. En efecte, complint l’acord

S

Promoure el control social La resposta a la crisi de confiança ciutadana no està (només) en la modificació del sistema electoral. Interessaria més que es treballés per reforçar les possibilitats de control social en el dia a dia, i no només en el precís moment de les eleccions. Els problemes que tenim no deriven (només ni principalment) del

l

l

Tothom sabia que amb les eleccions a prop no era el millor moment per acabar amb trenta anys de transitorietat del sistema

La resposta a la crisi de confiança no està només en la millora del sistema electoral.

Cal reforçar la vigilància democràtica ciutadana

d’Entesa signat pel segon “Tripartit”, es va crear una comissió parlamentària per tal d’examinar les possibilitats d’aprovar aquesta llei abans de la tardor. En aquest sentit, ja l’any 2007 es va crear una comissió d’experts que havia d’avançar en aquest tema, i que, segons tots els partits, va fer una feina correcta i útil.

Tot plegat ha acabat en un no res. El passat mes de febrer, després de mes i mig de reunions, el tripartit i CiU (cal tres quartes parts dels diputat per aprovar el nou text) van decidir que no podrien posar-se d’acord i van ajornar novament l’elaboració d’aquesta llei. ¿Què explica tanta provisionalitat? ¿És normal o estem davant d’una greu anomalia? El cert és que no és senzill canviar una norma electoral. Ja que, normalment, el que mana creu que la llei que li ha servit per arribar al poder és suficientment bona, i només està disposat a canviar-la si creu que la situació s’ha modificat de tal manera que allò que abans era positiu ara no ho serà, o

fet que les llistes siguin tancades i bloquejades, ni tampoc del fet que la gent no conegui directament el seu diputat de districte. Això ajudaria a fer que els polítics s’acostessin més a la ciutadania, però no resoldrien els problemes que ara tenim.

Cal reforçar la capacitat de vigilància democràtica dels ciutadans, de les entitats, de qualsevol persona o grup interessat pels assumptes públics. En aquest sentit, la desconfiança de la gent no és negativa. És el resultat d’un procés d’aprenentatge de trenta anys sobre les promeses de la democràcia i els seus incompliments. I la força transformadora d’aquesta desconfiança no ha de menysprear-se. Si aprofitem els canals que els instruments d’informació i comunicació ofereixen avui en dia, podem fer més transparent la política, amb més capacitat de control crític i constructiu, obligant així que la labor d’intermediació dels polítics tingui més valor, i no sigui vista com ara, poc útil i amb tendència a l’autisme institucional.

montse cabo

si preveu que pot perdre i que el canvi reduirà potser el daltabaix. Tots els experts en temes electorals saben que no hi ha un sistema bo. Hi ha sistemes que funcionen i sistemes que no funcionen, i el que funcionin o no depèn del lloc i del moment històric. Sempre hi ha distorsions, i allò que guanyes en representativitat (sistema proporcional) ho pots perdre en connexió representat-representant (sistema majoritari).

El cert és que si algú pensava que al mig d’una greu crisi econòmica, quan anem veient com desfilen escàndols vinculats als fons públics (Millet, Gürtel, Matas...), quan la desconfiança de la gent en relació als polítics s’ha situat en nivells mai assolits, si algú pensava, dèiem, que la resposta a tot plegat era una

nova llei electoral, no podia anar més desencaminat. No és que no calgui. La llei que ara tenim genera distorsions clares.

En general, el sistema provisional actual afavoreix els partits més ben situats a la Catalunya menys poblada. Lleida, que representa menys del 6% del cens electoral català, reparteix més del 11% dels escons del parlament. En canvi, les comarques de Barcelona, amb el 75% del cens electoral, representen només el 63% dels escons. Aquestes diferències expliquen que pot ser que algú guanyi amb vots però no en escons (recordem les eleccions del 1999, on CiU i PP tenien junts majoria absoluta, i en canvi PSC, ICV i ERC, junts sumaven 100.000 vots més que les dues formacions conservadores).

I això no vol dir que no s’hagi de tenir

CARRER116 abril 2010 DOSSIER 16

La llei catalana de consultes populars per via referèndum pep molina advocat

dos grups parlamentaris; o a un 10% dels municipis, que han de representar com a mínim 500.000 habitants.

Les d’iniciativa popular les pot promoure com a mínim el 3% de la població i no poden tenir com a objecte les qüestions sobre matèries tributàries o pressupostàries, a més de les limitacions exposades de no poder anar més enllà dels àmbits de competències de la Generalitat i els ens locals. Amb els requisits requerits, i amb in procediment molt complicat, la comissió promotora presenta la sol·licitud de proposta de consulta popular a la Mesa del Parlament. Publicada la proposta, en tres dies una desena de diputats o dos grups parlamentaris poden sol·licitar al Consell de Garanties Estatutàries el dictamen sobre l’adequació constitucional i estatutària de la proposta. Admesa la proposta, la comissió promotora ha de recollir les firmes en sis mesos, podent acordar una pròrroga de dos mesos. Rebuda la documentació de la junta electoral, el Parlament ha d’aprovar-la en sessió plenària per majoria absoluta dels diputats.

l parlament de Catalunya ha aprovat la Llei 4/2010 de 17 de març de consultes populars per via referèndum. En ella es regulen les consultes populars per via referèndum que promoguin les institucions públiques o la ciutadania de Catalunya en l’àmbit de les competències de la Generalitat i dels ajuntaments sobre qüestions polítiques de transcendència especial per a la ciutadania. Són cridades a participar les persones que tenen dret a vot en les eleccions al Parlament o en les eleccions municipals, segons l’àmbit de la consulta, i l’objecte de les mateixes no pot anar en cap cas contra

E

l

Els referèndums seran consultius, han d’estar autoritzats pel Govern de l’Estat, i la Generalitat o l’alcalde han de fixar l’opinió

L’àmbit municipal

les facultats que la Constitució i l’Estatut reconeixen a les institucions de la Generalitat i als ens locals, ni que afecti un projecte de llei o proposició que s’estigui tramitant al Parlament. D’igual manera, han de ser autoritzades pel Govern de l’Estat.

L’àmbit de Catalunya La llei estableix dues modalitats de la iniciativa institucional i popular, i només són consultives, devent el Govern comparèixer davant del Ple del Parlament i fixar la seva posició sobre el resultat de la consulta en el termini de tres mesos des de la seva celebració. Un cop que el

Parlament ha aprovat la proposta de consulta, el president o presidenta de la Generalitat tramita la sol·licitud d’autorització al Govern de l’Estat.

Les d’iniciativa institucional corresponen al Govern, a proposta del president o presidenta; al Parlament, a proposta d’una cinquena part dels diputats o de

Les consultes d’àmbit municipal han de ser sobre assumptes de competència pròpia del municipi i de caràcter local que sigui de transcendència especial per als interessos dels veïns i estan excloses les finances locals. També són d’iniciativa institucional i popular i només són consultives. L’alcalde o alcaldessa ha de comparèixer davant del Ple Municipal i fixar la seva posició sobre el resultat de la consulta en el termini de sis mesos de la celebració de la consulta. El Govern de la Generalitat ha de fer arribar la sol· licitud de consulta popular al Govern de l’Estat per a la seva autorització.

Les d’iniciativa institucional correspo-

nen a l’alcalde o alcaldessa i a una tercera part dels regidors, i ha de ser aprovada per la majoria absoluta de regidors.

Les d’iniciativa popular han de tenir l’aval de com a mínim el 20% dels habitats en les poblacions de 5.000 o menys; 1.000 habitats més el 10% dels que excedeixin dels 5.000, en les poblacions de 5.000 a 100.000 habitants; i 10.500 habitants més el 5% dels que excedeixin els 100.000, en les poblacions de més de 100.000 habitants. La proposta de consulta ha de ser aprovada per la majoria absoluta dels regidors. Aprovada la mateixa, es tramita al Govern de l’Estat mitjançant la Generalitat per a la seva autorització. La consulta s’ha de celebrar entre el mes i els quatre mesos posteriors a la data de publicació del Decret de Convocatòria. Els promotors de la consulta i partits polítics amb representació tenen dret a utilitzar espais gratuïts per a les campanyes.

Resumint, la llei només contempla els referèndums en l’àmbit de les matèries de competències de la Generalitat i els municipis, sempre sota l’autorització del Govern de l’Estat, són consultives, tenint com a resultat que tant el Govern de la Generalitat com l’alcalde o alcaldessa en el cas de l’àmbit municipal han de fixar les seves posicions sobre els resultats.

Alguns comentaris a la llei pep martí sociòleg

er respondre a la voluntat manifestada en el preàmbul de la Llei de Consultes Populars que assenyala que l’objectiu de la mateixa és, entre d’altres coses, [...] “incrementar la qualitat democràtica”[...] i “assegurar la participació de la ciutadania en la presa de decisions que afecten els seus interessos”, hi ha alguns aspectes de la Llei que plantegen dubtes i ens conviden a reflexionar. a) El nom presta a confusió. Pot portar a confusió perquè no queda clar que altres tipus de consultes hagin de seguir el mateix procediment. Per exemple, la consulta de la Diagonal. Possiblement hagués estat menys confós si l’haguessin anomenat “llei de referèndums”. b) Vinculació dels resultats. L’actual marc jurídic dificulta que els resultats d’una consulta popular siguin vinculants, però cal treballar en aquest sentit, si no, potser no val la pena l’esforç d’organitzar la crida a opinar. c) Les persones que tenen dret a vot. En determinades consultes ciutadanes s’ha possibilitat que els immigrants empadronats tinguin dret a opinar.

Doncs bé, aquesta llei restringeix aquesta possibilitat. Caldria regular aquest tipus de consultes, diferents als referèndums, per facilitat el vot de persones més grans de setze anys i immigrants amb residència regular, com ara la llei 1/2006 de

P

la iniciativa legislativa popular. d) Entre el padró municipal i el cens electoral. El percentatge de signatures a recollir s’estableix en funció del Padró Municipal d’Habitants. Les signatures admeses, però, es determinen respecte al cens electoral (no inclou menors de 18 anys, nouvinguts empadronats però sense nacionalitat catalana...). Potser caldria que el percentatge es determinés en base a qui realment pot expressar opinió. e) Procediment complicat. S’exposa a part. f) Aprovació prèvia per part del Parlament o del ple municipal. Si el Parlament o el ple municipal rebutgen una proposta de consulta, no se’n pot tornar a formular cap altra sobre la mateixa qüestió durant la resta de legis-

l

Ens hem de preguntar si amb aquesta llei, 7 regidors d’un ajuntament poden decidir la col·locació d’un cementiri nuclear a Catalunya latura en què s’ha presentat la proposta.

Davant un Parlament amb majories absolutes no es podrà conèixer la voluntat de la ciutadania en aquelles qüestions que l’equip governant no vulgui debatre. D’altra banda, ¿per què s’ha de fer el tràmit del Parlament? Possiblement per

donar rellevància a la institució, però en aquest cas, acaba sent més un filtre per a l’expressió de la voluntat popular que un incentiu per a la mateixa. g) Dictamen del Consell de Garanties Estatutàries. La llei no deixa clar quin procediment cal seguir en el supòsit que el consell dictamini que la pregunta no s’ajusta al marc legal vigent. h) El temps que té el govern municipal per posicionar-se després de la celebració de la consulta i el temps que té el Govern de la Generalitat per fer-ho (en el primer cas són 6 mesos i en el segon són 3 mesos). Que un ajuntament pugui tardar sis mesos en posicionar-se davant l’opinió manifestada pels seus conciutadans sembla excessiu. i) “La comissió promotora pot ésser indemnitzada amb “40.000 euros”. El fet que figuri en condicional pot donar peu a discriminacions polítiques en funció de qui ho presenti, del per què es presenti... etc. Caldria establir un criteri clar com ho fa la llei 1/2006 de la Iniciativa Legislativa Popular en fixar una quantitat (0’64 euros) per signatura recollida.

Una darrera consideració Amb aquesta llei a la mà cal preguntar-se si 7 regidors d’un ajuntament (Ascó, per exemple) poden decidir la col·locació d’un cementiri nuclear a Catalunya, encara que 200.000 ciutadans manifestin la seva oposició mitjançant una consulta popular per via de referèndum. Si la resposta és que no, s’haurà fet un pas endavant; però

si la resposta és que sí que ho poden decidir, el camí a recórrer és encara llarg i el preàmbul de la llei: .“incrementar la qualitat democràtica...” i “assegurar la participació de la ciutadania en la presa de decisions que afecten els seus interessos”, queda força en entredit.

El procediment a) Constituir la comissió promotora b) A l’àmbit de Catalunya, recollir aproximadament 225.000 signatures (el 3% població) en sis mesos.

A l’àmbit de Barcelona, recollir aproximadament 86.300 signatures en tres mesos. c) Aprovació per majoria absoluta del Parlament (àmbit Catalunya).

Aprovació per majoria absoluta del Ple municipal (àmbit Barcelona). d) Tramitació a la Generalitat perquè l’adreci al govern de l’Estat. e) En el supòsit que el govern de l’Estat hi doni el vist i plau; celebració de la consulta. f) Recompte i comunicació dels resultats de la consulta. g) Posicionament del Govern de la Generalitat al respecte (tres mesos) Posicionament del govern municipal (sis mesos).

CARRER116 abril 2010 DOSSIER 17

Preguntes sobre la consulta de la Diagonal Andrés naya

a votar amb la confiança de contribuir a la millora de l’espai públic de la Diagonal i de la mobilitat de tota la ciutat”.

Ole Thorson valora positivament el procés de consulta general, però pensa que “per arribar al projecte definitiu falta pensar i treballar molt”. Jordi Borja, més crític, valora que “l’Ajuntament de Barcelona ha portat el procés de manera molt insuficient, gens transparent i amb molt poca capacitat d’informar, que ha delegat a la premsa. És una ocasió perduda d’haver fet un autèntic procés pedagògic i participatiu”.

er obrir el debat sobre la consulta de la Diagonal, Carrer va plantejar 4 preguntes bàsiques a diferents persones lligades a la ciutat i que durant aquest anys han reflexionat sobre el tema de fons d’aquest referèndum, és a dir, el model de mobilitat que s’ha de desenvolupar en un futur recent.

P

1

4

Hi ha tres propostes a votació per a la Diagonal: A) Bulevard; B) Rambla; C) Que quedi tal i com està. Quina opció votaràs?

A Ricard Riol, president de l’Associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP), no li agrada l’opció C perquè “aplaça una reforma que s’ha de fer en qualsevol cas. La Diagonal actual ocasiona massa conflictes, no té un repartiment de l’espai coherent amb la mobilitat majoritària de Barcelona, que és transport públic o no motoritzat en un 80%. El carril bus és dels més lents de la ciutat perquè està saturat. El tramvia, ocupant un espai similar al carril bus, podrà aportar l’equivalent a 8 carrils de cotxe congestionats sense minvar la velocitat”. Riol es defineix per la A: “En general soc partidari de tenir àmplies voreres més que rambles, no m’agrada passejar entre vehicles”.

Per a l’urbanista Jordi Borja, l’opció més adient també és la A, “la dels passejos laterals, és a dir, àmplies voreres i circulació rodada al mig. Qualsevol de les dues propostes positives (les d’optar per la reforma) tenen inconvenients i avantatges. L’opció B, la del bulevard, tampoc no està malament. Però l’exemple dels Champs Elysées de Paris em sembla que garanteix més l’ús col·lectiu de l’espia públic. Hi coincideix l’arquitecte Josep Maria Montaner: “Encara m’he de decidir, però possiblement serà la A, ja que té les qualitats que no comporta tallar arbres i el pas del vianants pels laterals de l’avinguda facilita la vida comercial”.

L’expert en mobilitat Ole Thorson té clar que votarà la proposta B. Jordi Manel Galí, en nom del Bicicleta Club de Catalunya (BACC), assenyala que “les

l

Les persones consultades coincideixen que si la suma de l’opció A i la B són majoria, s’hauria d’emprendre la remodelació propostes presentades són dues i no tres, perquè l’opció de no fer res no és una proposta de reforma de la Diagonal. Entre aquestes dues propostes crec que votaria la B, perquè és una solució més flexible”.

Jordi Giró, vicepresident de la Favb, indica que l’entitat veïnal ha rebutjat de ple l’opció C i ha decidit no pronunciar-se a favor de cap de les altres dues propostes de canvi. “Ens hem concentrat en què els criteris que donen prioritat al transport públic i a la mobilitat de les persones siguin prioritzats per damunt d’altres consideracions. També pensem que és imprescindible l’enllaç de les dues línies actuals del tramvia”.

Jaume Vernet, responsable de mobilitat de CCOO, explica que “cap de les dues, A o B, és el model que recolza CCOO, ara bé, creiem que és important anar a votar per una de les dues propos-

Quines raons tens per anar o no anar a votar?

montse cabo

tes de transformació de la Diagonal, tant per la connexió dels tramvies, per millorar els desplaçaments dels treballadors i treballadores, com per beneficiar els vianants i la qualitat de l’aire”.

2

¿Què opines del fet que els partidaris que la Diagonal canviï divideixin el seu vot en dues opcions, mentre que els partidaris que tot quedi igual concentrin el vot en una sola opció?

Jordi Giró (Favb) considera que l’existència de l’opció C “desvirtua la consulta”.

Josep Maria Montaner considera que “és una mala jugada del grup municipal de Convergència i Unió, que porta a una mena d’eleccions anticipades”. Ricard Riol (PTP) assenyala que “els membres de la Plataforma Diagonal per a Tothom

pregunta sobre el projecte concret”.

Jordi Borja creu que “el debat, i eventualment la consulta, hauria de fer-se sobre si es vol o no que la Diagonal fos un passeig, un espai públic animat, cosa que exigiria una reforma. Proposar una consulta sobre dos projectes “tècnics” similars em sembla que, per una part, és devaluar la consulta i per una altra, fa córrer un risc polític al govern de la ciutat, que pot sentir-se desautoritzat si guanya la tercera opció o la participació és molt baixa”.

No obstant els matisos, totes les persones consultades coincideixen en indicar que si la suma de les opcions A i B és majoria, vol dir que la consulta la han guanyat els partidaris de la remodelació de la Diagonal. Que seria injust que no fos així. Jordi Manel Galí (BACC), està segur que “la suma de gent que vol reformar la Diagonal serà més gran que la de la gent que vol seguir patint la Diagonal que tenim avui”.

3

Com valores el procés de consulta?

montse cabo

ja vam alertar al Consell de Ciutat que el vot afirmatiu s’estava dividint, i que era més transparent i democràtic preguntar primer si es volia o no la reforma, i entre els vots afirmatius generar una segona

Per a Jordi Giró (Favb), “fins al moment, trobem que el procés ha estat correcte, però ara s’ha d’intensificar l’esforç per tal d’informar la ciutadania amb totes les dades de mobilitat, i que aquestes arribin a tothom. En aquest sentit, és vital la implicació del teixit veïnal. Nosaltres sempre hem apostat per formes de democràcia més directa, per tant pensem que podem aprendre molt d’aquest procés i dels seus possibles efectes”.

Ricard Riol (PTP) creu que “ara mateix hi ha poca informació i la gent està espantada. Hi ha por que es col·lapsi l’Eixample, perquè es desconeix que la congestió vindrà, precisament, si no actuem ara. Crec que si es millora la informació ciutadana desapareixeran molts fantasmes, alguns d’interessats, i es podrà anar

Tots els consultats coincideixen en assnyalar que, malgrat les errades comeses, és necessari anar a votar. Jordi Manel Galí (BACC), indica que “el fet de participar en aquest procés de reforma fa que els ciutadans sentin seu el projecte, i en gran part, la ciutat en la qual hi viuen”.

Ricard Riol (PTP) afegeix: “La Diagonal no només és la reforma d’un carrer. Implica tot un model de ciutat que incrementarà la capacitat de transportar persones reduint els impactes sobre la ciutadania i el medi ambient. No es tracta només del tramvia de la Diagonal -prou important-: també es tracta de la nova xarxa d’autobusos amb prioritat, la coherència del carrils bici actuals o la millora de la seguretat vial: la Diagonal té un 141% més d’accidents que la resta de carrers de la xarxa bàsica barcelonina.

l

Malgrat la indefinició, la falta de transparència i les errades comeses, l’opinió general és que és necessari anar a votar Tenim l’obligació de donar-hi resposta”.

Per a Ole Thorson, “quan la societat permet una participació, el ciutadà -segons crec- ha de participar. Pot votar en blanc, però convé participar en les decisions que es posen a votació”. Josep Maria Montaner afegeix que “caldria que el procés de fer consultes i referèndums fos molt més habitual i hi hagués mitjans perquè no fos tan costós i lent com ha sigut en aquest cas”. “Malgrat tot, cal anar a votar. La consulta ja he dit que no m’agrada, però un cop s’ha plantejat, és un precedent positiu que obre un debat ciutadà i pot servir per fer-ne altres més endavant”, indica Jordi Borja.

Per a Jaume Vernet (CCOO), “la mobilitat a Barcelona no pot continuar com fins ara. S’han d’adoptar mesures per disminuir la contaminació, per millorar la qualitat de l’aire, lluitar contra el canvi climàtic, disminuir la despesa energètica i el nombre d’accidents, i incrementar l’espai per als vianants. Això s’aconsegueix potenciant el transport públic i disminuint la quantitat de vehicles privats que circulen. Per tant, és imprescindible anar a votar”.

Podem acabar amb unes paraules de Jordi Giró (Favb): “És una magnífica ocasió per demostrar-nos que som capaços de millorar la qualitat de vida de la nostra ciutat sense perdre la capacitat de mobilitat i, a més, fent-ho mitjançant un procés participatiu innovador i únic. Una Diagonal per a tothom és possible”.

CARRER116 abril 2010 DOSSIER 18

Consells de districte, ‘la voz de su amo’ Andrés Naya

L’article número 1 de les Normes Reguladores de l’Organització dels Districtes i de la Participació Ciutadana, aprovades el 5 de desembre de l’any 1986, assenyala que “els districtes són òrgans de caràcter representatiu [...] dels interessos de les diferents zones i barris del municipi”. És a dir, deixa constància que, si bé la ciutat és una unitat en si mateixa, existeixen diferents interessos com a conseqüència de les desigualtats i els desequilibris territorials.

A l’article 12, en referència a la representativitat dels Consells, afirma que “els membres del Consell de Districte seran elegits directament per sufragi universal, lliure, directe i secret, pels veïns del districte amb dret a vot”.

Les associacions de veïns vam poder participar en l’elaboració de les citades normes, i encara que no vam aconseguir que prosperessin totes les nostres propostes, sí que ho va fer una part important. Un dels aspectes que compartíem al cent per cent era l’elecció directa dels components dels Consells de Districte, ja que consideràvem que a Barcelona els consells havien de ser instruments per aconseguir una major igualtat entre els barris. Com s’ha comprovat, les decisions aprovades a la plaça de Sant Jaume no sempre coincideixen amb les prioritats i necessitats dels propis districtes. Als consells els correspondria, com a òrgans representatius, obrir el debat polític i plantejar les mesures que responguin als interessos del veïnat.

Incompliment sistemàtic La posada en marxa dels Consells de Districte va ser lenta i va suposar un desgast important per a l’organització veïnal.

L’elecció directa va quedar aparcada.

El gener de 1984, el llavors tinent d’alcalde Jordi Borja, en presentar la nova divisió de la ciutat, manifestava al Full Municipal que: “Més endavant, quan els districtes siguin elegits, es consolidaran definitivament els òrgans políticament democràtics”. Passava el temps, no se celebraven eleccions i les associacions de veïns aprofitàvem qualsevol ocasió per exigir el compliment de les normes aprovades. Així ha estat al llarg de tots els anys, fins avui.

El mateix Full Municipal reconeixia el 1986 en presentar les Normes de Participació que el tema més delicat era el model d’elecció dels Consellers de Districte.

“La voluntat política de l’Ajuntament és aconseguir que els consellers siguin elegits directament, i així ho deixa establert la norma aprovada al desembre de 1986, remarcant que es dota els districtes d’un autèntic poder polític i un model vàlid de participació”. No dubtava en afirmar que els ciutadans han de fer seus els consells i que la millor manera d’aconseguir-ho és l’elecció popular. I s’acabava dient que “amb la Carta Municipal podran ser elegits directament, previsiblement l’any 1987 com a màxim”.

Amb l’entrada del nou segle, el juliol de 2001, s’aproven unes noves normes

montse cabo

que, sense cap debat, sense la participació del teixit social, anul·len l’elecció directa. Els consellers de districte seran nomenats i cesats per l’alcalde a proposta dels grups municipals i en funció dels resultats electorals a cada districte, sempre que s’hagi obtingut el 5% dels vots. Ni vam poder participar ni es va recollir l’al·legació de la Favb que reivindicava el manteniment de l’elecció directa. Al número de Carrer corresponent al mes de maig-juny d’aquell any es denunciava el retrocés en la participació ciutadana a propòsit dels nous criteris de participació.

A partir d’aquell moment es van succeir les denúncies. Les notes fetes públiques, els temes plantejats en les minses reunions amb els alcaldes, les opinions expressades als mitjans de comunicació, van ser clares i precises. Un exemple són les al·legacions al PAM 2003-2007 firmades pel llavors president de la Favb, Manel Andreu, en les quals es diu que “hi ha dos cavalls de batalla de les reivindicacions veïnals: l’elecció dels consellers de districte i la memòria participativa”.

Davant la Carta Municipal, la Favb denunciava que el tema de l’elecció dels consellers de districte britllava per la seva absència.

Malgrat els retrocessos, a cada elecció municipal els programes polítics continuen recollint l’elecció directa, encara que després és una promesa que s’incompleix sistemàticament, sense cap rubor. Fins i

tot en alguna ocasió, els polítics que ara són a l’oposició han manifestat que posaran com a condició per governar l’elecció dels consellers. Curiosament, quan van governar, també ho van incomplir.

Els partits argumenten que hi ha dificultats amb l’actual Llei Electoral, però han passat molts anys i no han faltat moments en què es podien haver plantejat

l

El moviment veïnal ha constatat durant 25 anys que hi ha por política a l’elecció directa i que els governants s’allunyen progressivament dels seu compromís inicial les reformes necessàries. És una qüestió de voluntat política. La Favb, per la seva part, ja va dir que “si s’havia de canviar la Llei Electoral, mans a l’obra”. Les iniciatives portades a terme es van limitar a realitzar alguna pregunta parlamentària i oblidar-se’n aviat. Ni es va obrir el debat polític, ni es van realitzar les gestions o pressions necessàries.

Diversos estudis tècnics argumenten que no és necessari canviar la llei, que és simplement una coartada per no assumir l’elecció directa. Al moviment veïnal hem constatat que hi ha por política a l’elecció

Visita l’expo dels 40 anys a la web

www.memoriaveinal.org

directa. En els 25 anys transcorreguts no només no hi ha hagut voluntat política, sinó que les diferents coalicions que han governat s’allunyen progressivament del seu compromís inicial.

Els consells de barri Un exemple recent és la nova divisió de barris i la creació dels Consells de Barri. Aquestes modificacions s’han portat a terme trencant el consens històric i sense realitzar un debat ni una avaluació dels òrgans de descentralització i participació existents fins al moment. Els consells de barri tampoc no són elegits pel veïnat.

Poder votar, poder elegir, dóna força als representats per demanar comptes als seus representants.

Cap document municipal, cap consideració de qualsevol dels partits que han governat ha posat en qüestió els propis arguments polítics que consideraven imprescindible l’elecció directa. Es va afirmar per activa i per passiva que la seva elecció per part del veïnat era una condició perquè fossin òrgans democràtics i representatius dels interessos dels barris.

Avui, els consells de districte són “la voz de su amo”, és a dir, de la coalició que governa. Una sola veu que marca les prioritats i aprova plans d’intervenció municipal. Poc o res tenen a dir uns consellers de districte designats pels seus partits. Sense l’elecció directa, el camí cap a una ciutat més igualitària avança amb més lentitud.

CARRER116 abril 2010 DOSSIER 19

El voto de los inmigrantes en las próximas elecciones locales Miguel Pajares Responsable de inmigración CERES (Centre d’Estudis de CCOO de Catalunya)

as próximas elecciones municipales que se celebrarán en 2011 traen consigo una importante novedad: gran número de inmigrantes procedentes de fuera de la Unión Europea podrán votar. Los inmigrantes tienen actualmente un notable peso demográfico en España, ya que son el 12% de la población total de acuerdo con los datos del padrón de principios de 2009, pero hasta ahora, sólo quienes procedían de un país de la Unión Europea o habían adquirido la nacionalidad española eran titulares del derecho de voto en los comicios locales.

La incorporación de Rumania y Bulgaria a la Unión Europea el uno de enero de 2007 supuso ya una importante ampliación de las personas inmigradas con derecho de voto en elecciones municipales, puesto que los residentes que proceden de esos dos países suman casi un millón de personas, de las que unas 800.000 son mayores de 18 años. Esta incorporación afectó ya a los anteriores comicios.

La novedad, por tanto, la aportan los no comunitarios. El gobierno español, de acuerdo con una promesa electoral echa por el PSOE, puso en marcha al inicio de la presente legislatura la firma de acuerdos de reciprocidad sobre derecho de voto en elecciones locales con un conjunto de países. Este proceso ha alcanzado ya a 15 países, aunque aún no se han ratificado los acuerdos con todos ellos. Algunos de los que se hallan entre los que mayor número de inmigrantes han aportado a España, como Ecuador, Colombia, Bolivia y Perú, están incluidos en ese conjunto de países. No todos los residentes que proceden de tales países podrán votar, ya que la condición es que lleven cinco años de residencia legal en España (aparte de la mayoría de edad, naturalmente), pero el conjunto de acuerdos ratificados puede aportar más de un millón de nuevos votantes a los próximos comicios locales.

grado en los posicionamientos y programas de los grupos políticos. Si bien la captación de ese voto será un objetivo para los partidos, captar el de la población autóctona, cuyos sentimientos xenófobos han crecido últimamente, será otro objetivo, y probablemente de mayor enjundia. Hemos podido saber por las encuestas que periódicamente se publican que el estado de opinión de la población acerca de la inmigración ha empeorado, aunque no hacía falta que nos lo dijesen las encuestas ya que es apreciable en nuestros barrios un incremento de los comentarios contrarios a la inmigración. De modo que ahí está el dilema para cualquier partido político: inclinarse por la captación del voto xenófobo, lo que le dejará poco espacio para la defensa de los derechos de la población inmigrada, o no dejarse seducir por la tentación xenófoba y asumir esos derechos en su programa.

L

La paradoja de la reciprocidad “democrática” La fórmula de la reciprocidad elegida por el partido del gobierno no es la mejor desde el punto de vista de los derechos de las personas. Sólo puede hacerse un acuerdo de reciprocidad con un país democrático, puesto que la condición es que ese país también permita votar a los españoles en sus comicios locales, y ello supone que tendremos residentes, y no pocos, que jamás podrán acceder al derecho de voto en España (salvo que adquieran la nacionalidad española).

montse cabo

Lo paradójico de este asunto es que castigamos a esos ciudadanos por el hecho de que en sus países no hay democracia.

A menudo nos llenamos la boca criticando a gobiernos totalitarios o poco democráticos, y lo hacemos en defensa de los derechos humanos de sus ciudadanos,

l

El acuerdo de reciprocidad con otros países puede aportar más de un millón de nuevos votantes a las próximas elecciones locales pero después, cuando tales ciudadanos han salido o huido de su país y han venido al nuestro, les negamos también aquí los derechos democráticos bajo el argumento de que en su país no hay democracia.

Había otra fórmula posible: conceder el derecho de voto a todos los residentes mayores de 18 años (a partir de cierto número de años de residencia). Esta fórmula no tiene ningún impedimento conceptual, simplemente requiere la pertinente reforma de nuestras leyes (la electoral, la de extranjería y probablemente la constitución), es decir, simplemente requiere voluntad política para llevar a efecto esas reformas. No estaríamos haciendo nada que se saliese de lo aceptable en el marco de la Unión Europea, puesto que ya hay cinco países comunitarios en los que los residentes extranjeros votan sin distinción de nacionalidades en los comicios locales, en unos casos se les exige cinco años

de residencia y en otros tres.

Entendemos que la reforma de la constitución no es un asunto sencillo, pero sí queremos poner de manifiesto que cuando se lleve a cabo tal reforma, no se haga sólo para modificar los derechos sucesorios, que afectan a una persona, y se tengan también en cuenta los derechos de los varios millones de personas que viven, trabajan y pagan sus impuestos en España pero carecen del derecho de participación en la democracia.

La relevancia del voto inmigrado Dicho esto, no queremos quitar relevancia a la concesión del derecho de voto a un número muy significativo de residentes extranjeros. Creemos que con ello se da un paso adelante muy importante por dos razones. La primera es que se corrige, aunque sea parcialmente, un déficit de nuestra democracia, y se produce un avance en materia de derechos humanos. Personas que se hallan bajo el gobierno de los consistorios de los municipios en los que viven, y que, por tanto, están afectadas (como todos los demás habitantes) por las decisiones de esos consistorios, podrán participar en la elección de sus ediles.

La segunda es que los partidos políticos competirán por los votos de estas personas y, por tanto, prestarán mayor atención a sus necesidades y sus derechos. No decimos que no hubiese partidos que lo hacían ya, pero ahora esa atención se extenderá más dentro del conjunto de las fuerzas políticas.

Sobre esto último, sin embargo, hemos de advertir que está por ver qué peso tendrá el interés por el voto inmi-

Llamada de atención Algunos de los movimientos políticos que se han producido en los últimos meses (con el caso de Vic como paradigma) apuntan a que la preocupación de algunos partidos políticos se inclina más por dar satisfacción a las posiciones xenófobas, y ello es una llamada de atención que sobre todo han de captar los propios inmigrantes. Si la perspectiva para las próximas elecciones municipales es que

l

La perspectiva de la abstención actúa directamente contra los intereses de los propios inmigrantes los inmigrantes que ostentarán derecho de voto se pueden abstener mayoritariamente de votar, los partidos políticos, o algunos de ellos, perderán interés en la captación de sus votos, lo que redundará en mayor atención a esa parte de la población autóctona que ha intensificado sus sentimientos xenófobos.

De modo que la perspectiva de la abstención actúa directamente contra los intereses de los propios inmigrantes. Sabemos, y los partidos políticos los saben mejor, que en las anteriores elecciones municipales los rumanos y búlgaros que ya podían votar se abstuvieron masivamente, y ello actúa como anuncio de que en las próximas puede ocurrir lo mismo también con los nuevos votantes. Es necesario, por tanto, que las asociaciones de inmigrantes y otras entidades sociales remuevan esa situación para cambiar la tendencia. Es necesario hacer saber a las fuerzas políticas que esta vez los inmigrantes sí irán a votar.

CARRER116 abril 2010 DOSSIER 20

Les consultes sobre la independència, una experiència democràtica rafael castellanos plataforma dret a decidir

president Montilla ja matisava l’opinió.

Dos dies abans del 13 de desembre, Montilla va assenyalar que hi havia “poc a objectar”, sempre que es respectessin les lleis, i després del 13 de desembre va valorar breument les consultes assegurant que els resultats “no expressen la voluntat popular” i que “no són extrapolables a tot Catalunya”.

Des de certs mitjans poc proclius a la democràcia s’ha insistit molt en la baixa participació, amb la intenció d’infravalorar les consultes.

La participació a les consultes del 28 de febrer ha estat del 21% del cens electoral. És una participació baixa si es va-

a primera consulta va tenir lloc a Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009, i consistia a votar la següent pregunta: “Estàs d’acord que la nació catalana esdevingui un Estat de Dret independent, democràtic i social, integrat a la Unió europea?”

Seguint l’exemple d’aquesta vila del Maresme, el 13 de desembre es van fer consultes a 166 poblacions catalanes i el 28 de febrer a 80 més.

Com tothom sap, aquestes consultes es fan extraoficialment perquè la constitució espanyola no permet que el poble català pugui decidir el seu futur.

Però, tot i que els resultats de les consultes no tinguin conseqüències legals, sí que són significatives, perquè són un indicador de la voluntat del poble català.

La participació a les votacions ha estat variable: a Arenys de Munt va ser d’un 40%, d’un 27% el 13 de desembre i del 21% el 28 de febrer, amb percentatges a favor del Sí superiors al 95%.

L

Un exercici de democràcia La pregunta és sobre la independència, però el tema central és la democràcia, el dret del poble català a decidir el seu futur. Les consultes són sobretot un exercici de democràcia. Fins ara ja s’han pogut definir sobre la independència un milió

l

La pregunta és sobre la independència, però el tema central és el dret del poble català a decidir el seu futur, és a dir, la democràcia de persones, una experiència de la societat civil inèdita a Europa.

Els voluntaris que han ajudat a organitzar les consultes ens expliquen moltes anècdotes de la gent il·lusionada per votar, com és ara gent gran que volia tenir

l montse cabo

l’oportunitat de votar sobre el futur del seu país, ni que fos l’última votació en què participava...

Una característica important de les consultes és que hi han participat gent de sectors socials i culturals molt diversos. Per exemple, molta gent no nascuda a Catalunya, i que tot i no parlar habitualment el català, se sent identificada amb Catalunya i considera que amb la independència viuríem millor, perquè, diuen: “així no sortiran tants diners de Catalunya”.

Les consultes han obert la participació als joves de 16 i 17 anys i a tots els estrangers residents que no poden votar en les eleccions oficials. Totes les persones que viuen aquí hi poden participar, siguin del país que siguin. El cens és, per tant, més ampli que l’oficial.

Intimidació i infravaloració Abans de la consulta d’Arenys de Munt, un jutjat va suspendre l’autorització

municipal de la consulta a instàncies de l’advocat de l’Estat, que va argumentar que la convocatòria de referèndums era competència exclusiva de l’Estat.

La negativa oficial a prohibir la manifestació de la Falange també pretenia intimidar la població. Però no van poder

l

Les consultes han obert la participació als joves de 16 anys i a tots els estrangers residents que no poden votar en les eleccions oficials impedir la consulta, perquè l’emparava el dret a la llibertat d’expressió.

La vicepresidenta del govern espanyol Fernández de la Vega va afirmar que “La consulta de Arenys está fuera de la ley y no tiene consecuencias”, però el mes de desembre el

La participació ha estat del 21% del cens electoral.

Montilla és president de la Generalitat amb el 15,15% i Hereu alcalde de Barcelona amb el 14,76% lora amb els criteris oficials, però s’ha de tenir en compte que els mitjans utilitzats en cada cas són incomparables.

Tant el 13 de sembre com el 28 de febrer es van aconseguir més vots per la independència que els que va obtenir l’Estatut d’Autonomia en el referèndum del 2006, José Montilla és president de la Generalitat de Catalunya amb el 15,15% dels vots del cens electoral i Jordi Hereu és alcalde de Barcelona amb el 14,76% dels vots del cens electoral.

Ara, 25 d’abril i 20 de juny El 25 d’abril i el 20 de juny hi haurà més consultes. Des del 23 de gener ja s’ha començat a preparar la consulta a Barcelona i s’han anat constituint les plataformes dels deu districtes de la ciutat.

Tothom qui vulgui s’hi pot incorporar, perquè caldran molts voluntaris. Us esperem a www.barcelonadecideix.cat.

CARRER116 abril 2010 DOSSIER 21

La consulta del 13 de març salvador ferran i roser argemí avV mont d’orsà de valvidrera

associació Mont d’Orsà de veïns de Vallvidrera, nascuda el 1950, sempre ha intentat participar en les qüestions que afectaven el barri i ha defensat, juntament amb moltes altres entitats, les millores per als diversos grups de veïns que viuen escampats per Collserola. Però en les dues últimes legislatures (2003-2011), amb Cati Carreras i Sara Jaurrieta com a regidores del districte, el procés participatiu fomentat des del districte Sarrià-Sant Gervasi ha passat a ser purament informatiu, deixant els veïns com a simples espectadors dels projectes d’inversions municipals.

El Comissionat de Collserola, un càrrec creat quan Carles Martí -actual primer tinent d’alcalde- va ser regidor de Sarrià el 1999-2003, volia ser una figura descentralitzada del districte amb competències; però en les dues últimes legislatures aquest càrrec ha estat buidat de contingut i els responsables que l’han cobert han estat uns administratius més del districte.

Els projectes i inversions municipals dels darrers anys han estat fets d’esquenes als veïns, sense donar solucions a les demandes prioritàries del poble, com l’aparcament, el transport nocturn i l’es-

La participació

L’

l

La falta de participació ha portat a veïns i comerciants a consultar el barri sobre la necessitat d’un canvi d’estructura administrativa tat lamentable de molts carrers. Això ha provocat que diversos projectes, un cop acabats, haguessin de ser modificats ja que no s’adaptaven a la realitat del barri.

En són exemples la remodelació del carrer Reis Catòlics, les obres del qual han durat gairebé 2 anys i molts diners, o el Pla del Tibidabo, iniciat sense preveure un pla de mobilitat de tota la zona. El districte a més ha demostrat una sensibilitat nul·la vers el patrimoni cultural de la història local i el patrimoni paisatgístic de la muntanya. Tots aquests fets han creat un greu allunyament entre gestors del districte i representants veïnals. Però el fet desencadenant del trencament amb el districte fou la desaparició de la ma-

Comissió de la consulta

La consulta popular per la independència de Valvidrera es va realitzar el dissabte 13 de març de 2010. Les meses es van situar a la plaça de Vallvidrera i l’horari de votació va ser des de les deu del matí a les quatre de la tarda.

associació de veïns mont d’orsà de vallvidrera

Un total de 864 veïns i veïnes van votar al referèndum sia de Can Pujades, de més de 300 anys d’història, feta enderrocar innecessàriament pels gestors del districte el dia 5 de maig de 2009, en una mostra més de prepotència envers els veïns, que feia anys que treballaven propostes per al seu futur i n’havien parlat amb el districte, i de menyspreu pel valor històric de la masia. Tot i no tenir un gran valor arquitectònic, Can Pujades era un referent del patrimoni sentimental del barri (Carrer 112, pàg 27).

Farts d’anys d’abandonament!

Aquests fets i la constatació que els molts diners que es destinaven al barri dintre del plan Zapatero, es decidien sense consultar els habitants de la zona, van portar l’associació de veïns a convocar una reunió el dia 1 de desembre a la qual van assistir un centenar de veïns molt descontents amb les polítiques seguides pels gestors del districte. Els assistents van decidir organitzar una manifestació a la plaça de Vallvidrera (18 desembre) amb pancartes que expressaven els motius de queixa i posteriorment es va crear una comissió per organitzar una consulta per preguntar als veïns sobre la necessitat d’un canvi en el model de gestió municipal envers Collserola.

La comissió organitzadora de la consulta, en la qual han participat més de 20 persones, va treballar intensament en la preparació del dia 13 de març, que es

volia que fos una celebració seriosa i lúdica alhora, per constatar el malestar de la població. La consulta era oberta a tots els veïns de Collserola majors de 16 anys, empadronats o no però que visquessin actualment a la muntanya. Calia presentar DNI, carnet de conduir o passaport per poder votar. Els no residents podien votar com a no residents al barri i computarien a part dels residents.

Defensant els eslògans “volem ser independents per decidir, volem un districte propi, volem la gestió de la muntanya des de la muntanya”, la pregunta de la consulta era: ¿Creieu que un govern des de la muntanya milloraria la gestió dels recursos i serveis de Collserola? Conscients que la independència de Barcelona, literalment parlant, podia semblar utòpica, sabien que una participació elevada de veïns votant sí a la proposta, mostraria a l’administració municipal que no estava fent correctament la seva feina.

L’èxit de participació, amb més de 850 persones de les quals el 95% volien un canvi, ha confirmat la necessitat d’un nou model gestió per a Collserola. I així ho han fet saber les associacions de veïns i de comerciants de Vallvidrera a l’alcalde de Barcelona, a la regidora de districte i a tots els partits polítics, tot esperant que prenguin bona nota que Collserola vol una altra forma d’organització municipal i també de participació.

Sense disposar del cens oficial, es va considerar població amb dret a vot: 3 Tots els veïns de Vallvidrera, les Planes, Peu del Funicular, Mas Sauró, Rectoret, Cim del Tibidabo, Can Castellví, Mas Guimbau (residents de la muntanya).

3 Majors de 16 anys.

3 Persones no residents a la muntanya, que es van adherir a la consulta.

L’escrutini dels vots 3 BLANC

NO

10 851

SÍ 0 200

400

600

800 1.000

Del total de vots emesos (864), hi va haver un 98’5% que van votar pel SI, un 1’16% que ho van fer pel NO i un 0’35% que van votar en blanc.

Va haver un nombre de persones que no són residents de la muntanya però que, entenent la problemàtica que tenim, es van voler adherir a la consulta. El percentatge de residents ha estat del 93’75% i de no residents del 6’25%.

La participació en la consulta popular per la independència de Vallvidrera va ser d’un 38’75% dels residents de Vallvidrera i les Planes, i és comparable a la participació de les últimes eleccions municipals del 2007, que va ser d’un 56’6%.

Vallvidrera demana la independència municipal Jacqueline Jacquet publicat a la vall de vidre

Les temperatures havien pujat, feia sol. A la plaça de baix, la gent votava, a les escales, hi havia pa amb tomàquet, botifarra, vinet i música endiablada. Sí que feia goig la gent de Vallvidrera!

Gabriel, Guillem, Cesc, Erik, David, entre 16 i 18 anys, venen la samarreta “Som un poble” - Cap noia al grup de joves?

- N’hi havia tres, però, avui...

Per a la meva comoditat, decideixen que en Gabriel serà el portaveu.

- Què et sembla tot?

- Una festa. Està preparat, està ben organitzat, per a totes les edats. Vallvidrera ho té tot. Hi ha iniciativa.

- Durarà aquesta empenta?

- Intentarem que tot això segueixi.

- Una reivindicació que us sembla prioritària?

- El pàrquing és el problema nº 1.

- Vull dir per als joves.

- Com a joves ens manca el transport públic. Per anar a Can Caralleu, i un bus de nit aniria bé, els dies vigílies de festius, l’últim funi és a les dues i mitja.

A Barcelona, ho tenen tota la nit.

Carmen 35, 40 anys, està fent cua per votar - Què et sembla la consulta?

- Em sembla fabulós. Som els oblidats de Sarrià. Visc al carrer dels Reis Catòlics. Amb les obres és un infern. Ens hauríem de separar de Barcelona. No tenim les mateixes característiques, les rajoles de les voreres, ens posen les mateixes i aquí es trenquen. Fa vuit anys que visc

aquí. M’agrada.

Cristina, 34 anys.

La cosa prioritària per reclamar a una Vallvidrera independent li sembla que és el clavegueram.

- On vius?

- Aquí mateix, a la Plaça.

- I doncs?

- Però els meus pares viuen a la carretera de les Aigües. Els meus besavis ja hi vivien. Des de l’any 1923 paguem pel clavegueram que no tenim! Àgata, David, Núria, 40, 45 anys - Vivim a Mas Sauró, a sobre del Pantà, però som de l’Associació de Veïns del Mont d’Orsà. Ens sentim abandonats, el nostre carrer està asfaltat però amb forats que no es reparen.

- Què us sembla la independència?

- Bé.

- Can Pujades?

- Fatal.

- L’hospital psiquiàtric?

- Pitjor. No és un bon lloc, els accessos són complicats. La masia de Can Sauró es podia haver restaurat, fer-ne... Aquesta consulta capta gent, podria ser com un trampolí de llançada.

Montse, 75 anys,llebrenca de tota la vida, ja ha votat - Paguem els mateixos impostos oi? Perquè hem de ser diferents?

Dolors, Francesc, 40, 45 anys, són veïns del Peu del Funicular - Som de la terra de ningú.

- Reivindicació primordial?

- S’hauria d’urbanitzar els nostres carrers, des de la nevada no hi ha llum al carrer.

L’Ajuntament a Vallvidrera? Sí,

Vallvidrera com a nucli sap més les necessitats de la gent.

Lluís i Alba, 40 anys, coneguts actors, ja han votat - Quina seria la vostra reivindicació principal?

- Un centre cultural, una sala polivalent on es pugui fer teatre, ball, cicles de cine...

- Però ja tenim el centre cívic?

- Vull dir un centre qui sigui gestionat pel poble. El centre cívic no és nostre, és una empresa.

Per tot arreu els mateixos comentaris, i l’endemà la premsa se’n fa ressò: Quina festa! La consulta popular ha estat un èxit. El poble de Vallvidrera s’ha manifestat. És un sí unànime!

Visca la independència! Que no sigui només per fer volar coloms!

CARRER116 abril 2010 PUBLICITAT 22

S

CARRER116 abril 2010 CARRERS 23

25

L’Escola d’Escriptura de l’Ateneu

27

La Model, compte enrere

28

Barcelonins d’arreu: Ahanuwa

CARRER

Jordi Borja analitza de forma clara i entenedora, radical però sense dogmes, l’evolució de la ciutat als últims 30 anys al llibre Llums i ombres de l’urbanisme a Barcelona

als barris i el moviment veïnal. Més enllà de la satisfacció de trobar en diverses pàgines elogis a La Veu del Carrer i a la FAVB, un dels valors de Llums i ombres de l’urbanisme a Barcelona és la valenta reivindicació que fa del conflicte social com a forma d’avenç en la construcció urbana i social. Diu Borja que no es poden entendre ni la fi de la dictadura ni el consens sobre urbanisme i gestió local de 1979 sense el paper dels moviments ciutadans i la fèrtil convergència entre asso-

Foto: jordi tarrés

l

Borja insinua que sense la dialèctica entre els actors socials i un nou consens urbà, Barcelona no té un futur clar

‘¿En qué momento se jodió el Perú?’

Marc Andreu “En qué momento se jodió el Perú?”. La pregunta amb la que Mario Vargas Llosa vertebra la seva novel·la Conversación en la catedral és la mateixa, convenientment adaptada, amb la que Jordi Borja construeix el seu assaig Llums i ombres de l’urbanisme de Barcelona. “Què ha passat amb Barcelona?”, es va preguntar en veu alta -i al·ludint a l’escriptor peruà- el geògraf i urbanista barceloní en la multitudinària presentació de la seva obra al CCCB, el passat 8 d’abril. La resposta es pot llegir amb tant d’atractiu i fluïdesa assagística en Borja com qualitat literària té l’obra de Vargas Llosa. I és que, salvant les enormes distàncies d’uns registres narratius molt diferents, la prosa assagística del moderat d’extrema esquerra que és Borja no té res d’envejar a la qualitat literària del gran novel·lista ultraliberal que és Vargas Llosa.

Aquesta comparació literària amb l’etern candidat al Nobel no és gratuïta quan es comprova, llegint el llibre de Borja i comentantlo amb gent que l’ha fullejat sense

poder deixar-lo, que Llums i ombres de l’urbanisme de Barcelona és una molt bona obra de conjunt malgrat ser també un puzle de capítols i articles llargs convertits miraculosament en llibre. Entre tanta bibliografia acadèmica o propagandística sobre l’anomenat model Barcelona¸ el darrer llibre de Borja té la gran virtut de ser clar i entenedor en una crítica radical però sense dogmes, dura i constructiva a la vegada, de les transformacions urbanes i l’evolució sociopolítica i cultural de la capital catalana en els darrers 30 anys.

Borja certifica que els Jocs Olímpics de 1992 són el gran punt d’inflexió per a la Barcelona contemporània: la línia divisòria que separa “l’urbanisme democràtic, ciutadà, integrador dels anys 80”, arrelat en la crítica urbana i els moviments populars dels anys 60 i 70 i que va crear la imatge positiva de la ciutat arreu d’Espanya i el món, del nou model urbà vigent des dels anys 90, no tan positiu ni progressista, sotmès als interessos privats i a l’arquitectura estrella, destructor del consens social urbà forjat durant la transició.

Ara bé, Borja no ho veu ni tot

blanc ni tot negre. Qui va ser tinent d’alcalde comunista i estret col·laborador de l’alcalde Pasqual Maragall admet com a autocrítica i una mancança capital que els primers ajuntaments democràtics renunciessin a fer política d’habitatge públic. I, al seu torn, sap trobar els aspectes positius de l’urbanisme més tardà, com les reformes de Ciutat Vella o la idea del 22@. Això sí, no s’està de contraposar aquests exemples a operacions que critica

durament, com Diagonal Mar i el Fòrum. De la mateixa manera que és radical en qualificar de feixistes les ordenances del civisme.

Acompanyat d’interessants reflexions sobre el fet i el futur de la realitat metropolitana, que Borja veu, sense gaires esperances, com l’única sortida progressista de l’urbanisme, al llibre no hi falta la mirada còmplice i propera de qui ha estat i és encara un referent per als moviments socials urbans, per

ciacionisme veïnal i crítica urbana intel·lectual i professional d’aleshores. Per simple contraposició, el mateix Borja insinua que sense una actualització d’aquesta dialèctica i un nou consens urbà, Barcelona no té futur clar.

“La ciutat canvia més de pressa que el cor dels seus habitants”, recorda Borja que va dir Baudelaire.

Així és, segurament. I per això són d’agrair capacitats d’anàlisi com la de l’autor, que manté el cor bategant als anys 70 però té una lucidesa mental a l’alçada del segle XXI. Després de 30 anys de democràcia, Barcelona té moltes més llums que ombres, conclou Borja. Però afegeix: “Si la llum és molt més forta que l’ombra, la tendència no és tranquil·litzadora per al govern municipal ni per a la ciutat”.

PRIMER SALÒ INDEPENDENT DE CÓMIC SOCIAL 7 - 9 de maig 2010 Espai Jove La Fontana L’ambient “cómic” (públic, premsa...) originat amb motiu de la celebració del Saló Internacional del Cómic de Barcelona és el moment idoni per organitzar un esdeveniment diferent i alternatiu destinat a totes aquelles persones (autors i públic) que pensen que el còmic pot ser “una altra cosa”

http://saloncomicsocial.blogspot.com

CARRER116 abril 2010 PUBLICITAT 24

CARRER116 abril 2010 CARRERS 25

L’Ateneu, bressol d’escriptors L’Escola recomana...

Qui millor que la pròpia Escola d’Escriptura per recomanar-nos uns quants llibres que tinguin la ciutat de Barcelona com a referent? Els hi vam preguntar, i aquests van ser els seus suggeriments...

joan morejón

Classe a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès luis caldeiro El mite romàntic de l’escriptor autosuficient, dotat únicament d’un talent innat i de la inspiració de les muses, ja és història. L’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès és la prova que escriure és un ofici que es pot ensenyar i aprendre.

Amb rigor.

A l’Ateneu tot fa olor a història.

Aquesta institució, pilar de la cultura catalana, atresora cent cinquanta anys d’existència, la qual cosa es manifesta a cada pas, a cada detall: Als venerables llibres de la

seva biblioteca; al seu cafè, amb aires de tertúlia d’altres èpoques; i, finalment, al seu deliciós jardí interior, propici a la introspecció i escenari de tants actes literaris i musicals. ¿Què millor lloc per acollir una iniciativa tan esplèndida com ser bressol d’escriptors?

L’Escola d’Escriptura és hereva d’aquella primera que es va establir a Catalunya, l’Aula de Lletres, cap a l’any 1993, i va sorgir cinc anys després, quan el gruix del seu professorat va decidir fundar la que avui té com a seu l’Ateneu. Eren vint-i-cinc professors pertanyents a

les més diverses branques de l’ofici literari: Des de crítics a escriptors de primera línia, passant per editors i professionals vinculats al món universitari. Aquells pioners van començar amb vint cursos; avui, dotze anys després, han multiplicat aquesta xifra per tres. I la mitjana d’alumnes, que als primers set anys rondava els tres-cents estudiants anuals, ha conegut tal creixement des del 2005, que aquest any supera els mil cinc-cents. “La nostra resposta a aquest repte” -explica Pau Pérez, co-director de l’Escola- “és intentar assumir-lo, però sense baixar la qualitat”. Un objectiu per al qual és fonamental “mantenir el mateix esperit que ens ha guiat des dels inicis: Una atenció molt personalitzada cap a l’alumnat”. Això suposa que, malgrat aquest creixement exponencial, no s’ha incrementat el nombre d’estudiants per classe, que en cap cas supera els dotze alumnes. No obstant, la progressiva demanda ha obligat a ampliar la docència a franges horàries fins ara inèdites, com els matins o els dissabtes, i fins i tot a explorar noves vies d’ensenyament, com la virtual.

L’Escola ofereix actualment un

l

L’Escola d’Escriptura de l’Ateneu és la prova que escriure és un ofici que es pot ensenyar i aprendre amb rigor ventall de més de seixanta cursos -tant en català com en castellàestructurats en cinc branques: Un bloc anomenat “Cursos d’Escriptura”, adreçat tant a la gent interessada en la vessant més artística o literària de l’ofici (el conte, la novel·la, la poesia, el guionatge de cinema i teatre i també l’anomenada escriptura de gènere, com la novel·la negra o l’eròtica) com a la que només li interessa un ús funcional de l’escriptura, és a dir, aprendre a escriure amb fluïdesa en l’àmbit on desenvolupa la seva activitat (l’empresa, el món de les associacions, etc.). Un segon grup és el de “Oficis de l’Edició”,

Maletes perdudes, de Jordi Puntí (Editorial Empúries/ Salamandra). Recomanat per Mercedes Abad, escriptora i professora de l’Escola.

Tarde, mal y nunca, de Carlos Zanón (Editorial Saymon).

Suggerit per Paco Camarasa, professor i llibreter de l’establiment “Negra y Criminal”.

La gran novel·la sobre Barcelona, de Sergi Pàmies (Editorial Quaderns Crema /Anagrama). A suggeriment de l’alumna Amàlia Lafuente.

Un calor tan cercano, de Maruja Torres (Editorial Alfaguara). Recomanat pel co-director de l’Escola, Jordi Muñoz. Última oda a Barcelona, de Lluís Calvo i Jordi Valls (Editorial La Garúa Libros). Suggerit per Francesc Parcerisas, també professor, a més a més de poeta, traductor i crític literari. impartit per professionals de les principals editorials de Barcelona (Planeta, Mondadori) i on l’alumnat busca trobar treball al món editorial, ja sigui com corrector, traductor, editor o com a lector professional. Una tercera branca, la de “Cursos de Literatura i Humanitats”, que pot ser útil tant per a gent que vol escriure literàriament com també -i cada cop més- per als que no estan especialment interessats en l’escriptura però desitgen adquirir eines per aprofundir en les seves lectures, per gaudir-ne i treure’n més profit. Un quart bloc, els “Cursos d’Oralitat”, on es prepara tant per a l’oralitat més narrativa (qui vol explicar contes, per exemple) com a les persones que necessiten habilitats d’oratòria en el seu treball (professionals de l’ensenyament, etc.). I finalment, un cinquè grup que seria el cicle de conferències “Col·loqui amb Veu Pròpia”, per on han passat en els darrers quatre anys més de seixanta dels principals escriptors, poetes, dramaturgs i cantautors d’arreu d’Espanya (Ángel González, Caballero-Bonald, Almudena Grandes, Lluís Llach, etc.).

Quant a la seva durada, n’hi ha per a tots els gustos. “Tenim cursos de deu hores fins a itineraris de tres anys” -comenta Jordi Muñoz, l’altre co-director-. “I entre ambdós extrems, en trobem anuals, semestrals, trimestrals i intensius d’estiu, al mes de juliol”.

L’entitat, però, viu envoltada d’un fenomen molt de moda: Els anomenats “tallers” d’escriptura.

Davant aquests, l’Escola marca

distàncies: “El nostre és un projecte didàctic progressiu a llarg termini, la qual cosa no sol ser el plantejament habitual d’un taller” -assegura Pau Pérez-. “A més a més és un projecte elaborat per un grup de professionals de primer ordre -escriptors, catedràtics i editors-, autèntiques primeres espases en el seu àmbit”. Una garantia de qualitat que ja dóna els seus fruits: Dels deu o quinze llibres més venuts en català, tres són obra d’alumnes de l’Escola.

Tal és la importància d’aques-

l

L’entitat coordina una xarxa europea d’escoles d’escriptura on es comparteixen metodologies ta institució, que avui constitueix una de les tres grans potes on es recolza l’activitat cultural de l’Ateneu, juntament amb la seva biblioteca i la seva programació de conferències i actes musicals, cinematogràfics i literaris. I des del maig de 2009 és l’encarregada de coordinar la Xarxa Europea d’Escoles d’Escriptura, institució que aplega les principals escoles del continent. Precisament del 22 al 24 d’abril va tenir lloc a Barcelona la Trobada Internacional de la Xarxa, on representants dels diferents membres van compartir experiències, metodologies i continguts.

Senderos negros mario ortiz Aquella dominical, tibia y gris mañana de finales de noviembre, convocados a un nuevo paseo organizado por el Archivo Histórico de Roquetas-Nou Barris, una cuarentena de vecinos esperábamos con curiosidad -y, en mi caso, además, con una indefinible inquietud-, a los guías del archivo, que, esta vez, nos llevarían por senderos negros. Nuestros pasos irían teñidos de sangre, de carreras, venganzas, robos, tiros y emboscadas.

El joven distrito de Nou Barris, a pesar de su corta edad, ha sido testigo de multitud de actos violentos que, en muchas ocasiones, llevaban detrás motivaciones ideológicas…

Eran otros tiempos. Tiempos de miedo y garrote vil, y nuestro vecino y flamante Parque Natural de Collserola, fue, entonces, mudo e impotente testigo del paseo de un pelotón de voluntarios que, (el 27 de septiembre de 1975, a las 8:30 de la mañana) contra a un árbol próximo al cementerio, fusiló a Txiqui.

En la misma plaza Llucmajor, el lugar donde habíamos quedado, Juan Paredes Manot (Txiqui) y Pedro Ignacio Beotegui (Wilson), eran sorprendidos, la mañana del 30 de julio de 1975, durante el asalto a la sucursal del Banco de Bilbao sita en la plaza. Se cruzaron disparos entre los activistas y varias patrullas de policía, resultando heridos tres transeúntes y detenidos los etarras.

CARRER116 abril 2010 CARRERS 26 Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris Portlligat, s/n (Ateneu Popular de Nou Barris) 93 353 95 16 www.noubarris.net/arxiu Dimarts i dijous, de 18 a 20h

Calle Tubau, en la bodega Montferry, apenas cien metros más abajo del banco, el día 9 de febrero de 1935, en represalia por la muerte del anarquista Andreu Aranda, un anarquista no identificado apioló a tiros a Frederic Muñoz, verdugo de Barcelona. Por este hecho fue instruida una causa en rebeldía contra Genís Urea Peña (causa de la que sería posteriormente indultado).

Paseo Valldaura, número 247.

Farmacia Borrás. Tiene el récord de robos de la zona. El primer atraco lo perpetró Juan Moreno Cuenca, que, años más tarde, sería conocido como “El Vaquilla”.

Hacia el cementerio El primer Panteón del Soldado, inaugurado en el Cementiri de Sant Andreu el 9 de Mayo de 1941, y construido por los soldados de los Batallones Disciplinarios y de Trabajadores y las Colonias Penitenciarias, es decir, por los perdedores de la guerra civil. El pequeño mausoleo, que contiene todavía la rancia simbología fascista, y la tumba de un teniente general héroe de la guerra del francés, son los principales atributos que justifican nuestra visita.

Camino del barrio de Horta cruzamos por la calle de Alloza, que debe su nombre a un cartero represaliado durante el franquismo por su militancia en ERC y la CNT, y que, dado su gran conocimiento

antonio silva

El panteón del soldado, construido por los perdedores de la guerra civil del vecindario, llegó a ser un destacado antecedente de lo que ahora conocemos como distrito postal.

La historia del tardofranquismo en Barcelona no se podría concebir sin el MIL (Moviment Ibèric d´Alliberament). Este grupo, era el brazo armado de lo que se conoció como “Grupos Liberación”, que constaba de tres ramas: Un grupo teórico, otro obrero, y un tercero

que se dedicaba a las expropiaciones de carácter económico con las que –vía atracos a bancos- pretendían ayudar a las finanzas de las múltiples huelgas que recorrían las áreas industriales de la ciudad.

La mañana del 2 de marzo de 1973, tres hombres armados irrumpen en la agencia del Banco Hispano Americano del paseo de Fabra y Puig número 313.

En la calle los esperaba un SEAT 124. Al volante se encontraba Salvador Puig Antich, quien, al ver acercarse a dos hombres, toca el claxon en señal de alarma. Como resultado, se entabla un tiroteo entre policías y atracadores, que intentaban salir de la entidad bancaria con un rehén, que, durante

l

El joven distrito de Nou Barris ha vivido multitud de actos violentos, muchos de ellos por motivos ideológicos el intercambio de disparos, resulta herido de bala. Unos meses más tarde, en un bar de la calle Girona, sería detenido Salvador.

Lo sacan del bar y lo llevan a un portal próximo, donde, en un inexplicado cruce de disparos, resultaría muerto uno de los policías. Esta muerte, adjudicada a Salvador por los policías, daría como resultado la ejecución de Puich Antich un año después.

Subiendo unas escaleras próximas al escenario del atraco recalamos en la calle Cadí, en cuyo número 33, la madrugada del 11 de diciembre de 1990, se desplomó el edificio, debido a la poca calidad de los materiales empleados en su construcción, causando un muerto y tres heridos. La rapiña inmobiliaria se cobró la vida de Ana Rubio, vecina del inmueble.

Cruzando el parque del Turó de la Peira nos plantamos en el Bar la Parra. Allí solían desayunar

los guardias civiles de un pequeño cuartel cercano.

El lunes, 4 de mayo de 1981, poco después de las diez de la mañana, cuando los miembros de la benemérita terminaban su desayuno, entran dos hombres vestidos con monos azules, y, al poco, mientras los desprevenidos guardias pagan sus consumiciones, sacan sus armas y disparan sobre ellos. Entonces, los terroristas del GRAPO se acercan a sus víctimas -ya heridas y en el suelo- y las rematan.

Volviendo sobre nuestros negros pasos, pasamos por las Casas Baratas del Turó de la Peira -un bastión anarquista durante los años treinta- donde, en la calle Riells, vivía en aquellas fechas Manuel Molina “Juanele”, secretario General de la FAI y director de su órgano de expresión, Tierra y Libertad.

Buena parte de los trabajadores de la redacción del diario Solidaridad Obrera de la época (1933) eran vecinos de este barrio, donde, además, se guardaba un arsenal de armas que los anarquistas iban acumulando en previsión de la guerra que se avecinaba.

Un poco más abajo, en la confluencia del paseo Doctor Pi y Molist y el paseo de Verdúm, la mañana del 30 de agosto de 1957, José Luís Facerías -conocido por “Facerías”, “Face” y, debido a su atildado modo de vestir, también apodado “Petronio”-, uno de los máximos exponentes de la guerrilla urbana anarquista contra la dictadura, caía muerto en una emboscada de la Guardia Civil. En el lugar de su muerte, una placa conmemorativa fijada al suelo guarda memoria de aquel suceso.

Y, por último, nuestros -ya cansados- funestos pasos, se encaminaron unos metros más arriba, justo encima del lugar de la muerte de “Face”. El “Instituto Mental de la Santa Cruz y San Pablo” (la hoy sede municipal), es una de las construcciones más antiguas del distrito de Nou Barris, y como tal, no se libra de hechos sangrientos.

Durante los últimos días del mes de julio de 1936, un coche de milicianos fue tiroteado desde los altillos del edificio. Al parecer, facultativos reaccionarios, aprovechando las facilidades de paso concedidas por las milicias, fueron ocultando en las dependencias hospitalarias a militares huidos de los cuarteles. Los milicianos respondieron consecuentemente a la agresión, y el tiroteo no se apagó a las 9 de la noche.

Mientras subía, una vez finalizado nuestro recorrido, por el Parc de la Guineueta, reflexionaba sobre la violencia… La no violencia está bien, pero cuesta muchas vidas inocentes y requiere ingentes cantidades de pacífica carne de cañón, y dado que se ha desarrollado principalmente en zonas superpobladas y con creencias reencarnatorias, no me parece una estrategia aplicable en todo momento y a todo el planeta.

Supongo que las circunstancias todo lo condicionan. En aquel momento, parafraseando a otros mucho más sabios que yo, me digo: El tiranicidio es legítimo, y está justificado. “El mayor asesino de siglo veinte ha sido el Estado. Los estados.”

CARRER116 abril 2010 CARRERS 27

Compte enrere per a la transformació de la Model La posada en marxa del centre penitenciari de la Zona Franca té, per fi, una data concreta i amb aquesta comença el compte enrere per a la transformació de la Model. L’Associació Cultural Helios Gómez i els veïns de l’Esquerra de l’Eixample reclamen des de fa anys poder dir la seva a l’hora de fixar els nous usos de la presó Núria Jové “Helios Gómez: peligroso y de acción, propagador de ideas”.

Amb aquestes paraules definia la fitxa policial de l’arxiu de Salamanca el grafista gitano que va posar l’art d’avantguarda al servei de la lluita contra el feixisme. Nascut a Sevilla l’any 1905, Helios Gómez va desenvolupar la seva carrera artística entre Barcelona i diverses ciutats europees: des de París fins a Moscou, passant per Brussel·les, Amsterdam, Berlín i Viena. Com a conseqüència de la seva militància en partits anarquistes i comunistes i dels seus dibuixos de denúncia social publicats a cartells, revistes i llibres d’òrgans de l’esquerra, els períodes a l’exili i a la garjola van ser recurrents al llarg de la vida de Gómez. Entre 1945 i 1946 va ser encarcerat, sense judici ni sentència, a

l

Els veïns i l’Associació Cultural Helios Gómez reivindiquen equipaments i preservar la memòria de la presó la presó Model de Barcelona, on tornaria el 1948 per quedar-s’hi retingut durant sis anys més. De res va servir una ordre d’alliberament signada el 1950.

La ‘redempció’ de Gómez≠ Privat de dibuixar, durant la seva estada a la Model, Gómez es va donar a la poesia i només va poder reprendre els pinzells quan el director espiritual del centre, el capellà mercedari Bienvenido Lahoz, va insistir perquè pintés un fresc en una de les cel·les de la quarta galeria. Helios Gómez va dedicar el mural a la Mare de Déu de la Mercè, redemptora dels presos i patrona de la ciutat de Barcelona. La va representar morena, a semblança de la deessa egípcia Isis i de Sara, la verge negra dels gitanos. Envoltada d’àngels i amb el nen Jesús en braços, dirigeix la seva mirada cap a un grup de presos torturats i lligats amb un filat de pues que, als seus peus, li implora clemència. Es diu que Helios Gómez va esbossar els rostres dels reclusos tot inspirantse en alguns dels seus companys interns. Pels trets calés d’aquests i d’altres personatges, com el cor d’àngels gitanos amb guitarres i castanyoles del detall de la porta, aquesta cel·la, utilitzada com a oratori pels condemnats a mort,

va ser batejada amb el nom de Capella Gitana.

A dia d’avui, el fresc roman ocult sota una capa de pintura blanca, després que l’any 1998 les autoritats de l’època decidissin tapar-lo per suposades “raons d’higiene”. Tal com constata el cronista de la ciutat, Lluís Permanyer, en un dels seus articles a La Vanguardia (“Arte entre rejas no es Modelo”, 02/06/2001), aquest és un fet al qual “no es va atrevir ni tan sols el sistema penitenciari de la dictadura franquista”, que considerava el mural com l’obra de redempció d’un gitano comunista.

La recuperació i restauració de la Capella Gitana, així com la construcció d’un museu d’art polític i social de Catalunya on exposar el fons gràfic i documental d’Helios Gómez juntament amb el patrimoni visual d’altres artistes republicans que van patir la repressió del règim, constitueixen l’eix central de la reforma de la Model que suggereix l’Associació Cultural Helios Gómez, presidida pel fill del cartellista.

Gabriel Gómez assegura que “el poble que oblida la seva història està condemnat a repetir-la” i és per això que vol prendre com a exemple les accions d’altres ciutats d’arreu del món que han transformat les seves presons en llocs de memòria.

El museu, pensat per ubicar-se també a la quarta galeria, resulta perfectament compatible amb la constant reivindicació de l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample de reconvertir la Model en un espai on acollir equipaments públics per al barri i la ciutat. I és que un total de 27.657 metres quadrats de superfície, l’equivalent a dues illes de cases, donen per molt.

La veu dels veïns La proposta de remodelació elaborada pels veïns i els representants del districte i recollida en l’avantprojecte realitzat pel gabinet d’arquitectes Bonell-Gil,

helios gómez

L’Associació Cultural Helios Gómez treballa entre d’altres coses per la recuperació de la Capella Gitana requereix enderrocar tots els murs perimetrals de la presó i els edificis auxiliars sense valor. El panòptic central -inclòs en el Catàleg de Protecció del patrimoni arquitectònic de la ciutat- i cinc de les seves sis galeries radials es conservarien intactes. Únicament s’eliminaria una de les ales creant, així, l’accés principal al conjunt. Amb l’obertura d’espais, s’aconseguiria comunicar el panòptic amb l’exterior, incorporant-lo a la trama urbana dissenyada per Cerdà però trencant amb la seva homogeneïtat cons-

Discrepàncies sobre el model de gestió Tot i que les nombroses concentracions, recollides de signatures i converses a la comissió de seguiment dels usos dels terrenys de a Model han servit als veïns i a l’administració per arribar a un acord pel que fa al disseny dels equipaments, cap de les dues parts està disposada a cedir en el model de gestió. Lluís Rabell, president de l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample explica que mentre la seva entitat voldria que “el conjunt de serveis fos tant de titularitat com de gestió pública, l’Ajuntament té la filosofia de promoure-hi els operadors privats”.

tructiva. Aquest és un dels pocs aspectes en què difereix l’Associació Cultural Helios Gómez, que aposta per salvar, a més del panòptic, totes les galeries i l’edifici quadrat que avui és l’entrada al recinte pel carrer d’Entença.

Els veïns preveuen que la nova Model contempli com a equipaments de proximitat un centre d’educació infantil i primària, una escola bressol, un casal de joves, un poliesportiu, un aparcament i una residència d’avis i centre de dia –aquest darrer en un bloc de nova construcció-.

Quant als equipaments de ciutat, demanen una residència assistencial i un Memorial que mantingui viva la història de la presó a través de tasques de divulgació, conservació i recerca.

A tot plegat, l’Associació Cultural Helios Gómez hi afegeix el museu d’art polític, un arxiu, una biblioteca i un centre comercial d’establiments culturals que en financin el manteniment. La resta seria una zona enjardinada de més de 12.000 metres quadrats que portaria molt significativament el nom de “Parc de la llibertat”.

Per no oblidar la història

Els lectors interessats en conèixer amb més detall la proposta de l’Associació Cultural Helios Gómez teniu un DVD a la vostra disposició que podeu recollir a la Favb. Agraïm als seus responsables la confiança dipositada per contribuir a la difusió d’aquest projecte.

CARRER116 abril 2010 CARRERS 28

¿Hasta cuándo un inmigrante deja de ser inmigrante?

Carrer entrevista a personas llegadas en diferentes oleadas migratorias. Son ciudadanos, son barceloneses, y cada cual aprende su oficio y con él brega

Ahanuwa jesús martínez Las echadoras de cartas mostraron palos como alcayatas y señales inequívocas de heridas producidas por la guerra. Unas cartas que, boca arriba, acercaban la fortuna y la alejaban, según la mano. El empresario Joseph Okundaye (Benin City, Nigeria, 1957) se estableció en España movido por otros intereses que los comerciales, e impelido por otros naipes que los de las tarotistas. Residente en la Gran Barcelona, la que incluye ciudades con delimitaciones geográficas inexistentes, gravita sobre los mismos negocios que le han ido dando alegrías, de la misma forma que le han ido arruinando. Siempre interesado en la inversión turística en Nigeria, su país natal (“por las enormes posibilidades que ofrece”), las mañanas de estos días de corrientes de aire y transición primaveral las pasa en la oficina de Ebony Tours (ebonytours.es), en L’Eixample, en la que se programan safaris y “rutas africanas” (“la Uganda de los primates, el vudú de Benín, la Botswana clásica…”). “Ahora estoy con un proyecto de viajes culturales para promover el desarrollo en Nigeria”, sonríe, y sus dientes de merengue brillan en la oscuridad de la noche de la cafetería Milà, reformada por la familia de pasteleros Escribà, en la calle de la Espanya Industrial de Barcelona.

La vida del nigeriano Joseph Okundaye a duras penas tendría sentido sin el faro que le ha guiado en todos los trances resueltos, en todos los momentos críticos y en todos los riesgos innecesarios. Hablamos de su abuela Ahanuwa, una mujer que falleció con la luminiscencia de las mariposas nocturnas, y que ensartaba sus invocaciones en cada uno de sus actos, pesados en la balanza de la justicia.

Cuando la describe, a Joseph se le ilumina la cara, y del negro pasa al blanco, y viceversa, porque su recuerdo persiste con más fuerza a medida que los años transcurren sin remisión y sin darnos cuenta. La imagen que guarda de ella nunca ha variado: una anciana de nobles gestos, vestida de paños coloridos, de verde sedeña, con alambicados accesorios y dejes de cobre y de un gris antracita.

Ahanuwa amasaba el pan, barría el patio con una escoba de ramitas de un arbusto parecido al brezo, atendía los ruegos de la chiquillería y, exultante de alegría, no le hacía ascos a los cuerpos enflaquecidos que se detenían delante de su casa, antes de desvanecerse, con la seguridad de que sus estómagos vacíos hallarían en la probidad de esta señora los alimentos suficientes para quedar saciados y proseguir su incierto camino hacia el Norte alentador. Ahanuwa repetía mil veces a su nieto Okundaye: “Ayuda a los demás, y te ayudarán a ti”. Joseph, a punto de que el Norte, o este Sur del Sur, le envileciera, se acuerda y se enorgullece

JOSEPH OKUNDAYE, EMPRESARIO NIGERIANO A Joseph se le ilumina la cara cuando habla de su abuela Ahanuwa FOTO: marc javierre

Según datos del padrón de 2009, 959 residentes de Barcelona nacieron en Nigeria, 580 hombres y 379 mujeres. 698 tienen entre 20 y 39 años. Más de la mitad, 517, viven en el distrito de Nou Barris. El resto, 442 personas, se distribuyen sin grandes diferencias entre los distritos restantes. Gràcia es el lugar de menor empadronamiento, con un total de 15 personas

de esta sabia enseñanza, escrita en su frente, de una señora que jamás había asistido a la escuela.

Joseph recibió los consejos y las advertencias naturales de su abuela, con un tocado de tela anudado en la cabeza, a la manera tradicional. De ella recibió el recipiente en el que madurarían sus ideas “de progreso y de izquierda”.

Joseph Osariemen Okundaye viajó a España recomendado por una amiga de su madre cuyo hijo ejercía las funciones de embajador plenipotenciario, y le puso en antecedentes con un mero comunicado, revestido de Real Decreto: “Hay un país que se llama España”. Imperiosamente, cargado con las maletas de su título recién obtenido (ingeniería industrial por la Federal Politécnica de Auchi), y con la ojeriza agravada por las turbulencias de un avión de pasajeros tan pequeño que parecía partido en dos, viajó a nuestro país, el cual había aprendido a situar en el mapa. En Alicante, “un negro” le aconsejó que se trasladara a Barcelona, ciudad a la que llegó en 1985, cuando los Juegos Olímpicos eran aún una quimera. “Me matriculé en la UPC para seguir con mis estudios de programador informático, y me sirvió porque, como no entendía el idioma local, usaba el lenguaje universal de las matemáticas. Pero lo tuve que dejar porque no lo podía compaginar con el trabajo”, aclara, y recurre a

una lista que le cuesta memorizar, compuesta por un sartal de oficios que, entre ellos, nada tienen en común: administrativo en una empresa dedicada a la importación y exportación de materias primas como el caucho; camarero; asesor inmobiliario; operario de la rampa del aeropuerto…

En 2003, montó su propio negocio: Interbiz and Tourism, una oficina de viajes multiculturales, cuando la globalización ya se había impuesto: “Promocionábamos la cultura de Nigeria, y lo combinábamos con la venta de pisos y terrenos para que la gente que quisiera establecerse en Barcelona pudiera encontrar rápidamente un alojamiento”. Joseph Okundaye apura el último sorbo de café y agita el poso como las brujas de uñas largas remueven la sangre para hacer sus cábalas y los conjuros de amor. Ejercita sus dotes de vendedor: “Nigeria es un país virgen para cualquier inversión.

Se encuentra en pleno desarrollo, sobre todo el Estado Edo, la etnia a la que pertenezco. Somos una nación que necesita infraestructu-

ras y que puede ofrecer servicios y ocio, como deportes acuáticos”.

Quita hierro a los enfrentamientos armados entre los Hausas (musulmanes) y los Berons (cristianos), en el norte del país, vindicta que reduce a una frase de formulario: “Brotes de violencia por la religión”. Según él, ningún país se libra del terrorismo, y quien esté libre de culpa…: “Nigeria es un país tranquilo y, como en cualquier país en el mundo, hay gente que no sabe vivir en paz. Nosotros, como vosotros, no soportamos la guerra. ¿Quién quiere la guerra?

Incluso el nigeriano [Omar Faruk Abdulmutallab] que, en las navidades pasadas, intentó hacer explotar un avión de Delta Airlines con dirección a Detroit, ni se crió ni se formó en Nigeria”, recrimina, y agrega, con la mano abierta y extendida, erecta como las vigas del entibado: “Tenemos mucha gente con pensamiento libre”.

En Catalunya, Joseph “parló el català” y se integró hasta tal punto que els Castellers del Poble Sec le reclutaron para formar parte de la pinya, por su corpulencia y vigorosidad. “Després de 25 anys a Catalunya, sóc català. Sé molt dels catalans. Vint-i-cinc anys fora del meu país són 25 anys a Catalunya.”

Interbiz cerró en 2006: “Se la tragó la incipiente crisis económica”.

Probó una operación relacionada con las granjas de pollo y el aceite de palma, y ahora ultima un proyecto de interculturalidad relacionado con su patria, un concepto muy manido: “Queremos trabajar con grupos de alumnos de institutos, que viajen a Nigeria, porque el viaje también es una forma de educar”.

El “negro” Joseph Okundaye, como él a veces se define con socarronería, lleva la política en la sangre, por la que corre la temperancia de su abuela Ahanuwa, a cuya estrella ha consagrado su memoria.

Cuando vino a España, en 1985, Joseph escapaba de los disturbios originados por el golpe de Estado de los generales Mohamed Buhari y Sani Abacha, que tocaron generala e impusieron el Consejo Supremo Militar. Por aquellos días trabajaba de asistente técnico en la comisión federal electoral, en la que contaba el número de votos en las elecciones libres que ganó Moshud Abiola, del Partido Nacional de Nigeria. Ahora, en Barcelona, se prepara para unas primarias en su país, en las que competirá con otros dos colegas de su formación, en vistas a ocupar, en las próximas municipales, la alcaldía de la ciudad de Oredo. Su hija, Henrietta Osariemen, que estudia tercero de ESO, le apoya, pero ella está por otras cosas: quiere ser diseñadora de moda.

Aunque parezca demagogia, su discurso es sincero: “La realidad africana, a menudo, son sus guerras. Y es algo que me toca mucho. África necesita Obamas”. “¿Sólo Obamas?”, le pregunto, para que esparza sus sueños al azar: “Obamas y Mandelas”.

CARRER116 abril 2010 CARRERS 29

Polques al cor del Gòtic La máxima participació amb els mínims recursos. Aquest podria ser el lema dels Divendres a la Plaça del Rei, un cicle de danses tradicionals que, després de festejar els primers 25 anys de vida, celebra l’edició 51 aquesta primavera Jordi Martí La tardor de 1985, un mexicà d’ascendència catalana apassionat per la música tradicional (Francesc Tomàs ‘Panxito’), un flabiolaire lligat a l’Esbart Català de Dansaires (Carles Mas) i un metge que també toca l’acordió (Francesc Marimon), van començar a escriure la història d’una trobada que va néixer de manera informal i que ha acabat esdevenint un punt de referència per als amants del ball tradicional i les danses vuitcentistes, i també un model d’aprofitament lúdic de l’espai públic que s’ha reproduït en altres ciutats i pobles.

Tornem a 1985. Francesc Marimon recorda així com van anar prenent forma els Divendres a

l

La trobada va néixer de manera informal i ha esdevenigut un punt de referència per als amants del ball tradicional

l

El públic dels cicles està contínuament refent-se i canviant, cosa que ha garantit la seva continuïtat la Plaça del Rei: “Aquella tardor vam quedar un divendres a les escales de la plaça per tocar i ens ho vam passar molt bé. Nosaltres tocàvem i la gent de l’Esbart venia a ballar. Vam dir-nos: ‘divendres vinent tornem a quedar?’

I així vam anar fent, fins que al Nadal ja feia molt de fred i ho vam deixar estar. A la primavera vam tornar-hi. I així hem aguantat fins ara. Cada any fem dos cicles de balls: un a la tardor i l’altre a la primavera”. D’aquells primers temps més informals, Marimon recorda sobretot ‘una il·lusió impressionant’. Van recuperar i interpretar a la plaça del Rei temes antics, de la Biblioteca de Catalunya i d’altres arxius; temes que ara que s’han repopularitzat sembla que no hagin estat mai a punt de desaparèixer.

Amb els anys, els Divendres a la Plaça del Rei s’han anat fent més i més concorreguts. S’han

hagut de demanar permisos i subvencions, així com gestionar les trobades amb la creació de la corresponent associació cultural.

Sempre s’ha mantingut la ubicació de la Plaça del Rei, tret d’algunes celebracions puntuals a la plaça de Sant Iu i Sant Felip Neri, i del 1998, en què se’ls va denegar el permís per celebrar les trobades a causa d’un clàssic que no pot faltar mai en aquesta mena de saraus: les queixes d’un veí. Aquell any van haver-hi estires i arronses amb la Guàrdia Urbana, i fins i tot es van traslladar a la plaça de la Mercè. Es van recollir signatures per assegurar la presència de les danses populars a la plaça, i el polític Antoni Gutiérrez ‘Guti’ va escriure una carta explicant que els trobava a faltar.

Però l’any següent, el 1999, van anar més lluny, fins a la Barceloneta, i allà els organitzadors van veure que els Divendres a la Plaça del Rei fora de la Plaça del Rei eren com un peix sense aigua.

Per a la gent que en un moment o altre de la seva vida ha freqüentat aquest cicle de ball folk al cor del barri Gòtic, els Divendres a la Plaça del Rei van més enllà de la música tradicional. “És difícil d’explicar, però als concerts de la Plaça del Rei s’ha conegut molta gent, s’hi han establert moltes relacions humanes; suposo que ho ha afavorit l’ambient pacífic i tranquil, i el fet que aquestes trobades han anat creixent bàsicament pel boca-orella, sense gaire estratègia comercial al darrera.

Hi ha hagut una constant, i és que tan important com les pròpies ballades ha estat tot el que les ha envoltat: les xerrades d’abans i de després. Diria que aquesta ha estat una iniciativa interessant, maca i provocadora”.

Esdeveniment singular En el món de la música d’arrel tradicional, els Divendres a la Plaça del Rei també són un esdeveniment singular. “Crec que la gran aportació que hem fet al món del folk i la cultura popular és que l’hem obert a molta gent d’aquí que se l’ha anat fent seva sense ni tan sols saber que això era folk o música tradicional –explica Marimon–.

Hi ha festivals prou importants que s’adrecen més específicament al públic aficionat, però nosaltres, segurament perquè ens trobem en un lloc del centre de la ciutat per on passa molta gent, tenim un públic que està contínuament refentse i canviant. La gent s’ho ha anat

Un cartell de luxe El programa dels Divendres a la Plaça del Rei d’aquesta primavera va del 9 d’abril al 18 de juny. Després del concert del prestigiós acordionista francès Philippe Plard, per Sant Jordi, passaran per la plaça els grups Ratafia (30 d’abril), Pocasolfa (7 de maig), Se’n Fa Una (14 de maig), Marsupialis (21 de maig), Guirigay (28 de maig), La Portàtil FM (4 de juny), Sants & Fot (11 de juny) i La Vallesana (18 de juny). A més, algunes de les actuacions estaran precedides de sessions de ‘la Plaça del Rei infantil’, petits tallers de mitja hora per ensenyar diferents danses als nens.

Les trobades dansaires han anat creixent bàsicament pel boca-orella dient els uns als altres, i això és el que ha garantit que el cicle continués fins avui”.

El fenomen de la música modesta i longeva a la Plaça del Rei ha estat fins i tot objecte d’estudi des de l’àmbit acadèmic. El 2004, l’eminent musicòleg Jaume Ayats va escriure a la prestigiosa revista internacional Sibetrans l’article “Els grups de música tradicional de Catalunya o la construcció d’una identitat alternativa”, on disseccionava tot l’entramat de significats socials i ideològics que poden endevinar-se en una inicia-

tiva com aquesta.

A banda d’estudis, la història dels Divendres a la Plaça del Rei també ha deixat testimonis artístics, com el disc en directe que el gran acordionista Carles Belda va enregistrar-hi recollint la seva música ressonant en l’ambient de la plaça gòtica; el concurs de fotografia que des de fa uns anys es fa per immortalitzar els millors moments de les ballades o els programes dels cicles que cada temporada acostumen a incloure algun poema (“en realitat la nostra programació és bastant oberta i canviant, el que

joan morejón

passa és que els programes els fem perquè és més fàcil rebre una subvenció si veuen que has editat un fulletó molt espectacular que no pas si els expliques la quantitat de gent que ve cada divendres”, admet Marimon).

El tema de les subvencions és un dels greuges eterns. Segons Marimon, “són quatre peles i hem de fer un munt de paperassa. Però bé, a banda del fet que els puguem pagar o no, els músics saben que si toquen a la Plaça del Rei tenen una recompensa, i és que la gent respon”.

CARRER116 abril 2010 CARRERS 30

Associacions de veïns i veïnes de Barcelona i l punts de distribució de CARRER Districte I Barceloneta

Guítert, 33-35, baixos 93 221 72 44 Servei planificació (Palau de Mar) Plaça Pau Vila, 1

Casc Antic

Rec, 27, baixos 93 319 75 65 CCOO (USCOB) Via Laietana, 16 CGT Via Laietana, 18, 9a planta La Bodegueta Palma de Sant Just, 7 La Tete-Cooperativa Comtessa de Sobradiel, 4 El Glaciar Plaça Reial, 7 Centre Cívic Pati Llimona Regomir, 3

Cera, carrer de la

Carrer de la Cera, 11, int.

93 329 48 53

Coordinadora Casc Antic Serra Xic, 4, baixos 93 310 53 33

Gòtic

Regomir, 3, principal emuaj@terra.es

Nou de la Rambla i Rodalies

Nou de la Rambla, 22 93 301 88 67 CIAJ Sant Oleguer, 6-8 Sala Baluard Plaça Blanquerna, s/n

L’Òstia

Pescadors, 49

Rambla, Amics de la

Rambles, 88-94, 3r D 93 317 29 40 Informació Cultural Rambla, 7 Padam-Padam Rauric, 9

Consell de la Joventut Ausiàs Marc, 60

Centre Cívic El Sortidor Plaça del Sortidor, 12

Viladomat, 214, 5è, 2a

Segura, s/n 93 432 36 42

Parc de l’Escorxador

Ronda de Sant Antoni

Mont d’Orsà-Vallvidrera

Rambla de la Bordeta

Ronda de Sant Pere, 7 Col∙legi de Periodistes Rambla de Catalunya, 10 La Tapilla Sixtina Bailen, 43

Sant Cristòfol-Vivendes SEAT

Sagrada Família

València, 415, local 1 93 459 31 64 Forn d’en Pere Dos de maig, 281

Sant Antoni, barri

Avinguda Mistral, 30, baixos 93 423 93 54 Confeccions El Rellotge Comte Borrell, 89 Celler de l’Estevet Calàbria, 57 Pastisseria Bonastre Tamarit, 136 Autoservei Navarro Avinguda Mistral, 6 Ateneu Layret Villarroel,49

Districte III Badal, Brasil i Bordeta Daoiz i Velarde, 30, baixos 93 491 05 49

Centre Social de Sants Olzinelles, 30 93 331 10 07 Cotxeres de Sants Sants, 79

Pg. Solé i Pla, 16-18, interior resso2002@hotmail.com

Polvorí, el

Ronda de Sant Antoni, 24 93 442 24 12

Ronda de Sant Pere

Mas Gimbau-Can Castellví

Reis Catòlics, 16-34 (casal) 93 406 90 53 Llibreria La Kktua Plaça de Vallvidrera, s/n

Onzinelles, 30, baixos 93 331 10 07

districte VIII Can Peguera

Info-espai Plaça del Sol, 19-20, baixos Poliesportiu Claror Sardenya, 333 Poliesportiu Perill Perill, 16-22 Tradicionàrius Trav. de Sant Antoni, 6-8

Putxet

Sant Gervasi de Cassoles

Can Papanaps-Vallhonesta

Cariteo, 26

Sant Gervasi Sud

Carmel, el

Autonomia, 7, baixos 93 431 75 45

Sarrià

Satalia, la

Triangle de Sants

Ronda General Mitre

General Mitre, 188 bis mitre@mixmail.com Muntaner, 544, 2n 93 417 90 65

Laforja, 12-14 pral 3a 93 266 38 25 Canet, 4 93 204 90 58 Forn de la Vila Consell de la Vila, 9

Districte IV Camp Nou

Trav de les Corts, 94, baixos 93 490 96 54

Tres Torres

Rafael Batlle, 16, tenda 1 93 205 77 89

Mercè, barri de la

Herois del Bruc, 9

Racó de les Corts

Trav de les Corts, 94, baixos 93 448 03 11

Sant Ramon Nonat

Districte VI Camp d’en Grassot

Apartat de Correus 34090

Coll-Vallcarca

Tirsó, 48 local 93 284 28 80 Centre Cívic d’El Coll Aldea, 15-17

Passatge Jordi Ferran, 19-21

Xile, avinguda

Avinguda de Xile, 34, 11, 5è 93 440 35 12

Gràcia Nord-Vallcarca Bolívar, 15, 2n 93 211 26 27

Ciutat Meridiana

Districte VII Baix Guinardó

Coure, 8, baixos 93 432 34 71 Centre Cívic Can Cadena Mare de Déu del Port, 397 Centre Cívic El Rellotge Pg. de la Zona Franca, 116 Centre Cívic La Bàscula Foc, 128

Passeig Sant Gervasi, 39-47 avputxet@hotmail.com

Vilaseca, 1 93 357 13 33 IGOP-UAB Passeig d’Urrutia, 17 Casal de Barri de Can Peguera Biure, 1 Rasos de Peguera, 219 bis 93 276 30 94 Centre Cívic Ciutat Nord Rasos de Peguera, 19-25

Plaça Alfons X, 3 93 436 81 80

Can Baró

Guineueta

Josep Serrano, 59-71 93 219 92 24

Rambla Caçador, 1-3 93 428 46 23

Porta, barri de

Mura, 8, baixos canpapanaps@yahoo.es

Estudiants, 26-28 93 359 44 60 Centre Sóller Plaça Sóller, s/n

Feijoo, 10-12 93 357 57 48 Centre Cívic El Carmel Santuari, 27

Prosperitat

Clota, la

Passatge Feliu, 10 93 357 72 59

Font d’en Fargues

Pedrell, 69, baixos ffargues@hotmail.com

Horta, barri d’

Artesania, 96, baixos 93 276 02 30

districte IX Bon Pastor

Sant Adrià, 101, baixos 93 346 46 18

Congrés, el

Felip II, 222 93 340 70 12 Casal de Barri del Congrés Acàcies, 26

Meridiano Cero

Front Marítim de Bcn Taulat, 142, 5è A 696 43 57 83

Gran Via-Perú-Espronceda Gran Via, 1.002, 8è, 2a 93 308 77 34

Maresme

Rambla Prim, 45 93 266 18 56

Paraguay-Perú

Passeig Guayaquil, 53 93 311 41 93

Parc, del

Pi i Margall

Sant Andreu NordTramuntana

Escolapi Càncer, 1 a.vecinostorrebaro@ hotmail.com

Sant Andreu del Palomar

Santa Fe, 5, 1r, 4a 93 429 07 06

Selva de Mar, 22-32 93 307 91 20

Biscaia, 402, baixos 93 340 51 85

Navas, barri de

Canteres, 57, baixos 93 359 65 72 Ateneu Popular de 9Barris Port Lligat, s/n

Torre Llobeta

Diagonal Mar

Palmera Centre, la

Sagrera, la

Torre Baró

Casal Joan Casanelles Pl. Joan Casanelles, s/n Foment Martinenc Provença, 595

Torroella de Montgrí, 11 93 274 02 72

Argullós, 92 93 276 30 15 Casal de Barri de Prosperitat Pl Àngel Pestaña, s/n Casal de Joves de Prosperitat Joaquim Valls, 82

Roquetes

La Plana, 10, 1r 93 407 20 22 Centre de Serveis Personals Plaça Santes Creus, 8 Centre Cívic Matas i Ramis Feliu i Codina, 20 Punt d’informació juvenil Plaça Eivissa, 17, pral.

Verdum

Martí Molins, 29 93 408 13 34 Centre Cívic de la Sagrera Martí Molins, 29 Mercasol Portugal, 2 Nau Ivanov Hondures, 28-30 Pg Torres i Bages, 101-103 93 274 03 34

Dr. Balari i Jovany, 14 93 345 96 98 Biblioteca Ignasi Iglesias Segadors, s/n Can Guardiola Cuba, 2

És tira

Maresme, 218, baixos 93 305 37 05 Gran Via, 1.144, baixos 93 278 06 93 Llull, 1-3 93 221 04 87

Pau, barri la

Concili de Trento, 320 93 313 28 99

Poblenou

Pallars, 277 93 256 38 40 El Tío Ché Rambla del Poblenou, 44-46 Farmàcia Bolívia, 19 Llibreria Etcètera Llull, 203

Provençals de la Verneda

Dr. Zamenhof, 25, baixos 93 307 46 95

Sant Martí de Provençals Andrade, 176 93 314 17 04

alejandro milà

Raval de Ciutat Vella, el Carme, 102 93 441 77 21 El Cafetí Hospital, 99 Taller de Músics Requesens, 5

Taula del Raval

Carrer de la Cera, 44, bxs 93 442 46 68

Veïns en defensa de la Barcelona Vella

Sèquia, 5-7, baixos, 3a vdbv@telefonica.net Ateneu la Torna Méndez Núñez, 1, pral. 2a Illacrua Via Laietana, 45, e.B, pral 2a

DIstricte iI Dreta de l’Eixample

València, 302 615 41 80 12 Cafeteria Anem al Gra Còrsega, 382 Llibreria Les Punxes Rosselló, 260

Esquerra de l’Eixample Avinguda Roma, 139, baixos 93 453 28 79

Fort Pienc

Alí Bei, 94-96 93 231 11 46

Font de la Guatlla-Magòria Rabí Ruben, 22 B 93 424 85 06

França, barri de la

Mare de Déu del Remei, 21, 1r 93 325 08 93

Hostafrancs

Callao, 9, baixos 93 421 79 19 Poliesportiu Espanya Industrial Muntades, 37

Poble Sec

Margarit, 23 93 441 36 65 Biblioteca Francesc Boix Blai, 34

Can Deu Plaça de la Concòrdia, 13

Travessera de Dalt

Travessera de Dalt, 6 93 210 52 89 Lluïsos de Gràcia Plaça Nord, 7

Zona Universitària Jordi Girona s/n 93 401 77 43

Districte V Amics del barri de Laforja

Vila de Gràcia

Topazi, 29, 1r 93 217 60 88 Ateneu La Torna Sant Pere Màrtir, 37, baixos Centre Cívic La Sedeta Sicília, 321 Centre Moral de Gràcia Ros de Olano, 7-9 Hotel d’Entitats de Gràcia Providència, 42

Madrazo, 50, 2n, 2a 93 209 89 84

Can Caralleu

Guarderia, 12 93 280 07 24

Can Rectoret

Bohemis, 23 93 205 04 87

Font del Mont-Vallvidrera

Escales Font del Mont, 1 A

Joan Maragall del Guinardó

Centre Cívic Torre Llobeta Santa Fe, 2, bis SESE Joan Alcover, 6

La Bisbal, 40-42, baixos 93 347 73 10 Cooperativa Rocaguinarda Xipré, 13

Trinitat Nova

Roig Soler, 31, baixos 93 428 29 34

Turó de la Peira

Montbau

Parc de la Vall d’Hebron Pl. Joan Cornudella, 13 93 428 68 66

Sant Genís dels Agudells Naïm, 5, tenda 1 93 417 03 67

Urbanització VallhonestaFont del Gos

Un nou CARRER a internet www.favb.cat

Sud-oest del Besòs

Virgili, 24, 1a planta 93 346 72 03

Verneda Alta, la

Sant Andreu Sud

Pedrosa, 21 93 353 88 44

Trinitat Vella

Pge de la Peira, 37, local 12 93 407 21 70 Can Basté Passeig de Fabra i Puig, 274

districte X Clot-Camp de l’Arpa

Vallbona

Avinguda Alzinar, 6 93 354 89 82

Camí de Cal Notari, s/n 93 428 20 42

Centre Cívic de Sant Martí Selva de Mar, 215

Centre Cívic St. Andreu Gran de Sant Andreu, 111 Districte de Sant Andreu Plaça Orfila, s/n

Mare de Déu de Lorda, 2 93 274 19 58 C. Cívic de Trinitat Vella Foradada, 36-38

Sibelius, 3, baixos 93 232 46 10

Rambla de Prim, 64-70 93 278 18 62 Campo Arriassa, 99 93 314 58 13 Complex Esportiu Verneda Binèfar, 10-14

Vila Olímpica

Jaume Vicenç Vives, 6 93 221 93 93

Modificacions: 93 412 76 00

El pròxim número de CARRER apareixerà al mes de juny

Camí de les altres Barcelones Néstor bogajo L’internet ens venç quan oblidem que, a l’altra banda del portàtil, existeixen els carrers, la gent i les seves històries. El projecte virtual d’Altres Barcelones, però, vol assolir tot el contrari. El seu creador, el jove historiador Dani Cortijo -també impulsor de la Barcelonasfera-, descriu així l’essència d’aquest blog: “Sovint, després d’haver descobert alguna cosa curiosa de la història de la ciutat, en sortir de l’arxiu o la biblioteca, sentia la necessitat d’anar a aquell mateix indret i recordarla. Aleshores és quan, de sobte, descobreixes una de les moltes ‘altres barcelones’ que sentiràs, des d’aleshores, cada cop que hi tornis a passar”.

Es tracta, doncs, d’un blog d’història o, millor dit, d’històries de Barcelona. Navegant per les seves pàgines, sabrem que a la plaça

www.altresbarcelones.com Nova no hi ha cap aqüeducte romà -el que hi ha fou construït el 1958; o que ben a prop del carrer Ample hi hagué el carrer de Cagar-hi,

on la gent hi feia... allò que hi havia de fer.

Cortijo busca temes atractius, curiosos i desconeguts, amb

els quals vol cridar l’atenció dels iniciats i d’aquells als que, d’entrada, no els interessa la història. Fins fa poc, aquestes Altres Barcelones no gosaven traspassar les muralles medievals de la ciutat, però, d’un temps ençà, els visitants del blog han començat a conèixer històries de les antigues viles del Pla de Barcelona: la Quinta Forca estava ubicada al llunyà Turó de Finestrelles, prop de l’actual Nus de la Trinitat; en una façana del carrer Sòcrates, a Sant Andreu, hi ha encastada una bomba del 1843... La pàgina, creada el 2007 i guardonada el 2009 als Premis Blocs de Catalunya en la categoria de Cultura, va dur a terme una campanya per conservar la pintada que donava nom al carrer Pedrola de la Barceloneta -avui, carrer Sant Miquel-, tot un vestigi de la Guerra Civil. Cortijo acaba de publicar un llibre que recull aquestes i altres Històries de

Barris WWWen xarxa

la Història de Barcelona (Robinbook, 2010). Tanmateix, encara no s’hi guanya la vida. Treballa a l’IES Les Corts i dedica moltes hores d’oci a descobrir i difondre les seves Altres Barcelones.

+ links Blogs barcelonins

http://barcelonasfera. blogspot.com

Una trentena de blogs analitzen la ciutat i les seves antigues viles des de perspectives ben diferents: el periodisme, la història, la fotografia, etc.

Barcelona en italià

http://spaghettibcn.com

Blog escrit per italians que viuen a Barcelona. Gràcies a la seva vocació integradora, ha assolit un gran èxit entre la comunitat italiana de la ciutat.

CARRER116 abril 2010 CARRERS 31

La Favb informa

El cor robat

l

La Favb, 40 anys construint ciutat

CATHERINA AZÓN

Joan Balañach Lloret Membre de l’Associació de Veïns de Sagrada Família i de la junta de la Favb

redacció El passat 27 de març la Favb va celebrar la seva 38a assemblea general al centre cívic Casa Orlandai, al barri de Sarrià, en el context de la celebració dels 40 anys del moviment veïnal. Va obrir l’acte Santi Latorre, president de l’Associació de Veïns de Sarrià, saludant els presents i manifestant l’alegria que els hi produïa que l’assemblea se celebrés a Sarrià l’any en què l’associació compleix el cinquantè aniversari. Van prendre la paraula Joan Martínez, president de la Confavc, i el president i la regidora del districte Joan Puigdollers i Sara Jaurrieta. Va tancar l’acte inaugural Albert Recio, vicepresident primer de la Favb, que va agrair als treballadors de l’entitat l’esforç realitzat i es va referir amb paraules de solidaritat a les absències per malaltia de la presidenta, Eva Fernández, i la directora tècnica de la Favb, Marga Parramon. Va manifestar que l’assemblea se celebrava en el context d’una crisi econòmica l’impacte de la qual als barris caldria analitzar en profunditat. També va fer efectiva a l’assemblea la seva dimissió del càrrec.

Amb l’assistència d’una seixantena d’associacions, es va aprovar per unanimitat l’informe de gestió de l’any 2009. Jordi Giró, vicepresident segon, llegint en primer lloc una carta de la presidenta Eva Fernández, va presentar el pla de treball del 2010, les línies centrals del qual es referien a la necessitat d’enfortir les fonts de finançament de l’entitat i a la necessària modificació del reglament intern. També es va referir a la importància de fer un seguiment de temes com la corrupció o la promoció d’un debat sobre el model de ciutat, i va ressaltar la importància que les associacions de veïns s’impliquin en el referèndum de la Diagonal. Hi va haver una vintena d’intervencions, moltes d’elles referents a les noves estructures municipals com la nova divisió de barris o els consells de barri, així com l’incompli-

puyal

Va néixer al barri de Gràcia i els seus primers anys van transcórrer pels voltants de la plaça Joanic i l’antiga fàbrica de La Sedeta.

Fa anys que viu al barri de la Sagrada Família. Ha format part de l’Associació de Veïns del Camp d’en Grassot i actualment de l’Associació de Sagrada Família, a la junta de la qual pertany. També és vocal de la junta de la Favb. Treballa a la Fundació Claror.

Un moment de l’assemblea de la Favb ment de diversos compromisos del Pla d’Actuació Municipal.

Zaida Palet, vocal de la junta que substituïa el tresorer l’Albert Sorrosal, va presentar l’informe econòmic del 2009, el pressupost del 2010 i l’informe dels censors de comptes, tots ells aprovats.

Resolucions de les entitats En l’apartat de resolucions, es van aprovar les referents a la crisi econòmica, sobre la necessitat de recuperar la memòria del barraquisme com una part de la història de la ciutat, contra la privatització i copagament de la sanitat pública i en favor de l’habitatge social. La Coordinadora d’Associacions de Veïns i Entitats de Nou Barris va presentar una resolució en solidaritat amb les causes que havien portat a presentar la dimissió al vicepresident Albert Recio i proposant una reunió de presidents i posteriorment una assemblea extraordinària. La Coordinadora va retirar la resolució, sense renunciar a la seva argumentació, perquè l’assemblea va acordar celebrar la reunió de presidents al mes de juny.

La Favb va augmentar el gruix d’associacions federades en admetre l’associació de veïns de Colònia Castells com a membre, per 59 vots a favor i 1 en contra.

dani codina

Tal i com estava previst, es van celebrar eleccions, sent ratificada Zaida Palet com a nova tresorera.

També van sortir elegits els vocals Albert Sorrosal, Joan Balañach i Marcel·la Güell.

Van quedar vacants, en no haver candidats, els càrrecs de vicepresident primer i vicesecretari (càrrecs que ocupaven Albert Recio i Zaida Palet). Queda pendent convocar un procés electoral en què, com és conegut, els candidats han de ser presentats per una associació i avalats per 10 associacions federades més.

A la tarda, Fernando Pindado va oferir una interessant i amena xerrada amb el títol “La democràcia sense intermediaris: iniciativa ciutadana i referèndums”.

A l’acte de cloenda, Jordi Giró va agrair tothom l’assistència, va donar les gràcies a l’associació amfitriona i va fer una crida a continuar treballant. Va tancar l’assemblea veïnal l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, que va convidar a l’enfortiment del moviment veïnal.

Passades les set de la tarda, i després d’una llarga i laboriosa sessió de treball, els assistents van abandonar l’antiga escola Orlandai, avui un centre cívic que va acollir per un dia amb generositat les associacions de veïns i veïnes.

Ara, per fi, Egunkaria lliure!

EF/FM El 2003 es tancava definitivament el diari Egunkaria i començava el calvari dels seus directius Martxelo Otamendi, Xabier Oleaga, Txema Auzmendi, Iñaki Uria i Joan Mari Torrealdai, que al llarg d’aquests anys han patit tortures, difamacions, han tingut els seus béns incautats i han hagut de viure en la incertesa d’un procés judicial que ha durat 7 anys. Finalment, aquest 12 d’abril ha arribat la sentencia absolutòria de l’Audiència Nacional.

Es tracta d’una sentència que posa de manifest que el magistrat que va ordenar les detencions no va vetllar per la custòdia dels detinguts, que van ser objecte de tortures per part de la guàrdia civil. Una sentència que representa el reconeixement que al seu dia

“Els retalls per la crisi no afecten d’igual manera a tots els projectes. Els primers perjudicats són els barris”

no hi havia proves per dur a terme una acció tan contundent com el tancament d’un diari, un perjudici que va més enllà d’una important pèrdua econòmica. Un fet que va aixecar, un cop més, importants interrogants en totes i tots nosaltres a l’entorn de la salut democràtica de l’Estat i del respecte de la llibertat d’expressió. Potser és un bon moment per recordar les paraules de Javier Ortiz el mateix dia que es tancava el diari: “Es todo de bochorno. Incluido el bochorno jurídico. Es aberrante que se cierre un periódico, porque

los periódicos no delinquen: sólo lo pueden hacer las personas. Un periódico no es jamás un instrumento de delito per se. Puede serlo, eventualmente, en manos de estos o aquellos individuos. Y es contra ellos, en todo caso, contra quienes debería dirigirse la acción penal, permitiendo que otras personas prosigan con la labor de interés general que representa la publicación de un diario. Porque todos y cada uno de los diarios atienden el derecho de la ciudadanía a recibir una información plural.”

El 24 i 25 d’abril una delegació de la solidaritat catalana amb Egunkaria, entre la qual hi haurà una representació de la FAVB, celebrarem a Bilbao aquesta victòria que és molt significativa en uns moments en què la democràcia perd terreny dia a dia.

40 anys d’acció veïnal... vols destacar alguna victòria?

La de la plaça Gaudí. Vam guanyar per al veïnat un espai emblemàtic al centre del barri. I la Myrurgia: l’any 2000, l’antiga fàbrica va donar pas a diferents equipaments per al barri. Aquesta victòria va ser un punt d’inflexió per a l’associació de veïns, però 10 anys després, els veïns i l’associació hem tornat a constituirnos com a plataforma per exigir els equipaments pendents.

D’ahir a avui. ¿Quin és el tema més important dels que esteu treballant?

Sense dubtar, el futur de la plaça de les Glòries. Un enorme mur, un nyap urbanístic que va dividir quatre barris del districte.

I una llarga lluita que va aconseguir el 2007 el “Compromís per Glòries”, un acord que responia quasi satisfactòriament a les nostres reivindicacions.

Quines són les reivindicacions més importants?

La biblioteca, l’auditori i el centre de barri de l’edifici Sòcol; el CAP i el casal d’avis al carrer Bolívia; el CEIP als Encants. I que en el mandat actual es pressupostin i adjudiquin les obres per enderrocar el “tortell” viari i els nous túnels. Tot i que es realitzin per fases.

Quin és el balanç d’aquests tres anys?

Incompliments que indignen. Era un acord amb data.

Què vols dir?

Que els equipaments de barri estan pendents i la “grapadora”, és a dir, el museu del disseny, pressupostat en 107 milions d’euros, no troba cap dificultat. Ja s’està construint.

Equipaments de barri frenats i equipaments de ciutat sense problemes...

Els projectes de barri han desaparegut del pressupost del 2010. Ho argumenten amb la crisi i la reducció d’ingressos, però constatem que no afecta igual a tots els projectes. Els barris són els últims.

Quina és la vostra resposta?

Petites mobilitzacions, continuades i sostingudes. Hem començat manifestant-nos amb pancartes al pas de la Marató de Barcelona del passat 7 de març. Els responsables polítics no donen explicacions. Messeguer, Narváez, reconeixen el retard, però no responen a les nostres exigències.

I els Encants?

Un trasllat necessari, que també porta retard. Exigim a l’Ajuntament i la Generalitat que compleixin el 2013.

Com afectarà a la Diagonal la reforma de les Glòries?

No hi ha d’haver cap obstacle perquè aquesta avinguda s’humanitzi, potenciï el transport públic i garanteixi la connexió del tramvia. I així ho vam preveure a l’acord.

Existeix alguna coordinadora d’entitats?

Sí, tenim un petit centre social gestionat per les entitats, un lloc de trobada i intercanvi. La coordinadora organitza la festa major del barri, que s’ha fet un lloc al calendari festiu.

L’associació de veïns compleix 40 anys?

Ni més ni menys que quatre dècades. Estem preparant amb il·lusió una sèrie d’activitats que es concretaran en la recuperació de la memòria històrica del barri. Volem recuperar documents i realitzar una exposició i diversos debats. No faltaran els actes festius, però també parlarem del barri i del seu futur.

El Papa inaugurarà la Sagrada Família al novembre. Una jornada memorable?

Jo aquell dia me n’aniré d’excursió.

CARRER116 abril 2010 LA DEL DARRERE 32

Parlant del

CARRER i de la ciutat

Pep Salsetes Cuiner i historiador gastronòmic gemma aguilera entrevista anna carlota fotografia

“La cuina popular conté el millor ingredient, les relacions humanes”

D

octe en l’art de la cuina popular i les relacions socials, en Pep Salsetes, que ara estrena jubilació i cultiva una altra afició, treballar la terra a l’hort de la seva casa de l’Ametlla del Vallès, s’endinsa de sobte en un munt de records quan travessa la porta del bar Glaciar, a la plaça Reial. Es retroba amb el seu passat com a cuiner d’aquest local i amb trenta-cinc anys d’una vida a Barcelona.

Xerraire de mena, les anècdotes i les sensacions s’amunteguen quan li preguntem per la seva relació amb la ciutat, que va abandonar l’any 1980 per instal·lar-se al Vallès. Nascut a Sant Andreu de Palomar l’any 1945, posteriorment es va traslladar a viure a Nou Barris, envoltat de vinyes i cases de pagès. Aquest barri el va veure créixer com a activista veïnal i també com el gran xef de les festes populars. Una de les més sonades va ser l’any 1979. Una festa organitzada pel moviment de recuperació de l’Ateneu Popular de Nou Barris que es va allargar trenta hores, on Pep Salsetes va encarregar-se d’animar els estómacs: “vaig portar un porc del Vallès i vam entrar a

Barcelona amb un matador i el porc de forma il·legal. En el pis on vivia vam picar la carn per fer-ne botifarres. Va ser memorable”.

Però avui el guió de la pel·lícula seria ben diferent, perquè “l’ambient de barri popular on tothom es coneixia ja ha desaparegut. És molt difícil assimilar l’arribada de tanta gent nova, i vulguis o no aquesta proximitat queda engolida pel dia a dia”, lamenta.

El nostre personatge se n’ha fet un tip, de cuinar per al veïnat. Lluny de la cuina de disseny -sovint difícil d’interpretar per al paladar- que triomfa entre els crítics de gastronomia, la saviesa d’en Pep Salsetes ha produït grans escudellades populars, paelles gegants i botifarres a dojo. I tant se val si la teca era més o menys saborosa.

El gran valor afegit d’un dinar popular és “que la gent surti de casa, s’expliquin coses i se sentin acompanyats. La cuina popular conté el millor ingredient, les relacions humanes”. De fet, els àpats populars són un producte de la transició i la democràcia, inexistents a Barcelona ciutat durant el franquisme perquè estaven prohibits. Però les trobades espontànies entre veïns d’un

Sal i pebre

mateix carrer on cadascú hi posava un tros de coca, una beguda, unes magdalenes o qualsevol aliment que tingués per compartir eren difícils de controlar. Aquestes trobades, l’única cosa que en Pep “salvaria de la dictadura”, van ser la base de l’eclosió dels dinars populars anys després.

La Barcelona d’avui és mestissatge de cultures. Històricament, també ho ha estat la seva cuina. A finals del segle XIX, l’embranzida industrial va portar a Barcelona gent vinguda del Vallès, el Pallars i la Cerdanya sobretot, que havien de fer de minyones dels burgesos. Es va produir aleshores una hibridació de la cuina rural amb la cuina urbana. “Aquesta combinació de receptaris li donà a la cuina barcelonina de l’època un caràcter propi molt interessant. Es creà una cuina, no diria molt diferent, però sí especial: la sopa de cap de rap, els canelons, el fricandó, cigrons amb gambes, la sarsuela, la brandada, els fideus a la cassola, i molts altres plats són propis de Barcelona”, explica en Pep, que a més de cuiner i pagès és historiador gastronòmic.

Després d’aquella primera onada

L’acudit

Salvem el Cabanyal!

Homes i dones, joves i grans van ser copejats amb brutalitat a València. Les imatges recordaven temps passats. El seu delicte: defensar el barri del Cabanyal. Un barri mariner, amb cases modernistes, humils, i un entramat de carrers que li fan tenir personalitat pròpia. El barri està amenaçat pel ciment i el cotxe. Es vol construir una avinguda de 48 metres, que partirà en dos el barri i implicarà l’enderrocament de 1.650 habitatges. L’alcaldessa, Rita Barberà, ha imposat la llei de la barbàrie davant una altra llei que protegeix el Cabanyal. No és suficient amb aturar els enderrocaments.

La despòtica alcaldessa no posa teules als teulats, ni calç a les parets, no autoritza l’obertura de comerços, i sembra de solars el cor del Cabanyal. L’especulació està expectant i el cotxe se sent, de nou, el rei de la ciutat. No es poden tornar a veure imatges com les que vam veure. S’han de demanar explicacions i responsabilitats. Els homes i dones, plataformes i associacions veïnals del Cabanyal s’han guanyat el nostre cor i la nostra solidaritat. Tot un exemple.

Zeta

migratòria, Barcelona n’ha viscut d’altres, l’espanyola i la internacional, que també han tingut repercussions en la nostra cuina.

“Els catalans hem estat capaços de fer el cus cus i de fer altres plats de fora, i en canvi a la inversa és molt complicat. La cuina és mestissatge, hibridació de productes i de cultura, és heterodoxa total”, sentencia.

La història d’en Pep Salsetes, que deu el seu nom a una jornada de borratxera dels companys d’un club de motos que es van dedicar a atapeir de salses el tiberi que els havia preparat, és molt més que la vida d’un cuiner. És també un activista de la cultura catalana. A finals dels anys setanta va recórrer Catalunya amb una furgoneta d’Òmnium Cultural que feia la campanya Cultura en Ruta de promoció del llibre i el disc en català.

Tot i estar jubilat i tenir la intenció de “fer el mínim possible de feina”, està entusiasmat amb la seva participació en un centre de recuperació de varietats d’horta a Parets del Vallès. “M’implico de ple en l’objectiu d’aconseguir que els pagesos i els cuiners recuperin varietats antigues de fruites i hortalisses”. I és clar, els cursos de cuina en centres cívics de Barcelona, les sessions de Tastàlia de l’Ateneu Barcelonès i els estudis sobre història de la cuina catalana... “Això, que és el meu aliment intel·lectual, em penso que encara no ho deixaré...”, reconeix.

Amb la passió amb què parla de la cuina, ningú no es creurà que en Pep ara pensi realment a penjar el davantal. Pocs dies després de conversar amb Carrer, s’exhibia al 7è festival de Sopes del Món Mundial de Nou Barris... L’escudella barrejada és una de les seves especialitats, que, “com Nou Barris, és una barreja d’ingredients, de persones, d’orígens i de formes de ser”.

Mitja vida a Barcelona i l’altra al Vallès li posen molt difícil la tria:“Tinc el cor dividit, però professo una debilitat absoluta per Nou Barris i els amics que encara hi conservo.

Potser per això encara m’estic adaptant a la nova vida al Vallès, i ja fa trenta anys!”.

azagra/revuelta