Carrer 118

CARRER118

MAIG 2011 WWW.FAVB.CAT

Crisi i urnes als barris

ricardo hermida

Dossier, pĂ gines 13 a 36

CARRER118 MAig 2011 D’ENTRADA 2

anna carlota

La manifestació contra les retallades socials va desbordar amb més de 22.000 persones la plaça de Sant Jaume el 14 d’abril

Barcelona, ciutat oberta La batalla per Barcelona, amb mobilitzacions al carrer, va més enllà de les eleccions municipals. El 22-M és clau perquè pot capgirar el mapa polític vigent des de la transició. Però difícilment aportarà alternatives al model de ciutat esgotat ni aturarà la crisi econòmica i les retallades socials que amenacen la cohesió i la qualitat de vida als barris Marc Andreu

No passaran! Aquest podria ser el lema de l’esquerra política i social fins i tot més enllà de les eleccions municipals del 22 de maig. No tan sols perquè la majoria d’enquestes i analistes

donen per fet un tomb a l’Ajuntament de Barcelona, que ha tingut alcalde socialista i coalicions de govern d’esquerres des de la fi de la dictadura, el 1979.

També perquè els efectes de l’esgotament del model de ciutat i de la crisi econòmica als

barris i, sobretot, les retallades en serveis públics i drets socials i laborals promogudes pels poders econòmics i executades pels governs català i espanyol clamen per una resposta social.

La crida a la mobilització feta a la concorreguda 39ª as-

semblea de la Favb, el 2 d’abril, és només una mostra del treball de base que fan col·lectius i organitzacions polítiques, socials i sindicals de tota mena. La manifestació contra les retallades socials que el 14 d’abril va desbordar amb més de 22.000 persones la plaça de Sant Jaume és la primera prova que alguna cosa es mou. Fins i tot es mouen coses a les llibreries, on el pamflet Indigneu-vos! va ser l’assaig més venut de Sant Jordi. Després del Primer de Maig, la manifestació del 14 de maig

Noms coneguts per a candidatures “fluixes” Sense Ferran Mascarell ni Montserrat Tura, i amb Carles Martí a l’ombra, Jordi Hereu ha falcat la seva llista pel 22-M amb perfils sociovergents o de fidels com Jordi William Carnes, Assumpta Escarp i Joan Trullén. El PSC ha barnissat la llista de gauche divine amb les escriptores Rosa Regàs i Anna Maria Moix, prescindint per sorpresa de pesos pesants de l’aparell com el regidor de Sant Martí Francesc Narváez. Manté, en canvi, a Roger Pallarols, citat al sumari de la trama de corrupcio de Ciutat Vella.

No és exclusiu del PSC usar noms coneguts per fer més atractiva una llista considerada “fluixa”. Analistes, militants i candidats de diversos partits coincideixen en aquest adjectiu, “fluixes”, per definir la majoria de candidatures a Barcelona.

CiU presenta l’equip de formigueta gris que ha fet oposició amb Xavier Trias i l’omnipresent Ignasi Puigdollers

tot esperant recollir el poder com fruita madura. La llista que tanca l’exconseller i exregidor Josep Cullell, espera no dependre d’un pacte amb el PP, on Alberto Fernández Díaz (a qui li tanca la llista Alícia Sánchez Camacho) nega que un acord de dretes tingui la torna de fer alcalde de Badalona el xenòfob Xavier García Albiol.

Iniciativa Verds-Esquerra Unida canvia el mediàtic cartell antisistema d’Imma Mayol pel desconegut però treballador i més alternatiu Ricard Gomà, independentista declarat que porta mesos desmarcant-se sense gaire èxit del PSC. Els seus principals actius són la regidora d’HortaGuinardó, Elsa Blasco, que va de número dos, i la terna que li tanca la llista: l’arquitecta Zaida Muxí, l’activista social Gemma Galdón i el president de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics, Enric Pubill.

Jordi Portabella ha diluït ERC en

Unitat per Barcelona, coalició amb el Reagrupament de Joan Carretero i la Democràcia Catalana de Joan Laporta. L’expresident del Barça va de segon, davant de la regidora Ester Capella, en una llista heterogènia que tanquen l’actriu Montserrat Carulla i el metge Moisès Broggi.

Amb menys opcions de superar el llistó del 5% necessari per tenir representació hi ha Ciutadans, que presenta el diputat Jordi Cañas; Solidaritat Catalana per la Independència, amb Santiago Espot, i CUP-Alternativa per Barcelona.

Aquesta coalició que l’esquerra independentista i els anticapitalistes de Des de Baix presenten per primer cop amb el desconegut i jove advocat Xavier Monge de cap de llista, té el suport de l’escriptor Julià de Jòdar, el periodista David Fernández, l’exdiputat Fidel Lora i la coordinadora de Sodepau, Meritxell Bragulat.

pot ser un bon termòmetre de com està, de revoltat, el pati.

Però aquest primer diagnòstic de la indignació ciutadana s’haurà de completar amb els resultats electorals del 22-M. Resistència i futur incert En tot cas, la realitat és que l’esquerra i els moviments socials amb prou feines resisteixen la crisi. Són èxits relatius la vaga general del 29 de setembre i la consulta sobiranista del 10 d’abril (amb més de 250.000 participants). També és real l’impuls del moviment dels afectats pels impagaments hipotecaris. Però el cert és que, fins ara i arreu d’Europa -i a Catalunya des de molt abans que CiU guanyés les eleccions del 28-N anorreant el PSC, ERC i, en menor mesura, ICV-EUiA-, l’esquerra política i social es bat en retirada en la seva lluita contra la crisi econòmica, les retallades socials i la cotilla d’una democràcia de baixa intensitat tacada cada cop més per casos de corrupció.

A la Barcelona dels barris el futur és incert. Perquè la ciutat està molt contaminada: un estudi europeu diu que la contaminació dels cotxes resta 13 mesos de vida als barcelonins i duplica, en alguns indicadors, les xifres de Londres, París o Roma. Perquè l’esclat de la bombolla immobiliària ha contribuit a la crisi i ha deixat la població hipotecada per l’especulació: 15 famílies perden el pis cada dia a la província de Barcelona per no poder pagar el lloguer o la hipoteca. Perquè

CARRER118 Maig 2011 D’ENTRADA 3

els barris estan fortament castigats per l’atur: dels 100.868 aturats registrats el 2010 a Barcelona, només a les Corts, Sarrià-Sant Gervasi i Gràcia la xifra baixava sensiblement de la mitjana de 10.000 aturats per districte; se superava de llarg a Sant Martí, l’Eixample, Nou Barris i Sants-Montjuïc. I perquè a la ciutat, tan recelosa de polítiques d’aparador com de perdre serveis i equipaments públics (sanitat, educació, prestacions socials…), el populisme i la xenofòbia amenacen de trencar les xarxes de solidaritat veïnal i social que han configurat fins ara la Barcelona dels barris.

No és tan sols simptomàtic que a la veïna Badalona el PP aspiri a guanyar les eleccions amb un discurs clarament xenòfob al que, arreu, s’hi apunten d’altres. També és simptomàtic

l

L’esquerra es bat en retirada contra la crisi econòmica i la cotilla d’una democràcia de baixa intensitat que una associació de veïns, la de l’històric Pep Garcia al Raval, hagi caigut en la temptació populista d’esquerres de muntar una candidatura electoral, de la qual la Favb se n’ha desmarcat.

A banda del PP d’Alberto Fernández Díaz, acusacions de populisme també li cauen al republicà Jordi Portabella per fitxar l’expresident del Barça Joan Laporta. Després de donat suport a la requalificació del Miniestadi, ERC troba ara en Laporta l’esquer sobiranista per remuntar enquestes i propiciar, si s’escau, un pacte amb CiU que remati el tripartit al costat mar de la plaça de Sant Jaume.

Desconcert generalitzat El desconcert ofert pels partits polítics de cara al 22-M és general. I va més enllà de centrar el debat sobre polítiques de seguretat pública en clau conservadora o de que l’esquerra política doni gairebé per perdut l’Ajuntament i vegi amenaçada la Diputació de Barcelona.

Desconcertant és que el sociòleg especialista en moviments socials urbans Manuel Castells, des de la llunyana Califòrnia, doni suport explícit al programa de CiU. Un programa que Xavier Trias defensa socialdemòcrata mentre totes les evidències que arriben del costat muntanya de la plaça de Sant Jaume són neoliberals.

“Li suggereixo –diu Castells a Trias- que es recolzi en l’actiu moviment veïnal de Barcelona que s’ha anat trobant amb les portes de l’Ajuntament no entreobertes, sinó tancades, en aquests darrers anys”.

Castells diu que CiU planteja “una política de transparència i de portes obertes per airejar l’ambient enrarit de l’actual consistori”. Oblida el cas Palau, on estan imputats des del

El franquisme torna per la Diagonal marc andreu

Alguns voldrien que el 22 de maig fos un 26 de gener. Així es pot entendre del lema de precampanya del PP: Recuperem Barcelona. Recuperar què?

Només durant els 40 anys de dictadura estrenats el 26 de gener de 1939 la dreta política ha ocupat Barcelona. Que ho torni a fer només pot passar per un pacte CiU-PP. Malvolença o demagògia serien adjectius raonables per a aquesta interpretació… si no fos perquè el 31 de març el feixisme, o la nostàlgia del franquisme, es va destapar a Barcelona per partida doble.

Gairebé a la mateixa hora que dos homes interrompien l’obra de teatre Gang bang, al TNC, al crit de “Viva Cristo Rey!”, més de 200 persones de l’alta societat barcelonina aplaudien o consentien proclames franquistes al Círculo Ecuestre, en l’acte de presentació del llibre La otra memoria histórica. Entre elles, venerables senyores de cognom Godó; el president del Círculo Ecuestre, Borja García-Nieto Portabella; l’expresident de la Caixa i Creu de Sant Jordi José Juan Pintó (que va ser degà del Col·legi d’Advocats i assessor de la Generalitat fins al 1991), i l’enginyer i empresari José María Bosch Aymerich, constructor de les bases americanes a Espanya i promotor de l’Institut d’Estudis Nordamericans i de l’estació d’esquí de Masella. En va ser testimoni (humiliat) d’excepció el centenari cirurgià republicà Moisès Broggi, convidat a la gola del llop per un dels autors del llibre, el marista Mariano Santamaría, antic pacient seu. “¿Qué hace este tío aquí? ¡Se ha equivocado de acto! Que vigile, que le haremos a él la cirugía...”. Amb aquests comentaris va rebre el públic l’entrada de Broggi a l’atapeïda sala d’actes que el Círculo Ecuestre té a Diagonal-Balmes. Encongit en una butaca de la segona fila, el metge que va treballar amb les Brigades Internacionals i que tanca la llista electoral d’ERC, Reagrupament i Joan Laporta va haver d’escoltar de tot. “El perdón cristiano no puede perdonar actos abominables y desviados”. Ho deia Pintó, Creu de Sant Jordi, en referència al que Bosch Aymerich patrici nacionalista Fèlix Millet, fins al tinent d’alcalde del PSC Ramon García Bragado i l’exgerent de CDC Daniel Osàcar, excoordinador electoral de Trias.

També desconcertant han estat el pols viscut al PSC entre l’alcalde Jordi Hereu (i l’aparell del partit a Barcelona) i l’exconsellera Montserrat Tura (amb José Montilla al darrere) un cop l’exregidor i exconseller socialista Ferran Mascarell va desfullar la margarida de la seva candidatura a l’Ajuntament tot escollint ser conseller de Cultura del nou Govern de CiU. El 19 de febrer Hereu es va imposar a Tura (60% contra 40%) en unes primàries on només van votar 4.214 dels 12.106 militants i simpatitzants socialistes cridats a les urnes.

La victòria ha recarregat les piles d’un alcalde que diu que

joan morejón

Seu del Círculo Ecuestre, a la confluència de la Diagonal amb el carrer de Balmes

definia com “las barbaridades en la zona roja, sin parangón”, i que els autors del llibre La otra memoria histórica, el marista Santamaría i l’arxiver Miquel Mir, no tenen manies en qualificar de “genocidio” i “Holocausto que tendría que formar parte de la memoria de este país”.

Després de dues hores d’al·lusions pseudohistòriques pròpies de César Vidal i Pío Moa i de crítiques al Memorial Democràtic i a les lleis catalana i espanyola de memòria històrica, el president del Círculo va dir: “Es muy tarde y no vamos a abrir coloquio, pero sí quiero dar la palabra que me ha pedido Luis Montesino”.

I de la primera fila, a escassos tres metres de Moisès Broggi, va prendre el micròfon Luis Montesino Espartero y Julià, marquès de Morella, coronel de Cavalleria i exdirector del Museu Militar de Montjuïc en la Barcelona postolímpica. La seva al·lusió inicial a “nuestra guerra de liberación” va quedar en anècdota al costat del complet al·legat franquista pronunciat sense complexos... i entre aplaudiments.

“Al morir el Caudillo, heredamos una España Grande y Libre que en los últimos 30 años se ha ido desmembrando...”. I la gran majoria dels més de 200 assistents van interrompre Montesino amb

es “rebel·la” contra els interessos aliens a la ciutat i les enquestes que el fan perdedor.

A la desesperada, l’Ajuntament s’ha gastat entre gener i març sis milions d’euros en publicitat institucional. Ho ha denunciat

l

Amb l’enemic a les portes, es crida la gent a votar sense llistes obertes ni debat real sobre model de ciutat l’oposició i no ho ha desmentit ningú perquè la xifra, sumant el que han posat ens metropolitans afins, es queda curta.

D’aquesta propaganda i de la majoria de programes electorals es desprèn que no està assumida la caducitat del mo-

aplaudiments. “Como no podemos luchar con las armas, porque no nos lo permiten, tenemos que luchar con las ideas y los libros”, va continuar Montesino. Un tímid xiulet i una dotzena de persones que es van aixecar i marxar no van impedir que els aplaudiments es redoblessin al cor del Círculo Ecuestre. “Al enemigo, ni agua”, va concloure el militar i aristòcrata.

Entre molts exponents de l’alta societat barcelonina, la senyora Godó va aplaudir a gust. Moisès Broggi es volia fondre a la seva butaca. I el president del Círculo Ecuestre, Borja García-Nieto, va cloure l’acte amb un agraïment genèric i sense cap altre matís que aquest: “Quiero recordar que la palabra más citada hoy ha sido perdón”. A la sortida, dos empresaris més amants del hardcore que del coitus interruptus es lamentaven: “Borja siempre hace igual; ha cerrado el acto a lo Juan Pablo II”. Del comentari es desprèn que aquelarres ultres com el del 31 de març n’hi sol haver més a Barcelona. A la part alta de la Diagonal.

Just per allí on el 26 de gener de 1939 van entrar les tropes franquistes i on el 22 de maig de 2011 pot descarrilar l’Ajuntament d’esquerres que va voler unir amb tramvia els barris del Besòs i el Baix Llobregat.

del Barcelona, evident des del 2004. Sense diferències de fons amb Trias, Hereu reivindica la marca Barcelona (Jocs Olímpics, economia del coneixement, turisme, joint venture administració-empresa privada, urbanisme concertat...) com a antídot contra la crisi.

De facto, el PSC renega de l’anàlisi autocrítica sobre el model Barcelona feta al seu últim congrés local, en la qual ja advertia del risc de perdre del tot la confiança de la ciutadania. Només ERC, amb ambigüitat, i, més seriosament, ICV (des de la corresponsabilitat minoritària) i la CUP (amb les limitacions de l’activisme extraparlamentai) proposen un canvi radical de model urbà.

Amb l’enemic (la crisi, les retallades, la xenofòbia...) no només a les portes de la ciutat,

sinó dins dels barris en una creixent quinta columna, la ciutadania és cridada de nou a les urnes sense poder votar llistes obertes ni consells de districte. Declarada ciutat oberta per primer cop des de la transició, a Barcelona hi ha molt en joc.

Des d’un tomb electoral que certifiqui un canvi d’hegemonia política i cultural fins al model de ciutat, la cohesió social i la qualitat de vida als barris.

Són temps difícils per als que val el “missatge d’esperança” de la dirigent veïnal del Carmel Custodia Moreno en presentar, el 10 d’abril, un llibre del barraquisme: “Ens volen tornar a posar la por al cos. On abans hi havia la policia franquista ara hi ha la hipoteca. Però hem d’aixecar el dit perquè un altre món és possible i Barcelona ha de ser de les persones i per a les persones”.

Crònica

CARRER118 Maig 2011 CRÒNICA 4

7

Felip Puig, arribar i moldre a 130 km/h

9

Barraques, de l’oblit a l’homenatge

No n’hi ha un pam de net Maria Favà Compta periodista

“S’ha de millorar la inspecció.

Però és que aquí hi ha molt empresari “cutre”, que fa moltes trampes, que aporta una documentació al districte, signada pels seus tècnics, que diu una cosa i després en fa un altra.

Aquí hi ha la complicitat de molta gent”. I afegia que “cal fer desaparèixer la usura de la Rambla” i amenaçava amb tancar els bars que no complien les ordenances i que molestaven el veïnat.

Aquestes declaracions són d’Itzíar González, la independent que va anar a les llistes del PSC en les eleccions municipals. Les va fer al diari Avui

el 28 de setembre del 2007, tres mesos després de prendre possessió del càrrec de regidora de Ciutat Vella i dos anys abans que esclatés l’escàndol de l’hotel del Palau i que es comencés a fer pública la punta de l’iceberg de la corrupció relacionada amb les llicències d’obertura d’establiments comercials, d’oci i d’apartaments turístics. La trama de funcionaris corruptes i els seus còmplices externs van estendre la teranyina a altres districtes, però fins ara només han arribat a judici els casos de l’Eixample i Ciutat Vella.

A micròfon tancat la regidora era més clara. Però de moment ho hem de deixar aquí. En diuen secret de su-

mari. Algun dia potser se sabrà el que va declarar l’any passat davant del jutge quan va dimitir del seu càrrec.

La relació d’aquesta dona amb el PSC i l’Ajuntament és com una paràbola bíblica. Si la llegim, començarem a enten-

l

Tots els antecesors de l’exregidora González van fer cas omís de les denúncies dels veïns de Ciutat Vella dre alguna cosa de la gangrena que tenalla des de fa anys i panys el districte més complicat i més viu de la ciutat. I

no és pas perquè els veïns no ho denunciessin, però tots els antecessors de la González portaven, de gust o per força, els “sonotones” desconnectats.

Abans d’acceptar anar a les llistes del PSC, Itzíar González ja sabia amb qui se les havia.

I com li havien fet el llit altres vegades. Ella va encapçalar el grup de treball que va pactar amb els veïns la reforma de la plaça Lesseps. Si la ciutat ha viscut mai un bon exemple de procés assembleari, és aquest.

Però quan va acabar la feina i va elaborar l’informe final, el regidor de Gràcia, que aleshores era Ferran Mascarell, va obrir el calaix de sota de tot d’un arxivador del seu despatx i el va desar allà. I allà s’hi va

quedar durant anys. El que es va executar després és tota una altra història. Doncs malgrat aquesta bufetada, González va tornar a confiar i va acceptar anar a les llistes. Li van encolomar Ciutat Vella, un districte que a més dels conflictes interns, estava enfrontat amb el moviment veïnal per l’actitud prepotent dels regidors que la van precedir.

Els primers mesos del seu mandat va omplir la seva agenda amb reunions de veïns i va anar rentant la roba bruta dins de casa. No estava d’acord amb l’hotel del Palau de la Música però per disciplina de grup va acceptar iniciar un procés, com el que va fer a la plaça Lesseps, per suavitzar el pro-

Noms propis i altres detalls de la trama Els afers de l’hotel del Palau, dels apartaments turístics i les llicències d’obertura concedides de forma fraudulenta a establiments comercials i d’oci han marcat l’etapa final dels trenta anys de govern del PSC a l’Ajuntament de Barcelona.

Funcionaris encausats/ empresonats: Heliodoro Lozano (cap de llicències de Ciutat Vella.

Quan ja estava sota sospita, el van destinar a Nou Barris.

Empresonat el desembre del 2009, va sortir en llibertat el juny del 2010. Va demanar per incorporar-se a l’Ajuntament. Soci del prostíbul Bailén 22); Eduard Cabestany (inspector de llicències de l’Eixample. Va ser jutjat el març del 2011 junt amb set implicats més, dos dels quals també funcionaris); Elena Ariza (cap de l’assessoria jurídica de Ciutat Vella); Manuel Martínez (inspector de llicències de Ciutat Vella que arran d’unes denúncies va ser traslladat a l’Eixample. Va anar a la presó per extorquir locals d’oci); Julián López Sánchez (funcionari del districte de l’Eixample, cobrava comissions per agilitzar llicències).

Privats imputats: Joaquim Quílez (enginyer. Cap extern de la trama. Elaborava els informes que

D’equerra a dreta, Heliodoro Lozano, Joaquín Quílez, Ramon García Bragado i Mariona Carulla. A sota, els arquitectes Ricard Bofill i Oscar Tusquets

els particulars havien de presentar a l’Ajuntament. Implicat també en el cas dels prostíbuls Saratoga, Riviera i Bailén 22. Va passar sis mesos a la presó i aquest març ha tornat a ser jutjat per la trama de l’Eixample); Ignasi Martí (enginyer i excunyat de l’inspector de llicències de l’Eixample Eduard Cabestany.

Jutjat el març del 2011); Carles Díaz (arquitecte del despatx d’Oscar Tusquets que va elaborar el projecte de l’hotel del Palau de la Música); i 25 empresaris més que van pagar suborns per obtenir llicències d’obertura.

Càrrecs que han continuat després dels escàndols: Ramon García Bragado (cinquè tinent d’alcalde); Enric Lambies (director jurídic de l’àrea d’urbanisme de

l’Ajuntament); Ramon Massaguer (gerent d’infraestructures i urbanisme); Mariona Carulla (presidenta del Palau de la Música i ara implicada en el frau fiscal de l’empresa Agrolimen, que és de la seva família).

Patums: Ricard Bofill (arquitecte de l’hotel Vela); Oscar Tusquets (arquitecte del primer projecte de l’hotel del Palau de la Música).

Converses telefòniques gravades per la policia entre Quílez i/o Lozano i els següents càrrecs públics: Roger Pallarols (regidor de Comerç, exsecretari de l’agrupació

socialista de Ciutat Vella i conseller de districte); Víctor Badia (militant d’Unió que l’any passar va plegar de conseller del districte); Francesc Salvador (exconseller del PSC de Ciutat Vella); Joan Albert Dalmau (gerent de Seguretat de l’Ajuntament).

Han arribat a judici irregularitats que afecten 34 edificis de Ciutat Vella que van obtenir llicències de la trama corrupta pels següents conceptes; pisos segregats que no complien la llei; certificats falsos; establiments que van obrir sense els requisits que marquen les ordenances; ordres de cessament d’activitat que no es van executar...

Els privats donaven uns 70.000 euros de mitjana per “mordida”.

A Ciutat Vella hi ha 123 hotels, 108 pensions, entre 574 i 650 apartaments turístics i 1.271 bars malgrat el pla d’usos que limita aquestes activitats. No estan diferenciats els prostíbuls.

En un sol dia, el 31 de desembre del 2006, van entrar en el registre de Ciutat Vella 675 sol·licituds d’apartaments turístics, i d’aquest total, 661 estaven signades per Joaquim Quílez. 281 van ser denegades però se suposa que funcionen.

CARRER118 Maig 2011 CRÒNICA 5

jecte i arribar a un consens.

En aquests primers temps passejar amb ella pels carrers del Raval era sorprenent; tots la coneixien, tothom la saludava.

La majoria li somreia. Les males cares ja vindrien després.

González va intentar, com anys enrere a la plaça Lesseps, processos participatius. Però la Casa Gran no estava per orgues. Això es veia des de fora.

Ella potser no. Els periodistes que feien informació municipal, conscients que la Itzíar era una rara avis, la van tractar amb una suavitat i condescendència inusuals. A tots ens inspirava tendresa i una mica de llàstima. I tots pronosticaven que plegaria abans d’hora.

Era una mort anunciada.

Les AVV, als jutjats La Favb i les associacions veïnals de la Barcelona Vella han estat molt actives en la lluita contra la corrupció. Recollida de signatures, protestes als consells de districte, manifestacions... A aquestes accions s’ha afegit una intensa labor de denúncia als tribunals.

Hotel del Palau de la Música. La denúncia per irregularitats presentada per les associacions del Casc Antic i En defensa de la Barcelona Vella va donar lloc a la imputació de la cúpula d’Urbanisme, amb el tinent d’alcalde Ramon García Bragado al capdavant. La instrucció ha acabat. Les defenses han demanat arxivar el cas i la jutgessa ho ha desestimat. Les entitats estan pendents que es convoqui el judici.

Administrativament, l’actuació està suspesa i l’hotel no es construirà.

Moviment de funcionaris En aquesta primera etapa va aconseguir fer fora l’Heliodoro Lozano, l’inspector quaranta vegades denunciat pels veïns.

L’expulsió de Lozano només va ser possible després que un despatx d’advocats l’acusés de donar llicències en temps rècord i sense complir els requisits. No devia fer els favors de franc, perquè va passar d’estar en números vermells l’any 2001 a tenir diversos pisos, nou motos i a fer tres ingressos de 5.000 euros en el seu compte corrent en un sol dia. A més de Lozano, la regidora fa fora de Ciutat Vella quatre funcionaris més que es reparteixen per altres districtes i dels qui no se sap el nom.

Però com que la màquina municipal funciona com funcio-na, a Lozano no el van enviar a casa. El van destinar a Nou Barris i durant mig any va ser el director de llicències d’aquest districte, la mateixa responsabilitat que havia tingut a Ciutat Vella on havia donat, que se sàpiga, unes 800 llicències de pisos turístics.

A una altra funcionaria col· laboradora de Lozano, Elena Ariza, que era cap de l’assessoria jurídica de Ciutat Vella, la van enviar a Sarrià i a un tercer funcionari a l’Eixample. No hi van anar a enganxar segells. Hi van anar a fer la mateixa feina per la qual estaven sent investigats. Haurien de passar encara molts mesos perquè es comencés a destapar la trama que potser mai no es coneixerà del tot perquè sovint les víctimes, els comerciants extorsionats, també es van beneficar de la corruptela. I denunciar-ho significaria en molts casos autoinculpar-se.

Però hi ha excepcions. Josep Ramon González, de la botiga De tot al Born, va explicar a l’Avui que la seva vida s’havia convertit en un infern per culpa de Quílez i dels funcionaris que l’extorquien. Ho va explicar el 2 d’abril del 2009, un dia després que comencés el primer judici contra la trama dels funcionaris corruptes de l’Eixample (el març del 2011 es va celebrar un altre judici contra la trama d’aquest districte

manel sala “ulls”

L’hotel Vela, construït a 20 metres de la costa

L’hotel Vela, investigat per il·legal Un any i mig després d’inaugurar-se, un jutge acaba d’admetre a tràmit un contenciós administratiu contra l’Autoritat Portuària i l’Ajuntament de Barcelona per haver permès la construcció d’aquest edifici que ha canviat per sempre la línia del cel de la ciutat i que ha privatitzat un espai que hauria de ser públic.

El contenciós, presentat per l’AV de l’Òstia, la Plataforma Defensem la Barceloneta i 8 entitats més, denuncia irregularitats en el procés de tramitació.

En el cas de l’Ajuntament de Barcelona, els veïns al·leguen que tant la llicència d’obres com l’ambiental es van atorgar per uns terrenys on “de cap manera es podia construir un hotel”. A l’Autoritat Portuària

la denuncien per “la concessió d’ús privatiu d’uns terrenys que són de domini públic”.

El jutge va sol·licitar documentació als denunciats: l’Ajuntament la va enviar parcialment i el Port de Barcelona s’ha negat a fer-ho.

A la pàgina web de l’hotel encara es pot llegir que s’ha edificat sobre uns terrenys “ganados al mar por la Autoridad Portuaria y que son de dominio público”. També recorda que l’arquitecte, Ricard Bofill, va ser obligat a reduir l’alçada de l’edifici pel fet de ser “massa contundent” i que aquesta es l’única crítica que es va “atrevir” a fer l’oposició.

La llei de costes prohibeix les edificacions a menys de 100 metres de la costa. L’hotel està a 20 metres.

i amb tres funcionaris més implicats). Un altre botiguer del passeig del Born va explicar que havia pagat 16.000 euros per una botiga que es va obrir fraudulentament i que després l’Ajuntament va tancar. Emili Cota, aleshores president de la Plataforma de la Ribera, va explicar el cas d’un puticlub

ja tenia clausurat el seu bar Donagal de Ciutat Vella i que pesava contra ella una pena de cinc anys de presó, també es va despatxar a gust contra els funcionaris. El propietari del popular bar El Pastís va denunciar pressions per part d’Heliodoro Lozano...

l

Ja hem arribat a mitjan 2009 i està a punt d’esclatar l’afer del Palau de la Música. Mentrestant la Barceloneta, la nineta dels ulls de l’Itzíar González, es revolta contra la construcció de l’hotel Vela i de retruc contra la regidora. Malgrat la dura protesta popular, l’hotel s’inaugura el primer de setembre del 2009 i canvia per sempre l’sky line de la ciutat. Aquell mateix mes esclata l’afer de l’hotel del Palau. Aleshores Itzíar González i dues col·laboradores seves ja havien rebut insults i amena-

La trama potser mai no s’aclarirà: les pròpies víctimes extorsionades es van beneficiar de la corruptela del carrer Consell de Cent que també havia aconseguit la llicència de sota mà. El líder veïnal Pep García va fer afegir a la llista un establiment molt polèmic del carrer Hospital que també va acabar tancant. I Carmen Ahijado, que aleshores

Esclata l’afer del Palau

ces de mort i uns facinerosos violen el domicili de la regidora i s’emporten l’ordinador.

L’Ajuntament li dóna protecció policial però només li manté uns dies. Acabaria dimitint l’abril del 2010.

A finals de l’any passat el moviment veïnal de Ciutat Vella va demanar al districte que es formés una comissió per investigar les trames corruptes. Però l’Ajuntament només ho accepta a mitges. Es nega que la recerca retrocedeixi fins a l’any 2000 i no vol ampliar la investigació fora de Ciutat Vella.

“No hi ha un pam de net. Siguin del color que siguin, quan s’hi queden massa anys acaben mangant”, diu la Pepita C. de la Rambla del Poblenou. La senyora Mercè P. del carrer Major de Sarrià, com que té més pedigrí, ho diu més finament: “Si es perpetuen en el poder es creuen invulnerables i acaben prevaricant”.

Saqueig del Palau. La Favb es va personar com a acusació popular i el jutge va imposar una fiança de 6.000 euros. La quantitat es va aconseguir de la venda de bons d’ajuda.

Com que el jutge volia fora la Favb, va obligar l’entitat a compartir acusació amb la Diputació de Barcelona (que és part implicada). La Favb va decidir abandonar.

Comissions fosques.

La Favb es presenta com a acusació popular en la causa del pagament de comissions, mitjançant el Palau, de l’empresa Ferrovial a CDC. Està imputat l’extresorer de Convergència Daniel Osácar. Per a l’Agència Tributària és receptor de 2,33 milions d’euros. Una altra vegada s’exigeix fiança de 6.000 euros. La Favb ha recorregut.

Funcionaris corruptes.

Davant les irregularitats amb les llicències a apartaments turístics, l’AV del Gòtic i la Xarxa Veïnal de Ciutat Vella van exigir l’obertura d’una investigació independent, amb participació veïnal, sense obtenir resposta.

L’AV del Gòtic i veïns afectats han exercit d’acusació popular i particular contra la trama encapçalada per Lozano i Quílez. Finalment va ser admesa sense haver de pagar fiança.

ANDRÉS NAYA

CARRER118 maig 2011 PUBLICITAT 6

Activitats. Segon trimestre de 2011 Llista Preinscrits FAVB: Adjudicació d’habitatges de les promocions: • • •

Ciutat de Granada,44 Nou de Sant Francesc, 1012 Sant Pere més baix, 92/ Sant Pere mitjà, 64

Lliurament de claus.

El pròxim dia 19 d’Abril de 2011, a les 18.30, es farà l’acte de lliurament de claus de la promo ció Almogàvers 215, de la ciutat de Barcelona. La promoció la portat a terme la COOPERATIVA POR FONT SCCL, i consta de 94 Habitatges amb Protecció Oficial de Règim General.

Acte de primera pedra.

El proper dia 12 d’abril de 2011, a les 17 hores, està previst fer l’Acte Protocol lari D’INICI D’OBRES de la promoció situada al carrer Fluvià 122138, de la ciutat de Barcelona.

La promoció la porta a terme la COOPERATIVA PROJECTE HABITAT 2000 SCCL, i consta de 28 Habitatges amb Protecció Oficial de Règim General .

Promocions amb habitatges per adjudicar.

• • • •

Tremp (Lleida), (HPO, de la Cooperativa TERCER MIL LENNI, SCCL).

Pla del Penedès, de la Cooperativa LLARS DE CATALUNYA, SCCL, habitatges protegits.

Sta. Coloma de Cervelló, de FIC, SL, habitatges lliures.

Albons (Girona), de NORDEST, SL, cases unifamiliars.

Promocions en curs • • • • • • •

Almogàvers 199, Barcelona, de la Cooperativa PROHA, SCCL, 64 habitatges HPO. Almogàvers 215, Barcelona, de la Cooperativa FONT, SCCL, 94 habitatges HPO. Pamplona 112, Barcelona, de la Cooperativa PROHABITAT 2000, SCCL, 24 habitatges HPO. Leiva/Cap Guaita, Barcelona, de la Cooperativa DEL TEU BARRI, SCCL, 27 habitatges HPO. Sant Pere més Baix, 6771, Barcelona, Cooperativa FONT, SCCL, 16 hab. Preu Concertat.

Bolívia 202, Barcelona, de la Cooperativa PROHABITAT 2000, SCCL, 17 habitatges HPO. Fluvià 122, Barcelona, de la Cooperativa PROHABITAT 2000, SCCL, 28 habitatges HPO.

Programes Mi Vivienda al Perú i Minha Casa Minha Vida a Brasil.

Els Governs de Perú i Brasil han posat en marxa des de fa pocs anys els programes Mi Vivienda (Perú) i Min ha Vida Minha Casa (Mi vida Mi casa) per fer front a la creixent demanda d’habitatge protegit i cubrir l’enorme dèficit d’aquest tipus d’habitatge per les classes més desfavorides. Aquests programes es basen en la promoció d’un gran número d’habitatges a l’any, la facilitat creditícia i les ajudes governamentals. S’han reduït de manera molt significativa la llista de tràmits burocràtics per accedir al prèstec hipotecari. Es redu eix també la tassa d’interès hipotecari i la financiació pot arribar fins al 100 % del preu de l’habitatge. Les ajudes poden arribar a cobrir fins els 30 % del cost de l’habitatge.

Plaça Sant Agustí Vell, 2-4. 08003 BARCELONA. Telèfons: 934883113 / 934882010 Fax: 933428271 Mail: comercial@sogeur.com

Felip Puig, arribar i moldre a 130 km/h CARRER118 Maig 2011 CRÒNICA 7

El conseller d’Interior s’estrena suprimint el Codi d’Ètic de la Policia, ordenant la identificació massiva de 418 activistes socials i anunciant nova munició per a les unitats antiavalots david fernández periodista “S’ha acabat la impunitat”. Amb aquestes paraules, pronunciades el 23 de gener després del desallotjament policial a la Casa de la Vaga -a l’antic Palau del Cinema de la Via Laietana-, el nou conseller d’Interior oficialitzava la seva arribada al Departament. De forma contundent i irada: amb un desplegament massiu contra 418 activistes socials que no cometien cap delicte i només protestaven contra les retallades de les pensions. Tots van ser identificats, entre les 11 i les 3 de la matinada, i 32 d’ells traslladats a comissaria. L’Assemblea de Barcelona que va impulsar

l

La supressió del codi deontològic de la Policia va suposar la immediata dimissió de l’exfiscal Villarejo l’ocupació li va respondre l’endemà mateix que s’havien vulnerat garanties processals i que “en una democràcia, els desallotjaments els ordenen els jutges i no els governants”.

Només 29 dies després, la justícia donava la raó a tots els activistes i li baixava els fums al nou conseller en el seu propòsit d’engegar la legislatura criminalitzant la dissidència i l’oposició ciutadana a les retallades socials.

El dilluns 21 de febrer el jutjat d’instrucció número 29 de Barcelona decretava l’arxiu de la causa i negava la major: cap dels 418 activistes havia comès cap delicte. Pocs mitjans se’n van fer ressò d’una absolució que va deixar, a més, interrogants inquietants, particularment en allò relatiu a l’existència de fitxers il·legals de caràcter ideològic. I és que, malgrat que no disposava d’antecedents penals, Interior va filtrar que de les més de 400 persones identificades “126 eren antisistema, 39 independentistes i 13 anarquistes”. ¿1984 al 2011?

En tot cas, la primera aposta repressiva del conseller, amb tic autoritari de persecució, s’ha estavellat als jutjats. Als mateixos jutjats on va trucar personalment la matinada del 22 de gener per forçar un desallotjament que, posteriorment, s’ha acreditat que

Concentració contra l’ús de les bales de goma per part de la policia es va realitzar sense cap mena d’ordre judicial.

Codi anul·lat i càmeres bordes On Felip Puig –un dels homes forts del nou govern– sí que va ser dràsticament puntual i eficaç va ser a l’hora d’ordenar l’eliminació del Codi d’Ètic de la Policia impulsat per ICV en l’anterior legislatura.

La supressió del codi deontològic

va suposar la immediata dimissió voluntària de l’exfiscal Carlos Jiménez Villarejo, president del Comitè d’Ètica. Per contra, Felip Puig va haver de desdir-se de la promesa electoral d’eliminar les càmeres de videovigilància a l’interior de les comissaries.

Amb un particular argument recorrent: en una carta adreçada a la Coordinadora Catalana per a la

Violència sexista: Interior suprimeix el Programa de Seguretat Només arribar, el primer que Felip Puig va retallar van ser les polítiques per a l’eradicació de la violència sexista. I ben aviat: el 4 de gener el DOGC publicava la reestructuració del Departament, que implicava directament la supressió del Programa de Seguretat contra la Violència Masclista.

Indiscutit en la legislatura anterior i amb un ampli consens, el programa havia fixat una estratègia comuna en la lluita contra la violència masclista, s’havia dotat d’un pressupost de 90.000 euros i havia assolit la instal·lació d’unitats d’atenció a la víctima en totes les comissaries, havent impartit formació específica a 5.200 agents de la policia autonòmica i local. Interior sosté que la supressió es transformarà en una política permanent transversal, encara inconcretada, però per a l’exresponsable del programa, Alba García, la decisió evidencia que “aquesta lluita deixa de ser una prioritat” i que la seva importància es dilueix i resta sense coordinació. García ha recordat que el programa eliminat tenia rang de subdirecció general i que al Govern Basc té rang de Direcció General.

Els homes de Puig

arxiu

Policia secreta amb estètica “antisistema” preparada per actuar davant l’ocupació del Palau del Cinema

Fabio Pitrola

Se suicida una de les empresonades pels fets del 4F La nit del 27 d’abril es va suicidar Patrícia Heras, que complia pena de presó a WadRas arran dels incidents que van tenir lloc el 4 de febrer de 2006 al carrer Sant Pere més Baix i on un agent de la Guàrdia Urbana va resultar ferit de gravetat per l’impacte d’un objecte contundent en una trifulca en un grup nombrós de joves que celebraven una festa nocturna. Al lloc dels fets van ser detinguts en Rodrigo, en Juan i l’Alex, a qui se’ls va acusar d’intent d’homicidi, malgrat la manca de proves acusatòries més enllà de testimonis policials contradictoris sobre com s’havia procedit l’agressió. La Patrícia i el seu amic Alfredo ni tan sols hi eren, sinó que foren detinguts a l’Hospital del Mar al matí següent quan havien anat a curar-se d’unes ferides causades per un accident de bicicleta.

El judici celebrat el gener de 2008 sota una forta pressió mediàtica i institucional, donat que l’agent de polícia havia quedat tetraplègic, va acabar amb la condemna a presó de les persones encausades malgrat la manca de proves i el fet que sempre es declaressin innocents. El 28 d’abril es va celebrar una manifestació protestant per la mort de la Patrícia que acabà a la presó de Wad-Ras. La Favb ha emès un comunicat expressant la seva indignació i exigint una revisió urgent del judici.

Redacció

Prevenció de la Tortura, el conseller va adduir que les mantindria per evitar “denúncies falses per maltractament”. En declaracions a “Carrer”, l’advocat Jaume Asens, membre de la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona, ha insistit que “les continuades manifestacions del conseller palesen el reforç de la lògica policial, de la defensa quasi burocràtica i sense matisos de la corporació i del recurs fàcil a la mà dura policial”. “Tot plegat”, adverteix el lletrat, “esdevindrà, segurament, un clar retrocés en matèria de drets civils i llibertats en els propers anys”.

En aquest sentit, cal recordar que Puig també ha eliminat la unitat de mediació, en fase experimental, que s’havia constituït durant l’anterior mandat de Joan Saura.

I que en paral·lel, ha adquirit nous estris repressius als conflictes urbans: una nova pilota de golf disparada per uns llançadors d’alta tecnologia militar suïssa que complementaran les ja existents pilotes de goma. Tot plegat, en plena iniciativa de l’Associació Stop Bales de Goma per demanar la prohibició total d’aquesta munició, que en els darrers dos anys ha provocat la pèrdua d’un ull a quatre ciutadans.

Propaganda de mà dura per fora i tot de contradiccions per dins, les càmeres de videovigilància o el revés judicial no són l’únic gripau que s’ha hagut d’empassar Felip Puig. L’anunciadíssima supressió de la limitació de la velocitat en els accessos de Barcelona ha quedat finalment ponderada i reduïda a la proposta de “velocitat variable”: amb un reconeixement implícit del descens de la sinistralitat i el decreixement de les taxes de contaminació atmosfèrica que ha implicat la mesura.

Per impunitat, la del 3% Fet i fet, els 100 primers dies de Felip Puig i Godés al capdavant de la conselleria d’Interior es mouen entre l’obsessió securitària i la defensa a ultrança del cos, entre el soroll eixordador de la propaganda i operacions ja qüestionades judicialment. 100 dies que queden condensats en una paradoxa inevitable. En el país del 3%, “la fi de la impunitat” pregonada pel conseller es va anunciar només dos dies després que el Govern d’Artur Mas remetés un escrit als jutjats sol·licitant la no imputació de Daniel Osàcar, tresorer de CDC, i Àngel Colom. Tots dos implicats i imputats en el frau massiu del Palau de la Música Catalana protagonitzat per Fèlix Millet. L’Agència Tributària dóna per demostrat que CDC va cobrar comissions per l’adjudicació d’obra pública a Ferrovial. En concret, en les obres de la Ciutat de la Justícia i de la línia 9 del metro. ¿Qui signava aquelles adjudicacions? L’aleshores conseller d’Obres Públiques, Felip Puig, que ha arribat al càrrec anunciant la fi de la impunitat. De quina?

CARRER118 Maig 2011 CRÒNICA 8

Barraques de Barcelona, de l’oblit a l’homenatge “... I el Somorrostro, on és? Perquè hi va ser, allà, el Somorrostro. Crec que els que hi hem viscut ens mereixeríem almenys que en les plaques de l’Ajuntament hi posés Somorrostro.

Perquè és com un homenatge per als qui hi vam viure; no només per a nosaltres, sinó per a tots.”

Mercè Tatjer historiadora Són les paraules de Julia Aceituno, antiga habitant del barri de barraques del litoral barceloní, per demanar que es faci visible aquella realitat oblidada en què van haver de malviure milers de persones.

El barraquisme, com d’altres formes d’habitatge informal, va ocupar una gran part de la història urbana i social de Barcelona. Però va ser una història primer amagada i després menystinguda i oblidada; només alguns periodistes com Josep Maria Huertas, Jaume Fabre i Paco Candel la reflectiren en els seus articles i la van rescatar de l’oblit quasi total en què havia caigut d’ençà la nova etapa de “La

l

El barraquisme, història urbana i social de Barcelona, va ser primer amagat i després oblidat ciutat dels prodigis” que ha esdevingut Barcelona a finals del segle XX amb les Olimpíades i el Fòrum de les Cultures.

El barraquisme, a una part dels barcelonins de la generació de postguerra, ens portava records.

Uns hi van néixer i viure, altres hi van treballar com a metges, sacerdots, mestres, assistents socials; uns quants hi anaren a fer obra social. La majoria de barcelonins van ser mers espectadors de la seva eradicació, sovint sobtada per raons urbanístiques o esdeveniments militars (Setmana Naval) o religiosos (Congrés Eucarístic).

Un grup de joves historiadors i antropòlegs es van interrogar sobre el barraquisme de Barcelona durant el franquisme i els primers anys de la democràcia. Gràcies a un ajut de l’IPEC (Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya) del Departament de Cultura de la Generalitat i al suport de la Universitat de Barcelona van iniciar una recerca sobre les barraques de Barcelona que es realitzà entre 2004 i 2008.

L’exposició Barraques. La ciutat informal que tingué lloc al MUHBA (Museu d’Història de Barcelona) del juliol del 2008 al febrer del 2009 va ser el primer resultat de l’àmplia recerca duta a terme per aquests joves (el grup Pas a Pas). El segon ha estat el llibre Barraques. La Barcelona informal del segle XX, presentat el març del 2011 i que omple un buit en el coneixement d’un període de la història de la ciutat.

La Veu del Carrer també fou sensible al record d’aquella Bar-

celona i d’aquells barcelonins, materialitzat en un ampli Dossier: “Memòria del barraquisme” en el número 106 del maig del 2008.

La ciutat oblidada és el títol d’un documental, obra dels periodistes Alonso Carnicer i Sara Grimal, que es presentà a Barcelona i altres ciutats el novembre del 2009 i es difongué per TV3 el gener del 2010, amb un gran ressò. El rigor i la constància d’aquests dos periodistes els van portar a trobar nous protagonistes del barraquisme barceloní.

Com Julia Aceituno i el seu germà, vinguts a Barcelona des d’un poble de Jaén a la dècada del 1950; les barraques del Somorrostro van ser l’únic lloc que la ciutat va oferir a aquesta família treballadora, que com moltes d’altres van ajudar a construir la Barcelona d’avui.

S’inicia la reivindicació Les paraules de Julia Aceituno que encapçalen aquest article i que reclamaven un record per als habitants del Somorrostro i per als dels altres barris de barraques de Barcelona han esperonat aquests darrers mesos una forta reivindicació.

Una Comissió Ciutadana ha adreçat a l’Ajuntament de Barcelona una petició per recuperar la memòria del barraquisme i d’aquells que el van viure. Ha rebut més de 800 adhesions personals i les de 81 entitats veïnals, acadèmiques, cíviques, professionals i culturals per al que seria un acte de justícia i de reconeixement. La petició ciutadana es pot sintetitzar en tres punts.

En primer lloc, la restitució del nom del Somorrostro a un tram de la platja de Barcelona. Un nom que va tenir al llarg de moltes dècades i que també va ser el d’una barriada existent a la platja, entre la Barceloneta i el Poblenou, d’ençà la dècada del 1870 al 1879. Hi van

En blanc i negre, Setmana Santa al Somorrostro el 1953 i construcció de la capella Sant Joan Bosco el 1949 (Xavier Vallory March). Família Aceituno als anys 50 (col·lecció família Aceituno). En color, acte d’inauguració de la placa que recordarà la ubicació del barri del Somorrostro (fotos Dani Codina i Andrea Minguillón) viure uns 15.000 barcelonins en humils i precàries estances.

En segon lloc, la senyalització amb monòlits commemoratius de cadascun dels quatre conjunts de barraques més grans i representatius de la ciutat (Somorrostro, Montjuïc, la Perona i el Carmel), que recordi als que hi van néixer i residir i a tots els ciutadans, l’esforç i la lluita que s’hi va haver de fer per viure amb dignitat, i per solucionar les mancances dels que foren veritables barris de Barcelona.

En tercer lloc, la col·locació de nou elements de senyalització per

andrea minguillón

El 23 de març es feia oficial el nom ‘Platja del Somorrostro’

recordar la ubicació d’altres nuclis de barraques concrets i de gran importància històrica: Camp de la Bota, Rere Cementiri del Poblenou, Can Tunis, Poble-sec, Tres Pins, DiagonalSanta Gemma, Raimon Casellas, Francesc Alegre i Santa Engràcia.

Les gestions realitzades per la “Comissió Ciutadana per a la recuperació de la memòria dels barris de barraques” han aconseguit la restitució del nom de la platja del Somorrostro i el compromís de l’Ajuntament i de l’alcalde Jordi Hereu de col·locar els monòlits i les peces de senyalització proposades; actualment, ja està en curs el disseny.

El dia 23 de març es va posar la placa amb el nom de “Platja del Somorrostro”. La cerimònia va ser un acte molt emotiu amb la intervenció de diferents membres de la Comissió Ciutadana, del geògraf i urbanista Jordi Borja i de la Julia Aceituno que juntament amb l’alcalde Jordi Hereu descobrí la placa. L’assistència d’un bon nombre d’antics barraquistes del Somorrostro així com d’altres nuclis de barraques acompanyats per veïns del barri de la Barceloneta i del Poblenou i per membres de diferents entitats ciutadanes convertí l’assolellat dia de primavera en una celebració cívica amb la qual Barcelona saldava l’oblit d’una part de la seva història. Una instal·lació arran de platja just davant de l’Hospital del Mar i del Centre de Recerca Biomèdica explica la història del Somorrostro i la propera senyalització

dels altres nuclis barraquistes.

Pocs dies després es va inaugurar al cim del turó de la Rovira un espai patrimonial que ha rehabilitat la bateria antiaèria i les restes del barri de barraques que hi va sorgir en la postguerra. Serà un punt imprescindible per al coneixement dels anys del barraquisme.

El MUHBA, que ha dirigit el projecte, també acaba de presentar la guia d’història urbana Barraques/ BCN, amb un plànol de les principals zones de barraques.

Aquestes iniciatives encoratgen a seguir endavant per complir el desig de molts barcelonins de recordar aquells conciutadans que varen haver de sobreviure en dures condicions socials, laborals i d’habitatge, que van organitzar formes de convivència i van imaginar solucions no sempre acceptades i que només en alguns casos van reeixir gràcies a lluites aferrissades com les del Carmel, que es van perllongar vint anys.

La Comissió Ciutadana per la recuperació de la memòria del barraquisme està formada per Alonso Carnicer, Sara Grimal, Custodia Moreno, Jordi Giró, José Molina, Jaume Fabre, Oriol Granados, Rafel Usero i Mercè Tajer.

Grup Pas a Pas: X. Camino; O. Casasayas; M. Díaz; F. Muñoz.

Coordinació: Cristina Larrea i M. Tatjer.

CARRER118 Maig 2011 CRÒNICA 9

És l’hora dels memorials Jaume Fabre periodista i historiador Fa cinquanta anys, quan es parlava de monuments tothom pensava abans que res en les estàtues erigides en carrers i places de la ciutat en honor de prohoms o col·lectius amb mèrits sovint dubtosos, com ara haver-se enriquit amb el tràfic d’esclaus o haver bombardejat la ciutat. També es pensava en els monuments de Setmana Santa, una mena d’altars especials, molt guarnits i plens de llum que justificaven passejades de la gent per visitarlos en aquells dies mancats d’altres distraccions.

Dels monuments litúrgics ja només se’n recorden els vells. I l’aparició d’una aristocràcia d’arquitectes i la necessitat de tenir ocupat el turisme massiu ha anat donant a la paraula monument un altre significat preferent. Ara, si s’esmenta un monument a un jove, pensa sobretot en un edifici notable, digne de ser visitat, modernista, a ser possible, o gòtic, ni que sigui d’imitació.

Calia, doncs, trobar una nova expressió per referir-se als monuments commemoratius o d’home-

l

L’art públic de finals del segle XX naixia per compensar l’exclusivitat dels memorials franquistes natge a persones, principalment escultures, i així es va inventar, a les acaballes del segle XX, el concepte d’art públic, que té l’avantatge que permet inclourehi les peces artístiques posades en carrers i places que no són escultures, i també aquelles que no tenen cap significat d’homenatge a ningú, sinó que són simplement decoratives.

A les tradicionals escultures figuratives s’hi ha anat afegint moltes peces abstractes i també altres

La recuperació del conjunt històric i memorial va omplir de ciutadans el Turó de la Rovira el passat 27 de març que utilitzen tècniques audiovisuals, encara que aquestes últimes acostumen a funcionar pocs dies més enllà de la data d’inauguració.

Però sempre surten nous conceptes i l’últim ha estat el del memorial. ¿Se l’ha de considerar art públic? Els memorials no acostumen a tenir plantejaments artístics, sinó bàsicament informatius. ¿Se l’ha de considerar un monument? Ho és, en el sentit d’homenatge a persones o col·lectius que tenia originalment, però no és en l’accepció turística que ha anat prenent darrerament el mot. ¿Què és doncs un memorial?

Com tantes altres coses, és un

invent francès que hem adaptat sense gaires canvis. Els llocs de memòria són aquells on van tenir lloc moments significatius de la nostra història col·lectiva, especialment aquells que fan referència a fets que van implicar les classes populars. Per recordar allò que hi va passar s’hi posen uns plafons informatius o es creen recorreguts que s’acostumen a fer amb un guia.

Pot ser el camí de l’exili, poden ser llocs o instal·lacions de la guerra civil (búnquers, refugis antiaeris, emplaçaments de canons) o poden ser escenaris urbans desapareguts, com els dels barris de barraques. I tantes altres coses.

D’aquesta manera es compensen els memorials franquistes que durant més de quaranta anys van tenir l’exclusiva en places i parets d’esglésies. Hi havia monuments als caídos arreu i moltes estàtues recordant la victòria dels sollevats contra la República. La seva retirada ha estat lenta, tant, que fins a l’any 2011 (72 anys després de la fi de la guerra civil i 34 després de la fi del franquisme) no s’ha retirat d’un dels punts clau de la ciutat de Barcelona, la cruïlla Diagonalpasseig de Gràcia, l’escultura de Frederic Marès que s’hi va posar per commemorar la victòria franquista, precisament en el mateix

Totes les víctimes Van haver de passar trenta anys des de la fi del franquisme perquè es creés la primera institució de l’Estat dedicada a recuperar la memòria democràtica.

El Parlament de Catalunya va aprovar l’octubre de l’any 2007 la Llei del Memorial Democràtic, amb els vots a favor de PSC, ERC i ICV-EUiA, i els vots en contra de PPC i Ciutadans. CiU va votar a favor de l’exposició de motius de la llei i dels tres primers articles, que fixen les funcions del Memorial i la seva naturalesa i es va abstenir en els referents al govern de la institució.

Durant els seus tres primers anys d’existència, el Memorial ha treballat amb intensitat per recuperar el temps perdut. Ha creat una Xarxa d’Espais de Memòria, ha elaborat un cens de simbologia franquista encara existent a Catalunya, ha muntat exposicions, ha prestat suport jurídic a represaliats, ha col·laborat en l’obertura de fosses, ha donat suport a estudis, però per sobre de tot s’ha erigit en la veu que, a la manera que ho han fet des de fa molts anys altres països que van vèncer el feixisme, proclami la vigència dels valors democràtics i rendeixi homenatge als qui van lluitar

arxiu

El Memorial Democràtic va exposar fotografies de la República i del franquisme en els mateixos llocs on van ser preses

per les llibertats. El deute institucional amb aquests últims, després d’anys de silenci, havia començat a pagar-se, com una forma de compensació pels quaranta anys que van ser ignorats mentre es rendia homenatge permanent a les víctimes del costat franquista.

La gestió del seu primer director, Miquel Caminal, catedràtic en Ciència Política de la Universitat de Barcelona, va evitar tota mena de sectarisme i es va mantenir fidel a la voluntat expressada al Parlament de contribuir a la memòria de totes les víctimes de la guerra “per motius ideològics, de consciència, religiosos o socials”.

Però el canvi de govern i l’adscripció de la direcció general del Memorial Democràtic a la conselleria de Joana Ortega, d’Unió Democràtica, ha frenat de cop l’empenta de l’organisme. Cessat el director, tancada la seva seu central a Via Laietana 69, amb una excusa tan lamentable com el soroll de l’aire condicionat i la manca d’higiene i seguretat del local, i repicant constantment les campanes sobre la necessitat que cal recordar també les víctimes de la rereguarda republicana -com si no s’hagués fet altra cosa durant quaranta anys-, el Memorial llangueix. Cal confiar que historiadors, entitats acadèmiques i grups socials propers a l’actual govern de la Generalitat sabran fer veure a la consellera la necessitat de seguir potenciant el Memorial, com una forma de normalitat democràtica i de respecte a les víctimes del franquisme.

arxiu

lloc on hi hagué el monument a Pi i Margall i les idees republicanes.

Retirada l’escultura de Marès i portada al museu, el problema és ara què fer amb el lloc on estigué.

El medalló dedicat a Pi i Margall, obra de Joan Pié, i l’al·legoria de la República que hi hagué al capdamunt de l’obelisc, guardats en un magatzem el 1940, els va portar l’alcalde Maragall a la plaça Lluchmajor, on es van posar el 1990 sobre una nova base arquitectònica dissenyada per Helio Piñón i Albert Viaplana. Va ser un de tants passos de funambulisme en el difícil camí de la Transició que va marcar el punt culminant de la idea d’Oriol Bohigas de monumentalitzar la perifèria, de portar al suburbi art públic de categoria, de dignificar els barris amb elements que ajudessin els veïns a identificar-s’hi.

Algunes veus reclamen ara que es torni a portar l’escultura de Viladomat al lloc original, però els veïns de Nou Barris no es deixaran prendre un senyal d’identitat que ja s’han fet seu. I resultaria xocant, d’altra banda, recuperar un monument republicà en una plaça que porta el nom de Joan Carles I. Un nom que li va ser posat, cal no oblidar-lo, com homenatge al paper que va tenir el rei en l’estroncament del 23-F. Així les coses, millor deixar-les com estan. Aquella cruïlla ha estat sempre per a uns El Cinc d’Oros i per als altres, la plaça del Llapis.

L’obelisc decoratiu pot estar allà ben sol i sense cap significat especial. Millor que deixi de ser un lloc de memòria aquell que ho va ser sobretot per als franquistes.

Que sigui, com tantes altres places de la ciutat, l’emplaçament d’una peça d’art públic de qualitat dubtosa, l’obelisc obra dels arquitectes Adolf Florensa i Josep Vilaseca. I que s’aixequin en altres llocs memorials als silenciats per la dictadura.

Opinió

CARRER118 Maig 2011 OPINIÓ 10

josep maria montaner

13

El final del ‘model Barcelona’

La veu del

CARRER

Després de gairebé un any sense sortir, tornes a tenir de nou un Carrer entre les mans. O a la pantalla, si te l’has descarregat en PDF. El llarg parèntesi s’explica per la profunda crisi interna que va viure la Favb durant el 2010 i de la que, afortunadament, el moviment veïnal n’ha sortit enfortit i renovat, amb visió unitària. Ho han fet possible el funcionament democràtic de les associacions veïnals i un intens procés de debat culminat en les concorregudes assemblees de la Favb del gener i l’abril passat.

Així com la nova junta de la Favb, renovada i rejovenida, és ara més àmplia i representativa dels barris, i exhibeix una major capacitat de treball en temps difícils, Carrer reapareix també amb més ganes que mai. I amb renovades forces. Les que calen per reforçar i posar al dia, en el context socioeconòmic i polític actual, un projecte que porta 20 anys agitant la informació, el debat i la crítica als barris i a la ciutat.

Som conscients que Carrer torna al carrer en un moment clau per dos motius. Per la crisi, que ja fa molts mesos -tres anys- que està castigant milers de persones, veïnes i veïns dels nostres barris. I per les eleccions municipals del 22 de maig que, independentment del resultat, sens dubte produiran canvis significatius a l’Ajuntament.

Les retallades socials de tot tipus amenacen de fer la situació encara molt més dura per a aquells que no hem causat la crisi. Mentrestant, els culpables (banquers, constructors, especuladors, alguns polítics...) se n’estan sortint sense que ningú els exigeixi, per ara, responsabilitats polítiques, econòmiques o fins i tot penals. La política i l’administració local, la més propera al ciutadà (però no sempre prou oberta i participativa), no és aliena a tot plegat.

De fet, té molt a dir i s’hi juga molt en l’actual context de crisi.

Una ciutadania que també pot incidir en el seu futur si surt al carrer, com ja hem començat a veure aquí igual que en altres països europeus o, molt especialment, en el món àrab. És per això que ens produeix alegria tornar. Carrer, com a projecte col·lectiu, es mou de nou amb tothom qui està disposat a moure’s. Redactors, col·laboradors i activistes veïnals, periodistes, fotògrafs, dibuixants i tot tipus de professionals compromesos amb una visió crítica de la ciutat tornem al carrer. Amb la idea de sempre, dins de les nostres possibilitats, de seguir apostant per una informació crítica i de denúncia, rigorosa i independent però no neutral, al servei dels barris i d’una ciutat més justa i habitable.

la veu del CARRER

Edita: Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona Obradors, 6-10 baixos 08002 Barcelona Telèfon: 93 412 76 00 Fax: 93 412 58 88 e-mail: carrer@favb.cat Web: www.favb.cat Consell de direcció: Andrés Naya, Marc Andreu i Jordi Bonet Cap de redacció i maquetació: Elia Herranz Revisió ortogràfica: Roser Argemí Consell de redacció: Gemma Aguilera, Néstor Bogajo, Sergi Cabeza, Luis Caldeiro, Vicent Canet, Anna Carlota, Dani Codina, Laura Díaz, Yaiza García, Daniel Gomis, Núria Jové, Jordi Martí, Joan Morejón, Maria Ortega, Ricardo Iván Paredes, Ignasi R. Renom, Isabel Rey, Alícia Tudela, Eva Vicens, Marc Villoro Consell assessor: Manel Andreu, Anna Alabart, Roser Argemí, Jaume Asens, Alfons Barceló, José Miguel Benítez, Jesús Berruezo, Horacio Capel, Maria Favà, Josep Ramón Gómez, Maria Eugenia Ibáñez, Joan B. Isart, Alfons López, Eugeni Madueño, Pep Martí, Mariano Meseguer, Pep Miró, José

El ninot de El Roto

Tornem al carrer

MANIFESTACIÓ CONTRA LES RETALLADES Defensem els nostres serveis públics!

DISSABTE 14 DE MAIG a les 11 del matí a la plaça de Catalunya

Molina, Eduard Moreno, Ferran Navarro, Rosa Mª Palencia, Albert Recio, Ferran Segarra, Josep Lluís Rueda, Mercè Tatjer, Ole Thorson, Ángel Valverde, Pau Vinyes Portada: Ricardo Hermida Maqueta original: Joan Carles Magrans

Hi participaran:

Distribució: Trèvol Missatgers Telèfon: 93 498 80 70

NUCLEARS? NO, GRÀCIES!

L’edició d’aquesta publicació ha estat possible gràcies a la col∙laboració del Departament d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i diverses entitats

Dimecres 11 de maig a les 19 hores Carrer Albareda, 1-13 Metro: Paral·lel, línies 2 i 3

Fotomecànica i impressió: Imprintsa Telèfon: 93 878 84 03

Imprès en paper ecològic de 80 grams Dipòsit legal B - 21300 - 1995 Aquest número té un tiratge de 8.000 exemplars i la seva distribució és gratuïta

Com cada vegada que hi ha eleccions municipals, la Favb organitza un debat amb els candidats a l’alcaldia de Barcelona, on els barris plantejaran les seves prioritats.

a la Casa del Mar

Administració: Marga Parramon Publicitat: Isabel Mancebo

La FAVB no està necassàriament d’acord amb les opinions que s’expressen als articles signats per particulars o col∙lectius. Es permet la reproducció sense modificacions de qualsevol contingut de la revista fent esment de l’autoria i sense finalitat de lucre, segons la norma copyleft

Debat amb els alcaldables

MANIFESTACIÓ DIUMENGE 5 DE JUNY

Jordi Hereu (PSC) Ricard Gomà (ICV-EUiA) Xavier Trias (CIU) Jordi Portabella (Unitat per Barcelona)

Per un model energètic 100% sostenible www.tanquemlesnuclears.org

Alberto Fernández Díaz (PPC) Modera la periodista Rita Marzoa

CARRER118 Maig 2011 OPINIÓ 11

LA CAMBRA FOSCA Mariona Carulla Vicepresidenta del Palau de la Música amb Fèlix Millet, davant dels seus nassos es va saquejar l’entitat.

No es va assabentar de res. No va exercir la seva responsabilitat en el càrrec.

Mai no va contrastar les poques dades que Millet explicava. Va substituir-lo en la presidència de l’Orfeó.

Va convocar eleccions, es va presentar i les va guanyar al mes de novembre.

El gener, Lluís Carulla i

La BCN dels barris

Can Ricart, al límit Les naus centrals del conjunt patrimonial de Can Ricart, declarat d’interès nacional, es deterioren a marxes forçades per la falta de rehabilitació. Especialment, les naus del sistema tècnic motriu de la fàbrica, que són de propietat municipal, corren risc d’enrunament.

Calçotada sense calçots alguns dels seus germans, entre ells Mariona, van ser imputats com a propietaris del grup Agrolimen per un impagament a la Hisenda Pública de 160 milions d’euros. Amb tot el que ha passat, i ara ella està imputada per un delicte fiscal, ¿no hauria d’haver dimitit del càrrec? Hauria estat exemplar.

La regidora Assumpta Escarp ha aconseguit, per primera vegada en la història de Catalunya, que se celebri una calçotada sense calçots. Per tercer any l’AV del Gòtic organitzava aquesta festa popular. La regidora va prohibir, una setmana abans, que s’encengués el foc necessari per coure els saborosos calçots.

Es va negar a trobar solucions.

La festa es va celebrar i van assistir-hi 300 veïnes i veïnes.

Els calçots van donar pas a una monumental paella cuinada en uns baixos de la plaça Sant Felip

“Des de l’Associació de Veïns del Raval hem pres la decisió de crear un partit polític que es denominarà La Barcelona dels Barris”.

L’anunci es va realitzar a la seu de l’associació.

Aquesta iniciativa, primera a la nostra ciutat des que elegim democràticament els ajuntaments, creiem que confon moltes coses i perjudica la mateixa associació veïnal. Un partit polític pretén canviar la realitat des de les institucions. Agrupa aquells que comparteixen una manera de veure les coses i que concreten uns objectius en un programa polític. Les associacions de veïns són, des de la seva existència, pluralistes, unitàries. El seu objectiu és millorar el barri, treballar per la convivència, practicar el recolzament mutu. Poden formar part d’elles tots els veïns i veïnes del barri. Al marge de les seves opcions polítiques, els uneix el territori. Dues maneres diferents de fer

política. Barrejar-les confon, és un desencert.

D’altra banda, el nom triat, La Barcelona dels Barris, es pren d’un projecte que existeix a la Favb des de 1991. Un treball que periòdicament es ve publicant en col·laboració amb les associacions i diferents professionals i que realitza una aproximació als barris de Barcelona, els seus límits geogràfics, les associacions existents, les característiques de la població, les reivindicacions prioritàries en cada moment...

L’any 2008 vam actualitzar novament un projecte que té més de 20 anys d’existència.

No volem ni podem reclamar la propietat privada d’aquesta denominació, no es comet cap il·legalitat donant aquest nom a un partit, però indica que el respecte al treball realitzat és nul. És enganyós, ja que els barris no formen part d’aquest partit, els barris no tenen un pensament i un cap únics. Lamentable. Temps de confusió. Per a alguns més que per a uns altres.

Neri. “Ens volen castigar. No els agrada la nostra denúncia de la corrupció”, va manifestar una veïna a la festa.

EN POSITIU L’altra Barcelona del segle XX Finalment ha aparegut el llibre-catàleg de l’exposició que va organitzar el Museu d’Història de Barcelona sobre barraquisme a Barcelona. Dirigit per la col·laboradora de Carrer Mercè Tatjer i Cristina Larrea, aquesta esplèndida obra no és només una memòria del passat que rescata, després d’anys d’oblit, el paper que van jugar els barraquistes, ciutadans, en la construcció de la ciutat del segle XX. És també una reflexió útil per al present i el futur de la nostra ciutat.

Felicitem les autores i el Museu d’Història.

Premi per a M. Eugenia Ibáñez La periodista M. Eugenia Ibáñez ha rebut el Premi d’Honor de Comunicació Local, atorgat per la Diputació de Barcelona.

Ens n’hem alegrat. M. Eugenia, Mei, ha trepitjat a fons els barris, ha contrastat les notícies, ha aixecat actes de lluites i injustícies. Va donar veu als que no solen tenir-la.

Durant anys, en dictadura, transició i democràcia. A l’acte de lliurament va dir: “La

llibertat no ens ha fet millors, a l’inrevés, ens ha fet més dòcils, més còmodes, menys estrictes, més dúctils”. Però la M. Eugenia continua pensant que “aquesta professió [el periodisme] és molt maca, que la societat ens necessita i ens necessita fidels únicament al nostre carnet de periodista”. La Mei ha fet molts amics i amigues a la Barcelona dels barris. Un premi que en aquest cas no és un regal. És més que merescut.

Plataforma Drogològica Van a contracorrent. Són valents. Una idea central els uneix: “Els consumidors de drogues no som un problema, sinó part de la solució”. Són una xarxa més d’activisme social, formada per associacions i persones per a la defensa dels drets dels consumidors de drogues. Volen reduir els danys i els riscos i augmentar el grau de sensibilització social, fomentant el diàleg i el debat a l’entorn del consum de drogues legals i il·legals. Compten amb el nostre recolzament i reconeixement.

Més informació: www.plataforma-drogologica.org

CARRER118 Maig 2011 OPINIÓ 12 josep maria montaner arquitecte

El final del ‘model Barcelona’

h

em arribat, sens dubte, al final d’un cicle, en el qual es desconeix quins seran els criteris de reinvenció i transformació. El model Barcelona ja fa temps que està exhaurit, essencialment perquè les condicions han canviat i no són les mateixes de l’oportunitat que va permetre una transformació de la ciutat als anys vuitanta i noranta.

El signe indiscutible del final del model va ser el Fòrum 2004, expressió del final del consens que la ciutat havia anat elaborant laboriosament durant dues dècades de pactes, a partir de les diverses visions i posicions dins del camp de forces de la ciutat. El no compliment de les promeses del Fòrum, tant pel que fa als continguts culturals, socials i polítics, com pel que fa a un urbanisme fracassat, va assenyalar l’escissió entre la ciutadania i els poders que ja controlen la ciutat: financers, immobiliaris, turístics i municipals.

Els darrers mesos no han fet més que aguditzar la crisi de final de cicle: n’assenyalarem alguns símptomes.

Per una banda, la fallida consulta ciutadana sobre la transformació de la Diagonal, que va demostrar la ineptitud per plantejar la necessària resolució d’un dels eixos més claus i més col·lapsats de la ciutat. Qualsevol recapitulació sobre el que va succeir demostra gravíssims errors de plantejament, organització i previsió.

I per l’altra part, el col·lapse d’alguns dels elements més emblemàtics de la ciutat. La Rambla, totalment dominada pel món del consum i el turisme i que, darrerament, ha estat gestionada amb una total falta de criteris i objectius, proposant uns nous quioscos i negocis de formes i continguts molt discutibles, que el mateix Ajuntament està tirant enrere. I el Park Güell, durant mols mesos de l’any al límit de la seva capacitat de visitants i venedors, i sense la protec-

Dani Codina

La Rambla, dominada pel món del consum i el turisme

ció que necessita com a patrimoni de la ciutat.

En aquesta situació els reptes són molts i, per tal d’afrontar-los i resoldre’ls, cal una nova idea de ciutat que encara no es fa visible.

Més enllà dels reptes, pel que fa

l

Cal una nova idea de ciutat que assumeixi els reptes de la implementació d’una política d’habitatge, la consolidació dels serveis socials, el reforçament d’una mobilitat sostenible i la millora de l’espai públic

a la implementació d’una política d’habitatge, la consolidació dels serveis socials, la disminució del predomini de l’automòbil, la millora de l’espai públic i el reforçament d’una mobilitat sostenible, destaquen dos reptes.

Un, l’encaix metropolità, és a dir, pensar la ciutat des de l’escala i la lògica de la regió metropolitana, entenent que cap intervenció a Barcelona no es pot plantejar sense la seva dimensió territorial i sense un repartiment estratègic que no acaba a l’estricte límit municipal. Això comporta un total canvi de mentalitat, entenent la dimensió infraestructural metropolitana i interpretant

Les associacions veïnals davant les cites electorals Resolució aprovada en la 39a Assemblea General de la Favb el 2 d’abril de 2011

E

l moviment veïnal federat a la Favb tracta d’organitzar al veïnat per a la defensa d’interessos col·lectius fent oposició als interessos privats que tracten la ciutat com a negoci, denunciant les falles del representants polítics i els possibles abusos de poder i promovent la solidaritat i la convivència en els barris. Es tracta d’un moviment que fa política d’una manera diferent: combinant diàleg i mobilització i sobretot, procurant l’organització del veïnat sobre bases territorials. De les entitats federades en poden formar part tots els veïns i veïnes que acceptin les seves normes d’organització i treballin pel barri. És legítim que els membres de les entitats tinguin opcions polítiques i manifestin les seves opinions personals. Allò que en canvi no resulta oportú és ni que les pròpies associacions es converteixin en plataformes polítiques, cosa que desvirtuaria la seva funció, ni que les persones que les in-

tegrin utilitzin les associacions com a trampolins de les seves opcions polítiques personals.

L’objectiu és evitar que les associacions de veïns i veïnes puguin transformar-se en marques polítiques que desvirtuarien la seva funció i les deixarien exposades a mil i una maniobres.

Proposta de resolució L’Assemblea proposa que en una propera reforma estatutària es faci explícit que “les associacions federades a la Favb no poden presentar-se com a tals, o donar suport explícit a partits polítics o candidatures electorals i que els membres de la junta de la Favb no poden presentar-se a càrrecs públics emparats per la Federació, excepte en els casos que es tractés de càrrecs de representació orgànica, per exemple representats de la Favb a consells de participació. I que aquest acord funcioni de facto des de l’assemblea actual.”

Barcelona com l’espai central d’una estructura social i geogràfica de gran escala a l’entorn del Parc Natural de Collserola.

Dos, afrontar sistemàticament el repte de la rehabilitació dels habitatges i dels barris, com l’eix aglutinador d’una nova idea de ciutat que accepta els reptes del futur sense renunciar a mantenir i reforçar la seva pròpia estructura urbana i barrial, de xarxes socials i de patrimoni verd i construït, implementant una política d’agències de rehabilitació i manteniment, font de treball, cooperació i autoorganització articulada per unitats dins de cada barri.

En record de Carolina

E

l passat 5 d’abril va morir Carolina Costa Carreras, la Carolina de Poble Sec. Va participar als començaments de l’AV del Poble Sec des de 1974 i va ser una de les fundadores de la seva vocalia de dones i de la Coordinadora de Vocalies de Dones de Barcelona. Militant activa de la Coordinadora Feminista i de la Comissió Pel Dret a l’Avortament durant els 70 i 80, militant també aquests anys del Moviment Comunista de Catalunya. I en l’actualitat, membre del grup Dones X Dones de Ca la Dona. Ens ha deixat una lluitadora i pionera en defensa de les dones. En el moviment veïnal va veure ben clar la necessitat d’incorporar “els temes de dones” com a elements indissociables de la lluita veïnal i per la llibertat. Quan els temps han canviat, la defensa de les dones, la reflexió entorn a les aportacions que des de les dones es poden fer per canviar el món, no han deixat mai d’ocupar una part de la seva vida. Una dona oberta i viatgera però que també portava el seu barri al cor. No t’oblidarem.

CARRER108 Maig 2011 DOSSIER 13

Els barris, la crisi i les eleccions Articles

gemma aguilera néstor bogajo jordi bonet jordi borja luis caldeiro vicent canet gemma galdon

daniel gomis marcel·la güell m. eugenia ibáñez andrés naya miguel pajares mertixell pauné albert recio joaquim sempere

ramon serna

Fotografia

anna carlota dani codina fons psuc/anc joan linuxbcn joan morejón

manel sala “ulls”

Il·lustracions

azagra /revuelta el roto

Portada

Ricardo hermida

DOSSIER

Carrer torna al carrer en un moment clau per a la ciutat. Les eleccions del 22 de maig se celebraran en el context d’una greu crisi econòmica i anuncis de retallades en serveis públics i socials.

El nou govern haurà de mirar cap a uns barris que estan a l’expectativa de necessàries inversions i millores

anna carlota

El passat 14 d’abril la plaça Sant Jaume s’omplia de treballadors del sector públic i ciutadans que denunciaven les retallades en sanitat i ensenyament

Tres anys de crisi, víctimes i responsables Albert Recio Professor d’Economia de la UAB

a tres anys, Carrer va dedicar un número a la crisi. Eren temps de terrabastall, de bancs en fallida, d’incertesa. Ara estem molt pitjor: l’atur ha crescut en més de tres milions de persones, hi ha milers de desnonaments, retallades de drets socials, països sencers en fallida... i la incertesa és cada vegada més gran. És hora de preguntar-se per les causes, les víctimes i les respostes.

F

Causes estructurals i responsables Les crisis econòmiques no són desastres naturals, com un terratrèmol o un tsunami. Fa molts anys que les millors ments teòriques van mostrar que les crisis actuals són el resultat del funcionament normal de les economies capitalistes.

Cada crisi té, però, característiques específiques. La manera com s’ha desenvolupat l’actual és clarament el resultat del tipus de capitalisme que es va imposar a la crisi anterior (la del 1973-85): el neoliberalisme. Un model que va imposar la globalització, la desregulació del sistema financer, les privatitzacions i l’increment de les desigualtats.

Les crisis no són intencionals. Ningú no les decreta. Però això no vol dir que no tinguin responsables. Aquests són sens dubte tots aquells que han imposat el model que ens ha dut fins aquí. I quan analitzem aquest model, de seguida trobem que ha estat una minoria social de financers, grans empresaris i grans rendistes. Aquest 1% de la població mundial cada cop més rica mercès a un sistema social que els ha permès absorbir gran

part de la renda mundial. Per posar-hi cares, a Espanya aquests serien els 40 empresaris reunits amb Zapatero per dir-li què ha de fer, encara que la pintura complerta obligaria a incloure-hi algú més. A nivell mundial, són els grans líders financers i de les grans empreses internacionals. Ells han estat els grans promotors i beneficiaris del model.

En segon lloc, la major part de dirigents polítics i de les institucions internacionals que han dut a terme les

l

Grans empresaris, rendistes i financers, dirigents polítics, institucions internacionals i bona part de la professió acadèmica són culpables reformes polítiques que han fet possible aquest model. Representen molt més els interessos d’aquella minoria que no els del conjunt de la col·lectivitat. Per això després els remuneren amb “assessories” diverses. I en tercer lloc, bona part de la professió acadèmica que, amb una mostra d’ignorància, frivolitat i classisme han legitimat aquesta situació. Com que sóc del ram, he de dir que no tothom és igual, però el model neoliberal està ben promocionat a la major part de manuals i centres de recerca.

Homes, dones, immigrants i joves Quan es parla de víctimes de la crisi la primera cosa que mirem és qui és a l’atur... I aquest no afecta tothom per

igual. El perfil de la destrucció de llocs de treball és força clar: han estat els treballadors manuals masculins els que principalment han perdut la feina. Més del 50% al nostre país han estat treballadors de la construcció. Un altre 30% treballadors industrials, i només un 20% en el cas dels serveis. Per contra, fins ara, el sector públic, l’educació, la sanitat i els serveis socials han creat ocupació, cosa que ha afavorit sobretot persones amb nivells d’educació elevats. Una altra cosa és el que passi els propers mesos, quan comencin les retallades del sector públic.

Les dones, habituals víctimes de les crisis, aquest cop s’han vist menys afectades, ja que només un petit percentatge dels llocs de treball destruïts són d’ocupació femenina. I en canvi, l’atur femení ha crescut pel fet que moltes dones que abans no estaven al mercat laboral, ara busquen feina. La raó no és una altra que l’enorme penúria de moltes famílies, que han de convertir tots els seus membres en “cercadors de feina”. Per primera vegada, les taxes d’atur masculina i femenina són pràcticament iguals, però es tracta d’un trist igualitarisme, ja que són taxes molt altes que darrere amaguen pobresa, incertesa i sofriment. Els immigrants sí que pateixen més atur, però la pauta laboral és semblant: els homes han perdut la feina i les dones s’han posat a buscar-ne. I els joves, d’ambdós sexes, són els grans perdedors.

Passa a totes les crisis: els que estan arribant al mercat laboral són sempre els més perjudicats. Ara també perquè molts llocs de treball juvenils es caracteritzaven per una extrema precarietat que en situació de crisi esdevé atur.

Hi ha, però, altres pèrdues col·laterals

que ara hem experimentat com mai, tant en l’àmbit laboral (retalls salarials als treballadors públics, pressió sobre els drets laborals) com en el social: les retallades de serveis públics i drets socials que ens estan portant enrere fins al món anterior a la crisi... del 1929. I, per contra, uns guanyadors clars, aquells que segueixen auto atorgant-se sous i prebendes milionaris, aquells que imposen els seus interessos privatitzadors, que incrementen els tipus d’interès en una

l

Per primera vegada, les taxes d’atur femenina i masculina són pràcticament iguals, i és un trist igualitarisme en la precarietat i la pobresa autèntica economia de la usura.

No podem acceptar el “tantra” que no hi ha alternatives. Que l’única cosa que es pot fer és seguir les receptes neoliberals d’un grapat de tècnics al servei (sovint pagats directament) dels gran interessos depredatoris. No podem acceptar que una economia que generalitza la pobresa i les desigualtats sigui un procés natural.

Com algú ha escrit, hem de rebel·larnos. Ens cal mobilització social. Però ens cal també intel·ligència per contrarestar les seves propostes, per trobar camins diferents que ens portin a un model social més just, habitable i sostenible. I per això és necessari tramar un nou teixit social capaç de convertir la indignació en proposta i alternativa.

crisi

CARRER118 Maig 2011 DOSSIER 14

Deshaucios, cómo traficar con un sueño Luis Caldeiro

n el fondo, la gente no le pide mucho a la vida: solo un empleo con que sustentarse y un techo donde cobijarse. Y sin embargo nunca algo tan elemental, tan básico para el ser humano, fue tan pisoteado como con la actual crisis. Hoy la recesión tiene uno de sus lados más siniestros en el desahucio por falta de pago. Un mal que azota a muchas familias a lo largo y ancho de España, y especialmente en Cataluña.

No son cuatro gatos, sino legión.

Nada menos que 271.000 familias han sufrido una ejecución hipotecaria entre el año 2007 y 2010, de las que 52.000 son catalanas. Familias que se han estrellado en su empeño de conseguir una vivienda, empeño al que destinaron, por término medio, el 26’8% de sus ingresos, en cifras de diciembre de 2010, una vez descontadas las deducciones fiscales. Estamos, pues, ante un drama de proporciones escandalosas. Sobre todo porque -también aquí- hay quienes se lucran con esta situación.

La mecánica de una ejecución hipotecaria, para quien no lo sepa, es de una lógica tan implacable que roza lo perverso: aquí no se tiene en cuenta ningún tipo de circunstancia personal; ni haber quedado en el paro, ni tener hijos, nada.

Sólo si se paga o no. Cuando una familia ya no puede hacer frente a la hipoteca, se la desahucia y su piso es subastado al mejor postor. Pero pocos saben que si nadie puja por esa vivienda, ésta es adjudicada al banco por el 50% del valor de tasación para subasta que fija el contrato hipotecario. Este es el caso más común, puesto que con la debacle del mercado inmobiliario, casi nadie apuesta por estos inmuebles. Pero aquí no acaba el calvario. Supongamos que una familia compró un piso tasado en 200.000 euros. El banco, posteriormente, se lo adjudica por la mitad, 100.000.

Si la familia pagó hasta ese momento, digamos, 10.000 euros, además de haber perdido su casa, aún deberá 90.000.

A ello hay que añadir los intereses de las mensualidades no pagadas, más las costas del proceso judicial. Unas costas que, para que nos hagamos una idea, pueden ascender a 40.000, 50.000 o hasta 100.000 euros. Con lo cual nos plantamos en una deuda global cercana a los 150.000 euros, que a su vez, como es lógico, generará más intereses.

La pregunta obvia es: ¿así quien puede pagar? Más aún: ¿quien puede pagar, dado el contexto de desempleo rampante y precariedad laboral en que vivimos?

No pagar, hoy, significa poco menos que una especie de muerte civil: no sólo supone el embargo de nuestra nómina (excepto el mínimo inembargable) sino de

e

joan linuxbcn

Pintada contra un desahucio en la Via Julia de Nou Barris todo aquello que figure a nuestro nombre (propiedades, cuentas corrientes, etc.).

Pero además -y esto es importante- significa ser incluido en una lista de morosos, lo cual puede impedirnos el acceso a un piso de alquiler, un trabajo o un préstamo. “Pasas a ser un proscrito” -afirma Ada Colau, portavoz de la Plataforma de Afectados por la Hipoteca (PAH)- “Es

l

No pagar la hipoteca significa una condena financiera que se traduce en una sentencia a la exclusión social, a la ‘muerte civil’ una condena financiera que se traduce en una condena a la exclusión social, y que convierte a aquel que la sufre en un perpetuo usuario de los servicios sociales”.

El panorama es tan desolador que quizás haya quien piense que los afectados no están ni para protestar: bastante tienen con lo que tienen. Y sin embargo, la sociedad se organiza. Prueba de ello es la Plataforma de Afectados por la Hipoteca, surgida hace algo más de dos años y que desde entonces propugna la reforma de la ley para que la devolución de la vivienda baste para cancelar la hipoteca (figura conocida como “Dación en Pago”). Una propuesta nada extravagante, puesto que en la

patria del capitalismo, Estados Unidos, ya se viene aplicando, y en países como Gran Bretaña y Francia, métodos más indirectos conducen al mismo resultado. La Dación en Pago se complementaría, además, con otra medida: que los antiguos propietarios pudieran permanecer en la vivienda, esta vez como arrendatarios, pagando un alquiler proporcional a sus ingresos. Se evitaría así el absurdo de que “la gente fuera arrojada a la calle mientras los bancos deben hacerse cargo de miles de pisos vacíos que no tienen salida inmediata debido a la crisis del sector inmobiliario”, en opinión de Ada Colau.

La lucha continúa El pasado 30 de marzo se cumplió un año de la presentación pública de la propuesta, en el Colegio de Abogados de Barcelona. Desde entonces, la iniciativa ha sufrido numerosas vicisitudes: Impulsada por la PAH y presentada a través del grupo mixto IU-ICV-ERC, fue discutida en el Congreso el 16 de junio de 2010 y aprobada con la condición (impuesta por el PP) de que se hiciera un estudio del impacto económico de la Dación en Pago. A fecha de hoy no se sabe aún en qué punto se halla dicho estudio. En diciembre, una moción similar de CiU fue desestimada. Y en febrero de 2011 otra iniciativa del grupo IU-ICV-ERC fue rechazada por PP y PSOE. Y así llegamos al pasado 23 de marzo, en que el Parlament de Cata-

lunya acordó elevar al Congreso de los Diputados una propuesta para instaurar la Dación en Pago.

Presentada esta vez por ICV-EUiA y Ciutadans, el resto de formaciones la apoyaron -como muy bien señalaba el diario La Vanguardia- sabedor de que “sus grupos en el Congreso de los Diputados no están por la labor y menos el presidente del Gobierno, que ayer, secundado por la vicepresidenta económica, Elena Salgado, dijo que ara no toca”. Algo nada extraño, puesto que una constante en todo este proceso ha sido la oposición sistemática del PSOE, actitud difícilmente explicable en un partido que aún ostenta -sin ruborlas palabras Socialista y Obrero entre sus siglas.

Sin embargo, la lucha continúa. Este 30 de marzo, un año después de aquella primera presentación pública, se registró en el Congreso de los Diputados una propuesta de ILP (Iniciativa Legislativa Popular) para la Dación en Pago. Una iniciativa impulsada por la PAH y siete entidades más: la Associació d’Usuaris de Bancs, Caixes i Assegurances de Catalunya (AICEC-ADICAE), la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC), la Unió de Consumidors de Catalunya, el Observatori DESC (Drets Econòmics, Socials i Culturals), la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya y los sindicatos CCOO y UGT de Cataluña. En junio, si todo va bien, comenzaremos a ver las primeras recogidas de firmas.

La crisi en xifres Andrés Naya

L’any 2010 es va declarar com Any Europeu contra la Pobresa. Ironies de la vida, en uns temps en què les reformes i retallades socials que es plantegen ignoren les persones que són pobres de solemnitat. Les entitats solidàries estan desbordades i la situació de milers de persones a la nostra ciutat és en molts casos desesperada. Pretenem visualitzar amb algunes xifres la crisi que ens envolta. És públic i notori que les xifres són, gairebé sempre, inferiors a la realitat. No cal dir que darrere de cada número hi ha unes persones amb nom i cognom. Aquest informe es va redactar a principis d’abril.

Pobresa 3 El 19% de la població catalana viu en situació de

pobresa. Entre els immigrants, aquest percentatge és del 25%. A Catalunya la taxa de pobresa infantil era del 23,4% el 2009.

3 Unes 17.000 famílies reben una renda mínima

d’inserció a Catalunya.

L’any 2010 el seu import era de 414,12 euros mensuals més altres complements per a membres addicionals a la unitat familiar.

3 A la ciutat de Barcelona, el 70% de dones pensionistes cobren menys de 600 euros.

3 Segons l’Ajuntament, l’economia familiar ha empitjorat per al 55,9% dels ciutadans. La crisi ha provocat un augment del 70% de persones que es dirigeixen als serveis socials.

3 El Banc dels Aliments va distribuir l’any passat 3.271 tones d’aliments destinats a 43.295 persones. Un 40% més que fa un parell d’anys.

3 El nombre de persones que esperen en els contenidors propers als supermercats va en augment. No hi ha xifres.

3 Informe Càritas Barcelona. Del gener al novembre de

2010 Càritas ha atès 55.000 persones. Un 68% ja havien rebut ajuda anteriorment. En relació a l’any 2007, l’increment és d’un 66%. El 4% de les persones que es dirigeixen a Càritas són “nous pobres” que han passat de la vulnerabilitat a la pobresa i acudeixen a l’entitat “amb vergonya”.

3 Per edats, un 42% són persones adultes, un 36% menors, un 19% joves i un 3% persones grans. Un 36% han nascut a l’Estat espanyol, un 25% a Amèrica central i del sud, un 25% al Magrib i un 7% a l’Àfrica subsahariana.

Els més grans de 65 anys s’han reduït (del 28,2% el 2007 al 24,6% el 2010). La pobresa infantil s’ha incrementat.

3 Respecte a la situació de l’habitatge dels usuaris, un 40% estan de lloguer i un 14% tenen pis de propietat. La resta, el 46%, viuen en situacions molt precàries: habitacions rellogades (32%), acollits per familiars, amics o entitats (8%) o, simplement, “sense sostre”.

3 L’any 2010 Càritas ha atès 1.378 persones que han perdut el seu habitatge i viuen al carrer, a vehicles o a caravanes.

crisi

CARRER118 Maig 2011 DOSSIER 15

Serveis (menys) socials en temps de crisi néstor bogajo

als barris amb més aturats: Baró de Viver, la Trinitat Vella, el Bon Pastor, el Besòs, el Raval, Zona Franca...”. Olalla, que dubta que arribin reforços, es mostra crítica amb el nou model de serveis socials municipal: “els centres tancaven a les 19.00-19.30 i ara ho fan a les 18.00. Hi ha gent que no pot venir tan d’hora”. L’Administració, a més, fila més prim a l’hora de donar les ajudes. “Si abans un punt no se’l miraven, ara se’l miren”, apunta Olalla.

Estat del Benestar té una pota que balla. Quan semblava que els serveis socials es consolidaven com un agafador més de l’estat-providència -junt amb l’educació, la sanitat i les pensions-, la crisi econòmica ho ha capgirat tot. Els treballadors dels centres de serveis socials denuncien la manca de personal per tal de fer front a la demanda, però el nou govern de la Generalitat de Catalunya ja busca per on començar a retallar. Es tracta d’una història que al principi albirava un final feliç i ara amenaça amb acabar com el rosari de l’aurora.

L’

Entitats desbordades

Llums i ombres La Llei de Dependència, aprovada el 2006, i la Llei de Serveis Socials, feta un any després, van suposar un pas endavant en matèria de drets socials. Feien subjectiu i universal el dret dels ciutadans a accedir a una sèrie de serveis i prestacions que havien depès dels recursos econòmics que eventualment es mobilitzessin. El pressupost del Departament de Benestar Social va créixer en els primers anys del tripartit. Del 2’7-3’7% del darrer govern de Jordi Pujol es va passar al 5-5’4%. L’Ajuntament, a més, ha invertit 44,3 milions d’euros en el desplegament del nou model de serveis socials.

S’han remodelat centres i se’n han creat de nous. La plantilla ha crescut -de 481 treballadors a 610- i el pressupost de la gestió dels serveis bàsics arriba el 2011 als 130 milions, un 10% més que el 2010.

El canvi de govern a la Generalitat, però, sumat a les demandes de moderació pressupostària que arriben des de Madrid, fan que el nou sistema de serveis socials trontolli. A principis d’abril, l’alcalde Jordi Hereu posava al crit al cel: onze centres d’assistència primària i equipaments socials romanen tancats a Barcelona perquè la Generalitat no dóna l’ordre d’obertura. Es tracta de cinc equipaments de salut, tres de discapacitats, dos d’atenció a la infància i una residència per a gent gran, algun d’ells, enllestit des de l’octubre del 2010. Segons Hereu, els consellers de Sanitat, Boi Ruiz, i Benestar Social i Família, Josep Lluís Cleries, ignoren els requeriments del consistori, que vol posar en marxa els equipaments.

Dels pressupostos de la Generalitat -l’ens que té les competències pel que fa a serveis socials, encara que la porta d’entrada als mateixos sigui l’Ajuntament i el finançament pugui arribar des de l’Estat- no se’n parlarà fins després de les eleccions, però les notícies de retallades han proliferat en els darrers dies, no només en matèria de sanitat o educació, sinó també en serveis socials, aquells destinats a la gent que, en temps de cri-

arxiu

Residència per a persones amb discapacitat al districte de Sants. Acabada el 2010, no s’ha posat en servei pendent que la Generalitat doni llum verda si, està més necessitada. Benestar Social ha anunciat que s’haurà de posar fi a la universalitat d’algunes ajudes, que passaran a atorgar-se en funció de la renda, com les ajudes a les famílies amb nens d’entre 3 i 6 anys.

La Llei de Dependència també ha patit una frenada en sec. Està col·lapsada.

La seva aplicació a Catalunya depèn, en gran part, d’uns diners que no arriben.

L’Estat s’havia compromès a fer-se càrrec del 50% de les prestacions i ajudes econòmiques, però, segons Cleries, amb prou feines supera el 30%. Unes 55.000 persones esperen que s’avaluï el seu grau de dependència, i en el 67% dels casos s’ha superat el temps de resposta de l’Administració. La Generalitat vol demanar una moratòria en l’aplicació de la llei en els casos de dependència moderada, tot un pas enrere en matèria de drets socials. De moment, 17.000 persones han mort esperant les ajudes i a moltes els hi

arribaran -si arriben- quan el seu grau de dependència sigui major.

La situació és crítica en alguns centres de serveis socials. “Hi ha gent que ens arriba ofegada i els hem de donar

l

El nou sistema de serveis socials trontolla amb el canvi de Govern i les demandes d’ajustos pressupostaris en el context de la crisi econòmica hora per dintre de dos mesos”, diu Marga Olalla, treballadora dels serveis socials i membre de la secció de l’Ajuntament de la CGT, qui manté que la llei contemplava una plantilla que ha esdevingut insuficient per culpa de la crisi: “tornem a estar sobrecarregats de feina, sobretot

La Favb, contra les retallades L’assemblea de la Favb va aprovar el 2 d’abril una resolució contra les retallades de drets socials, entre les quals les que afecten la Llei de Dependència i la de Serveis Socials. Els veïns demanen que, “si cal fer retalls”, aquests s’apliquin “després d’un debat social” i afectin les “activitats amb poc interès social” i les “despeses supèrflues”. El text aposta per un model de finançament just i sostenible, i fa especial atenció al cas de les dones, que sovint han de fer-se càrrec de les tasques de cura i assistència, “soscavant progressos i expectatives d’igualtat”.

Habitatge 3 Desallotjaments. A la província de Barcelona, 15

famílies perden el pis cada dia per no poder pagar el lloguer o la hipoteca. Entre l’any 2007 i el 2010 hi va haver 15.892 desallotjaments a Catalunya, 14.316 dels quals a Barcelona.

3 Els bancs executen les hipoteques impagades arribant a subhastar els pisos. Entre l’any 2008 i el 2010 s’han iniciat a la província de Barcelona 30.746 execucions hipotecàries, la major part a la ciutat de Barcelona.

Davant aquesta greu situació, l’Ajuntament només compta amb 215 pisos per a “emergències socials” per als quals hi ha llista d’espera, i 130 habitatges més per a persones amb risc d’exclusió. Ocupades i insuficients. Fins d’aquí a 3 o 4 anys no estaran construïts els nous habitatges.

3 Sense sostre. Segons l’entitat Arrels, el total de persones “sense sostre” a la nostra ciutat és de 2.000.

1.400 pernocten en diferents centres públics i privats i 600 dormen cada nit al carrer. Els efectes de la crisi no són immediats: passat un temps, les persones afectades

Els centres de serveis socials van atendre 61.300 persones el 2010, un 36,4% més que abans de la crisi. Però, quan l’Administració “dimiteix”, és el tercer sector social qui en pateix les conseqüències. Les entitats estan sovint desbordades. La demanda creix en paral·lel a l’expansió de l’atur. Càritas ha registrat un increment de gairebé el 100% en els darrers tres anys. Els nous beneficiaris són famílies que fins ara s’havien pogut mantenir, joves amb fills, immigrants, aturats, autònoms... L’entitat de l’Església també relativitza les millores en matèria de drets socials viscudes darrerament: “no han estat suficients; durant els quinze anys d’expansió econòmica es va mantenir la taxa de pobresa”.

En el Banc dels Aliments, que distribueix menjar a 316 entitats que atenen 108.000 persones, busquen noves formes de cercar recursos per fer front a la demanda. Confirmen que entre els nous beneficiaris hi ha famílies autòctones o persones soles que s’han trobat a l’atur i no poden fer front a la situació. La Fundació Casc Antic reparteix menjar del Banc dels Aliments i de la Creu Roja a persones derivades dels serveis socials del Districte de Ciutat Vella, que, d’altra banda, “ens dóna una misèria de subvenció”, apunta Maria Mas, membre de l’entitat. Subministren els aliments als necessitats durant uns mesos, per no crear dependència. Ara, però, la gent repeteix: hi ha llista d’espera.

La Taula del Tercer Sector Social de Catalunya defensa que la inversió social ha de ser prioritària. La presidenta Àngels Guiteras recordava fa poc que “en una situació tan difícil, retallar la despesa social farà que més gent es vegi abocada a l’exclusió social i ens precipitem cap un escenari de conflictivitat social”. Ramon Noró, de la Fundació Arrels, dedicada a l’atenció de persones sense llar, diu que encara no atenen víctimes d’aquesta crisi. “És probable que ens les trobem quan ja no hi hagi crisi, com ens hem anat trobant gent de la del 93, de la desocupació industrial...”. Segons Noró, en la situació actual, “els dèbils haurien de tenir el suport que cal que tinguin i més. Per coherència i maduresa social”.

La crisi en xifres inicien el dur procés de viure al carrer.

3 En venda. El trencament de la bombolla immobiliària ha deixat pobles i ciutats amb un bosc de grues inutilitzades, habitatges inacabats i 141.000 habitatges buits a Catalunya que trigaran 16 anys en ser absorbits pel mercat.

Treball 3 Ocupació. L’any 2010 estaven afiliats a la Seguretat

Social 1.015.007 treballadors i treballadores a Barcelona.

D’aquests, 874.576 ho eren en règim general, 114.151 com a autònoms i la resta, 25.880, en règims especials.

3 Atur. Segons el departament de Treball de la Generalitat, l’any 2010 l’atur registrat era de 101.858 persones, 53.374 homes i 48.484 dones. Respecte a l’any

anterior, la tendència és que l’atur ha baixat un 2,2% entre els homes i ha pujat un 2,3% entre les dones. Per edats, hi ha registrats 6.333 aturats entre 16 i 24 anys, 74.889 entre els 25 i els 54 anys i 19.646 més grans de 55 anys.

3 L’atur per districtes: Ciutat Vella, 9.682; Eixample, 14.357; Sants Montjuïc, 12.007; les Corts, 4.024; SarriàSant Gervasi, 5.195; Gràcia, 7.153; Horta-Guinardó, 10.778; Nou Barris, 12.667; Sant Andreu, 9.896; Sant Martí, 15.880. No consta districte: 5.

3 Expedients de regulació. A Barcelona va haver-hi l’any passat 2.163 expedients de regulació, dels quals 1.074 van ser de suspensió, 694 de reducció i 395 de desaparició. En total, 8.543 treballadors van estar afectats per expedients l’any 2008. El 2009 va haverhi un augment del 231% i van ser un total de 28.272 treballadors. El 2010 van baixar a 13.225.

3 Precarietat. A data de 2010, hi havia a Barcelona 777.611 contractes, dels quals 92.490 indefinits i passa a la pàgina 16 2

crisi

CARRER118 Maig 2011 DOSSIER 16

El nou govern inicia el desmantellament de la sanitat i l’ensenyament públics vicent canet

ls barcelonins tindran en un futur no gens llunyà unes condicions de vida més precàries en àmbits tan essencials com ara el sanitari o l’ensenyament. La Generalitat està decidida a aplicar polítiques de reducció dels drets socials dels ciutadans catalans per complir amb les demandes europees de retallar el dèficit per satisfer “els mercats”, arran de la crisi. Malgrat tot, només s’han llençat idees vagues i de vegades contradictòries d’allò que es vol retallar durant els primers mesos del nou Govern. “Aquesta falta de transparència implica una forma de governar antidemocràtica, classista i antisocial”, afirma Rosa Cañadell, portaveu de l’USTEC, sindicat de treballadors de l’ensenyament majoritari al sector públic. Tant Cañadell com Josep Martí, del Centre d’Anàlisi i Programes Sanitari (CAPS), o Ricard Riol, de l’Associació per a la Promoció del Transport Públic, pensen que hi ha alternatives a les retallades: establir prioritats diferents a les del Govern per no retallar en drets socials i incrementar els ingressos amb més impostos per a les rendes més altes.

Les protestes contra la retallada no es van fer esperar. El passat 14 de maig més de 22.000 persones (segons El País) es van concentrar a la plaça Sant Jaume en contra de la tisorada a la sanitat i l’ensenyament públic, amb el suport dels sindicats majoritaris, el moviment veïnal, associacions de consumidors i diferents moviments socials. Durant les primeres setmanes d’abril ja es van succeir concentracions, protestes, marxes diàries i tallades de carreteres amb milers de manifestants, sobretot del sector sanitari, i convocades per sindicats o usuaris. El passat 22 de febrer, i signat per més de 2.000 metges, es va presentar al Parlament el manifest “La sanitat no es rebaixa” en contra de la retallada, que reclama planificació a llarg termini, i la reducció del pes de les estructures jeràrquiques, entre altres.

Català de Pacients també han criticat durament les propostes fetes públiques perquè consideren que desmantella l’actual model de sanitat pública catalana.

Aquestes entitats denuncien que no es retalla despesa supèrflua, sinó serveis que estaven plens de pacients, per la qual cosa molts quedaran desatesos.

E

Més llistes d’espera a sanitat En l’àmbit de la sanitat, tot i que el Govern insisteix que no es perdran prestacions, ja se sap que es privatitzarà la gestió d’hospitals, s’allargaran les llistes d’espera, es tancaran quiròfans de tarda, se suprimiran serveis, es reduiran llits -2.000 menys segons càlculs sindicals- i es dilataran els terminis per a les proves diagnòstiques. El copagament, almenys per ara, sembla descartat. També hi haurà retallades de personal, segons UGT, de

Retallada a l’ensenyament públic

dani codina

Pancartes contra les retallades a l’Hospital de Sant Pau 7.200 treballadors eventuals a tot el país.

S’han retardat també les obres d’ampliació de l’Hospital Clínic i del Mar, mentre que Vall d’Hebron atura les obres de renovació dels quiròfans. A més, el Clínic podria retallar 24 milions d’euros del seu pressupost, acomiadar 450 treballadors i tancar 567 llits entre abril i setembre. A l’Hospital de la Vall d’Hebron es tancarien uns 300 llits durant els mesos de l’estiu i es deixarien de contractar uns 800 eventuals. L’objectiu global és reduir els 1.000 milions d’euros de despesa de la sanitat catalana, sobre el pressupost global de 9.850 milions d’euros a 2010.

Per a Martí, les retallades que s’han proposat tenen l’objectiu de desprestigi-

l

Per a les veus crítiques, les retallades en salut tenen l’objectiu de desprestigiar la sanitat pública i promoure un model més classista ar la sanitat pública i promoure que els ciutadans es facin socis de mútues “tal i com ha demanat el mateix conseller” cap a un model més classista. Amb tot, creu que s’ha de canviar l’actual model “molt medicalitzat i centrat en la malaltia i no en la promoció de la salut pública, ni en el reforç de l’atenció primària, ni en la

prevenció”, afirma Martí. El Col·legi de Metges, el sindicat majoritari del sector Metges de Catalunya, l’Associació de Defensa de la Sanitat Pública, i el Fòrum

Tisorada a dos línies de metro L’aturada o l’alentiment de l’obra en la L9-L10 afecta els barris de muntanya i de la Zona Franca, tradicionalment amb dèficits en el transport metropolità, i perjudicarà la funció que tenia aquesta línia per descongestionar i redistribuir el transport públic a la capital catalana, a part de trencar la radialitat de l’actual disseny. Per tant, es retarden totes les obres ja iniciades en aquesta línia, però també s’aturaran les estacions de la L9-L10 com ara Motors a Zona Franca, Muntanya i Manuel Girona al districte de Sarrià Sant-Gervasi, així com les ampliacions de la L2 i L4. Ricard Riol critica, a més, l’aturada de l’obra de l’intercanviador de la parada d’Ernest Lluch que unia metro (L-5), Trambaix i autobusos quan ja estava pràcticament acabat. Les retallades en transport públic, assenyala Riol, no suposaran menys serveis “sinó menys millores”, però això pot ser un cop dur en un sistema de transport públic com el barceloní, a punt del col·lapse i que amb la crisi tindrà més usuaris.

El passat 11 d’abril la Conselleria d’Ensenyament va presentar les línies generals de la retallada de pressupostos a l’ensenyament públic que s’està negociant amb sindicats, direcció dels centres i associacions de pares i mares. Segons les previsions del Govern, els professors de Primària i Secundària hauran d’impartir una hora lectiva més a la setmana, per la qual cosa passaran de 23 a 24 hores i de 18 a 19 hores respectivament. Des de CCOO s’assenyala que aquesta mesura suposarà que hi hagi 2.825 professors interins menys arreu del país, una dada preocupant tenint en compte que el curs vinent hi haurà 15.000 alumnes més. També s’eliminarà la sisena hora de l’escola pública, excepte a les escoles de les zones socioeconòmicament desafavorides. A més, tampoc no es cobriran les baixes de personal i s’han reduït gairebé en dos terços les oposicions compromeses. També es retallarà entre el 20-35% dels pressupostos de manteniment dels centres i es paralitzarà la incorporació de nous portàtils a les aules.

D’altra banda, s’han paralitzat les noves construccions que no estiguessin ja iniciades, la qual cosa implica que es mantenen molts dels barracots que hi ha a Barcelona, ubicats sobretot als districtes de Sant Andreu, Sant Martí i Ciutat Vella. Tots tenen espais comuns reduïts, no disposen de biblioteca, ni de menjadors, ni d’espai per a les activitats extraescolars. Amb tot, la continuació de les obres també implica l’alentiment, com és el cas del CEIP Fluvià, a Sant Martí, que preveu finalitzar l’obra al gener de 2012.

Més dramàtic és el cas del CEIP Mediterrània, que té en l’aire la seva construcció després de quatre anys d’espera.

Cañadell assenyala que “ja venim d’anys de retallades” i que precaritzar la qualitat de l’ensenyament públic trenca la igualtat d’oportunitats. “Amb aquestes polítiques és impossible disminuir el fracàs escolar”, afirma Cañadell, que afegeix que la pública és la gran perjudicada de les polítiques del nou Govern, ja que la concertada manté condicions, i recorda que “si bé la sanitat concertada és d’accés universal, l’ensenyament concertat no és d’accés gratuït tot i les subvencions”.

La crisi en xifres

2 ve de la pàgina 15

Immigració

685.121 temporals (el 88,1%). Cal destacar que entre l’any 2007 i el 2010 els contractes indefinits han baixat un 5,2%.

3 L’any 2010, Catalunya tenia 168.000 llars amb tots els seus membres a l’atur. Sis de cada cent famílies. El 50,9% d’aturats no cobren prestació o aviat deixaran de cobrar-la.

3 Treball submergit. Impulsades per la crisi, les irregularitats laborals han crescut un 64%. En les 5.772 inspeccions realitzades a les empreses s’han descobert 1.302 casos de treballadors que no estan donats d’alta.

També s’han localitzat 126 infractors que cobrant l’atur realitzen alguna feina remunerada. S’han trobat 317 empreses que tenien treballant immigrants sense papers. En una de cada quatre empreses visitades les inspeccions han localitzat un assalariat sense contracte entre juny i agost de 2010. El treball submergit ha augmentat en un 77%.

prop de 600.000 immigrants van rebre permisos de residència i de treball. En deixar de cotitzar l’any 2010, 137.000 immigrants han perdut el permís de residència i passen a les llistes de “sense papers”.

3 El 16% del total de la població activa és immigrant, i la taxa d’atur és superior al 29%.

3 L’any 2009 l’atur registrat a Barcelona era de 77.961 persones nascudes a l’Estat espanyol i 22.907 estrangers. D’aquests, un 83% són homes i un 37% dones.

L’informe “Racisme i xenofòbia” publicat l’any 2009 indica com la crisi econòmica radicalitza la societat en contra de la immigració. El 1996, el 28% de la població pensava que hi havia massa immigrants. El 2008 puja al 77%. D’igual manera, per a un 43% “les

3 A tot l’Estat espanyol,

lleis són massa tolerants amb la immigració”. Quatre de cada 10 enquestats opinen que s’hauria d’expulsar els immigrants que es queden sense feina.

Preus 3 L’IPC ha estat del 3% el 2010. Els salaris estan

congelats o es redueixen i els preus augmenten: un 9,9% la tarifa elèctrica, un 3,4% el transport públic, un 4,3% el gas i un 6,1% la bombona de butà, fins arribar als 14 euros. Els aliments, segons els productes,han pujat d’un 3 a un 5%. La gasolina un 5,89% i el gasoil un 8,42%.

L’euribor del mes de març encareix una hipoteca mitjana en 654 euros anuals. D’altra banda, des de l’1 d’abril fins al mes de juny, si no hi ha canvis, el transport públic és un 5% més barat, pagant el Govern central.

Ajudes públiques a la banca 3 Bancs. L’opacitat del sistema bancari, els anys

d’operacions especulatives i d’alt risc han donat pas a una greu crisi financera. Urgia sanejar els balanços de la banca, i tot s’hi val: compra d’actius per part de l’Estat,

crisi

CARRER118 Maig 2011 DOSSIER 17

Crisi energètica i model de mobilitat joaquim sempere sociòleg i filòsof

producció de més automòbils, que tenen uns costos en materials i energia que cal prendre en consideració. Un automòbil gasta energia quan circula, però també durant la seva fabricació, començant pel moment de l’extracció dels minerals amb els quals serà fabricat.

Per reduir la contaminació de l’aire de les nostres ciutats potser és més interessant, d’una banda, potenciar les alternatives ja esmentades (caminar, bicicleta i transport públic) i, d’altra banda, pensar més aviat en el cotxe híbrid i l’elèctric. No cal idealitzar el cotxe amb motor elèctric: des d’un punt de vista ambiental, l’avantatge que representa depèn de si l’electricitat que consumeix ha estat produïda amb fonts netes i renovables, o no. I pensar en un parc de cotxes elèctrics tan hiperatrofiat com el parc actual de cotxes que es mouen amb derivats del petroli és un disbarat ecològic. Hem d’aconseguir viure amb molts menys cotxes que avui.

A favor de l’automòbil elèctric s’ha dit que de cara a la transició a un model energètic totalment renovable -que és el desitjable- una bona flota de vehicles elèctrics pot jugar un paper interessant en l’emmagatzemament del fluid elèctric. Mentre no circulen, els cotxes elèctric endollats a la xarxa poden acumular a les seves bateries l’electricitat excedent produïda pels captadors fotovoltaics, els aerogeneradors i

s prou conegut que prop de la meitat de l’energia no corporal que consumim els humans la destinem al transport. Abordar la crisi energètica vol dir doncs, en gran mesura, replantejar el model de mobilitat existent.

D’una banda, és obvi que cal consumir menys energia en els nostres desplaçaments, i això es pot aconseguir de vegades anant a peu, en bicicleta o en transport públic. En tots aquests casos cal una convergència de mesures públiques i canvis individuals. La voluntat individual d’anar a peu, en bicicleta o en transport públic col·lectiu només té efectes apreciables si hi ha polítiques públiques que ho faciliten: bicing, carrils-bici i una xarxa extensa i ben equipada de metro, autobús, tramvia i trens de rodalies. Val a dir que a Barcelona s’han fet progressos notables aquests darrers anys, tant per part de les autoritats com per part de la ciutadania.

É

El peix que es mossega la cua Però el problema de la mobilitat s’ha d’abordar també des d’altres punts de vista. Un punt de vista important és el de la distribució de les activitats humanes en

l

l

És evident que per fer front a l’escassetat d’energia que ens ve al damunt cal reduir imperiosament la necessitat de transport

Un automòbil gasta energia quan circula, però també durant la seva fabricació, començant per la mateixa extracció de minerals

l’espai. És característic de la nostra època que la facilitat de desplaçament gràcies als vehicles mecànics ha fomentat una distribució molt dispersa de les activitats humanes pel territori. Com que és possible -i relativament barat- desplaçar-se molt lluny, la gent acaba vivint a molts quilòmetres de distància del lloc on treballa, estudia, va a comprar o va a ocupar el seu oci. És un peix que es mossega la cua: un transport còmode i barat multiplica les distàncies, i un cop les activitats quotidianes es fan a gran distància, el transport mecànic esdevé necessari per al funcionament de les activitats de cada dia. Es genera una necessitat de transport que arriba a ser hiperatrofiada. És evident que per fer front a l’escassetat d’energia que ens ve al damunt cal imperiosament reduir aquesta necessitat de transport. I això no és fàcil, perquè té implicacions en els usos del sòl, en l’organització del teixit industrial, en la ubicació del comerç, en les polítiques

les centrals termoelèctriques, contribuint així a resoldre un problema tècnic en el marc d’una xarxa distribuïda i descentralitzada: el problema de la discontinuïtat de la producció elèctrica gràcies al vent i la llum solar diürna.

No sé si això acabarà funcionant així. No crec en les solucions-miracle que són presentades com la panacea, sobretot en qüestions tan complexes. El que sí crec, com a conclusió, és que una mobilitat sostenible, a Barcelona i a les altres grans ciutats, ha de contemplar una combinació ben articulada de mesures que vagin més enllà de les fórmules merament tècniques. Mesures que forçosament han de tenir implicacions polítiques àmplies (sobretot de política territorial) i que alhora obliguin a canviar estils de vida. Això només serà possible i permanent si hi ha també canvis morals en la línia d’un respecte del medi natural i d’una concepció renovada de la noció de felicitat i de vida bona.

dani codina

Espai per recarregar cotxes elèctrics als Encants. Falta la flota de vehicles d’habitatge, etc. El tema és massa complicat per abordar-lo aquí. Però ens duu a una conclusió: el model de mobilitat no es pot canviar sense considerar-lo en relació amb moltes altres dimensions de la vida social, i ha d’adoptar com a imperatiu reduir la necessitat de transport, sobretot del transport obligat.

Reduir la contaminació El transport mecànic urbà té una altra dimensió: la contaminació i els seus efectes sobre el benestar i la salut de les per-

sones. Darrerament s’ha fet a Barcelona la proposta de “jubilar” els automòbils de més de 10 anys. No em sembla una proposta prou reflexionada. Per conèixer l’impacte ecològic d’un artefacte o d’una activitat cal estudiar tot el cicle de vida dels productes implicats i les seves interaccions amb altres productes i activitats.

Si s’obliga a retirar vehicles vells, potser es reduiran les emissions contaminants per quilòmetre recorregut (i no sempre: dependrà de la potència dels vehicles que els substitueixin). Però s’estimularà la

La crisi en xifres crèdits tous, ajudes del FROB que no se sap si es recuperaran, i d’altres ajudes indirectes més o menys ocultes. Un tema complex. La reconversió financera ens ha costat, segons la Comissió Europea, 230.000 milions d’euros l’any 2009. Amb anterioritat s’havien entregat 61.000 milions més. No s’ha demanat cap responsabilitat. Beneficis: Segons la pròpia associació de banquers, l’any 2008 els bancs van tenir 16.561 milions d’euros de benefici, 14.943 el 2009 i 14.078 el 2010.

3 Caixes d’estalvis. En el mes de març d’aquest any, passen una primera factura. L’Estat els entregarà 7.000 milions de fons públics per sanejar les seves atrotinades economies. Catalunya Caixa rebrà 1.718 milions d’euros.

Les caixes han estat a mercè dels polítics autonòmics.

Ningú no demana responsabilitats. Tots paguem.

Conclusió: Salvar els bancs és més important que garantir el benestar de la població.

Altres dades 3 Frau fiscal. El 90% dels contribuents que declaren

més de 10 milions defrauden Hisenda, sense pagar allò que els correspon.

3 Spanair. L’executiu d’Artur Mas ha concedit un crèdit de 10,5 milions d’euros a la companyia aèria. Diuen que és la primera part, i que arribaran als 20 milions. La participació pública en aquesta societat privada és del 40%.

3 Jocs Olímpics d’Hivern. Barcelona gastarà 355.800 euros en elaborar els projectes tècnics de la candidatura barcelonina per als Jocs Olímpics d’Hivern del 2022. ¿Era prioritària aquesta inversió?

3 Hotels. S’obren 8 nous establiments l’any 2011 i en els dos primers mesos ha pujat un 7% l’ocupació. Es preveu un bon any. El preu mitjà per habitació és de 100 euros. L’any anterior es van realitzar 14 milions de pernoctacions. La Barcelona turística pateix menys la crisi.

3 Divorcis. L’any 2006 les ruptures matrimonials a

l’Estat espanyol van superar la xifra de 140.000. Des de l’any 2007, la tendència és a la baixa. El 2009 van ser de 106.000. Divorciar-se és massa car.

3 Tuberculosi. L’Agència de la Salut Pública informa que els casos de tuberculosi han augmentat un 9,6% a Barcelona. La mala alimentació, la falta d’higiene o habitatge són factors de risc molt lligats a la crisi. Les retallades en sanitat no hi ajudaran.

3 Publicitat. S’ha denunciat públicament, i no s’ha desmentit, que en els mesos de gener i febrer d’aquest any la publicitat municipal ha superat els 6 milions d’euros. Els nombrosos productes presentats són pura propaganda i ens surten molt i molt cars. Pràctiques realitzades per administracions de tots els colors. Amb la crisi, la gravetat del fet és més gran.

crisi

CARRER118 Maig 2011 DOSSIER 18

Objectiu: privatitzar la sanitat marcel·lagüell i ramon serna infermers

rivatitzar: Transferir al sector privat (una activitat o una empresa de propietat pública). La definició és clara, per molt que, govern rere govern, ens hagin negat que privatitzaven. Era evident que Boi Ruiz encetaria l’actual procés de desmantellament de la sanitat pública, la millor eina per consumar el procés privatitzador que patim des que la sanitat ens va ser traspassada. De tota la vida ha estat el president de la patronal de la sanitat privada catalana, un ós en els processos negociadors amb el personal i un tauró per als drets socials de la ciutadania més desafavorida. Seva és l’expressió ‘La barra lliure, només per a qui se la pugui pagar’. Vol allò contra el que sempre hem lluitat: una sanitat de luxe per a qui se la pugui pagar i una beneficència per a qui no hi arribi.

I s’ha envoltat dels millors assessors per portar a terme el procés. Els millors?

Bé, diguem que els que més interessos privats tenen. Vegem-ne alguns exemples: Salvador Alemany, president d’Abertis. És el president, també, del Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement que ha preparat la Cimera Econòmica convocada per Mas el 25 de març. Però Abertis, a part d’haver estat rescatada pel Govern central per no poder complir amb el pla de viabilitat de les seves autopistes, ¿què te a veure amb la sanitat catalana?

Doncs que un dels majors accionistes d’Abertis és el grup d’inversió luxemburguès CVC que, amb el vist i plau de Brussel·les, està comprant Capio, el Capio de l’Hospital General de Catalunya, el mateix que paga 5 milions anuals a l’Aliança per gestionar el Sagrat Cor i la Clínica del Vallès i que amenaça amb substituir, potser construir, els projectats hospitals Vicenç Ferrer de Rubí i Ernest Lluch de Ripollet.

Josep Santacreu, conseller delegat de DKV Seguros i president de Marina Salud, la insígnia del model privatitzador valencià, és membre del Consell Assessor de Sanitat i materialitza les simpaties declarades de Boi Ruiz pels models sanitaris del PP i la seva defensa del paper de les mútues.

Josep Prat, membre també d’aquest Consell, compatibilitza la presidència de l’ICS amb la seva continuïtat en dues empreses que li fan clarament la competència: Sagessa i USP Hospitales. El fet de simultaniejar aquests càrrecs és, podríem dir, més greu que el fenomen de la porta giratòria, pel qual un càrrec públic, quan plega, passa a la privada que

P

D’esquerra a dreta i de dalt a baix, Boi Ruiz, Salvador Alemany, Josep Santacreu i Josep Prat. El màxim responsable de la sanitat pública i els seus assessors són els que més interessos tenen en salut privada

Concentració de traballadors de la Vall d’Hebron denunciant la privatització de la sanitat ha afavorit des del govern, per molt que cobri encara sou públic com és el cas dels antics presidents del govern central.

Eficiència i igualtat Tot plegat demostra fins a quin punt se’ns vol fer creure en la idoneïtat del que s’anomena “Col·laboració Público-Privada”. ¿La privada, és a dir, l’ànim de lucre, sap el que és col·laborar? Som molta la gent que considerem que no, per molt que els nostres representants polítics no ho diguin, mentre només la defensen els

l

Està documentat que totes les formes de col·laboració pública-privada són molt més cares que el finançament i la gestió públiques

l

Per molt que s’hagi avançat en els últims set anys, Catalunya dista molt de dedicar a la sanitat les xifres que li corresponen vampirs i massa gent l’accepta ‘perquè ja se sap que la pela mana’. Notícies com ‘La mitad del presupuesto de la Generalitat va al sector privado’ són normals per a qui pensa que encara és poc, que l’Estat només té sentit per nodrir la iniciativa privada.

I fins i tot ESADE declara que amb el nou govern augmentarà la ‘col·laboració’.

I Josep M. Via, assessor permanent de tots els governs, s’atreveix a recordar-nos que el maig del 68 va passar, que el mur de Berlín va caure i que ja és hora que ens oblidem de l’Estat de Benestar, que l’ICS hauria d’haver desaparegut... Vergonyós.

Està més que documentat que totes les formes de ‘col·laboració público-privada’, la simple contractació, les externalitzacions, les concessions administratives i molt més el model madrileny, valencià, anglès i canadenc de finançament privat d’infraestructures a canvi d’una posterior gestió ben pagada, són més cares, molt més cares, que el finançament i la gestió directament públics, a més de ser més ineficients i incrementar les desigualtats, tant laborals com de salut. Vicenç Navarro demostra també, contràriament a allò que se’ns vol fer creure, que el model MUFACE, el dels funcionaris que poden triar mútues, és més car que el netament públic. Però de

res serveix tenir la raó davant de tants interessos.

Per molt que s’hagi avançat en els set anys de govern tripartit, Catalunya dista molt de dedicar a la sanitat les xifres (tan absolutes com relatives, tan amb crisi com sense crisi) que li corresponen pel seu nivell de desenvolupament. La retallada sanitària de Boi Ruiz no té cap mena de justificació com no sigui el desmuntatge de la sanitat pública per incrementar la ‘transferència’ de diners, els nostres i els públics,

pedro cervera

a la privada. Dels nostres, sempre que els tinguem, pagant el que no ens dóna la pública. Dels públics, augmentant la contractació de serveis i el pagament d’interessos i de cànons al finançament privat. Sobretot si disminueixen els cabals públics, si els deixem que eliminin impostos a qui tingui diners per pagarse la privada.

En aquest model frustrant de democràcia representativa, només ens queda un remei: mobilitzar-nos per aturar el desastre.

Els barris s’organitzen en defensa de la sanitat pública En el moment en què el Govern català va anunciar el “pla de xoc” per retallar entre un 10 i un 20% les despeses en sanitat, la Favb va emetre un dur comunicat manifestant-se en contra i va iniciar entre les associacions de veïns i veïnes una campanya de recollida de signatures en defensa d’una sanitat pública i de qualitat. Aquest mes de maig les lliuraran al Parlament de Catalunya i a la Generalitat. El text reclama l’aturada de retallades de personal i serveis sanitaris, rebutja el traspàs de la gestió de la sanitat a entitats amb ànim de lucre i demana la no desgravació d’impostos a qui paga una assegurança privada, “perquè no volem una sanitat per a rics i una beneficiència per a pobres”. Igualment rebutja el repagament o sistema de taxes, per considerar que limita l’accés de la població a la salut. La Favb recolza les diferents mobilitzacions en defensa dels serveis públics.

manel sala “ulls”

Recollida de signatures en defensa de la sanitat pública al barri de Guineueta

crisi

CARRER118 Maig 2011 DOSSIER 19

“Res de jubilar-me, cosiré a casa fins que pagui tota la hipoteca” meritxell m. pauné

a quasi una dècada que treballa en l’economia submergida, cosint peces de pelleteria i fent arranjaments amb la màquina de cosir de casa seva, al Raval. No té massa alternatives: als seus 60 anys no li plouen les ofertes laborals, la titulació en Tall i Confecció avui té poca sortida i necessita complementar d’alguna forma la minsa pensió que l’Estat li dóna per invalidesa total.

La Nuri, el nom fictici triat per aquesta veïna del tot real, és una de les afectades per l’Agreal (nom comercial del Veraliprida), un fàrmac per a la menopausa aprovat el 1983 que va intoxicar centenars de dones a tot Europa i sobretot a Espanya, fins que va ser retirat del mercat el 2005. A ella li va comportar dos anys d’internat psiquiàtric i nou intents de suïcidi causats per una greu depressió. Encara avui rep atenció mèdica regular i li desaconsellen fer una jornada de vuit hores, perquè podria desestabilitzar-la. Com que en el moment de la intoxicació, als 45 anys, només estava assegurada per quatre de les vuit hores que treballava, li ha quedat una prestació de 600 euros.

“Amb la crisi la feina m’ha baixat a la meitat”, respon. “He d’acceptar qualsevol encàrrec, oferir un preu més barat que el de la botiga i procurar tenir-ho llest en 24 o 48 hores, perquè si no se’m fan enrere!”, detalla. Fa tres anys es permetia tres o quatre dies per deixar ben acabada la feina, però ara moltes nits es queda

F

Amb la crisi a la Nuri li ha baixat la feina a la meitat

joan morejón

fins a les quatre de la matinada cosint, per poder enviar les peces d’hora el matí següent. Si aquell dia tenia plans, els cancel·la. “Sort que la veïna de baix és com de la família i mai s’ha queixat del soroll de la màquina a les nits”, agraeix.

Per la seva agulla han passat des de cortines, catifes i mantes, fins a bufandes, armilles i abrics, però últimament li arriben molts més arranjaments i transformacions que confecció de peces noves. La pelleteria que li feia tants encàrrecs ara

n’hi fa ben pocs, perquè ven menys. “Em porten cremalleres i vores per canviar, roba de segona mà que s’ha d’estrènyer o abrics bons de l’àvia per reutilitzar”, exemplifica. “La majoria ho fan per estalviar, n’hi ha molt pocs que reciclin la roba pel valor sentimental”, assegura.

Tem que aviat no li portin ni això, “perquè cada cop surt més barat comprar una peça nova que no pas arreglar-la”.

Durant quatre anys va regentar, amb el seu marit, un taller de pelleteria. Els costos i els impostos que pagaven no compensaven els ingressos i van haver de baixar la persiana i hipotecar de nou el pis, que ja tenien pagat, per liquidar deutes. “Fins que no pagui tota la hipoteca no puc deixar de cosir. I encara ens queden 20 anys!”, s’exclama. Als 37 anys treballava en una fàbrica i cobrava 150.000 pessetes; dues dècades després el marit cobra el mateix, 900 euros, com a vigilant de seguretat. “De què van servir les vagues que vam fer? Anem enrere!”, dispara.

“Rebria una pensió de jubilació una miqueta més elevada si renunciés per sempre a la pensió d’invalidesa i trobés un contracte a temps complet durant un mínim de dos anys. Vaja, facilíssim!”, ironitza. “Cuso, cuido un fill malalt i porto la casa, però socialment sembla que no faci res!”, denuncia. Sap que al barri hi ha més dones com ella i per això de seguida remarca que no pot queixar-se, perquè té “molta sort” de tenir un fill que sense recança aporta tota la pensió a l’economia familiar i “que és molt bon noi”.

“Falten oportunitats per posar en pràctica tot allò que hem après” meritxell m. pauné

ora de la Facultat de Filosofia i Lletres hi fa molt fred. Les estades de pràctiques estan mal pagades, les vacants d’alta qualificació escassegen i el rosari de col·laboracions gratuïtes pot allargar-se tants anys com paciència tingui el o la jove aspirant. Per això molts llicenciats de lletres es refugien sota el paraigües de la formació per ampliar coneixements i contactes fins que amaini el temporal.

La Dolors Rodríguez, que és llicenciada en Història de l’Art, màster en Gestió Cultural i estudiant de segon curs de Doctorat, malda per obrir-se camí en la seva disciplina. Té 25 anys i no l’ajuda la depressió econòmica, però tampoc que “a Espanya els diners que s’inverteixen en cultura són molt pocs, amb crisi o sense”. Va treballar de dependenta en una botiga de roba de Londres durant l’any passat, per poder finançar l’estada de becària al Departament d’Àsia del British Museum, sota la tutela del Dr. Michael Wilis. “Sóc més pessimista després d’haver viscut a Londres: allà els museus són gratuïts, la gent paga per les exposicions temporals i tots els espais culturals ofereixen pràctiques per tal que, si ets bo, t’hi quedis”, compara. A Catalunya, en canvi, “la majoria de gent veu la cultura com una cosa elitista o innecessària”, lamenta.

En tornar de Gran Bretanya ha passat algunes setmanes a l’atur i ha trobat una nova feina de dependenta, que li permet viure emancipada mentre cursa el Doctorat a la UAB. Tot i que algun cop

F

joan morejón

L’única feina remunerada de la Dolors en la seva professió ha sigut en negre s’ha hagut de sentir dir que no la contractaven per estar sobrequalificada (“sabien que tard o d’hora els deixaria per una feina del meu àmbit”), en general no ha tingut massa problemes per treballar a botigues. Les condicions, no obstant, han estat sempre similars: un munt d’hores, poc salari, moltíssima feina per rebaixes

i la campanya de Nadal i cap compensació per l’augment de vendes. “Les actuals són les pitjors que he tingut mai, no per la crisi sinó per l’empresa, que és inhumana”, diu.

“Encara no he cotitzat mai en la meva professió, l’única feina remunerada que he tingut va ser en negre”, recorda. Estava ben pagada, això sí. Consistia en redactar quatre capítols d’un llibre sobre la cultura catalana, subcontractada a través d’una editorial intermediària.

“Falten oportunitats per agafar experiència professional i posar en pràctica els

coneixements adquirits, només així es pot evolucionar i perfeccionar-se”, sosté.

Ja ha après, a més, que els contactes són la porta gran -i sovint única- de les oportunitats. Al British Museum hi va poder accedir a través d’un dels conservadors, amic de la seva padrina. Per això al Doctorat s’afanya a ampliar l’agenda i intercanviar targetes amb col·leccionistes, galeristes i tants professionals del sector com pot.

A l’horitzó es veu fent de comissària d’exposicions, investigadora i professora d’universitat, si pot ser alhora. “Quan acabi el Doctorat se m’obriran moltes més portes”, assegura. Estima que en Història de l’Art “el període fins a l’estabilitat laboral sol durar entre quatre i vuit anys”, malgrat que segons ella no n’haurien de ser més de dos si tens una formació sòlida al darrera. Com en moltes disciplines de lletres, la presència femenina és majoritària a les aules i minoritària als circuits professionals, però per ara no ha sentit que ser dona l’hagi perjudicada ni beneficiada. Ha comprovat, això sí, que l’èxit té una recepta molt clara: “passió” per la feina, moltes hores de dedicació i bastants pessics de sort.

crisi

CARRER118 Maig 2011 DOSSIER 20

“He estado en crisis desde que nací, pero ésta es la peor” daniel gomis

uan Fernández Aparicio, natural de Jerez de la Frontera y afincado desde hace tiempo en el barrio de la Prosperitat, se ha convertido a lo largo de su vida, y muy a su pesar, en un auténtico experto en lidiar con la crisis.

Juan llegó a Barcelona en 1972 en busca de oportunidades y con sólo 12 años de edad empezó a trabajar como aprendiz de pastelero. Después ejerció también de camarero y carpintero, aceptando todo lo que venía para poder contribuir a la manutención de una familia con 14 hermanos. “A esa edad te explotaban por muy poco dinero pero en el fondo no te podías quejar ya que por aquel entonces había trabajo hasta para los críos”, recuerda. A los 17 años logró especializarse -y también medio estabilizarse- en el sector del hierro donde le tocó vivir su primera gran crisis tras el golpe de estado. Al regresar de la mili se vio obligado a volver a empezar de cero, adaptándose a las circunstancias como pudo y teniéndose que habituar al trabajo en negro. Finalmente logró volver a su anterior ocupación en la metalurgia hasta hoy, que con 51 años, “esa edad tan crítica que asusta a tantos ahora…”, ve como se vuelve a repetir la difícil situación de desamparo que ya le tocó vivir en 1982 pero con un horizonte aún más complicado.

“Yo creo que he estado en crisis desde que nací, pero sin duda ésta es la peor”, afirma con rotundidad. Según él, este hecho es lo que le ha permitido poder “tomarse con más filosofía” el hecho de llevar dos años sin trabajo, con la prestación por desempleo ya agotada y tenien-

J

anna carlota

Juan ha lidiado con muchas y muy diferentes crisis económicas do que hacer frente a más responsabilidades que antes prácticamente sin nada.

Juan vive con su pareja, que actualmente no puede trabajar por enfermedad, y entre los dos sólo cuentan con dos pequeñas ayudas cuya suma a penas les da para poder pagar el alquiler del piso.

A pesar de ser un hombre fuerte y de no haber llegado a perder en ningún momento la confianza en sí mismo, Juan lo ve ahora todo mucho más negro por la edad y también porque ha dejado de creer en muchas cosas. “El trabajo, sea en las condiciones que sea, nunca me ha pesado. Lo

que sí que me pesa es no ver futuro… En las actuales circunstancias, la evolución y el progreso que tanto nos han ido vendiendo no los veo por ninguna parte…”.

En su día a día, Juan intenta aprovechar cualquier trabajillo que le sale haciendo “chapuzas a domicilio”, y aunque no deja de buscar oportunidades más serias, acusa anímicamente que sólo le haya salido una oferta, y además bastante pírrica, en estos dos largos años. Así

pues, según él, la actual no es sólo una crisis laboral, sino que conlleva también un importante componente emocional, con grandes dosis de ansiedad e inseguridad: “Es muy fácil acabar poniéndote enfermo de impotencia, dándole sólo vueltas a la cabeza”.

Cuando le preguntamos por alguna solución, tiene muy claro que debería producirse una limpieza a fondo tanto a nivel político como sindical, sin olvidarse claro de los bancos, “una vergüenza total”. En relación a esto, Juan se lamenta de que su generación luchó mucho para lograr un importante cambio en la conciencia social, y ahora se está echando todo por los suelos. Y no soporta que se instrumentalice el conformismo de los más jóvenes: “Es cierto que antes subía el pan o el transporte dos pesetas y se liaba. Pero gran parte de la responsabilidad en la apatía de la que se acusa hoy a los jóvenes, la tienen muchos padres que decidieron darles una vida fácil y no transmitirles nuestro espíritu de esfuerzo, superación y lucha.

La ignorancia que esto ha generado me pone de muy mala leche”.

Sorprende al hablar con Juan esa mezcla de naturalidad y sorna que acompaña su relato lleno de desencanto. “Mi vida no ha sido ninguna broma, ¿eh?”, se apresura a recordar como si nos hubiera leído el pensamiento, y acto seguido vuelve a estampar su característica firma con una reflexión final teñida de media sonrisa: “Ante la falta de oportunidades y tal y como la gente se toma aquí la vida, todo el día con el mosqueo a cuestas, ahora mismo me volvía para Jerez… ¿O por qué no nos vamos mejor para Alemania…?”.

crisi

CARRER118 Maig 2011 DOSSIER 21

“No sabem què passarà demà a la feina” gemma aguilera

pensar i reclamar els nostres drets.

lvaro Cuartero Guillén va cada dia a treballar a la planta de Cacaolat del carrer Pujades de Barcelona amb la incertesa si l’endemà hi tornarà. Un concurs de creditors ha posat en suspens el futur dels 400 empleats de la firma propietat de Nueva Rumasa.

Una vegada toca de molt de prop, la crisi passa de ser un tema de debat a ser la corretja de transmissió d’angoixa en una persona.

El treballador d’avui està més desemparat que fa uns anys?

A cada reforma laboral es vulneren més drets. Els polítics estan al costat d’empresaris i banquers, no pas dels treballadors. Avui dia, l’eix esquerra-dreta és un concepte romàntic, tots els polítics són tecnòcrates.

Á

Quines sensacions tens estant amb un peu a cada costat? És exactament això, trobar-te que estàs a tocar del precipici, i ningú no et sap dir si finalment cauràs o et salvaràs. Mai m’havia angoixat tant per la feina ni havia patit tant per si la perdia. De moment estic treballant, i tret d’alguns endarreriments, anem cobrant el sou. Però no sabem si l’endemà la situació canviarà.

Has viscut altres situacions similars en la teva vida laboral?

Des que vaig entrar a treballar en aquesta empresa ara fa sis anys, no havia viscut aquesta incertesa, i tot i que al llarg de la vida he estat en més d’una ocasió a l’atur, sempre me n’he sortit aviat. Un amic, un contacte, algú t’avisava d’una feina i de seguida tornaves a estar actiu. Però aquesta vegada el panorama

Et sents recolzat per l’administració local davant els efectes de la crisi?

Estem totalment desemparats. Els polítics locals actuen de la mateixa manera que els polítics a nivell català i de l’Estat espanyol: viuen d’esquenes als ciutadans i a la seva realitat quotidiana, que és molt més dura que la d’un regidor o un alcalde. Entre tots han construït una ciutat per lluir, no pas per viure-hi. Barcelona és una ciutat per a turistes, no pas per als seus veïns. dani codina

Álvaro creu que les necessitats dels ciutadans no són una prioritat política és molt fosc, si em quedo a l’atur tindré moltes més dificultats per recol·locar-me.

Hi ha menys feina, i més mal pagada.

Tinc molt clar que s’ha de treballar on puguis. Sóc una persona molt lluitadora i estic segur que d’una manera o altra me’n sortiria. No suporto estar sense fer res, i això em fa abocar tots els esforços a trobar una altra feina sempre que m’he trobat al carrer. Potser per això sóc sindicalista -és membre del comitè d’empresa per la UGT, i m’agrada ajudar els meus companys.

Portem quatre anys de crisi i la sensació generalitzada és que tot és molt més precari, sovint amb la crisi com a excusa.

Ens trobem immersos en un canvi de cicle en què se’ns imposen polítiques neoliberals que ens volen convertir en els nous esclaus remunerats del segle XXI. Tinc la sort de seguir treballant, encara que amb una incertesa permanent. Però allò que veig al meu voltant m’amoïna molt. La pressió psicològica que tenim els treballadors en risc de perdre la feina o que ja l’han perduda és fortíssima.

Pressiona l’entorn social o més aviat la mateixa persona, que pot sentir que ha fracassat?

Sobretot l’entorn. Tot plegat forma part de l’ensinistrament que ens volen imposar els qui manen. Ens volen inculcar la por perquè aquesta no ens deixi

Tens dos fills petits. Com viuen aquesta situació d’incertesa laboral?

Intento que d’aquesta crisi n’aprenguin algunes coses, que no siguin massa consumistes i que tinguin consciència que tot val diners. La societat els empeny al consumisme, i qui no entra en aquesta roda, és un fracassat.

Què n’esperes, del futur nou govern municipal?

Molt em temo que després de les eleccions, guanyi qui guanyi, no canviarà massa aquesta realitat. Han de sortir al carrer i conviure un instant amb la realitat de Barcelona. Molta gent ho passa realment malament.

“¿Entonces tendremos que morirnos todos?” luis caldeiro

tamo por valor de 12.000 euros, a pagar en veinte años.

lanca, 38 años, ecuatoriana. Mujer, inmigrante y ahora, también candidata al desahucio. Apenas puede contener las lágrimas y sus grandes ojos castaños expresan todo el desamparo del mundo. Llegó a nuestro país en el 2000, con la intención de quedarse dos años y regresar, pero hoy su vida ha entrado en una vorágine de consecuencias imprevisibles.

B

¿Y? Eso suponía pagar 120 euros de cuota al mes, y si mi hermano, en el paro, ya no podía con los 1.450 de la hipoteca, imagínate. Era imposible. El director, por su parte, nos recriminaba diciendo: “¿Para qué habéis firmado? ¿No habéis leído?

Debisteis haber leído antes de firmar.

Claramente lo pone ahí: que avalas con tus bienes presentes y futuros”.

¿Qué ocurrió?

Avalé a mi hermano Santiago en la compra de un piso que costó, en principio, 260.000 euros. Empezó pagando una hipoteca de 1.450 al mes, a 30 años, pero perdió su trabajo y acumuló una deuda de 12.000 euros. Y el banco (Caixa del Penedès) sólo le ofreció como solución un nuevo préstamo por ese valor. Él no aceptó, porque era hundirse más aún. ¿Y entonces?

El banco acabó reclamándole la friolera de 398.000 euros, cifra que incluía los intereses generados por la deuda de 12.000, etc. Tras la subasta, Caixa del Penedès se adjudicó el piso por 195.000 euros. Así que mi hermano, aparte de quedarse sin casa, debe hoy al banco 140.000 euros más las costas judiciales, que ascienden a 70.000. Él dice que no se irá, que se tirará por el balcón. A raíz de todo esto ha tenido problemas psicológicos y con la bebida. ¿Y qué hay de ti?

Debo ya dos mensualidades de mi piso, y cuando me reclamen la deuda de mi hermano, como avalista que soy, tam-

¿Os amenazó?

Sí, lo hizo. Nos dijo que nos iban a embargar todo el sueldo; que se quedarían con todo lo que teníamos (piso, coche) y que nunca podríamos volver a trabajar con nómina ni cobrar la jubilación, ni siquiera en mi país. Y que si volvíamos al Ecuador, también nos quitarían todo lo que tuviéramos.

Blanca, candidata al deshaucio bién perderé mi casa, por la que ya he pagado cerca de 100.000 euros (diez años a razón de casi 1.000 euros por mes). Seguramente mi jefe me echará, porque los embargos se hacen vía nómina, y él no quiere problemas con la justicia. Tendré que irme a una habitación y vivir de los dos años de paro de que dispongo. Después, supongo, tendré que volver a Ecuador. ¿Y el banco?

Nos dirigimos en varias ocasiones a la oficina de la Caixa del Penedès que le había otorgado la hipoteca, la número 0160 de L’Hospitalet de Llobregat, en

joan linuxbcn

la calle Marcel·lí Esquius, 49. El primer director con el que hablamos se llamaba José Manuel; jamás me olvidaré de su nombre. Se portaba tan mal con nosotros… Sólo con verle la cara sentía angustia; ni humano parecía. A éste llegamos a proponerle que cambiara las condiciones de la hipoteca y la pusiera a 50 años. Así mi hermano podría pagar un poco menos y yo estaría dispuesta a ayudarle. Pero él nos contestó que lo único que podía ofrecernos era ese prés-

¿Hubo más directores?

Sí. El segundo nos dijo: “tu hermano podría haber cubierto su deuda de 12.000 euros con el préstamo”. “¿Pero cómo?” –le decía yo- “la cubriría de momento, pero ¿y después?”. Y como siempre me veía llorando, trató de calmarme con estas palabras: “Pero mujer, igual de aquí a dos años a tu hermano le toca la lotería, o encuentra un trabajo en el que gane 3.000 euros… O a lo mejor le pasa como a mi madre, que salió un martes a la calle y apareció muerta el sábado en un parque”. A lo que yo contesté: “¿Entonces tiene que morirse mi hermano, tenemos que morirnos todos? ¿Esa es la única manera de librarnos de lo que se nos viene encima?”.

crisi

CARRER118 Maig 2011 DOSSIER 22

La crisi va per barris Albert Recio professor d’economia de la UAB

a uns mesos es va fer pública una nova avaluació de la renda familiar als barris de Barcelona. No he estat capaç de trobar la publicació a la web municipal, i el comentari el faré a partir d’allò que ha explicat la premsa.

Suposo que la metodologia és semblant a la d’avaluacions anteriors, i per tant, tots els comentaris sobre les limitacions d’aquest tipus d’estudis ja estan inclosos en una anterior publicació de la Favb (al capítol corresponent a La Barcelona del Barris. Quaderns de Carrer, Favb, 2008).

La novetat és que ara les dades vénen subministrades atenent a la nova divisió de barris i permeten un comentari més representatiu a nivell territorial.

Els resultats no són massa sorprenents. Mostren allò que ja sortia a l’estudi anterior: la gran desigualtat existent a Barcelona entre els barris i els districtes de la ciutat. La renda mitjana del barri més ric (Tres Torres) és més de cinc vegades més alta que la del barri més pobre (Can Peguera). La renda mitjana del districte més ric (Sarrià-Sant Gervasi) és quasi tres vegades més gran que la del més pobre (Nou Barris). Com que es tracta d’estimacions de la renda mitjana, cal esperar que la desigualtat entre els més rics dels barris rics i els més pobres siguin encara molt més grans.

Dels 69 barris de la ciutat, només 18 superen la renda mitjana. La majoria,

F

l

Vivim en una ciutat amb desigualtats profundes que la crisi no ha fet més que ampliar. Als barris ‘pobres’ els seus efectes són majors concentrats en quatre districtes (Sarrià- Sant Gervasi, les Corts, Eixample i Gràcia), amb l’excepció dels vells enclavaments benestants de la Font d’en Fargues (Horta Guinardó) i de les noves operacions de Vila Olímpica i Diagonal Mar. En canvi, a quatre districtes (Ciutat Vella, Sants-Montjuïc, Sant Andreu i Nou Barris), cap barri no arriba a la mitjana del municipi. La concentració geogràfica de riquesa i pobresa relatives és evident, persistent i obscena. Possiblement, encara ho seria més si a les dades de la ciutat hi afegíssim les dels barris de la perifèria (Badalona, Santa Coloma, l’Hospitalet), la metròpoli real en la qual vivim.

Més novedós que constatar les desigualtats de classe (les de gènere i ètnia o nacionalitat aquí no és possible esbrinarles), és el fet que aquestes desigualtats s’han ampliat al llarg de la crisi. I mentre la mitjana de residents als barris alts ha pogut mantenir, fins i tot ampliar, les seves rendes, als barris “pobres” els efectes de la crisi s’han sentit amb més força.

Hi ha bones raons perquè sigui així.

Per altres fonts estadístiques sabem que el gruix de l’ajust laboral ha tingut lloc a les activitats de salaris baixos (construcció, indústria, treballadors temporals), situació que afecta molt més els barris de classe obrera que no pas els de classe mitjana assalariada i encara menys els empresaris (en dades de l’Estat, aquests són els que han experimentat menor pèrdua d’ocupació).

Això no vol dir que també als barris alts es donin drames econòmics: simplement, que aquests es concentren molt més allà on viu la gent que ocupa els nivells inferiors de l’escala social i ocupacional. Per a la gent més rica, potser la sotragada més forta s’ha experimentat en el patrimoni financer, però això no ho mesura aquesta font estadística. I sens

El barri de Can Peguera té la renda mitjana més baixa de la ciutat dubte, és molt diferent perdre una part de la riquesa que el lloc de treball...

La lectura de les dades obre forts interrogants sobre la insistència que tots estem en el mateix vaixell i que hem de fer un esforç col·lectiu per sortir-ne. És evident que com a societat tenim coses compartides. I que la cooperació és sempre una eina a promoure. Però aquesta ha de basar-se en una participació justa en la distribució dels resultats i en compartir els problemes. I allò que, en canvi, ens

arxiu

recorden aquestes dades és que vivim en una ciutat amb desigualtats profundes i que la crisi no ha fet més que agreujar.

També ens diuen que, almenys pel que fa a desigualtats de renda, les polítiques socials d’inclusió no han aconseguit quasi cap avenç en la seva reducció. Sens dubte perquè avançar cap a una societat igualitària exigeix polítiques més radicals.

La qüestió és encara més preocupant si tenim en compte les propostes polítiques que s’estan promocionant amb l’excusa

de la crisi i sota el mandat dels poders financers: retalls pressupostaris, reformes laborals, anunciades retallades en les pensions... mesures clarament orientades a incrementar les desigualtats, ja que afecten de forma molt desigual la gent que està en espais de precarietat més gran.

Pot pensar-se que es tracta d’una qüestió inevitable i que els partidaris de polítiques igualitàries som uns sonats.

Per això resulta tan oportuna la recent traducció al castellà de l’obra de dos investigadors socials britànics (Richard Wolkinson i Kate Pickett Desigualdad.

Un análisis de la (in)felicidad colectiva.

Turner 2009) que mostren, fent servir una base estadística internacional, que les desigualtats de renda tenen una clara relació amb molts mals socials (problemes de relacions socials, salut, fracàs escolar, criminalitat...) Que els nivells de desigualtat (i de problemes) són molt diferents segons els països i que els més igualitaris presenten millors resultats en tots els ítems. La seva conclusió és clara: la reducció de les desigualtats de renda és una qüestió clau per a la pràctica totalitat de les polítiques socials. I per als problemes quotidians dels nostres barris.

Per això, ara que comença un nou cicle electoral, tenim el deure i la possibilitat d’apel·lar els polítics sobre quines són les seves propostes igualitàries. I de denunciar com a verdaders promotors de mals socials aquells que proposen mesures que faran créixer les desigualtats (com les reduccions d’impostos i drets socials).

Ens hi juguem el benestar de la majoria i el model de ciutat que tindrem.

crisi

CARRER118 Maig 2011 DOSSIER 23

“El gasto en servicios sociales ha estado por debajo de la mitad de la media europea” José Adelantado Sociólogo de la UAB néstoR bogajo

as leyes dicen que nadie quedará desatendido por falta de recursos, pero del dicho al hecho hay un trecho. La crisis ha congelado las pensiones y ha frenado en seco la aplicación de la Ley de Dependencia. La sobrecarga de los servicios sociales crecerá a medida que la gente deje de cobrar el paro. Mal momento para empezar a aplicar una legislación más progresista.

otra corre a cargo del usuario, en función de su renta y su patrimonio. Eso requiere un seguimiento y tiene un coste de gestión elevado. Con los copagos se evita subir los impuestos. Sin embargo, así como la sanidad o la educación se financian con impuestos, los servicios sociales también podían financiarse con impuestos. La gestión, administrativamente hablando, sería más fácil. Y seguramente sería más justo. Aunque políticamente menos conveniente.

Crisis aparte, ¿el sistema español de servicios sociales padece algún déficit estructural?

Sí. El gasto ha estado por debajo de la mitad de la media europea. El Estado ha tenido una presencia limitada. Existe una especialización funcional: los servicios que generan beneficios -las residencias, por ejemplo- se han privatizado, y los que son pérdidas netas -los servicios para pobres, pobres- suelen ir al tercer sector: Cáritas, ONG... Se trata, además, de un sistema fragmentado. Por eso es precisa una mayor coordinación entre el Estado, las comunidades autónomas, los municipios, las ‘conselleries’... Es probable que la descentralización haya servido para expulsar obligaciones sin recursos del Estado a las autonomías y de éstas a los ayuntamientos.

CiU gobierna otra vez en Cataluña y el PP puede hacerlo de nuevo en España. ¿Qué se puede esperar?

Con CiU en la Generalitat, los servicios sociales se pagaban con lo que venía del Estado y poco más. Es previsible que la derecha no haga un desarrollo progresista de la ley. La derecha es más partidaria de la caridad, en lugar de pensar que todos estamos en el mismo barco y que los mecanismos de aseguramiento deben ser colectivos, porque el riesgo de ser dependiente lo tenemos todos. Y que sería más lógico, más progresista y, seguramente, más fácil de administrar a través de mecanismos de cooperación colectiva, no de copagos o de filantropía individual, tipo maratones de TV3 o la tan de moda responsabilidad social corporativa.

L

España invierte menos que Europa, pero la derecha desea la reducción del gasto.

La derecha culpabiliza a la víctima. Opinan que las mujeres solas, los parados o los que cobran una renta mínima de inserción viven demasiado bien con las ayudas del Gobierno. Que corren el riesgo de acabar dependiendo permanentemente de la ayuda. Por eso defienden que hay que reducir su bienestar, para que se incorporen al mercado laboral: un mercado laboral desregulado, todavía más flexible que el actual, con contratos precarios y despidos baratos. Lo dijo el presidente de la Patronal: hay que trabajar más por menos. ¿Esto en Europa es así?

Los países están aumentando las condiciones para tener acceso a la prestación, no reduciéndola. Para acceder a una renta mínima de inserción, no sólo te piden que no tengas ingresos: tienes que hacer cursos de formación, tener un plan individualizado, dejar las drogas... Las contrapartidas que tienen que satisfacer los beneficiarios están aumentando, en la lógica de que no hay derecho sin obligación. ¿Cuál es el panorama de los servicios sociales en Europa?

Los anglosajones llevan a rajatabla la política de endurecer el acceso a los servicios. Los escandinavos tienden a ello, pero sus prestaciones son más dignas. En

anna carlota

José Adelantado la Europa continental los servicios no están tan desarrollados, pero gastan más que aquí en familia, guarderías, excluidos...

Los países del sur de Europa son los que peor lo tienen. El gasto es poco. Aquí, cada comunidad autónoma se lo organiza como quiere. Gasta lo que quiere. No hay relación ni con el nivel de desempleo ni con el nivel de pobreza ni con el PIB de la comunidad. Son políticas heterogéneas. No es lo mismo ser pobre en Andalucía que en el País Vasco. ¿...?

Aunque en Cataluña estas cosas no gusten, es necesaria una ley de bases de servicios sociales a escala estatal -como la tienen la educación o la sanidad-, que obligue a las comunidades autónomas a prestar unos mínimos, iguales en todo el territorio español. Y, a partir de ahí, que los mejoren, si es el caso. No puede ser que en Extremadura haya unos criterios, en el País Vasco otros y en Cataluña otros.

No hablo de una devolución de competencias al Estado, sino de acabar con la discrecionalidad, la asimetría de no contar con un mínimo garantizado.

Si en otros países se puede hacer un gasto mayor sin precarizar el mercado laboral, ¿por qué aquí hemos de converger hacia abajo?

Los países del sur de Europa tienen un 25% del PIB en la economía sumergida. Y en España la presión fiscal sobre los beneficios empresariales es baja y no parece que vaya a aumentar. Sólo se han subido los impuestos indirectos, el IVA. El ajuste se ha hecho reduciendo los gastos, no aumentando los ingresos. Y eso que en España hay margen para aumentar la capacidad recaudatoria: la presión fiscal es cuatro puntos menor que la media europea.

¿El modelo actual es herencia del franquismo?

El papel del Estado en materia de servicios sociales durante la dictadura fue muy débil. La ley de beneficencia de 1849 funcionó en parte hasta los años 90 del siglo XX y las primeras leyes dependían de los recursos que se movilizaban. Todo eso fomenta el asistencialismo: a la persona necesitada, carente de derechos, se la asiste mediante la caridad.

Esa filosofía protoreligiosa es un estigma que se sigue arrastrando desde antes del franquismo.

Aún hoy, sigue habiendo una enorme presión sobre la familia, sobre las mujeres. Es un drama.

Y eso que en España a menudo ha gobernado la izquierda...

Aquí la derecha tiene mucha fuerza y la izquierda no es muy izquierdosa. Gobiernos de izquierdas han hecho políticas de derechas. Para ayudar a las familias con hijos pequeños era socialmente más rentable invertir en guarderías, crear plazas que pudiesen usar generaciones sucesivas, en lugar de darle 3.000 euros a cada familia. Pero a los políticos les sale más a cuenta dar en efectivo los 3.000 euros a cuatro meses de las elecciones. Una política de izquierdas tendría que haberse orientado hacia la prestación del servicio, no a la transferencia de rentas, a estimular el mercado. ¿Qué valoración hace del tripartito en materia de servicios sociales?

El tripartito aumentó el gasto y elaboró la Ley de Servicios Sociales. Eso es positivo. Pero cabe recordar que la ley deja fuera a los inmigrantes extracomunitarios, aunque sean legales. Estos sólo tienen el derecho que les confieren las leyes de extranjería y son atendidos

Un profesional comprometido José Adelantado nació en 1956 en Caudiel (Castellón). Es licenciado en Económicas, doctorado en Sociología y especialista en Política social y Estado del bienestar. En 2007 -el año en que empezó la crisis- publicó en la revista Societat Catalana su artículo La política de serveis socials. Adelantado defiende que los servicios sociales no deberían estar diseñados “para los pobres más pobres”, sino que tendrían que ser un recurso “normalizado, universal”, la verdadera cuarta pata del Estado de Bienestar: “Con la educación o la sanidad sólo es preciso tener cierta edad o estar enfermo para poder acceder al servicio”.

Profesor titular de la Universitat Autònoma de Barcelona, Adelantado es miembro de la Associació Catalana de Sociologia y de la Red Renta Básica, y forma parte del Consejo Científico de Attac.

en clave de caridad. En Cataluña son el 13% de la población.

Es paradójico que una política pensada para la gente con más dificultades no incluya a los inmigrantes, uno de los colectivos que padecen más dificultades.

Y otra debilidad de la nueva legislación es que los servicios se suelen financiar con copagos. ¿En qué consisten?

La administración paga una parte del coste del servicio y la

¿Hay algún colectivo sensibilizado por la defensa de los servicios sociales?

La tercera edad, los disminuidos físicos o los familiares de disminuidos psíquicos son sectores organizados. Han podido llevar el agua a su molino. No están tan mal como otros colectivos, como las madres solas, la clientela típica de las rentas mínimas de inserción. En general, no hay movimientos ciudadanos empeñados en la defensa de los servicios sociales. Los profesionales fueron importantes en la consecución de las primeras leyes, en los años 80. La Iglesia y los sindicatos también presionaron. Y la Taula del Tercer Sector es un grupo activo, aunque no sé si piden más servicios o un margen de acción más amplio para el sector. ¿Pasan las mejoras por las quejas de las clases no empobrecidas, pero que puedan demandar las prestaciones puntuales?

Puede haber gente que se enfade y lleve a la administración a los tribunales por el incumplimiento de la ley. Ese es uno de los caminos. No creo que se realicen movimientos de carácter colectivo, aunque, en la medida en que los derechos tiendan a ser universales y no sólo pensados y desarrollados para pobres, quepa una mayor reivindicación ciudadana. Por eso es importante que un principio jurídico se pueda exigir a la administración.

eleccions

CARRER118 Maig 2011 DOSSIER 24

Apunts de 32 anys d’eleccions municipals Néstor bogajo

l 19 d’abril del 1979 prenia possessió a Barcelona el primer consistori democràtic des del 1939.

El llavors president de la Generalitat de Catalunya, Josep Tarradellas, havia de rebre al Saló de la Verge de Montserrat la Corporació Municipal, encapçalada pel nou alcalde, el socialista Narcís Serra. Pasqual Maragall -aleshores, número dos del PSC a l’Ajuntament- s’atansà a una comitiva de la Favb. “De seguida ens veurem”, va dir. Però al final van haver de ser els veïns els qui demanessin cita per a reunir-se amb l’alcalde.

Quan Serra els va rebre, el seu discurs -sintetitzat- fou aquest: “fins ara, vosaltres éreu els representatius; ara, ho som nosaltres”. Tota una gerra d’aigua freda que confirmava que les coses havien canviat.

La federació havia deixat enrere la seva etapa bombillaire i havia esdevingut un interlocutor de l’ajuntament predemocràtic, al costat dels nous partits polítics. Corrien els anys de la revisió del Pla Comarcal i les entitats veïnals van posar sobre la taula el seu programa. Sabien com havia de ser Barcelona.

“I cap partit no s’atrevia a dir el contrari”, assegura Carles Prieto, president de la Favb entre 1978 i 1982. El moviment veïnal i els partits polítics eren, de fet,

E

l

L’únic alcalde de la Barcelona democràtica que s’ha estrenat en el càrrec per votació popular ha sigut Narcís Serra un tot indivisible. Els directius de la Favb, per exemple, van haver de decidir mig any abans si es presentaven o no a les eleccions amb els seus respectius partits. “Jo vaig haver de demanar-li permís al Guti [Antoni Gutiérrez] per no formar part de la llista del PSUC”, recorda Prieto.

Els comicis se celebraren el 3 d’abril del 1979, quasi tres anys i mig després de la mort del dictador. Triomfaren les esquerres. El Partit dels Socialistes de Catalunya obtingué 16 regidors. El Partit Socialista Unificat de Catalunya, nou. També formaren govern els vuit regidors de Convergència i Unió i els dos d’Esquerra Republicana de Catalunya.

A l’oposició hi quedaren els vuit representants dels Centristes de CatalunyaUnión de Centro Democrático. Cap altra formació no va obtenir cap regidor la Coalició Democràtica, el Partit del Treball de Catalunya, el Moviment Comunista de Catalunya, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional, els Comunistes de Catalunya, la Democràcia Social-Cristiana de Catalunya i la Lliga Comunista Revolucionària.

De l’elefant als “delfins” Tres dècades de campanyes electorals donen per molt, però res no ha superat encara la imatge de Joan Hortalà, candidat d’ERC a les eleccions del 1983, demanant el vot sobre un elefant. La Vanguardia publicava el 28 d’abril d’aquell any una foto on se’l veia damunt del paquiderm, fent amb els dits el senyal de la victòria. En un costat del pobre animal es podia llegir l’eslògan: “Una raó de pes per entrar a l’Ajuntament”. L’elefant es deia Frankelo i el van portar en rulot des d’Alemanya.

“Según ERC -deia l’ABC el 22 d’abril-, [Frankelo] ha contribuido sensiblemente a mejorar las espectativas de que el partido sobrepase en la ciudad de Barcelona el 5 por 100 mínimo para obtener concejales”. Es van quedar en un 3’8%.

El primer consistori democràtic saluda els ciutadans congregats a la plaça de Sant Jaume el 1979

fons psuc/anc

A l’esquerra, uns treballadors de l’Ajuntament de Barcelona cobreixen una placa franquista amb la senyera el 1979. A dalt, Joan Hortalà (ERC) damunt de l’elefant Frankelo, durant la campanya electoral del 1983.

“París bien vale una misa y Barcelona un elefante”, deia La Vanguardia.

Aquelles eleccions les va guanyar Maragall, que poc abans havia començat una peculiar tradició -molt nostrada- que s’ha perpetuat fins avui: a mig mandat, l’alcalde sortint dimiteix i cedeix el bastó de comandament al seu delfí. Ho va fer Serra amb Maragall el desembre de 1982, quan el primer fou nomenat ministre de Defensa. El ritual es va repetir el setembre del 1997, quan Maragall va deixar el consistori en mans de Joan Clos. I aquest va fer el mateix amb Jordi Hereu, el setembre del 2006, per tal de fer-se càrrec del ministeri d’Indústria. Serra és, per tant, l’únic alcalde de la Barcelona democràtica que s’ha estrenat en el càrrec per votació popular. La resta van afrontar les seves primeres eleccions després d’una temporada en el càrrec.

Tanmateix, els alcaldes socialistes han estat “ratificats” pel poble amb resultats sovint espectaculars. El 45% dels vots que van obtenir el 1983 o el 1999 hagués estat suficient per generar una majoria absoluta al Parlament -en unes

autonòmiques- o al Congrés -en unes generals-. Però aquesta situació mai no s’ha donat al consistori barceloní: per bé que la llista dels socialistes ha estat des del 1979 la més votada, el PSC sempre ha hagut d’arribar a acords per governar.

Llevat de l’inicial Pacte de Progrés -que va incloure CiU fins que els nacionalistes van marxar després de guanyar les autonòmiques-, s’ha mantingut la coalició PSC-ICV -el PSUC fins al 1984-, més ERC, del 1995 al 2007.

Entre esquerra i centredreta Segons el periodista Carles Castro, autor del llibre Retrato electoral de Catalunya [Episteme, 2011], aquest domini perllongat de l’esquerra es dóna perquè “Barcelona és una ciutat on predominen les classes mitjanes, que “permeten” que la ciutat sigui governada per l’esquerra, però no sempre mitjançant un vot actiu, sinó passiu; és a dir, mitjançant l’abstenció de molts votants conservadors. Existeix una majoria potencial de centredreta que a les municipals no s’expressa per-

fons psuc/anc

què considera el PSC el partit més apte per a l’àmbit local”. Les enquestes, però, fan trontollar aquest escenari: en els propers comicis, els socialistes, la força de govern, poden ser els següents en patir les conseqüències de la crisi econòmica.

L’abstenció va batre el rècord a les eleccions del 2007, quan més de la meitat del cens va preferir quedar-se a casa en lloc d’anar a votar. La participació sembla que vagi de capa caiguda. Els percentatges més baixos d’abstenció es van registrar els anys 80 (32’6%, 1983; 31’3%, 1987), mentre que els més alts són d’èpoques recents (48’5%, 1999; 50’4%, 2007).

La gent sol veure les municipals com unes eleccions de segon ordre, per darrere de les generals o les autonòmiques. I la desafecció política ha crescut amb el pas dels anys. Potser per això sobta l’elevat número d’abstencionistes a les primeres municipals: un 45’7%! Però Prieto recorda que “Franco va morir al llit” i que, llavors, “gran part de la societat era amorfa”.

Quan se li pregunta si el sistema polític actual era el que el moviment veïnal tenia al cap abans de les primeres eleccions, Prieto reconeix que no, entre d’altres coses perquè llavors tenien “el cap ple de pardals”. Tres dècades han estat suficients per entendre que, per sí sola, “la democràcia formal no resol res”, que “no n’hi ha prou”. La vessant negativa de la professionalització -la burocratització- “ha allunyat la figura del servidor de la ciutat, que ara és un professional del servei a la ciutat”, manté Prieto. Queden lluny aquelles primeres llistes electorals, plenes de gent del carrer, la mateixa gent que, durant anys, havia estat detectant els problemes dels barris i exigint millores a l’Administració.

I la societat també ha canviat. Si enguany els partits celebressin tots els actes, tots els debats, totes les xerrades que es van fer durant la campanya del 1979, quan eren els mateixos militants dels partits -l’alter ego dels veïns- els encarregats d’elaborar la propaganda electoral, probablement farien el ridícul: “no hi hauria ni Déu”, aposta Prieto.

eleccions

CARRER118 Maig 2011 DOSSIER 25

La política de la corrupció jordi borja urbanista

a corrupció no és un assumpte propietat exclusiva de corruptes i corruptors. No és solament una activitat delictiva, és també un ambient propici, fins i tot incitador. No es tracta de justificar o de no sancionar els delinqüents. Però sí que cal, si es vol eradicar la corrupció, descobrir la complexa trama de complicitats que la fa possible. Si volem posar fi a la gangrena corruptora de la credibilitat de la política, a la cultura del “cambalache” (tot s’hi val si es tracta de guanyar diners), a la societat atomitzada que ha substituït l’espai públic per la tele-porqueria, cal entendre no solament la corrupció, sinó també la seva impunitat.

La quasi desaparició de l’esquerra de la vida pública ha deixat com a discurs dominant únic el del lucre. S’ha estimulat la cobdícia i s’ha facilitat l’especulació.

L’anomenada “classe política” en la seva gran majoria fa vida de rics, no procedeix dels sectors populars i quan en ve, no té cap intenció de tornar-hi. Viu d’esquenes a la quotidianitat de les classes treballadores. Quan un cap de govern és capaç de dir en el Congrés dels Diputats i per televisió que cal donar preferència a la “solvència de la banca” i no a la gent que ha perdut el seu habitatge i a més ha de continuar pagant la hipoteca, vol dir que la seva ignorància i el seu menyspreu per la majoria social que l’ha votat, ha arribat a uns extrems que semblen destinats a provocar un “que se vayan todos”.

Stiglitz, el premi Nobel d’Economia, ex president del Banc Mundial, ha escrit recentment que per afrontar la crisi cal primer enviar la majoria dels directius de la banca a la presó. El que s’ha fet és abocar diners públics a la banca i caixes, principals responsables de la crisi, i permetre una distribució extra de dividends entre els seus directius, que ja tenen sous mensuals milionaris. El capitalisme financer dominant ha legitimat l’especulació, el diner fàcil, la corrupció que necessàriament l’acompanya. I el marc legal i polític, la legislació i la fiscalitat, i la permissivitat, n’han estat còmplices.

L

Exaltació de la riquesa Els mitjans de comunicació han contribuït per la seva part a l’exaltació de la riquesa i no del treball. Programes de televisió i premsa rosa converteixen en personatges públics i fins i tot en models una gent que es caracteritza per no treballar. Es tracta amb reverència gent que ha fet fortuna però no s’esbrina com l’ha feta. Contribueixen a “naturalitzar” les idees més tronades de l’economia especulativa, a justificar les retallades, ja que cal estrènyer els cinturons (dels assalariats òbviament), i a exposar les dinàmiques dels “mercats” com si es tractessin d’erupcions volcàniques sense responsabilitats humanes. ¿No saben que les empreses avaluadores són corruptes, com ho ha demostrat recentment la condemna judicial a Moody’s?

el roto

Tots plegats han corromput gran part de la societat. Si tot s’hi val, si els polítics ho permeten o formen part de les trames corruptes, si els que s’enriqueixen ho fan mitjançant situacions de privilegi, especulació i capacitat de corrompre, si els mitjans de comunicació massiva els aplaudeixen o eviten criticar uns i altres,

l

La corrupció no és només una activitat delictiva propietat de corruptes i corruptors, és també un ambient propici, incitador tothom acaba acceptant com a inevitable la corrupció. El resultat és la impunitat. I, alguns o molts, si poden, procuren participar en les dinàmiques especulatives, que molt sovint és jugar al joc de la piràmide i ja se sap que els que perden són els que arriben tard al mercat de la “corrupció general”. Com la que probablement tindrem a casa nostra si com sembla s’instal·la la “sociovergència”.

Quan es nomena un conseller d’Interior com l’actual es pot pensar el pitjor, el llop que cuida les ovelles.

El problema de la corrupció és la impunitat i la causa és que la corrupció és un mecanisme inherent a la política i a l’economia actuals. Un mecanisme acceptat per interès, ignorància o resignació per gran part de la societat. Podem denunciar la corrupció. No la suprimirem si no ens enfrontem amb l’economia especulativa, la política al servei del lucre d’una minoria i la cultura de la cobdícia.

La crisi actual, un factor estructural, i la conjuntura política, eleccions, ens donen una oportunitat de crear moments, esdeveniments, campanyes, revoltes, que facin trontollar un sistema tan injust en el present com catastròfic de cara al futur. És l’hora de proclamar “tots som antisistema”. ¿Una revolució? No exactament.

Però sí promoure un procés de reformes que modifiquin les actuals dinàmiques especulatives, excloents i corruptores.

Avancem set propostes que els moviments populars, ciutadans, sindicals o culturals poden impulsar, sense afany exhaustiu.

Primer. Moralitzar l’economia. Limitar la precarietat del treball, renda bàsica i formació continuada. Imposar un límit als salaris i als ingressos regulars en una escala de 1 a 5. Crear una Banca pública dominant, estimular les banques de microcrèdits i regular i taxar les

transaccions financeres. Penalitzar les activitats especulatives i corruptores.

Segon. Ciutat versus urbanització.

Prioritzar la ciutat compacte i policèntrica i reduir al mínim la urbanització extensiva. El valor del sòl es limitarà al sòl privat rústic i la seva conversió en urbanitzable o urbà solament permetrà rebre els costos d’urbanització i el benefici industrial mig si la gestió urbanitzadora la promou la propietat d’acord amb l’administració. El cost de l’habitatge per part dels usuaris no superarà el 10% dels ingressos familiars.

Els dos terços dels habitatges seran de caràcter social o protegit.

Tercer. Universalització dels serveis col·lectius. La prestació de l’aigua, l’energia i el sòl, com l’aire, no poden ser activitats sotmeses al benefici particular. Com tampoc la sanitat, l’educació, la mobilitat i els mitjans de comunicació. Ni copagament a la sanitat pública, ni finançament públic a l’escola religiosa, ni prioritzar les inversions favorables a la mobilitat privada ni permetre l’existència d’un sistema oligopolístic en el sector dels mitjans de comunicació.

Quart. Laïcisme estricte en les institucions públiques i els serveis universals. Cap privilegi a cap sector religiós, igualtat de reconeixement als sentiments religiosos i a les identitats culturals. En cap cas no es confondran les activitats institucionals amb les religioses.

Cinquè. Per una renovada cultura de la seguretat. Penalitzar els comportaments que generen inseguretat econòmica, ambiental o mediàtica, és a dir, les activitats especulatives, agressives al medi ambient o les campanyes mediàtiques alarmistes. Abolició de les polítiques repressives discriminatòries o que criminalitzen col·lectius socials com les “normes de civisme” de l’Ajuntament de Barcelona i d’altres municipis de Catalunya.

Sisè. Immigració i ciutadania de residència. Els residents (empadronats) que no tenen la nacionalitat espanyola no són immigrants, són de facto ciutadans.

També han de ser-ho de dret: igualtat político-jurídica de tots els que resideixen en el municipi. Protecció de les identitats culturals i acció positiva respecte a les poblacions vulnerables.

Setè. Reforma política que faci les institucions polítiques més transparents, accessibles, eficients i participatives.

Simplificar el mapa de l’organització territorial. Les institucions bàsiques han de ser els municipis i la Generalitat.

Promoure la cooperació entre els municipis i anar cap a un centenar de governs d’aglomeració o metropolitans descentralitzats. Suprimir consells comarcals i “vegueries” i promoure la integració de les 4 províncies en una sola.

Un programa de reformes transformadores com són les que ara es proposen i altres que es podrien citar no el faran els partits polítics principals del país. Seran els moviments socials i culturals els que poden elaborar-lo i convertir-lo en reivindicacions. I potser aleshores algunes forces polítiques l’assumiran.

eleccions

CARRER118 Maig 2011 DOSSIER 26

La cançó de l’enfadós, participació veïnal als districtes i sordesa municipal jordi bonet i martí president de la favb

om cada vegada que s’apropen les eleccions municipals, des del moviment veïnal tornem a exigir la descentralització política dels districtes, i un cop més els partits polítics opten per fer mutis sobre la qüestió o, encara pitjor, prenen compromisos que després no pensen complir. Així doncs, en aquests darrers anys, hem assistit a un fort creixement d’òrgans de participació (consell ciutadà de districte, comissions consultives, consells sectorials i consells de barri) que malgrat la retòrica amb què s’embolcallen, no només no acaben de rutllar com a espais reals que fomentin la implicació del veïnat, sinó que massa sovint acostumen a tenir un caire més informatiu que deliberatiu. Encara més, se’ns ha volgut fer passar bou per bèstia grossa, imposant-nos una divisió artificial en 73 barris que genera fronteres allí on no existien, sense dotar aquests ens de recursos tècnics ni capacitat de decisió, fragmentant encara més la participació i reduint la seva capacitat d’incidir en les decisions polítiques.

A resultes d’aquest desori, s’ha produït un fort biaix entre els òrgans que funcionen a escala de ciutat (consell de ciutat i consells sectorials), el quals disposen d’un caràcter consultiu i estratègic, tot i que d’impacte reduït; i els consells que operen als barris i districtes, els quals en tant que administració més propera al ciutadà, haurien de ser l’espai privilegiat de la participació, i en canvi han esdevingut un campi qui pugui, on la seva efectivitat depèn més de la voluntat del regidor/a de torn, que no pas d’un disseny racional, estratègic i consensu-

C

l

En 32 anys d’ajuntaments democràtics no hi ha hagut cap govern que mostrés un interès real en democratitzar el consells de districte Veïns exhibint les seves reivindicacions amb parcartes a l’Audiència Pública de Ciutat Vella

l

Els ‘representants’ que ocupen els consells han estat triats a dit pels partits entre els seus militants i no escollits per la ciutadania at amb les entitats. D’aquesta manera s’agreugen els biaixos participatius que coarten les possibilitats de participació de les associacions veïnals i dels ciutadans a títol particular.

Assignatura pendent des de 1979 Des de l’inici dels ajuntaments democràtics, el moviment veïnal ha vingut exigint la descentralització política de l’Ajuntament de Barcelona que permetés l’elecció directa del consell de districte i que aquests esdevinguessin una administració de proximitat autònoma amb competències, recursos i finançament propis. No demanàvem una altra cosa que seguir el camí iniciat per altres ciutats a Itàlia, el Regne Unit i Portugal; on els ciutadans poden escollir els seus representants en els districtes d’acord amb el principi de subsidiarietat. Tanmateix, l’Ajuntament ha optat durant aquests anys per mantenir els districtes com a unitats administratives, cobertes això sí d’una patina des-

centralitzadora, amb la celebració d’un consell de districte que escenifica un debat polític intranscendent, ja que les decisions s’han pres prèviament a comissió de govern o al sector.

En 32 anys d’ajuntaments democràtics, no hi ha hagut cap equip de govern que mostrés un interès real en portar a terme una descentralització política que permetés la democratització dels consells de districte emparant-se en subterfugis legals, com la Llei Electoral de Règim General o la Llei de Bases del Règim Local, i quan hi havia la possibilitat per fer-ho, l’aprovació de la Carta Municipal, van preferir mirar a un altre costat. A més a més, altres possibilitats que farien possible l’elecció democràtica d’aquest consell a partir de la voluntat política de govern i un pacte polític entre els diferents partits representats a l’Ajuntament, ni tan sols han estat explorades.

Arribem així a la paradoxa que districtes que tenen molts més habitants que la majoria de municipis grans catalans no disposen de recursos per desenvolupar polítiques de proximitat, alhora que els suposats representants de la ciutadania que ocupen els consells no han estat escollits per a l’exercici d’aquest càrrec, sinó a dit pels partits polítics entre els seus militants. Ens demanem doncs a qui cal exigir responsabilitats quan aquests consellers no-electes apareixen implicats en

trames de corrupció i suborns, tal i com recentment ha succeït al districte de Ciutat Vella.

Ara bé, aquí no acaba la cosa, ja que l’Ajuntament l’any 2008 va decidir modificar el reglament de funcionament dels districtes, creant la figura del conseller de barri i augmentant les retribucions dels consellers/es, de manera que aquells que es dediquen a temps

l

¿A qui s’ha d’exigir responsabilitats quan els consellers no electes apareixen implicats en trames de corrupció? complet cobren un sou brut anual d’uns 40.000 euros, mentre que aquells que ho fan a temps parcial cobren uns 18.000 euros anuals.

D’altra banda, el fet que el nomenament dels regidors/es de districte depengui només de la voluntat de l’alcalde, i a tot estirar de l’equip de govern que el recolza, no només suposa un dèficit democràtic sinó que limita la seva capacitat d’actuació. Així, no és difícil imaginar que els tràgics esdeveniments que culminaren amb la dimissió de la regidora Itzíar González, haguessin acabat de ma-

arxiu

nera molt diferent si la seva elecció hagués estat legitimada pels veïns i veïnes de Ciutat Vella, cosa que li hauria donat força democràtica per imposar-se a les pressions exercides des d’altres instàncies municipals.

Participació democràtica Per aquest motiu des del moviment veïnal ens oposem a una visió funcionalista de la participació, on aquesta respon només a la necessitat de resoldre les necessitats de l’Ajuntament i legitimar la seva acció de govern, i en canvi, la concebem com un espai d’aprofundiment democràtic, on la ciutadania es responsabilitza de les decisions clau per al govern del seu territori tot participant en la seva producció, desenvolupament i avaluació.

Reduir la participació ciutadana a la celebració de dos consells de barri anuals, on els tècnics ens informen més que no pas escolten; condicionar la veu a les entitats al ple de districte a un procediment burocràtic absurd i negar la possibilitat que el veïnat pugui escollir quins són els i les representants que decidiran sobre el futur dels seus territoris, és només un exemple que la participació ciutadana continua sent trenta dos anys després, una assignatura pendent a Barcelona.

Comencem a cansar-nos de la cançó de l’enfadós, que ja comença a semblar la cançó del veïnat emprenyat.

eleccions

CARRER118 Maig 2011 DOSSIER 27

Inmigración y discurso electoral miguel pajares grecs (Universitat de barcelona)

n esta misma revista, en anteriores ocasiones, hemos hablado sobre la inmigración en relación con las consultas electorales, principalmente para referirnos al derecho de voto de los residentes extranjeros. En estas próximas elecciones municipales, además de los comunitarios (nacionales de países de la Unión Europea), podrán votar los residentes que proceden de aquellos países con los que rige ya un acuerdo de reciprocidad (Ecuador, Colombia, Bolivia, Chile, Perú, Paraguay, Cabo Verde, Nueva Zelanda, Noruega e Islandia), aunque para ello han de acreditar cierto número de años de residencia (dependiendo de cada acuerdo) y superar algunas trabas legales.

En Cataluña, los que finalmente han sido censados para estas elecciones apenas alcanzan el 1% de los extranjeros no comunitarios, según cálculos de SOS Racisme, por lo que, una vez más, querríamos insistir en que el derecho de voto en las elecciones locales debería ser otorgado a todos los residentes (a partir de cierto número de años de residencia), sin que dependiera de los acuerdos de reciprocidad. Lo contrario es perpetuar un sistema discriminatorio, que además de injusto es anacrónico. Pero en este artículo no vamos a ahondar más en ese aspecto; queremos hablar sobre cómo se trata el tema de la inmigración en los discursos electorales, o más concretamente, cómo se está tratando en la actual campaña electoral.

El principio sobre el que se sustenta el discurso electoral es el siguiente: hablar contra la inmigración da más votos que hablar a su favor. Así de sencillo. Hablar sobre el control de la inmigración, o sobre los problemas de inseguridad que crean los inmigrantes, o sobre el gasto que hacen de los recursos públicos, da más votos que hablar sobre la equiparación de sus derechos, o la lucha contra el racismo y la discriminación que sufren, o los beneficios que otorgan al crecimiento económico de un país. Y la consecuencia de ello es también sencilla: aquellos partidos políticos que están poco preocupados por el incremento de la xenofobia hablan mucho de inmigración (siempre negativamente, claro), y aquellos que están más preocupados por la xenofobia lo que hacen es hablar lo menos posible de ese tema (aunque en este segundo campo hay excepciones). ¿Qué resultado final tiene esto? También es fácil de adivinar: el discurso que se va imponiendo, el que más llega a la ciudadanía, es aquel que presenta la inmigración como algo negativo, dañino para nuestra sociedad, conectado con el incremento del desempleo y la criminalidad. Con ello, la xenofobia crece y el círculo vicioso se impone: los partidos han de hablar cada vez peor sobre la inmigración para asegurarse su cuota electoral.

De ahí que tras las últimas campañas

jeros como sospechosos de una maldad innata; personas a las que hay que atar más corto que a las demás para que caminen por el redil de la legalidad. El discurso del contrato de integración es, por tanto, un discurso racista.

Otras propuestas a las que se han sumado más partidos no tienen tanto calado pero van en la misma dirección. Tal es el caso de la potestad que se busca para los ayuntamientos de que puedan hacer informes negativos de integración cuando se dan comportamientos incívicos; informes con los que se pretende impedir a los inmigrantes el ejercicio de ciertos derechos (como la reagrupación familiar o la regularización por arraigo). Lo que vale para el resto de la ciudadanía, frente a actuaciones incívicas o delictivas (la acción policial y judicial), parece no ser suficiente para los ciudadanos extranjeros: a éstos se les supone una perversidad que requiere de medidas adicionales.

E

La prohibición del burka

Vecinas en las calles del Born electorales acaecidas en Cataluña (especialmente la última autonómica), los partidos mayoritarios le hayan dado una vuelta más a la tuerca. El PP ha hecho de la inmigración el eje central (o casi único) de su discurso, CiU se ha sumado a las propuestas del PP, y el PSC, que era de los que preferían hablar poco de inmi-

l

El principio sobre el que se sustenta el discurso electoral es el siguiente: hablar contra la inmigración da más votos que hablar en su favor gración para no aumentar la xenofobia, parece haberse pasado al otro bando. El discurso positivo hacia la inmigración es ya exclusivo de los partidos minoritarios (ICV y, hasta cierto punto, ERC) y lo que

joan morejón

hay enfrente es un conglomerado de discursos, los mayoritarios, que son de carácter negativo todos ellos. ¿A qué nos referimos cuando hablamos de discurso negativo? Lo diremos con unos ejemplos, ya que, por razones de espacio, no podemos ser más extensos.

El contrato de integración (propuesta estrella del PP) es un documento que habrían de firmar los residentes extranjeros para comprometerse a un comportamiento cívico y respetuoso con nuestras leyes. El carácter aberrante de tal propuesta viene del hecho de que, al plantearse, se otorga a los residentes extranjeros la condición de personas que tienen una especial voluntad de no cumplir las leyes, o alguna incapacidad congénita para cumplirlas, o alguna habilidad particular para impedir que el Estado se las haga cumplir. Si algo de esto ocurriese, la inutilidad de tal contrato sería flagrante, por tanto, su utilidad real no es otra que la de presentar a los residentes extran-

El discurso de la prohibición del burka es más de lo mismo. El burka, o cualquier otro velo integral, es una prenda que conlleva un altísimo grado de dominación machista sobre la mujer, ya que la aparta de la esfera pública dejando ésta exclusivamente reservada al hombre.

Nadie que tenga un mínimo de sensibilidad por los derechos humanos, o por la dignidad de las personas (hombres y mujeres), puede posicionarse de otra forma que no sea radicalmente en contra del burka. Pero, ¿qué se consigue con el discurso de la prohibición? Lo primero que se logra es convertir a todas las mujeres musulmanas en sospechosas de poder verse afectadas por algo que en Cataluña afecta a un número de mujeres que pueden contarse con los dedos de las manos, y, a su vez, a todos los hombres musulmanes de sospechosos de querer someter a ello a sus mujeres. Y, dado que el discurso de la prohibición se hace señalando con el dedo a la comunidad musulmana, se consigue un segundo efecto: que ésta se sienta hostigada y se encarrile por la senda de la autoafirmación, con lo que los burkas tienden a multiplicarse (porque, lo que quizás no saben quienes aprueban esos discursos, es que la mayor parte de los burkas que podemos ver aquí, se visten por decisión propia de las mujeres).

Contra el burka hay que luchar, pero hay otras formas distintas a la prohibición, mucho más eficaces y menos dañinas. Aunque, como es lógico, esas otras formas más silenciosas no interesan a quienes buscan sacar votos hablando sobre este tema. No es por casualidad que el partido político que menos interesado ha estado en la lucha de las mujeres por la igualdad (que ni siquiera votó a favor de la ley de igualdad) sea el que ha levantado la bandera de la prohibición del burka. Lo lamentable es que otros partidos hayan seguido ese mismo camino.

Más información: http://www.sosracisme. org/sosracisme/colors/Informa1FEB11.htm

eleccions

CARRER118 Maig 2011 DOSSIER 28

L’espai públic, entre les alarmes securitàries i les pressions electorals gemma galdón investigadora igop-uab

s evident que l’espai públic ha canviat molt en els darrers anys.

Després de 40 anys de despolitització forçosa de l’espai públic (“la calle es mía”), els 80 foren els anys de la construcció tant de la democràcia i un mínim estat del benestar com d’un espai públic que es volia de qualitat, proper i igualador de desequilibris socials. Als 90, però, es començà a gestar la reacció als “excessos” de la post-dictadura, una reacció que es fa difícil d’ignorar avui, quan trobem places privatitzades (Diagonal Mar), es consolida la voluntat de condicionar les formes d’habitar la ciutat a través d’Ordenances de Civisme, prolifera la videovigilància als carrers i places, i la ciutat es disposa a seguir tancant progressivament espais “conflictius” com la Boqueria.

Aquest urbanisme pretesament preventiu s’ha anat imposant a mida que la ciutat desenvolupava una definició de l’espai públic cada cop més allunyada del compromís democràtic. Si als anys 80 es volia que carrers i places fossin l’espai en el qual es compensaven unes desigualtats econòmiques, socials i d’oportunitats en les quals era difícil intervenir des de l’esfera municipal, des de mitjans dels 90 la teorització del “hem anat massa lluny” ha construït un discurs de l’espai públic que parteix de la superioritat moral d’un tipus concret de ciutadà/usuari (el cívic) per sobre dels altres, que reforça i emfatitza l’erosió de la tolerància entre veïns i veïnes que ja no es reconeixen com a iguals i que minimitza la gestió social del conflicte per subratllar la solució policial a les incivilitats.

Diversos factors han apuntalat aquesta deriva. Per una banda, l’entrada amb força a la nostra ciutat d’interessos comercials vinculats al consum i al turisme

É

l

L’espai públic democràtic sembla haver-se ofegat per un nou sentit comú punitiu que culpa individualment qui ha quedat al marge

l

La crisi cau ja com una llosa en molts sectors de la població i el discurs de la por i la seguretat queda relegat pels veritables problemes de masses; interessos que no han sabut apostar per una “marca Barcelona” basada en les idiosincràsies pròpies d’una ciutat mediterrània, desordenada, improvisada, militant i il·lusionada, sinó que han volgut convertir un àpat de diumenge a les 5 de la tarda sobre estovalles de quadres en un previsible i fotografiable Happy Meal prefabricat.

Per l’altra, una creixent rellevància en el discurs polític i públic de la preocupació per la seguretat (sobretot després de l’11-S), però sense que en cap moment es defineixi ni quin és l’horitzó de l’obsessió securitària (l’eradicació del risc?) ni quins element integren la sensació d’inseguretat. En aquest context, la intervenció policial emergeix com a solució genèrica a ansietats compartides que poden estar tan relacionades amb el risc objectiu de ser víctima d’un delicte (un risc baix al

Els usos que fan el joves de l’espai públic s’han estigmatitzat nostre entorn, però contínuament mediatitzat per pànics morals i alarmes que generalitzen accidents afortunadament anecdòtics) com amb la fi de les perspectives de millora i ascens social en un context de crisi, al procés d’adaptació a un entorn social i urbanístic que ha canviat de forma accelerada, a la sensació de pèrdua de control i certeses sobre aspectes relacionats amb l’evolució personal i laboral, etc. Si a aquest escenari confús hi afegim la fabricació del terme “civisme”, originàriament vinculat a la urbanitat i els comportaments quotidians compartits i transmesos en l’acte de compartir l’espai públic, que es converteix després de 2005 en catalitzador de greuges dispersos i en calaix de sastre d’activitats il·legals (venda ambulant), activitats alegals (prostitució), activitats definides com a “molestes” (sobretot usos joves de l’espai públic com l’ús intensiu, el soroll i els jocs, en cap cas constituents de risc per a la seguretat) i activitats que donen “mala imatge” (des d’anar sense samarreta a dormir al carrer), la recepta per a la confusió generalitzada i la incapacitat d’elaborar bones polítiques davant d’un problema que tothom sembla voler utilitzar però que ningú no té interès en definir està servida.

Al 2011, doncs, tot el potencial de l’espai públic democràtic sembla haverse ofegat en les pressions securitàries i un nou sentit comú punitiu que aposta alhora per no responsabilitzar-se col· lectivament de les desigualtats i per culpar individualment aquells que han quedat als marges de la carrera per la competitivitat del seu propi destí. Aquesta és, almenys, l’aposta que defensen la major part de forces que competeixen per fer-se amb l’alcaldia el 22 de maig, que encaren les eleccions amb discursos molt semblants als utilitzats l’any 2007.

L’impacte de la crisi 2011, però, no és 2007. Al 2011, l’impacte de la crisi cau ja com una llosa sobre sectors amplíssims de la població, i els

problemes de veritat s’imposen. Desviar voluntats i demandes col·lectives a base de l’estigmatització de l’altre i de la defensa d’un espai públic d’ús privatiu ja no és tan fàcil: el discurs de la seguretat i la por pot ser útil en moments en què la societat pot permetre’s el luxe de mo-

l

S’ha d’abordar el tema de la seguretat més enllà de càlculs electoralistes i de les necessitats de sectors concrets empresarials lestar-se pel soroll o la presència de joves al carrer. Però quan allò que preocupa són les execucions hipotecàries o el tancament d’hospitals i escoles, les paraules que abans aconseguien mobilitzar baixes passions ja no desvien tan fàcilment la mirada de les grans preocupacions.

Solucions reals als problemes Això no vol dir que la seguretat hagi perdut la seva càrrega política, ni molt menys, però sí que creix la demanda de solucions reals als problemes de segure-

joan morejon

tat, i no de discursos absurds basats en la idea que si els migrants desapareguessin, això seria una bassa d’oli, o que sembrant la nostra ciutat de policies, tanques i càmeres de vigilància s’acabaran tots els problemes.

En aquest context, Barcelona ha de començar, per una banda, a fer front al panorama creat per anys de polítiques d’aparador, més preocupades per articular un teatre securitari i per transmetre l’eficàcia aparent de la immediatesa i la mà dura que per abordar les complexitats inherents a la gestió de ciutats diverses i en evolució, inserides en dinàmiques globals i sotmeses a noves pressions. Per l’altra, a plantejar-se el tema de la seguretat més enllà de càlculs electoralistes, de dinàmiques de competència política i de les necessitats de sectors concrets del teixit empresarial de la ciutat.

El que s’imposa és la definició d’una agenda de seguretat que emergeixi dels barris i que sàpiga reconèixer quin és el còctel d’abandonament institucional, precarietat i baixes passions que articula la demanda de mà dura, i recuperar un meta-relat col·lectiu construït al voltant d’un futur per al qual valgui la pena lluitar, i d’una ciutat on valgui la pena viure-hi.

eleccions

CARRER118 Maig 2011 DOSSIER 29

Once prioridades de la ciudad m. eugenia ibáñez periodista

huja (recuerden, pisos con aluminosis del Turó de la Peira) a través del grupo Sacresa. La recalificación del ámbito afectado se saldó con un incremento de la edificabilidad en torno a los 200.000 metros, la previsión de dos torres de 23 plantas, 67 viviendas unifamiliares, oficinas y locales comerciales. El plan se ha parado por las deudas de la empresa y la negativa de la banca a otorgarle más créditos. Los vecinos volverán a la carga para modificar el contenido del plan.

El acuerdo entre las asociaciones de vecinos y el ayuntamiento para la ordenación de la futura estación de la Sagrera prevé, entre otros temas, el parque lineal, la cobertura de las líneas ferroviarias y una treintena de equipamientos.

Por lo que respecta al sector San AndreuBon Pastor, las entidades mantienen la negociación para fijar qué equipamientos se situarán sobre el cubrimiento de las vías. La realización de parte de estos proyectos depende, en gran medida, de las plusvalías de las nuevas viviendas previstas en el recinto, y ahí está el problema: equipamientos y jardines dependen de pisos cuya construcción amenaza la crisis. Otro tanto ocurre en el ámbito de los antiguos cuarteles de Sant Andreu, que el Consorci de la Zona Franca quería destinar íntegramente a viviendas; la insistencia de la asociación de vecinos logró que el 60% de esos pisos fueran de protección, además de otros equipamientos. Se ha construido una escuela de primaria, la comisaría de los Mossos y un grupo de viviendas de Regesa; han comenzado las obras de un Centro de Asistencia Primaria (CAP) y siguen pendientes la escuela bressol, una residencia para ancianos, la biblioteca y viviendas protegidas.

ay temas en esta ciudad, reivindicaciones vecinales y despropósitos urbanísticos varios, que superan vidas profesionales. Me explico.

Una trabaja casi 40 años durante los cuales recoge quejas, lleva a la letra impresa lamentos ciudadanos, informa sobre proyectos que deben resolver déficits de Barcelona y un buen día decide retirarse del trabajo diario. En plena y feliz jubilación, esa periodista recibe el encargo de La Veu del Carrer para redactar un texto sobre los temas pendientes que un consistorio deja atrás y que otro deberá afrontar a partir del 22 de mayo. Y, ¡oh sorpresa!, una descubre que todos esos temas forman parte de una lista que, a lo largo de una vida profesional, ya habían tenido su espacio en letra impresa.

Y todo sigue pendiente. Disculpe el lector una forma tan personal de iniciar este texto -es la primera vez que así lo hago, lo aseguro- pero me ha parecido la mejor forma de ilustrar la frustración de una ciudad -y la mía propia- ante la obstinada lentitud administrativa para afrontar temas que el vecino, considerado votante en esta época del año, juzga prioritarios.

La Favb ha resumido en 11 esas reivindicaciones históricas, una lista que empezó a formarse en tiempos de bonanza y que ha aumentado hasta toparse con la crisis actual. El colectivo vecinal exige al nuevo gobierno municipal, el que sea, que afronte con celeridad estos 11 puntos negros de Barcelona.

H

La eterna asignatura pendiente El transporte público es desde siempre la asignatura pendiente para resolver la movilidad metropolitana y por ende los problemas de contaminación. Las diversas administraciones con competencia en el tema se han decantado casi siempre por los grandes y novedosos proyectos -tranvía, por ejemplo- antes que mejorar o prolongar los ya existentes. En este área, la Favb plantea dos temas básicos: Collserola y la estación de Virrei Amat.

La sierra lleva 35 años bajo amenaza, desde que el Plan General Metropolitano incluyera en sus previsiones la construcción del túnel de Horta, que primero estaba destinado al coche privado -como el de Vallvidrera y su desdoblamiento ya anunciado- y que el tripartito quiso dedicar al transporte ferroviario mediante un túnel de seis kilómetros que, sin duda, causaría un fuerte impacto sobre la sierra -declarada Parque Natural el pasado octubre-. Es posible que el alto coste de estas obras haga desistir a la Generalitat convergente de su realización inmediata, pero está por ver si recurrirá a la imaginación para encontrar alternativas en

La eterna espera de la Modelo

ignasi r. renom

La zona sur del Raval exige desde hace mucho tiempo una mejora urbana las líneas ya existentes, como la C-4 de Renfe. Para la estación de Virrei Amat, las asociaciones de vecinos de Nou Barris plantean desde hace tiempo la conexión

l

El movimiento vecinal exige al nuevo gobierno municipal, sea el que sea, que afronte con celeridad estos 11 puntos negros de la ciudad de las líneas 4 y 5 de metro, lo que potenciaría el uso del transporte público en Vilapiscina y zonas limítrofes y mejoraría las deficitarias comunicaciones de

Nou Barris. El Plan Director 2001-2010 desestimó unir las dos líneas.

La crisis puede ayudar El parón de la construcción permitirá reconducir proyectos rechazados por los vecinos por causas diversas, bien por exceso de edificabilidad o por ausencia de vivienda pública o equipamientos. En ese apartado se incluyen los planes de Caufec y La Sagrera-Sant Andreu, los cuarteles de Sant Andreu, la Modelo, Can Batlló, y la zona del Miniestadi. El Plan Caufec, en la confluencia con el término municipal de l’Hospitalet, conocido también como Puerta de Barcelona, empezó a tramitarse hace unos 10 años, siempre con persistentes rechazos vecinales. La empresa promotora es la familia Sana-

Grandes temas para el nuevo Ayuntamiento 3 Barcelona - Hospitalet: el Plan Caufec 3 Can Batlló 3 Casernes de Sant Andreu 3 Collserola: Túneles de Horta y Vallvidrera 3 Estación de Virrei Amat 3 La Model 3 Montaña de Montjuïc 3 Plaça de Les Glòries 3 Plan de la Sagrera 3 Plan del Miniestadi 3 Plan Raval Sud

No parece que los recortes sociales a diestro y siniestro que aplica el Gobierno de CiU sean el mejor augurio para el traslado de la Modelo y la construcción en su lugar de los equipamientos y jardines que la Esquerra del Eixample espera desde hace no menos de 30 años. La Generalitat aún no ha fijado plazos para el inicio de la prisión alternativa en la Zona Franca y hasta el momento lo único que ha trascendido son los reparos de la Conselleria de Justicia a ese proyecto, cuyas dimensiones considera insuficientes. Entre una cosa y otra, parece evidente que el Govern no tiene prisa ni para resolver el hacinamiento de los internos de la Modelo ni para convertir en realidad los sueños frustrados de los vecinos.

En 1973 las entidades de Sants comenzaron a reclamar la antigua fábrica textil de Can Batlló para cubrir el déficit de equipamientos y vivienda pública. El ayuntamiento y la inmobiliaria Gaudir aceptaron hace años parte de las exigencias vecinales, pero ahora la empresa tiene dudas sobre la rentabilidad de la operación. No se han construido los pisos protegidos, no hay equipamientos y sigue pendiente la necesidad más urgente: el CAP. Tiempo muerto para el Miniestadi Les Corts es, probablemente, el barrio que más veces se ha echado a la calle en los últimos años para rechazar un proyecto urbanístico. La recalificación del ámbito del Miniestadi del Barça es el contencioso que, desde hace lustros, enfrenta a vecinos y ayuntamiento. Hace poco más de un año, el alcalde, Jordi Hereu, hizo oídos sordos a esas reivindicaciones y firmó con Joan Laporta un acuerdo que prevé la construcción de 1.624 pisos. La crisis del ladrillo hizo que el nuevo presidente del Barça, Sandro Rosell, postergara ese proyecto para dar prioridad a la construcción de un nuevo pabellón deportivo.

Los vecinos exigen que el tiempo muerto pasa a la página 30 2

eleccions

CARRER118 Maig 2011 DOSSIER 30

joan morejón

La realización de los proyectos de la Sagrera depende en gran medida de las plusvalías de las nuevas viviendas, ahora pendientes de la crisis del ladrillo. Los boletines de las asociaciones vecinales (a la derecha algunos ejemplos) se han hecho eco de problemas enquistados como el futuro de los antiguos cuarteles de Sant Andreu, el proyecto de la Modelo o el detino de Can Batlló. Abajo, una de las campañas de la Favb contra el túnel de Horta

2 viene de la página 29 solicitado por Rosell permita discutir de nuevo la recalificación... o echarse otra vez a la calle.

A esta lista de temas pendientes se incorpora el Raval Sur, zona de la ciudad que exige desde hace mucho tiempo una mejora urbana. El Plan de Barrios considera área de rehabilitación el espacio situado entre las calles Robador y Sant Ramon y la reordenación de la Rambla y la Carbonera. Las dudas vecinales se centran ahora en saber si el ayuntamiento tendrá en cuenta las necesidades de la barriada o si dará prioridad a la promoción del turismo de crucero que tendrá en esa zona su primer contacto con Barcelona.

Plaza de Les Glòries: todo pediente A principios de marzo, cuatro asociaciones de vecinos -Fort Pienc, Poblenou, Sagrada Familia y Clot-Camp de l’Arpa- se dirigieron al ayuntamiento para recordarle el incumplimiento de los compromisos adquiridos en el plan de mejora urbana de la plaza de Les Glòries. La modificación del PGM en ese ámbito, en el 2007, fue precedida de la firma de un

documento en el que el gobierno municipal se comprometía a una serie de actuaciones, criterios y calendario de obras.

Cuatro años después, el único equipamiento que cumple los plazos fijados es el Museu del Disseny, precisamente el único proyecto que nunca han reivindicado los vecinos. Las obras del resto (CAP de Poblenou y Fort Pienc-Sagrada Familia, centro de día y residencia de la Gent

l

El listado de temas está pendiente de resolución desde hace años e incluso décadas y acaban siendo frustraciones de la ciudad Gran, intercambiador de transporte público, centro de barrio, auditorio y biblioteca del Clot-Camp de l’Arpa y vivienda pública, entre otros) quedan muy lejos de los compromisos municipales adquiridos en el pleno municipal y en la audiencia

anna carlota

Cuatro años despúes de la firma de compromisos, el único equipamiento que cumple los plazos de Glòries es el Museu del Disseny

pública celebrada en el Auditori. Las cuatro entidades lamentan también la ausencia total de mejoras en el transporte público en la zona y la excesiva altura de los edificios previstos. Primero el diseño, después las necesidades de los vecinos.

Un plan tramposo para Montjuïc Cuesta entender la empecinada obsesión de los alcaldes de la ciudad en los últimos 40 años por ocupar Montjuïc con toda suerte de edificios y viales. Esa triste historia comenzó con José María de Porcioles y se ha mantenido con Jordi Hereu.

Durante ese tiempo, cada vez que se ha llevado a cabo una intervención o modificación urbanística en la montaña ha sido para reducir sus zonas verdes, para ocuparlas con construcciones, públicas o privadas, que han alterado el concepto de parque e incrementado la circulación de vehículos. El ayuntamiento ha ido aún más lejos en la última modificación del PGM: ha hecho trampas. Porque trampa es reducir los límites del parque de 450 hectáreas a 333 y dejar fuera de su ámbito los barrios de la montaña, la Fira, la Ciutat del Teatre, Caixafòrum y el cementerio. ¿Y dónde está el truco? Muy sencillo: al excluir del parque esos equipamientos -los de mayor superficie- ha aumentado el porcentaje de espacio libre en el nuevo ámbito y se ha incrementado el porcentaje permitido para nuevos edificios en la zona de 333 hectáreas.

Un sutil toque de legalidad para afrontar los siguientes proyectos: entre otros, una perrera (oficialmente, un parque de acogida de animales de compañía), la Casa de Marruecos, pabellón de entrada del nuevo Parque Botánico, circuito de educación vial, equipamientos de la finca Rivière, equipamiento en el paseo de la Exposición para instalaciones técnicas y posibles cocheras, ya previstas en el plan de usos del 2006.

En febrero pasado, siete entidades (Favb, Centre d’Estudis de Montjuïc, Secretariat d’Entitat de Sants, Hostafrancs i la Bordeta, Cooordinadora d’Entitats del Poble Sec, Centre Social de Sants, y las asociaciones de vecinos de Les Corts y La Satalia) se dirigieron al ayuntamiento para solicitar la retirada de la modificación del PGM y el inicio de un “verdadero proceso participativo”.

CARRER118 Maig 2011 DOSSIER 31

eleccions

Deu prioritats del moviment veïnal junta de la favb

partir del Pla de Treball de la Favb aprovat a l’Assemblea, destacaquem les que considerem 10 prioritats a treballar des del moviment veïnal.

A

1

Revitalització veïnal La ciutat i els barris de Barcelona han canviat força, i és important que des de les associacions veïnals sapiguem adaptarnos: treballant amb nous perfils de veïnat, incorporant camps d’actuació, estenent les coordinadores veïnals als districtes i el treball en xarxa amb el teixit associatiu als barris, apostant per la gestió cívica d’equipaments i serveis i fent valer el potencial que ens ofereixen les noves tecnologies de la informació i la comunicació.

2

No a les retallades i la privatització dels serveis No acceptarem retallades en serveis públics bàsics com la sanitat, l’educació i els serveis socials ni que la crisi serveixi de coartada per privatitzar serveis públics.

Considerem que la crisi ha estat causada per l’especulació immobiliària i el capital financer i són els seus agents qui han de pagar-ne el cost.

3

5

7

9

Redefinir el model de ciutat

Per una ciutat més sostenible i ecològica

Una Barcelona solidària i incloent

Transparència i control de la gestió pública

Hi ha altres sortides a la crisi que no passen per la privatització, les retallades socials i deixar el lideratge de la ciutat en mans de la iniciativa empresarial, sinó per repensar el model de ciutat i societat: model de creixement econòmic, sistema de governança, impuls de l’economia social i solidària... Des de la Favb recolzarem aquelles iniciatives que es dirigeixin a la construcció d’una Barcelona socialment més justa, ambientalment més sostenible i políticament més participativa.

Apostem per la mobilitat a peu, el transport públic i la bicicleta enfront del transport privat contaminant i per una gestió de residus eficient i ambientalment respectuosa. Continuarem defensant la connexió del tramvia per la Diagonal.

Defensarem el verd urbà amenaçat, especialment a les zones de Collserola i Montjuïc. Ens oposem radicalment a l’energia nuclear, defensant les renovables i la reducció del consum energètic mantenint tarifes assequibles als primers trams.

Enfront del perill que la crisi serveixi d’excusa per al foment d’actituds xenòfobes i intolerants, reafirmem el nostre compromís de defensa i acompanyament d’aquells sectors socials que per raons administratives o econòmiques es troben en una posició de major vulnerabilitat. Treballarem en coordinació amb les entitats del territori perquè tots els veïns i veïnes, sense importar on hagin nascut, gaudeixin dels mateixos drets i oportunitats.

Enfront dels recents casos de corrupció que han implicat càrrecs municipals, exigim un pacte polític contra la corrupció a partir del qual els partits es comprometin a separar aquells càrrecs públics sobre els quals hi hagi indicis de males pràctiques i la incorporació de procediments de transparència i control en la gestió pública municipal, i un seguiment eficaç dels Plans d’Actuació Municipals, a nivell de districte i de ciutat.

4

6

8

10

Cohesió social i equilibri territorial

Garantir el dret de l’habitatge

Espai públic i seguretat

Participació política ciutadana real

Davant el creixement de les desigualtats entre barris i dins d’un mateix barri a causa de la crisi, considerem bàsic prioritzar les polítiques socials de proximitat. No acceptarem la reducció de serveis ni incompliments en la programació i cartera de serveis dels equipaments bàsics (sanitaris, gent gran, serveis socials i especialitzats...), ni el retard en l’execució d’infrestructures com la prolongació del metro i la millora del sistema de Rodalies.

Davant l’augment de llançaments i execucions hipotecàries, des de la Favb defensem la iniciativa de dació en pagament, el treball colze a colze amb les plataformes de persones afectades i la moratòria d’aquells desnonaments a persones que disposen de pocs recursos econòmics. Així mateix, apostem per innovar en polítiques d’habitatge expandint experiències de lloguer públic, dret en superfície, i habitatge cooperatiu en cessió d’ús.

La seguretat en l’espai públic no pot construir-se des de l’alarmisme i la cultura de la por (càmeres de videovigilància, normatives de civisme, tancament d’espais públics, antidisturbis de la Guàrdia Urbana...), sinó a través de la creació d’espais de confiança i la dinamització comunitària als barris. Des de la Favb treballarem per un enfocament preventiu i integral de la seguretat lluny de la demagògia populista.

Defensem un model de participació ciutadana real en què la ciutadania pugui participar com a actor en els processos de decisió de polítiques públiques. Continuem exigint l’elecció directa dels consellers/es i regidors/es de districte i l’extensió del dret de la ciutadania a intervenir en els plens.

Proposem la figura del facilitador veïnal en temes de participació relacionats amb actuacions urbanístiques per recolzar el veïnat en el procés i emetre un dictàmen.

eleccions

CARRER118 Maig 2011 DOSSIER 32

Les associacions veïnals denuncien 64 incompliments d’actuacions als barris andrés naya

es associacions de veïns i veïnes federades ens han remès els incompliments detectats als seus barris. Compromisos polítics que asseguraven unes millores per a les barriades durant aquest mandat que ja acaba i que finalment no s’han portat a terme. Les responsabilitats no corrresponen només a l’Ajuntament, també a consorcis formats per diverses administracions o a la mateixa Generalitat.

Controlar i avaluar l’actuació de les administracions és una de les funcions que corresponen al moviment veïnal. Falta una informació precisa, instruments i mitjans per fer un seguiment del PAM (Pla d’Actuació Municipal) i, en alguns districtes, del PAD (Pla d’Actuació del Districte). És una assignatura pendent de les administracions públiques. Per tant, publiquem aquest llistat de temes que, de ben segur, el pròxim govern municipal haurà d’afrontar.

Quan es modifiquen les prioritats, s’incompleixen el compromisos, no es donen explicacions, als barris es produeix desilusió, quan no indignació. Ho resumia un activista veïnal referint-se al projecte de la plaça de les Glòries, del qual 4 anys després de la firma dels compromisos només es compleixen el terminis del Museu del Disseny: “¡És una estafa!”.

L

joan linuxbcn

L’alcalde Hereu, el 21 de febrer de 2009, posant la primera pedra d’un centre de dia, residència, pisos assistits per a la gent gran i un complexe esportiu al barri de Prosperitat. Acabat el mandat, la piscina i la urbanització de tot l’entorn no s’han realitzat

Els compromisos que els barris encara esperen que s’executin 1. Residència per a la gent gran (Casc Antic).

2. Remodelació del carrer Sant Pere més Baix (Casc Antic).

3. Obertura del passatge San Benet i plaça pública (Casc Antic).

4. Construcció de l’escola Mediterrània, pendent des del 2007 (Barceloneta).

5. Tirar endavant el “Compromís de la Model”, pendent des de 2006, amb els següents equipaments: residència per a la gent gran, CAP, escola, escola bressol, poliesportiu, i aparcament. Construcció d’un Memorial de la repressió i zona verda amb el nom de Jardins de la Llibertat (Esquerra de l’Eixample).

6. IES Angeleta Ferrer, pendent de del 2000 (Fort Pienc).

7. Tirar endavant el “Compromís per Glòries”, pendent des del 2005, amb els següents equipaments: CAP, residència i centre de dia per a la gent gent gran, poliesportiu, habitatge públic, centre social intergeneracional i escola bressol (Fort Pienc, Sagrada Família, Clot-Camp de l’Arpa, Poblenou).

8. Tirar endavant el “Compromís de la Myrurgia”, amb la construcció d’un centre de dia, una residència per a la gent gran i habitatges dotacionals per a joves (Sagrada Família).

9. Tirar endavant el “Compromís de Can Batlló”, amb indemnitzacions als afectats, habitatges de protecció oficial, equipaments per al barri i zona verda (Sants, Bordeta).

10. Tirar endavant el “Pla del Turó”, aprovat de fa anys. Enderroc d’habitatges, reallotjament dels inquilins i zona verda (Font de la Guatlla).

11. Obrir el carrer Diputació (Pla de Reforma Interior), aprovat de fa 30 anys.

(Hostafrancs).

12. Realitzar un Pla d’Usos veritablement participatiu a la muntanya Montjuïc. No als usos incompatibles: Ocupació de sòl (gossera), trànsit, soroll... (La Satalia).

13. Construcció dels equipament esportius pendents de fa 7 anys (Sant Cristòfol).

14. Residència per a la gent gran al carrer Energia (Sant Cristòfol).

15. Urbanització de l’entorn de l’estació de Sants (Sants).

16. Residència per a la gent gran al carrer Benavent, pendent des del 1999 (les Corts).

17. Tirar endavant el Pla Anglesola, on fa 5 anys que s’espera el reallotjament (Les Corts).

18. Equipament per al barri i parc a Can Ferrer (la Forja).

19. Equipament i jardí per al barri a Can Ripoll (la Forja).

20. Arranjament de les entrades dels nuclis urbans (Can Rectoret, Mas Sauró i Mas Guimbau).

21. Acabar la remodelació de la Ronda General Mitre, pendent des del 2005 (Sarrià).

l

Una assignatura pendent de les administracions és dotar d’instruments per poder fer un seguiment i control dels plans d’actuació 22. Construir la biblioteca de Vila Florida, pendent des de 2003. El març de 2011 es va posar la primera pedra (Sant Gervasi).

23. Pla de mobilitat a l’entorn del carrer Vallcarca (Gràcia).

24. Remodelació i pacificació de la Travessera de Dalt. Els acords es van firmar el desembre de 2005 (Gràcia).

25. Restauració del parc Príncep de Girona (Horta-Guinardó).

26. Urbanització definitiva de la plaça on es va produir l’enfonsament del metro el 2005 (Carmel).

27. Construcció dels habitatges promesos als tres solars de l’Incasol (Carmel).

28. Urbanització del solar conegut com a “Rancho Chico”, amb la construcció d’un pàrquing i un equipament per a joves (Carmel).

29. Posada en funcionament del CAP construït (Horta).

30. Rehabilitacio del Palauet del Parc del Laberint (Horta).

31. Cobertura dels serveis mínims per al barri, reivindicació que fa 20 anys que es demana (Can Baró).

32. Regulació urbanística i urbanització del barri, fa 35 anys que s’espera (Can Papanaps-Vallhonesta).

33. Remodelació del camp de futbol (Sant Genís dels Agudells).

34. Equipament per al barri a la “Casa dels Horts”, ara privatitzada (Sant Genís dels Agudells).

35. Instal·lació de clavegueram al carrer Torrent del Notari (Font del Gos).

36. Construcció d’un espai infantil i juvenil (Can Peguera).

37. Construcció d’equipaments per al barri i recuperació del camp de futbol al seu emplaçament original (Ciutat Meridiana).

38. Rehabilitació de la masia de Can Carrera (Guineueta).

39. Remodelació del Parc de la Guineueta (Guineueta).

40. Remodelacio del mercat (Guineueta).

41. Reserva del 25% dels habitatges de protecció oficial construïts per al barri (Porta).

42. Piscina, complexe esportiu i urbanització del tot el conjunt al carrer Molí.

(Prosperitat).

43. Posada en funcionament del Centre de Serveis Socials ja construït. (Prosperitat).

44. Àrea de nova centralitat al mercat de Montserrat (Roquetes).

45. Construcció d’un poliesportiu i un pàrquing al carrer Antonio Machado (Roquetes i Canyelles).

46. Remodelació del parc Pla de Fornells (Roquetes).

47. Actualització i realització del PERI (Torre Baró).

48. Escales mecàniques al metro de Virrei Amat i Maragall (Torrellobeta).

49. Unió de les línies 4 i 5 a Nou Barris (Torrellobeta, Vilapiscina).

50. Remodelació dels habitatges amb aluminosi, pendent des del 1991 (Trinitat Nova).

51. Remodelació de la plaça Olof Palme, pendent des del 2006 (Turó de la Peira).

52. Remodelació del carrer de la Vall d’Ordessa (Turó de la Peira).

53. Construcció d’un equipament social a la Granja del Ritz, de propietat municipal (Vallbona).

54. Reforma i millora del polígon industrial Torrent de l’Estadella (Bon Pastor).

55. Equipaments al terrenys de l’antic Canòdrom (centre cultural, escola bressol, viver d’entitats, casal de barri, pistes de tennis, poliesportiu i aparcament (Congrés).

56. Construcció del camp de futbol promès fa 26 anys (Baró de Viver).

57. Tirar endavant el “Compromís de les antigues Casernes de Sant Andreu” (habitatges de protecció públi-

l

Quan es modifiquen les prioritats o s’incompleixen els compromisos, als barris es produeix desilusió, quan no indignació ca, CAP, escola bressol, residència per a la gent gran i biblioteca) (Sant Andreu).

58. Els compliments del PAD de Sant Andreu amb prou feines arriben al 40% (Sant Andreu).

59. Supressió de barreres arquitectòniques al metro (Sant Andreu).

60. Construcció d’una escola bressol (Front Marítim).

61. Millora urbana de la parcel·la existent entre els carrers Venezuela i Bolívia. (Maresme).

62. Construcció d’un casal de barri (Maresme).

63. Construcció de les escoles Sant Martí i Fluvià (Poblenou).

64. Construcció d’aparcament (Provençals de la Verneda).

eleccions

CARRER118 Maig 2011 DOSSIER 33

Prioritats dels barris per al nou mandat andrés naya i elia herranz

la nostra ciutat, cada setmana es reuneixen al voltant de 600 persones en un centenar d’associ· acions de veïns i veïnes. Els hem preguntat per les seves tres reivindicacions prioritàries per millorar el barri i hem rebut la resposta de 86 associacions. En general, les respostes han respectat la nostra petició de ser molt concises i deixar al marge les reivindicacions que tenien una dimensió de ciutat per centrar-se en el seu territori. Algunes entitats indiquen els objectius més importants dels seus plans de treball. D’altres plantegen aquelles qüestions que responen a les situacions més urgents. No poques reivindicacions continuen pendents després d’anys d’espera, com ja hem reflectit en part a la pàgina 32 d’aquest mateix dossier. Allò que no dubtem

A

és que, darrere de cadascuna d’elles, hi ha una realitat que exigeix solucions, moltes hores de feina, de debat i de reunions amb els afectats. El present memoràndum és, ni més ni menys, una recopilació del material que hem rebut, una expressió més de les necessitats de la Barcelona dels barris. Destaquem alguns temes.

En temps de retallades, trobem 17 prioritats refe· rides a equipaments de sanitat pública, especialment la construcció de CAP; 30 relacionades amb l’ensenya· ment, la meitat escoles bressol, i 14 relacionades amb equipaments esportius. Quant als equipaments per a la gent gran, es demanen 11 casals, 10 residències i 3 centres de dia. També és significativa la demanda de 15 casals de barri. En ocasions es reivindiquen equipa· ments en antigues casernes, fàbriques, edificis catalo· gats o privatitzats.

Vuit associacions reivindiquen habitatges de pro· tecció oficial. Resulta escandalós que, transcorreguts 20 anys del descobriment de l’aluminosi, tres barria· des tinguin pendent la construcció o rehabilitació dels habitatges malalts. Destaquem també les peticions d’humanitzar, dignificar, pacificar, grans vies de cir· culació. Diverses entitats expliquen que la mobilitat a l’interior dels barris és deficitària.

Una dada positiva és que pràcticament no existeixen com a prioritats la negació d’equipaments que són ne· cessaris per a la comunitat i que han de ser instal·lats al barri. En una ocasió es planteja “desplaçar un punt verd”, però ignorem si és perquè emprenya o per millorar el seu ús. Per acabar, sorprèn que després de 32 anys de democràcia municipal, una trentena d’associacions recla· mi obres de millora i urbanització de carrers i places.

1. Ciutat Vella

moment només disposem d’una al barri.

Proposem situar-ne una altra en algun dels interiors d’illa previstos.

3) Centre social del barri: obert a diverses iniciatives, per donar aixopluc a grups, lloc de trobada per activitats cíviques...

Amics de la Rambla

1) Solució a la situació plantejada per la reconversió de les antigues parades d’ocellaires a la Rambla.

3. Sants-Montjuïc

Barceloneta

1) Construcció d’un hotel d’entitats a l’edifici de la Cooperativa Segle XXI 2) Vigilància preventiva en matèria de neteja, no només a les platges, també a l’interior del barri.

3) Compliment de la normativa de barre· res arquitectòniques. Els ascensors que estan col·locant a la Maquinista no per· meten l’accés en cadira de rodes.

Badal-Brasil-Bordeta

1) Obertura i urbanització del carrer Juan de Sada.

2) Urbanització dels carrers del barri, en un estat pèssim.

Centre Social de Sants

1) Recuperar Can Batlló per al barri.

2) Recuperar la Lleialtat Santsenca.

3) Soterrament de les vies de tren al seu pas per Sants.

Casc Antic

1) Residència gent gran.

2) Remodelació del carrer Sant Pere més Baix.

3) Obertura del passatge Sant Benet i plaça pública.

Comerciants i Veïns del Carrer de la Cera

1) Urinaris a las places del barri.

2) Més arbrat a la plaça Vázquez Mon· talbán.

3) Cadires i jocs infantils a la plaça Folch i Torres.

Coordinadora del Casc Antic

1) Habitatges socials per a la gent gran i col·locació d’ascensors als habitatges que en tenen.

2) Jardins a les places dures del barri (per exemple, Sant Agustí Vell).

3) Serveis socials més eficaços.

Gòtic

1) No a l’ús privatiu de l’espai públic.

2) Participació directa a les comissions d’investigació d’àmbit municipal per con· trolar els mecanismes polítics i adminis· tratius.

3) Prohibició total dels Habitatges d’Ús Turístic (HUT) a tot Barcelona i en espe· cial a Ciutat Vella.

El Polvorí il·lustracions: azagra / revuelta

a un centre sanitari.

2) Habitatge social de lloguer.

3) Que el Punt Verd de la plaça Folch i Torres sigui desplaçat a un lateral.

2. Eixample Dreta de l’Eixample

1) Millorar la il·luminació dels carrers i especialment de les aceres (fanals amb dos braços).

2) Escola bressol i casal de la gent gran a la casa Bures. És propietat municipal i està tancada.

3) Nova regulació del trànsit. Pel barri passen diàriament 500.000 vehicles amb un impacte molt negatiu: desconnexió i contaminació atmosfèrica i acústica.

1) Construcció de l’escola Mediterrània.

2) Adquisició de la Cooperativa Segle XXI i construcció d’un casal per al barri.

3) Intervenció del veïnat en l’elaboració d’un nou pla urbanístic. Creació d’una comissió que concreti acords i no sigui únicament informativa.

Nou de la Rambla i Rodalies

Fort Pienc

1) Fer de Santa Madrona un carrer per a vianants.

2) Urbanització de les aceres. Fa un any es va realitzar però els camions les des· trossen.

3) Millorar la il·luminació del barri, es· pecialment davant el Conservatori del Liceu i en les comissaries.

Veïns i Comerciants Taula de Raval

1) Tancament de la “narcosala” de la mu· ralla del Museu Marítim i el seu trasllat

Ronda Sant Antoni

1) Instal·lació d’urinaris públics.

Sagrada Família

1) Adquisició o expropiació del solar del

Esquerra de l’Eixample

1) Habitatges de lloguer social per a gent gran i per a joves, un IES, una escola bressol i un equipament cultural a l’antic convent de les Germanetes. Residència per a la gent gran a l’illa Skoda.

2) Posar en funcionament el CAP de Bor· rell 325, llargament reivindicat. Amb un cost de quatre milions d’euros, està aca· bat de s del novembre de l’any passat i ha de donar servei a una població de 38.000 persones.

3) Equipaments de barri i de ciutat a la Model.

L’Òstia

lacions durarà 3 o 4 anys. Posterior· ment serà necessària una remodelació de l’espai.

2) Obrir el local de l’Associació a diversos col·lectius del barri.

1) Nou IES Angeleta Ferrer al carrer de Marina. Pendent des de l’any 2000.

2) Equipaments “Compromís per Glòri· es” (CAP, residència Gent Gran, polies· portiu, habitatge públic).

3) Transformadors, equipament juvenil.

Parc de l’Escorxador

1) Desmantellament del Parc de Bom· bers instal·lat en una zona verda. Està pendent la denúncia judicial presenta· da. La provisionalitat d’aquestes instal·

1) Lliurar els 50 habitatges buits des de l’agost de l’any passat al carrer Guadal· quivir -Segura i construir dels 50 més que ja haurien d’estar construint-se, i ur· banitzar el seu entorn.

2) Urbanització de la zona entre el fer· rocarril i la muntanya de Montjuïc, que està en un estat deplorable.

3) Comunicar el barri amb Nostra Senyo· ra del Port instal·lant un ascensor.

Font de la Guatlla

1) Finalització del pla del Turó (enderroc d’habitatges, reallotjament dels seus in· quilins, enjardinar l’espai lliure per fer possible un fàcil accés a la muntanya, segons el projecte que fa anys es va apro· var).

2) Protocol d’actuació que reguli la cele· bració d’actes públics que afectin l’entorn del barri i soterrament de totes las línies d’enllumenat i telèfon.

3) Acabar l’estudi de viabilitat i segure· tat de l’escola Pau Vila.

Hostafrancs

carrer Mallorca per a equipaments pú· blics i contemplar les necessitats del bar· ri en la reasignació d’usos dels pavellons de l’Hospital de Sant Pau. 2) Articulació d’un eix cívic integral que abasti l’avinguda de Gaudí i el carrer Provença, entre Cartagena i passeig de Sant Joan facilitant la mobilitat a peu.

3) Delimitar un àrea al voltant del centre del barri, amb senyalització de prohibició d’accés a autocars i habilitar zona d’auto· busos a la Diagonal.

Sant Antoni

1) Residència assistida i centre de dia pú· blics per a la gent gran.

2) Escoles bressol públiques. En aquest

1) Treure l’antena de Telefònica situada al costat de l’escola Joan Pelegrí al carrer Consell de Cent.

2) Solucionar les problemes d’accessibili· tat davant el desplaçament del CAP de Consell de Cent a Numància. Incremen· tar el transport públic interior i construir el CAP definitiu a Magòria.

3) Davant la inseguretat a l’entorn de l’estació i el recinte de la Fira, més pre· sència de Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra.

La França

1) Rebuig a la instal·lació de la gossera i la Casa del Marroc a Montjuïc.

2) Casal per a la gent gran.

3) Centre de dia per a la gent gran.

La Satalia

1) Declaració del barri de la Satalia com a barri històric e inclusió dins el Catàleg de Patrimoni de la Ciutat com a BCIL passa a la pàgina 34 2

eleccions 2 ve de la pàgina 33 (Bé Cultural d’Interès Local).

2) Pla de mobilitat per al Poble Sec. 3) Pla d’Equipaments del Poble Sec.

Poble Sec

1) Construcció d’una residència per a la gent gran.

2) Construcció d’un CAP a la França Xica.

CARRER118 Maig 2011 DOSSIER 34 rer Burdeos per a equipaments per al barri.

2) Aconseguir les mateixes indemnitzacions per als més de 100 afectats de Colònia Castells que per als primers.

3) Reallotjament dels afectats del Pla Anglesola (carrer Joan Gamper), que afecta més de 10 famílies.

3) Manquen moltes actuacions urbanístiques, com ara l’arranjament de les entrades dels tres nuclis urbans (Rectoret, Mas Sauró i Mas Guimbau) i, el que és més greu, han deixat a uns 100 habitatges en un buit legal, sense cap dret i amb totes les obligacions.

Racó de les Corts

Mont d’Orsà de Vallvidrera

1) Residència per a la gent gran al carrer Benavent.

2) Ampliació del CAP de Mejía Lequerica.

3) Construcció d’escoles bressol (l’única que hi ha al barri és insuficient).

Sant Ramon-Maternitat

1) Un parvulari públic.

2) Un institut (2 línies mínim) fins a l’ESO. 3) Un CAP o l’ampliació del CAP de la Maternitat, amb accessos més fàcils i directes.

Zona Universitària

1) Construcció d’un casal de barri a la caserna del Bruc o bé en una de les dues universitats existents (UPC i UB).

2) Petit centre sanitari amb un metge de família i un infermer per a consultes puntuals.

3) Millor accessibilitat als jardins del Palau de Pedralbes mitjançant l’obertura d’una porta a la zona sudoest del perímetre del recinte.

5. Sarrià-Sant Gervasi Amics del barri de Laforja 3) Construcció d’una escola bressol (el dèficit de places és molt gran).

Rambla de la Bordeta

1) Fer realitat el projecte aprovat per a Can Batlló (habitatges de protecció, parc i equipaments).

2) Cobriment de les vies. Les obres van molt lentes i el barri no té informació del calendari. No podem exercir el dret de control de compliment del projecte.

3) Solució per a la concentració de famílies romaneses en situació de precarietat. És un impacte molt negatiu per a la vida del barri.

1) Can Ferrer (equipament i parc).

Can Ripoll (equipament i jardí protegit).

2) Creació d’àrea verda d’aparcament.

Font del Mont

1) Soterrament de les línies elèctriques i de telèfon i connexió del torrent Font del Mont amb el camí Boscà.

2) Neteja dels carrers de petites esllavissades de terra i pedres.

1) Crear una nova gestió política, administrativa i de participació als barris de muntanya (Districte, Sub-Districte, Entitat local menor, etc.).

2) Construir un aparcament públic a Vallvidrera.

3) Acabar la urbanització dels carrers de Vallvidrera després de més de 30 anys (inclòs el soterrament de les línies de serveis).

Putxet

1) Que l’Ajuntament adquireixi la Clínica Sant Josep com a equipament socio sanitari. Suggerim la transformació d’aquest centre en casal, centre de dia i habitatges per a la gent gran i persones amb discapacitat i en casal de barri. El Putxet no té ni tan sols un espai cultural.

2) Ascensor a l’estació de metro de Vallcarca. La sortida dóna a l’avinguda Vallcarca i per anar a República Argentina es fa mitjançant les escales mecàniques, però quan aquestes són aturades, l’únic mitjà és a peu per les escales.

Ronda General Mitre

1) Finalització de les obres de remodelació de la ronda General Mitre. Ampliació d’aceres, mitgeres per a vianants, etc. És un acord firmat amb l’Ajuntament l’any 2005.

Sant Gervasi

1) Que el solar del carrer Ciutat de Balaguer passi a ser per a ús públic i s’hi puguin fer equipaments per al barridistricte.

2) Reurbanització de la plaça Joaquim Folguera, que es mantingui com a mínim

Sant Cristóbal-Vivendes Seat

1) Reconstrucció del Poliesportiu i la piscina del carrer Energia de les antigues Vivendes Seat.

2) Residència per a la gent gran al carrer Energia.

3) Urbanització de l’interior del barri (carrer Energia i carrer Alumini).

1) Telefònica per al barri. L’edifici del car-

1) Equipaments per al barri en la caserna de la Guàrdia Civil.

2) Transport públic: ampliació del recorregut del bus de barri 114 per garantir la mobilitat de la gent gran i els escolars.

3) Escola bressol i centre de serveis socials.

Coll-Vallcarca

1) Un Park Güell segur, gratuït i lliure, tot i que volem que es conservi el patrimoni artístic i els ciutadans de Barcelona no hi perdem el dret de pas.

2) Places de pàrquing lliure a l’entorn del barri del Coll i Vallcarca.

3) Assolir equipaments socials sociosanitaris i equipaments culturals. Casal d’avis, teatre, Centre de Recursos.

Gràcia Nord-Vallcarca

1) Estació de metro de la Línia 9 a la part nord de la plaça Lesseps.

2) Pacificació del trànsit al carrer Bolívar (un sol carril i limitació de 30 km/h).

3) Complir el compromís de situar un carril de baixada i tres de pujada al carrer Vallcarca.

Travessera de Dalt

1) Remodelació i humanització de la Travessera de Dalt. Complir els acords firmats el 21 de desembre de 2005 pels gerents d’Urbanisme i Mobilitat i de Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi.

2) Ampliació de les aceres de la Travessera da Dalt, mitjanera per a vianants, remodelació de les cruïlles, pacificació del trànsit, potenciació del transport públic... Les obres havien d’haver començat l’anys 2006: estem indignats.

1) Urbanització de la plaça on es va produir l’enfonsament del metro i construir els habitatges promesos. Urbanitzar la plaça del solar conegut com a “Rancho Grande” i construir el pàrquing i l’equipament per joves previstos.

2) Habitatge o indemnització per als afectats pel PGM dels Tres Turons.

3) Urbanització de la part alta del carrer Llobregós (pendent de fa 10 anys) i dels carrers Pantà de Tremp i Tolrà.

1) Reordenar l’espai públic a Can Rigalt.

2) Eradicació de la prostitució.

Les Corts

Camp d’en Grassot

Carmel

Avinguda Xile

1) Escola bressol i escola infantil públiques.

2) Casal de gent gran amb centre de dia.

Millorar la connectivitat i l’accessibilitat del barri, que té un fort desnivell (tot són pujades).

1) Urbanitzar els carrers del barri. No s’ha fet res des de fa 40 anys.

2) Acabar amb el bloqueig en mobilitat que suposa per al barri la utilització del cotxe privat per anar a recollir els alumnes dels col·legis privats d’alt estanding.

3) Soterrament de les línies de Telefónica.

1) Restauració del parc Príncep de Girona.

2) Urbanització del Torrent d’en Lligalbe.

3) Transport públic a l’interior del barri.

4. Les Corts

Can Baró

Barri de la Mercè

Baix Guinardó

1) Urbanització i remodelació dels carrers del Triangle de Sants i remodelació del parc de l’Espanya Industrial.

2) Desplegament de la llei de dependència, l’assistència domiciliària a les persones grans i els àpats en companyia.

3) Inauguració de dos guarderies dins del barri de Sants, “El Fil” i “La Guimbo”.

1) Residència per a la gent granal carrer Benavent: ja!

2) Ampliació del CAP de la Maternitat en un 50%.

3) Poliesportiu amb piscina municipal.

6. Gràcia

7. Horta-Guinardó

Triangle de Sants

Camp Nou

des de 2000. El 50% és sòl municipal.

3) Solució a l’aparcament provisional de la Llossa de Via Augusta. Que sigui un lloc d’estada. Cal un aparcament a tocar de la Ronda, no només per als veïns.

Horta 3) Creació d’un local social per a les activitats socials i lúdiques.

Mas Guimbau - Can Castellví

1) Gratuïtat dels túnels per als habitants de les Planes de Vallvidrera, havent-hi només una altra alternativa a aquesta via ràpida: la carretera de Vallvidrera.

La gratuïtat és un compromís que Tabasa va prendre als anys 90, quan es va construir aquesta carretera.

2) Aïllament acústic. Estem en un entorn natural protegit, amb un nivell de soroll ambiental molt baix si no fos per l’existència d’una autopista.

el verd que hi havia abans, amb jocs infantils, arbres, etc. Que s’aprofiti per refer la plaça de Frederic Soler, humanitzant-la una mica més.

3) Ampliació de les voreres del carrer Balmes entre la plaça Joaquim Folguera i la plaça Molina, que ara són molt estretes.

1) Remodelació de la plaça Ibiza. Que continuï tenint el seu encant de “plaça de poble” i que la mobilitat del seu entorn estigui pacificada. Els veïns opinaran aportant idees davant el projecte que guanyi el concurs.

2) Rehabilitació del palauet del Parc del Laberint.

3) Casal de barri a la plaça Ibiza.

Sarrià

La Clota

1) Retorn del Monestir de Pedralbes a Sarrià.

2) Zona verda a l’hort de la Vila, Via Augusta i Salvador Mundi. On està previst edifici, zona verda i on està previst zona verda, edifici. Els veïns ho reivindiquen

1) Manteniment del PMU La Clota: conservació, millora i reordenació. No ens agrada la ubicació de la torre projectada, ja que trenca amb la harmonia i la idiosincràsia del nostre barri.

2) Inversió pública en infraestructures i

eleccions

CARRER118 Maig 2011 DOSSIER 35

portiu amb un aparcament soterrat.

2) Aparcaments soterrats o en zona verda ja que al barri no hi cap espai d’aparcament i per la seva fesomia és del tot necessari.

3) Local de l’Associació. El conveni entre districte i Patrimoni de l’Ajuntament ha quedat aturat. Pla de viabilitat a través del Pla d’Inversió general de l’Ajuntament perquè s’inverteixin els 840.000 euros que es necessiten per les reformes.

equipaments. No disposem dels serveis mes bàsics, com pot ser unes bones xarxes de clavegueram, elèctrica, enllumenat i telecomunicació ni de cap equipament propi dels barris.

3) Manteniment del nivell de participació que hi ha actualment entre l’associació i l’administració, particularment amb la de districte.

Can Baró

1) Escola bressol i escola infantil públiques.

2) Casal de gent gran amb centre de dia.

3) Solucionar la manca de connectivitat i accessibilitat del barri.

Navas

1) Pacificació de l’avinguda Meridiana.

Pi i Margall

1) Presència preventiva dels Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana al barri, especialment a l’entorn del metro.

2) Construcció del camp de futbol que es va prometre fa 26 anys, quan es va començar a remodelar el barri.

3) Casal de barri i CAP.

Can Papanaps-Vallhonesta

1) Nova regulació urbanística que respecti els drets de les 70 famílies afectades pel canvi de qualificació del sòl dels seus habitatges com a zona d’equipaments (els habitatges eren legals).

2) Construcció de clavegueram i urbanització dels carrers. Durant dècades els veïns han pagat el clavegueram sense tenir-lo.

Font d’en Fargues

1) Dignificar la plaça de la Font d’en Fargues.

2) Creació d’un àrea verda. Tenim un greu problema d’aparcament al barri.

3) Supressió dels pals de la llum i telefònics que impedeixen el pas per les aceres.

Joan Maragall del Guinardó

1) Continuar l’arranjament dels carrers del barri i que es comenci pels carrers Dr. Cadevall, Gènova, Brussel·les, Sèrbia, Sales i Ferrer i Ercilla. Projecte de construcció d’escales mecàniques als carrers Gènova, Dr. Cadevall i Florència.

2) Connexió Ronda del Guinardó (Línia 4 “Guinardó”) amb Avda. Mare de Déu de Montserrat.

3) Construcció d’aparcaments soterrats als carrers d’Escornalbou i Sèrbia.

Sant Genís dels Agudells

1) Remodelació del barri i del camp de futbol, l’única instal·lació esportiva que existeix.

3) Urbanització de l’avinguda Jordan i l’avinguda Elíes Pagès.

3) Equipament per al barri a la “Casa del Horts”, actualment cedida per l’Ajuntament a un privat.

Urbanització Vallhonesta-Font del Gos

1) Millorar el clavegueram de la riera que acaba al camp de futbol a l’alçada del carrer Torrent del Notari. No té sortida d’aigua i es produeixen inundacions.

2) Les obres del Túnel de les Aigües del Ter són interminables, dificulten l’entrada al barri i afecten negativament la parada d’autobús 127.

3) Han asfaltat el camí de Can Notari tapant el clavegueram: l’aigua inunda les cases.

8. Nou Barris Can Peguera

1) Segona fase del casal de barri la Cosa Nostra (equipament infantil i juvenil i adequació de les pistes esportives).

2) Escola bressol.

3) Urbanització carrer Vilaseca.

Ciutat Meridiana

1) Acabar les obres de l’aparcament al camp de futbol amb els corresponents equipaments (local AV, casal d’avis i casal de joves, tal i com figuren al PAM).

2) Continuar les urbanitzacions dels espais interiors del barri entre blocs.

3) Recuperació de la zona esportiva, amb tots els equipaments en condicions per a la seva utilització (camp de futbol, bàsquet, vestuaris, marquesina per aixoplugar-se, grades i tot allò necessari per a una zona esportiva).

Guineueta

1) Rehabilitar la masia de Can Carreras

Sagrera

1) Remodelació del passeig del Turó de la Peira.

2) Construcció del camp de futbol, amb un pàrquing de 250 places al subsòl.

3) Construcció de 150 habitatges per a joves en règim de lloguer amb el seu corresponent pàrquing.

1) Pacificació de l’avinguda Meridiana.

Naturalitzar les mitgeres i les cruïlles, reduir el transport privat i incrementar el públic, i carril bici per la calçada.

2) Implementar la tercera fase del Parc de La Pegaso. Expropiació dels habitatges encara existents, que són zona verda en el PGM. 3) Casal de Barri. Construcció d’un equipament per a entitats del barri.

Vallbona

Sant Andreu de Palomar

1) Actualització i realització del PERI. Procés de participació real i que l’Ajuntament no imposi els seus criteris. Respecte per als habitatges construïts legalment en zona forestal.

2) Serveis públics: Que la línia 82 d’autobús arribi a la part alta del barri. Que s’instal·li gas ciutat a tot el barri.

3) Asfaltat dels carrers.

parada de de Rodalies a Vallbona i arribada del metro (Línia 3, de Trinitat Vella a Trinitat Nova i d’aquesta a Vallbona).

Torrellobeta

Bon Pastor

tius de totes les etapes i residències per gent gran, entre altres.

2) Peatonalització-pacificació del carrer Gran de Sant Andreu.

3) Priorització del vianant, la bicicleta i el transport públic en el projecte del Parc lineal i vials de trànsit segregats i no del vehicle privat, com fins ara. Equipaments i dotacions en el parc.

i remodelar el parc de la Guineueta i el mercat de Montserrat (pendent del PAD 2008-2011).

2) Remodelar els interiors dels habitatges entre els carrers Gacela i Rambla Caçador.

3) Casal de la gent gran al solar de la Rambla Caçador per substituir l’existent al carrer Guineueta 19. Situar en aquest local una escola bressol.

Porta

1) Gimnàs per al col·legi Splai. Des de la seva inauguració el 1980 estan sense gimnàs, amb pressupostos aprovats que es perden cada any.

2) Guanyar sòl públic. El barri està sense sòl públic per a les pròximes generacions.

El poc que quedava s’ha subhastat sense el nostre consentiment i pel darrere.

3) Seguiment per escrit del compliment de l’acord amb l’associació sobre que el 25% del pisos de protecció oficial de venda aprovats a l’últim PERI siguin per a veïns i veïnes del barri.

Turó de la Peira

1) Parc central i equipaments per al barri a la granja del Ritz.

2) Actualització del Pla Especial de Reforma Interior (Peri) i pla d’obres.

3) Transport públic: construcció d’una

1) Construcció immediata dels equipaments i habitatges protegits a la Fabra i Coats i Casernes, en alguns casos aprovats des de fa 5 anys. Amb aquests encara faltaran al barri equipaments educa-

Prosperitat

1) Equipaments: Construcció d’un nou casal de barri, un nou casal de joves i una nova escola d’adults tenint en compte el terrenys/espais de Plástica Flor, RenfeMeridiana i Telefónica del carrer Boada.

2) Urbanització i millora del carrers de la zona nord-oest del barri.

3) Desenvolupament del pla de mobilitat.

Roquetes

1) Residència i centre de dia al carrer Alcántara i urbanització de l’entorn.

2) Ampliació del CAP. 3) Soterrament de les torres d’alta tensió i readequació dels camins d’accés a la serra de Collserola.

Torre Baró

1) Escola bressol, centre de dia i residència per a la gent gran.

2) Equipament cultural públic (teatre, espai escènic o sala cultural o polivalent pública).

3) Ens preocupen les humitats de tot el barri concentrades al polígon de la Torre Llobeta. Urbanització de l’entorn de Cotxeres Borbó.

Trinitat Nova

1) Casal de barri.

2) Projecte de la Casa de l’Aigua i equipaments per al barri.

3) Remodelació de les illes interiors del barri.

9. Sant Andreu 1) FP i Batxiller al SES Cristòfol Colom.

2) Ampliació de l’ambulatori del barri i ampliació de l’hospital de la Vall d’Hebron.

3) Nou local per a l’Escola d’Adults Bon Pastor (hi ha un compromís del Consorci d’Educació per situar-la als locals des nous pisos de la tercera fase de remodelació de les cases barates).

Congrés – Indians

1) Pla d’Equipaments als terrenys del Canòdrom. Crear un centre de cultura i un laboratori de projectes, una escola bressol, un viver d’entitats, un casal de barri, unes pistes de tennis i un polies-

Sant Andreu Nord-Tramuntana

1) Controlar que es compleixin els terminis marcats i que es facin les obres correctament al centre sanitari de Sant Andreu. La segona fase ha d’estar finalitzada l’any 2012.

2) Estacions de metro adaptades i que es suprimeixin les barreres arquitectòniques.

El pla s’ha endarrerit fins a l’any 2014.

3) Obrir un punt d’informació a l’Associació de Veïns en col·laboració amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. passa a la pàgina 36 2

eleccions

CARRER118 Maig 2011 DOSSIER 36 2) Retornar a la unitat polític-administrativa del barri i rebutjar la divisió del Poblenou en cinc barris.

3) Recolzar la cohesió social enfortint la convivència, establir un pla d’actuació per dignificar les condicions de vida dels assentaments d’immigrants al Poblenou, i que no passi per la seva expulsió.

2 ve de la pàgina 35 Sant Andreu Sud

1) Complir els terminis de les obres del CAP de les antigues Casernes.

2) Construcció d’un institut a la Fabra i Coats.

3) Construcció d’una escola definitiva que substitueixi els barracons de la Fabra i Coats. És necessari programar una nova escola, hi ha dèficit de places.

Provençals de la Verneda

1) Habilitar zones d’aparcament entre els carrers Huelva i Bac de Roda i a la plaça del mercat de Provençals per compensar la pèrdua d’aparcament per les obres del l’AVE.

10. Sant Martí Besòs

1) Ni un habitatge amb aluminosi. Queda pendent rehabilitar el 40% del parc d’habitatges del Patronat Municipal de l’Habitatge. Les subvencions han de cobrir les necessitats del veïnat.

2) Desenvolupar el plan d’ascensors aplicant les mateixes ajudes que als habitatges amb patologies estructurals.

3) Mantenir vigents en el temps els plans ocupacionals existents i que incideixin en el mercat de treball.

Clot-Camp de l’Arpa

1) Posada en funcionament al 2012 de tots els equipaments de barri a l’Alchemika.

2) Biblioteca per al Clot situada en una part cèntrica del barri.

3) Equipaments per al barri de Glòries: centre integral de FP, escola de música, auditori-cinema i residència-centre de dia per a la gent gran.

Diagonal Mar

1) Construcció dels equipaments previstos al Triangle Macosa: casal per a la gent gran i biblioteca.

2) Solució a la problemàtica que planteja el nucli barraquista habitat per ciutadans romanesos.

3) Tornar a obrir les urgències de l’ambulatori del barri. No a les retallades en la sanitat pública.

Sant Martí de Provençals

Front Marítim

1) Urbanització del Passeig Marítim del Front Marítim: fa deu anys que està sense urbanitzar. És un calaix de sastre.

2) Transport públic: és clarament insuficient. Calen més línies (o allargar fins al barri les existents) i cal més freqüència de pas.

3) Escola bressol i d’altres equipaments: l’escola bressol Front Marítim havia de començar a funcionar pel setembre de 2011 i encara no s’han iniciat les obres. A l’interior del barri no hi tenim cap equipament municipal.

Gran Via-Perú-Espronceda

1) Construcció d’una zona verda en el solar situat entre els carrers Marroc, Perú i Bolívia.

Maresme

1) Millora urbana i construcció de 30 habitatges a la parcel·la situada entre els

carrers Maresme, Venezuela, Puigcerdà i Cristóbal de Maura.

2) Casal de barri.

3) Ampliació de l’ambulatori existent i rebuig als retalls en sanitat pública.

Palmera Centre

1) Malgrat la crisi, millorar el servei de neteja als carrers, especialment a Duoda.

2) Remodelar la placeta existent al final del carrer Duoda amb rambla Guipúscoa, davant l’AV. 3) Disponibilitat efectiva i real dels espais (pavellons i centres de barri) per mediació de les entitats més representatives del barri (com pot ser l’AV).

Poblenou

1) Equipament socio-esportiu al carrer Antic de València 82, amb la prèvia de complir amb els equipaments previstos per a aquest mandat, prioritàriament els escolars.

1) Comissaria de zona per als barris del nord de la ciutat (Sant Martí de Provençals, la Verneda, la Pau, Besòs, la Palmera, zona Gran Via, etc.).

2) Perllongament del tramvia des de la plaça de les Glòries fins a Colom (pel passeig Pujades, passeig Picasso i avinguda Marqués de l’Argentera), ja aprovat en el PDI 2001-2010.

3) Endegament de les obres del futur centre socio-cultural de Sant Martí de Provençals aquest mateix any, en part del solar de l’antiga comissaria de la policia nacional.

Verneda Alta

1) Ampliació del centre de barri de La Verneda.

2) Necessitat de policia de proximitat.

3) Conservació dels parcs i places del barri.

Vila Olímpica

1) Mercat modern a l’espai de la presó de Wad Ras, pendent de transformació en relació a l’acord de presons de 2001.

2) Recuperació de l’espai del Parc Mòbil (carrer Doctor Trueta-Marina) com a zona verda.

3) Programa per al rec amb aigua del freàtic de tots els espais verds del barri i interiors d’illa.

S

CARRER118 MAig 2011 CARRERS 37

38

10-A, Barcelona Decideix

39

CARRER

Nou pla de treball de la Favb

benoit-nau ivanow

Els col·laboradors actuals del ‘Sant Andreu de Cap a Peus’

Llarga vida al ‘Cap a Peus’ El Sant Andreu de Cap a Peus, revista editada per l’Associació de Veïns i Veïnes de Sant Andreu, va fer 30 anys fa uns mesos. És la revista local més antiga de Barcelona publicada ininterrompudament, i els seus 561 números recullen la història moderna d’un barri que se sent poble, les seves reivindicacions i les seves fites Sergi Cabeza L’11 d’octubre de 1980, un grup d’entusiastes veïns del barri de Sant Andreu, amb esperit activista i ganes de canviar la seva realitat més propera, va llançar al carrer el número 1 del Sant Andreu de Cap a Peus. Aquells primers números s’autodenominaven “full d’anuncis i avisos”, tal com resa l’article d’obertura. No era una revista. Era un butlletí de quatre pàgines, de fet era un Din A-3 doblegat a la meitat, en què s’anunciaven els actes organitzats per les diverses entitats del barri, a més de breus articles amb les notícies relacionades amb l’activitat de l’AVV. Se-

gons explica en Pere Massanet, un dels fundadors de la criatura, “no hi havia la perspectiva ni la voluntat de crear una revista”.

Després d’una reunió amb el llavors president de l’Associació, Francesc Porret, es va decidir tirar endavant i en Josep Camps, que llavors treballava a Santa Coloma, va proposar fer una cosa semblant al Santa Coloma Informa, un díptic editat per l’ajuntament de la ciutat veïna, referent entre els seus veïns. Massanet recorda que la idea era aquesta, “convertir-se en un referent al barri i prioritzar la immediatesa en la informació, més que de fer bon periodisme”.

Durant els primers temps del

Portades del primer número del ‘Cap a Peus’, que va sortir a la llum l’11 d’octubre de 1980, i de l’especial dels 30 anys Cap a Peus, els quatre redactors, Massanet, mossèn Josep Camps, Miquel Casablancas i José Manuel Fuentes, es reunien a casa d’un o altre, “depenent de les criatures, els cangurs...”. De fet es van reunir a casa d’en Casablanques, malalt, fins que va morir. Després, quedant només en Camps i en Massanet, ho feien “virtual-

El futur

elma vila

Concert de celebració amb la Sant Andreu Jazz Band

Aquests 30 anys no haurien estat possibles sense la col·laboració desinteressada de desenes i desenes de persones que s’hi han implicat al llarg dels anys. Periodistes acabats de sortir de la facultat o, simplement, entusiastes del barri han contribuït amb els seu temps lliure a fer que el Cap a Peus sigui un realitat. Aquest és el dubte de cara al futur, com també ho és la implicació dels comerços del barri. En Massanet i en Genís Pasqual saben que la revista “té un prestigi i una autonomia pròpia que la farà tirar endavant”. En David ho té clar, El Cap a Peus te l’estimes o no te l’estimes, és una passió i té llarga vida”.

ment”, trucant-se per telèfon per repartir-se la feina. L’elaboració era tan artesanal que de vegades trucaven a en Ramón, de la impremta, per cantar-li les notícies, que ell mateix incorporava. Un cop imprès, anaven amb el cotxe d’algun d’ells a buscar-lo divendres al vespre o dissabte al matí, el portaven al local de l’associació i tothom venia a buscar-lo per repartir-lo pel barri.

Poc a poc apareixen nous redactors, alguns ja amb vocació periodística, i el full doblegat creix, per fer-se revista, al 1987. Les reunions es traslladen a la seu de l’AVV i comencen a aparèixer seccions fixes, articles més profunds, fotografies més professionals i un curat disseny. Avui el Cap a Peus supera les 30 planes a color i és tot un referent de qualitat en el món del periodisme local barceloní.

La filosofia és la lluita Una de les coses que no ha canviat gaire en els darrers 30 anys del funcionament de la revista és la filosofia. En Massanet ho té clar, el Cap a Peus era “una eina

de l’AVV per proclamar les seves reivindicacions”, a més de fer de portaveu de les entitats del barri.

En David Royo, actual coordinador, es referma en el primer objectiu, però admet que ara ja no és un full d’anuncis de les altres entitats, “tot i que sí que en fem reportatges quan aquestes son notícia”. Al principi, la prioritat era la immediatesa. Per això tenia una periodicitat setmanal o quinzenal, mentre que ara, amb 11 números a l’any, s’intenta presentar les notícies amb més profunditat, però sempre amb l’esperit crític i reivindicatiu propi d’una entitat veïnal.

Si algun curiós dedica un temps a fullejar amb tranquil·litat l’arxiu de la revista, disponible a la seu de l’AVV, veurà quins han estat els grans canvis que s’han produït a Sant Andreu durant els darrers 30 anys. Si hi para atenció, veurà quina és la importància que ha tingut el Cap a Peus, que a ulls d’en David Royo, “ha contribuït, sens dubte, a aconseguir moltes de

l

Fullejar l’arxiu de la revista permet veure els grans canvis que s’han produït a Sant Andreu durant els darrers 30 anys les fites proposades pels veïns”.

Massanet afirma que si fos polític, “tindria por del Cap a Peus”, i en Genís Pascual, actual president de l’AVV, de vegades, en reunions amb polítics del districte, els ha trobat “amb la revista oberta sobre la taula, disposats a demanar explicacions”.

Així, la recuperació de la Rambla 11 de Setembre/Fabra i Puig, present a desenes de portades, l’arribada del TGV, anunciada per primer cop a inicis del 90 i que encara ocupa bona part de l’activitat de l’AVV, la reivindicació de les Casernes, de llocs emblemàtics com Can Guardiola, el cementiri, Can Fabra, la Casa Bloc, el parc de la Pegaso, la protecció del casc antic, i tants altres, han estat motiu de lluita constant per aconseguir un barri més amable amb les persones. La major part dels conflictes es poden resumir en la facilitat dels responsables del districte en afavorir la inversió privada, majoritàriament per fer pisos, i la constant demanda veïnal d’augmentar els equipaments públics i els espais verds.

Però no només de projectes urbanístics ha viscut el Cap a Peus.

També s’ha mullat pel catalanisme i per la llengua catalana, en contra de l’entrada d’Espanya a l’OTAN, contra la guerra, tant als Balcans com a l’Afganistan i l’Iraq, contra el neoliberalisme, en favor dels immigrants desatesos, pel treball i contra l’atur... Lamentablement, també va haver d’explicar el terrible atemptat d’ETA a Hipercor, sens dubte el pitjor esdeveniment que ha viscut el barri en la seva història, quan el 19 de juny de 1987, una bomba en un cotxe aparcat al pàrquing del centre comercial va acabar amb la vida de 21 persones i en va ferir 46.

CARRER118 maig 2011 CARRERS 38

Associacions de veïns i veïnes de Barcelona i l punts de distribució de CARRER Districte I Amics de la Rambla

Rambles, 88-94, 3r D 93 317 29 40 Informació Cultural Rambla, 7 Padam-Padam Rauric, 9

Barceloneta

Guítert, 33-35, baixos 93 221 72 44 Servei planificació (Palau de Mar) Plaça Pau Vila, 1

Casc Antic

Rec, 27, baixos 93 319 75 65 CCOO (USCOB) Via Laietana, 16 CGT Via Laietana, 18, 9a planta La Bodegueta Palma de Sant Just, 7 La Tete-Cooperativa Comtessa de Sobradiel, 4 El Glaciar Plaça Reial, 7 Centre Cívic Pati Llimona Regomir, 3

Carrer de la Cera

Carrer de la Cera, 11, int.

93 329 48 53

Coordinadora Casc Antic Serra Xic, 4, baixos 93 310 53 33

Gòtic

Regomir, 3, principal avbarrigotic@gmail.com

L’Òstia

Pescadors, 49

Nou de la Rambla i Rodalies

Nou de la Rambla, 22 93 301 88 67 CIAJ Sant Oleguer, 6-8 Sala Baluard Plaça Blanquerna, s/n

Consell de la Joventut Ausiàs Marc, 60

Polvorí, el

Viladomat, 214, 5è, 2a

Rambla de la Bordeta

Parc de l’Escorxador

Ronda de Sant Antoni

Ronda de Sant Antoni, 24 93 442 24 12

Ronda de Sant Pere

Ronda de Sant Pere, 7 Col∙legi de Periodistes Rambla de Catalunya, 10 La Tapilla Sixtina Bailen, 43

Sagrada Família

València, 415, local 1 93 459 31 64 Forn d’en Pere Dos de maig, 281

Sant Antoni

Avinguda Mistral, 30, baixos 93 423 93 54 Confeccions El Rellotge Comte Borrell, 89 Celler de l’Estevet Calàbria, 57 Pastisseria Bonastre Tamarit, 136 Autoservei Navarro Avinguda Mistral, 6 Ateneu Layret Villarroel,49

Districte III Badal, Brasil i Bordeta Daoiz i Velarde, 30, baixos 93 491 05 49

Centre Social de Sants Olzinelles, 30 93 331 10 07 Cotxeres de Sants Sants, 79

És tira

Segura, s/n 93 432 36 42

Onzinelles, 30, baixos 93 331 10 07

Sant Cristòfol-Vivendes SEAT

Coure, 8, baixos 93 432 34 71 Centre Cívic Can Cadena Mare de Déu del Port, 397 Centre Cívic El Rellotge Pg. de la Zona Franca, 116 Centre Cívic La Bàscula Foc, 128

Satalia, la

Cariteo, 26

Triangle de Sants

Mont d’Orsà-Vallvidrera

Reis Catòlics, 16-34 (casal) 93 406 90 53 Llibreria La Kktua Plaça de Vallvidrera, s/n

Putxet

Passeig Sant Gervasi, 39-47 avputxet@hotmail.com

Ronda General Mitre

General Mitre, 188 bis mitre@mixmail.com

Sant Gervasi de Cassoles Muntaner, 544, 2n 93 417 90 65

Sant Gervasi Sud

Laforja, 12-14 pral 3a 93 266 38 25

Sarrià

Canet, 4 93 204 90 58 Forn de la Vila Consell de la Vila, 9

Autonomia, 7, baixos 93 431 75 45

Districte IV Camp Nou

Trav de les Corts, 94, baixos 93 490 96 54

Tres Torres

Rafael Batlle, 16, tenda 1 93 205 77 89

Mercè, barri de la

Districte VI Camp d’en Grassot

Racó de les Corts

Coll-Vallcarca

Herois del Bruc, 9 Trav de les Corts, 94, baixos 93 448 03 11

Sant Ramon Nonat

Apartat de Correus 34090 Tirsó, 48 local 93 284 28 80 Centre Cívic d’El Coll Aldea, 15-17

Passatge Jordi Ferran, 19-21

Gràcia Nord-Vallcarca

Avinguda de Xile, 34, 11, 5è 93 440 35 12 Can Deu Plaça de la Concòrdia, 13

Travessera de Dalt

Xile, avinguda

Bolívar, 15, 2n 93 211 26 27

Travessera de Dalt, 6 93 210 52 89 Lluïsos de Gràcia Plaça Nord, 7

Districte VII Baix Guinardó

Plaça Alfons X, 3 93 436 81 80

Casal de Barri de Can Peguera Biure, 1

districte IX Bon Pastor

Rasos de Peguera, 210 bis 93 276 30 94 Centre Cívic Ciutat Nord Rasos de Peguera, 19-25

Congrés, el

Rambla Caçador, 1-3 93 428 46 23

Meridiano Cero

Maresme

Estudiants, 26-28 93 359 44 60 Centre Sóller Plaça Sóller, s/n

Navas, barri de

Palmera Centre, la

Pi i Margall

Paraguay-Perú

Sagrera, la

Parc, del

Ciutat Meridiana

Can Baró

Josep Serrano, 59-71 93 219 92 24

Can Papanaps-Vallhonesta Mura, 8, baixos canpapanaps@yahoo.es

Guineueta

Feijoo, 10-12 93 357 57 48 Centre Cívic El Carmel Santuari, 27

Porta, barri de

Pedrell, 69, baixos ffargues@hotmail.com

Prosperitat

Carmel

Font d’en Fargues Horta

La Plana, 10, 1r 93 407 20 22 Centre de Serveis Personals Plaça Santes Creus, 8 Centre Cívic Matas i Ramis Feliu i Codina, 20 Punt d’informació juvenil Plaça Eivissa, 17, pral.

Joan Maragall del Guinardó

La Bisbal, 40-42, baixos 93 347 73 10 Cooperativa Rocaguinarda Xipré, 13

La Clota

Av. Cardenal Vidal i Barraquer, 30 93 357 72 59

Montbau

Roig Soler, 31, baixos 93 428 29 34

Argullós, 92 93 276 30 15 Casal de Barri de Prosperitat Pl Àngel Pestaña, s/n Casal de Joves de Prosperitat Badosa, 36-38

Sant Adrià, 101, baixos 93 346 46 18 Felip II, 222 93 340 70 12 Casal de Barri del Congrés Acàcies, 26 Torroella de Montgrí, 11 93 274 02 72 Biscaia, 402, baixos 93 340 51 85 Passeig Guayaquil, 53 93 311 41 93 Martí Molins, 29 93 408 13 34 Centre Cívic de la Sagrera Martí Molins, 29 Mercasol Portugal, 2 Nau Ivanov Hondures, 28-30

Roquetes

Canteres, 57, baixos 93 359 65 72 Ateneu Popular de 9Barris Port Lligat, s/n

Torre Baró

Escolapi Càncer, 1 a.vecinostorrebaro@ hotmail.com

Sant Andreu NordTramuntana

Pg Torres i Bages,101-103 93 274 03 34

Sant Andreu del Palomar

Dr. Balari i Jovany, 14 93 345 96 98 Bar Versalles Gran de Sant Andreu, 255 Biblioteca Ignasi Iglesias Segadors, s/n Can Guardiola Cuba, 2 Centre Cívic St. Andreu Gran de Sant Andreu, 111

Torre Llobeta

Santa Fe, 5, 1r, 4a 93 429 07 06 Centre Cívic Torre Llobeta Santa Fe, 2, bis SESE Joan Alcover, 6

Diagonal Mar

Selva de Mar, 22-32 93 307 91 20

Front Marítim de Bcn Taulat, 142, 5è A 696 43 57 83

Gran Via-Perú-Espronceda Gran Via, 1.002, 8è, 2a 93 308 77 34 Rambla Prim, 45 93 266 18 56 Maresme, 218, baixos 93 305 37 05 Gran Via, 1.144, baixos 93 278 06 93 Llull, 1-3 93 221 04 87

Pau, barri la

Concili de Trento, 320 93 313 28 99

Poblenou

Pallars, 277 93 256 38 40 El Tío Ché Rambla del Poblenou, 44-46 Farmàcia Bolívia, 19 Llibreria Etcètera Llull, 203

Provençals de la Verneda

Dr. Zamenhof, 25, baixos 93 307 46 95

Sant Martí de Provençals Andrade, 176 93 314 17 04 C. Cívic de Sant Martí Selva de Mar, 215

alejandro milà

Raval de Ciutat Vella Carme, 102 93 441 77 21 El Cafetí Hospital, 99 Taller de Músics Requesens, 5

Taula del Raval

Carrer de la Cera, 44, bxs 93 442 46 68

Veïns en defensa de la Barcelona Vella

Sèquia, 5-7, baixos, 3a vdbv@telefonica.net Ateneu la Torna Méndez Núñez, 1, pral. 2a Illacrua Via Laietana, 45, e.B, pral 2a

DIstricte iI Dreta de l’Eixample

València, 302 615 41 80 12 Cafeteria Anem al Gra Còrsega, 382 Llibreria Les Punxes Rosselló, 260

Esquerra de l’Eixample Avinguda Roma, 139, baixos 93 453 28 79

Fort Pienc

Alí Bei, 94-96 93 231 11 46

Font de la Guatlla-Magòria Rabí Ruben, 22 B 93 424 85 06

França, barri de la

Zona Universitària

Mare de Déu del Remei, 21, 1r 93 325 08 93

Districte V Amics del barri de Laforja

Callao, 9, baixos 93 421 79 19 Poliesportiu Espanya Industrial Muntades, 37

Can Caralleu

Margarit, 23 93 441 36 65 Biblioteca Francesc Boix Blai, 34 Centre Cívic El Sortidor Plaça del Sortidor, 12

Font del Mont-Vallvidrera

Hostafrancs

Poble Sec

Ateneu La Torna Sant Pere Màrtir, 37, baixos Centre Cívic La Sedeta Sicília, 321 Centre Moral de Gràcia Ros de Olano, 7-9 Hotel d’Entitats de Gràcia Providència, 42 Info-espai Plaça del Sol, 19-20, baixos Poliesportiu Claror Sardenya, 333 Poliesportiu Perill Perill, 16-22 Tradicionàrius Trav. de Sant Antoni, 6-8

Jordi Girona s/n 93 401 77 43

Madrazo, 50, 2n, 2a 93 209 89 84 Guarderia, 12 93 280 07 24

Can Rectoret

Bohemis, 23 93 205 04 87

Escales Font del Mont, 1 A

Mas Gimbau-Can Castellví Pg. Solé i Pla, 16-18, int. avvmagicc@hotmail.com

Parc de la Vall d’Hebron

Trinitat Nova

Sant Genís dels Agudells

Turó de la Peira

Pedrosa, 21 93 353 88 44

Pl. Joan Cornudella, 13 93 428 68 66 Naïm, 5, tenda 1 93 417 03 67

Urbanització VallhonestaFont del Gos Camí de Cal Notari, s/n 93 428 20 42

Pge de la Peira, 37, local 12 93 407 21 70 Can Basté Passeig de Fabra i Puig, 274

Vallbona

districte VIII Can Peguera

Avinguda Alzinar, 6 93 354 89 82

Verdum

Vilaseca, 1 93 357 13 33 IGOP-UAB Passeig d’Urrutia, 17

El Besòs

Virgili, 24, 1a planta 93 346 72 03

Verneda Alta, la

Sant Andreu Sud Trinitat Vella

Mare de Déu de Lorda, 2 93 274 19 58 C. Cívic de Trinitat Vella Foradada, 36-38

districte X Clot-Camp de l’Arpa

Artesania, 96, baixos 93 276 02 30

Un nou CARRER a internet www.favb.cat

Districte de Sant Andreu Plaça Orfila, s/n

Rambla de Prim, 64-70 93 278 18 62 Campo Arriassa, 99 93 314 58 13 Complex Esportiu Verneda Binèfar, 10-14

Vila Olímpica

Jaume Vicenç Vives, 6 93 221 93 93

Sibelius, 3, baixos 93 232 46 10 Casal Joan Casanelles Pl. Joan Casanelles, s/n Foment Martinenc Provença, 595

Modificacions: 93 412 76 00

El pròxim número de CARRER sortirà al mes de juliol

Barcelona Decideix mobilitza 257.645 electors en la consulta del 10-A Marc Villoro El procés engegat per Barcelona Decideix fa uns mesos amb la consulta sobre la independència de Catalunya va concloure el 10 d’abril amb la recollida de 257.645 vots, el que suposà una participació del 21,37% del cens electoral (el 18,14% del padró). El 89,68% de les persones -230.590- que van acudir a les urnes van optar pel sí; el 8,8% pel no -22.626-; el 1,53% ho van fer en blanc -3.919-; mentre que el 0,05% dels vots van ser nuls -510-. La xifra de votants no censats, és a dir, joves de 16 a 18 anys i immigrants empadronats a la ciutat, va ascendir a 13.394.

Amb aquesta jornada es posava el punt i final a un procés que va començar el 12 de desembre amb

la recollida de vot anticipat en la consulta de la Barceloneta (amb un 20,2% de participació sobre el cens del barri); els dies 19 i 20 de febrer va tenir lloc una marató de vot de 24 hores a Gràcia que finalitzà amb una participació del 33,57%; i a Nou Barris es va celebrar una nova consulta el 26 de març que reuní un 11,27% de votació.

Les AV també hi participen De forma més o menys activa, i com moltes altres entitats, les associacions de veïns van prendre part en aquest procés. Segons Lluís Vila, president de l’AV Font d’en Fargues, coordinador d’HortaGuinardó Decideix i membre de l’executiva de Barcelona Decideix, “aquesta és una iniciativa de la societat civil on participen moltes

joan morejón

persones que treballen de manera voluntària i un conglomerat d’entitats molt important”. Des del desembre, a Horta-Guinardó es van instal·lar unes 300 taules per a la recollida del vot anticipat. Per a Vila, “el percentatge de vot no és el més important, m’agradaria que fos del 100% és clar, però ha de quedar palesa l’opinió de la gent, que tens dret a decidir i que s’escolti la teva veu. El 10 d’abril acaba la consulta i després cal continuar la feina”. I afegeix: “en primer lloc, tenim dret a decidir sobre el futur com a catalans i, en segon terme, la societat civil té dret a decidir sobre qualsevol tema. Cada vegada hi ha més gent que té una visió menys identitària i que se sent perjudicada per l’actuació del govern espanyol. I una bona part de la gent té

una visió molt negativa dels polítics en un moment en què la situació econòmica és greu”.

Per a l’AV Can Peguera, aquesta consulta, tot i que hi col·laborà amb la cessió d’un espai, no era una prioritat. Segons Pep Ortiz, president de l’AV Can Peguera, portaveu de la Coordinadora Nou Barris i membre de junta de la Favb, “com a associació de veïns no hem participat en aquest procés. Gestionem un casal d’avis i el casal de barri, i no era prioritària aquesta qüestió. De manera activa no hi prenem part, però sí de manera passiva amb la cessió del local -situat al carrer Biure-.

Aquí va tenir lloc la votació del dia 26 de març i la consulta del 10 d’abril, i les reunions de Nou Barris Decideix s’han fet en aquest local. Vam tenir dues trobades amb la gent de Barcelona Decideix i ens van proposar de participar, però com a barri tenim altres prioritats. Ara treballem per al pla de futur i de cara a les eleccions municipals de maig”.

CARRER118 maig 2011 CARRERS 39

La Favb informa

El cor robat

l

De la crisi de la Favb a l’acció contra la crisi

CATHERINA AZÓN

Jordi Bonet President de la Favb i de l’Associació de Veïns i Veïnes del Casc Antic

junta de la favb El passat 22 de gener la Favb va celebrar una assemblea general extraordinària al Centre Cívic de Fort Pienc on es va escollir la nova junta de la Federació encapçalada per Jordi Bonet que substituïa a Eva Fernández en la presidència de l’entitat. Es posava fi així a la crisi que s’havia culminat el novembre de 2010 amb la dimissió en bloc de la junta anterior i el cessament dels codirectors de Carrer per desacords entre una part de la junta i la codirecció de la revista.

Cal destacar l’esforç realitzat pel moviment veïnal durant aquests mesos per arribar a un consens entre les diferents parts a fi de resoldre el conflicte, cosa que s’ha traduït en l’elecció d’una junta més àmplia que l’anterior, amb 19 membres, i que reflecteix una major representació territo-

l

Les línies de treball se centren en la renovació del moviment veïnal i la lluita contra la crisi i la corrupció política rial, on cal destacar la incorporació de persones que en els darrers anys han anat atansant-se al moviment veïnal des de diferents moviments socials i organitzacions de base. L’única nota negativa a destacar seria el manteniment del desequilibri de gènere a la junta i al secretariat, fet que no es correspon a la participació activa de les dones dins el moviment veïnal i representa una injustícia a la qual caldrà posar-hi remei en les futures assemblees.

Endavant el Pla de Treball Tanmateix, la maduresa mostrada pel moviment veïnal per resoldre el conflicte va permetre encarar l’Assemblea ordinària de la Favb amb forces renovades. Aquesta es va celebrar el 2 d’abril sota el lema

¿Vols posar el teu anunci a la revista

CARRER? Truca’ns o envia’ns un mail 93 412 76 00 carrer@favb.cat

“Em xoca la constància dels militants veïnals” puyal

Assemblea de la Favb del 2 d’abril, celebrada a Can Basté “L’hora del moviment veïnal: respostes i propostes enfront la crisi” al Centre Cívic de Can Basté (Nou Barris) després de cancel·lar l’anterior ubicació al Museu Marítim, a resultes que l’associació amfitriona (AVV del Raval) havia decidit presentarse a les eleccions municipals, cosa que va motivar l’aprovació d’una resolució contrària a la instrumentalització del moviment veïnal per finalitats electorals. A l’assemblea, hi van participar més de 50 associacions, les quals van aprovar l’informe de gestió, l’informe econòmic, el pressupost i el Pla de Treball de la Federació per al proper bienni i van ratificar el nomenament dels codirectors de Carrer, Andrés Naya i Marc Andreu, a partir de l’acord de regulació de les relacions entre la direcció de la revista i la junta.

El Pla de Treball aprovat es basa en les tres línies estratègiques que la Federació considera prioritàries a desenvolupar en els propers anys: la renovació i revitalització del moviment veïnal; les respostes a la crisi en les seves diferents dimensions (retallades socials, incompliments en la dotació d’equipaments i infraestructures...) i l’aprofundiment de la participació ciutadana i la transparència com a garanties davant els recents casos de corrupció.

Per assumir els nous reptes que haurem d’entomar per plantar cara a aquest nou cicle de crisi, retallades i privatitzacions que

arxiu

ens pretenen encolomar, la nova junta no parteix de zero, al contrari, volem recollir tot el bagatge i l’experiència positiva de totes les juntes precedents i, en concret, en ser la més recent, de l’encapçalada per l’anterior presidenta Eva Fernández. El moviment veïnal ve de lluny i anirà més lluny encara i ningú sobra per fer camí.

La nova junta de la Favb 4 Joan B. Isart, president honorífic 4 Jordi Bonet, president 4 Jordi Giró, sots president 1r 4 Lluís Rabell, sots president 2n 4 Antonio Fortes, secretari 4 Diego Hornos, sots secretari 4 Zaida Palet, tresorera 4 Josep Xarles Santaló, vocal 4 Marcel·la Güell, vocal 4 Joan Balañach, vocal 4 Joan Maria Soler, vocal 4 Mercedes Vidal, vocal 4 Sylviane Dahan, vocal 4 Esther Argelich, vocal 4 Albert Recio, vocal 4 Josep Ortiz, vocal 4 Ana Menéndez, vocal 4 Salvador Mañosas, vocal 4 Albert Sancho, vocal 4 Ada Colau, vocal

Amb un llarg historial d’activista social, Jordi Bonet (Barcelona, 1973) viu a l’Hostafrancs on va néixer, és president de l’AV Casc Antic, des d’on ha denunciat la corrupció de l’hotel del Palau de la Música, i presideix la FAVB des del gener del 2011. Llicenciat en Filosofia per la UB, va treballar com a tècnic informàtic però es guanya la vida com a investigador de l’IGOP de la UAB. Hi fa la tesi en Psicologia Social amb un estudi sobre la participació veïnal en la regeneració urbana al Casc Antic i al Raval.

Com presideix l’AV Casc Antic un veí d’Hostafrancs?

Per implicació a Ciutat Vella, on he viscut un temps i on he militat des dels anys 90 en moviments socials com el que va ocupar l’Espai Social Magdalenes.

Un antic okupa a la Favb, com Nacho Murgui a la Federación de Asociaciones de Vecinos de Madrid. És l’evolució natural?

Jo crec que sí. I parteix d’una reflexió sobre el dret a la ciutat que vam començar a plantejar el 1996, quan el desallotjament del cine Princesa i el concert solidari de l’Assemblea d’Okupes i la FAVB al Born. Cal adequar el moviment veïnal als reptes actuals però no podem deixar perdre els seus 40 anys d’experiència.

No arribes als 40. Quina és la teva experiència associativa?

Als escoltes vaig aprendre que cal deixar el món millor que no l’has trobat. Amb aquesta divisa vaig començar a militar al Centre Social de Sants en solidaritat internacionalista i al moviment anti-mili. Després he passat pel moviment okupa, per l’esquerra independentista i pel moviment global.

Al moviment veïnal hi ha més constància...

Sí. Em xoca la constància de molta gent que dedica hores i anys seguits a lluitar pel seu barri i la ciutat, un compromís que no és tan habitual en altres moviments socials.

Vius d’okupa, de lloguer o amb hipoteca?

Sóc propietari per herència familiar a Hostafrancs, un barri que ha canviat molt però que segueix sent popular, amb convivència entre paios i gitanos i la nova immigració.

D’Hostafrancs o de Ciutat Vella, en què quedem?

Estic vinculat estretament a Ciutat Vella. Però sobretot em sento de Barcelona.

Vas sempre amb el portàtil. Cal canviar el megàfon i els butlletins de barri pel twitter? És important estar present en la revolució informacional. Però cal, sobretot, replantejar el lloc que les associacions veïnals ocupen en uns barris més heterogenis que els dels anys 70. Sense renunciar a recuperar una capacitat mobilitzadora quantitativa, és la qualitat, la seva experiència i capacitat, el que legitima el moviment veïnal.

Quins reptes afronta la nova junta de la Favb?

Retornar als barris i revitalitzar les associacions per canalitzar la participació i la resposta ciutadana en temps de crisi. I obrir el debat sobre el model de ciutat en una Barcelona que està en crisi a tots els nivells.

La Favb també ha viscut un any de crisi.

N’hem sortit reforçats i amb noves energies. Tant a Carrer com a la junta, més àmplia, capaç i representativa dels barris.

El meu mandat no serà presidencialista: jo actuo sota la divisa zapatista de mandar obedeciendo i tinc clar que les associacions de veïns han de ser independents dels partits.

Quin va ser l’últim concert que vas veure al Palau?

No el van fer al Palau, sinó als tribunals.

Cotxe o bicing?

Tinc carnet però no condueixo. I vaig tant en bicing com amb la meva bici, que m’han robat tres vegades.

Un racó, un llibre i una cançó sobre Barcelona.

Barcelones, de Vázquez Montalbán. La plaça del Bon Rotllo, que és com diem els amics a la placeta de darrera del Museu Picasso. I la rumba de Gato Pérez.

CARRER118 maig 2011 LA DEL DARRERE 40

Parlant del

CARRER i de la ciutat

Mamadou Diagne Profesor de inglés sin derecho a voto yaiza garcía entrevista Ignasi r. renom fotografia

“No podemos permitir que haya gente durmiendo en la calle”

A

sus espaldas, 43 años, 16 compañeros de un piso con 2 habitaciones, 2 meses viviendo en un albergue y 1 noche durmiendo al raso, en un banco de la Rambla, concretamente. Estos son algunos de los números que Mamadou Diagne utiliza para describirse. Pero todavía hay más. 100 es la cantidad de personas que forman parte de la asociación que creó, “Nómadas del siglo 21”, para ayudar a gente en su misma situación: sin papeles.

Quizás demasiadas cifras para que al final su representación en las urnas el próximo 22 de mayo cuente por 0.

Si pudiera, tiene claro a quién elegiría para dirigir el Ayuntamiento de Barcelona, aunque no lo desvela (el voto es secreto).

Sólo nos da una pista: no votaría a los populares, “porque soy inmigrante y la política que hacen no nos favorece”. Su discurso en castellano es fluido, pero a menudo se detiene hasta dar con la palabra

exacta que quiere utilizar. Su formación no le permite obviar ese tipo de cosas: estudió literatura inglesa en Senegal.

Hablando con él, algunos tópicos sobre la vida de los inmigrantes adquieren una nueva dimensión. Un piso patera, por ejemplo, pasa de ser una mala jugada a un regalo. “No podemos permitir que haya gente durmiendo en la calle”, explica, proporcionando la razón de ser de la asociación hermana de “Nómadas del siglo 21”: “La patera urbana”. El sentimiento de soledad, incomprensión, abandono… en una palabra, la invisibilidad que sufren los inmigrantes, es de las peores cosas con las que se encuentran al llegar al país de acogida. Por eso es tan importante que un día alguien a quien no conocen les invite a vivir en su casa, aunque tengan que compartir cuarto con ocho personas más.

Porque le están salvando de la calle y del olvido, y le están diciendo que para ellos

Sal i pebre

sigue contando. “He llegado a vivir con 20 personas en un mismo piso, pero todos caben, como sea. Tengo que compartir el lugar donde vivo”, resume en una frase en la que el modo imperativo adquiere su grado máximo de seriedad y compromiso.

La solidaridad que demuestran los inmigrantes senegaleses es un reflejo de una sociedad donde las relaciones humanas son más cálidas. Y esa calidez precisamente es lo que Mamadou recuerda con más añoranza de su país, al que tiene por seguro que volverá algún día. Por contraposición, lo que más le gusta de su nuevo hogar es el desarrollo de la economía y las oportunidades que tiene la gente.

A su llegada a Valencia, hace ya cuatro años, empezó a trabajar en el top manta.

La ciudad no le acababa de gustar para vivir y medio año después decidió probar suerte en Barcelona. De nuevo trabajó como mantero, pero al cabo del tiempo, a medida

L’acudit

Indult ja!

El conseller delegat del Banc de Santander, l’il·lustríssim senyor Alfredo Sáez, ha estat condemnat a tres mesos de presó i a inhabilitació per a l’exercici de la seva professió de banquer.

El banquer millor pagat d’Espanya, que l’any 2010 va tenir un sou de 9.200.000 euros. També ha estat condemnat a pagar la monstruosa xifra de 400 euros. El seu delicte: falsedat de documents per recobrar un crèdit fallit de 3 milions d’euros que va suposar l’entrada a la presó, durant uns mesos, dels quatre titulars. El seu amo i senyor, el totpoderós Emilio Botín, va estirar cap a enfora els seus tirants vermells i va riure per les butxaques. No el va destituir. No li va demanar responsabilitats.

Ans al contrari: va firmar un escrit per al president del Govern perquè el Consell de Ministres sol·licités el seu indult a l’autoritat divina del Borbó. Restem a l’espera. Mentrestant, Botín ha demanat a Zapatero en una reunió amb els “peixos grossos” del país que no dimiteixi i que continuï amb les seves reformes. Temps de crisi.

Zeta

que fueron aumentando sus contactos, pudo dejarlo para dedicarse a impartir clases particulares de inglés.

A partir de las asociaciones que ha creado ha tenido la posibilidad de hablar con responsables de la policía, a los que quiere hacerles entender la situación de los inmigrantes. “Las personas que trabajan en la venta ambulante están demostrando cada día que quieren trabajar. Lo que tendrían que hacer es darles los papeles para que puedan salir a buscar un trabajo legal”, argumenta, dando otra vuelta de tuerca a un tema que conlleva una polémica interminable.

Su lucha no es sencilla, y es que intenta hacer visible a un colectivo invisible en muchos aspectos. Más de 70.400 ciudadanos extracomunitarios podrían haber votado por primera vez en mayo, todos ellos provenientes de ocho países con los que se ha establecido un convenio de reciprocidad.

Pero sólo el 1% cumplió la condición imprescindible de apuntarse en el censo, lo que deja reducido a su mínima expresión un avance que debería haber sido histórico, pese a que seguía dejando fuera a muchos, entre ellos a Mamadou (con Senegal no se ha establecido el convenio).

Pero él no desespera, no se resigna, sabe que el camino se hace andando. Y seguirá dando pasos para lograr su objetivo a través de “Nómadas del siglo 21”. Como queda registrado en su blog: “… una asociación creada por personas que han llegado desde África recientemente y que, a pesar de los impedimentos legales, luchan por ver cumplidos sus proyectos y sus sueños.

Somos una asociación donde la voz de los invisibles, ilegales y minorías se recoge y se proyecta más allá del estrecho espacio de participación existente; más allá de su condición jurídica…”.

fer