Carrer 119 by Revista Carrer

villuendas & gรณmez

CARRER119

JULIOL 2011 WWW.FAVB.CAT

CARRER119 JULIOL 2011 D’ENTRADA 2

Indignació al carrer Els barris, les places i internet articulen un moviment assembleari que revoluciona per sorpresa la societat. Del 15-M al 19-J, desenes de milers de persones es rebel·len pacíficament contra el capitalisme i en favor d’una democràcia real Marc Andreu

“Quan hi ha aigua que corre, passa”. Ho deia el 26 de maig el sociòleg Manuel Castells en una xerrada a la plaça de Catalunya. Intentava explicar per què, citant internet, aquell dia ja hi havia acampades contra el sistema econòmic i polític “a 706 ciutats del món”. Totes, com les 120 assemblees locals consolidades al juliol arreu de Catalunya (23 en barris de Barcelona), donaven suport a la rebel·lió iniciada per sorpresa el 15 de maig a Catalunya i Espanya: un ampli moviment assembleari i pacífic en contra del sistema capitalista i en favor d’una democràcia real que va esclatar en plena campanya electoral i que s’ha articulat per les xarxes socials i a les places. Després de grans manifestacions el 19 de juny (200.000 persones a Barcelona), aquesta revolta que la xarxa etiqueta de “revolució” i on es socialitzen políticament molts joves, s’està reorganitzant als barris. Allí enllaça amb les dinàmiques dels moviments veïnal, associatiu i okupa, i amb l’experiència social, política i sindical de molta gent d’esquerres. Complexitat i assemblearisme El moviment 15-M o dels indignats és complex. En menys de dos mesos ha tret al carrer centenars de milers de persones que, pacíficament, han aconseguit burlar o destarotar la llei, l’ordre i l’agenda de les ordenances municipals, de les juntes electorals, dels jutges que dicten desnonaments, de la repressió policial, dels partits, sindicats i associacions tradicionals, i dels mitjans de comunicació.

Alhora, un moviment sociopolític que critica la banca com a responsable de la crisi econòmica i també els dèficits de representativitat de la democràcia actual ha situat tots els polítics, sense distinció, al centre de la diana. Estigmatitzant-los més que als poders econòmics. I fins al punt d’observar passivament el 22 de maig el major triomf electoral de la dreta des de 1977 (o la més gran patacada de la socialdemocràcia i l’esquerra política). Després de 32 anys d’alcaldes socialistes, l’ascens del PP i el triomf de CiU a Barcelona, per qui Manuel Castells havia demanat el vot, exemplifiquen la complexitat del moment. “Feia molts anys que no trobava un espai obert i unitari per parlar de política; de fet, no ho havia viscut des de l’Assemblea de Catalunya”. La confessió és d’un exalt càrrec ecosocialista del Govern català que participa d’una de les assemblees de barri. I coincideix amb el que ja han escrit per a un llibre d’urgència activistes del 15-M com Ivan Miró (Assemblea de Sants) i Flavia Ruggieri: des del convenciment que la transició “va crear una arquitectura institucional que va expropiar la potència política dels moviments populars” antifranquistes, ara “neix una altra forma de participació política” recolzada en “l’autoorganització”. L’origen de tot plegat van ser les més de 50.000 persones que, al crit de No som mercaderia en mans de polítics i banquers, van sortir al carrer el 15-M en desenes de ciutats de l’Estat. Impulsada per col· lectius nascuts a les xarxes socials com Democràcia real

ja, Jóvenes sin futuro i No les votes, i a Barcelona amb el suport explícit de la FAVB, l’èxit d’aquesta protesta autoconvocada de forma virtual va sorprendre tothom. Inclosos els activistes que, com la italiana establerta al Raval Simona

centenar d’entitats (també la FAVB), sindicats i partits que un dia abans del 15-M ja havien reunit, només a Barcelona, prop de 100.000 persones en una primera gran manifestació contra les retallades. Enfront del manifest i els cartells convocant el 14-M a la capital catalana, la fascinació que els mitjans de comunicació van mostrar per les marxes 2.0 del 15-M, amb epicentre al kilòmetre zero de la madrilenya Puerta del Sol, va acabar de fer esclatar el fenomen. “De cop i volta milers de persones ocuparen les places, acampant com a forma

ma polític i social de la ciutat”. Amb un treball organitzatiu de base més sòlid, Madrid va despertar més de pressa que Barcelona. No obstant, la resistència als Mossos el 27 de maig, el bloqueig violent del Parlament el 15 de juny i la gran marxa pacífica de quatre dies després van fer que Barcelona s’hagi guanyat a pols el títol de “capital de la indignació”. No obstant, fins un dia després que al Sol madrileny del 15-M no van acampar espontàniament els primers 50 indignats de la plaça de Catalunya. L’endemà ja eren centenars a l’assemblea. I el tercer dia,

joan linuxbcn

El 19 de juny prop de 200.000 persones es van manifestar contra el sistema econòmic i polític

Levi, tenen clar que “l’ús de la Xarxa de Xarxes està canviant la història de la humanitat: no sols perquè permet formes capil·lars de contrainformació i autoorganització que deixen atònits els poders fàctics, sinó perquè acaba amb l’atomització de les idees de canvi i amb l’endogàmia dels grups”. De Sol a plaça de Catalunya Descol·locades van quedar el

de protesta, sota el paraigües de la indignació”, sintetitza l’economista del seminari Taifa Iván Gordillo. Per ell, “el més sorprenent ha estat l’obertura d’àgores per debatre el què i el com de la lluita, amb radicalitat anticapitalista i horitzontalitat extrema, de manera que les places han esdevingut una màquina de consciència on milers de persones han despertat per posar color al gris panora-

milers. S’hi van sumar gent de col·lectius socials i organitzacions d’esquerra (okupes, autònoms, antiglobalitzadors, trotskistes, anarquistes, comunistes, verds, independentistes, sindicalistes, activistes veïnals, cristians de base...) que, sorpresos i desbordats, van abocar la seva experiència sense voler o poder dirigir el naixent moviment. Ho feia impossible la seva naturalesa

CARRER119 JULIOL 2011 D’ENTRADA 3

dani codina

tudiosa dels moviments socials i dirigent de Revolta Global Esther Vivas. Multitud, polítics i violència

assembleària i la pluralitat de les milers de persones que van convertir la plaça de Catalunya en centre del debat polític. “Res no tornarà a ser com abans. El malestar i la por, després de més de dos anys de crisi, s’han convertit en una mobilització col·lectiva que ha connectat i recollit les simpaties d’amplis sectors socials que es reconeixen en la crítica rotunda al servilisme de la classe política i a la usura de la banca. I el moviment, de joves i no tan joves, té caràcter internacional: de les revoltes al món àrab fins a les dels pobles islandès i grec”. Qui fa el resum és l’es-

Sota l’anonimat proporcionat per la multitud que l’italià Toni Negri teoritza com a nou subjecte revolucionari –altres marxistes parlen del precariat juvenil i de classes mitges-, van intervenir en debats a la plaça des de la jove Vivas al veterà sindicalista de CCOO Alfonso Moya, forjat el 1974 a la Tèrmica del Besòs. També dirigents veïnals, jubilats, estudiants i professors com Joaquim Sempere, Santiago López Petit, Manuel Delgado, Miren Etxezarreta i Arcadi Oliveres. I els músics Paco Ibáñez i Manu Chao. I molts altres. En vigílies de les eleccions fins i tot va reflexionar a la plaça de Catalunya algun alt càrrec del Govern de CiU, dirigents d’ICVEUiA i quadres del PSC. Dos d’aquests deien de matinada: “Això és massa pacífic; sense una mica de violència no farem mai la revolució”. La violència la va posar el 27 de maig el conseller d’Interior, Felip Puig, amb l’excusa de netejar la plaça per al Barça. Fou debades. Aquell dia, més milers d’indignats que mai van resistir pacíficament fins a reocupar la plaça i, per denunciar la repressió, hi va aparèixer discretament el primer líder polític: l’ecosocialista Joan Herrera. Com les crítiques als sindicats i al líder d’IU, Cayo Lara, l’escridassada de 40 indignats a Herrera o la invitació a que marxés, dies després, de

l’assemblea del seu barri van presagiar una doble inflexió i exemplifiquen una de les contradiccions del 15-M. La primera inflexió va ser el 15 de juny: trencant el consens per la desobediència pacífica, un centenar dels 3.000 indignats que bloquejaven el Parlament van agredir diputats. I, de bracet amb un nefast dispositiu dels Mossos, van facilitar la criminalització de tot el 15-M. En especial, del president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres, i de la FAVB. Dins d’un viu debat intern al moviment, un i l’altra es van oposar a aturar el Parlament (i a la violència). Però no van trencar ponts i van donar cobertura

Diferents opinions coincideixen que un dels reptes del moviment és quallar als barris i estendre’s a d’altres àmbits, com ara el laboral a l’acció amb una xerrada prèvia (Oliveres) i una cassolada paral·lela (FAVB). Prou perquè el conseller Puig i alguns opinadors, a mitjans com TV3 i La Vanguardia, els culpessin de la deriva violenta del 15-M. La segona inflexió va ser el 19 de juny: sense incidents, 200.000 persones van fer realitat el lema de la manifestació El carrer és nostre. Els organitzadors més optimistes n’esperaven 10.000. Entre la multi-

tud, al final del Pla de Palau, Arcadi Oliveres no va parar de rebre suports. Per la multitud, que va col·lapsar més de dues hores l’inici de la plaça de Catalunya, la FAVB va plegar una pancarta que tan sols va caminar de Canaletes al Hard Rock Cafè. No va sortir a les notícies, però darrera s’hi havien aplegat humilment els secretaris generals de CCOO i UGT i diputades i regidores d’ICV-EUiA. Contradiccions i reptes I vet aquí la contradicció: la que pateix l’esquerra política i sindical, ficada al mateix sac del ningú ens representa per un moviment social en el qual s’han abocat a participar els seus militants. En paral·lel, el món sobiranista viu amb contrarietat que la independència, malgrat que el 15-M assumís finalment el dret a l’autodeterminació, hagi quedat abruptament relegada de la centralitat social i mediàtica. Apartidista però no apolític. Interclassista i intergeneracional però eminentment popular i jove. Amb retòrica i estètica d’esquerra radical però, sobretot, revolucionari per reformista. Social i col·lectiu però amb components d’individualisme. Naïf i a voltes nihilista al mateix temps que seriós i responsable. Aquestes són altres de les contradiccions del 15-M. Requereixen, com diu l’okupa de Can Masdéu Kike Tudela, de “l’aprenentatge constant de potències i límits en un moviment sense banderes, que ha tocat

fibres profundes de multituds reunides en assemblees i rotllanes, fent torns pel megàfon, (re)coneixent-se indignades”. És en aquest aspecte participatiu, de presa de consciència o, segons l’urbanista Jordi Borja, de “resocialització de la política des del carrer”, que hi ha més unanimitat en valorar l’esclat del 15-M i el mes i mig (fins l’1 de juliol) d’acampada a la plaça de Catalunya (els costos de la qual l’Ajuntament calcula en 247.707 euros, menys que una nit futbolística a Canaletes). Ho resumeix Tudela: “Va ser un lloc de confluència metropolitana llargament anhelat, que ens va agafar desprevinguts i al qual vam anar-hi des de molts racons moguts per un sentiment comú, més enllà de la voluntat de protesta, i expressant un caràcter constituent nou”. Amb l’estiu pel mig, i constatant que algunes assemblees de barris encara disposen de massa crítica al juliol i han votat seguir trobant-se a l’agost, el repte el sintetitza Ivan Gordillo: “Si aquest moviment aconsegueix enfortir-se als barris i a les empreses s’obrirà un nou cicle de resistències populars. El model el tenim a casa nostra i és el moviment veïnal dels anys 70”. Potser és exagerat quan el model és que ja no hi ha models. Però és cert el que va sentenciar la historiadora Anna Monjo durant la presentació d’un llibre sobre llibertàries la tarda en què els Mossos blindaven el Parlament: “El carrer torna a tenir força històrica i socialitzadora”.

Els debats de l’#acampadabcn vicent canet El moviment dels indignats a Barcelona va aprovar el passat 12 de juny el document “Primeres Mesures per a una Vida Digna”, després de tres setmanes de debat a les assemblees de l’#acampadabcn. Acabar amb els privilegis Aquest document parla d’acabar amb els privilegis de polítics i banquers, així com de la prohibició de qualsevol tipus de rescat a les entitats financeres, de la devolució dels que ja s’han fet per crear una banca pública que estigui sota control social i de la derogació del procés de conversió de les caixes en bancs. També es demana la regulació dels moviments de les transaccions financeres internacionals amb un impost especial. Alhora, es vol acabar amb els privilegis de les grans fortunes amb reforma fiscal progressiva, l’increment del tipus impositiu de les SICAV, la recuperació dels impostos de successions i de patrimoni i un impost de societats progressiu. Un altre element a tenir en compte del document dels indignats barcelonins és la petició de control efectiu del frau fiscal i de les fugides de capitals als paradisos fiscals. Destaca, també, la proposta d’auditar el Deute

Públic i privat de l’Estat espanyol, per concloure que“aquella que sigui il·legítima serà impagada”. Reforçar l’Estat del benestar Un dels punts essencials d’aquestes demandes és no només el rebuig a les retallades socials en sanitat i educació de la Generalitat, i a la llei Òmnibus, sinó també la demanda perquè es reforci l’Estat del benestar i es prioritzi en educació, atenció a la dependència i sanitat, de tal manera que es garanteixi la igualtat d’oportunitats en accés i la qualitat a aquests serveis bàsics. En el cas de la Universitat es reclama més beques i la modificació de criteris en la composició dels Consells Socials de les universitats, per garantir la funció pública. A això se suma la petició d’un control comunitari dels pressupostos destinats a I+D. Pel que fa a la cultura, es creu que ha de ser valorada com alguna cosa més que una mercaderia i que ha de ser d’accés lliure i plural, la qual cosa suposa la derogació de la Llei Sinde. Treball digne i de qualitat També es reclama una economia al servei de les persones que retiri la reforma de les pensions i la laboral, de tal manera que es garanteixi un treball digne i de qualitat. En concret, es proposa

la creació d’un contracte indefinit únic, amb un salari mínim de 1.200 euros i el reconeixement del treball domèstic, de cura i atenció, i la igualació retributiva entre homes i dones. Alhora, els indignats volen l’abolició de les empreses de treball temporal, la reducció de la jornada laboral a 30 hores setmanals i la jubilació als 60 anys. Per als acampats s’ha d’impulsar l’economia social i les cooperatives, i s’ha de regularitzar els immigrants. Defensa del dret a l’habitatge Es proposa que es defensi el dret a l’habitatge a partir de l’expropiació dels pisos i cases en desús perquè siguin sotmesos al lloguer social, l’assumpció de la dació del pis com element suficient per a cancel·lar una hipoteca, així com la prohibició de l’especulació immobiliària. Els indignats volen derogar la llei de desnonament exprés, que els lloguers o les hipoteques no suposin més del 10% dels ingressos familiars, que es gravin les segones residències i es despenalitzi l’ús d’espais abandonats amb finalitats socials, així com que la reforma de la llei d’arrendament urbà reguli el cost màxim del lloguer. Democràcia participativa En l’apartat de llibertats i

democràcia participativa es demana la transparència en la informació pública, la celebració de referèndums vinculants en temes importants per a l’organització social, política i econòmica i la implementació dels pressupostos participatius, així com la reforma de la Llei electoral, entre altres mesures. Es planteja la gestió comunitària d’importants àmbits socials com ara l’economia, l’energia, la cultura, les infraestructures, els mitjans de comunicació, etc. Reclamen, a més, el reconeixement del dret d’autodeterminació del poble català, a més d’un referèndum per elegir entre monarquia o república. Es destacable també la demanda d’imprescriptibilitat dels delictes de corrupció i de reducció al mínim dels càrrecs de lliure designació. Pel que fa a les relacions amb l’església, es demana l’abolició del Concordat amb el Vaticà. A més, es demanen garanties a l’hora de defendre l’autonomia judicial, la reforma de la Llei de Memòria Històrica o el retorn immediat de les tropes espanyoles en territori estranger, així com el cessament de cooperació amb l’OTAN. No al creixement indefinit Respecte al medi ambient, es demana deixar de basar

l’economia en el creixement indefinit així com potenciar la sobirania alimentària, l’agricultura agroecològica i el consum responsable i el comerç just. Reclamen que es minimitzi el transport privat, que s’aposti per la gestió pública de l’aigua i que es creïn bancs de terres sota gestió comunitària per a la pagesia. Alhora demanden un pla de xoc per reduir la dependència dels combustibles fòssils i el tancament de les centrals nuclears. A més proposen repensar grans infraestructures com el quart cinturó, la línia de molt alta tensió i l’AVE i generar un debat sobre el model energètic, de mobilitat i de residus. En aquest sentit, es planteja una moratòria en l’execució de plans urbanístics i promoure la participació de la ciutadania. Participació de la població La major participació social en les decisions que afecten la població és la clau de moltes de les demandes dels indignats, un moviment que afirma que “ens uneix el malestar per unes vides precàries per les desigualtats, però sobretot ens uneix una vocació de canvi”. Una protesta que s’inspira en “El Caire o Islàndia” i que ara vol “prendre la paraula”.

CARRER119 JULIOL 2011 D’ENTRADA 4

Milers de veus en un sol crit Amb l’acampada del 15-M, milers de persones de perfils molt diferents s’han tret la son de les orelles en nom de la justícia, els drets i les llibertats daniel gomis

El prop d’un mes que ha durat el gruix de l’acampada popular a la plaça Catalunya ha donat molt de si. Allò que en un principi semblava poc més que un fet anecdòtic es va anar convertint en un autèntic fenomen aglutinador del descontentament ciutadà davant la gran opressió que ja fa massa temps que ve exercint l’actual sistema polític i econòmic. El moviment dels indignats barcelonins ha aconseguit mobilitzar milers de persones de totes les edats i condicions que aquests dies s’han tret la son de les orelles en nom de la justícia, els drets i les llibertats; en definitiva, per reclamar a crits una democràcia molt més digna, real i efectiva. A continuació, hem recollit el testimoni representatiu d’alguns participants que, tot i tenir perfils ben diferents, coincideixen plenament a l’hora d’assenyalar la necessitat de fer realitat un canvi que ja no pot esperar més. El Tomàs Ribas (51 anys) és una de les cares més amables d’entre els milers de ciutadans que s’estan veient afectats per les retallades socials. Tot i ser funcionari de la Generalitat i haver perdut un 5% del seu sou, en cap moment se li ha passat pel cap queixar-se com altres companys, sensibilitzat com està amb la resta de gent que sí que està patint de debò la tisorada del Govern de Mas. En Tomàs, que ha freqüentat l’acampada de plaça Catalunya des del primer dia, engrescat per “l’ambient fantàstic” i el desig d’aportar el seu granet de sorra, destaca que els diners estan més mal repartits que mai i té molt clar com s’haurien d’aplicar les retallades: “S’hauria de començar a retallar molt més per dalt. És inadmissible que hi hagi gent que guanya 6.000 euros al mes mentre d’altres amb prou feines poden menjar... Només entendria les retallades si servissin realment per lluitar contra l’atur i les desigualtats”. Un altre que ho ha viscut des del principi és l’Antonio Ruiz, un jove de 27 anys que, després de cinc anys al servei de neteja municipal, ja fa temps que va perdre la feina per una reducció de personal feta “sense gaires miraments”. Actualment, amb l’atur esgotat i sense que arribin noves oportunitats, se sent totalment desemparat,

anna carlota

Persones de totes les edats i condicions es van apropar a la plaça Catalunya pe participar d’una manera o d’una altra en l’acampada

sobretot pel cop emocional que li ha suposat no poder pagar ni un lloguer -viu a una casa okupa a Argentona-. Coneix molts companys que, en una situació de desesperació similar, han acabat caient en les drogues. Ell mateix es va arribar a plan-

“Només entendria les retallades si servissin realment per lluitar contra l’atur i les desigualtats. S’ha de començar per dalt”

“És inadmissible que hi hagi gent que guanya 6.000 euros al mes mentre que d’altres amb prou feines tenen per menjar”

“El sistema ens ha estat enganyant durant massa temps i ara la gent ha dit prou. Això m’ha retornat la motivació” tejar fins i tot fer un disbarat, fins que va decidir substituir el lament per la força de la indignació: “El sistema ens ha estat enganyant durant massa temps i ara, per fi, la gent ha dit prou. Això m’ha retornat la motiva-

ció... Tinc més ganes que mai de lluitar pel que m’han pres”. A la Montse Vergés no li importa gens que molts amics la titllin d’ingènua. A aquesta professora de català i mare divorciada de 39 anys l’engresca molt més la il·lusió que l’ha impulsat a combinar-s’ho de la millor manera per poder integrar la feina i l’atenció dels seus fills petits amb l’activitat a la plaça. De fet, aquesta s’ha arribat a convertir en la seva segona casa; hi ha estat anant sempre que ha pogut, implicant-se en les comissions d’educació i gènere, participant a les assemblees, i fins i tot, resistint les càrregues dels Mossos. Tot per ser coherent amb la següent reflexió: “El suport moral de la població és important, però ara més que mai també és molt necessària la implicació directa de tothom, de la manera que sigui”. La Montse també considera que aquest no serà un fenomen puntual ni exclusiu dels joves: “Avui en dia, els okupes ja són famílies senceres sense feina que no tenen on anar...”. La seva gran esperança es reforça quan veu els seus petits adonar-se de tot sense necessitat d’haver-los de convèncer de res; el primer dia ells solets ja li van dir: “Hem anat a protestar perquè el món està fet una caca, mama...”. L’Anna Rafanell (22 anys), al començament, només passejava i observava, però de mica en mica s’hi va anar implicant cada cop més, sorpresa i esperonada per la dimensió que anava prenent el moviment:

“És molt emocionant formar part d’una reacció amb la qual sempre havia somniat. La capacitat de mobilització la portem tots a dins, només calia un petit esforç...”. L’Anna, que amb els dies va decidir posar els seus coneixements en teràpies natu-

“El suport moral de la població és important, però també és molt necessària la implicació directa de tothom, de la manera que sigui”

“No estem educats per a això i hem d’anar aprenent sobre la marxa. La mobilització la portem a dins, només calia un esforç”

“He vist escandalitzarse gent per l’estètica de certs acampats, quan en realitat un banquer és molt més perillós” rals al servei de l’organització, admet que potser hi ha coses que no s’han fet de la millor manera, però sí amb la millor de les intencions: “No estem educats per a això i hem d’anar aprenent sobre la marxa...”. De

l’experiència viscuda destaca, per damunt de tot, “el clima de respecte i la capacitat de col· laboració entre tothom”. I respecte al futur immediat, creu molt necessari definir unes bases ben clares i concretes i que l’impuls no deixi d’estendre’s per barris i pobles. Per acabar-ho d’arrodonir, no podia faltar la veu de l’experiència personificada en la figura del Paco, un jubilat de 68 anys que resideix a prop de plaça Catalunya i que aquests dies no ha deixat d’acostar-s’hi per col·laborar en el que fes falta. El Paco va viure el Maig del 68 a París i ara assegura haver retrobat un aire de llibertat similar al que va respirar aleshores. Li agrada molt la maduresa que està demostrant el moviment, la seva horitzontalitat i l’absència de líders: “Ara el protagonista és el poble”. També creu que és molt important, per anar fent més pinya, que la gent que no està acostumada a aquests tipus d’expressions pugui aproximars’hi amb un esperit obert: “He vist gent escandalitzar-se per l’estètica de certs acampats, quan en realitat un banquer és molt més perillós”. El Paco, convençut com està que això ja no s’aturarà fins que un canvi significatiu acabi amb tanta opressió, s’alegra molt de veure com els joves han despertat i abans de marxar els envia un consell: “Mantingueu aquest esperit i els ulls ben oberts. Esteu en el bon camí... No us deixeu enredar”. Desperts, il·lusionats, i sobretot... molt indignats.

CARRER119 JULIOL 2011 D’ENTRADA 5

fotografies d’andrea minguillon, anna carlota, dani codina, manel sala “ulls”, joan linuxbcn i jordi rrenom

CARRER119 JULIOL 2011 D’ENTRADA 6

Detrás de nosotros estamos ustedes nacho murgui PRESIDENTE DE LA FEDERACIÓN REGIONAL DE ASOCIACIONES DE VECINOS DE MADRID

El proceso que se pone en marcha el 15 de mayo no es sólo una potente expresión de protesta de la ciudadanía. Inaugura también la construcción, desde abajo, de un amplio consenso a partir del cual plantear el conflicto en torno al cuestionamiento de los derechos sociales y democráticos que ha tenido lugar sin apenas contestación a lo largo de las últimas décadas. Supone, en este sentido, la construcción de un “nosotros” más amplio e inclusivo de lo que habíamos conocido, al menos, en los últimos 40 años. Un nosotros del que, sin duda, for-

ción política donde reside la potencia expresada por el movimiento, es posible también hacer una genealogía del 15-M que visibilice una clara línea de continuidad con los movimientos sociales radicalmente de-

En la herencia del movimiento encontramos el reconocimiento al trabajo militante de décadas mocráticos de los últimos años. Buena parte de los contenidos que, a lo largo de las últimas décadas, se vienen defendiendo desde estos espacios están presentes en el reperto-

mos de representación política incapaces de dar cuenta de la diversidad social. No se trata de que los representantes hagan más o menos bien “su trabajo”. Es la enorme complejidad de nuestras sociedades la que hace inviable la propia representación. El proceso se muestra como apartidista pero no es en absoluto apolítico. Los apolíticos son ellos. La desafección ciudadana no se da con respecto a la política. Muy al contrario, el proceso se construye en torno a la recuperación de la política como mecanismo de gobierno de lo común frente a la pretendida “gestión técnica de las leyes naturales del mercado”. Es decir, frente a unos representantes políticos elegidos para gobernar pero que se someten

nueva emergencia social. Este se va construyendo a medida que avanza el proceso. No responde a una manera concreta de ver el mundo, sino que va construyendo una manera de habitarlo en común. Situar el

La consolidación del movimiento pasa por generar ‘instituciones’ y organismos propios para funciones y necesidades concretas movimiento fuera del las coordenadas “izquierda” y “derecha”, aunque a algunos nos resulte difícil de asumir, tiene la potencia de poner el foco sobre los contenidos concre-

que ha mostrado para generar acontecimientos de gran repercusión y visibilidad. Este tránsito del acontecimiento al proceso se expresa de manera gráfica en el ciclo que va desde la convocatoria del 15-M a la acampada de Sol y de ésta a las asambleas de barrio y la constitución de los grupos de trabajo temáticos y su coordinación. Evidentemente, la efervescencia en medio de la cual se está desarrollando este proceso, la novedad, lo inesperado y lo necesariamente equívoco (en el sentido etimológico de múltiples voces que intervienen en un plano de igualdad, frente a la univocidad de los mercados) de este movimiento lo hacen también confuso. ¡Todo esto es un lío tremen-

CARLOS SÁNCHEZ

Asambleas multitudinarias en la Puerta del Sol de Madrid

man parte muchos de los planteamientos que hemos defendido durante décadas desde los movimientos sociales. Es obvio que los convocantes del 15-M y la enorme inteligen-

El 15-M inaugura la construcción desde abajo de un amplio consenso desde donde contestar la pérdida de derechos democráticos cia colectiva que se expresó en las iniciativas políticas que le siguieron dieron con unas claves que durante años la izquierda organizada había (habíamos) sido incapaces de encontrar. Sin embargo y, poniendo por delante que es en esta innova-

rio de “usos y costumbres” del movimiento. Es en esta herencia en la que encontramos el reconocimiento al trabajo militante de décadas. Una herencia que nos debe permitir, entre otras cosas, desechar recelos y sumarnos honestamente a la construcción colectiva de este nuevo marco de oportunidades. El movimiento vecinal, sin ir mas lejos, puede reconocerse en muchos de los elementos característicos del 15-M. Este movimiento se presenta como un movimiento asambleario. La asamblea se ha convertido en bandera del movimiento, en la forma y en el fondo. En el momento y en el lugar donde se expresa y toma cuerpo. También recoge la reivindicación de la democracia participativa frente a unos mecanis-

sin rechistar a los mandatos de los mercados. La tan traída y llevada desafección política de la ciudadanía lo era con respecto a las concepciones de la política instaladas en los meca-

La desafección ciudadana no se da con respecto a la política sino en los mecanismos de la democracia reprentativa nismos de la democracia representativa y el gobierno “apolítico” de los mercados. El marco de referencia no es ideológico. No existe un gran relato, un proyecto de sociedad alternativo previamente definido al que obedezca esta

tos y no sobre identidades y referencias manidas y cargadas de supuestos. El nuevo marco nos sitúa, en línea con lo anterior, en la larga tradición de los movimientos populares que no se plantean la toma del poder político como estrategia maestra para “cambiar el mundo”, sino la creación de unas instituciones propias desde las que ir construyendo una nueva hegemonía. Aunque se escuchan intervenciones que defienden la necesidad de “convertir el 15-M en un partido político”, esta posición no parece abrirse paso. Esto último entronca con la implantación del movimiento en el territorio y con su consolidación en una serie de organismos que le permitan ir construyéndose como proceso más allá de la capacidad

do!, pero va tomando formas. No cabe, sin embargo, esperar un retorno a la dinámica de las organizaciones tal y como las entendemos. La consolidación del movimiento no pasa, entiendo, por su transformación en una organización, sino que irá generando un archipiélago de “instituciones” y organismos propios a partir de funciones y necesidades concretas: asambleas de barrio conectadas de distintas formas, plataformas específicas, iniciativas concretas y esporádicas, quizá nuevos colectivos y grupos o, incluso, la integración en este nuevo marco de muchas de las realidades organizadas de siempre en la medida en que sean capaces de asumir este nuevo marco de acción política y se impliquen honestamente en su desarrollo.

CARRER119 JULIOL 2011 D’ENTRADA 7

Quan el carrer va deixar de ser seu marc andreu

El vespre del 14 de juny, un dels moments emotius viscuts pels molts centenars de persones concentrades al parc de la Ciutadella amb la intenció de bloquejar, l’endemà, el Parlament de Catalunya, va ser la retirada d’una llarga pancarta que anunciava el programa Música als parcs i la seva reposició, del revés, amb la divisa No pasaran (sic, en castellà i sense accent). Un lema que, popularitzat durant la guerra civil per la Pasionaria, ha recobrat simbolisme internacional gràcies a l’acampada de Sol, al Madrid del 15-M, i a ser fotografiat a la plaça Syntagma d’Atenes en una pancarta penjada pels molts milers de grecs que han assetjat el seu Parlament. A Barcelona, el matí del 15 de juny, entre protestes i agressions, els diputats van passar. Alguns, a peu: tots els d’ICVEUiA i alguns d’altres grups. La resta, amb helicòpter o furgoneta policial. Van passar. De la mateixa manera que, al Parlament i al Congrés, malgrat l’oposició de les esquerres minoritàries, estan passant totes les retallades de drets socials i laborals. Vinguin d’on vinguin: del neoliberalisme triomfant o de la socialdemocràcia claudicant. Així han passat també, a Portugal i Grècia, els draconians plans anticrisi dictats pels poders financers. Com d’altra banda estan passant (més o menys desapercebuts, amb més o menys impunitat) grans casos d’estafa, frau fiscal, corrupció o desviament de fons públics per part de famílies com els Botín i els Carulla, d’institucions com el Palau de la Música o la SGAE, i de partits polítics com PP i CiU. Més enllà de l’èpica, s’imposa una reflexió sobre la vigència i l’ús del No passaran. I, ja posats, també sobre el lema amb el que el 19 de juny unes 200.000 persones es van manifestar a Barcelona: El carrer és nostre. Memòria i fets històrics no sempre coincideixen, però és obvi que no és el mateix alçar el No passaran contra diputats electes al segle XXI (per molt de baixa intensitat que sigui la democràcia representativa) que contra militars feixistes sollevats el 1936. I més encara quan la pancarta no es planta també (¿potser perquè és més simbòlica que efectiva?) davant de bancs, borses i multinacionals, que són qui realment fan (em)passar les retallades. És evident que hi ha qui vol veure (o viure) la Barcelona del 2011 com si fos la de 1936. Descartant, fins i tot, les tòpiques

dani codina

El 15 de juny milers de persones van apropar-se al Parlament en una acció simbòlica que va despertar fortes crítiques al moviment

comparacions amb el Maig del 68 per quedar-se amb els fets d’octubre de 1934 o els fets de maig de 1937. El 15-M va esclatar a Barcelona com un moviment més espontani i anarquitzant que a Madrid, de manera que no es pot menystenir l’herència que els anys de Rosa de foc han deixat en l’ADN d’una urbs que ja Engels va descriure, el segle XIX, com la ciutat amb més lluites de barricada.

L’ús reivindicatiu de l’espai públic del 15-M entronca amb la contestació dels moviments obrer i ciutadà dels anys 70 No obstant, i de la mateixa manera que amb l’error tàctic de bloquejar el Parlament, són els adversaris dels moviments socials qui més profit treuen de la lleugeresa conceptual, la nostàlgia o la mala memòria amb la que l’esquerra indignada fa servir el No passaran. La dreta, sense complexos En un exercici de periodisme fàcil, opinadors de la dreta nacionalista han encunyat l’expressió fets de juny per estigmatitzar l’acció del 15-J. Fins i tot alguns polítics i mitjans de comunicació han buscat paral· lelismes amb el 23-F. Sense complexos. Sense vergonya. I quan l’èxit de la manifestació del 19-J va deixar fora de joc la demagògia contra el No passaran, s’ha passat al debat sobre

“frases que són tan boniques com terribles: El carrer és nostre”. Així recordava el periodista Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia els “ressons franquistes” d’un lema que, efectivament, evoca la proclama “la calle es mía” del ministre Manuel Fraga, que es va negar a autoritzar el Primer de Maig de 1976. “La barreja explosiva d’ignorància i falta de memòria no és el còctel més aconsellable en una hora tan difícil”, concloïa Álvaro el 22 de juny. Dos dies abans, també a La Vanguardia, Antoni Puigverd havia introduït l’alarmisme guerracivilista tot alertant que “si l’ideologisme extrem, a dreta i esquerra, s’apodera de l’escenari de la nostra crisi, la tragèdia als carrers està assegurada”. Vet

aquí la por de la dreta i de la gent d’ordre, avançada ja per La Vanguardia el 20 de maig en titular “La calle es suya” la crònica de l’últim dia de campanya electoral i la vigília d’una jornada de reflexió en què els indignats, acampats arreu, van consumar el triomf de la desobediència civil pacífica. “El carrer és seu. I ja veurem com i quan el tornen”, deia la crònica del periodista Jordi Barbeta. El conseller Felip Puig va fracassar a recuperar-lo, el 27 de maig, tot desallotjant de forma violenta i maldestre la plaça de Catalunya. I els moviments socials, que van estar a punt de perdre el carrer (i la raó) amb el No passaran del 15J, el van retenir amb més força el 19-J. En va ser testimoni el propi Barbeta: si ja amb incredulitat havia fotografiat amb el mòbil la gran manifestació del 14-M enfilat a una finestra de Via Laietana, el 19-J es va veure sorprès per veïnes de Nou Barris que el van increpar educadament. Per què? Per la línia editorial del Grup Godó, on antics àcrates com Quim Monzó i exrepublicanes com Pilar Rahola treballen de bracet per criminalitzar tot el que es mogui, fins i tot la FAVB. Així doncs, no passaran? Per ara, tot indica que sí. Tant les retallades com els polítics que les promouen. A les eleccions municipals del 22-M les dretes van passar a Barcelona. Fins i tot l’extrema dreta xenòfoba va passar a ciutats veïnes com Badalona (que ha fet alcalde Xavier García Albiol) i l’Hospitalet i Santa Coloma (on ha

entrat amb força Plataforma per Catalunya). I el carrer, és nostre? Les places, segur: els indignats hi han debatut lliurement de política i s’han passat pel folre la legalitat de les ordenances i la Junta Electoral, tot resistint la policia i els provocadors violents. I els carrers, déu n’hi do: s’han omplert amb manifestacions de les grosses. Fins i tot el bloqueig del Parlament, essent un error tàctic i denunciant la violència, és un petit triomf simbòlic de la batalla plantejada en termes d’ús reivindicatiu de l’espai públic. Buscant referents històrics Assumint que l’ús reivindicatiu de l’espai públic és un dels senyals d’identitat dels moviments socials, la presència estable del 15-M als barris populars és més intel·ligent que no pas la puntual batalla pel centre urbà o, fins i tot, pels barris alts, que és com es va plantejar a Barcelona el darrer Primer de Maig alternatiu. Un bon exercici de memòria històrica permet trobar referents no pas a la llunyana Barcelona de 1936, sinó als barris metropolitans dels anys 70. Aquells barris pels quals l’historiador Xavier Domènech va encunyar una tesi (i un llibre): Quan el carrer va deixar de ser seu. De Fraga i del franquisme. De la dreta. Durant la transició, en un moment de canvi històric decisiu, el carrer va passar a ser de la gent. D’uns moviments socials, obrer i ciutadà, molt ben organitzats i articulats amb l’esquerra política. Justament allò que no hi ha ara.

Crònica

CARRER119 JULIOL 2011 CRÒNICA 8

Nou cicle, ¿noves polítiques?

Els nous executius de l’Ajuntament

Les eleccions municipals, amb una participació del 53%, han donat l’alcaldia a Xavier Trias. L’abstenció per barris arriba a una diferència de fins a 38 punts

22-M, poca participació, poca representació néstor bogajo

El càlcul és ben senzill. El passat 22 de maig, 1.163.556 barcelonins i barcelonines tenien dret a vot, però només 616.290 (el 53%) el van fer efectiu. Fins a 27.093 persones van votar en blanc i 10.719 vots van ser nuls. Tan sols 578.478 ciutadans -el 49,7% de l’electorat; menys de la meitat- van votar partits polítics, dels quals 69.539 ho van fer a formacions que no van obtenir cap regidor. Per tant, el nou ple de l’Ajuntament el va escollir -directament- el 43,7% de l’electorat, una dada que convida a fer una reflexió col·lectiva: ¿poden els regidors electes assegurar que representen el poble, quan hi ha més gent escèptica que no pas entusiasta amb la feina dels partits o amb el sistema de representació? I, de tota la gent que no vota -o vota en blanc o fa vot nul-, ¿quants són tan crítics amb ells mateixos com ho són amb els polítics? Els passats comicis van servir, a més, per comprovar que 32 anys d’eleccions municipals democràtiques no han estat su-

eleccions després d’una temporadeta manant a la ciutat-. La còmoda victòria de Trias va ser fruit no tant d’un increment dels seus vots -18.919 més que el 2007- com dels mals resultats d’un PSC en caiguda lliure: quatre anys enrere els socialistes van perdre 72.119 sufragis i el 22-M, 48.123. Els 134.084 vots obtinguts per la llista de Jordi Hereu no donen per a gaire cosa: fer-se amb 11 regidors -en perd 3- i esdevenir la primera força d’oposició al consistori, un rol que no havia assumit mai des de l’adveniment de la democràcia. El PP, per la seva banda, es consolida

2007, la llista independentista obtenia 4 regidors; ara, Jordi Portabella és l’únic representant d’Esquerra al consistori. L’altre regidor d’Unitat per Barcelona se’l queda la Democràcia Catalana de Joan Laporta.

Els rics voten; els obrers s’abstenen

EUiA -en té 5-, mentre que ERC pateix un retrocés que la deixa als nivells de mitjan anys 90: el

Les urnes més plenes van ser de nou les de la Barcelona benestant. Cinc dels sis barris on la participació va superar el 60% són de Sarrià-Sant Gervasi: les Tres Torres -que té la renda familiar més alta de la ciutat-, Sarrià, Sant Gervasi-Galvany, Pedralbes i Sant Gervasi-la Bo-

La còmoda victòria de Trias va ser fruit no tant d’un increment dels seus vots com dels mals resultats del PSC

nanova. L’altre va ser la Vila Olímpica del Poblenou. A tots, la participació va créixer respecte el 2007. I, a l’altre extrem, un grapat de barris obrers o populars van ser els menys participatius -per sota del 40%-: Torre Baró, la Marina del Prat Vermell, Baró de Viver, la Trinitat Nova, la Clota, la Barceloneta, Can Peguera -el més pobre de Barcelona- i Vallbona. Com ja va succeir el 2007, la resta de barris on la participació no va arribar al 50% són també de caire popular o humil: el Raval, el Barri Gòtic, Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, el Poble Sec, la Marina de Port, la Font

Participació per barris a les eleccions municipals (2007- 2011) 53, 8 % 54, 9 %

53, 2 % 53, 1 %

56, 5 % 57, 9 %

48, 2 % 51, 0 %

60, 1 % 62, 4 %

57, 9 % 61, 8 %

El passat 22 de maig tenien dret a vot 1.163.556 ciutadans i ciutadanes, però només 616.290 el van exercir ficients per saber si un vot és vàlid o no ho és: el recompte d’un grapat de paperetes va fer que el quinzè regidor de CiU ballés durant setmanes davant l’atenta mirada del PP. Tot plegat va retardar la data d’investidura del nou alcalde, el candidat convergent Xavier Trias, que va guanyar gràcies als seus 174.022 vots -el 15% dels electors-. Trias, de moment, ja ha trencat una tradició: des de la victòria de Narcís Serra, el 1979, cap alcalde s’havia estrenat en el càrrec per votació popular -Maragall, Clos i Hereu van afrontar les seves primeres

com a tercera força a la ciutat, gràcies a una victòria “resultona”: el suport d’un 0’9% més dels electors li permet assolir el vuitè regidor, fregant el novè! També guanya un regidor ICV-

63, 3 % 65, 0 % 55, 5 % 57, 6 % 50, 1 % 51, 5 % 53, 3 % 54, 2 %

50, 2 % 49, 4 % 45, 3 % 45, 7 % 30, 5 % 28, 7 %

55, 5 % 56, 4 %

55, 5 % 50, 6 %

50, 3 % 51, 9 %

57, 5 % 59, 7 % 59, 6 % 61, 9 %

58, 0 % 59, 0 %

43, 8 % 44, 5 %

55, 5 % 56, 5 %

53, 3 % 54, 6 %

48, 3 % 49, 9 % 52, 4 % 53, 0 %

55, 0 % 56, 5 %

57, 8 % 58, 8 %

41, 3 % 41, 0 %

40, 1 % 42, 5 %

53, 3 % 54, 1 % 55, 6 % 57, 2 %

44, 8 % 46, 1 % 40, 3 % 38, 1 %

43, 7 % 43, 4 %

53, 6 % 54, 8 %

52, 5 % 52, 2 %

53, 7 % 54, 0 % 52, 2 % 53, 3 % 51, 4 % 53, 6 %

52, 5 % 52, 9 % 48, 8 % 50, 1 %

31, 6 % 27, 8 %

38, 4 % 39, 8 % 37, 1 % 36, 3 %

47, 7 % 49, 0 %

39, 0 % 41, 9 %

32, 7 % 35, 8 %

53, 5 % 54, 3 % 43, 9 % 46, 1 %

53, 0 % 53, 9 %

51, 4 % 52, 0 % 60, 5 % 62, 0 %

41, 0 % 40, 4 %

52, 1 % 53, 5 %

50, 0 % 50, 9 %

53, 6 % 54, 7 %

55, 0 % 55, 2 %

57, 1 % 58, 7 %

53, 7 % 54, 7 % 45, 5 % 44, 9 %

48, 5 % 45, 4 % 51, 7 % 36, 7 % 52, 7 % 53, 6 %

49, 2 % 49, 2 %

46, 2 % 49, 6 %

37, 9 % 38, 2 %

43, 6 % 46, 6 %

54, 2 % 56, 0 % 59, 5 % 61, 6 %

51, 3 % 52, 4 %

39, 7 % 42, 7 %

49, 6 % 50, 5 %

42, 8 % 42, 3 %

52, 0 % 54, 8 %

Participació eleccions 2007 Participació eleccions 2011

CARRER119 JULIOL 2011 CRÒNICA 9

de la Guatlla, el Coll, Can Baró, el Carmel, la Teixonera, el Turó de la Peira, Canyelles, les Roquetes, Verdum, la Prosperitat, Ciutat Meridiana, la Trinitat Vella, el Bon Pastor, el Besòs i el Maresme. Fins a 37,3 punts percentuals separen la participació del barri més actiu -les Tres Torres- del més abstencionista -Torre Baró-. Tot i que la participació va experimentar un repunt respecte el 2007, la situació és encara preocupant. El 47% d’abstenció registrada és la tercera més alta des de la fi de la dictadura: només la superen les del 2007 (50,4%) i el 1999 (48,5%). I també destaca l’augment del vot en blanc i el vot nul, una tendència que ja es percebia quatre anys enrere: el 22-M es van comptar 27.093 vots en blanc (12.679 el 2003) i 10.719 vots nuls (2.630 el 2003). El vot en blanc, que ja representa el 4,5% dels vots (el 2,3% dels electors), segueix la mateixa lògica que la participació: el districte amb menys vot en blanc és Sarrià-Sant Gervasi (3,4% dels votants) i els que més en tenen són feus tradicionals de l’esquerra: Sant Andreu (5,1%), Sant Martí (5,0%), Horta-Guinardó (5,0%) i Nou Barris (4,5%). També va créixer el número de vots a partits sense representació. Van sumar 69.539 sufragis -un 11,5% dels votants, quasi cinc punts percentuals més que el 2007-, però tots van quedar-se lluny del 5% necessari per a entrar a l’Ajuntament: la CUP -que va treure 11.805 vots (l’1,95%), molts més que els 2.050 vots dels anticapitalistes de Des de Baix en les autonòmiques passades-, Ciutadans (11.750 el 2011; 23.625 el 2007), Escons en Blanc (10.104), Solidaritat Catalana per la Independència (6.802) i Els Verds-Grup Verd Europeu (6.118). La xenòfoba Plataforma per Catalunya només va aconseguir 3.402 vots -a les autonòmiques en va treure 9.982-, menys que els Pirates de Catalunya (4.659) i el Partit Antitaurí Contra el Maltractament Animal (4.298). La candidatura de La Barcelona dels Barris, impulsada per l’Associ-

La suma dels vots a partits petits, el vot en blanc i el vot nul representa 107.351 electors ació de Veïns del Raval, només va reunir 1.193 paperetes. La suma dels vots a partits petits, el vot en blanc i el vot nul parla per sí mateixa: dels 69.449 sufragis del 2007 (5,6% dels electors) s’ha passat a 107.351 (9,2%). Correspon als estudiosos donar una explicació al fenomen, que pot haver-se vist amplificat per les setmanes d’indignació prèvies als comicis, durant les quals certs col·lectius van defensar l’abstenció, el vot

lista a convergent per 271 vots de diferència, a causa de la patacada del PSC, que perd quasi 6.000 vots (el 9,1%). Però el canvi de cicle també s’ha deixat notar a la resta de la ciutat. Sarrià-Sant Gervasi és el districte on CiU ha crescut més: amb el 47,9% dels vots (31.249 paperetes) frega la “majoria absoluta”. A l’Eixample, on CiU obté 38.123 vots i el PSC en perd més de 7.000, les distàncies s’eixamplen dels 10.000 als 20.000 vots. La coalició nacionalista també augmenta el seu avantatge a Gràcia i les Corts, mentre que a Ciutat Vella, on guanya el PSC tot i perdre el 10% dels votants,

El PP ha obtingut els seus millors resultats a BCN. És la segona força a les Corts, Nou Barris i Sarrià-Sant Gervasi

ignasi r. renom

Moment de la investidura del nou alcalde Trias l’1 de juliol

en blanc, el vot nul o el vot a partits petits, com a càstig a les formacions majoritàries.

Una nit electoral amb perdedors En els darrers comicis van haver-hi vencedors i vençuts, i aquests últims no van tenir més remei que reconèixer la derrota des del primer moment. Els resultats als barris deixen clar que no hi havia altra alternativa. El PSC va ser la força més votada a 54 dels 73 barris de la ciutat el 2007, quan CiU ho era només a 19, la majoria a l’Eixample, les Corts, Sarrià-Sant Gervasi i Gràcia. Des de la nit del 22-M, però, els nacionalistes manen a 36 barris -quasi la meitat del total-: han “conquerit” Sants-Montjuïc i s’han imposat a zones de Ciutat Vella, el sud d’Horta-Guinardó, Sant Andreu (Navas) i Sant Martí (al Poblenou, entre d’altres). Pel que fa als districtes, només un canvia de color: SantsMontjuïc, que passa de socia-

es queda a 176 sufragis de ferse amb el districte. Les eleccions del 22-M van suposar per al PSC la pèrdua de la seva hegemonia municipal. A Catalunya van deixar-se pel camí més de 200.000 vots. L’exemple més paradigmàtic és el de Barcelona, on els socialistes van perdre el suport del 8% dels seus votants. Només l’11,5% dels electors els van fer confiança. La davallada ha estat significativa als seus feus. A Sant Martí, on el 2007 treien 30.314 vots, ara només en treuen 22.402 (9,6% menys) i l’avantatge respecte CiU baixa de 14.000 a 3.500 vots. A Nou Barris, on abans obtenien el 43,3% dels sufragis, ara tenen el 33,7% (9,5% menys). A Sant Andreu i Horta-Guinardó la situació és similar. Els resultats del PP són, sens dubte, els millors que ha obtingut mai a Barcelona. La consecució del vuitè regidor es va celebrar i molt a la seu

del partit. Al PP el van votar 104.301 persones, 9.219 més que el 2007. Supera al PSC com a segona força a les Corts i es consolida en la mateixa posició a Nou Barris i Sarrià-Sant Gervasi. Amb CiU en minoria, pot esdevenir un element clau per a la governabilitat de la ciutat, sobretot a partir de les properes generals. Potser per això, els dies en què semblava que el PP obtindria el seu novè regidor, els dirigents populars van afanyar-se a demanar que se’ls deixés exercir la seva “quota de canvi”. Els resultats d’ICV-EUiA tenen poc a veure amb els dels que en els darrers anys han estat els seus companys de viatge als governs municipal i autonòmic. Els 62.939 vots obtinguts suposen un lleu creixement que li permet guanyar un regidor, mantenir-se com a tercera força a Gràcia -on obté els seus millors resultats- i quart partit a la resta de districtes -avança a ERC a Sants-Montjuïc, les Corts i l’Eixample-. En el proper mandat, ICV-EUiA té el repte de guanyar-se la confiança dels indignats que, en les setmanes prèvies als comicis, van reivindicar mesures que des de fa anys i panys apareixen al seu programa electoral. La segona gran damnificada del 22-M va ser Esquerra. UpBERC-Ri.Cat-DCAT-AM -no és cap equació, sinó les sigles d’Unitat per Barcelona, la coalició liderada per ERC- va obtenir només 33.593 vots (el 2’9% de l’electorat i el 5,5% dels vots, així que va entrar a l’Ajuntament pels pèls). Són més de 20.000 vots menys dels que va obtenir ERC el 2007, un pobre resultat que l’ha dut a convertir-se en la cinquena força política a tots els districtes i que obliga els independentistes a iniciar el seu enèsim procés de reflexió interna, per veure, en aquest cas, com dur a port un vaixell que fa mesos que fa aigües.

Els nous consells de districte Andrés Naya

Barris, Sant Andreu i Sant Martí. 60 dels 188 consellers tenen assignat un sou que va entre els 19.076 i els 39.211 euros. En ser nomenats pels partits, aquesta remuneració suposa, a la pràctica, lliurar amb diner públic militants destacats. Trias ha nomenat 5 presidents de districte del PSC (Sant Andreu, Nou Barris, Sant Martí, Ciutat Vella i Horta), 3 del PPC (les Corts, Sarrià i Eixample) i 2 d’ICVEUiA (Sants i Gràcia). Aquests càrrecs tenen una escassa funció política però estan gratificats amb una quantitat que varia entre els 81.047 i els 112.399 euros.

Al marge dels resultats electorals, tots els districtes tindran com a regidor un conseller de CIU. Trias ha vist rebutjada la seva proposta d’elegir el regidor de cada districte en funció dels resultats. Ans al contrari, els 188 consellers corresponents als 10 districtes seran triats per l’alcalde a proposta dels partits, aquesta vegada sí, segons els resultats electorals. El nombre de consellers bascula entre els 15 i els 23 segons la població existent en cada demarcació. El moviment veïnal porta 32 anys reivindicant que els consellers de districte siguin elegits directament pels seus veïns i veïnes. Avui en composició dels consells de districte dia no són representatius. Districtes total CIU PSC PP ICV-EUiA UpB En el quadre que reproduïm podem BARCELONA 188 66 54 38 23 7 veure que, a Barcelona, CIU té 66 Ciutat Vella 17 5 5 3 3 1 consellers, el PSC 54, el PP 38, ICV-EUiA Eixample 23 10 5 4 3 1 23 i UpB, 7. Es preveu que per districtes, Sants-Montjuïc 19 6 6 3 3 1 les “majories” seran complicades i els Les Corts 15 7 3 4 1 0 Sarrià-Sant Gervasi 19 11 2 5 1 0 seus acords, contradictoris. Si voten Gràcia 17 7 4 2 3 1 conjuntament els consellers de PSC, Horta-Guinardó 19 5 7 4 2 1 ICV-EUiA i UpB, els regidors de CIU Nou Barris 19 4 8 5 2 0 quedaran en minoria a Ciutat Vella, Sant Andreu 19 5 7 4 2 1 Sant Martí 21 6 7 4 3 1 Sants- Montjuïc, Horta-Guinardó, Nou

CARRER119 JULIOL 2011 CRÒNICA 10

Un nou cicle municipal, ¿noves polítiques? Jordi Bonet president de la Favb

moviment veïnal. D’altra banda, també pot ser preocupant la voluntat que les entitats del tercer sector acabin incorporant-se a la xarxa pública d’acció social, cosa que pot acabar esdevenint un caramel enverinat que afavoreixi l’externalització i privatització de serveis, alhora que desnaturalitzi el model de gestió cívica. Finalment, un altre element d’incertesa serà la concreció de la participació. El nou equip ja ha manifestat la seva voluntat de redissenyar l’estratègia de participació ciutadana, cosa que contrasta amb l’acord que CIU va donar a l’anterior Pla Director de Participació Ciutadana. Tot i que encara no podem anar un pas més enllà de la suposició, és possible que hi hagi canvis substantius a escala barrial (consells i tècnics de barri) mentre es mantinguin gairebé sense canvis les estructures a escala ciutat (Consell de Ciutat i consells sectorials).

Les eleccions locals del passat 22 de maig van donar la victòria a la coalició Convergència i Unió, cosa que suposa un tomb històric a l’Ajuntament de Barcelona, governat des de 1979 per partits d’esquerra. La novetat d’aquest gir fa difícil entrellucar quina serà l’agenda del nou govern municipal, més encara tenint en compte que aquest necessitarà d’aliances puntuals amb els grups d’oposició per aprovar els pressupostos municipals i el Pla d’Acció Municipal. Aquesta aposta per una política de pactes de geometria variable hauria de permetre al nou equip de govern mantenir l’impuls polític i ocupar una posició de centralitat, sense esdevenir reu de cap altra formació política. Tanmateix, qui pot acabar ocasionant més neguits al nou govern municipal no seran tant els partits d’oposició, sinó la pròpia coalició convergent, tant a escala local com autonòmica.

Dilemes del futur Ajuntament

Un partit, dos estils

Fins ara, Convergència havia sabut combinar sagaçment les seves dues ànimes sota una bandera: la socialdemòcrata i la neoliberal. El dubte rau en si aquesta indefinició

I és que a diferència de l’àmbit autonòmic, on CIU va centrar el seu discurs en deslegitimar l’acció de govern del Tripartit, l’estil Trias

Trias haurà de donar resposta a les demandes dels grups d’interès i posicionarse davant les retallades del govern de Mas

Un dels perills en què pot caure el nou Ajuntament és fer bandera del populisme punitiu. L’elecció de Delort no és bon auguri

a Barcelona s’havia caracteritzat fins ara per una oposició de guant blanc i perfil baix que delegava en el Partit Popular i els mitjans de comunicació adscrits al grup Godó l’oposició sistemàtica i ferotge al govern municipal. Així, l’estratègia de Trias no ha posat mai en qüestió les grans línies marc del projecte de ciutat (22@, Pla de la Sagrera, Glòries, Xarxa Ortogonal d’Autobusos...) impulsades per l’equip d’Hereu, sinó la capacitat del govern bipartit per liderar el projecte de ciutat. Trias ha guanyat doncs les eleccions fent gala d’un estil moderat i conciliador que contrasta amb la vehemència neoliberal que supura el pinyol aglutinat al voltant del president Mas. Aquest to continuista es va visualitzar tant durant el discurs d’investidura del passat 1 de juliol com en les declaracions prèvies, on va situar com a prioritats del nou govern municipal fer front a la crisi, donar resposta a les necessitats socials i simplificar l’Ajuntament, eliminant aquelles despeses considerades supèrflues. Així mateix, i amb l’objectiu d’evidenciar la diferència de to i estil respecte al govern Mas, els primers gestos del nou alcalde han estat visitar la Fundació Arrels i assistir a dues festes majors (la de Camp d’en Grassot i Vil·la Olímpica) No obstant això, el paper que

podrà mantenir-se un cop ha accedit al govern de la ciutat. D’una banda, caldrà tenir en compte la pressió dels grups d’interès (el “partit del cotxe” que va maquinar l’ensulsiada de la Diagonal, el “lobby” d’hotels i apartaments turístics, les grans constructores i determinats emporis mediàtics) que van treballar àrduament per desgastar l’anterior equip de govern i ara li demanaran prebendes. De l’altra banda, haurà d’entomar la situació de crisi social, econòmica i ecològica que travessa la ciutat i fer-ho en un context polític i ideològic advers per al foment de la cohesió social. Un dels perills en què pot caure el nou ajuntament és fer bandera del populisme punitiu, que tot i que no ha estat l’estil del nou alcalde, seria carregar les despeses de la crisi als sectors populars i criminalitzant i convertint en boc expiatori aquells col·lectius més vulnerables. L’elecció de Joan Delort com a cap de la guàrdia urbana i l’estil de Felip Puig al capdavant del departament d’Interior no són precisament bons auguris. Així doncs, caldrà estar atents a les decisions que prengui el nou equip de govern per saber si aquest manté el seu centrisme o s’escora cap a posicions “business friendly” d’acord amb els vents imperants a l’altre cantó de la plaça de Sant Jaume.

ignasi r. renom

Els representants electes del nou Ajuntament de Barcelona posen per als mitjans de comunicació. A sota, càmera enfocant la visita del nou alcalde al president de la Generalitat, Artur Mas

les quals acabaran decidint cap a on s’inclina l’agulla de la balança.

Els accents canvien la melodia

haurà d’assumir Trias no serà fàcil, ja que haurà de donar resposta a les demandes dels grups d’interès que no deixaran escapar l’ocasió per maximitzar els seus beneficis, alhora que haurà de posicionar-se davant les polítiques de retallades, privatitzaci-

ons i incompliments en la dotació d’equipaments (socio-sanitaris, educatius...) i infraestructures (L2 i 10 de metro, servei de rodalia...) del govern Mas. Així doncs, la política de gestos compensatoris no serà suficient en un futur sinó que caldrà prendre decisions,

I és que malgrat que Trias hagi fet gala fins ara d’optar per cert continuisme, hi ha elements en el seu programa que marquen diferències clares amb l’equip anterior i que poden acabar canviant l’enfocament general de les polítiques urbanes. Entre aquests elements, cal destacar la voluntat expressa per “flexibilitzar” el Pla d’Usos de Ciutat Vella, cosa que implicaria posar fi a la política de contenció d’establiments hotelers i apartaments turístics iniciada per la regidora Itzíar González i obriria altra vegada la veda a l’anarquia de llicències i obertures que es vivia al districte. En aquest sentit, el nou equip de govern s’ha manifestat contrari a la introducció de la taxa turística, una de les propostes incloses al Pla Estratègic de Turisme i que comptava amb el suport del

CARRER119 JULIOL 2011 CRÒNICA 11

Els nous executius de l’Ajuntament andrés naya

de la Guàrdia Urbana.

Vicent Guallart

Són els nous executius de l’Ajuntament de Barcelona: consellers delegats, directors generals, gerents. Centenars d’alts càrrecs designats, no pas elegits, fan realitat les propostes i els objectius polítics. Busquen que la gestió sigui més eficaç i àgil. L’administració municipal està composta del funcionariat, els directius de les empreses i organismes autònoms més els anomenats “càrrecs de confiança”, que actualment superen la xifra de 250. El seu desmesurat creixement va començar als anys 90, quan es van fundar empreses o Instituts Municipals i es va fer habitual la contractació de personal extern. El grup d’empreses està format per SPM Barcelona Activa SA; SPM Barcelona Gestió Urbanística SA (BAGURSA); SPM Informació i Comunicació de Barcelona SA (ICB); i Barcelona d’Infraestructures Municipals (BIMSA), composta per Foment de Ciutat Vella, ProEixample, Pro-NouBarris, 22@ SA, Agència de Promoció del Carmel i Barcelona de Serveis Municipals (B:MS). Entre totes les plantilles sumen més de 6.000 treballadors. Tota aquesta estructura té un gran cost econòmic, però el cost democràtic és encara més gran. El funcionament dels consells d’administració i les auditories practicades no garanteix el control democràtic. Les empreses i organismes municipals tenen una autonomia de funcionament excessiva i perillosa. Acaba de començar el ball de nomenaments. Dels designats, només una és dona i funcionària. La major part vénen de l’empresa privada i han cursat estudis a Esade o l’IESE.

Guallart serà el gerent d’Hàbitat Urbà i substitueix l’imputat Ramon Massaguer. Va ser molt crític amb els anteriors responsables d’urbanisme Oriol Bohigas i Josep Anton Acebillo. També serà arquitecte en cap, substituint Oriol Clos, que pot continuar col·laborant amb Trias en altres responsabilitats. Tindrà com a col·laborador Albert Civit, director de l’Incasòl. Es planteja revisar els projectes de l’estació de la Sagrera i Glòries. No havia transcorregut ni una setmana del seu nomenament quan Guallart va ser notícia. L’any 2003 havia dissenyat un xalet de 450 metres a Rafael Blasco, actual portaveu del PP en les Corts

El ‘supergerent’ Serrallonga acumula un enorme poder al capdavant de les empreses municipals Valencianes. A la vegada, aquest li va adjudicar la realització del projecte Sociópolis, 184 habitatges de protecció social. Un exemple poc edificant.

Jordi Joly Gerent d’Economia i Promoció Econòmica. Llicenciat en Ciències Polítiques, ocuparà l’espai de les gerències de Finances i Promoció Econòmica que desenvolupaven Pilar Solans i R. Frigola. Va ser tinent d’alcalde d’Economia a Sant Cugat del Vallès amb Lluís Recorder. A l’actualitat treballava a la consultora Palladium. Durant tretze anys va ser empresari del sector de l’automòbil i la informàtica.

Constantí Serrallonga El primer nomenament de Xavier Trias va ser el de Constantí Serrallonga com a “supergerent” municipal. L’any 2002 el socialista Xavier Casas el va nomenar conseller delegat de Transports Metropolitans de Barcelona. Va cessar

Les empreses i organismes municipals tenen una autonomia de funcionament excessiva i perillosa a petició pròpia l’any 2008 per discrepàncies amb la presidenta de TMB, Assumpta Escarp. Del seu pas per TMB es recorda el trist cas del suïcidi del conductor Pablo Díez, acusat injustament del robatori d’un bitllet d’autobús. El cap de recursos humans va ser implacable i va comptar amb el suport del conseller delegat Serrallonga. Actualment treballava a Tradisa, i era assessor de l’Arquebisbat de Barcelona i de Foment del Treball. Concentra un enorme poder. Dirigeix una amplíssima xarxa formada per un grup de set gerents

De dalt a baix i d’equerra a dreta, Constantí Serrallonga, Joan Delort, Vicent Guallart, Jordi Joly, Joan Angulo, Àngel Miret, Marta Clari, Ramon Massaguer i Ignasi Armengol sectorials, deu gerents territorials (un per districte), més els directius dels tretze Instituts i les nombroses empreses municipals.

Joan Angulo Gerent de Recursos (Serveis Generals, Recursos Humans i Serveis Jurídics). Treballava amb el grup mediàtic del comte Godó com a director corporatiu de recursos humans. Va pilotar amb mà ferma la reconversió de La Vanguardia. Centenars de treballadors van causar baixa entre 1988 i 1993. Va ser director del Departament de Treball de la Generalitat. Ara gestionarà

una plantilla municipal de més de 6.000 funcionaris.

Àngel Miret Gerent de Qualitat de Vida, Igualtat i Esports. Sindicalista de la UGT i militant de CIU. Va ser secretari general de la Funció Pública i ex secretari general d’Immigració. ¿Les seves competències en Immigració substituiran l’actual comissariat?

Marta Clari Funcionària. Sense carnet. Ha passat de tècnica de cultura de Nou Barris als anys 80 a gerent de Cultura, Coneixement i Innovació. Abans de ser gerent de l’ICUB va ser el braç executor del reeixit Pla de Biblioteques de Ferran Mascarell. Les entitats culturals la reconeixen com a una executiva eficaç i molt exigent.

Ramon Massaguer Imputat en els cas de l’Hotel del Palau, el passat mes de març el jutjat d’instrucció número 10 va denegar la petició d’arxivament de la causa, ja que l’operació urbanística, d’haver-se realitzat com estava prevista, pot qualificar-se inicialment de “especulativa” (les finques venudes per la Fundació del Palau van augmentar significativament el seu valor en ser requalificades). Malgrat la seva situació, Massaguer ha estat nomenat gerent adjunt de Coordinació d’Empreses i Entitats Municipals.

Ignasi Armengol L’actual responsable de la Xarxa d’Autobusos de TMB ha estat nomenat gerent del holding d’empreses més important de l’Ajuntament, B:SM. Gestionarà, entre d’altres: el Bicing, l’Àrea Verda, la Xarxa d’Aparcaments, les instal·lacions de l’Anella Olímpica, el Parc del Fòrum, el Velòdrom, el Tibidabo, el Zoo, Tersa i Mercabarna. B:SM té una participació del 24,25% de la societat Capital de Riesgo Catalana de Iniciativas, i el seu major projecte és Spanair. En el moment d’escriure aquestes línies ja se sap que els gerents dels districtes seran de CIU. Queden pendents de nomenament o ratificació la major part dels alts càrrecs de les empreses municipals, els 13 Instituts, Parcs i Jardins i el Patronat Municipal de l’Habitatge.

Joan Delort Gerent de Prevenció, Seguretat i Mobilitat. Fa sis mesos era el màxim responsable del Mossos d’Esquadra. Geògraf i criminòleg. És públic i notori l’enfrontament de Delort amb Xavier Vilaró, màxim responsable de la Guàrdia Urbana. El juny de 2008 Vilaró va resultar ferit per l’impacte d’una pilota de goma disparada pels Mossos. La polèmica entre ambdós cossos de seguretat va ser duríssima. Les explicacions de Vilaró van ser molt contradictòries. Vilaró va assistir a l’acte d’investidura de Xavier Trias i va entrar al Saló de Cent molt somrient. A la tarda estava cessat. El substitueix Evelio Vázquez, que porta 32 anys al cos

“El comedero” Amb aquest nom es coneix en cercles polítics la Diputació de Barcelona. L’entitat té un enorme potencial en mitjans humans, materials i econòmics. La seva àrea d’influència abasta 331 municipis. Compta amb una plantilla de 3.980 funcionaris i té un pressupost de 661,8 milions d’euros per a aquest any. Les despeses de personal són de 250,9 milions. El president, Salvador Esteve (CDC), té un sou de 128.581 euros a l’any. Els sous de 46 càrrecs de confiança suposen 2,5 milions d’euros. CIU ha guanyat la Diputació de Barcelona gràcies al pacte amb el PP. El mercadeig incloïa l’alcaldia de Badalona i el suport als pressupostos de la Generalitat. La primera vicepresidència, Territori i Sostenibilitat, l’ocuparà Alberto Ferández Díaz. Serà responsable del suport polític i financer als municipis. Té un sou de 96.896 euros a l’any.

En 5 paraules Presidència del Plenari Joan Puigdollers no ha estat nomenat com a tinent d’alcalde. Serà regidor de Sarrià-Sant Gervasi i responsable de Sostenibilitat. Però Puigdollers porta molts anys a la plaça de Sant Jaume. Ha treballat per a tots els alcaldables de CIU. Es diu que, com agraïment als serveis prestats, serà el president dels Plenaris municipals. El seu talant negociador, el seu coneixement de la casa, són bones presentacions. Si es confirma la notícia, l’alcalde delegarà en ell la presidència del Plenari. Comissions del Plenari Són els grups encarregats de preparar els temes i els ordres del dia dels Plenaris. Ara s’han reduït de vuit a sis. Les presidències seran per a l’oposició: PSC es queda amb Hisenda i Urbanisme. El PP presidirà Seguretat i Presidència. ICV-EUiA Qualitat Urbana i ERC, Cultura. El sou dels presidents és d’entre 75.316 i 98.192 euros. ¿Què passarà si CIU es queda en minoria a les comissions? ¿Passaran les propostes al Plenari? Participació ciutadana S’ha nomenat com a comissionat a Carles Agustí, el número dos de CDC a Barcelona. Té 41 anys i és llicenciat en Ciències Polítiques. Com a conseller de Gràcia va passar desapercebut. Al seu discurs d’investidura, Trias va dir: “creo un comissionat de Participació Ciutadana perquè condueixi una reforma en profunditat dels processos i mecanismes de participació”. Temps al temps. Comissaris polítics Així va qualificar Trias quan estava a l’oposició a la figura dels tècnics de barri. Son els interlocutors de l’Ajuntament més pròxims als veïns i veïnes. 73 barris, 73 tècnics. ¿Suprimirà Trias aquesta figura? Comunicació L’àrea de Comunicació en altres temps es va dir “d’agitació i propaganda”. En democràcia es premia amb “exclusives” la falta de talant crític o es contracten campanyes de publicitat (quaderns o extres) als mitjans que s’ho mereixen. Comunicació també serveix per informar. Marc Puig en serà el pròxim responsable. Va ocupar aquest càrrec al govern de la Generalitat. És un home de màxima confiança d’Artur Mas. La seva àrea inclou un gabinet de premsa que dirigirà Òscar Martínez. Han incorporat el periodista Jordi Corbalán, de Catalunya Ràdio, que ja hi va treballar a la campanya electoral. Comissionat d’Immigració El nou govern municipal va anunciar la continuïtat del comissionat d’Immigració. El passat 1 de juliol, a la pressa de possessió del nou Ajuntament, el socialista Dani de Torres ens va manifestar quan el vam felicitar per la ratificació que només continuava uns dies... ¿La seva provisionalitat indica que Trias no té clara la seva política de immigració?

Opinió

CARRER119 JULIOL 2011 OPINIÓ 12

miguel muñiz

L’energia nuclear després de Fukushima

andrés naya

Traspasar la línea roja

La veu del

CARRER

Escurçar distàncies El 19 d’abril de 1979, després de les primeres eleccions municipals des de la República, la plaça de Sant Jaume es va omplir a vessar d’homes i dones que van celebrar la constitució del nou Ajuntament democràtic, que posava fi a 40 anys de dictadura. A l’interior del consistori, veïns i veïnes de tots els barris es van felicitar entre somriures. L’Ajuntament s’obria a la ciutadania. En acabar l’acte de presa de possessió de Narcís Serra, l’alcalde i els seus regidors del Pacte de Progrés (PSC, PSUC, CiU i ERC), amb la UCD a l’oposició, van saludar des del balcó abans de dirigir-se al Palau de la Generalitat a saludar el president Josep Tarradellas. A la plaça de Sant Jaume, espontàniament, es va fer un passadís. Els regidors, amb parsimònia, van creuar la plaça. Salutacions, abraçades i gestos de complicitat. Sant Jaume complia el seu paper com a plaça del poble. Era una festa. L’1 de juliol del 2011, des de primera hora del matí, la plaça de Sant Jaume estava presa. Desenes d’efectius dels Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana (i no pocs disfressats d’indignats o aturats) van establir controls policials, als carrers adjacents i tot. Les tanques acotaven els espais de la plaça. L’Ajuntament es va omplir d’autoritats polítiques i institucionals, de gerents i alts funcionaris. També familiars. Periodistes. Alguns, pocs, representants d’entitats. I gairebé cap veí ras. L’alcalde Xavier Trias va pronunciar un discurs correcte. Va parlar d’il·lusionar la ciutat, però el seu to no transmetia precisament il·lusió. En acabar l’acte, i sense sortir al balcó, alcalde i regidors van anar a saludar el president Artur Mas. Van creuar una plaça tancada, vedada als veïns, i gairebé buida. “No han vingut ni els militants”, va dir una senyora. Més enllà d’autoritats en espais reservats, a peu de carrer hi havia tot just un centenar curt d’aturats i indignats, aquells que dies abans havien omplert a milers la plaça de Catalunya. Escridassades, alguna pancarta i fulletons voleiant sobre els nous regidors contribuïen a la imatge desoladora d’una plaça de Sant Jaume que no era cap festa. El distanciament entre els polítics i la ciutadania és molt gran. Ho certifica la gent del moviment veïnal, testimoni directe dels 32 anys que separen aquestes dues imatges. El futur de la ciutat, i de la societat, depèn en bona mesura que la distància s’escurci.

Edita: Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona Obradors, 6-10 baixos 08002 Barcelona Telèfon: 93 412 76 00 Fax: 93 412 58 88 e-mail: carrer@favb.cat Web: www.favb.cat Consell de direcció: Andrés Naya, Marc Andreu i Jordi Bonet Cap de redacció i maquetació: Elia Herranz Revisió ortogràfica: Roser Argemí Consell de redacció: Gemma Aguilera, Néstor Bogajo, Sergi Cabeza, Luis Caldeiro, Vicent Canet, Anna Carlota, Dani Codina, Laura Díaz, Yaiza García, Daniel Gomis, Núria Jové, Jordi Martí, Joan Morejón, Maria Ortega, Ricardo Iván Paredes, Ignasi R. Renom, Isabel Rey, Alícia Tudela, Eva Vicens, Marc Villoro Consell assessor: Manel Andreu, Anna Alabart, Roser Argemí, Jaume Asens, Alfons Barceló, José Miguel Benítez, Jesús Berruezo, Horacio Capel, Maria Favà, Josep Ramón Gómez, Maria Eugenia Ibáñez, Joan B. Isart, Alfons López, Eugeni Madueño, Pep Martí, Mariano Meseguer, Pep Miró, José

ignasi r. renom

Molina, Eduard Moreno, Ferran Navarro, Rosa Mª Palencia, Albert Recio, Ferran Segarra, Josep Lluís Rueda, Mercè Tatjer, Ole Thorson, Ángel Valverde, Pau Vinyes Portada: Villuendas & Gómez Maqueta original: Joan Carles Magrans Administració: Marga Parramon Publicitat: Isabel Mancebo Fotomecànica i impressió: Imprintsa Telèfon: 93 878 84 03 Distribució: Trèvol Missatgers Telèfon: 93 498 80 70

La FAVB no està necessàriament d’acord amb les opinions que s’expressen als articles signats per particulars o col∙lectius. Es permet la reproducció sense modificacions de qualsevol contingut de la revista fent esment de l’autoria i sense finalitat de lucre, segons la norma copyleft Imprès en paper ecològic de 80 grams Dipòsit legal B - 21300 - 1995 Aquest número té un tiratge de 8.000 exemplars i la seva distribució és gratuïta

L’edició d’aquesta publicació ha estat possible gràcies a la col∙laboració del Departament d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i diverses entitats

El ninot de El Roto

la veu del CARRER

fons psuc/anc

CARRER119 JULIOL 2011 OPINIÓ 13

LA CAMBRA FOSCA Cinc anys de retards

El Xalet, en perill

El passat 20 de juny les associacions de veïns de Sant Andreu de Palomar i Sant Andreu Nord Tramuntana van realitzar una jornada reivindicativa denunciant el retard en la construcció dels equipaments aprovats l’any 2006, amb una visita guiada pels llocs que han d’acollir-los i exigint a l’Ajuntament i la Generalitat l’inici de les obres dels habitatges protegits, l’escola bressol i la residència de la gent gran, que són els més urgents.

Els Mossos, a missa Àngel Colom

Va ser diputat d’ERC. Juntament amb Pilar Rahola va fundar el 1996 el Partit per la Independència (PI), que va fracassar electoralment el 1999 i va deixar importants deutes. L’any 2000 es dóna d’alta a CDC. El mateix any rep 75.000 euros de Fèlix Millet per pagar

els deutes del PI. Curiosament, existeix un conveni que indica que en va rebre 150.00 euros. Colom diu que la seva signatura és falsa, que només en va cobrar la meitat. ¿Per què es va negar a informar a la comissió del Parlament qui li va recomanar que anés a demanar ajuda a Millet? Si ell només va cobrar 75.000 euros, ¿qui se’n va emportar els altres 75.000? A l’actualitat, Colom és Secretari d’Immigració de CDC. Josep Maria Pijuan, el jutge que investiga el saqueig del Palau, l’ha citat a declarar com a imputat el pròxim 18 de juliol (ja no és festiu). Colom continua en el càrrec: prohibit dimitir.

La remodelació de la caserna de la Guàrdia Urbana de Nou Barris implica l’enderrocament del Xalet de l’antic Institut Mental. No se n’havia informat ni als plens del districte ni a la Comissió de Patrimoni. El Xalet està catalogat amb un nivell C que impedeix el seu enderrocament.

“El Senyor està present en les vostres actuacions”, va manifestar l’arquebisbe de Barcelona a la missa institucional que es va celebrar amb motiu de la festa del cos de Mossos d’Esquadra. A la foto, el conseller Puig rebent l’hòstia consagrada. Dies després, el 15 de juny, va ser desallotjada violentament la plaça de Catalunya. Més d’un dels acampats van rebre, en contra de la seva voluntat, la seva “primera comunió”.

Antoni Vives i Tomàs El flamant tercer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona va militar al Moviment de Defensa de la Terra (MTD), l’esquerra independentista dels anys 80. Posteriorment va ser secretari general d’Acció Catalana, militant d’ERC i finalment va entrar a CDC l’any 1999. Home de confiança d’Artur Mas, va ser director de la Fundació Trias Fargas, entitat que va canviar de nom a partir de l’affaire Millet. És regidor de l’Ajuntament des de 2007. Vives és molt atrevit. Se l’ha vist passejant per la plaça Catalunya en plena campada d’indignats, i en una de les seves col·laboracions periodístiques no va dubtar a qualificar el moviment del 15-M com “la revolució dels impotents”. El tanquem a la cambra fosca perquè reflexioni.

L’Arxiu Històric de Roquetes - Nou Barris, recolzat per la major part d’entitats i associacions del districte, està desenvolupant una intensa campanya per salvar l’edifici. “No ens neguem que la Guàrdia Urbana disposi d’unes instal·lacions adequades, però cal repensar l’actual projecte, que ha de ser compatible amb la preservació del patrimoni”, diu el manifest. Han elevat l’escrit a Pronoba. El gerent està desaparegut i a hores d’ara, 23 de juny, no ha obert boca.

EN POSITIU Desnonament fallit El 14 de juny, membres de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, de l’Associació de Veïns de Sant Andreu Nord Tramuntana i amics de Matías van impedir el seu desnonament. Matías està a l’atur, cobra 400 euros i té un fill al seu càrrec. Caja Madrid se li queda el pis i a més li exigeix que pagui 172.000 euros. Matías no té on anar. La mobilització li ha donat un respir. La Plataforma busca que la caixa li llogui l’habitatge o que l’Oficina de l’Habitatge li permeti ocupar un pis d’emergència social. La lluita continua.

Telefónica tancarà? La lluita que porta el barri de Prosperitat per aconseguir el tancament de l’activitat del Centre de Processament de Dades de l’edifici de Telefónica del carrer Boada pot donar el seus fruits en breu. El jutge ha donat llum verda perquè Urbanisme faci efectiu el cessament d’activitat, un cop s’ha demostrat que els sorolls que causa són incompatibles amb la vida normalitzada dels veïns i veïnes. Els treballadors de l’Ajuntament es van presentar a l’edifici per fer efectiva l’ordre, però els responsables de Telefónica es van negar a deixar-los entrar. ¿La prepotència d’aquesta macroempresa podrà amb jutges, ajuntament i veïns?

Stop busos turístics El passat 17 de juny els veïns de Sagrada Família van denunciar els patiments que causa la invasió turística al barri, especialment els grans autobusos turístics i els problemes que generen en temes de mobilitat i contaminació. Una concentració convocada per l’Associació de Veïns, celebrada en la confluència del carrer Marina amb Provença, va reivindicar que aquests autobusos aparquin fora del barri per poder recuperar l’espai públic.

CARRER119 JULIOL 2011 OPINIÓ 14 miguel muñiz membre de tanquem les nuclearsnova cultura de l’energia i observatori de l’energia a Catalunya

L’energia nuclear després de Fukushima

l passat diumenge 5 de juny unes 6.000 persones van participar en la primera manifestació contra l’energia nuclear realitzada a Barcelona desprès de 21 anys. Des que la reivindicació ciutadana i la racionalitat econòmica obliguessin a tancar Vandellòs 1 després de l’accident de l’octubre de 1989, no s’havia produït cap altra reacció social contra les nuclears. Una dada: la catàstrofe de Txernòbil, de la qual el passat 26 d’abril es van complir els 25 anys, no va treure al seu dia la ciutadania al carrer. Per poder entendre l’abast del que representa Fukushima hem de remuntar-nos a l’any 2001 quan, sota l’impuls de la primera presidència de George Bush als EUA, es va iniciar allò que els mitjans de comunicació batejarien ràpidament com el “renaixement nuclear”. El motiu del “renaixement nuclear” era fàcil d’entendre: a mitjan anys 70 s’havia produït una aturada mundial en la construcció de centrals nuclears a causa dels costos ruïnosos d’aquesta tecnologia. Aquesta aturada s’havia reforçat amb el descrèdit provocat pels accidents de Harrisburg als EUA el 1979, i de Txernòbil. Cap al 2001, desprès de més de 20 anys sense un programa de construcció de noves centrals, la gran majoria dels 440 reactors que encara funcionaven en el món s’acostaven, en mig d’avaries i ensurts diversos, al moment de tancar definitivament per vells. En resum, la indústria nuclear s’enfrontava a la seva mort natural. Per evitar-ho, els grups que obtenen beneficis de l’energia nuclear van dissenyar un discurs en què sumaven dues noves “argumentacions” a les tres mentides de la propaganda nuclear de sempre. A les velles fal· làcies que l’energia nuclear és segura, econòmica i fiable, s’hi va afegir que és necessària per combatre el canvi climàtic, aprofitant la preocupació per la destrucció que està provocant en el clima la crema dels combustibles fòssils; i que és imprescindible per garantir el subministrament energètic, davant les primeres

Dani codina

Manifestació antinuclear del 5 de juny a Barcelona, la primera en 21 anys

mostres d’alarma pels signes d’exhauriment dels jaciments de petroli. Refutar les cinc mentides allargaria massa aquest article; allò que importa constatar és que la campanya de propaganda del “renaixement nuclear” va ser aclaparadora en despeses econòmiques i en cridòria mediàtica. Durant els darrers 10 anys les cinc mentides es van repetir amb tanta freqüència, i de formes tan diverses, que van aconseguir que una part important de la societat oblidés la realitat nuclear. Mentre les apel·lacions a la memòria i a la racionalitat eren silenciades, o reduïdes a la seva mínima expressió, els mitjans d’informació reproduïen contínuament les opinions dels em-

Per fer que els polítics tanquin les centrals i no es rendeixin a la pressió dels interessos nuclears no bastarà amb l’activitat d’unes organitzacions ecologistes: es necessitarà un ampli moviment social

Traspasar la línea roja andrés naya

El 15-J los parlamentarios fueron agredidos por una minoría de manifestantes. Mas y otros miembros del Gobierno han calificado la algarada de “kale borroca”. Incluso se ha mentado el 23-F. Se habían traspasado todas las líneas rojas democráticas. Pero el 15-J no fue la primera vez. El Periódico de Catalunya nos recordaba que el 30 de mayo de 1984, investido Jordi Pujol como presidente, su adversario político Raimon Obiols (PSC), “fue agredido con objetos, golpes e insultos” cuando salía del Parlament. Los concentrados no eran militantes antisistema, sino simpatizantes de CDC. La memoria, para ciertos casos, se adormece. Pero es que además la capacidad de indignación de los políticos es también selectiva. Hoy se están traspasando otras líneas rojas para las que no se piden castigos ejemplares. ¿No se traspasa la línea roja democrática cuando se pretende aprobar sin debate suficiente una Ley Ómnibus que modifica 77 leyes anteriores y deroga 14? ¿O cuando a través de un pacto PP-CIU se aprueban presupuestos que recortan sanidad y educación sin contemplarse en sus programas electorales? ¿No se traspasa la línea roja cuando se mantiene una ley de jubilaciones de altos cargos que garantiza a un expresidente de la Generalitat

o del Parlament una pensión de 100.000 euros anuales los primeros 4 años (a partir de los 65 pasará a 80.000), mientras el 70% de mujeres pensionistas cobran 8.400 euros al año? ¿No se traspasa la línea roja cuando en Barcelona se desalojan de sus casas a 15.892 familias por no poder pagar mientras se modifica una Ley de Urbanismo que reduce obligaciones de los promotores y propietarios de suelo? ¿No se traspasa la línea roja cuando se llevan décadas manteniendo una financiación opoca de los partidos, cuando ciertas fundaciones son recaudadoras de “impuestos revolucionarios” y las grandes constructoras tienen que pagar obligatoriamente comisiones para que se les adjudiquen las grandes obras? ¿O cuando la ley electoral permite a personas imputadas de corrupción presentarse a las elecciones? ¿No se traspasa la línea roja cuando en nuestra ciudad hay más de 100.000 parados, muchos jóvenes, y que mientras se les limita o niega el subsidio de paro se dedican millones a rescatar a bancos y cajas de una crisis provocada por sus operaciones especulativas? Muchas líneas rojas traspasadas y silenciadas. Tolerancia cero para unos, patente de corso para otros. Proclaman que son tiempos de violencia. Nosotros también lo creemos. La violencia toma diferentes formas.

presaris, economistes, científics, polítics, sindicalistes i periodistes que conjugaven innumerables versions de les mencionades cinc mentides. Per això moltes persones desconeixien, o consideraven insignificants, els perills i la irracionalitat de la tecnologia nuclear, mentre creien cegament en la seva necessitat. Si la indústria no va aconseguir un programa de construcció de noves centrals va ser perquè la realitat econòmica és tossuda, i ni bancs ni empreses es van animar a invertir els seus escandalosos beneficis en una indústria tan insegura. Però que molta gent s’empassés les mentides de la campanya, sense reparar que no existien programes de construcció, ni en el fracàs dels pocs projectes que s’havien engegat a Europa, és la prova que la propaganda del “renaixement nuclear” havia tingut un èxit absolut: el “debat nuclear” quedava circumscrit a l’aspecte econòmic; el sofriment, la contaminació radioactiva, les malalties mortals, els residus, els perills per a la salut i el medi ambient durant centenars d’anys, n’eren exclosos. En el màxim punt de

la seva eufòria es va arribar a definir l’energia nuclear com “ecològica”. A Espanya la prova de l’èxit de la campanya es va donar l’any 2009, amb l’allargament fins l’any 2013 del funcionament de la vella i deteriorada central nuclear de Garoña. Animats per aquest èxit, i a mesura que la data de tancament del 2013 s’acostava, les pressions per aconseguir un nou allargament es van anar fent cada cop més escandaloses... I llavors va succeir la catàstrofe de Fukushima. Fukushima és pitjor que Txernòbil: hi ha implicats quatre reactors que estan abocant, i abocaran durant mesos, una ingent contaminació radioactiva que es va dispersant pel món. Els nivells “legals” de radioactivitat en aliments ja s’han elevat arbitràriament, per tal d’evitar un enfonsament econòmic, encara que això impliqui consumir productes contaminats. Les perspectives d’un increment de càncers i altres malalties en grans grups de població s’incrementen. Fukushima ha destruït 10 anys de propaganda del “renaixement nuclear” i ha tornat a mostrar la veritable cara d’aquesta tecnologia: un llegat de sofriment i mort durant generacions, i un seguit de problemes impossibles de solucionar avui. El rebuig de la societat s’ha tornat a manifestar, però la resposta de les empreses, bancs i personatges que treuen benefici del negoci nuclear ha estat clara: silenci o desinformació continuada sobre l’abast de la catàstrofe, i un intent d’aprofitar-la per insistir en què el govern (qualsevol govern) es faci càrrec d’un programa de construcció de “noves” centrals nuclears “intrínsecament segures” amb càrrec al pressupost públic. Per tal d’evitar això, per fer que els polítics tanquin les centrals nuclears que encara funcionen i no es rendeixin a la pressió d’aquells interessos, no bastarà amb l’activitat d’unes organitzacions ecologistes. Es necessitarà un ampli moviment social, la manifestació del dia 5 de juny n’ha de ser el primer pas.

Fernández Durán jordi bonet

Corria l’any 1994, mentre Barcelona es trobava al bell mig de la ressaca post-olímpica, un grup de joves vam decidir apropar-nos a Madrid per oposar-nos a la cimera organitzada pel Fons Monetari Internacional. El viatge tingué un component iniciàtic en tant que prefigurava el que set anys després seria l’eclosió del moviment global barceloní: la manifestació contra el Banc Mundial de 2001 i l’Europa del Capital de 2002. Fou en aquest viatge on vam conèixer el Ramón Fernández Durán i el seu llibre La Explosión del Desorden que durant anys ens serví de carta de navegació en el mar d’incertesa política on ens havia situat el triomf del capitalisme neoliberal. Des d’aleshores ençà es teixí una forta complicitat entre els moviments socials barcelonins i aquest enginyer ficat a ecologista, que uns anys més tard acabaria fundant Ecologistas en Acción. En Ramón esdevingué un referent per a totes aquelles persones que pensàvem que un altre món és possible no era cap consigna utòpica, sinó la condició de possibilitat per assegurar la nostra existència futura. Al llarg d’aquests anys, els moviments socials i el moviment veïnal barceloní hem après dels seus llibres, dels seus consells i de la seva alegria de viure. Ara, un cop ha marxat, ens ha regalat una darrera lliçó sobre com afrontar una mort no per anunciada, menys sentida per les persones que vam créixer al seu costat.

CARRER118 desembre 2010 DOSSIER 15

Un segle d’humor gràfic a Barcelona Articles

albert balançà anaïs barnolas mireira bofill josep maria cadena luis caldeiro jaume capdevila ‘kap’

jaume fabre rai ferrer pepe gálvez antoni guiral

daniel gomis elia herranz alfons lópez meritxell pauné antonina rodrigo

Fotografia

joan morejón ignasi r. renom

Portada

villuendas & gómez

DOSSIER

Els artistes gràfics han jugat un paper essencial i molt poc reconegut en ajudar-nos a interpretar les realitats i contradiccions de la Barcelona del segle XX i XXI. Aquest dossier és el petit homenatge que de fa temps els hi volíem brindar des de Carrer

Ninotaires i altres espècies perseguides jaume fabre periodista i historiador

Gràcia, mentre repicaven les campanes de la torre, i es dirigia al cementiri del Poblenou, per retre homenatge als 17 afusellats de l’estiu de 1856, en l’esclafament de l’oposició del cop militar que va posar fi al Bienni progressista. La revista va durar fins als fets d’octubre de 1934. L’editor fou el mateix que havia finançat Un tros de paper i altres publicacions semblants, el gironí Innocenci López Bernagossi (res a veure amb el banquer Antoni López, contemporani seu) i que ben aviat va fer-se càrrec empresarial d’una altra publicació d’èxit, L’Esquella de la Torratxa (1879-1939).

ra està molt clar que un ninotaire és un periodista que utilitza el dibuix com a forma d’expressió i l’humor com a gènere, de la mateixa manera que altres fan servir el text i diversos gèneres periodístics com la crònica, l’entrevista o el reportatge. Però no sempre ha estat així, i fins no fa gaires anys el treball dels ninotaires era considerat secundari o complementari i sovint es presentava de forma anònima. Fins fa una vintena d’anys el Col·legi de Periodistes no va admetre l’ingrés dels que omplen els setmanaris satírics o publiquen vinyetes en els diaris. Els ninotaires han estat sempre el puntal bàsic dels setmanaris satírics, però cal no oblidar que aquests han estat sempre una combinació d’humor gràfic i humor literari. Els dibuixos i els textos han conviscut a les revistes més mordaces en percentatges molt variables, des d’aquelles en què el text és la base fonamental fins a les que li deixen només algun racó marginal. Això fa que, a vegades, sigui difícil incloure determinada publicació en el capítol de les revistes satíriques o en el de les d’informació general. Aquest problema es planteja sobretot com més ens

El dibuix guanya en qualitat

Només fa una vintena d’anys que el Col·legi de Periodistes va admetre l’ingrés dels ninotaires que omplen els setmanaris satírics i diaris acostem a l’actualitat, ja que l’humor gràfic ha esdevingut un capítol indispensable en qualsevol mitjà de comunicació. A part, l’humor gràfic ha quedat plenament integrat en els diaris, que de satírics en tenen més aviat poc. A cap se li ocorreria ara de sortir sense una secció fixa d’humor gràfic. Però fa una mica més de mig segle a cap diari seriós se li hauria acudit d’incloure un acudit a les seves pàgines. Cal, doncs, fer una distinció clara entre l’humor gràfic als setmanaris satírics, que a Catalunya comencen a publicar-se poc abans de la revolució de 1868, i l’humor gràfic als diaris, que no comencen a incloure’l fins a finals dels anys quaranta del segle passat. Un primer segle sense humor a la premsa En els orígens de la premsa el periodisme satíric no tenia una presència en les publicacions periòdiques per dues raons ben senzilles: les dificultats tècniques de reproducció d’il·lustracions i la rigorosa censura que es va mantenir durant el regnat de Ferran VII (1814-1843). Més inexplicable resulta que tampoc fes aparició durant el parèntesi del Trienni Liberal (1830-1833). Però tampoc a la mort de Ferran VII i durant el regnat d’Isabel II hi va haver res que s’assemblés al periodisme satíric, tot i que les baralles entre carlins i liberals dividits a la vegada en moderats i progressistes podien haver donat molt de joc als dibuixants i humoristes. Ni tan sols durant el bien-

D’esquerra a dreta i de dalt a baix, portades de La Campana de Gràcia (juliol de 1913); Papitu (juny de 1910); L’Esquella de la Torratxa (juny de 1913) i ¡Cu-Cut! (primer número, gener 1902) ni progressista (1854-56) va fer aparició una premsa crítica i desenfadada, que va haver d’esperar a 1865, data de l’aparició d’Un tros de paper, setmanari fundat per Albert Llanas i editat per Innocenci López que es va publicar durant un any i en el qual van col·laborar els més càustics periodistes del moment. Es considera la primera publicació satírica a Catalunya. El gran moment del Sexenni L’èxit d’Un tros de paper va fer que altres l’imitessin i es van començar a publicar molts setmanaris satírics, en català i castellà, entre els que destaquen, entre altres, La Flaca (1869-1874) o La Madeja Política (1874-1885). Els dibuixants van trobar un camí per expressar-se en la premsa i va començar-se a configurar l’especialitat de ninotaire, que aleshores en deien caricaturistes, com a company inseparable de la mordacitat periodística. Era el símbol del que es preparava, la fi de la monarquia d’lsabel II i l’obertura d’un període revolucionari (el Sexenni) que va durar fins 1875, de la mateixa

manera que a França, els anys previs a la Revolució Francesa van veure multiplicar-se tota mena de libels humorístics contra la monarquia i molt especialment contra Maria Antonieta. A Catalunya, la figura de Prim va ser una de les primeres a ser caricaturitzada a la premsa.

En començar el segle XX la premsa satírica va accentuar la crítica social i anticlerical, un reflex de l’ambient previ a la Setmana Tràgica Entre les revistes més importants aparegudes en el període revolucionari hi ha La Campana de Gràcia (1870-1934), nom de la torre símbol del republicanisme federal a la plaça de Rius i Taulet. La idea de la revista va néixer el mateix dia que una multitudinària manifestació (el 22 de novembre de 1868) sortia de

Amb la Restauració, la premsa satírica, tan desbocada en el període revolucionari, va tendir cap al costumisme. Però no va perdre del tot l’esperit crític i en començar el segle XX es va anar accentuant la sàtira social i l’anticlericalisme, bon reflex de l’ambient que va portar a la Setmana Tràgica. L’humor gràfic de l’època reflecteix sobretot les baralles entre lerrouxistes i catalanistes i amb Madrid. El Papitu, (1908-1937) va ser una de les publicacions més importants d’aquell període. Hi van col·laborar les primeres figures del dibuix i el periodisme: Xavier Nogués, Isidre Nonell, Juan Gris, Lluís Labarta, Josep Aragay, López Picó, Josep Carner, Xenius... Quan va començar a sortir eren els anys del Modernisme i grans dibuixants van deixar la seva petja en la revista. Era pràctica habitual, i no només al Papitu, que portessin a les redaccions dibuixos sense acudit i que especialistes hi afegissin un peu adequat. L’altra fita clau va ser la creació del Cu-Cut! per la Lliga el gener de 1902. Un dibuix que hi va publicar en Junceda el 23 de setembre de 1905 burlant-se dels militars motivà el dia 25 l’assalt del CuCut! i del diari La Veu de Catalunya per militars cridant “Viva España”. L’assalt donà lloc al moviment de Solidaritat Catalana, que arrossegà les altres revistes d’humor cap al catalanisme. El Cu-Cut!, suspès per l’autoritat governativa, pogué reaparèixer al cap d’un temps però fou definitivament suspès el 25 d’abril de 1912 per una portada de Llaveria que feia referència a un viatge de l’Orfeó Català a Madrid titulat: “La música amanseix les feres”. Anys vint: maneres d’esquivar la censura Les grans diferències socials accentuades pels negocis de la Primera Guerra Mundial i els ecos de la Revolució Russa de 1917, amb el seu reflex a la Catalunya del pistolerisme sindical i antisindicalista, junt amb l’ofensiva del catalanisme, la guerra del Marroc i les investigacions parlamentàries sobre els negocis d’Alfons XIII al Marroc (comissió Picasso), van desencadenar el cop d’estat de Primo de Rivera, que va implantar una fèrria censura. L’humor gràfic a la premsa es va haver d’estovar i buscar alternatives com l’humor rosa de les revistes infantils o el periodisme d’esports. El ninotaire Valentí Castanys (1898-1965), que havia col· laborat ja en publicacions de la Lliga, va esdevenir l’ànima de Xut!, un setmanari passa a la pàgina 16 2

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 16

2 ve de la pàgina 15 satíric d’esports (l’equivalent de l’actual programa de TV3 Crackòvia) creat per l’editor de Papitu, Santiago Costa, i que va durar des del 1922 fins a la guerra civil. Dues de les creacions més personals dels anys vint van ser els dibuixos amb multituds d’Opisso i el senyor Esteve creat per Josep Costa “Picarol”, que la censura de la Dictadura sorprenentment va tolerar malgrat la seva causticitat, potser perquè criticava la burgesia catalana. Amb la República arriben ‘El Bé Negre’ i el Sindicat de Dibuixants La República va suposar paradoxalment la mort de bona part de la premsa satírica republicana, ja que havia assolit allò pel que lluitava. Va haver-hi però una nova aportació important, El Bé Negre, fundat el 23 de juny de 1931 per l’editor Màrius Gifreda i que va durar fins al juliol de 1936. Apolític (es ficava amb tothom), tot i que al final es va decantar cap a Acció Catalana (La Lligueta), els seus atacs directes i durs contra persones i institucions no s’havien vist mai abans (sobretot amb textos). El director, Josep Maria Planas, va ser assassinat en començar la guerra per membres de la FAI, en venjança per uns reportatges publicats a la revista. Els anys de la República es va constituir el Sindicat de Dibuixants Professionals. Va ser una idea de l’andalús Hèlios Gómez, que un bon dia va aparèixer a Barcelona dient que venia de Moscou, tot i que se sospitava que no s’havia mogut d’aquí. En els seus primers passos, entre 1933 i 1936, el Sindicat pretenia una sèrie de milloraments per als qui en formaven part, entre ells el de cobrar drets d’autor per dibuixos reproduïts en altres llocs que no fos el d’origen. La guerra civil A partir del començament de la guerra el Sindicat va esdevenir important, ja que la UGT li va lliurar tres publicacions amb l’encàrrec de fer-les anar endavant. Eren els setmanaris satírics Papitu i L’Esquella de la Torratxa i el diari El Matí, que en origen havia estat catòlic, i va passar a dir-se Treball en ser requisat, amb una filiació comunista cada cop més accentuada. Pere Calders, Tísner i Jacint Bofarull, amb els seus dibuixos i textos foren els puntals de L’Esquella i el Papitu, que foren les principals publicacions satíriques que es van publicar mentre va durar la guerra, ja que La Campana de Gràcia havia plegat el 1934 i El Bé Negre el 1936. Durant la guerra, el dibuixant Lluís Bagaria va publicar tot un seguit de vinyetes antifeixistes a La Vanguardia, que han estat recollides recentment en un llibre pel dibuixant Jaume Capdevila, Kap, un dels que més s’ha dedicat a l’es-

El Perich imagina la mascota que hagués tingut Barcelona el 1941, any del seu naixement. A baix, la crítica tendresa de Cesc tudi de l’humor gràfic. Franquisme: Ninotaires als diaris però sense premsa satírica Amb la victòria franquista i la repressió que va comportar, la major part dels humoristes gràfics van haver de marxar a l’exili o romandre en un discret exili interior. Els tebeos (TBO, existent ja des del 1917, i les noves publicacions d’editorial Bruguera) van ocupar el lloc dels ninotaires de la premsa i de les desaparegudes publicacions satíriques, amb personatges que esquivaven la censura a base de surrealisme. A la premsa diària, El Correo Catalán va ser, el 1946, el primer a incloure un acudit diari. L’autor escollit va ser Valentí Castanys, que durant la Dictadura de

Amb prou feines s’han publicat 20 llibres sobre la premsa satírica de Catalunya. Es tracta d’una feina plena de dificultats Primo de Rivera i la República havia estat l’impulsor de Xut! i que havia passat la guerra a San Sebastián col·laborant amb el franquisme en la revista Flechas y Pelayos. No cal dir que aquells primers acudits diaris eren uns ninots d’humor costumista i edulcorat per evitar proble Setmanaris satírics esportius Al mateix temps, Castanys va recuperar en castellà l’esperit del Xut! d’avantguerra amb el setmanari satíric El Once, que va sortir significativament el 24 de gener de 1945, es a dir la setmana que es commemorava el sisè aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. Igualment simbòlica fou la data de l’úl-

L’humor gràfic, poc estudiat Hi ha una contradicció entre els rius de tinta que la premsa satírica de Catalunya ha fet córrer en les pàgines dels mitjans periòdics i els pocs llibres, amb prou feines una vintena, que s’han publicat sobre el tema. Fer la història de l’humor gràfic a la premsa és una feina plena de dificultats. El paper secundari que s’atorgava als seus autors fa que sigui impossible reconstruir-ne la biografia i les col·leccions de diaris i revistes que es conserven no sempre estan complets. Hi ha a més la dificultat afegida que l’humor, quan es treu del context en que ha estat produït, a vegades costa molt de captar. I acudits que en el seu moment van fer tronar i ploure, que van ocasionar tancaments de revistes i assalts a diaris, avui en dia ens resulten incomprensibles. El que sabem sobre el passat de la premsa satírica i els practicants de l’humor gràfic és gràcies a la feina feta sobretot per Lluís Solà Dachs i Josep Maria Cadena, però també per d’altres com Jaume Capdevila (Kap), Jordi Artigas, Joaquim Roglan o Jaume Zorita, que més recentment han fet aportacions importants. Altres autors s’han interessat de manera més puntual els últims vint anys per l’humor gràfic i hi ha també algunes tesis doctorals, víctimes del mal endèmic de la dificultat que tenen per trobar editor. En conjunt, però, és molt poc per a la importància que, al llarg d’un segle i mig, ha tingut aquesta vessant del periodisme a Catalunya.

tim número, 29 de gener de 1968, és a dir la mateixa setmana commemorativa però d’un any que va marcar tot Europa, i també en part a Catalunya, una frontera entre dues èpoques. En morir El Once, el relleu en la premsa esportiva satírica dels dilluns la va prendre Barrabás, fundada por Xavier de Echarri. En ella hi van esgrimir les primeres armes dibuixants i periodistes que després han esdevingut primeres espases, com Ja, Joma, Oscar, Ivá i Perich pel que fa als dibuixos i Àlex J. Botines, Antonio Franco, José María García i Enric Bañeres pels textos. Els anys en què va publicar-se (1972-1976) el franquisme ja es trobava a la recta final i era possible un to càustic que tenia molt poc a veure amb el del seu predecessor. Tornen els setmanaris satírics amb política Barrabás va deixar pas, el 1976, a El Papus. Acabat el franquisme, els continguts ja es van poder anar decantant cap a la política. Promogut pel mateix editor de Barrabás, El Papus va mantenir els mateixos col·laboradors, amb alguna nova incorporació com Manuel Vázquez Montalbán o Joan de Sagarra i es va publicar fins al 1987. El 20 de setembre de 1977 un comando ultradretà va enviar una bomba a la redacció d’El Papus, que en explotar causà la mort del conserge Juan Peñalver. La reacció de la professió contra aquest atemptat va ser la de “si no voleu caldo, dues tasses” i per això va començar a publicar-se, aquell mateix 1977, un altre setmanari d’humor gràfic que s’ha mantingut des d’aleshores com a pal de paller, El Jueves. L’altre gran setmanari satíric de la Transició a Barcelona va ser Por favor (1974-78), que va començar a publicarse el dia que van matar a garrot vil Salvador Puig Antich, el 5 de març de 1974.

Va tenir diversos empresaris editors, però els impulsors en van ser Manuel Vázquez Montalbán i Jaume Perich després d’abandonar el setmanari satíric madrileny Hermano Lobo (1972-76). Perich (1941-1995) va ser una figura clau en l’humor gràfic de la Transició, tant amb textos com amb dibuixos i col· laborant en diversos mitjans alhora que publicava llibres. Altres col·laboradors de Por favor van ser Juan Marsé, Maruja Torres, Josep Ramoneda i Josep Martí Gómez, aquests dos últims amb unes entrevistes que van fer època. I com a dibuixants, entre altres, Ventura & Nieto i Guillén. Va tenir molts problemes amb les autoritats i quan feia només tres mesos que es publicava va ser suspès governativament quatre mesos, durant els quals els mateixos que la feien van editar un altre setmanari semblant al que van donar el nom de Muchas gracias. Acabada la suspensió governativa va tornar a sortir Por favor. Aquest era un sistema que havia estat molt utilitzat pels setmanaris satírics del primer terç del segle XX quan els tancaven temporalment. Poca presència del català El castellà ha estat la llengua dominant en tota la premsa satírica barcelonina de postguerra, amb l’excepció de la breu durada d’El Bé Negre (amb potes rosses) que l’any 1979 intentà emular, brillantment però amb un insuficient èxit comercial, el seu predecessor homònim. Altres intents en català han estat el suplement satíric que va publicar setmanalment el Diari de Barcelona en la seva etapa catalana i pre-olímpica i alguna altra experiència de curta durada, com El Drall (1988) promogut pel ninotaire Puyal. El Triangle, un setmanari nascut el 29 de gener de 1990, va oscil·lar en els seus orígens entre el periodisme satíric i el de denúncia, però ha acabat deixant l’humor gràfic com a quelcom marginal en els seus continguts, per dedicar-se sobretot a publicar informacions que no apareixen en altres mitjans. Ninots en els diaris Pel que fa als ninotaires, l’exemple d’El Correo Catalán el 1946 aviat va ser seguit per tots els altres diaris de la ciutat, que van incloure un ninotaire entre els seus col·laboradors quotidians. Joaquim Muntañola (1914), que havia col·laborat ja a El Bé Negre i el Xut! d’abans de la guerra, va ser, amb Valentí Castanys, qui va fer de pont entre dues èpoques. Muntañola, però, a diferencia de Castanys, havia passat la guerra a Barcelona, on va exercir com a secretari del Comissariat de l’Habitatge i va col·laborar al Patufet fins que aquesta revista infantil va haver de tancar. Aquest passat li va ocasionar algunes dificultats els primers anys de postguerra que va obviar amb col·laboracions publicitàries fins que va poder incorporar-se a El Correo Catalán quasi al mateix temps que Castanys. El 1944 qui era director aleshores de La Vanguardia, Luis de Galinsoga, ja li havia proposat de fer el ninot diari, però ell va rebutjar l’oferiment, que en canvi va acceptar el 1962 en fer-se càrrec de la direcció Horacio Sáenz Guerrero. Va mantenir l’acudit diari a La Vanguardia durant 22 anys. Altres ninotaires destacats en diaris han estat Francesc Vila Rufas, Cesc (al Diario de Barcelona 1952-1962, al Tele/ eXprés 1964-1968, a El Correo Catalán 1968-1975, a l’Avui 1976-1988 i al Diari de Barcelona en català 1983-1990), Perich (a Solidaridad Nacional, El Correo Catalán, La Vanguardia, Tele/eXprés i El Periódico), Tísner (a Tele/eXprés), Miquel Ferreres (La Vanguardia i El Periódico), Fer (Avui), Toni Batllori (La Vanguardia), Ventura & Coromina (La Vanguardia) i Kap (La Vanguardia), entre altres. Tots ells, no cal dir-ho, han col·laborat, a part dels diaris, en setmanaris i altres publicacions periòdiques, i han publicat també llibres d’acudits. Fora de Barcelona, la premsa comarcal ha ofert tribuna a un estol molt gran de ninotaires.

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 17

Los artistas del anarquismo rai ferrer (onomatopeya) Escritor y ilustrador

Sobre esta idea, en la primavera del año 1936 el artista sevillano Helios Gómez creó en Barcelona el Sindicato de Dibujantes Profesionales (SDP). Anarquista en su juventud y militante comunista entonces, Gómez acogió en su sindicato a un grupo de artistas catalanes de auténtico prestigio, entre los que estaban los militantes libertarios Antoni Clavé, Josep Bartolí, Carles Fontseré, E. Vicente y Alfonso Vila “Shum”. Instalados en principio en la plaza Real, con el estallido de la guerra civil los anarquistas del sindicato, con Bartolí y Fontseré a la cabeza, requisaron el Palacio de Barberá en las calles Canuda y Puerta del Angel, donde iniciaron su actividad en defensa de la República. La historia grande del sindicato, participado en principio por hombres de la CNT y la UGT, incluye la creación de carteles, la incautación y edición de revistas como Papitu y L’Esquella de la Torratxa, la realización de escenografías y exposiciones, la rotulación de trenes, la publicación de diarios del frente y la aventura personal de todos ellos, que conocieron penurias, escisiones políticas, muerte en los frentes de combate y años de exilio y olvido junto a los perdedores de la diáspora republicana.

hora, cuando se cumple el centenario de la fundación en Barcelona de la CNT, resulta gratificante hablar de algunas de las gentes más olvidadas de la lucha obrera anarcosindicalista. Más concretamente, de los artistas del pincel y de la pluma que pusieron con sus dibujos, grabados y carteles, la cara y los ojos a la ideología libertaria, desde la llegada de la “idea” a España de la mano de Giuseppe Fenelli el año 1868. Y no era fácil hacerlo porque, durante aquel tiempo de Borbones y latifundios, los hombres del campo y de la fábrica estaban ausentes de la cultura y la alfabetización, por intereses espúreos de los políticos. La Ilustración con mayúsculas no era para los pobres, y la cultura de tradición oral (la única asequible al pueblo), malvivía de historias de crímenes y de vidas de santos. La irrupción en España de la “idea” anarquista, trasladada de pueblo en pueblo por los discípulos de Bakunin (Fermín Salvoechea, Anselmo Lorenzo, Ricardo Mella, etc…) contó desde su origen con la colaboración de dibujantes libertarios como Llopart y Josep Lluís Pellicer y con publicaciones ilustradas como La

Artistas de la CNT en el Sindicato de Dibujantes

En los años de la República los dibujantes maltratados por la censura regresaron al humor político y a las reivindicaciones laborales

3 Helios Gómez, el fundador del SDP,

Tramontana, Tierra y Libertad, El Proletariado, La novela ideal, Cultura Libertaria y el periódico Solidaridad Obrera, fundado en 1907. Con el inicio de la revolución obrera y campesina de finales del XIX, las aleluyas ilustradas que recorrían España, abandonaron por fin los santos del calendario para llenarse de estampas y de grabados dirigidos a la clase trabajadora, con temas como los Mártires de Montjuïc o las huelgas del Primero de Mayo. Ejemplo de ello son las hojas volanderas de autores desconocidos, dedicadas a las profesiones y oficios del proletariado español.

La escuela valenciana. Desde la aparición del cartel litográfico en las postrimerías del siglo XIX, Valencia competía con Barcelona en la producción cartelística. Una realidad que se puso de manifiesto durante los años de la República y la guerra civil. Entre los artistas valencianos más prestigiosos destacaron el comunista Josep Renau, maestro del fotomontaje, y los anarquistas Manuel Monleón y los hermanos Vicente y Arturo Ballester (arriba, un cartel de éste último). A la izquierda, ilustración de Helios Gómez, fundador del Sindicato de Dibujantes Profesionales, para la portada de l’Opinió, Setmanari Socialista (1930)

Desde el humor y para la anarquía Durante la primera década del siglo XX la prensa catalana editaba semanalmente hasta cinco revistas de humor, con títulos tan longevos como La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa, El Bé Negre, La Cuca Fera y Papitu, esta última fundada por el dibujante y crítico de arte Feliu Elias “Apa”. De carácter eminentemente satírico, en las páginas del Papitu colaboraron algunos de los mejores dibujantes y pintores de Catalunya, desde el valenciano Juan Gris, en los inicios de su carrera como pintor, hasta el catalán Isidre Nonell. Junto a estos hombres, compañeros de correrías en la tertulia de los Cuatre Gats, vale la pena recordar a tres genios del dibujo humorístico, Picarol, Xavier Nogués “Babel” y Ricardo Opisso, cercanos ideológicamente a las postulados anarquistas de la Barcelona obrera. Si Nogués es el autor de los magistrales dibujos de La Catalunya pintoresca, tan críticos con los colegas del señor Esteve, Opisso pasó a ser el dibujante de la vida ciudadana, recogida en inolvidables escenas de multitudes, protagonizas por el pueblo barcelonés. El maestro Picarol fue por su parte el mejor caricaturista de la época, y sus dibujos en L’Esquella de la Torratxa dedicados a gentes como Martínez Anido, Pich y Pon, Lerroux, Cambó y compañía, son

el mejor reflejo de la vergonzante clase política y empresarial de la Catalunya noucentista. Durante el pistolerismo barcelonés, correspondiente a los años 1918 a 1923, revistas como La Campana de Gràcia, Lucha social y Terrasa (los dos últimas de ideología libertaria), publicaron en sus páginas los primeros dibujos de los anarquistas Bartolí y Shum. En este periodo, y durante su estancia en Barcelona, el artista oscense Ramón Acín ini-

ciaba sus colaboraciones en el periódico semanal La ira, fundado junto a su amigo también libertario Ángel Samblancat. La primera de sus colaboraciones, escrita y dibujada por Acín, es una denuncia contra la guerra de Marruecos, y la segunda, siempre con un dibujo suyo, un auténtico varapalo contra los representantes de la iglesia. Acín fue una de las víctimas de la sublevación fascista del año 1936. El Sindicato de Dibujantes Con la caída de la dictadura de Primo de Rivera y la victoria republicana, los dibujantes españoles maltratados por la censura regresaron el humor político y particularmente a las reivindicaciones laborales de una profesión oprimida por empresarios y agencias de publicidad.

fue una figura destacada de las vanguardias europeas (cubistas, futuristas y constructivistas). Vivió para la causa del pueblo, primero como artista universal de la tinta china, y finalmente, durante la guerra civil, como luchador antifascista. Sus carpetas de dibujos más conocidas son, Días de ira, ¡Viva Octubre! y La revolución española. Recuperado para el anarquismo al final de la contienda, dirigió en el frente aragonés el periódico de la Columna Durruti. A su retorno del exilio, ingresó en la cárcel Modelo de Barcelona, donde pintó La capilla gitana. Falleció en 1956. 3 Carles Fontserè es el autor del primer cartel de la guerra civil editado por la CNT. Luchador por la causa libertaria, su obra de cartelista universal está reconocida como una de las más importantes del periodo bélico. Ya en el exilio, huyó de los campos de concentración franceses, donde descubrió pronto “que no todos los vencidos eran iguales.” Asqueado de los políticos de cualquier ideología, trabajó en México como fotógrafo y cartelista, hasta su retorno a Catalunya, donde falleció el año 2007. 3 Josep Bartolí, que murió en Nueva York a los 85 años, fue uno de los primeros ilustradores de temas políticos en periódicos y revistas como La Veu de Catalunya, Papitu y L’Esquella de la Torratxa. Artista decisivo en los orígenes del SDP, cultivó durante la guerra todos los géneros, el dibujo humorístico, la pintura, la ilustración y la escenografía. De su experiencia en los campos de concentración franceses, Bartolí realizó el libro Campos de concentración. Autor también del libro Calibán, durante su exilio norteamericano trabajó para Hollywood como escenógrafo. 3 Alfons Vila “Shum”, el dibujante y caricaturista catalán amigo de Bartolí, era conocido en la CNT como “el Poeta”. Anaquista de acción durante las luchas obreras, en 1920 quedó malherido de una mano mientras manipulaba una bomba. Condenado a muerte e indultado, siguió ilustrando libros desde el penal del Dueso, hasta su puesta en libertad por el gobierno republicano. Discípulo de Bagaría, fue uno de los humoristas más activos del Sindicato. En 1939 pasó de los campos de concentración al exilio. Trabajó en Cuba y en los pasa a la página 18 2

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 18

Aleluyas o ‘auques’, los periódicos de los pobres

2 viene de la página 17 Estados Unidos como decorador de cine. Falleció en México el año 1967. 3 Antoni Clavé comenzó como ilustrador y cartelista en el mundo del cine y de la prensa barcelonesa. Afiliado al SDP desde su fundación, durante la guerra civil trabajó como decorador de escenografías para el Teatre de la Guerra. Comprometido con la causa republicana, vivió el conflicto desde una visión personal más cercana al anarquismo que a las izquierdas estalinistas. Al finalizar la guerra se exilió en Perpiñán, donde realizó su primera exposición el año 1939. Afincado definitivamente en Francia inició su carrera como pintor de vanguardia, con influencias de Eduard Vuillard y Pierre Bonnard. La obra de Clavé se inscribe en la Escuela de París, junto a la de Picasso, Miró, Juan Gris y Antonio Saura. Un humorista gráfico y dos pintores

3 Luis García Gallo, que falleció en Barcelona el año 2002, aprendió a leer en los tebeos de la infancia. Zamorano de nacimiento, estudió dibujo en la escuela de Artes y Oficios de Achuri. Se inició como dibujante publicitario y posteriormente, durante la guerra civil se pasó al humorismo gráfico. Anarquista vocacional, trabajó para la prensa libertaria, Tierra y Libertad, Solidaridad Obrera y Fragua Social. Autor de aleluyas satíricas, carteles y caricaturas en 1938 se trasladó a Barcelona, donde siguió dibujando para la causa republicana. Exiliado en París, se hizo célebre con

Conocieron penurias, escisiones políticas, muerte en los frentes y años de exilio y olvido junto a los perdedores de la diáspora republicana las historietas que publicaba en Jours de France, con el seudónimo de “Coq” (gallo, en francés) 3 Ramón Calsina nació en la barriada industrial de Poblenou. Compañero del dibujante Picarol, dibujó en las revistas L’Esquella, La Campana y en Patufet. Fue amigo de García Lorca y viajó a Roma, Londres y París, donde alternó el cartelismo con la pintura de caballete. Durante la guerra civil, colaboró en el montaje de La fam, del poeta libertario Joan Oliver, ejerciendo como decorador, cartelista y diseñador de vestuario. Superadas las experiencias del exilio, regresó a Barcelona y a la pintura, siempre con una carga social y satírica inspirada en escritores como Cervantes, Dickens y Poe. 3 Miguel García Vivancos es otro de los pintores anarquistas cuya obra forma parte de la historia grande de la CNT. Natural de Mazarrón (Murcia) pero educado en Barcelona, fue uno de los activistas enfrentados a los pistoleros de la Patronal catalana. Amigo de Durruti, Ascaso y García Oliver, durante la guerra civil mandó la columna Los Aguiluchos, destacada en Huesca. Durante su exilio en Francia luchó en la resistencia contra el nazismo. Interesado desde su juventud por el arte comenzó a pintar escenas y paisajes de París, que Pablo Picasso aplaudió con entusiasmo. Con la ayuda del malagueño conoció a Maria Cuttoli, que se encargó de su primera exposición el la galería Mirador el año 1948. Miguel Vivancos, que falleció en Córdoba en 1972, fue para André Bretón un pintor naturalista que “tenía el don virginal de descubrir el arte por sí mismo”.

antonina rodrigo Escritora

as “auques” (aleluyas), fueron las precursoras de los cómics. En un principio eran mudas, sin texto alguno, por estar dirigidas a auditorios analfabetos. La fuerza de la imagen ilustraba la historieta. Más tarde, los dibujos tuvieron al pie un texto que los ciegos rezadores, narradores de placeta (herederos de la juglaría medieval), declamaban en pareados, versos octosílabos rimados. Por su musicalidad y cadencia los aprendía el público por tradición oral (los textos también podía ser tercetas o cuartetas, e incluso prosa). La aleluya Voz de júbilo tuvo su origen en las estampas que la iglesia repartía entre sus fieles, por Pascua y otras solemnidades. Después abarcó todos los géneros, reales o ficticios: históricos, satíricos, costumbristas, tremendistas (crímenes de tipo sexual, de incesto, de agresión brutal a la infancia, sacamantecas o mantequeros), de reyes, de políticos, de bandidos, de toreros: “…muchachos desarrapados rompían las oleadas del gentío, ofreciendo la vida de Lagartijo en aleluyas”, escribió Blasco Ibáñez. Las aleluyas divulgaban las guerras y los sucesos notorios. En el siglo XIX fueron cantados los héroes y mártires liberales, como José María Torrijos, Rafael Riego y Mariana de Pineda, y que estremecían los auditorios: “¡Oh, qué día tan triste en Granada/ Que a las piedras hacía llorar. Al ver que Marianita moría. En cadalso

por la Libertad!”. Tras el convenio de Vergara, los escritores de aleluyas expresaban las esperanzas del pueblo: “España su dicha funda/ en doña Isabel Segunda”. La revolución de 1854, como la del 68, fue cantada en aleluyas, como las campañas coloniales de Cuba, Filipinas, África, eran el periódico de los pobres. Con frecuencia, los pareados eran de ingenua comicidad, como la que contaba la Historia de Pablo y Virginia, uno de sus dípticos decía: “Pablo con tierno interés/ cura a Virginia los pies”. Pertenecen las aleluyas al género

Dirigida a un público analfabeto, la “literatura de cordel” era recitada y aprendida de memoria por tradición oral clasificado como “Literatura de cordel”. Los aleluyeros ataban una cuerda de columna a columna en las plaza donde colgaban sus mercancía. Esta clase de literatura influyó también en los grandes escritores de la generación del 98 y del 27. Pío Baroja, cuenta su sobrino Julio Caro Baroja, en Ensayo sobre la literatura del cordel, que su tío se interesó más: “…por los cultivadores y vendedores de la literatura del cordel que por los géneros existentes dentro de ella. Era el hombre popular recitando solemnemen-

Auca sobre la República publicada en l’Esquella de la Torratxa en 1932

te a un público de soldados, criadas de servir, cesantes, hampones y vagabundos los que le producían mayor interés. También el fondo de los relatos mucho más que la forma”. Valle Inclán refleja ese mundo en Los cuernos de don Friolera. Para el autor de las Sonatas esta clase de literatura fue determinante, pues de “la materia prima del romance de ciego” sacó el esperpento. García Lorca se inspiró en la antigua tradición de ese teatro callejero, para sus personajes decimonónicos, como Don Perlimplín con Belisa en su jardín, que subtituló “Aleluya erótica”. También en La zapatera prodigiosa saca a relucir las aleluyas y el cartelón de ciego, y su primer drama dedicado a Mariana de Pineda, heroína de la libertad, lo subtituló “Romance popular en tres estampas”. Rafael Alberti, en su Arboleda perdida cuenta que en su obra política Fermín Galán, protomártir de la Segunda República, su propósito “…era conseguir un romance de ciego, un gran chafarrinón de colores subidos como los que en las fiestas pueblerinas explicaban el crimen del día”. La Generación del 27 publicó en Huelva, Papel de Aleluyas. Hojillas del calendario de la nueva estética, julio de 1927. El primer artículo titulado “Procesión”, empezaba: “Toda la ciudad lanza su maquinismo contra la procesión. Pero a la procesión la defienden los chicos vendiendo aleluyas. Aleluyas finas. Aleluyas”. Crímenes y historias truculentas El sabio Josep María Cadena ilustra de la supervivencia de las “auques” en Catalunya. Prestaron también servicio a las loterías que se llevaban a cabo en puestos ambulantes en los mercados y ferias. Para la identificación de los públicos iletrados, los dibujos eran de animales. Las “auques” también sirvieron para que las gentes aprendieran el catecismo, las bienaventuranzas, los mandamientos. Tuvieron mucho éxito las historias truculentas de crímenes horrorosos y sus ejecuciones. Una cofradía de ciegos de Madrid tenía el privilegio de recibir una corta descripción de la vida de los condenados a muerte, que luego divulgaban, convertida en aleluyas y romances, por plazas, pueblos y villorrios, ante aterrorizados auditorios.

Propaganda y compromiso durante la guerra civil La tradición de la aleluya era tan fuerte que a través de los siglos continuó arraigada en el imaginario popular. Durante la guerra civil las “auques” tuvieron gran predicamento, editadas por el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, que dirigía Jaime Miravitlles “Met”. Por los títulos de las aucas, podemos colegir el talante y el compromiso del autor y sus temas: 3 Auca de la lluita i la milícia. 3 Auca del Treball a Catalunya. Xirinius (Jaume Juez). 3 Aleluyas de los debates religiosos. Javier Bueno (texto) y Robledano (dibujos). 3 Aleluyas de la defensa de Madrid. Gastón Rey. 3 Aleluyas de la defensa de Euzkadi. Gastón Rey, aunque también podría ser Antequera Azpiri. 3 De com el Pep i la Rosa… No identificado.

3 Auca moguda i ben vista. Joan Loba, “Quelus”. 3 De la taverna dels “son”. Antoni Roca. 3 Auca del noi català, antifeixista i humà. Josep Obiols. 3 Auca del moro feixista. 3 Auca de Queipo de llano. 3 Cómo el fascio se derrumbra frente al valor español. O de la

cuna a la tumba. Anónimo. 3 Auca del Refugiat. Aunque las “auques” las escribían los populares aleluyeros, también se atrevieron con este género de literatura de cordel escritores, poetas y dibujantes conocidos. Durante la guerra civil, dada la carga política y denuncia satírica de alto voltaje de los dibujos y pareados, en ocasiones los autores las firmaban con seudónimo. No era un temor gratuito. Un número considerable de los identificados, a pesar del anonimato, fueron fusilados.

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 19

ricard opisso

Il·lustració de Ricard Opisso “Tornant de Sant Medir”

Opisso, gran testimoni de la seva època josep maria cadena periodista i crític d’art

uan examinem els dibuixos de Ricard Opisso -en especial, els que realitzà i publicà al llarg del primer terç del segle XX a diversos setmanaris barcelonins- fem com una immersió anímica, gratificant i perllongada, en la més íntima realitat catalana. Altres artistes de la seva època -Cornet, Llaverias, Junceda, “Apa”, Lola Anglada i alguns altres, entre els que eren qualificats com “ninotaires”, sense per això oblidar artistes com Nonell, Canals, Mir, Riquer i, com no!, el gran Picasso en la seva etapa juvenil entre nosaltres- ens deixaren nombrosos testimonis en la seva obra de com eren i actuaven els seus coetanis, els quals, a hores d’ara, són els nostres avantpassats. Però cap com Opisso va saber interpretar i plasmar l’ànima popular, la voluntat participativa d’una gent que, de la manera més natural possible, plorava i reia, protestava i aplaudia, patia i saltava d’alegria, era tradicional i alhora innovadora, dins d’una societat que estava en marxa i buscava afirmar-se com senyora dels seus propis destins. A uns els donava per la política i anaven des del Banquet de la Victòria dels regionalistes a les fontades populars, amb l’enterrament de la sardina quan era l’hora, dels lerrouxistes: però a la gran majoria els donava per comprar el gall de nadal a la Rambla de Catalunya i participar a la festa de Sant Medir a Gràcia, així com anar als banys de la Barceloneta i passejar per les Rambles. I encara per fer moltes coses, que no esmento perquè la llista em sortiria quilomètrica. Com també ho seria la relació dels milers de dibuixos que Opisso -gran treballador, encara que presumia d’ésser un des-

cordat bohemi- realitzà per a guanyarse la vida i perquè disfrutava fent-los, mentre pensava com riurien amb les seves observacions gràfiques els milers d’admiradors que tenia, que les veurien publicades a ¡Cu-Cut!, L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia (a aquesta en menor freqüència, ja que era massa política i d’esquerres per al seu gust, sempre tendint al conservadorisme i al tipisme), TBO, Papitu (on signava “Bigre”, paraula de l’argot francès que feia referència al sexe masculí), Xut! i moltes altres revistes que volien les seves col·laboracions perquè les mateixes significaven un atot que assegurava les vendes. (Ja veuen com també un simple resum fa la frase llarga). Tarragoní que somniava amb París Ricardo Cecilio Opisso Sala -així fou inscrit al registre civil-, però suprimí “Cecilio” per massa cursi com nom compost i es quedà moltes vegades amb la simple inicial de Ricardo (o Ricard, segons els casos), per popularitzar el cognom “Opisso” o la simple inicial “O” amb la que de vegades també firmava. Nascut a la ciutat de Tarragona el 20 de novembre de 1880, amb dos anys arribà a Barcelona i la nostra ciutat seria el seu principal escenari com artista fins a la seva mort, que havia de produir-se el 21 de maig de 1966. Durant aquest notable període -morí amb vuitanta-cinc anys i mig- sempre somnià amb París, ciutat d’artistes lliures al seu entendre, a la que havia anat en diverses ocasions i on Le Rire i altres revistes li publicaren alguns dels seus dibuixos, però a la qual mai no tingué el valor de quedar-s’hi. Perquè Opisso -cal dir-ho- era bastant poruc i un pèl acomodatici en les coses pràctiques. Admirador del gran dibuixant Steilen,

que va inspirar les seves representacions de les bastides del temple de la Sagrada Família -treballà en els seus anys juvenils al costat d’Antoni Gaudí, que el volia lligar curt perquè el trobava massa esbojarrat- i els seus primers dibuixos obreristes a ¡Cu-Cut!, després sentí igual o més interès per les aristocràtiques curses de cavalls i fou crític amb algunes manifestacions de caire reivindicatiu protagonitzades per la massa treballadora. (De la mateixa manera, fou republicà i exaltà Macià com

Cap dibuixant com Opisso va saber interpretar i plasmar l’ànima popular dins d’una societat que estava en marxa i buscava afirmar-se com a senyora dels seus propis destins a president de la Generalitat, però fugí tot el que va poder de comprometre’s quan la guerra civil i, acceptat sense cap problema per les forces guanyadores, dibuixà moros que venien gallines a la Diagonal i com pagament només acceptaven monedes de plata, així com “nenes-topolino”, amb gossets i pentinats “arriba España”). Fins i tot, crític amb L’Esquella quan dibuixava a ¡CuCut!, després no tingué inconvenient en participar activament en el ¡Cu-Cut! ressuscitat, qualificat com espuri pels fundadors del primer, i triomfar amb les seves “multituds” al setmanari de la “Llibreria Espanyola”. I és que Opisso era més visceral que reflexiu i el seu gran talent com dibuixant el projectava

en tot el que li venia de gust en un moment determinat. Per això, també, acceptà l’erotisme pel goig que li produïa jugar amb el doble sentit de les frases -insinuants a Papitu, però que tiraven pel broc gros a K.D.T. i a altres revistes psicalíptiques en què col·laborà dibuixant noies maques i lleugeres de roba, mentre que a TBO i als contes d’en Patufet, per als quals realitzà moltes portades, practicava un humor màgic i suau, fins i tot lleugerament ensucrat. Gran testimoni dins d’una època canviant i convulsa -quan va néixer encara regnaven a Espanya Alfons XII i la seva segona esposa, Maria Cristina d’Àustria, mentre que a la seva mort ja s’havia fet el primer viatge a l’espai (1962) i a Roma es celebrava el Concili Vaticà II, sense mai oblidar que pel mig havia vist dues guerres mundials i una de civil a Espanya per torna-, la principal preocupació d’Opisso era no tenir-ne cap. Acostumat a una època en la que, encara que hi haguessin grans tensions, tot anava més pausat i es conservaven els referents bàsics, Ricard Opisso, a partir de 1936 va sobreviure com millor podia. El que havia vist (o imaginat veure) en els viatges al París del “Moulin Rouge” i amb records de l’època juvenil a “Quatre Gats”, junt amb la seva molt perllongada habilitat com dibuixant, li permetrien quedar com bon testimoni de com eren moltes de les grans figures artístiques del seu temps. Cal anar amb compte pel que fa a les dades que posava sota la seva signatura -les del passat, però no pas les del present de quan dibuixava-, però fins en aquesta darrera etapa Opisso aconseguí mantenir-se com artista i, ara, tant a les subhastes com a les exposicions retrospectives, les seves millors obres són justament apreciades.

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 20

Bruguera, amb ‘B’ de Barcelona Antoni guiral periodista, gionista i divulgador d’historietes

s sabut que el teixit industrial de la historieta i l’humor gràfic a Espanya guarda una relació molt estreta amb Catalunya, i més concretament amb Barcelona. Al llarg del segle XX, han estat moltes les editorials de còmic bàsiques per a la història d’aquest mitjà de comunicació arrelades a Barcelona: Ediciones TBO, Hispano Americana de Ediciones, Editorial Marco, Ediciones Toray, Toutain Editor o Norma Editorial, per citar-ne algunes. Però no hi ha dubte que l’editorial barcelonina que més ha marcat la indústria de la historieta a Espanya ha estat Bruguera, que fins l’any 1940 va ser coneguda com El Gato Negro. Cap al 1910, Juan Bruguera Teixidor (1885-1933) va plantar cara al terrible analfabetisme del país (un 60% de la població) per, amb modèstia però molta convicció, iniciar la seva tasca editorial. Al principi, la seu social de l’empresa era al carrer Tantarantana, situat al avui barri del Born, al districte de Ciutat Vella. Molt poc després, El Gato Negro es trasllada al pis on vivia la família Bruguera, a la quarta planta del número 16 del carrer Metges, molt a prop del citat Tantarantana.

A l’esquerra, portada de la popular revista Pulgarcito, nascuda el 1921; a dalt, treballadors al menjador de l’empresa; a la dreta, publicació reivindicativa per denunciar els acomidaments quan Bruguera va fer fallida fons documental de bruguera de l’arxiu del districte de gràcia

Aposta per la literatura popular Les dècades que van dels anys deu als trenta del segle passat, El Gato Negro ofereix una activitat impressionant: a llibres de caire cultural, afegeix literatura popular, cromos i revistes. És en aquest darrer aspecte que comença a destacar, sobre tot per l’aparició el 1921 de Pulgarcito, una publicació amb narracions, passatemps, acudits i historietes. Ben aviat, Pulgarcito assoleix una tirada de 50.000 exemplars, i El Gato Negro multiplica la seva oferta de publicacions gràfiques per a infants i joves -de fet, per a tota la família-, revistes que poc a poc se centren en la historieta com a element prioritari. De fet, Juan Bruguera amplia aviat el seu negoci. A causa d’una malaltia d’un dels seus fills, Pantaleón Bruguera (19101962), la família es trasllada a viure a un altre indret de Barcelona: concretament, a Vallcarca, barri aleshores no gaire ben comunicat amb el centre, un lloc amb un clima més suau i pràcticament sense edi-

L’editorial Bruguera va néixer com a El Gato Negro a principis del segle XX en un context d’analfabetisme del 60% de la població ficar. Allà, a un carrer sense nom que era conegut com “calle Proyecto” (avui, Móra la Nova), Juan Bruguera adquireix una casa i construeix un espai per a l’editorial, i afegeix a la redacció maquinària per imprimir. Aquest serà un aspecte clau per a entendre el creixement de l’empresa, perquè un editor amb linotípies i impremtes gaudia d’un clar avantatge a l’hora de plantejar les seves publicacions. Un petit entramat industrial Poc a poc, Vallcarca es converteix en l’eix d’aquesta ampliació. Bruguera adquireix més solars i construeix edificis: al voltant del carrer Proyecto s’estableixen locals de l’editorial a l’antic número 141 del carrer Móra d’Ebre, així com al número 18 de Duran i Borrell i, finalment, als números 15 i 17 del carrer Aldea. L’activitat industrial de l’empresa creix de manera exponencial: novel·les de tots els gèneres -de caire popular i també clàssics universals-, àlbums de cromos, llibres d’acudits i revistes d’his-

torietes completen un catàleg cada cop més important. Aquest moviment suposa la contractació de centenars de treballadors, molts dels quals eren persones del barri de Vallcarca, famílies senceres que trobaven feina a les impremtes, a les linotípies, als magatzems o a la redacció d’El Gato Negro. Al 1933, amb la mort de Joan Bruguera, Pantaleón Bruguera i Francisco Bruguera (1912-1990), un altre dels seus fills, es fan càrrec de l’editorial, però al 1936 esclata la guerra civil. Francisco Bruguera, republicà convençut, marxa a lluitar contra els feixistes; l’editorial, com moltes altres empreses, és intervinguda, en aquest cas per un comitè de la CNT. El Gato Negro segueix publicant, tot i que amb les evidents mancances que suposa viure en un país en guerra, fins al 1939, quan l’exèrcit de Franco entra a Barcelona. Aleshores, i fins al final de la guerra civil, la redacció i les impremtes de l’editorial -com de totes les editorials del bàndol republicàemmudeixen. Serà, però, per poc temps. Gràcies als oficis d’un conegut de la família, Francisco Bruguera és alliberat d’un camp de presoners, i amb Pantaleón Bruguera, el mateix 1939, l’empresa tornar a posar les màquines en marxa. L’any 1940 els germans decideixen canviar el nom d’El Gato Negro pel d’Editorial Bruguera. Es tornen a posar a la venda àlbums de cromos i revistes, i torna a primera plana la literatura popular, ara en llibres de gènere escrits per autors del país amb pseudònims anglòfils -un clàssic a casa nostra-; de fet, Bruguera popularitzarà el format “bolsilibro”, novel·les de format butxaca a preus relativament econòmics. Cap a meitat dels anys quaranta, els Bruguera decideixen que ha arribat el moment de tornar a posar en marxa Pulgarcito. És aleshores quan lloguen un pis al número 78 del passeig de Gràcia. La resurrecció En aquell indret es reuniran una sèrie de cervells privilegiats, veterans periodistes represaliats pel franquisme (Josep Maria Lladó o Rafael González), joves aspirants a literats (Francisco González Ledesma o Víctor Mora), i excel·lents dibuixants (Ci-

fré, Conti o Peñarroya). A finals del 1946 torna als quioscos Pulgarcito, reconvertida en una publicació bàsicament d’historietes, amb éssers de paper que reflectien les misèries de la quotidianitat de la postguerra amb un humor cru i un sentit bastant crític de l’entorn social. Pulgarcito assoleix un important èxit comercial; al 1951 apareix un altre setmanari, El DDT contra las penas, i al 1952 la redacció es trasllada al número 248 de la República Argentina, carrer situat al ja citat barri de Vallcarca. Els àlbums de cromos, les novel·les populars i els tebeos revifen l’empresa; les famílies del barri de Vallcarca tornen a ocupar centenars de llocs de treballs, refent aquest teixit industrial de la ciutat. A més de les edicions i les impremtes, l’editorial gaudeix

Als anys 60 i 70 l’entramat indutrial arriba a aplegar més de 1.000 treballadors, moltes d’elles dones del barri de Vallcarca també d’una agència de sindicació d’acudits i historietes, i Bruguera s’estableix a Amèrica Llatina. El creixement exigeix noves fites, i l’empresa adquireix un solar al número 5 del carrer Camps i Fabrés, molt a prop de la plaça Lesseps, on al 1956 s’estableix la redacció i altres departaments de Bruguera. Noves col·leccions de llibres -Iris, Historias Selección-, cromos, revistes -Sissi, Can Can, Tío Vivo, Din Dan- i quaderns d’aventures -El Cachorro, El Capitán Trueno, El Jabato-, envaeixen quioscos i llibreries amb productes de qualitat a preus populars. Al 1961, Bruguera crea fins i tot una revista de circulació interna -Nosotros-, i l’entramat industrial arriba a aplegar més de mil treballadors dividits en diversos departaments i empreses filials, que oferien serveis com menjadors, un club social o assistència sanitària. Al 1974, Bruguera posa en marxa unes instal·lacions a Parets del Vallès (Barcelona), on es trasllada bàsicament tot allò referent a les arts gràfiques. Al 1979,

amb Pantaléon Bruguera desaparegut i Francisco Bruguera retirat, hi ha canvis importants a la cúpula d’una empresa que, a més, ha de fer front a diverses crisis econòmiques. La fi d’un gegant editorial Els temps són uns altres, i una sèrie d’acumulació de despropòsits -inflació econòmica, contracció del mercat, crisi de vendes, mala gestió empresarial, manca de renovació de continguts als tebeos, pagament de sumes astronòmiques per drets de certs llibres...acaben provocant una suspensió de pagaments l’any 1982. De 1.752 empleats, Bruguera es queda amb 800 treballadors; el darrer i dramàtic intent per arreglar la situació té lloc el 1985, quan els treballadors cedeixen la seva assegurança de desocupació a canvi d’un important crèdit del Banco de Crédito Industrial. Però el juny de 1986, Bruguera tanca les seves portes. Les famílies han perdut els llocs de treball, i els Bruguera la seva empresa, els seus edificis, el seu llegat. La memòria és viva Avui, al 2011, resta el record de les publicacions d’una empresa que va ser aliment cultural i espiritual de diverses generacions d’espanyols. Però 25 anys desprès del seu tancament, la memòria de Bruguera és viva encara. Al número 15 del carrer Aldea, en un dels edificis de Bruguera, es va instal· lar un centre cívic que en aquests moments porta el nom de centre cívic El Coll-La Bruguera. En aquest indret, i gràcies a la tasca del seu director, Xavier Franch, alguns familiars de Bruguera, com Joan Bruguera, i les persones del barri que van treballar tants anys en aquesta empresa, s’ha posat en marxa el Projecte de Recuperació de la Memòria de l’Editorial Bruguera. Entre d’altres activitats, com exposicions, xerrades o taules rodones, s’ha començat a recollir documents de tota mena relacionats amb Bruguera i els seus treballadors, aplegats a l’Arxiu del Districte de Gràcia. I és que Bruguera s’escriu amb “B” de Barcelona.

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 21 forma que todo el mundo lo entendiera”. Pecado mortal en una época como aquella, cuando la democracia todavía no era y el antiguo régimen, convertido en un saurio agonizante, se resistía a morir. Fue en ese contexto que El Papus se permitió el lujo de molestar “más que una avispa en los cojones”, en palabras de un ministro franquista. Un error que resultaría fatal. Nacimiento y supervivencia En 1973, dos dibujantes llamados Ivà y Óscar, que trabajaban para la revista satírica Barrabás, dedicada al deporte, presentaban a su editora un proyecto similar, pero abierto a temas generales. Por aquel entonces, el país bullía y en-

l A la izquierda, especial en solidaridad con las víctimas del atentado a El Papus por parte de los compañeros de profesión; arriba, portada del número 177, el de después del atentado, cuya editorial se titulaba “Vosotros, fascistas, sois los terroristas”; abajo, dibujo de Outumuro

‘El Papus’, una avispa en los cojones luis caldeiro

l 1 de octubre de 1977, la revista Triunfo publicaba en su página 9 un editorial titulado “Defendamos la libertad de expresión”, elaborado conjuntamente por los directores de semanarios de la época: “Como en un plan perfectamente previsto, grupos extremistas de derechas (…) han actuado impunemente, en pleno día, contra un semanario (…) un terrorismo que pretende la vuelta

a la dictadura ha actuado contra un medio de comunicación social (…) y ha dejado un triste balance: un trabajador muerto, numerosas personas heridas y un edificio, el del semanario El Papus, al cual se ha elegido como símbolo, totalmente destruido”. Más adelante, el editorial reclamaba que “para terminar con esta amenaza hay que pedir primero responsabilidades al Gobierno, que tiene el deber de garantizar no sólo una libertad de expresión con la detención de unos culpables que no serán

Censura, que algo queda Para sortear la censura, la revista hubo de recurrir a la más recia tradición hispánica: la picaresca. Si el sistema para obtener el permiso de la censura consistía en entregar los diez primeros ejemplares de cada número al Ministerio de Información y Turismo y esperar al menos una hora a que éste diese señales de vida (el silencio suponía el permiso, y un telefonazo, el secuestro o la retirada de alguna página), hubo un año en que se entregaron los ejemplares en Madrid, en vísperas del día de San Esteban (26 de diciembre). Pero ese día es feriado en Barcelona, que era donde se editaba e imprimía la revista. Para cuando la orden fue emitida en la capital del Reino, en la ciudad condal ya no quedaba nadie que la pudiese ejecutar. ¿Y quién era el régimen para desafiar el descanso de los funcionarios?

difíciles de localizar, sino una tranquilidad y garantía de que hechos de esta naturaleza no pueden repetirse”. Las cursivas, obviamente, son mías. Porque desde que el 20 de septiembre de 1977 estallara un paquete bomba en la revista satírica El Papus, destrozando por completo al portero del inmueble, Juan Peñalver, ni los jueces han sido capaces de encontrar a los culpables ni la policía, de determinar qué tipo de explosivo se empleó. La sombra de la duda aumenta aún más si nos atenemos a declaraciones como la del abogado August Gil, experto en juicios relacionados con actos terroristas. En el artículo “El Papus, un atentado sin culpables” (El País, 29 de enero), Gil sostiene que “la policía actuó con negligencia, incompetencia e inhibición, lo que lleva a pensar que hubo “obstrucción

Más de 30 años después del atentado a ‘El Papus’, ni los jueces han sido capaces de dar con los culpables ni la policía de identificar el explosivo deliberada”. Desgraciadamente, no puede decirse que el atentado resultara una absoluta sorpresa. Porque prácticamente desde sus inicios, la revista se convirtió en carne de cañón para la dictadura: en el mismo artículo, el periodista Antonio Franco considera la “frontalidad” como la principal característica del semanario: “llamaba a las cosas por su nombre y de

La revista sufrió cientos de procesos judiciales, casi medio centenar de secuestros, tres Consejos de Guerra y dos cierres contraba en el humor un cauce para la libertad de expresión. Prueba de ello son el nacimiento, un año antes (1972), de la revista Hermano Lobo, y un año más tarde (1974) de Por Favor. En 1977 nacería El Jueves, aún hoy en nuestros quioscos. Tras asegurar al entonces Director General de Prensa que el título de “El Papus” no tenía ningún significado erótico, el editor consiguió la preceptiva autorización para publicar la revista. Los problemas, sin embargo, vendrían pronto: su número 7, dedicado monográficamente al tema “El Macho”, fue expedientado. A partir del número 40, quedó claro que era más fácil afrontar dificultades por exceso de erotismo que de irreverencia política, así que se adoptó la táctica de ser políticos en lo fundamental y eróticos en lo superficial. Pero ello no le libró de una historia accidentada, una verdadera historia de supervivencia, ya que en sus trece años de vida (con 559 números semanales y casi 20 especiales, en los que llegó a alcanzar una tirada de 250.000 ejemplares), El Papus sufrió de todo: cientos de procesos judiciales, casi medio centenar de secuestros, tres Consejos de Guerra y dos cierres. La Trama Tras el atentado, sorprendentemente, la policía trató de hacer los deberes y detuvo a doce sospechosos. Y decimos “sorprendentemente” puesto que la Triple A -hacia donde apuntaban todas las sospechasse paseaba entonces con total impunidad, antes de la Matanza de Atocha e incluso poco después del atentado a El Papus. De hecho, pocos días después de la bomba se dedicaron a recorrer los diarios de Barcelona, ofreciendo el relato de su “hazaña”, lo que facilitó su captura. Sea como fuere, los detenidos eran elementos ultraderechistas, alguno con fuertes conexiones con el régimen, como Miguel Gómez Benet, alias El Padrino o El General, que mantuvo excelentes relaciones con José Aparicio, gobernador de Lérida entre 1970 y 1974. Alberto Royuela, otro de los sospechosos, desapareció de su domicilio, un piso que había sido base para una Internacional Negra, con fascistas italianos entrando y saliendo de él. Tres meses después de su arresto, los detenidos fueron puestos en libertad. Y contra Royuela, en busca y captura, no se presentaron cargos finalmente. Tal como afirma un testimonio en el documental El Papus, anatomía de un atentado, “no es normal que 33 años después sea tan difícil investigar qué sucedió; que 33 años después los Archivos del Estado continúen cerrados; que 33 años después las bocas sigan cosidas”. Quizá la razón estribe, como señala Joan de Sagarra en el mismo documental, “en qué es la Transición”. “¿Cómo ha ido la Transición?”-se pregunta- “pues ya ves como ha ido: treinta y tres años y pico después no te dejan ver los informes de lo ocurrido. Por algo será”.

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 22

‘Butifarra!’, la lucha como diversión rai ferrer (onomatopeya) Escritor y ilustrador

estimonio de la historia de las postrimerías del franquismo y de los inicios de la transición, la revista Butifarra! fue el invento de un grupo de jóvenes dibujantes cercanos a las asociaciones de vecinos de Barcelona. Luchadores de la incipiente democracia, en junio de 1975 el equipo de colaboradores capitaneado por el leridano Alfons López, ponía en circulación una revista de humor y de denuncia, cuyos contenidos gráficos y literarios, cubrían campos tan diversos como la situación de los barrios, la especulación del suelo, el cierre de empresas como la Maquinista y Terrestre, el III cinturón de Ronda, las drogas, o el feminismo. A diferencia de otras publicaciones como Por Favor, protagonizada casi en exclusiva por los políticos, la revista Butifarra! tuvo como principales protagonistas a las gentes de la calle y sus demandas sociales más inmediatas, como la creación de guarderías, colegios, equipamientos culturales, etc… Contaba para ello con dibujantes y periodistas procedentes de la prensa alternativa, unidos en el convencimiento de que la historieta de humor (en la línea del Hara-Kiri francés), era uno de los medios más eficaces y festivos para ser utilizados durante la transición, desde posiciones ideológicas tan diversas como el reformismo, el comunismo, el nacionalismo, los troskos, el maoísmo y la anarquía. En su primera época, el equipo Butifarra! tenía entre sus colaboradores a Juanjo Sarto, Alfons López, Max, F. P. Navarro, L’Avi, Ricard Soler y Carlos Vila. Posteriormente se fueron incorporando, Carlos Azagra, El Cubri, Gallardo y Mediavilla, Rafael Vaquer, Montse Clavé, Carlos Giménez, Mari Carmen Vila y

La revista ‘Butifarra!’ tuvo como principales protagonistas a las gentes de la calle y sus demandas sociales más inmediatas Ventura y Nieto, todos ellos excelentes profesionales de las generaciones más jóvenes y combativas. Luchas vecinales y humor político Con la complicidad de la FAVB y del Col·legi d’Enginyers de Catalunya, Butifarra! inició su publicación de carácter mensual en junio de 1975. Los primeros números se vendían de forma semi clandestina en las asociaciones de vecinos. A partir del número 9, la revista pasó de ocho páginas a doce, incluyendo en sus contenidos, junto a las secciones habituales de barrios, incisivos temas monográficos sobre la mujer, las vacaciones de los trabajadores, la futura Escuela Pegaso, etc. Esta etapa, protagonizada

Con un explícito logotipo, Butifarra! se autodefínia como “revista de humor de los barrios”. Reproducimos las portadas de los números dedicados a la escuela pública y privada y la “delincuencia”, ambos de 1978 por las luchas vecinales, se alargó hasta el número 23, incidiendo sus páginas, con humor y contundencia, en realidades tan debatidas como el caso Matesa, los planes de la España Industrial, la formación profesional o los negocios del alcalde Joaquim Viola. En el contexto histórico en el que nació la publicación, tenía como referentes los despidos de la SEAT, la entrada en la FAVB de los miembros más combativos del movimiento vecinal y el ingreso en prisión del periodista Josep M. Huertas Clavería, por un artículo publicado en Tele/eXprés. Un tiempo de conflictividad en el que el humor político alcanzaría sus cotas más altas. La segunda etapa, la más profesional sin duda de la revista Butifarra!, se hizo posible gracias a la participación en el proyecto de Iniciativas Editoriales, la

editora de El Viejo Topo, que logró que la publicación llegara por fin al quiosco. En 1977 Butifarra! publicó el monográfico dedicado a los “Quarts de casa”, en el que denunciaban que más de 5.000 familias vivían en estos habitáculos en condiciones infrahumanas. Reclamaban para hacer viviendas sociales los terrenos de la Maquinista y Terrrestre, que los especuladores del consistorio… convertirían años después en el mayor centro comercial de Catalunya. Otro monográfico controvertido publicado en la revista fue el del incendio de la sala de fiestas Scala, en el que murieron cuatro personas. El atentado se atribuyó “oficialmente” a un supuesto grupo anarquista, pero el equipo Butifarra! publicó en forma de cómic un documento de primera mano, denunciando que había sido una artimaña del ministro Martín Villa,

Suárez y Tarradellas, para desacreditar al movimiento libertario, en pleno auge tras el éxito de las Jornadas Libertarias del Parque Güell. Otros temas monográficos de la publicación se dedicaron a los negocios de la Iglesia, la alternativa ecológica, ¡OTAN no!, escuela privada/escuela pública, y, con carácter eminentemente didáctico, la recuperación de “La historia popular” de Catalunya y España, dibujada por autores como Adolfo Usero y Alfons López. Después de 36 números de diversión, Butifarra!, que había logrado atravesar la parte más dura de la transición, dijo adiós a los lectores a finales de 1978, pocos meses antes de las primeras elecciones municipales democráticas. El año 1982 el equipo Butifarra! regresaba a la lucha solidaria con una nueva revista, Cul de sac, publicada en catalán.

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 23

L’aventura de ‘Cul-de-sac’ Alfons lópez coordinador de ‘Butifarra!’ i director de ‘cul-de-sac’

va clarament diferenciada en dues parts: l’espai central, on s’acollia un tema d’actualitat política o social i la resta, ocupada per un costumisme crític contemporani on també es parlava de música, còmics, etc. Pel camí vam perdre la necessitat d’explicar allò que passava amb una actitud explícitament didàctica i la vam substituir per una actitud més crítica i reflexiva, vam perdre dogmatisme i vam guanyar llibertat. Ja no hi havia santuaris ideològics, a l’esquerra també ens equivocàvem, i molt. Un d’aquests espais mentals intocables érem nosaltres mateixos, i ara que teníem una revista en català ens veiem amb l’autoritat moral de fer-ho. Així és que vam repassar amb carinyo i pel seu bé els tòpics i les patums del nostre país, des de Jordi Pujol a la Moreneta passant per una campanya de normalització lingüística que per aquells temps es feia i que atenia per Norma. Per algun estrany motiu allò no va ser ben valorat per certs sectors polítics i socials catalanistes, però vés, què hi farem. Entestats en fer amics en tots els sectors possibles se’ns va acudir fer una campanya de llançament casolana però contundent (tenint en compte que Internet no existia...). Recordeu que la revista es deia Cul-de-Sac, bé, doncs en tres onades diferents les principals ciutats de Catalunya es van emplenar de cartells que deien: la primera onada: “Ben aviat, a prendre pel cul”, la segona: “Ben aviat, a prendre pel Sac” i la tercera: “Cul-de-Sac, la revista que et dóna a escollir entre dues opcions, a prendre pel sac o a prendre pel cul”. La premsa en va parlar, i tant, i algun judici vam tenir per immoralitat i escàndol públic, però inexplicablement algun sector del moviment gai no ho va valorar en la justa mida. I és que la correcció política no era el nostre fort.

l’abril de 1982, naturalment per Sant Jordi, apareixia Cul-deSac, possiblement la primera publicació d’humor gràfic i polític en llengua catalana des de la guerra civil. És clar que havien aparegut algunes experiències de premsa satírica en la llengua de Mossèn Cinto com El Be negre amb Potes Rosses o La Pipa d’en Roc, però en elles l’element gràfic era escàs o inexistent. Tot el contrari de Cul-de-Sac, on la part gràfica tenia el clar protagonisme que li donaven els impulsors que, no en va, érem tots dibuixants.

Tots tenim un passat La majoria dels promotors de la idea veníem d’una altra experiència que ens havia deixat un cert regust. Es tracta de la revista Butifarra! que des de 1975 va ser al costat de les lluites veïnals de la que es podria definir com l’àrea de la gran Barcelona i que va fer el salt de l’underground social fins als quioscos. Aquells anys havien estat força interessants però tot i que sempre vam mantenir una independència política i creativa, estàvem condicionats pel fet de dependre d’una editora que, en un moment donat, podia decidir el tancament de la revista. Com així va ser. És per això que al 1980, aquella penya d’irreductibles vam decidir tenir un segell editorial propi: Ediciones Saco Roto, que, com es pot deduir pel nom, ens permetés fer allò que volguéssim. És així com vam fer quatre calerons editant llibres per a institucions públiques i privades que, amb la marca de la casa (humor i aplicacions didàctiques de la historieta), explicàvem la història de pobles i ciutats de Catalunya. Així va néixer La història de les Balears, a la que seguirien: Tarragona, Santa Coloma, Castelldefels, etc. Sense aquest petit suport econòmic no s’entendria com ens vam atrevir a treure Cul-de-Sac al carrer, una revista en català, setmanal i d’humor. Bé, això i l’estat d’ànim, ara en parlem. Cul-de-Sac era l’evolució natural de Butifarra! però no necessàriament la continuació: m’explicaré. La situació ambiental, allò que es podia definir com l’estat d’ànim social no era el mateix que el dels primers moments de la transició, i nosaltres, l’equip Butifarra!, tampoc no érem exactament els mateixos. Per Butifarra! va passar molta gent del camp de l’esquerra i moltes vegades els resultats d’allò que es publicava era conseqüència de la correlació de forces, però puc dir amb molta satisfacció que sempre es mantenia un esperit frontpopulista, d’esquerra plural. Allà hi cabien els ecologistes, els anarquistes, les feministes i tota la variadíssima gama marxista, sense oblidar els que simplement passaven per allà i tenien ganes de dibuixar, que ja era molt. No vam ser propietat de cap partit, tot i que algun cronista despistat s’ho hagi pensat. Dit això, es pot entendre que la ideologia a Butifarra! pesava molt. Al 1982, i amb la que estava caient, necessitàvem una mica d’aire fresc. Necessitàvem fer una altra cosa. Les essències continuen La democràcia anava tirant, al franquisme sociològic li costava agafar el to i feia quatre dies que havíem tingut l’últim intent de cop de estat. Mentre que l’esquerra... bé, en aquell moment poc sabíem dels pactes internacionals perquè res a l’esquerra homologable del PSOE tingués una vida fàcil. Però hi havia alguna cosa més, molt més profunda. La intuïció que alguns teníem que la condició humana ens havia estat mal explicada per tots els pensaments idealistes que havien nascut el segle XIX, tan lluny ja. Encara passarien uns anys abans que

La vida és dura a la frontera

arxiu alfons lópez

Portada del número 8 de la revista. A baix, fotografia de l’equip de Butifarra! que va fer Cul-de-Sac, el 1982 la biologia ens donés unes explicacions raonables del perquè els mecanismes de comportament de l’homo-sapiens s’assemblen tant als dels ximpanzés i com la suposada bondat natural de la nostra espècie té un nivell de credibilitat semblant al de Papa Noel. Era entendridor veure com a dins l’esquerra es practicava la lluita pel poder emmascarada en mil excuses ideològiques i com revolucionaris de tota la vida s’anaven posicionant cap a postures polítiques que permetien tastar una mica de poltrona. “No és això companys, no és això” deia Lluís Llach en aquells temps, i no ho deia perquè sí. Havíem perdut la innocència però no del tot la brúixola, i la nova revista en seria un reflex. Repartint a dreta i a esquerra L’equip Butifarra! que va fer Cul-de-Sac també va modificar el funcionament intern. De la mini assemblea de la revista Butifarra!, on tothom podia venir a dir la seva, vam passar a un consell de redacció al voltant del nucli dur que ja funcionava en els últims temps, és a dir, l’estudi de la Ronda Universitat de Barcelona que va veure néixer tants projectes. Estava format per Joan Aliu, Rafel Vaquer i un servidor (i que amb Cul-de-Sac va comptar amb la participació de Lluís Zayas). El meu paper també es va redefinir de l’antic animador/coordinador a director de facto. Sí. Perquè en aquells temps encara no disposava del carnet de periodista i el bon amic Juan Manuel Blanco, que havíem conegut a l’època autogestionària del Diario de Barcelona, ens va prestar el seu. Vam intentar oferir la millor quali-

tat en els textos i en els dibuixos. Molts dels col·laboradors bàsics de l’antic equip es van mantenir: Max, els germans Tharrats, Juanjo Sarto, Pérez Navarro, Montse Clavé, Carlos Azagra, Antonio Martín... i a ells es van afegir: Rubén Pellejero, Paco Mir, Sirvent, un prometedor Carles Flavià, entre molts d’altres, i una obertura cap a un espai de pensament que, en l’esperit d’esquerra plural d’una revista feta en català, hi cabia perfectament: el sector soberanista representat per Ramon Barnils i el col·lectiu Aurora Puigmadrona, on s’amagava un grup de professors de la Universitat Autònoma que anys després tindrien un considerable protagonisme en cert govern tripartit de la Generalitat de Catalunya. A nivell de continguts, la revista esta-

Fos com fos i en la meva parcial opinió, crec que dins de la curta història de Culde-Sac es poden trobar algunes de les millors pàgines d’humor català escrit o dibuixat, i la prova és que sèries que allà van néixer com “Johny Roqueta” o “Orgasmes Quotidians”, en passar a El Jueves van tenir un gran ressò. Però Cul-de-Sac va ser un absolut fracàs econòmic, la revista no es venia i vam haver de tancar la barraca als quatre mesos per no perdre fins la samarreta. Per què? Per diferents motius. El problema de la distribució. Ens vam equivocar amb el format. Per abaratir costos va sortir amb paper i mida de diari i el quiosquer no sabia on posarla. Això en el cas que hi arribés, perquè Cul-de-Sac tenia un altre problema: era massa barata, costava 60 pessetes de l’època i ni els distribuïdors ni els quiosquers en treien un percentatge prou estimulant... de manera que moltes vegades ens vam trobar amb exemplars retornats tal i com havien sortit de la impremta. El mercat és molt seu, però també vam pagar cara la independència política i empresarial; una revista que en aquell moment trencava esquemes necessitava un fort recolzament, per no parlar de les subvencions al català que, amablement, la Generalitat ens anava posposant... Però no ens enganyem, potser el problema principal era aquest, que estava feta en català quan la demanda social era, malgrat tot, molt més feble que ara i quan l’autocrítica no passava dels manuals d’estil. Recordo una conversa amb Vázquez Montalbán, que em va dir: “potser vau sortir massa aviat” i després de fer una pausa va afegir: “tot i que en aquest país potser serà sempre massa aviat”.

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 24

Revistes de la transició pepe gálvez guionista i sindicalista

humor gràfic va ser un dels elements més destacats de la cultura popular als anys finals de la dictadura franquista; ho confirmen el número de publicacions, la seva popularitat i també les sancions acumulades. El context sociopolític d’una dictadura cada vegada més contestada i d’una societat cada vegada més alliberada va afavorir aquest protagonisme, tal i com analitza Manuel Vázquez Montalbán al pròleg de Por Favor: una història de la transició: “El frente del humor crítico es posible por las quiebras socioculturales del franquismo, un tapón de poder sobre una sociedad cambiante, tapón que reprime cuanto puede, pero que debe ampliar progresivamente los espacios de tolerancia -que no de libertad- y uno de esos espacios era el humor, considerado políticamente menos peligroso que el lenguaje crítico analítico o el lenguaje político de oposición”. En aquest context, l’humor gràfic comptava amb els avantatges de la immediatesa en l’anàlisi i crítica de les situacions i la contundència i ràpida comunicació del missatge. Però tot i això, a més a més va ser necessari el factor humà: la renovació generacional i la voluntat d’assumir riscos d’una munió d’autors i d’alguna autora, perquè tot sigui dit, l’humor gràfic era i encara és un terreny molt majoritàriament masculí.

L’

dos dies després de l’assassinat legal de Salvador Puig Antic. El fet que ràpidament esgotés la seva tirada de 100.000 exemplars ens informa de la necessitat de llibertat d’expressió que existia, però també de l’atractiu d’una revista nucleada al voltant de Manolo Vázquez Montalbán i del Perich. En la part estrictament literària van col·laborar entre d’altres José Martí Gómez, Antonio Álvarez Solís, Josep Ramoneda, Juan Marsé, Maruja Torres, Angel Casas, José Luis Guarner, Fernando Savater o Joan de Sagarra, i en la vessant més gràfica, Cesc, Forges, Núria Pompeia, Jaume Bach, Juan José Guillén, Máximo, Romeu, Vives, Vallés, Ludovico, Martínmorales, Manel, El Cubri, Pablo

Mata Ratos La gran majoria de les revistes que van practicar un humor gràfic crític als anys de la transició ja van néixer amb la personalitat formada. No és el cas de Mata Ratos, que va viure diferents eta-

La dictadura, més contestada, i la societat, més alliberada, unit a la voluntat d’assumir riscos dels autors, van fer possibles les publicacions pes i una evolució en la qual va tenir un paper important la incorporació de noves generacions d’humoristes. Així, Mata Ratos va aparèixer el 17 de maig de 1965 editada per Ibero Mundial de Ediciones. A les acaballes dels seixanta Carlos Conti, un clàssic de Bruguera, assumeix la direcció artística de la mateixa i obre la publicació, que comptava amb les signatures de Perich, Gin, Alfonso Figueras, Enrich, Pañella, Cesc,

l Portada del número 5 de Por Favor, abril de 1974. A la dreta, portada de Barrabás, “la revista satírica del deporte” Julio Cebrián, Luis, Serafín, a una sèrie de nous dibuixants com Picanyol, Ricardo, García Lorente, Ja, Oscar, Ivà i Tom, als quals s’afegirien més tard Alfons López, Vallés, Romeu, Bargadí, Irasaqui, Fer, Joma i Ludovico (pseudònim d’Aranal Ballester). Aquestes incorporacions aporten un plus de voluntat crítica en sintonia amb els canvis generacionals i amb l’extensió social de la necessitat d’exercir la llibertat. Evolució que no es produeix només en els continguts, sinó també en el funcionament de la revista, de manera que Tom pren el relleu

‘El Jueves’, “la revista que sale los miércoles” Ja amb el procés de la transició consolidat, el 27 de maig de 1977 surt per primera vegada al carrer la revista El Jueves. Creada per José Ilario, també pare editorial de Por favor, va ser comprada l’octubre del mateix any pel Grupo Z, i recollia d’El Papus part de la plantilla i el concepte “bête et méchant” de l’humor de la revista francesa Hara Kiri, tot i que més suavitzat . D’altra banda, s’ha d’assenyalar la particularitat del protagonisme de la historieta amb seccions de personatges fixos. José Luis Martín, Oscar, Tom, Romeu, Kim, Farreres, Trallero, Vives, Ivá, Ventura i Nieto, Manel, Forges, Cuatricomía (Bigart/ Sirvent/Paco Mir/Tha)… van col·laborar en aquells primers anys de l’única revista d’humor que encara sobreviu.

de Conti a la direcció i es constitueix un consell de redacció que per primera vegada a la vida de la publicació discuteix i defineix conjuntament els continguts. Malgrat tot, aquesta proposta no va aconseguir un nivell de vendes suficient per als propietaris de la revista i la van tancar. Anys després tornaria a reviure per poc temps i amb altres continguts i autors. Barrabás Una cosa que tenen les dictadures és que ho acaben polititzant tot, i l’esport, gran camp d’evasió social, encara més. Per això cal esmentar l’existència de Barrabás, revista en la qual predominava l’humor gràfic sobre el món de l’esport i molt especialment sobre el futbol, publicada a Barcelona des de 1973 a 1977. Sota la direcció formal de Xavier de Echarri, l’Oscar Nebreda i l’Ivà van ser l’ànima mater de la publicació i li van donar un toc corrosiu en les seves crítiques sobre les estructures polítiques de l’esport. Gin, García Lorente, Manel, Ja, Oli, Ventura&Nieto, Esparbé, Joma, Pañella i Perich completaven la nòmina de dibuixants i Alex J. Botines, Antonio Franco (que signava com Antonio Bigatá), José María García, Enric Bañeres o Carles Turró, la part literària. Por Favor Por Favor, significatiu nom d’una publicació que demanava amb ironia permís per ser, és a dir, per practicar la llibertat d’expressió mitjançant l’humor. I va aconseguir ser i romandre uns quatre anys, però amb una existència complicada per la repressió i també per l’evolució de la transició política. El primer número va aparèixer el 4 de març de 1974,

‘Por Favor’ va ser sancionada, suspesa, expedientada i segrestada en més de cinc ocasions: la seva economia no ho va suportar o Julio Cebrián, als quals es va afegir l’aportació internacional de Quino, Fontanarrosa o Reiser. El sumari conjuminava seccions fixes, generalment literàries, amb pàgines o dobles pàgines dedicades als acudits gràfics dels autors estrella, tot aconseguint un conjunt força coherent i representatiu del tarannà de la progressia d’aquells anys. Por favor sorgeix en les darreries del franquisme, en un moment d’intensa pugna per l’hegemonia de la transició, en què la democràcia guanyava el carrer, en què es van executar legal i il·legalment moltes persones i en què els reformadors del franquisme van guanyar la partida a l’oposició. En aquest context, el contingut clarament polític i molt lligat a l’actualitat i d’esquerres sense adscripció partidista de la revista atreu les sancions, suspensions, segrestos (números 18, 35, 55, 71, 72...) i expedients. Unes vegades amb la justificació de calmar l’anomenat “búnquer” del franquisme, com al seu primer tancament, que oficialment va estar provocat per un dibuix de Vives en el qual un cambrer li presenta a Jesús Crist el compte del Sant Sopar, d’altres per afeblir l’adversari. El cert és que amb aquest càstig es va afeblir molt l’economia de la publicació, tot i que quan la revista era suspesa, la redacció confeccionava una publicació alternativa que sortia cada setmana amb el nom de Muchas Gracias, però que no deixava de ser una solució d’emergència i insuficient. Aquesta problemàtica, unida segurament a com es va resoldre la transició, van fer que la vida de Por Favor no passés de 1978.

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 25

Núria Pompeia, cronista de la vida quotidiana Mireia Bofill traductora, activista feminista

esposes i amants, i des de les lleis. Tot el qual reclama urgentment una resposta: la unió de les “donetes” de tot el món. Són els anys d’eclosió del moviment feminista a Catalunya que culminarien amb la celebració de les Primeres Jor· nades Catalanes de la Dona el maig del 1976, en l’organització de les quals Núria Pompeia participa activament des de la comissió de Cultura i en dibuixa el car· tell. A partir d’aquí es multipliquen les peticions perquè contribueixi amb els seus dibuixos a difondre les reivindicaci· ons i denúncies de les dones. Col·labora regularment a la revista feminista Vindicación, il·lustra les Cartas a una idiota española de Lidia Falcón, i les seves “do· netes” acompanyen cartells i octavetes de les vocalies de dones i altres grups del moviment feminista, fullets divulgatius sobre anticonceptius i publicacions coe· ducatives.

úria Pompeia, “catalana de llar· ga i esforçada vida, ha tingut bastants fills (5), un sol marit, infinitat de feines i ocupacions, i ha pu· blicat diversos llibres (7, fins aleshores). També ha col·laborat en no poques revis· tes, la majoria lamentablement desapa· regudes i ha estat redactora en cap de dues d’elles (Por favor i Saber). Diu que és una excel·lent mestressa de casa, cui· nera de confiança i que li agradaria viure al camp, de renda.” Així la presentava la contraportada del seu darrer llibre d’hu· mor gràfic, Cambios y recambios (1983), resumint el que ella mateixa sempre ha destacat de la seva trajectòria: la dedi· cació durant molts anys a mantenir en funcionament una família nombrosa, la voluntat de donar expressió pública a través dels seus llibres i dibuixos a les vi· vències de la vida quotidiana, i l’aplicació de l’experiència adquirida en la gestió de la vida familiar a la tasca editorial i de gestió cultural. Tot i que, com ella mateixa explicava, va començar a dibuixar com una mena de passatemps, desprès d’haver experimen· tat també amb l’escriptura i la pintura, i sense cap vocació especial, en el dibuix trobà un mitjà eficaç per connectar amb

Història del moviment feminista Tancat el període de la transició, quan l’entusiasme del primer moment dóna pas a un cert desencís i la vida quotidia· na torna a instal·lar-se en la rutina, Nú· ria Pompeia, cronista puntual de la vida quotidiana, dóna compte d’aquest crei· xent escepticisme en el que serà el seu darrer llibre gràfic, el ja citat Cambios y recambios (1983). A partir d’aleshores la seva visió alhora càndida i descarna·

Núria Pompeia va trobar en el dibuix un mitjà eficaç per connectar amb el malestar de moltes dones que se sentien estafades per la societat

Les seves ‘donetes’ van acompanyar cartells i octavetes de les vocalies de dones i altres grups del moviment feminista

el malestar de moltes dones que se senti· en enganyades i estafades per una socie· tat que no els concedia la possibilitat de desenvolupar tot el seu potencial. El seu primer llibre, Maternasis, publicat el 1967, denuncia amb iròni· ca empatia la mística de la maternitat. No feia gaire que havia vist la llum la traducció catalana de La mística de la feminitat de Betty Friedan i tot just havia passat un any des de la publica· ció de La dona a Catalunya de Maria Aurèlia Capmany, que denunciava la precarietat de la inserció de les dones en la societat i n’assenyalava les ar· rels en la mitologia del rol maternal i la subordinació de la dona al mascle en el terreny de la sexualitat. Subordinació que ja no és possible ignorar en un mo· ment en què els costums estan canviant ràpidament, almenys entre els sectors més benestants, i que Núria Pompeia il· lumina en el seu segon llibre, Y fueron felices, editat al 1970.

da de les relacions i la vida en societat s’expressarà a través de la seva vessant d’escriptora, recuperada el 1981 amb el llibre de relats, Cinc Cèntims, al qual se· guiran dues novel·les, Inventari de l’últim dia (1986) i Mals endreços (1997). Potser la seva generositat en respondre a les múltiples peticions de dibuixos des dels moviments socials, sovint de forma gratuïta, que compaginava amb el treball professional com a il·lustradora de llibres i revistes, la va portar a buscar en la pa· raula escrita un refugi des del qual poder expressar-se més lliurament. El 1996 va realitzar el cartell de les Jornades “20 anys de feminisme a Cata· lunya”, un encàrrec amb el qual les orga· nitzadores van voler fer un reconeixement a les seves dones, nenes, “nines” i “done· tes”, com a part integrant de la història del moviment feminista al nostre país. La seva tasca també ha estat reconeguda en un vessant més ample amb l’atorgament de la Medalla d’Or de la Ciutat de Barce· lona al mèrit artístic, l’any 2000, i de la Creu de Sant Jordi el 2007.

Alliberament de costums El 1971 publica, en edició bilingüe, Pels segles dels segles, on reflecteix en dues històries paral·leles el desconcert d’una generació que ha passat en pocs anys del domini d’un ordre social asfixiant, detin· gut en el temps, segellat per les normes d’una religió repressora, a un cert allibe· rament dels costums, sota la influència de les idees de l’existencialisme, el maig del 68 i el hipisme, mentre la dictadura manté el seu domini ferri. Ja abans, el 1968 havia començat a publicar a la revista Triunfo “La educa· ción de Palmira”, amb guió de Vázquez Montalbán. La noia Palmira, en qui moltes han vist un alter ego de l’autora, intenta orientar-se en la vida mentre va rebent admonicions i consells, i ella no· més escolta i dubta, fins que acaba tro·

Portada i detall del llibre Mujercitas, publicat el 1975

arxiu

bant l’única paraula sobre la qual pot començar a bastir una vida pròpia, el so· nor “Noooo!!” amb què es tanca la sèrie, publicada en forma de llibre el 1972. L’al·legat a favor de l’emancipació femenina que feu de Palmira un perso· natge en el qual moltes dones se senti· ren identificades, dóna pas a un autèn· tic memorial de greuges al seu següent llibre, Mujercitas, publicat amb motiu de la Declaració de l’Any Internacional dels Drets de les Dones, el 1975. Un llibre que, com adverteix l’autora en el pròleg, “no és un conte, ni una historieta, i ni tan sols un fulletó”… sinó una resposta a les innumerables admonicions i etiquetes que han hagut de suportar les dones, des de la seva arribada al món, dels pares, a l’escola, a la feina, a casa, com a mares,

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 26

La Barcelona bruta dels ‘còmix’ elia herranz

na part de la joventut de la Barcelona dels anys 70 es va prendre la mort del dictador Franco literalment com un viatge a la utopia de la llibertat. Es desmarcava no només de l’Espanya franquista sinó de la cotilla de la polititzada lluita antifranquista: matava “el pare” i apostava per inventar la pròpia revolució personal. Volia trencar amb tot, mirant-se en referents culturals més llunyans (influències hippies, beatniks...) cosa que li permetien la concreta situació geogràfica d’una ciutat de pas i, en la vessant política, la tradició anarquista i llibertària d’abans de la guerra. Molts dels protagonistes van pagar molt cares les ànsies de llibertat i posteriors decepcions i trampes del sistema (sobredosis, alcoholisme, sida, presó...). Però l’esclat creatiu sense precedents d’aquells primers anys de democràcia va canviar mentalitats i llenguatges i va deixar un llegat que es va anar transformant en múltiples branques, fins avui. Perquè una de les característiques del moviment anomenat “contracultural” (underground, emmirallant-se en els pioners americans) és que va connectar amb el carrer. I una part essencial del per què d’aquesta connexió van ser els còmics (autobatejats còmix, per diferenciar-se dels tradicionals). Perquè es podien trobar fàcilment, guardar i tornar a llegir, intercanviar, difondre. Arribaven als quioscos dels barris, pobles i províncies. Els missatges trencadors reforçats per la immediatesa i la força de les imatges ensenyaven a la joventut coses que mai abans no havia vist i d’altra banda, els estava

Revistes que van marcar època

El còmic “underground” va parlar de tu a tu a la societat del moment i va fer emergir escenaris, personatges i temàtiques inèdites parlant de les seves pròpies vides, pors i contradiccions. Els parlava de tu a tu. Publicacions comiqueres com Star, la pionera El Rrollo Enmascarado, El Víbora, Rambla, Totem o Makoki van obrir els ulls de diverses generacions introduint temes inèdits o tabú com la llibertat sexual, les drogues, la vida a les presons o la cultura alternativa. Donaven pistes que existien mogudes socials i culturals diferents de les que ensenyaven els mitjans de comunicació tradicionals. També van fer emergir una Barcelona oculta, gens simpàtica, fora del focus de la vida tranquil·la, benestant o políticament correcta. El Vívora, cómix para supervivientes L’editor Josep Maria Berenguer potser és una de les persones que pot tenir una visió més panoràmica del naixement i evolució del còmic “per a adults” a casa nostra. Encara resisteix (i és una veritable fita) publicant llibres i àlbums des de

Portada de la revista El Víbora dedicada íntegrament al cop d’Estat (1981) l’editorial La Cúpula, situada a la plaça de les Beates del barri de la Rivera del Casc Antic, i va ser el responsable que la revista de còmix El Víbora es trobés ininterrompudament als quioscos durant 25 anys llargs (1979-2005). Una revista que a més del mèrit de la continuïtat i haver sabut evolucionar, va permetre al públic de diverses generacions tenir accés a creacions de qualitat per un preu assequible, una de les claus del seu èxit popular. “Fèiem costumisme, volíem parlar de la realitat, d’allò que passava al carrer”, explica. “I tot i que ens acusaven de ser quatre hippies sense consciència política, vam ser els primers que ens vam atrevir a treure un número monogràfic, “Toda la verdad sobre el Golpe”, com qui diu al dia següent del cop d’Estat del 81” (un número mític que va córrer veloç de mà en mà i que encara està a moltes estanteries, com moltes de les col·leccions de La Cúpula). ¿Quina Barcelona trobàvem a les pàgines de El Víbora? Doncs la ciutat marginal de la prostitució, els “chulos” i el cutrerío de la plaça Reial de l’Anarcoma

L’esperit lliure dels fanzines Autoeditats, fets amb uns mitjans mínims, de distribució cassolana, de vegades flors d’un sol dia (o d’un sol número), els fanzines representen l’essència del concepte underground, per la seva frescor i independència, tot i que n’hi ha hagut de veritable qualitat i perseverància en el temps

de Nazario; l’ambient platjero del dolche far niente dels Garrirris de Mariscal; la fauna humana del barri Xino d’Escalera de Vecinos de Pons; les tribus urbanes del Makoki de Borrallo, Gallardo i Mediavilla o del Peter Punk de Max; la misèria moral del justicier Taxista de Martí; la ciutat obrera putejada per la crisi dels 80 al Sangre de Barrio del Jaime Martín; la violència nihilista de l’Angel d’Iron als 90... per posar només alguns exemples d’un recorregut de més de 300 autors (i autores!) que van publicar a les seves pàgines, amb una especial cura per donar a conèixer material que es produïa a l’estranger, que equilibrava la producció pròpia i que va anar obrint veritables finestres culturals. Com afirma Berenguer, “ens vam apartar voluntàriament de les temàtiques que triomfaven als còmics del moment -aventures, ciència ficció, terror- per apostar per una visió, minoritària, que apel·lava de manera directa a la societat del moment”. És simptomàtic que l’editorial del primer número de El Víbora fos la mateixa que la del número 179 de l’any 1995, l’especial dels 15 anys, que començava: “Víbora, el cómic que atenta contra el muermo y las pirañas, el apalanque de los supervivientes de esta aburrida, autoritaria, y, lo que es peor, descangallada y estúpida sociedad, te saluda, oh lector!”, per acabar: “(...) si aún te quedan fe e ideales, no nos acompañes, pero si tienes claro que eso en general es una mierda y que lo único que queda es reírse hasta ponerlos nerviosos, aquí nos tienes”. Ganes de provocar, desmitificació i desencís. Vocació contracultural. El ‘mundillo’ No tot el còmic underground ha tingut la vessant duradora i, com s’ha dit, “comercial” de El Víbora. De fet, si per alguna cosa s’han caracteritzat els còmix

Als anys 80 es podien trobar fins a 30 publicacions de còmics per a adults. Destaquem algunes d’elles per la seva continuïtat i relació amb Barcelona: 3 El Rrrollo Enmascarado (19731975). Revista- fanzine editada a Gràcia, elaborada per Nazario, Mariscal, els germans Farriol, Pàmies, Roger Subirach i Isa Barraquer. Per a molts, la pionera de l’underground. 3 Star (1974-1980). Mítica revista de la contracultura barcelonina que contenia exhaustiva informació de la vida de la ciutat. Tot un referent per a moltes publicacions posteriors. 3 Totem (1977-1986). Publicació dedicada de manera especial al còmic per a adults fet a l’estranger. 3 Bésame Mucho (1979-1982). Revista de còmic on van publicar autors com Pons, Gallardo, Mediavilla o Fortuny. 3 Rambla (1982-1985). Especialitzada en còmics d’autors autòctons. 3 Makoki (1982-84/1991-93). Inspirada en el popular personatge escapat d’un frenopàtic, representa la visió més passada o bèstia de la Barcelona de l’època és per la seva espontaneïtat, esperit lliure, capacitat de reacció al moment, i, no cal dir-ho, el voler i poder dels seus creadors. Perquè bona part del seu llegat efímer està en els fanzines que apareixien i desapareixien als barris; la cartelleria de tants i tants concerts; les joies úniques que guardem després de trobar-les a la llibreria Makoki de Borrallo de la plaça del Pi (veritable lloc de peregrinació i aprenentatge de tants joves curiosos), el material que per quatre duros te’n podies emportar del Saló del Còmic quan encara quedava espai per a la “quitxalla”... Ara estem a l’era d’Internet. Li preguntem a Berenguer si s’ensuma un “despertar contracultural” en la Barcelona de CIU i de les acampades (hi té tres fills “indignats”). “En el plànol cultural ho veig fotut. Als anys 70, el Sónar hagués sigut contracultural. Ara està promocionat per la Damm i Vodafone”. Bon tema per a un fanzine, ni que sigui digital.

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 27

L’humor gràfic avui jaume capdevila, ‘kap’ dibuixant

a ja un pilot d’anys, Barcelona fou l’epicentre d’un neguit intel· lectual transgressor i burleta que donà lloc a la llarga tradició catalana de revistes d’humor. Des de La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa a El Be Negre, passant per Papitu, Cu-cut!, o Xut!, diverses generacions d’humoristes tocats pel geni esmolaren el seu tremp sa· tiritzant a tort i a dret. El franquisme va esbotzar aquesta tradició, que feu els seus darrers espeternecs durant la transició. Avui, quan s’escolen els darrers dies de la primera dècada del segle XXI als quioscs hom hi pot trobar quinze revistes dife· rents de decoració i tan sols una d’humor. Amb 34 anys a coll, a El Jueves, hi trobem Manel Fontdevila, Albert Mon· teys, J.L. Martín, Guillermo, Azagra, Batllori, Kim, Bernet, Mariel i Manel Barceló, Ventura, Fer, Maikel, Vizcar· ra, Jordi March, Pallarés, o Gras, entre d’altres. Cal dir, però, que en els darrers anys, dirigida per Monteys, la revista s’ha rejovenit, donant pas a un seguit de col·laboradors molt joves, provinents del món del fanzine i la historieta: Triz, Igor, Ricardo Peregrina, Carmelo Manresa, Jardí&Ariño, Morán, Bartual o Rubén Fernández. Avui, amb la davallada de lectors patida per tota la premsa de pa· per, el repte de El Jueves és no ja gua· nyar nous lectors sinó recuperar els que havia tingut.

Viure perillosament A l’ombra de El Jueves, impulsades amb més passió que recursos, hi ha altres revistes d’humor que intenten sobreviu· re. Amaníaco s’edita a Barcelona des de 1991. Ja és a la seva tercera època, en la que ha aplegat un grup d’autors de gran qualitat, fet que li ha estat reconegut amb el premi a la millor revista en el Saló del Còmic de l’any 2009. Li mancaria, però, ésser reconeguda amb les vendes que mereix. També Retranca o El Clímaco són iniciatives editorials vinculades amb l’humor que, per dir-ho d’alguna manera, viuen perillosament. Si hom vol trobar alguna vinyeta sa· tírica més ha de cercar-la als diaris. I és que -per sort!- no hi ha gairebé cap diari que no incorpori algun dibuixant satíric a les seves pàgines. Els humoristes dels principals diaris són noms consolidats a la premsa des de fa força temps. Mingo· te és a ABC des de finals dels anys 50!. La resta són noms veterans, encapça·

A l’ombra de ‘El Jueves’ intenten sobreviure iniciatives editorials d’humor gràfic, impulsades amb més passió que recursos lats per Máximo i Martinmorales (ABC), Jordi Soler (El Punt), Nando (El Periódico), Pilarín (El 9 nou), Batllori, Joma i Ventura&Coromina (La Vanguardia), L’Avi (El Punt), Fer (Avui), Alfons López (Público), Ferreres (El Periódico), o Jap (El Punt), noms que trobem a la frontissa amb una generació que ja no va viure el boom de les revistes d’humor dels anys setanta, formada per dibuixants com Eneko (20 minutos), Manel (Público), Pa· llarés (El Mundo), Joan Tharrats (Avui), Xavi Torrent i Lluís Puigvert (El Punt), o Juanjo Sáez i Pepe Farruqo (Ara). A la premsa esportiva trobem gent més jove, com Caye a l’Sport, Kap a Mundo Deportivo, i Guillermo a Marca. És lògic que els dibuixants que hem esmentat fins ara siguin més coneguts, car treballen en els mitjans de més di· fusió. De tota manera, la premsa local

De dalt a baix, portades de les revistes Retranca i Amaníaco i tires còmiques a Lamalla.cat i l’Sport catalana compta amb ninotaires de gran qualitat, amb un nivell a vegades superi· or a noms molt més coneguts de la prem· sa estatal. Si bé, potser no tenen tanta difusió, mantenen l’interès i l’estimació d’un gran nombre de lectors: Bergé, Er· mengol, Balasch, Puyal, Faro, Marçal, Óscar Sarramia, Lluís Capdevila, Ran, Pilarín o el Sr. Edi. Un altre món és el de les revistes. Hi ha una gran quantitat de dibuixants que es mouen per les publicacions setmanals,

quinzenals o mensuals, i és que és més fàcil començar a publicar en alguna revis· ta que en un diari. No totes les revistes incorporen acudits, ni de bon tros, però la presència d’un o més acuditaires enri· queix les publicacions que els acullen. No ens oblidem d’internet, i és que és el mitjà on els nous dibuixants han tro· bat la manera de fer arribar les seves cre· acions als lectors. A la web s’ha establert un canal bidireccional entre els creadors d’humor i els seus consumidors. Els mit· jans han perdut el monopoli de la difusió d’imatges satíriques, si bé això també su· posa un problema econòmic ja que molts mitjans, especialment els digitals, no es· tan disposats a pagar per un contingut que els propis dibuixants ofereixen de franc als seus blogs. Per això no esmenta· ré webs personals ni webcòmics, malgrat que n’hi hagi de ben interessants, però sí els pocs mitjans digitals que han incor· porat a la seva plantilla un humorista, com els casos de Directe.cat amb Aleix Saló, Lamalla.cat amb Jordi Canyissà, Lainformacion.com amb Ferran Mar· tín, Tottarragona.cat amb Elchicotriste, o Tribunacatalana.cat amb Puyal; així com webs que són més aviat plataformes de continguts més que no pas mitjans de comunicació però ofereixen als seus visi· tants l’accés a l’humor dibuixat, com les tires de Coragre a la web de l’Appec, o Napi a tinet.cat. Acabaré esmentant ini· ciatives digitals amb vocació de revista com Elwebnegre.com o Elestafador.com Fotut, com sempre És fàcil ser jove i humorista avui? No ens enganyem, la cosa està fotuda. Però re· sulta que sempre ha estat així. Per una banda, hi ha poques revistes, i és molt difícil accedir als grans mitjans. Per al· tra banda és més fàcil que mai donar a conèixer la pròpia obra. Així com abans

el dibuixant d’humor es foguejava en re· vistes de barri i publicacions locals, avui es fa a través dels webcomics i els blogs. Després cal, com sempre, tenir una mica de talent i una mica de sort. L’evolució dels mitjans de comunica· ció sembla haver provocat una atomit· zació del consum d’informació. Aquesta informació es produeix i es consumeix massivament i arriba per diversos ca· nals (premsa, radio, televisió, internet, mòbil) i formats, alhora que l’usuari

A la web s’ha establert un canal bidireccional entre els creadors d’humor i els seus consumidors, trencant el monopoli dels mitjans pot triar quina informació vol rebre i com la vol rebre. L’evolució dels models culturals cap a una societat molt més audiovisual i tecnològica sembla haver perjudicat, d’entrada, el format del pa· per i l’humor gràfic sempre s’ha trobat molt còmode en el format del paper. Però també cal tenir en compte que en una societat instal·lada en la cultura de la velocitat, del consum ràpid i compul· siu, de l’acceleració vital, la segregació, el zàpping i el dèficit d’atenció, l’humor gràfic, de fort impacte visual, amb el seu format icònic carregat de contingut, amb un llenguatge breu i distès, és un dels ‘productes’ ideals per als consumi· dors d’informació del futur. Sí, n’estic convençut: l’humor gràfic té molt de futur. Així com Torras i Bages deia que “Catalunya serà cristiana o no serà” jo m’atreveixo a proclamar que “La comu· nicació serà divertida, o no serà”!

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 28

Còmics

Les mil i una vides de Miguel Núñez meritxell r. pauné

El còmic Miguel Núñez: Mil vidas más, dedicat a la divulgació de la lluita antifranquista i alhora homenatge a aquest infatigable activista d’esquerres, ha aconseguit un èxit insospitat per als seus tres autors. Ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Cultura 2011 en la modalitat de Còmic per la seva “intel·ligència i emoció, els vibrants textos i les acurades il·lustracions”, en paraules del jurat. “Si fos viu hagués fet algun comentari irònic durant l’entrega, segur!”, imagina Pepe Gálvez, guionista i impulsor del llibre juntament amb Alfons López, que n’ha fet la narració gràfica. Joan Mundet ha aportat també el seu granet de sorra en forma de dibuixos hiperrealistes a llapis, gairebé fotos dibuixades, per als fragments de context històric i entre capítols. L’obra compta amb 60 pàgines d’historieta, repartides en catorze capítols breus d’entre dos i vuit pàgines, i 17 més de textos biogràfics dels autors i del mateix Núñez. Alguns dels passatges han servit, a més, per il·lustrar escenes del documental Al final de la escapada, dirigit per Albert Solé i també dedicat a l’activista madrileny, que s’endugué el premi Goya al Millor Documental del 2009. La gestació del còmic ha estat

Una vida de resistència Miguel Núñez: Mil vidas más Pepe Gálvez (guió i textos); Alfonso López (historietes i portada); Joan Mundet (il·lustracions) Edicions Ponent, 2010 112 pàgines 15 €

Portada d’Alfons López i detall d’una de les il·lustracions de Joan Mundet

llarga, tres anys, i va començar amb la complicitat del mateix Núñez (Madrid 1920 - Barcelona 2008). “Vam començar a parlar-ne el 2008 i fins i tot li vam ensenyar una primera historieta [quatre pàgines sobre una accidentada cita clandestina], que va rebre amb molt d’entusiasme i que ensenyava a tothom que el visitava a la residència!”, recorden López i Gálvez. Amb l’ajuda d’Internet i mesos dedicant-hi els caps de setmana íntegres, van poder tirar endavant el projecte des de ciutats diferents i en paral·lel a les feines. Soldat republicà, maqui al Pirineu, pres polític torturat, destacat membre del PSUC i del PCE, diputat al Congrés i més tard pioner de la cooperació internacional i l’altermundisme, alguns dels episodis vitals de

Núñez tenen un enorme potencial gràfic. Per exemple, les tortures sofertes a la comissaria de Via Laietana. “Segons el contingut les vinyetes tenen un registre més expressionista o més realista”, raona López. El traç, en tinta xinesa, es torna més viu en les escenes de violència, convertint el torturador en un monstre animalitzat i evocant la fortalesa d’un Núñez a qui res no aconseguia fer confessar. Aquest ‘cocodril vell’, com li agradava autodenominar-se, es va mantenir fresc fins a l’últim dia: “D’aquí ve el títol, perquè hagués fet i viscut mil coses més”, explica Mundet. “Ni guardava rancors ni explicava batalletes, vivia mirant endavant. Malgrat saber que estava terminal, li encantava llegir sobre el futur i els joves”, completa Gálvez. En la seva última lluita, pel dret a una mort digna, va triar la sedació pal·liativa. Va aconseguir marxar a la seva manera, plàcidament i envoltat dels seus, com descriu amb gran delicadesa el còmic que l’homenatja.

Còmics

El traç dur del carrer anaïs barnolas

La línia entre ser socialment accep· tat o marginat és ben subtil. Les il· lusions que, com una baldufa, fan girar la rutina poden esvair-se en un tres i no res i fer-la saltar pel precipici de la desolació. Sense un llit on caure mort, amb ningú a qui li preocupi la teva existència, acabes deambulant pels carrers del difícil retorn. Precisament és això el que li va passar al dibuixant de còmic Miquel Fuster. Va viure l’època de la bonança dels il·lustradors, en els anys 80, treballant com a freelan· ce per a empreses de l’Europa del nord, agències com Toutain Editor i Norma Editorial. Però, d’un dia per l’altre, la fràgil joguina de la bona ratxa es va trencar. El desamor, la depressió i un incendi a la llar -que poc després va comportar el desno· nament- el van condemnar a extra· viar-se pels carrerons de la culpa i del remordiment. Quinze anys va estar vivint al carrer, emmanillat a l’alcohol. Malvivint de la mendicitat i dels quatre duros que es treia venent quadres de toreros i de flamenques a les Rambles. Fins que va decidir abandonar aquell “suïcidi espiritual” i recórrer a la Fundació Arrels, l’entitat que des del 1987 es dedica a l’atenció de les persones sense llar. Fuster volia tornarse a guanyar la vida dibuixant i va obrir un blog (miquelfuster. wordpress.com) el qual va

desembocar en el còmic 15 años en la calle de l’editorial Glénat, obra que darrerament li ha merescut el premi del públic del Saló del Còmic de Barcelona i que ha anat acompanyada del segon volum Llorarás donde nadie te vea. Amb traçats nerviosos, secs i durs, el dibuixant relata, amb un estil gràfic personal i una narrativa reflexiva i rigorosa els seus dies, la majoria d’ells calcats els uns als altres, regirant les papereres, sentint-se dir “posa’t a robar que a la presó tindràs llit i un plat de menjar”. Amb episodis com el seu company de plaça, el Felipe, que li va donar, en un acte altruista i d’amistat, els dos últims cartrons de vi que tenia per ajudar-lo a fer-li Portada del primer llibre de Fuster i detall de la seva segona obra, Llorarás donde nadie te vea

passar la síndrome d’abstinència. Sempre amb els monuments mítics de la ciutat que fan acte de presència al fons de les vinyetes i que aconsegueixen posar-hi encara més realisme al dibuix. A través de gargots del dolor, Fuster explica com es viu el fet de romandre despert tota la nit per por a patir agressions, com la pallissa que una nit dos joves li van donar i que el van deixar sense forces ni per insultar-los mentre marxaven rient. Cansat que els agents de seguretat el fessin fora dels aparadors dels caixers, o que les burles dels joves que el cap de setmana entraven al caixer automàtic per treure diners o fer-se ratlles de cocaïna el despertessin. A la fi, va decidir agafar el tren i travessar la muntanya del Tibidabo, per anar a passar les nits al bosc, on almenys allà estaria protegit dels insensats. Però malgrat la marginació, Fuster intenta no acumular rancor ni alimentar la impotència. Per a ell, el pitjor tracte no només són els insults verbals o els gestos de menyspreu de la gent, sinó que l’ignorin absolutament. És a dir, aquells que menystenen l’últim que li queda a un sense sostre: el reconeixement de la seva pròpia existència. Els indigents, comenta: “no ens lamentem dels diners que hem gastat pels altres, en canvi, aquestes persones, a qui la vida els ha afavorit, mostren ingratitud”.

Pintar a la vora del precipici Miguel, 15 años en la calle Llorarás donde nadie te vea (segundo volumen) Miguel Fuster Ediciones Glénat, 2010 (1r volum), 2011 (2on volum) 17,95 €

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 29

“La gent ja no és tan dòcil com als 90” albert balanzà periodista

ntrevistem el dibuixant Carlos Azagra a casa seva, al barri de Sant Martí, el teixit associatiu del qual -i el de la resta de la ciutat- sap que sempre pot comptar amb la seva pluma per il·lustrar qualsevol moguda reivindicativa o popular.

Carlos Azagra

sobretot. Gent que domina la política… Ara mateix, per exemple, els dibuixants també han tingut molta veu a l’hora de retratar els indignats, encara que també han anat una mica despistats.

Dibuixant

Què penses de la nova generació de dibuixants, més moderns, més “cool”, com en Juanjo Sáez. Tu vius a la Verneda, com el seu personatge, Xavi Masdéu… No me’ls he trobat mai ni a un ni a l’altre. Jo m’ho passo molt bé, em diverteix i sens dubte té el meu suport, com tots els nous dibuixants que surten. Gin sempre deia que no hi ha dibuixants millors o pitjors, sinó diferents. El planter que ha donat Catalunya és impressionant, des de El Bé Negre, el Cu-Cut…

Després dels més de trenta anys de carrera que portes a les espatlles, com veus ara Barcelona per pintar-la en una vinyeta de còmic? Barcelona continua sent interessant, com sempre, i és un punt de referència des del moment que veus la quantitat de dibuixants que hi ha, i que tots són molt bons, són els millors. A Madrid, els Forges, Máximo… són d’una altra manera. Però sí que és veritat que també els mitjans de comunicació i les empreses, i nosaltres mateixos, ens anem tallant una mica. Som menys incisius. Des de quan passa això, aquesta autocensura? Doncs des de la desaparició de Jaume Perich. Ningú no ha agafat el seu relleu i no hi ha ningú que se li assembli. No hi ha dibuixants amb el llapis esmolat, encara que dibuixin bé i siguin bons. Però de qui és més culpa això, del dibuixant o de l’empresa? L’empresa colla més que el dibuixant, perquè no ven, perquè no quadren els números. Però tampoc nosaltres no hem sabut seguir ficant-nos amb el poder polític com ho fèiem amb el Partit Popular quan manava Aznar. No hem sabut ficar-nos amb el PSOE. No sé per què, perquè al cap i a la fi els que manen sempre tenen una mateixa actitud i nosaltres sempre hauríem de donar-los canya. Home, ara sembla que vénen bons temps per a l’humor, si el PP torna al poder a Espanya. Sí, seran temps interessants, tristament interessants. El Jueves tenia unes vendes molt millors amb Aznar que amb Zapatero. Si el retorn del PP implica que El Jueves es vengui més, de conya. Si no t’ho mires així, t’entra la depressió. Alguna vegada has explicat, però, que el perfil del lector de El Jueves ha canviat. Sí, els estudis que s’han fet diuen que abans el perfil era el d’un home, gran i d’esquerres i ara és una dona, jove i de centre-dreta. Abans això era impossible, i a més quedava fatal dir que votaves el PP. Tenint en compte això i que El Jueves és una publicació nascuda a Catalunya, creus que el PP ja és finalment un partit normal a casa nostra? Comença a ser preocupant que ho sigui. És l’ala més dretana de CiU o la castellanoparlant. Sembla irreal que governi Badalona o que s’hagi democra-

ignasi r. renom

Carlos Azagra titzat, perquè abans era el més fatxa que hi havia a Catalunya. Sí, ja és poc a poc un partit normal, tot i que no ens agradi. Què creus que farien Pedro Pico y Pico Vena amb els dirigents de Plataforma per Catalunya? M’ho callo perquè m’acusarien de terrorisme, però sí que diré que és preocupant que Plataforma surti, perquè són molt pitjor que el PP i perquè estan disposats a trencar la baralla. No se’ls ha de donar ni un dit perquè ells sempre s’aprofiten d’això. També, però, penso que és un toc d’atenció a l’esquerra i al “bonisme”. Ja no hi són ni el Perich ni l’Ivà, ara s’ha jubilat l’Òscar, tu tens menys pàgines a El Jueves… Què queda de tot allò que hi havia quan vas començar? Cada temps és diferent i ens hem tornat conservadors: amb el treball, amb la parella… Que existeixi El Jueves ja és fort, i si ha de ser una mica menys Papus, doncs cap problema. Potser la societat no demana tant ara, vol més evasió i menys radicalitat, i també és bo donar oportunitats a la gent nova que arriba. El dibuixant ha de tenir on practicar, com jo vaig tenir el rodatge al Diari de Barcelona. Què recordes d’aquells teus inicis a Saragossa? Doncs sobretot del meu mestre, Labordeta, i d’Andalan, el primer diari on vaig col·laborar. Després a Barcelona vaig viure l’aventura del Col·lectiu Butifarra en una època que hi havia molts diaris: Tele/Exprés, Mundo Diario… Recordo Joaquim Ibarz, Huertas Claveria, Manuel Campo Vidal. També són models de periodista que han anat desapareixent. Jo sempre he identificat aquestes actituds

amb els valors de l’esquerra, però potser tenen la raó els indignats, que diuen que tots són iguals. No ho sé, jo sóc dels idiotes que encara continua votant. Com va ser la teva primera vinyeta? Era a Andalan, un tema de futbol, sobre el Real Zaragoza. És curiós perquè el tema futbolístic a mi em rellisca. I anava acompanyat d’un tema molt profund sobre la lluita de classes al futbol. Doncs us n’heu fet un fart de parlar de futbol els dibuixants… Perquè també podem parlar de política. Això ho deia l’Ivà. I l’Òscar, el que més n’ha parlat, no era fanàtic del Barça ni res, però va tenir tirada amb el Jordi Culé. A la vista de l’evolució de El Jueves, es podria dir que tu sempre vas ser el raret de la redacció? Al principi, sí. Hi havia cartes de protesta que arribaven a la redacció i deien que me n’anés a Makoki o a El Papus, que era més gruixut i menys selecte. I jo venia de la línia bruta, la línia xunga. I també em criticaven per parlar de Batasuna, de Negu Gorriak, de la kale borroka, que era la lluita i que em semblava bé en aquell moment. Ara em diuen comunista, roig… tot això m’enorgulleix. Ara tens una altra via de connexió amb els lectors a través del teu blog. Sí, no tinc massa visites però hi ha alguna curiositat: cada dia rebo una dotzena de visites d’un convent de monges de clausura d’un poble de Burgos. I això em fa molta gràcia. Tornant a la professió: el dibuixant s’assembla al músic en el fet que la gent

Ninotarire de l’inconformisme Carlos Azagra (Morón de la Frontera, Sevilla, 1957), criat i educat a Saragossa per professors com José Antonio Labordeta, va arribar de ben petit a Barcelona on ben aviat es va convertir en el dibuixant de còmic més reivindicatiu. Des de 1984 que setmanalment se’l veu a les pàgines de El Jueves, però el seu traç inconfusible, fins i tot present a la bústia de casa seva ara a Sant Martí, forma part de l’imaginari col·lectiu de diverses generacions. Fundador del Partit de la Gent del Bar (PGB), com a ninotaire es va iniciar a Andalan fins que el 1975 va arribar a Catalunya i va integrarse al col·lectiu Butifarra, amb els quals va fer els primers cartells de la FAVB. Sens dubte passarà a la història com el creador de Pedro Pico y Pico Vena, els dos punkis de “El Jueves”, i com a retratista de la Barcelona més inconformista. es pensa que només es diverteix quan també està treballant? Sí, hi ha la imatge que el dibuixant no és periodista, i fins i tot els periodistes, una mica envejosos, no reconeixen que amb un traç es pot resoldre millor un article profund. Jo crec que continuem sent un complement perfecte. Has tingut algun referent a la premsa escrita? A banda del Perich, El Roto

I ja tens el teu pronòstic sobre el futur del moviment 15-M? Doncs no, però tinc clar que no dificultarà que el PP guanyi les eleccions. Perquè l’assemblearisme està molt bé menys quan plou, oi? Ara ha sortit bé perquè fa bon temps, però no pots contradir-te a la primera i acceptar un local de l’Ajuntament. El que tinc clar és que plogui o nevi s’ha de seguir donant canya. I més amb aquests alcaldes que el primer que fan quan arriben al càrrec és apujar-se el sou. Contra aquests, canya. En aquesta època de dispersió política també han sortit més que mai propostes de partits antisistema o de deslegitimació de la política per la via del humor, com la CORI o el PATO. Ara el PGB trauria vots? Sí, segur que sí. I no passa massa temps sense que algú m’ho demani. Però la veritat és que fot mandra i sempre surten els aiatol·làs que et diuen que vols viure de la política. Segurament, pels que hi ha manant, nosaltres ho faríem millor. Has tornat a dibuixar ara més a Saragossa que a Catalunya. Un retorn als inicis? Ara faig Pedro Pico y Pico Vena allà des que van sortir de El Jueves per votacions dels lectors. Ja se sap: els meus lectors són abstencionistes i sempre perdo aquest tipus de consultes. La democràcia és així. Et queda corda per estona. Sí, perquè vénen temps durs i arriba gent amb ganes de muntar brega. I nosaltres ja no somtan dòcils com als anys noranta. La gent comença a ser valenta: és meravellós que s’hagi desitjat una vaga general al marge dels sindicats! Diga’m una frase que el Perich escriuria ara en una vinyeta sobre la situació actual. No et creguis res del tot o te la poden colar per qualsevol banda. Pedro Pico y Pico Vena serien més expeditius? A l’estil Labordeta? Sí, engegarien a la merda tothom.

CARRER119 JULIOL 2011 PUBLICITAT 30

CARRER119 juliol 2011 CARRERS 31

Amnistia Internacional fa 50 anys

Barcelonins d’arreu: la búsqueda

El dissabte 11 de juny, els veïns i veïnes de la Bordeta van fer seu el recinte de Can Batlló, una antiga fàbrica els terrenys de la qual han d’acollir equipaments.

La Perona d’Esteve Lucerón

CARRER

Després de 35 anys esperant que l’Administració fes la seva feina, el veïnat ha començat a gestionar una de les naus. Hi vol fer una biblioteca

El veïnat entra a Can Batlló néstor bogajo

del recinte fabril, va demanar que l’11 de juny li donessin un mall i un casc, que ell enderrocaria una de les parets. “Regidora Moraleda, això de Can Batlló ho hem de fer: vostè també ha de venir a tirar la paret”, deia, jovial com sempre, l’alcalde. Per sort, no va caldre la seva ajuda.

Els veïns havien avisat. Estaven farts d’esperar. De veure com les parets de l’enorme recinte fabril de Can Batlló convertien en un bunker mig barri de la Bordeta. Ho van dir el 2009, tres anys després que s’aprovés el pla que destina els terrenys de l’antiga fàbrica a zona verda, equipaments i habitatge: “si l’1 de juny del 2011 no hi veiem moviment, hi entrarem”. I dit i fet. Un petit exèrcit -cívic i festiu- va aplegar-se el dia 11 davant l’entrada del recinte. S’havia dividit en tres columnes, que partiren de la plaça de Sants, la rambla de Badal i la plaça de la Farga. Al migdia, després d’una gran traca, el veïnat -guiat per un puny gegantí- travessava la porta. Les celebracions -la música, el menjar, les reunionsvan durar tres dies. No va caldre emprar la força. Poc abans del “Dia D”, la propietat va accedir a negociar directament amb els veïns la cessió d’una nau del seu gust, no com la que havia ofert l’Ajuntament setmanes abans, un edifici perimetral,

Sembla que arriba l’hora de recollir els fruits d’una lluita que té els seus orígens el 1976 arran el PGM

Can Batlló és un bon exemple de com ha funcionat la lògica especulativa els darrers anys a Barcelona ubicat sobre futura zona verda. El veïnat volia una de les naus històriques i consolidades, com la que ara tenen, el Bloc 11. La data -l’11 de juny-, escollida gairebé a l’atzar, ha esdevingut determinant. La coincidència amb el procés electoral -promeses, campanya i investidura pel mig-, sumada a l’onada d’indignació que va viure Barcelona durant aquells dies, va fer que l’Ajuntament -el sortint i l’entrant- i la propietat -la immobiliària Gaudir- busquessin una solució ràpida. Sabien que els veïns tenien preparat un pla estratègic d’ocupació: el seu particular “desembarco en Dunkerque”.

Molta feina per fer L’11 de juny, les cares dels veïns i les veïnes eren plenes de satis-

El projecte resta aturat “Sempre hem vist molt clar que ens estaven enredant. Des del 97, han estat explicant-nos històries, coses meravelloses, de ciència ficció”, manté Josep Maria Domingo, president del Centre Social de

Els veïns s’han dividit en vuit comissions de treball i prenen les decisions importants a l’assemblea

jona linuxbcn

Els veïns i veïnes de la Bordeta celebren la recuperació de part del recinte de Can Batlló per al barri facció. No podia ser d’una altra manera. Entraven a la nau -cedida de la propietat a l’Ajuntament i de l’Ajuntament als veïns- i, qui més qui menys, feia els seus plans: “aquí hi pot anar una sala d’assaig”, “aquí, la biblioteca”, “caldrà habilitar una saleta com a magatzem per a les eines”. I és que hi ha molta, moltíssima fei-

na per fer, ja que el recinte no està, precisament, llest per ocupar. Tanmateix, sembla ser que -per fi!- ha arribat el moment de les alegries. De recollir els fruits d’una lluita que té els seus orígens el 1976 (veure “El cor robat” de la pàgina 39 d’aquest mateix número i la pàgina 9 del Carrer 116), quan el Pla General Metropolità decidia

que Can Batlló havia d’acollir zona verda i equipaments. Pel camí, un llistat interminable d’anècdotes. De tot tipus: gracioses, lamentables, indignants. Els veïns de Sants i la Bordeta expliquen que, quan es va inaugurar l’aparcament provisional de Can Batlló, el desembre passat, Jordi Hereu, corprès per les dimensions

Sants. “Parles amb un i et diu una cosa; parles amb l’altre i te’n diu una altra. Ens emprenya la poca transparència que hi ha”, apunta Enric Jara, vocal de la Comissió de Veïns de la Bordeta. Can Batlló és un bon exemple de com ha funcionat la lògica especulativa a Barcelona en els darrers anys: “L’Ajuntament no tenia diners i ha esperat que la “festa” la pagui la creació d’habitatge lliure: cada vegada que es modificava el projecte, sortien 200 pisos més”, apunta Jara. Ara que els pisos no es venen, ningú no en vol construir. I el projecte resta aturat. Menys el Bloc 11.

El Bloc 11: posant fil a l’agulla Els veïns s’han dividit en vuit comissions de treball: Model de gestió, Disseny de l’espai, Infraestructura, Negociació, Reivindicació, Biblioteca, Activitats i Difusió. Les decisions importants les prenen a l’assemblea, que sol congregar 60 o 70 persones de totes les edats. “Això és important perquè no hi hagi guetos”, apunta Domingo. Aquesta transversalitat ja es va donar durant les reivindicacions impulsades per la plataforma ‘Can Batlló és pel barri’, que va comptar amb l’ajuda de les entitats de joves de la zona -Can Vies, LaCol, Assemblea de Barri de Sants-, escoles, agrupaments escoltes, etc. Aquesta mobilització, tan heterogènia, va atemorir la propietat, que va cercar el recinte amb filferro d’espines dies abans de l’anunciada ocupació, tot deixant-lo com si fos un camp de concentració.

El Bloc 11 ha d’esdevenir un espai per a joves i gent gran. El primer projecte en materialitzar-se és la Biblioteca Popular Josep Pons. Tenen 500 llibres que ordenaran en un altell de manera provisional. Quan decideixin el lloc definitiu, hi traslladaran les donacions aparaulades, uns 5.000 llibres més. La Comissió de Biblioteca la formen una quinzena de persones -professors, exprofessors, estudiants d’Història...-, que als inicis faran més feina de fuster que no pas de bibliotecari. Santi Medina, membre de la comissió, diu que volen una biblioteca “autogestionada, que depengui el mínim de l’Administració”, i que esdevingui “un lloc de trobada, on poder fer conferències, presentacions de llibres o repàs per als nanos”. “Ara és hora de consolidarse a l’espai, de donar-li vida, i de

pressionar com a bojos perquè tot el que falta és que es desencalli d’una punyetera vegada”, apunta Domingo. Abans, però, és imprescindible acabar d’indemnitzar treballadors, industrials i veïns. El veïnat espera que es faci efectiva la dotació econòmica per pagar les indemnitzacions aprovada per l’anterior govern municipal -l’allargada ombra de les retallades fa molta por-. De moment, CiU ha dit que vol canviar la junta de compensació per un sistema de cooperació, que ha de permetre l’Ajuntament fer-se càrrec de les indemnitzacions. El cert és que, durant el buit de poder al consistori, els veïns no han pogut negociar res. Però no s’estan de braços creuats. Volen fer unes jornades de portes obertes per la festa major de la Bordeta. La lluita continua.

CARRER119 JULIOL 2011 PUBLICITAT 32

CARRER119 JULIOL 2011 CARRERS 33

Aministia fa 50 anys jose ángel borlán activista d’amnistia internacional Catalunya Dos estudiants alcen les seves copes i brinden per la llibertat. Portugal, 1960. Són detinguts i condemnats a set anys de presó. La dictadura de Salazar no tolera la dissidència. Peter Benenson, advocat britànic actiu en la defensa del drets humans, llegeix en un diari londinenc una petita notícia que es fa ressò de la condemna als estudiants. Indignat, truca uns amics i comença a muntar una resposta internacional per intentar alliberar-los. El 28 de maig de 1961 , el diari The Observer publica un article de Benenson, “Els presos oblidats” (The Forgotten Prisoners), que engega una campanya anomenada “Crida per l’Amnistia 1961” per pressionar els governs en favor de vuit presos de consciència d’arreu del món. L’article començava dient: “Obriu el vostre diari qualsevol dia de la setmana i trobareu una notícia de qualsevol part del món, sobre algú que ha estat detingut, torturat o executat perquè les seves opinions o la seva religió són inacceptables per al seu govern. Són uns quants milions de persones, empresonades, i no totes rere el teló d’acer o de bambú, i cada vegada n’hi ha més. Llegint el diari es nota un desagradable sentiment d’impotència. Tot i això, si aquests sentiments desagradables de tot el món poguessin unir-se en una acció comuna, es podria fer alguna cosa efectiva.”

Resposta massiva La reacció a l’article va ser immediata i aclaparadora: milers de cartes i donatius, juntament amb gran quantitat d’informació sobre presos de consciència. Aquesta preocupació es va canalitzar posant els simpatitzants en relació amb altres que vivien a prop seu i animant-los a constituir grups. Havien de posar-se en contacte amb les famílies dels presos, enviar regals i recaptar diners per

econòmics, socials i culturals que ha arribat fins avui amb l’actual campanya contra la pobresa “Exigeix Dignitat”. L’altre gran focus d’activitat ha estat la lluita contra la presó de Guantánamo i totes les conseqüències de la “guerra contra el terror”.

Barcelona, 1978

amnistia internacional catalunya

Grup universitari de la UPF d’Amnistia Internacional Catalunya en un acte contra la pena de mort a elles i, sobretot, havien d’escriure al pres, encara que no fos possible una resposta. La idea era que el pres sabés que algú en un altre lloc del món es preocupava per la seva situació. Així naixia un moviment internacional de defensa dels drets humans que de seguida va comptar amb divuit seccions nacionals i 850 grups d’activistes en vint-i-set pa-

Actualment Amnistia té més de tres milions de membres i simpatitzants i està present a 150 països ïsos. En l’actualitat, Amnistia Internacional té més de tres milions de membres i simpatitzants i està present a 150 països.

Contra la tortura i la pena de mort Mentre un professor sud-americà és torturat per la policia, obren una línia telefònica entre la cambra de tortura i la llar del detingut, obligant la seva dona a escoltar els crits de dolor del seu marit. Durant la terrible experiència, la dona mor d’un atac de cor. El pres

sobreviu i li és permès d’exiliar-se amb els seus fills. Després explicaria a Amnistia: “van matar la meva dona. M’haguessin mort a mi també, però vostès van intervenir i em van salvar la vida”. A partir de la dècada dels anys setanta, l’organització obre els seus horitzons de treball i engega dues campanyes mundials: l’abolició de la tortura i la fi de la pena de mort. El 1977, Amnistia Internacional rebria el Premi Nobel de la Pau. En els vuitanta, s’hi afegiria el treball en favor de la població refugiada i contra els abusos de grups armats d’oposició i la presa d’ostatges. També és el moment en què es comencen a publicar materials d’educació en drets humans. Als noranta, Amnistia llança diverses campanyes contra els homicidis polítics, les desaparicions forçoses i les execucions extrajudicials, sobre els drets de les dones i per demanar una Cort Penal Internacional permanent. També contra les mines terrestres, sobre els nens i nenes soldats i sobre el comerç d’armes lleugeres. El començament del nou segle ha obert noves perspectives de treball en drets humans. Es feia la primera campanya digital (www.stoptorture.org) i es reforçava el treball a favor dels drets

Col·laboradors anònims espanyols d’Amnistia Internacional coincideixen el 1976 en un acte organitzat pel CIDOB a Barcelona on es presentava públicament una campanya sobre la tortura a l’Uruguai. No es coneixen entre ells. Així comença la creació de la secció espanyola d’Amnistia, constituïda finalment a Barcelona l’estiu de 1978. Un dels anònims assistents era el pare claretià Manuel Casanoves. Estava exiliat a Londres el 1961 quan Peter Benenson (que coneixia molt bé la realitat de la dictadura a Espanya) va publicar l’article sobre els presos oblidats. En el primer número de la revista “Amnesty” de 1962, Casanoves escrivia un article titulat “Protesta catalana” en el qual parlava del poble català com un “pres de consciència col·lectiu”. Ell fou el primer president de la secció espanyola d’Amnistia. Una de les fites més importants de la secció va ser la campanya de recollida de signatures l’any 2003 contra la lapidació de les nigerianes Amina Lawal i Safiya Huseini. Dels deu milions de signatures d’arreu del món, més de la meitat van sortir d’aquí. L’altre moment important va ser el concert celebrat a Barcelona el 10 de setembre de 1988. Sota el lema “Drets Humans, Ja”, noranta mil persones es van aplegar al Camp Nou per escoltar les cançons de Bruce Springsteen, Tracy Chapman, Sting, Peter Gabriel, Youssou N’Dour i El Último de la Fila. Actualment, l’organització a Espanya té 63.000 socis i sòcies (11.700 a Catalunya) amb prop de 2.000 activistes en 95 grups locals i universitats. Més de mig milió de ciberactivistes col·laboren habitualment en les accions i campanyes a Internet..

Un informe esperat... i temut Cada any, pels volts del 28 de maig, Amnistia Internacional presenta simultàniament a tot el món el seu “Informe Anual sobre l’Estat dels Drets Humans”. S’estructura en dues parts: una anàlisi de l’estat dels drets humans a nivell global i per àrees geogràfiques, i l’informe detallat país per país. Per als estats, sobretot els de caire democràtic, és una humiliació sortir a l’Informe. En el de 2011, l’organització destaca que hi ha restricció il·legítima de la llibertat d’expressió a 89 països; s’està demanant l’alliberament de presos de consciència a 48; s’han documentat tortura o altre tipus de maltractaments a 98; dues de cada tres persones no poden accedir a la justícia; s’han investigat judicis injustos a 54 països... I una positiva: el 1977 només 16 països havien abolit la pena mort per a tots els delictes, avui ja són 96. Pel que fa a Espanya, l’Informe d’enguany dedica tres pàgines (per odre alfabètic, entre Eslovènia, amb una, i Estats Units, amb cinc)

a les preocupacions d’Amnistia Internacional sobre l’estat dels drets humans. Destaca que “persisteixen les denúncies de tortura i maltractaments infligits per membres de les forces de seguretat” i “les investigacions realitzades sobre aquest tema van continuar sent inadequades”. També persisteixen les “denúncies sobre càstigs corporals, aïllament, prescripció indeguda de medicaments i assistència mèdica insuficient en centres per a menors d’edat amb problemes socials o de conducta”. Destaca també la violència contra les dones i el judici contra el jutge Baltasar Garzón per investigar violacions de drets humans durant la dictadura. De les denúncies que tenen a veure amb Catalunya: la utilització per part d’alguns polítics del racisme i la xenofòbia com a instrument d’enfrontament partidari i les previsions de retallades socials que van contra els drets humans de les persones empobrides

En 5 paraules Glòries

Enderroc de l’anell

Les associacions de veïns de Sagrada Família, Clot-Camp de l’Arpa, Poblenou i Fort Pienc han manifestat en un comunicat públic el seu total desacord amb la proposta del nou regidor de Sant Martí, Eduard Freixedes, d’aturar la construcció dels túnels i l’enderroc de l’anell viari de Glòries. Les associacions estan d’acord en “millorar el projecte i planificar raonablement les obres, però sense que això signifiqui afegir més anys d’endarreriments”. Posteriorment el responsable d’Urbanisme ha desautoritzat el regidor i ha manifestat que es reunirà amb els veïns. Esquerra de l’Eixample

Més endarreriments a la Model?

La consellera de Justícia, Pilar Fernández Bozal, vol replantejarse el conveni firmat per la Generalitat i l’Ajuntament per a la presó Model. Suposaria l’elaboració d’un nou projecte, ja que per a la consellera Bozal, l’aprovat és insuficient. Si afegim la situació financera de la Generalitat, l’ajornament pot significar més anys d’espera. Espera per a uns presos que viuen indignament i per a uns barris que necessiten sòl per als necessaris equipaments. Sant Gervasi

Salvem el ginjoler!

La construcció d’un centre de serveis socials pot afectar un ginjoler situat al carrer Arimon. És l’exemplar més antic de Catalunya i potser d’Europa. L’any 2007 els veïns i veïnes van recollir 1.400 firmes perquè el solar es convertís en plaça. L’equipament és important per a la barriada, però el veïnat està disposat a salvar aquest exemplar únic. S’ha sol·licitat que s’aturin les obres i que es realitzi un informe. Nou Barris

Casals de Joves

Els casals de joves de Roquetes i Prosperitat estan gestionats de fa anys per entitats creades pels mateixos joves dels barris. Tenien la promesa del districte que l’any 2011 passarien a conveni. Per desídia, no volem pensar que per mala fe, s’han passat tots els terminis, no s’ha firmat el conveni i ara la seva gestió perilla. Les entitats de Nou Barris recolzen la continuïtat d’una gestió que consideren exemplar. Ara li toca resoldre la papereta a la nova regidora. Per si no són prou maldecaps, el solar on havia d’ubicar-se el casal de joves provisional de Prosperitat, ara resulta que no és de titularitat municipal i els barracons prefabricats no tenen lloc on complir la seva funció. Poblenou

Aigües freàtiques

L’AV del Poblenou denuncia la pèrdua de litres i litres d’aigua arrel d’unes obres del carrer Bilbao amb Diagonal. L’alt índex d’aigua freàtica acumulada al subsòl és una realitat que causa nombrosos maldecaps per les filtracions en els aparcaments i baixos d’ascensors, a la vegada que es perd per a possibles usos secundaris.

CARRER119 JULIOL 2011 CARRERS 34

¿Hasta cuándo un inmigrante deja de ser inmigrante? Carrer entrevista a personas llegadas en diferentes oleadas migratorias. Son ciudadanos, son barceloneses, y cada cual aprende su oficio y con él brega

La búsqueda jesús martínez

FEDERICO NOGARA, ESCRITOR URUGUAYO

Dudaba entre dos frases. “Los pequeños dedos empujaron la bola de madera a lo largo de uno de los alambres del ábaco” o “Los pequeños dedos acariciaban las bolas con la suerte de los principiantes”. Se quedó con la primera. Encajaba mejor con el sentido del texto. Federico Nogara (Montevideo, Uruguay, 1948) comenzó con la aritmética de los dedos su libreto Regreso al desconcierto, publicado en Ediciones Carena. Entre estos dedos menudos y afilados como una hoz y esta otra frase que pone fin a la obra: “Sólo nos queda pegarnos al suelo y resistir”, han pasado 56 años de aprendizaje de párrafos zombis y voladitas con escoba, años en los que se ha embebido de literaturas apátridas y de clásicos griegos sahumados en las últimas galerías de las bibliotecas públicas. Su estilo, descarnado, engañoso, arcano, es fruto de la búsqueda que aquí les narro.

En 1986 quedó finalista en un concurso de cuentos en la Casa de Uruguay de Barcelona, con un relato surrealista sin título FOTO: marc javierre

¿Qué es la literatura? Federico Nogara define su estilo con la seguridad del vencimiento de una deuda y el análisis de Jorge Valdano sobre las Aptitudes de los

viajó a Barcelona, donde se cobijó en las casas de los amigos que pronto verían cómo la dictadura en la que no creyeron porque la odiaron se esfumaba por la puerta de atrás, merced a las leyes de “impunidad y caducidad” que impedían llevar ante la Justicia a los responsables de las matanzas sin testigos. En Barcelona montó con Martha Giordano, su pareja, una academia de inglés, aun a falta de un estilo propio con el que escribir sus “artefactos” literarios. Se llama Wellington House Idiomas, en memoria del mariscal de campo Arthur Wellesley, primer duque de Wellington, quien derrotó a Napoleón: “Acabemos con los emperadores”. “Estamos hablando en este momento…” Federico Nogara empieza así sus palimpsestos verbales, glosas metafísicas sobre el ser y el devenir: “Estamos hablando en este momento sobre por qué empecé a escribir tarde. No sé, no encontraba mi estilo, y lo buscaba. Yo era un gran lector. Con 13 años ya había leído a Erich Maria Remarque, Maxence van der Meersch y Karl Cronin. Mi concepto de escritu-

“En los 70 se pensaba como un colectivo, la realidad nos superaba, pero no teníamos posibilidad de ganar”

Tras el golpe de Estado del 73 Nogara huyó (“le exiliaron”) a Australia. Nueve años más tarde recaló en Barcelona

Centrocampistas y su Juego Determinante: “En mi estilo propio, después de años de búsqueda incesante, vigilo tanto lo que digo como cómo lo digo. Yo no soy un escritor realista; la realidad es un concepto complejo. No hace falta enseñarla, todos vemos la situación, y es compleja, como digo, porque incluso la situación mundial…”. Darle cordura a este galimatías es tarea harto difícil: “Yo escribo los mecanismos que llevan a esa realidad, mecanismos humanos…”. Le pregunto de nuevo lo que antes ya le había preguntado, con la impaciencia de las descargas de Youtube, porque aún no he obtenido una contestación clara y tajante: “Pero ¿qué es la literatura, según usted?”… Antes de llegar a una conclusión definitiva sobre el porqué literario, Federico ha recorrido el desierto prosaico de los arameos, descalzo, con un sol sin sombra y una esterilla de arena bajo sus pies. Descendiente de la tribu global, con la mezcla de sus ascendientes brasileños, italianos, franceses y españoles, Federico es un joven a quien no le llegará la vejez, y en el promontorio de su corta edad, con las tiras de asado de sus angustias políticas, alimentadas para que no fueran capitulaciones, quiso cambiar el mundo: “El joven de hoy

ra es que hay escritores (quienes hacen libros), escribidores (como Vargas Llosa llama a quienes escriben culebrones) y hombres de letras, con una curiosidad que se extiende al ensayo, la crítica, la poesía… Yo quiero ser un hombre de letras”, clasifica Nogara, envuelto en la neblina de sus propios recuerdos. “Pero no le veía sentido a todo esto. Según Vázquez Montalbán, todo buen escritor que se precie ha de pasar por esta etapa en la que no encuentra sentido a lo que hace.” En su taller literario online Ahora Cuento (www.ahoracuento. com) intenta mejorar los textos mediante los trucos de la sintaxis y los amagos gramaticales.

es individualista. En los sesenta se pensaba como un colectivo. Vivíamos una realidad que nos superaba. De todas formas, no teníamos posibilidades de ganar”. Se sumó al Frente Amplio, en 1971, un conglomerado de organizaciones y grupúsculos de izquierda cuyos postulados comunes pivotaban sobre el mismo eje de la distribución de la riqueza (“el Partido Comunista de Uruguay era el más fuerte, pero estalinista”). Los tupamaros del MLN-T preconizaban la lucha de guerrillas de tipo “foquista”: “Ocupar un sitio para luego expandirse. Se trató de implantar en el campo, pero el Che ya lo había dicho: ‘El campesino es un pequeño burgués, quiere la tierra para sí’”. El Che, “la luz de mi generación”. “Nosotros queríamos seguir el ejemplo de Cuba, referente para América Latina y un impulso importante, y donde existe aún hoy la revolución, frenada por un bloqueo espantoso. Se ha hecho un gran trabajo en educación y sanidad, lo que ha permitido concienciar a

Según el padrón de 2009, en Barcelona viven 2.782 personas de nacionalidad urugaya, 1.466 hombres y 1.316 mujeres. De mayor a menor presencia, residen en el Eixample (492), Sant Martí (430), Sants-Montjuïc (338), Horta-Guinardó (329), Sant Andreu (299), Nou Barris (261), Ciutat Vella (232), Gràcia (218), Sarrià-Sant Gervasi (118) y les Corts (65)

la población para que sostenga el régimen; si no, la revolución hace tiempo que habría caído. En Cuba, el pueblo es muy culto, pero se ha burocratizado el sistema, igual que ocurrió en la URSS”, deplora este mogote de idearios incólumes con la obstinada vocación por el oficio de escritor. De Cuba ha extraído una lec-

ción insalvable, que es la consagración de un manual insurgente: “Cualquier movimiento revolucionario, si se queda aislado, muere”. El 23 de junio de 1973, con el apoyo taimado de Juan María Bordaberry, a la sazón presidente del Gobierno, las Fuerzas Armadas dieron un golpe de Estado en Uruguay, uno más en el Cono Sur. Federico Nogara huyó a Australia; no huye, hacen que huya: “No me exilié, me exiliaron”. (Uruguay es uno de los países americanos con más población fuera de sus fronteras.) En Australia, Federico, el escritor que aún no le había sacado punta a los pequeños dedos que empujan bolas de madera, trabajó en muchísimas cosas, y se despidió de muchos mostradores antes de aceptar el ofrecimiento de la compañía telefónica de Sídney, que en sus oficinas le había dado cabida para que atendiera las solicitudes de conferencia de los canguros aislados. En 1982, Federico abandonó el país que le había acogido, y con el inglés aprendido de los bourbons,

Jesús.—¿Sabe por fin qué es la literatura? “¿Que qué es la literatura? La literatura, en palabras de Oscar Wilde, es más importante que la vida, porque nos han educado mediante los libros. La literatura sirve para reflexionar.” El escritor Federico Nogara, que ocasionalmente trató con Mario Benedetti, su paisano desaparecido, trabaja en una novela negra, “tipo Chandler”, que no podía tener otro nombre que este que se basa en su “compleja realidad”: La búsqueda.

CARRER119 JULIOL 2011 CARRERS 35

La Perona d’Esteve Lucerón Àxel Camarasa

L’any 1979 Esteve Lucerón es va quedar sense feina en tancar l’empresa metal·lúrgica on treballava. Amb els diners de la indemnització es va comprar un equip fotogràfic i va començar a fotografiar l’assentament barraquista de La Perona. Un esplèndid treball. Les fotografies que publiquem corresponen al catàleg de l’exposició publicat per Sindicat de la Imatge (UPIFC). El llibret pot adquirir-se en la direcció del Sindicat (Rambla de Catalunya, número 10, 3er pis), al preu de 10 euros.

Es té constància de l’aparició de les primeres barraques a La Perona l’any 1945, concretament a la ronda de Sant Martí de Provençals, a un extrem del barri de la Verneda. Enmig de l’avanç imparable de la industrialització, les zones perifèriques no tenen cap interès urbanístic i, per tant, es mantenen al marge del procés de canvi que estava experimentant la resta de la ciutat. Fins a la dècada dels seixanta, l’interès de l’Administració consistia en mantenir sota control les barraques i els seus pobladors i, en la mesura del possible, ignorar la seva existència. La invisibilitat del barri, eclipsada per altres assentaments barraquistes de majors dimensions, va afavorir el seu desenvolupament. El creixement econòmic i l’obertura a l’exterior del règim franquista va donar la possibilitat de molts barraquistes d’abandonar el barri. Alguns per mitjans propis, d’altres acollits en programes de reallotjament, van marxar de La Perona. Aleshores l’Administració va decidir reutilitzar les barraques que havien quedat buides per traslladar-hi famílies barraquistes, majoritàriament gitanes, d’altres barris. Aquest fet, juntament amb d’altres factors, va comportar una major competència social que es va acabar traduint en un augment de les desigualtats i en el creixement de la delinqüència. Si la solidaritat i la cooperació van ser els trets identitaris dels primers habitants de La Perona, conforme avançaven els anys setanta fins entrats el

vuitanta, el conflicte entre paios i gitanos va en augment fins a produir-se un trencament de la convivència. És en aquest marc de tensions socials que Esteve Lucerón arriba al barri. Nascut l’any 1950 a la Pobla de Segur, compagina els seus estudis amb la feina d’obrer metal·lúrgic. Fill de família obrera, desperta la consciència de classe quan el seu pare és empresonat durant vuit anys pel règim franquista. Als anys 70 milita amb el Moviment Comunista i els seus ideals d’esquerra es veuen reflectits en les seves fotografies. La seva actitud de mostrar cara a cara les persones que retrata denoten empatia per aquella realitat que viu i que vol explicar. En cap cas mostra compassió ni les misèries d’un barri perifèric. Hi ha crítica social, història, realitat, pobresa, però Lucerón ofereix una mirada personal, amb una atenció especial als nens i al particular sentit de l’humor, desafiant i murri, dels gitanos. La seva obra fotogràfica sobre La Perona consta de 2.000 fotografies. L’última barraca de La Perona va ser derrocada al juliol de 1989. Ja en democràcia es va intentar desenvolupar un programa d’integració social per resoldre un problema heretat del franquisme, la segregació social del col·lectiu gitano. La pressió veïnal, l’opinió pública, els interessos urbanístics per la imminent celebració dels Jocs Olímpics i les dinàmiques especulatives del mercat immobiliari van condicionar els projectes, que acaben prioritzant els reallotjaments abans que els processos d’integració social.

CARRER119 JULIOL 2011 PUBLICITAT 36

Posa la teva publicitat a la revista CARRER - 93 412 76 00 - carrer@favb.cat

CARRER119 JULIOL 2011 CARRERS 37

Llibres

La invasió ianqui del Xino

Reapropiar-nos d’una història amb futur

mertixell m. pauné

jordi bonet

El periodista, poeta i antropòleg Xavier Theros ens transporta amb aquesta joia bibliogràfica a la Barcelona de la postguerra i al poc documentat impacte dels “amics americans” que desembarcaren al Port de Barcelona entre el març de 1951 i el desembre de 1987. Amb vistosos uniformes blancs i un poder adquisitiu desorbitat per a la Barcelona de post-guerra, alhora admirats i envejats, foren el turisme de masses que conegué la ciutat. La prostitució fou el sector més directament beneficiat (els quadruplicaven les tarifes), però també moltes pensions, sastreries, bars i locals d’espectacles en tragueren el seu pessic. Alguns encara existeixen, com el Kentucky, Los Caracoles, el Cosmos o el Bagdad. Cada dia que eren a Barcelona gastaven entre un i dos milions de pessetes! Al llarg de 488 pàgines –atenció a l’àlbum fotogràfic!–, l’autor recopila testimonis de veïns, comerciants i fins i tot veterans de la U.S. Navy per crear un relat coral d’aquells anys contradictoris. L’olor dels marines, els encenedors Zippo, els texans i la Coca-cola, les compres al major de corbates, les baralles als bars i les sornes als soldats negres són alguns dels records més marcats en els qui van viure de prop la invasió ianqui del Xino.

Si fa quaranta anys, el noi de Xàtiva cantava “t’adones amic, que ens amaguen la història, i ens diuen que no en tenim... que la nostra és la d’ells”; enguany, aquests versos cobren plena actualitat gràcies al treball de casposes Reals Acadèmies i dels enterradors de memorials democràtics. És per això que enfront d’aquesta voluntat de restaurar l’oblit, cal alegrarnos doblement de l’aparició de treballs com el de Construint la ciutat democràtica. En primer lloc, per què es tracta d’un treball rigorós, però d’amena lectura, desenvolupat per un equip de joves recercadors (Ivan Bordetas, Anna Sánchez, Xavier Domènech i Ricard Martínez) que reconstrueix la història del moviment veïnal

Quan al port van ploure dòlars La Sisena Flota a Barcelona Xavier Theros La Campana, 2010 (Premi Huertas Claveria) 488 pàgines 25 €

La Barcelona que (no) volem yaiza garcía

Barcelona Zona Cero passeja el lector per diversos indrets de la capital catalana de la mà de la seva protagonista, Alexia Hurtado, una detectiu privada que recorrerà la ciutat seguint els indicis d’un cas de corrupció urbanística. Des de Ciutat Vella fins a Francesc Macià, passant per la Bonanova o la Barceloneta, l’obra de Luis Campo va proporcionant les peces claus per tal que el lector pugui anar dibuixant al seu cap el mapa de l’heterogènia ciutat. La riquesa d’informació (tot i que de vegades sembla que s’estigui llegint una guia turística) aporta un plus a una novel·la negra que posa en relleu dos models diferents de ciutat: un, encarat al turisme i centrat en obtenir el màxim benefici econòmic possible; i un altre, que aposta per la sostenibilitat i prioritza el benestar dels habitants de la ciutat. Aquesta història de ficció enfoca amb una lupa les transformacions que viu el casc antic de Barcelona, alertant el lector sobre una possible macdonalització del mateix, si es permet que aquest cada cop s’acosti més a una mena d’aparador per als turistes.

Història del moviment veïnal Construint la ciutat democràtica. El moviment veïnal durant el tardofranquisme i la transició Carme Molinero i Pere Ysàs (coordinadors)

català durant la transició del franquisme a la democràcia. En segon lloc, perquè la història no és lineal, i conèixer el nostre passat no només ens és útil per reapropiar-nos d’aquelles fites que tan sovint s’obliden (la dignificació d’una plaça, la recuperació d’un equipament o la creació d’unes festes populars), sinó perquè també ens dóna pistes de quina pot ser l’evolució futura d’un moviment, que a desgrat dels de sempre, continua ben viu, plantant cara a les desigualtats i teixint aliances per fer dels barris un espai de vida i esperança.

Icaria, 2011 340 pàgines 20 €

L’experiència cooperativa del barri de Sants marc villoro

El llibre tracta el cooperativisme a Catalunya en general, i al barri de Sants en particular. Però també parla sobre el moviment obrer i les lluites socials per dignificar les condicions de treball a la segona meitat del segle XIX fins el 1939. A mitjan segle XIX, la cooperació obrera va esdevenir un punt fort en les experiències associatives dels treballadors, amb seccions com ara consum, producció, socors mutus, crèdits, estalvis o sanitat. Les cooperatives es van estendre per tots els barris obrers de Barcelona i funcionaven com a centres

d’aprovisionament, i també com espais propis de sociabilitat per a la classe proletària, on la formació i l’educació varen ser un tema puntal de la seva activitat. A Sants, que entre 1840 i 1890 va viure un desenvolupament industrial que el transformà de dalt a baix a nivell urbà i social -i que culminà amb la seva annexió a Barcelona el 1897-, la Unió Obrera de Sants és la primera cooperativa de la qual es té constància (1873) i després destacaren, entre d’altres, la Formiga Obrera (1885), la Nova Obrera (1897), el Model del Segle XX (1901) o l’Empar de l’Obrer (1905).

Respostes al capitalisme Les cooperatives obreres de Sants. Autogestió proletària en un barri de Barcelona (18701939) Diferents autors La Ciutat Invisible, 2010 365 pàgines 20 €

La Barcelona que volia alçar el vol gemma aguilera

A l’entorn de l’especulació Barcelona Zona Cero Luis Campo Vidal Flamma editorial, 2011 288 pàgines 18,50 €

Avui, Barcelona lluita per un aeroport intercontinental que connecti la capital del país amb el món sense passar pel peatge de Madrid. La idea, però, no és pas nova. Vuitanta anys enrere, l’Ajuntament de Barcelona sorgit de les eleccions de 1931 tenia molt clar que la ciutat havia de ser com les grans capitals europees, que ja aleshores gaudien d’aeroports internacionals. El regidor d’ERC Joaquim Ventalló va impulsar una Comissió Municipal de l’Aeroport de Barcelona, que durant tres anys va treballar per projectar una infraestructura que situés la ciutat en el mapa de les grans capitals. Plànols d’ubicació al terme municipal d’el Prat de Llobregat,

El moment àlgid de l’aviació La ciutat republicana s’enlaira. L’avantprojecte de l’aeroport de Barcelona (19311934) Pau Vinyes Llop Roig, 2011 161 pàgines 20 €

pressupostos i una estratègia de desenvolupament ben travada... Fins que el maig de 1933 el somni aeri va quedar en un calaix. Les traves polítiques del govern de la República i les dificultats de finançament de la Generalitat van impedir que el projecte alcés el vol. Els fets del 6 d’octubre i la guerra civil van acabar d’estroncar el desig emprenedor de Catalunya. L’historiador Pau Vinyes, col·laborador de Carrer, signa un recerca en forma de llibre, La ciutat republicana s’enlaira. L’avantprojecte de l’aeroport de Barcelona (1931-1934), en què grana els detalls del gran projecte d’aeroport que la Barcelona republicana aportant documents inèdits de gran valor historiogràfic.

CARRER119 JULIOL 2011 CARRERS 38

Associacions de veïns i veïnes de Barcelona i l punts de distribució de CARRER Districte I Barceloneta

Guítert, 33-35, baixos 93 221 72 44 Servei planificació (Palau de Mar) Plaça Pau Vila, 1

Casc Antic

Rec, 27, baixos 93 319 75 65 CCOO (USCOB) Via Laietana, 16 CGT Via Laietana, 18, 9a planta Casal de Joves Alòs Sant Pere més Baix, 55

Cera, carrer de la

Carrer de la Cera, 11, int. 93 329 48 53

Coordinadora Casc Antic Serra Xic, 4, baixos 93 310 53 33

Gòtic

Regomir, 3, principal avbarrigotic@gmail.com La Bodegueta Palma de Sant Just, 7 La Tete-Cooperativa Comtessa de Sobradiel, 4 El Glaciar Plaça Reial, 7

DIstricte iI Dreta de l’Eixample

València, 302 615 41 80 12 Cafeteria Anem al Gra Còrsega, 382 Llibreria Les Punxes Rosselló, 260

Esquerra de l’Eixample Avinguda Roma, 139, baixos 93 453 28 79

Fort Pienc

Alí Bei, 94-96 93 231 11 46 Consell de la Joventut Ausiàs Marc, 60

Parc de l’Escorxador

Viladomat, 214, 5è, 2a

Ronda de Sant Antoni

Font de la Guatlla-Magòria Rabí Ruben, 22 B 93 424 85 06

França, barri de la

Mare de Déu del Remei, 21, 1r 93 325 08 93

Hostafrancs

Callao, 9, baixos 93 421 79 19 Poliesportiu Espanya Industrial Muntades, 37

Poble Sec

Margarit, 23 93 441 36 65 Biblioteca Francesc Boix Blai, 34 Centre Cívic El Sortidor Plaça del Sortidor, 1

Ronda de Sant Antoni, 24 93 442 24 12

Polvorí, el

Ronda de Sant Pere, 7 Col∙legi de Periodistes Rambla de Catalunya, 10 La Tapilla Sixtina Bailen, 43

Rambla de la Bordeta

Ronda de Sant Pere

Sagrada Família

València, 415, local 1 93 459 31 64

Segura, s/n 93 432 36 42

Xile, avinguda

Avinguda de Xile, 34, 11, 5è 93 440 35 12 Can Deu Plaça de la Concòrdia, 13

Zona Universitària Jordi Girona s/n 93 401 77 43

Districte V Amics del barri de Laforja Madrazo, 50, 2n, 2a 93 209 89 84

Can Caralleu

Guarderia, 12 93 280 07 24

Can Rectoret

Bohemis, 23 93 205 04 87

Font del Mont-Vallvidrera

Escales Font del Mont, 1 A

Onzinelles, 30, baixos 93 331 10 07

Sant Cristòfol-Vivendes SEAT

Coure, 8, baixos 93 432 34 71 Centre Cívic Can Cadena Mare de Déu del Port, 397

Mas Gimbau-Can Castellví Pg. Solé i Pla, 16-18, int. avvmagicc@hotmail.com

Mont d’Orsà-Vallvidrera

Reis Catòlics, 16-34 (casal) 93 406 90 53 Llibreria La Kktua Plaça de Vallvidrera, s/n

Gràcia Nord-Vallcarca

Punt d’informació juvenil Plaça Eivissa, 17, pral.

Bolívar, 15, 2n 93 211 26 27

Joan Maragall del Guinardó

Travessera de Dalt

La Bisbal, 40-42, baixos 93 347 73 10 Cooperativa Rocaguinarda Xipré, 13

Travessera de Dalt, 6 93 210 52 89 Lluïsos de Gràcia Plaça Nord, 7

Montbau

Vila de Gràcia

Roig Soler, 31, baixos 93 428 29 34

Topazi, 29, 1r 93 217 60 88 Ateneu La Torna Sant Pere Màrtir, 37, baixos Centre Cívic La Sedeta Sicília, 321 Centre Moral de Gràcia Ros de Olano, 7-9 Hotel d’Entitats de Gràcia Providència, 42 Info-espai Plaça del Sol, 19-20 Poliesportiu Claror Sardenya, 333 Poliesportiu Perill Perill, 16-22 Tradicionàrius Trav. de Sant Antoni, 6-8

districte VIII Can Peguera

Vilaseca, 1 93 357 13 33 IGOP-UAB Passeig d’Urrutia, 17 Casal de Barri de Can Peguera Biure, 1

És tira

Trinitat Vella

Pge de la Peira, 37, local 12 93 407 21 70 Can Basté Passeig de Fabra i Puig, 274

Sant Genís dels Agudells

Camí de Cal Notari, s/n 93 428 20 42

Pedrosa, 21 93 353 88 44

Turó de la Peira

Pl. Joan Cornudella, 13 93 428 68 66

Urbanització VallhonestaFont del Gos

Sant Andreu Sud

Trinitat Nova

Parc de la Vall d’Hebron

Naïm, 5, tenda 1 93 417 03 67

Centre Cívic Torre Llobeta Santa Fe, 2, bis SESE Joan Alcover, 6

Vallbona

Avinguda Alzinar, 6 93 354 89 82

Verdum

Artesania, 96, baixos 93 276 02 30

districte IX Bon Pastor

Centre Cívic St. Andreu Gran de Sant Andreu, 111 Districte de Sant Andreu Plaça Orfila, s/n Virgili, 24, 1a planta 93 346 72 03 Mare de Déu de Lorda, 2 93 274 19 58 C. Cívic de Trinitat Vella Foradada, 36-38

districte X Clot-Camp de l’Arpa

Sibelius, 3, baixos 93 232 46 10 Casal Joan Casanelles Pl. Joan Casanelles, s/n Foment Martinenc Provença, 595

Diagonal Mar

Selva de Mar, 22-32 93 307 91 20

Sant Adrià, 101, baixos 93 346 46 18

Front Marítim de Bcn

Felip II, 222 93 340 70 12 Casal de Barri del Congrés Acàcies, 26

Gran Via-Perú-Espronceda

Congrés, el

diana zulueta

Taulat, 142, 5è A 696 43 57 83

Gran Via, 1.002, 8è, 2a 93 308 77 34

Maresme

Rambla Prim, 45 93 266 18 56

Palmera Centre, la

Maresme, 218, baixos 93 305 37 05

Paraguay-Perú

Gran Via, 1.144, baixos 93 278 06 93

Parc, del

Llull, 1-3 93 221 04 87

Pau, barri la

Concili de Trento, 320 93 313 28 99

Poblenou

Centre Cívic Pati Llimona Regomir, 3

Nou de la Rambla i Rodalies

Nou de la Rambla, 22 93 301 88 67 CIAJ Sant Oleguer, 6-8 Sala Baluard Plaça Blanquerna, s/n

L’Òstia

Pescadors, 49

Rambla, Amics de la

Rambles, 88-94, 3r D 93 317 29 40

Raval de Ciutat Vella, el Carme, 102 93 441 77 21 Taller de Músics Requesens, 5

Taula del Raval

Carrer de la Cera, 44, bxs 93 442 46 68

Veïns en defensa de la Barcelona Vella

Sèquia, 5-7, baixos, 3a vdbv@telefonica.net Ateneu la Torna Méndez Núñez, 1, pral. 2a

Forn d’en Pere Dos de maig, 281

Sant Antoni, barri

Avinguda Mistral, 30, baixos 93 423 93 54 Confeccions El Rellotge Comte Borrell, 89 Celler de l’Estevet Calàbria, 57 Pastisseria Bonastre Tamarit, 136 Autoservei Navarro Avinguda Mistral, 6 Ateneu Layret Villarroel,49 USTEC Ronda Universitat, 29, 5è

Districte III Badal, Brasil i Bordeta

Centre Cívic El Rellotge Pg. de la Zona Franca, 116 Centre Cívic La Bàscula Foc, 128

Putxet

Cariteo, 26

Sant Gervasi de Cassoles

Autonomia, 7, baixos 93 431 75 45

Sant Gervasi Sud

Satalia, la

Triangle de Sants

Districte IV Camp Nou

Trav de les Corts, 94, baixos 93 490 96 54

Colònia Castells

Castells, 16, baixos 654 54 91 21

Mercè, barri de la

Herois del Bruc, 9

Daoiz i Velarde, 30, baixos 93 491 05 49

Racó de les Corts

Olzinelles, 30 93 331 10 07 Cotxeres de Sants Sants, 79

Sant Ramon Nonat

Centre Social de Sants

Trav de les Corts, 94, baixos 93 448 03 11 Passatge Jordi Ferran, 19-21

Passeig Sant Gervasi, 39-47 avputxet@hotmail.com

Ronda General Mitre

Can Baró

Muntaner, 544, 2n 93 417 90 65

Can Papanaps-Vallhonesta

Laforja, 12-14 pral 3a 93 266 38 25

Carmel, el

Josep Serrano, 59-71 93 219 92 24

Guineueta

Mura, 8, baixos canpapanaps@yahoo.es

Porta, barri de

Feijoo, 10-12 93 357 57 48 Centre Cívic El Carmel Santuari, 27

Canet, 4 93 204 90 58 Forn de la Vila Consell de la Vila, 9

Clota, la

Rafael Batlle, 16, tenda 1 93 205 77 89

Font d’en Fargues

Tres Torres

Districte VI Camp d’en Grassot

Apartat de Correus 34090

Coll-Vallcarca

Tirsó, 48 local 93 284 28 80 Centre Cívic d’El Coll Aldea, 15-17

Rasos de Peguera, 210 bis 93 276 30 94 Centre Cívic Ciutat Nord Rasos de Peguera, 19-25

Plaça Alfons X, 3 93 436 81 80

General Mitre, 188 bis mitre@mixmail.com

Sarrià

Ciutat Meridiana

Districte VII Baix Guinardó

Sant Martí de Provençals

Estudiants, 26-28 93 359 44 60 Centre Sóller Plaça Sóller, s/n

Sagrera, la

Canteres, 57, baixos 93 359 65 72 Ateneu Popular de 9Barris Port Lligat, s/n

La Plana, 10, 1r 93 407 20 22 Centre de Serveis Personals Plaça Santes Creus, 8 Centre Cívic Matas i Ramis Feliu i Codina, 20

Biscaia, 402, baixos 93 340 51 85

Pi i Margall

Roquetes

Horta, barri d’

Provençals de la Verneda

Rambla Caçador, 1-3 93 428 46 23

Argullós, 92 93 276 30 15 Casal de Barri de Prosperitat Pl Àngel Pestaña, s/n

Pedrell, 69, baixos ffargues@hotmail.com

Torroella de Montgrí, 11 93 274 02 72

Navas, barri de

Passeig Guayaquil, 53 93 311 41 93 Martí Molins, 29 93 408 13 34 Centre Cívic de la Sagrera Martí Molins, 29 Mercasol Portugal, 2 Nau Ivanov Hondures, 28-30

Prosperitat

Av. Cardenal Vidal i Barraquer, 30 93 357 72 59

Un nou CARRER a internet www.favb.cat

Meridiano Cero

Sant Andreu NordTramuntana

Pg Torres i Bages,101-103 93 274 03 34

Sant Andreu del Palomar

Torre Baró

Escolapi Càncer, 1 a.vecinostorrebaro@ hotmail.com

Torre Llobeta

Santa Fe, 5, 1r, 4a 93 429 07 06

Rambla del Poblenou, 49 93 256 38 40 El Tío Ché Rambla del Poblenou, 44-46 Farmàcia Bolívia, 19 Llibreria Etcètera Llull, 203 Dr. Zamenhof, 25, baixos 93 307 46 95 Andrade, 176 93 314 17 04 C. Cívic de Sant Martí Selva de Mar, 215

El Besòs

Rambla de Prim, 64-70 93 278 18 62

Verneda Alta, la

Campo Arriassa, 99 93 314 58 13 Complex Esportiu Verneda Binèfar, 10-14

Vila Olímpica

Jaume Vicenç Vives, 6 93 221 93 93

Dr. Balari i Jovany, 14 93 345 96 98

Bar Versalles Gran de Sant Andreu, 255 Biblioteca Ignasi Iglesias Segadors, s/n Can Guardiola Cuba, 2

Modificacions: 93 412 76 00

El pròxim número de CARRER sortirà al mes de setembre

Llibres

D’un temps, d’un país, d’uns barris marc andreu

“Un joven que escuchaba con gran pasión, que intervenía una y otra vez, que no se amilanaba, que siempre estaba dispuesto a lo que fuese y que tenía un extraordinario deseo de aprender y organizar”. La descripció que Jordi Solé Tura va fer pel dirigent veïnal de Sant Martí de Provençals Manuel Martínez al pròleg de la biografia que en va escriure la periodista Joaquima Utrera, El nieto del lector de periódicos, serviria també pel dirigent veïnal del Turó de la Peira i advocat de la Favb José Molina. La cita ve al cas perquè la rescata un altre periodista, Néstor Bogajo, en el llibre d’història local Sant Martí de Provençals, de la vila al barri

(que també firma Martínez) i no desentona amb el perfil que Molina traça d’ell mateix en les memòries auoeditades Detrás del muro. Fills de la immigració, nascuts tots dos en barris perifèrics de la Barcelona dels anys 40, i militants clandestins de CCOO i el PSUC abans de centrar-se en el moviment veïnal, Martínez i Molina són, no obstant, molt diferents. Com els llibres dels que són protagonistes. Mentre la humilitat personal de Molina queda palesa en l’interessant exercici introspectiu de Detrás del muro, l’afany protagonista i el relleu social de Martínez es projecten sobre les pàgines de Sant Martí de Provençals, de la vila al barri. El primer llibre no té pretensions

literàries ni històriques però constitueix un valuós testimoni personal d’un temps, d’un país: comença amb el record estremidor de l’assassinat del maquis Facerías darrera del mur del Turó de la Peira on jugava el nen que, anys més tard, com a dirigent veïnal i advocat, es va haver d’enfrontar a l’aluminosi. L’altre volum és l’enèssim (però no per això menys útil) recull històricoperiodístic sobre Sant Martí de Provençals coeditat pel ja exregidor Francesc Narváez i que, en l’estela dels treballs de Josep Maria Huertas, Bogajo ha dut a bon port. Amb la col·laboració d’un Martínez marcat també per vivències d’infància i joventut (coves, centre de protecció de menors, barraques de la Perona...) però, sobretot, per

les lluites veïnals de Sant Martí que amb tanta precisió narra l’obra. En definitiva, dos llibres molt diferents però imprescindibles per acostarse a la història dels barris de Barcelona i a la memòria dels seus veïns més compromesos. Un barri en evolució

Exercici introspectiu

Sant Martí de Provençals, de la vila al barri

Detrás del muro

Néstor Bogajo, Manel Martínez

Autoedició, 2010

Ajuntament de Barcelona, 2010

Podeu trobar el llibre a la seu de la Favb

264 pàgines 10 €

José Molina 254 pàgines

10 €

CARRER119 JULIOL 2011 CARRERS 39

La Favb informa

El cor robat

Al jutjat per no preservar la qualitat de l’aire REDACCIÓ Entitats ecologistes, socials i veïnals, entre elles la Favb, han presentat una denúncia a la Fiscalia de Medi Ambient contra el Govern de la Generalitat per la contaminació atmosfèrica a la Regió Metropolitana de Barcelona. L’objectiu és que la Generalitat compleixi la legislació europea, estatal i autonòmica i impedir que obtingui moratòries davant el greu problema de salut pública i ambiental. Successius informes de la Direcció General de Qualitat Ambiental de la Generalitat de Catalunya assenyalen que la població afectada per aquesta atmosfera contaminada

seria del 64%. Diverses entitats sanitàries i de recerca han exposat les evidències científiques sobre la relació entre la mala qualitat de l’aire i les malalties respiratòries (asma,

Diverses entitats denuncien les administracions per no fer prou per lluitar contra la contaminació infeccions i al·lèrgies) i cardiovasculars i ens alerten de l’augment de morts directament relacionats amb

la contaminació atmosfèrica. Segons un estudi del Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental, només a Barcelona, 3.500 morts anuals es podrien evitar reduint la mitjana anual de concentració de partícules sòlides en suspensió, com recomana l’OMS. La regió Metropolitana de Barcelona és una de les zones d’Europa amb una pitjor qualitat de l’aire. Aquest estudi senyala que Barcelona és una de les ciutats d’Europa amb més densitat de vehicles per km2 (6.100 vehicles privats per quilòmetre quadrat front els 1.500 a París o Berlín, tres vegades més que Madrid, cinc més que Londres, sis més que Amsterdam i gairebé 8 vegades més que Oslo).

Defensem el nostre dret a l’habitatge! es posa en marxa un nou servei a la Favb T’està afectant la situació de crisi econòmica i tens problemes per pagar la hipoteca? O bé estàs vivint de lloguer i tens dificultats per arribar a pagar-lo cada mes? Si és el teu cas, MOU-TE i CONTACTA amb nosaltres el més aviat possible per fer front a la greu problemàtica de les execucions hipotecàries i els desnonaments que afecten milers de famílies a la nostra ciutat. Per això, la Federació de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB) amb la col·laboració de la Platafor-

ma de Afectados por la Hipoteca (PAH) i L’Observatori DESC, posa en marxa el nou servei contra els desnonaments que consisteix en donar suport i assessorament a tots els afectats per execucions hipotecàries i desnonaments per impagament de les quotes hipotecàries o del lloguer.

Vine a la FAVB, c/Obradors 8 de Barcelona, i t’atendrem Horari: dimecres de 16.00 a 20.00 hores i dijous de 10.00 a 14.00 hores Telèfon: 93 412 76 00 (Montse)

Revistes de barri

CATHERINA AZÓN

Josep Maria Domingo President del Centre Social de Sants

puyal

“La incorporació dels joves indignats ha donat força i imaginació a la llarga reivindicació de Can Batlló”

Treballador administratiu jubilat, en Josep Maria va anar a viure a Sants als anys 70 des de la barriada de Sagrada Família. Fa set anys que presideix l’històric Centre Social de Sants. Entrem a Can Batlló? Sí. L’11 de juny el barri va entrar a la fàbrica reivindicada des de principis dels anys 70. Ha arribat el moment de Can Batlló. Parles dels anys 70? Les primeres reivindicacions són del 1973. Després, el Pla General Metropolità de 1976 va qualificar la fàbrica d’equipaments i zona verda. La Bordeta necessitava l’antiga fàbrica per al barri. Quatre dècades d’espera... Sí. Durant anys no ha sigut una prioritat. A les naus hi havia instal·lades diferents empreses on treballaven 2.000 obrers que vivien als nostres barris. S’havia de trobar una solució per als llocs de treball. Mentrestant vam lluitar per altres objectius: l’Espanya Industrial, les Cotxeres... Però la reivindicació no es va oblidar... No. Als anys 90 vam tornar a plantejar-ho a l’Ajuntament. L’any 96 ens van presentar un projecte d’intencions. Els successors de Muñoz Ramonet es van apuntar a l’esport de moda: l’especulació. Si se’ls deixava construir un gratacels davant de la Gran Via, la resta podia ser per al barri. Però no era sòl qualificat com a edificable... No. L’Ajuntament va plantejar un intercanvi de qualificacions amb uns terrenys de l’antic barri d’Eduard Aunós de la Zona Franca. Temps d’intercanvi de cromos... Els Muñoz Ramonet eren insaciables: van passar de projectar 600 pisos a 1.200. La bombolla immobiliària cada cop era més gran. El projecte de 2006 va situar la construcció dels 1.200 habitatges i de 300 de protecció oficial. La immobiliària familiar Gaudir se les prometia molt felices. Li havien regalat 1.200 habitatges a canvi de realitzar treballs d’urbanització? Sí, però l’any 2008 la bombolla va explotar i dels 1.200 habitatges a vendre només van donar la paga i senyal per a tres d’ells. Gaudir va paralitzar el projecte i els propietaris van tornar a llogar les naus per fer festes i rodatges de pel·lícules. Amb això estem. Gaudir ni construeix, ni urbanitza, ni aconsegueix vendre la propietat. I nosaltres reivindiquem els equipament promesos. El dia 11 vam ocupar una nau per exigir que es facin les inversions necessàries i que es paguin les indemnitzacions que queden pendents. Mentrestant, hem posat en marxa equipaments provisionals: una biblioteca, un hort urbà, un casal de joves.

La Bordeta

La força de les dones

Sarrià

Surt a la llum una altra publicació del projecte de la Favb ‘El barri, espai de convivència’, que ha estat realitzada en col·laboració amb les escoles d’aquest barri de Sants, la Comissió de Veïns de la Bordeta i el Centre Social de Sants. L’objectiu: conèixer la història i característiques del barri, les entitats socials que treballen al territori, detectar els problemes que hi troben els veïns i veïnes i mirar la seva realitat amb els ulls dels i les joves i dels nens i nenes. Un complet treball que finalitza relacionant les principals reivindicacions veïnals.

La vocalia de dones de l’Associació de Veïns i Veïnes de CollVallcarca dedica part de la seva publicació anual a fer un recull de la memòria de les treballadores de la Bruguera. Mercè, Trini, Carmeta, Rosa, expliquen els records del seu pas per la popular editorial, on gairebé tot el barri hi treballava de manera directa o indirecta. També recorden com era la vida al barri de Coll i la seva evolució. Un treball il· lustrat amb nombroses fotografies cedides pel veïnat i un reportatge dedicat als personatges femenins de Bruguera. L’enhorabona.

Amb la publicació del mes de juny, el butlletí de l’Associació de Veïns i Veïnes de Sarrià arriba al seu número 198. Anuncia a la portada que “Xavier Trias posa fi a 32 anys de socialisme” i dedica l’editorial a reflexionar sobre els reptes que haurà d’assumir el nou alcalde. També hi dedica un espai a la històrica reivindicació que el Monestir de Pedralbes passi a formar part de Sarrià. També deixa constància que l’onada d’indignació contra la crisi i l’establisment polític ha arribat al districte. Una fotografia de l’assemblea celebrada a la plaça de Sarrià il·lustra la informació.

Com s’hi ha implicat el barri i el moviment veïnal? Deixa’m destacar que, juntament amb el Centre Social de Sants i la Comissió de Veïns de la Bordeta, hi està jugant un paper molt important l’Assemblea del Barri de Sants. La incorporació de joves indignats ens dóna força i imaginació. Ara és el barri qui té la paraula? Sí, i molt més quan acabem d’aconseguir una victòria veïnal important: la Lleialtat Santsenca ja és per al barri. L’Ajuntament s’ha compromès a portar a terme en quatre anys un projecte que doni a l’edifici usos populars, culturals i de potenciació del cooperativisme. Com penseu que afectarà el canvi de regidor en aquest tema? Si es confirma, tindrem de regidor del districte a Jordi Martí. Esperem que respecti els acords als quals havíem arribat anterioment. Des de la Plataforma per la Lleialtat Santsenca, formada per 40 entitats de la barriada, li demanarem una entrevista urgent. En aquest tema no podem retrocedir.

CARRER119 JULIOL 2011 LA DEL DARRERE 40

Parlant del

CARRER i de la ciutat

Antoni Guiral Periodista, guionista i divulgador d’historietes daniel gomis entrevista joan morejón fotografia

“Han passat massa anys sense Vázquez”

egurament sigui un gran desconegut per als nens i joves d’avui en dia, als quals els deu costar bastant de creure que, abans del manga, ja existia aquí un apassionant univers del còmic de producció pròpia. Potser alguns encara poden estar familiaritzats amb les figures de “Mortadelo y Filemón” de l’incombustible Francisco Ibáñez, però probablement la pràctica totalitat d’ells no sabrà que darrere les peripècies d’unes tal “Hermanas Gilda” o d’una tal “Familia Cebolleta” -noms que amb una mica de sort hauran sentit dir als pares o avis-, s’hi amagava un dels genis més grans que ha donat la historieta d’humor espanyola. Han hagut de passar 15 anys de la seva mort perquè la figura que va trencar esquemes renovant el gènere hagi rebut, per fi, l’homenatge que el seu talent i la seva llegenda mereixien. “Han passat massa anys sense Vázquez”, apunta per començar el periodista, guionista i divulgador especialitzat en còmics Antoni Guiral (Barcelona, 1959), un dels principals estudiosos de l’obra del dibuixant madrileny, a qui hem acudit per conèixer més detalls de la seva agitada biografia. Guiral va publicar fa poc el llibre By Vázquez, 80 anys del naixement

d’un mite, coincidint a més amb el fet excepcional que va suposar l’estrena de El gran Vázquez, la primera pel·lícula espanyola centrada en un creador de còmics nascut en aquest país. Quan li preguntem què ha fet exactament de Vázquez un mite, Guiral ho té molt clar: “Ell mateix. Sobretot des que va decidir convertir-se en personatge de les seves pròpies historietes exagerant alguns trets de la seva personalitat que després s’han fet famosos, com per exemple la costum de deure diners”. Manuel Vázquez (19301995) va publicar el seu primer dibuix a la portada d’una revista d’automobilisme amb només 12 anys i no va trigar molt a començar a treballar professionalment de forma regular. Amb 17 anys es va traslladar a Barcelona, sembla ser, seguint el requeriment de la històrica editorial Bruguera que l’havia fitxat i pretenia tenir-lo més controlat després d’observar la seva tendència a despistar-se a l’hora de complir amb els terminis de lliurament. Malgrat la seva indisciplina i els maldecaps que això generava en els seus superiors, la genialitat de Vázquez el va anar convertint poc a poc en l’emblema de Bruguera, sobretot durant les prolífiques dècades

Sal i pebre

dels 50 i 60, i també, encara que ja amb moltes més intermitències i de forma no tan indiscutible, durant una part dels 70. De la mateixa manera que dibuixava amb una facilitat brillant i sorprenent, fent gala d’un grafisme molt innovador per a l’època, aquest controvertit creador va ser també especialista en suscitar ben aviat sentiments d’amor-odi en el seu entorn més proper. D’una banda, era admirat per la seva extraordinària qualitat artística, i d’altra, exhibia una personalitat estrambòtica i gairebé anarquista, ja que segons expliquen, no acceptava cap tipus de poder ni autoritat per damunt seu. És més, la seva rebel·lia el va portar a convertir-se en un sofisticat murri que se les enginyava de mil maneres per anar sempre a la seva i burlar l’ordre establert. Tot i que Guiral subratlla la importància de distingir entre el Vázquez autor (avançat al seu temps), el Vázquez persona (que en realitat va arribar a conèixer molt poca gent) i el Vázquez personatge, el cert és que la llegenda sobre aquest últim que ell mateix va decidir començar a potenciar a partir de la sèrie Los cuentos del Tío Vázquez (1968), una autoparòdia exagerada que exprimia al màxim la seva debilitat per l’engany

L’acudit

Trias fitxa un imputat En el debat amb els candidats a l’alcaldia de Barcelona organitzat per la Favb el passat 11 de maig es va emplaçar els alcaldables a explicar la seva posició davant el tema de la corrupció. Trias va dir textualment: “Quan tens la sospita d’algú, el fas fora”. I va afegir: “Així ho vam fer amb Víctor Badia (CDC), conseller del districte de Ciutat Vella”. En el seu dia l’oposició va criticar que Jordi Hereu, davant les irregularitats a l’hotel del Palau de la Música, s’hagués limitat a treure les responsabilitats d’Urbanisme al tinent d’alcalde Ramon Garcia Bragado i al gerent Ramon Massaguer. No els va cessar. Ara que ha guanyat les eleccions i governa Trias, en un dels seus primers decrets ha nomenat com a gerent coordinador de les empreses municipals a l’imputat Ramon Massaguer. Ningú no pot negar que un imputat és un sospitós, i Trias no manté el criteri expressat en el debat de la Favb. Ha nomenat un sospitós entre els càrrecs de primera línia. Que quedi constància.

Zeta

i l’estafa, se’l va acabar menjant per complet. El propi Vázquez ho va reconèixer cap al final de la seva vida, quan ja bastant castigat i dedicat a un humor més picant per a adults, es mostrava cansat que tothom esperés d’ell bromes pesades o que marxés dels llocs sense pagar. La creu de la seva llegenda el va condemnar a passar els seus últims dies malvivint i pràcticament sense feina. Fruït d’aquesta irresistible tendència a la caricaturització han sobreviscut al pas del temps, per damunt i tot de la seva obra, centenars de boges anècdotes que s’han anat transmetent i alimentant entre infinitat de persones sense que puguem saber del cert quant de veritat hi ha en elles. Aquest és precisament un dels principals atractius de la pel·lícula, que recrea algunes de les més famoses; com per exemple, la que fa referència a les repetides simulacions de la mort del seu pare per suscitar la compassió del seu cap o la que mostra un Vázquez emportant-se un bon gruix de bitllets després d’entregar diverses pàgines en blanc amb una sola vinyeta dibuixada. Si bé podem estar d’acord que la qualitat moral de la figura de Vázquez és més que discutible, el que ningú no li pot negar és la seva punyent capacitat crítica en una època tan difícil com el franquisme. Un atreviment que, tal i com reconeix Guiral, el va portar a qüestionar el concepte clàssic de família o a denunciar la frustració sexual del moment, burlant sovint el setge de la censura. Ara bé, sigui com sigui, tot té un preu en aquesta vida. La decisió de Vázquez d’optar per una trajectòria tan llibertària com inconstant ha fet que no se l’hagi pogut reconèixer tant com d’altres historietistes, també amb gran talent però molt més disciplinats, com és el cas del cèlebre Ibáñez, qui precisament, no ha amagat mai la seva admiració cap al seu col·lega: “Vázquez hagués pogut estar per damunt meu, a kilòmetres, a anys llum... Però no li va donar la gana”. Una aportació que ho resumeix tot a la perfecció.

alejandro milà